Què cal saber: Respirar

Menjar i beure
pP@)

Mastegar i empassar amb la boca tancada. La respiració, en circumstàncies normals, s’ha de fer a través del nas ja que, altrament, quan el moment de la inspiració per la boca coincideix amb la presa d’aliments, s’afavoreix el pas directe de part d’aquest contingut cap a la tràquea, fet que pot produir una aspiració de contingut sòlid o líquid cap a la via respiratòria inferior.

 

És aconsellable que la deglució es faci amb la boca tancada. La deglució és un acte sincronitzat pel sistema nerviós per inhibir o evitar la inspiració. Quan l’aliment xoca amb la part posterior del vel del paladar, l’epiglotis fa que es tanqui la laringe i es clou la cavitat nasal posterior, per la qual cosa l’aliment no pot lliscar cap a la tràquea ni ascendir cap a les fosses nasals.

 

Beure i menjar assegut o dempeus. Per afavorir el tancament de la laringe i l’oclusió de la cavitat nasal posterior adequades en el moment de la deglució, és important que durant la ingesta la persona estigui asseguda o dempeus i que mastegui amb la boca tancada. La posició erecta fa que el bol alimentari baixi amb més facilitat per la faringe i llisqui sense dificultat per l’esòfag gràcies a la gravetat.

Quan la persona no pugui estar asseguda o dempeus, es recomana ingerir aliments de consistència semisòlida com ara truites, cremes espesses, etc. S’han d’evitar aliments de consistència dura o molt líquids: els primers, perquè necessiten més temps de masticació i insalivació, cosa que facilita la coincidència amb les inspiracions; els segons, perquè, ingerits en la postura de decúbit, tendeixen ràpidament a col·locar-se, per acció de la gravetat, a la part posterior de la boca, de manera que poden passar a la via respiratòria inferior. Aquestes precaucions s’han d’extremar en nens i en persones grans amb alteracions cognitives. 

 

Mantenir les mucoses hidratades. La ingesta d’una quantitat suficient de líquids afavoreix que la persona mantingui les mucoses hidratades i que les secrecions siguin fluides. Algunes situacions, com respirar per la boca o durant molta estona en espais ventilats per circuits tancats, poden provocar la sequedat de les mucoses. És aconsellable empassar petites quantitats de líquid per tal de mantenir humides la mucosa de la boca i la faringe. 

Alimentació saludable / recomanacions

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:

Menjar i beure

p Llegir més...

Moure's i mantenir una postura corporal correcta
pP@)

Fer activitat física. L’activitat física comporta un entrenament muscular que augmenta la força, la resistència i l’elasticitat dels músculs, alhora que amplia el volum de la respiració, de manera que disminueix el nombre de respiracions per minut i, en general, millora l’activitat respiratòria i la capacitat vital i promou una ventilació adequada. Un altre efecte important de l’activitat física sobre l’aparell cardiovascular és l’augment de la irrigació sanguínia, tant cardíaca –vasos encarregats d’irrigar el cor– com de la majoria dels músculs, òrgans i teixits. Alhora, manté l’elasticitat arterial, que és un dels factors que faciliten la circulació sanguínia.

 

L’activitat física també incrementa la capacitat pulmonar (capacitat vital i capacitat màxima respiratòria) i el desenvolupament de la musculatura respiratòria. A més, l’activitat incrementa la quantitat de glòbuls vermells i, per tant, d’hemoglobina. Aquesta proteïna és la responsable de captar l’oxigen dels alvèols i de transportar-lo fins als teixits, de l’intercanvi de CO 2 i de la seva expulsió al sac alveolar. Tot això fa que millori la respiració mateixa.

 

Mantenir una situació corporal correcta. La postura que més afavoreix la ventilació pulmonar és la bipedestació, mentre que d’altres poden dificultar l’expansió pulmonar i, per tant, la ventilació. Les postures com el decúbit pron (de bocaterrosa), o les situacions corporals incorrectes ocasionades per escoliosi o falta de força per mantenir el tors dret quan s’està assegut, dificulten l’expansió toràcica i la ventilació de certes zones pulmonars. En aquests casos és recomanable fer inspiracions profundes amb una certa freqüència, promoure els badalls i la tos forçada per estendre la ventilació a tot el teixit pulmonar.

Consell de salut per a una higiene postural correcta

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Moure’s i mantenir una postura corporal correcta

p Llegir més...

Reposar i dormir
pP@)

Respirar bé per dormir millor. Un estat funcional respiratori insuficient dificulta la inducció i la qualitat del son. La persona amb una dispnea ha de col·locar-se en una postura que li permeti una bona expansió toràcica, la qual cosa pot comportar, en casos extrems, dormir dempeus. A l’ansietat amb què es viuen generalment les disfuncions respiratòries importants, s’hi afegeix el factor coadjuvant de dormir malament. La hipoxèmia (disminució de l’oxigen en sang) produeix una excitació del sistema nerviós i dificulta la conciliació del son. Per contra, un augment de la quantitat de CO2 en sang té efectes narcòtics i produeix somnolència en hores diürnes. Procurar estímuls a la persona afectada contribueix a prevenir el coma per excessiva quantitat de CO2 en sang. 

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:


Reposar i dormir

p Llegir més...

Eliminar
pP@)

Evitar el restrenyiment. El moment de l’expulsió dels excrements s’acompanya amb una inspiració profunda, un tancament de la glotis, una contenció de l’expiració i una contracció muscular de la paret abdominal. En cas de restrenyiment, per afavorir l’expulsió dels excrements durs cal augmentar la pressió abdominal, cosa que requereix fer més força i, per tant, contenir durant més temps la respiració. Es recomana que les persones amb dificultats respiratòries procurin estovar la consistència dels excrements mantenint una dieta rica en fibra i líquids

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Eliminar

p Llegir més...

Evitar perills i prevenir riscos
pP@)

Respirar en atmosferes netes. Els nivells de contaminació atmosfèrica s’expressen en concentracions de contaminants. La Xarxa de Control i Vigilància de la Contaminació Atmosfèrica fa el seguiment d’elements com el diòxid de sofre, els òxids de nitrogen, el monòxid de carboni, l’ozó i les partícules en suspensió, i també de contaminants com el plom o els compostos orgànics volàtils.

 

El diòxid de sofre causa problemes respiratoris. En exposicions curtes, amb concentracions a partir de 250 µg/m3, afecta el sistema respiratori dels nens, i a partir de 500 µg/m3, el de la població general.

El monòxid de carboni (CO) reacciona amb l’hemoglobina de la sang i desplaça l’oxigen, amb la qual cosa redueix la capacitat de la sang per oxigenar les cèl·lules i els teixits del cos. El monòxid de carboni pot ser particularment perillós per a persones amb problemes de cor o circulatoris, o amb problemes respiratoris. Es poden produir greus intoxicacions, fins i tot mortals, en locals mal ventilats on hi hagi una combustió incompleta en estufes, calderes en mal estat, brasers, etc.

Les partícules en suspensió i determinades substàncies tòxiques, com el plom, generen irritació en les vies respiratòries, fonamentalment, al nas i la gola, danys als pulmons, bronquitis i empitjorament d’afeccions pulmonars.

En els processos industrials, sobretot químics i petroquímics, i també en aquells en què s’utilitzen dissolvents orgànics, s’emeten compostos orgànics volàtils. Alguns d’aquests sembla que no són nocius, però d’altres, com els hidrocarburs aromàtics policíclics, el benzè, etc., en concentracions especialment altes, afecten el sistema respiratori, poden provocar càncer i ser teratògens (amb capacitat per produir anomalies al fetus) i mutàgens (amb capacitat per produir alteracions genètiques hereditàries). 

