Informació pràctica
Estructura i funció del cos humà
pP@)
Els sistemes de l'estructura i funció del cos humà, més directament relacionats amb el desenvolupament d'aquesta activitat de la vida diària són:
La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, amb unes necessitats característiques i capaç d’actuar deliberadament per assolir els objectius que ella mateixa defineix, assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida i benestar i relacionar-se amb si mateixa i amb el seu ambient.
La idea d’un ésser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual; aquestes dimensions experimenten processos de desenvolupament i s’influeixen mútuament. Cada una de les dimensions que descriu la persona es troba en relació permanent i simultània amb les altres, de manera que forma un tot en el qual cap de les quatre no se’n pot subordinar a una altra, ni pot ser contemplada de manera aïllada. Per tant, en qualsevol tipus de situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les seves quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients mentre que d’altres són controlats o intencionats.
Tenint present aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, poden estudiar-se aïlladament els processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) implicats en aquesta activitat de la vida diària.
Relació amb altres activitats de la vida diària
pP@)
Hi ha altres activitats de la vida diària que afecten tant l’estructura òssia com la funció muscular i que poden condicionar els moviments corporals. A continuació s'exposen les següents situacions: respirar, menjar i beure, comunicar-se, evitar perills i prevenir riscs i treballar i divertir-se.
Respirar. La capacitat funcional respiratòria determina l’aportament d’oxigen als músculs i, per tant, condiciona la resistència a la fatiga muscular i, com a conseqüència, el moviment. Les persones amb dèficit respiratori no toleren fàcilment l’activitat física. Mantenir la capacitat respiratòria o, quan no es pugui, adequar l’activitat física a la tolerància respiratòria contribueix al benestar de la persona.
Menjar i beure. La ingesta d’aliments làctics, que proporcionen calci, i de peix, que aporta vitamina D, és important per mantenir en bones condicions el sistema ossi. En persones amb més de 50 anys, una ingesta rica en calci pot frenar la pèrdua de massa òssia. La ingesta calòrica elevada i superior a la pèrdua ocasionada per l’activitat diària comporta un augment important de pes, cosa que sobrecarrega el sistema osteomuscular, sobretot les articulacions, i facilita l’aparició precoç de malalties degeneratives com l’artrosi.
Comunicar-se. Els moviments i els gestos són un vehicle de comunicació amb els altres. Cada persona adquireix una manera pròpia de desplaçar-se, de moure’s i d’expressar-se corporalment. Aquestes maneres característiques obeeixen a la constitució física, a herències genètiques, a aprenentatges culturals i a experiències personals. Hi ha postures i moviments que són apresos en la infantesa per imitació dels adults o d’altres nens.
Els moviments i la postura corporal acostumen a manifestar-se com una expressió del caràcter, la personalitat i l’estat d’ànim d’una persona. Darrere de cada moviment hi ha un valor i un significat amb el qual es transmeten els missatges i es reflecteix la individualitat. Cada persona dóna un valor als moviments en atorgar-los un valor funcional, estètic i expressiu. Així, una persona inquieta es caracteritza per una activitat contínua, mentre que els moviments d’una persona tranquil·la són menys freqüents i més pausats.
Evitar perills i prevenir riscs. La capacitat per fer moviments precisos i ràpids en els moments oportuns és essencial per evitar perills i defendre’s davant situacions de risc; així, per exemple, córrer per evitar un atropellament o fugir d’un incendi, desplaçar-se per poder avisar algú quan es necessita ajuda urgent, etc. Fins i tot les persones enllitades necessiten moure’s per poder canviar de postura i evitar les úlceres a les zones on recolza la pell.
Treballar i divertir-se. Avui dia, hi ha moltes malalties catalogades com a professionals amb afecció del sistema muscular o esquelètic. Moltes d’aquestes lesions poden ser pal·liades amb l’aplicació de mesures i productes ergonòmics. L’ergonomia mira que els objectes s’adaptin a les persones, en comptes que les persones s’hagin d’adaptar als objectes.
L’esport, ja sigui per excés d’activitat o per manca d’entrenament, és una altra causa de lesions. Actualment, l’excés d’esport es considera un trastorn del comportament, anomenat vigorèxia, que s’explica per factors diversos com a resposta a l’equiparació d’un cos musculat a un cos sa.
És important prendre consciència de la mecànica corporal i de les postures que s’adopten per adaptar-se als objectes, així com aplicar plans d’acció correctors que permetin prevenir les lesions a curt i a llarg termini.
En funció del grup d’edat i l’etapa de desenvolupament
pP@)
La remodelació òssia i el desenvolupament neuromuscular modifiquen progressivament l’estructura i les funcions del sistema locomotor al llarg del cicle vital.
1. Nounat-lactant, 2. Preescolar, 3. Adolescents, 4. Adult jove i madur, 5. Adult gran.
1. Nounat-lactant (del naixement als 18 mesos)
L’infant acabat de néixer té una estructura òssia poc calcificada i el seu sistema nerviós immadur ocasiona moviments simètrics, bruscos, no coordinats i involuntaris. A mesura que el nen creix, va adquirint capacitat per coordinar i controlar la força de contracció muscular i aprèn a sostenir el cap, a asseure’s, a subjectar coses i a manipular-les, a estar dret, a caminar tot sol, a córrer, etc. L’elasticitat de l’os que encara no està completament ossificat i la gran amplitud de moviment de les articulacions permeten al nen suportar algunes traccions mecàniques amb poc risc de fractures o lesions.
