Infermera virtual.com

1.1 Símptomes afectius o emocionals, 1.2 Símptomes cognitius o del pensament, 1.3 Símptomes conductuals i 1.4 Símptomes somàtics.

1.1 Símptomes afectius o emocionals

• Tristesa patològica, freqüentment sense justificació o d’una intensitat i durada desproporcionada. És el símptoma per excel·lència de la depressió.
• Abatiment, desconsol, patiment, dolor moral.
• Anhedonia o pèrdua de la capacitat per gaudir.
• Ansietat, inquietud, intranquil·litat, sensació de manca d'aire i de nus a la gola o a l’estómac.
• Disfòria o irritabilitat, amb reaccions desproporcionades que repercuteixen en la relació amb la resta de les persones.

1.2 Símptomes cognitius o del pensament

• Pensament inhibit o alentit.
• Efectes en la memòria, en l'atenció i en la concentració.
• Idees de culpabilitat, deliris de ruïna o hipocondria.
• Baixa autoestima o infravaloració personal.
• Idees de suïcidi. Com més greu és la depressió més intenses i freqüents poden ser aquestes idees.
• Les persones grans poden tenir com a símptoma depressiu un deteriorament cognitiu, molt similar al produït per la demència, amb la diferència que en aquest cas, amb el tractament adequat, es recupera el nivell cognitiu anterior a la malaltia.

1.3 Símptomes conductuals

• Clinofília o la tendència a passar la major part del dia enllitat.
• Inhibició psicomotriu. Se sol observar un alentiment en els moviments i en el llenguatge, i inexpressió facial. No obstant, de vegades, pot succeir el contrari i la persona es pot mostrar inquieta i, fins i tot, agitada, estats relacionats amb l'ansietat i l’angoixa.
• Labilitat emocional o impossibilitat per plorar.
• Aïllament social. S’evita el contacte interpersonal, les converses o les sortides del domicili.

1.4 Símptomes somàtics

• Esgotament generalitzat.
• Alteració de la gana amb repercussió en el pes.
• Taquicàrdia, palpitacions, sudoració i vertigen.
• Alteracions digestives, restrenyiment, sequedat de boca, etc.
• Dolor en diverses localitzacions; el més freqüent és el mal de cap.
• Alteracions sexuals: disminució de la libido, disfunció erèctil, absència de menstruació, etc.
• Alteració del ritme son-vigília: desvetllament precoç amb disminució de les hores de son; increment de les hores de son (hipersòmnia) o inversió del ritme (dormir durant el dia i estar despert a la nit).
• Empitjorament matutí de la simptomatologia depressiva i millora dels símptomes depressius al vespre, moment en què fins i tot es pot assolir l'estat anímic previ a la malaltia.

En la depressió es poden diferenciar dos fases: 2.1 La fase aguda i la 2.2 Fase de recuperació.

2.1 Fase aguda

La fase aguda de la malaltia és el període de temps comprès des que la persona afectada de depressió té símptomes depressius i inicia el tractament farmacològic  i/o psicosocial, fins que comencen a disminuir aquests símptomes. Aquesta fase pot durar un mes i mig o dos mesos en total: tres setmanes aproximadament des que es manifesten els símptomes fins que la persona comença a fer el tractament, i tres  setmanes més fins que el tractament comença a fer efecte.

2.2 Fase de recuperació

La fase de recuperació de la malaltia és el període de temps des que la persona comença a sentir que milloren dels símptomes depressius (aproximadament dos mesos després de l'inici del tractament farmacològic) fins a la remissió total dels símptomes. En aquesta fase els símptomes depressius poden disminuir i fins i tot desaparèixer, això no obstant la persona afectada no pot deixar el tractament, ja que com a mínim s’ha d’allargar 6 mesos des de l'inici de la millora.

