Què cal saber: Evitar perills i prevenir riscs

Respirar
pP@)

Escollir atmosferes netes. Els diferents mitjans de comunicació ens envien informació de la pol·lució atmosfèrica en què es poden mesurar contaminants com el diòxid de sofre, òxid de nitrogen, monòxid de carboni, ozó i altres partícules en suspensió que s’han generat excessivament per l’acció degradant de l’home sobre la naturalesa i que tenen efectes negatius sobre la salut.

 

Tot i que és obvi que per evitar inhalar aquestes elements ens n’hem d’allunyar i anar a espais més naturals i menys urbans, no es pot perdre de vista la qualitat de l’aire en els espais interiors si podem actuar en aquests ambients. S’han publicat estudis que indiquen que l’exposició a contaminants pot ser més gran en interiors que a l’aire lliure. Alguns contaminants d’espais interiors són el fum del tabac o els gasos tòxics generats per artefactes com xemeneies, calderes de calefacció, pintures, colorants o netejadors. El seguiment de les recomanacions sobre les revisions de les calderes i l’adequació de la ventilació contribueixen a controlar els riscos.

 

Prevenir el contagi de malalties respiratòries. Moltes malalties infeccioses es transmeten per mitjà de l’aire, per aerosols o microgotes procedents de les secrecions respiratòries que es desprenen en parlar o amb la tos i l’esternut. Per això és adient cloure la boca parcialment quan es tus o s’esternuda, per tal d’evitar contagiar els altres de les nostres infeccions. També cal rentar-se les mans sovint. I és útil evitar l’amuntegament i no freqüentar llocs concorreguts. 

 

Relaxar-se respirant. Prendre consciència de com respirem pot tenir efectes beneficiosos o saludables. La falta de control sobre algunes situacions en què la persona sent ansietat i angoixa es pot pal·liar mitjançant tècniques apreses de control sobre la freqüència respiratòria que ajuden a baixar el nivell d’activació. Moltes tècniques de relaxació, consciència corporal o meditació es basen a prendre consciència de la pròpia respiració.

Altres tècniques com l’aromateràpia, que consisteix a inhalar els vapors que es desprenen de l’escalfament de les espècies aromàtiques, tenen el propòsit d’aconseguir un efecte en l’estat d’ànim i la salut de la persona. 

 

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Respirar

p Llegir més...

Menjar i beure
pP@)

Comprar productes de bona qualitat. Cal triar la carn fresca, que tingui un bon aspecte, un bon color i una bona olor. El peix ha de tenir l’escata i la textura fermes i els ulls brillants. S’ha de seleccionar la fruita, la verdura i les hortalisses amb la pell llisa i amb un to de color lluent. Finalment, s’han de rebutjar els envasos de conserves que estiguin inflats, abonyegats o oxidats, i els paquets de productes envasats trencats o fets malbé. Sempre s’ha de revisar la data de caducitat i adquirir els productes que s’han sotmès al control sanitari corresponent.

 

Emmagatzemar adequadament els aliments. Cal emmagatzemar adequadament els aliments per tal d’evitar que es contaminin els uns amb els altres:

  • Col·locar els detergents i els productes de neteja lluny dels aliments. 
  • Revisar la data de caducitat dels productes i emmagatzemar-los de manera que s’accedeixi als més antics més fàcilment. 
  • Desar la farina, el sucre i l’arròs en llocs que no siguin humits. 
  • Traspassar el contingut dels recipients oberts, com ara les llaunes, a un envàs de vidre o de plàstic que es pugui tancar. 
  • A la nevera és important: 
    • Separar els productes crus dels envasats. 
    • Desar els productes crus, com la carn o el peix, en recipients tapats. 
    • Evitar el contacte entre els aliments crus i els aliments ja cuinats.

 

Mantenir la higiene en la manipulació dels aliments. A l’hora de cuinar és essencial la higiene de les mans, els taulells de cuina i els draps de cuina. Cal comprovar que tot allò que ha d’entrar en contacte amb els aliments estigui net. 

 

S’han d’utilitzar diferents estris per processar els aliments crus i els cuinats. D’aquesta manera, s’evita la contaminació creuada, és a dir, que els microorganismes o altres contaminants passin d’uns aliments a uns altres.

 

Els aliments peribles, com la carn, el peix, els ous, la fruita i la verdura fresca, són susceptibles de ser contaminats amb microorganismes que, un cop ingerits, ocasionen malalties, o bé per la intoxicació amb substàncies que produeixen aquests microorganismes, o bé per la seva invasió directa quan travessen les parets del tub digestiu. Això també pot succeir quan es consumeixen aliments en conserva amb un procés d’esterilització deficient, com per exemple les conserves casolanes.

 

En el cas dels ous, la carn o el peix és recomanable no consumir-los crus, atès que les altes temperatures a les quals se sotmeten en cuinar-los garanteix la destrucció dels microorganismes. Els vegetals que s’hagin de consumir frescos, que és molt recomanable pel seu gran contingut vitamínic, cal que es netegin amb aigua clorada.


Alimentació saludable: manipulació d’aliments
Alimentació saludable: recomanacions

 

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Menjar i beure

p Llegir més...

Moure's i mantenir una postura corporal correcta
pP@)

 

Fer exercici físic. Fer exercici físic contribueix a millorar la condició física de manera important, i això ajuda a mantenir una bona capacitat de reacció a l’estímul potencialment agressiu o perjudicial. A més a més, la bona condició física té efectes psicològics beneficiosos, perquè permet millorar l’estat d’ànim, disminueix la depressió i augmenta el vigor i l’autoestima. En aquest sentit, fer exercici promou l’estat emocional positiu, la qual cosa augmenta el benestar psicològic.

 

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Moure’s i mantenir una postura corporal correcta

p Llegir més...

Reposar i dormir
pP@)

Dormir i descansar bé. Dormir i descansar bé ajuda a prevenir riscos i a controlar perills. Una persona que no descansa i que no gaudeix d’un descans satisfactori experimenta cansament, errors en la consciència, deteriorament cognitiu, disminució de la percepció d’estímuls sonors i visuals i disminució de l’activitat motora. Per això, el cansament físic o psicològic endarrereix la percepció de l’estímul i el temps de resposta i situa la persona en una posició de vulnerabilitat. És aconsellable respectar les hores apropiades necessàries de son i dedicar espais al descans o la migdiada durant el dia.

 

Envoltar-se d’un entorn segur. Un entorn conegut que proporcioni seguretat física i psicològica facilita la sensació de seguretat i de tranquil·litat. Els nens, especialment, necessiten tenir a prop objectes significatius, que els proporcionen seguretat i un cert sentiment de control sobre l’entorn. Els adults no solen necessitar tant envoltar-se d’objectes significatius, però sí que duen a terme uns determinats hàbits abans del moment d’anar al llit i, de vegades, tenen elements que els permeten sentir-se més còmodes, com un coixí determinat o un tipus de matalàs. Quan la persona té autonomia sol utilitzar l’entorn tot adaptant-lo als seus gustos; ara bé, quan té una limitació pot necessitar dels altres per aconseguir-ho. Per això, en les persones no autònomes, és important adaptar l’entorn a les seves preferències i gustos tan bé com es pugui, per tal de contribuir a la qualitat del son.

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Reposar i dormir

p Llegir més...

Eliminar
pP@)

Rentar-se les mans per evitar infeccions. L’orina en condicions normals és estèril, mentre que els excrements contenen molts microorganismes. Durant la defecació o la micció hi ha un moment en el qual les nostres mans es contaminen en entrar en contacte amb aquesta part del cos contaminada. Per això, com a mesura higiènica, cal rentar-se les mans després de l’evacuació d’excrements o orina, per evitar la transmissió de gèrmens.  

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Eliminar

p Llegir més...

Comunicar-se i interaccionar socialment
pP@)

Xarxa de suport per afrontar situacions estressants. Davant de situacions en què sorgeixen emocions com la por, la tristesa, la culpa, la ràbia o l’angoixa, el fet de tenir una xarxa de persones properes ajuda a superar les situacions estressants. Descobrir persones properes que ajuden a sentir-se comprès, i no pas jutjat, permet manifestar emocions, expressar pensaments i plans i rebre ajuda física i suport emocional. Percebre que es té una bona xarxa de familiars o amics ajuda a no caure en l’aïllament ni en el pensament negatiu i ajuda a saber utilitzar estratègies d’afrontament que reforcen el benestar psicològic. 

- Com regular les emocions

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Comunicar-se i interaccionar socialment

p Llegir més...

