Infermera virtual.com

És una anàlisi que es duu a terme als centres de maternitat i que s’efectua amb tots els infants després de les primeres 48 hores de vida. Normalment els resultats s’envien al domicili.

Consisteix en una punxada superficial en un dels talons del nadó per extreure’n unes gotes de sang i deixar que impregni per totes dues cares un paper absorbent homologat (reactiu). Aquest paper s’envia a un laboratori especialitzat perquè en faci l'anàlisi de la sang.

Permet detectar precoçment determinades malalties poc freqüents que poden estar presents en el nadó des del naixement encara que no en tingui els símptomes.

Aquesta prova no és obligatòria, però és molt recomanable fer-la. La gran majoria dels nadons no tindran cap d’aquestes malalties, però el nombre reduït d’infants que sí que les tingui es beneficiarà de les actuacions sanitàries que comporta aquesta detecció precoç.

El reactiu es manifesta davant un grup de malalties, per la qual cosa, quan el resultat sigui positiu, s’hauran de fer més proves per tenir el diagnòstic definitiu. S’informa als pares sobre tots els aspectes de la malaltia del nadó i el seu tractament, que convé iniciar com més aviat millor. També es dóna consell genètic, es fa el seguiment posterior de l’infant i es comprova la idoneïtat del tractament.

Si bé, actualment les malalties genètiques no tenen cura, un tractament precoç permet controlar i disminuir el risc de danys greus que l’evolució de la malaltia produiria sobre els nadons afectats.

Descarrega't aquí la infografia

 

Malalties genètiques hereditàries de les quals es fa el cribratge:

a) Hipotiroïdisme congènit; b) Trastorns del metabolisme dels aminoàcids; c) Trastorns en el metabolisme dels àcids orgànics; d) Trastorns en el metabolisme de la beta- oxidació dels àcids grassos; e) Fibrosi quística

Està format per dues artèries i una vena recobertes per una gelatina d'un color blanc blavós o blanc groguenc. A partir de les 48 hores de vida comença el procés de deshidratació i momificació que en provocarà la caiguda (entre els 7-15 dies) i adquirirà una coloració marró fosc o negre. Als nadons amb icterícia o nascuts per cesària el cordó els cau més tard.

Cures del cordó umbilical:

• Fins que no es desprengui, el cordó s'ha de mantenir sec i net.
• Es recomana fer-ne una cura seca, i deixar-lo a l’aire sense aplicar-hi alcohol ni altres desinfectants, amb els bolquers doblegats per evitar-ne el fregament i evitant la roba solapada o els bodis.
• Cada vegada que es faci el canvi de bolquers, cal observar el cordó umbilical. Els signes d’alerta que indiquen la necessitat de consultar al pediatre o a la infermera pediàtrica són: secreció groguenca, mala olor, envermelliment, inflamació o sensibilitat de la pell del voltant de la base o sagnat. 
• El bany diari s'ha d'evitar fins que caigui i es cicatritzi, però si es fa, cal assecar-lo curosament.

Descarrega't aquí la infografia

 

Possibles alteracions del melic després de la caiguda del cordó: 

• Omfalitis: És una secreció purulenta, pudent, amb inflamació de la pell que envolta el cordó, que necessita tractament antibiòtic. S'ha de diferenciar de la secreció normal, que no té cap olor especial ni signes d'inflamació, i que és normal després de la caiguda. 
• Hèrnia umbilical: En molts casos s'observa una petita hèrnia al melic, causada per la immaduresa dels músculs abdominals. Es fa més evident quan el nen plora o fa esforços. No s'han d'utilitzar faixes o esparadrap, ja que no la redueixen i són incòmodes per al nen. Generalment, aquestes hèrnies, fins i tot les més grans, es tanquen espontàniament durant el primer any de vida. 
• Granuloma: També pot aparèixer a l'interior del melic una petita tumoració carnosa, de superfície humida i de color vermell, rosat o violaci. No implica cap problema de salut i s'elimina fàcilment aplicant-hi nitrat de plata, que efectuarà la infermera a la consulta. Després d'aquestes aplicacions (cauterització), la base del melic quedarà tenyida de negre. Aquesta coloració anirà desapareixent al cap d'unes setmanes.  

1. La dentició

L'erupció de la dentició temporal o de llet dura aproximadament 22 mesos des de l'aparició de la primera dent (incisiva central inferior), als 7-8 mesos, fins a l'erupció de les segones molars superiors, al voltant dels 30 mesos. És important saber que les diferències en la cronologia eruptiva dental són molt comunes, i en la majoria dels casos no tenen importància.

No hi ha cap relació entre l'erupció de les dents i els trastorns en l'estat general del nen (no són causes de diarrees, febres altes, etc.). No obstant això, la inflamació de les genives pot provocar que el lactant mostri més irritabilitat, plor o agitació, hipersalivació (augment de la salivació) i, fins i tot, de forma ocasional, pot fer pujar unes dècimes la temperatura de l'infant. 

La dentició temporal es compon de 20 peces: 2 incisives centrals, 2 incisives laterals, 2 canines i 4 molars a cada arcada.

La diferència entre la dentició temporal i la permanent és que en la temporal les dents tenen una forma menys marcada, la coloració és més blanca blavosa per diferències de l'esmalt, la mida és més petita i no hi ha premolars.

En la dentició permanent la diferència entre els nens és encara més gran a causa de factors hormonals prepuberals (l'erupció és més precoç en les nenes) i de la possibilitat que es produeixin afeccions locals (traumatismes, càries) que condicionin un retard o un avançament de l'erupció. La dentició permanent es compon de 28 peces (32 amb els queixals del seny): 2 incisives centrals, 2 incisives laterals, 2 canines, 4 premolars i 4 molars a cada arcada.

 
Alteracions en la dentició 

• Dentició tardana: Es considera com a tal quan la dentició no ha començat als 15 mesos en el cas de la dentició temporal i als 7 anys en el de la permanent. És necessari consultar amb el pediatre. 
• Dentició precoç: L'erupció precoç de dents aïllades en la dentició permanent pot ser conseqüència de la pèrdua prematura d'una peça temporal. En la dentició de llet l'erupció anterior als 4 mesos entra dins dels marges de la normalitat. L'expressió màxima d'erupció precoç són les dents congènites (presents en el moment del naixement) o les erupcions durant els primers dies de vida. Poden produir lesions a la mare lactant i dificultar l'alimentació del nadó, per la qual cosa se n'aconsella l'extracció. 
• Dents supernumeràries: La presència de més dents del que és habitual és freqüent en la dentició permanent (normalment afecta el maxil·lar superior). Poden condicionar retards en l'erupció de les peces veïnes, per això n'està indicada l'extracció. 
• Càries dental: És una malaltia que destrueix l'estructura de la dent. Pot estar causada per múltiples factors. Els més freqüents són: la susceptibilitat de la pròpia dent a patir càries, la presència de bacteris específics a la cavitat bucal i una dieta rica en hidrats de carboni, que es transformen en àcids i que disminueixen la protecció natural del medi bucal i inicien el procés de càries. Un cop iniciada la càries, si no es tracta, comporta una progressió de la lesió cada vegada en capes més profundes. L'afectació de l'esmalt gairebé no produeix símptomes, però quan arriba a la dentina (capa intermèdia de la dent) els canvis de temperatura i els aliments dolços o àcids produeixen dolor. Si la lesió prospera, les begudes fredes o calentes poden causar un dolor intens i brusc, que cedeix en pocs segons, després de retirar l'estímul causal. Si es deixa evolucionar, apareix el dolor pulsatiu (a batecs), normalment a la nit, i augmenta amb la calor i disminueix amb el fred. 
  
  Un infant amb càries no pot menjar bé i, per tant, es pot veure afectat el seu desenvolupament i creixement.
• Càries del biberó: És una càries que afecta pràcticament totes les dents incisives de llet i sol afectar els infants que dormen amb el biberó a la boca o usen xumets impregnats de sucre o mel. Per al tractament de la càries, en general, s'ha de visitar l'odontòleg, que valorarà la situació i establirà el tractament adequat a cada cas. 
• Lesions traumàtiques de les dents: Són freqüents en la infància. Afecten més els nens que les nenes, probablement pel tipus de jocs o esports que practiquen. Normalment es fan malbé una o dues peces, habitualment les incisives centrals superiors. En la dentició temporal, si és una porció petita de la dent, el pronòstic és bo i només necessita controls i un tractament per evitar el dolor. Si l'afectació és més àmplia, l'odontòleg valorarà si s'ha de mantenir o extreure la peça. El més normal és que, més endavant, la dent permanent del mateix lloc erupcioni sense complicacions. En la dentició permanent és molt important poder conservar les peces. Si la dent arriba a caure, es pot reimplantar (com més aviat es faci després del traumatisme, millor). 
  

  En cas de caiguda d’una dent per traumatisme (avulsió), aquests són els passos que cal seguir fins que no arribeu a la consulta de l’especialista:

  • Tranquil·litzeu el nen.
  • Recolliu la dent per la corona (la part més blanca), evitant tocar l’arrel (la part més groga).
  • Si la dent és bruta, cal rentar-la amb aigua corrent durant 10 segons. No toqueu ni refregueu l’arrel.  
  • Si l’infant té capacitat per entendre les instruccions, animeu-lo a reimplantar la dent i reposicionar-la a l’alvèol dentari. Una vegada col·locada, feu-li mossegar un mocador o gasa per mantenir-la en la seva posició i acudiu ràpidament a l’odontòleg.
  • Si no fos possible reimplantar la dent, cal posar-la en un medi de conservació adequat, en un got submergida en llet o sèrum fisiològic, o tenir-la en contacte amb la saliva dins la boca del nen (si és possible) o d'un familiar (pare, mare) entre els molars inferiors i la galta.
• Maloclusions: Es produeixen quan l'arcada superior no tanca bé damunt la inferior. És important detectar-les precoçment per iniciar tractaments que n'impedeixin l'avançament. Hi ha hàbits que poden afavorir aquestes alteracions: la persistència de l'ús de xumet més enllà dels 2 anys; la utilització de tetines o xumets sense forma anatòmica; l'hàbit de succió, generalment del polze, o la respiració per la boca per possible hipertròfia (augment de mida) de les amígdales o els adenoides. Als 9-10 anys és quan s'aconsella començar el tractament en cas que la mandíbula sigui més petita. Cap als 11-12 anys, un cop hagin sortit totes les peces, és el moment ideal per corregir les maloclusions per manca d'espai. En qualsevol cas, cal consultar amb l'especialista, que indicarà el tractament adequat a cada cas i quan ha de començar.

 

Prevenció bucodental

a) Càries; b) Higiene dental

 

a) Càries

Els bacteris que produeixen la càries són adquirits. El nadó neix amb la boca estèril i poc a poc va sent envaïda pels gèrmens. La transmissió d’aquests microbis es realitza, en la gran majoria dels casos, a través del cuidadors adults, de la mateixa manera que es pot transmetre una grip.

Existeixen diferents maneres de transmissió dels gèrmens a la boca de l’infant; a vegades els cuidadors adults utilitzen la boca com a mecanisme de neteja d’un xumet, la tetina del biberó o una cullera. Altres vegades és el costum de besar-los a la boca.

No cal que els adults tinguin càries, simplement l’intercanvi de saliva pot transferir els gèrmens a la boca dels infants; per això és important tenir bons hàbits d’higiene bucodental en qualsevol etapa del cicle vital.

Hi ha diferents causes que influeixen en l'aparició de la càries dental: 

• El tipus d'hidrats de carboni que es consumeixen: Es consideren molt cariògens (que provoquen càries) els sucres simples com la sacarosa, que és el sucre més consumit, la fructosa i la glucosa. 
• La concentració de sucre: Aliments com els caramels, els cereals ensucrats, les llaminadures i els pastissos tenen una alta concentració de sucre. 
• Les característiques físiques i la adhesivitat del producte: Són més cariògens els sucres sòlids, enganxosos o que es retenen amb facilitat a les fissures, als forats interdentals o a les vores de les genives. 
• La freqüència del consum: La concentració de sucre a la saliva n'anul·la la funció protectora de la saliva. Si es consumeix sucre repetidament s'impedeixen els mecanismes defensors, i s'altera l'acidessa de la saliva de forma prolongada. Per tant, l'hàbit de picar reiteradament influeix més en l'aparició de càries que la quantitat total que s'ingereix.

 
Aliments cariògens (que poden provocar càries): 

• Sucre 
• Caramels i dolços semblants 
• Xiclets ensucrats 
• Pastissos i pastes 
• Xocolata i galetes 
• Fruits secs 
• Patates fregides (xips) 
• Cereals endolcits amb sucre o mel 
• Begudes ensucrades 
• Sucs comercials
• Fruites ensucrades 
• Formatges cremosos

Consells sobre l'alimentació 

• No prendre, tant com sigui possible, aliments cariògens, especialment si són sòlids, adherents o amb facilitat per quedar retinguts. 
• Evitar al màxim l'hàbit de picar entre àpats. 
• En cas de consum, s'aconsella raspallar-se les dents acuradament a continuació, retirant tots els restes de menjar. 
• Les fruites i els vegetals crus milloren la neteja de les dents i estimulen el flux salival, per la qual cosa són molt recomanables. 
• És útil endarrerir el màxim de temps possible la introducció d'aliments dolços a la dieta del nen.
• Quan apareguin les dents, cal començar a oferir aliments sòlids que l’infant pugui mastegar i empassar. Una bona masticació afavoreix el creixement dels maxil·lars i permet una millor alineació dental.

Consells de salut: Alimentació en la infància i en l'adolescència

  

b) Higiene dental

Raspallat dental

Contribueix a reduir la placa bacteriana.

Als 6-7 mesos surten les primeres dents i cal iniciar la higiene bucal dels infants, netejant-los les dents després dels àpats amb una gasa i aigua, o didals bucals de silicona.

Als dos anys, cal introduir la utilització del raspall de dents, adequat a la seva mida, amb quantitats mínimes de dentífric fluorat. Els pares haurien de repassar la raspallada, ja que fins als 6-7 anys, l’infant no adquireix la destresa manual necessària per aconseguir una higiene correcta. Quan són petits poden utilitzar una tècnica senzilla d'escombrada horitzontal o de moviments circulars, de forma suau.

No existeix una evidència consistent que indiqui la quantitat de temps que ha de durar la raspallada, però s'aconsella fer-la després de cada àpat com a mínim dues vegades al dia, durant dos minuts cada vegada. S’ha d’indicar a l’infant que escupi l’excés de pasta dentífrica i que no s’esbandeixi la boca durant els dos minuts següents. La raspallada més important és la d’abans d'anar a dormir, ja que les restes que queden a les dents durant tota la nit són lògicament més perilloses, tant pel temps d'exposició com per la disminució de la salivació durant el son.

A partir dels 6 anys l'infant pot començar a netejar-se per sectors, incloent-hi la llengua i el solc de les genives.

Per evitar que el raspall de dents es contamini i es deteriori, s'ha de canviar cada 3-6 mesos.

 

Fil o seda dental 

Serveix per netejar les restes de menjar que queden entre les dents i que no s'eliminen amb la raspallada. Generalment, es recomana una vegada les dents de l’infant comencen a tocar-se les unes a les altres, aproximadament cap als sis anys.

És important que l’adult ensenyi la tècnica d’ús del fil dental a l’infant. Si fos necessari, existeixen subjectadors de fil dental que facilitaran la neteja. 

 

Administració de fluor

El fluor és la substància més important en la prevenció de la càries dental. Fa més resistent l'esmalt, afavoreix la remineralització i disminueix la placa bacteriana i la concentració de bacteris.

Malgrat això, la major disponibilitat de fluor a les pastes fluorades en l’actualitat pot provocar l’augment d’una afecció anomenada fluorosi dental, causada per un consum excessiu durant el període de formació de les dents. Aquesta afecció consisteix en un canvi en l’aspecte de la superfície esmaltada de la dent, que pot anar des de taques blanques a les vores, fins a, en casos més greus, taques marronoses a tota la dent. En els casos lleus, que són els més comuns, no s’afecta la funció de la dent ni provoquen dolor.

Per evitar-ho, cal supervisar el raspallat de manera que l’infant no utilitzi massa pasta dental i aprengui a escopir-la per evitar que la ingereixi.

Les fonts de fluor són múltiples: 

• Ingesta d'aigües fluorades procedents de la xarxa pública. 
• Administració de suplements (gotes o comprimits): Només és indicada per a nens que no beuen aigua fluorada ni utilitzen pasta amb fluor. 
• Dentifricis fluorats: Utilitzar-los correctament és suficient com a prevenció per als nens que beuen aigua fluorada. 
• Col·lutoris: Líquids per glopejar que es poden utilitzar a partir dels 6 anys. Poden ser setmanals, normalment s'utilitzen a l'escola, o diaris, utilitzats a casa i més recomanats, perquè els setmanals no ajuden a crear l'hàbit i provoquen descuits. 
• Gels i vernissos de dents: Tenen una concentració alta de fluor i els apliquen a la consulta els professionals, en situacions d'especial risc.
• Dentifricis fluorats: Utilitzar-los correctament és suficient com a prevenció per als nens que beuen aigua fluorada.
  
  Les recomanacions de la Acadèmia Europea d’Odontopediatria (EAPD) respecte a l’ús de dentifrici amb fluor en la higiene dental diària són:
• Entre els sis mesos i dos anys, dues vegades al dia amb una pasta de dents amb 500 ppm de fluor, utilitzant la quantitat similar a un pèsol.
• Entre els 2 i 6 anys, dues vegades al dia amb pasta de dents amb entre 1.000 i 1,450 ppm de fluor, utilitzant la quantitat similar a un pèsol.
• En infants majors dels 6 anys, dues vegades al dia amb una pasta amb 1.450 ppm de fluor, utilitzant una quantitat d’1-2 cm.
• Quan s’utilitza pasta fluorada juntament amb altres mitjans d’aportació de fluor, cal tenir present l’efecte acumulatiu del fluor, sobretot en menors de 6 anys, per evitar el risc de fluorosi dental.

Desenvolupament emocional 

 
Els desafiaments a què s'enfronta el preescolar consisteixen a no acceptar els límits i, al mateix temps, mantenir el seu sentit d'autonomia; la prevalença dels impulsos agressius i la interacció amb un cercle cada vegada més ampli d'adults i companys.
 
El preescolar experimenta sentiments de tota mena cap als seus pares: amor intens, gelosia, ressentiment i por que els seus sentiments negatius puguin provocar que l'abandonin. Cap als 3 anys el nen és cada vegada més conscient de la relació de parella dels seus pares i expressa, al mateix temps, desig amorós i hostilitat cap al progenitor de l'altre sexe, alhora que rivalitza amb el del seu propi sexe (complex d'Èdip). Si els pares actuen de manera correcta, marcaran els límits al seu fill i el nen anirà interioritzant el seu lloc i la seva funció dins de la família: la relació dels seus pares i el seu lloc com a fill. S'identificarà de forma positiva amb el progenitor, i per extensió, amb els companys del seu mateix sexe, i construirà la seva identitat sexual, que es consolidarà de manera definitiva durant l'adolescència.
 
Aquest remolí d'emocions supera, de molt, la capacitat del nen per expressar-les o analitzar-les. En aquesta etapa no tolera les frustracions ni té maduresa neurològica suficient per controlar els seus impulsos, i s'adona que pot influir en aquells que l'envolten amb la seva conducta. Per molts pares pot resultar difícil comprendre el seu fill preescolar, perquè pateix canvis ràpids que poden desconcertar, canvis necessaris i normals en un desenvolupament correcte cap a l'autonomia i la maduresa: de la dependència total del lactant a una independència desafiant; del desemparament a l'ús d'un llenguatge sofisticat, i de l'alegria a la ràbia incontrolada. 

En aquesta etapa els límits per al comportament són predominantment externs (normes imposades pels pares, cuidadors o mestres). El nen posa a prova aquests límits per aprendre a conèixer els comportaments que resulten acceptables i també per saber fins on arriba el seu poder sobre els adults importants per ell (normalment els pares). Això es veu reflectit, sobretot, quan vol cridar l'atenció de manera excepcional, fins i tot de manera negativa, o quan els límits són inconstants. Un exemple típic és el nen que no menja a casa però sí que ho fa sense problemes a la llar d'infants.
 
L'oposició, el negativisme i les rebequeries són manifestacions normals en aquesta etapa del desenvolupament. A través d'una correcta disciplina el nen aprendrà a funcionar com a membre de la societat i a assolir els mecanismes necessaris per autocontrolar-se. El mal geni i la ira que manifesta el nen sorgeixen quan no pot aconseguir el que desitja en el moment en què ho desitja. La incapacitat del petit per controlar algun aspecte del món extern, (p.e: el que es pot comprar o el moment en què es pot sortir a passejar) sol provocar la pèrdua del control intern i que tingui rebequeries. La por, el cansament excessiu o el malestar físic també poden provocar-ne. Quan estan reforçades per recompenses intermitents, com passa quan els pares accedeixen ocasionalment a les demandes del nen, les rebequeries poden convertir-se en una estratègia del petit per exercir el control. És necessari que els pares inculquin al nen gradualment l'existència de límits a la satisfacció immediata de les seves necessitats, i aquest s'adonarà a poc a poc d'allò que és acceptable i d'allò que no ho és. De la mateixa manera que li diuen allò que no ha de fer, és important que li transmetin allò que sí que està permès.
 
Les rebequeries solen començar al final del primer any de vida i són més freqüents a partir dels dos anys, quan ja sap la diferència entre el sí i el no. En aquesta edat no hi ha sentiment de culpabilitat per fer una cosa dolenta i, per tant, no és adequat pensar que el nen és desobedient. Als tres anys no té tampoc la sensació de culpa, però apareix l'afany d'agradar a l'adult a causa de la dependència que en té. Fins als 6-7 anys no es desenvolupa un veritable coneixement d'allò que està bé i allò que està malament.

Pautes que s'han de seguir davant d'una rebequeria: 

• Què s'ha de fer: 
  • Ensenyar al nen a expressar els seus sentiments. 
  • Comprendre el nen tenint en compte que no té els mecanismes necessaris per resoldre la situació. 
  • Distreure’l i anticipar-se a possibles atacs de mal geni. La distracció s’ha de fer discretament, si no el nen pot aprendre a amenaçar enrabiant-se per obtenir encara més atenció. 
  • Retirar-li l'atenció quan tingui l'enrabiada, ja que si no hi ha “públic” perd el sentit. És convenient vigilar que el nen no pugui fer-se mal. 
  • Elogiar i recompensar el nen quan tingui un comportament adequat. 
  • Organitzar l'entorn en funció de les seves necessitats i ensenyar-li hàbits mitjançant rutines en les activitats. 
  • Plantejar situacions en què pugui escollir d'acord amb les seves capacitats. 
  • Establir límits clars, coherents i raonables respecte a la seva manera d'actuar.

• Què no s'ha de fer:
• Deixar-se fer xantatge, és a dir, cedir per tenir tranquil·litat, cosa que suposarà deixar el problema per més endavant.
• Avisar-lo repetidament quan no ens fa cas. Si es fa una advertència és millor complir-la, i així tindrà sentit per al nen.
• Ser incoherent en el comportament. Quan s'estableixen diferents patrons de conducta per al nen, aquest no estarà segur d'allò que s'espera d'ell i tendirà a no fer cas a cap dels dos o s'aferrarà a aquell que li resulti més indulgent.
• Posar en qüestió l'amor del nen en funció del seu comportament, ja que pot afectar la seva autoestima.En definitiva, el que es pretén és que el nen aprengui a fer allò que és correcte i que ho faci en un ambient on se senti estimat i segur.

2. Control d'esfínters 

Quan:

La micció en les primeres etapes de la vida és un acte reflex automàtic. El seu control depèn de la maduració del sistema nerviós central (SNC) i de la capacitat vesical del nen. L'adquisició d'aquest control és variable entre uns nens i altres, encara que l'edat més freqüent sol ser als 2 anys i mig per al control diürn i una mica més tard per al nocturn. Per tant, no s'ha de precipitar o forçar l'entrenament perquè cada nen estarà preparat a una edat diferent.

En general, hi ha signes que anuncien el moment oportú per iniciar l'aprenentatge del control d'esfínters: quan el nen manté els bolquers secs durant 2 o 3 hores, es desperta sec després de la migdiada, anuncia el pipí en el moment en què mulla el bolquer, etc. Aquest últim signe indica que el nen va essent conscient que alguna cosa canvia al seu cos, encara que de moment sigui incapaç d'avançar-se al reflex de la micció. 

