Infermera virtual.com

1.1 Símptomes afectius o emocionals, 1.2 Símptomes cognitius o del pensament, 1.3 Símptomes conductuals i 1.4 Símptomes somàtics.

1.1 Símptomes afectius o emocionals

• Tristesa patològica, freqüentment sense justificació o d’una intensitat i durada desproporcionada. És el símptoma per excel·lència de la depressió.
• Abatiment, desconsol, patiment, dolor moral.
• Anhedonia o pèrdua de la capacitat per gaudir.
• Ansietat, inquietud, intranquil·litat, sensació de manca d'aire i de nus a la gola o a l’estómac.
• Disfòria o irritabilitat, amb reaccions desproporcionades que repercuteixen en la relació amb la resta de les persones.

1.2 Símptomes cognitius o del pensament

• Pensament inhibit o alentit.
• Efectes en la memòria, en l'atenció i en la concentració.
• Idees de culpabilitat, deliris de ruïna o hipocondria.
• Baixa autoestima o infravaloració personal.
• Idees de suïcidi. Com més greu és la depressió més intenses i freqüents poden ser aquestes idees.
• Les persones grans poden tenir com a símptoma depressiu un deteriorament cognitiu, molt similar al produït per la demència, amb la diferència que en aquest cas, amb el tractament adequat, es recupera el nivell cognitiu anterior a la malaltia.

1.3 Símptomes conductuals

• Clinofília o la tendència a passar la major part del dia enllitat.
• Inhibició psicomotriu. Se sol observar un alentiment en els moviments i en el llenguatge, i inexpressió facial. No obstant, de vegades, pot succeir el contrari i la persona es pot mostrar inquieta i, fins i tot, agitada, estats relacionats amb l'ansietat i l’angoixa.
• Labilitat emocional o impossibilitat per plorar.
• Aïllament social. S’evita el contacte interpersonal, les converses o les sortides del domicili.

1.4 Símptomes somàtics

• Esgotament generalitzat.
• Alteració de la gana amb repercussió en el pes.
• Taquicàrdia, palpitacions, sudoració i vertigen.
• Alteracions digestives, restrenyiment, sequedat de boca, etc.
• Dolor en diverses localitzacions; el més freqüent és el mal de cap.
• Alteracions sexuals: disminució de la libido, disfunció erèctil, absència de menstruació, etc.
• Alteració del ritme son-vigília: desvetllament precoç amb disminució de les hores de son; increment de les hores de son (hipersòmnia) o inversió del ritme (dormir durant el dia i estar despert a la nit).
• Empitjorament matutí de la simptomatologia depressiva i millora dels símptomes depressius al vespre, moment en què fins i tot es pot assolir l'estat anímic previ a la malaltia.

En la depressió es poden diferenciar dos fases: 2.1 La fase aguda i la 2.2 Fase de recuperació.

2.1 Fase aguda

La fase aguda de la malaltia és el període de temps comprès des que la persona afectada de depressió té símptomes depressius i inicia el tractament farmacològic  i/o psicosocial, fins que comencen a disminuir aquests símptomes. Aquesta fase pot durar un mes i mig o dos mesos en total: tres setmanes aproximadament des que es manifesten els símptomes fins que la persona comença a fer el tractament, i tres  setmanes més fins que el tractament comença a fer efecte.

2.2 Fase de recuperació

La fase de recuperació de la malaltia és el període de temps des que la persona comença a sentir que milloren dels símptomes depressius (aproximadament dos mesos després de l'inici del tractament farmacològic) fins a la remissió total dels símptomes. En aquesta fase els símptomes depressius poden disminuir i fins i tot desaparèixer, això no obstant la persona afectada no pot deixar el tractament, ja que com a mínim s’ha d’allargar 6 mesos des de l'inici de la millora.

El diagnòstic de depressió es pot plantejar a partir de dades observacionals poc específiques, escales o tests autoadministrats o heteroadministrats pel metge o psicòleg i proves analítiques o de imatge. El metge ha d’elaborar un historial clínic amb informació referida per la persona, per la seva família (per si hi ha antecedents de malalties mentals i perquè poden administrar informació addicional) i sobre l’entorn on viu.

Seguint els criteris del DSM IV TR, durant l’episodi depressiu major han d’observar-se cinc o més dels símptomes següents durant un període de dues setmanes i aquests símptomes han de representar un canvi en la activitat prèvia:

1. Sentir-se decaigut la major part del dia, quasi cada dia, segons la persona afectada o segons els familiars o persones properes.
2. Disminució de l’interès a fer totes o quasi totes les activitats o incapacitat de sentir plaer en la realització d’aquestes activitats.
3. Pèrdua de pes important sense fer règim o augment de pes; pèrdua o augment de la gana quasi cada dia.
4. Insomni o hipersòmnia quasi cada dia.
5. Agitació o alentiment psicomotriu (observable per familiars o persones properes).
6. Fatiga o pèrdua d’energia.
7. Sentiments d’inutilitat o de culpa excessius o inapropiats.
8. Disminució de la capacitat per pensar o concentrar-se o indecisió quasi cada dia.
9. Pensaments recurrents de mort.

Un dels cinc símptomes presents necessàriament ha de ser l'estat d’ànim depressiu, la pèrdua d’interès o la incapacitat per sentir plaer. Alhora, l'observació d'aquest conjunt de canvis pot alertar la família o persones properes sobre la possible existència d'una depressió.

La forma més important per diagnosticar la depressió és l’observació i la valoració clínica obtinguda pels professionals amb entrevistes a la persona i, si és necessari, amb la família. Un altre element que pot servir d’ajuda per avaluar quantitativament la gravetat dels símptomes i valorar els canvis en la persona que pateix depressió és l’ús de escales i tests com el test de Hamilton, que és dels més utilitzats pels professionals, tant en l’àmbit de l‘hospitalització com en el centre d’atenció primària o en centres de salut mental d’adults (CSMA). Finalment, també es poden demanar anàlisis de sang o proves d’imatge com TC (tomografia computada) o RMN (ressonància magnètica nuclear), que permetran al metge descartar processos orgànics i facilitaran el diagnòstic de depressió.

Veure el test de Hamilton (cast)

La medicació és una de les eines més importants en el tractament de les persones que pateixen depressió. El tipus de medicació i la dosi varia segons l’edat, el sexe i els símptomes que es presenten. El tractament s'inicia a dosis baixes i el metge, segons la resposta de cada persona, les ajustarà fins a assolir la dosi efectiva. Perquè el tractament resulti efectiu és important prendre els fàrmacs segons les indicacions mèdiques, sense modificar-ne la dosi ni abandonar la medicació, encara que els símptomes depressius hagin desaparegut, ja que existeix el risc de recaiguda.

Hi ha quatre grans grups de psicofàrmacs: els antidepressius, els eutimitzants o estabilitzadors de l'ànim, els neurolèptics o antipsicòtics i els ansiolítics.