Treballar i divertir-se
pP@)

Aplicar les mesures preventives. El coneixement de diferents disciplines, com la medicina del treball o la medicina esportiva, ofereixen una informació immensa sobre com es poden prevenir accidents, malalties i lesions. En línies generals, s’aconsella utilitzar els equips recomanats, aplicar les mesures preventives i mantenir un equilibri entre les activitats de feina i d’oci.

 

Pel que fa a les activitats esportives, a banda d’aconseguir l’equipament adient, es recomana fer els moviments o els exercicis amb l’aprenentatge de les tècniques adequades, fer un escalfament correcte i no sobrepassar els límits de cadascú.

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Treballar i divertir-se

p Llegir més...

Tòpics i conductes errònies
pP@)

Rentar-se molt no sempre és bo

La higiene és una part important dels nostres costums i hàbits diaris, que s’aprèn culturalment i que s’adreça a regular l’excés de secrecions cutànies, i a eliminar l’olor corporal que cada persona genera i la brutícia que té adherida a la pell. Les zones que s’han de rentar amb certa freqüència són:

  1. Les axil·les, els genitals i la zona perineal, a causa de les secrecions de les glàndules apocrines. 
  2. Les mans, els peus, el tors i la cara, per les secrecions de les glàndules eccrines. 
  3. Les zones corporals que mantenen un contacte continu amb objectes i elements de l’ambient.

 

Els sabons que generalment s’apliquen per a la higiene són alcalins, és a dir, tenen un pH superior a 7,5 i estan compostos amb sals de sodi i greixos vegetals. Els dermatòlegs aconsellen sabons amb composicions menys alcalines. Si la pell té un pH de 5,5, els sabons que tenen una composició propera a un pH més àcid, per exemple de 6,5, ajuden a mantenir el que s’anomena mantell àcid de la pell. 

 

A més a més, la composició complexa dels sabons predisposa a patir dermatitis i fotosensibilització. Una freqüència excessiva i un ús incorrecte de sabons poden alterar la funció antibacteriana i antifúngica de la pell i poden produir irritacions que alterin el benestar, ja que, d’aquesta manera, es contribueix a trencar la barrera protectora per a l’entrada de gèrmens.

 

Pel que fa a la higiene perineal de la dona, no s’ha demostrat que una major o menor freqüència d’higiene perineal previngui les infeccions urinàries. Tampoc no s’ha demostrat que la manera i la direcció d’eixugar-se amb paper després de la micció (cap endavant o cap endarrere) influeixi en l’aparició d’infeccions urinàries (Folkman, 2000). S’aconsella que la neteja de l’anus després de la defecació es faci cap endarrere, per no contaminar més la zona del perineu.

 

Fomentar l’expressió d’emocions

Tot i que en principi sembla bo que una persona recorri a l’expressió d’emocions, no sempre es considera positiu. La persona, mitjançant l’expressió d’emocions com la por, la ràbia o la culpa, es pot ancorar en una manifestació repetitiva i d’aquesta manera dificultar una visió nova de la situació i una avaluació més positiva que contribueixi a gestionar més eficaçment els recursos i que promogui un ajustament social més bo i l’absència d’aïllament. 

p Llegir més...

Descripció
pP@)

La persona viu immersa en un entorn constituït per factors de naturalesa física, química, biològica i sociocultural:

  • Els factors fisicoquímics comprenen els fenòmens meteorològics, els components de l’aire, les condicions ambientals i l’estabilitat de l’escorça de la Terra. 
  • Entre els biològics es poden assenyalar les plantes, els animals, salvatges i de companyia, i la resta de persones amb qui es conviu. 
  • Els socioculturals comprenen grans aspectes que deriven de l’estructura social, legal i econòmica d’una societat i es tradueixen en els patrons culturals, el sistema familiar i comunitari, els rols i les relacions dels membres, les obligacions i els drets dels individus i els grups, els recursos econòmics individuals, els avenços tecnològics, l’accessibilitat a serveis comunitaris i els valors dominants.

 

Tots aquests factors, quan són fora de control, poden causar un dany real o potencial a la persona, que pot ser d’ordre físic, biològic, psicològic, social o espiritual. No obstant això, utilitzats correctament i controlats, són útils i beneficiosos, com per exemple el sol, l’electricitat, els aliments, la dependència dels altres, etc. 

 

Des d’una perspectiva científica es distingeix entre perill i risc (Joffe, 2003). El terme perill fa referència a aquella situació en la qual el dany prové d’una font externa a la persona. Tant es refereix a situacions que tenen a veure amb fets naturals, com ara terratrèmols, inundacions, allaus, microorganismes patògens, etc., com a situacions causades per la naturalesa humana i la nostra forma de vida i cultura, com ara la violència, els accidents nuclears i industrials, la pluja àcida, l’efecte hivernacle, etc. (situacions majoritàries en la societat occidental contemporània). El terme risc es refereix al dany que es pot impedir mitjançant l’acció humana. Un perill es converteix en risc en el moment en què es pot predir i controlar.

 

Afortunadament, la persona està equipada amb mecanismes naturals i culturals per afrontar amb èxit una bona part de les condicions adverses del medi. Aquests mecanismes la capaciten per detectar els estímuls interns i externs, processar-los fisiològicament i cognitivament, i avaluar-los com a favorables o agradables o, per contra, com a nocius o amenaçadors. Segons com interpreti aquests estímuls, es produiran diferents transformacions o reaccions fisiològiques i mentals (cognitives, emocionals i motivacionals) que conduiran la persona a actuar amb unes conductes concretes, automàtiques o deliberades que determinaran o no que es potenciï el funcionament i el desenvolupament fisiològic, i el creixement personal. Quan això s’aconsegueix es pot assolir un entorn segur que promou la salut, el benestar i la qualitat de vida.

 

Evitar els perills i controlar els riscos comprèn accions, innates i/o apreses i conscients, per tal de preservar la supervivència i el creixement, i afavoreix la maduració personal. Per tant, inclou el conjunt d’accions conscients i voluntàries que una persona du a terme davant una situació de vulnerabilitat, amb la finalitat de protegir-se per enfrontar-se a les amenaces, tot aplicant-hi les mesures preventives davant els riscos de tipus biològic i fisicoquímic, i adaptant-hi estratègies d’afrontament efectives per donar resposta a les demandes personals i socials que facilitin una interacció harmònica amb els altres, la integració i la sensació de seguretat en l’entorn.

p Llegir més...

Capacitats biofisiològiques i psicològiques
pP@)

La persona està dotada de mecanismes innats i automàtics per protegir-se de situacions adverses i agressions físiques i biològiques, externes i internes. Aquests mecanismes innats es complementen amb un altre tipus d’accions conscients, com l’aplicació de mesures preventives i l’ús d’estratègies d’afrontament apreses, que permeten respondre als factors adversos i a les exigències individuals i socials derivades del maneig de la tecnologia i de la interacció amb la resta d’individus de la societat.

1. Protecció innata, conscient i accions automàtiques, 2. Protecció apresa, conscient i accions intencionades, 3. Reconeixement de la situació o primera valoració, 4. Acció davant del problema: mobilització de recursos per controlar la situació, reavaluació o segona valoració.

 

1. Protecció innata, conscient i accions automàtiques

De manera innata, l’organisme humà està dotat de mecanismes anatòmics i fisiològics per defensar-se de factors de l’entorn que, potencialment, poden ser nocius i lesius.

 

La pell i les mucoses, que recobreixen els ulls, el nas, la boca, el tub digestiu i les vies respiratòries, la bufeta i la vagina, constitueixen la primera línia de defensa davant de les agressions externes. La pell, quan no presenta pèrdua de continuïtat, és una barrera anatòmica infranquejable que ens protegeix de les agressions mecàniques i químiques i que evita les lesions de teixits més profunds. La descamació cutània, l’àcid làctic segregat per les glàndules sudorípares i els àcids grassos segregats per las glàndules sebàcies contribueixen a inhibir el creixement bacterià patogen.

 

El moc que segreguen les cèl·lules de les mucoses afavoreix l’adherència de gèrmens i evita que progressin cap a zones que han de restar estèrils, com és el cas de la mucosa bronquial i vesical. Altres mucoses, però, estan colonitzades per gèrmens que conviuen sense produir cap mal, com és el cas del tub digestiu i la vagina.

 

Sistema immunitari. Si algun germen penetra a l’organisme i burla aquesta primera línia de defensa que són la pell i les mucoses, es posa en funcionament la segona línia de defensa, la resposta inflamatòria, per enfrontar-se als agents de tipus infecciós, tòxic o a algun cos estrany, que, potencialment, poden lesionar els teixits interns. Davant d’aquests agents agressius se segrega histamina, que afavoreix l’augment del flux sanguini perquè els fagòcits destrueixin les bactèries, i s’activa la funció dels limfòcits. La zona afectada presenta inflamació, calor, envermelliment i dolor. L’alliberament de determinades proteïnes pirògenes al torrent sanguini per part d’aquests cèl·lules pot produir febre. 

