Infermera virtual.com

Els sistemes de l’estructura i funció del cos humà, més directament relacionats amb el desenvolupament d’aquesta activitat de la vida diària són:

• Sistema nerviós 
• Sistema endocrí
• Sistema respiratori 
• Sistema digestiu
• Sistema locomotor 

La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, de necessitats característiques, i capaç d’actuar deliberadament per assolir les fites que es proposa, d’assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida i del seu propi benestar, i de relacionar-se amb si mateix i amb el seu ambient en la direcció que ha escollit.

La idea de ser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual, totes les quals experimenten processos de desenvolupament, i s’influencien mútuament. Cadascuna de les dimensions en què es descriu a la persona es troba en relació permanent i simultània amb les altres, formant un tot en el qual cap de les quatre es pot reduir o subordinar a una altra, ni pot ser considerada de forma aïllada. Per tant, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les seves quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients i d’altres, per contra, són controlats o intencionats.

Tenint sempre en ment aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, es poden estudiar aïlladament els processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) implicats en el desenvolupament d’aquesta activitat de la vida diaria.

La quantitat i la qualitat d’aliments sòlids i líquids que una persona ingereix està modulada per la seva interacció amb el medi intern i extern; per aquest motiu, per a comprendre en tota la seva amplitud i complexitat l’acte de menjar i beure, hem d’interpretar-lo a la llum de la individualitat de cada ésser humà.

En aquest sentit, l’elecció i la preparació dels aliments estan condicionades per aprenentatges culturals a través dels quals es construeixen tant els gustos i les preferències com les idees i les creences sobre els aliments que són bons i sans i els que no ho són, el que explica que s’arribi a excloure els que no estan a la primera categoria. L’elecció i la preparació dels aliments també està condicionada pels coneixements i la capacitat de la persona per a seleccionar els que estiguin en bon estat (condició imprescindible perquè l’aliment pugui ser tolerat i posteriorment digerit en el tub digestiu) i garantir el bon rendiment físic i intel·lectual.

D’altra banda, és important destacar la influència de la quantitat i la qualitat dels aliments en la resta d’activitats de la vida diària, com ara l’activitat i l’exercici, el descans i el son, el manteniment de la temperatura corporal i en els patrons d’eliminació.

Per al funcionament de l’organisme, cal energia. El cor, l’aparell digestiu, el cervell, els músculs respiratoris necessiten energia per a dur a terme les seves funcions. A més, per al manteniment de la temperatura corporal, es requereix energia de la mateixa forma que una estufa gasta també energia elèctrica. Tot el consum energètic bàsic que necessita l’organisme per al seu funcionament, sense fer cap mena d’activitat física, es denomina índex metabòlic basal i es mesura en quilocalories.

La quantitat d’aliments ha de respondre a les demandes energètiques de l’organisme, que es calculen en funció de l’índex metabòlic basal, que correspon al consum de calories d’una persona en repòs, i varia en funció del sexe, la constitució i l’edat, i de l’activitat física. Si la ingesta és superior a la demanda hi haurà un augment del greix corporal i, per tant, de la massa corporal, fet que condicionarà la mobilitat, segons el grau de sobrepès o d’obesitat. La massa corporal es mesura per mitjà de l’índex de massa corporal, que s’obté dividint el pes en quilograms entre la talla en metres elevada al quadrat. Un valor d’entre 25 i 30 indica sobrepès, valors superiors a 30 comporten obesitat. L’obesitat pot limitar els moviments respiratoris i, per tant, la respiració. Per contra, si la ingesta d’aliments és inferior a les necessitats corporals apareixeran mancances i problemes nutricionals més o menys importants, com ara pèrdua de pes, dèficit vitamínic, i baixa tolerància a l’esforç físic i mental.

La quantitat de menjar ingerida també pot influir en el son d’una persona. La quantitat i la qualitat del son es poden veure alterades tant per la presa d’un àpat copiós a prop de l’hora d’anar a dormir com per la gana; en els dos casos es dificulta la inducció al son.

La ingesta d’una dieta equilibrada, tant en nutrients com en calories, permet una bona regulació de la temperatura corporal i assegura el manteniment de la pell i els teguments en bon estat. Les persones amb una dieta baixa en calories disminueixen la producció de calor i, per tant, perceben més fàcilment la sensació de fred. Alguns autors sostenen que la temperatura sanguínia influeix en els centres de la gana de tal forma que quan ens exposem al fred hi ha una tendència a ingerir més aliments per a produir calor i per a disposar de més greix que serveixi com a aïllant tèrmic. Per contra, un increment de la temperatura produeix una disminució de la gana.