 

On:

Pot ser diferent segons els costums socials. En el nostre medi s'utilitza habitualment l'orinal. És aconsellable comprar-lo un temps abans d'iniciar l'aprenentatge per familiaritzar l'infant amb l'objecte, d'aquesta manera s'evita el pas brusc de la calidesa del bolquer a un element que pot resultar estrany i fred. Hi ha nens que, per imitació, poden sentir preferència pel vàter, fet que ha de ser respectat, encara que normalment el petit se sentirà més còmode i segur si pot recolzar els peus a terra i, a més, podrà empènyer amb més força quan defequi. 

Com:

Una vegada decidit el moment i el lloc, és aconsellable crear un clima relaxat i agradable per a l'entrenament, recorrent a jocs, contes o alguna activitat que li agradi. No s'ha de forçar el nen, ni mantenir-lo en la situació durant un temps excessivament prolongat, perquè podria rebutjar-ho. 

Quan aconsegueixi resultats ocasionals és efectiu utilitzar estímuls afectius: somriures, paraules afectuoses, una abraçada, etc. Es desaconsellen els estímuls materials (el nen entén més la calidesa de les paraules que el contingut dels missatges). Cal tenir en compte que en les fases inicials de l'aprenentatge, el nen cometrà nombrosos errors; necessita temps, com totes les habilitats que va adquirint (igual que començar a caminar, per exemple).

Quan aconsegueixi progressar, s'ha d'elogiar-lo amb freqüència i estimular-li l'autonomia: posar-li roba que sigui fàcil de treure, evitar botons, etc.

Enuresi: emissió involuntària d'orina en nens de 5-6 anys.

 

3. Llar d'infants i escola 

3.1 Llar d'infants; 3.2 Escola; 3.3 Característiques escolars segons les etapes; 3.4 Trastorns del comportament vinculats a l'escolaritat; 3.5 Trastorn de l'aprenentatge; 3.6 Trastorn per dèficit d'atenció (TDAH); 3.7 Violència o assetjament; 3.8 Activitats extraescolars.

 

3.1 Llar d'infants

Si bé la seva funció específica és guardar i atendre els nens, també s'assignen a les llars d'infants unes altres funcions com la preparació a l'escolaritat i la detecció de petits problemes del desenvolupament.

L'atenció individualitzada a casa seria el més recomanable per als menors d'un any, així com la incorporació a un grup d'iguals a la guarderia podria beneficiar el nen més gran. Però l'edat d'inici a la guarderia dependrà de cada nen i de les possibilitats de cada família. 

1. Avantatges: 
   • Allibera la família durant unes hores de l'atenció del nen i li permet dedicar-se a unes altres activitats. 
   • Millora la socialització del nen, especialment la convivència amb altres nens d'edat similar, acostumant-lo a compartir espai, joguines i l'atenció dels adults. 
   • Pot detectar petits defectes sensorials o del desenvolupament que en les exploracions mèdiques habituals poden no manifestar-se, fet que permet establir un tractament precoç. 
2. Inconvenients: 
   • Processos catarrals repetits, a causa del dèficit immunològic normal d'aquesta edat, ja que s'ha esgotat la immunitat transmesa per la mare i encara no s'ha desenvolupat la del nen. Com que a la guarderia s'hi apleguen nens d'edats similars i, per tant, amb les mateixes condicions d'immunitat, les possibilitats d'intercanvi de gèrmens són més grans i els refredats s'incrementen considerablement. Generalment, incomoden el nen i provoquen angoixa als pares, però són benignes i no tenen influència sobre la seva futura salut, no deixen seqüeles i resulten un procés natural i progressiu de "vacunació" contra molts dels virus que l'envolten. 
   • Gastroenteritis freqüents (vòmits i diarrees) causades per la transmissió de gèrmens o paràsits, a causa de la tendència d'aquesta edat a compartir objectes sovint contaminats per les secrecions. 
   • Malalties pròpies de la infància. La vacunació sistemàtica fa que només persisteixin la varicel·la i l'exantema sobtat, que no acostumen a transcendir en la salut futura. 
   • Moltes infeccions són contagioses quan el nen encara no presenta cap símptoma, per la qual cosa n'és impossible la detecció, i no és eficaç l'exclusió del nen malalt per interrompre'n el contagi.

Un cas que s'ha de tenir en compte és el dels nens amb problemes de salut específics: trastorns immunològics importants digestius, respiratoris o circulatoris que poden fer endarrerir o en algun cas evitar el pas del nen per la llar d'infants.

 

3.2 Escola

La seva funció fonamental és educar, és a dir, aconseguir el desenvolupament integral de la personalitat de l'infant atenent totes les seves facultats: físiques i psíquiques. Si bé la seva funció més important és relativa als coneixements i a l'aprenentatge del millor sistema per adquirir-los i retenir-los, també actua en la convivència, la tolerància, el treball en equip i la necessitat de compartir vivències amb els companys.

Inicien la pràctica esportiva amb la gimnàstica, els esports bàsics com la natació i l'atletisme, i els esports d'equip en què el nen aprèn la importància de la col·laboració i l'esforç conjunt, així com a posposar el seu individualisme. 

L'escola també ha de potenciar l'atenció a la salut. Juntament amb els hàbits saludables que han d'establir els pares, pot iniciar el nen en els aspectes més elementals d'una educació sanitària adequada a cada edat: higiene corporal i dental, nocions nutricionals, de prevenció d'accidents, perills de les drogues, informació sexual, etc.

En molts casos, l'escola col·labora amb els equips de salut de la zona per completar la seva funció preventiva amb revisions i vacunacions, ja que és un lloc idoni per controlar i arribar a una gran majoria de població infantil. Seria desitjable que aquesta relació entre l'escola i la sanitat fos cada vegada més àgil. El nen passa molt de temps a l'escola i els professors poden detectar problemes, tant individuals com col·lectius, que d'altra manera passarien desapercebuts.

 

Atenció a la diversitat:

Encara que abans aquest concepte indiqués l'atenció dirigida a grups de nens d'altres ètnies o cultures, nens amb deficiències o, en resum, nens que necessitaven una educació especial, actualment engloba tots els individus que formen part de qualsevol centre escolar, alumnes i professors. Partint de la idea que cada individu és diferent i cada centre és en un entorn social i cultural diferent, les motivacions, interessos, necessitats, expectatives i coneixements previs difereixen dels uns als altres i els estils d'aprenentatge, capacitats i habilitats també són diferents, per la qual cosa el projecte curricular del centre hauria d'establir els continguts i els objectius més adequats a les seves característiques.

 

3.3 Característiques escolars segons les etapes

a) Educació infantil (3 a 6 anys):

Educació dels nens quant a la capacitat progressiva d'atenció, hàbits d'ordre i inici de la socialització. Iniciació en el maneig del material escolar, treball de prelectura, memorització i orientació espacial, així com aspectes de la psicomotricitat que seran les bases per a l'adquisició de la lectura i l'escriptura. Si hi ha dificultats instrumentals o emocionals, ja es poden observar en aquesta etapa.

 

b) Cicle inicial d'educació primària (6 a 8 anys):

Adquisició de la lectura i l'escriptura. Noció del número, la suma i la resta. La dificultat més freqüent es troba en l'adquisició de la comprensió lectora.

c) Cicles mitjà i superior d'educació primària (8 a 12 anys):

A més d'un grau més alt d'exigència, s'inicien les matemàtiques fins al domini de l'aritmètica. Se li comença a demanar una certa capacitat de treball autònom, comprensió verbal, pensament lògic i motivació, la qual cosa implica uns hàbits de treball, d'estudi i una responsabilitat creixent.

  

d) Educació secundària obligatòria (12 a 16 anys):

Augmenta l'exigència dels mestres de diverses àrees sota la direcció d'una tutoria. Suposa un esforç adaptatiu important. D'una banda, tenen menys vigilància o guia i, d'una altra, el ritme de treball és més ràpid.

A l'inici d'aquest cicle és freqüent l'aparició del fracàs escolar, bé per dificultats i poca motivació, que originen l'acumulació de treball, o bé per aspectes relacionats amb els canvis psicobiològics que experimenta el preadolescent i adolescent, aliens a la pròpia escolaritat.

L'inici de l'escolarització coincideix amb una separació més notòria entre el nen i la família i amb un augment de la importància de les relacions amb mestres i companys. L'amistat, les afinitats i els antagonismes superficials contribueixen al creixement de la competència social del nen.

Alguns nens s'adapten fàcilment i gaudeixen d'èxits socials senzills. D'altres, que adopten estils individualistes o tenen diferències visibles, poden ser estigmatitzats com "rars" i sentir-se confosos per la seva falta de popularitat o dolorosament conscients de la seva diferència. Els nens amb dèficit d'habilitats socials poden arribar a tenir conductes extremes per aconseguir l'acceptació i acabar trobant-se amb nous fracassos.

 

3.4 Trastorns del comportament vinculats a l'escolaritat 

• Fòbia escolar: Es caracteritza per una gran angoixa davant del fet d'anar o ser a l'escola. 
• Absentisme escolar: A banda de l'absentisme produït per una malaltia, és una alteració del comportament com a reacció a situacions conflictives (familiars o al centre escolar). 
• Rebuig escolar: Es tracta de nens que rebutgen el treball escolar, ja que els resulta molt més interessant el joc. 
• Desinterès escolar: Alguns nens es mostren desinteressats tot i tenir bona relació amb els companys i gaudir de determinats aspectes de la vida escolar. 
• Desànim estudiantil: Pot aparèixer en nens amb manca d'habilitats per resoldre problemes, baixa tolerància a la frustració i tendència a la dilació en la resolució de les tasques quotidianes.   

 

Consells per a la família :

• Mantingueu-vos informats dels avenços de l’infant a l’escola. Informeu-vos de quines són les matèries on va millor i quines pitjor. Coordineu-vos amb el tutor/a.
• Heu de parlar amb l’infant sobre l’escola i els seus sentiments, que li agrada i desagrada, i per què.
• Doneu-li confiança i expliqueu-li que, independentment de les notes, se li valora l’esforç.
• Potencieu-ne els punt forts i descobriu el millor mètode d’aprenentatge per a ell, el psicopedagog de l’escola pot ajudar-hi.
• Dediqueu-li temps a casa per ajudar-lo en les matèries que li són més difícils, però deixant-li autonomia en aquelles que domina, per tal que s’adoni que pot fer-ho sol.
• S'ha de crear un ambient tranquil sense estímuls que el distreguin i deixar descansos, si és necessari, però respectant estrictament els horaris pactats.

 

3.5 Trastorns de l’aprenentatge

La majoria dels casos es detecten a l’escola. L’equip de salut valorarà cada cas i derivarà a l’especialista adequat.

En el cas d'un infant que als 8 anys no ha aconseguit el nivell esperat de lectura, escriptura, càlcul i capacitat d’atenció, ha de valorar-se si necessita una atenció especial i específica.

1. Dislèxia: Confusió de lletres semblants (b-d, p-q, m-n), inversió del grafisme d'algunes lletres o síl·labes, dificultat per separar els elements d'una frase, etc. Tot això provoca dificultats per entendre el significat del que llegeixen.
2. Dislàlia: Trastorn simple del llenguatge. És un trastorn en l’articulació dels fonemes que genera una pronunciació incorrecta. Fins als 4 anys d’edat, la pronunciació incorrecta es considera fisiològica, però superada aquesta edat, si persisteix i no es va perfeccionant, es recomana consultar amb un logopeda.
3. Disortografia: Normalment va associada a la dislèxia. Pot estar relacionada també amb trastorns de l'organització espacial, la mala memòria visual o la dificultat per acceptar les normes.
4. Discalcúlia: És la dificultat per fer anar els números i les xifres. Pot estar lligada a una deficient noció dreta-esquerra.
5. Disgrafia: Dificultat per escriure intel·ligiblement, principalment a mà. Aquest trastorn té una base d'ansietat.

 

Com es pot ajudar l’infant a casa?

Consells generals:

• El primer pas en qualsevol trastorn de l’aprenentatge és explicar a l’infant, clarament i de manera comprensible, la naturalesa del problema. Ha de saber que la seva dificultat té un nom, que això no vol dir que no sigui intel·ligent i que rebrà ajuda per millorar.
• Cal informar-se correctament amb l’especialista. Les necessitats particulars de cada l’infant han de ser ateses per un professional, però cal que els pares/familiars/tutors es coordinin amb ell per poder seguir la mateixa feina a casa.
• S'ha de mantenir una actitud positiva vers l’aprenentatge de l’infant. Només requereix un ensenyament diferent. No se l'ha de comparar amb altres nens. Ell té el seu propi procés d’aprenentatge. És important que els pares/familiars/ tutors mostrin comprensió i sensibilitat a l’hora de detectar problemes d’autoestima.
• Per fer els deures o estudiar, és aconsellable crear un ambient tranquil, ordenat i estructurat. S'ha d'organitzar el temps de treball i descans.
• S'ha de deixar que pregunti tot el que necessiti i assegurar-se que entén correctament les instruccions.
• S'han d'elogiar les seves capacitats i punts forts, i sobretot l’esforç que manifesta cada dia. Cal donar-li suport ajudant-lo a mantenir la confiança en si mateix.
• Cal coordinar-se amb el professorat de l’escola per poder detectar possibles dificultats i concretar les estratègies a seguir. S'ha d'animar l’infant a dedicar-se a activitats que li agradin i on pugui desenvolupar-se adequadament les seves capacitats (esports, dibuix, música, etc.).

 

Consells específics:

• En cas de dislèxia: cal motivar-lo a llegir. Seleccioneu llibres del seu interès, amb moltes il·lustracions i lletra gran. Busqueu un moment tranquil perquè llegeixi juntament amb una altra persona adulta. Després de la lectura conjunta comenteu amb ell el text per tal que s’adoni de quant ha entès. Feu més èmfasi en la correcta comprensió que en les possibles equivocacions.
• En cas de dislàlia: s'ha de treballar la respiració, la percepció i l’agilitat bucofacial amb exercicis que es poden fer conjuntament amb un adult. Amb un joc, com per exemple: bufar la cara, primer sense inflar les galtes i després inflant-les; tapar-se el nas algunes vegades per assegurar que surt tot l’aire per la boca; inflar globus de diferents formes i mides, i competir per qui acaba abans; fer bombolles pompes de sabó; bufar per fer girar un molinet de vent, o bufar paper o un tocar un instrument musical de vent.
• En cas de discalcúlia: ensenyeu a revisar els exercicis i comproveu-ne els resultats. Practiqueu molt i no doneu mai per apresa una habilitat numèrica reforçant les bases de les matemàtiques periòdicament. Exerciteu els conceptes matemàtics en els diferents contextos de la vida quotidiana: anar a comprar, mesurar un joc, comparar pesos, etc. Feu més atractiu l’aprenentatge.
• En cas de disgrafia/ disortografia: jugueu amb l’infant a escriure amb els ulls tancats. Ensenyeu-los a escriure amb lletra cursiva per evitar la separació de lletres en una paraula.

 

3.6 Trastorn per dèficit d’Atenció (TDAH)

El TDAH o Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat, és un trastorn que es presenta amb freqüència en la infància, en nens en edat escolar.

És freqüent trobar més casos en nens, però cal tenir present que en les nenes el trastorn pot ser menys evident i això pot implicar que no es diagnostiquin o el diagnòstic es faci més tard.

La causa es desconeix, malgrat que poden haver-hi factors genètics, factors prenatals (tabac o alcohol), factors medioambientals (adversitat social, deprivació severa), així com trastorns neurològics

Quines són les manifestacions clíniques més freqüents?

• Manca d’atenció: tenen dificultats per concentrar-se en una sola cosa. Es poden avorrir amb una activitat en pocs minuts. Per fer tasques que els agraden poden parar una atenció automàtica i sense esforç, però l’atenció conscient i selectiva per completar tasques habituals o per aprendre alguna cosa nova els resulta difícil.
• Hiperactivitat: semblen estar sempre en moviment, no poden estar-se quiets. Es precipiten a parlar o parlen sense parar. Tenen dificultats per estar asseguts i quiets. Això és més evident en els escolars, en els adolescents sol ser menys evident, en aquestes edats predomina una sensació d’inquietud.
• Impulsivitat: semblen incapaços de controlar les seves reaccions immediates o de pensar abans d’actuar. Els costa esperar el seu torn en jocs de grup, contesten abans que s’hagin completat les preguntes, etc.

Moltes vegades, la majoria dels nens, especialment els més petits i quan estan més nerviosos, es comporten de manera impulsiva, es mouen en excés o no paren atenció. La diferència entre aquest comportament i el TDAH és que en aquest trastorn els símptomes són presents durant almenys sis mesos, afecten diferents ambients o contextos (familiar, escolar, social), apareixen abans dels dotze anys i impedeixen que el nen/a es desenvolupi adequadament en el seu entorn. A més, aquests símptomes són massa intensos per al nivell de desenvolupament del nen.

 

Diagnòstic

És exclusivament clínic, és a dir, el realitza un professional sanitari a partir de la informació que proporcionen els mateixos nens, els pares i els educadors.

 

Com ajudar el nen a casa?

Encara que educar un nen/a amb TDAH pot ser un veritable desafiament, és important saber reconèixer que els nens que el pateixen no es porten malament expressament ni intenten cridar l’atenció amb la seva conducta, sinó que els resulta molt difícil controlar el propi comportament. La millor manera d’ajudar un nen hiperactiu és informar-se sobre el problema, fins i tot es recomana la participació dels pares en grups de suport i com a part de la teràpia conductual.

Alguns consells útils:

• Creeu una rutina diària amb una sèrie d’activitats des que el nen/a es desperta fins a l’hora d’anar-se'n al llit. Poseu l’horari en un lloc clarament visible perquè pugui veure què li espera al llarg de la jornada i quin és el moment per a cada activitat.
• Reduïu al mínim les distraccions. Proporcioneu-li llocs preparats per a cada activitat diària (fer els deures, vestir-se, etc.) i apagueu la televisió, la ràdio o qualsevol font de distracció mentre el nen/a les duu a terme.
• Limiteu les opcions. Oferiu-li la possibilitat d’escollir entre dos objectes a l’hora de decidir, per exemple, les joguines que prefereix, perquè no se senti aclaparat davant de moltes possibilitats.
• Establiu objectius assolibles i clars que el nen/a pugui acomplir .
• Doneu instruccions clares i breus per recordar-li les seves responsabilitats.
• Recompenseu els comportaments positius del nen/a. Es poden utilitzar adhesius i proposeu premis quan aconsegueixi un determinat nombre d'objectius.
• Ajudeu-lo a descobrir les seves habilitats per tal d'augmentar-li l'autoestima i afavorir les relacions socials.
• Proposeu descansos amb activitats que impliquin exercici físic durant les tasques que requereixen atenció.
• Busqueu activitats que li agradin i que sigui capaç de desenvolupar (esports, jocs, etc.).
• Utilitzeu estratègies per calmar-lo en les situacions conflictives, com establir temps d’espera, distreure’l o apartar-lo de la situació.

 

-Tutorial sobre el Tdha 

 

3.7 Violència o assetjament

3.7.1 Assetjament a l'escola (bulling); 3.7.2 Ciberassetjament escolar; 3.7.3 L'actitud dels adults és essencial 

Quan un infant pateix sistemàticament assetjament per part d'algun dels companys (agressions, amenaces, robatoris, insults) viu l'experiència amb molta intensitat. Se sent amenaçat en un lloc on hauria de sentir-se segur i protegit. No té cap control sobre l'amenaça, l'únic que pot fer és fugir, amagar-se o barallar-se pegar per defensar-se. Però, fins i tot si es defensa, els seus drets han estat vulnerats. Si no es prenen mesures, l’infant sent que el seu entorn treu importància a l'agressió ("són coses de la canalla"), i també sent vergonya d'ell mateix. Com a resultat, tendeix a minimitzar la importància del succés ocultant les seves veritables emocions.

Aquesta situació generalment farà que el nen estableixi criteris sobre ell mateix i sobre la vida que li conformaran una autoestima baixa i uns comportaments inadequats, no tan sols durant la infància sinó també durant la vida adulta.

 

3.7.1 Assetjament a l’escola (bullying)

La interacció amb els companys d’escola contribueix en gran mesura al desenvolupament sociocognitiu dels infants, però hi ha certs tipus de relacions, com el fet de patir l’assetjament dels companys, que poden tenir conseqüències molt negatives en aquest desenvolupament.

Les víctimes

Qualsevol pot ser objecte d’agressions. El grup tolera malament la diferència i qualsevol infant que surti de la norma té més probabilitats de ser rebutjat (portar ulleres, pensar o vestir diferent, ser d’una altra ètnia, estudiar molt, etc.). A vegades la gelosia o l’enveja poden desencadenar l’agressió.

Llevat que els nois/es ho expliquin a casa, pot ser difícil adonar-se del que està succeint. Malgrat això, existeixen senyals d’advertiment:

• Canvis en el comportament: el noi/a sembla angoixat, malhumorat. No menja o no dorm bé.
• No realitza les activitats que habitualment li agradaven.
• Pot mostrar-se trist o enfadat després d’utilitzar l’ordinador, interromp o modifica de manera estranya l’ús del mòbil o Internet (tret més específic en el ciberassetjament escolar)
• Pot evitar de sobte diferents situacions quotidianes: anar a l’escola, a l’autobús escolar,etc.
• Restringeix el contacte amb els seus companys tant dintre com fora de l’escola.

 

Els agressors

Qualsevol pot fer conductes d’assetjament. Hi ha trets temperamentals que poden predisposar a una conducta agressiva. Hi ha factors ambientals, com unes normes poc clares, una excessiva permissivitat per part dels adults, la manca de coherència o la simple exposició a la violència, que també poden contribuir-ne el desenvolupament. Hi ha infants que davant d’un conflicte no són capaços de generar solucions alternatives i responen agressivament, sense tenir en compte les emocions dels altres, o agredeixen perquè tenen una percepció esbiaixada de les intencions de l’altre.

Aquests infants tenen dificultats per processar la informació social i donar una resposta adequada; sovint presenten una mancança d’habilitats socials i dificultats de control de les emocions.

Els infants que agredeixen a través de les relacions socials són un cas diferent. Manipulen els altres per aconseguir que un alumne determinat sigui rebutjat, o exclòs de les activitats del grup o que aquest no li faci costat . Aquests nois/es assetjadors no tenen manca d’habilitats socials, al contrari, el seu problema és una acusada dificultat per empatitzar emocionalment amb l’altre.

També es pot agredir un company per contagi social (“ho faig perquè ho fan tots”), per no quedar malament davant del grup o per por a ser també subjecte d’assetjament si no s’afegeix a l’agressió.

Per últim, cal tenir present els models socials que reben els nois/es de l’entorn social en què viuen, especialment per part d’alguns programes televisius on sembla que es promoguin aquestes conductes: la gent rep trucades insultants, pateix comentaris denigrants o vots en contra, és ridiculitzada o rebutjada pel seu aspecte o per manca de talent en determinats àmbits.

 

En les situacions d’assetjament, tothom hi juga un rol:

No és una qüestió només d’agressor i víctima, és un problema seriós en què hi ha moltes més persones involucrades:

• Agressor/a: comença l’assetjament i en pren part activa.
• Seguidors: no comencen l’assetjament però en prenen part activa.
• Partidaris: no en prenen part activa però hi donen el recolzen mostrant un suport obertament.
• Espectadors: aparentment no prenen posició, el que succeeix “no és el meu problema”, però la manca d’intervenció implica afavorir per omissió el manteniment de la situació.
• Possibles defensors: pensen que caldria ajudar la víctima però no ho fan. Aquesta manca d’intervenció facilita el manteniment de la situació.
• Defensors: no els agrada l’assetjament i ajuden o intenten ajudar la víctima.

 

 

Descarrega't aquí la infografia

 

3.7.2 Ciberassetjament escolar

Les formes de ciberassetjament escolar o assetjament escolar a les xarxes, són tan variables com les possibilitats de les tecnologies. Sovint es repeteix la fórmula de l'assetjament. Normalment poden coexistir el dos tipus d’assetjament.

Les més usuals són:

• Amenaces directes o missatges desagradables com insults, llenguatge obscè, fingir ser una altra persona, bombardeig de SMS...
• Robatori de contrasenyes, publicació de dades personals, suplantació d’identitat o alteració de missatges de la víctima.
• Enregistrar fets d’amagat contra la voluntat de la víctima ( per exemple, als vestuaris), agressions, publicar fotos o vídeos (reals o trucats) als blogs per danyar la reputació. Creació de webs amb continguts ofensius.
• Burles a traves de les xarxes socials.
• Enviament de programes brossa, virus, subscripcions a llistes de pornografia, col·lapse de bústia de la víctima.