 

La tercera línia de defensa s’identifica amb la resposta immune específica. Les figures rellevants són els macròfags i els limfòcits. La seva funció és fagocitar els agents patògens que poden travessar, per exemple, la mucosa bronquial o intestinal per evitar que es disseminin gèrmens per tot l’organisme.

 

Els limfòcits B i T asseguren la resposta específica, és a dir, una reacció immune davant una substància estranya per a l’organisme que s’anomena antigen. Els limfòcits B defensen l’organisme mitjançant la producció d’anticossos capaços de reconèixer els agents estranys i atacar de manera concreta cada tipus de bactèria, virus i toxina i, alhora, facilitar la fagocitosi (procés pel qual els limfòcits són capaços de destruir aquests elements nocius). En els casos en què l’agent agressor (virus, bactèries, protozous paràsits) envaeix la cèl·lula, el control s’escapa a l’acció dels limfòcits B. Aleshores els limfòcits T participen directament davant els antígens atès que en la superfície tenen receptors especialitzats en la identificació de fragments d’un antigen concret.


El sistema nerviós autònom (SNA) és la part del sistema nerviós vinculada a la inervació de les estructures involuntàries, com ara el cor, la musculatura llisa i les glàndules de tot el cos. El SNA, per les seves funcions contraposades, es classifica en sistema nerviós simpàtic i sistema nerviós parasimpàtic.

El sistema nerviós simpàtic excita el cos i el prepara per defensar-se dels perills potencials, accelerant el ritme cardíac, frenant la digestió, augmentant els nivells de glucosa a la sang, dilatant les artèries, augmentant la sudoració i incrementant la vigília, és a dir, preparant el cos per a l’alerta i l’acció immediata de defensa o fugida.

 

El sistema nerviós parasimpàtic, entre altres funcions, redueix la freqüència cardíaca, augmenta el peristaltisme, és a dir, actua de f forma oposada al sistema nerviós simpàtic, conservant l’energia.

 

El sistema nerviós també influeix en el sistema endocrí, ja que regula la secreció d’hormones a través de les glàndules, per garantir el manteniment de l’equilibri intern necessari per a la funcionalitat dels òrgans. Les hormones alliberades al torrent sanguini arriben a les cèl·lules amb receptors específics, sobre les quals exerceixen les seves funcions en situacions d’estrès. Per exemple, l’hormona corticotropina (ACTH) regula la secreció de glucocorticoides, que juguen un paper important en l’estrès i en el seu efecte sobre la inflamació i la resposta immune. Les hormones adrenalina i noradrenalina també s’encarreguen d’activar l’organisme davant de situacions d’estrès augmentant la freqüència, la pressió arterial i la dilatació bronquial, i augmentant la producció de glucosa, entre altres accions.

 
Sistema termoregulador
. Un altre mecanisme fisiològic que contribueix a l’equilibri intern és la termoregulació. L’ésser humà, és termoestable, fet pel qual cal que la calor que genera el metabolisme cel·lular i l’activitat muscular es reguli mitjançant mecanismes de pèrdues de calor, de manera eficaç, per mantenir la temperatura interna dins uns límits. El balanç de la producció i les pèrdues de calor és controlat per un conjunt d’estructures neuronals i connexions que s’estenen cap a baix, des de l’hipotàlem i el sistema límbic, a través de la formació reticular, cap a la medul·la espinal i els ganglis simpàtics. Quan la persona sent fred es desencadena una sèrie de fenòmens per tal de disminuir la pèrdua de calor, així es produeix una vasoconstricció cutània per millorar la capacitat d’aïllament i augmentar la producció de calor, la qual cosa provoca un increment del to muscular que, en sensacions més extremes, acaba en tremolor. Si, per contra, la persona sent calor, es desencadenen els mecanismes per perdre calor; d’aquesta manera, es produeix una vasodilatació cutània per augmentar la transferència de calor a l’exterior. Si aquest fenomen no és suficient, la persona comença a suar. L’evaporació de suor sobre la superfície de la pell fa que hi hagi una gran pèrdua de calor.

 

Els mecanismes que s’han descrit fins ara es produeixen tant en un estat conscient com inconscient. Tot i així, la persona també té altres mecanismes fisiològics que produeixen accions automàtiques per a les quals cal tenir un cert nivell de consciència i sensibilitat. Gràcies a l’evolució, la informació que es recull mitjançant els òrgans dels sentits i dels receptors es transforma en accions automàtiques de protecció.

 

Els òrgans dels sentits, amb els receptors especialitzats d’olfacte, gust, vista, oïda i tacte, capten estímuls externs. La informació d’aquests receptors es transforma a nivell cerebral en percepcions que s’analitzen en diferents parts del cervell. De manera automàtica la persona es tapa les orelles quan hi ha un soroll estrepitós, tanca els ulls si hi ha una llum intensa, escup substàncies si tenen un sabor desagradable o estrany i s’allunya d’objectes o materials que poden provocar-li lesions.

 

Receptors interns i externs. La pell, amb els seu mecanoreceptors (sensibles al tacte-pressió), termoreceptors (sensibles al fred i la calor) i receptors de dolor, protegeix la persona de tots els factors externs que la poden danyar. Els receptors no estan distribuïts homogèniament en el cos, sinó que es localitzen més en unes zones que en d’altres, on hi ha més sensibilitat. Els receptors interns capten els canvis contraproduents de la temperatura corporal o les alteracions en les vísceres i tradueixen aquesta informació en dolor com a senyal d’alarma.

 

El sistema nerviós és el productor de l’acció reflexa, una acció sobtada que un grup muscular duu a terme abans que el cervell rebi la informació o la processi en l’escorça cerebral. Quan es rep la informació, l’hipotàlem, centre integrador del sistema nerviós autònom, del sistema endocrí i del sistema nerviós somàtic influeix en el control de les reaccions d’evitació del perill, de confrontació o d’atac de potencials agressors. Es podria dir que la fugida, l’evitació o la lluita són comportaments innats de caràcter preventiu. L’hipotàlem també connecta amb l’escorça cerebral, on es processa la informació sensorial, i pot, en un moment determinat, controlar les reaccions automàtiques desencadenades, com per exemple avortar una fugida o una confrontació.

 

2. Protecció apresa, conscient i accions intencionades

Un altre nivell de protecció és el de les conductes apreses i intencionades, que tenen com a fita complementar els mecanismes fisiològics protectors descrits anteriorment, i aplicar mesures preventives i estratègies d’afrontament per controlar i minimitzar les amenaces i els riscos de l’entorn. Aquestes conductes necessiten de la integritat anatòmica i funcional de les diferents xarxes neuronals, o sia, que depenen dels processos de percepció, valoració, decisió i execució conscients, i s’associen a la consciència, l’atenció, la memòria, el pensament, el llenguatge, l’emoció i la motivació.

 

Per dur a terme aquesta mena d’accions per protegir-se i sentir-se segur és imprescindible: 

  • La consciència de la persona: ha de saber qui és, on és i tenir capacitat per explorar el seu entorn. 
  • Un alt nivell d’alerta o atenció per tal de poder identificar les fonts de perill o d’amenaces. El nivell d’atenció depèn de la fatiga, del coneixement i de l’experiència prèvia que una persona tingui davant la font que provoca inseguretat o falta de control. 
  • La memòria també és necessària, atès que gràcies a ella s’adquireix, es reté o es recupera informació. Sense memòria una persona no podria preveure els riscos coneguts perquè, senzillament, no els podria recordar i, consegüentment, tampoc no podria fer les accions necessàries per assegurar la protecció. 
  • La consciència de perill o de risc i la reflexió sobre què es pot fer té a veure amb el pensament, amb el qual la persona crea conceptes, resol problemes, pren decisions i es forma judicis sobre el que succeeix i el que és desitjable. Com que és condicionada per les creences, sovint esbiaixades, és possible pensar més o menys encertadament davant les situacions de risc.
  • Les emocions faciliten la protecció i ajuden que la persona se senti tranquil·la, tot i ser conscient del risc. Moltes de les emocions són conseqüència de la manera de pensar, per bé que algunes es produeixen de manera instantània. 
  • El llenguatge permet transmetre la informació i l’experiència i demanar ajuda. 
  • La motivació és el motor per triar i dur a terme una acció entre diferents alternatives en una situació determinada. És modulada per factors interns, com ara les emocions i els pensaments, i per factors externs, com ara les exigències socials i culturals.