La quantitat i la qualitat dels sòlids i líquids ingerits influirà en els productes excretats a través de l’orina i la femta, no només condicionant les característiques, com l’olor i el color de la femta i l’orina, sinó afectant també directament la consistència de la femta. Per exemple, una dieta amb la proporció adequada de fibra, líquids i greixos afavoreix l’eliminació de femta de consistència tova amb defecacions indolores i sense esforç excessiu.

1. Vida intrauterina, 2. Nadó-lactant, 3. Preescolar, 4. Escolar, 5. Adolescents, 6. Adult jove i madur, 7. Adult gran.

1. Vida intrauterina

Una correcta alimentació és important durant tota la vida i, fins i tot, des del mateix moment de la concepció. Les proteïnes són el nutrient essencial per al desenvolupament fetal i són especialment importants durant la infantesa i l’adolescència. Sembla especialment important la ingesta proteica en l’etapa de desenvolupament que va des de la vida intrauterina fins als cinc anys. Aquesta etapa és crítica per al creixement del sistema nerviós central, i s’ha demostrat que les dietes riques en proteïnes contribueixen de manera important al desenvolupament de la capacitat intel·lectual. Un altre nutrient imprescindible és el calci, del qual l’organisme requereix grans quantitats per al creixement i el desenvolupament de l’esquelet i d’altres teixits. A causa d’aquesta raó es recomana a les mares durant el període de gestació que s’assegurin d’introduir a la dieta aliments rics en proteïnes i calci.

2. Nadó-lactant (del naixement fins als 18 mesos)

En les últimes dècades s’està posant gran èmfasi en l’alimentació amb llet materna. Les dades de l’Enquesta Nacional de Sanitat revelen que el 65% dels nadons són criats amb lactància materna fins a la sisena setmana de vida, percentatge en el qual ha influït de manera decisiva la informació i l’educació per a la salut donada per infermeres, llevadores i pediatres sobre els avantatges de la lactància materna i la manera de gestionar-la.

El recent nascut sol ser alimentat a demanda, i manifesta la gana plorant i la satisfacció de la gana succionant més lentament o adormint-se. És habitual que hi hagi regurgitacions (tornada a la boca del contingut de l’estómac però sense els esforços del vòmit) a causa del tancament incomplet de l’esfínter inferior de l’esòfag.

En aquesta etapa, les necessitats hídriques són, en proporció, més grans en els nadons que en els adults, a causa del seu índex metabòlic, la seva escassa capacitat de concentració urinària i la major proporció de pèrdues a través de la pell i els pulmons. Però aquest requeriment superior d’aigua queda cobert exclusivament amb la lactància, ja sigui materna o amb fórmula. Quan abandonen l’etapa de lactància és important vigilar la sensació de set del bebè i respondre a la seva demanda no comunicada de manera verbal.

A partir dels sis mesos solen necessitar suplements de ferro i comencen a sortir les primeres dents temporals o de llet; la resta sol sortir amb una freqüència d’una al mes fins arribar als 20 mesos, mentre es van preparant progressivament per a mossegar.

Al final d’aquesta etapa es recomana promoure el contacte amb aliments de diferents textures, que ajudin a l’aprenentatge d’una bona masticació de l’infant, sempre assegurant el control del risc d’ennuegament. L’últim aliment que s’ha d’oferir és la fruita seca, ja que a causa de la masticació i la insalivació incompletes pot ser aspirada en intentar deglutir-la. Els petits trossos de fruita seca allotjats a la via respiratòria, si no són eliminats per la tos, poden anar augmentant de mesura per la humitat de les mucoses respiratòries i provocar l’asfíxia per obstrucció de la via respiratòria.

3. Preescolars (de 19 mesos a 5 anys)

Quan els infants comencen a caminar solen tenir la majoria de les dents temporals, per tant poden mossegar i mastegar, al mateix temps que la maduració del tracte intestinal els permet digerir la majoria dels aliments dels adults. Les seves necessitats calòriques disminueixen respecte de les dels lactants i tenen menys risc de desequilibris hídrics. La maduresa del sistema nerviós els dóna autonomia per a manipular els utensilis de menjar, portar el menjar a la boca i beure per si mateixos.