2. Preescolars (de 19 mesos a 5 anys) i escolars (de 6 a 11 anys)
La psicomotricitat del preescolar va madurant. Comença a saltar i a agafar objectes amb precisió. Als dos anys, ja és capaç de caminar sincronitzant els braços i les cames, però encara sense flexibilitat. Als tres anys, millora l’equilibri, es pot aguantar de puntetes i pot fer moviments totalment dissociats. A partir dels quatre anys, ja té domini de la motricitat grossa i la fina, que es manifesta en els múltiples moviments que acompanyen les activitats de l’etapa escolar.
L’infant en edat escolar té un alineament corporal més proper al de l’adult, assoleix més equilibri i una maduresa psicomotriu que li permet fer moviments precisos i moderats. En aquesta edat adquireix un nivell d’autonomia física important.
3. Adolescents (de 12 a 18 anys)
En la infantesa i en l’adolescència, l’ossificació és més ràpida que la reabsorció de calci, per la qual cosa el creixement preval contra la destrucció òssia. El procés constant de creixement de l’os provoca el pas d’una estructura cartilaginosa en la infantesa a formes i proporcions característiques d’un os adult al final de l’adolescència.
4. Adults joves i adults madurs (de 19 a 25 anys i de 26 a 65 anys)
La formació del teixit ossi continua fins i tot després d’haver acabat el creixement dels ossos. Els processos de formació i de destrucció òssia s’equilibren entre si des de la joventut fins a la mitjana edat. Per tant, els ossos no creixen ni redueixen de mida. En aquesta edat, la persona assoleix una gran potència muscular que li permet fer esforços físics i transportar grans pesos. Tanmateix, però, la força i la potència disminueixen en l’adult madur, quan la pèrdua òssia preval contra el guany.
Adultesa
5. Adult gran, adult gran mitjà i adult gran avançat (de 66 a 74 anys, de 75 a 84 anys i de 85 en endavant)
Aquesta pèrdua òssia és progressiva i, en algunes persones, pot ocasionar fractures en fer un petit esforç. La pèrdua de massa òssia també pot ser la causa de la compressió dels ossos que han de suportar el pes del cos (ossos de càrrega), cosa que, juntament amb els canvis del teixit muscular, contribueix a una disminució de l’alçada i a una modificació de la postura.
L’envelliment provoca canvis en l’alineament postural, de manera que s’adopta una postura en flexió. Aquesta postura es caracteritza per una cifosi dorsal, protrusió del cap cap endavant i, en casos més severs, flexió dels genolls. Es pensa que la pèrdua de massa òssia contribueix al desenvolupament d’aquesta postura, però hi ha causes no relacionades amb l’osteoporosi que també la faciliten. Els canvis degeneratius en els discos invertebrals i la manca de força de la musculatura extensora de l’esquena provoquen un arquejament d’aquesta part del cos que explica la postura geperuda característica de moltes persones grans, denominada cifosi en termes mèdics. Aquesta degeneració s’associa, al seu torn, amb l’activitat física.
En el procés d’envelliment es produeix la substitució de les cèl·lules musculars per teixit conjuntiu no funcional, cosa que comporta una disminució de la força de la contracció muscular. Troballes recents demostren que una part important d’aquesta reducció de la força muscular relacionada amb l’edat es deu, de fet, a l’atròfia de desús. La disminució de l’amplitud de moviments també és característica d’aquesta edat i s’acompanya amb rigidesa articular, coordinació menys eficaç, augment del temps de reacció, alteracions en la marxa amb passos més curts i equilibri inestable. Tal com recull l’Enquesta Nacional de Salut de 2001, una quarta part de la població més gran de 65 anys no és capaç de fer les tasques quotidianes sense ajuda, un 11% no pot dur a terme activitats com ara tallar-se les ungles, un 12% no és capaç de caminar una hora seguida o un 6 % no aconsegueix cosir-se un botó.
Una altra alteració típica de l’envelliment és el deteriorament dels tres sistemes que controlen la postura: el sistema vestibular de l’equilibri, la visió i el sistema propioceptiu, que informa de la posició corporal. Aquestes alteracions augmenten el risc de caigudes en els ancians. Les dificultats en la locomoció que afecten els subjectes d’edat avançada es poden deure a afeccions que modifiquen la unitat constituïda pels músculs, els ossos, les articulacions i els sistema nerviós.
Vellesa
Factors que influeixen en el desenvolupament de l'activitat
pP@)
Durant el curs de la vida, es produeixen canvis estructurals als teixits ossi, cartilaginós, muscular i nerviós com a conseqüència de l’edat, les hormones sexuals i les patologies, que condicionen el tipus i la coordinació dels moviments implicats en diferents activitats físiques.
1. En funció del sexe
A partir de l’adolescència, s’estableixen diferències en la configuració esquelètica de l’home i de la dona, que es plasmen en la mida i en el pes, que són més grans en l’esquelet masculí. Les diferències específiques de la dona afecten la forma dels ossos de la pelvis, que és profunda, ampla i oberta per respondre a les funcions de la gestació i el part. Pel que fa a la força i a la potència musculars, s’hi percep un augment progressiu des de la infantesa fins a l’adolescència, semblant en tots dos sexes fins als 13 o 15 anys. Tanmateix, a partir d’aquesta edat, les diferències de sexe van augmentant, ja que en les noies amb prou feines hi ha canvis, mentre que en els nois l’increment tant de la força com de la potència de la contracció muscular continua fins als 17 anys (Doré, Bedu & França, 2001).