El diagnòstic de depressió es pot plantejar a partir de dades observacionals poc específiques, escales o tests autoadministrats o heteroadministrats pel metge o psicòleg i proves analítiques o de imatge. El metge ha d’elaborar un historial clínic amb informació referida per la persona, per la seva família (per si hi ha antecedents de malalties mentals i perquè poden administrar informació addicional) i sobre l’entorn on viu.

Seguint els criteris del DSM IV TR, durant l’episodi depressiu major han d’observar-se cinc o més dels símptomes següents durant un període de dues setmanes i aquests símptomes han de representar un canvi en la activitat prèvia:

1. Sentir-se decaigut la major part del dia, quasi cada dia, segons la persona afectada o segons els familiars o persones properes.
2. Disminució de l’interès a fer totes o quasi totes les activitats o incapacitat de sentir plaer en la realització d’aquestes activitats.
3. Pèrdua de pes important sense fer règim o augment de pes; pèrdua o augment de la gana quasi cada dia.
4. Insomni o hipersòmnia quasi cada dia.
5. Agitació o alentiment psicomotriu (observable per familiars o persones properes).
6. Fatiga o pèrdua d’energia.
7. Sentiments d’inutilitat o de culpa excessius o inapropiats.
8. Disminució de la capacitat per pensar o concentrar-se o indecisió quasi cada dia.
9. Pensaments recurrents de mort.

Un dels cinc símptomes presents necessàriament ha de ser l'estat d’ànim depressiu, la pèrdua d’interès o la incapacitat per sentir plaer. Alhora, l'observació d'aquest conjunt de canvis pot alertar la família o persones properes sobre la possible existència d'una depressió.

La forma més important per diagnosticar la depressió és l’observació i la valoració clínica obtinguda pels professionals amb entrevistes a la persona i, si és necessari, amb la família. Un altre element que pot servir d’ajuda per avaluar quantitativament la gravetat dels símptomes i valorar els canvis en la persona que pateix depressió és l’ús de escales i tests com el test de Hamilton, que és dels més utilitzats pels professionals, tant en l’àmbit de l‘hospitalització com en el centre d’atenció primària o en centres de salut mental d’adults (CSMA). Finalment, també es poden demanar anàlisis de sang o proves d’imatge com TC (tomografia computada) o RMN (ressonància magnètica nuclear), que permetran al metge descartar processos orgànics i facilitaran el diagnòstic de depressió.

Veure el test de Hamilton (cast)

La medicació és una de les eines més importants en el tractament de les persones que pateixen depressió. El tipus de medicació i la dosi varia segons l’edat, el sexe i els símptomes que es presenten. El tractament s'inicia a dosis baixes i el metge, segons la resposta de cada persona, les ajustarà fins a assolir la dosi efectiva. Perquè el tractament resulti efectiu és important prendre els fàrmacs segons les indicacions mèdiques, sense modificar-ne la dosi ni abandonar la medicació, encara que els símptomes depressius hagin desaparegut, ja que existeix el risc de recaiguda.

Hi ha quatre grans grups de psicofàrmacs: els antidepressius, els eutimitzants o estabilitzadors de l'ànim, els neurolèptics o antipsicòtics i els ansiolítics.

1.1 Antidepressius

Els antidepressius són els fàrmacs d'elecció per tractar la depressió. Els antidepressius milloren l’estat d’ànim i normalitzen els símptomes depressius. També tenen una acció sedant-ansiolítica (útil en el control de l’ansietat associada a la depressió o per tractar trastorns d’ansietat) i de desinhibició psicomotriu (ajuden a augmentar l’activitat i milloren la iniciativa). En general no produeixen ni tolerància  ni dependència. La seva eficàcia està sobre el 70 %; per poder valorar si funcionen, han de passar de dues a vuit setmanes. El principal inconvenient d’aquest grup de fàrmacs són els efectes secundaris, que depenen del medicament i de la idiosincràsia individual (per exemple, de la sensibilitat de cada persona a cada fàrmac). El tractament ha de continuar com a mínim 6 mesos després de la desaparició dels símptomes. Encara que els antidepressius no són addictius, es poden experimentar símptomes quan es deixen de prendre. Aquests símptomes poden ser marejos, nàusees, ansietat i mal de cap; normalment tenen una intensitat lleu, però pot augmentar, sobretot si el tractament es deixa bruscament.