A mesura que l’infant creix, s’introdueixen progressivament diverses textures i sabors, i la seva sensibilitat tant a aquestes novetats com a les olors els porta a acceptar o rebutjar certs aliments. També en aquesta etapa solen aprofitar el moment dels àpats per a manifestar el seu estat d’ànim o les seves emocions, fins i tot refusant la presa de certs aliments com a expressió de la seva necessitat d’autoafirmar-se.

És aconsellable que els pares o les persones que en tenen cura promoguin la manipulació autònoma dels estris de menjar, així com que evitin utilitzar certs aliments com a premi o càstig. Les actuacions que afavoreixin l’autonomia i evitin el càstig disminuiran el rebuig cap a alguns aliments i al mateix temps afavoriran la bona relació de l’infant amb aquests aliments.

4. Escolars (de 6 a 12 anys)

Si bé hi ha grans variacions, la dentició temporal de l’escolar sol mudar entre els sis i els tretze anys, que és quan apareixen els primers molars definitius. Tot i que en aquesta edat és freqüent trobar infants que no esmorzen, diversos estudis recomanen que l’esmorzar es consideri un àpat important, ja que una aportació suficient ajuda el nen a mantenir l’atenció, augmenta l’energia i millora la seva habilitat per a resoldre problemes. S’aconsella dedicar el temps suficient per a prendre la tríada composta per lactis, cereals i fruites fresques, que es pot completar amb altres aliments proteics.

El col·lectiu infantil i juvenil és el grup de població en el qual s’ha identificat un risc superior d’alimentació inadequada i un consum més alt d’àcids grassos saturats (amb un alt potencial de produir arteriosclerosi). Aquest augment de risc s’associa freqüentment a un baix nivell socioeconòmic, al sexe femení (les nenes tenen un risc superior que els nens), a un nivell formatiu baix de la mare, al nombre de germans (a major nombre, més risc) i, com ja hem esmentat anteriorment, a la mala qualitat de l’esmorzar.

En un estudi portat a terme per M. Rizo el 1998 a la comunitat alacantina, s’evidencia que l’aportació de proteïnes és suficient tant en infants com en adults, si bé aquest mateix estudi desvetlla diferències alimentàries entre petits i grans. La ingesta de lactis en els nens és doble que en els adults i mengen més carn que ells, però menys peix. També detecta una disminució del consum de ous, rics en proteïnes d’alt valor biològic, que s’associa a l’allau informatiu sobre l’alt nivell de colesterol que contenen. No obstant això, en les dietes equilibrades es recomana el consum de 3-4 ous per setmana.

Respecte dels aliments rics en hidrats de carboni, es constata que els nens consumeixen més pasta, per davant del consum tradicional de llegums i arrossos dels grans; no solen menjar pa en els àpats i el prenen en forma d’entrepans entre hores. Seria recomanable la introducció a la dieta de quantitats superiors de llegums i de fruites (una peça de fruita fresca en cada àpat), i equilibrar així el consum de carn i lactis.

Infància
Alimentació en la infància i en l'adolescència

5. Adolescents (de 12 a 18 anys)

Les necessitats dels adolescents pel que fa a l’aportació de nutrients i calories augmenta durant la fase de l’“estirada” i es recomana una ingesta d’aliments rics en proteïnes, calci, vitamina D i ferro. Les seves preferències, que condicionen la quantitat i el tipus d’aliments, responen a factors i impulsos físics, socials i emocionals, que alhora tenen relació amb l’augment de la incidència d’anorèxia, de bulímia, d’obesitat i d’alcoholisme en aquest grup d’edat.

En aquesta etapa amb freqüència persisteix el costum d’esmorzar poc, agreujat per la tendència a substituir els àpats tradicionals per menjar “escombraria” i la generalització del “picar” entre hores.

El grup de joves és el grup en el qual s’ha detectat un major consum de complements vitamínics. Concretament, els joves de nivell socioeconòmic mig-alt és un dels grups que més suplements vitamínics consumeix, amb la finalitat de “sentir-se bé”, “millorar la resposta immune” o “tenir més energia”, tot i que demostren un coneixement limitat sobre els efectes beneficiosos que les vitamines poden tenir per a la salut.