  

Evitar atmosferes amb fum. El tabac és el primer causant de malalties respiratòries, des del càncer de pulmó fins a malalties obstructives, que són provocades per components com la nicotina, els alcaloides i l’amoníac. Avui ja se sap que el tabac no només afecta els fumadors actius, sinó també els que hi comparteixen els espais tancats (fumadors passius). El fum del tabac paralitza el moviment ciliar de les cèl·lules que recobreixen la mucosa de la via respiratòria inferior (bronquis); com a conseqüència, es produeix una acumulació de moc, que dóna lloc a la típica tos del fumador.

 

Prevenir el contagi de malalties respiratòries. Moltes malalties infeccioses es transmeten a través de l’aire, per aerosols de microgotes procedents de les secrecions respiratòries que es desprenen en parlar o amb la tos i l’esternut. Per evitar el contagi de les pròpies infeccions als altres, és adequat tancar parcialment la boca durant la tos o l’esternut. També es recomana evitar l’amuntegament.


Relaxar-se respirant. Prendre consciència de com respirem pot tenir efectes beneficiosos o saludables. La falta de control sobre algunes situacions en les quals la persona senti ansietat i angoixa pot ser pal·liada mitjançant tècniques de domini de la freqüència respiratòria que ajuden a controlar les emocions negatives. Moltes tècniques de relaxació, consciència corporal o meditació es basen a prendre consciència de la pròpia respiració. 


D’altres mètodes, com l’aromateràpia, que consisteix en l’aplicació d’olis o essències aromàtiques, també tenen el propòsit d’aconseguir un efecte en l’humor i la salut de la persona. 

 

Afavorir la circulació sanguínia. Com s’ha dit abans, el transport dels gasos a través del circuit sanguini és una fase fonamental de la respiració. Hi ha peces de roba, sabates o complements que poden arribar a dificultar la irrigació sanguínia adequada en algunes parts del cos. Aquest fenomen també es pot desencadenar en persones que, per falta de sensibilitat o impossibilitat de moviment, puguin arribar a posar en risc certes parts del cos sobre les quals es recolzen. Afavorir la circulació evitant compressions beneficia la respiració de les cèl·lules i, com a conseqüència, el bon estat de la pell i dels teixits. 

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Evitar perills i prevenir riscs

p Llegir més...

Comunicar-se i interaccionar socialment
pP@)

Respirar bé ajuda a relacionar-se. Normalment, no som conscients de les repercussions del bon funcionament de les funcions fisiològiques com la respiració. Les persones amb una dificultat respiratòria important tenen problemes per comunicar-se i expressar-se lliurement. La insuficiència respiratòria també comporta intolerància a l’activitat, cosa que pot derivar en una reducció de la interacció amb els altres. En aquestes circumstàncies, perquè la persona no se senti aïllada i incomunicada, els assistents hauran de vetllar per promocionar les interaccions amb els altres i els estímuls adequats i necessaris. 

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:

Comunicar-se i interaccionar socialment

p Llegir més...

Treballar i divertir-se
pP@)

Adoptar mesures preventives. En el cas de feines amb exposició a tòxics o a materials biològics que poden ser inhalats, cal prendre mesures específiques adaptades a cada tòxic, ja siguin mascaretes especials, ventilació intensiva de la zona de treball, utilització d’aigua per evitar la difusió aèria de les partícules en suspensió, etc.

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Treballar i divertir-se

p Llegir més...

Tòpics i conductes errònies
pP@)

El fred no causa infeccions respiratòries. En la nostra cultura, és molt estesa la creença popular que associa causalment el fred, els canvis de temperatura i la humitat amb diferents simptomatologies descrites com faringitis, catarros i refredats. Una persona amb aquests símptomes ràpidament els atribueix a un moment previ en què ha sentit fred. Així, són habituals expressions com "vaig estar en un corrent d’aire", " vaig beure una cosa molt freda", "vaig passar fred". L’origen d’aquesta associació es pot trobar en l’herència del saber popular.

 

Altres teories també expliquen l’associació fred-refredat per la constricció vascular de la gola provocada per les baixes temperatures. Segons aquestes teories, la vasoconstricció induïda pel fred comporta una disminució d’immunoglobulines i leucòcits, la qual cosa, al seu torn, provoca una disminució de les defenses de l’organisme davant de gèrmens patògens. Tanmateix, aquesta explicació no pot ser demostrada científicament. Estudis realitzats en voluntaris sans han revelat que l’exposició al fred no comporta un increment de la taxa de catarros nasals produïts per rinovirus. En les persones, com a éssers termostables, no es pot explicar una disminució del cabal sanguini de la faringe o d’una altra part interna del cos per un descens d’uns quants graus de la temperatura ambiental.

Tot i això, d’altres estudis han demostrat que el refredat comú, molt contagiós, sovint es transmet a través de les gotetes que una persona infectada llança a l’aire quan tus o esternuda, que després són inhalades per una altra persona. Els refredats també es poden transmetre per contacte entre les mans. La persona infectada, quan es neteja el nas, es contamina les mans de gèrmens i, en tocar objectes, els converteix en vehicle transmissor. L’augment de la incidència de refredats durant les estacions fredes s’atribueix al fet que les persones passen més temps a prop d’altres en llocs tancats. D’altra banda, els ambients amb poca humitat (amb aire condicionat) assequen les fosses nasals, que per això es tornen més vulnerables a la infecció dels virus que es desenvolupen en aquest tipus d’atmosferes. Sembla que el contagi d’aquestes infeccions està més relacionat amb pràctiques d’higiene com rentar-se les mans, i amb respirar en ambients amb baix nivell d’humitat. Aquesta creença sobre el fred fa que s’evitin unes accions determinades, com caminar descalç, mantenir la roba humida en certes parts del cos, portar el cap moll, dormir destapat i, sobretot, no tapar-se o no abrigar-se l’abdomen, col·locar-se en corrents d’aire, prendre begudes fredes i respirar aire fred. Totes aquestes mesures, més enllà d’afavorir el confort, no eviten les infeccions respiratòries.

 

 

 

 

p Llegir més...

Descripció
pP@)

Les cèl·lules del cos humà, com les de la resta d’éssers vius, necessiten rebre oxigen i eliminar diòxid de carboni. Aquest intercanvi, fonamental per a la vida, es produeix a través de la respiració. Totes les accions, com la inspiració i l’expiració, implicades en l’intercanvi d’oxigen i d’anhídrid carbònic i en el transport a través del circuit sanguini per arribar a les cèl·lules, són essencials per mantenir l’equilibri corporal, el benestar i la salut.

 

Tot i que, en principi, respirar es considera un acte purament fisiològic, s’ha d’entendre com una acció que pot contribuir a saber gestionar les emocions, a ajudar la relaxació, a alleugerir el dolor físic i, fins i tot, a afavorir la meditació transcendental.

 

Per això, la respiració, més concretament, les accions d’inspirar i expirar, es consideren, en part, accions voluntàries que una persona fa tant per millorar o mantenir en bon estat la funció respiratòria com per saber portar les emocions en interacció amb l’entorn. L’expressió accions voluntàries fa referència tant a les que es fan de manera conscient com a les que es fan de manera automàtica i que són fruit de l’aprenentatge, però que finalment poden ser controlades per la voluntat.

 

Per dur a terme aquestes accions voluntàries, és necessari que la persona sigui capaç d’afavorir la mecànica d’inspiració i expiració, prengui consciència per triar els ambients amb bona qualitat de l’aire i eviti accions que interfereixin en el transport de gasos pel circuit sanguini. També ha de ser capaç de controlar els estímuls externs i interns, de manera que, davant de situacions percebudes com a amenaçadores, la persona no es desmaï i tingui prou habilitat per controlar la inspiració.

p Llegir més...