   
Aquest nivell de protecció comporta un procés dirigit a definir si la situació que es viu és un perill o si comporta un risc perquè es jutja que les conseqüències són indesitjables, i si es tenen o no els recursos necessaris per controlar-lo, amb la qual cosa es conclou si cal utilitzar uns recursos que no es tenen. Generalment, davant de totes les situacions viscudes es du a terme aquest càlcul de manera més o menys automatitzada. Aquest procés de càlcul es materialitza en una primera valoració on es reconeix la situació i, gairebé de manera simultània, en una segona valoració on s’avalua què es pot fer per enfrontar-se amb el problema i si es tenen o no els mitjans necessaris per fer-ho. El resultat pot ser tenir confiança en les pròpies possibilitats, si la situació és manejable amb els recursos disponibles, o bé percebre la situació com un perill o un risc, quan els recursos són inexistents, insuficients o inadequats, i aleshores s’experimenta algun grau d’incomoditat, malestar, dolor o patiment que cal que afrontar. La persona en una situació determinada és la que defineix la naturalesa i l’abast de la seva vivència; com que cada persona té una història particular, dependrà de les pròpies fites, les creences, els recursos personals i les característiques psicològiques. En qualsevol cas, en general, un problema gran s’acompanya de problemes petits perquè exigeix un reajustament de la vida habitual.

 

La valoració doble que es posa en marxa davant d’una bona part de les situacions que s’experimenten com a perills o riscos és present molt especialment en situacions relacionades amb alteracions del funcionament personal. Es el cas de les situacions amb presència de signes i símptomes indicatius de malaltia o anormalitat i de les que es considera que són de naturalesa sociocultural, que inclouen, tal com s’ha assenyalat al principi, tant les que deriven d’interessos personals com les que s’originen per la interacció de l’individu dins una societat concreta i un grup particular, on la relació amb un mateix i amb els altres implica assumir rols, viure la dependència, acceptar constriccions i experimentar pèrdues de diferent mena (econòmiques, afectives, d’estatus, de funcionament, etc.).

Dibuix Nens en bicicleta i patinant pintat per Addaia d'11 anys

 

3. Reconeixement de la situació o primera valoració

En analitzar la situació es pot concloure que suposa una pèrdua, potencial o real, un dany o una amenaça o bé un repte. L’amenaça es relaciona amb un dany o una pèrdua que encara no s’ha produït però que és possible o probable que es produeixi en un futur més o menys proper. La pèrdua es vincula amb el detriment o la privació que ja s’ha produït. El desafiament o el repte implica la possibilitat d’assolir alguna cosa positiva i que, malgrat les dificultats que s’interposin en el camí, es pugui aconseguir amb entusiasme, persistència i confiança en un mateix.

 

Davant de situacions idèntiques, el resultat de la valoració pot ser diferent i es pot catalogar l’esdeveniment, fet o situació com a beneficiós, perjudicial, irrellevant o amenaçador, i sempre s’acompanya d’emocions concretes que han de ser adequades en quantitat i qualitat. Si s’avalua la situació com a amenaça, pèrdua o dany, emergeixen emocions com la por, la tristesa, el pessimisme, l’enuig, l’odi o la desesperació. Per exemple, la por es pot considerar una emoció protectora, ara bé el fet que no hi hagi por pot resultar tan perjudicial com que n’hi hagi massa. La falta de por perquè no dispara l’alarma protectora, i l’excés de por perquè és un sistema d’alarma continu que impedeix una vida normal i el creixement personal, ja que la persona difícilment percep les circumstàncies com a desafiaments o reptes.

 

Quan la situació és nova o apareix bruscament i és qualificada de risc o perill, en una primera avaluació, es produeix, consegüentment, un procés autònom i automàtic: l’activació simpàtica, que provoca un augment de la respiració, el ritme cardíac, la pressió arterial i l’alliberament de glucosa. Aquesta activació es redueix lentament si la situació que l’ha provocat desapareix, però, si es manté, es prepara l’organisme per actuar en conseqüència, o bé tractant de fugir (fugida) o bé dominant la situació (lluita). Tot això implica que s’alliberi adrenalina i noradrenalina al torrent sanguini. Aquestes reaccions fisiològiques són de gran valor per a la supervivència, atès que preparen per a una activitat intensa.

 

Si la valoració de perill i inseguretat es manté, entren en acció unes altres hormones que tenen un efecte activador capaç de ser mantingut en el temps. Es produeix una excitació de les neurones de l’hipotàlem que produeix l’alliberament de corticotropina (ACTH) i una estimulació dels centres simpàtics i la hipòfisi posterior. La corticotropina estimula l’escorça suprarenal perquè segregui quantitats molt augmentades de cortisol i aldosterona. Ambdues hormones provoquen diverses respostes:

  1. El cortisol indueix l’augment del catabolisme de les proteïnes, la neoglucogènesi, que produeix hiperglicèmia, la disminució dels limfòcits i respostes immunitàries, i la disminució dels eosinòfils i de les respostes al·lèrgiques. 
  2. L’aldosterona estimula l’augment de la reabsorció de sodi i, consegüentment, d’aigua.

  
L’acció de l’aldosterona i de l’augment de la secreció de la hormona antidiürètica(ADH) produeix retenció d’aigua i l’augment del volum sanguini i, com a conseqüència, l’augment de la pressió arterial. Altres respostes simpàtiques són la pal·lidesa i la fredor de la pell, les mans suades i la sequedat de la boca. Com a conseqüència, es produeix una sèrie d’efectes negatius per a l’organisme: immunosupressió, trastorns gastrointestinals, emocions negatives, no percepció de control, passivitat i indefensió. Aquest estat mantingut s’acompanya d’una activació simpàtica elevada, que, amb el temps, s’acompanya de signes i símptomes com taquicàrdies, palpitacions, molèsties gàstriques, falta de gana, diarrea. En algunes persones es pot donar sensació d’ofegament, opressió toràcica, fatiga excessiva, tensió muscular, contractures i alteracions del son, que són indicadors característics d’un maneig inadequat de l’amenaça i que poden produir problemes de salut a curt i a llarg termini.

 

4. Acció davant del problema: mobilització de recursos per controlar la situació, reavaluació o segona valoració

Simultàniament a la valoració anterior es produeix una valoració més detinguda de la situació per tal de: 

  • Considerar les pròpies capacitats. 
  • Planificar com fer servir els recursos per enfrontar-se amb el problema.

 
Aleshores sorgeixen preguntes com per exemple “què puc fer?”, “seré capaç d’aguantar?”, i això suposa confrontar les pròpies possibilitats amb la situació desencadenant. D’acord amb els judicis que s’hagin fet respecte de les condicions, les estratègies per enfrontar-s’hi i els recursos disponibles, la persona selecciona l’estratègia que ha d’aplicar. Les opcions seleccionades poden anar des de no fer res, tractar de fugir o evitar la situació, a intentar enfrontar-s’hi i controlar-la. El que cada persona interpreta, decideix i fa en una situació concreta depèn dels seus recursos i de les seves habilitats. En qualsevol cas, totes les persones fan algun tipus d’esforç per tal de fer servir eficaçment les circumstàncies que, segons avaluen, exigeixen d’elles uns recursos per sobre de les seves possibilitats.

 

En alguns casos és possible que no es disposi de cap estratègia per enfrontar-se a la situació i s’ha de decidir quina conducta s’ha de seguir, per exemple, arriscar una resposta nova o restar passiu tractant de suportar la situació. La mobilització de recursos depèn, en gran manera, de la resposta seleccionada. En qualsevol cas es relaciona amb els recursos personals, com l'autoconeixement, la motivació o l’autocontrol, i els recursos socials, com el suport social i les estratègies d’afrontament. Però la capacitat de disposar d’habilitats eficaces per enfrontar-se a les situacions depèn de les possibilitats que s’han tingut d’aprendre conductes adequades i de si en manifestar-les en ocasions anteriors han estat reforçades. Les conductes seleccionades poden ser molt variades, fins i tot per a una mateixa situació. Si són eficaces, obtindran conseqüències positives i en el futur tendiran a repetir-se en situacions d’estrès similars. Si no són eficaces, obtindran conseqüències negatives i la persona tendirà a no repetir-les en el futur. Fins i tot en una mateixa situació, es poden utilitzar amb èxit diferents formes per enfrontar-s’hi, per la qual cosa, en molts casos, no hi ha una estratègia adequada, sinó unes quantes.