Segons un estudi realitzat per Sánchez (2004), en el qual revela els diversos interessos pels aliments associats al gènere, els nois s’interessen per conèixer quins són els aliments que engreixen i quins els permeten estar en bones condicions per a rendir en l’esport; és a dir, se centren en com millorar el seu rendiment físic. Per la seva banda, l’interès de les noies és més estètic i volen saber les propietats dels aliments com a guia o ajuda en les dietes d’aprimament i per a millorar les afeccions de la pell.

Tant en els infants com en els adolescents es constata un canvi d’hàbits alimentaris. Alguns estudis mostren una disminució en percentatge d’hidrats de carboni de la dieta en benefici d’un augment paral·lel de proteïnes. Es tendeix a perdre l’hàbit de consumir pa en els àpats per a menjar-ne només en forma d’entrepans. Es consolida i s’incrementa la tendència a consumir productes lactis en substitució de la fruita de les postres.

S’insisteix en el fet que aquests nous hàbits alimentaris han de set reconduïts cap a incorporar a les dietes més vegetals, fruita fresca i llegums. També es recomana en l’adolescència cobrir les necessitats de calci, ferro i zinc. El calci contribueix al creixement de la massa òssia, el ferro afavoreix el desenvolupament muscular i dels hematies (glòbuls rojos), i el zinc també contribueix al desenvolupament de la massa òssia i muscular.

Adolescència 
Alimentació en la infància i en l'adolescència

6. Adults joves i adults madurs (de 19 a 25 anys i de 26 a 65 anys)

En aquest grup d’edat la dieta es distribueix en tres àpats (esmorzar, dinar i sopar), tot i que actualment és freqüent que el dinar es faci fora de casa, a causa de la distància que hi ha entre la llar i els centres de treball. Aquest grup d’edat és el que ha sofert un canvi generacional més gran en els hàbits alimentaris. El ritme de vida actual ha fet que en molts casos passessin d’ingerir menjar casolà, a casa seva i normalment en companyia, a menjar de pressa, sols i, en el pitjor dels casos, a saltar-se el dinar, el sopar o l’esmorzar.

Aquests canvis, junt amb el creixement del nivell adquisitiu, la influència dels costums alimentaris de l’exterior i el descens de l’activitat física, estan produint un increment de la taxa d’obesos en aquest grup que, com ja s’ha esmentat anteriorment, s’associa als grups de nivell cultural i socioeconòmic més desafavorits, amb especial susceptibilitat de les dones més grans de 45 anys.

La dieta dels adults ha d’ajustar-se a les proporcions recomanades. No hi ha proves que indiquin un augment de necessitats de vitamines o d’altres suplements, a menys que hagin estat prescrits per mancances específiques.

Adultesa
Alimentació saludable

7. Adult gran, adult gran mitjà i adult gran avançat (de 66 a 74 anys, de 75 a 84 anys, i de 85 en endavant)

A la maduresa tardana disminueix el nombre de calories que es requereixen, perquè l’índex metabòlic basal baixa. Aquest declivi del metabolisme es relaciona amb canvis en les hormones tiroïdals (T3 i T4). De totes formes, encara que el nombre de calories que es requereix disminueix, s’ha de mantenir una dieta equilibrada per a conservar una correcta funció metabòlica. Alguns nutrients, com el calci, poden ser necessaris en quantitats més grans per a compensar o prevenir les pèrdues de massa òssia i altres alteracions.

En ocasions, hi ha una disminució de la producció de saliva que, junt amb la pèrdua de peces dentàries, pot causar dificultat de masticació i limitar el tipus d’aliments que s’ingereixen, i predisposar a l’aparició de deficiències nutricionals. La reducció progressiva de la secreció àcida gàstrica fa que algunes persones es queixin de cremor d’estómac o d’eructes. També és característica la reducció de la sensació de set que en ocasions s’agreuja amb una restricció de líquids autoimposada per a compensar la incontinència urinària.

Si bé els ancians solen ser curosos amb els seus horaris i no saltar-se cap àpat, hi ha estudis que indiquen que sovint segueixen una dieta desestructurada. Algunes persones d’aquest grup d’edat no introdueixen en els seus àpats un primer plat de llegum o verdures, un segon de carn o peix, i fruita de postres. Segons els estudis, les persones amb un estat socioeconòmic baix, les que viuen soles, les que tenen una edat més avançada i les dones amb un nivell formatiu baix són les que porten les dietes més desestructurades, fet pel qual aquests grups són considerats com un grup de risc de mala nutrició.