1.1 Antidepressius

Els antidepressius són els fàrmacs d'elecció per tractar la depressió. Els antidepressius milloren l’estat d’ànim i normalitzen els símptomes depressius. També tenen una acció sedant-ansiolítica (útil en el control de l’ansietat associada a la depressió o per tractar trastorns d’ansietat) i de desinhibició psicomotriu (ajuden a augmentar l’activitat i milloren la iniciativa). En general no produeixen ni tolerància  ni dependència. La seva eficàcia està sobre el 70 %; per poder valorar si funcionen, han de passar de dues a vuit setmanes. El principal inconvenient d’aquest grup de fàrmacs són els efectes secundaris, que depenen del medicament i de la idiosincràsia individual (per exemple, de la sensibilitat de cada persona a cada fàrmac). El tractament ha de continuar com a mínim 6 mesos després de la desaparició dels símptomes. Encara que els antidepressius no són addictius, es poden experimentar símptomes quan es deixen de prendre. Aquests símptomes poden ser marejos, nàusees, ansietat i mal de cap; normalment tenen una intensitat lleu, però pot augmentar, sobretot si el tractament es deixa bruscament.

Els diferents antidepressius es poden classificar en famílies segons els mecanismes d'acció (efectes farmacològics en l’organisme): 

• Tricíclics. Amitriptilina (Tryptizol^®), clomipramina (Anafranil^®), imipramina (Tofranil^®). Els efectes secundaris més freqüents són sequedat de boca, restrenyiment, retenció d’orina, hipotensió ortostàtica, sedació i somnolència.
• Inhibidors de la monoamina-oxidasa (IMAO). Tranilcipromina (Parnate®). Els IMAO poden produir sequedat de boca, nàusees, cefalees i increment de l’ansietat.
• Heterocíclics. Mianserina (Lantanon^®), trazodona (Deprax^®). Poden produir somnolència i sequedat de boca.
• Inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina (ISRS). Citalopram, escitalopram, fluoxetina, fluvoxamina (Dumirox^®), paroxetina i sertralina. Els efectes secundaris adversos que cal tenir en compte són les molèsties gastrointestinals, la sudoració i la disminució de la libido.
• Inhibidors de la monoamina-oxidasa reversibles (RIMA). Moclobemida (Manerix^®). Els efectes secundaris més freqüents són les nàusees, la cefalea, l’insomni i ansietat.
• Inhibidors de la recaptació de la serotonina i la noradrenalina (IRSN). Duloxetina (Cymbalta^®), venlafaxina (Vandral^®). Durant el tractament amb venlafaxina s’ha de controlar de manera especial la tensió arterial, ja que hi pot haver pujades; altres efectes secundaris són sequedat de boca, restrenyiment i cefalea.
• Noradrenèrgics i serotoninèrgics específics (NASSA). Mirtazapina (Rexer^®). Els principals efectes secundaris són la somnolència i l’increment de la gana.
• Inhibidors selectius de la recaptació de la noradrenalina (IRNA). Reboxetina (Irenor^®). Durant el tractament es pot patir taquicàrdia, retenció d’orina i impotència sexual.
• Fàrmacs que actuen sobre la noradrenalina i la dopamina. Bupropió (Elontril^®). És un antidepressiu molt utilitzat en la deshabituació del tabac.

Els efectes secundaris acostumen a disminuir amb el temps, tot i que l’augment de pes i la disfunció sexual poden durar més temps que els altres efectes o durant tot el tractament.

La forma més freqüent d’administració d’aquests fàrmacs és l’oral, tot i que alguns es poden administrar amb injecció.

1.2 Eutimitzants o estabilitzadors de l'estat d'ànim

Inicialment aquests fàrmacs s’indicaven per al tractament d’altres patologies mèdiques; la utilitat com a eutimitzants, és a dir, com a estabilitzadors de l’estat d’ànim, va ser una troballa casual.

Es fan servir sols o com a potenciadors d’altres fàrmacs, per augmentar-ne l‘efecte i prevenir episodis depressius nous, en el cas de persones amb depressió resistent que no han assolit una estabilització o remissió de la simptomatologia depressiva amb els fàrmacs antidepressius.

L’eutimitzant més utilitzat com a potenciador, i d’efectes coneguts, és el carbonat de liti (Plenur^®); pot comportar efectes secundaris com tremolor lleugera en les extremitats, augment de pes, problemes tiroïdals (hipotiroïdisme) i edemes. Durant el tractament amb carbonat de liti, s’ha de mantenir un control estricte dels nivells sanguinis de la persona i una ingesta d'aigua adequada; se n’ha d’evitar el subministrament conjunt amb alguns antiinflamatoris comuns com ara l’ibuprofèn. En cas de diarrea, febre alta i risc de deshidratació greu, cal acudir al metge o la infermera de referència.

Altres fàrmacs emprats com a estabilitzadors de l’ànim són els fàrmacs antiepilèptics, com ara:

• carbamazepina (Tegretol^®)
• lamotrigina (Lamictal^®)
• oxcarbazepina (Trileptal^®)
• topiramat (Topamax^®)
• valproat sòdic (Depakine^®)

1.3 Neurolèptics o antipsicòtics

Aquests fàrmacs, associats als antidepressius, estan indicats per al tractament de les persones amb depressió amb símptomes psicòtics.

S'utilitzen amb més freqüència els neurolèptics atípics i d‘última generació, com ara:

• olanzapina (Zyprexa^®)
• quetiapina (Seroquel^®)
• risperidona (Risperdal^®)

1.4 Ansiolítics

La utilització d’ansiolítics està justificada al principi del tractament de la depressió, per disminuir l’ansietat, l'insomni i el risc de suïcidi. Són fàrmacs depressors del SNC.

Els principals ansiolítics són les benzodiazepines:

• alprazolam (Trankimazin^®)
• bromazepam (Lexatin^®)
• clonazepam (Rivotril^®)
• clorazepat dipotàssic (Tranxilium^®)
• diazepam (Valium^®)
• ketazolam (Sedotime^®)
• lorazepam (Orfidal^®)

Les teràpies psicològiques que han demostrat la seva eficàcia en persones amb depressió son la teràpia cognitivoconductual —a partir d’ara TCC— i la teràpia interpersonal —a partir d’ara TIP. Segons un informe de l’OMS, hi ha estudis que demostren que els programes en format grupal, amb l’objectiu d’educar la persona per a una cognició positiva, eviten els estils de pensament negatiu, milloren les habilitats en la solució de problemes, demostren efectes significatius en la reducció dels símptomes depressius i prevenen nous episodis depressius. Els estudis indiquen que aquestes teràpies són útils en persones amb un trastorn depressiu lleu o moderat, com a tractament únic o conjuntament amb un tractament farmacològic pautat pel metge de referència.

2.1 La teràpia cognitivoconductual (TCC)

Desenvolupada per A. Beck, professor de psiquiatria a la Universitat de Pennsilvània, es va formalitzar a final dels 70 per aplicar-la a la depressió.

