Què cal saber: Treballar i divertir-se

Respirar
pP@)

Respirar aire net. La feina i la diversió es duen a terme en tots els ambients. Cal respirar sempre aire net, sobretot quan es fa algun tipus d'exercici, ja que en aquesta situació augmenta la demanda d'oxigen. Si es passeja o es fa exercici, és aconsellable evitar les zones de molt trànsit. És necessari fer atenció a la informació sobre contaminació ambiental i renovar l'aire dels edificis on es treballa o es gaudeix del temps lliure per evitar compostos contaminants procedents de productes de neteja, pols o fum de tabac. Aquesta atenció hauria de ser més gran en el cas de persones amb malalties cardíaques o pulmonars, persones amb problemes respiratoris, dones embarassades, ancians, atletes i altres persones que ocupen temps en activitats a l'aire lliure, molt especialment, els nens, ja que tenen una major freqüència respiratòria, són més vulnerables per estar en desenvolupament i ser més susceptibles a irritacions i a malalties.

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Respirar

p Llegir més...

Menjar i beure
pP@)

Trobar satisfacció en el menjar. L'acte de menjar, a més de complir una funció nutricional, contribueix al gaudi si es fa atenció al gust dels aliments o si es pren com una oportunitat per compartir el moment amb persones significatives. Menjar és, per a moltes persones, un dels plaers de la vida. Les persones mengen, sempre que poden, els aliments que més els agraden, i miren d'evitar els que els desplauen, encara que moltes vegades siguin els més indicats. En general, els estudis demostren que menjar aliments que agraden dóna plaer i causa l'alliberament de certes hormones, les endorfines, que produeixen sensació de benestar.

Alimentació saludable / recomanacions 

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

 

Menjar i beure

p Llegir més...

Moure's i mantenir una postura corporal correcta
pP@)

L'activitat física moderada és beneficiosa físicament i psicològicament. Els nens fan servir el cos per jugar i els joves i els adults opten per l'exercici com a activitat compensadora i lúdica.

 

Respectar la mecànica corporal. Durant el dia es duen a terme diverses activitats lúdiques o laborals que comporten una infinitat de moviments corporals. L'adopció d'una mecànica corporal correcta, és a dir, mantenir postures i fer moviments en els quals el sistema musculoesquelètic s'alineï amb les articulacions, garanteix una menor quantitat d'estrès muscular i de despesa energètica. Per prevenir lesions, en primer lloc cal prendre consciència de la pròpia postura i de quins són els moviments inadequats; després, cal decidir-se a corregir-los i, finalment, fer l'esforç per aconseguir-ho. 

 

Fer activitat física. Les activitats tant laborals com de lleure poden implicar activitat física o sedentarisme. L'activitat física afavoreix un entrenament muscular amb augment de la força, la resistència i l'elasticitat als músculs, alhora que amplia el volum de la respiració. Un altre efecte important de l'activitat física sobre l'aparell cardiovascular és l'augment de la irrigació sanguínia, tant cardíaca (vasos encarregats d'irrigar el cor mateix) com de la majoria dels músculs, òrgans i teixits. Alhora, l'activitat física contribueix al manteniment de l'elasticitat arterial, que és un dels factors facilitadors de la circulació sanguínia. 

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Moure’s i mantenir una postura corporal correcta

 

p Llegir més...

Reposar i dormir
pP@)

Dosificar el grau d’activitat. Encara que sembla que es necessita activitat durant la vigília per arribar a un nivell de cansament que indueixi al descans i a la relaxació, aquest grau d'activitat no s'ha de sobrepassar fins al punt que mantingui excitada la persona i no li permeti la desconnexió física i, sobretot, mental de l'estímul. Per tant, les planificacions que afavoreixin una dosificació de l'energia i un millor afrontament emocional facilitaran la relaxació, milloraran la inducció del son i proporcionaran un son més reparador. 

 

Respectar els horaris de dormir. Les responsabilitats familiars i les exigències laborals i socials es poden prioritzar sobre el fet de dormir. En aquests casos, es retarda l'hora de ficar-se al llit i no es respecta l'ordre dels horaris d’anar a dormir, la qual cosa provoca una mala qualitat del son. Prendre consciència de la importància de dormir i respectar el rellotge biològic contribuirà a millorar la qualitat del son, cosa que repercutirà en el bon rendiment físic i intel·lectual i en l'equilibri emocional. 

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:

Reposar i dormir

p Llegir més...

Eliminar
pP@)

Mantenir un patró d’eliminació regular. En moltes ocasions la priorització d'altres activitats com les de la feina o les socials contribueix a la inhibició del reflex de la defecació o fins i tot de la micció. Això produeix retards en l'evacuació i afavoreix l’estasi de l'orina a la bufeta i dels excrements en el sigma. L'estancament dels excrements a l'intestí deriva en una major absorció d'aigua a la paret intestinal, cosa que genera excrements més secs i augmenta la dificultat per expulsar-los. Per facilitar la defecació, és aconsellable respectar el moment més propici i fer coincidir la defecació després d'un àpat.

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Eliminar

p Llegir més...

Evitar perills i prevenir riscs
pP@)

Tant a la feina com en el lleure és important protegir-se davant els riscos. Els esforços per sensibilitzar les persones sobre els riscos i sobre la manera d’evitar-los van en aquesta direcció.

 

Aplicar les mesures preventives. La medicina del treball i la medicina esportiva ofereixen una immensa informació sobre com poden prevenir-se accidents, malalties i lesions. En línies generals, s'aconsella fer servir els equips recomanats, aplicar les mesures preventives i mantenir un equilibri entre les activitats laborals i les de lleure.

 

Pel que fa a les activitats esportives, es recomana, a més d'emprendre-les amb els equipaments adequats, fer els moviments o exercicis amb l'aprenentatge de tècniques adequades, fer un escalfament correcte i no sobrepassar els límits de cadascú.

 

Controlar l’estrès. La persona es pot sentir impossibilitada per assumir els diversos reptes que presenta la vida quotidiana. En efecte, quan les demandes de l'entorn excedeixen les possibilitats de resposta, la persona té una sèrie de reaccions de tipus fisiològic, cognitiu, emocional i conductual, denominades respostes d'estrès. Aquestes reaccions solen ser taquicàrdies, insomni, angoixa, depressió, inadaptació social o somatització. Entre les conductes d’evasió es poden desencadenar comportaments nocius per a la salut: consum excessiu d'alcohol, tabac o altres drogues, ingesta abusiva d'aliments i fins i tot conductes agressives o violentes, com la conducció temerària, que evidentment incideixen la salut física i mental. L'aprenentatge de tècniques de relaxació, d'autocontrol i cognitives (detenció del pensament negatiu, resolució de problemes i reorganització) ajuda a avaluar les situacions de manera més realista, a disminuir l'angoixa i l’ansietat i a millorar l'autoeficàcia. 

 

Conèixer les capacitats pròpies. Cal dur a terme les activitats relatives a la feina amb un ritme i una qualitat dins dels marges desitjables, avaluar-les, persistir en la seva realització durant el temps necessari i introduir les mesures correctores que calgui en cas d'error. Aquest ajust és a la base de la possibilitat d'acció d'aquelles persones que compten amb la capacitat necessària per fer-ho. Per tant, és necessari fer una acomodació entre les capacitats. De fet, un dels motius que generen insatisfacció en el món del treball és la falta de correspondència entre les capacitats necessàries per dur a terme una tasca i les aptituds de qui la fa, ja que aptitud necessària i tasca no sempre coincideixen. Les interpretacions dels factors presents en el context en el qual l'acció es produeix participen en el seu èxit. Els millors resultats s'obtenen quan la tasca s'ajusta a les capacitats, això és, quan té un nivell de dificultat que obliga a l'ús creatiu de les capacitats que es tenen. 

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Evitar perills i prevenir riscs

p Llegir més...

Comunicar-se i interaccionar socialment
pP@)

Preferir les activitats grupals i actives a las individuals i passives. Les activitats laborals i de lleure contribueixen a la socialització de la persona. Participar i compartir aficions ajuda a conformar el sentit de pertinença a un grup en què la persona se sent valorada, acceptada i respectada per una comunitat; també ajuda a reduir la incertesa i a incrementar l'autoafirmació, definida per la necessitat de tenir una definició coherent i positiva d'un mateix. Per contra, les activitats individuals fomenten l'aïllament, la qual cosa empitjora el benestar psicològic i la salut mental. 

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:

Comunicar-se i interaccionar socialment

p Llegir més...

Tòpics i conductes errònies
pP@)

Cal aprendre a divertir-se. La persona necessita mantenir relacions amb els seus semblants i el seu entorn i percebre de les seves interaccions un sentiment d'autovàlua que la impulsa a sobreviure. Aquest sentiment de vàlua es pot percebre a través de diferents activitats, però és important en la diversió i en l'esbarjo. La persona ha d'aprendre a seleccionar activitats que s'ajustin a les seves pròpies necessitats, interessos, capacitats i preferències, així com centrar els seus esforços a trobar les activitats que li reportin satisfacció, sense sentir-les com deures i obligacions. Aquestes conductes repercutiran en un millor benestar psicològic.

 

La distracció ajuda a dominar l’estrès. La distracció té com a finalitat trobar plaer i interrompre una activitat que produeix estrès. En algunes ocasions es poden dur a terme activitats lúdiques de manera compulsiva, sense obtenir-ne plaer i sense que repercuteixi en el benestar psicològic. Algunes persones també poden refugiar-se en aquestes conductes de tipus compulsiu per donar sortida al seu enuig quan senten que no tenen el control de la situació. Les activitats que es fan amb la finalitat de no pensar en una situació que preocupa o que estressa i en les quals es troba satisfacció i plaer contribueixen de manera positiva al benestar psicològic i prevenen la depressió. 

 

El lleure no sempre recarrega les piles. No totes les activitats de diversió donen energia; més aviat al contrari: quan l'activitat és imposada o es practica sense mesura, es perd la funció creadora de l'entreteniment. No s'ha d'oblidar que la lliure elecció, no només del tipus d'activitat de lleure, sinó també de com, on, quan es realitza i quan es deixa de fer, és consubstancial a la idea d'esbarjo.  

 

Aprendre agrada a tothom. En el nostre medi, fins ben entrada l'adolescència, s'espera que bona part de les responsabilitats hagin de tenir a veure amb l'aprenentatge, amb la preparació per a una vida adulta satisfactòria i útil. Encara que en situacions es pugui observar desinterès per aprendre, aquest és un procés que agrada i per al qual les persones estan preparades. Aprofitant aquest potencial, és important diversificar, flexibilitzar i trobar marcs institucionals o informals que donin cabuda als diferents interessos i a les diferents motivacions de cadascú.

