Infermera virtual.com

És difícil imaginar una persona sense fer res, tret que estigui en coma. La majoria de les activitats estan relacionades amb la feina i la diversió, que poden ser font de sensació de vitalitat, benestar, dignitat i reconeixement. A través d'aquestes activitats, l’individu interacciona amb objectes i persones, cosa que produeix sempre resultats de tipus material, intel·lectual i afectiu, com ara desenvolupar habilitats, construir objectes, elaborar projectes, adquirir coneixements i experiències i descobrir o reafirmar sentiments d'afecte o estimació.

La feina és l'esforç personal, la tasca o el deure, físic o intel·lectual, remunerat o no, que té com a finalitat satisfer necessitats materials o aportar recursos per a la vida individual i de grup. Constitueix un conjunt de tasques obligades, sotmeses a unes normes acceptades, amb finalitats diferents a les de la pròpia activitat. Així, per exemple, en el cas de la feina, la finalitat és obtenir diners; en el cas de les activitats productives no remunerades, com les tasques domèstiques, la finalitat és cobrir les necessitats d'alimentació, vestit i protecció de la família, i, en el cas de la formació, la finalitat és adquirir coneixements i desenvolupar actituds i destreses.

El lleure, anomenat també recreació, esbarjo o diversió, és el conjunt d'activitats adreçades a oblidar les preocupacions i a obtenir satisfacció, descans, tranquil·litat, autorealització i gratificació. Aquestes activitats es duen a terme en el temps lliure o temps de lleure, quan la persona se sent alliberada d'obligacions i responsabilitats. El lleure és una ocupació triada lliurement, que es duu a terme de manera gratuïta i que té com a objectiu l'acció mateixa (per exemple, passejar pel gust de passejar) i procurar-se plaer a un mateix. Inclou activitats de creació, acció, transformació i relaxació, i són fruit del desig, però estan condicionades culturalment i per l'accés als recursos, com és el cas del joc o de les aficions o interessos.

Encara que les activitats de la feina i el lleure poden semblar oposades, cal destacar que les tasques relacionades amb la feina poden ser gratificants i enriquidores per a moltes persones. Sigui com sigui, mentre que la feina, tot i que és una tasca valuosa i socialment útil, no sempre és percebuda com a una cosa positiva i satisfactòria, la diversió és percep sempre com a agradable. En qualsevol cas, encara que la selecció de l'activitat en què una persona ocupa el temps té a veure amb interessos diferents, en general, es prefereix allò que resulta plaent i es busquen activitats d’acord amb les necessitats de cadascú. La feina i el lleure o diversió tenen com a punt de partida el reconeixement de les possibilitats d'un mateix i, moltes vegades, el desig i el compromís personal per desenvolupar-les al màxim.

Les persones tenen una tendència innata al plaer i a interactuar amb eficàcia en el medi; aquestes dues característiques intervenen en l'elecció d'activitats. Així, doncs, les accions relacionades amb treballar i divertir-se comprenen, a més d'actes adreçats obtenir recursos per satisfer necessitats, activitats per estructurar el temps, evitar l'avorriment, alliberar tensions i guanyar habilitats, així com donar resposta al desig de progressar. Les activitats de lleure, l'aprenentatge i la feina intervenen en la construcció de l'autoestima, que conforma la identitat i dóna sentit de pertinença de la persona. Quan les persones desenvolupen positivament aquests aspectes, són capaces de mantenir relacions interpersonals cordials, es permeten donar i rebre afecte i estan més preparades per afrontar els problemes, els canvis i les decepcions. Distribuir harmònicament les activitats productives i de lleure és molt important, ja que aquest equilibri afavoreix la salut.

La persona duu a terme activitats relacionades amb la feina i amb el lleure perquè té la capacitat física, cognitiva, emocional i la disposició necessària per triar, reflexionar i comprometre's en l'execució d'activitats concretes. Aquestes activitats s'han d'ajustar a les capacitats de cadascú, de manera que la persona pugui dur-les a terme de manera autònoma. Des d'una perspectiva més àmplia, entenent les activitats de la feina i del lleure com una oportunitat d'expressió i d'assoliment del desenvolupament personal, requereixen, a més, que la persona es conegui i es respecti, perquè aquestes activitats puguin ser compatibles amb un projecte de vida que permeti expressar en plenitud el potencial de cadascú. La varietat de possibilitats permeten a qualsevol persona conscient exercitar-se en alguna activitat, fins i tot quan hi ha algun tipus de limitació que minva les capacitats físiques o mentals.