La intervenció se centra a modificar:

• conductes disfuncionals;
• pensaments negatius distorsionats, associats a situacions específiques;
• actituds desadaptatives relacionades amb la depressió.

El terapeuta adopta un estil educatiu i busca la col·laboració de la persona, per tal que pugui aprendre a reconèixer els patrons de pensament negatiu i a revalorar-los. Aquesta teràpia requereix que la persona practiqui habilitats noves amb tasques a casa i assagi noves conductes. Les intervencions de teràpia cognitiva solen comportar tècniques conductuals, per això s’anomena teràpia cognitivoconductual. La TCC té un format estructurat i limitat en el temps. La durada més freqüent oscil·la entre 15 i 20 sessions de 50 minuts amb una freqüència setmanal, tot i que hi ha formats més breus per casos menys greus (de 6 a 8 sessions) que es poden allargar en cas de gravetat o comorbiditat. Segons alguns estudis, afegir la TCC a la medicació antidepressiva és més efectiu que fer només el tractament farmacològic antidepressiu. Existeixen dades que suggereixen que la TCC de grup és més efectiva que altres teràpies grupals, tot i que hi han pocs estudis comparatius.

Sota la denominació de TCC hi ha una gamma d’intervencions anomenades de tercera generació que comparteixen la idea que la major part de la conducta humana és apresa. L‘activació conductual és una d’aquestes teràpies de tercera generació que s’utilitza en el tractament de la depressió. Segons aquestes teràpies, la depressió s’entén en el context de les circumstàncies personals, i no des de les concepcions que la consideren una avaria interna, psiquiàtrica o psicològica. Els símptomes es valoren com a intents o esforços fallits per resoldre un problema de la vida. La perspectiva d’aquestes noves teràpies fa que la visió de la persona depressiva canviï: té un paper més actiu en relació amb el seu problema, ja que pot modificar les condicions reals que l’originen.

La psicoeducació és útil per prevenir i promoure la salut en l’àmbit de la salut mental i fa referència a l‘educació que s’ofereix a les persones que pateixen un trastorn mental amb l’objectiu de:

1. Fer entendre a la persona afectada quines són les seves dificultats i aprendre a conviure-hi.
2. Contribuir a la no estigmatització dels trastorns psiquiàtrics.
3. Disminuir les barreres per al tractament.

Aquestes teràpies reforcen els punts forts, els recursos i les habilitats de les persones per fer front a la situació, per evitar recaigudes i per contribuir a la salut i al benestar propis. La intervenció educativa es basa en la intervenció activa de la persona: en l’anàlisi del problema i en la solució.

En la teràpia grupal s’informa alhora a diverses persones sobre la malaltia; també es faciliten els intercanvis d'experiències i es crea un espai de suport mutu.

Seguint el model utilitzat amb persones amb altres malalties com la diabetis, la hipertensió o l’esquizofrènia, els objectius d’aquestes teràpies són: ajudar les persones amb depressió a identificar els símptomes precoços de recaigudes i, en cas de seguir un tractament amb medicació, mantenir o augmentar si cal el compliment terapèutic i buscar alternatives o solucions als efectes i a les repercussions que comporta la malaltia en el dia a dia de la persona i de la família.

2.2 La teràpia interpersonal (TIP)

Va ser desenvolupada a la dècada dels 70 per Gerald L. Klerman, psiquiatre i investigador americà, per aplicar-la com a tractament de manteniment de la depressió; posteriorment es va fer servir com a tractament independent i actualment s’aplica per tractar altres trastorns.

La TIP aborda principalment les relacions interpersonals contemporànies i se centra en el context social immediat de la persona. La teràpia té una durada de 12 a 16 setmanes, amb sessions setmanals durant la fase aguda. Els símptomes i el malestar es relacionen amb la situació personal en una formulació que comprèn diverses àrees de la vida: dol, disputes interpersonals, transició de rol i dèficits interpersonals. Les sessions de teràpia són estructurades i se centren a facilitar la comprensió dels successos més recents en termes interpersonals i en l’exploració de formes alternatives del maneig de aquestes situacions. La TIP pot ser més efectiva quan es combina amb un tractament farmacològic amb antidepressius; també pot ser útil en la fase de manteniment per prevenir recaigudes.

Aquests tractaments (TCC i TIP) es duen a terme en centres de salut mental o en centres específics especialitzats. Els professionals que dirigeixen aquestes teràpies són els psicòlegs, que oferiran la teràpia més adequada a la persona afectada.

1. Disposar d’informació sobre la depressió és important tant per a la persona afectada com per a la família, ja que tenir coneixements de la malaltia i del tractament facilitarà la detecció precoç d’una nova recaiguda i la comprensió del procés de la persona afectada i dels familiars. Actualment, hi ha molta informació, sobretot a través d’Internet, tot i que pot ser complexa i confusa o errònia. Per això és important que les fonts que es consultin siguin segures i de qualitat. Hi ha instruments de suport fàcils d’utilitzar, com el qüestionari per avaluar llocs web de salut segons criteris europeus, que ajuda a discriminar si una font és fiable o no ho és.  

4. Complir el tractament durant el temps necessari, tant pel que fa als fàrmacs pautats com a les teràpies psicosocials acordades amb l’equip de professionals, independentment del moment evolutiu de la malaltia.

Per evitar oblits en el tractament farmacològic es recomana:

• Organitzar la medicació de manera que es pugui prendre fàcilment i en el moment adequat. Tenir-la en un lloc accessible i fer servir estratègies per evitar oblits, com ara posar una alarma al mòbil o fer servir un pastiller diari o setmanal.
• Incorporar la presa de medicació en les activitats diàries; per exemple, fer coincidir la presa del matí amb l’esmorzar.
• Saber fins a quin dia es disposa de medicació i demanar hora amb antelació per anar a buscar receptes, i evitar quedar-se sense medicació
• Considerant el risc autolític que poden presentar aquest tipus de malalts, es recomana que la família controli la medicació, per evitar tenir més receptes de les necessàries i no acumular medicaments, prescrits o de venda lliure.

8. Gestionar els certificats de disminució i minusvalidesa. Les persones diagnosticades de depressió major crònica (quan té una durada de més de dos anys) poden adduir una disminució de la capacitat per fer les activitats de la vida diària. El certificat de disminució, que a Espanya concedeix el departament de serveis socials de cada comunitat autònoma, és un document que expressa, en un percentatge, el grau de limitació o disminució que té una persona per desenvolupar les activitats de la vida diària. Es valora la discapacitat que té la persona i també factors socials complementaris, com ara l’entorn familiar o la situació laboral, educativa i cultural, ja que si no són adequats poden dificultar la integració de la persona. A partir d’un grau de disminució igual o superior a 33 %, l’Administració posa a disposició de la persona recursos per millorar-ne la qualitat de vida. Per exemple, deduccions en la declaració de renda, beneficis per a les empreses que contractin persones amb un certificat de disminució o ajudes per a l’adquisició d’habitatges de protecció oficial. Per a més informació o per a la gestió del certificat de disminució, cal adreçar-se al professional de treball social del centre sanitari, que és qui pot ajudar a fer la gestió, o als serveis socials de l’ajuntament del lloc de residència.

