Infermera virtual.com

La depressió és un trastorn mental que es caracteritza per un estat d’ànim baix, la pèrdua d’interessos o de la capacitat per gaudir de les coses que abans produïen plaer, sentiments de culpa, la manca d’autoestima, trastorns de la son o de la gana, sensació de cansament i manca de concentració. La depressió pot ser aguda, tot i que, de vegades, pot esdevenir crònica o presentar-se de forma recurrent; en aquests casos, el trastorn dificulta les activitats quotidianes, afecta la feina o la vida escolar, i disminueix la capacitat per afrontar la vida diària. 

Hi ha diferents teories que intenten explicar la causa o l’origen d’aquest trastorn, tot i que actualment no n’hi ha cap considerada com a definitiva. Se sap que en l’aparició del trastorn i en el manteniment hi intervenen diferents factors, considerats com a factors de risc o desencadenants, que no han de considerar-se de forma aïllada.

Entre aquests factors podem trobar: 1. Factors biològics i 2. Factors psicosocials.

1. Factors biològics.

Són una condició necessària però no suficient per al desenvolupament de la malaltia. Es poden classificar en genètics, bioquímics, alteracions del flux sanguini cerebral i somàtics.

• Factors genètics. Es refereixen a antecedents familiars de patologia afectiva. Se sap que les persones que tenen un familiar de primer grau amb aquesta patologia presenten una major predisposició a patir-la que les persones que no tenen cap antecedent.
• Factors bioquímics
• Es tracta de l’alteració en la regulació de diversos sistemes de neurotransmissors, com la serotonina, la noradrenalina, la dopamina, l’acetilcolina i l'àcid gamma-aminobutíric (GABA).
• Fan referència també a alteracions hormonals, com ara nivells alts de cortisol a la sang, disminució de l’hormona de creixement i disminució de l’hormona tiroïdal (tot i que hi ha estudis que indiquen que els nivells sanguinis d’hormona tiroïdal poden augmentar).
• Alteracions del flux sanguini cerebral o alteracions en les estructures cerebrals.
• Factors somàtics. Fan referència a afectacions corporals, no psíquiques.
• Malalties endocrinometabòliques, cardiovasculars, processos tumorals i infecciosos, entre d’altres.
• Tractaments farmacològics. En aquest cas, l’aparició d’una depressió com efecte d’un tractament farmacològic per a una altra afecció depèn de la naturalesa de cada persona. Entre els fàrmacs principals hi ha els anticonceptius orals; el tractament amb benzodiazepines o l’abstinència de benzodiazepines per tractar l’ansietat en les persones grans; sobredosi o abús d’amfetamines (estimulants del sistema nerviós central); alguns antitumorals com la vincristina; antihipertensius com l’atenolol en dosis terapèutiques; l’ús perllongat de levodopa per al tractament de la malaltia del Parkinson en persones grans; l’interferó per tractar hepatitis, esclerosis múltiple o alguns tipus de neoplàsies, o l'ús continuat de corticoides.
• Procediments terapèutics com la radioteràpia, intervencions quirúrgiques o trasplantament d’òrgans.

2. Factors psicosocials

Es tracta de factors que depenen de la personalitat. Les persones perfeccionistes i pulcres, les autoexigents, les persones hiperresponsables i les que depenen emocionalment dels altres tenen un risc més alt de patir la malaltia.

• Esdeveniments vitals estressants negatius, com ara la pèrdua d’un familiar proper.
• Experiències adverses durant la infantesa, per exemple la pèrdua d’un dels progenitors abans dels 16 anys o haver patit abús sexual a la infància.
• Estrès psicofísic o qualsevol circumstància que indueixi una resposta del cos i de la ment superior a la capacitat de la persona, com per exemple la sobrecàrrega laboral.
• Falta de recursos psicosocials adients (manca de familiars, de grup social, d’assistència sanitària adequada, etc.).
• Frustració crònica, esgotament, pèrdua de valors, marginalitat, fracàs laboral, etc.

Els trastorns depressius es poden classificar en: 1.Trastorn depressiu major; 2. Distímia; 3. Trastorn depressiu no especificat i 4. Trastorn d’adaptació.

1. Trastorn depressiu major

El trastorn depressiu major és un trastorn de l’estat d’ànim amb símptomes afectius, com ara la tristesa patològica, la irritabilitat o la sensació subjectiva de malestar, juntament amb símptomes de tipus cognitiu, volitiu o somàtic. En major o menor grau es pot dir que afecta la funcionalitat de la persona, tot i que l’esfera afectiva és la més afectada. Per diagnosticar depressió, cal que la persona compleixi els criteris diagnòstics de l’episodi depressiu major segons el DSM IV TR.

Es parla d’episodi únic quan hi ha hagut un sol episodi depressiu major diagnosticat i de depressió major recurrent quan hi ha hagut dos o més episodis depressius, amb dos mesos de diferència.