No es poden fer unes recomanacions generals en aquest grup d’edat, ja que és heterogeni per la seva diversitat de situacions físiques, cognitives i psicològiques. Les recomanacions per a les persones grans obeiran als seus condicionants fisiològics, físics, psíquics i del seu estat nutricional. Una recomanació generalitzada en la qual insisteixen els dietistes és la importància d’una dieta variada. 

Vellesa 

Les accions que portem a terme per a ingerir aliments no només es veuen influenciades per condicionants socioculturals i econòmics, tal com hem vist anteriorment, sinó també per aspectes com l’edat, l’etapa de desenvolupament i el sexe. Aquests aspectes modifiquen les necessitats nutricionals i el tipus d’aliments que hem de consumir en determinades etapes de la vida. 

1. Sexe  
2. Patologia 
3. Relacionades amb el tractament 

1. Sexe 

Els homes tenen més necessitats calòriques que les dones. Es valora que el seu índex metabòlic basal és d’un 5% a un 7% superior al de la dona. Els comportaments dels homes i de les dones enfront dels aliments també semblen ser diferents. Els homes atribueixen l’impuls de menjar al mateix plaer de fer-ho, mentre que les dones el relacionen amb estats d’humor negatius, com l’avorriment i l’estrès, el que les fa propenses als sentiments de culpa per les transgressions.

Dones en edat fèrtil

Les dones en edat fèrtil tenen una pèrdua de ferro superior per les hemorràgies menstruals, fet pel qual és necessari una aportació suficient per a evitar mancances que conduirien a l’anèmia. En condicions normals i amb una dieta equilibrada no es requereixen suplements dietètics fèrrics, atès que en aquesta etapa l’absorció intestinal està augmentada.

Dones embarassades

L’embaràs normal comporta múltiples canvis dels processos metabòlics destinats a permetre el creixement i el desenvolupament fetal. Entre ells, hi ha una utilització de la glucosa més ràpida, que comporta una disminució dels nivells en sang, sobretot en la segona meitat de l’embaràs, el que predisposa a la cetosi. S’entén per cetosi l’estat caracteritzat per una elevada concentració de cossos cetònics a la sang, com a resultat del catabolisme dels greixos en absència de glucosa. Per tant, per aquesta raó les dones embarassades han d’evitar períodes de dejuni superiors a les 6-8 hores i, sobretot, no han de saltar-se l’esmorzar.

Les necessitats d’aigua i sal augmenten i els requeriments energètics són superiors des de la setmana 10 a la 30 de la gestació, quan s’acumula una part substancial del greix matern. Teòricament la despesa energètica de l’embaràs comporta un consum afegit de 200 a 300 calories per dia, encara que les necessitats augmenten si es porta a terme activitat física.

Pel que fa a nutrients específics, es requereix una aportació superior de proteïnes, calci, ferro, zinc, vitamines D, E, àcid ascòrbic i vitamines del grup B. La majoria de les dones que viuen en països desenvolupats i segueixen una dieta equilibrada, amb productes lactis i d’origen animal, sobrepassen les exigències mínimes d’aquests elements i no els calen suplements. No són recomanables les dietes vegetarianes estrictes durant la gestació, atesa la necessitat d’una alimentació variada.

Hi ha cert efecte beneficiós dels suplements vitamínics amb àcid fòlic per a la prevenció de l’espina bífida en el recent nascut. S’ha demostrat que un excés de determinades vitamines pot produir efectes tòxics en el fetus. 

Embaràs
Alimentació i embaràs

Dones postmenopàusiques

En estat de premenopausa i postmenopausa es recomana un augment de l’aportació de calci i vitamina D per a prevenir l’osteoporosi i es recomana especial atenció al control de pes, ja que durant aquesta etapa es tendeix a augmentar-lo a causa de la disminució de l’activitat física i metabòlica.

Menopausa

2. Patologia   

1. Amb respecte de les patologies que afecten a la set, cal diferenciar entre dos grups oposats: els que disminueixen i els que augmenten la sensació de set. 
   • Com a patologia que disminueix la sensació de set, s’identifica l’anomenada hipodípsia primària, que es caracteritza pel fet que la set no es desperta en situacions en què l’augment de la concentració d’electròlits a la sang és tan alt que s’hauria de presentar el desig de beure. 
   • Com a patologia que comporta un augment de la sensació de set, es troba la polidípsia primària, que fa aparèixer el desig de beure sense que la concentració d’electròlits a la sang hagi augmentat.
     
