Infermera virtual.com

El sistema de l’estructura i funció del cos humà, més directament relacionats amb el desenvolupament d’aquesta activitat de la vida diària és:

• Estructura i funció del cos humà 

La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, amb unes necessitats característiques i capaç d’actuar deliberadament per assolir els objectius que ella mateixa defineix, assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida i del seu propi benestar i relacionar-se amb si mateixa i amb el seu ambient.

La idea d’un ésser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual; aquestes dimensions experimenten processos de desenvolupament i s’influeixen mútuament. Cada una de les dimensions que descriu la persona es troba en relació permanent i simultània amb les altres, de manera que forma un tot en el qual cap de les quatre no se’n pot subordinar a una altra, ni pot ser contemplada de manera aïllada. Per tant, en qualsevol tipus de situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les seves quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients mentre que d’altres són controlats o intencionats.

Tenint present aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, poden estudiar-se aïlladament els processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) implicats en el desenvolupament d’aquesta activitat de la vida diària. 

Hi ha una relació estreta entre les activitats dirigides a treballar i a divertir-se i la resta d’activitats de la vida diària.

1. Respirar, 2. Menjar i beure, 3. Eliminar, 4. Moure's, 5. Reposar i dormir, 6. Evitar perills, 7. Comunicar-se

Respirar. Les activitats vinculades a la feina o al lleure es poden dur a terme a l’aire lliure o en espais tancats, cosa que comporta diferències qualitatives en el tipus d’aire inspirat. Hi ha feines que avui dia s’associen a certes malalties professionals a causa de la inhalació de tòxics que, a llarg termini, produeixen malalties cròniques de caràcter professional que, en circumstàncies determinades, poden arribar fins i tot a posar la vida en perill.

Menjar i beure. La quantitat i la qualitat dels aliments ha de respondre a les demandes energètiques de l’organisme, que deriven del grau d’activitat física generat pel tipus d’activitat laboral o recreativa. En el cas que la ingesta sigui superior a la demanda, es produirà un augment progressiu del greix corporal i, per tant, de la massa corporal, que es traduirà en sobrepès o obesitat. 

Per contra, si la ingesta d’aliments és inferior a les necessitats corporals, apareixeran carències i problemes nutricionals més o menys importants com la pèrdua de pes, el dèficit vitamínic i la baixa tolerància a l’esforç físic i mental. L’obesitat i la debilitat poden limitar l’amplitud de moviments i la resistència muscular i, per tant, condicionar la tria de les activitats físiques.

Eliminar. Els hàbits i les rutines a l’hora d’eliminar poden estar restringits per la priorització de les responsabilitats socials en detriment de les necessitats fisiològiques. Algunes persones reconeixen que inhibeixen les ganes d’orinar i, especialment, de defecar quan es troben fora del seu espai íntim o quan aquestes necessitats apareixen a l’hora d’atendre tasques socials relacionades amb la feina o la diversió. 

Moure’s i mantenir una postura corporal correcta. El sistema musculoesquelètic pateix afectacions per l'activitat derivada de la feina o de l'esport, bé sigui perquè es realitza en defecte o en excés, o de manera inadequada. Els estudis posen en relleu que moltes lesions es poden prevenir mitjançant l'aplicació de mesures ergonòmiques, és a dir, amb l'ús d'objectes que s'adaptin a l'anatomia i a la funcionalitat del moviment humà. En altres ocasions, les lesions sorgeixen per excés d'activitat o per un escalfament muscular insuficient. El control d'aquests dos factors, juntament amb una mecànica corporal adequada, evitarà la fatiga muscular, els esquinços, la ruptura de fibres, les contractures, etc. 

Reposar i dormir. L'excés d'activitat i les preocupacions, sobretot al final del dia, produeixen una sobreestimulació del sistema nerviós que no facilita la fase de relaxació imprescindible per agafar el son. De la mateixa manera, amb una activitat o una estimulació escassa durant la vigília tampoc no s'afavoreix la inducció al son, ja que no s'assoleix el nivell necessari de cansament que provoca la desconnexió dels estímuls externs. 

Evitar perills i prevenir riscs. El risc és present tant en les activitats de feina com en les d'esbarjo. Tant les unes com les altres sotmeten la persona a una diversitat de riscos d'accidents ambientals i psicosocials. Per això cal dur a terme aquestes activitats amb una bona condició física i un bon equilibri psicològic, així com utilitzar adequadament l'equipament i adoptar mesures preventives per mantenir-se en un estat saludable. 