En edats més avançades, la pèrdua de massa òssia és més intensa en la dona postmenopàusica que en l’home, a causa del cessament de l’activitat estrogènica.
2. En funció de les patologies
Qualsevol malaltia que afecti els ossos, les articulacions, els músculs i el sistema nerviós influeix en el moviment i en la postura corporal. Les diferents patologies es poden agrupar en funció del tipus d’afectació que produeixin:
- Afectació òssia. En aquest grup, s’hi pot trobar l’osteoporosi o osteopènia, caracteritzada per la pèrdua de massa òssia. L’osteoporosi comporta un augment del risc de fractures davant petits traumatismes o bé l’aparició espontània d’aixafaments vertebrals que limiten la mobilitat de la columna a causa del dolor i que modifiquen la postura i augmenten la cifosi dorsal.
- Afectació articulatòria. Les malalties de les articulacions limiten la mobilitat tant pel dolor com per la rigidesa que ocasionen. La més freqüent és l’artrosi, una malaltia degenerativa del cartílag auricular que afecta fonamentalment les articulacions que suporten càrrega, com els malucs, els genolls i els espòndils (columna vertebral). També és freqüent l’artritis de diferents tipus (reumatoide, gotosa, psoriàsica, etc.), caracteritzada per un trastorn inflamatori que pot ser monoarticular o poliarticular i que presenta els signes típics d’inflamació, dolor, calor i rubor. Les diverses malalties que causen artritis impliquen diferents articulacions: les mans en l’artritis reumatoide, per exemple, o els peus i els genolls en l’artritis gotosa. Així doncs, es produeix una limitació de la mobilitat implicada en cada cas. Amb el temps, l’artritis ocasiona deformacions molt característiques i, en alguns casos, limitacions irreversibles de la mobilitat.
- Afectació muscular. Les malalties musculars poden produir alteracions en la mobilitat, encara que amb menys freqüència que les anteriors. Algunes malalties hereditàries rares afecten el metabolisme muscular i, amb el pas dels anys, produeixen distròfia muscular (atròfia muscular progressiva) irreversible. En alguns casos, la distròfia muscular ja apareix en la infantesa. Els símptomes principals són la manca de força i el dolor muscular. Entre les malalties adquirides dels músculs, hi ha les que deriven de malalties que afecten altres sistemes, com la insuficiència cardíaca, respiratòria o renal cròniques, la fallida hepàtica i l’anèmia. Aquestes situacions es caracteritzen per una debilitat muscular generalitzada, una escassa tolerància a l’esforç que limita la mobilitat sense pertorbar un grup muscular concret o un tipus de moviment específic. La fatiga n’és el símptoma predominant. En alguns trastorns endocrins, com ara l’hiperfuncionament i l’hipofuncionament tiroïdal, a més de la manca de força, es poden donar rampes i dolor muscular (miàlgies).
- Afectació nerviosa. Com que el sistema nerviós és el que controla tots els moviments, els trastorns que l’afecten limiten la mobilitat de manera molt peculiar, depenent del centre nerviós implicat. De fet, l’observació de les alteracions motores és clau per al diagnòstic de les malalties neurològiques. Els trastorns i les malalties del sistema nerviós perifèric donen lloc a paràlisi de tipus flàccid amb disminució del to muscular i a atrofia muscular (amiotròfia), que en general solen afectar la musculatura distal (peus i mans) i coexistir amb trastorns de la sensibilitat. Les lesions que involucren l’escorça motora del sistema nerviós central donen lloc a diferents tipus de trastorns motors, amb pèrdua de força o paràlisi del costat del cos (dret o esquerre) oposat al de la lesió; en aquests casos, la paràlisi no és flàccida, sinó que es caracteritza per la rigidesa muscular. Si la lesió afecta una àrea específica de l’escorça, l’àrea de Broca, es produeixen alteracions en el llenguatge. En cas de lesions a altres nivells, es produeixen alteracions en la coordinació motriu, amb incapacitat per realitzar moviments precisos (atàxia), limitació de moviments automàtics com caminar, tremolors, augment generalitzat del to muscular, etc. Si es dóna una lesió medul·lar completa, es produeix una paràlisi en ambdós costats per sota del nivell de la lesió, amb tendència a l’augment del to muscular (paraplegia).
3. Relacionades amb el tractament
Els fàrmacs i les drogues poden influir en la mobilitat de maneres diferents. Els medicaments no afecten gaire els ossos ni les articulacions, però tenen efectes sensibles en els sistema nerviós i muscular.
- Afectació muscular. La injecció als músculs de narcòtics com l’heroïna pot generar una reacció fibròtica intensa amb contractures i deformitats articulars. L’abús d’alcohol causa debilitat muscular quan es fa de forma intermitent i produeix atròfia en abusos prolongats; a més, també pot produir toxicitat en el sistema nerviós central i perifèric.
Els fàrmacs que més alteren el funcionament muscular són els corticoides. Usats a dosis moderades o altes i durant més d’un mes, afavoreixen la destrucció muscular i solen produir una pèrdua de força proximal, de manera que el pacient té dificultats per aixecar-se de la cadira i per pujar o baixar escales. A més, si el tractament dura unes quantes setmanes, es produeix una intensa atròfia muscular proximal. Els medicaments utilitzats per al tractament de la SIDA també produeixen lesions musculars que en ocasions resulten difícils de diferenciar de la mateixa malaltia. - Afectació del sistema nerviós. Els tractaments sedants amb benzodiazepines afecten l’atenció i tenen un efecte relaxant sobre els músculs, la qual cosa pot causar falta de precisió i de rapidesa en els moviments. És per això que es prohibeixen quan es realitzen activitats motrius de risc com la conducció.