 

Ni el fracàs impedeix el creixement, ni l’èxit el garanteix. El valor adaptatiu de l'èxit i del fracàs té a veure amb la manera com s'interpretin. És desitjable traslladar la manera amb què se solen afrontar aquests resultats (l’èxit i el fracàs) en el marc del lleure a l'àmbit de l'obligació (aprenentatge, feina). En el marc del lleure, a diferència del que succeeix en l'àmbit laboral, els èxits s'interpreten com a progressos en el camí del desafiament més que com a assoliments personals i els errors, lluny de veure's com a fracassos personals, es consideren errors que requereixen una altra forma d'acostament a la tasca. D'aquesta manera, es preserven l'autoestima i la motivació cap a la tasca. 

 

Es important tenir molta confiança en un mateix i molta autoestima, però l’orgull és perillós. Els que tenen una autoestima que no s'ajusta a la realitat tendeixen a reaccionar agressivament davant de les crítiques. D'altra banda, moltes de les persones que insisteixen a considerar-se poc valuoses persegueixen amb la seva conducta obtenir el reconeixement dels altres, preparar-se per a un possible fracàs i valorar-se més positivament amb relació a altres moments de la vida. Sovint, les il·lusions sobre la pròpia vàlua poden ser d'ajuda a curt termini. El més adaptatiu sembla ser fixar-se il·lusions realistes que condueixin a fites possibles. 

 

L’ansietat no sempre és dolenta. Encara que sol associar-se als trastorns i a les disfuncions, l'ansietat també és un procés normal i adaptatiu que situa la persona en una actitud prudent i d'esforç per fer front als obstacles. Orienta cap al futur mirant de prevenir possibles dificultats o problemes. Aquesta emoció més o menys fugaç, caracteritzada per l'activació fisiològica i la sensació de nerviosisme, afavoreix, en condicions normals, l'assoliment de fites, fomenta la presa de consciència dels riscs i la posada en marxa d'estratègies per evitar-los o minimitzar-los. Així, l'ansietat pot intervenir a l’hora de preparar a fons una reunió de feina o d’estudiar abans d'un examen, en suma, a l’hora de prendre precaucions abans d'una acció. Per tant, cal entendre l'ansietat més com a prudència que com a angoixa. 

p Llegir més...

Descripció
pP@)

És difícil imaginar una persona sense fer res, tret que estigui en coma. La majoria de les activitats estan relacionades amb la feina i la diversió, que poden ser font de sensació de vitalitat, benestar, dignitat i reconeixement. A través d'aquestes activitats, l’individu interacciona amb objectes i persones, cosa que produeix sempre resultats de tipus material, intel·lectual i afectiu, com ara desenvolupar habilitats, construir objectes, elaborar projectes, adquirir coneixements i experiències i descobrir o reafirmar sentiments d'afecte o estimació.

 

La feina és l'esforç personal, la tasca o el deure, físic o intel·lectual, remunerat o no, que té com a finalitat satisfer necessitats materials o aportar recursos per a la vida individual i de grup. Constitueix un conjunt de tasques obligades, sotmeses a unes normes acceptades, amb finalitats diferents a les de la pròpia activitat. Així, per exemple, en el cas de la feina, la finalitat és obtenir diners; en el cas de les activitats productives no remunerades, com les tasques domèstiques, la finalitat és cobrir les necessitats d'alimentació, vestit i protecció de la família, i, en el cas de la formació, la finalitat és adquirir coneixements i desenvolupar actituds i destreses.

 

El lleure, anomenat també recreació, esbarjo o diversió, és el conjunt d'activitats adreçades a oblidar les preocupacions i a obtenir satisfacció, descans, tranquil·litat, autorealització i gratificació. Aquestes activitats es duen a terme en el temps lliure o temps de lleure, quan la persona se sent alliberada d'obligacions i responsabilitats. El lleure és una ocupació triada lliurement, que es duu a terme de manera gratuïta i que té com a objectiu l'acció mateixa (per exemple, passejar pel gust de passejar) i procurar-se plaer a un mateix. Inclou activitats de creació, acció, transformació i relaxació, i són fruit del desig, però estan condicionades culturalment i per l'accés als recursos, com és el cas del joc o de les aficions o interessos.

 

Encara que les activitats de la feina i el lleure poden semblar oposades, cal destacar que les tasques relacionades amb la feina poden ser gratificants i enriquidores per a moltes persones. Sigui com sigui, mentre que la feina, tot i que és una tasca valuosa i socialment útil, no sempre és percebuda com a una cosa positiva i satisfactòria, la diversió és percep sempre com a agradable. En qualsevol cas, encara que la selecció de l'activitat en què una persona ocupa el temps té a veure amb interessos diferents, en general, es prefereix allò que resulta plaent i es busquen activitats d’acord amb les necessitats de cadascú. La feina i el lleure o diversió tenen com a punt de partida el reconeixement de les possibilitats d'un mateix i, moltes vegades, el desig i el compromís personal per desenvolupar-les al màxim.

 

Les persones tenen una tendència innata al plaer i a interactuar amb eficàcia en el medi; aquestes dues característiques intervenen en l'elecció d'activitats. Així, doncs, les accions relacionades amb treballar i divertir-se comprenen, a més d'actes adreçats obtenir recursos per satisfer necessitats, activitats per estructurar el temps, evitar l'avorriment, alliberar tensions i guanyar habilitats, així com donar resposta al desig de progressar. Les activitats de lleure, l'aprenentatge i la feina intervenen en la construcció de l'autoestima, que conforma la identitat i dóna sentit de pertinença de la persona. Quan les persones desenvolupen positivament aquests aspectes, són capaces de mantenir relacions interpersonals cordials, es permeten donar i rebre afecte i estan més preparades per afrontar els problemes, els canvis i les decepcions. Distribuir harmònicament les activitats productives i de lleure és molt important, ja que aquest equilibri afavoreix la salut.

p Llegir més...

Capacitats biofisiològiques i psicològiques
pP@)

La persona duu a terme activitats relacionades amb la feina i amb el lleure perquè té la capacitat física, cognitiva, emocional i la disposició necessària per triar, reflexionar i comprometre's en l'execució d'activitats concretes. Aquestes activitats s'han d'ajustar a les capacitats de cadascú, de manera que la persona pugui dur-les a terme de manera autònoma. Des d'una perspectiva més àmplia, entenent les activitats de la feina i del lleure com una oportunitat d'expressió i d'assoliment del desenvolupament personal, requereixen, a més, que la persona es conegui i es respecti, perquè aquestes activitats puguin ser compatibles amb un projecte de vida que permeti expressar en plenitud el potencial de cadascú. La varietat de possibilitats permeten a qualsevol persona conscient exercitar-se en alguna activitat, fins i tot quan hi ha algun tipus de limitació que minva les capacitats físiques o mentals.

L'elecció del tipus d'activitats que fa la persona, l'actitud que s’hi adopta i la satisfacció que se n’obté estan condicionades per diferents processos que són inseparables de la biologia, de les aptituds i les destreses, de l'experiència i de la personalitat. Per això, en aquest apartat es desenvolupa la constitució física, el temperament, el caràcter i els trets de personalitat, la intel·ligència, l'autoregulació, l'autoeficàcia, el locus de control, l'autoestima i la identitat com a elements interrelacionats que participen en l'elecció, l'actitud i la valoració del resultat de les accions.

1. Constitució física, 2. Temperament, caràcter i trets de la personalitat, 3. Intel·ligència, 4. Autoregulació, 5. Autoeficàcia, 6. Locus de control, 7. Autoestima, 8. Identitat.

 

 

1. Constitució física

Cada persona té un cos diferent. No hi ha dos individus iguals. L'estructura corporal i la seva funcionalitat influeixen en les tasques que s'exerceixen. En l'àmbit de la feina, per exemple, es necessita molta massa muscular i molta important d'energia per poder aixecar pesos, mentre que aquestes qualitats no són necessàries per treballar amb un ordinador. Pel que fa a les activitats recreatives, per exemple, els que gaudeixen amb l'alpinisme necessiten un cos amb unes condicions diferents dels que prefereixen fer excursions.

 

2. Temperament, caràcter i trets de la personalitat

 

El temperament és la base biològica del caràcter i està determinat per factors genètics i pels processos bioquímics del funcionament neuroendocrí que fan que la persona tingui un tipus de conducta, una manera de reaccionar, una capacitat emocional, un nivell d'activitat, una sociabilitat i una impulsivitat característiques. Tot això és el punt de partida de la personalitat. El temperament, entre altres, regula la quantitat i el tipus d'estímuls que la persona percep com a desitjables i agradables.

 

Els trets del temperament predisposen a interactuar amb el medi d'una manera o una altra. Segons el temperament, hi ha persones que tendeixen a evitar les coses noves (inhibició), n’hi ha que expressen emocions negatives extremes molt sovint (emotivitat negativa), n’hi ha s'adapten als canvis amb rapidesa (adaptabilitat), n’hi ha que solen dur a terme activitats físiques fortes (activitat) o n’hi ha que s’impliquen molt a dur a terme alguna tasca (persistència).

 

Segons el nivell d'activació cortical, es pot diferenciar entre persones extravertides i introvertides. Una persona introvertida no es diverteix amb les mateixes activitats que una persona extravertida. La persona extravertida presenta un nivell baix d'activació cortical en repòs, cosa que fa que manifesti avorriment amb més facilitat i que busqui activitats estimulants i variades. Al contrari, la persona introvertida té un nivell alt d'activació cortical en repòs, cosa que fa que triï activitats en què l'estimulació externa és més baixa i repetitiva. Les persones introvertides aprenen més fàcilment i són més persistents i els extravertits planifiquen menys les activitats, porten malament la rutina i controlen menys la conducta. A la feina, el temperament influeix en la percepció d'alguns factors de l'ambient laboral; per exemple, les relacions interpersonals poden ser una font de tensió per a la persona introvertida.

 

Una altra característica relacionada amb el temperament és la recerca de sensacions. Aquest fet reflecteix una tendència a explorar l'ambient i a apropar-se a estímuls nous; implica desig d'aventura i risc, desinhibició i susceptibilitat a l'avorriment; comporta impulsivitat i fa que hom s’apropi tant a persones conegudes com a desconegudes, cosa que afavoreix les activitats socials. Les persones que puntuen alt en aquest tret del temperament solen triar activitats laborals o de lleure que posin a prova les seves possibilitats, que les portin al límit; se senten vives vivint perillosament i escullen activitats associades al risc i al desafiament. Les persones que puntuen baix en aquest tret presenten unes característiques oposades.

 

El caràcter modela el temperament a través de la interacció amb l'entorn i es refereix a la manera com una persona percep tot allò que l'envolta. El caràcter és fruit de la combinació de les funcions psicobiològiques, dels valors, dels sentiments i de les actituds, influïts pels factors culturals. Per exemple, hi ha persones que no volen explorar coses noves, perquè tenen un temperament inhibit, però, a mesura que se socialitzen i es comprometen, s'esforcen a provar i aprenen a gaudir de la novetat, de manera que es tornen menys inhibides. El caràcter forma, en les persones, una manera determinada de reaccionar i d’enfrontar-se a la vida.