Durant molt temps es considerava que la depressió en nens no existia i que era un trastorn propi de l'edat adulta. Els últims 30 anys s’ha començat a reconèixer la depressió com un trastorn que també afecta nens i adolescents.

S’han fet pocs estudis entre la població infantil i adolescent ja que les manifestacions clíniques són menys específiques i més difícils de detectar que en la depressió de la persona adulta.

En els nens i els adolescents, la depressió té un gran impacte en el creixement i desenvolupament personal, en el rendiment escolar i en les relacions familiars i socials. El trastorn depressiu pot tenir continuïtat durant tota l’etapa de l’adolescència i es pot allargar fins a l’edat adulta, ja que entre els adolescents aquest trastorn tendeix a ser crònic, amb daltabaixos, i amb un risc entre dos i quatre cops superior que en la resta de grups d’edat que la simptomatologia depressiva persisteixi.

En general, la depressió en l’infant i l’adolescent es pot presentar de manera diversa, de manera que es pot confondre amb altres trastorns. Els símptomes fonamentals de depressió en infants i adolescents són ànim baix, sentiment de tristesa la major part del temps (encara que molts infants poden negar que se sentin tristos) i la pèrdua d'interès en les activitats amb les quals abans es gaudia, com ara jugar amb amics.

L’edat marca el tipus de manifestacions, les quals es poden agrupar segons el desenvolupament evolutiu de l’infant i l’adolescent:

• Menors de 7 anys.

  Els nens de menys de 7 anys poden tenir dificultats per reconèixer alguns símptomes o per comunicar les idees i pensaments, i això en dificulta el diagnòstic. El símptoma més freqüent és l’ansietat. Els nens afectats manifesten irritabilitat, rabietes freqüents, plors sense motiu, queixes somàtiques (cefalees i dolors abdominals), pèrdua d’interès pels jocs habituals, cansament excessiu o augment de l’activitat motora, abúlia, fòbia escolar o trastorns d’eliminació com encopresi i enuresi. En aquesta etapa és molt important la informació que aporten els pares i el centre escolar.

• Entre els 7 anys i l’edat prepuberal. En les etapes prepuberals, la prevalença del trastorn depressiu és similar que en els infants.
  
  Els símptomes es presenten principalment en tres àmbits:

• Esfera afectiva i conductual: irritabilitat, agressivitat, agitació o inhibició psicomotriu, astènia, apatia, tristesa i sensació de avorriment, culpa i, en ocasions, idees de mort.
• Esfera cognitiva i activitat escolar: autoestima baixa, manca de concentració, disminució del rendiment escolar, fòbia escolar, trastorns de la conducta a l’escola i mala relació amb els companys i amics.
• Esfera somàtica: cefalees, dolor abdominal, trastorns del control d’esfínters, trastorns del son i disminució o augment de la gana.
  
  Hi ha alguns aspectes que dificulten el diagnòstic:
• Les manifestacions clíniques de la depressió són diferents en infants i en adults.
• Els infants tenen dificultats per identificar com a depressió allò que els passa.
• La ignorància de pares o familiars sobre l‘existència de depressió en aquestes edats; l’estigma fa que no es vulgui reconèixer la malaltia.
• Adolescents.

  Entre els adolescents, la prevalença és major en les noies, possiblement per la manera d’afrontar l’estrès o pels canvis hormonals que hi ha en la pubertat. Els símptomes són semblants als de l’edat prepuberal, tot i que apareixen més conductes negativistes i dissocials (conductes en contra dels drets de les persones i infracció de normes socials que ja s’haurien de complir tenint en compte l’edat), abús d’alcohol i altres substàncies, irritabilitat, inquietud, agressivitat, desig o intents de fuga, sensació de no ser acceptat, no col·laboració amb la família, aïllament, manca d’higiene personal, etc.
  
  En ocasions poden aparèixer pensaments relatius al suïcidi. És freqüent que el trastorn depressiu es presenti associat a trastorns dissocials, TDAH (trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat), trastorn d’ansietat, trastorn per abús de substàncies i trastorns de la conducta alimentària.

Es recomana potenciar els factors i conductes de protecció davant la depressió, tant en la infància com en l’adolescència. 

La comunicació amb l’entorn més proper de l’infant (la família, els amics i l’escola) davant qualsevol canvi de comportament o d’estat d’ànim de l’infant és molt important per detectar precoçment qualsevol problema i una possible depressió.

Des del punt de vista dels canvis personals, econòmics i socials, hi ha dues etapes: la primera, des de que acaba l'adolescència fins als 35-40 anys, i la segona, des dels 40 anys fins als 65.

A la primera etapa, un aspecte clau és la separació de la família d'origen, la independència econòmica i els rols nous de més responsabilitat. Sorgeixen pressions i més responsabilitats i és freqüent que es manifestin símptomes depressius. Els 40 anys són un moment de transició. Es comença a desenvolupar el sentit de la urgència i a pensar que el temps s'acaba. En la dona, aquest factor amb els canvis fisiològics i psíquics de la menopausa, pot comportar efectes traumàtics i manifestar-se en símptomes depressius.

Es recomana potenciar els factors i conductes de protecció davant la depressió en l’adultesa. 

La vellesa és potser la època de més fragilitat afectiva de l’ésser humà. S’acumulen molts esdeveniments, pèrdues nombroses i importants, que poden afectar la persona gran, no únicament a les emocions, sinó que també la condició física i a la situació social. La persona gran ha d’adaptar-se progressivament als canvis de rol: la desaparició del rol laboral; la jubilació, molts cops acompanyada de menys estatus econòmic, i els rols familiars, que comporten passar de ser pares a ser avis, generalment amb menor participació autònoma en la dinàmica familiar.

Les pèrdues comporten dols freqüents per amics i éssers estimats, viduïtat i, possiblement, sensació de solitud. Tot això comporta una reestructuració que, segons la personalitat de cada persona, pot fer aparèixer la depressió. Els símptomes es caracteritzen per queixes somàtiques i fins i tot hipocondríaques, és a dir la interpretació persistent i no realista de sensacions físiques anormals, situació que comporta la sospita de patir una malaltia greu. La depressió també pot afectar el funcionament cognitiu, sobretot la capacitat de concentració i la memòria. La depressió en persones grans apareix amb freqüència en el context de diverses malalties somàtiques, com ara Parkinson, accident cerebrovascular, càncer, etc.

Es recomana potenciar els factors i conductes de protecció davant la depressió en la vellesa.