Altres medicacions amb certa acció sedant, com els neurolèptics, utilitzats en el tractament de l’esquizofrènia, afavoreixen els trastorns de la regulació motriu amb l’aparició de moviments anormals involuntaris (discinèsies) o l’augment del to muscular amb rigidesa intensa, sobretot en persones predisposades, com les que pateixen parkinsonisme.
La higiene postural
pP@)
- Descripció
- Recomanacions bàsiques d'higiene postural
- La higiene postural en les etapes del cicle vital
- La higiene postural i altres situacions de vida
- Mal d'esquena
1. Descripció
La higiene postural és un conjunt de recomanacions per mantenir una postura adequada i per fer els moviments de la vida quotidiana correctament, amb l’objectiu de mantenir l’esquena sana i evitar lesions i dolors. (Recomanacions bàsiques; la higiene postural en les etapes del cicle vital; la higiene postural i altres situacions de vida (embaràs, lactància materna, cuidadors, viatjar, pràctica esportiva)).
La base del l’esquena és la columna vertebral, la qual està constituïda per una successió d’ossos anomenats vèrtebres; al final s’hi troben l’os sacre i l’os còccix. Hi ha diferents tipus de vèrtebres segons quina posició tenen en l’alçada de la columna:
- vèrtebres cervicals
- vèrtebres dorsals
- vèrtebres lumbars
La columna vertebral és recta si es mira de cara, però si es mira de costat s’hi observen curvatures. Aquestes curvatures permeten que l’esquena es mogui.
Els moviments de l’esquena són:
- flexió i extensió
- rotació cap a la dreta i cap a l’esquerra
- flexió lateral cap a la dreta i cap a l’esquerra
Font: Eva Martínez del Barrio - Imma Campabadal Cabanes. Equip ADAPTA
Els discos intervertebrals són una estructura tova situada entre vèrtebra i vèrtebra i tenen la funció doble d’esmorteir els cops i les variacions de pressió originades pel pes del cos i d’evitar que les vèrtebres friccionin entre si durant el moviment.
Per moure l’esquena s’utilitza la musculatura de l’esquena i també d’altres parts del cos: músculs isquiotibials, abdominals i músculs glutis.
Veure imatge: Moviments columna vertebral
2. Recomanacions bàsiques d’higiene postural
Aquestes recomanacions són vàlides per a qualsevol persona, en qualsevol etapa del cicle vital —des de la infància fins a la vellesa— i en diferents situacions de vida —per exemple, durant l’embaràs.
Recomanacions bàsiques per a una bona Higiene postural
Segons els moviments que es realitzen a la vida quotidiana s’hauran de tenir en compte les precaucions següents: 2.1 Dempeus, 2.2 Asseguts, 2.3 Al llit, 2.4 Ajupir-se, 2.5 Rotacions del tronc, 2.6 Manipulació de càrregues.
2.1 Dempeus
Quan s’està dempeus cal mantenir les espatlles a la mateixa alçada i els peus lleugerament separats. D’aquesta manera s’aconsegueix un millor equilibri i un manteniment més llarg de la postura correcta.
Cal evitar posar-se de puntetes per arribar a un lloc alt. Es recomana utilitzar un tamboret o una cadira estable per arribar a l’alçada desitjada.
Font: Eva Martínez del Barrio - Imma Campabadal Cabanes. Equip ADAPTA
2.2 Asseguts
Per seure en qualsevol superfície cal tenir l’esquena recta.
2.2.1 Seure a terra
Seure a terra durant molta estona és incòmode i cal canviar sovint de posició. Les posicions correctes a terra són: de genolls, a la gatzoneta (en castellà, en cuclillas) i amb la postura de l’indi, és a dir, amb les cames estirades i obertes cap endavant o creuades. Recolzar-se en una paret pot ajudar a mantenir més estona la postura.
Per posar-se dempeus, cal posar-se a quatre grapes i, amb l’ajuda de colzes i genolls, aixecar-se.
Font: Eva Martínez del Barrio - Imma Campabadal Cabanes. Equip ADAPTA
2.2.2 Seure en una cadira i en un sofà
S’ha de mantenir la postura del 4: els peus han de tocar a terra, els genolls han d’estar en un angle de 90º i l’esquena ha de tocar el respatller del seient.
Depenent de l’alçada de cada persona és necessària una cadira més o menys baixa o un tamboret per recolzar-hi els peus.
Font: Eva Martínez del Barrio - Imma Campabadal Cabanes. Equip ADAPTA
2.2.3 Treballar amb l’ordinador
- En una taula: la pantalla ha d’estar situada davant de la cara, a una distancia mínima de 40 cm i a l’alçada dels ulls o lleugerament per sota. El teclat ha d’estar situat de forma que les espatlles estiguin relaxades i els braços formin un angle de 90º.
- En altres superfícies: sempre s’haurà d’utilitzar algun suport o adaptador que permeti tenir la pantalla i el teclat ben situats, tal com s'especifica en el punt anterior.