L'elecció del tipus d'activitats que fa la persona, l'actitud que s’hi adopta i la satisfacció que se n’obté estan condicionades per diferents processos que són inseparables de la biologia, de les aptituds i les destreses, de l'experiència i de la personalitat. Per això, en aquest apartat es desenvolupa la constitució física, el temperament, el caràcter i els trets de personalitat, la intel·ligència, l'autoregulació, l'autoeficàcia, el locus de control, l'autoestima i la identitat com a elements interrelacionats que participen en l'elecció, l'actitud i la valoració del resultat de les accions.

1. Constitució física, 2. Temperament, caràcter i trets de la personalitat, 3. Intel·ligència, 4. Autoregulació, 5. Autoeficàcia, 6. Locus de control, 7. Autoestima, 8. Identitat.

1. Constitució física

Cada persona té un cos diferent. No hi ha dos individus iguals. L'estructura corporal i la seva funcionalitat influeixen en les tasques que s'exerceixen. En l'àmbit de la feina, per exemple, es necessita molta massa muscular i molta important d'energia per poder aixecar pesos, mentre que aquestes qualitats no són necessàries per treballar amb un ordinador. Pel que fa a les activitats recreatives, per exemple, els que gaudeixen amb l'alpinisme necessiten un cos amb unes condicions diferents dels que prefereixen fer excursions.

2. Temperament, caràcter i trets de la personalitat

3.Intel·ligència

La intel·ligència està condicionada biològicament pel funcionament cerebral, en què intervenen factors genètics i hereditaris, així com també ambientals. La intel·ligència és necessària per aprendre de l'experiència, per resoldre problemes, per fer servir els coneixements disponibles i per projectar objectius. 

El conjunt de capacitats que constitueixen la intel·ligència són necessàries per triar, planificar i dur a terme les diferents accions i assolir algun nivell de rendiment en una tasca, ja sigui de caràcter mecànic o intel·lectual o interpersonal, etc. Per exemple, per resoldre problemes conceptuals és útil la intel·ligència analítica (analitzar, comparar, avaluar, etc.); per afrontar situacions noves i generar alternatives o idees innovadores, es necessita intel·ligència creativa (crear, dissenyar, inventar, etc.); per afrontar problemes quotidians, fa falta intel·ligència pràctica (aplicar, utilitzar, etc.), i per percebre les emocions, comprendre-les, usar-les i regular-les tant en les relacions amb els altres com en un mateix, és necessària la intel·ligència emocional.

Sigui quin sigui el nivell d'intel·ligència d'una persona, sempre pot dur a terme alguna acció per aprendre, gaudir o obtenir una cosa desitjada. Per assolir algun d’aquests objectius, és important que hi hagi una correspondència entre les aptituds que es necessiten i les que es posseeixen, i, així, assegurar-se l'èxit i evitar un fracàs que podria afectar l'autoeficàcia i l'autoestima.

Les capacitats mentals d'una persona, independentment de l'edat, són utilitzades en la vida quotidiana de maneres diferents, fet que afecta les diferents àrees del cervell, molt especialment la de l'aprenentatge.

Hi ha persones que, davant dels problemes o les novetats, tendeixen a reaccionar impulsivament i avaluen les accions després d'actuar. Tanmateix, d'altres tendeixen a reaccionar reflexivament i valoren una varietat de conductes abans de dur-les a terme, de manera que tendeixen a actuar de la manera que creuen més adequada. Tant en un cas com en l’altre, hi pot haver d'encerts i errors. Les persones que cometen errors a causa de la impulsivitat poden millorar el rendiment amb mecanismes d'autoregulació que els facin reduir la impulsivitat. Aquesta qüestió té molta importància en l'aprenentatge escolar.

