Què cal saber: Eliminar

Respirar
P@)

Per afavorir l'expulsió dels excrements, s'augmenta la pressió abdominal, i per fer-ho cal contenir durant cert temps la respiració. El moment de l'expulsió d'excrements s'acompanya d'una inspiració profunda, el tancament de la glotis, la contenció de l'espiració i la contracció muscular de la paret abdominal. Quan els excrements són durs, la persona ha de fer més força i això comporta més temps de contenció de la respiració. Per això es recomana que les persones amb dificultat respiratòria o compromís de la funció respiratòria procurin estovar la consistència dels excrements amb mesures que s'expliquen més endavant. 

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Respirar

Menjar i beure
pP@)

Ingerir aliments amb fibra alleuja el restrenyiment. Se sap que la ingesta de fibra afavoreix la defecació. Per notar els seus efectes en la dieta, cal incloure aliments rics en fibra i acompanyar-los d'una quantitat proporcionada de líquids de manera constant i persistent. Cal incloure-hi fruita seca (panses, figues), fruites fresques (taronja, kiwi), hortalisses i llegums, i cereals integrals. Aquests aliments rics en fibra vegetal, que no és digerible pel nostre sistema digestiu, afavoreixen l'augment del volum de la matèria fecal, que, al seu torn, estimula el peristaltisme del còlon i, com a conseqüència, promouen el trànsit més ràpid cap al recte i l'anus. L'aportació diària dietètica recomanada és de 30 g de fibra dietètica o 15 g de fibra crua. Almenys es requereix un mes de seguiment d'aquesta pauta per notar-ne els efectes.

 

És important saber que la ingesta d'aliments amb escàs o nul contingut en fibra afavoreix les defecacions menys freqüents i, consegüentment, provoca excrements més durs. Entre els aliments amb poca fibra i fàcilment absorbibles en l'intestí, hi ha el codony, l'arròs blanc, la pastanaga, la poma sense la pell, ratllada i enfosquida (a causa de l'oxidació pel contacte amb l'aire).

En la dieta cal combinar ambdues classes d'aliments, ponderant-ne més els uns o els altres segons sigui la situació o la finalitat que es persegueixi.

 

Prendre líquids o aliments hidratats. Per controlar o prevenir el restrenyiment, cal complementar la ingesta de fibra amb una aportació de líquids adequada. L'augment del contingut d'aigua dels excrements fa que la seva consistència sigui més tova i en facilita l’expulsió.

 

Fer àpats amb un volum suficient de sòlids. Quan el volum d'ingesta sòlida és petit no es desencadena la distensió gàstrica necessària per provocar el reflex gastrocòlic, que s'inicia amb la distensió gàstrica induïda per la ingesta d'un volum d'aliments suficient. Aquesta distensió estimula el trànsit del còlon i afavoreix l'avanç del bol fecal. Per tant, el volum d'aliments condiciona els moviments intestinals, que contribueixen a l'avanç dels excrements per la llum de l'intestí gros i que acaben provocant el reflex de la defecació. Així, la ingesta diària repartida en petites quantitats pot contribuir al fet que el trànsit per l’intestí sigui més lent, i provocar excrements durs i d'aspecte semblant als de la cabra. Per tant, per contribuir al funcionament fisiològic adequat de tot el procés de defecació, s'aconsella que almenys un o dos àpats al dia tinguin un volum suficient que desencadeni el reflex gastrocòlic.

Alimentació saludable / recomanacions

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Menjar i beure

p Llegir més...

Moure's i mantenir una postura corporal correcta
P@)

Mantenir l'activitat física. S'ha establert una relació entre el trànsit intestinal i l'activitat física, encara que aquesta sigui mínima. Per exemple, el simple fet de passejar ajuda a mantenir el to d'alguns músculs implicats en l'evacuació, com els de la paret abdominal i el perineu. A més, el to del perineu contribueix a mantenir la continència de l'esfínter, la qual cosa afavoreix el control voluntari sobre el moment en què es vol defecar o orinar.

Les persones amb pèrdua de mobilitat tenen tendència al restrenyiment, a causa, probablement, del fet que no es produeix el reflex gastrocòlic. Altres vegades, i encara que hi hagi aquest reflex, el restrenyiment es pot veure afavorit pel fet d'endarrerir sistemàticament la resposta al desig de defecar, perquè la persona requereix ajuda per respondre-hi. Això contribueix al fet que els excrements es quedin més temps a l'intestí gros, que es reabsorbeixi més aigua i que la consistència sigui més dura. En aquestes persones és especialment important estimular l'activitat física per afavorir el trànsit intestinal. També s'aconsella mantenir una posició dreta en les persones incapacitades, ja que sembla que afavoreix un ritme intestinal adequat. D'altra banda, adoptar una posició de sedestació (assegut) o a la gatzoneta permet fer una bona premsa abdominal, la qual cosa contribueix a una expulsió més eficaç dels excrements.

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Moure’s i mantenir una postura corporal correcte

Reposar i dormir
P@)

Evacuar abans de ficar-se al llit. La sensació d'ocupació de la bufeta o el recte dificulta la relaxació necessària per induir el son, per la qual cosa es recomana evacuar abans de ficar-se al llit. Aquesta consideració és especialment important per a les persones que tenen control voluntari de l'esfínter però depenen d'una altra persona per desplaçar-se i fer l'evacuació al lloc adequat. 

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:

Reposar i dormir

Evitar perills i prevenir riscos
pP@)

Mantenir la higiene de la zona perineal. Els microorganismes dels excrements contaminen la zona perineal. Fisiològicament, el cos humà està dotat de mecanismes que dificulten la contaminació de la vies urinàries per via ascendent a través de la uretra. Per tant, no cal fer una neteja exhaustiva d'aquestes zones per evitar infeccions. Simplement, amb una higiene superficial del perineu, tot prescindint de productes irritants, s’evitaran contaminacions i excoriacions derivades de la irritació induïda per les restes d'orina i excrements. 