 

Davant de situacions que requereixen mobilitzar esforços, tant cognitius, emocionals i motivacionals com comportamentals (accions), la persona posa en marxa una o diverses estratègies d’afrontament per intentar reduir o eliminar tant l’experiència amenaçadora o desagradable com l’estat emocional insuportable que s’hi vincula. Mitjançant l’afrontament s’intenta resoldre el problema principal i els secundaris, per a la qual cosa és necessari tant regular les emocions com protegir l’autoestima, saber utilitzar les relacions socials i donar sentit a l’experiència, és a dir, trobar respostes satisfactòries a preguntes com “per què això ara?”, “per què a mi?”. Les conseqüències d’aquesta experiència, entre altres, poden ser augmentar el coneixement i desenvolupar-se personalment.

 

Un cop s’ha reconegut el perill potencial o s’ha confirmat com a tal i un cop s’han valorat els propis recursos, es posa en marxa el pla que es considera idoni per resoldre la situació. El pla pot presentar diferents estratègies d’afrontament com a resultat d’una transacció delicada i contínua entre el que la persona percep del medi (intern o extern) i els recursos d’afrontament que considera disponibles i activables. Les opcions seleccionades poden:

  1. Resoldre el problema: intentar enfrontar-s’hi i controlar-lo buscant informació, projectant solucions, negociant opcions. 
  2. Fer anar les emocions descarregant emocionalment amb altres persones, perseguint la distracció, buscant allò positiu de l’experiència, resant. 
  3. Evitar el problema: no fer res, és a dir, caure en la desesperació, aïllar-se dels altres, fugir de la situació.

 
S’ha de tenir en compte, però, que, generalment, en una persona i davant d’una mateixa situació, es pot presentar més d’una estratègia. Les estratègies d’afrontament estan condicionades per característiques personals i per circumstàncies conjunturals. Així, les estratègies d’afrontament es poden veure modulades per l’optimisme, les creences positives i les aptituds per resoldre problemes o les relacions socials, així com pel nivell de salut i l’energia de la persona i els recursos ambientals, socials (suport social) i materials (diners, béns i serveis).

Els estils d’afrontament s’aprenen i són variats. Una persona pot tenir un afrontament amb tendència a l'evitació, mentre que altres utilitzen un estil més afrontador, buscant més informació o prenent part activa davant la situació problemàtica. No es pot assegurar a priori quin afrontament és el més efectiu. L’evitació és més útil per a contingències amenaçadores a curt termini, atès que utilitzar plans d’acció que permeten anticipar-se per evitar el dany augmenta l’ansietat; ara bé, per a situacions potencialment perjudicials que poden perdurar en el temps, l’evitació no és eficaç.

 

Una bona xarxa de suport social pot determinar l’estratègia d’afrontament condicionant l’evitació i facilitant que s’utilitzi l’expressió emocional i la recerca d’informació. D’altra banda, una bona estructura de serveis i un suport econòmic faciliten no caure en la desesperació i l’abandonament. De manera general, es pot dir que les persones que tenen una bona salut física i mental poden enfrontar-se millor a les amenaces i els perills i prevenir els riscos. De tota manera, la complexitat de les situacions amenaçadores i de pèrdua condueix a utilitzar diferents estratègies d’afrontament.

 

Així doncs, les estratègies que es trien poden ser molt variades. Si s’ha considerat que són eficaces, obtindran conseqüències positives i en el futur tendiran a repetir-se en situacions similars. Si no són eficaces, obtindran conseqüències negatives i la persona, si pot, tendirà a no repetir-les en el futur. La valoració prèvia pot variar depenent dels canvis del context. La reavaluació permet corregir les avaluacions prèvies i modificar les respostes. Quan la situació es revalua, s’elabora un nou judici (valoració) amb un nou significat de la situació atès que s’assimilen informacions noves, la qual cosa fa que es produeixin canvis en la conducta i en les emocions. El procés de revaluació pot ajudar a reduir una part de l’ansietat que deriva del reconeixement del problema.

 

De vegades, la persona reutilitza estratègies que no afavoreixen ni la seva salut mental ni la seva salut física. En aquests casos pot necessitar ajuda per prendre consciència d’aquests comportaments desfavorables i assistència professional per propiciar canvis.

 

Els estudis sobre el vincle entre l’estrès i la salut han portat a identificar determinades formes de sentir, de pensar, d’actuar en la vida quotidiana, i maneres característiques de resposta fisiològica, considerades per alguns autors com a respostes d’afrontament i per altres com a característiques de personalitat, que s’associen a problemes de salut específics. Aquestes formes particulars de reaccionar constitueixen un patró o tipus de conducta, és a dir, un conjunt format per una manera particular de resposta fisiològica ante els estímuls, per determinats trets de personalitat, i per una sèrie d’actituds, de creences i conductes pròpies de cada tipus que influeixen en el funcionament i el benestar de la persona. Hi ha tres grans patrons de conducta, l’A, el B, i el C. Els distingeixen, entre altres coses, les seves emocions, la forma en què conceben el temps, la seva necessitat d’èxit, l’atenció que es donen a si mateixos i les vies preferents d’activació fisiològica. Caracteritza el patró de conducta tipus A la vivència d’hostilitat, de competitivitat i d’impaciència. El patró B és oposat a l’A , és a dir, mentre l’A pot percebre estrès davant d’una situació, el B no. Caracteritza el patró C la supressió de les emocions que experimenta quan s’enfronta amb situacions estressants, especialment l’enuig. Reprimeixen les seves emocions, tendeixen a cooperar i a evitar el conflicte. Si el tipus A es relaciona amb malalties cardiovasculars, el tipus C s’associa amb el càncer i altres malalties cròniques.

 

Es creu que la manera d’interaccionar amb el medi és un comportament après associat a la imposició d’objectius ambiciosos i poc clars per part dels adults, unit a una exagerada reactivitat fisiològica d’origen genètic.

p Llegir més...

Aspectes socioculturals
pP@)

1. Significat cultural de seguretat, 2. Nous valors, 3. Educació per a la salut

 

 

1. Significat cultural de seguretat

El concepte de seguretat ha evolucionat al llarg de la història. Viure segur s’associa amb la mínima possibilitat que es produeixin danys significatius. Mentre que, antigament, les desgràcies s’atribuïen a la màgia i a la divinitat, avui l’avenç del coneixement científic atorga poder i control a la condició humana. Quan es diu que una cosa succeeix “per accident” el que es vol dir és que ha succeït per casualitat, atès que costa admetre la possibilitat que alguna cosa no es pugui preveure o evitar.

 

En la cultura occidental, el valor del control està en auge. Previsió i prevenció són termes que proliferen en tots els àmbits. Com a conseqüència, moltes vegades la persona es considera invulnerable i quan s’esdevé alguna cosa imprevisible o inevitable exigeix una actuació professional eficaç i ràpida que li retorni la sensació de control.

 

Aquest convenciment i, fins i tot, el sentiment d’estar obligada a controlar les desgràcies desencadenen reaccions emocionals negatives com el patiment i l’espera, entre d’altres. El patiment sorgeix quan es reuneixen dues condicions: quan una situació es percep com a amenaçadora i quan la persona se sent impotent, sense recursos per afrontar la desgràcia. L’espera, quedar-se quiet endarrerint o ajornant l’acció, també comporta impotència. Com més important i incert sigui allò que s’espera, més estrès i patiment s’experimentarà en aquesta cultura.

 

2. Nous valors

Els valors culturals marquen el que s’ha anomenat cultura subjectiva, que juga un paper clau per al funcionament psicològic d’un grup determinat. Les diferents cultures suggereixen formes desitjables d’experiència emocional que es tradueixen en la vida diària de les persones en forma de control de les emocions i els sentiments i de la seva expressió. Per exemple, als nens se’ls ensenya a amagar la por o la tristesa i a les nenes se’ls potencia l’expressió d’ambdues emocions. Davant d’una situació de por, en els nens plorar és inacceptable i enutjar-se és valuós; mentre que en les nenes plorar és admissible i fins i tot esperat i, en canvi, enfurir-se és inadequat. Enfrontar-se a la font del problema és el comportament que s’espera en els nens, mentre que en les nenes el que s’espera és la recerca de consol i l’expressió de por i tristesa.

 

En la societat actual estem vivint una transició des de valors més col·lectivistes a valors més individualistes. En els valors col·lectivistes són subjacents, entre altres, comportaments de reciprocitat i obediència marcats pels vincles sanguinis, el sentiment del deure i la no confrontació. Els valors individualistes emfatitzen l’autonomia, diferenciar-se dels altres i l’autosuficiència, i reforcen una mirada més enfocada cap a un mateix que cap als altres, més enfocada a “voler” en detriment del “deure” del col·lectivisme. Aquesta autosuficiència col·loca la persona davant de múltiples reptes, els quals sovint deriven en situacions estressants.