     Generalment aquests trastorns són molt poc freqüents i es produeixen quan hi ha lesions en els mecanismes que regulen la set en el sistema nerviós central, com cirurgia d’aneurismes cerebrals, tumors que afecten estructures hipotalàmiques, craniofaringioma, gliomes o metàstasis, traumatismes cerebrals, hidrocefàlia i sarcoïdosi. Cal destacar que en les psicosis com l’esquizofrènia és relativament freqüent (fins a un 20%) trobar polidípsia, amb set intensa encara que la concentració d’electròlits en sang estigui disminuïda, fet que s’acompanya de la reaparició del desig de beure en un lapse de temps exageradament curt en comparació amb les persones que no presenten aquest trastorn.  
2. Igualment entre les patologies que es relacionen amb la gana, es poden diferenciar les que en provoquen l’augment i les que en provoquen la disminució. 
   • Són moltes les patologies que provoquen la reducció de la gana o anorèxia. En general, tot tipus de malalties infeccioses i tumorals ho poden causar. En els trastorns de l’aparell digestiu, ja siguin benignes, com la gastritis o l’úlcera, o tumors malignes, l’anorèxia i la pèrdua de pes solen ser els primers indicadors. L’anorèxia acompanya processos benignes com la grip, i al mateix temps pot ser el primer símptoma de malalties com la SIDA, la tuberculosi o les micosis sistèmiques. La reducció de la gana pot tenir com a causa patologies d’índole molt diversa, com ara: i) malalties endocrines com la insuficiència suprarenal, l’hipotiroïdisme i el feocromocitoma; ii) entre les malalties neurològiques, es troben l’accident cerebrovascular (ACV), la malaltia de Parkinson i les demències i els trastorns degeneratius neuromusculars; iii) entre els trastorns de conducta o psiquiàtrics, destaquen la depressió, l’ansietat, l’alcoholisme i, per descomptat, l’anorèxia nerviosa. 
   • A diferència de les múltiples patologies que cursen amb anorèxia, hi ha poques malalties en les quals la gana augmenti. En destaquen els trastorns hormonals com la hiperfunció corticosuprarenal o síndrome de Cushing i les lesions que afecten l’hipotàlem, com ara tumors, traumatismes o malalties inflamatòries.

  
D’altra banda, són diverses i nombroses les malalties i trastorns en què el seguiment d’una dieta concreta i pertinent constitueix una part substancial del tractament, el que implica no només consumir determinats aliments i evitar-ne d’altres, sinó també controlar-ne la quantitat i la distribució al llarg del dia. Serveixin com a exemple situacions com la hipertensió, la diabetis, la insuficiència renal, les hepatopaties, la celiaquia, les síndromes de mala absorció, l’obesitat, les dislipèmies, les malalties metabòliques o trastorns de l’aparell digestiu, entre moltes altres.

3. Relacionades amb el tractament

Certs tractaments amb els seus efectes secundaris també influeixen sobre la set i la gana:

1. Alguns dels medicaments que provoquen un augment de la sensació de set són els que pertanyen al grup dels anticolinèrgics, espasmolítics, opiacis i alguns antidepressius. Aquests medicaments indueixen sequedat de boca com a efecte secundari i, per tant, produeixen un augment de la sensació de set. L’efecte oposat, és a dir, una disminució de la sensació de set es pot manifestar en persones tractades amb fàrmacs depressors del sistema nerviós central. 
2. Entre els medicaments que augmenten la gana, hi ha els preparats hormonals, com els corticoesteroides, els anticonceptius o la teràpia hormonal substitutiva i els medicaments antipsicòtics, tant els clàssics com els atípics (alguns estudis indiquen que fins al 50% de les persones que prenen antipsicòtics augmenten de pes). El tractament intensiu amb insulina produeix augment de pes, tot i que no s’han comprovat els seus efectes sobre la gana. Per contra, els fàrmacs que indueixen anorèxia (pèrdua de gana) no són gaire nombrosos. Entre d’altres, hi ha els antibiòtics, els antiinflamatoris no esteroïdals, els antidepressius inhibidors de la recaptació de serotonina, els antiparkinsonians, com ara la levodopa, i alguns hipotensors.

  
Medicaments