Infermera virtual.com

Els sistemes de l'estructura i funció del cos humà, més directament relacionats amb el desenvolupament d'aquesta activitat de la vida diària són:

• Sistema nerviós 
• Sistema locomotor 
• Sistema respiratori 
• Sistema cardiovascular 

La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, amb unes necessitats característiques i capaç d’actuar deliberadament per assolir els objectius que ella mateixa defineix, assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida i benestar i relacionar-se amb si mateixa i amb el seu ambient. 

La idea d’un ésser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual; aquestes dimensions experimenten processos de desenvolupament i s’influeixen mútuament. Cada una de les dimensions que descriu la persona es troba en relació permanent i simultània amb les altres, de manera que forma un tot en el qual cap de les quatre no se’n pot subordinar a una altra, ni pot ser contemplada de manera aïllada. Per tant, en qualsevol tipus de situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les seves quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients mentre que d’altres són controlats o intencionats.

Tenint present aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, poden estudiar-se aïlladament els processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) implicats en aquesta activitat de la vida diària.

Hi ha altres activitats de la vida diària que afecten tant l’estructura òssia com la funció muscular i que poden condicionar els moviments corporals. A continuació s'exposen les següents situacions: respirar, menjar i beure, comunicar-se, evitar perills i prevenir riscs i treballar i divertir-se.

Respirar. La capacitat funcional respiratòria determina l’aportament d’oxigen als músculs i, per tant, condiciona la resistència a la fatiga muscular i, com a conseqüència, el moviment. Les persones amb dèficit respiratori no toleren fàcilment l’activitat física. Mantenir la capacitat respiratòria o, quan no es pugui, adequar l’activitat física a la tolerància respiratòria contribueix al benestar de la persona.

Menjar i beure. La ingesta d’aliments làctics, que proporcionen calci, i de peix, que aporta vitamina D, és important per mantenir en bones condicions el sistema ossi. En persones amb més de 50 anys, una ingesta rica en calci pot frenar la pèrdua de massa òssia. La ingesta calòrica elevada i superior a la pèrdua ocasionada per l’activitat diària comporta un augment important de pes, cosa que sobrecarrega el sistema osteomuscular, sobretot les articulacions, i facilita l’aparició precoç de malalties degeneratives com l’artrosi.

Comunicar-se. Els moviments i els gestos són un vehicle de comunicació amb els altres. Cada persona adquireix una manera pròpia de desplaçar-se, de moure’s i d’expressar-se corporalment. Aquestes maneres característiques obeeixen a la constitució física, a herències genètiques, a aprenentatges culturals i a experiències personals. Hi ha postures i moviments que són apresos en la infantesa per imitació dels adults o d’altres nens.

Els moviments i la postura corporal acostumen a manifestar-se com una expressió del caràcter, la personalitat i l’estat d’ànim d’una persona. Darrere de cada moviment hi ha un valor i un significat amb el qual es transmeten els missatges i es reflecteix la individualitat. Cada persona dóna un valor als moviments en atorgar-los un valor funcional, estètic i expressiu. Així, una persona inquieta es caracteritza per una activitat contínua, mentre que els moviments d’una persona tranquil·la són menys freqüents i més pausats. 

Evitar perills i prevenir riscs. La capacitat per fer moviments precisos i ràpids en els moments oportuns és essencial per evitar perills i defendre’s davant situacions de risc; així, per exemple, córrer per evitar un atropellament o fugir d’un incendi, desplaçar-se per poder avisar algú quan es necessita ajuda urgent, etc. Fins i tot les persones enllitades necessiten moure’s per poder canviar de postura i evitar les úlceres a les zones on recolza la pell. 

Treballar i divertir-se. Avui dia, hi ha moltes malalties catalogades com a professionals amb afecció del sistema muscular o esquelètic. Moltes d’aquestes lesions poden ser pal·liades amb l’aplicació de mesures i productes ergonòmics. L’ergonomia mira que els objectes s’adaptin a les persones, en comptes que les persones s’hagin d’adaptar als objectes.

L’esport, ja sigui per excés d’activitat o per manca d’entrenament, és una altra causa de lesions. Actualment, l’excés d’esport es considera un trastorn del comportament, anomenat vigorèxia, que s’explica per factors diversos com a resposta a l’equiparació d’un cos musculat a un cos sa.