El dany dependrà del tipus d’agressió cibernètica. Suposen un major perjudici les formes relacionades amb la imatge: un correu electrònic privat és més dur i amenaçador, però un vídeo penjat a Internet el poden veure centenars o milers de persones, per tant tindrà més repercussió social i l’atac serà més lesiu.

Igual que en el cas de l'assetjament escolar, poden arribar a l’aïllament social, depressió, baixa autoestima, descens del rendiment acadèmic, rebuig de la vida escolar, amb l’agreujant que en el ciberassetjament escolar, les víctimes poden sentir-se més aïllades i desemparades en el moment de l’atac.

 

3.7.3 L’actitud dels adults és essencial

Actuar contra aquesta situació injusta, d’abús de poder, té molta importància ja que modela les expectatives dels nens sobre l’ús de la violència per resoldre conflictes i contribueix a la millora del clima de convivència a l’escola, amb resultats positius per a tothom.

En tot cas, la víctima s’ha de sentir escoltada i protegida i l’agressor/a ha de saber que està incorrent en una falta greument perjudicial i que no es permetrà que aquesta situació continuï.

 

Actuació dels pares/tutors davant d'una situació d'assetjament

En cas d’agressió o sospita d’agressió, cal pensar que als nois/es que en són víctimes els genera molta incomoditat i vergonya. Poden sentir-se culpables o témer que els pares se sentin decebuts.

• És important no culpar ni penalitzar, cal recordar que són les víctimes. En moltes ocasions s’inicien una sèrie d’actuacions amb aquests nois/es, quan en realitat s’hauria d’actuar sobre els agressors. Així, cal felicitar-lo per la seva valentia, recordar-li que no està sol i que junts trobaran la solució. S'ha d'insistir que és l’agressor qui té el problema i es comporta malament
• S'ha de transmetre el missatge que ell/a sí que és important. Cal escoltar-lo/a amb atenció. Cada nit abans d'anar a dormir es poden dedicar uns minuts a comentar, pares i fill, què els ha passat durant el dia.
• Cal explicar-li que té dret a ser tractat amb respecte i dignitat sempre i a tot arreu. Ningú no té dret a maltractar-lo ni a humiliar-lo.
• En cas necessari, el nen mereix que el defensin. És aconsellable acordar una reunió amb el professorat o la direcció de l'escola per explicar i discutir la situació.
• No s'han de destruir les evidències de l’assetjament, com lesions (cal demanar una valoració mèdica), missatges de text, correu electrònic, continguts multimèdia, etc.
• En cas d’assetjament procedent de l’entorn escolar, caldrà informar l’escola, director i orientador del centre per rebre el suport necessari i posar-se en contacte amb els pares de l’agressor, preferiblement en un context neutral on un conseller o professional pugui servir de mediador.
• En cas de ciberassetjament escolar, s'ha de tractar d’identificar l’assetjador parlant amb els responsables de l’escola o esbrinant-ne l'adreça IP. Caldrà recórrer a especialistes en informàtica i/o a les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat.
• S'ha de denunciar l’assetjament; les Forces i Cossos de Seguretat disposen d’unitats especialitzats en aquests delictes (Policia Nacional, Guàrdia Civil, policies autonòmiques).
• Cal contactar amb organitzacions especialitzades en assetjament escolar:
• INTECO, Institut Nacional de Tecnologies de la Comunicació. Ha publicat la guia legal sobre ciberassetjament escolar i grooming (assetjament realitzat per adults), per oferir consells als pares.
• EMICI, Equip Multidisciplinar de Recerca sobre Ciberassetjament escolar, del laboratori sobre Convivència i Prevenció de la Violència, ha elaborat també un protocol d’actuació per a pares i professors.

 

Actitud dels pares/tutors de l’infant agressor:

L’infant que agredeix també necessita ajuda. No tan sols les víctimes pateixen les conseqüències de la situació, els agressors poden entrar en un cercle on es destrueixen els seus valors i poden convertir l’assetjament en la seva manera habitual d’aconseguir els seus objectius. Entre les recomanacions a seguir s’ha de tenir en compte que:

• No s'ha de menystenir ni fer cas omís de la situació.
• Cal investigar per què té aquesta conducta d’assetjament d’un company/a.
• Cal parlar amb l’equip docent del col·legi per saber l’actitud de l’infant a classe i amb els altres companys/es.
• S'ha d'observar als amics de l’infant: les seves activitats dins i fora de l’escola, actituds amb els companys/es, resposta davant l’autoritat, etc.
• Cal transmetre en tot moment a l’infant, amb paraules i fets, que pot confiar en la seva família.
• S'han d’escatir els motius profunds de la seva actitud, quines són les seves insatisfaccions
• Cal deixar-li clar què li pot passar si segueix amb aquesta actitud.
• Cal demostrar-li el mateix afecte que abans de saber que l’infant era un assetjador.

 

Recomanacions per prevenir l’assetjament a les xarxes (ciberassetjament escolar):

• Apreneu a utilitzar les noves tecnologies per acompanyar l’infant en el seu ús i saber què fa.
• Involucreu-vos en l’ús que els menors fan d’Internet. Interesseu-vos pel que fa el noi/a, expliqueu-li els problemes i riscos que pot tenir i doneu-li consells d’utilització segura de les xarxes.
• Instal·leu els ordinadors en zones de la casa d’ús comú. És important que l’ordinador es trobi en un lloc comú de la casa, així els pares podran saber el que fan en tot moment, la freqüència i durada de les sessions. En cas de no ser possible, s'ha de deixar la porta de l’habitació oberta mentre estiguin connectats. Navegueu amb ells és una bona estratègia en els primers anys d’utilització dels ordinadors. Tot això no vol dir en cap cas que s’hagi d’espiar-los o envair la seva intimitat, la qual cosa només portaria a perdre'n la confiança.
• Establiu unes normes bàsiques d’ús i consum. Els menors i adolescents poden passar hores davant l’ordinador, raó per la qual és necessari establir horaris i controlar el temps.
• Superviseu l’ús responsable. Convé establir un control amb algun tipus de programa que garanteixi informació sobre els - usuaris i àmbits que freqüenta o amb qui es comuniquen els menors per prevenir la possibilitat d’una porta d’entrada per a usuaris malintencionats.
• Feu un ús apropiat de les imatges. Per als menors i adolescents, les fotografies i imatges constitueixen la principal via de presentació davant dels altres. En aquest sentit, és fonamental plantejar que no han d’enviar fotos o vídeos personals o d’amics a cap desconegut, ja que se'n pot fer un mal ús a la xarxa.
• Cal establir un diàleg permanent sobre els beneficis i perills de la tecnologia. Aquesta és una tasca fonamental dels pares i tutors. S'han d’abordar tant els aspectes positius de l’ús de la tecnologia com els possibles riscos que Internet pot implicar. Només amb un coneixement rigorós de les situacions que poden tenir lloc a Internet, és possible estar preparat per respondre-hi.
• Fomenteu la prevenció i l’autoprotecció. Cal plantejar-los que han de ser curosos amb les dades que faciliten, ensenyeu-los a no obrir arxius de procedència desconeguda, expliqueu-los que hi ha programes capaços de desxifrar les contrasenyes. Cal dir-los que han d'ignorar el correu brossa (spam), ni han de contestar a les provocacions. I si els molesten, han d’abandonar la connexió i demanar ajut. Cal ensenyar-los que s’han de comportar a les xarxes igual que ho han de fer al mon físic: no han d'insultar, ni explicar secrets, ni mentir, etc. També cal explicar les conseqüències que es poden tenir si es provoca ciberassetjament escolar.

Recomanacions sobre l’ús d’Internet 

 

3.8 Activitats extraescolars

El nen necessita destinar el temps a activitats lúdiques per compaginar-les amb aquelles que estan relacionades amb l'aprenentatge.

Totes les activitats són "a priori" interessants, però també poden ser sobreres. Un nen amb un horari molt ple d'activitats pot sentir ansietat davant la impossibilitat de donar una resposta adequada a les exigències quotidianes.

Les activitats extraescolars poden ser beneficioses per al desenvolupament de l'infant tenint en compte dos factors.

En primer lloc, el propi nen, el seu interès per determinats temes, la seva capacitat d'aprenentatge, l'edat, etc. A un escolar massa tranquil que acostuma a fer activitats sedentàries durant el seu temps lliure (mirar la televisió o jugar a videojocs) li pot fer bé una classe extra que augmenti la seva activitat física. En canvi, un nen actiu, amb una bona motivació cap a una activitat determinada, pot sentir ansietat si li recarreguen el temps per sobre de les seves apetències.

L'altre factor és el tipus d'activitat proposada. El nen l'ha de voler fer i ha de complementar la seva formació amb activitats esportives, lúdiques o culturals, sense oblidar l'interès que poden tenir aprenentatges complementaris com l'anglès o la informàtica. La clau per escollir-les serà tenir en compte les característiques i les capacitats del nen, els interessos i preferències i el seu rendiment acadèmic, i sempre s'han de consensuar amb ell.

 

4. Oci 

El nen no té una capacitat d'atenció continuada i demana pauses per poder reprendre més eficaçment aquesta atenció després, per la qual cosa el temps d'oci és necessari en la formació infantil. També convé perquè el treball escolar l'obliga a un sedentarisme prolongat i el temps d'oci li permet compensar-lo amb jocs en moviment i completar la formació amb la pràctica d'esports, dansa, arts plàstiques, música, etc., És a dir, parcel·les en què l'escola dedica poc temps.

4.1 L'activitat física; 4.2 Teleoci; 4.3 Joc

 

4.1 L'activitat física

La sobrecàrrega lectiva escolar i el fet que cada vegada es destini més temps a la televisió, els videojocs i l'ordinador causen un progressiu sedentarisme del nen i redueixen de forma alarmant el temps destinat a l'activitat física. En conseqüència, el seu desenvolupament físic i emocional pot quedar compromès. Es registra un augment de sobrepès i obesitat infantil i, en conseqüència, un alt risc de ser obesos en l'edat adulta i patir els problemes que hi estan relacionats (cardiovasculars, metabòlics, respiratoris, ossis, articulars, etc.).

Consells de salut davant el sobrepès i la obesitat en la infància 

 

En l'etapa de lactant es recomana la mobilització passiva dels membres, que es farà efectuant lleugers estiraments que reforcen el to muscular. A mesura que el nen creix és aconsellable fomentar les seves tendènciesespontànies com la subjecció de petits objectes, gatejar, estar dret, els primers passos i deambular.

En l'edat preescolar la pràctica física s'orienta a l'adquisició i el foment de les diferents habilitats que el nen va desenvolupant. És aconsellable estimular l'execució d'exercicis variats, divertits i dinàmics, de forma elemental, donant prioritat a la iniciativa del nen per córrer, nedar, saltar, enfilar-se als llocs, etc. La introducció d'exercicis com el joc amb pilotes o el pedaleig permet la millora de la coordinació i l'equilibri, fonamentals en aquesta edat.

Durant l'etapa escolar és important fomentar la pràctica d'activitat física, plantejant-la com una forma de superació personal més que de competició. Ha de ser una distracció, un aprenentatge d'uns hàbits sans. A partir dels 9 anys és la millor etapa per a l'aprenentatge d'una habilitat esportiva. S'inicia l'activitat competitiva amb la mateixa idea de millorar un mateix, més que de guanyar el contrincant. 

És indispensable en totes les etapes aplicar les mesures necessàries per evitar accidents.

 

Consells per afavorir l’activitat física

Quan l’infant encara no camina:

• S'ha de jugar amb ell. Cal oferir-li joguines i altres objectes que li cridin l’atenció i que pugui agafar.
• Estimuleu que es mogui posant-lo estirat o assegut en un espai segur (manta, parc) de manera que es pugui desplaçar lliurement.
• Reduïu a menys de 45 minuts seguits el temps que passa a les carrutxes, caminadors elàstics, cotxets o altres seients perquè en limiten els moviments.

Quan l’infant ja camina:

• S'ha de sortir cada dia una estona. Cal portar-lo a àrees amb jocs infantils on es pugui enfilar, gronxar-se o simplement caminar. Cal portar-lo també a llocs segurs on pugui patinar, anar amb patinet, bicicleta o senzillament córrer. No s'ha d'oblidar protegir-lo del sol.
• Cal jugar i ballar amb ell amb alguna música que li agradi per inspirar-lo a moure’s. En triar les activitats extraescolars, s'han de prioritzar les més actives.
• S'ha de reduir a menys de 2 hores al dia el temps que passa mirant la televisió o davant altres pantalles.
• Cal jugar a jocs de perseguir-se o agafar-se i ensenyar a llançar, xutar, botar i regatejar una pilota.
• S'ha de reduir a menys de 45 minuts seguits el temps que passa als cotxes o altres seients. És aconsellable fer-lo caminar.
• Cal donar exemple deixant-lo caminar i pujar per les escales amb els adults.
• Organitzeu sortides a peu o bicicleta, passeu un matí a l’aire lliure.
• És recomanable anar a l’escola caminant, amb patinet, amb bicicleta o amb transport públic.

Més informació a: Pla d’activitat Física Esport i Salut Generalitat de Catalunya  

 

4.2 Teleoci

Actualment, el consum de programes de televisió, videojocs i ordinadors ocupa gran part del temps de lleure dels nens. El consum d'aquests mitjans audiovisuals pot proporcionar informació, formar i entretenir, però també pot produir efectes perniciosos si no es controla. Es pot arribar a situacions de sedentarisme i passivitat, d'adaptació a un mitjà contínuament sonor o sorollós, de canvis en la comunicació intrafamiliar, etc.

Molts nens reben les primeres imatges del món i de la societat exterior a través de la televisió. El petit, després d'unes quantes hores de televisió, va elaborant el seu món interior, impregnat d'estereotips sexuals, models violents de conducta, valors consumistes, etc. La programació infantil prioritza l'impacte audiovisual per sobre del relat, amb la qual cosa genera més fascinació que reflexió. Els anuncis són apreciats pels infants en edat preescolar perquè són relats curts, impactants, carregats d'imatges i amb moviments ràpids, però poden ser enganyosos per als menors de 8 anys, que són incapaços de comprendre la intenció de l'anunci i n'accepten les afirmacions com a vertaderes.

Durant el primer any de vida els nens no distingeixen entre imatge i realitat. A partir dels 18 mesos comencen a comprendre que les imatges representen persones i objectes. Cap als 8 anys distingeixen entre ficció i realitat, però només cap als 10-13 anys són capaços de captar els continguts d'un argument filmat.

Els videojocs són una de les joguines del mercat més sol·licitades pels petits. Les successives pantalles són plenes d'imatges impactants, amb un violència "neta", és a dir, res dolent s'aprecia en matar els "dolents".

Els ordinadors o Internet són utilitzats pels infants en edat escolar més com una alternativa als videojocs que com un instrument de treball. Amb Internet la capacitat de seducció del món virtual augmenta, la gratificació és immediata i la interlocució automàtica. No es necessita sensibilitat afectiva, sinó només habilitats i coneixements per arribar a tot arreu i aconseguir el que es desitja sense límits, barreres o frustracions.

 

Recomanacions per a la familia:

• Controlar els programes que veuen els infants, especialment els menors de 8 anys; el nivell de desenvolupament psíquic fa que acceptin la imatge com a realitat. És aconsellable evitar que vegin sols la televisió, és necessari l'acompanyament dels pares per seleccionar els programes i, si cal, comentar després les imatges amb el nen, ajudant-lo a distingir-les de la seva vida real i dels seus propis valors. 
• Controlar el temps d'exposició. S'aconsella que l'ús de pantalles no excedeixi, en total, les 2 hores diàries. 
• Evitar l'ús de la televisió com a tranquil·litzant o "cangur". 
• No col·locar televisors a l'habitació del nen. 
• Apagar la televisió a les hores dels àpats en família.

 

4.3 Joc

Com s'ha comentat anteriorment a l'apartat del desenvolupament psíquic i social, una part del temps lliure hauria de dedicar-se al joc, preferiblement amb joguines imaginatives i creatives que contribueixin a la seva formació. El joc és un plaer en si mateix, és diversió, però també socialització. Jugant desenvolupen les aptituds físiques, la intel·ligència emocional, la creativitat, la imaginació, la capacitat intel·lectual i les habilitats socials, al mateix temps que gaudeixen i s'entretenen.

Els jocs col·lectius són aconsellables, igual que les colònies d'estiu, perquè ajuden a fomentar la convivència i la socialització d'una forma lúdica.

2.1. Còlics del lactant

És un problema comú que sol afectar els nadons durant les primeres setmanes de vida, generalment entre les 2 i 4 setmanes, i que pot durar de 3 a 4 mesos. 

El nen plora de manera intensa i inconsolable, habitualment cap a la tarda-nit, flexiona les cames damunt del ventre i no aconsegueix tranquil·litzar-se ni amb el menjar ni amb cap altre intent d'encalmar-lo. Pot presentar també un abdomen inflat (amb gasos) i rots freqüents o ventositats. 

No és un trastorn de la salut, el nen està sa però el plor és percebut pels pares com excessiu i els pot produir gran ansietat.

No se'n coneix la causa exacta. Es relaciona amb gasos intestinals, ingerits durant les preses d'aliment o provocats pels bacteris intestinals, però també amb problemes emocionals. Sembla ser que un excés d'estímuls arriba a sobrepassar-lo i és per aquest motiu que els episodis comencen al vespre, és a dir, al final del dia. Un altre motiu emocional podria ser la necessitat de contacte amb la mare. L'ansietat dels pares també contribueix a la seva aparició i persistència.

 

Actuació dels pares:

• Procurar romandre calmats. Si el nadó intueix nerviosisme s'intranquil·litzarà més. 
• Comprovar que el plor no estigui motivat per altres causes: gana, set, fred, calor, son o incomoditat. S'ha de tenir en compte que el plor és la forma que té el petit de comunicar les seves necessitats. 
• Examinar els mètodes que calmin millor el nen (cada un tindrà les seves preferències): acaronar-lo, bressolar-lo amb suavitat, passejar, buscar la posició en què es trobi més còmode, tranquil·litzar-lo amb el xumet, fer-li escoltar sons rítmics o cançons de bressol, etc . 
• Fer-li moviments giratoris amb les cames sobre l'abdomen, per facilitar l'expulsió dels gasos. 
• Fer-li massatges a l'esquena, de forma tranquil·la i pausada, parlant-li suaument. 
• Els primers dies, cercar un ambient relaxat per donar-li el pit o el biberó, evitant la presència de moltes persones. La mare estarà més tranquil·la i el petit menjarà millor. 
• Evitar l'excés d'estímuls físics, com per exemple els sons o la llum forta, així com la sobreestimulació afectiva; si el petit està adormit, respectar-li el son en un lloc tranquil i evitar que passi d'uns braços a uns altres (encara que vinguin visites). 
• Abans de caure en l'esgotament, fer torns o cercar el suport d'un familiar per poder rellevar-se i descansar. 
• No administrar cap medicament ni canviar la llet, si pren biberó, sense consultar-ho abans amb la infermera pediàtrica. 
• Si el plor és molt freqüent, va acompanyat de rebuig de l'aliment o el petit està decaigut, és aconsellable consultar a la infermera pediàtrica.

    

2.2 Dermatitis del bolquer

És una reacció inflamatòria aguda causada per la irritació produïda pel contacte de la zona amb els excrements i l'orina.

Altres factors que hi influeixen són:

• productes utilitzats en la higiene del nen (sabons i detergents) 
• utilització errònia de cremes antibiòtiques o amb corticoides 
• higiene defectuosa 
• infeccions urinàries 
• trastorns digestius 
• dietes riques en proteïnes

   
La forma més comuna és l'eritema de la zona en contacte amb el bolquer. És una inflamació de color vermell intens o vermell violaci. Poden aparèixer lesions exsudatives o vesícules. Si no es tracta és freqüent que se sobreinfecti amb bacteris o fongs. El nen es mostra irritable i molest.

 

Prevenció:

• Canvieu freqüentment de bolquer. 
• Netegeu amb aigua tèbia (sense sabó o amb sabó neutre). 
• Banyeu-lo i assequeu-lo minuciosament. 
• Apliqueu cremes protectores suaus (pasta a l'aigua). 
• No utilitzeu tractaments de forma preventiva (antibiòtics, corticoides, antifúngics). 
• En cas que no utilitzeu bolquers d’un sol ús, utilitzeu aigua abundant per esbandir-los. 
• Airegeu la zona del bolquer com més temps millor.

 
El tractament en els casos lleus és intensificar les mesures d'higiene i aplicar crema protectora. Si l'eritema persisteix és aconsellable consultar amb la infermera, que valorarà i indicarà les millors opcions per revertir l'eritema.

2.3 Displàsia de malucs

És una sèrie de trastorns del nounat en què l'os llarg de la cuixa (fèmur) pot sortir o surt totalment o parcial de la concavitat articular del maluc (acetàbul). És important detectar-lo i corregir-lo abans que el nen comenci a caminar. 

Els problemes de maluc no sempre són fàcils de detectar des del principi, per això el pediatre revisarà els malucs del nen a cada visita de rutina. Per fer l'exploració, el metge empeny les cames suaument, les obre i les tanca amb una mà mentre li subjecta el maluc amb l'altra. La maniobra no resulta dolorosa, el nen plora perquè el metge el subjecta fort i això li molesta.

La majoria dels nens no tenen problemes, però un petit percentatge de nens, en fer-los l'exploració, el pediatre detecta un so semblant a un "clic" que indica que el fèmur pot sortir-se de l'articulació. En molts casos es resol sense tractament en unes setmanes. En un altre petit percentatge de nens, el metge nota un os que sobresurt, amb un so semblant a "clunc", que indica que el fèmur surt totalment o parcialment. 

Un altre signe que indica la necessitat de descartar un possible problema de malucs és l'asimetria dels plecs de les cuixes. Per confirmar el diagnòstic es realitzen altres proves, com una ecografia (examen amb ultrasons) a les 6 setmanes de vida i una radiografia als 4 mesos.

El maluc inestable o "clic" es corregeix mantenint separades (en abducció) les cames del nen per aconseguir que el cap del fèmur estigui situat a l'acetàbul durant el seu desenvolupament. Posar 2 o 3 bolquers no és un tractament suficient perquè no impedeix que el nadó ajunti les cames. En canvi, és aconsellable portar el nen en una motxilla o assegut al maluc perquè així tindrà les cames molt obertes i l'os es col·locarà a la cavitat de l'articulació.

Depenent del tipus de lesió es recomanarà la consulta amb l'especialista protètic.

 

Hi ha tres tipus d'anomalies:

• Dislocació franca del maluc o luxació, quan el cap de l'os és fora de l'articulació. 
• Dislocació parcial o subluxació, quan el cap femoral no és completament fora. 
• Inestabilitat, quan el cap femoral té facilitat per entrar i sortir de l'articulació. És la més freqüent.

En cas necessari, l'especialista recomanarà un sostenidor tou anomenat "arnés de Pavlik", que el nen portarà les 24 hores del dia. Fa mantenir els genolls separats i doblegats cap al pit, com una granota. El metge li farà un control dels malucs cada 1-2 setmanes al principi, per comprovar que el fèmur es manté a lloc. La durada del tractament pot variar entre 3 i 6 mesos.

 

2.4 Exantema sobtat

Està causat per una infecció vírica que es transmet per via respiratòria. El nen té febre alta que dura de 2 a 5 dies. En ocasions s'acompanya de símptomes de refredat o de trastorns digestius. Quan la febre remet, apareix un exantema (erupció) que afecta fonamentalment el coll i el tronc, encara que també pot sortir a les extremitats. Dura entre 24 i 72 hores. Pot presentar convulsions febrils durant el transcurs de la malaltia.

El tractament és simptomàtic, és a dir, es tracten els símptomes que el nen presenta (febre, vòmits, etc.).

 

2.5 Mort sobtada del lactant (SMSL)

És la mort sobtada i inexplicable d'un nen de menys d'un any d'edat mentre dorm. No se'n coneix la causa exacta, però sí es coneixen els factors que augmenten el risc i les actuacions que ajuden a prevenir-la, que són:

• Eviteu el tabac, l'alcohol o les drogues durant l'embaràs, ja que el consum en multiplica el risc. Després del naixement, mantingueu l'ambient net. No permeteu que es fumi al seu voltant. 
• Cal que eviteu allitar el nadó cap boca terrosa al bressol perquè el risc es duplica; se'l pot posar cap per amunt o de costat. 
• Eviteu els matalassos tous, els coixins, els penjolls al coll o qualsevol altre objecte que pugui provocar asfíxia durant el son. 
• No l’abrigueu gaire. L'excés de roba o de calor a l'habitació n'augmenta el risc. 
• Alimenteu-lo amb lactància materna.