Els diferents antidepressius es poden classificar en famílies segons els mecanismes d'acció (efectes farmacològics en l’organisme): 

• Tricíclics. Amitriptilina (Tryptizol^®), clomipramina (Anafranil^®), imipramina (Tofranil^®). Els efectes secundaris més freqüents són sequedat de boca, restrenyiment, retenció d’orina, hipotensió ortostàtica, sedació i somnolència.
• Inhibidors de la monoamina-oxidasa (IMAO). Tranilcipromina (Parnate®). Els IMAO poden produir sequedat de boca, nàusees, cefalees i increment de l’ansietat.
• Heterocíclics. Mianserina (Lantanon^®), trazodona (Deprax^®). Poden produir somnolència i sequedat de boca.
• Inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina (ISRS). Citalopram, escitalopram, fluoxetina, fluvoxamina (Dumirox^®), paroxetina i sertralina. Els efectes secundaris adversos que cal tenir en compte són les molèsties gastrointestinals, la sudoració i la disminució de la libido.
• Inhibidors de la monoamina-oxidasa reversibles (RIMA). Moclobemida (Manerix^®). Els efectes secundaris més freqüents són les nàusees, la cefalea, l’insomni i ansietat.
• Inhibidors de la recaptació de la serotonina i la noradrenalina (IRSN). Duloxetina (Cymbalta^®), venlafaxina (Vandral^®). Durant el tractament amb venlafaxina s’ha de controlar de manera especial la tensió arterial, ja que hi pot haver pujades; altres efectes secundaris són sequedat de boca, restrenyiment i cefalea.
• Noradrenèrgics i serotoninèrgics específics (NASSA). Mirtazapina (Rexer^®). Els principals efectes secundaris són la somnolència i l’increment de la gana.
• Inhibidors selectius de la recaptació de la noradrenalina (IRNA). Reboxetina (Irenor^®). Durant el tractament es pot patir taquicàrdia, retenció d’orina i impotència sexual.
• Fàrmacs que actuen sobre la noradrenalina i la dopamina. Bupropió (Elontril^®). És un antidepressiu molt utilitzat en la deshabituació del tabac.

Els efectes secundaris acostumen a disminuir amb el temps, tot i que l’augment de pes i la disfunció sexual poden durar més temps que els altres efectes o durant tot el tractament.

La forma més freqüent d’administració d’aquests fàrmacs és l’oral, tot i que alguns es poden administrar amb injecció.

1.2 Eutimitzants o estabilitzadors de l'estat d'ànim

Inicialment aquests fàrmacs s’indicaven per al tractament d’altres patologies mèdiques; la utilitat com a eutimitzants, és a dir, com a estabilitzadors de l’estat d’ànim, va ser una troballa casual.

Es fan servir sols o com a potenciadors d’altres fàrmacs, per augmentar-ne l‘efecte i prevenir episodis depressius nous, en el cas de persones amb depressió resistent que no han assolit una estabilització o remissió de la simptomatologia depressiva amb els fàrmacs antidepressius.

L’eutimitzant més utilitzat com a potenciador, i d’efectes coneguts, és el carbonat de liti (Plenur^®); pot comportar efectes secundaris com tremolor lleugera en les extremitats, augment de pes, problemes tiroïdals (hipotiroïdisme) i edemes. Durant el tractament amb carbonat de liti, s’ha de mantenir un control estricte dels nivells sanguinis de la persona i una ingesta d'aigua adequada; se n’ha d’evitar el subministrament conjunt amb alguns antiinflamatoris comuns com ara l’ibuprofèn. En cas de diarrea, febre alta i risc de deshidratació greu, cal acudir al metge o la infermera de referència.