Font: Eva Martínez del Barrio - Imma Campabadal Cabanes. Equip ADAPTA
2.3 Al llit
- S’aconsella dormir de costat o panxa enlaire.
- S’ha d’evitar dormir de bocaterrosa.
- Sempre s’ha d’utilitzar un coixí de mida adequada per al coll perquè la columna estigui recta a nivell cervical.
- En la posició de panxa enlaire, cal col·locar un coixí a sota dels genolls per tal que la columna quedi recta i en contacte amb el matalàs.
- Per sortir del llit cal posar-se de costat i mentre es baixen les cames del llit cal incorporar el tronc amb l’ajuda del braç fins quedar-se assegut al llit.
Font: Eva Martínez del Barrio - Imma Campabadal Cabanes. Equip ADAPTA
Fes Clic aquí per descarregar-te la infografia
2.4 Ajupir-se
Hi ha dues formes d’ajupir-se correctament:
- Doblegar els genolls, els dos alhora o doblegar un genoll mentre l’altre es recolza a terra.
- Bascular una cama (cal recolzar-se en un lloc segur amb una mà).
Font: Eva Martínez del Barrio - Imma Campabadal Cabanes. Equip ADAPTA
2.5 Rotacions del tronc
- Cal evitar fer de forma brusca o repetida les rotacions del tronc.
- Per manipular un objecte o parlar amb una persona cal situar-s’hi de cara, tant si s’està dempeus com assegut.
Font: Eva Martínez del Barrio - Imma Campabadal Cabanes. Equip ADAPTA
2.6 Manipulació de càrregues
- Repartir el pes per poder mantenir una postura equilibrada.
Font: Eva Martínez del Barrio - Imma Campabadal Cabanes. Equip ADAPTA - Portar el pes a prop del cos per controlar-lo millor.
- Per moure objectes, és millor empènyer-los amb els peus separats, un davant de l’altre, i aprofitar la força del pes del cos per empènyer l’objecte cap endavant.
Font: Eva Martínez del Barrio - Imma Campabadal Cabanes. Equip ADAPTA - El pes que pot carregar una persona varia segons l’edat, la constitució i l’estat físic. Així, les persones més altes, més fortes i més musculades poden carregar més pes que les persones més menudes i més fràgils.
A més d’aquestes recomanacions generals, cal recordar la importància de:
- Mantenir el pes corporal adequat segons l’edat, el sexe i la constitució.
- Practicar regularment activitat física per enfortir la musculatura.
- Escalfar la musculatura abans de qualsevol activitat física.
Fes Clic aquí per descarregar-te la infografia
3. La higiene postural en les etapes del cicle vital
Cal seguir les recomanacions bàsiques d’higiene postural tenint en compte els consells específics per a cada etapa del cicle vital (3.1 Infància; 3.2 Adolescència; 3.3 Adultesa; 3.4 Vellesa).
3.1 Infància
A més de les recomanacions bàsiques s’han de tenir en compte els aspectes següents.
- Dempeus. Cal proporcionar als infants un entorn adequat a la seva alçada o si no ajudar-los a ajustar-s’hi (banqueta al lavabo, penjadors més baixos, etc.).
- Asseguts. Els infants, a mesura que es fan grans, necessiten cadires més altes o solucions d’adaptació (tamboret, coixins al seient o a l’esquena, etc.)
- Manipulació de càrregues. Les motxilles escolars no haurien de superar el 10 % del pes corporal de l’infant i s’haurien de col·locar ben enganxades a la part baixa de l’esquena per tal de controlar-ne pes.
Cal tenir en compte una sèrie de recomanacions a l’hora d’escollir una motxilla i de col·locar-la: - Ha de tenir els tirants amples i encoixinats, per evitar que es clavin a les espatlles.
- Si la motxilla disposa de dos tirants, se n’ha de col·locar un a cada espatlla.
- Si la motxilla disposa d’un sol tirant, caldrà creuar-lo en bandolera entre l’espatlla i la cintura.
- Hi ha motxilles que disposen de cinturons a l’alçada del pit i també a l’alçada de la panxa. En aquests casos, s’hauran d’ajustar els cinturons per tal de tenir més control sobre el pes de la motxilla.
- Ha de ser prou gran per poder encabir-hi diferents tipus de materials (carpetes, llibres, carmanyoles, diccionaris, estoigs, etc.).
- La mida de la motxilla s’ha d’adequar a l’edat de l’infant.
Font: Eva Martínez del Barrio - Imma Campabadal Cabanes. Equip ADAPTA
En general és important seguir les recomanacions per moure’s i mantenir una postura correcta específiques en la infància.
3.2 Adolescència
A més de les recomanacions bàsiques, s’han de tenir en compte els aspectes següents:
- Asseguts. Tant a l’escola com a casa o en les estones d’oci, els adolescents passen, al llarg del dia, moltes hores asseguts i, a causa de la relaxació de la musculatura i de la consciència corporal, acaben adoptant postures incorrectes. Per això, és important corregir sovint la postura.
- Manipulació de càrregues. Les motxilles escolars no haurien de superar el 10 % del pes corporal de l’adolescent i s’haurien de col·locar ben enganxades a la part baixa de l’esquena per tal de controlar-ne el pes. És convenient fer servir els armariets individuals que hi ha en molts centres escolars per deixar-hi els llibres i no haver-los de carregar.
- S’ha d’aprendre a actuar de forma correcta davant del mal d’esquena.
En general és important seguir les recomanacions per moure’s i mantenir una postura correcta específiques en l’adolescència.