 

2.6 Muguet 

És una infecció de la mucosa oral provocada per fongs. Apareixen plaques blanquinoses a la cara interna de les galtes, la llengua i el paladar. En les formes més extenses poden aparèixer lesions a les genives i als llavis. No provoca símptomes en el nadó. Per tractar-lo, el pediatre indicarà un xarop o un gel oral durant una setmana. També s'haurà d'aplicar un antifúngic (preparat específic contra els fongs) en forma de gel al mugró o de crema a les tetines i als xumets. Pot aparèixer durant tota la lactància, però es presenta habitualment entre la segona i la tercera setmana de vida. 

2.7 Regurgitació i reflux gastroesofàgic

Regurgitació: És la tornada a la boca d'aliment que era contingut a l'estómac o a l'esòfag sense que el nen produeixi arcades, és a dir, sense l'esforç del vòmit. Apareix després que el nadó hagi menjat o que l'hagin mogut molt. Afecta la meitat dels nens menors de 3 mesos i en la majoria dels casos es resol sol. La quantitat d'aliment expulsat és escassa, sovint ve acompanyat de rots i no repercuteix en l'augment de pes del nen. Està causat per la immaduresa de l'esfínter (vàlvula) que uneix l'estómac i l'esòfag; aquest no tanca bé i l'aliment ingerit torna cap a l'esòfag i la boca.

 

Reflux gastroesofàgic: L'aliment passa de l'estómac a l'esòfag, pot provocar nàusees i arribar a la boca. L'àcid produït per l'estómac pot arribar a irritar la mucosa de l'esòfag i fins i tot la laringe, i fer que el nen rebutgi l'aliment i en algunes ocasions, presenti afonia. La quantitat d'aliment expulsat és més abundant, i repercuteix en el creixement del nen. Uns altres símptomes són rots molt freqüents, irritabilitat durant els àpats, tos freqüent, ennuegament o singlot.

Es poden establir uns hàbits senzills per afavorir-ne la desaparició o millorar el problema:

• No moure el nen en excés, ficar-lo al llit cap per amunt amb el cap més alt que la resta del cos (posant alces a les potes davanteres de bressol), no estirar-lo immediatament després dels àpats i procurar que no ingereixi massa aire. 
• En cas de lactància artificial, existeixen preparats específics, antirreflux, que contenen agents espessidors per afavorir la retenció dels aliments a l'estómac. Finalment, en algunes ocasions, el pediatre pot aconsellar fàrmacs que facilitin el buidament gàstric.

Aquest problema millora habitualment en iniciar l'alimentació sòlida, fins a desaparèixer. Només en casos més greus, afortunadament poc freqüents, s'ha de recórrer a la cirurgia.

 

2.8 Deformitats cranials

Un 10% dels nadons i lactants petits presenten deformitats cranials, és a dir, una alteració del creixement dels ossos del crani.

2.8.1 Craniosinostosi

És el tancament prematur d’una o més sutures cranials. Se'n desconeixen les causes.

• Símptomes: Segons el tipus, els símptomes poden ser una absència de fontanel·la, forma del cap irregular; poc o cap augment de la mida del cap a mesura que el nen va creixent, o presència d’una línia de sutura que sobresurt i està endurida.
• Possibles complicacions: A més d’ocasionar la deformitat del cap que pot ser greu i permanent, si no es corregeix, també pot ocasionar un augment de la pressió intracranial, convulsions i retardament en el desenvolupament del nen.
• Tractament: A les diferents revisions de control del lactant, la seva infermera valora la forma i el creixement del cap (mesura del perímetre cranial). En cas de sospita de craniosinostosi, es deriva a l’especialista (neurocirurgia), qui acabarà de fer el diagnòstic i aplicarà el tractament, que en aquest cas és quirúrgic. El pronòstic dependrà del nombre de sutures afectades i de la salut general del nen, però habitualment és satisfactori i el petit podrà fer vida normal.

 

2.8.2 Deformitats posicionals

Alteracions del creixement dels ossos del cap provocades per pressions externes.

La més freqüent és la plagiocefàlia posicional, que consisteix en l’aplanament d’un o dos costats del crani.

Pot aparèixer en el naixement (causada per manca d’espai a l’úter, canal de part estret, part instrumentalitzat) i ,amb freqüència, pot anar acompanyada de torticoli (espasme o rigidesa dels músculs del coll).

També pot aparèixer a partir de les 6 setmanes de vida, provocada pel recolzament continuat del cap del lactant al mateix costat (postura de confort que el nen prefereix).

Aquestes alteracions no suposen un risc per la salut del lactant, però sí que poden suposar, més endavant, un problema estètic.

Es poden solucionar amb mesures posturals i exercicis a casa pactats amb l’equip de salut. És important iniciar-los com més aviat millor.

Per evitar el desenvolupament d’una plagiocefàlia posicional, és clau reduir al màxim el temps que el lactant passa estirat en la mateixa posició. Els especialistes recomanen que el petit estigui ”adormit boca amunt i despert boca avall”.

Mesures preventives:

• Canvieu diàriament l’orientació del lactant al llitet.
• Cal que dormi boca amunt, roteu-li alternativament el cap.
• A partir del primer mes d’edat, mentre estigui despert i vigilat, cal deixar-lo a estones recolzat sobre l’abdomen, d’aquesta manera es descarrega el crani de la pressió gravitatòria continuada, enfortint a més la musculatura del coll i la columna. És molt probable que al principi al nen no li agradi, però poc a poc s’acostumarà i serà un bon moment per al joc. Resulta útil, per millorar el control del cap, recolzar-lo amb un coixí o una tovallola enrotllada.
• A les cadiretes de passeig, és aconsellable evitar que el cap del lactant estigui lateralitzat durant períodes llargs.
• Els coixins de suport del cap dissenyats per reduir la pressió poden ser d’utilitat, malgrat que no existeix cap estudi comparatiu amb les mesures posturals que en demostri la major o menor efectivitat.

 

Tractament :

A més de les mesures anteriors i en cas de torticoli associada, és necessari realitzar maniobres d’estirament muscular. Es recomanen dos tipus d’exercicis per obtenir l’adequada rotació del cap i disminuir la lateralització del cap.

• Exercici orella espatlla: intenta restablir la lateralització del cap.
  
  Amb l’infant boca amunt, es posa una mà sobre l’espatlla contrària al costat cap el qual pretenem inclinar el cap, amb la finalitat d’evitar-ne el desplaçament. Amb l’altra mà, col·locada sobre la part superior del cap, se'n provoca la inclinació amb la intenció que l’orella toqui l’espatlla, sempre sense forçar. Arribat al punt de resistència es manté la posició 10 segons.
• Exercici barbeta espatlla: intenta restablir el gir normal del cap a dreta i esquerra.
  
  Es realitza amb el lactant panxa amunt. Mentre amb una mà situada sobre el pit del lactant s’evita que les espatlles se separin del pla de suport, amb l’altra mà situada a la part lateral de la cara, es provoca el gir del cap amb la intenció que la barbeta toqui l’espatlla, sense forçar. Quan el gir arriba al punt de resistència, es manté la posició amb delicadesa, però amb fermesa, durant 10 segons.

Tots dos exercicis es repeteixen de 3 a 5 vegades al dia en tandes de 3 a 5 vegades cadascun fins aconseguir la completa rehabilitació del moviment del coll. Un bon moment per fer-los pot ser quan s’efectua el canvi de bolquer.

2. Insolació o cop de calor

L’excés de calor causa una pèrdua de líquids i sals minerals que poden portar a la deshidratació; si no s’actua amb rapidesa, pot arribar a ser un problema greu. 

Els símptomes són: febre molt alta, mal de cap intens, nàusees, somnolència, convulsions i fins i tot pèrdua del coneixement. 

 

Què s’ha de fer per prevenir un cop de calor

• Evitar l’activitat física intensa a les hores de més calor del dia. 
• Beure molts líquids (aigua o sucs de fruites) encara que no es tingui set. 
• Evitar àpats copiosos i molt calents. 
• Protegir el cap del nen i aplicar-hi crema solar. 
• Fer servir roba lleugera, àmplia i de colors clars. 
• Si tot i aplicar aquestes mesures es té molta calor, es poden mullar la cara i els cabells i fins i tot la roba.

   

Què s’ha de fer davant un cop de calor

• Traslladar a l'infant a un lloc fresc i a l'ombra. Es pot fer servir un ventilador per refrescar-lo més ràpidament.
• Retirar la roba a la criatura i aplicar aigua freda a tot el cos. Pots posar tovalloles mullades d’aigua freda al cap, cara, les axil·les i els engonals per afavorir la baixada de la temperatura. 
• Si l’infant està conscient i no té vòmits, donar-li aigua de manera freqüent en petits glops; cal evitar els líquids molt freds
• Traslladar-lo a un centre de salut.
  
  

Descarrega't aquí la infografia

3. Dolor

El dolor és un símptoma freqüent que acompanya moltes malalties infantils. Administrar un analgèsic és adequat en moltes situacions, però també és important l’actitud dels pares; calmar i consolar el nen és una part fonamental en el tractament del dolor.

Davant la presència de dolor s’ha d’anar al centre de salut o a l’hospital més proper perquè se’n faci una valoració, un diagnòstic i s’estableixi un tractament. 

3.1 Mal de coll; 3.2 Mal d'orella, 3.3 Dolor abdominal, 3.4 Mal de cap

 

3.1 Mal de coll

Si el nen fa dies que està acatarrat, es queixa de mal de coll quan empassa, té febre i la gola està envermellida, és probable que tingui laringitis (inflamació de la mucosa que recobreix la laringe) o amigdalitis (inflamació de les amígdales).

 

Què s’ha de fer a casa abans d’anar al centre de salut

• Oferir molts líquids al nen sense forçar-lo i respectar-li la falta de gana. 
• Se li pot aplicar un drap sec i calent al coll per mitigar-li les molèsties (es pot escalfar sobre un radiador o amb la planxa, vigilant que no cremi). 
• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general. 

3.2 Mal d'orella

L’otitis o inflamació de l’orella pot causar un dolor agut i punyent que desperta a la nit, és difícil de calmar i empitjora quan el nen està estirat, quan empassa, mastega o es moca.

 

Què s’ha de fer a casa abans d’anar al centre de salut

• Pot alleujar el nen posar-li draps calents (escalfats sobre el radiador o amb la planxa, confirmant que no cremin) a l’orella. 
• Col·locar un altre coixí sota del matalàs perquè dormi semiincorporat, i d’aquesta manera disminuir la pressió sobre l’orella. 
• Si és un nadó, agafar-lo en braços. 
• No instil·lar cap medicament o líquid a l’orella. 
• Administrar l’analgèsic habitual, en les dosis recomanades pel metge.

 

3.3 Dolor abdominal

És una sensació de molèstia, malestar o queixa que el nen nota a l’abdomen. És molt freqüent i pot ser degut a diversos processos, la majoria de vegades benignes, com ara empatxos, còlics, gastroenteritis, gasos, nervis. Alguns trastorns no localitzats a l’abdomen també poden provocar dolor abdominal, com ara les angines, els catarros de vies altes, l’otitis o la pneumònia.

 

Què s’ha de fer a casa abans d’anar al centre de salut

• Intentar valorar la intensitat del dolor sense preguntar al nen contínuament. Observar el seu comportament: si juga i si el dolor desapareix quan dorm, el desperta a la nit o l’obliga a reposar. 
• Tenir en compte quant ha defecat per última vegada i com eren les deposicions. 
• Mantenir, en principi, una dieta normal, sense forçar-lo a menjar. 
• Observar si apareixen altres símptomes: restrenyiment, vòmits, pal·lidesa, decaïment, febre. 
• No administrar cap medicament abans que el vegi l'equip de salut, perquè podria emmascarar l’existència d’un possible trastorn important i en dificultaria el diagnòstic. 
• Si el nen es queixa de dolor abdominal de forma habitual, principalment als matins, i no hi ha cap diagnòstic previ ni va acompanyat d’altres símptomes, és important que no deixi d’anar al col·legi.

 

3.4 Mal de cap

Les causes també són variades: febre, catarros, grip, sinusitis, problemes dentals, meningitis, mal després d’una caiguda, migranyes, etc.

 

Què s’ha de fer a casa abans d’anar al centre de salut

• Intentar valorar la intensitat del dolor, quan apareix (el desperta a la nit) i quant dura. 
• Observar el comportament del nen. 
• Mantenir l’habitació del nen sense sorolls i amb llum tènue. 
• Vigilar símptomes nous com ara vòmits, rigidesa del coll o aparició de taques.
• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general.

4. Problemes respiratoris

4.1 Catarro de vies altes o refredat comú; 4.2 Tos; 4.3 Bronquiolitis; 4.4 Bronquitis; 4.5 Asma Bronquial; 4.6 Al·lèrgies

 

4.1 Catarro de vies altes o refredat comú

És una infecció vírica de les vies respiratòries altes (nas i gola). Els símptomes al començament són febre, esternuts, tos, mucositat nasal i gola irritada; és freqüent que després d’uns tres dies la mucositat nasal, primer clara, passi a ser més espessa i de color groguenc o verdós. Són freqüents durant els primers anys de vida, el més normal és que tinguin de sis a vuit refredats a l’any, fins i tot més si el nen està en contacte amb altres nens (germans grans, guarderies, ludoteques).

El refredat acostuma a durar entre dos i set dies i es cura de manera espontània. No hi ha medicaments que curin els catarros, el tractament anirà encaminat a mitigar els símptomes que el nen vagi tenint. Els antibiòtics no curen els refredats (tenen origen víric) ni n’eviten les complicacions. 

 

Què s’ha de fer a casa 

• Mantenir l’habitació ventilada, sense canvis bruscos de temperatura. Evitar l’ambient sec. És aconsellable posar dipòsits d’aigua als radiadors o utilitzar humidificadors per augmentar la humitat ambiental. No s’ha de permetre fumar al seu entorn. 
• Deixar que el nen reposi el màxim de temps possible. 
• Oferir-li líquids sovint (aigua, caldos, sucs naturals o llet si és lactant), no forçar-lo a menjar, és normal que estigui desganat. Se li ha d’oferir menjar que li vingui de gust. 
• Fer neteges nasals sovint amb sèrum fisiològic. 
• Pot tenir vòmits de mucositats, sobretot als matins; és normal a causa de la quantitat de mocs que es va empassant. 
• Controlar la temperatura, si el nen té febre superior als 38 ºC se li pot administrar un antitèrmic seguint les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general.
• Als nens més grans, se’ls ha d’ensenyar que s’han de tapar la boca quan tussen per no propagar els virus, i que s’han de rentar les mans després de mocar-se.

 

Quan s’ha d’anar al centre de salut

• Si empitjora l’estat general, el nen està decaigut, somnolent o molt irritable.
• Si apareix dificultat per respirar (respira molt de pressa, se li marquen les costelles, se li enfonsa el pit o mou molt l’abdomen).
• Si el nen és menor de tres mesos i el catarro va acompanyat de febre. 
• Si els símptomes persisteixen més de set dies.

 

4.2 Tos 

La tos és un mecanisme de defensa de l’organisme que provoca una sortida d’aire a gran velocitat i pressió que arrossega les partícules dipositades als bronquis, per això fa una funció important de protecció i neteja de la via aèria. Es pot produir de forma involuntària (reflexa) o voluntària. Normalment la tos és un símptoma que acompanya un procés infecciós i va disminuint a mesura que la infecció se soluciona.

Pot ser:

• Tos humida. Quan mobilitza mucositat. És la manera que té el cos d’eliminar les secrecions de les vies respiratòries. Aquest tipus de tos no s’ha d’eliminar, fins i tot de vegades pot ser necessari que sigui més productiva, per això pot tractar-la amb medicaments prescrits pel pediatre que ajudin a fer les secrecions més suaus i fàcils d’expulsar (expectorants).
• Tos seca/irritativa. No és productiva. El tractament dependrà dels símptomes, normalment en els casos de tos lleu no s’aconsella la utilització de medicaments si no és que molesti molt el nen (quan el grau d’intensitat interfereix en la son o l’alimentació). El pediatre valorarà i establirà el tractament farmacològic adequat.

 
Mesures generals a instaurar abans de consultar a l'equip de salut 

• Hidratar per via oral abundosament perquè les mucositats siguin més fluides i el nen les pugui expulsar amb més facilitat. 
• Mantenir les vies nasals netes i desobstruïdes per mitjà de neteges amb sèrum fisiològic per eliminar la mucositat nasal i afavorir la respiració. 
• Limitar els sistemes de calefacció, ja que ressequen excessivament l’ambient. És important mantenir un cert grau d’humitat ambiental. 
• Evitar que els nens estiguin en ambients contaminats, especialment de fum de tabac. Està demostrat que els problemes respiratoris augmenten i són més precoços en fills de pares fumadors.

 

Decàleg de la tos
(Asociación Española de Pediatria de Atención Primaria -AEPap) 

1. La tos és un mecanisme de defensa de l’aparell respiratori. Està destinada a eliminar secrecions i cossos estranys per mantenir la via aèria neta i oberta.

2. La causa més freqüent de tos aguda són les infeccions de les vies respiratòries superiors (refredats). Els refredats estan produïts per centenars de virus diferents. Es resolen sense medicació en una o dues setmanes.

3. La tos aguda no s‘ha de tractar amb calmants de la tos, mucolítics, expectorants, antihistamínics o descongestius nasals, especialment en menors de 6 anys. En nens no està demostrat que aquests medicaments siguin eficaços per al tractament de la tos i els riscos superen els possibles beneficis. Si s’utilitzen, sempre hauran d’estar sota control mèdic.

4. Si es tragués la tos, hi hauria més retenció dels mocs, menys oxigenació i més obstrucció de la via aèria. També hi hauria més risc d’otitis i pneumònia.

5. Els antibiòtics no són eficaços en el tractament dels refredats i estan contraindicats.

6. És molt important que el nen amb refredat estigui ben hidratat. Se li han de donar líquids amb més freqüència.

7. També es recomana fer rentats nasals i humidificar l’ambient.

8. Cal evitar la exposició al fum del tabac. No s’ha de fumar a casa.

9. Mesures senzilles com el rentat de mans disminueixen el risc de contagi.

10. Cal vigilar i consultar amb el pediatre si apareix: dificultat per respirar (es marquen les costelles i s’enfonsa l’estèrnum, se senten xiulets quan respira, la respiració és més ràpida i agitada); febre que dura més de 3 dies; mal d’oïdes o supuració, tos i mocs durant més de 10-15 dies.

Font: www.aepap.org

 

4.3 Bronquiolitis 

És una infecció vírica (virus sincític respiratori o VSR) que afecta nens menors de dos anys. S’inicia com un catarro de vies altes amb tos seca i mucositat nasal, i al cap de dos o tres dies apareixen els símptomes propis de la infecció de les vies respiratòries baixes: dificultat per respirar, tos humida i, de vegades, sorolls de xiulets al pit (sibilacions). El nen pot estar irritable, menjar menys i tenir febre. És més freqüent als mesos d’hivern i principis de primavera.

 

Què s’ha de fer a casa 

• Mantenir el nen una mica incorporat, cosa que l’ajudarà a respirar millor. 
• Si té obstrucció nasal, s’han de fer neteges nasals amb sèrum fisiològic i aspiració suau de les secrecions, preferiblement abans de menjar. 
• Per evitar que el nen es cansi massa, és aconsellable fraccionar les menjades (menys quantitat i més freqüència). 
• Procurar un ambient tranquil, evitar molestar el lactant amb maniobres brusques. No és aconsellable abrigar-lo excessivament. 
• Prohibir que es fumi a casa. 
• Controlar-li la temperatura. Vigilar possibles signes d’empitjorament.
• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general.
   

    
Signes d’empitjorament que indiquen que s’ha de consultar amb l'equip de salut 

• El nen mostra un mal estat general, irritabilitat, agitació o somnolència. 
• Dificultat quan respira, tiratge (moviment cap endins dels músculs situats entre les costelles intercostals com a resultat de la reducció de la pressió a la cavitat toràcica), aleteig nasal, pauses d'apnea, sibilacions audibles, rebuig dels aliments o vòmits. 
• El nen es posa morat o pàl·lid.

   
Tractament

Avui dia no hi ha cap medicament que curi la bronquiolitis. En els casos més severs pot ser necessari l’ingrés hospitalari per administrar oxigen al nen, però generalment es pot seguir un tractament ambulatori. En nens prematurs o lactants amb malalties pulmonars, es pot administrar la vacuna contra el virus VSR (s’administra als centres hospitalaris).

Els símptomes de la bronquiolitis poden persistir fins a dues o quatre setmanes. Alguns nens, després de passar-la, tenen episodis successius de dificultat respiratòria amb tos que recorden el quadre inicial.

4.4 Bronquitis

És una inflamació de la mucosa dels bronquis que pot afectar els trams més gruixuts de l’arbre bronquial. Acostuma a ser d’origen infecciós, gairebé sempre víric, tot i que també la pot causar una al·lèrgia, la inhalació de productes químics o ser conseqüència d’altres problemes respiratoris (grip, xarampió, tos ferina).

A causa de la immaduresa fisiològica i dels mecanismes de defensa, hi ha una predisposició a tenir-la en els lactants i nens petits. Altres factors que afavoreixen l’aparició de bronquitis són el clima, la contaminació i l’exposició al fum del tabac (fumadors actius i passius). Acostuma a començar amb un catarro, amb febre o sense, que es propaga posteriorment a les vies respiratòries baixes. Apareix tos seca que progressivament es fa més tova, amb mucositat que canvia de clara a purulenta. Pot aparèixer dolor a la zona de l’estèrnum, que empitjora quan es tus. La respiració és sorollosa amb sibilacions (so agut i de xiulet durant la respiració, que ocorre quan l’aire flueix a través de les vies respiratòries estretes. Són un signe de problemes respiratoris). Les crisis de tos i les mucositats poden provocar nàusees i vòmits. L’evolució acostuma a ser favorable al cap de pocs dies, tot i que de vegades algunes molèsties i la tos poden persistir durant una setmana.

Què s’ha de fer a casa 

• Oferir líquids, aigua o sucs en petites dosis i amb freqüència (fan que la mucositat sigui més fluida i s’expulsi millor quan es tus). 
• Mantenir una postura semiincorporada per facilitar la respiració. 
• Seguir una dieta tova, segons l’apetència del nen, sense forçar-lo a menjar, en petites quantitats i amb més freqüència. 
• Controlar la temperatura, seguint les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general.
• Procurar un ambient tranquil i prohibir el fum de cigarreta. Evitar altres contaminants ambientals (productes químics, fums de cuina, etc.). 
• Consultar el pediatre, que valorarà l’estat del nen i establirà el tractament adequat, encaminat a mitigar els símptomes i millorar la respiració. 
• Els pares poden demanar a la infermera que els ensenyi les tècniques per facilitar el drenatge de les mucositats (canvis posturals, repic o clapping: tècnica de massatge dirigida a desprendre les secrecions bronquials).

 

4.5 Asma bronquial

És un trastorn inflamatori crònic de les vies aèries que provoca una hiperreactivitat d’aquestes vies i causa episodis recurrents de dificultat respiratòria,  particularment a la nit o a les primeres hores del dia.

És una malaltia molt freqüent. Apareix més sovint en fills de mares fumadores durant l’embaràs, nens amb antecedents familiars d’asma o amb malalties al·lèrgiques i nens exposats al fum del tabac.

Habitualment comença en la infància, encara que pot aparèixer a qualsevol edat. Quan comença, durant l’etapa de lactant o en els primers 2-3 anys de edat, sol tenir un curs més curt i moltes vegades, en arribar als 5-7 anys, el nen està lliure de símptomes, sobretot si no pateix al·lèrgies.

Quan comença més tard, la durada de l’asma sol ser més llarga.

Es diu que és una malaltia crònica perquè els símptomes tendeixen a repetir-se.

 

Símptomes

• Sensació de dificultat per respirar, d’ofec o manca d’aire.
• Tiratge toràcic
• Tos seca (sense expulsar moc).
• Xiulets o sibilacions al pit.

Quan aquests símptomes es presenten de manera sobtada es denomina “crisi d’asma”. En altres ocasions la malaltia es pot manifestar després de fer exercici, és el que s’anomena “asma d’esforç”.

És molt important que tant els pares com el nen/a quan siguin més grans, siguin capaços de reconèixer tots aquests símptomes per així poder aplicar les pautes d’actuació que prèviament els haurà donat el pediatre o la infermera pediàtrica.

Les crisis poden ser d’intensitat molt variable, des de lleus fins a greus. A mesura que l’obstrucció respiratòria millora, el nen té més tos productiva (amb mucositat), la qual cosa no indica un empitjorament sinó ben al contrari.