 

Els trets de la personalitat són predisposicions que porten a la persona a actuar d'una manera característica i semblant en situacions diferents. Aquests trets són importants per a qualsevol tipus d’activitat, però, sobretot, per a les laborals. D'acord amb el model de Costa i McRae (1992), hi ha cinc trets bàsics de la personalitat, cadascun amb dos pols oposats: 

  • Estabilitat emocional. Es característica de les persones segures, assossegades i estables. En el oposat, el neuroticisme es refereix a la tendència a experimentar emocions negatives i denota una persona insegura, preocupada, impulsiva, susceptible, inestable i temperamental. 
  • Conscienciació (o responsabilitat). Fa referència a persones eficients, formals, prudents, minucioses, organitzades, planificadores i amb determinació. En el pol contrari, la irresponsabilitat fa referència a persones amb qualitats oposades.

  
Aquests dos primers trets (estabilitat emocional i conscienciació), s'associen a persones que actuen de manera adequada en la majoria d’accions. Les relacions interpersonals d’aquestes persones són més bones. A més, tenen una actitud més bona davant de la formació, que emprenen de manera acurada i compromesa, són més persistents i s'autoregulen millor. La persona que té una puntuació baixa en estabilitat emocional tendeix a presentar una baixa satisfacció laboral i gaudeix de menys benestar.

  • Extraversió. Fa referència a persones positives, enèrgiques, sociables, aventureres i loquaces. En el pol oposat, la introversió, caracteritza les persones tranquil·la, reservades, retretes i poc parladores. Si la feina implica en bona part interaccionar amb altres persones o exigeix treballar en equip, és probable que les persones extravertides s’hi adaptin millor. A més, la persona extravertida acostuma a treure més profit de la formació, ja que interacciona més. 
  • Cordialitat. Defineix les persones compassives, afectuoses, càlides, generoses, servicials, corteses, cooperatives i gentils. En el pol oposat, l'antagonisme, es refereix a persones desagradables, hostils, insensibles, mesquines i desagraïdes. La cordialitat es valora positivament en les feines on les relacions interpersonals són el centre de l'activitat. 
  • Obertura a l'experiència. Caracteritza les persones creatives, curioses, d'interessos amplis, originals, perspicaces, imaginatives, enginyoses i ocurrents. En el pol oposat, el tancament a l'experiència, fa referència a persones de poques mires, simples i superficials. L'obertura a l'experiència s'associa a un major interès per l'aprenentatge i per la recerca de reptes.

   
Tenint en compte la manera com la persona interacciona amb l'ambient laboral, s'han identificat sis tipus de personalitats en relació amb la feina (Holland, 1997):

  • Pràctica. La persona té habilitats manuals i prefereix treballar amb objectes i tenir objectius concrets. 
  • Inquisitiva. La persona té habilitats per a l'anàlisi i la solució de problemes, cosa que la porta a fixar l’interès en l'anàlisi d'idees o dades. Prefereix treballar analíticament amb idees o números, valora els coneixements intel·lectuals i els èxits científics i no és gaire propens al lideratge. 
  • Artística. La persona té habilitats literàries, artístiques o musicals. Prefereix treballar amb abstraccions o de manera innovadora abans que sotmetre's a normes o estàndards definits. 
  • Social. La persona té habilitats per a les relacions interpersonals. Prefereix treballar amb persones que amb coses. 
  • Emprenedora. La persona valora tenir una posició i els èxits econòmics. 
  • Convencional. La persona té capacitat d'organització. Li agrada treballar amb normes i mantenir l'ordre establert.

  
Les persones se senten més còmodes i satisfetes si l’ambient de treball s’adiu amb la seva personalitat.

 

Hi ha alguns estils de comportament que tenen molta transcendència en l'activitat laboral, és el cas de les persones que presenten l'anomenat patró de conducta Tipus A.  

 

Aquestes persones s'identifiquen intensament amb les tasques que duen a terme i estan molt implicades amb la feina, que la consideren molt important; la posició social, el prestigi i l’èxit econòmic són els objectius centrals. Les relacions interpersonals ocupen un lloc secundari; són persones competitives, hostils —solen respondre amb irritació als obstacles—, impacients i gairebé mai no tenen de temps. Aquesta actitud té efectes positius per a la feina i negatius per al propi benestar; però l'entorn laboral promou aquest tipus de conductes. És un patró freqüent en professions determinades i entre les persones que ocupen llocs de responsabilitat.

 

La exigències de l’ambient laboral poden ser més o menys complexes i es poden afrontar de maneres diferents segons el tipus de personalitat. Els trets de personalitat influeixen en els motius, les actituds, les creences i els interessos i condicionen les relacions amb les altres persones i, fins i tot, la imatge d'un mateix (autoconcepte).



Dibuix nens en el mar pintat per Chloé 7 anys

3.Intel·ligència

La intel·ligència està condicionada biològicament pel funcionament cerebral, en què intervenen factors genètics i hereditaris, així com també ambientals. La intel·ligència és necessària per aprendre de l'experiència, per resoldre problemes, per fer servir els coneixements disponibles i per projectar objectius. 

 

El conjunt de capacitats que constitueixen la intel·ligència són necessàries per triar, planificar i dur a terme les diferents accions i assolir algun nivell de rendiment en una tasca, ja sigui de caràcter mecànic o intel·lectual o interpersonal, etc. Per exemple, per resoldre problemes conceptuals és útil la intel·ligència analítica (analitzar, comparar, avaluar, etc.); per afrontar situacions noves i generar alternatives o idees innovadores, es necessita intel·ligència creativa (crear, dissenyar, inventar, etc.); per afrontar problemes quotidians, fa falta intel·ligència pràctica (aplicar, utilitzar, etc.), i per percebre les emocions, comprendre-les, usar-les i regular-les tant en les relacions amb els altres com en un mateix, és necessària la intel·ligència emocional.

 

Sigui quin sigui el nivell d'intel·ligència d'una persona, sempre pot dur a terme alguna acció per aprendre, gaudir o obtenir una cosa desitjada. Per assolir algun d’aquests objectius, és important que hi hagi una correspondència entre les aptituds que es necessiten i les que es posseeixen, i, així, assegurar-se l'èxit i evitar un fracàs que podria afectar l'autoeficàcia i l'autoestima.

 

Les capacitats mentals d'una persona, independentment de l'edat, són utilitzades en la vida quotidiana de maneres diferents, fet que afecta les diferents àrees del cervell, molt especialment la de l'aprenentatge.

 

Hi ha persones que, davant dels problemes o les novetats, tendeixen a reaccionar impulsivament i avaluen les accions després d'actuar. Tanmateix, d'altres tendeixen a reaccionar reflexivament i valoren una varietat de conductes abans de dur-les a terme, de manera que tendeixen a actuar de la manera que creuen més adequada. Tant en un cas com en l’altre, hi pot haver d'encerts i errors. Les persones que cometen errors a causa de la impulsivitat poden millorar el rendiment amb mecanismes d'autoregulació que els facin reduir la impulsivitat. Aquesta qüestió té molta importància en l'aprenentatge escolar.

 

La capacitat per mantenir centrada l'atenció i no fer cas als estímuls distractors és, també, variable. Algunes persones són capaces de mantenir l’atenció centrada en la feina que fan i d’obviar els estímuls; però, d'altres es distreuen amb facilitat. Tot i això, les persones que presenten més flexibilitat cognitiva, quan reben informació nova, poden canviar les decisions o les solucions relacionades amb la tasca que fan de manera més precisa que les persones més rígides.

 

La manera com la persona es mou en l’entorn, és a dir, com comprèn els esdeveniments, com els anticipa i com els prediu, varia segons la complexitat cognitiva de cadascú. Hi ha persones que són simples en aquest sentit, ja que utilitzen la regularitat i la consistència, mentre que d'altres són complexos i tendeixen a fer servir la variabilitat i la probabilitat. L’adequació d'uns o d'altres depèn de les característiques de la tasca.

 

Per a les feines intel·lectuals i de les tasques escolars o de formació, són més eficients les persones reflexives, flexibles i complexes.

 

4. Autoregulació

L'autoregulació és la capacitat de controlar els pensaments, les motivacions i les accions. Fa referència als processos que capaciten la persona, al llarg del temps i segons les circumstàncies, perquè les seves activitats aconsegueixin els objectius desitjats. Per dur a terme obligacions de manera eficaç, és necessària la participació de processos que regulin els pensaments, les emocions i les accions, perquè afavoreixin la consecució de l’objectiu marcat. Així, doncs, per dur a terme una activitat: 

  • cal mantenir centrada l'atenció, de manera que sigui possible reflexionar, obtenir la informació adequada, prendre decisions, fer moviments precisos, etc.; 
  • cal controlar les emocions, de manera que afavoreixin els diferents recursos de la persona que són necessaris per dur a terme les tasques amb l'interès i l'aplicació necessaris; 
  • cal que un mateix s’observi quan dugui a terme una activitat. Aquesta autovigilància i avaluació contínua faran possible l'obtenció de resultats relacionats amb la feina, amb l'aprenentatge, amb altres activitats productives o amb les activitats de lleure.

 

L'autoregulació permet a la persona ajustar la conducta als objectius que s'ha marcat. Constantment, la persona avalua si aconsegueix els objectius desitjats; si en aquest procés observa discrepàncies, ajusta la conducta per tal reduir-les. Cal tenir en compte, a més, que les persones busquen diversos objectius alhora i, moltes vegades, s'enfronten a conflictes quan identifiquen metes incompatibles.

 

5. Autoeficàcia

L’autoeficàcia és la confiança en les pròpies capacitats per assolir resultats i dur a terme els processos necessaris per aconseguir-los. Té a veure amb la certesa personal sobre la possibilitat de poder dirigir adequadament la pròpia conducta. La importància que es dóna a les tasques i la sensació de poder controlar o no els esdeveniments que les afecten estan relacionades amb la competència.

 

Quan hi ha l'expectativa que una tasca s'ajusta a les pròpies capacitats, és a dir, que hi ha competència personal o perspectiva d'autoeficàcia, es calcula que és possible dur a terme l'activitat. Això és el que passa amb les activitats lúdiques i amb moltes les activitats productives. Tant les unes com les altres es veuran afectades pel tipus d'activitats que la persona concebi, en què triï participar, o en les que eviti plantejar-se o participar. Les persones que tenen la sensació de competència davant d'una tasca hi persisteixen, perquè creuen que seran capaces d'assolir l’objectiu. Per aquesta raó, l'autoeficàcia s'associa a la motivació, que impulsa la tria i la implicació.

 

Així, doncs, l'expectativa d'autoeficàcia influeix en la feina i en la diversió; intervé en la informació que es busca, s'accepta i es processa; afecta l'emoció amb què s'afronta una activitat, és a dir, el valor afectiu (positiu o negatiu) que s'assigna a la tasca, i influeix en la manera de reaccionar davant les dificultats i els contratemps.

 

Les persones que tenen una sensació de poca competència porten el fracàs molt malament, cosa que afecta l’autoestima. De tota manera, els objectius es poden modificar i es poden assolir per una gran varietat de camins. En qualsevol cas, per aconseguir-los cal esforçar-se, autoregular-se i ser persistent; tot i això, també s’ha de confiar en la pròpia competència, que fa que la persona avaluï les possibilitats que té de poder assolir els objectius.