 

Rentar-se les mans després de la defecació o la micció. L'orina, en condicions normals, és estèril, mentre que els excrements contenen molts microorganismes. Durant la defecació o la micció, hi ha un moment en què les nostres mans estan en contacte amb aquesta part del cos contaminada, per la qual cosa, com a mesura higiènica, cal rentar-se les mans després de l'evacuació d'excrements o orina per tal d’evitar la contaminació.  

 

Controlar el fet de prendre aliments crus o poc fets. Alguns aliments, com els vegetals, els ous, les carns o els peixos, poden produir infeccions gastrointestinals (manifestades amb diarrea intensa i dolor abdominal), si durant el seu procés de cuinat no han estat sotmesos a temperatures suficientment altes per destruir els microorganismes. Es recomana rentar amb aigua clorada els vegetals abans d'ingerir-los crus. 

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Evitar perills i prevenir riscs

p Llegir més...

Comunicar-se i interaccionar socialment
P@)

Assegurar la intimitat. A causa dels aprenentatges culturals, les persones necessiten intimitat per relaxar els esfínters, que, sota control voluntari, responen als reflexos que desencadenen la micció i la defecació. Per contra, la falta d'intimitat comporta la inhibició del reflex, la qual cosa interfereix en la resposta fisiològica, ja que endarrereix l’evacuació a un altre moment, i això afavoreix l’absorció d’aigua dels excrements i fa que aquests siguin més consistents. 

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Comunicar-se i interaccionar socialment

Treballar i divertir-se
P@)

 

Mantenir horaris regulars. Les evacuacions intestinals o vesicals responen al reflex gastrocòlic generat per la distensió gàstrica, produïda, al seu torn, per la ingesta d'aliments. Per tant, hi ha una relació temporal entre la ingestió d'aliments i el desig de defecar.

La relació amb els altres i les prioritats d'altres activitats contribueixen al fet que, moltes vegades, s'inhibeixi el reflex, i es posposi la micció i la defecació a altres moments. Aquest retard afavoreix la permanència dels excrements durant més temps en l'intestí, cosa que contribueix a una formació d'excrements més secs i a una dificultat més gran per expulsar-los. Per facilitar la defecació de les persones sense hàbit intestinal regular, és aconsellable que dediquin i que respectin el moment més propici, i que facin coincidir la defecació després d'un àpat per tal d’aprofitar el reflex gastrocòlic.

 

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Treballar i divertir-se

Tòpics i conductes errònies
pP@)

No és beneficiós beure molta aigua. Hi ha la falsa creença, fomentada per la publicitat i els mitjans de comunicació, que una ingesta abundant d'aigua contribueix a augmentar l'eliminació renal de productes d’excreció, a més de ser beneficiosa per al ronyó, la pell i la salut en general. Aquesta idea pot induir a incrementar la ingesta d'aigua en persones amb insuficiència renal. En alguns casos, si la quantitat d'aigua ingerida sobrepassa la capacitat del ronyó per excretar-la, es pot produir una dilució excessiva del líquid extracel·lular (hiponatrèmia), amb risc de greus trastorns neurològics. Només s'ha demostrat que és beneficiós beure més de dos litres al dia per evitar la formació de càlculs renals en persones que hi tenen predisposició. No hi ha evidències que millori la funció renal, que tingui efectes “netejadors” en el ronyó o les vies urinàries, o que previngui les infeccions urinàries.

 

El fred no provoca infeccions urinàries. La sensació de fred estimula l'excitabilitat vesical i, per tant, pot produir urgència de micció. Atès que aquest símptoma és freqüent en les infeccions urinàries, s'ha responsabilitzat el fred com a possible agent causal. Aquesta creença és absolutament falsa, ja que quan la sensació de fred desapareix la urgència de micció també ho fa.

 

Suar no elimina toxines. La suor es compon d'aigua, una escassa quantitat de sals minerals i urea. Caldria una sudoració diària de 180 litres per produir la mateixa eliminació d'urea i altres productes d’excreció que produeixen uns ronyons sans, cosa que, a efectes pràctics, és impossible d'aconseguir. La sudoració només té una funció termoreguladora, no depuradora. 

 

Respectar els ritmes de defecació. Com moltes coses en biologia, no es pot prefixar un patró únic de normalitat en la freqüència de defecacions, com per exemple una evacuació diària, sinó que hi ha certa variabilitat individual. Es considera dins de la normalitat fer entre tres deposicions al dia i tres a la setmana. Les característiques dels excrements també són variables i estan en relació amb el tipus d'aliments que ingerim i altres factors. S'aconsella no interferir en cada patró de defecació individual, sempre que el patró i les característiques dels excrements estiguin dins de la normalitat, i no forçar a modificar-ne la freqüència utilitzant laxants o fàrmacs astringents per aconseguir l'objectiu “únic” d'una evacuació diària. 

 

Prendre diürètics no aprima. El tractament amb diürètics s'ha utilitzat com a estímul inicial en moltes pautes d'aprimament, no obstant això, no produeix una disminució de teixit gras i comporta un risc elevat d'efectes adversos, com ara la pèrdua de potassi, la deshidratació i desequilibris en la composició d'electròlits a la sang.

p Llegir més...

Descripció
pP@)

L’eliminació dels productes d’excreció de l’organisme principalment es produeix a través de l’orina i dels excrements. Els comportaments relacionats amb l’activitat d’eliminar tenen una funció bàsica i fonamental en el manteniment de l’equilibri corporal, el benestar i la salut de la persona i els seu entorn.

 

Eliminar no es redueix a un acte purament fisiològic, sinó que comprèn una sèrie de factors emocionals i culturals que, al seu torn, modulen les actituds, les expressions i els comportaments individuals i grupals que condicionen quan, on i com s’han de dur a terme les accions necessàries.

 

Les accions d’orinar i defecar comprenen el sistema d’accions voluntàries que una persona fa per aconseguir expulsar a l’exterior els productes d’excreció que procedeixen del metabolisme cel·lular, de l’excés d’aigua generat i de les restes d’aliments no absorbits a l’intestí prim. Aquestes accions voluntàries tant es refereixen a les que es fan de manera conscient com a les que es duen a terme d’una manera automàtica i que han estat modulades per l’aprenentatge, però que finalment poden ser controlades per la voluntat.