 

Quins factors fan que aparegui l’asma?

Hi ha molts factors que poden desencadenar la malaltia. Els més importants són:

• Infeccions respiratòries víriques (el principal desencadenant en nens petits).
• Els àcars de la pols, els pòl·lens, el pèl dels animals domèstics i els fongs de la humitat.
• El fum del tabac.
• Substàncies irritants com insecticides, pintures, olors intenses, etc.
• L’exercici físic.

 

Tractament

L’objectiu del tractament és aconseguir que el nen pugui dur una vida normal per la seva edat, que pugui fer esport i que pateixi el mínim nombre de crisis possible.

Hi ha dos tipus de medicaments:

• Els medicaments broncodilatadors fan que els bronquis s’obrin i hi pugui entrar millor l’aire. S’utilitzen durant períodes curts per al tractament de la crisi i per a la millora ràpida dels símptomes. La via d’administració d’aquests fàrmacs és per inhalació.
• Els medicaments antiinflamatoris corregeixen la inflamació dels bronquis. S’utilitzen durant períodes llargs de temps, fins i tot en els intervals en què el nen no té símptomes. Els principals fàrmacs antiinflamatoris són el corticoides inhalats.
• El metge indica la medicació específica per a cada cas, així com les dosis i els controls posteriors, i la infermera ensenya la tècnica correcta d’administració dels inhaladors, ja que és imprescindible perquè el tractament sigui eficaç.

 

 

Són bons els humidificadors?

Els aparells que regulen les condicions ambientals són cada vegada més presents a les llars. En alguns casos poden ajudar en el tractament d’algunes infeccions respiratòries, però en d'altres per contra, es desaconsellen.

Hi ha aparells de tota mena, no només per tractar símptomes respiratoris sinó també per modificar les condicions ambientals.

a) Humidificadors. Si volem utilitzar-los, necessitem un higròmetre per mesurar la humitat. La humitat ambiental ideal se situa entre el 40 i el 60%. En aquestes condicions, no cal cap humidificador. Per utilitzar-lo com a tractament, es pot fer servir per sota del 50%. A l’ hivern, amb la calefacció l’ambient es resseca molt, per tant es pot utilitzar si la humitat baixa per sota del 40%. Per sobre del 60%, en canvi, cal desconnectar-lo. La seva utilitat no s’ha demostrat científicament, però, a excepció de l’asma i les al·lèrgies, tampoc no se n’han trobat efectes secundaris. Els humidificadors alleugen els símptomes de les vies respiratòries altes en disminuir la sequedat de les mucoses. Els que són ultrasònics poden servir per alleujar la congestió nasal del refredat comú. També poden ser útils en la sinusitis i la laringitis, així com en els casos d’hemorràgies nasals, que empitjoren quan els nas es resseca. En el cas de les bronquitis i bronquiolitis, no només no són útils, sinó que poden ser perjudicials. Si el nen pateix rinitis, conjuntivitis al·lèrgica o asma, cal tenir en compte que poden llençar a l’aire aeroal·lergens, a més, en augmentar la humitat ambiental, també augmenta la concentració d’àcars i fongs. El fred sec de l’ hivern, sumat a la calefacció i a la roba d’abric, constitueix un problema per als infants amb atòpia, que pateixen un empitjorament de la dermatitis per la sequedat ambiental. Com que també poden patir asma , no s’aconsella utilitzar humidificadors. Una solució per a tots aquests casos és la humidificació suau que produeix qualsevol recipient que contingui aigua i que es col·loqui sobre el radiador.

Hi ha humidificadors de diferents tipus.

• Humidificadors ultrasònics, que produeixen vapor fred mitjançant una nebulització de l’aigua per vibracions d’alta freqüència. Són els més segurs i silenciosos, a més tenen poca potència. Són més cars, però compensa amb la menor despesa d’electricitat. Funcionen amb aigua destil·lada i en general, no admeten additius. Poden portar un mesurador de la humitat que en reguli la connexió-desconnexió automàtica i també poden portar incorporat un ionitzador que emet ions negatius a l’ambient.
• Humidificadors d’elèctrodes generen vapor calent mitjançant l’ebullició de l’aigua del dipòsit a través del corrent que circula entre els elèctrodes submergits. Són més perillosos per generar vapor a alta temperatura, i el consum elèctric és més alt. La quantitat de vapor resultant depèn de la duresa de l’aigua: com més minerals tingui, més gran serà el cabal de vapor.
• Humidificadors per evaporació funcionen amb aigua destil·lada que s’escalfa amb un calefactor elèctric. Porten una metxa que es manté humida i que es va evaporant. El cabal és menor. En general són poc eficients.

 

b) Altre tipus d’aparells:

• Vaporitzadors. Aparells que converteixen en vapor les essències de plantes introduïdes en aigua en una determinada concentració que s’inhala directament. No s’han d’utilitzar en nens, sigui quina sigui l’herba de la qual procedeix l’essència.
• Deshumidificadors. Funcionen com una bomba de calor que aspira l’aire, el refreda, condensa la humitat i llavors l’expulsa a temperatura ambient. N’hi ha d'altres que funcionen passant l’aire per substàncies dessecants. Són petits i útils per a habitacions molt humides. S’ha demostrat que disminueixen els àcars i els fongs, però no s’ha pogut demostrar un efecte beneficiós sobre l’asma.
• Purificadors d’aire. Són filtres que atrapen les partícules que poden ser perjudicials per a les vies respiratòries, però el fet de portar un filtre pot provocar que de vegades també les tornin a alliberar.

 

Decàleg de l’asma (AEPap)
Asociación Española de Pediatria de Atención Primaria

1. L’asma és una malaltia crònica que afecta els bronquis. Diversos factors fan que els bronquis s’inflamin i s’estrenyin, cosa que dificulta el pas de l’aire cap als pulmons.

2. Els símptomes de l’asma són variables i s’han de reconèixer. Quan es presenta una crisi d’asma, els símptomes principals són tos, xiulets que surten del pit i l’ofec. De vegades, només se'n manifesten alguns i, altres vegades, pot aparèixer dolor al pit o sensació de fatiga.

3. L’asma s’endevina pels símptomes i en els infants grans es pot confirmar amb proves de funció pulmonar com l’espirometria. Les proves d’al·lèrgia es fan per descartar al·lèrgies associades. El pediatre aconsellarà el moment apropiat per fer-les.

4. L’asma es pot desencadenar per diverses causes. Els desencadenants principals són les al·lèrgies (àcars, pòl·lens, fongs, pèl d’animals), el virus respiratoris i l’exercici. L’exposició al fum del tabac i la contaminació són altres factors que provoquen asma i l’empitjoren. Eviteu-los!.

5. Un bon control és fonamental. Els símptomes apareixen si l’asma no està controlada. Convé evitar els factors desencadenants i tractar la inflamació de les vies respiratòries amb la medicació de control que indiqui el pediatre. Cal que tracteu precoçment els símptomes quan apareguin.

6. Hi ha dos tipus de medicaments per a l’asma: Els que l’alleugen, que s’usen quan apareixen els símptomes. S’anomenen genèricament broncodilatadors, perquè obren els bronquis. Els que controlen la inflamació o antiinflamatoris. S’usen diàriament per mantenir controlat l’asma. No heu de deixar de prendre’ls encara que us trobeu bé. El pediatre us els recomanarà si els necessiteu i us dirà quan heu de deixar de prendre-vos-els.

7. Useu bé els inhaladors. Són dispositius que ajuden a introduir la medicació a les vies respiratòries, mentre respireu. Practiqueu-ne l’ús amb el pediatre o la infermera!. Trobareu més informació a : Familia y Salud: Com s'utilitzan els inhaladors

8. Utilitzeu el pla de tractament escrit i personalitzat que hàgiu acordat amb el pediatre. Us indicarà clarament els desencadenants que cal evitar, els broncodilatadors que cal prendre en cas de símptomes i el tractament de control que s'ha de seguir per controlar l’asma a llarg termini.

9. L’escola ha d’oferir un entorn segur. El professorat ha de saber si el nen té asma per ajudar en cas que tingui una crisi d’asma o en manifesti els símptomes quan faci exercici i que col·labori amb els pares i el pediatre i els n’informi.

10. Amb el tractament adequat es pot aconseguir fer una vida normal. Fins i tot practicar l’esport que li agradi. L’activitat ajudarà la seva salut.

Font: www.aepap.org

 

4.6 Al·lèrgies

Els símptomes poden anar des de picor i envermelliment dels ulls i el nas amb esternuts, fins a crisis d’asma.

Les al·lèrgies poden estar relacionades amb:

1. Els animals:
   
   Els animals de pèl són causa freqüent d’al·lèrgia. Els que més al·lèrgies causen són els gats, seguits de gossos i cavalls, tot i que qualsevol animal amb pèl pot ocasionar el problema.
   
   Els animals van canviant de pell lentament, en aquest canvi es desprenen partícules microscòpiques de caspa que suren a l’aire. Una persona pot tenir símptomes d’al·lèrgia en respirar o contactar amb la caspa malgrat que l’animal no estigui present. També es pot tenir al·lèrgia a la saliva o la orina de l’animal.
   
   Consells:
• Traieu l’animal del domicili i feu neteja a fons de l’habitatge.
• Si es decideix no treure l’animal, el nen ha de tocar-lo el menys possible i l’animal no ha d’entrar a la seva habitació.
• Renteu l’animal amb freqüència i apliqueu productes per disminuir la producció de caspa.
2. Els fongs:
   
   Freqüentment es parla d’al·lèrgia a la humitat per referir-se al que en realitat és al·lèrgia als fongs. L’alternària és el fong més freqüent.
   
   Els fongs són microscòpics, desprenen unes partícules anomenades espores que floten a l’aire i causen símptomes d’al·lèrgia als ulls, nas i pulmons de les persones amb aquest problema. Predominen més en condicions de foscor i humitat. Es troben en espais interiors (habitacions fosques, armaris tancats amb humitat, banys, frigorífics, matalassos, mobles entapissats i contenidors de brossa) i espais exteriors (piscines cobertes, gimnasos, taques d’humitat, plantes, fustes, material vegetal, emmagatzematge de gra).
   
   Consells:
• Eviteu la humitat a parets, armaris. No s'han utilitzar humidificadors.
• Ventileu i exposeu les habitacions al sol el màxim possible.
• Manteniu ben seca la dutxa i/o el bany.
• Guardeu la roba i sabates quan estiguin ben seques.
• Eviteu les plantes d’interior.
• L’aire condicionat i la calefacció ressequen l’ambient i són beneficiosos per disminuir la quantitat de fongs. És necessari, però, netejar els filtres regularment.
3. Els pòl·lens:
   
   Les plantes, a la seva època de floració deixen anar el pol·len, grans microscòpics que es poden desplaçar a quilòmetres de distància.
   
   Cada planta té una època de floració específica que no sempre és la primavera, sinó que fins i tot a l’hivern existeix pol·len ambiental. No és possible eliminar completament el pol·len, però les mesures de control ambiental permeten reduir-ne l’exposició.
   
   Consells:
• Cal conèixer i saber identificar a quines plantes té al·lèrgia i l’època de l’any en què deixa el pol·len. A Internet existeixen pàgines que informen sobre els nivells de pol·len.
• Ventileu el domicili diàriament durant uns 30 minuts evitant les hores de màxima concentració de pol·len (de 7 a 10 h i al vespre) i després tancar les finestres.
• Eviteu passar molt de temps a l’aire lliure en l’època de floració, sobretot en dies de vent.
• Utilitzeu ulleres de sol.
• Eixugueu la roba amb assecadora, si és possible.
• Utilitzeu filtres especials per a l’aire condicionat.
• Peleu i renteu les fruites i vegetals que poden tenir grans de pol·len enganxats.
4. Els àcars:
   
   Els àcars són microorganismes que es troben a la pols. Per desenvolupar-se necessiten foscor, humitat i temperatures càlides. A les llars viuen als diferents teixits: catifes, cortines, etc. Però el seu millor hàbitat és al dormitori: matalassos, coixins, edredons.
   
   Les reaccions al·lèrgiques que provoquen, no són als àcars en si, si no als residus que generen.
   
   Consells:
• Ventileu l’habitació de l’infant per disminuir-ne la temperatura i la humitat. És millor fer-ho en les hores de més sol.
• Cobriu el matalàs amb funda de tela. Existeixen al mercat fundes específiques que permeten la transpiració i eviten els àcars. És millor evitar els edredons. És preferible que el matalàs i els coixins siguin de làtex o material acrílic.
• La roba del llit s’ha de rentar una vegada a la setmana amb aigua calenta (55ºC). Airegeu les mantes amb freqüència i renteu-les cada 3 mesos (no han de ser de llana, sinó de cotó o acríliques).
• Caldria evitar les catifes, cortines i moquetes, deixeu els mobles indispensables i eviteu l’amuntegament de joguines, llibres o peluixos, que acumulen la pols. En el cas que l’infant tingui una joguina o peluix favorit, mensualment s’ha de rentar amb aigua calenta o, en el seu defecte, deixar-lo al congelador durant una nit per tal que el fred destrueixi els àcars i els seus residus.
• Per eliminar la pols dels mobles, s’aconsella utilitzar draps humits, per evitar que la pols es traslladi d’un lloc a l’altre.
• Aspireu les catifes i cortines de la resta de la llar. Les aspiradores amb filtre HEPA són les més adequades, atès que atrapen les partícules més petites.
• Cal assegurar-se que l’infant no estigui present durant la neteja.
• Una vegada realitzada la neteja, és aconsellable tancar l’habitació fins l’hora de dormir, per afavorir que les partícules de pols en suspensió sedimentin a terra i deixin l’aire net.
• Netegeu o reemplaceu els filtres de la calefacció i l’aire condicionat una vegada al mes durant les estacions d’ús.
• En cas d’intensa al·lèrgia als àcars, cal plantejar-se la possibilitat de retirar totes les catifes i cortines de roba de la casa.

5. Problemes de coll, nas i orelles

  

5.1 Amigdalitis; 5.2 Faringitis; 5.3 Laringitis; 5.4 Epistaxi; 5.5 Otitis mitjana aguda

 

5.1 Amigdalitis (angines)

Les amígdales són uns ganglis limfàtics que hi ha a la part posterior de la boca i a la part de dalt de la gola (als dos costats de la llengua). Formen part de les defenses de l’organisme. La inflamació de les amígdales es coneix com l’amigdalitis (“el nen té angines”).

La causa més freqüent d’amigdalitis és la infecció per virus o bacteris. En els nens menors de dos anys acostuma a ser de causa vírica; a partir d’aquesta edat, hi comencen a intervenir també els bacteris. L’amigdalitis pot aparèixer en qualsevol època de l’any, però és més freqüent als mesos d’hivern.

Símptomes

Els nens petits acostumen a presentar febre, plors, no volen menjar i fins i tot poden tenir vòmits i diarrea. També apareixen símptomes de catarro (tos i mocs).

Els nens més grans, a més de tenir febre, es poden queixar de mal de coll, cap i panxa, també poden aparèixer bonys al coll (ganglis) que alguns cops són dolorosos, i, de vegades, erupcions o taques a la pell.

El tractament varia segons la causa. El metge prescriurà tractament antibiòtic en els casos d’origen bacterià. És important fer el tractament íntegrament, sense suspendre’l quan els símptomes remetin, per evitar reaguditzacions de la malaltia i resistències dels bacteris als antibiòtics. En els casos d’origen víric, el tractament estarà encaminat a alleujar els símptomes (antitèrmics i antiinflamatoris).

Els símptomes de l’amigdalitis tendeixen a millorar al cap de dos o tres dies d’haver iniciat el tractament.

 

Què s’ha de fer a casa 

• El nen s’ha d’estar a casa. 
• No administrar antibiòtics sense haver consultat abans un professional de la salut. 
• Oferir molts líquids. 
• Administrar aliments tous, tebis o freds, sense forçar el nen a menjar. 
• Prohibir fumar a l’entorn del nen.
• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general. 

 

5.2 Faringitis 

És una inflamació de la faringe. La poden causar infeccions víriques o bacterianes.

• Faringitis víriques: d’inici gradual, amb febre moderada i tos irritativa. Acostuma a resoldre’s amb poca afectació de l’estat general del nen en un període de tres a sis dies. De vegades, la faringitis indica l’existència d’infeccions específiques: 
  
  • Infecció per adenovirus, la faringe està molt vermella. Va acompanyada de conjuntivitis, trastorns digestius i de vegades d’una erupció. Es dóna generalment en nens menors de dos anys.
  • Malaltia de la boca-mà-peu (Coxsackie), caracteritzada per febre i petites úlceres a la llengua i la mucosa bucal, acompanyades per vesícules als palmells de les mans, entre els dits i a les plantes dels peus.
    
    El tractament de la faringitis vírica és simptomàtic; per alleujar el mal de coll i la febre, si n’hi ha, el pediatre indicarà els analgèsics i els antitèrmics adequats. 
• Faringitis bacterianes: d’inici brusc, febre alta (39 ºC), malestar general, mal de cap i, de vegades, vòmits.
  
  En aquests casos, el pediatre valorarà la indicació d’un tractament antibiòtic, a més dels antitèrmics i els analgèsics.

Què s’ha de fer a casa 

• Seguir una dieta tova segons l’apetència del nen. Oferir-li molts líquids, especialment cítrics. Els líquids frescos calmen el mal de coll. 
• Controlar la temperatura i l’estat general del nen. 
• Evitar els canvis bruscos de temperatura ambiental. 
• Prohibir fumar a casa. 
• Consultar amb la infermera en cas de malestar, decaïment, febre alta, rebuig dels aliments, vòmits o diarrea.
• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general. 

 

5.3 Laringitis o crup 

És una inflamació de la laringe que es caracteritza per un soroll quan s’inspira (estridor) molt específic, originat per la dificultat del pas de l’aire a través de la laringe, que és més estreta a causa d’un procés infecciós, generalment víric, i més rarament per causa al·lèrgica o per aspiració d’un cos estrany.

Es presenta habitualment entre els sis mesos i els tres anys d’edat. Després d’un inici amb símptomes catarrals, apareix de forma sobtada, generalment a la nit, tos seca, característica, ronca i metàl·lica, estridor, ronquera, afonia, dificultat respiratòria variable i, de vegades, febre lleu. El nen pot estar exaltat i irritable. És un quadre espectacular que provoca angoixa als pares. Dura de quatre a set dies i empitjora a les nits, tot i que la primera acostuma a ser la pitjor. Té una evolució benigna.

 

Què s’ha de fer a casa 

• Humidificació freda. És clàssic que el nen millori en el trajecte nocturn a l’hospital. La simple sortida al balcó o l’aspiració del vapor fred de la nevera són fàcils d’aplicar i milloren l’estat del nen. 
• Col·locar-lo una mica incorporat per millorar la respiració. 
• Prohibir fumar a casa. 
• Consultar amb la infermera perquè reconegui el nen i estableixi un tractament farmacològic si escau.
• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general 

 

5.4 Epistaxi

És el sagnat de les fosses nasals, quan es trenquen els petits vasos sanguinis que hi ha a l’interior del nas. És un problema molt habitual en nens; la majoria dels episodis són lleus i se solucionen amb rapidesa.

Generalment la provoca una alteració en la mucosa nasal produïda per diverses causes: 

• Catarros o al·lèrgies. 
• Mocar-se amb força. 
• Burxar-se el nas. 
• Canvis bruscos de temperatura. Aire excessivament sec. 
• Cossos estranys al nas. 
• Cops o traumatismes.

Què s’ha de fer a casa 

• Tranquil·litzar el nen. Indicar-li que respiri per la boca. 
• Comprovar que no s’ha introduït cap objecte al nas, si fos així, s’hi hauria d’aplicar una gasa i anar a un centre mèdic. No és aconsellable intentar extreure’l. 
• Col·locar el nen assegut amb el cap inclinat endavant, d’aquesta manera es facilita el drenatge de la sang i s’evita que baixi per la gola i provoqui vòmits. 
• Pressionar les fosses nasals (per la part tova del nas) amb el polze i l’índex durant deu minuts. 
• Indicar-li que no intenti parlar, tossir o respirar pel nas, ja que aquestes accions poden afectar els coàguls que es formen a l’orifici nasal. 
• També es pot col·locar una gasa o cotó fluix impregnats amb aigua oxigenada a la fossa nasal que sagna i pressionar amb el polze deu minuts. 
• Quan l’hemorràgia hagi cedit, s’ha d’evitar que el nen faci esforços que li provoquin que el sagnat reaparegui: ajupir-se, mocar-se, esternudar violentament o fer exercici físic intens durant dues hores.

  
Com prevenir nous episodis d’epistaxi 

• Afavorir la humitat de les fosses nasals aplicant-hi una capa fina de vaselina una o dues vegades al dia. 
• Mantenir les ungles dels nens curtes. 
• Evitar ambients secs (aire condicionat, calefacció). 
• No fumar a l’entorn del nen. El fum de cigarreta irrita i asseca la mucosa nasal. 
• Ensenyar-li a obrir sempre la boca quan esternudi. 
• Evitar l’ús d’aspirina si no és per indicació mèdica.

 

5.5 Otitis mitjana aguda (OMA) 

És una inflamació de la mucosa de l’orella mitjana. És una complicació freqüent després d’un refredat comú, sobretot en nens menors de tres anys. La infecció de les vies respiratòries altes pot provocar l’acumulació de mocs al conducte auditiu; la forma del conducte és més recta en els nens petits a diferència dels adults, cosa que afavoreix aquesta acumulació.

 

Símptomes principals

Apareixen al cap de pocs dies de l’inici del refredat, tot i que també poden aparèixer de forma brusca sense cap més signe o quan la infecció catarral ja ha passat. 

• El principal símptoma és el mal d’orella (otàlgia), generalment d’aparició nocturna i que augmenta amb els canvis de postura del nen. Pot ser intens i pot fer necessària una consulta urgent. La febre pot ser elevada.

Altres símptomes 

• En lactants, irritabilitat, plors, el nen es frega o s’estira les orelles, cosa que ens pot indicar que li fan mal. 
• En nens menors de tres anys, també hi pot haver vòmits i diarrea.

 
Quan la membrana timpànica es perfora, apareix secreció purulenta o sanguinolenta i disminueix o desapareix el dolor.

 

Què s’ha de fer 

• Consultar amb l'equip de salut perquè reconegui el nen i estableixi el tractament farmacològic. 
• Procurar que el nen dormi amb el cap una mica elevat. 
• Evitar que es mulli el cap. 
• No fer servir bastonets per netejar el conducte auditiu, només s’ha de netejar el pavelló de l’orella. 
• No aplicar-hi gotes, oli o altres substàncies. 
• Fer neteges nasals amb sèrum sovint o instar el nen que es moqui sovint.
• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general.

6. Problemes digestius

 

6.1 Vòmits; 6.2 Diarrea aguda; 6.3 Restrenyiment 

 

6.1 Vòmits

 

La dermatitis atòpica, o èczema atòpic, és una afecció cutània crònica i pruriginosa (produeix picor). Afecta principalment nens petits, amb pell seca, sensible i fàcilment irritable. Apareix en brots, millora amb l’edat i desapareix habitualment a l’adolescència. És freqüent trobar associats a la dermatitis altres problemes com l’asma bronquial, la febre del fenc, al·lèrgies i dermatitis de contacte.

Els símptomes cutanis es poden modificar per diversos factors: psicològics (estrès), climàtics (canvis estacionals), immunològics, químics (aliments, roba), animals domèstics, àcars, infeccions cutànies i factors hormonals. 

• Dermatitis atòpica del lactant
  • Edat d’inici: entre els dos i els tres mesos de vida.
  • Les lesions es localitzen a les galtes, la barbeta, el front, els pavellons de les orelles, el tronc, el dors de les mans i els peus i zones de flexió. El seu curs és crònic i fluctuant, amb exacerbacions i sobreinfeccions i lesions freqüents perquè el nen es grata. A més, el nen es mostra irritable, amb alteracions de la son i la gana a causa de la picor.
     
• Dermatitis atòpica infantil
  • Edat d’inici: als divuit o dinou mesos.
  • Afecta principalment els plecs de flexió (canells, turmells, darrere dels genolls), la cara i el tronc. Cursa de forma crònica i provoca molt prurit (picor).