La capacitat per mantenir centrada l'atenció i no fer cas als estímuls distractors és, també, variable. Algunes persones són capaces de mantenir l’atenció centrada en la feina que fan i d’obviar els estímuls; però, d'altres es distreuen amb facilitat. Tot i això, les persones que presenten més flexibilitat cognitiva, quan reben informació nova, poden canviar les decisions o les solucions relacionades amb la tasca que fan de manera més precisa que les persones més rígides.

La manera com la persona es mou en l’entorn, és a dir, com comprèn els esdeveniments, com els anticipa i com els prediu, varia segons la complexitat cognitiva de cadascú. Hi ha persones que són simples en aquest sentit, ja que utilitzen la regularitat i la consistència, mentre que d'altres són complexos i tendeixen a fer servir la variabilitat i la probabilitat. L’adequació d'uns o d'altres depèn de les característiques de la tasca.

Per a les feines intel·lectuals i de les tasques escolars o de formació, són més eficients les persones reflexives, flexibles i complexes.

4. Autoregulació

L'autoregulació és la capacitat de controlar els pensaments, les motivacions i les accions. Fa referència als processos que capaciten la persona, al llarg del temps i segons les circumstàncies, perquè les seves activitats aconsegueixin els objectius desitjats. Per dur a terme obligacions de manera eficaç, és necessària la participació de processos que regulin els pensaments, les emocions i les accions, perquè afavoreixin la consecució de l’objectiu marcat. Així, doncs, per dur a terme una activitat: 

• cal mantenir centrada l'atenció, de manera que sigui possible reflexionar, obtenir la informació adequada, prendre decisions, fer moviments precisos, etc.; 
• cal controlar les emocions, de manera que afavoreixin els diferents recursos de la persona que són necessaris per dur a terme les tasques amb l'interès i l'aplicació necessaris; 
• cal que un mateix s’observi quan dugui a terme una activitat. Aquesta autovigilància i avaluació contínua faran possible l'obtenció de resultats relacionats amb la feina, amb l'aprenentatge, amb altres activitats productives o amb les activitats de lleure.

L'autoregulació permet a la persona ajustar la conducta als objectius que s'ha marcat. Constantment, la persona avalua si aconsegueix els objectius desitjats; si en aquest procés observa discrepàncies, ajusta la conducta per tal reduir-les. Cal tenir en compte, a més, que les persones busquen diversos objectius alhora i, moltes vegades, s'enfronten a conflictes quan identifiquen metes incompatibles.

5. Autoeficàcia

L’autoeficàcia és la confiança en les pròpies capacitats per assolir resultats i dur a terme els processos necessaris per aconseguir-los. Té a veure amb la certesa personal sobre la possibilitat de poder dirigir adequadament la pròpia conducta. La importància que es dóna a les tasques i la sensació de poder controlar o no els esdeveniments que les afecten estan relacionades amb la competència.

Quan hi ha l'expectativa que una tasca s'ajusta a les pròpies capacitats, és a dir, que hi ha competència personal o perspectiva d'autoeficàcia, es calcula que és possible dur a terme l'activitat. Això és el que passa amb les activitats lúdiques i amb moltes les activitats productives. Tant les unes com les altres es veuran afectades pel tipus d'activitats que la persona concebi, en què triï participar, o en les que eviti plantejar-se o participar. Les persones que tenen la sensació de competència davant d'una tasca hi persisteixen, perquè creuen que seran capaces d'assolir l’objectiu. Per aquesta raó, l'autoeficàcia s'associa a la motivació, que impulsa la tria i la implicació.

Així, doncs, l'expectativa d'autoeficàcia influeix en la feina i en la diversió; intervé en la informació que es busca, s'accepta i es processa; afecta l'emoció amb què s'afronta una activitat, és a dir, el valor afectiu (positiu o negatiu) que s'assigna a la tasca, i influeix en la manera de reaccionar davant les dificultats i els contratemps.