Les persones afectades per una depressió poden viatjar sempre que estiguin en fase de recuperació; en el procés més agut de la malaltia, l‘apatia i l’anhedonia es redueix la probabilitat de realitzar viatges. Quan la persona amb depressió viatgi, és aconsellable que segueixi les recomanacions següents relacionades amb la medicació:

En primer lloc, cal assegurar-se que es disposa de la medicació necessària. Si el viatge és de curta durada, cal preparar el tractament farmacològic indicat per als dies de viatge, per garantir que hi haurà la medicació suficient. És aconsellable portar sempre medicació per a alguns dies més dels previstos, en previsió de retards en la tornada. Si es viatja a un altre país, per evitar problemes, s’ha de dur la medicació suficient per a l’estada a més de les receptes corresponents. Segons un acord vigent en els països europeus, una persona està autoritzada a portar medicaments per a tres mesos.

Els medicaments s’han de dur sempre a l’equipatge de mà, mai en les maletes que es facturaran. Han d’estar en els envasos originals, per protegir-los de la humitat i de la llum. S’han d’evitar els pastillers, ja que no porten el nom ni el prospecte dels medicaments i no són idonis per conservar-los en bon estat.

Si el viatge es superior als tres mesos, no s’ha de portar un excés de medicació: cal preparar una farmaciola com si fos per a un viatge curt i aconseguir la medicació necessària en el lloc de destinació. Seran necessaris una recepta reglada del centre de salut on consti tota la medicació prescrita, les dades d’identificació de la persona que la pren, les del centre especialitzat i les del facultatiu que les prescriu, per aclarir qualsevol dubte en els centres de salut o en les farmàcies expedidores del lloc de destí.

Consells de salut: viatjar i tenir un problema de salut.

Per a qualsevol dona, és important quedar-se embarassada en el moment més idoni. Per això, és molt important que les dones que pateixen depressió i que volen quedar-se embarassades valorin amb l’equip de salut els avantatges i els inconvenients d’un embaràs.

Consells abans de la gestació

És imprescindible que l’equip terapèutic i els professionals, juntament amb la dona, dissenyin les estratègies més adients per a ella i per al futur nadó, i n’assegurin un seguiment personalitzat.

En el cas d’un embaràs, és molt important per a la mare i per al fetus dur un bon control terapèutic abans i durant l’embaràs i després del part. Això vol dir que l’equip terapèutic haurà de valorar la necessitat o no de fer canvis en la medicació antidepressiva. Durant l’embaràs i el postpart, a causa dels canvis hormonals, és més probable patir un episodi depressiu.

El període de risc màxim per a la dona és el puerperi, moment en què augmenta el risc de patir una depressió post-part. El control i el seguiment de la gestant, i una comunicació constant i fluïda entre l’equip obstètric i l’equip de salut mental, contribuiran a reduir les probabilitats d’empitjorament de la malaltia.

Els antecedents psicopatològics familiars lligats a l'aparició de la malaltia són factors immodificables, però hi ha conductes protectores per treballar aspectes que predisposen a patir depressió per tal d’evitar-la o per alleugerir-ne la intensitat. Aquestes conductes estan relacionades amb afavorir la resiliència, l'autoestima i l'assertivitat amb els objectius següents:

• Gestionar de manera saludable les situacions d'estrès.
• Tenir una visió positiva d'un mateix.
• No tenir por d’allò desconegut ni dels esdeveniments nous.
• No sentir-se culpable i adoptar una actitud positiva per resoldre situacions de l’entorn.
• Expressar-se socialment d'una forma adequada.
  
  
  Pots descarregar-te la infografia aquí

És molt important i recomanable fomentar els factors i conductes de protecció des de les primeres etapes del cicle vital:

Factors i conductes de protecció en la infància

Factors i conducts de protecció en l’adolescència 

La depressió és un trastorn mental que es caracteritza per un estat d’ànim baix, la pèrdua d’interessos o de la capacitat per gaudir de les coses que abans produïen plaer, sentiments de culpa, la manca d’autoestima, trastorns de la son o de la gana, sensació de cansament i manca de concentració. La depressió pot ser aguda, tot i que, de vegades, pot esdevenir crònica o presentar-se de forma recurrent; en aquests casos, el trastorn dificulta les activitats quotidianes, afecta la feina o la vida escolar, i disminueix la capacitat per afrontar la vida diària. 

Hi ha diferents teories que intenten explicar la causa o l’origen d’aquest trastorn, tot i que actualment no n’hi ha cap considerada com a definitiva. Se sap que en l’aparició del trastorn i en el manteniment hi intervenen diferents factors, considerats com a factors de risc o desencadenants, que no han de considerar-se de forma aïllada.

Entre aquests factors podem trobar: 1. Factors biològics i 2. Factors psicosocials.

1. Factors biològics.

Són una condició necessària però no suficient per al desenvolupament de la malaltia. Es poden classificar en genètics, bioquímics, alteracions del flux sanguini cerebral i somàtics.

• Factors genètics. Es refereixen a antecedents familiars de patologia afectiva. Se sap que les persones que tenen un familiar de primer grau amb aquesta patologia presenten una major predisposició a patir-la que les persones que no tenen cap antecedent.
• Factors bioquímics
• Es tracta de l’alteració en la regulació de diversos sistemes de neurotransmissors, com la serotonina, la noradrenalina, la dopamina, l’acetilcolina i l'àcid gamma-aminobutíric (GABA).
• Fan referència també a alteracions hormonals, com ara nivells alts de cortisol a la sang, disminució de l’hormona de creixement i disminució de l’hormona tiroïdal (tot i que hi ha estudis que indiquen que els nivells sanguinis d’hormona tiroïdal poden augmentar).
• Alteracions del flux sanguini cerebral o alteracions en les estructures cerebrals.
• Factors somàtics. Fan referència a afectacions corporals, no psíquiques.
• Malalties endocrinometabòliques, cardiovasculars, processos tumorals i infecciosos, entre d’altres.
• Tractaments farmacològics. En aquest cas, l’aparició d’una depressió com efecte d’un tractament farmacològic per a una altra afecció depèn de la naturalesa de cada persona. Entre els fàrmacs principals hi ha els anticonceptius orals; el tractament amb benzodiazepines o l’abstinència de benzodiazepines per tractar l’ansietat en les persones grans; sobredosi o abús d’amfetamines (estimulants del sistema nerviós central); alguns antitumorals com la vincristina; antihipertensius com l’atenolol en dosis terapèutiques; l’ús perllongat de levodopa per al tractament de la malaltia del Parkinson en persones grans; l’interferó per tractar hepatitis, esclerosis múltiple o alguns tipus de neoplàsies, o l'ús continuat de corticoides.
• Procediments terapèutics com la radioteràpia, intervencions quirúrgiques o trasplantament d’òrgans.

2. Factors psicosocials

Es tracta de factors que depenen de la personalitat. Les persones perfeccionistes i pulcres, les autoexigents, les persones hiperresponsables i les que depenen emocionalment dels altres tenen un risc més alt de patir la malaltia.

