Informació pràctica
S'utilitzen per a
pP@)
1. Els analgèsics
Els analgèsics es prescriuen per alleujar el dolor i per fer-ho s’aconsella usar l’escala analgèsica del dolor proposada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). És un esquema en què es col·loquen els medicaments per tractar el dolor en ordre ascendent segons la potència analgèsica que tinguin, o sigui la capacitat per eliminar el dolor en funció de la dosi. Així un fàrmac serà més potent que un altre si és capaç d’eliminar el mateix dolor amb una dosi menor.
Segons aquesta escala, els primers analgèsics que s’aconsellen són els del primer esglaó, els analgèsics sense opiacis. Si el dolor no remet es passarà als analgèsics del segon esglaó: els opioides dèbils o menors (com ara el tramadol o la codeïna) en combinació amb els del primer esglaó, és a dir, els AINE o el paracetamol. Si malgrat això la persona continua sentint dolor, es passarà al tercer esglaó, en què hi haurà els opioides potents o majors (com per exemple, la morfina o el fentanil) combinats amb els del primer esglaó.
No s’han d’usar mai dos opioides alhora ja que això no s’ha demostrat que sigui eficaç per controlar el dolor i en canvi potencia l’aparició d’efectes secundaris. Per tant, quan es passa al tercer esglaó, els opioides potents o majors, es combinen amb AINE o paracetamol, no amb opioides dèbils o menors.
2. Fàrmacs analgèsics coadjuvants o coanalgèsics
En qualsevol d’aquests esglaons es pot afegir al tractament una sèrie de fàrmacs anomenats analgèsics coadjuvants o coanalgèsics, sobretot en malalties cròniques greus. Els coanalgèsics són un grup molt heterogeni de fàrmacs la característica comuna dels quals és que encara que no són analgèsics en sentit estricte, resulten eficaços per alleujar determinats tipus de dolor. Aquests fàrmacs actuen contra el dolor sense modificar les vies que segueix l’organisme per desencadenar la resposta dolorosa, ja que actuen sobre altres factors que contribueixen a augmentar el dolor o a prolongar-lo en el temps, com la inflamació, l’ansietat, els problemes digestius, etc.
En qualsevol cas, tant els analgèsics com els coanalgèsics, igual que tots els medicaments, s’han de prendre en les dosis necessàries per a cada persona i cada situació, per això aquestes dosis s’han d’ajustar individualment. El dolor es pot modificar per múltiples factors, amb la qual cosa les dosis poden variar de manera important d’una persona a una altra.
Com actuen en l'organisme
pP@)
1. Analgèsics no opioides
1.1. Antiinflamatoris no esteroïdals (AINE)
Quan apareix una lesió en un teixit del cos, l’organisme posa en marxa una sèrie de reaccions encaminades a avisar el cervell que hi ha alguna cosa que no està funcionant bé. Això és molt important ja que si, per exemple, s’està fent un exercici massa intens, el dolor dels músculs ajudarà a modificar aquesta intensitat i així s’evitaran lesions. Però un dolor massa intens o mantingut ja no és útil, i no només això sinó que, a més, resulta perjudicial. Els AINE interrompen aquesta sèrie de reaccions encadenades i eviten que es formin unes substàncies responsables del dolor, la inflamació i la febre. És per aquest motiu que la majoria de fàrmacs d’aquest grup són capaços d’actuar no només sobre el dolor, sinó també sobre la inflamació dels teixits i la febre.
Aquests medicaments actuen de manera ràpida i calmen o eliminen el dolor, però no la causa, que ha de ser tractada amb altres fàrmacs; per exemple, una persona té una infecció a la gola i a més de febre i malestar té dolor. Els AINE, com l’àcid acetilsalicílic, eliminaran temporalment el mal de coll, però no eliminaran la infecció. De fet, el més probable és que mentre duri la infecció, la persona s’hagi de prendre analgèsics d’aquest grup per atenuar el mal i deixi de necessitar-los quan desaparegui la infecció.
Aquests fàrmacs tenen sostre analgèsic, és a dir, arriba un moment en què augmentar-ne la dosi no modificarà significativament la intensitat del dolor. En la major part dels AINE, prendre més del doble de la dosi mínima eficaç ja no és útil per tractar el dolor si encara no ha desaparegut, i l’únic resultat és que augmenta la probabilitat que apareguin efectes secundaris. Això no vol dir que aquests analgèsics no siguin eficaços, de fet són capaços de controlar gran part dels mals que les persones pateixen de forma habitual, com ara els mals de cap, de coll, dolors articulars, dolors musculars, dentals, còlics renals o dolors oncològics en les fases inicials.
Bona part dels AINE produeixen un efecte ràpid sense amb prou feines efectes secundaris, que habitualment només apareixen quan la persona els pren durant un període de temps llarg.
1.2. Paracetamol
El mecanisme d’acció del paracetamol, malgrat que se n’ha estès molt l’ús, no és ben conegut. Es creu que actua a nivell central i inhibeix la formació de prostaglandines, que són substàncies mediadores del dolor. Aquesta inhibició confereix al paracetamol un efecte analgèsic, però no antiinflamatori com els AINE. En qualsevol cas el paracetamol és un analgèsic eficaç en el control dels dolors en els quals el component inflamatori no sigui el principal desencadenant. Els efectes secundaris del paracetamol vénen derivats de la toxicitat que té sobre el fetge, en dosis properes a les que es consumeixen habitualment. Això és especialment important en persones amb malalties hepàtiques, en les quals l’ús del paracetamol estaria desaconsellat.