 

L’expressió d’emocions com ara la por, la tristesa, la ràbia o l’angoixa no és ben tolerada en una societat que ha adoptat valors individualistes i que és més hedonista. Cada cop hi ha més persones que fugen del patiment d’altres persones i que no estan disposades a acompanyar-les en situacions difícils. Aquest comportament fa que moltes persones acabin aïllades i que visquin una situació angoixosa en solitud.

 

3. Educació per a la salut

Mai com fins ara les persones han demostrat tant d’interès per captar informació sobre com prevenir malalties i millorar la salut. En la consciència de les persones la preocupació per viure més i millor és important, i això comporta prendre mesures per autoprotegir-se dels danys potencials. En les darreres dècades, els resultats de les investigacions més recents aplicables a la medicina es difonen ràpidament per mitjà de la televisió, la premsa i, fins i tot, per Internet, la qual cosa permet accedir a una quantitat d’informació immensa. No obstant això, cal filtrar amb cura aquesta informació, ja que, pel fet de ser accessible a moltes persones que no tenen prou formació, es pot interpretar, per tant, erròniament i això és susceptible de produir ansietat.

 

Tot i que la informació sanitària és el primer esglaó per aprendre i, consegüentment, per desenvolupar una actitud de prudència i prevenir o optimitzar la salut, sembla que posseir informació és insuficient per induir a adoptar i mantenir conductes saludables, i induir a canviar les que són insalubres. Tot i tenir informació, algunes persones segueixen desenvolupant dependències de substàncies tòxiques, conduint amb una velocitat excessiva, menjant aliments que contenen una quantitat abusiva de colesterol, no utilitzant mesures preventives, etc. S’estima que tres quartes parts de la població no estan disposades a portar un estil de vida saludable o són incapaces de portar-lo. Una explicació a la resistència cap a les conductes saludables que s’oposen a la prevenció o als canvis d’estil de vida potser es pot trobar en l’element crític de la immediatesa que assenyala Bayes (2007). La immediatesa de trobar el que provoca plaer, de trobar les conseqüències agradables a curt termini, explica que s’adoptin pràctiques poc saludables, que en molts casos es converteixen en pràctiques de risc; mentre que el fet de pensar en la salut a llarg termini, que suposa adoptar comportaments de prevenció i protecció, s’associa amb la demora del plaer.

p Llegir més...

Condicions ambientals
pP@)

1. Desenvolupament industrial, 2. Seguretat laboral

 

1. Desenvolupament industrial

L’ésser humà és immers en la naturalesa i viu a costa de la naturalesa tot transformant-la, interaccionant-hi i intentant dominar-la cada cop millor; ara bé, sovint és a canvi d’arruïnar-la, degradar-la i destruir-la.
 
El desenvolupament econòmic, juntament amb el desenvolupament tecnològic, ha afavorit la democratització del consum i l’ús de diversos elements tècnics aplicats a la feina i a la llar. Tots els avenços han servit per millorar, en gran manera, l’anomenada qualitat de vida. No obstant això, les veus crítiques i ecològiques d’aquests avenços es tornen contra les persones i hi identifiquen conseqüències negatives per a la salut, tant físiques com psicosocials, a més o menys llarg termini.

Els contaminants, tant en forma de partícules com en forma de gas, poden tenir efectes negatius sobre els pulmons. Els contaminants gasosos poden afectar la funció dels pulmons, per la reducció de l’acció dels cilis. Un cop duts a terme diferents estudis, s’ha estimat que la mortalitat que s’atribueix a la contaminació de l’aire pot suposar un 6% de la mortalitat global. La major part de les morts s’atribueix a les partícules i als gasos que emeten els vehicles d’automoció (Küenzly, 2000).

 

2. Seguretat laboral

 

Amb el terme seguretat laboral es fa referència a les condicions de treball que s’han de controlar per tal que no suposin una amenaça per a la seguretat i la salut del treballador. El treballador, en les diferents tasques que du a terme, pot estar exposat a diversos riscos laborals:

  • Riscos d’accident. Es poden produir a causa de la inadequació d’espais, instal·lacions elèctriques, equipaments mecànics, emmagatzematge i manipulació de càrregues i objectes, i existència de materials inflamables o de característiques químiques que comporten algun perill.
  • Riscos ambientals. Deriven de l’exposició a agents físics, com ara soroll, vibracions, radiacions ionitzants, radiacions ultraviolades, infraroges, microones, camps electromagnètics i il·luminació; de l’exposició a agents químics i la ventilació industrial, i de l’exposició a agents biològics, com ara la calor i el fred, una qualitat nociva de l’aire i una il·luminació perjudicial. 
  • Riscos psicosocials. Deriven de l’organització i l’ordenació del treball, com ara la càrrega física i mental, la monotonia, la possibilitat o no d’iniciativa, l’aïllament, la participació, fer torns, els descansos, etc.

 
Aquests elements es relacionen entre si i potencien el risc, i impacten en la salut del treballador. Tots aquests aspectes es regulen mitjançant la Llei 31/1995 de prevenció de riscos laborals, de febrer de 1996, en la qual s’incorporen aspectes de la legislació de la Unió Europea.

p Llegir més...

Estructura i funció del cos humà
pP@)

Els sistemes de l’estructura i funció del cos humà, més directament relacionats amb el desenvolupament d’aquesta activitat de la vida diària són:

 

La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, de necessitats característiques, i capaç d’actuar deliberadament per assolir les fites que es proposa, assumir la responsabilitat de la seva vida i del seu benestar i relacionar-se amb si mateix i amb el seu ambient en la direcció que ha triat.

 

La idea d’ésser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual, que són dimensions que experimenten processos de desenvolupament i que s’influeixen mútuament. Cadascuna de les dimensions en què es descriu la persona és en relació permanent i simultània amb les altres i forma un tot, en què cap de les dimensions es pot reduir o quedar subordinada a una altra ni es pot contemplar de manera aïllada. Per tant, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les seves quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients i d’altres, per contra, són controlats o intencionats.

 

Tenint sempre en ment aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, es poden estudiar aïlladament els processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) implicats en el desenvolupament d’aquesta activitat de la vida.

p Llegir més...

Relació amb altres activitats de la vida diària
pP@)

1. Respirar, 2. Menjar i beure, 3. Moure's, 4. Reposar i dormir, 5. Comunicar-se, 6. Treballar i divertir-se

 

 

Respirar. En les vies superiors respiratòries, concretament en el nas, hi ha centenars de receptors olfactius, cadascun dels quals s’uneix a una molècula característica particular que es processa en el cervell. Aquest procés té un gran valor protector perquè permet avaluar l’aire i identificar espais de risc d’inhalació de gasos tòxics, sempre que el gas desprengui olor i la persona el reconegui com a perillós. Les olors es capten mitjançant l’encèfal i el tàlem. L’aprenentatge permet integrar i emmagatzemar les olors en la memòria per tal que, posteriorment, es puguin interpretar. Si s’identifiquen com a desagradables, es produeixen inspiracions menys freqüents i superficials; per contra, si es tracta d’olors que evoquen records i sensacions agradables, provoquen inspiracions profundes i prolongades.

 

Menjar i beure. Amb allò que s’ingereix es pot posar en risc la salut. A partir de la ingesta de substàncies, aliments o líquids contaminats o tòxics, de mala qualitat o mal cuinats, poden penetrar a l’organisme elements nocius, bactèries o microorganismes que poden ocasionar malalties, bé per intoxicació, amb substàncies que produeixen aquests organismes, bé per invasió directa en travessar les parets del tub digestiu. La persona pot respondre-hi amb nàusees i vòmits o amb diarrees.

 

Moure’s. La capacitat per fer moviments precisos i ràpids en els moments oportuns és essencial per evitar els perills i per defensar-se davant de situacions de risc, com per exemple córrer per evitar un atropellament, fugir en un incendi, desplaçar-se per poder avisar els altres quan cal una ajuda urgent, etc. Així mateix, l’autonomia de moviment és imprescindible per aplicar mesures preventives de tota mena. 


Reposar i dormir. Per protegir-se dels estímuls potencialment perjudicials de l’entorn cal mantenir un nivell d’alerta i d’atenció que permeti percebre’ls com a risc. L’excés d’activitat física i/o mental o la falta de son disminueixen el nivell d’alerta i situen la persona en una situació de perill. 

 

Comunicar-se. Les emocions d’angoixa, por, fugida o confrontació que sorgeixen davant d’una situació d’amenaça o de pèrdua se solen expressar mitjançant el llenguatge no verbal, el qual queda reflectit en el to dels músculs, els moviments corporals, els gestos de la cara o la mirada. Tot i que algunes persones han après a controlar l’expressió corporal per no mostrar les sensacions i les emocions, davant de situacions que es perceben com a amenaçadores és difícil ocultar i controlar els moviments, la mirada i els gestos.