A més dels riscos inherents a certes activitats, cal considerar la personalitat de qui les realitza. Les conductes de risc es donen més sovint en persones que busquen noves sensacions. Aquestes conductes arriscades els generen sensacions positives. En canvi, altres característiques de la personalitat, com la tenacitat i l'optimisme, es relacionen amb conductes saludables. 

Comunicar-se i interaccionar socialment. En les activitats de feina i de lleure, es poden diferenciar les activitats grupals de les individuals. Les activitats grupals afavoreixen la interacció entre els membres del grup i promouen la comunicació, la companyonia i fins i tot l'amistat. Sempre que les relacions entre els membres del grup siguin satisfactòries, les activitats contribuiran a evitar l'aïllament i afavoriran el benestar psicològic. 

El tipus de relacions establertes en l'àmbit de la feina estarà molt condicionat per les motivacions particulars de cada persona. Si algú sent una forta motivació cap al poder, farà servir estratègies de comunicació que li permetin influir sobre els altres i exercir el lideratge, i centrarà bona part dels seus esforços, més que en la pròpia tasca a desenvolupar, a obtenir prestigi i posició, sense importar-li establir relacions de rivalitat. Per contra, si la persona està més motivada per la seva necessitat de pertinença, s'esforçarà a interaccionar amb els altres per agradar-los i buscarà establir relacions interpersonals properes i estretes, de cooperació i no de competitivitat.

En situacions normals, la feina i la diversió són presents en la pràctica totalitat de la vida, si bé en cada individu i en cada etapa de la vida assoleixen més o menys rellevància. Així, per exemple, el lleure ocupa la major part del temps en els dos extrems del cicle vital.

L'autoconcepte i l'autoestima es van desenvolupant contínuament durant el cicle vital, al llarg del qual poden sofrir modificacions o transformacions. Els psicòlegs reconeixen que les interaccions socials exerceixen un paper crucial en el desenvolupament de l'autoestima. En efecte, hi ha persones que exerceixen una influència més gran en el desenvolupament de l'autoestima. Es consideren persones significatives els individus o els grups que tenen una importància especial en una etapa determinada, com ara els pares, els amics, els caps, els mestres i els professors, els fills, etc. 

En cada etapa de desenvolupament s'identifiquen fites i objectius diferents que deriven de la recerca d'autorealizació i de la definició del sentit de la pròpia vida, així com de l'esforç per superar les dificultats.

1. Nounat-lactant, 2. Preescolar, 3. Escolar, 4. Adolescent, 5. Adult, 6. Adult gran

1. Nounat-lactant (del naixement als 18 mesos)

El bebè neix amb un conjunt de reflexos que, al costat dels hàbits, fan que arribi a representar esdeveniments. A les dues o tres setmanes, és capaç d'imitar alguns gestos de la cara. Als quatre mesos, presenta conductes gairebé intencionades. Entre els 8 i els 12 mesos, comença a mostrar conductes intencionades (intel·ligents) i pot anticipar esdeveniments. Entre els 12 i els 18 mesos, experimenta activament (introdueix variacions en les tasques repetitives per obtenir nous resultats) i és capaç d'imitar sons, moviments i gestos. A partir del primer any comença a decidir què vol agafar i què vol deixar anar d'acord amb els seus desigs, i experimenta els primers sentiments d'autocontrol i les primeres experiències d'autonomia.

La investigació sobre el desenvolupament infantil demostra que en el nounat apareixen signes d'interès cap a l'entorn ja a les poques hores de vida. Aquest interès es manifesta en el fet que fixa la mirada en un objecte o una persona. Els primers jocs consisteixen a exercitar les habilitats innates i a practicar amb les capacitats que van apareixent: són jocs d'exercici, caracteritzats per moviments molt freqüents i una observació atenta.

La maduració del nen li permet la interacció amb la persona que en té cura (generalment, la mare o el pare), amb qui es generen els jocs d'interacció social, que consisteixen en activitats com ara picar de mans o el cucú (l'adult amaga la cara rere les mans i es descobreix dient cucú). Són jocs en els quals inicialment el nen té poca iniciativa, però progressivament hi va guanyant protagonisme fins que arriba a ser l'iniciador i el director de l'activitat. Els bebès senten emocions de grat i de desgrat en la seva interacció amb el que els envolta, i mostren preferència pels estímuls que els produeixen plaer.