2. Analgèsics opioides
2.1. Opioides dèbils o menors
Aquests medicaments s’utilitzen quan la intensitat del dolor és moderada o quan l’efecte dels analgèsics no opioides no aconsegueix controlar-lo del tot. De fet, si quan es prenen analgèsics no opioides sols no s’aconsegueix controlar el dolor, el més habitual és que s’hi afegeixi algun opioide menor, com ara el tramadol o la codeïna. Per exemple, si una persona pren un analgèsic no opioide per dolor, per exemple, en una ferida quirúrgica, però tot i així el dolor es manté en un nivell que interfereix de manera important en les activitats de la vida diària, a l’analgèsic no opioide ja prescrit se li afegirà un altre fàrmac del grup dels opioides dèbils o menors. Com tots els analgèsics, els opioides dèbils són capaços d’eliminar el dolor, però no la causa que el motiva.
Els opioides dèbils o menors tenen sostre analgèsic (el màxim efecte que pot produir un fàrmac), de manera que a partir d’una dosi determinada, encara que l’augmentem no farà que redueixi significativament el dolor. Quan el dolor no desapareix tot i combinar analgèsics no opioides amb opioides dèbils o menors, el procediment habitual, segons l’escala analgèsica de l’OMS, és canviar aquests últims per un fàrmac del grup següent, en aquest cas, per un opioide potent o major.
2.2. Opioides potents o majors
Aquests medicaments s’utilitzen quan la intensitat del dolor és gran i el tractament amb analgèsics no opioides sols o juntament amb opioides dèbils o menors no és capaç de controlar-lo. El més freqüent és combinar-los amb analgèsics no opioides.
Els opioides potents o majors no tenen sostre analgèsic, és a dir, un augment de la dosi es correspondrà sempre amb un augment de l’alleujament del dolor, és per això que hi ha marge per augmentar la dosi d’opioides amb la finalitat de controlar el dolor. De fet, les limitacions per no augmentar la dosi dels opioides potents o majors no acostuma a ser el mal control del dolor, sinó l’aparició d’efectes adversos.
Com prendre'ls
pP@)
1. Analgèsics no opioides
1.1. Antiinflamatoris no esteroïdals (AINE)
Quasi tots els fàrmacs d’aquest grup s’administren per via oral. També hi ha presentacions per administrar-los per via rectal (diclofenac, naproxèn) i per via intravenosa (metamizol, ketorolac, dexketoprofèn).
1.2. Paracetamol
Es pot administrar per via oral en forma de pastilles o xarops (presentació que permet ajustar més bé la dosi i que s’usi en nens). Hi ha presentacions intravenoses d’ús quasi únicament hospitalari.
2. Analgèsics opioides
2.1. Opioides dèbils o menors
La gran majoria dels fàrmacs d’aquest grup s’administren per via oral, com ara el tramadol i la codeïna. El tramadol es pot administrar també per via intravenosa (sempre per part de professionals de la salut).
2.2. Opioides potents o majors
Els opioides potents o majors es poden administrar de formes diferents: per via oral (oxicodona, morfina, metadona), sublingual (buprenorfina), transdèrmica en forma de pegats (fentanil, buprenorfina), subcutània (morfina), intravenosa (morfina, metadona, fentanil, meperidina) o rectal (morfina).
Efectes secundaris
pP@)
Com succeeix amb tots els medicaments, els analgèsics, a més d’efectes beneficiosos, poden causar efectes secundaris (també anomenats efectes perjudicials o reaccions adverses). L’aparició, tipus, intensitat i durada dependrà de múltiples i diversos factors relacionats tant amb el fàrmac com amb la persona que el rep.
1. Analgèsics no opioides
1.1. Antiinflamatoris no esteroïdals (AINE)
- Efectes sobre l’aparell digestiu
Els efectes secundaris dels antiinflamatoris no esteroïdals (AINE) sobre l’aparell digestiu es produeixen perquè, a més d’evitar la formació de substàncies que l’organisme produeix per iniciar la resposta dolorosa, la febre o la inflamació, redueixen també la producció d’altres substàncies que protegeixen la mucosa gàstrica, que és la capa més superficial de l’estómac, i que eviten que aquesta mucosa s’erosioni pels àcids que produeix el propi estómac, que són imprescindibles per digerir els aliments. Quan es prenen aquests medicaments durant períodes curts de temps (com ara dies o setmanes), aquests efectes secundaris acostumen a ser pràcticament inexistents o lleus i són de caràcter reversible. Tot i així, quan es prenen durant períodes de temps llargs (durant mesos o anys), o es tracta de persones més grans de 65 anys o persones amb problemes digestius previs (com ara úlceres a l’estómac o a l’intestí), o es prenen conjuntament amb altres medicaments que també poden afectar l’estómac (com ara els corticoides), els AINE poden causar nàusees, molèsties o mal d’estómac, ocasionalment diarrea i, rarament, hemorràgia digestiva per erosions a la mucosa de l’estómac o intestí, que es manifesta en forma de vòmits de sang, vòmits de color fosc o deposicions (femta) de color negre. És per això que en aquests casos estaria indicat afegir un altre fàrmac capaç de protegir la mucosa del tub digestiu.
És important ressaltar que l’aparició d’erosions i úlceres a la mucosa gàstrica o intestinal es pot produir independentment de quina sigui la via d’administració del fàrmac (oral, injectable o rectal) i que si es pren per via oral juntament amb aliments o després dels àpats no protegeix del fet que apareguin.
No tots els AINE tenen el mateix risc de produir alteracions digestives: els anomenats inhibidors selectius de la ciclooxigenasa 2 (també anomenats coxib), p. ex., parecoxib i rofecoxib, no fan mal a la capa superficial del tub digestiu, per això són d’elecció en tractaments llargs. Cal recordar, no obstant això, que comparteixen la resta d’efectes adversos dels AINE.