És important prendre consciència de la mecànica corporal i de les postures que s’adopten per adaptar-se als objectes, així com aplicar plans d’acció correctors que permetin prevenir les lesions a curt i a llarg termini.

La remodelació òssia i el desenvolupament neuromuscular modifiquen progressivament l’estructura i les funcions del sistema locomotor al llarg del cicle vital. 

1. Nounat-lactant, 2. Preescolar, 3. Adolescents, 4. Adult jove i madur, 5. Adult gran.

1. Nounat-lactant (del naixement als 18 mesos)

L’infant acabat de néixer té una estructura òssia poc calcificada i el seu sistema nerviós immadur ocasiona moviments simètrics, bruscos, no coordinats i involuntaris. A mesura que el nen creix, va adquirint capacitat per coordinar i controlar la força de contracció muscular i aprèn a sostenir el cap, a asseure’s, a subjectar coses i a manipular-les, a estar dret, a caminar tot sol, a córrer, etc. L’elasticitat de l’os que encara no està completament ossificat i la gran amplitud de moviment de les articulacions permeten al nen suportar algunes traccions mecàniques amb poc risc de fractures o lesions.

2. Preescolars (de 19 mesos a 5 anys) i escolars (de 6 a 11 anys)

La psicomotricitat del preescolar va madurant. Comença a saltar i a agafar objectes amb precisió. Als dos anys, ja és capaç de caminar sincronitzant els braços i les cames, però encara sense flexibilitat. Als tres anys, millora l’equilibri, es pot aguantar de puntetes i pot fer moviments totalment dissociats. A partir dels quatre anys, ja té domini de la motricitat grossa i la fina, que es manifesta en els múltiples moviments que acompanyen les activitats de l’etapa escolar.

L’infant en edat escolar té un alineament corporal més proper al de l’adult, assoleix més equilibri i una maduresa psicomotriu que li permet fer moviments precisos i moderats. En aquesta edat adquireix un nivell d’autonomia física important.

Infància

3. Adolescents (de 12 a 18 anys)

En la infantesa i en l’adolescència, l’ossificació és més ràpida que la reabsorció de calci, per la qual cosa el creixement preval contra la destrucció òssia. El procés constant de creixement de l’os provoca el pas d’una estructura cartilaginosa en la infantesa a formes i proporcions característiques d’un os adult al final de l’adolescència. 

Adolescència 

4. Adults joves i adults madurs (de 19 a 25 anys i de 26 a 65 anys)

La formació del teixit ossi continua fins i tot després d’haver acabat el creixement dels ossos. Els processos de formació i de destrucció òssia s’equilibren entre si des de la joventut fins a la mitjana edat. Per tant, els ossos no creixen ni redueixen de mida. En aquesta edat, la persona assoleix una gran potència muscular que li permet fer esforços físics i transportar grans pesos. Tanmateix, però, la força i la potència disminueixen en l’adult madur, quan la pèrdua òssia preval contra el guany. 

Adultesa 

5. Adult gran, adult gran mitjà i adult gran avançat (de 66 a 74 anys, de 75 a 84 anys i de 85 en endavant)

Aquesta pèrdua òssia és progressiva i, en algunes persones, pot ocasionar fractures en fer un petit esforç. La pèrdua de massa òssia també pot ser la causa de la compressió dels ossos que han de suportar el pes del cos (ossos de càrrega), cosa que, juntament amb els canvis del teixit muscular, contribueix a una disminució de l’alçada i a una modificació de la postura.

L’envelliment provoca canvis en l’alineament postural, de manera que s’adopta una postura en flexió. Aquesta postura es caracteritza per una cifosi dorsal, protrusió del cap cap endavant i, en casos més severs, flexió dels genolls. Es pensa que la pèrdua de massa òssia contribueix al desenvolupament d’aquesta postura, però hi ha causes no relacionades amb l’osteoporosi que també la faciliten. Els canvis degeneratius en els discos invertebrals i la manca de força de la musculatura extensora de l’esquena provoquen un arquejament d’aquesta part del cos que explica la postura geperuda característica de moltes persones grans, denominada cifosi en termes mèdics. Aquesta degeneració s’associa, al seu torn, amb l’activitat física.