Les persones que tenen una sensació de poca competència porten el fracàs molt malament, cosa que afecta l’autoestima. De tota manera, els objectius es poden modificar i es poden assolir per una gran varietat de camins. En qualsevol cas, per aconseguir-los cal esforçar-se, autoregular-se i ser persistent; tot i això, també s’ha de confiar en la pròpia competència, que fa que la persona avaluï les possibilitats que té de poder assolir els objectius.

6. Locus de control

Malgrat sentir-nos competents, a mesura que es guanya en maduresa, es pren consciència que hi ha esdeveniments que afecten el resultat de les nostres conductes, de manera que poden impedir l'assoliment d’objectius, i que hi ha circumstàncies que són fora de les nostres possibilitats de control. Pel que fa a l'èxit o al fracàs en una tasca, podem sentir-nos-en més o menys responsables: la persona es pot sentir absolutament responsable dels resultats o pot considerar que les causes del resultat s’escapen al seu control. En qualsevol cas, les tasques, obligades o triades, relacionades amb la feina o amb la formació, es poden considerar un èxit o un fracàs.

Davant dels resultats, les persones tendeixen a buscar explicacions. En general, aquestes explicacions són per trobar les causes que han fet que les coses surtin d'una manera o d’una altra. Aquestes causes es poden situar en la persona mateix o en les circumstàncies que l'envolten, i cal considerar com n’és d’estable o circumstancial aquesta causa i veure en quina mesura és possible canviar-ne les conseqüències. Quan s’analitzen els resultats que obté una persona amb la seva conducta, es generen expectatives sobre les possibilitats d'èxit en el futur. Així, hi ha situacions en què la persona sent que pot controlar els esdeveniments i n’hi ha d’altres en què localitza aquest control en les circumstàncies de la situació.

7. Autoestima

La persona tendeix a establir una imatge positiva i valuosa de si mateixa que necessita mantenir. La idea sobre la pròpia vàlua (autoestima) es construeix a partir dels sentiments que sorgeixen de valorar les pròpies competències i de comparar-se amb els altres en les activitats quotidianes vinculades a la feina i al lleure. Aquesta valoració condiciona l'actitud de la persona davant de d’aquestes activitats. A fi de mantenir fora de perill l'autoconcepte i l'autoestima, la persona tendeix a preferir aspiracions, expectatives i atribucions que mantinguin o millorin la seva imatge i evita les que la posen en risc. Si s'aconsegueix un objectiu amb èxit, la persona se sent orgullosa, satisfeta i esperançada i l'autoestima es reforça. Si es fracassa, la persona sent vergonya, insatisfacció i desesperança i l'autoestima se’n ressent. Si la causa dels resultats es percep com a una cosa poc controlable, quan s'obté èxit, la persona sent gratitud davant de la vida; en cas contrari, la persona sent autocompassió, però l'autoestima no es veu afectada. Quan s'atribueix l'èxit a l'esforç, augmenta la sensació d'eficàcia i millora la qualitat i la persistència d'execució. Com més gran és la sensació de fer adequadament una tasca, més gran és el desig de continuar-hi implicat; davant del fracàs, passa just el contrari.

Però, de vegades, l'esforç per defensar l'autoestima dificulta el fet d'acceptar causes pròpies en el fracàs, de manera que costa assumir la part de responsabilitat negativa a la feina. Quan l'objectiu és imposat, com és el cas de les tasques laborals, l’èxit pot semblar més fàcil o més difícil que si la persona hagués triat ella mateixa aquest mateix objectiu. En aquest cas, abans de dur a terme la tasca, la persona hauria valorat l'objectiu i sabria si s'ajusta a les seves capacitats.

8. Identitat

La identitat individual o social es construeix a partir de l'experiència grupal. Quan s’assumeixen regles, valors i normes socials d'un grup, es construeix el sentiment de pertinença o afiliació a un entorn concret significatiu. Les activitats laborals i de lleure contribueixen a construir una part important de la identitat social, i aquesta, al seu torn, determina el valor que una persona dóna a les seves accions. La identitat pot condicionar l'autoestima i la tria d'activitats.