- Efectes sobre el ronyó
Són molt menys freqüents que els que produeixen sobre la mucosa de l’estómac i de l’intestí. Es produeixen quan la persona pren AINE en dosis altes i durant períodes de temps prolongats, i sobretot en persones amb problemes renals previs. El ronyó se’n pot veure afectat perquè en disminueix l’eficàcia a l’hora d’eliminar substàncies de rebuig de la sang. En els casos més greus la funció renal s’ha de suplir de manera artificial per mitjà de la diàlisi renal.
- Efectes sobre el fetge
Els efectes secundaris sobre el fetge es produeixen en tractaments amb dosis altes, en persones amb una malaltia del fetge, en persones que consumeixen alcohol de forma habitual en quantitats elevades, o en casos de sobredosificacions (consum de dosis extremament altes de forma accidental o voluntària). Si la dosis que s’ha consumit és suficientment alta pot produir hepatitis (inflamació del fetge) i fallida hepàtica, és a dir, que el fetge deixi de realitzar les seves funcions.
- Efectes sobre la pell
Acostumen a ser de poca importància (picors o erupcions lleus), excepte en persones amb hipersensibilitat a aquests fàrmacs (al·lèrgies). Aquestes persones al·lèrgiques a algun dels fàrmacs d’aquest grup no l’han de consumir en cap cas, ja que es podrien produir efectes greus com ara dificultats per respirar.
1.2. Paracetamol
- Efectes sobre el fetge
Els efectes secundaris sobre el fetge es produeixen en tractaments amb dosis altes (més de quatre grams al dia), en persones amb una malaltia del fetge, en persones que consumen alcohol de forma habitual en quantitats elevades, o en casos de sobredosificacions (consum de dosis extremament altes de forma accidental o voluntària). Si la dosis que s’ha consumit és suficientment alta pot produir hepatitis (inflamació del fetge) i fallida hepàtica, és a dir, que el fetge deixi de realitzar les seves funcions.
- Efectes sobre el ronyó
Es produeixen quan la persona pren dosis altes de paracetamol (més de quatre grams al dia) i durant períodes de temps prolongats i sobretot en persones amb problemes renals previs. El ronyó s’hi pot veure afectat perquè en disminueix l’eficàcia a l’hora d’eliminar substàncies de rebuig de la sang. En els cas del paracetamol, aquests efectes adversos sobre el ronyó es produeixen de forma conjunta als efectes adversos sobre el fetge.
- Efectes sobre la pell
Acostumen a ser de poca importància (picors o erupcions lleus), excepte en persones amb hipersensibilitat al paracetamol (al·lèrgies). Aquestes persones al·lèrgiques no l’han de consumir en cap cas, ja que es podrien produir efectes greus com ara dificultats per respirar.
2. Opioides
- Efectes sobre l’aparell digestiu
Els opioides poden produir nàusees i vòmits, sobretot durant els primers dies de tractament. Aquests efectes no desitjats acostumen a desaparèixer al cap de sis o set dies. No es recomana l’ús profilàctic d’algun fàrmac antiemètic (que eviti les nàusees i els vòmits) perquè acostumen a produir sedació, però es poden utilitzar quan siguin necessaris. L’administració lenta i l’ajust acurat de la dosi ajuden a reduir les nàusees i els vòmits.
Els opioides poden provocar també restrenyiment o impacció fecal (acumulació de femta seca, endurida en el recte o en el còlon). El restrenyiment és l’efecte secundari més comú i l’únic per al qual no es desenvolupa tolerància (disminució en la resposta a la dosi d’una substància que es produeix a conseqüència d’un ús continuat). Aquest efecte secundari s’agreuja en el cas de persones grans, immobilitzades, amb una malaltia intestinal o que prenen una altra medicació que també provoca restrenyiment.
Per atenuar el restrenyiment s’ha de tenir un enfocament preventiu que inclogui mesures dietètiques (augmentar la ingesta de líquids i aliments amb fibra) i higièniques (exercici físic suau o moderat). Si aquestes mesures no són eficaces, sempre sota prescripció de l’equip de salut, es poden prendre laxants incrementadors del bol intestinal.
- Efectes sobre el ronyó
En algunes ocasions els opioides poden provocar que l’orina quedi retinguda a la bufeta. En aquests casos s’intenta que la persona orini per l’administració de líquids o fàrmacs i si això no és possible s’utilitza una sonda vesical (un tub flexible que arriba fins a la bufeta) per evacuar l’orina.
- Efectes sobre el sistema nerviós
La major part dels fàrmacs d’aquest grup poden provocar somnolència i la majoria de persones la pateixen a l’inici del tractament, tot i que aquest efecte acostuma a remetre quan passen uns quants dies. En alguns casos, però aquest efecte és més greu i provoca sedació excessiva, la qual cosa manté la persona endormiscada durant la major part del temps i redueix el fet que participi en la seva recuperació i pugui progressar cap a una depressió respiratòria induïda. Per evitar aquests efectes és necessari ajustar tant el tipus de fàrmac com la dosi.
Un dels efectes més temuts dels opioides és la depressió respiratòria, que es pot presentar ja en la primera dosi. Es considera clínicament significativa quan hi ha una reducció en la freqüència i profunditat de la respiració respecte a la considerada normal en aquella persona. Els grups de més risc de patir-la són els nens dèbils de 6 mesos, les persones grans i les persones amb malalties com ara la malaltia pulmonar obstructiva crònica o amb insuficiència hepàtica, cardíaca o renal.