Si el desenvolupament ha transcorregut pel camí desitjat, al final del primer any de vida la persona sentirà confiança en si mateixa i en els altres. Aquest assoliment es deurà a la manera amb què es relaciona amb ella la persona que en té cura, generalment, la mare, que interpreta les conductes del fill atribuint-los significat en el marc de la seva cultura (el nen plora perquè té gana, es queixa perquè té son, etc.) i li ofereix a tota hora atenció sensible a les seves necessitats, a més de marcar-li límits consistents. Si aquest tipus de relació no es dóna, els nens aprenen a esperar amenaces i dolor, i experimenten el món com un lloc impredictible. Al contrari, si rep una cura adequada, el nen percep el món com a una cosa predicible i coherent, cosa que afavoreix l'experiència de seguretat i fa possible la creació del sentiment d'esperança i el desig d'actuar, que constitueixen punts forts en el caràcter d'una persona. Observar els moviments, els gests, el plor, els somriures de l’infant, interpretar si són peticions, mostres d'incomoditat o de plaer i respondre-hi ajuda a desenvolupar l'autoconcepte i de l'autoestima del bebè. Així mateix, afavoreix el desenvolupament del nen envoltar-lo d'un clima de confiança i proporcionar-li senyals afectius, mitjançant somriures i carícies, i materials, mitjançant persones, objectes i espais.

2. Preescolar (de 19 mesos a 5 anys)

Dels 19 mesos als 4 anys, l’infant desenvolupa la capacitat de representar el món amb paraules. Cap als 24 mesos, pot representar mentalment les tasques com a experimentació interna. A mesura que creix, sent més confiança en si mateix i imita les activitats i els rols dels adults. El nen reconeix en els objectes el que els és comú malgrat la diversitat de les seves característiques. Així, una pilota és per a ell una pilota, encara que en canviï el color o la textura.

Als quatre anys, el nen ja té pensament narratiu i memòria personal. El seu raonament és egocèntric: només és capaç de considerar el propi punt de vista i no distingeix entre experiències subjectives i realitat. A aquesta edat, el nen també comença a raonar, prenent com a base la intuïció, però no la lògica. En la fase inicial d'aquesta etapa, el desenvolupament motor el dota d'autonomia i s'inicia en la cooperació amb altres nens i fins i tot amb els adults. Gràcies al seu desenvolupament, pot passar d'un pensament concret a un de més abstracte que li permet la iniciació en el joc simbòlic o de ficció, la particularitat del qual és, precisament, la representació d’objectes o de persones no presents. A través d'aquest tipus de jocs, especialment a mesura que van guanyant en complexitat, es produeixen molts dels processos de socialització. Aquests jocs resulten fonamentals en la construcció del jo i en el manteniment de la seva integritat.

L'experiència gradual d'autonomia relacionada amb la discriminació d'objectes i la seva manipulació, juntament amb l'adquisició de la postura erecta en començar a caminar, la consciència d'un mateix i l'experiència de desafiament, de posar a prova a objectes del seu medi, permet al nen adonar-se que és visible als altres, de manera que aprèn a autocontrolar-se. Si es mantenen les condicions de relació de cura es fomentarà el creixement de l'autoestima, l'orgull i el desenvolupament d'altres fortaleses centrals per a l'acció en general i la feina i la diversió en particular, la voluntat i el sentit de dignitat.

Cap al quart o el cinquè any, l’infant supera la interacció dirigida pel desafiament i comença a interaccionar a partir de projectes. Vol tenir fites i és conscient d’una bona part de les restriccions presents en la seva vida quotidiana, cosa que li permet distingir entre les obligacions i les activitats lliures, que ell mateix pot planificar i dur a terme. En aquesta etapa es desenvolupa la intencionalitat.

S’aconsella proposar al nen tasques senzilles en les quals obtingui èxit, donar suport a la validesa de la seva iniciativa i dels seus resultats, incitar-li el sentit de responsabilitat i reforçar la satisfacció pel que fa. Aquestes experiències contribuiran al seu desenvolupament i a la seva autoestima.

3. Escolar (de 6 a 12 anys) 

A aquesta edat, el nen comença a considerar altres punts de vista i és capaç de dur a terme transformacions mentals en les quals ja és present la lògica. L'elevada autoestima dels primers anys pot veure's reduïda quan traspassa les fronteres del món familiar per anar a l'escola i entrar en contacte amb altres famílies. Aquests contextos li poden tornar una informació sobre si mateix menys positiva que la que s'havia format.

