Infermera virtual.com

Les cèl·lules del cos humà, com les de la resta d’éssers vius, necessiten rebre oxigen i eliminar diòxid de carboni. Aquest intercanvi, fonamental per a la vida, es produeix a través de la respiració. Totes les accions, com la inspiració i l’expiració, implicades en l’intercanvi d’oxigen i d’anhídrid carbònic i en el transport a través del circuit sanguini per arribar a les cèl·lules, són essencials per mantenir l’equilibri corporal, el benestar i la salut.

Tot i que, en principi, respirar es considera un acte purament fisiològic, s’ha d’entendre com una acció que pot contribuir a saber gestionar les emocions, a ajudar la relaxació, a alleugerir el dolor físic i, fins i tot, a afavorir la meditació transcendental.

Per això, la respiració, més concretament, les accions d’inspirar i expirar, es consideren, en part, accions voluntàries que una persona fa tant per millorar o mantenir en bon estat la funció respiratòria com per saber portar les emocions en interacció amb l’entorn. L’expressió accions voluntàries fa referència tant a les que es fan de manera conscient com a les que es fan de manera automàtica i que són fruit de l’aprenentatge, però que finalment poden ser controlades per la voluntat.

Per dur a terme aquestes accions voluntàries, és necessari que la persona sigui capaç d’afavorir la mecànica d’inspiració i expiració, prengui consciència per triar els ambients amb bona qualitat de l’aire i eviti accions que interfereixin en el transport de gasos pel circuit sanguini. També ha de ser capaç de controlar els estímuls externs i interns, de manera que, davant de situacions percebudes com a amenaçadores, la persona no es desmaï i tingui prou habilitat per controlar la inspiració.

L’acte de respirar és un conjunt de fases simultànies, que es poden representar com un circuit d’anada i tornada, que comprèn la ventilació (inspiració i expiració) per captar l’oxigen (O₂) i expulsar el diòxid de carboni (CO₂), la difusió de gasos (O₂ i CO₂) als alvèols, el transport de gasos a través de la circulació sanguínia, la difusió de gasos a les cèl·lules i la respiració cel·lular. De totes aquestes fases que comprèn la respiració, només es pot elegir la ventilació, ja que les accions d’inspirar i expirar es poden modificar, en part, quan la persona està conscient.

L’acte d’inspirar i expirar comprèn la captació d’aire atmosfèric cap als pulmons i l’expulsió de l’aire allotjat a l’alvèol. El moviment de l’aire cap a dins i cap a fora dels pulmons es produeix per la diferència de pressió entre l’aire atmosfèric i l’alveolar. En la inspiració, l’expansió del tòrax, produïda per la contracció del diafragma, s’acompanya d’una disminució de la pressió intraalveolar, que dóna lloc a l’entrada d’aire als pulmons. D’altra banda, en l’expiració, la relaxació del diafragma permet el retrocés elàstic dels pulmons, de manera que l’aire en surt cap a l’exterior. Tot això passa en la respiració normal tranquil·la o eupnea; tanmateix, quan hi ha una demanda d’oxigen més gran, els fluxos d’aire han de ser més ràpids. Per això entren en joc altres músculs inspiratoris i expiratoris.

- Sistema respiratori / funcions del sistema

En les accions d’inspirar i d’expirar es poden diferenciar dos nivells: un de tipus automàtic i involuntari i un de conscient i voluntari. 

La inspiració automàtica s’inicia en el centre respiratori, localitzat al tronc encefàlic, concretament al bulb raquidi. El centre respiratori controla el ritme inspiratori i estimula els músculs inspiratoris (el diafragma és el múscul principal en la inspiració). La contracció del diafragma fa iniciar una inspiració normal no forçada, tranquil·la. El centre inspiratori està controlat per altres centres situats al cervell, la funció dels quals és limitar el temps i la profunditat de la inspiració (centre pneumotàxic i centre apnèustic).

La inspiració s’inicia quan l’aire atmosfèric s’inhala pel nas, on s’humiteja i es filtren les partícules estranyes en suspensió, tot i que l’aire també es pot inhalar per la boca, si la cavitat nasal és obstruïda parcialment o totalment. L’aire baixa per la faringe, tracte comú per on passen l’aire i els aliments, i segueix la via respiratòria a través de la laringe, la tràquea, l’arbre bronquial i els alvèols, on es produeix l’intercanvi de gasos (difusió de gasos). L’expiració s’esdevé després de la inspiració. Quan s’acaba la inspiració, s’inverteix el gradient de pressió (que és més gran en l’espai alveolar que en l’atmosfèric), es relaxen els músculs inspiratoris, de manera que el tòrax i els pulmons recuperen el volum i afavoreixen l’expulsió de l’aire alveolar a l’exterior, i s’esdevé l’expiració. Normalment, es considera un moviment passiu permès per la relaxació dels músculs inspiratoris.