 

6. Locus de control

Malgrat sentir-nos competents, a mesura que es guanya en maduresa, es pren consciència que hi ha esdeveniments que afecten el resultat de les nostres conductes, de manera que poden impedir l'assoliment d’objectius, i que hi ha circumstàncies que són fora de les nostres possibilitats de control. Pel que fa a l'èxit o al fracàs en una tasca, podem sentir-nos-en més o menys responsables: la persona es pot sentir absolutament responsable dels resultats o pot considerar que les causes del resultat s’escapen al seu control. En qualsevol cas, les tasques, obligades o triades, relacionades amb la feina o amb la formació, es poden considerar un èxit o un fracàs.

 

Davant dels resultats, les persones tendeixen a buscar explicacions. En general, aquestes explicacions són per trobar les causes que han fet que les coses surtin d'una manera o d’una altra. Aquestes causes es poden situar en la persona mateix o en les circumstàncies que l'envolten, i cal considerar com n’és d’estable o circumstancial aquesta causa i veure en quina mesura és possible canviar-ne les conseqüències. Quan s’analitzen els resultats que obté una persona amb la seva conducta, es generen expectatives sobre les possibilitats d'èxit en el futur. Així, hi ha situacions en què la persona sent que pot controlar els esdeveniments i n’hi ha d’altres en què localitza aquest control en les circumstàncies de la situació.

 

7. Autoestima

La persona tendeix a establir una imatge positiva i valuosa de si mateixa que necessita mantenir. La idea sobre la pròpia vàlua (autoestima) es construeix a partir dels sentiments que sorgeixen de valorar les pròpies competències i de comparar-se amb els altres en les activitats quotidianes vinculades a la feina i al lleure. Aquesta valoració condiciona l'actitud de la persona davant de d’aquestes activitats. A fi de mantenir fora de perill l'autoconcepte i l'autoestima, la persona tendeix a preferir aspiracions, expectatives i atribucions que mantinguin o millorin la seva imatge i evita les que la posen en risc. Si s'aconsegueix un objectiu amb èxit, la persona se sent orgullosa, satisfeta i esperançada i l'autoestima es reforça. Si es fracassa, la persona sent vergonya, insatisfacció i desesperança i l'autoestima se’n ressent. Si la causa dels resultats es percep com a una cosa poc controlable, quan s'obté èxit, la persona sent gratitud davant de la vida; en cas contrari, la persona sent autocompassió, però l'autoestima no es veu afectada. Quan s'atribueix l'èxit a l'esforç, augmenta la sensació d'eficàcia i millora la qualitat i la persistència d'execució. Com més gran és la sensació de fer adequadament una tasca, més gran és el desig de continuar-hi implicat; davant del fracàs, passa just el contrari.

 

Però, de vegades, l'esforç per defensar l'autoestima dificulta el fet d'acceptar causes pròpies en el fracàs, de manera que costa assumir la part de responsabilitat negativa a la feina. Quan l'objectiu és imposat, com és el cas de les tasques laborals, l’èxit pot semblar més fàcil o més difícil que si la persona hagués triat ella mateixa aquest mateix objectiu. En aquest cas, abans de dur a terme la tasca, la persona hauria valorat l'objectiu i sabria si s'ajusta a les seves capacitats.

 

8. Identitat

La identitat individual o social es construeix a partir de l'experiència grupal. Quan s’assumeixen regles, valors i normes socials d'un grup, es construeix el sentiment de pertinença o afiliació a un entorn concret significatiu. Les activitats laborals i de lleure contribueixen a construir una part important de la identitat social, i aquesta, al seu torn, determina el valor que una persona dóna a les seves accions. La identitat pot condicionar l'autoestima i la tria d'activitats.

 

De vegades, la identitat individual preval sobre altres identitats més grupals, en aquests casos, es prioritzen els objectius personals sobre els del grup. Però, altres vegades, és la identitat grupal la que preval sobre la identitat individual, en aquests altres casos, els objectius del grup tenen prioritat sobre els personals, la persona és més interdependent que independent. La identitat social preval sobre la individual quan el grup de pertinença manté o augmenta l'autoestima i ofereix un sentiment d'orgull i una oportunitat de respecte. Això sol produir-se en el cas de pertànyer a professions o grups laborals d'una elevada posició social (per exemple, ser advocat o tenir un càrrec de responsabilitat en una empresa) o a una organització ben considerada (per exemple, treballar en la universitat); aquest últim cas és l’anomenada identificació organitzacional.

 

Al llarg de la vida, a mesura que la persona madura i gràcies a la interacció amb la cultura, l'individu desenvolupa capacitats que considera necessàries per aconseguir els seus objectius, per experimentar un nivell de benestar més alt i per viure de manera òptima malgrat les vicissituds de la vida. Aquestes capacitats que la persona va incorporant són aspectes que la singularitzen al llarg de la vida com a ésser humà únic. Una manifestació d'aquesta singularitat és el desenvolupament d'un conjunt de qualitats seleccionades per ella mateixa, d'acord amb allò que considera necessari i desitjable. Entre aquestes qualitats, hi ha: 

  • Virtuts. Per satisfer les necessitats relacionades amb la feina, cal comptar amb virtuts com la prudència, la fortalesa o la compassió, que ajuden a tenir un sentit saludable de la responsabilitat. Per divertir-se, és necessari implicar-se plenament en la vida; aquesta habilitat s'adquireix al llarg del procés vital, però alguns dels aprenentatges realitzats durant la infància, com, per exemple, exagerar el valor de l'autoexigència o la perfecció, poden provocar que es doni més importància a fer que a ser; això pot portar, més endavant, la persona a no valorar el temps alliberat i, més encara, a no prendre consciència del valor que té per aconseguir una vida amb plenitud.

    En els contextos de la feina i del lleure, constantment es fan judicis ètics relatius a la pròpia conducta o a la dels altres, com, per exemple, opinions sobre l'honradesa de la persona, sobre el compromís amb la feina o amb els companys, etc. La naturalesa d'aquests judicis suscita emocions positives o negatives, la regulació de les quals genera, al seu torn, noves conductes que poden provocar malestar o benestar. Aquestes conductes, segons el caràcter de la persona, poden promoure el funcionament (per exemple, el compromís amb la qualitat de la feina o la formació) o poden ser antisocials (per exemple, el robatori, la deixadesa, etc.). 
  • Autocontrol. Fa referència a l'habilitat de renunciar a la satisfacció o posposar-la a favor d'una meta més important a llarg termini, cosa que és necessària per a l'exercici de la responsabilitat. Aquesta capacitat de controlar l'impuls és molt important a la feina i en el lleure, ja que obliga a renunciar a plaers determinats, a mantenir-se compromès amb els propis valors, a ser constant en les tasques i a perseverar, malgrat l'absència de satisfacció immediata. Aprendre a reconèixer els propis gustos i a respectar-los és una manera d'iniciar-se en l'entreteniment i té molt valor per triar posteriorment una professió. 
  • Dignitat. Desperta el propòsit general necessari de tirar endavant un pla de vida. Tenir dignitat pot ajudar, per exemple, a mantenir centrat un estudiant, fent una feina dura, i a impedir que desaprofiti el seu talent. 
  • Fortalesa de caràcter. Totes les persones viuen experiències estressants, però n'hi ha que poden convertir-se en una oportunitat o, almenys, poden situar-se dins d'una perspectiva vital més àmplia. D'aquesta manera, se’n redueix l’impacte emocional i es poden comprendre i assumir més fàcilment, cosa que, al seu torn, permet portar-les millor. La feina suposa una font d'estrès per a moltes persones. Tenir fortalesa de caràcter (hardness) afavoreix la resistència a la tensió associada als esdeveniments estressants.

    La fortalesa de caràcter implica tenir tres actituds: el compromís, entès com la curiositat i la implicació amb l'entorn, cosa que condueix a viure les activitats com a quelcom interessant i agradable; el control, entès com la capacitat per influir en el procés i en els resultats dels esdeveniments, emfatitzant la pròpia responsabilitat i les eleccions personals; i el repte o desafiament, entenent el canvi com a expressió normal de la vida i com a estímul per al desenvolupament personal, cosa que condueix a viure les experiències d’una manera oberta. Utilitzar aquestes tres actituds activament per implicar-se en el desafiament dels esdeveniments permet gestionar de manera saludable les circumstàncies. 
  • Optimisme. És la tendència a creure que s'obtindran bons resultats amb les accions que es duguin a terme, tenint en compte la resiliència, que és una estratègia per formar i mantenir relacions interpersonals properes i de suport que afavoreixin tant la feina com l'experiència d'entreteniment. L'expectativa sobre la consecució de resultats és important per poder aconseguir-los realment. Si es confia a tenir èxit dels resultats, la persona continua compromesa amb l'acció, malgrat les dificultats que es puguin presentar; però, quan no hi ha aquesta expectativa, no es continuarà amb l'acció o ni tan sol es posarà en marxa. Les persones optimistes perceben els riscos però se senten millor que les pessimistes, conviuen millor amb la incertesa, afavoreixen el benestar de les persones amb qui interaccionen, es posen malaltes poques vegades, es recuperen abans de les dificultats i presenten menys estrès que les pessimistes, que són més proclius a experimentar ansietat i depressió. Quan les persones optimistes s'enfronten a esdeveniments estressants, ho fan de manera activa i intenten canviar la situació només si és possible, quan no ho és, ho accepten, cosa que els permet reservar energies per a altres situacions.

 
Tots aquests aspectes reflecteixen que cos i ment no estan separats, que les característiques d'un intervenen en el funcionament de l'altre i que la realitat sociocultural els modifica de la mateixa manera que la persona canvia. Així, una acció concreta és un reflex de tot el que forma la persona i, al seu torn, és una oportunitat per introduir canvis al món on es diverteix i treballa.

p Llegir més...

Aspectes socioculturals
pP@)

1. Significat de la feina, 2. Significat del lleure. 3. Significat del temps, 4. Desenvolupament econòmic, 5. Desenvolupament tecnològic, 6. Individualisme i col·lectivisme.

 

 

1. Significat de la feina

La feina és vital per a moltes cultures, encara cadascuna d’elles tingui valors i concepcions diferents sobre el món laboral. En les societats industrialitzades, s'espera que els individus produeixin a través del treball o de l'estudi i han de presentar resultats, que poden ser un producte gratificat econòmicament o uns bons resultats acadèmics. En aquest marc social, les activitats domèstiques han estat infravalorades i avui dia encara no es consideren activitats productives autèntiques. La feina també es pot entendre com a vehicle per assolir autonomia, aprenentatge i autorealizació, sempre que es demostri domini i competència i que la feina s'adeqüi a un determinat model de societat en què el valor fonamental és la producció de riquesa. En aquests casos, la contribució de la feina a la vida individual i grupal és indubtable. Tenir una feina és quelcom desitjada per tothom. De l'estudi del significat de la feina realitzat pel grup Meaning of Working (MOW), se’n desprèn que la feina és el rol més important entre tots els que es consideren en la identitat personal i que treballar és una desitjable per als individus. El dret a fer una activitat remunerada per ser autosuficient econòmicament és una condició imprescindible per no situar-se en el que la sociologia anomena el grup d'exclosos.