En el procés d’envelliment es produeix la substitució de les cèl·lules musculars per teixit conjuntiu no funcional, cosa que comporta una disminució de la força de la contracció muscular. Troballes recents demostren que una part important d’aquesta reducció de la força muscular relacionada amb l’edat es deu, de fet, a l’atròfia de desús. La disminució de l’amplitud de moviments també és característica d’aquesta edat i s’acompanya amb rigidesa articular, coordinació menys eficaç, augment del temps de reacció, alteracions en la marxa amb passos més curts i equilibri inestable. Tal com recull l’Enquesta Nacional de Salut de 2001, una quarta part de la població més gran de 65 anys no és capaç de fer les tasques quotidianes sense ajuda, un 11% no pot dur a terme activitats com ara tallar-se les ungles, un 12% no és capaç de caminar una hora seguida o un 6 % no aconsegueix cosir-se un botó.

Una altra alteració típica de l’envelliment és el deteriorament dels tres sistemes que controlen la postura: el sistema vestibular de l’equilibri, la visió i el sistema propioceptiu, que informa de la posició corporal. Aquestes alteracions augmenten el risc de caigudes en els ancians. Les dificultats en la locomoció que afecten els subjectes d’edat avançada es poden deure a afeccions que modifiquen la unitat constituïda pels músculs, els ossos, les articulacions i els sistema nerviós.

Vellesa

Durant el curs de la vida, es produeixen canvis estructurals als teixits ossi, cartilaginós, muscular i nerviós com a conseqüència de l’edat, les hormones sexuals i les patologies, que condicionen el tipus i la coordinació dels moviments implicats en diferents activitats físiques.

1. En funció del sexe 
2. En funció de les patologies
3. Relacionades amb el tractament 

1. En funció del sexe

A partir de l’adolescència, s’estableixen diferències en la configuració esquelètica de l’home i de la dona, que es plasmen en la mida i en el pes, que són més grans en l’esquelet masculí. Les diferències específiques de la dona afecten la forma dels ossos de la pelvis, que és profunda, ampla i oberta per respondre a les funcions de la gestació i el part. Pel que fa a la força i a la potència musculars, s’hi percep un augment progressiu des de la infantesa fins a l’adolescència, semblant en tots dos sexes fins als 13 o 15 anys. Tanmateix, a partir d’aquesta edat, les diferències de sexe van augmentant, ja que en les noies amb prou feines hi ha canvis, mentre que en els nois l’increment tant de la força com de la potència de la contracció muscular continua fins als 17 anys (Doré, Bedu & França, 2001).

En edats més avançades, la pèrdua de massa òssia és més intensa en la dona postmenopàusica que en l’home, a causa del cessament de l’activitat estrogènica.

2. En funció de les patologies

Qualsevol malaltia que afecti els ossos, les articulacions, els músculs i el sistema nerviós influeix en el moviment i en la postura corporal. Les diferents patologies es poden agrupar en funció del tipus d’afectació que produeixin: 