• Esdeveniments vitals estressants negatius, com ara la pèrdua d’un familiar proper.
• Experiències adverses durant la infantesa, per exemple la pèrdua d’un dels progenitors abans dels 16 anys o haver patit abús sexual a la infància.
• Estrès psicofísic o qualsevol circumstància que indueixi una resposta del cos i de la ment superior a la capacitat de la persona, com per exemple la sobrecàrrega laboral.
• Falta de recursos psicosocials adients (manca de familiars, de grup social, d’assistència sanitària adequada, etc.).
• Frustració crònica, esgotament, pèrdua de valors, marginalitat, fracàs laboral, etc.

Els trastorns depressius es poden classificar en: 1.Trastorn depressiu major; 2. Distímia; 3. Trastorn depressiu no especificat i 4. Trastorn d’adaptació.

1. Trastorn depressiu major

El trastorn depressiu major és un trastorn de l’estat d’ànim amb símptomes afectius, com ara la tristesa patològica, la irritabilitat o la sensació subjectiva de malestar, juntament amb símptomes de tipus cognitiu, volitiu o somàtic. En major o menor grau es pot dir que afecta la funcionalitat de la persona, tot i que l’esfera afectiva és la més afectada. Per diagnosticar depressió, cal que la persona compleixi els criteris diagnòstics de l’episodi depressiu major segons el DSM IV TR.

Es parla d’episodi únic quan hi ha hagut un sol episodi depressiu major diagnosticat i de depressió major recurrent quan hi ha hagut dos o més episodis depressius, amb dos mesos de diferència.

Depenent de la intensitat, els trastorns depressius majors es classifiquen en lleus, moderats o greus. Al seu torn, els greus es poden classificar segons si apareixen o no símptomes psicòtics. Els símptomes psicòtics poden ser congruents o incongruents amb l’estat d’ànim. Si els símptomes psicòtics són congruents amb l’estat d’ànim, apareixen idees delirants relacionades amb sentiments depressius típics, com la inutilitat o la culpa, amb la malaltia o amb el nihilisme. Per altra banda, si els símptomes psicòtics són incongruents amb l’estat d’ànim, és a dir, sense relació amb els símptomes depressius, la persona que pateix el trastorn tindrà idees delirants de tipus persecutori, com sentir que la segueixen quan surt al carrer; també pot patir inserció del pensament, i creure que els seus pensaments no són propis i que han estat implantats en la seva ment per una altra persona, o també pot tenir idees de control, és a dir, creure que el seu pensament està controlat per altres.

2. Distímia

La distímia o trastorn distímic és un trastorn afectiu o de l’estat d’ànim semblant al trastorn depressiu major, els símptomes, però, són més lleus i la durada d’aquests comprèn un període de temps major. Les persones amb distímia acostumen a tenir un estat d’ànim depressiu durant tot el dia, la majoria de dies —segons la persona afectada o altres persones de l’entorn— durant dos anys com a mínim. Les persones amb distímia també poden experimentar episodis de depressió greu, tot i que de forma molt puntual; aquests casos s’anomenen de doble depressió.

3. Trastorn depressiu no especificat

Els trastorns depressius no especificats no compleixen els criteris de trastorn depressiu major o de trastorn distímic pel que fa a la intensitat, a la durada o a la disfunció sociolaboral associada a la simptomatologia.

• El trastorn disfòric premenstrual és un trastorn freqüent en dones en edat reproductiva. Els símptomes apareixen en la fase luteínica del cicle menstrual i desapareixen amb la menstruació. Aquests símptomes són molt diversos, tot i que els més freqüents són físics (fatiga, distensió abdominal i edemes), emocionals (irritabilitat, ansietat i tristesa), cognitius (disminució de la concentració i baix rendiment) i conductuals (impulsivitat i augment de la ingesta d’aliments rics en hidrats de carboni). A partir dels 25 o 30 anys es produeix un agreujament progressiu del trastorn: apareixen més símptomes o els existents es manifesten amb major intensitat i, en conseqüència, provoquen més interferències personals i socials. El tractament del trastorn durant molts anys ha estat l’administració de progestàgens, encara que no hi ha estudis ni evidències que demostrin que l’ús d’aquests fàrmacs és efectiu. La segona línea terapèutica són els inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS), ja que són eficaços tant per als símptomes físics com per als psíquics. També s’han proposat estratègies higienicodietètiques, com ara introduir en la dieta aliments rics en vitamina B, i fer exercici físic, encara que només sigui útil en els casos de símptomes més lleus.
• Trastorn depressiu menor. Es tracta d’episodis de dues setmanes com a mínim de símptomes depressius, però amb menys de cinc dels ítems obligatoris per fer el diagnòstic de trastorn depressiu major.
• Trastorn depressiu breu recidivant. Són episodis depressius que tenen una durada de dos dies a dues setmanes i que es presenten com a mínim un cop al mes durant un any (en el cas de les dones, aquests episodis no s’han d’associar amb els cicles menstruals).
• Trastorn depressiu postpsicòtic en la esquizofrènia. És un episodi depressiu major que es presenta durant la fase residual de l’esquizofrènia.
• Episodi depressiu major superposat a un trastorn delirant, a un trastorn psicòtic no especificat o a la fase activa de l‘esquizofrènia.

S’han d’esmentar els casos en què es diagnostica un trastorn depressiu, però no es pot determinar si és primari, si està causat per una malaltia o induït per alguna substància.

4. Trastorns d'adaptació

En la classificació de problemes de salut mental recollida a CIE 10, s’hi esmenten els trastorns d‘adaptació. Aquests trastorns comporten a la persona afectada un malestar subjectiu, acompanyat d’alteracions emocionals que generalment interfereixen en l'activitat social i que apareixen en el període d‘adaptació a un canvi biogràfic significatiu o a un esdeveniment vital estressant. L'agent estressant que pot afectar la vida social de la persona pot ser alguna experiència de dol, com ara la pèrdua d'éssers estimats, un canvi de feina, l’atur, separacions de parella, etc. Les manifestacions clíniques del trastorn d‘adaptació són molt variades, poden incloure humor depressiu, ansietat, preocupació excessiva, sentiment d'incapacitat per afrontar els problemes, per planificar el futur o per poder continuar amb la situació, etc. El quadre sol iniciar-se el mes posterior al canvi biogràfic o a l’esdeveniment estressant, i els símptomes no solen durar més de sis mesos. Perquè no hi hagi complicacions, s'han de posar en marxa els mecanismes psicològics necessaris per fer front a la situació externa i, fonamentalment, gestionar de manera adequada les emocions a través de mecanismes de defensa adaptatius. Si aquest procés no es du a terme de forma adequada, es pot complicar i donar lloc a trastorns més greus com depressió, trastorns d'ansietat, etc.

En situacions de dol cal manejar el procés de manera adequada, i no s’aconsella tractar farmacològicament els símptomes, ja que s’endarrereix l'elaboració i l'acceptació de la nova situació. Davant una situació estressant, ni totes les persones reaccionen de la mateixa manera, ni totes presenten trastorns adaptatius. La percepció d'inseguretat, la visió pessimista del futur, la cavil·lació dels problemes i més concretament la creença subjectiva que no tindrà suport de familiars juguen un paper important en la gestació dels trastorns d‘adaptació.