Capacitats biofisiològiques i psicològiques
pP@)

L’acte de respirar és un conjunt de fases simultànies, que es poden representar com un circuit d’anada i tornada, que comprèn la ventilació (inspiració i expiració) per captar l’oxigen (O2) i expulsar el diòxid de carboni (CO2), la difusió de gasos (O2 i CO2) als alvèols, el transport de gasos a través de la circulació sanguínia, la difusió de gasos a les cèl·lules i la respiració cel·lular. De totes aquestes fases que comprèn la respiració, només es pot elegir la ventilació, ja que les accions d’inspirar i expirar es poden modificar, en part, quan la persona està conscient.

 

L’acte d’inspirar i expirar comprèn la captació d’aire atmosfèric cap als pulmons i l’expulsió de l’aire allotjat a l’alvèol. El moviment de l’aire cap a dins i cap a fora dels pulmons es produeix per la diferència de pressió entre l’aire atmosfèric i l’alveolar. En la inspiració, l’expansió del tòrax, produïda per la contracció del diafragma, s’acompanya d’una disminució de la pressió intraalveolar, que dóna lloc a l’entrada d’aire als pulmons. D’altra banda, en l’expiració, la relaxació del diafragma permet el retrocés elàstic dels pulmons, de manera que l’aire en surt cap a l’exterior. Tot això passa en la respiració normal tranquil·la o eupnea; tanmateix, quan hi ha una demanda d’oxigen més gran, els fluxos d’aire han de ser més ràpids. Per això entren en joc altres músculs inspiratoris i expiratoris.

Sistema respiratori / funcions del sistema

 

En les accions d’inspirar i d’expirar es poden diferenciar dos nivells: un de tipus automàtic i involuntari i un de conscient i voluntari. 

La inspiració automàtica s’inicia en el centre respiratori, localitzat al tronc encefàlic, concretament al bulb raquidi. El centre respiratori controla el ritme inspiratori i estimula els músculs inspiratoris (el diafragma és el múscul principal en la inspiració). La contracció del diafragma fa iniciar una inspiració normal no forçada, tranquil·la. El centre inspiratori està controlat per altres centres situats al cervell, la funció dels quals és limitar el temps i la profunditat de la inspiració (centre pneumotàxic i centre apnèustic).

La inspiració s’inicia quan l’aire atmosfèric s’inhala pel nas, on s’humiteja i es filtren les partícules estranyes en suspensió, tot i que l’aire també es pot inhalar per la boca, si la cavitat nasal és obstruïda parcialment o totalment. L’aire baixa per la faringe, tracte comú per on passen l’aire i els aliments, i segueix la via respiratòria a través de la laringe, la tràquea, l’arbre bronquial i els alvèols, on es produeix l’intercanvi de gasos (difusió de gasos). L’expiració s’esdevé després de la inspiració. Quan s’acaba la inspiració, s’inverteix el gradient de pressió (que és més gran en l’espai alveolar que en l’atmosfèric), es relaxen els músculs inspiratoris, de manera que el tòrax i els pulmons recuperen el volum i afavoreixen l’expulsió de l’aire alveolar a l’exterior, i s’esdevé l’expiració. Normalment, es considera un moviment passiu permès per la relaxació dels músculs inspiratoris.

Tant la freqüència com la profunditat inspiratòria estan regulades per mecanismes de tipus fisicoquímic. Les pressions de gasos i el pH arterial influeixen en la regulació del ritme, de la freqüència i de la profunditat de la inspiració. El centre cerebral que regula la freqüència respiratòria és informat dels canvis de pO2 (oxigen), pCO2 (anhídrid carbònic) i pH de la sang arterial, a través dels quimioreceptors perifèrics, situats a la caròtida i a l’aorta, de manera que donen lloc a respiracions ràpides i a un augment del volum de l’aire mogut per minut. Tanmateix, el descens de pCO2 produeix efectes oposats, ja que s’inhibeixen els quimioreceptors perifèrics i centrals, cosa que, a la vegada, inhibeix l’àrea que regula la freqüència respiratòria. Un petit descens del pH arterial té un efecte estimulant sobre els quimioreceptors dels cossos carotidis i aòrtics, cosa que produeix un augment de la freqüència respiratòria.

La inspiració també es veu afectada pel sistema límbic, que és la part del cervell que gestiona les respostes fisiològiques a les emocions. Davant de determinats estats d’ànim com la tristesa, l’alegria, l’enuig o la por es produeixen canvis en la inspiració. Les emocions que més afecten el ritme i profunditat de la respiració són la ira, la por i l’angoixa, ja que augmenten l’activació del centre respiratori i provoquen inspiracions amb més freqüència i profunditat.

El procés d’inspiració i d’expiració és un acte espontani, automàtic i rítmic, que es produeix tant durant la vigília com durant el son.

Respirar. dibuix pintat per Chloé de 7 anys

La inspiració i l’expiració forçades poden controlar-se voluntàriament, augmentant-ne o disminuint-ne la freqüència i la profunditat. Així, es pot deixar de respirar, però només durant uns minuts; si es conté la respiració, s’incrementa la quantitat de CO2 a la sang, ja que no s’elimina en les expiracions. Això estimula el centre respiratori, de manera que arriba un moment en què la persona inicia de manera automàtica la inspiració.

L’àrea motora (escorça cerebral) també pot enviar senyals directament als músculs per realitzar una inspiració o una expiració forçada, així com induir la tos voluntàriament. La inspiració forçada consisteix a sincronitzar la contracció del diafragma i la contracció de: a) els músculs inspiratoris intercostals externs, que fan que les costelles s’aproximin, i b) els esternoclidomastoïdals, que fan que les costelles es moguin cap amunt.  D’aquesta manera, s’expandeix la caixa toràcica, cosa que permet ventilar més superfície alveolar.

L’àrea motora també pot induir l’expiració forçada mitjançant la contracció simultània dels músculs intercostals, abdominals, serrats petits i triangular de l’estern. El centre expiratori s’activa per provocar senyals intensos als músculs abdominals. Quan els músculs de la paret abdominal es contreuen, el diafragma es desplaça cap amunt i els intercostals externs desplacen les costelles superiors cap avall, de manera que disminueix el volum toràcic i s’afavoreix l’expulsió de l’aire.

La tos pot ser induïda de forma voluntària. Consisteix a fer una inspiració i una expiració, durant la qual l’aire s’expulsa ràpidament. Aquesta tècnica afavoreix la mobilització de les secrecions i partícules estranyes en les vies aèries baixes.

També podem induir la respiració abdominal de manera voluntària. Aquest tipus d’inspiració consisteix a contreure el diafragma i relaxar la musculatura abdominal. D’aquesta manera, es desplaça el contingut de la cavitat abdominal cap avall, i augmenta l’espai del tòrax i dels pulmons. L’expiració es fa amb un moviment oposat, forçant la contracció abdominal. Aquest tipus d’inspiració s’observa pel moviment de l’abdomen, compassat amb el ritme de la respiració.

p Llegir més...

Aspectes socioculturals
pP@)

Tot i que la respiració, aparentment, no està modulada per normes socials, el significat i la importància que cadascú hi dóna respon a creences determinades, cosa que pot explicar alguns comportaments.

 

Significat de respirar. Les civilitzacions que precedeixen la nostra, com ara la grega, van considerar el procés d’inspirar i expirar una activitat purificadora. En les societats occidentals, la respiració es considera una simple acció que subministra oxigen a l’organisme. Actualment, es duen a terme algunes pràctiques i tècniques respiratòries com a eines terapèutiques que afavoreixen l’autocontrol, l’equilibri emocional i, fins i tot, la meditació.