• Afectació òssia. En aquest grup, s’hi pot trobar l’osteoporosi o osteopènia, caracteritzada per la pèrdua de massa òssia. L’osteoporosi comporta un augment del risc de fractures davant petits traumatismes o bé l’aparició espontània d’aixafaments vertebrals que limiten la mobilitat de la columna a causa del dolor i que modifiquen la postura i augmenten la cifosi dorsal. 
• Afectació articulatòria. Les malalties de les articulacions limiten la mobilitat tant pel dolor com per la rigidesa que ocasionen. La més freqüent és l’artrosi, una malaltia degenerativa del cartílag auricular que afecta fonamentalment les articulacions que suporten càrrega, com els malucs, els genolls i els espòndils (columna vertebral). També és freqüent l’artritis de diferents tipus (reumatoide, gotosa, psoriàsica, etc.), caracteritzada per un trastorn inflamatori que pot ser monoarticular o poliarticular i que presenta els signes típics d’inflamació, dolor, calor i rubor. Les diverses malalties que causen artritis impliquen diferents articulacions: les mans en l’artritis reumatoide, per exemple, o els peus i els genolls en l’artritis gotosa. Així doncs, es produeix una limitació de la mobilitat implicada en cada cas. Amb el temps, l’artritis ocasiona deformacions molt característiques i, en alguns casos, limitacions irreversibles de la mobilitat. 
• Afectació muscular. Les malalties musculars poden produir alteracions en la mobilitat, encara que amb menys freqüència que les anteriors. Algunes malalties hereditàries rares afecten el metabolisme muscular i, amb el pas dels anys, produeixen distròfia muscular (atròfia muscular progressiva) irreversible. En alguns casos, la distròfia muscular ja apareix en la infantesa. Els símptomes principals són la manca de força i el dolor muscular. Entre les malalties adquirides dels músculs, hi ha les que deriven de malalties que afecten altres sistemes, com la insuficiència cardíaca, respiratòria o renal cròniques, la fallida hepàtica i l’anèmia. Aquestes situacions es caracteritzen per una debilitat muscular generalitzada, una escassa tolerància a l’esforç que limita la mobilitat sense pertorbar un grup muscular concret o un tipus de moviment específic. La fatiga n’és el símptoma predominant. En alguns trastorns endocrins, com ara l’hiperfuncionament i l’hipofuncionament tiroïdal, a més de la manca de força, es poden donar rampes i dolor muscular (miàlgies). 
• Afectació nerviosa. Com que el sistema nerviós és el que controla tots els moviments, els trastorns que l’afecten limiten la mobilitat de manera molt peculiar, depenent del centre nerviós implicat. De fet, l’observació de les alteracions motores és clau per al diagnòstic de les malalties neurològiques. Els trastorns i les malalties del sistema nerviós perifèric donen lloc a paràlisi de tipus flàccid amb disminució del to muscular i a atrofia muscular (amiotròfia), que en general solen afectar la musculatura distal (peus i mans) i coexistir amb trastorns de la sensibilitat. Les lesions que involucren l’escorça motora del sistema nerviós central donen lloc a diferents tipus de trastorns motors, amb pèrdua de força o paràlisi del costat del cos (dret o esquerre) oposat al de la lesió; en aquests casos, la paràlisi no és flàccida, sinó que es caracteritza per la rigidesa muscular. Si la lesió afecta una àrea específica de l’escorça, l’àrea de Broca, es produeixen alteracions en el llenguatge. En cas de lesions a altres nivells, es produeixen alteracions en la coordinació motriu, amb incapacitat per realitzar moviments precisos (atàxia), limitació de moviments automàtics com caminar, tremolors, augment generalitzat del to muscular, etc. Si es dóna una lesió medul·lar completa, es produeix una paràlisi en ambdós costats per sota del nivell de la lesió, amb tendència a l’augment del to muscular (paraplegia).

3. Relacionades amb el tractament

Els fàrmacs i les drogues poden influir en la mobilitat de maneres diferents. Els medicaments no afecten gaire els ossos ni les articulacions, però tenen efectes sensibles en els sistema nerviós i muscular. 

• Afectació muscular. La injecció als músculs de narcòtics com l’heroïna pot generar una reacció fibròtica intensa amb contractures i deformitats articulars. L’abús d’alcohol causa debilitat muscular quan es fa de forma intermitent i produeix atròfia en abusos prolongats; a més, també pot produir toxicitat en el sistema nerviós central i perifèric.
  
  Els fàrmacs que més alteren el funcionament muscular són els corticoides. Usats a dosis moderades o altes i durant més d’un mes, afavoreixen la destrucció muscular i solen produir una pèrdua de força proximal, de manera que el pacient té dificultats per aixecar-se de la cadira i per pujar o baixar escales. A més, si el tractament dura unes quantes setmanes, es produeix una intensa atròfia muscular proximal. Els medicaments utilitzats per al tractament de la SIDA també produeixen lesions musculars que en ocasions resulten difícils de diferenciar de la mateixa malaltia. 
• Afectació del sistema nerviós. Els tractaments sedants amb benzodiazepines afecten l’atenció i tenen un efecte relaxant sobre els músculs, la qual cosa pot causar falta de precisió i de rapidesa en els moviments. És per això que es prohibeixen quan es realitzen activitats motrius de risc com la conducció.
  
  Altres medicacions amb certa acció sedant, com els neurolèptics, utilitzats en el tractament de l’esquizofrènia, afavoreixen els trastorns de la regulació motriu amb l’aparició de moviments anormals involuntaris (discinèsies) o l’augment del to muscular amb rigidesa intensa, sobretot en persones predisposades, com les que pateixen parkinsonisme.

 
Medicaments

1. Descripció
2. Recomanacions bàsiques d'higiene postural
3. La higiene postural en les etapes del cicle vital
4. La higiene postural i altres situacions de vida
5. Mal d'esquena

1. Descripció

2. Recomanacions bàsiques d’higiene postural

2.1 Dempeus

2.2 Asseguts

Per seure en qualsevol superfície cal tenir l’esquena recta.