L’aparició d’aquest efecte secundari, causat perquè els opiacis disminueixen l’activitat de la zona del cervell que s’encarrega de mantenir la respiració (centre respiratori), depèn de la dosi, de manera que a mesura que augmenta la quantitat de fàrmac que s’administra, augmenta també la probabilitat que disminueixi l’activitat del centre respiratori. Tot i així, és un efecte per al qual es desenvolupa tolerància (disminució en la resposta a la dosi d’una substància que es produeix a conseqüència de l’ús continuat) al cap d’un període variable de dies o setmanes. Això significa que com més llarg és el període en què la persona rep opioides, més gran és el marge de seguretat.
No hi ha una dosi considerada segura per a totes les persones i el risc es redueix si s’ajusta acuradament la dosi, es controla estretament l’estat respiratori i es redueix la sedació (la dosi requerida per causar una depressió respiratòria és superior a la que provoca sedació).
Malgrat aquesta possibilitat, el tractament amb opioides en situacions de dolor sever no acostumen a suposar un risc per a la vida de la persona que els rep ja que, i així ho corrobora la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives, el dolor és un potent antagonista de la depressió respiratòria.
- Efectes sobre el sistema circulatori
Es pot produir una baixada de tensió arterial, que el cor disminueixi la freqüència o que es produeixin alteracions en el ritme cardíac. Tot això es tradueix en una sensació de mareig, quan s’administra per via intravenosa, que para al cap d’uns minuts.
- Altres efectes secundaris
- Dependència
Segons la definició de l’OMS, en sentit general, s’entén per dependència necessitar o dependre d’algú o d’alguna cosa, ja sigui com a suport, per funcionar o per sobreviure.
Hi ha substàncies que provoquen un efecte agradable en les persones que les consumeixen, per això la tendència natural és intentar repetir aquest efecte. De vegades la persona sent la necessitat de prendre la substància de forma periòdica i continuada; a aquesta actitud compulsiva i repetitiva se l’anomena dependència psicològica.
La dependència física apareix quan la persona que pren una substància comença a sentir un malestar físic quan en desapareix l’efecte al cervell.
Evitar aquesta sensació desagradable o negativa es converteix en el motiu principal per continuar prenent el fàrmac.
Si no s’especifica, la dependència fa referència tant als elements físics com als psicològics. La dependència psicològica o psíquica s’aplica al deteriorament del control sobre el consum de la substància, mentre que la dependència fisiològica o física fa referència a la tolerància i als símptomes d’abstinència. S’hi inclouen, també, el conjunt de símptomes amb grau d’intensitat i agrupament variables que apareixen al suspendre o reduir el consum d’una substància psicoactiva que s’ha consumit de forma repetida, habitualment durant un període prolongat o en dosis altes. La síndrome pot anar acompanyada de signes de trastorn fisiològic.
- Tolerància
Segons l’OMS, és la disminució de la resposta a una dosi concreta d’una droga o un medicament que es produeix amb l’ús continuat, que fa que es necessitin dosis més altes per aconseguir els efectes que s’obtenien al principi amb dosis més baixes. Hi ha factors fisiològics i psicosocials que poden contribuir al desenvolupament de la tolerància, que pot ser física, psicològica o conductual. Pel que fa als factors fisiològics, es pot desenvolupar tolerància tant metabòlica com funcional. Si s’augmenta el metabolisme de la substància, l’organisme serà capaç d’eliminar-la amb més rapidesa. La tolerància funcional es defineix com una disminució de la sensibilitat del sistema nerviós central a la tolerància. La conductual és un canvi en l’efecte de la tolerància produït com a conseqüència de l’aprenentatge o l’alteració de les restriccions de l’entorn. La tolerància aguda és l’adaptació ràpida i temporal a l’efecte d’una tolerància després de l’administració d’una sola dosi. La inversa, denominada també sensibilització, és un estat en què la resposta a la tolerància augmenta amb el consum repetit.
- Addició
L’Organització Mundial de la Salut defineix addició com el consum repetit d’una o diverses substàncies psicoactives, fins al punt que el consumidor (anomenat addicte) s’intoxica periòdicament o de manera contínua, mostra un desig compulsiu de consumir la substància (o substàncies) preferida, té una dificultat superior per interrompre voluntàriament o modificar-ne el consum substància i es mostra decidit a obtenir substàncies psicoactives per qualsevol mitjà. En general, hi ha una tolerància acusada i una síndrome d’abstinència que passa freqüentment quan se n’interromp el consum. La vida de l’addicte està dominada pel consum de la substància, fins a arribar a excloure pràcticament totes les altres activitats i responsabilitats. El terme addicció comporta també el sentit que el consum de la substància té un efecte perjudicial per a la societat i per a la persona.
- Dependència
Com utilitzar-los correctament
pP@)
1. Precaucions i pautes d'administració, 2. Com i quan acaba el tractament
1. Precaucions i pautes d’administració
Els analgèsics s’han de prendre sempre seguint estrictament la prescripció mèdica. Qualsevol dels fàrmacs analgèsics pot produir efectes no desitjats si la dosi que es rep no és la correcta. Això pot passar tant per excés com per defecte, ja que si la dosi és massa gran hi ha un gran risc que apareguin efectes secundaris, i si és massa petita el risc és precisament que el dolor no desaparegui, i sorgeixin altres signes i símptomes relacionats, que poden derivar a un conjunt de repercussions personals, familiars i socials.
2. Com i quan acaba el tractament
El tractament amb analgèsics acostuma a acabar-se quan desapareix la causa que provoca el dolor. Els analgèsics no curen la malaltia, tan sols atenuen o eliminen el dolor, és per això que deixen de ser útils quan el problema de salut que motiva el dolor és superat.
En alguns casos s’han de consumir analgèsics de forma crònica, durant mesos o fins i tot anys, ja que hi ha malalties per a les quals encara no existeix un tractament curatiu. En aquest cas, l’objectiu prioritari del tractament no només serà l’abordatge del dolor sinó també totes aquelles mesures que puguin millorar l’estat de salut de la persona.