 

Per tal de dur a terme aquestes accions voluntàries, cal que la persona tingui capacitat sensorial i cognitiva per adonar-se de la necessitat d’orinar o defecar, capacitat per anticipar-se amb prou temps per evitar els escapaments o les incontinències, i capacitat per regular la freqüència adequada d’orinar i defecar per no perjudicar l’organisme. Per completar l’activitat, també es requereix capacitat motriu per col·locar-se en el lloc i en la posició adequada, i orinar i defecar de manera satisfactòria, és a dir, sense dolor ni molèsties i sense sentir amenaçada la dignitat.

p Llegir més...

Capacitats biofisiològiques i psicològiques
pP@)

Els comportaments relacionats amb l'eliminació són regulats fisiològicament pels reflexos de la micció i la defecació. La seva presència fa prendre consciència de la sensació de voler orinar o defecar.

 

La sensació de voler orinar té lloc quan en la bufeta s'ha emmagatzemat una quantitat d'orina suficient per desencadenar el reflex de la micció. L'orina produïda pel ronyó descendeix pels urèters, s'emmagatzema a la bufeta i en provoca la distensió, la qual cosa indueix a l'estimulació dels receptors sensibles a la dilatació, localitzats a la paret de la bufeta i la uretra posterior. Aquests senyals sensitius induïts pels receptors arriben als segments sacres de la medul·la espinal per tornar de nou, de forma reflexa, a la bufeta, la qual cosa estimula la contracció de la musculatura llisa de la paret (detrusor). Quan la quantitat d'orina és petita, aquestes contraccions de la musculatura de la bufeta són inhibides per estructures superiors del sistema nerviós central (SNC). Si els volums d'orina són més importants, el reflex automàtic de la micció es posa en marxa i produeix una contracció intensa de la musculatura de la bufeta i la relaxació de l'esfínter intern de la uretra. En aquest moment la persona pren consciència que vol orinar.

 

Si la persona decideix no orinar, es produeix la inhibició del reflex: els centres superiors poden mantenir una contracció contínua de l'esfínter vesical, i exercir el control voluntari de la micció. Per controlar la inhibició del reflex és imprescindible la continència de l'esfínter extern, que, sota el control conscient i voluntari de la persona, evita que l'orina s'escapi en un moment poc apropiat. Aquest control es pot fer durant un temps, ja que, a mesura que es distendeix la bufeta, arriba un moment en què el control voluntari de la micció pot quedar sensiblement minvat, perquè la contracció de la musculatura de la bufeta és tan forta que resulta impossible d’inhibir-la.

 

Quan la persona decideix orinar se situa al lloc adequat. Un grau d'autonomia suficient li proporcionarà la capacitat per manipular la roba i li donarà la força i l'equilibri necessaris per col·locar-se en la posició de sedestació (assegut) o bipedestació (dempeus) que li faciliti la relaxació de l'esfínter extern. En aquest moment, l’orina flueix sense dolor ni esforç i es produeix la micció, és a dir, l'expulsió de l'orina emmagatzemada a la bufeta cap a l'exterior a través de la uretra. En aquest moment d'expulsió és més difícil aturar el flux de manera voluntària.

 

Si no hi ha patologies, la freqüència de les miccions està regulada principalment per la quantitat de líquids beguts i del contingut en aigua dels aliments ingerits. La freqüència habitual d'una persona també pot estar condicionada per reaccions emocionals, per exemple, la por o l'enuig augmenten la freqüència de micció. Aquest desig més freqüent d'orinar pot ser explicat o bé per una percepció d'ompliment vesical més incipient o bé per un lleuger increment de la producció d'orina.

La sensació de voler defecar té lloc quan en la part terminal del còlon, és a dir, en el recte, s'ha allotjat una quantitat suficient de matèria fecal que desencadena el reflex de la defecació. La matèria fecal (bol fecal) es forma quan a la primera part de l'intestí gros, o còlon ascendent, s'ha dut a terme l'absorció d'electròlits, aigua i algunes vitamines. Els excrements progressen per la llum del còlon i passen a ubicar-se a la segona part de l'intestí, on gràcies als moviments de propulsió de massa avancen per la llum del còlon descendent.

 

Els moviments intestinals contribueixen al trànsit dels excrements. Un trànsit accelerat repercuteix en una disminució de l'absorció de l'aigua de la matèria fecal i produeix l'expulsió de deposicions de consistència més tova. Per contra, un trànsit lent per la llum del còlon dóna com a resultat excrements més durs, que generalment s'acompanyen amb un descens de la freqüència de defecació.

Dibuix eliminar pintat per Joan

Els diferents bols fecals arriben a situar-se a la sigma i quan, finalment, s'allotgen al recte produeixen una dilatació de les seves parets. Aquest és el moment en què la persona pren consciència del desig de defecar; és llavors el moment de buscar el lloc adequat per fer-ho. La persona ha de tenir orientació espacial i autonomia per desplaçar-se, mantenir l'equilibri per manipular la roba i col·locar-se en sedestació, i alhora mantenir la continència de l'esfínter extern durant el temps que dura aquesta acció.

 

La persona, col·locada en la posició apropiada, espera el reflex de la defecació, que es desencadena pels senyals enviats des del recte a la medul·la espinal, que tornen cap al còlon descendent, la sigma i el recte, i que forcen els excrements cap a l'anus amb intensitat. D'aquesta manera, el reflex contribueix a buidar de forma important el contingut d'excrements del còlon, la qual cosa produeix una defecació eficaç, és a dir, l'expulsió d'excrements a l'exterior a través de l'anus. Aquest moment s'acompanya d'una inspiració profunda, del tancament de la glotis i de la contracció de la paret abdominal per forçar el contingut fecal del còlon cap avall, mentre el sòl de la pelvis es desplaça cap amunt i empeny cap a enfora l'anell anorectal per expulsar els excrements a l'exterior. Aquest instant s'acompanya de la relaxació voluntària de l'esfínter extern.