 

Tabaquisme. El tabaquisme és un hàbit que condiciona la qualitat de l’aire inhalat, tant dels fumadors com dels anomenats fumadors passius. El consum del tabac s’explica des de diferents aspectes socials, econòmics, estètics i sanitaris. L’acte de fumar ha patit transformacions simbòliques. En principi, es va associar als homes amb poder econòmic, de manera que es va convertir en un símbol de classe. Després, el tabac en forma de cigarrets va ser econòmicament més accessible i se’n va estendre el consum entre els homes. A Espanya, abans dels anys seixanta, hi havia uns índexs de tabaquisme relativament alts, però amb un consum mitjà baix, que depenia del nivell econòmic del fumador. A partir dels seixanta, el consum augmenta de manera clara i s’estén de manera general entre les dones; s’associava a dones alliberades, modernes i, fins i tot, s’aprofitava per donar una imatge de sensualitat. Avui, l’estètica del fumador està canviant, l’acte de fumar s’associa a l’addicció i les persones fumadores es comencen a titllar d’ansioses i amb poc control sobre si mateixes. Es preveu que un futur pròxim el perfil del fumador es relacioni amb les classes socials de baix nivell econòmic i no amb les classes mitjanes o altes.

 

En aquests moments, la població espanyola se situa estadísticament com una de les grans consumidores de tabac. Villalbí assenyala circumstàncies històriques polítiques, econòmiques i sanitàries que ens han situat en aquest lloc. La dictadura franquista, a diferència d’altres sistemes polítics europeus, no va establir polítiques reguladores del tabac. El govern no va posar interès a fer polítiques reguladores perquè obtenia beneficis de l’empresa pública tabaquera. D’altra banda, l’alta prevalença del tabaquisme entre els professionals de la salut i l’educació va contribuir que no influïssin com a bons models. Els metges fumadors no tractaven el tabaquisme dels pacients i els mestres no podien fer de model. Actualment, amb la nova llei antitabac i la inversió en programes d’educació per a la salut, es pretén disminuir el nombre de fumadors.

Tabaquisme

p Llegir més...

Condicions ambientals
pP@)

L’aire és un dels elements naturals que més es degrada per l’acció humana; avui dia, el desenvolupament industrial i el consumisme desenfrenat tenen conseqüències pèssimes per al medi ambient. L’acció de l’home genera tants contaminants que ha arribat a posar en perill la capacitat reguladora de la naturalesa i ha contribuït de manera significativa a la contaminació ambiental. Tot i que no es coneixen tots els contaminants de l’atmosfera i la manera com actuen, se n’ha identificat un bon nombre i se’n coneixen els efectes sobre la salut. En un estudi europeu fet a Àustria, França i Suïssa, es va detectar que la pol·lució de l’aire havia provocat un augment de la mortalitat del 6%. La majoria de les morts s’atribueixen a les partícules i a gasos emesos pels vehicles d’automoció. A Espanya, encara que no hi hagi estudis similars, els nivells de pol·lució ambiental a les grans ciutats són superiors als nivells mitjans de París i Basilea, així que es poden assumir les xifres anteriors per a la nostra població.

 

A l’atmosfera, s’hi poden trobar contaminants, tant en forma de partícules com en forma de gas, que poden afectar els pulmons. Els contaminants gasosos poden afectar la funció dels pulmons, ja que poden inhibir el moviment dels cilis epitelials de la mucosa respiratòria.

 

Normalment, s’associa la mala qualitat de l’aire als espais exteriors; tot i això, cal tenir en compte que l’aire en els espais interiors també pot comportar riscos per a la salut. Alguns estudis indiquen que l’aire de dins dels habitatges o dels llocs de treball pot estar enrarit i pot comportar conseqüències negatives a curt termini per intoxicació. S’ha d’assegurar el bon funcionament de les xemeneies i les instal·lacions, i la ventilació de les zones on es manipulin productes tòxics, com ara pintures, colorants i netejadors, per evitar intoxicacions respiratòries i, fins i tot, en alguns casos, la mort per inhalació de gasos tòxics.

p Llegir més...

Estructura i funció del cos humà
pP@)

Els sistemes de l’estructura i funció del cos humà, més directament relacionats amb el desenvolupament d’aquesta activitat de la vida diària són:

 

La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, de necessitats característiques, i capaç d’actuar deliberadament per assolir les fites que es proposa, d’assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida i del seu propi benestar, i de relacionar-se amb si mateix i amb el seu ambient en la direcció que ha escollit. 

La idea de ser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual, totes les quals experimenten processos de desenvolupament, i s’influencien mútuament. Cadascuna de les dimensions en què es descriu a la persona es troba en relació permanent i simultània amb les altres, formant un tot en el qual cap de les quatre es pot reduir o subordinar a una altra, ni pot ser considerada de forma aïllada. Per tant, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les seves quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients i d’altres, per contra, són controlats o intencionats. 

Tenint sempre en ment aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, es poden estudiar aïlladament els processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) implicats en el desenvolupament d’aquesta activitat de la vida diaria.

p Llegir més...

Relació amb altres activitats de la vida diària
pP@)

La inspiració i l’expiració estan condicionades positivament o negativament per altres activitats com ara beure, l’activitat física i l’aplicació de certes mesures preventives. D’altra banda, les alteracions anatòmiques o disfuncions respiratòries també poden condicionar altres activitats com eliminar. A continuació, s’exposen les següents situacions: menjar i beure, eliminar, moure's, evitar perills i prevenir riscs, treballar i divertir-se.

 

Menjar i beure. Ingerir pocs líquids, respirar en ambients amb poca humitat (en espais ventilats per circuits tancats) o respirar sempre per la boca pot provocar la sequedat de les mucoses respiratòries. En aquestes circumstàncies, el pas de l’aire per les vies respiratòries es pot facilitar bevent aigua i/o humitejant la boca.

 

Eliminar. Les persones que tenen dificultat per tancar la glotis, com aquelles a qui s’ha extirpat quirúrgicament la laringe o que no poden contenir la inspiració durant un cert temps, poden presentar dificultats per realitzar la maniobra de Valsalva, la qual cosa comporta dificultats per fer força quan expulsen els excrements durs.

 

Moure’s. Els dèficits funcionals respiratoris poden afectar l’activitat física i la tolerància a l’esforç, limitar les activitats que pot fer una persona i provocar un augment de la freqüència i la profunditat respiratòria en activitats que exigeixen esforços mínims. El sedentarisme no contribueix a mantenir la capacitat pulmonar. No canviar de posició i mantenir una postura amb el tronc flexionat provoca, a llarg termini, que la inspiració i l’expiració siguin més superficials. La debilitat muscular o la paràlisi dificulten l’expulsió de secrecions respiratòries. 

 

Evitar perills i prevenir riscs. L’estil de vida, el tipus de feina i la zona de residència condicionen la qualitat de l’aire inspirat. L’olfacte és un sentit que ens permet avaluar l’aire i identificar atmosferes de risc i gasos tòxics, sempre que el gas s’identifiqui com a perillós. Les olors es capten a través de l’encèfal i el tàlem, i l’aprenentatge permet integrar-los i emmagatzemar-los en la memòria perquè es puguin interpretar posteriorment. Si són identificats com a desagradables, es produeixen inspiracions menys freqüents i superficials; d’altra banda, hi ha olors que evoquen records i sensacions agradables que provoquen inspiracions profundes i prolongades.

Hi ha persones que mediten amb exercicis respiratoris per omplir-se d’energia vital o per netejar la ment i el cos; d’aquesta manera, senten que controlen millor la vida.

 

Treballar i divertir-se. Treballar a l’aire lliure o en espais tancats, o en una ciutat gran o en l’àmbit rural, comporta diferències qualitatives en el tipus d’aire inspirat. Algunes feines s’associen a determinades malalties professionals, ja que la persona està exposada a la inhalació d’alguns tòxics que a llarg termini provoquen aquestes malalties. Si no s’apliquen mesures preventives, es poden agafar algunes malalties i existeix el risc de mort imminent per inhalació de tòxics.

p Llegir més...