Encara que no és freqüent, pot passar que els efectes secundaris que un analgèsic produeix en una persona siguin de tal magnitud que s’hagi de suspendre el tractament. Aquest cas es pot produir no només perquè aparegui un efecte secundari que posi en risc la vida de la persona, sinó perquè l’efecte que aparegui sigui límit o impedeixi algunes de les activitats de la vida diària de la persona que consumeix l’analgèsic. En aquest cas s’aconsella que es consulti amb el professional que l’ha prescrit per valorar la possibilitat de recórrer a un altre fàrmac o complementar el tractament farmacològic amb altres opcions terapèutiques.
Analgèsics en les etapes del cicle vital
pP@)
1. Els analgèsics a la infància, 2. Els analgèsics a la vellesa
1. Els analgèsics a la infància
Com en qualsevol altre grup de fàrmacs, als nens no se’ls ha de donar cap tractament que no hagi estat prescrit. A la infància és especialment important evitar el consum d’àcid acetilsalicílic (si no és sota prescripció mèdica) ja que els efectes adversos que tenen poden arribar a ser més greus que en els adults. Hi ha una malaltia, anomenada síndrome de Reye, potencialment greu i que pot afectar el cervell, el ronyó i el fetge, l’aparició de la qual s’ha associat al consum d’aspirines durant el curs d’una infecció vírica (p. ex., el xarampió o la varicel·la). Els analgèsics opioides s’administren amb certa freqüència a nens hospitalitzats, sobretot quan demanen estar sedats mentre es produeix un procediment dolorós. En qualsevol cas s’han de vigilar de manera permanent els seu signes vitals (pols, tensió arterial, respiració) mentre duri el tractament amb aquest tipus de fàrmacs.
Consells de salut: Infància
2. Els analgèsics a la vellesa
A la vellesa, i a causa dels canvis que es produeixen en els òrgans que s’encarreguen de metabolitzar (assimilar i eliminar) els fàrmacs, com el fetge i el ronyó, les dosis s’han d’ajustar individualment. Aquesta necessitat d’individualitzar les dosis existeix en qualsevol grup d’edat, però exigeix una major exactitud en les persones grans.
Consells de salut: Vellesa
Consideracions enfront de les diferents situacions de vida
pP@)
Els analgèsics a l’embaràs
Pel que fa al paracetamol no s’han fet estudis en dones embarassades tot i que l’ús de dosis terapèutiques a curt termini està generalment acceptat en totes les etapes de l’embaràs. Els analgèsics opioides estan també contraindicats durant l’embaràs. Si el seu consum és absolutament imprescindible, s’ha de produir en un hospital i amb un control estricte per part de l’equip de salut dels efectes sobre la mare i sobre el futur bebè.
Durant la lactància es poden consumir analgèsics no opioides (AINE i paracetamol) ja que poden passar a la llet materna però en quantitats molt petites, és per això que és molt poc probable que produeixin efectes nocius sobre l’infant.
En qualsevol cas és recomanable que es consulti prèviament el metge abans de consumir qualsevol fàrmac durant l’embaràs i la lactància.
Consells de salut: Embaràs
Consells de salut: Lactància
Informació general
Descripció
pP@)
Hi ha diverses definicions del dolor. Alguns autors creuen que el dolor és una sensació molesta d’una part del cos humà la causa del qual pot ser interna o externa. L’Associació Internacional per a l’Estudi del Dolor (IASP) el defineix com “una experiència sensorial i emocional desagradable associada a una lesió hística present o potencial, o descrita en termes d’aquesta lesió”. El dolor agut en qualsevol cas no és res més que una reacció del cos davant d’algun factor que ens posa en perill. Aquesta missió d’alerta es perd en cas que el dolor sigui crònic. El dolor agut podria comparar-se amb la campana de la caserna dels bombers que avisa, sense donar una gran quantitat d’informació, que hem de sortir perquè alguna cosa no acaba de rutllar.
Seguint amb l’exemple dels bombers, posem-nos en la situació en què arriba a la caserna l’avís que s’ha declarat un foc a la muntanya. En aquest moment sonaria la campana i tots els bombers sortirien a gran velocitat amb el camió disposats a extingir l’incendi. En aquest moment, la campana, que ja ha complert la seva missió, lògicament hauria de deixar de sonar. Però si això no passa, i no només no s’apaga, sinó que a mesura que passen els minuts augmenta el volum del seu senyal, la reacció lògica seria apagar-la. Aquesta és bàsicament la funció dels analgèsics, apagar un senyal que ja ha comès la seva funció d’avís i que suposa, com a mínim, una molèstia.
Els analgèsics no actuen sobre la causa del dolor, de la mateixa manera que apagar la campana de la caserna dels bombers no contribueix a apagar el foc, sinó que atenuen o eliminen la sensació dolorosa. Una cop desapareix la causa que va provocar el dolor agut, els analgèsics deixen de ser necessaris.
Cada persona percep d’una forma diferent el dolor. La intensitat, durada i capacitat de limitar les activitats de la seva vida diària només poden ser valorades per la persona que sent el mal. De la mateixa manera, és la persona que sent el dolor l’única capaç d’avaluar si un analgèsic està sent eficaç per atenuar-lo o eliminar-lo. Això implica que les dosis d’analgèsics, així com la freqüència d’administració han de pautar-se de forma individualitzada. L’única premissa que s’acostuma a utilitzar és la de començar amb la menor dosi capaç de calmar o eliminar el dolor, i posteriorment anar-la augmentant si el dolor no remet.