 

Si la persona decideix que no és el moment o el lloc, aquest reflex pot desaparèixer en un temps, sota el control voluntari de la contracció de l'esfínter extern. Si no es relaxa l'esfínter extern, els receptors rectals es comencen a deprimir i la urgència de defecar es posposa fins que actuïn de nou els moviments en massa, la qual cosa pot succeir hores després o l'endemà.

 

La defecació també es pot provocar sense el reflex previ, recorrent a augmentar la pressió intraabdominal amb una inspiració profunda, tancant la glotis, movent el diafragma cap avall i contraient els músculs abdominals, fet que força el descens del contingut cap al recte, en produeix la distensió i desencadena nous reflexos. Aquest mecanisme mai no és, però, tan potent com la combinació dels que s’han esmentat anteriorment.

p Llegir més...

Aspectes socioculturals
pP@)

L'activitat d'eliminar està carregada de significats socials i culturals que fan que l'acte de la micció i, sobretot, el de la defecció siguin considerats una cosa desagradable i repugnant que no es pot fer en presència d'altres. Les actituds i els comportaments personals cap a aquests actes estan modulats per l'aprenentatge de les persones en el marc sociocultural en què neixen i assoleixen la maduresa. En la cultura occidental el significat construït entorn els productes de la micció i la defecació s'associa a una cosa bruta, no desitjable, que provoca i explica certs comportaments.

  1. Significat social
  2. Desenvolupament econòmic 

 

1. Significat social

La localització anatòmica dels esfínters uretral i anal, pròxims als òrgans genitals, augmenta la càrrega simbòlica cultural dels actes de defecar i orinar. La moral de no exhibir aquestes parts, qualificades com a íntimes, es tradueix en comportaments normatius en què s’evita mirar els altres, per la qual cosa només es defeca i s’orina en la intimitat, i fins i tot s’arriba a evitar parlar-ne de forma directa.

 

Aquesta càrrega simbòlica fa considerar aquests actes antiestètics i en l’adult marca comportaments de rebuig a la visió dels excrements o l'orina. Derivat d'aquesta associació, la defecació i la micció es duen a terme en llocs íntims i privats. L'olor i, fins i tot, el color dels excrements i de l'orina s’associen culturalment a allò que és brut i desagradable, fins al punt que, de vegades, pot arribar a condicionar respostes nauseabundes.

 

Els excrements són productes amb un alt contingut en microorganismes (bacteris i fongs), mentre que l'orina emesa de nou, en condicions normals, és un producte estèril. Tanmateix, l'associació del lavabo amb el que és brut desencadena certs comportaments de netedat que no han escapat a la curiositat d'alguns investigadors, els quals han comprovat que els vàters i els banys són les zones de la casa on menys bacteris hi ha; com a exemple, assenyalen que a la taula d'ordinador es poden trobar mes bacteris que a la tassa del vàter. 

 

La càrrega simbòlica tot just esmentada està patint algunes modificacions. Avui dia hi ha indicis que fan percebre els actes d'orinar i de defecar com una cosa menys repulsiva que en el passat. Si bé fa unes dècades aquests actes no es mostraven en els mitjans de comunicació, actualment no és estrany que en la publicitat o en les pel·lícules es mostrin comportaments més oberts. Abans aquests actes s'associaven a escenes en les quals es ridiculitzava el personatge; avui dia és freqüent que en sèries i pel·lícules ens presentin els protagonistes, homes o dones, en escenes en què apareixen asseguts al vàter. En aquest sentit, cada vegada és més freqüent trobar als llocs públics lavabos compartits i no diferenciats per a homes i dones. Tot això ens fa pensar que potser som davant d'un canvi que tendeix a fer que les accions d'orinar o defecar siguin més naturals.

 

2. Desenvolupament econòmic

El desenvolupament econòmic i social ha contribuït a millorar els habitatges, als quals se’ls ha dotat d’uns espais anomenats "lavabos". Queden lluny els habitatges amb vàters comunitaris, que forçaven a compartir aquests espais amb persones que no eren de la família o del grup proper i que obligaven a esperar el torn per poder utilitzar aquest espai.

 

La incorporació d'un o fins i tot dos o més lavabos als habitatges unifamiliars ha afavorit l'accés còmode i ràpid al vàter, i a més ha contribuït a crear una necessitat d'intimitat més gran i un augment en el grau d'exigència de netedat. Això té repercussió en els comportaments d'algunes persones, la inhibició del reflex de les quals queda condicionada quan no disposen d’intimitat, en espais que no són els seus i que no estan escrupolosament nets.

p Llegir més...

Condicions ambientals
pP@)

En qualsevol societat les pràctiques de defecar i orinar es regeixen mitjançant unes regles de convivència que estan subjectes a normes higienicosanitàries, de tal manera que els productes excretats no afavoreixin la transmissió de malalties. En els excrements de persones malaltes es poden trobar agents patògens, entre els quals hi ha els causants de la febre tifoide i la paratifoide, la disenteria, el còlera o les infeccions causades per salmonel·la. A més, hi ha virus (hepatitis A) i paràsits (ameba) que produeixen quadres de gastroenteritis transmesos per via fecal-oral. Aquests agents abandonen el cos en la matèria fecal excretada i poden entrar en el nou hoste a través de la boca, per arribar al nou intestí i reproduir-hi la malaltia. Per prevenir-ho, és imprescindible que es garanteixi l'eliminació de l’ambient dels residus fecals sense que entrin en contacte amb els aliments, el bestiar o la xarxa de distribució de l'aigua. A més, caldrà tenir en compte la higiene personal després de l'eliminació fecal.

 

El nivell de desenvolupament de la nostra societat garanteix una eliminació correcta d'aquests residus, tot i que cal mantenir la vigilància sobretot pel que fa als aliments que es poden ingerir crus o poc cuinats. La temperatura a la qual els aliments cuinats se sotmeten normalment assegura la destrucció d’una gran part dels microorganismes que poden produir infeccions gastrointestinals manifestades en forma de diarrea intensa i dolor abdominal.

p Llegir més...