Depenent de la intensitat, els trastorns depressius majors es classifiquen en lleus, moderats o greus. Al seu torn, els greus es poden classificar segons si apareixen o no símptomes psicòtics. Els símptomes psicòtics poden ser congruents o incongruents amb l’estat d’ànim. Si els símptomes psicòtics són congruents amb l’estat d’ànim, apareixen idees delirants relacionades amb sentiments depressius típics, com la inutilitat o la culpa, amb la malaltia o amb el nihilisme. Per altra banda, si els símptomes psicòtics són incongruents amb l’estat d’ànim, és a dir, sense relació amb els símptomes depressius, la persona que pateix el trastorn tindrà idees delirants de tipus persecutori, com sentir que la segueixen quan surt al carrer; també pot patir inserció del pensament, i creure que els seus pensaments no són propis i que han estat implantats en la seva ment per una altra persona, o també pot tenir idees de control, és a dir, creure que el seu pensament està controlat per altres.

2. Distímia

La distímia o trastorn distímic és un trastorn afectiu o de l’estat d’ànim semblant al trastorn depressiu major, els símptomes, però, són més lleus i la durada d’aquests comprèn un període de temps major. Les persones amb distímia acostumen a tenir un estat d’ànim depressiu durant tot el dia, la majoria de dies —segons la persona afectada o altres persones de l’entorn— durant dos anys com a mínim. Les persones amb distímia també poden experimentar episodis de depressió greu, tot i que de forma molt puntual; aquests casos s’anomenen de doble depressió.

3. Trastorn depressiu no especificat

Els trastorns depressius no especificats no compleixen els criteris de trastorn depressiu major o de trastorn distímic pel que fa a la intensitat, a la durada o a la disfunció sociolaboral associada a la simptomatologia.

• El trastorn disfòric premenstrual és un trastorn freqüent en dones en edat reproductiva. Els símptomes apareixen en la fase luteínica del cicle menstrual i desapareixen amb la menstruació. Aquests símptomes són molt diversos, tot i que els més freqüents són físics (fatiga, distensió abdominal i edemes), emocionals (irritabilitat, ansietat i tristesa), cognitius (disminució de la concentració i baix rendiment) i conductuals (impulsivitat i augment de la ingesta d’aliments rics en hidrats de carboni). A partir dels 25 o 30 anys es produeix un agreujament progressiu del trastorn: apareixen més símptomes o els existents es manifesten amb major intensitat i, en conseqüència, provoquen més interferències personals i socials. El tractament del trastorn durant molts anys ha estat l’administració de progestàgens, encara que no hi ha estudis ni evidències que demostrin que l’ús d’aquests fàrmacs és efectiu. La segona línea terapèutica són els inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS), ja que són eficaços tant per als símptomes físics com per als psíquics. També s’han proposat estratègies higienicodietètiques, com ara introduir en la dieta aliments rics en vitamina B, i fer exercici físic, encara que només sigui útil en els casos de símptomes més lleus.
• Trastorn depressiu menor. Es tracta d’episodis de dues setmanes com a mínim de símptomes depressius, però amb menys de cinc dels ítems obligatoris per fer el diagnòstic de trastorn depressiu major.
• Trastorn depressiu breu recidivant. Són episodis depressius que tenen una durada de dos dies a dues setmanes i que es presenten com a mínim un cop al mes durant un any (en el cas de les dones, aquests episodis no s’han d’associar amb els cicles menstruals).
• Trastorn depressiu postpsicòtic en la esquizofrènia. És un episodi depressiu major que es presenta durant la fase residual de l’esquizofrènia.
• Episodi depressiu major superposat a un trastorn delirant, a un trastorn psicòtic no especificat o a la fase activa de l‘esquizofrènia.

S’han d’esmentar els casos en què es diagnostica un trastorn depressiu, però no es pot determinar si és primari, si està causat per una malaltia o induït per alguna substància.

4. Trastorns d'adaptació

En la classificació de problemes de salut mental recollida a CIE 10, s’hi esmenten els trastorns d‘adaptació. Aquests trastorns comporten a la persona afectada un malestar subjectiu, acompanyat d’alteracions emocionals que generalment interfereixen en l'activitat social i que apareixen en el període d‘adaptació a un canvi biogràfic significatiu o a un esdeveniment vital estressant. L'agent estressant que pot afectar la vida social de la persona pot ser alguna experiència de dol, com ara la pèrdua d'éssers estimats, un canvi de feina, l’atur, separacions de parella, etc. Les manifestacions clíniques del trastorn d‘adaptació són molt variades, poden incloure humor depressiu, ansietat, preocupació excessiva, sentiment d'incapacitat per afrontar els problemes, per planificar el futur o per poder continuar amb la situació, etc. El quadre sol iniciar-se el mes posterior al canvi biogràfic o a l’esdeveniment estressant, i els símptomes no solen durar més de sis mesos. Perquè no hi hagi complicacions, s'han de posar en marxa els mecanismes psicològics necessaris per fer front a la situació externa i, fonamentalment, gestionar de manera adequada les emocions a través de mecanismes de defensa adaptatius. Si aquest procés no es du a terme de forma adequada, es pot complicar i donar lloc a trastorns més greus com depressió, trastorns d'ansietat, etc.

En situacions de dol cal manejar el procés de manera adequada, i no s’aconsella tractar farmacològicament els símptomes, ja que s’endarrereix l'elaboració i l'acceptació de la nova situació. Davant una situació estressant, ni totes les persones reaccionen de la mateixa manera, ni totes presenten trastorns adaptatius. La percepció d'inseguretat, la visió pessimista del futur, la cavil·lació dels problemes i més concretament la creença subjectiva que no tindrà suport de familiars juguen un paper important en la gestació dels trastorns d‘adaptació.