Història
pP@)
El tractament del dolor ha estat un dels objectius prioritaris de l’ésser humà des que va aparèixer a la terra. El dolor és un dels símptomes que apareix en la majoria de les malalties, cosa que ha fet que els intents per eliminar-lo hagin estat objectiu de curanderos, xamans o metges en totes les etapes de la història de la humanitat. En nombroses ocasions, el desconeixement de les causes que el provocaven feia que el tractament se centrés en l’eliminació dels signes i símptomes. Curiosament, els primers éssers humans intuïen que el dolor no tenia per què ser sempre causat per les fletxes, les mossegades d’animals salvatges o els traumatismes. El patiment humà podia venir també del seu interior, com així en donen testimoni alguns jaciments on es van trobar les restes de cranis en què s’havien realitzat trepanacions (orificis al crani) en persones vives, sens dubte amb l’objectiu d’alleujar-ne el patiment.
La cerca de remeis per tractar el dolor és present en qualsevol capítol de la història. Així, els cretencs al segle XIII aC van adorar qui representava la mitigació del dolor: la deessa del Cascall. El culte a aquesta deessa es devia al fet que l’opi es considerava un regal dels déus pels seus efectes sedant i analgèsic.
A Mesopotàmia (4000-3000 aC), els sumeris ja coneixien els efectes analgèsics de l’opi i cultivaven roselles per extreure’l. A aquesta flor se li va donar el nom sumeri hul gil, que significava ‘alegria i felicitat’.
Els beneficis de l’opi ja havien estat descrits pels egipcis en el papir d’Ebers (1600-1500 aC). Els egipcis van ser també conscients de l’origen espiritual del dolor, que era entès com un mal d’origen sobrenatural i per això era el xaman o el sacerdot el que realitzava les trepanacions (orificis al crani) per extreure els esperits malignes que originaven el patiment.
El més il·lustre metge de l’antiguitat, Hipòcrates (Tessàlia, Grècia 463-377 aC), recomanava diversos tipus i preparats de la grosella pels seus efectes narcòtics i hipnòtics.
Plató (458-348 aC), un dels filòsofs grecs més influents, va definir el temor com “l’anticipació del dolor” i va classificar el dolor entre les emocions. A una de les obres de Plató, el Fedó, va intentar mostrar com el dolor i el plaer neixen un de l’altre.
Aristòtil (384-322 aC), deixeble de Plató i tutor d’Alexandre el Gran, va escriure “el dolor trastorna i destrueix la natura de la persona que el sent”.
I a Roma, Marc Aureli (121-180 dC), que va governar l’Imperi en la seva època daurada, creia que el dolor estava dominat per la ment i va arribar a afirmar que la victòria de l’ànima sobre el cos és el triomf
sobre el dolor.
Sèneca (4 aC-65 dC), filòsof romà i conseller de l’emperador Neró, assenyalà que “hi ha certa decència fins i tot en el dolor, i qui és savi ha de guardar-lo".
Galè (131-201 dC), metge i filòsof grec, va descriure l’opi com un somnífer i calmant que provoca el refredament del cos. Aquest refredament és capaç de dur a la mort la persona que el consumeix.
Teodoric Borgognoni, metge que va acompanyar a la V croada, el 1258, va idear un tipus d’anestèsia general amb esponges; es preparaven impregnant-les amb opi, mandràgora, cicuta i enciam, es col·locaven sobre la cara de la persona i després es passava al procediment dolorós.
Philippus Aureolus Theophrastus Bombastus Von Hohenheim (1493-1541), també conegut com a Paracels, metge i alquimista suís, va anomenar làudan a l’opi, que en llatí significa ‘lloable’.
A principis del segle XIX, el metge alemany Sertürner va separar l’àcid mecònic de l’opi i va produir la morfina, anomenada així en honor a Morfeu (déu del somni en la mitologia grega).
Ja al segle XX cal fer una menció especial a la creació, el maig de 1973, de la IASP (sigles que corresponen al seu nom en angles: International Association for the Study of Pain) amb l’objectiu de crear un fòrum internacional i interdisciplinari per augmentar els coneixements sobre el tractament del dolor i millorar la formació dels professionals de la salut que tracten persones amb dolor.
Noms
pP@)
1. Analgèsics no opioides
1.1 Antiinflamatoris no esteroïdals (AINE)
Salicilats
- Àcid acetilsalicílic
- Acetilsalicilat de lisina.
- Diflunisal.
- Salsalat
Pirazolones
Derivats de l’àcid acètic
- Indometacina
- Sulindac
- Diclofenac
- Ketorolac
Derivats de l’àcid propiònic
Derivats de l’àcid antranílic
- Àcid mefenàmic (és el més important)
- Àcid niflúmic
- Glafenina
Oxicams
1.2 Paraaminofenols
2. Analgèsics opioides
2.1 Opioides dèbils o menors
2.2 Opioides potents o majors
3. Fàrmacs coadjuvants o coanalgèsics
Antidepressius
Anticonvulsants
Anestèsics locals orals
- Mexiletina
Corticoesteroïdals
Drogues simpaticolítiques
Agents tòpics
Miscel·lànies
- Clonidina
- Ketamina
- Calcitonina
- Dextrometorfan
Drogues per al dolor ossi maligne
Neurolèptics
Drogues per a l’obstrucció intestinal no quirúrgica
- Escopolamina
- Glicopirrolat
- Octreòtida
El prospecte
P@)
El prospecte és el document elaborat per l’empresa farmacèutica i dirigit al consumidor. Acompanya el fàrmac i és on s’hi recullen les seves dades més importants. Ha d’estar elaborat de manera que la persona que consumirà el medicament sigui capaç de comprendre’n la informació que conté.