En funció del grup d’edat i l’etapa de desenvolupament
pP@)

1. Nounat, 2. Preescolar, 3. Escolar, 4. Adolescents, 5. Adult jove, 6. Adult gran

 

1. Nounat - lactant (del naixement als 18 mesos)

El bebè fa els moviments respiratoris utilitzant principalment els músculs abdominals; la seva freqüència respiratòria i cardíaca són altes en comparació amb les de l’adult. En els primers mesos, qualsevol procés inflamatori de la mucosa respiratòria de les vies altes i baixes pot dificultar la ventilació pulmonar del nen. Fins als sis mesos, el nen respira només pel nas, si el té tapat, pot tenir problemes per ingerir aliments, ja que no pot succionar i respirar alhora. És recomanable mantenir-lo en espais ventilats, amb la temperatura ambiental i la humitat adequades, i allunyat d’espais amb fums. D’altra banda, és necessari que el nen estigui sota l’atenció de professionals quan tingui tos o problemes respiratoris. 

 

2. Preescolars (de 19 mesos a 5 anys)

El creixement del nen és paral·lel a la maduració dels diferents sistemes fisiològics, entre els quals, el respiratori. Com a conseqüència, baixen progressivament les freqüències respiratòria i cardíaca en repòs, i s’acosten als valors de les de l’adult. El nen de dos anys pot contenir la respiració, tossir voluntàriament i mocar-se. També és capaç de fer inspiracions i expiracions forçades i controlades. Les recomanacions per als nens d’aquesta edat són les mateixes que per als més petits, a més, és convenient que facin activitat física per afavorir el desenvolupament de la capacitat pulmonar i la resistència física a l’esforç.

 

3. Escolars (de 6 a 12 anys)

A partir dels 6 anys, es produeix un increment significatiu del diàmetre dels bronquis i un augment de la capacitat de distensió pulmonar, que fa que els nens d’aquest grup amb quadres d’asma tinguin menys compromesa la funció respiratòria.

Infància

 

4. Adolescents (de 12 a 18 anys)

Durant l’adolescència augmenta la capacitat pulmonar a mesura que ho fa la cavitat toràcica. Alguns autors indiquen que el desenvolupament cardiopulmonar és més lent que el de la resta de l’organisme; per tant, els adolescents tenen menys capacitat respiratòria per a l’esforç i una tendència al cansament.

 

Durant aquest període, s’acostuma a iniciar l’hàbit de fumar tabac i altres drogues. Segons el Pla nacional sobre drogues, l’edat mitjana d’inici del consum de tabac se situa als 13,2 anys. El 30,5% dels escolars de 14-18 anys ha fumat durant l’últim mes i el 5% es defineix com a exfumador. Les noies tenen un hàbit de consum més alt que els nois, un 35,8 % davant del 25,2 % dels nois. Els joves de 14 a 18 anys acostumen a fumar uns set cigarrets diaris (el 47,5% consumeix d’1 a 5 cigarrets al dia). Davant d’aquest fet, és important el compromís dels educadors i dels mitjans de comunicació per posar en marxa campanyes destinades a reduir el tabaquisme en aquest grup d’edat.

Adolescència

 

5. Adults joves i adults madurs (de 19 a 25 anys i de 26 a 65 anys )

En els joves, la capacitat vital és màxima. En edats com la de l’adult madur, la capacitat vital, que tendeix a disminuir, es pot mantenir amb l’exercici físic. Per aquesta raó, es recomana l’exercici físic tant als joves com als adults. 

Adultesa

Respirar pintat per Desireé

 

6. Adult gran, adult gran mitjà i adults gran avançat (de 66 a 74 anys, de 75 a 84 anys i de 85 en endavant)

Per sobre dels 40 anys ja es comencen a observar canvis en la funció respiratòria. A partir d’aquesta edat s’estreny el diàmetre intern dels bronquis, això condiciona la resistència al flux de l’aire. Aquests canvis consisteixen en una pèrdua d’elasticitat dels pulmons, la qual cosa comporta més dificultats per difondre els gasos i una disminució dels fluxos expiratoris. A més, també es produeixen canvis degeneratius a la caixa toràcica i als músculs respiratoris. També hi ha una menor contribució dels moviments de la caixa toràcica en la respiració, per la qual cosa es respira, generalment, amb el diafragma; aquest múscul també perd força, de manera que l’ancià està més predisposat a la fatiga respiratòria. Els músculs intercostals laterals interns, que són importants en activitats no ventilatòries com la tos i l’esternut, pateixen una atròfia que es manifesta a partir dels 50 anys. També cal tenir en compte que amb l’edat apareixen les malalties respiratòries associades al tabac i a la contaminació. A més, l’ancià té menys reserves respiratòries i menys respostes als canvis de la concentració d’oxigen a la sang.

Vellesa 

p Llegir més...

Factors que influeixen en el desenvolupament de l'activitat
pP@)

Les accions que influeixen en la respiració estan condicionades no només pels factors ambientals que s’han descrit abans, sinó per d’altres de biològics com l’edat i el sexe. Aquests, al seu torn, estan associats a determinats comportaments apresos en les diferents etapes de la vida, que condicionen l’acte de respirar i mantenen el sistema respiratori en bones condicions. 

  1. En funció del sexe
  2. En funció de la patologia
  3. Relacionades amb el tractament

 

1. En funció del sexe

S’han descrit diferències relatives a la mida dels pulmons segons les diverses etapes de la vida. Aquestes diferències són visibles ja des d’estadis fetals. El sexe femení presenta uns fluxos aeris més elevats fins i tot en la vida adulta, encara que la mida mitjana dels pulmons és inferior en les dones, cosa que suggereix que, en relació amb la mida pulmonar, les vies respiratòries femenines són més grans que les masculines. Pel que fa a la reactivitat de les vies respiratòries davant de processos al·lèrgics, en la infantesa i l’adolescència, les dones tenen menys problemes que els homes. Tanmateix, en les edats reproductives, les dones tenen major prevalença de processos al·lèrgics que els homes de la mateixa edat. Després de la menopausa, les dones tornen al patró de la infantesa, és a dir, presenten menys problemes al·lèrgics que els homes.

Els factors socioculturals juguen un paper important en les diferències de gènere, és a dir, les construïdes socialment i que no poden explicar-se per la diversitat sexual. Aquestes diferències poden manifestar-se a l’hora de percebre, comunicar i interpretar símptomes respiratoris, com ara la dificultat respiratòria, la tos, la producció d’esputs i les alteracions respiratòries del son com roncar. Els homes admeten més fàcilment que produeixen esputs o que ronquen, però els costa més reconèixer símptomes respiratoris com la dificultat respiratòria o la fatiga, que són més comunament manifestats per les dones. Aquestes conclusions han estat constatades amb estudis en els quals s’han utilitzat proves de funció respiratòria fiables i s’han tingut en compte altres factors com el consum de tabac, l’exposició a tòxics a la feina, el nivell educatiu i l’obesitat.  

Les diferències de gènere també es reflecteixen en l’hàbit del tabaquisme. Segons l’Enquesta Nacional de Salut d’Espanya 2001, el percentatge d’homes fumadors és del 42,1% i el de dones, del 27,2%. En analitzar l’evolució del tabaquisme a Espanya de 1987 a 2001, es pot observar que el consum de tabac en els homes ha baixat sensiblement (del 55% al 42,1%), en contraposició amb l’augment que ha experimentat el consum en les dones (del 23% al 27,2%). Aquest augment de dones fumadores tindrà repercussions sanitàries a mig i llarg termini en la mortalitat per càncer, i en les malalties cardiovasculars i respiratòries. Si s’observa la tendència durant aquest període en tots dos sexes, es comprova que, en els homes, el consum de tabac ha disminuït en tots els grups d’edat, mentre que, en les dones, s’ha produït el fenomen contrari, llevat d’en el grup de 16 a 24 anys.

Per grups d’edat, el percentatge de població fumadora més alt s’observa en el de 25 a 44 anys (48,2%), seguit pel de 16 a 24 anys (41,7%), tant en homes com en dones.