Tant la freqüència com la profunditat inspiratòria estan regulades per mecanismes de tipus fisicoquímic. Les pressions de gasos i el pH arterial influeixen en la regulació del ritme, de la freqüència i de la profunditat de la inspiració. El centre cerebral que regula la freqüència respiratòria és informat dels canvis de pO₂ (oxigen), pCO₂ (anhídrid carbònic) i pH de la sang arterial, a través dels quimioreceptors perifèrics, situats a la caròtida i a l’aorta, de manera que donen lloc a respiracions ràpides i a un augment del volum de l’aire mogut per minut. Tanmateix, el descens de pCO₂ produeix efectes oposats, ja que s’inhibeixen els quimioreceptors perifèrics i centrals, cosa que, a la vegada, inhibeix l’àrea que regula la freqüència respiratòria. Un petit descens del pH arterial té un efecte estimulant sobre els quimioreceptors dels cossos carotidis i aòrtics, cosa que produeix un augment de la freqüència respiratòria.

La inspiració també es veu afectada pel sistema límbic, que és la part del cervell que gestiona les respostes fisiològiques a les emocions. Davant de determinats estats d’ànim com la tristesa, l’alegria, l’enuig o la por es produeixen canvis en la inspiració. Les emocions que més afecten el ritme i profunditat de la respiració són la ira, la por i l’angoixa, ja que augmenten l’activació del centre respiratori i provoquen inspiracions amb més freqüència i profunditat.

El procés d’inspiració i d’expiració és un acte espontani, automàtic i rítmic, que es produeix tant durant la vigília com durant el son.

La inspiració i l’expiració forçades poden controlar-se voluntàriament, augmentant-ne o disminuint-ne la freqüència i la profunditat. Així, es pot deixar de respirar, però només durant uns minuts; si es conté la respiració, s’incrementa la quantitat de CO₂ a la sang, ja que no s’elimina en les expiracions. Això estimula el centre respiratori, de manera que arriba un moment en què la persona inicia de manera automàtica la inspiració.

L’àrea motora (escorça cerebral) també pot enviar senyals directament als músculs per realitzar una inspiració o una expiració forçada, així com induir la tos voluntàriament. La inspiració forçada consisteix a sincronitzar la contracció del diafragma i la contracció de: a) els músculs inspiratoris intercostals externs, que fan que les costelles s’aproximin, i b) els esternoclidomastoïdals, que fan que les costelles es moguin cap amunt.  D’aquesta manera, s’expandeix la caixa toràcica, cosa que permet ventilar més superfície alveolar.

L’àrea motora també pot induir l’expiració forçada mitjançant la contracció simultània dels músculs intercostals, abdominals, serrats petits i triangular de l’estern. El centre expiratori s’activa per provocar senyals intensos als músculs abdominals. Quan els músculs de la paret abdominal es contreuen, el diafragma es desplaça cap amunt i els intercostals externs desplacen les costelles superiors cap avall, de manera que disminueix el volum toràcic i s’afavoreix l’expulsió de l’aire.

La tos pot ser induïda de forma voluntària. Consisteix a fer una inspiració i una expiració, durant la qual l’aire s’expulsa ràpidament. Aquesta tècnica afavoreix la mobilització de les secrecions i partícules estranyes en les vies aèries baixes.

També podem induir la respiració abdominal de manera voluntària. Aquest tipus d’inspiració consisteix a contreure el diafragma i relaxar la musculatura abdominal. D’aquesta manera, es desplaça el contingut de la cavitat abdominal cap avall, i augmenta l’espai del tòrax i dels pulmons. L’expiració es fa amb un moviment oposat, forçant la contracció abdominal. Aquest tipus d’inspiració s’observa pel moviment de l’abdomen, compassat amb el ritme de la respiració.

Tot i que la respiració, aparentment, no està modulada per normes socials, el significat i la importància que cadascú hi dóna respon a creences determinades, cosa que pot explicar alguns comportaments.