2.2.1 Seure a terra

2.2.2 Seure en una cadira i en un sofà

2.2.3 Treballar amb l’ordinador

2.3 Al llit

Fes Clic aquí  per descarregar-te la infografia                                                    

2.4 Ajupir-se

2.5 Rotacions del tronc

2.6 Manipulació de càrregues

 Fes Clic aquí  per descarregar-te la infografia    

3. La higiene postural en les etapes del cicle vital

Cal seguir les recomanacions bàsiques d’higiene postural tenint en compte els consells específics per a cada etapa del cicle vital (3.1 Infància; 3.2 Adolescència; 3.3 Adultesa; 3.4 Vellesa).

3.1 Infància

3.2 Adolescència

3.3 Adultesa

3.4 Vellesa

4. La higiene postural i altres situacions de vida

Cal seguir les recomanacions bàsiques d’higiene postural tenint en compte els consells específics per a les diferents situacions vitals (4.1 Embaràs; 4.2 Lactància materna; 4.3 Cuidadors de persones amb manca d’autonomia; 4.4 Viatjar en automòbil; 4.5 Pràctica esportiva).

4.1 Embaràs

4.2 Lactància materna

4.3 Cuidadors de persones en situació de manca d’autonomia

4.4 Viatjar en automòbil

4.5 Pràctica esportiva

5. Mal d’esquena

La supervivència d’un ésser viu depèn de la capacitat per interaccionar amb l’entorn. Per això, ha de fer una sèrie de moviments, com ara agafar aliments i objectes, defensar-se i protegir-se d’elements externs, manipular instruments i relacionar-se amb altres éssers vius.

Aquests moviments corporals comporten, a més, una càrrega emocional. Les activitats relacionades amb els moviments i l’alineament corporal inclouen el conjunt d’accions voluntàries per triar i mantenir postures adequades i fer moviments que permetin mantenir les funcions fisiològiques, desenvolupar les funcions socials i fomentar l’expressivitat. Totes aquestes accions contribueixen, doncs, a mantenir la integritat i el desenvolupament de la personalitat. Les accions voluntàries són tant les que es fan conscientment com les que es duen a terme de manera automàtica i que han estat adquirides mitjançant l’aprenentatge, encara que, finalment, siguin controlades per la voluntat.

Aquestes accions voluntàries inclouen, entre altres, la capacitat per desplaçar-se, seure, netejar-se, anar al vàter, fer pressió abdominal, posar-se el menjar a la boca, mastegar, vestir-se, respirar, protegir-se, treballar, fer esport, comunicar-se, i expressar-se amb gestos, sensacions, emocions i sentiments.

Els humans i la resta dels animals vertebrats fan moviments per la força de la contracció muscular, que impulsa els ossos. Els moviments humans comprenen activitats motrius gruixudes i fines. Les activitats gruixudes fan referència als moviments del tronc i dels membres, per exemple, mantenir-se assegut, estar dempeus, girar-se, caminar, agafar objectes i moure’ls.

Les activitats motrius fines comprenen:

• els moviments precisos de la mà i dels dits, per exemple, el moviment que permet agafar i manejar diferents objectes ―molts d’ells, essencials en la cura d’un mateix― o els moviments que permeten altres activitats complexes, com cosir o escriure; 
• els moviments oculars; 
• els moviments associats a la parla.

El moviment és possible gràcies a la unitat funcional de l’os i del múscul, controlada pel sistema nerviós central (cervell i medul·la espinal) i pel sistema nerviós perifèric (nervis que van des del sistema nerviós central fins a la placa motriu dels músculs). A més, és necessària la contracció muscular, que pot ser voluntària o involuntària.
   
La influència del sistema nerviós sobre els moviments es pot classificar en tres nivells jeràrquics: 

• Nivell de la medul·la espinal (inferior). Produeix moviments reflexos i automàtics, és a dir, moviments involuntaris que conformen patrons motors que poden ser modificats pels nivells superiors. 
• Nivell del tronc encefàlic (intermedi). Produeix moviments automàtics i repetitius provocats per un estímul. 
• Nivell de l’escorça cerebral (superior). Produeix moviments voluntaris variats, coordinats i precisos; per això són necessaris l’aprenentatge i la memòria motriu.