3.3 Adultesa
- L’entrada en el món laboral pot implicar, segons el tipus de feina, una gran exigència física: estar moltes hores dempeus, carregar pesos o passar moltes hores davant de la pantalla de l’ordinador. Per això, és important conèixer els factors de risc de la feina per poder fer prevenció del mal d’esquena i d’altres afeccions possibles.
- Cal practicar regularment l’activitat física més adequada en aquesta etapa del cicle vital per enfortir la musculatura de l’esquena i l’accessòria i fer sempre prèviament un escalfament.
- Aprendre a actuar de forma correcta davant del mal d’esquena.
- En general és important seguir les recomanacions per moure’s i mantenir una postura correcta específiques en l’adultesa.
3.4 Vellesa
A més de les recomanacions bàsiques, s’han de tenir en compte els aspectes següents:
- La disminució de la mobilitat en algunes persones grans fa que s’adoptin postures incorrectes, per això és important fer l’activitat física més adequada en aquesta etapa del cicle vital que permeti mantenir el grau màxim de mobilitat i que permeti evitar problemes de salut com el mal d’esquena.
- Cal valorar la possibilitat d’utilitzar alguna ajuda tècnica disponible al mercat que faciliti la mobilitat (pinces llargues per collir objectes del terra, cadires o tamborets de bany, etc.) i d’adaptar el mobiliari (butaques, cadires, llits i taules).
En general és important seguir les recomanacions per moure’s i mantenir una postura correcta específiques en la vellesa.
4. La higiene postural i altres situacions de vida
Cal seguir les recomanacions bàsiques d’higiene postural tenint en compte els consells específics per a les diferents situacions vitals (4.1 Embaràs; 4.2 Lactància materna; 4.3 Cuidadors de persones amb manca d’autonomia; 4.4 Viatjar en automòbil; 4.5 Pràctica esportiva).
4.1 Embaràs
- Es pronuncien més les curvatures de l’esquena.
- El centre de gravetat es desplaça cap endavant, fet que provoca més tensió a la part inferior de l’esquena.
Com a conseqüència d’aquests canvis, i en un intent de compensar-los, l’embarassada altera la postura habitual tirant cap enrere les espatlles i traient pit, alhora que separa els peus per intentar augmentar la base de sustentació. A més, a mesura que progressa l’embaràs augmenta la limitació de la mobilitat.
A causa de totes aquestes característiques inherents a l’embaràs és molt important que l’embarassada segueixi les recomanacions generals d’higiene postural així com els consells específics per moure’s i mantenir una postura correcta. Tot i així, és freqüent que durant l’embaràs i sobretot en les fases més avançades es pateixi mal d’esquena (dolor lumbar i dolor pelvià posterior).
4.2 Lactància materna
És molt important seguir les recomanacions bàsiques d’higiene postural, ja que durant la lactància materna les mares mantenen moltes hores cada dia i durant molts mesos una postura estàtica. La mare ha de buscar activament la manera d’estar còmoda i col·locar l’esquena en una posició correcta perquè no li faci mal. L’elecció de la posició més adequada també és clau per evitar dolor als mugrons o a les mames, a més també evita el subministrament no adequat de llet.
Recomanacions:
- Triar una butaca confortable, disposar de coixins de diverses mides per estar còmoda i cercar la posició més agradable per a la mare i el nadó. Cal posar al nadó en una posició que li permeti arribar al pit sense que la mare s’hagi d’inclinar cap endavant.
- També es pot donar el pit estirada de costat en un llit o en un sofà.
La lactància materna pas a pas:
4.3 Cuidadors de persones en situació de manca d’autonomia
Tenir cura d’una persona amb manca d’autonomia comporta una gran exigència física, i sol requerir tasques que fan forçar l’esquena i que hi provoquen carregament, sobretot si es manipulen pesos.
Recomanacions:
- Cal que la persona cuidadora demani ajuda a l’equip de salut per tal d’aprendre les tècniques de mobilització de persones, amb l’objectiu garantir la pròpia seguretat i la de la persona que atén.
- Cal valorar la possibilitat de recórrer a ajudes tècniques (grues, cadires de bany, elevadors, etc.).
- Cal tenir en compte que per a algunes tasques són necessàries dues persones i que no les podrà dur a terme només la persona cuidadora.
- Abans de dur a terme qualsevol tasca, la persona cuidadora ha de preparar les eines que necessiti i programar de quina manera durà a terme la tasca.
És molt important seguir les recomanacions generals, perquè sovint la persona cuidadora acaba patint mal d’esquena.
Fes Clic aquí per descarregar-te la infografia
4.4 Viatjar en automòbil
Quan es condueix s’adopta una postura al volant que es manté, de vegades, durant molt de temps. Si la posició no és còmoda ni correcta pot provocar mal d’esquena. A més de les recomanacions bàsiques per a una higiene postural correcta cal seguir les recomanacions següents:
- Regular l’altura del seient, de forma que els peus arribin als pedals còmodament, i comprovar que l’esquena quedi totalment recolzada al respatller.
- Agafar el volant amb les dues mans i amb els colzes en semiflexió.
- Fer coincidir el reposacaps amb el punt més alt del cap.
- Aturar-se cada dues o tres hores de conducció per descansar i estirar i relaxar la musculatura de l’esquena.