De vegades, la identitat individual preval sobre altres identitats més grupals, en aquests casos, es prioritzen els objectius personals sobre els del grup. Però, altres vegades, és la identitat grupal la que preval sobre la identitat individual, en aquests altres casos, els objectius del grup tenen prioritat sobre els personals, la persona és més interdependent que independent. La identitat social preval sobre la individual quan el grup de pertinença manté o augmenta l'autoestima i ofereix un sentiment d'orgull i una oportunitat de respecte. Això sol produir-se en el cas de pertànyer a professions o grups laborals d'una elevada posició social (per exemple, ser advocat o tenir un càrrec de responsabilitat en una empresa) o a una organització ben considerada (per exemple, treballar en la universitat); aquest últim cas és l’anomenada identificació organitzacional.

Al llarg de la vida, a mesura que la persona madura i gràcies a la interacció amb la cultura, l'individu desenvolupa capacitats que considera necessàries per aconseguir els seus objectius, per experimentar un nivell de benestar més alt i per viure de manera òptima malgrat les vicissituds de la vida. Aquestes capacitats que la persona va incorporant són aspectes que la singularitzen al llarg de la vida com a ésser humà únic. Una manifestació d'aquesta singularitat és el desenvolupament d'un conjunt de qualitats seleccionades per ella mateixa, d'acord amb allò que considera necessari i desitjable. Entre aquestes qualitats, hi ha: 

• Virtuts. Per satisfer les necessitats relacionades amb la feina, cal comptar amb virtuts com la prudència, la fortalesa o la compassió, que ajuden a tenir un sentit saludable de la responsabilitat. Per divertir-se, és necessari implicar-se plenament en la vida; aquesta habilitat s'adquireix al llarg del procés vital, però alguns dels aprenentatges realitzats durant la infància, com, per exemple, exagerar el valor de l'autoexigència o la perfecció, poden provocar que es doni més importància a fer que a ser; això pot portar, més endavant, la persona a no valorar el temps alliberat i, més encara, a no prendre consciència del valor que té per aconseguir una vida amb plenitud.
  
  En els contextos de la feina i del lleure, constantment es fan judicis ètics relatius a la pròpia conducta o a la dels altres, com, per exemple, opinions sobre l'honradesa de la persona, sobre el compromís amb la feina o amb els companys, etc. La naturalesa d'aquests judicis suscita emocions positives o negatives, la regulació de les quals genera, al seu torn, noves conductes que poden provocar malestar o benestar. Aquestes conductes, segons el caràcter de la persona, poden promoure el funcionament (per exemple, el compromís amb la qualitat de la feina o la formació) o poden ser antisocials (per exemple, el robatori, la deixadesa, etc.). 
• Autocontrol. Fa referència a l'habilitat de renunciar a la satisfacció o posposar-la a favor d'una meta més important a llarg termini, cosa que és necessària per a l'exercici de la responsabilitat. Aquesta capacitat de controlar l'impuls és molt important a la feina i en el lleure, ja que obliga a renunciar a plaers determinats, a mantenir-se compromès amb els propis valors, a ser constant en les tasques i a perseverar, malgrat l'absència de satisfacció immediata. Aprendre a reconèixer els propis gustos i a respectar-los és una manera d'iniciar-se en l'entreteniment i té molt valor per triar posteriorment una professió. 
• Dignitat. Desperta el propòsit general necessari de tirar endavant un pla de vida. Tenir dignitat pot ajudar, per exemple, a mantenir centrat un estudiant, fent una feina dura, i a impedir que desaprofiti el seu talent. 
• Fortalesa de caràcter. Totes les persones viuen experiències estressants, però n'hi ha que poden convertir-se en una oportunitat o, almenys, poden situar-se dins d'una perspectiva vital més àmplia. D'aquesta manera, se’n redueix l’impacte emocional i es poden comprendre i assumir més fàcilment, cosa que, al seu torn, permet portar-les millor. La feina suposa una font d'estrès per a moltes persones. Tenir fortalesa de caràcter (hardness) afavoreix la resistència a la tensió associada als esdeveniments estressants.
  