El nen manté un control del seu comportament prenent com a referència els rols de les persones properes. S’adona que, a poc a poc, es van ampliant les activitats obligatòries, mentre que va disminuint el seu temps per a l'expressió lliure, que quedarà limitada al temps de joc. El desenvolupament de noves habilitats com l'autocontrol dels capricis i dels desigs permet al nen descobrir que complir amb les obligacions també pot ser gratificant. L’experiència d'adequació i competència per a l'activitat que desenvolupa a l'escola ofereix al nen una visió més realista de les pròpies capacitats per moure’s en la seva cultura, la qual cosa produeix canvis en l'autoestima, que, generalment, disminueix.

Al voltant dels sis o set anys, apareixen els jocs de normes. Aquests jocs es caracteritzen per permetre unes accions i prohibir-ne d'altres, és a dir, estan subjectes a normes. Cal aprendre'ls i culminen amb un resultat positiu (guanyar) o negatiu (perdre). L'escolar compara els seus èxits i els seus fracassos amb els dels altres i adquireix mecanismes d'adaptació. A més, aquests jocs són, sovint, jocs d'equip. Això suposa aprendre que l'acció individual afecta i forma part de l'acció col·lectiva. Una versió adulta i moderna d'aquests jocs són els esports, d'importància reconeguda com a mecanisme d'aprenentatge i de cohesió social.

L'escolar és exigent amb si mateix, assumeix responsabilitats i desenvolupa el sentit de la competència i de la perseverança. Elabora les seves fites i n’avalua els resultats, i la resposta dels altres influeix en la construcció de la seva autoestima. Perquè el seu desenvolupament sigui adequat, s'aconsella d’ensenyar-lo a treballar i a compartir experiències amb els seus semblants, facilitar-li la posada en marxa de projectes, donar-li responsabilitats, animar-lo a acabar el que ha començat i acompanyar i promoure les avaluacions i la recerca de solucions.

Infància

4. Adolescent (de 12 a 18 anys)

El desenvolupament biològic canvia la imatge de l'adolescent i n’afecta l’autoconcepte. Psicològicament, l'adolescent també se sent estrany i busca la seva nova identitat. Aquest moment de la vida es caracteritza per la presència de canvis biològics i socials associats a la pubertat, que comporten, de vegades, un dubte sobre les pròpies capacitats i sobre les pròpies possibilitats. Això es tradueix en una nova reducció de l'autoestima. La recerca de valors és central en aquesta etapa, així com l'afirmació de la idea que es té d'un mateix davant dels iguals, de qui s'espera reconeixement a través de l'èxit en els estudis, l'esport i les relacions amb els nois i les noies. És comuna a aquesta edat l'elecció de l'activitat professional i l'experiència amb noves possibilitats de lleure. La lleialtat és una fortalesa del caràcter que es desenvolupa en aquesta etapa de la vida.

En la nostra societat desenvolupada econòmicament, s'ha retardat significativament el moment en què els adolescents assumeixen responsabilitats domèstiques i familiars, de manera que poden dedicar més temps a les activitats de lleure. Entre les activitats lúdiques dels adolescents, destaquen les que es duen a terme en interacció amb altres del seu mateix grup d'edat. La gran majoria tria sortir de marxa, amb la finalitat de relacionar-se amb altres joves, beure i prendre drogues, encara que hi ha joves que declaren sortir de marxa sense beure alcohol o consumint-ne només esporàdicament. Els joves consideren el sortir de marxa com una cosa saludable, perquè es troben amb els seus amics, lliguen, trenquen amb la rutina i alliberen estrès. Alhora, per a alguns subgrups, sortir es converteix en l'única alternativa per integrar-se socialment, i de vegades, en una rutina. En qualsevol cas, els joves entenen el fet de sortir de marxa com un fenomen transitori que es modera amb l'edat i amb la situació afectiva. El botellón, consistent a prendre begudes alcohòliques al carrer, és una moda que, segons ells, genera un costum relacional mediatitzat pel consum d'alcohol. 

L'adolescent necessita aprendre tècniques d'autoafirmació, emprendre projectes en col·laboració i acceptar les conseqüències de les seves eleccions i de les seves accions. Necessita sentir-se valuós i important en el seu grup d'amics. Molts comencen a experimentar amb les seves pròpies fites vitals.