 

El significat de la feina canvia a conseqüència de la revolució tecnològica i dels canvis en els valors i les expectatives. Per a molta gent, la feina ha deixat de ser una font important de gratificació i no sempre es veu com a un element d'autorealizació; aquesta situació només és possible per a una minoria que treballa en allò que li agrada, amb feines desafiadores i estimulants i a partir de les quals pot assolir objectius personals. Aquests canvis han influït en la manera com es comporten les persones a la feina o com se senten. Aquesta transformació es pot observar en la demanda social de compatibilitat entre feina i família, que és una manera d'expressar la necessitat de treballar per viure davant la idea oposada de viure per treballar. Les idees sobre la centralitat de la feina en la vida personal estan canviant Actualment, es busca una vida plena i aquesta plenitud no sol derivar de la feina. Es comença a considerar una cosa instrumental i el lleure, en el sentit profund d'esbarjo o compromís amb la vida, comença a tenir importància. Però, avui dia, també es considera possible combinar totes dues activitats harmònicament, de manera que feina i diversió siguin una font de desenvolupament del potencial de cadascú.

 

2. Significat del lleure

Cada societat i cada època tenen el seu propi sistema de significats compartits sobre el lleure. La Reforma del calvinisme i les doctrines rígides del puritanisme anglès, entre d'altres, valoren la feina i entenen el lleure com un vici personal i social. Actualment, l'individu destaca sobre el grup i hi ha més exigència en les necessitats individuals que en les grupals. Entre aquestes necessitats, hi ha disposar lliurement de temps propi, que és un aspecte cada vegada més reivindicat per emprar-lo en el gaudi.

Dibuix de nens en el mar pintat per Victor de 7 anys

 

3. Significat del temps

Amb la industrialització i la generació del proletariat emergeixen les reivindicacions laborals, que han aconseguit una reducció progressiva del temps de treball i, consegüentment, un augment del temps lliure. Aquest temps es considera l'espai de temps pensat per reposar per continuar treballant, i així queda recollit en l'article 24 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

 

En la societat, cal diferenciar entre temps lliure i temps alliberat. Alguns autors matisen que el temps lliure s’entén en oposició al temps de dedicat a la feina, tanmateix és important matisar que el temps lliure es dedica a l’oci i s'omple d'activitats que responen a demandes derivades dels rols socials, de manera que l’anomenat temps alliberat es redueix. El temps alliberat és el temps dedicat a fer activitats, elegides lliurement, que ajudin a formar-se com a persona. No és tant important el què es fa sinó com es fa. Són accions que en si mateixes resulten satisfactòries i agradables.

 

Mentre alguns autors afirmen que alliberar el temps i generar espais per a la recreació contribueix a perfeccionar l'home, d'altres adverteixen, amb prudència, del significat menys positiu del lleure. En aquest sentit, al mateix temps que es pot entendre el lleure com un instrument emancipador, de creixement i de maduració, també pot ser un factor de desestabilització i de dependència per a la persona, que li pot provocar malestar. Així, doncs, algunes accions ocioses, quan es fan de manera compulsiva, poden resultar no només insatisfactòries, sinó, fins i tot, inhibidores del desenvolupament personal.

 

4.Desenvolupament econòmic

El desenvolupament econòmic associat al desenvolupament tecnològic ha contribuït de forma important en l'augment del temps lliure. L'accés generalitzat a la tecnologia domèstica i l'increment del poder adquisitiu ha contribuït que cada vegada més col·lectius socials disposin i gaudeixin de temps lliure.

 

Aquesta nova realitat fa emergir noves maneres d'activitats de lleure i noves ofertes de mercat i de serveis. El temps lliure és considerat com un bé de consum de primera necessitat i ha anat ocupant un lloc cada vegada més important en la vida de les persones; en aquest sentit, totes les classes socials i tots els grups de gènere i edat reivindiquen el temps lliure. La nostra societat de serveis, moderna i consumista, respon a la demanda de temps alliberat amb una gran varietat d'activitats que la persona gestiona segons els seus desitjos, recursos personals i recursos socials; aquestes activitats responen a finalitats diferents: culturals, turístiques, esportives...

 

5. Desenvolupament tecnològic. Noves activitats laborals

Aquest desenvolupament implica conseqüències tant positives com negatives. El desenvolupament tecnològic de l'últim quart de segle ha intervingut de manera considerable a millorar les condicions de vida; tanmateix, aquest desenvolupament no sempre implica conseqüències positives.

 

El progrés tecnològic exigeix més capacitació, és a dir, una preparació més gran i un desenvolupament òptim de determinades habilitats, per donar resposta a les noves demandes. Els canvis en les organitzacions fan necessari un aprenentatge permanent i continu que s’acaba estenent al llarg de la vida laboral. Encara que aquestes noves exigències poden ser percebudes com a estímuls positius, de vegades, poden provocar tensió o estrès. El dèficit de domini d'habilitats, juntament amb la no definició clara de tasques i rols, i la manca de reconeixement fa que l'activitat laboral es comenci a considerar una font no només de riscos físics, sinó de trastorns emocionals i socials.

 

6.Individualisme i col·lectivisme

La societat espanyola està canviant de manera gradual; va d'una societat col·lectivista a una de més individualista. En les cultures individualistes, s'emfatitza la independència, l'autonomia i l'autosuficiència, mentre que, en les cultures col·lectivistes, predomina el "jo" interdependent, vinculat a la lleialtat grupal o familiar. Si apliquem aquests valors a la feina, podem distingir comportaments diferents. Des dels valors col·lectivistes, la persona pot sentir-se valorada per la seva feina, per l’aportació al grup familiar o pels interessos del grup. Des del punt de vista dels valors individualistes, la feina promou la potencialitat de l'individu i és una via per assolir l'autonomia econòmica i personal.

p Llegir més...

Condicions ambientals
pP@)

Les condicions ambientals comprenen tant l'entorn físic com els factors psicosocials i econòmics. La feina i el lleure es veuen afectats per aquests factors mediambientals, que són diversos i variables.

 

Les activitats de la feina i del lleure es poden desenvolupar a l'aire lliure o dins d'edificis, amb els corresponents efectes positius o negatius, derivats de la valoració, satisfactòria o no, que en faci la persona. Tanmateix, de vegades, malgrat percebre satisfactòriament l'activitat laboral, la persona no pren consciència dels riscos. Alguns elements de l'ambient físic, com el soroll, la il·luminació, la temperatura, la qualitat de l'aire o la falta d'objectes adaptats a l'anatomia humana (objectes ergonòmics), poden provocar fatiga i, a la vegada, condicionar l'elecció del tipus d'activitat lúdica.

 

Els problemes psicosocials associats a la feina deriven del tipus d'organització i distribució de responsabilitats, de les exigències i objectius proposats, de la possibilitat d'oportunitats, de la iniciativa, de la participació, etc. Actualment, s'emfatitza la necessitat d'entorns d'activitat potenciadors de les característiques humanes, de manera que el lloc de treball permeti sentir-se satisfet i que la feina no només sigui un mitjà per assegurar la supervivència econòmica, sinó que també contribueixi al desenvolupament de la persona.

 

La manca de mesures preventives i la no identificació de riscos poden provocar, a curt o a llarg termini, les anomenades malalties professionals. Aquestes malalties o afeccions poden comportar discapacitats físiques i psíquiques i limitar, de manera temporal o crònica, de manera total o parcial, l'activitat laboral. La pèrdua del rol laboral comporta la pèrdua d'autoestima i autoeficàcia i posa en risc la salut mental de la persona.

 

De vegades, la pèrdua d'autoestima i autoeficàcia sobrevé per reestructuracions econòmiques que situen la persona en la categoria d'aturat. Els aturats necessiten l'esbarjo, no només per continuar sentint el plaer associat a les activitats que els importen, sinó també per mantenir la seva autoestima i la seva identitat, per desenvolupar noves destreses i per trobar oportunitats que els puguin conduir no només a sentir-se bé durant la desocupació, sinó a trobar més ràpidament una nova feina. No obstant això, aquesta necessitat, amb freqüència es contraposa amb el fet que la reducció d'ingressos pot limitar substancialment les oportunitats d'esbarjo. Tanmateix, el temps de desocupació pot permetre realitzar activitats productives no remunerades i d’oci que contribueixin al desenvolupament personal de l'aturat.

 

L'oportunitat de diversió està limitada per barreres ambientals, estructurals, econòmiques i per limitacions físiques, si bé, en absència de malaltia, moltes vegades, les barreres les imposa la pròpia persona.

 

Les activitats lúdiques estan àmpliament diversificades, per respondre a les necessitats diferents de grups diferents. Cada tipus d'activitat té lloc en espais diferents, segons les preferències i pertinences del grup que les duu a terme. Aquesta diversificació, si bé amplia l'oportunitat d'elecció, també comporta limitacions d'espais tancats que dificulten la interacció entre els grups, tant intergeneracionalment com intrageneracionalment.

p Llegir més...

Estructura i funció del cos humà
pP@)

El sistema de l’estructura i funció del cos humà, més directament relacionats amb el desenvolupament d’aquesta activitat de la vida diària és:

La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, amb unes necessitats característiques i capaç d’actuar deliberadament per assolir els objectius que ella mateixa defineix, assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida i del seu propi benestar i relacionar-se amb si mateixa i amb el seu ambient.

 

La idea d’un ésser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual; aquestes dimensions experimenten processos de desenvolupament i s’influeixen mútuament. Cada una de les dimensions que descriu la persona es troba en relació permanent i simultània amb les altres, de manera que forma un tot en el qual cap de les quatre no se’n pot subordinar a una altra, ni pot ser contemplada de manera aïllada. Per tant, en qualsevol tipus de situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les seves quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients mentre que d’altres són controlats o intencionats.

 

Tenint present aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, poden estudiar-se aïlladament els processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) implicats en el desenvolupament d’aquesta activitat de la vida diària. 

p Llegir més...

Relació amb altres activitats de la vida diària
pP@)

Hi ha una relació estreta entre les activitats dirigides a treballar i a divertir-se i la resta d’activitats de la vida diària.

1. Respirar, 2. Menjar i beure, 3. Eliminar, 4. Moure's, 5. Reposar i dormir, 6. Evitar perills, 7. Comunicar-se

 

Respirar. Les activitats vinculades a la feina o al lleure es poden dur a terme a l’aire lliure o en espais tancats, cosa que comporta diferències qualitatives en el tipus d’aire inspirat. Hi ha feines que avui dia s’associen a certes malalties professionals a causa de la inhalació de tòxics que, a llarg termini, produeixen malalties cròniques de caràcter professional que, en circumstàncies determinades, poden arribar fins i tot a posar la vida en perill.