Classificació
pP@)
Existeixen diferents grups de fàrmacs utilitzats per al tractament del dolor, cada un dels quals té propietats diferents. Així, en funció de com sigui el dolor, quina sigui la causa que el produeix i on estigui localitzat, es faran servir uns fàrmacs o uns altres.
1. Analgèsics no opioides
1.1. Antiinflamatoris no esteroïdals (AINE)
Quan apareix un estímul dolorós (una ferida, una cremada o qualsevol lesió dels teixits), a més d’una possible resposta immediata i automàtica (que en el cas de la cremada, per exemple, seria apartar la mà), el cos inicia una resposta per avisar al cervell que algun teixit està patint o que hi ha algun perill. Quan l’organisme inicia una resposta davant d’una lesió s’activa una proteïna anomenada ciclooxigenasa que produeix substàncies (com ara els prostanoides, les prostaglandines i els leucotriens) que fan que aparegui el dolor, la febre i la inflamació. Els antiinflamatoris no esteroïdals (AINE) bloquegen l’activitat de la ciclooxigenasa (COX), fet que tindrà com a conseqüència un triple efecte: analgèsic, antiinflamatori i antipirètic; en el cas concret de l’aspirina cal afegir-hi un quart efecte que seria el d’antiagregant plaquetari.
Efectes:
- Efecte analgèsic: Una de les substàncies que és capaç de produir la ciclooxigenasa són els anomenats prostanoides, que actuen disminuint el llindar del dolor, és a dir, fent que aparegui una resposta dolorosa davant d’un estímul de menor magnitud. Bloquejar aquest efecte és la base de l’acció analgèsica dels AINE, ja que si es disminueix la producció de prostanoides s’alleuja el dolor associat a la inflamació o a la lesió d’un teixit.
- Efecte antiinflamatori: La resposta inflamatòria està associada a la vasodilatació (dilatació dels vasos sanguinis), l’edema (sortida de part del líquid que hi ha a l’interior dels vasos sanguinis a l’espai que hi ha entre les cèl·lules) i el dolor. Els productes de la ciclooxigenasa intervenen en aquests tres efectes, per la qual cosa el bloqueig que en fan els AINE atenua tant la vasodilatació com l’edema o el dolor.
- Efecte antipirètic: aquest efecte es deu a la inhibició de la producció de prostaglandines per part de la ciclooxigenasa. Les prostaglandines actuen en el centre de regulació de la temperatura que es troba al cervell (concretament a l’hipotàlem) i fa que la temperatura augmenti. Si els AINE eviten la formació d’aquestes prostaglandines, afavoreixen que la febre disminueixi.
- Efecte antiagregant plaquetari: aquest efecte només el té l’aspirina, bloqueja la ciclooxigenasa de les plaquetes de manera irreversible i impedeix que aquestes s’agreguin i formin trombes. L’aspirina s’utilitza amb aquesta finalitat en la prevenció de malalties provocades per trombes com ara els infarts de miocardi o els infarts cerebrals.
1.2. Paraaminofenols
Tot i que els derivats paraaminofenols són: acetanilida, fenacetina, propacetamol i paracetamol, a la pràctica només s’utilitza aquest darrer.
El paracetamol és un analgèsic que actua a nivell del sistema nerviós central (cervell i medul·la espinal) i inhibeix la formació de prostaglandines, que són unes de les molècules responsables de la resposta dolorosa. A diferència dels AINE, el paracetamol no té cap efecte en la resta de teixits, és per això que no té l’efecte antiinflamatori ni antiagregant plaquetari.
Els analgèsics no opioides (AINE i paracetamol) són capaços de controlar la major part dels dolors de lleus a moderats que les persones pateixen de forma habitual com ara els mals de cap, de coll, dolors articulars, dolors musculars, dentals, còlics renals o dolors oncològics en les fases inicials. Aquests fàrmacs tenen sostre analgèsic (el màxim efecte que pot produir un fàrmac), és a dir, arriba un moment en què augmentar la dosi no modificarà la intensitat del dolor (no se n’obtindrà una millora), però sí que n’augmentaran els possibles efectes secundaris.
La major part dels analgèsics no opioides produeixen un efecte ràpid sense que amb prou feines hi hagi efectes secundaris. Generalment, aquests efectes no desitjats apareixen quan la persona els pren durant un període de temps llarg.
2. Opioides
Els opioides són fàrmacs que atenuen o eliminen el dolor actuant directament sobre les neurones. Això significa que a l’hora de prendre un fàrmac d’aquest grup, aquest fàrmac arribarà al sistema nerviós central (cervell i medul·la espinal) i atenuarà la resposta de les cèl·lules nervioses que s’encarreguen de respondre davant d’un estímul dolorós.
Els opioides es classifiquen:
- Per l’efectivitat davant del dolor: opioides dèbils (o menors) i opioides potents (o majors)
- Per l’afinitat amb receptors cerebrals: agonistes purs, agonistes-antagonistes i antagonistes.
2.1. Segons l’efectivitat
- Opioides dèbils o menors
Aquests medicaments s’utilitzen quan la intensitat del dolor és moderada o quan l’efecte dels AINE no aconsegueix controlar-lo del tot. Els opioides dèbils o menors es prenen habitualment en combinació amb analgèsics no opioides, ja que els opioides actuen sobre el sistema nerviós central i els analgèsics no opioides ho fan sobre el sistema nerviós perifèric, fet que permet atacar el dolor des dels dos fronts. Com en el cas dels analgèsics no opioides, els opioides dèbils són capaços de reduir o eliminar el dolor, però no la causa que el motiva. Els opioides dèbils tenen un sostre analgèsic, de manera que a partir d’una dosi determinada, l’augment d’aquesta dosi no comporta un augment de l’efecte analgèsic.