  La fortalesa de caràcter implica tenir tres actituds: el compromís, entès com la curiositat i la implicació amb l'entorn, cosa que condueix a viure les activitats com a quelcom interessant i agradable; el control, entès com la capacitat per influir en el procés i en els resultats dels esdeveniments, emfatitzant la pròpia responsabilitat i les eleccions personals; i el repte o desafiament, entenent el canvi com a expressió normal de la vida i com a estímul per al desenvolupament personal, cosa que condueix a viure les experiències d’una manera oberta. Utilitzar aquestes tres actituds activament per implicar-se en el desafiament dels esdeveniments permet gestionar de manera saludable les circumstàncies. 
• Optimisme. És la tendència a creure que s'obtindran bons resultats amb les accions que es duguin a terme, tenint en compte la resiliència, que és una estratègia per formar i mantenir relacions interpersonals properes i de suport que afavoreixin tant la feina com l'experiència d'entreteniment. L'expectativa sobre la consecució de resultats és important per poder aconseguir-los realment. Si es confia a tenir èxit dels resultats, la persona continua compromesa amb l'acció, malgrat les dificultats que es puguin presentar; però, quan no hi ha aquesta expectativa, no es continuarà amb l'acció o ni tan sol es posarà en marxa. Les persones optimistes perceben els riscos però se senten millor que les pessimistes, conviuen millor amb la incertesa, afavoreixen el benestar de les persones amb qui interaccionen, es posen malaltes poques vegades, es recuperen abans de les dificultats i presenten menys estrès que les pessimistes, que són més proclius a experimentar ansietat i depressió. Quan les persones optimistes s'enfronten a esdeveniments estressants, ho fan de manera activa i intenten canviar la situació només si és possible, quan no ho és, ho accepten, cosa que els permet reservar energies per a altres situacions.

 
Tots aquests aspectes reflecteixen que cos i ment no estan separats, que les característiques d'un intervenen en el funcionament de l'altre i que la realitat sociocultural els modifica de la mateixa manera que la persona canvia. Així, una acció concreta és un reflex de tot el que forma la persona i, al seu torn, és una oportunitat per introduir canvis al món on es diverteix i treballa.

1. Significat de la feina, 2. Significat del lleure. 3. Significat del temps, 4. Desenvolupament econòmic, 5. Desenvolupament tecnològic, 6. Individualisme i col·lectivisme.

1. Significat de la feina

La feina és vital per a moltes cultures, encara cadascuna d’elles tingui valors i concepcions diferents sobre el món laboral. En les societats industrialitzades, s'espera que els individus produeixin a través del treball o de l'estudi i han de presentar resultats, que poden ser un producte gratificat econòmicament o uns bons resultats acadèmics. En aquest marc social, les activitats domèstiques han estat infravalorades i avui dia encara no es consideren activitats productives autèntiques. La feina també es pot entendre com a vehicle per assolir autonomia, aprenentatge i autorealizació, sempre que es demostri domini i competència i que la feina s'adeqüi a un determinat model de societat en què el valor fonamental és la producció de riquesa. En aquests casos, la contribució de la feina a la vida individual i grupal és indubtable. Tenir una feina és quelcom desitjada per tothom. De l'estudi del significat de la feina realitzat pel grup Meaning of Working (MOW), se’n desprèn que la feina és el rol més important entre tots els que es consideren en la identitat personal i que treballar és una desitjable per als individus. El dret a fer una activitat remunerada per ser autosuficient econòmicament és una condició imprescindible per no situar-se en el que la sociologia anomena el grup d'exclosos.

El significat de la feina canvia a conseqüència de la revolució tecnològica i dels canvis en els valors i les expectatives. Per a molta gent, la feina ha deixat de ser una font important de gratificació i no sempre es veu com a un element d'autorealizació; aquesta situació només és possible per a una minoria que treballa en allò que li agrada, amb feines desafiadores i estimulants i a partir de les quals pot assolir objectius personals. Aquests canvis han influït en la manera com es comporten les persones a la feina o com se senten. Aquesta transformació es pot observar en la demanda social de compatibilitat entre feina i família, que és una manera d'expressar la necessitat de treballar per viure davant la idea oposada de viure per treballar. Les idees sobre la centralitat de la feina en la vida personal estan canviant Actualment, es busca una vida plena i aquesta plenitud no sol derivar de la feina. Es comença a considerar una cosa instrumental i el lleure, en el sentit profund d'esbarjo o compromís amb la vida, comença a tenir importància. Però, avui dia, també es considera possible combinar totes dues activitats harmònicament, de manera que feina i diversió siguin una font de desenvolupament del potencial de cadascú.