L’oxigen és l’element bàsic de la vida ja que fa de combustible per a totes les cèl·lules de l’organisme. Una bona oxigenació del cos mitjançant una respiració adequada resulta essencial per a la salut i per al benestar físic i psíquic.

La respiració és una de les eines més concretes i a l’abast de tothom per a la regulació emocional. Una respiració profunda i regular permet una oxigenació adient i pot ajudar a relaxar-se i a controlar l’estrès. Per contra, una respiració superficial i una aportació insuficient d’oxigen pot tenir efectes indesitjables sobre el sistema nerviós, ja que afavoreix l’aparició o l’augment de la tensió, l’ansietat i la irritabilitat. Per relaxar-se d’una manera eficaç la respiració ha de ser suau, lenta i silenciosa.

Una tècnica que pot ser útil és la respiració alentida amb una paraula clau. És una respiració relaxada diafragmàtica que es fa amb la boca una mica oberta i amb la llengua al paladar per relaxar la tensió facial. S’ha d’inspirar profundament pel nas durant dos segons i expirar lentament per la boca durant el doble de temps; durant l‘expiració es recomana anar repetint mentalment a poc a poc paraules com pau, relax o calma, o bé imaginar que la tensió s’expulsa amb l'aire expirat.

També s’aconsella fer l’exercici de controlar el dolor amb la respiració.

Les proteïnes formen part de tots els teixits de l’organisme i estan formades per aminoàcids. Els aminoàcids que tenen una relació directa amb la depressió són el triptòfan i la fenilalanina.

• Triptòfan. El cervell l’utilitza per produir serotonina (neurotransmissor), que actua com un antidepressiu, ja que disminueix l’ansietat i la tensió, i és precursora de la melatonina, hormona que ajuda a induir el son de forma natural.
• Fenilalanina. Té acció una antidepressiva i millora la memòria i l’activitat mental.

Alguns dels aliments rics en proteïnes són: ous, pernil, aus, llet i derivats, peix blau, llegums, fruita seca, arròs, blat, patates, espinacs i plàtan. 

La funció principal dels hidrats de carboni és aportar energia a l’organisme. El cervell i el sistema nerviós per obtenir la energia usen preferentment la glucosa, que és un tipus d‘hidrat de carboni. No obstant això, cal tenir en compte que no tots el hidrats de carboni són saludables.

Un dels factors alimentaris que més pot ajudar les persones amb depressió és consumir hidrats de carboni en forma de midó, i excloure de la dieta habitual els sucres refinats, és a dir, sucre blanc i derivats (xocolata, brioixeria, refrescos, gelats, etc.), que es poden consumir excepcionalment. Tampoc és convenient un excés de fruita.

A més, els sucres refinats, en el procés de metabolització o d’assimilació, consumeixen una gran quantitat de minerals i vitamines del grup B, i la manca de vitamines B₁, B₆ i B₁₂ s'ha associat a la depressió, a la fatiga i a la pèrdua de massa muscular, especialment en els adults grans. A més, el consum d’aliments dolços fa que els índexs de sucre a la sang augmentin de manera brusca i descendeixin de manera ràpida; això fa que el cos demani una nova ingesta de sucre i, si no es produeix, es genera una sensació d’esgotament i irritabilitat.

Alguns dels aliments rics en midó són: arròs, pasta, llegums, patates, plàtans, figues, castanyes,etc.

Els lípids són essencials per a la formació i per al creixement del cervell. Estudis recents demostren que existeix una relació entre un nivell baix d’àcids grassos omega-3 i la presència de la depressió. A més, els àcids grassos omega-3 són fonamentals per a la salut, ja que afavoreixen la concentració i milloren el rendiment del cervell.

Alguns dels aliments rics en àcids grassos omega-3 són: salmó, peix blau (sardina), marisc, rovell d'ou, etc.

S’aconsella la ingesta de llavors de lli i de carbassa, de nous i, en general, de fruita seca.

Les vitamines són reguladors metabòlics i hormonals. Les del grup B són essencials per al benestar mental i emocional. Són hidrosolubles, és a dir, que es dissolen a l’aigua, i s’assimilen ràpidament, però no es poden emmagatzemar i les que no s'assimilen s'expulsen en l'orina. Per tant, cal ingerir una quantitat mínima diària de vitamina B per evitar-ne una deficiència. La vitamina B₆ és una de les més necessàries, ja que contribueix a la producció de serotonina.

Alguns dels aliments rics en vitamina B són: vísceres, carn, peix, rovell d’ou, llet, fruita seca, llegums, llavors de lli o carbassa, etc.

Vitamina B₁; vitamina B₂; vitamina B₃; vitamina B₅; vitamina B₆; vitamina B₈; vitamina B₉; vitamina B₁₂.

Són tan importants com les vitamines en el manteniment de la salut. Com que l'organisme no pot fabricar-los, cal aportar-los des de l'exterior, principalment a través dels aliments. Després de penetrar en l'organisme, els minerals es transporten per tot el cos i s’eliminen per excreció. El magnesi és un dels minerals necessaris per a un bon funcionament del sistema nerviós.

Alguns els aliments rics en magnesi són: cereals integrals, llegums (cigrons, llenties, etc.), fruits secs, fruites (plàtan, kiwi, etc.), verdures, etc.

Nombrosos estudis demostren que la pràctica regular d'exercici físic, com córrer o anar amb bicicleta durant mitja hora almenys tres dies a la setmana, millora els símptomes residuals de la depressió i ajuda a prevenir les recurrències. Per això molts equips de salut mental recomanen l’exercici com a intervenció complementària a la teràpia habitual.

Entre els símptomes que freqüentment presenten les persones deprimides es troba la manca d’energia i la sensació de cansament a la mínima activitat, cosa que fa que tendeixin a estar inactives i aïllades. S'han proposat diverses explicacions sobre els efectes positius de l'exercici físic en la millora dels símptomes de la depressió. Fer exercici regularment, sobretot en grup o en una instal·lació esportiva, ajuda les persones afectades a sortir de casa i distreure’s, fet que per si mateix millora l’estat d’ànim, facilita conèixer gent nova i contribueix a augmentar l’autoestima. Per altra banda, l'activitat física té efectes fisiològics, com canvis en les concentracions d’endorfines i monoamines, que milloren el benestar subjectiu.

A més, l’exercici físic habitual augmenta la capacitat respiratòria, i ajuda a mantenir el pes ideal i a combatre l’estrès i l’ansietat.

S’ha de convidar la persona a fer exercici físic, de forma planificada, estructurada, repetitiva i intencionada, amb l'objectiu de mantenir o millorar la condició física.