4.5 Pràctica esportiva
Cada esport comporta exigències físiques diferents per a l’esquena segons les característiques de la persona que practica l’esport. Cal que cadascú aprengui quines són aquestes exigències i, amb l’ajut d’entrenadors i especialistes en l’activitat física, determinar quin és l’entrenament més adequat per protegir la salut de l’esquena.
L’esportista cal que faci un escalfament previ a l’exercici i específic per a la seva modalitat.
Conèixer les activitats físiques i esportives més freqüents que es fan en els centres esportius és quelcom important abans d’escollir una pràctica esportiva que s’ajusti a les necessitats de cada persona. Alguns esports augmenten el risc de provocar alteracions a la columna vertebral amb el conseqüent mal d’esquena.
5. Mal d’esquena
El mal d’esquena pot ser localitzat o difús, i aparèixer de forma brusca o de forma lenta i progressiva. Sigui com sigui és necessari actuar davant els primers símptomes.
- Exercicis d’urgència
En cas de dolor incipient i lleu, i segons la zona afectada, són útils els exercicis següents: - Els estiraments cervicals i lumbars s’hauran de fer mantenint la postura durant 15 segons; cada exercici s’ha de repetir 10 vegades.
- Pel que fa als exercicis de mobilització cervical i escapular, també s’han de repetir 10 vegades.
- Fer aquests exercicis cada dia, encara que no es tingui mal d’esquena, pot ser útil per prevenir el dolor.
Exercicis d’urgència
Font: Eva Martínez del Barrio - Imma Campabadal Cabanes. Equip ADAPTA - Repòs relatiu
No es recomana fer repòs absolut quan es té mal d’esquena, cal fer un repòs relatiu al llit, al sofà, etc.; s’ha de canviar la posició i no és convenient estar-se al llit gaires hores. Cal disminuir l’activitat física habitual en la mesura que sigui possible i reprendre-la quan hagi passat l’episodi agut del dolor. També és important evitar el gest o la postura que ha provocat el mal d’esquena. Cal incorporar i seguir les recomanacions bàsiques d’higiene postural i els consells específics sobre l’activitat física i el mal d’esquena. - Seguiment del tractament pautat
En el cas de dolor persistent potser serà necessari tractament farmacològic, que haurà d’indicar el metge; cal evitar sempre l’automedicació. És important respectar les dosis, els horaris i la durada del tractament farmacològic prescrit.
Cal tenir en compte que hi ha altres mesures que ajuden a controlar el dolor, tant o més efectives que les farmacològiques: la fisioteràpia, l’escalfor local, els massatges i les tècniques de relaxació. - Mantenir un bon to muscular general
Per moure l’esquena s’utilitza tant la musculatura de l’esquena com els músculs d’altres parts del cos: musculatura isquiotibial, musculatura abdominal i músculs del glutis.
Un to muscular adequat ajuda a mantenir un equilibri postural i contribueix a protegir les estructures i articulacions de la columna vertebral. Per mantenir un bon to muscular és necessari fer regularment activitat física adequada a les característiques de cada persona i a la situació de vida.
Guardant valoració... 
Comentaris
Bibliografia
- Balzini L, Vannucchi L, Benvenuti L, Benucci M, Monni M, Cappozzo J. Clinical Characteristics of Flexed Posture in Elderly Women.
Journal of the American Geriatrics Society. 2003;51(10):1419-26. - Carter N, Kannus P, Khan K. Exercise in the Prevention of Falls in Older People: A Systematic Literature Review Examining the Rationale and the Evidence.
Sports Medicine .2001; 31(6):427-38,. - Córdova A. Sistema nervioso motor. Organización supraespinal del movimiento Fisiología Dinámica.
Barcelona: Masson; 2003. - Del Abril A, Ambrosio E, de Blas MR, Caminero A, Garcia C, de Plablo JM, Sandoval E. Fundamentos Biológicos de la Conducta.
Madrid: Sanz y Torres; 2001. - Dimberg-U. Facial electromyography and emotional reactions.
- Doré E, Bedu M, França NM, et al. Anaerobic cycling performance characteristics in prepubescent, adolescent and young adult females.
Eur J Appl Physiol . 2001; 84: 476-81 - Guyton A, Hall JE. Contracción del músculo esquelético. Tratado de Fisiología Médica.
Madrid: McGraw-Hill-Interamericana ;1996. - Hernán M., Salud y Juventud Ed Consejo de la juventud de España 2002 [Internet][acceso octubre 2008].
Disponible en:http://www.cje.org - Kaplan GA, Strawbridge WJ, Cohen R, Hungerford LR. Natural history of leisure time physical activity and its correlates: associations with mortality from all causes and cardiovascular disease over 28 years.
Am J Epidemiol 1996;144:793–97. - Oliveri M, Babiloni C, Filippi MM, Caltagirone C, Babiloni F, Cicinelli P, Traversa R, Palmieri MG, Rossini PM. Influence of the supplementary motor area on primary motor cortex excitability during movements triggered by neutral or emotionally unpleasant visual cues.
Experimental Brain Research. 2003;149(2):214-21. - Rimehaug T, Svebak S. Psychogenic muscle tension: the significance of motivation and negative affect in perceptual-cognitive task performance.
Int J Psychophysiol. 1987;5(2):97-106. - Rodnitzky, RL. Drug-Induced Movement Disorders.
Clinical Neuropharmacology. 2002; 25 (3):142–152. - Romero M.R. Los contenidos de la expresión corporal VI Jornadas de Educación Física.