 

Treballar i divertir-se. Les activitats laborals i d’oci sotmeten la persona a una diversitat de factors de riscos d’accidents, riscos ambientals i riscos psicosocials davant dels quals, per mantenir la salut, cal una bona condició física i psicològica, un bon ús de l’equipament i l’adopció de mesures preventives adequades.

p Llegir més...

En funció del grup d’edat i etapa de desenvolupament
pP@)

1. Intrauterí, 2. Nounat-lactant, 3. Preescolar, 4. Escolar, 5. Adolescent, 6. Adult jove, 7. Adult madur, 8. Adult gran

 

 

1. Intrauterí

Actualment se sap que es poden patir diversos tipus d’estrès abans de néixer. La mala nutrició materna i els tòxics com l’alcohol i el tabac tenen relació amb els parts prematurs, un pes baix en néixer i, de vegades, amb malformacions anatòmiques i deficiències funcionals. En situacions estressants de la mare s’ha trobat un augment de la concentració intrauterina de cortisol i altres hormones d’estrès que pot derivar en afectacions en l’aparell cardiovascular i en altres sistemes corporals.

 

2. Nounat-lactant (del naixement als 18 mesos)

Fins als tres mesos, els nadons tenen limitada la capacitat de producció d’anticossos. Les pors i les inseguretats les manifesten plorant.

 

El lactant ja està immunitzat (vacunat) contra les infeccions infantils. L’entusiasme per conèixer i explorar l’entorn els posa en risc de patir accidents. Els nens no reconeixen el perill i, a mesura que creixen, comprenen les prohibicions però juguen a transgredir-les per confirmar la constància de qui les emet. Els nens menors de 5 anys són els que corren un risc més gran de patir accidents. Generalment, abans del primer any són capaços d’experimentar alegria, tristesa, sorpresa, fàstic, por i ira.

 

3. Preescolar (de 19 mesos a 5 anys)

L’experiència els confereix prou intuïció per identificar alguns perills de l’entorn. Senten temor davant del que és desconegut i el dolor físic, i troben a faltar el cuidador proper. Els crea tensió resoldre conflictes entre la dependència i la independència. S’enfronten a canvis múltiples i complexos, com començar a anar a la guarderia o al col·legi i iniciar-se en les relacions amb els companys. També s’han d’enfrontar a la competència dels companys o d’altres germans.

 

En la possibilitat de sentir-se segurs juga un paper molt important el vincle que han desenvolupat amb els pares. La creació de relacions segures i fortes suposa per a ells un espai amortidor de les amenaces. Les relacions sòlides esdevenen la principal eina per enfrontar-se a un ambient de canvi. Si aquestes relacions s’han produït en moments d’amenaça, el nen buscarà i acceptarà el contacte amb el seu cuidador i, un cop consolat, tornarà als seus jocs.

 

Posteriorment, un cop desenvolupada una idea d’un mateix com a ésser particular, interioritza regles relatives a allò que és bo i a allò que és dolent, a allò desitjable i a allò indesitjable. I arriba a valorar si es comporta o no adequadament respecte a aquestes regles. És aleshores quan apareixen emocions complexes com la culpa, l’enveja, la gelosia o l’empatia.

 

4. Escolar (de 6 a 12 anys)

En aquesta edat, l’infant entén les prohibicions i les mesures de prevenció d’accidents. Aprèn a pensar abans d’actuar. En els seus comportaments tendeix a imitar els adults que admira, com els pares, els professors o els superherois. Tot i que el seu creixement psicomotriu li permet progressar en els mecanismes de protecció de manera automàtica, encara no percep els límits de la seva motricitat. Pot mostrar una actitud incansable davant les activitats preferides. 

Infància  

 

5. Adolescent (de 12 a 18 anys)

Quan el nen madura, segueix enfrontant-se amb múltiples períodes de transició, sovint estressants, en relació amb els seus nous rols, les relacions socials, el concepte del jo, la identitat personal i, posteriorment, amb la identitat i el comportament sexual. 


En la lluita per la identitat, l’adolescent experimenta i du a terme accions amb conseqüències problemàtiques. És fàcilment influïble i tracta d’imitar els altres. Ignora els seus límits i experimenta amb conductes excessives amb el tabac, l’alcohol, les drogues, la recerca sexual o l’alimentació (bulímia o anorèxia). L’adolescent juga a ser transgressor tot posant en joc conductes de risc, com l’excés de velocitat o la delinqüència. 

Adolescència 

Nens jugant amb la bicicleta i el monopatí pintat per Gemma d'11 anys

 


6. Adult jove (de 19 a 25 anys)

L’adult jove coneix els perills i les mesures en general i assumeix la responsabilitat de les seves conductes i accions. Té capacitat per accedir a mitjans eficaços d’informació i recursos per a la prevenció. S’adapta fàcilment als canvis que poden sorgir, com l’abandonament de la llar materna, la convivència amb persones noves o l’inici de la vida laboral. En general, sent preocupació pels riscos de les malalties sexuals contagioses i els accidents.

 

7. Adult madur (de 26 a 65 anys)

Els adults senten tensió en enfrontar-se a nombroses eleccions, alternatives, ateses les complexes interaccions socials, que sempre són canviants, i per la necessitat de fer judicis i prendre decisions ètiques.

 

La convivència amb l’estrès crònic sol empitjorar la qualitat de vida dels adults i pot originar hipertensió, dependència de drogues, alteracions en les relacions personals i, fins i tot, pèrdua de contacte amb la realitat. Un adult sotmès a nivells insans d’estrès durant molt de temps sol desenvolupar múltiples problemes, que limiten la seva capacitat de conviure en societat conforme es deteriora el seu nivell general de salut física i psicològica.

 

Les respostes mal adaptades a l’estrès crònic en un adult no només afecten la seva salut física, sinó també els aspectes emocionals, socials i intel·lectuals de la seva vida.

Adultesa  

 

8. Adult gran, adult gran mitjà i adult avançat (de 66 a 74 anys, de 75 a 84 anys i de 85 en endavant)

Les persones grans tenen un risc més gran de desenvolupar malalties relacionades amb l’estrès. En aquesta època es poden veure sotmeses a factors estressants molt importants. Malauradament, la pèrdua de salut, la incapacitat de cuidar-se un mateix, la por a morir, la sensació d’abandonament o l’aïllament social, la pobresa i, amb freqüència, la mort del cònjuge generen respostes inadequades. La família i el suport social tenen una importància cabdal per tal que la gent gran visqui amb èxit aquestes experiències. 

Vellesa

p Llegir més...

Factors que influeixen en el desenvolupament de l'activitat
pP@)

  1. Relacionats amb el sexe
  2. Relacionats amb la patologia
  3. Relacionats amb el tractament

 

1. Relacionats amb el sexe

En la dona l’embaràs provoca una crisis acompanyada d’ansietat. S’enfronta a canvis físics, psicològics i socials importants. Sorgeixen demandes derivades de l’imperatiu de millorar la cura de si mateixa. A més a més, s’ha de preparar per a un canvi de rol i les seves conseqüències en el canvi de l’estructura i les relacions a la llar. Sembla que hi ha elements de tipus social i químic que expliquen que les dones tinguin un grau més gran d’ansietat que els homes. 

Embaràs

 

Pel que fa a les estratègies d’afrontament, en diversos estudis es dedueix que les dones utilitzen més i amb més diversitat estratègies d’afrontament que els homes. Les dones utilitzen més que els homes l’evitació, la resolució de problemes, la recerca de suport social i la revaluació positiva. La socialització de la dona, caracteritzada per mirar més als altres i menys a si mateixa, podria ser el substrat de l’ús més freqüent de l’evitació, la qual l’ajuda a respondre a les demandes del seu entorn. En el cas de les dones el fet d’assumir ràpidament les tasques domèstiques l’ajuda en la seva recuperació, rehabilitació i autoestima, mentre que els homes segueixen sentint-se limitats i això es pot associar a més símptomes de depressió.

 

Sembla que la culpa davant d’una malaltia aflora amb més facilitat en la dona que en l’home pel fet de no poder complaure les demandes dels altres i relegar les seves pròpies necessitats. Aquesta disposició la genera la socialització mitjançant experiències i aprenentatges. Així mateix, en les societats individualistes s’intensifica més l’expressió de la culpa i la vivència d’aquesta emoció (Fernández–Abascal, 2003).

 

La revalorització positiva es refereix als intents de canviar el propi punt de vista sobre la situació estressant amb la intenció de veure-la amb un enfocament més positiu. Aquesta manera d’afrontament l’utilitzen menys els homes.