Cal tenir en compte les recomanacions següents:

• No cal cansar-se excessivament; si no es pot córrer, n’hi ha prou de caminar.
• Fer escalfaments de 5 a 10 minuts, amb exercicis suaus com caminar a pas viu, per evitar lesions musculars.
• Si no es té el costum de fer exercici, es pot començar amb uns 20 minuts i augmentar-ne la durada progressivament, segons la capacitat de la persona i el tipus d’exercici, fins a arribar a 30 minuts aproximadament.
• Fer exercici de 3 a 5 dies a la setmana.
• En finalitzar l’activitat, cal fer estiraments per mantenir la flexibilitat de les articulacions. Abans es feien els estiraments abans de l'exercici, però per evitar lesions musculars la tendència actual és fer-los al final.

Les persones que pateixen una depressió, a causa dels símptomes afectius, conductuals o somàtics que presenten o pel tractament farmacològic pautat, poden patir trastorns del son, per excés o per defecte. Si el son és reparador —sense interrupcions ni sobresalts— n’hi ha prou de dormir 7 o 8 hores, tot i que aquesta mitjana depèn de cada persona.

El manteniment d’uns hàbits saludables a l’hora de dormir ajuda a descansar adequadament.

Cal tenir en compte les recomanacions següents:

• Mantenir un horari de descans regular: anar a dormir i aixecar-se sempre a la mateixa hora.
• No desplaçar més de dues hores el moment d’aixecar-se els caps de setmana.
• Mantenir l’habitació a les fosques, silenciosa, ben ventilada i a una temperatura adequada.
• Fer servir el llit i el dormitori només per dormir.
• No tenir una televisió al dormitori.
• No adormir-se amb la ràdio o la televisió engegades: durant el son, la oïda ho capta tot i es queda gravat a la ment, sense discernir si són coses bones o dolentes.
• Evitar migdiades de més de 30 minuts.
• L’alcohol i la cafeïna, ja desaconsellats com a part del tractament de la depressió, estan doblement contraindicats per l’efecte que tenen en el son.

Abans d'anar a dormir es recomana:

• Fer una activitat lleugera i relaxant una hora abans de ficar-se al llit, com una dutxa amb aigua calenta, exercicis de respiració controlada, llegir o escoltar música tranquil·la a volum baix.
• Evitar situacions emocionalment estressants, com ara discussions.
• Prendre un got de llet calenta o una infusió relaxant, com til·la, valeriana, passiflora o espí blanc.

En anar al llit, es recomana:

• Pensar en coses agradables i evitar donar voltes als problemes o a les coses desagradables del dia.
• Practicar respiracions que ajudin a dormir i a relaxar-se.

L’alteració més freqüent és el restrenyiment, fonamentalment a causa d’una alimentació desequilibrada, d’una escassa aportació hídrica, dels efectes secundaris d’alguns medicaments i de la manca d’activitat física.

Cal tenir en compte les recomanacions següents:

• Augmentar l’aportació a la dieta d’aliments rics en fibra, com fruites i verdures.
• Beure aproximadament 2 litres de líquids diaris, si no hi ha contraindicació.
• Limitar la presa d’aliments astringents, com plàtans, poma sense pell, codony, pastanagues o arròs.
• Adquirir hàbits horaris en la defecació, quan la persona disposi de més temps, per no tenir pressa per acabar.
• Evitar l’ús de laxants, excepte si hi ha indicació mèdica.
• Fer diàriament exercici físic.

Infografia: Què puc fer per evitar el restrenyiment?

Alguns antidepressius, com els inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina (ISRS), tenen com a efecte secundari una sudoració excessiva. Les mans i els peus són les zones més afectades per aquest augment de sudoració.

Cal tenir en compte les recomanacions següents:

• Mantenir una bona higiene corporal per evitar males olors corporals.
• Canviar-se diàriament la roba —també la roba interior.
• Utilitzar roba de cotó, que afavoreix l'absorció de la suor, i evitar els teixits sintètics.

És important, en la mesura que es pugui, que les persones amb depressió, un cop superada la fase aguda, duguin una vida normal tan aviat com sigui possible.

Tot i que en la majoria de casos les persones afectades poden continuar treballant, si la feina és molt estressant —físicament, psicològicament o emocionalment—, caldrà informar l’equip terapèutic d'aquesta exigència i demanar a l'empresa, si és possible, un canvi temporal del lloc de feina, fins que la persona pugui afrontar l’exigència laboral demanada.

Ateses les dificultats que apareixen en el manteniment de les relacions socials, tant l’àmbit laboral com el de l’oci són espais molt importants en la vida de la persona afectada per una depressió, per tant, són aspectes que cal afavorir al màxim.

Cal tenir en compte les recomanacions següents:

• Intentar que les visites a l’equip de salut interfereixin tan poc com sigui possible en les activitats laborals. Com qualsevol altra persona afectada per una altra malaltia, es pot presentar un justificant expedit pel centre de salut especialista per tal d’assegurar un compliment correcte de les visites pautades.
• Convidar la persona a participar en activitats a l’abast que impliquin contacte social, com ara esports, classes d’idiomes, clubs de lectura, classes de ball, etc. tenint en compte les seves preferències.
• Abstenir-se completament de prendre begudes alcohòliques en qualsevol moment, especialment en esdeveniments socials. La idea que beure alcohol facilita establir converses i potencia les relacions socials és errònia; en realitat influeix de manera negativa en els dos aspectes.
• Demanar, quan sigui necessari, un certificat del grau de discapacitat per poder disposar dels beneficis que garanteix. Sovint aquest certificat comporta un pacte entre el treballador i l’empresari i beneficis per a tots dos. Per exemple, el treballador pot sol·licitar hores laborals per anar al centre de salut i l’empresari té beneficis fiscals per tenir contractat un treballador amb aquest certificat.

Quan una persona està deprimida, acostuma a aïllar-se socialment, fins i tot del nucli familiar, i li és difícil comunicar-se. En general té una actitud d’indiferència a tot allò que l’envolta. Òbviament, la dinàmica familiar i social es veu afectada, ja que normalment resulta difícil entendre i justificar la situació del familiar o amic amb depressió.

Cal tenir en compte les recomanacions següents:

• Afavorir l’expressió de les vivències de la persona afectada, amb la família, amb els amics o amb els professionals de la salut.
• Evitar aglomeracions i entorns no segurs, sobretot a l’inici de la malaltia.
• Planificar conjuntament la forma d’augmentar progressivament els contactes socials i familiars.
• Ajudar la persona afectada a reflexionar sobre els rols familiars i socials, identificar els canvis que sorgeixen amb la depressió i les possibles repercussions.
• Treballar conjuntament la família i l’equip de salut per determinar la millor manera de reduir o compensar les possibles modificacions, en un ambient tranquil on la persona amb depressió no se senti culpable de la situació.
• Participar de manera activa tant la persona afectada com l’entorn familiar en el tractament psicosocial. 
• Participar en grups d'ajuda mútua, on es poden conèixer persones en situacions de salut similar i així poder compartir experiències relacionades amb la depressió. Aquesta acció va dirigida especialment a persones amb depressió crònica o recurrent.
• Un grup d'ajuda mútua es un espai en el qual diverses persones que comparteixen un mateix problema o dificultat es reuneixen per intentar superar o millorar la seva situació.