Estructura i funció del cos humà
pP@)

Els sistemes de l'estructura i funció del cos humà, més directament relacionats amb el desenvolupament d'aquesta activitat de la vida diària són:

 

La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, de necessitats característiques, i capaç d’actuar deliberadament per assolir les fites que es proposa, d’assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida i del seu propi benestar, i de relacionar-se amb si mateix i amb el seu ambient en la direcció que ha escollit. 

 

La idea de ser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual, totes les quals experimenten processos de desenvolupament, i s’influencien mútuament. Cadascuna de les dimensions en què es descriu a la persona es troba en relació permanent i simultània amb les altres, formant un tot en el qual cap de les quatre es pot reduir o subordinar a una altra, ni pot ser considerada de forma aïllada. Per tant, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les seves quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients i d’altres, per contra, són controlats o intencionats.

 

Tenint sempre en ment aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, es poden estudiar aïlladament els processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) implicats en el desenvolupament d d’aquesta activitat de la vida diaria. 

p Llegir més...

Relació amb altres activitats de la vida diària
pP@)

Les característiques i la freqüència de les miccions i les defecacions estan modulades per la interacció de la persona amb el medi intern i extern, per la qual cosa, per comprendre l'activitat d'eliminar en tota la seva amplitud i complexitat, hem de tenir en compte la importància de la intimitat per a l’individu. A continuació, s'exposen les següents situacions: respirar, menjar i beure, moure'scomunicar-se i evitar perills i prevenir riscs

 

Respirar: Generalment, per fer l'acte d'expulsió, cal recórrer a la maniobra de Valsalva, que consisteix a contraure simultàniament els músculs espiratoris i la paret abdominal, tot mantenint la glotis tancada per tal d’impedir la sortida d'aire dels pulmons. Això dóna lloc a un augment dràstic de la pressió a la cavitat toràcica i abdominal que es transmet sobre els òrgans abdominals i ajuda a completar la funció de buidatge que ha iniciat el reflex de la defecació. Les persones amb pèrdua de força a la paret abdominal o amb dificultat per tancar la glotis, com en el cas de les persones sotmeses a una laringectomia (extirpació de la laringe) o en situacions de gran dificultat respiratòria amb impossibilitat de contenir la inspiració durant un cert temps, poden tenir dificultat per dur a terme la maniobra de Valsalva i, per tant, la defecació els serà més difícil.


Menjar i beure:
La quantitat i la qualitat d’aliments i de líquids ingerits condicionen la micció i la defecació. Quan el balanç d'aigua és positiu, és a dir, la quantitat d'aigua ingerida supera l'aigua perduda per sudoració o respiració, el ronyó s'encarrega d'excretar l'aigua sobrera. Si aquesta quantitat és important, condiciona un augment en el volum d'orina, i l’orina és clara, menys concentrada en soluts i fa menys olor. Una orina diluïda contribueix a disminuir el risc de la formació de càlculs. Respecte a la defecació, la quantitat de líquid, i la quantitat i la qualitat d'aliments condiciona la motilitat intestinal i les característiques del bol fecal.

 

L’increment de la fibra en la dieta s’associa a un augment en la freqüència de les deposicions i a un volum més gran dels excrements. El seu mecanisme d’acció consisteix a augmentar la massa fecal per proliferació bacteriana i a estimular la motilitat per mitjà d’àcids grassos volàtils que es desprenen quan la flora bacteriana destrueix l’hemicel·lulosa i la cel·lulosa. Tot i així, no està relacionat directament amb la distensió mecànica de la paret del còlon ni amb l’augment del contingut fecal d’aigua.


Moure’s:
S’ha demostrat que quan s’augmenta l’activitat física s’accelera el trànsit intestinal; fins i tot, el fet de mantenir la posició d’estar dret en persones immobilitzades ajuda a mantenir un ritme intestinal adequat. Per contra, la feblesa dels músculs del perineu també pot produir escapaments d’orina quan la pressió abdominal augmenta en situacions com ara suportar pes, saltar o riure. Els escapaments d’orina o d’excrements també es poden produir quan s’hi associa una limitació de la mobilitat i una continència feble de l’esfínter. En aquestes ocasions la persona, tot i percebre el senyal del desig d’orinar o de defecar, no té prou agilitat per arribar al lavabo i treure’s la roba en el temps necessari.


Comunicar-se:
Les pèrdues d’orina i d’excrements també es poden relacionar amb la capacitat que tingui la persona de comunicar-se i de demanar ajut. Les persones condicionades per la seva limitació en la mobilitat hi poden afegir un altre impediment: no poder comunicar el desig d’orinar o defecar. En aquestes situacions, quan la persona no ha sofert un deteriorament cognitiu i pren consciència de la seva situació, les manifestacions que poden aparèixer emocionalment són de ràbia, culpa i sentiment de pèrdua de vàlua.


Evitar perills i prevenir riscs:
Els escapaments d’orina o la pèrdua de control dels esfínters repercuteixen en les accions d’altres activitats, com per exemple la higiene. Les persones que pateixen aquestes pèrdues han d’augmentar la freqüència i el control d’higiene de la zona uretral o anal per evitar la dermatitis (erupció cutània extremadament pruriginosa composta de protuberàncies i butllofes) i les males olors.


El respecte a la intimitat física és necessari per evitar la inhibició del reflex. El desig d’orinar o defecar pot ser inhibit, és a dir, la persona pot endarrerir l’evacuació quan sent que no té la intimitat necessària que li permet relaxar l’esfínter sota control voluntari. Generalment, les persones han après a relaxar l’esfínter en unes condicions determinades, per això s’han d’envoltar d’aquestes condicions per fer evacuacions de manera satisfactòria.

p Llegir més...