Altres fàrmacs emprats com a estabilitzadors de l’ànim són els fàrmacs antiepilèptics, com ara:

• carbamazepina (Tegretol^®)
• lamotrigina (Lamictal^®)
• oxcarbazepina (Trileptal^®)
• topiramat (Topamax^®)
• valproat sòdic (Depakine^®)

1.3 Neurolèptics o antipsicòtics

Aquests fàrmacs, associats als antidepressius, estan indicats per al tractament de les persones amb depressió amb símptomes psicòtics.

S'utilitzen amb més freqüència els neurolèptics atípics i d‘última generació, com ara:

• olanzapina (Zyprexa^®)
• quetiapina (Seroquel^®)
• risperidona (Risperdal^®)

1.4 Ansiolítics

La utilització d’ansiolítics està justificada al principi del tractament de la depressió, per disminuir l’ansietat, l'insomni i el risc de suïcidi. Són fàrmacs depressors del SNC.

Els principals ansiolítics són les benzodiazepines:

• alprazolam (Trankimazin^®)
• bromazepam (Lexatin^®)
• clonazepam (Rivotril^®)
• clorazepat dipotàssic (Tranxilium^®)
• diazepam (Valium^®)
• ketazolam (Sedotime^®)
• lorazepam (Orfidal^®)

Les teràpies psicològiques que han demostrat la seva eficàcia en persones amb depressió son la teràpia cognitivoconductual —a partir d’ara TCC— i la teràpia interpersonal —a partir d’ara TIP. Segons un informe de l’OMS, hi ha estudis que demostren que els programes en format grupal, amb l’objectiu d’educar la persona per a una cognició positiva, eviten els estils de pensament negatiu, milloren les habilitats en la solució de problemes, demostren efectes significatius en la reducció dels símptomes depressius i prevenen nous episodis depressius. Els estudis indiquen que aquestes teràpies són útils en persones amb un trastorn depressiu lleu o moderat, com a tractament únic o conjuntament amb un tractament farmacològic pautat pel metge de referència.

2.1 La teràpia cognitivoconductual (TCC)

Desenvolupada per A. Beck, professor de psiquiatria a la Universitat de Pennsilvània, es va formalitzar a final dels 70 per aplicar-la a la depressió.

La intervenció se centra a modificar:

• conductes disfuncionals;
• pensaments negatius distorsionats, associats a situacions específiques;
• actituds desadaptatives relacionades amb la depressió.

El terapeuta adopta un estil educatiu i busca la col·laboració de la persona, per tal que pugui aprendre a reconèixer els patrons de pensament negatiu i a revalorar-los. Aquesta teràpia requereix que la persona practiqui habilitats noves amb tasques a casa i assagi noves conductes. Les intervencions de teràpia cognitiva solen comportar tècniques conductuals, per això s’anomena teràpia cognitivoconductual. La TCC té un format estructurat i limitat en el temps. La durada més freqüent oscil·la entre 15 i 20 sessions de 50 minuts amb una freqüència setmanal, tot i que hi ha formats més breus per casos menys greus (de 6 a 8 sessions) que es poden allargar en cas de gravetat o comorbiditat. Segons alguns estudis, afegir la TCC a la medicació antidepressiva és més efectiu que fer només el tractament farmacològic antidepressiu. Existeixen dades que suggereixen que la TCC de grup és més efectiva que altres teràpies grupals, tot i que hi han pocs estudis comparatius.

Sota la denominació de TCC hi ha una gamma d’intervencions anomenades de tercera generació que comparteixen la idea que la major part de la conducta humana és apresa. L‘activació conductual és una d’aquestes teràpies de tercera generació que s’utilitza en el tractament de la depressió. Segons aquestes teràpies, la depressió s’entén en el context de les circumstàncies personals, i no des de les concepcions que la consideren una avaria interna, psiquiàtrica o psicològica. Els símptomes es valoren com a intents o esforços fallits per resoldre un problema de la vida. La perspectiva d’aquestes noves teràpies fa que la visió de la persona depressiva canviï: té un paper més actiu en relació amb el seu problema, ja que pot modificar les condicions reals que l’originen.