Dones en edat fèrtil

Sembla que, en les dones en edat fèrtil, els canvis hormonals derivats del cicle menstrual s’associen a una certa sensibilitat de les vies respiratòries. Durant el cicle premenstrual, hi ha un augment de la sensibilitat a irritants químics i una certa disminució dels paràmetres de l’espirometria (prova que consisteix a respirar per un broquet que està connectat a un espiròmetre, el qual registra la quantitat i el ritme d'aire inspirat i exhalat durant un temps específic), especialment durant l’exercici físic.

 

Dones embarassades

Durant els últims mesos de gestació, el diafragma es desplaça cap amunt, de manera que disminueix la capacitat d’expansió del tòrax. D’altra banda, durant l’embaràs, hi ha una certa interacció amb les hormones del fetus, la reactivitat bronquial del qual és menor si es tracta d’un nen. 

Embaràs

 

Dones postmenopàusiques

Després de la menopausa, el nivell de reactivitat bronquial disminueix, però pot augmentar si s’utilitza teràpia hormonal substitutiva.

Menopausa

 

2. En funció de la patologia

Hi ha diferents patologies que poden afectar la funció del sistema respiratori i fer que la persona manifesti dificultat per respirar, fins a sentir, de vegades, una amenaça per a la seva vida. Entre aquestes patologies, podem distingir les que afecten la ventilació pulmonar, les que produeixen trastorns de la difusió i de la circulació pulmonar i les que afecten el transport dels gasos a través del torrent sanguini.

  1. Afectació de la ventilació pulmonar. La ventilació pulmonar pot estar alterada per l’obstrucció del pas de l’aire per l’arbre bronquial. Les patologies més freqüents que produeixen obstrucció són l’asma i la malaltia obstructiva crònica (bronquitis crònica), també anomenada malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) o, més recentment, obstrucció crònica al flux aeri (OCFA). D’altres patologies menys freqüents són les bronquiectàsies, la fibrosi quística i la bronquiolitis. En tots aquests casos s’aprecia un augment de la freqüència respiratòria i una fase d’expiració prolongada, causada per l’obstrucció. La persona que pateix aquestes patologies es queixa de dificultat a l’hora de respirar o de falta d’aire. D’altres signes són la respiració amb xiulets audibles, l’augment de volum del tòrax per atrapament aeri i el tiratge, que consisteix en l’enfonsament dels espais intercostals durant la inspiració, causat per un augment de la pressió negativa pulmonar en casos d’obstrucció de la via respiratòria.

    La ventilació també es pot alterar per una restricció o una dificultat en la mobilitat pulmonar, que pot ser causada per malalties del teixit pulmonar com la sarcoïdosi, la tuberculosi, la fibrosi pulmonar (de vegades produïda per medicaments o radiació) i la pneumoconiosi.

    D’altres vegades, la restricció pot estar motivada per alteracions neuromusculars, com ara distròfies musculars, síndrome de Guillain-Barré, lesions de la medul·la cervical o per alteracions de l’estructura osteoarticular de la caixa toràcica, com la cifoscoliosi severa, l’obesitat o l’espondilitis anquilopoètica. En alguns casos, es pot observar un augment de la freqüència respiratòria, amb respiracions superficials. En casos de lesions neuromusculars, la mobilitat de la caixa toràcica és escassa.

    En traumatismes toràcics amb fractures costals o en postoperatoris de cirurgia abdominal, la ventilació pot ser problemàtica, perquè en aquests casos la respiració resulta dolorosa. 
  2. Trastorns en la difusió de gasos. La membrana que separa l’aire alveolar dels capil·lars pulmonars és molt prima i permeable, de manera que permet una difusió ràpida dels gasos; qualsevol disminució de la permeabilitat n’altera la difusió i, per tant, la funció respiratòria. Una de les condicions clíniques més freqüents en la qual s’altera l’intercanvi de gasos és l’edema pulmonar, que es caracteritza per la presència d’aigua a la membrana alveolocapil·lar o dins l’alvèol, cosa que dificulta la difusió de gasos. L’edema pulmonar pot ser conseqüència de malalties cardíaques o d’altres patologies que produeixen el pas de líquid a l’alvèol per lesió als capil·lars (destret respiratori). En aquests casos, la dispnea és el resultat predominant.

    Les hemorràgies pulmonars, causades per la presència de sang a l’interior dels alvèols, també dificulten l’intercanvi gasós. En aquestes circumstàncies, predomina l’expectoració amb sang (hemoptisi). Les malalties, esmentades abans, que produeixen fibrosi pulmonar també afecten la difusió dels gasos, ja que les fibres de col·lagen s’interposen a la membrana alveolocapil·lar. L’emfisema, caracteritzat per la destrucció de gran part de les parets alveolars i un augment important del diàmetre anteroposterior del tòrax, és una altra causa d’alteració de l’intercanvi de gasos.
  3. Alteracions de la circulació pulmonar. Hi ha nombroses malalties cardíaques, com les malformacions congènites, que poden dificultar la circulació pulmonar , per circumstàncies que produeixin un augment de la pressió a l’aurícula esquerra, com l’estenosi mitral, i per malalties que impliquin directament els vasos pulmonars, com l’embolisme pulmonar o la hipertensió pulmonar. 
  4. Un aportament insuficient de sang, derivat dels trastorns del sistema circulatori, pot dificultar l’oxigenació dels teixits. És a dir, moltes malalties cardíaques o situacions de xoc (perfusió insuficient sanguínia dels teixits) poden induir un dèficit d’oxigenació tissular que pot manifestar-se en forma de dispnea i/o cianosi.
  5. Els canvis en la tensió arterial estimulen els receptors de la pressió (baroreceptors), i aquests, al seu torn, estimulen el centre respiratori. El descens brusc de la tensió arterial estimula el reflex i produeix un augment de la freqüència i de la profunditat. L’estimulació dolorosa continuada i d’una certa intensitat produeix respiracions més ràpides i profundes; quan l’estimulació dolorosa és sobtada, pot produir apnea reflexa. En estats febrils, la persona manifesta un augment de la freqüència respiratòria i cardíaca.

 

3. Relacionades amb el tractament 

Els tractaments farmacològics poden afectar tant el centre respiratori, estimulant-lo o deprimint-lo, com la reacció de l’arbre bronquial, produint constricció o dilatació, presencia o absència de tos. 

Els fàrmacs que més alteren el control de la respiració són els anestèsics inhalats, els opiacis i els tranquil·litzants menors. Els anestèsics inhalats, com l’halotà, l’èter i l’òxid nitrós, causen depressió respiratòria, i produeixen una disminució de la ventilació alveolar en repòs i una disminució en la resposta del centre respiratori als canvis de concentració d’oxigen i d’anhídrid carbònic a la sang. Els opiacis, com ara la morfina, la meperidina, el fentanil i la metadona, produeixen típicament un augment lleuger de la pressió parcial d’anhídrid carbònic (CO2) que, en subjectes normals, s’evidencia per una disminució en la freqüència respiratòria i respiracions més superficials. Els barbitúrics tenen efectes similars, però l’ús d’aquests sedants ha decaigut els últims anys. Tanmateix, les benzodiazepines (diazepam, lorazepam, midazolam, etc.), que s’usen cada vegada més, tenen propietats depressores sobre el centre respiratori, fins i tot quan s’administren per via oral en dosis estàndards. En persones sanes, els efectes són mínims i no es perceben canvis en els paràmetres de funció respiratòria, llevat que s’administrin junt amb altres substàncies depressores com l’alcohol. En persones amb malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), poden causar una hipoventilació notable. Quan aquests fàrmacs s’administren per via intravenosa, produeixen una disminució significativa dels paràmetres de ventilació alveolar. L’alcohol no produeix descensos importants en la pressió parcial d’anhídrid carbònic (CO2), llevat que el grau d’intoxicació sigui molt alt.