Significat de respirar. Les civilitzacions que precedeixen la nostra, com ara la grega, van considerar el procés d’inspirar i expirar una activitat purificadora. En les societats occidentals, la respiració es considera una simple acció que subministra oxigen a l’organisme. Actualment, es duen a terme algunes pràctiques i tècniques respiratòries com a eines terapèutiques que afavoreixen l’autocontrol, l’equilibri emocional i, fins i tot, la meditació.

Tabaquisme. El tabaquisme és un hàbit que condiciona la qualitat de l’aire inhalat, tant dels fumadors com dels anomenats fumadors passius. El consum del tabac s’explica des de diferents aspectes socials, econòmics, estètics i sanitaris. L’acte de fumar ha patit transformacions simbòliques. En principi, es va associar als homes amb poder econòmic, de manera que es va convertir en un símbol de classe. Després, el tabac en forma de cigarrets va ser econòmicament més accessible i se’n va estendre el consum entre els homes. A Espanya, abans dels anys seixanta, hi havia uns índexs de tabaquisme relativament alts, però amb un consum mitjà baix, que depenia del nivell econòmic del fumador. A partir dels seixanta, el consum augmenta de manera clara i s’estén de manera general entre les dones; s’associava a dones alliberades, modernes i, fins i tot, s’aprofitava per donar una imatge de sensualitat. Avui, l’estètica del fumador està canviant, l’acte de fumar s’associa a l’addicció i les persones fumadores es comencen a titllar d’ansioses i amb poc control sobre si mateixes. Es preveu que un futur pròxim el perfil del fumador es relacioni amb les classes socials de baix nivell econòmic i no amb les classes mitjanes o altes.

En aquests moments, la població espanyola se situa estadísticament com una de les grans consumidores de tabac. Villalbí assenyala circumstàncies històriques polítiques, econòmiques i sanitàries que ens han situat en aquest lloc. La dictadura franquista, a diferència d’altres sistemes polítics europeus, no va establir polítiques reguladores del tabac. El govern no va posar interès a fer polítiques reguladores perquè obtenia beneficis de l’empresa pública tabaquera. D’altra banda, l’alta prevalença del tabaquisme entre els professionals de la salut i l’educació va contribuir que no influïssin com a bons models. Els metges fumadors no tractaven el tabaquisme dels pacients i els mestres no podien fer de model. Actualment, amb la nova llei antitabac i la inversió en programes d’educació per a la salut, es pretén disminuir el nombre de fumadors.

Tabaquisme

L’aire és un dels elements naturals que més es degrada per l’acció humana; avui dia, el desenvolupament industrial i el consumisme desenfrenat tenen conseqüències pèssimes per al medi ambient. L’acció de l’home genera tants contaminants que ha arribat a posar en perill la capacitat reguladora de la naturalesa i ha contribuït de manera significativa a la contaminació ambiental. Tot i que no es coneixen tots els contaminants de l’atmosfera i la manera com actuen, se n’ha identificat un bon nombre i se’n coneixen els efectes sobre la salut. En un estudi europeu fet a Àustria, França i Suïssa, es va detectar que la pol·lució de l’aire havia provocat un augment de la mortalitat del 6%. La majoria de les morts s’atribueixen a les partícules i a gasos emesos pels vehicles d’automoció. A Espanya, encara que no hi hagi estudis similars, els nivells de pol·lució ambiental a les grans ciutats són superiors als nivells mitjans de París i Basilea, així que es poden assumir les xifres anteriors per a la nostra població.

A l’atmosfera, s’hi poden trobar contaminants, tant en forma de partícules com en forma de gas, que poden afectar els pulmons. Els contaminants gasosos poden afectar la funció dels pulmons, ja que poden inhibir el moviment dels cilis epitelials de la mucosa respiratòria.

Normalment, s’associa la mala qualitat de l’aire als espais exteriors; tot i això, cal tenir en compte que l’aire en els espais interiors també pot comportar riscos per a la salut. Alguns estudis indiquen que l’aire de dins dels habitatges o dels llocs de treball pot estar enrarit i pot comportar conseqüències negatives a curt termini per intoxicació. S’ha d’assegurar el bon funcionament de les xemeneies i les instal·lacions, i la ventilació de les zones on es manipulin productes tòxics, com ara pintures, colorants i netejadors, per evitar intoxicacions respiratòries i, fins i tot, en alguns casos, la mort per inhalació de gasos tòxics.