 

Menjar i beure. La quantitat i la qualitat dels aliments ha de respondre a les demandes energètiques de l’organisme, que deriven del grau d’activitat física generat pel tipus d’activitat laboral o recreativa. En el cas que la ingesta sigui superior a la demanda, es produirà un augment progressiu del greix corporal i, per tant, de la massa corporal, que es traduirà en sobrepès o obesitat. 

Per contra, si la ingesta d’aliments és inferior a les necessitats corporals, apareixeran carències i problemes nutricionals més o menys importants com la pèrdua de pes, el dèficit vitamínic i la baixa tolerància a l’esforç físic i mental. L’obesitat i la debilitat poden limitar l’amplitud de moviments i la resistència muscular i, per tant, condicionar la tria de les activitats físiques.

 

Eliminar. Els hàbits i les rutines a l’hora d’eliminar poden estar restringits per la priorització de les responsabilitats socials en detriment de les necessitats fisiològiques. Algunes persones reconeixen que inhibeixen les ganes d’orinar i, especialment, de defecar quan es troben fora del seu espai íntim o quan aquestes necessitats apareixen a l’hora d’atendre tasques socials relacionades amb la feina o la diversió. 

 

Moure’s i mantenir una postura corporal correcta. El sistema musculoesquelètic pateix afectacions per l'activitat derivada de la feina o de l'esport, bé sigui perquè es realitza en defecte o en excés, o de manera inadequada. Els estudis posen en relleu que moltes lesions es poden prevenir mitjançant l'aplicació de mesures ergonòmiques, és a dir, amb l'ús d'objectes que s'adaptin a l'anatomia i a la funcionalitat del moviment humà. En altres ocasions, les lesions sorgeixen per excés d'activitat o per un escalfament muscular insuficient. El control d'aquests dos factors, juntament amb una mecànica corporal adequada, evitarà la fatiga muscular, els esquinços, la ruptura de fibres, les contractures, etc. 

 

Reposar i dormir. L'excés d'activitat i les preocupacions, sobretot al final del dia, produeixen una sobreestimulació del sistema nerviós que no facilita la fase de relaxació imprescindible per agafar el son. De la mateixa manera, amb una activitat o una estimulació escassa durant la vigília tampoc no s'afavoreix la inducció al son, ja que no s'assoleix el nivell necessari de cansament que provoca la desconnexió dels estímuls externs. 

 

Evitar perills i prevenir riscs. El risc és present tant en les activitats de feina com en les d'esbarjo. Tant les unes com les altres sotmeten la persona a una diversitat de riscos d'accidents ambientals i psicosocials. Per això cal dur a terme aquestes activitats amb una bona condició física i un bon equilibri psicològic, així com utilitzar adequadament l'equipament i adoptar mesures preventives per mantenir-se en un estat saludable. 

 

A més dels riscos inherents a certes activitats, cal considerar la personalitat de qui les realitza. Les conductes de risc es donen més sovint en persones que busquen noves sensacions. Aquestes conductes arriscades els generen sensacions positives. En canvi, altres característiques de la personalitat, com la tenacitat i l'optimisme, es relacionen amb conductes saludables. 

 

Comunicar-se i interaccionar socialment. En les activitats de feina i de lleure, es poden diferenciar les activitats grupals de les individuals. Les activitats grupals afavoreixen la interacció entre els membres del grup i promouen la comunicació, la companyonia i fins i tot l'amistat. Sempre que les relacions entre els membres del grup siguin satisfactòries, les activitats contribuiran a evitar l'aïllament i afavoriran el benestar psicològic. 

 

El tipus de relacions establertes en l'àmbit de la feina estarà molt condicionat per les motivacions particulars de cada persona. Si algú sent una forta motivació cap al poder, farà servir estratègies de comunicació que li permetin influir sobre els altres i exercir el lideratge, i centrarà bona part dels seus esforços, més que en la pròpia tasca a desenvolupar, a obtenir prestigi i posició, sense importar-li establir relacions de rivalitat. Per contra, si la persona està més motivada per la seva necessitat de pertinença, s'esforçarà a interaccionar amb els altres per agradar-los i buscarà establir relacions interpersonals properes i estretes, de cooperació i no de competitivitat.

p Llegir més...

En funció del grup d’edat i l’etapa de desenvolupament
pP@)

En situacions normals, la feina i la diversió són presents en la pràctica totalitat de la vida, si bé en cada individu i en cada etapa de la vida assoleixen més o menys rellevància. Així, per exemple, el lleure ocupa la major part del temps en els dos extrems del cicle vital.

L'autoconcepte i l'autoestima es van desenvolupant contínuament durant el cicle vital, al llarg del qual poden sofrir modificacions o transformacions. Els psicòlegs reconeixen que les interaccions socials exerceixen un paper crucial en el desenvolupament de l'autoestima. En efecte, hi ha persones que exerceixen una influència més gran en el desenvolupament de l'autoestima. Es consideren persones significatives els individus o els grups que tenen una importància especial en una etapa determinada, com ara els pares, els amics, els caps, els mestres i els professors, els fills, etc. 

En cada etapa de desenvolupament s'identifiquen fites i objectius diferents que deriven de la recerca d'autorealizació i de la definició del sentit de la pròpia vida, així com de l'esforç per superar les dificultats.

1. Nounat-lactant, 2. Preescolar, 3. Escolar, 4. Adolescent, 5. Adult, 6. Adult gran

 

1. Nounat-lactant (del naixement als 18 mesos)


El bebè neix amb un conjunt de reflexos que, al costat dels hàbits, fan que arribi a representar esdeveniments. A les dues o tres setmanes, és capaç d'imitar alguns gestos de la cara. Als quatre mesos, presenta conductes gairebé intencionades. Entre els 8 i els 12 mesos, comença a mostrar conductes intencionades (intel·ligents) i pot anticipar esdeveniments. Entre els 12 i els 18 mesos, experimenta activament (introdueix variacions en les tasques repetitives per obtenir nous resultats) i és capaç d'imitar sons, moviments i gestos. A partir del primer any comença a decidir què vol agafar i què vol deixar anar d'acord amb els seus desigs, i experimenta els primers sentiments d'autocontrol i les primeres experiències d'autonomia.

 

La investigació sobre el desenvolupament infantil demostra que en el nounat apareixen signes d'interès cap a l'entorn ja a les poques hores de vida. Aquest interès es manifesta en el fet que fixa la mirada en un objecte o una persona. Els primers jocs consisteixen a exercitar les habilitats innates i a practicar amb les capacitats que van apareixent: són jocs d'exercici, caracteritzats per moviments molt freqüents i una observació atenta.

 

La maduració del nen li permet la interacció amb la persona que en té cura (generalment, la mare o el pare), amb qui es generen els jocs d'interacció social, que consisteixen en activitats com ara picar de mans o el cucú (l'adult amaga la cara rere les mans i es descobreix dient cucú). Són jocs en els quals inicialment el nen té poca iniciativa, però progressivament hi va guanyant protagonisme fins que arriba a ser l'iniciador i el director de l'activitat. Els bebès senten emocions de grat i de desgrat en la seva interacció amb el que els envolta, i mostren preferència pels estímuls que els produeixen plaer.

Si el desenvolupament ha transcorregut pel camí desitjat, al final del primer any de vida la persona sentirà confiança en si mateixa i en els altres. Aquest assoliment es deurà a la manera amb què es relaciona amb ella la persona que en té cura, generalment, la mare, que interpreta les conductes del fill atribuint-los significat en el marc de la seva cultura (el nen plora perquè té gana, es queixa perquè té son, etc.) i li ofereix a tota hora atenció sensible a les seves necessitats, a més de marcar-li límits consistents. Si aquest tipus de relació no es dóna, els nens aprenen a esperar amenaces i dolor, i experimenten el món com un lloc impredictible. Al contrari, si rep una cura adequada, el nen percep el món com a una cosa predicible i coherent, cosa que afavoreix l'experiència de seguretat i fa possible la creació del sentiment d'esperança i el desig d'actuar, que constitueixen punts forts en el caràcter d'una persona. Observar els moviments, els gests, el plor, els somriures de l’infant, interpretar si són peticions, mostres d'incomoditat o de plaer i respondre-hi ajuda a desenvolupar l'autoconcepte i de l'autoestima del bebè. Així mateix, afavoreix el desenvolupament del nen envoltar-lo d'un clima de confiança i proporcionar-li senyals afectius, mitjançant somriures i carícies, i materials, mitjançant persones, objectes i espais.

Nens jugant en el parc

2. Preescolar (de 19 mesos a 5 anys)

Dels 19 mesos als 4 anys, l’infant desenvolupa la capacitat de representar el món amb paraules. Cap als 24 mesos, pot representar mentalment les tasques com a experimentació interna. A mesura que creix, sent més confiança en si mateix i imita les activitats i els rols dels adults. El nen reconeix en els objectes el que els és comú malgrat la diversitat de les seves característiques. Així, una pilota és per a ell una pilota, encara que en canviï el color o la textura.

 

Als quatre anys, el nen ja té pensament narratiu i memòria personal. El seu raonament és egocèntric: només és capaç de considerar el propi punt de vista i no distingeix entre experiències subjectives i realitat. A aquesta edat, el nen també comença a raonar, prenent com a base la intuïció, però no la lògica. En la fase inicial d'aquesta etapa, el desenvolupament motor el dota d'autonomia i s'inicia en la cooperació amb altres nens i fins i tot amb els adults. Gràcies al seu desenvolupament, pot passar d'un pensament concret a un de més abstracte que li permet la iniciació en el joc simbòlic o de ficció, la particularitat del qual és, precisament, la representació d’objectes o de persones no presents. A través d'aquest tipus de jocs, especialment a mesura que van guanyant en complexitat, es produeixen molts dels processos de socialització. Aquests jocs resulten fonamentals en la construcció del jo i en el manteniment de la seva integritat.

 

L'experiència gradual d'autonomia relacionada amb la discriminació d'objectes i la seva manipulació, juntament amb l'adquisició de la postura erecta en començar a caminar, la consciència d'un mateix i l'experiència de desafiament, de posar a prova a objectes del seu medi, permet al nen adonar-se que és visible als altres, de manera que aprèn a autocontrolar-se. Si es mantenen les condicions de relació de cura es fomentarà el creixement de l'autoestima, l'orgull i el desenvolupament d'altres fortaleses centrals per a l'acció en general i la feina i la diversió en particular, la voluntat i el sentit de dignitat.

 

Cap al quart o el cinquè any, l’infant supera la interacció dirigida pel desafiament i comença a interaccionar a partir de projectes. Vol tenir fites i és conscient d’una bona part de les restriccions presents en la seva vida quotidiana, cosa que li permet distingir entre les obligacions i les activitats lliures, que ell mateix pot planificar i dur a terme. En aquesta etapa es desenvolupa la intencionalitat.

 

S’aconsella proposar al nen tasques senzilles en les quals obtingui èxit, donar suport a la validesa de la seva iniciativa i dels seus resultats, incitar-li el sentit de responsabilitat i reforçar la satisfacció pel que fa. Aquestes experiències contribuiran al seu desenvolupament i a la seva autoestima.