En funció del grup d’edat i etapa de desenvolupament
pP@)

1. Nounat-lactant

2. Preescolar

3. Escolars

4. Adolescents i adults

5. Adult gran, adult gran mitjà i adult gran avançat

 

És evident que es poden apreciar modificacions de la micció i de la defecació associades al sexe i al període del cicle vital. Això es deu, en part, a diferències anatòmiques (sexe), fisiològiques (processos maduratius i involutius) i als comportaments apresos al llarg del cicle vital.

 

1. Nounat-lactant (del naixement als 18 mesos)

La primera expulsió d’excrements que fa el nounat a través del canal anal s’anomena meconi i es produeix en les primeres 48 hores des del naixement. En la primera setmana, gradualment, el color de la matèria fecal passa del negre al groc. La freqüència i les característiques de les deposicions varien segons el tipus de lactància. El nounat sol defecar de 4 a 7 vegades en un dia, ja que el seu intestí absorbeix poca aigua i el recte s’omple ràpidament, la qual cosa provoca una evacuació automàtica, que, gairebé sempre, coincideix després d’una presa de llet. Aquests nens poden orinar entre 10 i 30 vegades diàries, pel fet que els ronyons encara no tenen prou capacitat per concentrar l’orina.

 

La falta de maduresa del sistema nerviós comporta que els lactants orinin i defequin de manera automàtica, sense control voluntari de l’esfínter extern. Les deposicions poden ser diàries, segons l’alimentació, i generalment es produeixen després de l’eructe. Es recomana que els cuidadors del nadó explorin i controlin les característiques dels excrements dels nadons i extremin la cura de la pell de les zones implicades per tal de prevenir la dermatitis (erupció cutània extremadament pruriginosa composta de protuberàncies i butllofes) del bolquer.

 

2. Preescolars (de 19 mesos a 5 anys)

Durant el primer i el segon any s’assoleix la maduresa plena de la funció renal. El nombre de miccions descendeix a mesura que el nen creix. Als tres anys els nens poden orinar aproximadament unes nou vegades diàries. Els excrements són de característiques similars a les de l’adult, sempre que el nen faci una ingesta suficient i adequada.

El control d’esfínters s’aconsegueix quan hi ha prou maduresa del sistema nerviós i muscular juntament amb un desenvolupament cognitiu i emocional, de tal manera que es produeixen miccions i defecacions voluntàries. És aconsellable iniciar l’educació del control d’esfínters quan el nen ha començat a caminar. Els pares donen una gran importància al control voluntari dels esfínters per part del nen i aquest fet s’utilitza per comparar la progressió del nen amb la d’altres nens. Tot i que és un dels criteris d’avaluació del desenvolupament psicomotor del nen, per si sol no és suficient per determinar-ne l’adequació.

 dibuix d'eliminar pintat per Ona

3. Escolars (de 6 a 12 anys)

Durant aquesta edat el sistema urinari no pateix canvis importants. La freqüència i el ritme de micció del nen s’estabilitzen a l’edat d’11 o 12 anys, i s’equiparen a les de l’adult. En condicions normals, els nens tenen control voluntari de l’esfínter diürn i nocturn, i no és freqüent haver-se d’aixecar a orinar durant la nit.

 

De vegades pot aparèixer enuresi, que es defineix com una micció funcionalment normal que esdevé involuntàriament mentre es dorm, almenys quatre vegades al mes, en nens que ja han complert els cinc anys (Díaz, 2002). En aquests casos, els nens solen rebutjar les situacions que requereixen dormir fora de casa per por a la vergonya i la sensació de ridícul quan els altres descobreixin que s’orina durant la nit.

 

Pel que fa a la defecació, els nens en aquesta edat no solen presentar problemes d’encopresi (emissió repetida d’excrements ja sigui involuntària o intencional en llocs inapropiats, en un nen de quatre o més anys d’edat), ja que sol haver-hi un control voluntari de la defecació. En aquestes edats, quan al nen se li respecten els horaris, sol adoptar un patró intestinal per a tota la vida que respon als reflexos de la defecació, llevat que per condicionants socials aquests horaris es modifiquin. Per aquest motiu, es recomana als cuidadors que detectin el moment preferit del nen per seure al vàter i que respectin aquests horaris diàriament per tal que adquireixi un patró regular de defecació. 


Infància 

 

4. Adolescents i adults

Tant els adolescents com els adults manifesten patrons que s’ajusten als hàbits apresos i als condicionaments socials. 

Adolescència
Adultesa 

 

5. Adult gran, adult gran mitjà i adult gran avançat (de 66 a 74 anys, de 75 a 84 anys i de 85 en endavant)

El procés d’envelliment comporta una reducció del peristaltisme o moviment intestinal i del to muscular pelvià, una disminució de la concentració de l’orina i de la capacitat vesical, i una disminució en la capacitat de retenció de l’esfínter extern, la qual cosa repercuteix en l’eliminació d’excrements més durs i en un pitjor control sobre les miccions.

 

En l’adult gran avançat s’aprecia una reducció del nombre de neurones, que condiciona una disminució de la filtració glomerular i de la concentració d’orina. La pèrdua de filtració glomerular redueix l’eliminació dels fàrmacs i en prolonga la permanència a l’organisme, per tant, facilita que la persona gran sigui més susceptible als efectes tòxics dels medicaments. Per aquest motiu, és especialment important estar alerta davant l’aparició d’efectes secundaris i evitar l’automedicació.

 

L'efecte més apreciable de l'envelliment sobre el sistema urinari és la pol·laciúria (augment del nombre de miccions durant el dia, que solen ser d'escassa quantitat). Això s'explica per una disminució de l'elasticitat i de la força contràctil dels músculs pubovesical i detrusor, la qual cosa genera una capacitat vesical menor i dificulta el buidatge complet de la bufeta. També s'acompanya d'una disminució de la percepció de l'ompliment vesical. A aquests canvis, se’ls associa la pèrdua de mobilitat i l'alentiment dels reflexos, la qual cosa provoca escapaments d'orina involuntaris. Aquests fenòmens condicionen una distensió vesical més gran i buidatges incomplets de la bufeta.