Adolescència 

6. Adult jove i adult madur (de 19 a 25 anys i de 26 a 65 anys)

En els joves, la identitat assolida en l’etapa anterior es consolida i els permet expressar-se davant dels altres, de manera que s’hi poden comprometre i són capaços d’entregar-se sense por a diluir-se, a perdre la identitat. Això també els dóna capacitat per distanciar-se. L’autoestima es pot mantenir sense canvis o, per contra, disminuir o augmentar. 

Entre els 19 i els 25 anys, encara es poden estar assajant fites vitals. Els joves posen en marxa diversos projectes laborals, familiars, socials, en els quals posen a prova les seves competències i busquen gratificació, reconeixement social. És important que triïn amb realisme, en funció del seu potencial i de les seves capacitats. Avui dia, molts joves retarden aquests projectes. Una majoria important de joves no es pot identificar a través de la feina, ja que sovint no poden exercir una professió que s’adeqüi a la seva capacitació acadèmica.

Hi ha autors que consideren que les dificultats per a l'accés i la inserció al món laboral han convertit la recerca de feina en un procés carregat d'incertesa i, alhora, lent, llarg, arriscat, diversificat i complex. Tot això porta a establir estratègies per prolongar els estudis, a retardar la sortida de la llar dels pares i a combinar la formació amb la feina. Els joves diferencien entre la inserció laboral (qualsevol ocupació retribuïda) i la inserció professional (ocupació retribuïda en la professió per a la qual han estat formats). Als joves, se'ls demana capacitat per emprendre, per projectar la seva vida i per prendre decisions, però troben a faltar una professió, un ofici que els defineixi professionalment i els doni estabilitat. L'actual organització del treball exigeix dedicació exclusiva i manté les persones joves en la inseguretat i la precarietat laboral, de manera que s'enfronten a la responsabilitat de ser pares amb dubtes, tensió i temor. D’altra banda, en l'última dècada i en les generacions més joves, s'observa una inversió de termes, ja que la feina apareix en un paper secundari en la seva escala de prioritats. S'està passant del viure per treballar de la gent gran d’avui al treballar per viure dels més joves. Les activitats d'esbarjo juguen un paper primordial en la satisfacció de la vida dels joves. La seva finalitat és la de relacionar-se, desestressar-se, trencar amb la rutina. Els joves de tots dos sexes participen en activitats conjuntes, l'elecció de les quals està condicionada per les limitacions personals i les possibilitats econòmiques.

Entre els 26 i els 45 anys, les fites vitals estan definides de manera definitiva. Dels 46 als 65 anys, es comença a avaluar i a valorar en quina mesura la vida real s'apropa o no al projecte formulat. Els adults han d'assumir el paper d'assistents i orientadors de les noves generacions, la qual cosa els porta a mirar de conciliar la vida laboral amb la resta d'obligacions familiars. En aquesta edat l'autoestima sol experimentar un augment, vinculat a la maduresa i a l'acceptació d'un mateix.

Sovint, els adults s'enfronten a eleccions difícils, es produeixen canvis de fites ocupacionals, laborals i familiars, davant dels quals han de fer reajustaments. En aquesta etapa es reforcen les aficions, és a dir, les activitats davant de les quals la persona experimenta distracció o evasió, pot trencar la rutina, dedicar-se a la creació o trobar-se a si mateixa, etc. Les preferències estan condicionades per factors com el nivell econòmic, el grup social, el sexe o la ideologia. 

Adultesa 

7. Adult gran, adult gran mitjà i adult gran avançat (de 66 a 74 anys, de 75 a 84 anys i de 85 anys en endavant)

En aquest grup d'edat, la interrupció de les activitats laborals i els canvis de rol comporten una alteració vital important que contrasta amb la necessitat d'acceptar la vida que s'ha portat i de sentir-se’n satisfet. La fortalesa que cal assolir és la seguretat. En molts casos, la varietat de pèrdues, d'índole afectiva, social, econòmica, etc., comporta una disminució de l'autoestima. Tanmateix, aquesta reducció pot no donar-se si s'aconsegueix desenvolupar la fortalesa central d'aquesta etapa de la vida, és a dir, la seguretat. Si la persona ha assolit les metes generals que s'havia proposat en la vida, és més fàcil que aquesta etapa sigui un període de plenitud.