La psicoeducació és útil per prevenir i promoure la salut en l’àmbit de la salut mental i fa referència a l‘educació que s’ofereix a les persones que pateixen un trastorn mental amb l’objectiu de:

1. Fer entendre a la persona afectada quines són les seves dificultats i aprendre a conviure-hi.
2. Contribuir a la no estigmatització dels trastorns psiquiàtrics.
3. Disminuir les barreres per al tractament.

Aquestes teràpies reforcen els punts forts, els recursos i les habilitats de les persones per fer front a la situació, per evitar recaigudes i per contribuir a la salut i al benestar propis. La intervenció educativa es basa en la intervenció activa de la persona: en l’anàlisi del problema i en la solució.

En la teràpia grupal s’informa alhora a diverses persones sobre la malaltia; també es faciliten els intercanvis d'experiències i es crea un espai de suport mutu.

Seguint el model utilitzat amb persones amb altres malalties com la diabetis, la hipertensió o l’esquizofrènia, els objectius d’aquestes teràpies són: ajudar les persones amb depressió a identificar els símptomes precoços de recaigudes i, en cas de seguir un tractament amb medicació, mantenir o augmentar si cal el compliment terapèutic i buscar alternatives o solucions als efectes i a les repercussions que comporta la malaltia en el dia a dia de la persona i de la família.

2.2 La teràpia interpersonal (TIP)

Va ser desenvolupada a la dècada dels 70 per Gerald L. Klerman, psiquiatre i investigador americà, per aplicar-la com a tractament de manteniment de la depressió; posteriorment es va fer servir com a tractament independent i actualment s’aplica per tractar altres trastorns.

La TIP aborda principalment les relacions interpersonals contemporànies i se centra en el context social immediat de la persona. La teràpia té una durada de 12 a 16 setmanes, amb sessions setmanals durant la fase aguda. Els símptomes i el malestar es relacionen amb la situació personal en una formulació que comprèn diverses àrees de la vida: dol, disputes interpersonals, transició de rol i dèficits interpersonals. Les sessions de teràpia són estructurades i se centren a facilitar la comprensió dels successos més recents en termes interpersonals i en l’exploració de formes alternatives del maneig de aquestes situacions. La TIP pot ser més efectiva quan es combina amb un tractament farmacològic amb antidepressius; també pot ser útil en la fase de manteniment per prevenir recaigudes.

Aquests tractaments (TCC i TIP) es duen a terme en centres de salut mental o en centres específics especialitzats. Els professionals que dirigeixen aquestes teràpies són els psicòlegs, que oferiran la teràpia més adequada a la persona afectada.

1. Disposar d’informació sobre la depressió és important tant per a la persona afectada com per a la família, ja que tenir coneixements de la malaltia i del tractament facilitarà la detecció precoç d’una nova recaiguda i la comprensió del procés de la persona afectada i dels familiars. Actualment, hi ha molta informació, sobretot a través d’Internet, tot i que pot ser complexa i confusa o errònia. Per això és important que les fonts que es consultin siguin segures i de qualitat. Hi ha instruments de suport fàcils d’utilitzar, com el qüestionari per avaluar llocs web de salut segons criteris europeus, que ajuda a discriminar si una font és fiable o no ho és.  

4. Complir el tractament durant el temps necessari, tant pel que fa als fàrmacs pautats com a les teràpies psicosocials acordades amb l’equip de professionals, independentment del moment evolutiu de la malaltia.

Per evitar oblits en el tractament farmacològic es recomana:

• Organitzar la medicació de manera que es pugui prendre fàcilment i en el moment adequat. Tenir-la en un lloc accessible i fer servir estratègies per evitar oblits, com ara posar una alarma al mòbil o fer servir un pastiller diari o setmanal.
• Incorporar la presa de medicació en les activitats diàries; per exemple, fer coincidir la presa del matí amb l’esmorzar.
• Saber fins a quin dia es disposa de medicació i demanar hora amb antelació per anar a buscar receptes, i evitar quedar-se sense medicació
• Considerant el risc autolític que poden presentar aquest tipus de malalts, es recomana que la família controli la medicació, per evitar tenir més receptes de les necessàries i no acumular medicaments, prescrits o de venda lliure.