   
Per als moviments involuntaris, cal que les fibres musculars tinguin:

• excitabilitat o capacitat de ser estimulades; 
• contractilitat o capacitat de respondre contraient-se; 
• distensibilitat o capacitat per recuperar la longitud muscular d’origen.

Els moviments voluntaris són més complexos i necessiten més organització; s’inicien a l’escorça cerebral a partir de la informació que es rep dels òrgans sensitius (estímuls externs), del medi interior (estímuls interns) o a partir dels impulsos o els desigs. Perquè es produeixin aquests moviments és necessària la integritat dels nervis perifèrics i el funcionament coordinat dels tres nivells jeràrquics, de manera que flueixin ordres des dels nivells superiors als inferiors. 

En el nivell inferior hi ha les neurones motrius de la medul·la espinal. Tenen el soma o cos a la banya anterior de la medul·la i els axons acaben directament a la placa motriu del múscul.

- Sistema nerviós, arc motor   

A la medul·la espinal es generen certs moviments rudimentaris de tipus reflex, anomenats reflexos espinals. Alguns d’aquests reflexos contribueixen al manteniment del to muscular, és a dir, a conservar una lleugera contracció sostinguda en tots els músculs esquelètics.

Així, per exemple, la gravetat fa que el cap i el tronc tendeixin a anar cap endavant i cap avall, i l’única manera que el cos es mantingui erecte és que els músculs exerceixin contínuament sobre els ossos una tracció oposada. Gràcies a aquest reflex, la persona es manté erecta en estat de vigília; és per això que, si perd la consciència, no pot mantenir aquesta posició i es desploma.

Un altre d’aquests reflexos permet una certa relaxació involuntària dels músculs i contribueix a regular la tensió muscular, de manera que s’eviten les contraccions excessives dels músculs i els tendons.

El reflex de flexió o de retirada, per exemple, és un altre reflex protector que actua davant d’estímuls que poden ser perillosos o produir dolor.

En el nivell intermedi, es localitzen les estructures que intervenen en el control i l'ajust del to muscular, la regulació de la postura i el manteniment de l’equilibri. A través d’unes vies específiques, les estructures del tronc encefàlic adquireixen el control sobre les respostes motrius generades en el nivell espinal.    

A part d’aquests moviments involuntaris, en el tronc encefàlic també es generen els moviments automàtics, com la masticació, la deglució, la respiració i la marxa. Aquests moviments estan produïts per grups de neurones que generen patrons de moviment repetitius i que s’activen amb l’estimulació de certs receptors. Per exemple, la col·locació d’aliments a la boca provoca una masticació rítmica, que no necessita un estat de consciència permanent. 

En el nivell superior, les estructures de l’escorça cerebral que intervenen en el moviment es localitzen a l’àrea primària i a l’àrea secundària. L’àrea primària envia ordres directes, a través de la medul·la espinal, als nervis perifèrics i als músculs. En una zona de l’àrea secundària, convergeixen els senyals de diversos sistemes sensorials, que aporten informació de l‘entorn i del propi organisme. Aquesta informació s’interpreta en el nivell cerebral per poder prendre la decisió d’iniciar el moviment. L’àrea secundària està connectada amb el sistema límbic ‒el cervell emocional‒, cosa que explica que certs moviments estiguin influïts per la resposta emocional; per exemple, una persona amb un estat d’ànim trist es mou amb més lentitud i menys vigor. Una altra zona d’aquesta àrea secundària té la funció d’ordenar, planificar i programar el moviment, és a dir, estableix la seqüència d’accions necessàries per aconseguir de realitzar-lo. Finalment, l’àrea secundària envia senyals a l’àrea primària, que intervé definitivament en l’execució del moviment, ja que estableix quan i com es contrauran els músculs.

Així doncs, des de l’escorça cerebral s’envien ordres directament a la medul·la i a les estructures del tronc encefàlic a través de la via piramidal, de manera que el nivell superior controla els nivells intermedis i inferiors. És per això que una persona pot no moure el braç si l’hi punxen i controlar, d’aquesta manera, el reflex de flexió. El nivell superior també pot modificar moviments generats en nivells intermedis i decidir, per exemple, mastegar més a poc a poc, caminar més ràpid, etc.

Les estructures del nivell superior controlen els moviments que requereixen concentració o aprenentatge, però, quan aquests moviments s’automatitzen, passen a ser controlats pel nivell intermedi. Les estructures del nivell superior, doncs, fan funcions més complexes.