2. Significat del lleure

Cada societat i cada època tenen el seu propi sistema de significats compartits sobre el lleure. La Reforma del calvinisme i les doctrines rígides del puritanisme anglès, entre d'altres, valoren la feina i entenen el lleure com un vici personal i social. Actualment, l'individu destaca sobre el grup i hi ha més exigència en les necessitats individuals que en les grupals. Entre aquestes necessitats, hi ha disposar lliurement de temps propi, que és un aspecte cada vegada més reivindicat per emprar-lo en el gaudi.

3. Significat del temps

Amb la industrialització i la generació del proletariat emergeixen les reivindicacions laborals, que han aconseguit una reducció progressiva del temps de treball i, consegüentment, un augment del temps lliure. Aquest temps es considera l'espai de temps pensat per reposar per continuar treballant, i així queda recollit en l'article 24 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

En la societat, cal diferenciar entre temps lliure i temps alliberat. Alguns autors matisen que el temps lliure s’entén en oposició al temps de dedicat a la feina, tanmateix és important matisar que el temps lliure es dedica a l’oci i s'omple d'activitats que responen a demandes derivades dels rols socials, de manera que l’anomenat temps alliberat es redueix. El temps alliberat és el temps dedicat a fer activitats, elegides lliurement, que ajudin a formar-se com a persona. No és tant important el què es fa sinó com es fa. Són accions que en si mateixes resulten satisfactòries i agradables.

Mentre alguns autors afirmen que alliberar el temps i generar espais per a la recreació contribueix a perfeccionar l'home, d'altres adverteixen, amb prudència, del significat menys positiu del lleure. En aquest sentit, al mateix temps que es pot entendre el lleure com un instrument emancipador, de creixement i de maduració, també pot ser un factor de desestabilització i de dependència per a la persona, que li pot provocar malestar. Així, doncs, algunes accions ocioses, quan es fan de manera compulsiva, poden resultar no només insatisfactòries, sinó, fins i tot, inhibidores del desenvolupament personal.

4.Desenvolupament econòmic

El desenvolupament econòmic associat al desenvolupament tecnològic ha contribuït de forma important en l'augment del temps lliure. L'accés generalitzat a la tecnologia domèstica i l'increment del poder adquisitiu ha contribuït que cada vegada més col·lectius socials disposin i gaudeixin de temps lliure.

Aquesta nova realitat fa emergir noves maneres d'activitats de lleure i noves ofertes de mercat i de serveis. El temps lliure és considerat com un bé de consum de primera necessitat i ha anat ocupant un lloc cada vegada més important en la vida de les persones; en aquest sentit, totes les classes socials i tots els grups de gènere i edat reivindiquen el temps lliure. La nostra societat de serveis, moderna i consumista, respon a la demanda de temps alliberat amb una gran varietat d'activitats que la persona gestiona segons els seus desitjos, recursos personals i recursos socials; aquestes activitats responen a finalitats diferents: culturals, turístiques, esportives...

5. Desenvolupament tecnològic. Noves activitats laborals

Aquest desenvolupament implica conseqüències tant positives com negatives. El desenvolupament tecnològic de l'últim quart de segle ha intervingut de manera considerable a millorar les condicions de vida; tanmateix, aquest desenvolupament no sempre implica conseqüències positives.

El progrés tecnològic exigeix més capacitació, és a dir, una preparació més gran i un desenvolupament òptim de determinades habilitats, per donar resposta a les noves demandes. Els canvis en les organitzacions fan necessari un aprenentatge permanent i continu que s’acaba estenent al llarg de la vida laboral. Encara que aquestes noves exigències poden ser percebudes com a estímuls positius, de vegades, poden provocar tensió o estrès. El dèficit de domini d'habilitats, juntament amb la no definició clara de tasques i rols, i la manca de reconeixement fa que l'activitat laboral es comenci a considerar una font no només de riscos físics, sinó de trastorns emocionals i socials.