 

Quant a la defecació, l'envelliment tendeix a ocasionar l'evacuació d'excrements durs a causa d'una disminució de la motilitat intestinal, i això, de vegades, comporta el risc de formació de fecalomes. Els fecalomes es poden definir com una massa o una col·lecció d'excrements endurits o semblants al ciment en els plecs del recte, que són el resultat de la retenció prolongada i de l'acumulació de material fecal. És aconsellable controlar i regular la ingesta amb aliments que continguin fibra i programar un horari per fer l'evacuació.

Alimentació saludable / la fibra
Vellesa

p Llegir més...

Factors que influeixen en el desenvolupament de l'activitat
pP@)

Els comportaments com la micció o la defecació estan influïts, a més, per condicionants socioculturals, per aspectes com l’edat, l’etapa de desenvolupament i el sexe. Aquests factors modulen els comportaments i els diferents aprenentatges.

  1. En funció del sexe 
  2. En funció de la patología 
  3. Relacionades amb el tractament  

 

 

 1. En funció del sexe

Les diferències anatòmiques de la uretra entre homes i dones condicionen la postura que es tria per orinar: els homes en bipedestació i les dones en sedestació. A més, la longitud de la uretra, més curta en les dones, justifica una susceptibilitat més gran de les dones joves i adultes a les infeccions urinàries associades a l'activitat sexual. No obstant això, en edats avançades la incidència d'infeccions és similar en ambdós sexes, a causa del fet que el creixement de la pròstata en l'home gran és un factor predisponent.

Socialment es produeix un aprenentatge diferenciador entre els nois i les noies. Generalment, les nenes aprenen a tenir un nivell més gran de pudor a l’hora d’orinar o defecar i senten culpabilitat o vergonya davant l’exposició de les parts íntimes. En canvi, els nois aprenen comportaments més relaxats.

La quantitat d'orina que desencadena el desig d'orinar sol ser entre 150-200 ml, lleugerament més gran en la dona que en l'home. També depèn dels hàbits de micció que s’hagin adquirit durant la vida. Aquesta capacitat més gran en el cas de les dones sol portar a distanciar més les miccions successives.

 

Dones embarassades

A partir de la setmana dotzena d'embaràs, l'augment de mida de l'úter exerceix una pressió sobre la bufeta, cosa que fa disminuir la seva capacitat d'emmagatzematge i, fins i tot, pot arribar a provocar pèrdues d'orina en l'últim mes. Per tant, és freqüent la pol·laciúria (augment del nombre de miccions durant el dia, que solen ser d'escassa quantitat) deguda a la pressió que exerceix l'úter sobre la bufeta. A més, es pot manifestar la poliúria (emissió de grans quantitats d'orina al dia, superior a 2,5 l) per la disminució en la capacitat de concentració urinària, que s’acompanya d'una sensació de set.

La compressió de l'úter sobre l'intestí provoca certa atonia intestinal, que es manifesta en restrenyiment. Es recomana que les embarassades amb excrements durs augmentin l'aportació d'aliments amb alt contingut en fibra i que vigilin les situacions que puguin afavorir la pèrdua d'aigua, compensant-les amb un augment de la ingesta de líquids. 

Embaràs

Dones postmenopàusiques

Quan té lloc la menopausa, hi ha una reducció de la producció d'estrògens (hormones sexuals femenines) que provoca una disminució del to dels músculs del sòl de la pelvis i de la continència de l'esfínter urinari. Aquest fet afavoreix que, davant l'augment de la pressió intraabdominal desencadenat per la tos, l'esternut, el riure, etc., es produeixin petites pèrdues o escapaments d'orina. 

Menopausa

 

Homes amb hipertròfia prostàtica

En aquest cas, se sol produir inicialment una hipertròfia del múscul detrusor (múscul de la bufeta), en intentar compensar l'augment de la resistència al pas de l'orina per la uretra prostàtica. Aquesta hipertròfia muscular produeix una bufeta hiperexcitable amb capacitat reduïda, cosa que desencadena pol·laciúria. A més, la resistència al pas de l'orina genera un retard al començament de la micció i una disminució en la potència del raig de micció.

 

2. En funció de la patologia

Hi ha alteracions de la funció o de l’estructura de les vies urinàries i de l'intestí davant les quals l'activitat d'eliminar té molta més rellevància per a la persona, per la qual cosa augmenta l'autoobservació i la presa de consciència de les accions implicades en la defecació i en la micció. 