Els canvis emocionals augmenten el to muscular i es reflecteixen, sobretot, en el to dels músculs facials, encara que una persona amb autoconeixement i autocontrol pot no mostrar les seves emocions, a més, resulta difícil establir patrons sobre les contraccions de músculs facials en relació amb el tipus d’emocions.

A més d’aquests sistemes executors del moviment, hi ha els sistemes moduladors, dels quals són responsables el cerebel i els ganglis basals.

El cerebel funciona amb els nivells jeràrquics de control muscular (inferior, mitjà i superior). Realitza activitats indirectes, ja que s’encarrega de modular (ajustar o modificar) l’acció de les neurones per adequar-la a l’activitat que es dugui a terme. El cerebel actua sobre el tronc de l’encèfal (nivell intermedi) per modular els moviments posturals, especialment els moviments ràpids necessaris per mantenir l’equilibri. Pel que fa a l’escorça cerebral (nivell superior), hi envia ordres motrius accessòries, per proporcionar una força addicional que permeti una contracció muscular ràpida i intensa en l’inici del moviment, i excita els músculs antagonistes perquè, al final de cada moviment, actuïn, en el moment exacte i amb la força adequada, per aturar el moviment en el punt desitjat. Algunes proves fisiològiques indiquen que el patró d’excitació/inhibició es pot aprendre. D’altra banda, el cerebel, juntament amb l’escorça cerebral, ajuda a programar les contraccions musculars necessàries per realitzar la progressió des del moviment ràpid fins al següent moviment ràpid oposat.
 
- Sistema nerviós central   

Els ganglis basals duen a terme el control motor per vies totalment diferents de les del cerebel. Les funcions més importants són ajudar l’escorça cerebral a executar patrons de moviment apresos i ajudar a planificar patrons de moviment paral·lels i seqüencials per complir una tasca que requereixi una certa habilitat. Aquests patrons motors són, per exemple, els relacionats amb escriure, llençar una pilota, mecanografiar, retallar, etc. A més, els ganglis basals són necessaris per modificar els patrons de moviment que controlen la velocitat d’execució, l’amplitud (per exemple, escriure lletres grans o petites) i la cronologia del moviment.

Després del moviment, l’escorça cerebral es retroalimenta de la informació que proporcionen els estímuls sensorials sobre la contracció dels músculs i la longitud del moviment, de manera que pot avaluar errors i corregir-los.

Tot i els reflexos espinals i els patrons de moviments automàtics, la mobilitat dels músculs esquelètics es pot controlar. De vegades, l’escorça cerebral envia al múscul una ordre perquè es contregui i, així, facilita o inhibeix certs moviments automàtics generats en centres inferiors controlats conscientment. Així, per exemple, córrer o caminar són accions automatitzades per l’aprenentatge, però de manera voluntària podem modificar-les per córrer o caminar més ràpid o d’una manera determinada.

En resum, els patrons de moviment corticals solen ser complexos i apresos; mentre que els patrons espinals o medul·lars s’estableixen principalment per l’herència genètica.

Els moviments i les postures corporals es poden considerar manifestacions socioculturals relacionades amb el cos i la seva expressivitat. Les circumstàncies poden permetre o inhibir certs moviments o expressions, per influència de l’estètica i la religió.

Les postures com a llenguatge cultural

Els moviments i les postures corporals adquireixen diverses qualitats per respondre a una estètica determinada. Antigament, l’educació més autoritària, rígida, controladora i uniformadora posava èmfasi en les "bones maneres". Tant els pares com els professors corregien les postures dels nens i, sobretot, de les nenes; controlaven que no fessin moviments bruscos i que s’asseguessin i caminessin amb l’esquena recta i el cap alçat per ajustar-se a l’estètica de les "bones maneres", i, alhora, contribuïen a mantenir un bon l’alineament corporal. En les últimes dècades, l’estètica ha canviat; la necessitat de fomentar la individualitat a través del cos ha tingut com a conseqüència que nens, adolescents i adults no corregeixin gaires vegades les postures corporals inadequades. Una persona que seu amb un alineament corporal adequat i camina amb l’esquena recta pot ser titllada d’estirada, rígida, amb aires de superioritat i ser qualificada de rara o diferent.
 