Per contra, hi ha altres fàrmacs que estimulen la respiració i augmenten la freqüència i la profunditat respiratòries, com el doxapram, la teofilina i la progesterona, que activen directament el centre respiratori.

D’altres fàrmacs, com els betablocadors, poden ocasionar obstrucció bronquial en persones predisposades, com les que pateixen patologia bronquial, com ara MPOC o asma. Els inhibidors de l’enzim de conversió (un grup de medicaments utilitzats per al tractament de la hipertensió) poden ocasionar una tos seca i persistent, que desapareix en suspendre el fàrmac i que no s’associa amb cap patologia respiratòria prèvia. En aquest grup hi ha el captopril, l’enalapril, el ramipril i el quinapril, entre d’altres.


Medicaments

p Llegir més...

Ennuegament i obstrucció de la via aèria
pP@)

L’ennuegament se sol presentar de forma sobtada i inesperada. Els infants petits (lactants, nadons) són el grup de població que és més probable que s’ennuegui, ja que encara no masteguen bé i poden empassar-se trossos de menjar grossos. A més, es posen objectes petits a la boca que els poden obstruir les vies respiratòries. També cal tenir en compte que els reflexos i mecanismes de defensa dels nadons encara són immadurs. Tot plegat, els fa especialment vulnerables a patir una situació d’ennuegament.

Pel que fa a les persones adultes, habitualment s’ennueguen amb el menjar, per això és important mastegar bé els aliments.

 

1. Descripció; 2. Actuació (en infants de més d’un any o persones adultes i en lactants (menors d’un any))

 

1. Descripció

L’ennuegament és l’obstrucció total o parcial de la via per on passa l’aire (tracte respiratori) a causa d’algun objecte o aliment que l’obstaculitza. 

 

2. Actuació

Recomanacions bàsiques per evitar l’ennuegament en infants:

  • Convé que hi hagi sempre un adult que vigili l’Infant mentre menja.
  • Cal tallar els aliments sòlids a trossos ben petits i mastegar-los bé.
  • Les joguines de l’Infant han de ser adequades a la seva edat.
  • No s’ha de donar fruita seca ni aliments amb pinyol als infants de menys de 5 anys.
  • En cas d’ennuegament, s’ha de mantenir la calma.

 

Davant d’una situació d’ennuegament o d’obstrucció de la via aèria cal tenir en compte si la persona afectada és un infant major d’un any o una persona adulta, o si és un lactant (menor d’un any).

 

2.1 Actuació en infants de més d’un any o en persones adultes

 

Normalment, l’ennuegament es presenta en dues situacions:

 

A) L’ennuegament no és total, i la persona encara pot parlar i, per tant, respirar.

  • Què s’ha de fer en aquesta situació?
    • Cal animar la persona a tossir perquè amb la tos expulsi allò que l’ennuega.
  • Què NO s’ha de fer en aquesta situació?
    • No s’han de donar cops a l’esquena perquè l’objecte es pot moure i la situació d’ennuegament pot empitjorar.
    • No s’ha de posar res a la boca ni intentar treure a cegues l’objecte o el menjar que causa l’ennuegament

 

 B) L’ennuegament és total, per tant la persona no pot parlar ni respirar, mostra signes clars d’ofec (per exemple, es posa la mà al coll) i s’observa l’absència de moviments d’ascens o descens del tòrax en cada intent de ventilació (respiració).

Home amb les mans al coll amb signes d'ofegament

 Font: Latorre Molina, Ricard. Obstrucció de la Via Aèria i Ennuegament. Grup Suport Vital

 

  • Què s’ha de fer en aquesta situació?

    Cal inspeccionar visualment la boca i treure’n qualsevol cos estrany visible.
    • Si la persona està conscient:
        1. S’han de donar 5 cops secs seguits amb el palmell de la mà a l’esquena, entre els omòplats. 
          Persona donant cops a l'esquena de la persona amb problemes
          Font: ERC (ús autoritzat CCR)  

          Si aquesta maniobra no resol la situació, cal seguir les indicacions del punt 2.
        2.  Maniobra de Heimlich. Consisteix a fer 5 compressions abdominals: cal abraçar la persona des de darrere, posar els dos punys sota de l’estèrnum i empènyer-los amb força cap a dins i cap a dalt.

          Persona fent la Maniobra Heimlich desde darrera  Expulsió del menjar   

          Font: Anna Bru

          En dones embarassades i persones molt grasses, la maniobra es pot fer comprimint el tòrax per sobre de l'apèndix xifoide, a nivell del terç inferior de l'estèrnum. Si la persona que ha de realitzar la maniobra no té prou força per fer-la dempeus, pot asseure la persona afectada en una cadira o estirar-la a terra panxa enlaire i fer les compressions.

          Si l'obstrucció no s'ha resolt, cal alternar cinc cops a l'esquena amb cinc compressions abdominals.  
 
    • Si la persona està inconscient:
      • S’ha de trucar al 112 (telèfon d’emergències).
      • Si es tenen coneixements de reanimació cardiopulmonar (RCP), es recomana iniciar les maniobres de reanimació.

Veure: les recomanacions del Consell Català de Ressuscitació 

 

 

2.2 Actuació en lactants (infants de menys d’un any)

 

Es poden donar les mateixes situacions que en l’adult i en infants de més d’un any, però les maniobres que es fan servir són diferents.

 

A) L’ennuegament no és total, per tant, el lactant respira i tus.

  • Què s’ha de fer en aquesta situació?
    • Cal animar el lactant a tossir perquè amb la tos expulsi allò que l’ennuega.
  • Què NO s’ha de fer en aquesta situació?
    • No s’han de donar cops a l’esquena perquè l’objecte es pot moure i pot empitjorar la situació d’ennuegament.
    • No s’ha de posar res a la boca ni intentar treure’n res a cegues, però sí que cal obrir la boca i amb el dit intentar treure’n qualsevol objecte visible.

 

 

B) L’ennuegament és total, o la tos no ha estat efectiva, i el lactant no pot respirar i mostra signes clars d’ofec (la pell es posa d'un to blavós).

  • Què s’ha de fer en aquesta situació?

    S’ha de fer una inspecció visual de la boca i treure’n qualsevol cos estrany visible.
    • Si està el lactant està conscient:
      1. S’han de donar 5 cops a l’esquena. Els cops dorsals es fan entre les escàpules, amb el taló de la mà, mentre es subjecta el nen de bocaterrosa (posició de decúbit pron), amb el cap més avall que el tronc, sobre l'avantbraç de la persona que fa la reanimació. Si aquesta maniobra no resol l’obstrucció, s’han de seguir els passos del punt 2. 

        Nen bocaterrosa amb el cap més avall que el tronc 

        Font: Anna Bru  
      2. S’han de fer 5 compressions toràciques. S’ha de col·locar l’Infant en decúbit supí, amb el cap sempre més avall que el tòrax, sobre l'avantbraç de la persona que fa la reanimació, i es pressiona amb els dits en posició vertical sobre l’estèrnum, en el centre del pit i una mica més avall d'una línia imaginària traçada entre els dos mugrons. 

        Lactant en posició decúbit supí amb el cap més avall que el torax
        Font: Anna Bru

        Si l'obstrucció no s'ha resolt, s’han d’alternar cinc cops a l'esquena amb cinc compressions toràciques.
 
    • Si el lactant està inconscient:
        • S’ha de trucar al 112 (telèfon d’emergències).
        • Si es tenen coneixements de reanimació cardiopulmonar (RCP), s’ha d’obrir la via aèria i realitzar cinc ventilacions de rescat i començar les maniobres de reanimació.

 

Veure el document: Tractament de la obstrucció de la via aèria pediàtrica per cos estrany (OVACE)

 

p Llegir més...