Calatayud 2000. - Salinas F, Uribe O, García H, Osorio JA. Cuaderno nº 38, año 5 Santa Fé de Bogotá.
Universidad de Antioquia; 1999. - Thibodeau GA., Patton K.T. Células del Sistema nervioso. Sistema nervioso periférico Anatomia & Fisiología.
Madrid: Harcourt Brace; 2000. - Varo J, Martinez-Gonzalez M, de Irala-Estevez J, Kearney J, Gibney M, Martinez J. Distribution and determinants of sedentary lifestyles in the European Union.
International Journal of Epidemiology. 2003; 32(1):138-46.
Carmen Fernández Ferrín
Infermera. Va ser Professora Emèrita de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona. La Carmen va morir l’agost del 2013 però la seva aportació i expertesa infermera continuaran sempre presents a la Infermera virtual.
Va ser experta en el model conceptual de Virginia Henderson, es va interessar pel desenvolupament disciplinari de la infermeria, especialment per tot el que està relacionat amb la seva construcció teòrica. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles.
Formà part de la direcció científica de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en la definició dels conceptes nuclears que emmarquen la filosofia del web, assessorà pel que fa a la seva construcció i en el disseny de l’estructura de les fitxes. També participà en la selecció dels temes a abordar, en la revisió, des del punt de vista disciplinari, dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo al web.
Gisel Fontanet Cornudella
Màster en educació per a la salut (UDL). Postgrau en Infermeria psicosocial i salut mental (UB).
Actualment és gestora de desenvolupament de persones de la Unitat de Gestió del Coneixement de la Fundació Sanitària Mollet. Membre del Consell Assessor Fundació TICSALUT 2014-2017, del grup @MWC_nursing, entre d'altres.
Fins l'abril de 2015 va ser adjunta a la Direcció de Programes del COIB, tenint a càrrec la direcció i coordinació del projecte Infermera virtual. Fins desembre de 2016 va gestionar la direcció de l'elaboració i el manteniment dels continguts pel que fa al seu vessant estructural i pedagògic. Considera que les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) i Internet, i en general, la xarxa 2.0 són un canal de comunicació i interacció amb i per als ciutadans, amb un gran potencial per a la promoció de l'autonomia i independència de les persones en el control i millora de la seva salut, com a complement de l'atenció presencial i continuïtat de les cures, en tant que és un mitjà a través del qual la persona poc a poc expressa les seves necessitats, desitjos o inquietuds. Aquesta informació és cabdal per conèixer el subjecte de l’educació i en el tenir cura.
Des de 1998, la seva activitat professional es desenvolupa en el marc de la promoció i l'educació per a la salut. Va ser coordinadora i infermera assistencial durant 6 anys de la una Unitat Crohn-colitis de l'Hospital Vall d'Hebron, una unitat d’educació per a la salut en l’atenció a persones afectades d’un problema de salut crònic, on va intercalar de forma pionera l’atenció presencial i virtual. Ha anat centrant la seva línia de treball en el desenvolupament de projectes en el camp de la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC), en l’àmbit de la salut.
És autora de diverses publicacions, tant en el registre escrit com en l’audiovisual, i de documents d’opinió referents a la promoció i educació per a la salut. Ha col·laborat i ha participat en diverses jornades, espais de debat i estudis de recerca, entre altres, relacionats amb l’aplicació de les TIC en l’àmbit de la salut. Ha iniciat línies de treball en el marc de la promoció i educació per a la salut a l’escola, com a context d’exercici de la infermera. Va ser membre fundador del grup Innovació i Tecnologia del COIB @itcoib.
Mª Teresa Luis Rodrigo
Infermera. Professora Emèrita de l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona. S’ha interessat des de fa anys en el desenvolupament i la utilització de les terminologies infermeres (de diagnòstics, d’intervencions i de resultats) des d’una concepció disciplinària de les cures. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles en diverses revistes científiques.
Fins desembre de 2016 va formar part de la direcció científica i disciplinària de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en l'elaboració dels conceptes nuclears que guien el contingut de la web, va assessorar pel que fa a la seva construcció i en la selecció dels temes a abordar, d'igual manera, va col·laborar, sempre des de la perspectiva científica i disciplinària, en la revisió dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo a la web.
Roser Castells Baró
Llicenciada en filologia catalana (UB), màster en escriptura per a la televisió i el cinema (UAB), i postgraduada en reportatge de televisió (UPF). Ha treballat com a lingüista especialitzada en llenguatges tècnics i científics al Centre de Terminologia Termcat, i com a assessora lingüística i traductora a la "Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya", entre altres entitats. Actualment, compagina l'activitat com a lingüista amb la de guionista. Ha col·laborat en la realització de diversos vídeos didàctics per al COIB.
ADAPTA, SCCL
És una cooperativa formada per un equip multidisciplinari dedicada a la promoció d’hàbits saludables en totes les etapes de la vida i en les diferents situacions vitals. Aquesta promoció es fa a través de programes formatius dirigits a diversos col·lectius i entitats.
Web: www.adapta.cat
Begoña Ruiz de Alegría Fernández de Retana
Professora de l'Escola d'Infermeria Vitòria-Gasteiz. Diplomada en infermeria, llicenciada en antropologia (UPV), Diplomada en estudis avançats en psicologia social (UPV). Infermera de nefrologia-hemodiàlisi i diàlisi peritoneal ambulatòria. Experiència docent vinculada a les matèries de fonaments d'infermeria i infermeria medicoquirúrgica.