  1. Respecte a les disfuncions que afecten la defecació es troben: 
    • Defecació dolorosa o dificultosa. Entre les patologies més freqüents es poden esmentar les hemorroides i les fissures anals. 
    • Disminució o pèrdua del control voluntari de la sortida d'excrements. Les lesions medul·lars com les paraplegies o els trastorns greus del sistema nerviós central, com els accidents cerebrovasculars i hemiplegies, solen manifestar incontinència. També poden reduir la continència les situacions de debilitat dels músculs del sòl de la pelvis per edat avançada, els parts múltiples, etc. Les intervencions quirúrgiques que generen una sortida d'excrements cap a l'exterior per una altra via diferent de la de l'anus, com la colostomia o sigmoidectomia, anul·len temporalment o definitivament el control voluntari sobre la defecació i exigeixen uns dispositius especials per poder recollir els excrements de manera higiènica. 
    • Augment de la freqüència de les deposicions. Aquest cas se sol acompanyar d'una consistència més tova i fins i tot líquida dels excrements. Es poden esmentar les malalties següents: les inflamatòries intestinals, els tumors de còlon, les infeccions intestinals, les al·lèrgies alimentàries, les malalties de causa immune com la malaltia celíaca, les alteracions endocrines com l'hipertiroïdisme i la insuficiència suprarenal, entre d'altres. 
    • Disminució del nombre de deposicions inferior al normal, amb excrements durs i defecació dificultosa, és a dir, restrenyiment. Aquest símptoma apareix en els casos de les hemorroides i les fissures anals, ja esmentades. El dolor induït per la dilatació de l'anus en passar els excrements afavoreix la inhibició de la defecació, que endarrereix l'evacuació i acaba desencadenant en restrenyiment. Els tumors o determinades lesions de la paret del còlon que dificulten el trànsit dels excrements poden produir restrenyiment intens i d'aparició ràpida. Les malalties del sistema nerviós o dels músculs, pel trastorn en els moviments intestinals o per la incapacitat d'augmentar la pressió abdominal, poden generar restrenyiment, ja que s’incrementa el temps de la matèria fecal a l'intestí i s’afavoreix en un grau més elevat l'absorció d'aigua de la matèria fecal. Altres malalties psiquiàtriques, com la depressió o l'anorèxia nerviosa, també s'associen al restrenyiment. Una altra circumstància que s'ha de tenir en compte és la presència de fecalomes que apareixen en persones grans amb alteracions cognitives, a causa d’un buidatge insuficient del còlon. Els retards en la defecació generen una massa fecal cada vegada més compacta que acaba sent impossible d'evacuar. Aquesta massa compacta produeix una irritació mecànica en la paret intestinal que estimula la secreció de la mucosa intestinal i provoca l’expulsió de líquid fecal a l'exterior, fet que pot fer pensar erròniament en una diarrea i que, per això, s’ha anomenat “falsa diarrea”. 
    • Alternança de restrenyiment i diarrea. Sol acompanyar l'anomenada síndrome d'intestí irritable, que es caracteritza per una alteració motora del mecanisme psicosomàtic. En alguns casos predomina la diarrea i en altres, el restrenyiment.  
  2. Respecte a les disfuncions que afecten la micció es troben: 
    • Micció dolorosa o dificultosa, com en el cas de la hipertròfia prostàtica, que produeix un retard al començament de la micció, una disminució en la potència del raig de micció i, en casos extrems, dolor i fins i tot retenció urinària, amb la impossibilitat total de fer la micció. Les infeccions urinàries també causen miccions doloroses i altres símptomes associats, com tenesme miccional (desig constant d'orinar que no s'alleuja després de la micció), pol·laciúria (micció freqüent o augment del nombre de miccions) o hematúria (presència de sang en l'orina). De vegades els càlculs en l'urèter produeixen símptomes similars. 
    • Disminució o pèrdua del control voluntari de la micció. Les lesions en la zona cortical poden afectar la percepció dels senyals d'ompliment i el control directe sobre l'esfínter extern, per la qual cosa, en aquestes ocasions, es manifesta incontinència. Un altre tipus de lesions medul·lars, localitzades per damunt dels centres reflexos de la micció, o patologies, com l’embòlia o les hemorràgies cerebrals, la meningitis, els tumors cerebrals, l’esclerosi múltiple, etc., produeixen miccions automàtiques, però sense control voluntari. 
    • Derivació quirúrgica de la sortida de l'orina. Hi ha intervencions que deriven la sortida d'orina per llocs diferents a la uretra, com ara les nefrostomies, les ureterostomies o les cistostomies, per la qual cosa s’anul·la, temporalment o definitivament, el control voluntari sobre la micció i s’exigeix que s’utilitzin uns dispositius especials per recollir l’orina d’una manera higiènica. 
    • Fracàs de la funció renal. Quan el ronyó no pot fer bé les seves funcions de depuració i de manteniment de l'homeòstasi, es produeix insuficiència renal, que pot ser de manera ràpida (aguda), generalment reversible, o lenta (crònica), que pot requerir en casos extrems el tractament amb diàlisi o el trasplantament renal. És important assenyalar que la insuficiència renal no es manifesta per problemes en la micció, sinó que, en la majoria dels casos, només es detecta per alteracions en algunes anàlisis de sang.

 

3. Relacionades amb el tractament

Nombrosos fàrmacs afecten la funció d'eliminació. S’agrupen d'acord amb els efectes secundaris que afecten l’excreció urinària o fecal. 

  1. Excreció urinària. Els diürètics modifiquen l'eliminació urinària de manera específica, s'utilitzen deliberadament per augmentar la quantitat d'orina eliminada. N’hi ha de diversos tipus, segons la seva potència, el lloc de la nefrona on actuen i els efectes secundaris metabòlics que indueixen. Les persones que prenen diürètics noten un augment de la freqüència i de la quantitat de les miccions.

    La funció depurativa del ronyó es pot veure afectada pels efectes de fàrmacs com els aminoglucòsids, algunes cefalosporines i antiinflamatoris no esteroïdals. Hi ha altres medicaments, generalment d'ús hospitalari i utilitzats en malalties greus, que poden induir toxicitat renal, com diversos quimioteràpics antineoplàstics, immunosupressors i antiretrovirals, entre d'altres. Aquests fàrmacs poden resultar tòxics per al ronyó, sobretot en les persones grans i en les que tenen disminuïda la seva funció renal.

    Altres medicaments poden alterar el reflex de la micció, com ara els antidepressius tricíclics, la morfina i els seus derivats, alguns antihistamínics, antiespasmòdics i sedants. És important vigilar-ne l’ús en persones predisposades a la retenció urinària, les que pateixen trastorns prostàtics o alteracions cognitives. 
  2. Excreció fecal. De la mateixa manera que els diürètics en l'eliminació urinària, els laxants s'utilitzen precisament per augmentar l'eliminació fecal. El seu abús pot produir diarrea i lesions morfològiques en el còlon. Com a efecte col·lateral, diversos fàrmacs poden produir diarrea. Els que més freqüentment ho fan són els antibiòtics, sobretot els d'espectre ampli, que alteren la composició de la flora intestinal normal. Altres medicaments que, amb menys freqüència, també produeixen diarrea són els antihipertensius, antidepressius, antiinflamatoris no esteroïdals, els que s’utilitzen en quimioteràpia i alguns antiàcids.
     
    Amb efecte contrari, altres fàrmacs que interfereixen en els moviments intestinals produeixen restrenyiment, com la morfina i els seus derivats, els antidepressius tricíclics i els antagonistes del calci (antihipertensius), particularment el verapamil.

  
Medicaments

p Llegir més...

1 Valoracions, valoració mitja 4,0 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...

Última modificació: 29/01/15 12:29h