Les persones grans d'avui en dia poden apreciar un canvi de valors respecte a les de la seva època. Elles han viscut en un gran respecte i en una gran consideració cap a les persones grans. En efecte, en dècades passades, les persones d'edat eren profundament respectades. Els ancians solien tenir un paper social molt rellevant: sovint tenien l'última paraula en qüestions importants per al conjunt de la família o de la comunitat. Abans, l'autoritat tant de l'home com de la dona augmentava, en general, amb l'edat. Al contrari, en les societats industrialitzades, les persones grans tendeixen a perdre autoritat en l'àmbit familiar i en el conjunt de la comunitat social. Les persones grans són expulsades de l'escenari econòmic i productiu, i han d'enfrontar-se, en moltes situacions, a una pèrdua de poder adquisitiu.

La jubilació es percep com una etapa de reajustament, de vegades traumàtica, en la qual les persones grans s'esforcen per mantenir els seus interessos i ser actius socialment. Davant de la jubilació, una persona pot emprendre diferents accions, depenent de com se sentia en la seva feina i de la seva capacitat d'obrir-se a nous aprenentatges i a noves experiències. Algunes persones experimenten sentiments d'inutilitat, tret que assumeixin papers alternatius que substitueixin el rol professional que els proporcionava autoestima. Quan l'activitat laboral era rutinària i sense estones de lleure, pot sobrevenir un problema si no es troben maneres d'omplir el temps lliure que comporta la jubilació. Si la persona se sentia realitzada amb la seva activitat laboral, en la seva jubilació pot mirar de continuar fent una cosa semblant; si, al contrari, la feina li resultava una activitat poc gratificant, haurà de començar a dedicar-se a altres activitats que omplin el temps lliure.

Les investigacions han mostrat que hi ha una relació entre el tipus d'activitats que es practiquen i la satisfacció vital. La participació de la gent gran en activitats grupals es tradueix en nivells més alts de benestar subjectiu, en una disminució del sentiment de solitud i en una facilitat més gran per afrontar els canvis derivats de l'envelliment. Les persones que fan activitats fora de casa i practiquen activitat física manifesten menors símptomes de depressió i perceben un millor benestar físic i psicològic. Al contrari, les persones que fan activitats passives, com mirar la televisió, han expressat malestar psicològic. Malgrat córrer el perill de generalitzar, diversos autors consideren que l'activitat física i la socialització són els eixos bàsics sobre els quals giren les activitats d'esbarjo de les persones grans. Aquestes activitats els protegeixen de disfuncions del coneixement i afavoreixen l'adaptació a la vellesa.

En la vellesa disminueixen progressivament les capacitats físiques i mentals, de manera que es redueix la velocitat de moviments, disminueixen les aptituds sensorials i, conseqüentment, augmenta la dependència. A les pèrdues físiques s'afegeix la pèrdua de les xarxes familiars d'ajuda, la sortida de la llar, el desarrelament de les pertinences i l'allunyament de la família. Tots aquests aspectes sumeixen la persona gran en situacions de franca infravaloració. Aquesta època de la vida requereix que la persona ajusti les activitats a les capacitats físiques decreixents i, alhora, que continuï rebent reconeixement i amor per part de les persones properes. Encara que poden aparèixer sentiments de desesperació, és important prendre les mesures adaptatives adequades: alliberar-se d'un estatus massa aferrat a l'edat, jutjar-se amb humanitat i romandre en interacció positiva amb l'entorn, participant en activitats i esdeveniments sociofamiliars, conservant el control de les activitats quotidianes i del projecte de vida. 

Vellesa 

1. Relacionades amb el sexe
2. En funció de la patologia
3. En relació amb el tractament

1. Relacionades amb el sexe

Per comprendre la diversitat de comportaments davant de la feina i del lleure és imprescindible tenir en compte, a més de la classe social, la ideologia i l’edat, el sexe, per les diferències que comporta en la socialització.