Descarregar la infografia

6.Individualisme i col·lectivisme

La societat espanyola està canviant de manera gradual; va d'una societat col·lectivista a una de més individualista. En les cultures individualistes, s'emfatitza la independència, l'autonomia i l'autosuficiència, mentre que, en les cultures col·lectivistes, predomina el "jo" interdependent, vinculat a la lleialtat grupal o familiar. Si apliquem aquests valors a la feina, podem distingir comportaments diferents. Des dels valors col·lectivistes, la persona pot sentir-se valorada per la seva feina, per l’aportació al grup familiar o pels interessos del grup. Des del punt de vista dels valors individualistes, la feina promou la potencialitat de l'individu i és una via per assolir l'autonomia econòmica i personal.

Les condicions ambientals comprenen tant l'entorn físic com els factors psicosocials i econòmics. La feina i el lleure es veuen afectats per aquests factors mediambientals, que són diversos i variables.

Les activitats de la feina i del lleure es poden desenvolupar a l'aire lliure o dins d'edificis, amb els corresponents efectes positius o negatius, derivats de la valoració, satisfactòria o no, que en faci la persona. Tanmateix, de vegades, malgrat percebre satisfactòriament l'activitat laboral, la persona no pren consciència dels riscos. Alguns elements de l'ambient físic, com el soroll, la il·luminació, la temperatura, la qualitat de l'aire o la falta d'objectes adaptats a l'anatomia humana (objectes ergonòmics), poden provocar fatiga i, a la vegada, condicionar l'elecció del tipus d'activitat lúdica.

Els problemes psicosocials associats a la feina deriven del tipus d'organització i distribució de responsabilitats, de les exigències i objectius proposats, de la possibilitat d'oportunitats, de la iniciativa, de la participació, etc. Actualment, s'emfatitza la necessitat d'entorns d'activitat potenciadors de les característiques humanes, de manera que el lloc de treball permeti sentir-se satisfet i que la feina no només sigui un mitjà per assegurar la supervivència econòmica, sinó que també contribueixi al desenvolupament de la persona.

La manca de mesures preventives i la no identificació de riscos poden provocar, a curt o a llarg termini, les anomenades malalties professionals. Aquestes malalties o afeccions poden comportar discapacitats físiques i psíquiques i limitar, de manera temporal o crònica, de manera total o parcial, l'activitat laboral. La pèrdua del rol laboral comporta la pèrdua d'autoestima i autoeficàcia i posa en risc la salut mental de la persona.

De vegades, la pèrdua d'autoestima i autoeficàcia sobrevé per reestructuracions econòmiques que situen la persona en la categoria d'aturat. Els aturats necessiten l'esbarjo, no només per continuar sentint el plaer associat a les activitats que els importen, sinó també per mantenir la seva autoestima i la seva identitat, per desenvolupar noves destreses i per trobar oportunitats que els puguin conduir no només a sentir-se bé durant la desocupació, sinó a trobar més ràpidament una nova feina. No obstant això, aquesta necessitat, amb freqüència es contraposa amb el fet que la reducció d'ingressos pot limitar substancialment les oportunitats d'esbarjo. Tanmateix, el temps de desocupació pot permetre realitzar activitats productives no remunerades i d’oci que contribueixin al desenvolupament personal de l'aturat.

L'oportunitat de diversió està limitada per barreres ambientals, estructurals, econòmiques i per limitacions físiques, si bé, en absència de malaltia, moltes vegades, les barreres les imposa la pròpia persona.

Les activitats lúdiques estan àmpliament diversificades, per respondre a les necessitats diferents de grups diferents. Cada tipus d'activitat té lloc en espais diferents, segons les preferències i pertinences del grup que les duu a terme. Aquesta diversificació, si bé amplia l'oportunitat d'elecció, també comporta limitacions d'espais tancats que dificulten la interacció entre els grups, tant intergeneracionalment com intrageneracionalment.