 

3. Escolar (de 6 a 12 anys) 

A aquesta edat, el nen comença a considerar altres punts de vista i és capaç de dur a terme transformacions mentals en les quals ja és present la lògica. L'elevada autoestima dels primers anys pot veure's reduïda quan traspassa les fronteres del món familiar per anar a l'escola i entrar en contacte amb altres famílies. Aquests contextos li poden tornar una informació sobre si mateix menys positiva que la que s'havia format.

 

El nen manté un control del seu comportament prenent com a referència els rols de les persones properes. S’adona que, a poc a poc, es van ampliant les activitats obligatòries, mentre que va disminuint el seu temps per a l'expressió lliure, que quedarà limitada al temps de joc. El desenvolupament de noves habilitats com l'autocontrol dels capricis i dels desigs permet al nen descobrir que complir amb les obligacions també pot ser gratificant. L’experiència d'adequació i competència per a l'activitat que desenvolupa a l'escola ofereix al nen una visió més realista de les pròpies capacitats per moure’s en la seva cultura, la qual cosa produeix canvis en l'autoestima, que, generalment, disminueix.

 

Al voltant dels sis o set anys, apareixen els jocs de normes. Aquests jocs es caracteritzen per permetre unes accions i prohibir-ne d'altres, és a dir, estan subjectes a normes. Cal aprendre'ls i culminen amb un resultat positiu (guanyar) o negatiu (perdre). L'escolar compara els seus èxits i els seus fracassos amb els dels altres i adquireix mecanismes d'adaptació. A més, aquests jocs són, sovint, jocs d'equip. Això suposa aprendre que l'acció individual afecta i forma part de l'acció col·lectiva. Una versió adulta i moderna d'aquests jocs són els esports, d'importància reconeguda com a mecanisme d'aprenentatge i de cohesió social.

 

L'escolar és exigent amb si mateix, assumeix responsabilitats i desenvolupa el sentit de la competència i de la perseverança. Elabora les seves fites i n’avalua els resultats, i la resposta dels altres influeix en la construcció de la seva autoestima. Perquè el seu desenvolupament sigui adequat, s'aconsella d’ensenyar-lo a treballar i a compartir experiències amb els seus semblants, facilitar-li la posada en marxa de projectes, donar-li responsabilitats, animar-lo a acabar el que ha començat i acompanyar i promoure les avaluacions i la recerca de solucions.

Infància

 

 

4. Adolescent (de 12 a 18 anys)

El desenvolupament biològic canvia la imatge de l'adolescent i n’afecta l’autoconcepte. Psicològicament, l'adolescent també se sent estrany i busca la seva nova identitat. Aquest moment de la vida es caracteritza per la presència de canvis biològics i socials associats a la pubertat, que comporten, de vegades, un dubte sobre les pròpies capacitats i sobre les pròpies possibilitats. Això es tradueix en una nova reducció de l'autoestima. La recerca de valors és central en aquesta etapa, així com l'afirmació de la idea que es té d'un mateix davant dels iguals, de qui s'espera reconeixement a través de l'èxit en els estudis, l'esport i les relacions amb els nois i les noies. És comuna a aquesta edat l'elecció de l'activitat professional i l'experiència amb noves possibilitats de lleure. La lleialtat és una fortalesa del caràcter que es desenvolupa en aquesta etapa de la vida.

 

En la nostra societat desenvolupada econòmicament, s'ha retardat significativament el moment en què els adolescents assumeixen responsabilitats domèstiques i familiars, de manera que poden dedicar més temps a les activitats de lleure. Entre les activitats lúdiques dels adolescents, destaquen les que es duen a terme en interacció amb altres del seu mateix grup d'edat. La gran majoria tria sortir de marxa, amb la finalitat de relacionar-se amb altres joves, beure i prendre drogues, encara que hi ha joves que declaren sortir de marxa sense beure alcohol o consumint-ne només esporàdicament. Els joves consideren el sortir de marxa com una cosa saludable, perquè es troben amb els seus amics, lliguen, trenquen amb la rutina i alliberen estrès. Alhora, per a alguns subgrups, sortir es converteix en l'única alternativa per integrar-se socialment, i de vegades, en una rutina. En qualsevol cas, els joves entenen el fet de sortir de marxa com un fenomen transitori que es modera amb l'edat i amb la situació afectiva. El botellón, consistent a prendre begudes alcohòliques al carrer, és una moda que, segons ells, genera un costum relacional mediatitzat pel consum d'alcohol. 


L'adolescent necessita aprendre tècniques d'autoafirmació, emprendre projectes en col·laboració i acceptar les conseqüències de les seves eleccions i de les seves accions. Necessita sentir-se valuós i important en el seu grup d'amics. Molts comencen a experimentar amb les seves pròpies fites vitals.

Adolescència 

Dibuix de nens en el mar pintat per Estel de 8 anys

 


6. Adult jove i adult madur (de 19 a 25 anys i de 26 a 65 anys)

En els joves, la identitat assolida en l’etapa anterior es consolida i els permet expressar-se davant dels altres, de manera que s’hi poden comprometre i són capaços d’entregar-se sense por a diluir-se, a perdre la identitat. Això també els dóna capacitat per distanciar-se. L’autoestima es pot mantenir sense canvis o, per contra, disminuir o augmentar. 


Entre els 19 i els 25 anys, encara es poden estar assajant fites vitals. Els joves posen en marxa diversos projectes laborals, familiars, socials, en els quals posen a prova les seves competències i busquen gratificació, reconeixement social. És important que triïn amb realisme, en funció del seu potencial i de les seves capacitats. Avui dia, molts joves retarden aquests projectes. Una majoria important de joves no es pot identificar a través de la feina, ja que sovint no poden exercir una professió que s’adeqüi a la seva capacitació acadèmica.

 

Hi ha autors que consideren que les dificultats per a l'accés i la inserció al món laboral han convertit la recerca de feina en un procés carregat d'incertesa i, alhora, lent, llarg, arriscat, diversificat i complex. Tot això porta a establir estratègies per prolongar els estudis, a retardar la sortida de la llar dels pares i a combinar la formació amb la feina. Els joves diferencien entre la inserció laboral (qualsevol ocupació retribuïda) i la inserció professional (ocupació retribuïda en la professió per a la qual han estat formats). Als joves, se'ls demana capacitat per emprendre, per projectar la seva vida i per prendre decisions, però troben a faltar una professió, un ofici que els defineixi professionalment i els doni estabilitat. L'actual organització del treball exigeix dedicació exclusiva i manté les persones joves en la inseguretat i la precarietat laboral, de manera que s'enfronten a la responsabilitat de ser pares amb dubtes, tensió i temor. D’altra banda, en l'última dècada i en les generacions més joves, s'observa una inversió de termes, ja que la feina apareix en un paper secundari en la seva escala de prioritats. S'està passant del viure per treballar de la gent gran d’avui al treballar per viure dels més joves. Les activitats d'esbarjo juguen un paper primordial en la satisfacció de la vida dels joves. La seva finalitat és la de relacionar-se, desestressar-se, trencar amb la rutina. Els joves de tots dos sexes participen en activitats conjuntes, l'elecció de les quals està condicionada per les limitacions personals i les possibilitats econòmiques.

 

Entre els 26 i els 45 anys, les fites vitals estan definides de manera definitiva. Dels 46 als 65 anys, es comença a avaluar i a valorar en quina mesura la vida real s'apropa o no al projecte formulat. Els adults han d'assumir el paper d'assistents i orientadors de les noves generacions, la qual cosa els porta a mirar de conciliar la vida laboral amb la resta d'obligacions familiars. En aquesta edat l'autoestima sol experimentar un augment, vinculat a la maduresa i a l'acceptació d'un mateix.

 

Sovint, els adults s'enfronten a eleccions difícils, es produeixen canvis de fites ocupacionals, laborals i familiars, davant dels quals han de fer reajustaments. En aquesta etapa es reforcen les aficions, és a dir, les activitats davant de les quals la persona experimenta distracció o evasió, pot trencar la rutina, dedicar-se a la creació o trobar-se a si mateixa, etc. Les preferències estan condicionades per factors com el nivell econòmic, el grup social, el sexe o la ideologia. 

Adultesa 


7. Adult gran, adult gran mitjà i adult gran avançat (de 66 a 74 anys, de 75 a 84 anys i de 85 anys en endavant)

En aquest grup d'edat, la interrupció de les activitats laborals i els canvis de rol comporten una alteració vital important que contrasta amb la necessitat d'acceptar la vida que s'ha portat i de sentir-se’n satisfet. La fortalesa que cal assolir és la seguretat. En molts casos, la varietat de pèrdues, d'índole afectiva, social, econòmica, etc., comporta una disminució de l'autoestima. Tanmateix, aquesta reducció pot no donar-se si s'aconsegueix desenvolupar la fortalesa central d'aquesta etapa de la vida, és a dir, la seguretat. Si la persona ha assolit les metes generals que s'havia proposat en la vida, és més fàcil que aquesta etapa sigui un període de plenitud.

 

Les persones grans d'avui en dia poden apreciar un canvi de valors respecte a les de la seva època. Elles han viscut en un gran respecte i en una gran consideració cap a les persones grans. En efecte, en dècades passades, les persones d'edat eren profundament respectades. Els ancians solien tenir un paper social molt rellevant: sovint tenien l'última paraula en qüestions importants per al conjunt de la família o de la comunitat. Abans, l'autoritat tant de l'home com de la dona augmentava, en general, amb l'edat. Al contrari, en les societats industrialitzades, les persones grans tendeixen a perdre autoritat en l'àmbit familiar i en el conjunt de la comunitat social. Les persones grans són expulsades de l'escenari econòmic i productiu, i han d'enfrontar-se, en moltes situacions, a una pèrdua de poder adquisitiu.

 

La jubilació es percep com una etapa de reajustament, de vegades traumàtica, en la qual les persones grans s'esforcen per mantenir els seus interessos i ser actius socialment. Davant de la jubilació, una persona pot emprendre diferents accions, depenent de com se sentia en la seva feina i de la seva capacitat d'obrir-se a nous aprenentatges i a noves experiències. Algunes persones experimenten sentiments d'inutilitat, tret que assumeixin papers alternatius que substitueixin el rol professional que els proporcionava autoestima. Quan l'activitat laboral era rutinària i sense estones de lleure, pot sobrevenir un problema si no es troben maneres d'omplir el temps lliure que comporta la jubilació. Si la persona se sentia realitzada amb la seva activitat laboral, en la seva jubilació pot mirar de continuar fent una cosa semblant; si, al contrari, la feina li resultava una activitat poc gratificant, haurà de començar a dedicar-se a altres activitats que omplin el temps lliure.

 

Les investigacions han mostrat que hi ha una relació entre el tipus d'activitats que es practiquen i la satisfacció vital. La participació de la gent gran en activitats grupals es tradueix en nivells més alts de benestar subjectiu, en una disminució del sentiment de solitud i en una facilitat més gran per afrontar els canvis derivats de l'envelliment. Les persones que fan activitats fora de casa i practiquen activitat física manifesten menors símptomes de depressió i perceben un millor benestar físic i psicològic. Al contrari, les persones que fan activitats passives, com mirar la televisió, han expressat malestar psicològic. Malgrat córrer el perill de generalitzar, diversos autors consideren que l'activitat física i la socialització són els eixos bàsics sobre els quals giren les activitats d'esbarjo de les persones grans. Aquestes activitats els protegeixen de disfuncions del coneixement i afavoreixen l'adaptació a la vellesa.