Des de la infantesa, la família condiciona fortament l'aprenentatge dels rols sexuals i afavoreix l'elecció d'unes activitats o d'altres. En els adolescents, per exemple, s'aprecien diferències sexuals respecte al lleure. L'estudi realitzat pel Consell de la Joventut d'Espanya recull que els nois menors de 18 anys declaren majoritàriament que juguen a futbol en el temps lliure, mentre que, entre les noies, el ventall d'esports que practiquen és més ampli. Els nois manifesten fer esport per divertir-se i un alt percentatge d'ells identifica l'esport amb la competició; en canvi, les noies relacionen més l'esport amb l'exercici físic. Aquest estudi també matisa que el nivell de competició descendeix notablement en les dones i en els homes que viuen en un entorn urbà i s'incrementa en els homes que viuen en un entorn rural. Els nois escullen activitats esportives de risc i un petit percentatge d'ells participa en associacions o organitzacions socials. Les noies menors de 18 anys dediquen el temps lliure fonamentalment a estudiar i a mirar la televisió; els nois, a més de mirar la televisió, fan esport.

Avui està pràcticament assumida la igualtat d’oportunitats en la formació de fills i filles d'una mateixa família. En les generacions actuals també s'aprecien canvis en la paternitat respecte a generacions anteriors. Els pares assumeixen cada vegada més la responsabilitat de la cura i de l'educació dels fills, tradicionalment vinculada a les mares. Amb això, afloren en els pares sentiments més femenins. Aquest nou rol de pare es mostra amb orgull i és valorat positivament, cada vegada més, per diferents sectors de la societat.

D’altra banda, les dones que opten per tenir fills veuen la maternitat com una amenaça a causa de les noves demandes i de la incompatibilitat amb les activitats laborals, que exigeixen dedicació plena per ajustar-se als horaris.

En les generacions actuals s’accepta amb normalitat una més àmplia gamma de masculinitats i feminitats. També han sorgit múltiples models de família o de relacions de parella que s’allunyen d’un model únic: parelles homosexuals o heterosexuals, amb fills o sense, famílies biparentals i monoparentals, solters, casats, divorciats i casats en segones noces, parelles intergeneracionals, etc.

En els grups de mitjana edat, coexisteixen els models tradicionals junt amb els nous, en els quals es presenta certa intercanviabilitat de rols de gènere, com a resultat d'una major obertura política, ideològica i econòmica. Els homes d'aquestes generacions continuen manifestant una continuïtat dels valors tradicionals respecte a la feina, amb petits canvis. Els canvis importants s'observen en les dones que opten per la seva autonomia i escullen treballar fora de casa, encara que els espais laborals i professionals que solen ocupar són els considerats tradicionalment com a femenins: educació escolar, infermeria, neteja, cura de malalts o de persones grans, serveis, tasques administratives o relacionades amb l'àmbit domèstic. L'activitat que desenvolupen és important per a elles mateixes, per a la seva satisfacció personal i per la seva independència i la seva autonomia. Però la independència personal i econòmica es compagina amb l’obligació de tenir cura dels altres, cosa que deriva en un sobreesforç per compatibilitzar el món professional amb el domèstic. En l'actualitat, la maternitat està deixant de ser l'eix sobre el qual gira la vida de la dona: ara la maternitat és una opció, una decisió de la dona i, en el cas d'optar-hi, no se li dóna un paper principal.

Pel que fa al lleure, la tria té condicionaments socials. L'elecció està condicionada per la possibilitat de disposar de temps i d'espai propis, i la disponibilitat de temps i d'espai no és la mateixa en tots dos sexes. Als homes, el temps propi els ve donat; en contrast, el temps de la dona està mediatitzat per les necessitats i les demandes de la cura de la família que sorgeixen en el seu entorn immediat; només quan aquestes demandes desapareixen hi pot haver una redefinició del temps propi. En la nostra societat, la tendència és que les dones disposin d'un temps propi en la mesura que s'alliberin de les càrregues familiars. Aquest alliberament pot provenir de la personalitat i de la tenacitat per tenir temps o per la posició socioeconòmica. L'alleujament econòmic és el que incideix amb més pes en l'assoliment del temps alliberat. Un estudi estableix una relació directa entre la llibertat d'elecció d'activitats i la classe social. No s'aconsegueix temps compartint les tasques amb la parella i la resta dels membres de la família, sinó a partir de l'ajuda del servei domèstic. Així, a la dona, el temps li ve donat per la seva posició social, que comporta un pes menor de les tasques domèstiques i, en conseqüència, una major disponibilitat d'espais i de temps propis.

Les persones que avui es consideren grans han estat socialitzades en una clara oposició de rols home-dona, que condiciona la forma de manifestar-se de cada un d'ells, que els assigna espais diferenciats i que els distribueix diferents responsabilitats respecte a la feina, a les tasques domèstiques, i a les activitats de cura i de lleure.