 

Consells per cuidar la pell atòpica 

• Higiene 
  • Per a la higiene diària, s’aconsella fer servir sabons, locions i cremes emol·lients (avena, glicerina, coco…), perquè netegen la pell amb suavitat, sense agredir-la, desinflamen i redueixen la picor. 
  • És millor banyar-se que dutxar-se perquè suavitza, aporta flexibilitat a la pell i redueix la sequedat. El bany ha de ser tebi (32-33 ºC) i breu (15 min), i a continuació s’ha d’assecar el nen cuidadosament (sense fregar) i després aplicar sobre la pell lleugerament humida una crema hidratant (oli de parafina, àcid làctic, glicerina, avena, etc.). 
  • Tallar i netejar les ungles del nen per evitar possibles infeccions que es pugui fer gratant-se. 
• Vestit 
  • Elegir preferentment roba de cotó o fil i evitar tot el que sigui aspre, els teixits de llana, fibres sintètiques i roba oclusiva. Seleccionar també el teixit dels llençols i les fundes dels coixins. 
  • Canviar sovint els bolquers, aplicant crema protectora a cada canvi. 
  • La roba es pot rentar a màquina, fent servir sabons neutres i esbandint-la bé. Es desaconsella utilitzar suavitzant. 
• Alimentació 
  • El tipus de lactància i la dieta no influeixen en l’aparició de la dermatitis atòpica. El que sí que pot passar en nens petits és una intolerància en forma de trastorns gastrointestinals o en forma d’urticària després d’ingerir certs aliments. 
  • Per regla general, no hi ha cap règim específic, no obstant això, s’ha de tenir precaució a l’hora d’introduir aliments al·lergògens (que poden provocar al·lèrgies) com ara maduixes, kiwis, plàtans, tomàquets, fruits secs, cacauets, xocolata, ous, peix, conserves i embotits. S’han de vigilar els conservants químics, els colorants i els gustos artificials. 
• Altres 
  • Evitar temperatures ambientals superiors a 23 ºC, ja que la calor augmenta la irritació. Assegurar una correcta ventilació de l’habitació. A l’hivern, cal evitar els ambients excessivament secs, eventualment es pot utilitzar un humidificador. Evitar catifes, peluixos, cortines, llibres, etc., perquè acumulen pols (conté àcars). És aconsellable utilitzar aspiradora o draps humits per a la neteja. 
  • No es recomanen els matalassos i els coixins de plàstic. 
  • Evitar els petits traumatismes, friccions o fregaments, així com l’excés de suor. 
  • Evitar tant com sigui possible la presència d’animals domèstics. 
  • Evitar el fum de cigarreta. 
  • En l’exposició al sol, assegurar una correcta protecció amb una crema d’alta protecció i repetir l’aplicació sovint.

La urticària consisteix en l’aparició a la pell de taques i favasses que piquen molt. Les taques acostumen a durar poc temps al mateix lloc, alhora que apareixen en una zona de la pell desapareixen en una altra. Els brots de taques duren habitualment uns set o vuit dies, tot i que ocasionalment poden persistir unes quantes setmanes.

Poden anar acompanyades d’inflamacions a les mans, els peus, els colzes i la cara i, excepcionalment, de dificultat per respirar o empassar. En la infància, la majoria de les urticàries les provoca una infecció. La causa al·lèrgica és menys freqüent.

 

Què s’ha de fer a casa

• Vigilar l’aparició de dificultat per empassar o respirar. 
• Evitar fregar la pell del nen. 
• No aplicar pols o pomades sense consultar a la infermera.

Quan s’ha de consultar a l'equip de salut

• Si el nen té ronquera, xiulets o dificultat per respirar. 
• Si no pot empassar o baveja molt. 
• Si se li infla la cara. 
• Si la urticària apareix després d’una picada o de la ingesta d’un aliment que anteriorment li hagi provocat una reacció al·lèrgica.

7.3.1 Picades, 7.3.2 Pediculosi (polls), 7.3.3 Parasitosis

 

7.3.1 Picades 

• Les vespes, les abelles, els borinots, les escolopendres (centpeus) i els escorpins tenen una picada verinosa. 
• Els mosquits, les puces i les paparres no són verinoses però provoquen molèsties i poden transmetre malalties. 
• Les aranyes qui hi ha a Espanya no són verinoses. 
• Els símptomes després d’una picada són dolor, inflamació i envermelliment.

 

Què s’ha de fer davant d’una picada d’un insecte verinós

• Aplicar fred a la lesió. 
• Anar al centre hospitalari: 
  • En cas de picada a la boca. Durant el trasllat es pot donar un glaçó o un gelat al nen perquè el llepi. 
  • Si el nen té diverses picades o apareix malestar general i vòmits. 
  • En cas de picada d’escolopendra o escorpí, atès que el verí és molt potent.

Què no s’ha de fer

• Posar-hi amoníac, ja que fa baixar la inflamació, però augmenta el dolor. 
• Posar saliva o fang a la lesió, ja que poden provocar una infecció. 
• En cas de picada d’abella, el fibló que queda a la pell està unit a una petita bossa de verí, i per això s’ha d’evitar treure’l amb els dits o unes pinces perquè així es trencaria la bossa i s’injectaria més verí. La manera adequada de treure’l és arrossegant-lo suaument cap a fora amb una agulla. 
• En cas de paparra, no s’ha d’arrencar, ja que el cap de l’insecte es quedarà dins de la pell i provocarà una infecció. S’hi pot aplicar calor, alcohol o oli fins que l’insecte es deixi anar o sigui possible retirar-lo sencer estirant amb suavitat amb unes pinces. Si apareix febre després d’una picada de paparra, s’ha de consultar l'equip de salut.

La picada de medusa també provoca dolor intens, inflamació, envermelliment i urticària.

 

Què s’ha de fer en cas de picada de medusa

• Rentar-la amb aigua de mar, l’aigua dolça té una densitat diferent i activa el verí. Si és possible, el que és ideal és escalfar aigua de mar i submergir-hi la zona afectada durant 30-90 min (vigilant que no cremi). D’aquesta manera s’inactiva el verí i el dolor remet. 
• Evitar que el nen es rasqui perquè estendria més el verí. 
• No tocar la lesió amb les mans perquè hi poden quedar tentacles o restes de tentacles enganxats.

 
Quan s’ha d’anar al centre de salut

• En cas que quedin tentacles enganxats. 
• En cas de pues a la pell (peixos o eriçons).

Al mercat hi ha cremes solars amb un efecte repel·lent contra les meduses que es poden aplicar de forma preventiva.

7.3.2 Pediculosi

És la infestació per polls. Són insectes paràsits exclusius dels mamífers que fan uns 2-4 mm, el color varia del blanc al grisós. Hi ha tres varietats de polls que afecten l’home: els del cap, els que infesten el cos i la roba, i els que es localitzen a la zona del pubis.

Els polls del cap tenen un cicle biològic de trenta dies i produeixen uns vuitanta ous que tarden de set a deu dies a madurar. Els paràsits s’adhereixen als cabells, les femelles ponen els ous o llémenes fermament fixats a la base dels cabells, sobretot al clatell i al voltant de les orelles. No salten ni volen, es desplacen caminant. Els adults són difícils de veure perquè corren ràpidament, en general la infestació s’identifica per la presència dels ous (s’observen unes petites partícules blanques, en forma de grans, que no es desprenen dels cabells quan s’estiren).

Aquest problema és freqüent en nens en edat escolar (de tres a deu anys habitualment), atesa l’estreta convivència amb altres nens. Es transmeten per contacte cap amb cap o amb utensilis per als cabells (pinta, cintes, gorres) o també en el transport escolar a través dels seients dels autocars. La seva presència no indica una falta d’higiene, en realitat el paràsit mostra preferència pels cabells nets.

Els polls provoquen picor i irritació del cuir cabellut, a més de lesions que es poden fer gratant-se i que es poden infectar.

Prevenció

Tot i que és difícil controlar tots els moviments dels nens, hi ha mesures que poden ajudar a prevenir la infestació:

• Revisar els cabells del nen setmanalment, buscant tant polls com llémenes amb l’ajuda d’una pinta especial (amb les pues molt juntes). 
• Indicar-li que no comparteixi gorres, pintes, cascs o disfresses. 
• Evitar locions o xampús insecticides com a mesura preventiva, ja que produeixen irritació al cuir cabellut, alteracions del cabell i resistències del paràsit als productes farmacèutics. 
• Utilitzar gomina, ja que al paràsit no li resulta agradable.

 
Tractament 

• Desinsectar les pintes, els raspalls i els utensilis per als cabells amb aigua bullint i sabó durant deu minuts, o, si no és possible, mantenint-los en una bossa de plàstic uns deu dies. 
• Rentar la roba del nen, les tovalloles i la roba de llit a 60 ºC, o, en cas que siguin de les que no es poden rentar, deixar-les en bosses de plàstic tancades durant 15 dies. 
• Passar l’aspiradora per les catifes, els sofàs, els seients del cotxe, etc. 
• Consultar al professional de la salut perquè estableixi un tractament. Normalment són preparats que provoquen la paràlisi i la mort posterior del paràsit, i actuen també sobre les llémenes. S’utilitzen en forma de xampú o escuma, es deixen actuar durant deu minuts i s’esbandeixen posteriorment amb molta aigua tèbia. Les llémenes s’eliminen amb una pinta específica, metàl·lica i fina. 
• De vegades s’ha de repetir el tractament al cap de set o deu dies. 
• És aconsellable que s’examinin i, si és necessari, es tractin els altres membres de la família.

 

Descarrega't aqui la infografia

 

7.3.3 Paràsits intestinals

Els més freqüents són els oxiürs. Els nens ingereixen els ous d’aquests paràsits a través de la brutícia de les mans. Les larves es desenvolupen a l’intestí. Les femelles adultes emigren a la nit cap a l’anus i es fixen a la paret mossegant-la, cosa que provoca la picor (prurit) que fa que el nen estigui molest i es rasqui. Allà ponen els ous, i llavors, quan el nen es grata, se li acumulen a les ungles, i d’aquesta manera es produeix l’autoinfestació. Les larves són visibles als excrements del nen.

El pediatre indicarà el tractament adequat i la dosi, que s’haurà de repetir entre set i quinze dies després per cobrir totes les fases de la vida del paràsit. Aquest tractament ha de ser extensiu a tota la família.

A més del tractament farmacològic, s’han extremar les mesures higièniques personals i rentar amb aigua calenta la roba del nen.

8. Problemes psicològics

 

8.1 Estrès infantil

L’estrès és una resposta a qualsevol situació o factors que provoca un canvi emocional o físic negatiu. En petites quantitats, l’estrès pot motivar i ajudar a ser més productiu o superar algunes situacions difícils, tanmateix, en excés pot arribar a interferir a la vida diària i afectar la manera de pensar, sentir i actuar.

L’estrès i l’ansietat no són problemes exclusius dels adults, es poden experimentar a totes les edats, inclosa la infància.

S’aprèn a respondre a l’estrès, pel que s’ha observat i experimentat en el passat, però els nens tenen poques experiències prèvies de les quals aprendre, de manera que fins i tot situacions que exigeixin canvis petits poden tenir un impacte important en els seus sentiments de confiança i seguretat. 

Signes d’estrès no resolt en els nens 

• Físics 
  • Mal de cap o dolor abdominal. 
  • Alteracions de la son. Malsons. 
  • Enuresi nova. 
  • Tartamudeig. Tics. 
  • Canvi en els hàbits d’alimentació. 
  • Altres símptomes sense malaltia física.
     
• Emocionals 
  • Ansietat. Incapacitat per relaxar-se. 
  • Pors noves (foscor, estar sol, estranys). 
  • Incapacitat per controlar les emocions. Ràbia, plors, agressivitat. 
  • Regressió a comportaments d’etapes anteriors del desenvolupament. 
  • Renúncia a participar en activitats familiars o escolars.

 
Què han de fer els pares davant de l’estrès 

• Reconèixer-ne els signes. Intentar identificar les situacions o esdeveniments que resulten estressants. 
• Proporcionar un entorn segur, ferm i confiat per al nen. Mantenir-lo informat de futurs canvis o esdeveniments si és possible. 
• Passar estones tranquil·les i relaxades amb el nen. Animar-lo a fer preguntes, a expressar inquietuds, preocupacions i pors. 
• Escoltar sense criticar ni minimitzar les emocions. 
• Enfortir l’autoestima del nen intentant involucrar-lo en situacions en què pugui tenir èxit. Utilitzar recompenses i estímuls positius. 
• Evitar programar-lo en excés, sense sobrecàrrega d’activitats després de la jornada escolar. Donar-li l’oportunitat de triar i tenir algun control sobre la seva vida. Fixar conjuntament expectatives realistes, recordar-li que ningú no és perfecte. 
• Controlar el temps que passa davant de la televisió o l’ordinador. Estimular una activitat física adequada a l’edat i les preferències del nen, així com la interacció amb altres nens. 
• Consultar i buscar ajuda professional.

9. L'enuresi

És l’emissió involuntària d’orina en nens de cinc a sis anys.

• Enuresi primària: és la que s’ha tingut sempre, sense període de continència prèvia. 
• Enuresi secundària: és la que es dóna després d’un període de continència prèvia de, com a mínim, sis mesos de durada. És en aquesta quan s’ha de consultar amb l'equip de salut perquè n’investigui la causa (orgànica o psicològica).

També es pot classificar en diürna, quan passa durant el dia i amb el nen despert, i nocturna, la més habitual, que passa de nit.

 

Causes

Hi ha dos grans grups de causes que poden originar enuresi:

1. No patològiques o funcionals (no impliquen malaltia) 

Enuresi primària nocturna: el nen mulla el llit sense despertar-se i sense haver tingut un període de control previ. Representa més del 90 % dels casos. Pot ser deguda a:

• Bufeta petita. Un gran nombre de nens amb enuresi tenen una bufeta petita, amb incapacitat d’emmagatzemar tota l’orina produïda a la nit. Acostumen a ser nens amb iccions diürnes freqüents i que, de vegades, mullen el llit més d’una vegada la mateixa nit. 
• Incapacitat per retardar la micció urgent. Si a una bufeta petita s’hi uneix la dificultat per retardar la micció, no hi ha temps suficient per despertar-se un vegada s’ha omplert la bufeta. 
• Son profund. Molts nens amb aquest problema tenen un son molt profund i no es desperten davant de l’estímul miccional nocturn. 
• Deficiència nocturna d’hormona antidiürètica (ADH). Els nens amb enuresi no incrementen la secreció d’ADH durant el son a diferència dels nens que no s’orinen, per això augmenta la producció d’orina a la nit i conseqüentment es presenta l’episodi enurètic. 
• Herència. És un factor que juga un paper important. Els antecedents familiars augmenten les possibilitats de tenir enuresis nocturnes.

 

2. Patològiques 

Hi ha diferents processos que poden causar l’aparició d’una enuresi:

• Infeccions d’orina. 
• Diabetis. 
• Restrenyiment pertinaç. 
• Altres problemes a les vies urinàries.

En aquests casos, l’enuresi és un símptoma més, generalment el nen presenta problemes més importants que l’enuresi en si mateixa.

 

Tractament

Naturalment una enuresi amb base patològica, és a dir, causada per una malaltia, requerirà un diagnòstic i un tractament específic.

En el cas d’una enuresi primària nocturna, es tracta d’un problema que generalment se soluciona de forma espontània. Tanmateix, les conseqüències que pot tenir per al nen -i la família- poden justificar l’inici d’un tractament. El nen pot veure’s sotmès a retrets, mofes per part de germans o companys i, algunes vegades, càstigs. Tot això pot crear-li inseguretat, malestar i una idea negativa d’ell mateix, i afectar el seu futur comportament social, amb la possibilitat d’arribar a ser tímid, aïllar-se o tenir falta de motivació escolar. També afecta els pares, els crea certes incomoditats: rentar la roba, condicionar el llit, assecar el matalàs i limitar certes activitats com campaments, vacances, etc.

El grau d’afectació canvia molt d’un nen a l’altre i en això hi juga un paper important l’actitud de la família, una actitud comprensiva, que eviti els retrets o els càstigs proporciona al nen el clima de seguretat que necessita per arribar a controlar el seu esfínter. 

 

Què s’ha de fer a casa abans de consultar l’equip de salut

• Evitar conductes inadequades amb el nen (tractar-lo com un bebè, deixar-lo en evidència, fer comparacions amb altres nens, renyar-lo, etc.). 
• Liberalitzar el consum d’aigua. Està demostrat que la restricció sistemàtica de líquids provoca ansietat als nens. 
• Eliminar els bolquers si encara no s’ha fet (un cop eliminats no s’han de tornar a posar). 
• Implicar el nen en la seva autoneteja, fent-li comprendre que no és un càstig, sinó que participa en la solució del seu problema.

Si l’enuresi comporta trastorns importants per al nen, l'equip de salut valorarà la indicació de diferents solucions 

1. Teràpia motivacional: consisteix a implicar el nen en el tractament, de manera que senti que els seus esforços són importants i estan valorats per la seva família i el metge o infermera, assegurant-li un ambient de privacitat en les diferents visites de control i estimulant-lo amb reforços positius. 
   • S’ha de proporcionar al nen un quadern de fulls amplis perquè anoti en una columna els dies de la setmana i en una altra la puntuació que obté cada dia. Si el nen mulla el llit hi posarà 0 punts, si el mulla menys del que és habitual, 1 punt. Si s’ha despertat sec però amb ajuda familiar, 2 punts, i, finalment, si s’ha despertat sec sense ajuda, 3 punts (es poden fer servir adhesius de colors, sols i núvols o els dibuixos que el nen vulgui fer). 
   • Cada dia es repassa la puntuació obtinguda, moment que els pares poden aprofitar per mostrar-li afecte i motivar-lo. 
   • S’estableix una meta setmanal i al final de cada setmana se suma la puntuació obtinguda per comprovar si l’ha aconseguida (a la primera setmana no es posa meta concreta perquè serveix per partir d’una base). És aconsellable evitar metes molt ambicioses perquè podrien frustrar el nen; és preferible una marxa lenta i progressiva. Si aconsegueix la meta estipulada, se li ha d’alabar l’esforç. En cas que no superi la meta una setmana, es manté la mateixa per a la setmana següent, i se li explica que, simplement, necessita més temps.
       
2. Pipí-stop: és un aparell que consta d’un petit sensor, una placa de baquelita amb un circuit elèctric imprès i un timbre que sona quan el sensor detecta humitat. Hi ha diferents models. El sensor es col·loca damunt dels calçotets o les calces. Per mitjà del so el nen té consciència del que està fent i corregeix el seu comportament. 
   • Els primers dies els pares han d’estar atents al so i despertar el nen en cas que no l’hagi sentit. 
   • El nen pot anar anotant els dies secs/mullats i actuar igual que en l’apartat anterior.
        
3. Tractament farmacològic: desmopressina. 
   • Es pot administrar com a inhalador nasal o en comprimits. 
   • Té un efecte beneficiós al cap de poc temps de començar el tractament, però poden aparèixer recaigudes quan se suspèn. El pediatre indicarà la dosi, la durada i la forma de supressió del tractament.

1. Escarlatina

L’escarlatina és una infecció provocada per un bacteri estreptococ del grup A, que genera una toxina que provoca una erupció difusa de color carmesí. No tots els estreptococs produeixen aquesta toxina, ni tots els nens hi són sensibles.

 

Símptomes

S’inicia amb febre alta, mal de cap, vòmits, dolor abdominal i malestar general, però el símptoma més característic és l’erupció cutània. Al començament té l’aspecte d’una cremada solar amb petits punts elevats que poden produir picor. L’erupció s’inicia al coll i a la cara i, en general, no afecta l’àrea del voltant de la boca. S’estén cap al pit i l’esquena i després es generalitza per la resta del cos. En els plecs de la pell, especialment en els colzes i axil·les, l’erupció forma taques vermelles. Les zones de la pell que presenten l’erupció es tornen blanques en pressionar-les.

El sisè dia de la infecció, s’inicia la involució de l’erupció i, normalment, es produeix la descamació de la pell afectada (pot durar fins a 10 dies). 

 

Contagi

Generalment es contagia per via respiratòria, el període d’incubació entre la infecció i l’aparició dels símptomes és de 2 a 4 dies i es presenta amb major freqüència en nens en edat escolar de els 2 i els 10 anys (fins i tot 12), però rarament en adults.

 

Altres símptomes 

• Inflamació dels ganglis del coll, mal de gola i febre superior a 38,5º C. Les amígdales i la part posterior de la gola poden cobrir-se d’una capa blanca o aparèixer de color vermell o amb punts de pus.
• La llengua agafa un color característic semblant al dels gerds.
• El petit pot tenir també pèrdua de gana, nàusees, vòmits i dolors articulars generalitzats.

Tractament i control de la situació de salut 

• El pediatra estipularà el tractament antibiòtic adequat. 
• En cas de febre o dolor articular, administrar paracetamol o ibuprofèn i seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i de malestar general. 
• Si el petit té picor, es pot aplicar loció de calamina, així s’eviten les molèsties i les lesions que es pugui provocar si es rasca. 
• El nen ha de fer repòs i una dieta suau i lleugera, en petites quantitats i rica en líquids. 
• El petit pot banyar-se o dutxar-se amb normalitat. 
• Els nens infectats poden anar a escola 24 h després d’haver iniciat el tractament, sempre que els seu estat general sigui bo. 
• Una vegada finalitzat el procés és útil aplicar cremes o locions hidratants per millorar la descamació de la pell.

• Els nens infectats poden anar a l’escola 24 h després d’haver iniciat el tractament, sempre que el seu estat general ho permeti.

2. Mononucleosi infecciosa

Causada per un virus. En la majoria dels casos pel virus d’Epstein-Barr, però també poden causar-la el citomegalovirus o l’adenovirus. La transmissió es produeix per contacte amb la saliva de les persones infectades. Sovint es passa la infecció sense símptomes. El període d’incubació és de 30-50 dies. No se sap quin és el període de contagi.

 

Símptomes

Febre, que pot durar entre una i dues setmanes, faringitis, adenopaties, cansament i hepatoesplenomegàlia (fetge i melsa inflamats). De vegades pot aparèixer un exantema. 

 

Tractament i control de la situació de salut

• Dependrà dels símptomes. S’aconsella repòs parcial, evitar l’esport o activitats amb risc de cops a l’abdomen durant les primeres dues o tres setmanes, per evitar el trencament de la melsa. El pediatre valorarà si s’ha d’administrar tractament específic.
• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i de malestar general.
• El nen amb mononucleosi infecciosa no ha d’anar a l’escola les primeres dues o tres setmanes. 

   
Prevenció

Normes d’higiene habituals, s’ha d’evitar el contacte amb la saliva del nen i rentar a part els seus coberts i gots.

3. Parotiditis o galteres

Provocada per un virus (paramixovirus). Es transmet per via respiratòria. La incubació és de dotze a quinze dies. El període de contagi abraça des de set dies abans fins a nou dies després de l’inici de la malaltia.

 

Símptomes 

• Durant la fase d’incubació pot aparèixer febre, mal de cap, dolor muscular i malestar general. 
• En la fase de la malaltia, el quadre típic és la inflamació de les glàndules parotídies. Generalment primer apareix la inflamació d’una glàndula i després de l’altra. Aquesta inflamació augmenta durant les primeres 72 hores i després disminueix lentament (entre tres i set dies).

 
Tractament i control de la situació de salut 

• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i de malestar general.
• Si té la malaltia, el nen no ha d’anar a l’escola fins després de nou dies de l’inici de la inflamació.

 
Prevenció

La principal prevenció és l’administració de la vacuna als dotze mesos i als quatre anys.

4. Rubèola

Està provocada per un virus. El període d’incubació és de 21 dies. Es pot iniciar amb els símptomes d’un catarro lleu. Es caracteritza per un exantema que s’inicia a la cara, s’estén a la resta del cos durant les següents 24 h i desapareix al cap de tres dies aproximadament. Va acompanyada d’adenopaties (inflamació dels ganglis) de la zona occipital, darrere de les orelles, i al coll. Normalment no hi ha febre o és poc elevada. El tractament és simptomàtic.

 

Prevenció 

• Administració de la vacuna triple vírica en tots els nens de dotze mesos i quatre anys. 
• Les dones embarassades no s’han de vacunar de la rubèola. S’ha d’evitar la gestació en els tres mesos següents a l’administració de la vacuna per evitar la infecció del fetus.
• El nen pot tornar a l’escola als 7 dies de l’inici de l’erupció.

5. Xarampió

És una malaltia d’origen víric molt contagiosa. La transmissió es produeix per via aèria o per contacte directe amb secrecions respiratòries de les persones infectades. El període de màxim contagi comença amb els primers símptomes i es prolonga fins a cinc dies després que hagi aparegut l’exantema (erupció).