8. Gestionar els certificats de disminució i minusvalidesa. Les persones diagnosticades de depressió major crònica (quan té una durada de més de dos anys) poden adduir una disminució de la capacitat per fer les activitats de la vida diària. El certificat de disminució, que a Espanya concedeix el departament de serveis socials de cada comunitat autònoma, és un document que expressa, en un percentatge, el grau de limitació o disminució que té una persona per desenvolupar les activitats de la vida diària. Es valora la discapacitat que té la persona i també factors socials complementaris, com ara l’entorn familiar o la situació laboral, educativa i cultural, ja que si no són adequats poden dificultar la integració de la persona. A partir d’un grau de disminució igual o superior a 33 %, l’Administració posa a disposició de la persona recursos per millorar-ne la qualitat de vida. Per exemple, deduccions en la declaració de renda, beneficis per a les empreses que contractin persones amb un certificat de disminució o ajudes per a l’adquisició d’habitatges de protecció oficial. Per a més informació o per a la gestió del certificat de disminució, cal adreçar-se al professional de treball social del centre sanitari, que és qui pot ajudar a fer la gestió, o als serveis socials de l’ajuntament del lloc de residència.

Durant molt temps es considerava que la depressió en nens no existia i que era un trastorn propi de l'edat adulta. Els últims 30 anys s’ha començat a reconèixer la depressió com un trastorn que també afecta nens i adolescents.

S’han fet pocs estudis entre la població infantil i adolescent ja que les manifestacions clíniques són menys específiques i més difícils de detectar que en la depressió de la persona adulta.

En els nens i els adolescents, la depressió té un gran impacte en el creixement i desenvolupament personal, en el rendiment escolar i en les relacions familiars i socials. El trastorn depressiu pot tenir continuïtat durant tota l’etapa de l’adolescència i es pot allargar fins a l’edat adulta, ja que entre els adolescents aquest trastorn tendeix a ser crònic, amb daltabaixos, i amb un risc entre dos i quatre cops superior que en la resta de grups d’edat que la simptomatologia depressiva persisteixi.

En general, la depressió en l’infant i l’adolescent es pot presentar de manera diversa, de manera que es pot confondre amb altres trastorns. Els símptomes fonamentals de depressió en infants i adolescents són ànim baix, sentiment de tristesa la major part del temps (encara que molts infants poden negar que se sentin tristos) i la pèrdua d'interès en les activitats amb les quals abans es gaudia, com ara jugar amb amics.

L’edat marca el tipus de manifestacions, les quals es poden agrupar segons el desenvolupament evolutiu de l’infant i l’adolescent:

• Menors de 7 anys.

  Els nens de menys de 7 anys poden tenir dificultats per reconèixer alguns símptomes o per comunicar les idees i pensaments, i això en dificulta el diagnòstic. El símptoma més freqüent és l’ansietat. Els nens afectats manifesten irritabilitat, rabietes freqüents, plors sense motiu, queixes somàtiques (cefalees i dolors abdominals), pèrdua d’interès pels jocs habituals, cansament excessiu o augment de l’activitat motora, abúlia, fòbia escolar o trastorns d’eliminació com encopresi i enuresi. En aquesta etapa és molt important la informació que aporten els pares i el centre escolar.

• Entre els 7 anys i l’edat prepuberal. En les etapes prepuberals, la prevalença del trastorn depressiu és similar que en els infants.
  