Els homes d'edat avançada van ser socialitzats en un sistema de gènere que els posava com a fites aconseguir una feina i mantenir una família. Aquests homes manifesten un sentiment d'orgull en relació amb la valoració del seu estatus laboral, la seva capacitació professional i el seu reconeixement social. Ells estructuren la seva vida i les seves relacions socials al voltant del treball|feina. El matrimoni era per a ells una finalitat important i assumien el deure i l'obligació de mantenir la dona i la família.

La dona es casava per ser mantinguda i al seu torn es comprometia a assumir les responsabilitats de les tasques domèstiques i de la cura dels fills. Les tasques domèstiques eren l'eix de les seves activitats i de les seves relacions. En alguns casos, la precarietat econòmica obligava la dona a buscar alguna activitat remunerada. Tant els homes com les dones d'aquesta generació solen estar satisfets pel deure complert si han atès adequadament les necessitats familiars.

En les persones grans d'avui en dia, aquesta vivència de rols sol ser diferent en l'home i en la dona. La dona continua involucrada en les tasques de casa, però l'home jubilat es veu abocat a un reajustament del temps propi o temps alliberat. Aleshores, l'home tendeix a ocupar el temps a relacionar-se, a buscar activitats fora de casa o a implicar-se en els canvis actuals involucrant-se en les responsabilitats domèstiques. En moltes ocasions, els homes han de buscar un nou espai dins de l'entorn privat que suposa la llar, un àmbit que culturalment ha estat reservat a les dones.

Pel que fa a l’oci, el Centre d’Investigacions Sociològiques va elaborar un treball que recollia que els homes fan activitats com ara passejar, anar al bar o practicar jocs de taula, mentre que les dones miren la televisió. Els homes fan, doncs, més activitat física i les dones dediquen el temps a activitats més passives. Així mateix, les vídues participen, en una proporció més gran que les casades, en activitats d’oci per mantenir-se ocupades.

2. En funció de la patologia

És evident que qualsevol malaltia que afecti la mobilitat o que produeixi fatiga muscular, així com les fallades en la funció d’òrgans vitals, com la insuficiència cardíaca, respiratòria, renal o hepàtica, sobretot en fases avançades, o l'anèmia severa, condicionaran tant l'elecció de les activitats laborals com de lleure. No s'ha d'oblidar que les malalties canceroses o infeccioses tenen, en casos determinats, una repercussió general i condicionen l'activitat que la persona pot desenvolupar.

Les alteracions en els òrgans dels sentits com la vista i l'oïda, les malalties cognitives com la demència, bé siguin congènites o adquirides, també limiten les activitats que es poden dur a terme. Les malalties psiquiàtriques, sobretot de tipus psicòtic com l'esquizofrènia, el trastorn bipolar o la depressió severa condicionen l'activitat laboral i de lleure, si bé moltes persones amb trastorns psiquiàtrics, si estan sota tractament, poden desenvolupar nombroses activitats laborals i integrar-se a activitats de lleure.

Les persones que pateixen de manera crònica les afeccions i les alteracions esmentades sofreixen discapacitats que condicionen les seves activitats. Una sensibilitat més gran de la societat cap a aquests problemes, juntament amb ajuts econòmics, permet la integració d'aquestes persones en el camp laboral i fins i tot la seva participació en activitats esportives que podrien ser inaccessibles en altres temps, la qual cosa les fa més visibles en l'àmbit laboral i esportiu.

3. Relacionades amb el tractament

Els fàrmacs i les drogues que afecten el sistema nerviós central dificulten la capacitat de discernir i de reaccionar de forma ràpida davant d'una situació de perill impedeixen que la persona faci feines que exigeixen una concentració intensa, com les que duen a terme els conductors de vehicles, els operaris de maquinària pesada, els controladors de vol, etc. Lògicament, aquestes substàncies també afecten la capacitat per fer activitats de lleure arriscades, com ara alguns esports o algunes activitats d'aventura. Tot i així, aquests psicofàrmacs permeten a moltes persones amb trastorns psiquiàtrics dur a terme moltes altres activitats tant laborals com de lleure. Els medicaments utilitzats en la quimioteràpia antitumoral tenen efectes secundaris importants sobre el benestar de la persona que en limiten de forma transitòria les expectatives en les activitats laborals o de lleure.

Medicaments