 

La recerca de suport social comprèn la recerca de contacte o consol, l’ajuda instrumental i el suport espiritual. Les dones utilitzen més que els homes aquesta estratègia, mitjançant la qual confien els seus problemes als altres, i tenen una xarxa social més extensa que els homes. Els homes que han tingut un infart comparteixen les seves preocupacions amb les seves dones, mentre que les dones malaltes expressen abans les seves preocupacions a les filles i als fills que no pas al marit. La dona mostra les emocions més sovint que els homes (Fischer, 2000), i això és pot explicar per les diferents pautes reguladores que condicionen l’expressió d’emocions i respostes segons el rol de la dona o l’home. Des d’una dimensió cultural, l’expressió d’aquestes preocupacions coincideix amb grups amb valors individualistes més que col·lectivistes. Parlar amb els altres fa que la persona se senti més integrada socialment (Campos et al., 2004).

  

2. Relacionats amb la patologia

És obvi que qualsevol malaltia que afecti els ossos, les articulacions, els músculs i el sistema nerviós influeix en el moviment i en la postura corporal. Les diferents patologies les podem agrupar segons el tipus d’afectació que produeixen:

  1. Afectació cognitiva. Les demències es defineixen com deficiències adquirides, és a dir, no congènites, en les capacitats cognitives que dificulten dur a terme les activitats de la vida ordinària. Tot i que la memòria és una de les capacitats més afectada, altres habilitats mentals també queden impedides o limitades, com ara la capacitat de visió espacial, el càlcul, el judici i la resolució de problemes. Està clar que aquestes dificultats posen el subjecte que les pateix en una situació clara de vulnerabilitat davant dels perills. A més a més, altres trastorns associats a les demències, com les al·lucinacions, l’agitació i la desinhibició, exposen encara més a un risc elevat de lesió. Si tenim en compte que les demències solen afectar la població de gent gran, afeblida i amb una predisposició més gran a patir traumatismes, el risc de lesions greus es potencia en gran manera. No obstant això, és important tenir en compte que no totes les demències són irreversibles i que en alguns casos concrets un tractament correcte pot permetre recuperar un nivell cognitiu suficient per poder evitar els perills. L’experiència de trastorns afectius, com la depressió i/o l’ansietat, com per exemple el pànic, poden alterar l’atenció i la possibilitat de saber utilitzar la informació. Així mateix, el fet que hi hagi un retard mental important afecta la possibilitat d’utilitzar eficaçment les habilitats mentals, desconèixer perills i riscos o no tenir-los en compte. 
  2. Afectació muscular i sistema nerviós. Amb una prevalença més baixa que les demències que s’han descrit prèviament, les malalties musculars produeixen alteracions en la mobilitat i, per tant, dificulten una reacció ràpida davant una situació de perill. Hi ha malalties hereditàries, rares, que afecten el metabolisme muscular i que produeixen distròfia muscular (atròfia muscular progressiva) irreversible amb el pas dels anys, en alguns casos fins i tot des de la infantesa; els símptomes principals són la falta de força i el dolor muscular. Entre les malalties adquirides dels músculs hi ha les que deriven de malalties d’altres sistemes, com la insuficiència cardíaca, respiratòria o renal cròniques, la insuficiència hepàtica i l’anèmia. És típic d’aquestes situacions una feblesa muscular generalitzada i una tolerància escassa a l’esforç, que limita la mobilitat, però sense destorbar un grup muscular concret o un tipus de moviments específic. La fatiga n’és el símptoma predominant. Hi ha trastorns endocrins, com la hiperfunció i la hipofunció tiroïdals, entre altres, en els quals, a més de mancança de força, hi pot haver rampes musculars i dolor muscular (miàlgies). També hi ha lesions del sistema nerviós que tenen com a efecte paràlisis, com les lesions medul·lars o els accidents cerebrovasculars, que afecten el control de la posició, el moviment i, en alguns casos, la comunicació de les pròpies necessitats. 
  3. Afectació dels òrgans dels sentits. Les alteracions de la vista i de l’oïda són les que més exposen les persones a un risc de lesió. Quan el dèficit visual o auditiu és present des de la infantesa, generalment en l’educació ja s’han tingut en compte aquestes limitacions i s’han desenvolupat estratègies que permeten evitar els perills malgrat el dèficit sensorial. Tot i així, quan aquestes discapacitats es donen en edats més avançades i quan evolucionen lentament, és menys probable que s’adoptin estratègies preventives. Les alteracions del gust i de l’olfacte són menys freqüents i només condicionen l’augment de risc davant de l’exposició a agents químics. La diabetis de llarga evolució es pot associar a alteracions de la sensibilitat tàctil i/o dolorosa, sobretot en els peus i les cames, fet que els condiciona a un risc elevat de lesió. En aquests casos, a més a més, un cop aquesta lesió s’ha generat, és difícil de curar-la perquè no s’hi percep dolor i no s’adopten les posicions antiàlgiques que poden evitar la maceració de la ferida. 
  4. Alteracions de la immunitat. Les síndromes d’immunodeficiència es divideixen en congènites i adquirides. Les primeres afecten els nens i exigeixen unes mesures molt estrictes per evitar les infeccions. Entre les adquirides, la més coneguda és la síndrome d’immunodeficiència adquirida (SIDA) per infecció de VIH. No obstant això, altres malalties del sistema hematopoètic, com les leucèmies, els limfomes o el mieloma, també predisposen a un risc d’infeccions més elevat davant de gèrmens habituals o, fins i tot, gèrmens que en condicions normals no produeixen infeccions però que en aquests subjectes sí que poden produir-les (gèrmens oportunistes).

 

3. Relacionats amb el tractament

Hi ha fàrmacs i drogues que afecten el sistema nerviós central i dificulten la nostra capacitat de discernir i reaccionar ràpidament davant d’una situació de perill. A més a més, hi ha fàrmacs que s’utilitzen en diverses malalties que frenen processos determinats de la immunitat i exposen el nostre organisme a un risc més gran de malalties infeccioses: els anomenats immunosupressors.

 

Entre els primers destaquen els que deriven de benzodiazepines, que s’utilitzen com a inductors del son o com a mitigadors de l’ansietat (ansiolítics) i que, a més a més, tenen certa capacitat de relaxació muscular. Aquests medicaments inhibeixen la capacitat de reacció i allarguen el temps de resposta dels moviments ràpids. El seu ús s’ha associat amb un risc més gran de caigudes en la gent gran. Altres fàrmacs com els antihistamínics, que s’utilitzen per controlar els processos al·lèrgics, tenen una acció sedant i frenen la velocitat de resposta. En la informació a l’usuari d’aquests productes sempre s’especifica que s’ha d’evitar d’utilitzar-los en activitats com la conducció de vehicles, l’ús de maquinària perillosa o feines en condicions de risc. Altres medicaments, com els analgèsics, els opiacis, els antitussígens, els neurolèptics, etc., tot i estar menys estudiats en aquest sentit, també produeixen efectes que podrien incrementar la possibilitat de patir un accident. Un informe dut a terme per a les directrius sobre transport de la Comunitat Europea suggereix que almenys el 10 % de les persones ferides o mortes en accidents de trànsit utilitzaven algun medicament psicòtrop, la qual cosa podria haver actuat com a factor coadjuvant (Barbone, 1998). L’efecte dels antidepressius sobre la conducció ha estat menys estudiat, però s’aconsella que les persones que estan sota els efectes d’aquesta medicació no condueixin fins que no hagi passat una setmana des de l’inici del tractament, amb l’objectiu que les persones que prenen la medicació i les persones pròximes puguin avaluar-ne l’efecte sedant. Alguns antidepressius, com citalopram, fluoxetina, fluvoxamina, paroxetina i sertralina, es considera que afecten en un grau menor la capacitat per conduir vehicles.

 

La medicació immunosupressora s’utilitza en les persones que reben un trasplantament i en les que pateixen malalties determinades del sistema immune. El seu ús s’associa amb un risc més gran d’infecció, per tant, cal prendre precaucions per mitigar aquest risc. Es recomana evitar el contacte amb persones que pateixen o se sospita que pateixen algun procés infecciós conegut. És contraindicat fer servir vacunes que utilitzin gèrmens vius i s’han d’extremar les mesures d’higiene, com la neteja. Així mateix, el consum d’aliments i begudes ha de ser en condicions salubres. En el cas de conviure amb animals domèstics, és preferible prescindir de les mascotes i prendre mesures estrictes per evitar el contagi de malalties d’animals que són transmissibles als humans (zoonosi).

Medicaments

p Llegir més...

1 Valoracions, valoració mitja 5,0 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...

Última modificació: 02/08/16 07:54h