 

Símptomes

El període d’incubació de la malaltia és de nou a dotze dies. Els primers símptomes (els tres o quatre primers dies) són tos, rinitis, conjuntivitis i febre. L’erupció cutània (exantema) s’inicia a la línea dels cabells i darrere de les orelles. Durant el segon i el tercer dia s’estén al tronc i les extremitats, i desapareix en la direcció inversa a la de la seva aparició. La febre augmenta en el moment d’aparició de l’exantema i remet després de 48-72 h.

Les complicacions més freqüents són l’otitis, la pneumònia i l’encefalitis. En els casos de malaltia no complicada, el tractament és simptomàtic, és a dir, només es tracten els diferents símptomes que van apareixent (febre, tos, etc.). 

 

Prevenció 

• Les persones afectades de xarampió han d’estar aïllades fins a cinc dies després de l’aparició de l’exantema per evitar contagis. 
• Si la mare ha passat la malaltia o està correctament vacunada, transmet la immunitat al nen a través de la placenta. Aquesta immunitat dura fins als primers quatre o sis mesos de vida, després va disminuint de forma gradual. 
• La principal prevenció és la vacunació. En el nostre entorn s’administra la vacuna del xarampió juntament amb la de la rubèola i la de la parotiditis (triple vírica) en dues dosis, als dotze mesos i als quatre anys. En cas que sigui necessari (aparició d’un brot) es pot vacunar a partir dels sis mesos de vida. 
• Actualment el xarampió és una malaltia excepcional en el nostre entorn. En cas de brot, els professionals sanitaris indiquen l’actuació preventiva que s’ha d’aplicar a cada cas, segons l’edat i el grau d’exposició al contagi.

 
Tractament i control de la situació de salut

• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i de malestar general.
• El nen pot tornar a l’escola als 4 dies d’aparèixer l’erupció.

6. Tos ferina

De causa bacteriana (Bordetella pertussis). Es transmet per via respiratòria amb facilitat. El període d’incubació és de sis a vint dies.

 

Símptomes 

• En una primera fase (catarral), el nen té mucositat nasal i febre lleu, com un refredat. Dura d’una a dues setmanes i és la fase més contagiosa. 
• En la segona fase (paroxismal), apareix tos de predomini nocturn. És molt característica perquè augmenta progressivament en intensitat i durada, seguida d’un gall que es produeix quan s’inspira. Dura de dues a quatre setmanes. 
• Finalment, en la fase de convalescència (de quatre a dotze setmanes) els símptomes disminueixen gradualment.

Tractament i control de la situació de salut 

• Antibiòtic.
• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i de malestar general.
• En cas que es tingui la malaltia, el nen s’ha d’estar a casa fins a cinc o set dies després d’haver iniciat el tractament.

 

Prevenció

Administració de la vacuna (cal consultar el calendari de vacunació a l’apartat de Protecció en la infància).

Actualment, s’administra la vacuna a les mares gestants al final de l’embaràs (entre les setmanes 27 a 36 de gestació) amb la finalitat de protegir el nadó des de l’etapa més vulnerable, quan encara no ha pogut iniciar la mateixa vacunació. Es pretén que la mare i el nounat presentin una protecció òptima els primers mesos de vida de l’infant. Aquesta vacunació pot prevenir més casos de tos ferina, hospitalitzacions i morts dels lactants comparada amb la vacunació postpart.

Més informació: “Vacunació de les dones embarassades contra la tos ferina a Catalunya. Programa de vacunacions. Agencia de Salut Pública de Catalunya. Gener 2014”

7. Varicel·la

Provocada pel virus varicel·la zòster. És molt contagiosa. El període de contagi s’inicia de 24-48 h abans de l’aparició de l’exantema i finalitza una setmana després de l’inici de les lesions cutànies.

Es transmet per via respiratòria, contacte directe i en mares gestants, a través de la placenta.

Després de la curació de la varicel·la, el virus continua latent als ganglis espinals durant tota la vida. L’herpes zòster és la manifestació clínica que apareix quan hi ha una reactivació del virus.

Símptomes

El període d’incubació oscil·la entre els 10 i els 21 dies. 

• En una primera fase apareix febre i sensació de malestar. Quan apareix l’exantema, la febre és més moderada. 
• L’exantema és pruriginós (produeix picor), normalment s’inicia des del centre del cos cap a fora fins que el cobreix tot i afecta pell i mucoses (boca, ulls, genitals, cuir cabellut).

Les lesions a la pell apareixen per brots durant tres o quatre dies i passen per diferents fases: 

• Màcula: taca vermellosa a la pell. 
• Pàpula: petita elevació eruptiva de la pell. 
• Vesícula: petit dipòsit a la pell amb líquid a l’interior.

  
És característic trobar alhora lesions en diferents estats d’evolució. 

El període de declinació dels símptomes dura una setmana i es caracteritza per lesions crostoses que, quan cauen, deixen una zona hipopigmentada (més pàl·lida).

 

Tractament i control de la situació de salut

• Segons els símptomes, si la picor és important, el pediatre pot indicar locions i xarops per atenuar-la.
• Poden aparèixer sobreinfeccions bacterianes, provocades per les gratades, que seran tractades amb antibiòtics.
• En cas que hi hagi febre, no s’ha d’administrar aspirina ni ibuprofèn (Dalsy, Junifen) per evitar reaccions no desitjades. Es pot administrar paracetamol (Apiretal). Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i malestar general.   

8. Malaltia boca-mà-peu o pseudoglossopeda

La malaltia boca-mà-peu és una infecció causada per l’enterovirus Coxsackie A16, relativament freqüent, que sol afectar nens i nenes menors de 5 anys, i que es caracteritza per lesions a la boca, les mans i els peus. El contagi és per contacte directe o aeri amb les secrecions del nas, la saliva o la femta de la persona infectada. El període d’incubació entre la infecció i l’aparició dels símptomes és de 3 a 7 dies. Els brots es presenten amb freqüència a finals d’estiu i principis de tardor.

 

Símptomes

• Lesions a la boca, vesícules que es transformen en aftes (llagues) i solen ser doloroses. 
• Erupció amb butllofes petites als palmells de les mans i les plantes dels peus. No produeixen picor. Desapareixen en 1-2 setmanes sense deixar cicatriu 
• Febre durant 1- 2 dies. No sols ser alta. 
• Pèrdua de la gana i mal de gola.

 

Tractament i control de la situació de salut 

• Com que es una infecció vírica, no hi ha un tractament específic. 
• Per millorar les molèsties de la boca i la febre es pot: 
  • Oferir aliments que agradin al nen, en petites quantitats i més sovint. 
  • Evitar els aliments àcids o condimentats. 
  • Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i de malestar general. 
• És important que el nen prengui líquids suficients per evitar la deshidratació. 
• Banyar o dutxar el nen o nena amb normalitat; quan se l’eixuga, s’ha d’evitar fregar amb la tovallola per no trencar les butllofes.
• Tornada a l'escola: no requereix exclusió si l’estat del nen es bo

 
Prevenció 

• Rentar-se les mans amb freqüència, especialment el nen després d’anar al lavabo i abans de menjar, i la persona cuidadora després d’ajudar el petit al lavabo, de canviar bolquers i abans de preparar aliments o menjar. 
• Rentar i desinfectar amb lleixiu tots els objectes contaminats amb femta o mucositats. 

9. Eritema infecciós o megaloeritema (“malaltia de la bufetada”)

L’eritema infecciós és una malaltia causada pel parvovirus B19 que afecta nens i nenes entre els 5 i 15 anys. A més de megaloeritema, també es coneix com a cinquena malaltia o rubèola anular. L’erupció a la cara és característica i ha portat a la denominació popular de “malaltia de la bufetada”. És una malaltia lleu que per al nen suposa únicament un problema estètic. El contagi es produeix a través de les secrecions respiratòries i el període d’incubació entre la infecció i l’aparició dels símptomes és de 4 a 14 dies. És contagiós els dies anteriors a l’erupció cutània i deixa de ser-ho un cop ha aparegut.

 

Símptomes

Els símptomes són lleus. Uns dies abans de l’erupció, el petit pot tenir una mica de malestar, dècimes de febre, símptomes de refredat o faringitis. Després apareix l’eritema (envermelliment) facial amb pal·lidesa al voltant de la boca. Les galtes envermelleixen, com si els haguessin donat una bufetada. Aquesta erupció es dissemina pel cos amb un aspecte molt particular que recorda les puntes de coixí, en especial a l’arrel dels membres i al tòrax.

L’erupció pot persistir de manera intermitent durant setmanes i fins i tot mesos, desencadenada per estímuls com ara la calor, l’exposició al sol, l’exercici o la sudoració. En alguna ocasió pot provocar dolors articulars i, fins i tot, signes d’artritis, especialment en adolescents i adults.

 

Tractament i control de la situació de salut 

• Com que és una malaltia vírica no té un tractament específic. 
• Es pot fer vida normal, fins i tot anar a classe (no cal aïllar els nens, ja que quan es manifesta la malaltia ja no és contagiosa). 
• En el cas que el nen tingui febre o dolors a les articulacions, es poden seguir  les  mesures higièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i de malestar general.
• No cal excloure al nen de l’escola si el seu estat general es bo.

10. Mol·lusc contagiós

El mol·lusc contagiós és una infecció de la pell comuna en nens, causada per un virus de la família dels poxvirus. És contagiosa, com indica el seu nom, i autoinoculable (és a dir, la pròpia persona quan es toca o es rasca estén les lesions, que formen línies o grups). 

Afecta principalment en la infància. Rarament apareix abans de l’any de vida i és més freqüent entre els 2 i 3 anys. És més habitual en zones o estacions càlides, perquè els nens porten menys roba i poden estar més fàcilment en contacte amb persones o objectes contaminats. També afecta amb més freqüència els nens amb dermatitis atòpica.

 

Símptomes

Las lesions típiques són pàpules hemisfèriques (lesions elevades de vores definides i de contingut sòlid) amb una superfície llisa i brillant, de pocs mil·límetres de diàmetre, de color carn, amb una depressió central i de creixement lent. Les pàpules tenen un ample aproximat de 2 a 5 mil·límetres. En general, no hi ha inflamació ni envermelliment, si no és que el nen se les hagi rascat o furgat. El nombre de lesions és molt variable, poden ser des de lesions aïllades fins a dotzenes.

S’observen amb freqüència a la cara, al coll, a les axil·les, als braços i a les mans, encara que poden sortir en qualsevol part del cos, amb excepció dels palmells de les mans i de les plantes dels peus.

No són doloroses, sempre que el nen no es rasqui i es provoqui sobreinfeccions.

En ocasions, poden aparèixer lesions inflamatòries al voltant del mol·lusc. Són zones envermellides que poden provocar picor. Pel que fa a l’evolució, la malaltia se soluciona espontàniament en un període variable de 3 a 7 mesos, però cada lesió individual pot ser origen de noves lesions (autoinoculació). Per aquest motiu, és difícil calcular el temps que trigaran a desaparèixer de forma definitiva totes les lesions.

 

Tractament i control de la situació de salut

Com que es tracta d’un procés autolimitat (és a dir, que es cura espontàniament passat un cert temps), en nens amb un sistema immunitari normal, en moltes ocasions el tractament és innecessari. Tot i així, segons la localització, el nombre de lesions, la presència de molèsties o en els casos de nens amb compromís immunitari, el metge pot decidir tractar les lesions per mitjà de diverses tècniques: curetatge (raspat de les lesions), electrocauterització (ús d’una agulla elèctrica per eliminar les protuberàncies de les lesions), o crioteràpia (congelació de les lesions amb nitrogen líquid), prèvia aplicació d’una crema anestèsica.

No cal excloure el nen de l’escola, però sí de les pràctiques esportives que impliquin un contacte cutani estret.

 

Contagi

La infecció es pot agafar de moltes maneres: per contacte directe de la pell del nen amb una lesió, o per contacte amb objectes contaminats (joguines, roba, piscines, tovalloles, etc.). El virus responsable és resistent als desinfectants utilitzats habitualment en aquestes instal·lacions. El període d’incubació (entre la infecció i l’aparició de la malaltia) és d’entre 15 dies i 3 mesos. 

 

Prevenció 

• Evitar el contacte directe amb les lesions. 
• Portar coberta la zona de les lesions. 
• No compartir tovalloles amb altres persones.

11. Berrugues víriques

Las berrugues víriques són la conseqüència d’una infecció vírica de la pell, el seu responsable és el virus del papil·loma humà (VPH). La infecció de la part més superficial de la pell (epidermis) provoca que es faci gruixuda i apareguin lesions amb relleu i un aspecte raspós (berrugós). En comparació amb la pell normal circumdant, les berrugues poden tenir aparença clara, fosca o, en pocs casos, negra. Solen ser lesions indolores (excepte les localitzades a les plantes dels peus), de pocs mil·límetres a 1 centímetre de diàmetre, úniques o múltiples, que ocasionen fonamentalment molèsties estètiques.

 

Símptomes

Las berrugues poden ser deformants i causar vergonya i, ocasionalment, piquen o fan mal (particularment en els peus). N’hi ha de diferents subtipus: 

• Berrugues vulgars: Berrugues amb relleu, del color de la pell, de tacte rugós, úniques o múltiples. S’observen freqüentment en l’època infantil. Se solen localitzar a les mans o les extremitats, encara que poden aparèixer en qualsevol part del cos. 
• Berrugues periunguials: Berrugues vulgars que surten al voltant o per sota de l’ungla; per la seva localització són difícils de tractar. 
• Berrugues filiformes: Berrugues d’aspecte allargat, solen localitzar-se a la cara. 
• Berrugues planes: Berrugues de pocs mil·límetres de diàmetre, habitualment múltiples. Amb freqüència es localitzen a la cara i al dors de les mans. 
• Berrugues plantars: Berrugues que es localitzen a les plantes dels peus. A causa de la pressió, són lesions planes que es poden confondre amb durícies. Poden ser doloroses al tacte i en caminar. Poden ser úniques o múltiples. 
• Berrugues genitals: Berrugues que apareixen a la regió púbica, la genital, la zona perianal o la intergenital. Són considerades infeccions de transmissió sexual. En el cas de les dones sempre s’ha de consultar el ginecòleg.

Tractament i control de la situació de salut

No hi ha cap tractament 100 % eficaç. És necessari consultar a un professional de la salut abans d’aplicar un tractament per evitar la formació de cicatrius posteriors. En cap cas s’ha d’intentar extirpar la berruga a casa tallant-la, cremant-la, trancant-la, arrencant-la ni amb cap altre mètode.

Entre els tractaments més habituals hi ha:

• Mètodes químics: Líquids o pegats de venda lliure a les farmàcies. 
• Mètodes físics: Crioteràpia (congelació de la berruga amb nitrogen líquid) o laserteràpia (ús de la llum làser per “escalfar” les cèl·lules afectades fins que rebenten). 
• Mètodes quirúrgics: Extirpació, curetatge (raspat de les lesions), electrocauterització (ús d’una agulla elèctrica per eliminar les protuberàncies de les lesions).

 
S’ha de consultar la infermera pediàtrica o el pediatre sempre en cas de: 

• Berrugues grans o múltiples. 
• Localitzacions en zones delicades com la cara, els dits o els genitals. 
• Quan hi ha hemorràgies o dolor. 
• Quan la berruga està oberta i sembla que s’hagi infectat. 
• Quan la berruga no es cura, o bé apareixen més berrugues, passats 30 dies des de l’inici del tractament. 
• Hi ha butllofes molt petites reagrupades.

Contagi

El grau de contagi de les berrugues és variable i la prevenció és molt difícil perquè el virus del papil·loma humà es transmet amb molta facilitat a través de petites lesions de la pell. És molt complicat evitar que dos nens s’agafin de la mà i que un d’ells encomani a l’altre la berruga que té en un dit.

Es pot ajudar a prevenir les lesions a la planta del peu, procurant que el nen no vagi descalç a casa o a la piscina. Si ja han aparegut, s’ha d’intentar que no es rasqui per impedir que s’estenguin a d’altres parts del cos.

Quan una persona té una berruga vulgar, amb freqüència poden aparèixer més lesions, ja que els sistemes de defensa no reconeixen la infecció i és fàcil l’autocontagi.

 

Les malalties cròniques són cada vegada més freqüents en nens i adolescents de països amb bons recursos sanitaris. Aquests problemes de salut fan necessari que diversos professionals els abordin conjuntament: pediatres, especialistes, infermeres, psicòlegs, en estreta col·laboració amb el nen i la família, de manera que entre tots es pugui millorar la qualitat de vida del nen, millorar el compliment dels tractaments i prevenir les possibles complicacions.

 

Tenir una malaltia crònica o a llarg termini afecta la vida de moltes maneres, el nen haurà de fer front a una sèrie de problemes: es pot sentir cansat o amb dolor, la malaltia pot alterar l’aparença o afectar les habilitats físiques i limitar l’autonomia, és habitual que hagi de faltar a l’escola i que sigui hospitalitzat amb freqüència i que això afecti el progrés escolar, l’adaptació i la integració social.

Acceptar que està malalt i que s’ha d’adaptar als canvis que la malaltia exigeix és molt difícil per a ell. És habitual que demostri sentiments d’ira o culpa. El nen petit fantasieja erròniament sobre les causes de la malaltia, pot concebre el problema com una injustícia o com un càstig perquè s’ha portat malament i pensar que per això es queda a l’hospital. Pot culpar els pares i els metges de no curar-lo o de no treure’l d’aquesta situació. També pot reaccionar de forma exagerada si s’està molt pendent d’ell. És normal que tingui por pel que pugui passar i grans preocupacions que no és capaç de verbalitzar.

Per la seva banda, l’adolescent acostuma a sol·licitar tota la informació disponible sobre la malaltia, el tractament i les possibles complicacions. Demana que se’l tracti com un adult que s’ha de responsabilitzar de la seva salut i, per tant, ha de prendre decisions.

Els problemes de salut crònics en l'adolescencia 

 

Naturalment els pares també han d’afrontar una situació difícil. El naixement d’un fill amb un problema o l’aparició posterior d’una malaltia crònica provoca en els pares un estat emocional que acostuma a manifestar-se successivament en forma de negació, enuig, regateig, aflicció crònica i acceptació final. Han d’entendre la malaltia del fill com una cosa que formarà part de la seva vida i, per tant, necessiten informar-se i adquirir els coneixements necessaris per ajudar el nen a conviure-hi i arribar a tenir el màxim d’autonomia possible. Tot això implica adaptar-se a una dinàmica familiar nova, la responsabilitat de proporcionar les atencions necessàries al nen, el contacte amb diversos professionals sanitaris, canvis en l’estil de vida i en les relacions socials, cost econòmic elevat i estrès o ansietat davant l’evolució de la situació. 

Consells de salut: el dol en les etapes del cicle vital

 

Els germans també es veuen afectats de diverses maneres. La tensió generada a la família pot ser descarregada sobre ells perquè són els que es perceben com a menys vulnerables; poden patir les repercussions del temps que consumeix el tractament (s’estan més temps sols, han d’assumir responsabilitats noves i es poden sentir menys atesos pels pares). És important fer-los partícips de la nova dinàmica familiar i mantenir-los informats adequadament.

Un primer pas perquè el nen accepti millor la situació consisteix a fer que els pares adoptin també un model d’acceptació, és a dir una actitud realista, en què la família sigui conscient de les limitacions i possibilitats, que afavoreixi i potenciï al màxim les capacitats del nen i refusi la sobreprotecció i les expectatives irreals davant del problema de salut del fill.

 

Què es pot fer per ajudar el nen a comprendre i conviure amb la seva situació de salut 

• Informar-se sobre la malaltia, l’evolució, el tractament, les proves diagnòstiques o les possibles complicacions, per poder explicar-les al nen de forma sincera, amb paraules adequades a la seva edat. L’equip mèdic (el pediatre i la infermera d’atenció primària, l’especialista, etc.) han de proporcionar aquesta informació. 
• Mostrar serenitat i confiança i evitar qualsevol comentari dels aspectes negatius de la malaltia. Una actitud positiva ajuda a superar millor la situació. 
• Ser comprensius i afectuosos en els moments d’hostilitat i canvis d’humor, però sense caure en la sobreprotecció o en una tolerància exagerada que no ajudarà el nen a adquirir recursos per afrontar la situació. 
• En cas que sigui necessari un ingrés a l’hospital, preparar el nen explicant-li què passarà i les proves que li faran; deixar-li clar que és una situació temporal, que s’estarà allà perquè el curin i que no el deixaran sol. D’aquesta manera, el nen no estarà tan espantat i se sentirà més segur. 
• Si el nen s’ha d’estar a l’hospital o a casa durant un període llarg de temps, és aconsellable que faci activitats que el beneficiïn des del punt de vista emocional i l’ajudin a passar el temps. Si és possible, es pot potenciar el contacte amb companys i professors del col·legi; estar al dia del que passa al centre escolar, rebre material per poder estudiar o fer exercicis, en la mesura que la seva salut ho permeti, i mantenir el contacte amb els amics li resultarà molt útil. També el beneficiarà desenvolupar una afició que l’ajudi a passar el temps.
  
  
• Fomentar que el nen tingui una imatge positiva d’ell mateix, i així ajudar-lo a acceptar les seves característiques i circumstàncies i potenciar les seves qualitats. 
• Ajudar el nen a expressar els seus sentiments per mitjà de jocs, dibuixos, llibres, etc. 
• Si és necessari, consultar psicòlegs que ajudaran a disminuir les respostes d’ansietat tant del nen com de la resta de la família. 
• És aconsellable contactar amb grups de suport per a pares de nens amb el mateix problema. Constitueix una ajuda per als pares, que coneixeran els problemes i les solucions adoptades per famílies en la mateixa situació, i per al nen, que estarà en contacte amb companys que s’han adaptat a viure amb un problema crònic.

 
És evident que afrontar una situació de malaltia crònica requereix un gran esforç per les múltiples repercussions emocionals, físiques i socials que se’n deriven, però afortunadament es compta també amb múltiples eines per aconseguir superar-la. El metge i la infermera poden proporcionar la col·laboració necessària i informar dels recursos disponibles en cada cas.

1. Higiene

La generalització de la higiene permet mantenir la salut i el benestar del nen i evitar, a més, moltes malalties d’origen contagiós. Per tant, la importància de la higiene diària va més enllà de la cura personal. És una qüestió de mantenir la salut i prevenir malalties.

Quan parlem d’higiene ens referim en primer lloc a la neteja del cos, però sense oblidar que aquest concepte s’ha d’estendre als diferents àmbits de la vida, com ara la neteja dels estris de cuina, la roba, les condicions de l’habitatge o la protecció de la pell del nen.

1.1 Higiene del nounat lactant; 1.2 Higiene del preescolar i escolar

 

1.1 Higiene del nounat lactant 

 

1.1.1 El bany

La pell del nounat acostuma a ser seca perquè no segrega greix suficient, i això provoca que sigui més vulnerable a agents externs com ara el fred, la calefacció o l’excés d’humitat. Per això s’aconsella fer servir sabons líquids de pH neutre i l’aplicació de locions hidratants que ajudin a pal·liar la sequedat.

El bany es pot començar a fer des dels primers dies, però és més aconsellable esperar la caiguda del cordó umbilical i la cicatrització del melic per evitar una infecció. Si és necessari, el bany es pot fer tenint la precaució d’assecar cuidadosament la base del melic (són útils els bastonets de cotó fluix) i posteriorment aplicar l’antisèptic.

Els primers banys no han superar els deu minuts. Poden ser diaris si no hi ha contraindicació mèdica, sobretot en els mesos càlids, cal triar un moment tranquil del dia o bé quan al nadó li resulti més relaxant, i s’ha d’adequar als costums i els horaris de cada família. No hi ha una hora més apropiada que una altra, s’aconsella a la tarda simplement perquè el seu efecte relaxant acostuma a afavorir la son.

A mesura que el nen creix, pot dedicar-se més temps al bany, deixant-lo jugar si vol, i així afavorir que es converteixi en una activitat agradable tant per al nadó com per als pares.

Durant els primers mesos de vida, les banyeres canviador que hi ha al mercat són molt útils, ja que tenen una alçada còmoda que facilita agafar bé el nadó. En cas que no es disposi de banyeres específiques, és aconsellable utilitzar un recipient ampli, ja que la banyera normal dificulta els moviments de la persona que banya el nen i és massa gran, i per això fa que el nadó tingui sensació d’inseguretat.

Cal omplir amb aigua només una quarta part de la banyera; no s'ha d'omplir del tot. La temperatura de l’aigua ha de ser agradable, de 37-38 ºC (es poden fer servir termòmetres específics per comprovar-ho). La temperatura ambient ideal és entre els 22-24 ºC, sense corrents d’aire perquè el nadó no tingui fred quan se’l tregui de l’aigua.

Abans de començar el bany, és important tenir tot el material necessari a mà, per evitar tenir el nen mullat molt temps i prevenir accidents.