  Els símptomes es presenten principalment en tres àmbits:

• Esfera afectiva i conductual: irritabilitat, agressivitat, agitació o inhibició psicomotriu, astènia, apatia, tristesa i sensació de avorriment, culpa i, en ocasions, idees de mort.
• Esfera cognitiva i activitat escolar: autoestima baixa, manca de concentració, disminució del rendiment escolar, fòbia escolar, trastorns de la conducta a l’escola i mala relació amb els companys i amics.
• Esfera somàtica: cefalees, dolor abdominal, trastorns del control d’esfínters, trastorns del son i disminució o augment de la gana.
  
  Hi ha alguns aspectes que dificulten el diagnòstic:
• Les manifestacions clíniques de la depressió són diferents en infants i en adults.
• Els infants tenen dificultats per identificar com a depressió allò que els passa.
• La ignorància de pares o familiars sobre l‘existència de depressió en aquestes edats; l’estigma fa que no es vulgui reconèixer la malaltia.
• Adolescents.

  Entre els adolescents, la prevalença és major en les noies, possiblement per la manera d’afrontar l’estrès o pels canvis hormonals que hi ha en la pubertat. Els símptomes són semblants als de l’edat prepuberal, tot i que apareixen més conductes negativistes i dissocials (conductes en contra dels drets de les persones i infracció de normes socials que ja s’haurien de complir tenint en compte l’edat), abús d’alcohol i altres substàncies, irritabilitat, inquietud, agressivitat, desig o intents de fuga, sensació de no ser acceptat, no col·laboració amb la família, aïllament, manca d’higiene personal, etc.
  
  En ocasions poden aparèixer pensaments relatius al suïcidi. És freqüent que el trastorn depressiu es presenti associat a trastorns dissocials, TDAH (trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat), trastorn d’ansietat, trastorn per abús de substàncies i trastorns de la conducta alimentària.

Es recomana potenciar els factors i conductes de protecció davant la depressió, tant en la infància com en l’adolescència. 

La comunicació amb l’entorn més proper de l’infant (la família, els amics i l’escola) davant qualsevol canvi de comportament o d’estat d’ànim de l’infant és molt important per detectar precoçment qualsevol problema i una possible depressió.

Des del punt de vista dels canvis personals, econòmics i socials, hi ha dues etapes: la primera, des de que acaba l'adolescència fins als 35-40 anys, i la segona, des dels 40 anys fins als 65.

A la primera etapa, un aspecte clau és la separació de la família d'origen, la independència econòmica i els rols nous de més responsabilitat. Sorgeixen pressions i més responsabilitats i és freqüent que es manifestin símptomes depressius. Els 40 anys són un moment de transició. Es comença a desenvolupar el sentit de la urgència i a pensar que el temps s'acaba. En la dona, aquest factor amb els canvis fisiològics i psíquics de la menopausa, pot comportar efectes traumàtics i manifestar-se en símptomes depressius.

Es recomana potenciar els factors i conductes de protecció davant la depressió en l’adultesa. 

La vellesa és potser la època de més fragilitat afectiva de l’ésser humà. S’acumulen molts esdeveniments, pèrdues nombroses i importants, que poden afectar la persona gran, no únicament a les emocions, sinó que també la condició física i a la situació social. La persona gran ha d’adaptar-se progressivament als canvis de rol: la desaparició del rol laboral; la jubilació, molts cops acompanyada de menys estatus econòmic, i els rols familiars, que comporten passar de ser pares a ser avis, generalment amb menor participació autònoma en la dinàmica familiar.

Les pèrdues comporten dols freqüents per amics i éssers estimats, viduïtat i, possiblement, sensació de solitud. Tot això comporta una reestructuració que, segons la personalitat de cada persona, pot fer aparèixer la depressió. Els símptomes es caracteritzen per queixes somàtiques i fins i tot hipocondríaques, és a dir la interpretació persistent i no realista de sensacions físiques anormals, situació que comporta la sospita de patir una malaltia greu. La depressió també pot afectar el funcionament cognitiu, sobretot la capacitat de concentració i la memòria. La depressió en persones grans apareix amb freqüència en el context de diverses malalties somàtiques, com ara Parkinson, accident cerebrovascular, càncer, etc.