 

En la vellesa disminueixen progressivament les capacitats físiques i mentals, de manera que es redueix la velocitat de moviments, disminueixen les aptituds sensorials i, conseqüentment, augmenta la dependència. A les pèrdues físiques s'afegeix la pèrdua de les xarxes familiars d'ajuda, la sortida de la llar, el desarrelament de les pertinences i l'allunyament de la família. Tots aquests aspectes sumeixen la persona gran en situacions de franca infravaloració. Aquesta època de la vida requereix que la persona ajusti les activitats a les capacitats físiques decreixents i, alhora, que continuï rebent reconeixement i amor per part de les persones properes. Encara que poden aparèixer sentiments de desesperació, és important prendre les mesures adaptatives adequades: alliberar-se d'un estatus massa aferrat a l'edat, jutjar-se amb humanitat i romandre en interacció positiva amb l'entorn, participant en activitats i esdeveniments sociofamiliars, conservant el control de les activitats quotidianes i del projecte de vida. 


Vellesa 

p Llegir més...

Factors que influeixen en el desenvolupament de l'activitat
pP@)

  1. Relacionades amb el sexe
  2. En funció de la patologia
  3. En relació amb el tractament

 

1. Relacionades amb el sexe

Per comprendre la diversitat de comportaments davant de la feina i del lleure és imprescindible tenir en compte, a més de la classe social, la ideologia i l’edat, el sexe, per les diferències que comporta en la socialització.

 

Des de la infantesa, la família condiciona fortament l'aprenentatge dels rols sexuals i afavoreix l'elecció d'unes activitats o d'altres. En els adolescents, per exemple, s'aprecien diferències sexuals respecte al lleure. L'estudi realitzat pel Consell de la Joventut d'Espanya recull que els nois menors de 18 anys declaren majoritàriament que juguen a futbol en el temps lliure, mentre que, entre les noies, el ventall d'esports que practiquen és més ampli. Els nois manifesten fer esport per divertir-se i un alt percentatge d'ells identifica l'esport amb la competició; en canvi, les noies relacionen més l'esport amb l'exercici físic. Aquest estudi també matisa que el nivell de competició descendeix notablement en les dones i en els homes que viuen en un entorn urbà i s'incrementa en els homes que viuen en un entorn rural. Els nois escullen activitats esportives de risc i un petit percentatge d'ells participa en associacions o organitzacions socials. Les noies menors de 18 anys dediquen el temps lliure fonamentalment a estudiar i a mirar la televisió; els nois, a més de mirar la televisió, fan esport.

 

Avui està pràcticament assumida la igualtat d’oportunitats en la formació de fills i filles d'una mateixa família. En les generacions actuals també s'aprecien canvis en la paternitat respecte a generacions anteriors. Els pares assumeixen cada vegada més la responsabilitat de la cura i de l'educació dels fills, tradicionalment vinculada a les mares. Amb això, afloren en els pares sentiments més femenins. Aquest nou rol de pare es mostra amb orgull i és valorat positivament, cada vegada més, per diferents sectors de la societat.

 

D’altra banda, les dones que opten per tenir fills veuen la maternitat com una amenaça a causa de les noves demandes i de la incompatibilitat amb les activitats laborals, que exigeixen dedicació plena per ajustar-se als horaris.

En les generacions actuals s’accepta amb normalitat una més àmplia gamma de masculinitats i feminitats. També han sorgit múltiples models de família o de relacions de parella que s’allunyen d’un model únic: parelles homosexuals o heterosexuals, amb fills o sense, famílies biparentals i monoparentals, solters, casats, divorciats i casats en segones noces, parelles intergeneracionals, etc.

 

En els grups de mitjana edat, coexisteixen els models tradicionals junt amb els nous, en els quals es presenta certa intercanviabilitat de rols de gènere, com a resultat d'una major obertura política, ideològica i econòmica. Els homes d'aquestes generacions continuen manifestant una continuïtat dels valors tradicionals respecte a la feina, amb petits canvis. Els canvis importants s'observen en les dones que opten per la seva autonomia i escullen treballar fora de casa, encara que els espais laborals i professionals que solen ocupar són els considerats tradicionalment com a femenins: educació escolar, infermeria, neteja, cura de malalts o de persones grans, serveis, tasques administratives o relacionades amb l'àmbit domèstic. L'activitat que desenvolupen és important per a elles mateixes, per a la seva satisfacció personal i per la seva independència i la seva autonomia. Però la independència personal i econòmica es compagina amb l’obligació de tenir cura dels altres, cosa que deriva en un sobreesforç per compatibilitzar el món professional amb el domèstic. En l'actualitat, la maternitat està deixant de ser l'eix sobre el qual gira la vida de la dona: ara la maternitat és una opció, una decisió de la dona i, en el cas d'optar-hi, no se li dóna un paper principal.

 

Pel que fa al lleure, la tria té condicionaments socials. L'elecció està condicionada per la possibilitat de disposar de temps i d'espai propis, i la disponibilitat de temps i d'espai no és la mateixa en tots dos sexes. Als homes, el temps propi els ve donat; en contrast, el temps de la dona està mediatitzat per les necessitats i les demandes de la cura de la família que sorgeixen en el seu entorn immediat; només quan aquestes demandes desapareixen hi pot haver una redefinició del temps propi. En la nostra societat, la tendència és que les dones disposin d'un temps propi en la mesura que s'alliberin de les càrregues familiars. Aquest alliberament pot provenir de la personalitat i de la tenacitat per tenir temps o per la posició socioeconòmica. L'alleujament econòmic és el que incideix amb més pes en l'assoliment del temps alliberat. Un estudi estableix una relació directa entre la llibertat d'elecció d'activitats i la classe social. No s'aconsegueix temps compartint les tasques amb la parella i la resta dels membres de la família, sinó a partir de l'ajuda del servei domèstic. Així, a la dona, el temps li ve donat per la seva posició social, que comporta un pes menor de les tasques domèstiques i, en conseqüència, una major disponibilitat d'espais i de temps propis.

 

Les persones que avui es consideren grans han estat socialitzades en una clara oposició de rols home-dona, que condiciona la forma de manifestar-se de cada un d'ells, que els assigna espais diferenciats i que els distribueix diferents responsabilitats respecte a la feina, a les tasques domèstiques, i a les activitats de cura i de lleure.

 

Els homes d'edat avançada van ser socialitzats en un sistema de gènere que els posava com a fites aconseguir una feina i mantenir una família. Aquests homes manifesten un sentiment d'orgull en relació amb la valoració del seu estatus laboral, la seva capacitació professional i el seu reconeixement social. Ells estructuren la seva vida i les seves relacions socials al voltant del treball|feina. El matrimoni era per a ells una finalitat important i assumien el deure i l'obligació de mantenir la dona i la família.

 

La dona es casava per ser mantinguda i al seu torn es comprometia a assumir les responsabilitats de les tasques domèstiques i de la cura dels fills. Les tasques domèstiques eren l'eix de les seves activitats i de les seves relacions. En alguns casos, la precarietat econòmica obligava la dona a buscar alguna activitat remunerada. Tant els homes com les dones d'aquesta generació solen estar satisfets pel deure complert si han atès adequadament les necessitats familiars.

 

En les persones grans d'avui en dia, aquesta vivència de rols sol ser diferent en l'home i en la dona. La dona continua involucrada en les tasques de casa, però l'home jubilat es veu abocat a un reajustament del temps propi o temps alliberat. Aleshores, l'home tendeix a ocupar el temps a relacionar-se, a buscar activitats fora de casa o a implicar-se en els canvis actuals involucrant-se en les responsabilitats domèstiques. En moltes ocasions, els homes han de buscar un nou espai dins de l'entorn privat que suposa la llar, un àmbit que culturalment ha estat reservat a les dones.

 

Pel que fa a l’oci, el Centre d’Investigacions Sociològiques va elaborar un treball que recollia que els homes fan activitats com ara passejar, anar al bar o practicar jocs de taula, mentre que les dones miren la televisió. Els homes fan, doncs, més activitat física i les dones dediquen el temps a activitats més passives. Així mateix, les vídues participen, en una proporció més gran que les casades, en activitats d’oci per mantenir-se ocupades.

 

2. En funció de la patologia

És evident que qualsevol malaltia que afecti la mobilitat o que produeixi fatiga muscular, així com les fallades en la funció d’òrgans vitals, com la insuficiència cardíaca, respiratòria, renal o hepàtica, sobretot en fases avançades, o l'anèmia severa, condicionaran tant l'elecció de les activitats laborals com de lleure. No s'ha d'oblidar que les malalties canceroses o infeccioses tenen, en casos determinats, una repercussió general i condicionen l'activitat que la persona pot desenvolupar.

 

Les alteracions en els òrgans dels sentits com la vista i l'oïda, les malalties cognitives com la demència, bé siguin congènites o adquirides, també limiten les activitats que es poden dur a terme. Les malalties psiquiàtriques, sobretot de tipus psicòtic com l'esquizofrènia, el trastorn bipolar o la depressió severa condicionen l'activitat laboral i de lleure, si bé moltes persones amb trastorns psiquiàtrics, si estan sota tractament, poden desenvolupar nombroses activitats laborals i integrar-se a activitats de lleure.

 

Les persones que pateixen de manera crònica les afeccions i les alteracions esmentades sofreixen discapacitats que condicionen les seves activitats. Una sensibilitat més gran de la societat cap a aquests problemes, juntament amb ajuts econòmics, permet la integració d'aquestes persones en el camp laboral i fins i tot la seva participació en activitats esportives que podrien ser inaccessibles en altres temps, la qual cosa les fa més visibles en l'àmbit laboral i esportiu.

 

3. Relacionades amb el tractament

Els fàrmacs i les drogues que afecten el sistema nerviós central dificulten la capacitat de discernir i de reaccionar de forma ràpida davant d'una situació de perill impedeixen que la persona faci feines que exigeixen una concentració intensa, com les que duen a terme els conductors de vehicles, els operaris de maquinària pesada, els controladors de vol, etc. Lògicament, aquestes substàncies també afecten la capacitat per fer activitats de lleure arriscades, com ara alguns esports o algunes activitats d'aventura. Tot i així, aquests psicofàrmacs permeten a moltes persones amb trastorns psiquiàtrics dur a terme moltes altres activitats tant laborals com de lleure. Els medicaments utilitzats en la quimioteràpia antitumoral tenen efectes secundaris importants sobre el benestar de la persona que en limiten de forma transitòria les expectatives en les activitats laborals o de lleure.


Medicaments

p Llegir més...

3 Valoracions, valoració mitja 2,7 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...

Última modificació: 29/01/15 12:26h