Tècnica

La tècnica adequada és passar una mà per sota de l’aixella del nadó i aguantar-li el cap recolzat a l’avantbraç, i rentar-lo amb la mà lliure. Per rentar-li l’esquena, n’hi haurà prou de girar el nen aguantant-lo amb una mà per sota de la panxa i amb el cap descansant al braç.

Per afavorir que el nadó trobi el bany agradable, es poden fer moviments lents i suaus, gronxant-lo, evitant que li caigui aigua a la cara i parlant-li suaument.

És important fer una correcta neteja dels plecs dels braços, les cames i el coll, ja que és on més suor i brutícia s’acumula, d’aquesta manera també es prevenen les irritacions.

En les nenes, la zona genitoanal es neteja de davant endarrere, per evitar una contaminació (pels excrements) i una posterior infecció.

Després del bany, l’eixugada ha de ser minuciosa sense fregar, només pressionant amb suavitat, vigilant un altre cop els plecs cutanis.

Es pot fer un massatge suau amb oli corporal o loció hidratant. A més de nodrir la pell, estimula la circulació, tonifica els músculs, afavoreix l’alliberament de gasos, ajuda a alleujar els còlics i acostuma a resultar relaxant per al nen. Si el nadó té fred se’l pot mantenir abrigat amb una manta lleugera per proporcionar-li calor i sensació de seguretat. El massatge es fa aplicant una suau pressió amb les polpes dels dits, fent-les lliscar sobre la pell del nen, sense tibar-la. És aconsellable mantenir una mà sobre el cos del nadó mentre es fa el massatge, d’aquesta manera el nen se sent més segur i l’accepta millor.

Si el nadó comença a plorar o a moure’s, s’ha d’interrompre fins que estigui calmat.

Alguns nens tenen crosta làctia.

Per estovar-la i eliminar-la, s’aplica abans del bany una mica d’oli o vaselina a la zona de la crosta. D’aquesta manera és més fàcil que es desprengui amb el bany.

No és aconsellable fer servir talc, ja que el nen inhala les partícules en suspensió.

Tampoc és adequat aplicar colònies directament sobre la pell del nen, és més aconsellable posar-ne unes gotes a la roba.

a) Neteja de les orelles

S’ha de netejar només la part externa visible de l’orella. No és aconsellable intentar netejar la cera del conducte auditiu. Si s’empeny cap a l’interior de l’orella s’afavoreix l’aparició de taps i augmenta el risc de provocar lesions lleus si s’introdueix molt el bastonet o el nen fa algun moviment sobtat. Només s’ha de netejar la cera i la brutícia del pavelló de l’orella suaument, i a continuació assecar-lo cuidadosament. Són útils els bastonets que tenen un suport més ample que la punta, perquè eviten una introducció accidental a massa profunditat.

 

b) Ungles

Els nounats tenen ungles fines amb les quals es poden fer esgarrapades fàcilment. Els primers dies es poden llimar amb una llima suau. Més endavant (a partir dels vint dies) es tallen amb tisores de punta roma (un bon moment és quan el nadó està adormit). Les ungles dels peus sempre s’han de tallar rectes, és aconsellable no tallar-les al límit de la pell per evitar que quan creixin es clavin al dit. A les mans s’ha d’evitar deixar puntes que puguin provocar esgarrapades.

 

c) Ulls i nas

Per retirar les secrecions dels ulls es fa servir sèrum fisiològic o si no n’hi ha aigua tèbia, s’asseca amb una gasa o un drap suau, sempre des del lacrimal cap a l’exterior.

Les mucositats del nas també es netegen amb sèrum (es pot fer servir una petita xeringa per instil·lar 1 cm3 de sèrum a cada fossa nasal). Els aspiradors nasals són útils, però l’aspiració s’ha de fer suaument per evitar petites lesions a la mucosa nasal.

 

1.1.2 Vestit 

La roba del nen s’ha d’adaptar a les condicions ambientals, el nadó no ha de passar fred però tampoc un excés de calor.

És aconsellable fer servir roba de fibres naturals (cotó o fil) sempre que sigui possible, perquè permeten transpirar millor que les fibres sintètiques, així com escollir robes folgades perquè el nen tingui més mobilitat.

El més indicat per rentar la roba del nadó és el sabó neutre, és important fer una bona esbandida amb molta aigua per retirar totes les restes de sabó.

Per prevenir accidents, s’han d’evitar imperdibles, cadenes, agulles de pit o polseres. Les arracades de les nenes haurien de ser petites, és millor evitar arracades en forma d’anella, perquè es podrien enganxar i provocar ferides. 

 

2. Vacunes

Les defenses que proporciona la mare durant l’embaràs i la lactància materna es comencen a esgotar als dos mesos; a partir de llavors el lactant les ha de fabricar ell mateix. D’aquesta manera, les vacunes es converteixen en la millor protecció davant de malalties específiques dels primers anys de vida.

Quan vacunem un nen, no només el protegim a ell, sinó també als que hi ha al seu voltant. Si no es vacuna, el nadó queda exposat al risc de contraure malalties infeccioses, per a moltes de les quals no hi ha un veritable tractament eficaç. Així doncs, les vacunes no són importants només perquè eviten que el nadó es posi malalt, sinó perquè també eviten que transmeti la malaltia a altres nens, ja que la majoria d’aquests virus o bacteris són molt contagiosos.

El moment adequat per administrar cada vacuna depèn del tipus de malaltia que es vulgui prevenir i l’edat del nen. Per això hi ha els calendaris de vacunacions, que són els llistats de recomanacions de les diverses comunitats autònomes, que es basen en un calendari oficial elaborat pel Ministeri de Sanitat i Consum (Espanya). Cada comunitat, i cada país, té llibertat per administrar certes vacunes. D’aquesta manera, pot passar que a Espanya unes vacunes s’administrin en una comunitat i en una altra no.

A més d’aquests calendaris autonòmics, l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP), com a òrgan científic, elabora el seu propi calendari, que recomana vacunes que encara avui no s’administren en algunes regions espanyoles. Aquesta diferència s’accentua quan parlem dels calendaris de vacunació d’altres països (per exemple, en molts llocs s’administra la vacuna de la tuberculosi, en altres la de la febre groga, etc.).

Vacunes sistemàtiques: són aquelles que estan indicades per a tota la població a partir de l’edat infantil. S’apliquen segons els calendaris de vacunació específics de cada comunitat.

Vacunes no sistemàtiques: són les vacunes que indica l’AEP només a determinats grups de població o en situacions concretes de risc sanitari.

Als centres d’assistència primària es facilita informació sobre les vacunes i s’administren segons l’edat en les diferents revisions. També es poden modificar les pautes, afegir o eliminar alguna vacuna específica segons les característiques i necessitats concretes que pugui tenir el nen (viatge a l’estranger, al·lèrgies, problemes immunitaris, asma, etc.). 

Si s’oblida alguna dosi, no s’ha de reiniciar la vacunació, n’hi ha prou a continuar administrant les dosis que falten (dosi posada, dosi vàlida).

L’administració de les vacunes correspon a les infermeres als centres d’atenció primària (CAP) o a les consultes particulars dels pediatres. Als hospitals només es vacuna els grups de risc (p. ex., prematurs). En algunes comunitats autònomes, la infermera va als centres escolars per administrar determinades vacunes, a fi d’immunitzar una quantitat més gran de nens.

Després de cada administració, la infermera anota al carnet de vacunes de cada nen tota la informació relativa a la vacuna: data, marca i lot. Aquesta documentació és important perquè tant els pares com els metges sàpiguen que s’ha complert correctament el calendari de vacunació. De totes maneres, hi ha diferents calendaris de vacunació, adaptats a les necessitats específiques de cada comunitat, per això, i pel fet que pot variar d’un any a l’altre (segons factors epidemiològics), és aconsellable demanar informació sobre les recomanacions i les pautes de vacunació al centre de salut. Estan indicades a:

Les vacunes de l'Associació Espanyola de Pediatria
 
Tot i que a Espanya la majoria de les malalties de la infància estan controlades, s’ha de tenir en compte que vivim en una societat en moviment, en què les distàncies entre un país i l’altre són cada vegada més petites, motiu pel qual hauríem d’estar atents davant el possible ressorgiment d’una malaltia, d’aquí la importància de vacunar correctament els nens. 

Descarrega't aqui la infografia 

 

Decàleg de les vacunes AEPap
(Asociación Española de Pediatria de Atención Primaria)

1. Protegeixen la nostra salut. Les vacunes ens protegeixen d’alguns virus i bacteris que causen malalties greus i potencialment mortals. Activen les nostres defenses i ens ajuden a defensar-nos dels microorganismes.

2. Salven vides. Avui dia, continuen morint infants i adults a causa de malalties que es podrien prevenir amb vacunes, com per exemple: la pòlio, el tètanus, la meningitis, la diftèria, el catarro, etc. Sens dubte, la vacunació i la potabilització de l’aigua han estat les intervencions de salut pública que més vides han salvat al llarg de la història, i ho continuen fent.

3. Poden controlar i eliminar malalties. Amb l’esforç coordinat entre molts països es pot aconseguir eradicar-les per sempre. Un exemple és la verola que va ser definitivament eradicada l’any 1978, després d’haver produït fins a cinc milions de morts anualment. La pòlio està a punt de desaparèixer. I altres malalties (diftèria, tètanus, rubèola, etc.) han disminuït molt.

4. Prevenen alguns tipus de càncer i malalties degeneratives. Està demostrat que la vacuna de l’hepatitis B prevé la cirrosi i el càncer de fetge; i la vacuna del papil·loma, el càncer de coll d’úter. La vacuna del xarampió prevé malalties neurodegeneratives.

5. La vacunació no és només “cosa de nens”. S’ha de vacunar a qualsevol edat: infants, adolescents i adults. Tant la població sana al llarg de la vida com persones que per la seva situació de salut poden tenir més riscos. I en algunes situacions especials: dones embarassades, viatges internacionals, determinades professions, etc.

6. Són solidàries. A més de protegir-se un mateix, protegeixen els altres, els nostres contactes. Impedeixen la transmissió de la malaltia. Tenen un efecte protector en altres persones no vacunades o amb poques defenses: és la “immunitat de grup”.

7. Són segures i efectives. Hi ha molts falsos mites sobre les vacunes. Es poden considerar entre els productes més segurs usats en medicina i solament s’aproven després d’haver estat sotmesos a rigorosíssims controls i estudis. Qualsevol vacuna pot causar algun efecte advers. No obstant això, la majoria són benignes, transitoris i fàcilment controlables. Hi ha molt poques contraindicacions reals per a les vacunes.

8. Són un dret bàsic. No hi ha raons per les quals un infant mori o pateixi greus seqüeles a causa d'una malaltia previsible mitjançant la vacunació. A Espanya, el Sistema Nacional de Salut proporciona d’una forma gratuïta la majoria de els vacunes necessàries per a tots els infants, segons l’edat. La decisió de vacunar un menor correspon als pares o tutors. No hem de negar als infants aquest dret.

9. Formen part d’un estil de vida saludable. Les vacunes són tan importants com l’alimentació i l’exercici físic per mantenir-nos sans.

10. Consells sobre vacunació. Informeu-vos del calendari i de vacunes recomanades i aneu al Centre de Salut en les dates previstes. Porteu el llibre o targeta de vacunació de l’ infant perquè hi anotin les dosis posades. Consulteu amb el pediatre o infermera si teniu dubtes. I consulteu-ho amb suficient antelació si teniu intenció de viatjar a l’estranger.

Font: www.aepap.org

Una mica de sol és beneficiós perquè afavoreix la formació de vitamina D, que és bàsica per a l’absorció del calci als ossos. Prevé el raquitisme i ajuda a millorar alguns problemes a la pell (psoriasi, acne). Però massa sol és perjudicial.

El bronzejat en una pell sana és la resposta biològica de defensa davant de l’agressió que suposa la radiació solar.

 

Una excessiva exposició solar pot causar: 

• Envermelliment (eritema) i cremades. 
• Envelliment prematur de la pell. 
• Aparició de lesions i càncer de pell.

Les radiacions ultraviolades del tipus B (UV-B) són les responsables principals de l’eritema solar.

Les radiacions ultraviolades del tipus A (UV-A) són les que causen la majoria dels efectes nocius a llarg termini.

Les cèl·lules de la pell tenen una memòria que emmagatzema totes les hores de sol a què s’ha estat exposat, per això és important protegir el nen des de petit per evitar futures complicacions dermatològiques. Els signes d’envelliment apareixen tard, però el deteriorament s’inicia a la primera exposició al sol.

La pell infantil té menys capacitat de protecció davant del sol, a causa d’una immaduresa del sistema immunitari cutani, perquè la capa de greix és més fina i poc resistent.

Els nens desenvolupen molta activitat a l’aire lliure, amb un elevat temps d’exposició solar i sudoració, per això és aconsellable utilitzar fotoprotectors resistents.

Hi ha un índex de fotoprotecció adequat per a cada tipus de pell i circumstàncies, però s’han de tenir en compte certs factors que modifiquen la intensitat de la radiació i poden fer variar les necessitats de protecció: 

• L’hora del dia. La intensitat és màxima entre les 12.00 h i les 16.00 h (amb la modificació horària). 
• L’altitud. El risc d’eritema o cremada s’incrementa amb l’altitud. Cada 300 metres augmenta un 4 % el poder eritemàtic de les radiacions UV. 
• El lloc. La radiació és més intensa a prop de l’Equador (els raigs incideixen de forma perpendicular sobre la Terra). 
• L’estació de l’any. A l’estiu, la radiació arriba amb tota la seva energia. Tot i això, la pell també s’ha de protegir la resta de l’any. 
• El temps. Els dies ennuvolats continua havent-hi risc de cremades, atès que el 90 % dels raig UV poden travessar els núvols. 
• Amb aigua, neu o sorra. Aquests elements reflecteixen els raigs solars, i se sumen a la radiació que incideix directament sobre la pell (neu, 80 %; sorra, 25 %). L’aigua actua com una lent d’augment.

 
Com s’ha de triar el factor de protecció solar

El factor de protecció és l’índex que indica el temps d’exposició al sol sense risc de cremada. Com més alt sigui el factor, més alta serà la protecció.

Cada persona té unes necessitats diferents en funció del tipus de pell, per això l’índex de protecció variarà. 

• Pell amb trastorns, traumatitzada o alterada per medicació sensibilitzant: factor de protecció total. 
• Pell molt sensible al sol (sempre s’envermelleix intensament i no es pigmenta): factor de protecció molt alt (30 o més). 
• Pell sensible (es crema fàcilment i no es pigmenta gaire): factor de protecció alt (15-25). 
• Pell normal (s’envermelleix moderadament i es pigmenta de forma gradual): factor de protecció mitjà (8-12).
   
  P. ex.: Si podem estar 20 minuts al sol sense cremar-nos, amb un factor de protecció solar 8 tenim una protecció 8 vegades superior.

  
Recomanacions per a l’exposició solar en els nens a l’estiu 

• No s’han d’exposar al sol els nens menors de sis mesos. 
• L’exposició s’ha d’iniciar de manera progressiva a la temporada primavera-estiu, amb filtre del 25-30. Posteriorment, en pells normals, es pot passar al 15. 
• S’ha de procurar evitar les hores de màxima irradiació solar (quan l’ombra que projectem és més petita que la nostra alçada). 
• S’ha de fer servir gorra i samarretes. 
• S’han d’evitar les colònies abans de l’exposició solar, perquè poden aparèixer taques a la pell. 
• El clatell, les orelles, el nas i els llavis són zones molt vulnerables. Si és necessari es poden utilitzar protectors labials de factor elevat. 
• Davant de qualsevol lesió de la pell que es desencadeni a causa de l’acció solar és aconsellable consultar la infermera pediàtrica. 
• El factor de protecció s’ha d’aplicar a casa, de forma generosa, amb la pell neta i seca, 30 minuts abans de l’exposició solar. S’ha de repetir cada 2 h. 
• Convé oferir aigua abans, durant i després de l’exposició solar. 
• És aconsellable utilitzar una loció hidratant després de l’exposició solar.

 

1. Traumatismes (cops i caigudes)

És la lesió més comuna en la infància, especialment el traumatisme cranial. La majoria es produeixen en menors de cinc anys, a conseqüència de caigudes mentre juguen a casa o a l’escola. Més del 90 % són de caràcter lleu (contusions, esquinços, ferides). En els nens majors de cinc anys les causes més freqüents són els accidents en vehicles.

1.1 Traumatisme cranial; 1.2 Contusions, 1.3 Esquinços o distensions

 

1.1 Traumatisme cranial

És un cop al cap. Generalment produeix lesions lleus que no passen del simple nyanyo. En realitat el que orienta sobre la possible gravetat del traumatisme són els símptomes que té el nen després del cop.

Què s’ha de fer a casa després d’un cop lleu al cap 

• Procurar que el nen descansi en un ambient tranquil, fent vida normal a casa, sota supervisió durant 24 h. 
• Si el nen té son, no és necessari impedir-li que dormi, però és convenient despertar-lo periòdicament (3-4 h) per observar com reacciona. Ha de mantenir el seu comportament habitual. 
• És normal que durant les primeres hores el nen estigui espantat, no recordi el moment del cop, tingui un lleuger mal de cap o algun vòmit aïllat. 
• En cas que sigui un lactant, encara que el cop hagi sigut lleu, sempre és aconsellable consultar al centre de salut perquè un professional de la salut, en faci una valoració de l’estat del nen.

Signes d’alerta que indiquen que cal consultar el centre de salut 

• Qualsevol canvi brusc del comportament. Si es mostra confós, irracional o delira. En nens petits, plors persistents i irritabilitat. 
• Pèrdua del coneixement. 
• Somnolència exagerada. Dificultat per despertar-lo. 
• Presència de convulsions o espasmes a la cara o a les extremitats. 
• Aparició de vòmits freqüents i persistents. 
• Incapacitat per mantenir l’equilibri. Dificultat per caminar o moure una part del cos. 
• Dificultat per reconèixer persones o llocs. 
• Dificultat per parlar o veure-hi amb claredat. Pupil·les de mides diferents. 
• Aparició d’hemorràgia o líquid transparent per la boca, el nas o les orelles. 
• Mal de cap intens i progressiu. 
• Quan es tracta d’un nen lactant (de 0 a 18 mesos).

 

1.2 Contusions

Després d’un traumatisme lleu, pot aparèixer una hemorràgia dels teixits sota la pell (hematoma o blau). Es pot manifestar immediatament o tardar un temps. 

 

1.3 Esquinços o distensions

Són lesions dels teixits tous que envolten l’os o l’articulació (lligaments, músculs, tendons) produïdes quan s’estiren en excés després d’un moviment brusc o violent.

Són freqüents en activitats esportives. Apareix dolor i sensibilitat a la zona afectada, limitació de la mobilitat (especialment en les articulacions), inflamació i hematoma.

 

Què s’ha de fer a casa abans d’anar al centre de salut 

• Si afecta una extremitat, elevar el membre afectat i col·locar-lo en una postura còmoda i segura. 
• Retirar qualsevol objecte que pugui comprimir (anells, polseres, mitjons). 
• Fer pressió suau contra la lesió amb una compresa freda o gel per disminuir la inflamació i el dolor. Per aplicar-hi fred es poden fer servir tovalloles lleugerament mullades, bosses de pèsols congelats (s’adapten a la forma de la lesió) o els gels específics que es venen a les farmàcies. No s’han d’aplicar de forma directa sobre la pell, sempre s’han d’embolicar amb un drap sec i no s’han d’aplicar més de quinze minuts seguits en una mateixa zona per evitar lesions pel fred. 
• Consultar el pediatre.

 

Què s’ha de fer per prevenir els traumatismes a casa, al carrer, al cotxe, en l'esport: 

1. A casa 
   • Procurar que el terra o paviment de la casa estigui en perfectes condicions. Fixar bé o suprimir les catifes perquè els nens no rellisquin. 
   • Col·locar al fons de la banyera una estora antilliscant per evitar relliscades. 
   • No deixar mai sol, ni que sigui un moment, el nen damunt del llit, el canviador o dins de la cambra de bany. 
   • Assegurar-se que les baranes del bressol siguin prou altes perquè el nen no pugui enfilar-s’hi. Han d’estar sempre posades. 
   • Evitar tenir cadires o taules a prop de les finestres, ja que el nen les pot fer servir d’escala i caure a l’exterior. 
   • Instal·lar tancaments de seguretat a les finestres i els balcons. 
   • Col·locar baranes altes i sense barrots horitzontals als balcons i les escales per evitar que el nen s’hi enfili amb el consegüent risc de caiguda. 
   • Protegir els angles dels mobles i les portes amb què pugui xocar. 
   • Evitar l’ús de caminadors.
2. Al carrer 
   
   • Utilitzeu correctament els mocadors portabebès. Moltes persones consideren que aquesta manera de portar les criatures és la més natural i proporciona sensació d’unió entre el bebè i l’adult que el porta, però és important que el seu ús sigui segur. Independentment del tipus de portabebès, s’han de seguir normes estrictes, sobretot quan s’utilitzen en nens menors de 4 mesos, prematurs, bessons, nens amb pes baix en néixer i nens amb problemes de vies respiratòries. Els mocadors poden causar asfixia als lactants petits. Això no vol dir que estiguin contraindicats, però sí que s’han de prendre precaucions.
     
     Normes generals d’ús:
     • La cara del bebè ha de romandre sempre visible
     • Vigileu amb freqüència la seva postura (eviteu que vagi massa doblegat/encorbat).
     • Assegureu-vos que pot respirar lliurement.
     • Eviteu que la cara del bebè es recolzi contra el cos de l’adult
     • No utilitzeu aquest sistema de transport dins d’un vehicle.
     • Comproveu diàriament la integritat i bon estat de la tela: costures, plecs, cremalleres..
     • Eviteu utilitzar-lo si hi ha risc de caigudes.
     • En el cas dels portabebès d’esquena, comproveu que el bebè no pugui agafar objectes perillosos.
     • No l'utilitzeu a la cuina per evitar cremades.
       
       
   • No deixar que els nens petits surtin sols al carrer. 
   • Ensenyar les normes bàsiques de seguretat viària. Ser un exemple per al nen, no cometre imprudències davant seu. 
   • Utilitzar bicicletes adequades a l’estatura del nen i en perfectes condicions d’ús (la mida és adequada sempre que el nen toqui amb els peus a terra i arribi al manillar i el fre fàcilment). Hauria de circular preferentment per llocs restringits al trànsit (places, parcs o carrers de vianants). Quan el nen més gran comença a circular per vies públiques és necessari ensenyar-li les normes bàsiques de trànsit. Utilitzar sempre casc i proteccions reflectores si surt al capvespre.
3. Al cotxe 
   • No portar el nen en braços si va al seient del copilot, encara que faci servir cinturó de seguretat. I encara menys col·locar-lo entre el volant i el conductor.
   • Utilitzar les mesures apropiades segons l’edat.
   • De zero a nou mesos: cadira de seguretat al seient anterior en sentit invers a la marxa si el conductor va sol. Si el cotxe disposa de coixí de seguretat per a l’acompanyant, s’haurà de desactivar, i si no es pot, el nen haurà d’anar al seient del darrere. Si hi van més adults, és aconsellable que el nen vagi a la cadira de seguretat fixada al seient del darrere i en sentit invers a la marxa.
   • De nou mesos a tres anys: cadira al seient del darrere fixada en el sentit invers a la marxa. Al final d’aquest període es pot començar a anar en el sentit de la marxa.
   • De tres a dotze anys: al seient posterior amb coixins elevadors o cadires amb respatller amb mecanisme d’ajustament del cinturó de seguretat del cotxe. 
   • Utilitzar tancaments de seguretat per a nens a les portes, i, abans d’iniciar la marxa, comprovar que estan ben tancades. 
   • No permetre que el nen tregui el cap o una altra part del cos per la finestra o el sostre del cotxe. 
   • No deixar mai sol el nen dins del cotxe. Si per un motiu de força major s’hagués de fer, s’ha d’apagar el motor, retirar les claus del cotxe i si fa calor deixar oberta la finestra. 
   • Acostumar el nen a pujar i baixar del cotxe sempre pel costat de la vorera. 
   • Ensenyar-li a aplicar les mesures de seguretat en la conducció de vehicles de motor.
     
     Consells de salut: Viatjar i altres situacions de vida     
     
     
4. En l’esport 
   • Utilitzar els equipaments de seguretat específics. 
   • Fer els entrenaments de forma progressiva. 
   • Aplicar les normes de seguretat en els esports de risc.
     
     Consells de salut: Activitat física en la infància