L'aturada cardiorespiratòria (ACR)
pP@)

  1. Descripció.
  2. La cadena de supervivència
    2.1 Reconeixement precoç i demanda per prevenir l'aturada cardíaca
    2.2 RCP precoç per guanyar temps
  3. Actuació, la reanimació cardiopulmonar
    3.1 Acostar-se de manera segura
    3.2 Comprovar la resposta
    3.3 Obrim la via aèria
    3.4 Comprovem si respira
    3.5 Truquem al telèfon d'emergències 112
    3.6 Si no tenim un DEA a l'abast, cal començar les maniobres de RCP
  4. Finalització de les maniobres

 

1. Descripció

L’aturada cardiorespiratòria (ACR) és una situació que es produeix amb la interrupció brusca, inesperada i potencialment reversible de l’activitat mecànica del cor i de la respiració espontània.
Com a conseqüència d’aquest fet es produeix un cessament brusc del transport d’oxigen a la perifèria i als òrgans vitals.

A Europa cada any moren al voltant de 364.000 persones per un atac de cor. Mort que sovint es podria evitar si s’hagués realitzat la reanimació cardiopulmonar (RCP) en el moment en què s’inicia el problema.

S’estima que el 70% de les ACR que es produeixen fora de l’àmbit hospitalari succeeixen al domicili i que, de totes aquestes, un 60% són presenciades per testimonis (familiars, amics,...).

Per tant, és de vital importància el reconeixement d’aquesta situació i l’inici immediat de les maniobres de reanimació cardiopulmonar, atès que per cada minut que es perd disminueixen en aproximadament un 10% les possibilitats de recuperació de la persona.

 

2. La cadena de supervivència

Arribar a salvar una vida suposa seguir una seqüència de passos. Passos coneguts com les anelles que formen la “cadena de la supervivència” i que tenen una gran importància.

 

2.1. Reconeixement precoç i demanda d’ajuda per prevenir l’aturada cardíaca

Quan una persona presenti un dolor molt intens al mig del pit i que no desapareix després de 5 minuts de repòs, s’ha de sospitar d’un atac al cor. El dolor pot quedar localitzat al pit, però es pot escampar pel braç, la mandíbula o el coll.

Davant d’aquesta sospita, s’haurà de trucar immediatament al telèfon d’emergències per comentar la situació. El telèfon únic d’emergències als països de la Comunitat Europea és el 112.

 

2.2. RCP precoç per guanyar temps

Una vegada s’ha reconegut l’aturada cardíaca, haurem de començar les compressions toràciques per augmentar les possibilitats de supervivència de la víctima.
Idealment hauríem de donar respiracions de suport per completar les maniobres de reanimació cardiopulmonar, tot i que si desconeixem la tècnica i això ens pot fer perdre temps, hauríem de realitzar només les compressions toràciques.

 

3. Actuació, la reanimació cardiopulmonar

Quan davant nostre tenim una persona que possiblement ha patit una aturada cardiorespiratòria, procedirem a realitzar la reanimació cardiopulmonar (RCP).

Per tal de reconèixer la situació i obrar de la manera més adient, seguirem una seqüència ordenada que ens facilitarà la feina.

 

3.1. Acostar-se de manera segura

Ens acostarem a la víctima amb precaució, tot assegurant-nos que no hi ha cap perill ni per a nosaltres mateixos ni per a la víctima ni per a ningú que hi sigui a prop.

 

3.2. Comprovar la resposta

Sacsejarem amb cura, cridarem i estimularem la víctima preguntant-li en veu alta: “Es troba bé?”

Si la persona no ens contesta o no reacciona als nostres estímuls considerarem que està inconscient.

 

3.3. Obrim la via aèria

Un dels problemes de les persones inconscients i que es troba panxa enlaire és que la pròpia llengua pot bloquejar la via aèria, cosa que podríem solucionar fàcilment tirant el cap enrere i aixecant el mentó. Amb aquesta tècnica evitarem que la caiguda de la llengua obstrueixi l’entrada de l’aire als pulmons. Per portar-la a terme:

  • Posarem la víctima panxa amunt sobre una superfície el màxim de dura possible.
  • Col·locarem una mà sobre el front i dos dits sobre el mentó a la vegada que fem bascular el cap suaument cap enrere.
  • Amb aquesta senzilla tècnica, anomenada maniobra front-mentó, obrirem la via aèria, cosa que permet que l’aire passi als pulmons.

 

3.4. Comprovem si respira

A la vegada que mantenim la via aèria oberta, comprovarem si respira amb normalitat. Per això cal que ens acostem a la víctima i:

  • Mirem si s’aixeca el tòrax
  • Escoltem si hi ha algun soroll respiratori
  • Sentim l’alè de la respiració a la galta

 

3.5. Truquem al telèfon d’emergències 112

Si la persona no respon i no respira amb normalitat, llavors:

  • Si estem sols:
    • Trucarem al 112 per demanar una ambulància
    • Si coneixem la existència d’un DEA (Desfibril·lador Extern Automàtic) molt proper, anirem a buscar-lo
  • Si estem acompanyats:
    • Li demanarem a l’altra persona que truqui al 112
    • Tot seguit, i si coneixem l’existència d’un DEA molt proper, l’enviarem a buscar-lo

La persona que realitzi la trucada al 112 haurà de donar totes les dades demanades i esperar la confirmació de l’operadora abans de penjar el telèfon.

 

3.6. Si no tenim un DEA a l’abast, cal començar les maniobres de RCP

Compressions toràciques

    • Col·locarem la víctima panxa amunt, si encara no ho hem fet (sobre una superfície dura), i ens posarem al seu costat a l’alçada del tòrax.
    • Col·locarem el taló d’una mà sobre el centre del pit
    • Col·locarem el taló de l’altra mà sobre aquesta i entrecreuem els dits
    • Amb els braços totalment estirats i tan perpendicular com sigui possible sobre la víctima, començarem les compressions toràciques
    • Deprimirem el tòrax uns 5-6 cm
    • A un ritme de 100-120 per minut
    • Continuarem amb les compressions fins que arribi l’ambulància, estiguem exhausts o la persona doni senyals de vida

 

Respiracions de suport

    • Si coneixem la tècnica de ventilació boca-boca, podem realitzar dues respiracions de suport cada 30 compressions
    • Per això, cal mantenir la via aèria oberta amb la maniobra front-mentó
    • Taparem el nas amb dos dits de la mà a la vegada que col·locarem els nostres llavis sobre els de la víctima i realitzarem insuflacions d’aproximadament un segon, deixant que surti l’aire després de cadascuna durant un altre segon
    • Amb cada insuflació s’ha de comprovar si s’aixeca el pit de la persona

 

RCP amb 2 reanimadors

En cas que hi hagi dues persones per realitzar les tècniques de RCP, actuarem de la següent manera:

    • El primer reanimador realitzarà les compressions toràciques
    • El segon reanimador realitzarà les ventilacions (si es decideix realitzar ventilacions de suport)

Per portar-ho a terme s’hauran de coordinar. Cada 30 compressions, el primer reanimador deixarà de fer compressions només el temps que el segon reanimador proporciona les dues ventilacions.

Atès que la realització de la RCP pot arribar a ser esgotadora, es recomana que cada 2 minuts (uns 5 cicles de 30:2) es realitzi un canvi en les funcions dels reanimadors. Per tant, la persona que realitzés la ventilació boca-boca passaria a fer les compressions toràciques, mentre que la persona que fes les compressions passaria a realitzar les ventilacions.

 

4. Finalització de les maniobres

Donarem per finalitzades las maniobres de reanimació cardiopulmonar:

  • Quan la persona doni senyals de vida (obri els ulls, es mogui, respiri,...)
  • Quan estiguem (nosaltres com a reanimadors) esgotats
  • Quan arribi l’equip mèdic que es farà càrrec de la persona que estem reanimant

 

Quadre de reanimació

p Llegir més...

5 Valoracions, valoració mitja 2,8 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...

Última modificació: 30/12/16 12:24h