Comunicar-se i interaccionar socialment / llenguatge no verbal

L’activitat física és inherent a la supervivència de l’home. Tanmateix, en els últims anys, el concepte d’activitat física i les accions que s’hi associen s’han modificat a causa dels canvis tecnològics i de la societat de mercat, fins al punt que han condicionat els hàbits de vida. Fins fa unes dècades, l’activitat física estava associada a la feina, de manera que diferenciava estrats socials, segons el grau d’activitat física: els que feien feines que requerien potència física (classe social baixa) i els que feien la seva feina gairebé sense esforç físic (classe mitjana o alta). Amb aquesta classificació, s’associava menys esforç físic a més preparació i qualificació professional.

La tecnologia ha introduït canvis importants en l’activitat laboral, on la força física i la potència muscular han estat substituïdes per màquines. En l’àmbit domèstic, els electrodomèstics i altres avenços han fet disminuir l’energia i l’esforç físic que s’invertia en les feines de la llar; a més, la majoria de desplaçaments es fan amb vehicles. Tots aquests elements han afavorit el descens de l’activitat física i l’aparició del sedentarisme.

Associat a aquesta disminució de l’activitat física, emergeix l’increment de la tensió psicològica o estrès. Algunes investigacions atribueixen al sedentarisme i a l’estrès l’aparició de les noves epidèmies dels segles XX i XXI: l’obesitat, la hipertensió i les malalties cardiovasculars. 

Evitar perills i prevenir riscs / Acció enfront el problema 

Les campanyes d’educació per a la salut destaquen la necessitat de mantenir i promoure l’activitat física a qualsevol edat. L’exercici físic ha passat d’estar incorporat a l’activitat laboral a ser una activitat programada, per mantenir la salut i prevenir malalties.

Segons l’Enquesta de Salut del 2001, duta a terme pel Ministeri de Sanitat i Consum, els homes, en general, fan més activitat física que les dones. Entre els joves, els nois en fan física per mesurar la seva resistència i potència, i per alliberar estrès i divertir-se; les noies, en canvi, per fer exercici i mantenir la figura. Entre el 81% i 86% dels nois menors de 18 anys practica esport per divertir-se, mentre que entre el 63% i 70% de les noies ho fa per mantenir o millorar l’estètica del cos. A partir dels 18 anys, el percentatge de nois i noies que practica esport descendeix i l’activitat física se sol dur a terme als gimnasos.

Segons aquesta enquesta, a Espanya, continua havent-hi una taxa alta de sedentarisme, ja que el 70% de les persones adultes fa poca activitat física.

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Respirar

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Menjar i beure

Ajustar el grau d’activitat física. L’exercici físic moderat provoca cansament i afavoreix la inducció del son. Tanmateix, si l’activitat és excessiva o es practica abans d’anar a dormir, es fa difícil agafar el son. Per tot això, es recomana no fer exercici al final del dia o esperar el temps necessari perquè l’organisme recuperi la temperatura habitual i es trobi relaxat abans de ficar-se al llit.

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Reposar i dormir

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Eliminar

Autoconèixer-se a través dels moviments. El cos és un mitjà irreemplaçable d’expressió humana que permet posar-se en contacte amb el medi i amb els altres. Prendre una actitud conscient i sensible cap a un mateix afavoreix el coneixement del llenguatge corporal propi, la qual cosa, al seu torn, ajuda a expressar i comunicar d’una manera integrada, autèntica i creadora els sentiments, els pensaments i les emocions.

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Evitar perills i prevenir riscs

Comunicar-se a través del moviment corporal. L’expressió corporal és la primera forma de comunicació humana, anterior fins i tot al llenguatge escrit i parlat. És un mitjà a través del qual s’expressen sensacions, sentiments, emocions i pensaments.

Davant d’emocions com la por o la ràbia, el to muscular augmenta i la postura es torna rígida. Els canvis emocionals es reflecteixen, sobretot, en el to dels músculs facials; tanmateix, es fa difícil d’establir patrons de les contraccions dels músculs facials com a reacció a un tipus d’emoció, ja que són molt variables d’una persona a l’altra i, a més, hi ha persones que han après a controlar l’expressió corporal per no revelar les emocions. Tot i així, les persones amb gran capacitat d’empatia cap als altres són molt sensibles als canvis i al significat de les expressions corporals.

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Comunicar-se i interaccionar socialment

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Treballar i divertir-se