Es recomana potenciar els factors i conductes de protecció davant la depressió en la vellesa.

Les persones afectades per una depressió poden viatjar sempre que estiguin en fase de recuperació; en el procés més agut de la malaltia, l‘apatia i l’anhedonia es redueix la probabilitat de realitzar viatges. Quan la persona amb depressió viatgi, és aconsellable que segueixi les recomanacions següents relacionades amb la medicació:

En primer lloc, cal assegurar-se que es disposa de la medicació necessària. Si el viatge és de curta durada, cal preparar el tractament farmacològic indicat per als dies de viatge, per garantir que hi haurà la medicació suficient. És aconsellable portar sempre medicació per a alguns dies més dels previstos, en previsió de retards en la tornada. Si es viatja a un altre país, per evitar problemes, s’ha de dur la medicació suficient per a l’estada a més de les receptes corresponents. Segons un acord vigent en els països europeus, una persona està autoritzada a portar medicaments per a tres mesos.

Els medicaments s’han de dur sempre a l’equipatge de mà, mai en les maletes que es facturaran. Han d’estar en els envasos originals, per protegir-los de la humitat i de la llum. S’han d’evitar els pastillers, ja que no porten el nom ni el prospecte dels medicaments i no són idonis per conservar-los en bon estat.

Si el viatge es superior als tres mesos, no s’ha de portar un excés de medicació: cal preparar una farmaciola com si fos per a un viatge curt i aconseguir la medicació necessària en el lloc de destinació. Seran necessaris una recepta reglada del centre de salut on consti tota la medicació prescrita, les dades d’identificació de la persona que la pren, les del centre especialitzat i les del facultatiu que les prescriu, per aclarir qualsevol dubte en els centres de salut o en les farmàcies expedidores del lloc de destí.

Consells de salut: viatjar i tenir un problema de salut.

Per a qualsevol dona, és important quedar-se embarassada en el moment més idoni. Per això, és molt important que les dones que pateixen depressió i que volen quedar-se embarassades valorin amb l’equip de salut els avantatges i els inconvenients d’un embaràs.

Consells abans de la gestació

És imprescindible que l’equip terapèutic i els professionals, juntament amb la dona, dissenyin les estratègies més adients per a ella i per al futur nadó, i n’assegurin un seguiment personalitzat.

En el cas d’un embaràs, és molt important per a la mare i per al fetus dur un bon control terapèutic abans i durant l’embaràs i després del part. Això vol dir que l’equip terapèutic haurà de valorar la necessitat o no de fer canvis en la medicació antidepressiva. Durant l’embaràs i el postpart, a causa dels canvis hormonals, és més probable patir un episodi depressiu.

El període de risc màxim per a la dona és el puerperi, moment en què augmenta el risc de patir una depressió post-part. El control i el seguiment de la gestant, i una comunicació constant i fluïda entre l’equip obstètric i l’equip de salut mental, contribuiran a reduir les probabilitats d’empitjorament de la malaltia.

Els antecedents psicopatològics familiars lligats a l'aparició de la malaltia són factors immodificables, però hi ha conductes protectores per treballar aspectes que predisposen a patir depressió per tal d’evitar-la o per alleugerir-ne la intensitat. Aquestes conductes estan relacionades amb afavorir la resiliència, l'autoestima i l'assertivitat amb els objectius següents:

• Gestionar de manera saludable les situacions d'estrès.
• Tenir una visió positiva d'un mateix.
• No tenir por d’allò desconegut ni dels esdeveniments nous.
• No sentir-se culpable i adoptar una actitud positiva per resoldre situacions de l’entorn.
• Expressar-se socialment d'una forma adequada.
  
  
  Pots descarregar-te la infografia aquí

És molt important i recomanable fomentar els factors i conductes de protecció des de les primeres etapes del cicle vital:

Factors i conductes de protecció en la infància

Factors i conducts de protecció en l’adolescència