- Opioides potents o majors
Aquests fàrmacs s’utilitzen quan la intensitat del dolor és elevada i el tractament amb analgèsics no opioides i amb opioides dèbils o menors no és capaç de controlar-la. El més freqüent és combinar-los amb analgèsics no opioides.
Els opioides potents actuen sobre el sistema nerviós (cervell i nervis) i disminueixen de manera molt important la resposta davant dels estímuls dolorosos. D’aquesta manera d’actuar també se’n deriven els efectes no desitjats com ara la somnolència o els mareigs.
Hi ha un grup d’opioides potents o majors (els anomenats agonistes purs) que no tenen sostre analgèsic, és per això que hi ha un marge per augmentar la dosi d’opioides amb la finalitat de controlar el dolor i, de fet, les limitacions per utilitzar-los no es relacionen amb la falta d’eficàcia, sinó amb l’aparició d’efectes adversos que es produeixen quan s’augmenta la dosi.
2.2. Segons l’afinitat amb els receptors cerebrals
Els opioides s’uneixen a tres tipus de receptors situats a la membrana de les neurones (anomenats amb les lletres gregues: delta [δ], mu [µ] i kappa [κ]). I segons la capacitat o afinitat que tinguin per unir-se a aquests receptors, els opioides es classifiquen en: agonistes purs, agonistes-antagonistes i antagonistes purs.
- Agonistes Purs
Els fàrmacs agonistes són aquells que tenen capacitat per unir-se als receptors cerebrals, que és el que es coneix com a afinitat. Un cop units a aquests receptors són capaços de provocar una sèrie de reaccions que porten a atenuar el dolor; aquest efecte analgèsic s’anomena activitat intrínseca (mostren la màxima activitat intrínseca sobre els receptors µ). D’aquest grup, els fàrmacs més comunament utilitzats són la morfina, el fentanil, la petidina, l’heroïna o la metadona. No tenen sostre analgèsic (és a dir, no tenen límit d’eficàcia analgèsica) i no reverteixen o antagonitzen els efectes dels altres opioides de la mateixa classe quan s’administren simultàniament.
- Agonistes-antagonistes mixtos
Els fàrmacs d’aquest grup, a diferència dels agonistes, tenen sostre per a l’analgèsia, és a dir, que a partir d’una dosi determinada, si se n’augmenta la dosi no implica que el dolor s’alleugi. Aquests fàrmacs bloquegen l’analgèsia opioide en els receptors µ o són neutrals a aquest receptor, mentre que simultàniament activen un receptor opioide diferent, el K. Això vol dir que les persones que estiguin rebent opioides agonistes purs (que exerceixen la seva activitat intrínseca sobre els receptors µ), no han de rebre un opioide agonista-antagonista, ja que si això passa es pot bloquejar l’analgèsia causada pel primer, que es precipiti una síndrome d’abstinència i que el dolor augmenti.
Entre els fàrmacs més utilitzats d'aquest grup hi ha: pentazocina, butorfanol, dezocina i nalbufina.
- Antagonistes purs
Els fàrmacs antagonistes només presenten afinitat però sense activitat intrínseca, és a dir, s’uneixen als receptors opioides cerebrals però no desencadenen un efecte analgèsic. Per tant, no s’usen com a analgèsics sinó que s’utilitzen per tractar la intoxicació per opioides, ja que són capaços de revertir-ne els efectes. El fàrmac més utilitzat d’aquest grup és la naloxona.
Consells de la infermera
Respirar
pP@)
En contra del que digui l’opinió general, és realment difícil que els opioides causin dificultats per respirar quan s’utilitzen per tractar el dolor crònic. El dolor en si mateix és capaç de contrarestar aquest efecte.
Per tractar el dolor, a més dels fàrmacs, és important aprendre a millorar la respiració. Una tècnica respiratòria correcta pot fer que el dolor s’atenuï, és per això que la persona que té dolor pot aprendre algunes tècniques específiques.
Per fer-ho és aconsellable tenir en compte:
- Els consells específics pel que fa a respirar
Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:
Menjar i beure
pP@)
El dolor és capaç de disminuir la gana, per aquest motiu els medicaments que eliminin el dolor podran ajudar la persona a recuperar-la totalment o parcialment.
De vegades el mateix medicament pot influir en la sensació de gana a causa d’algun dels seus efectes secundaris, com ara les nàusees o els vòmits. Habitualment aquests efectes secundaris només es presenten a l’inici del tractament, però en qualsevol cas hi ha fàrmacs capaços d’eliminar-los. A més dels fàrmacs per pal·liar les nàusees, hi ha d’altres medicaments i complements dietètics que potencien la gana.
Existeixen a més algunes mesures higièniques que la persona pot posar en marxa per atenuar la pèrdua de gana, les nàusees o la sequedat de boca que provoquen alguns medicaments.
Per fer-ho és aconsellable tenir en compte:
- Els consells específics sobre menjar i beure
Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:
Moure's i mantenir una postura corporal correcta
pP@)
El dolor fa que la persona que el pateix es mantingui quieta la major part del temps i adopti una postura antiàlgica, que no és més que la postura en què se sent menys el dolor. Per exemple, en els dolors abdominals la postura antiàlgica s’adopta en posició fetal, és a dir, ajagut i amb els genolls flexionats sobre el pit. És important que els fàrmacs analgèsics es prenguin en la dosi necessària perquè la persona pugui començar a fer una activitat física adaptada a la seva situació. L’activitat física no tan sols ajudarà a evitar que els músculs i les articulacions recuperin la mobilitat i s’eviti la pèrdua de massa muscular, sinó que també contribuirà a atenuar el dolor i a afavorir el descans i el son.
Per fer-ho és aconsellable tenir en compte:
- Els consells específics sobre moure’s i mantenir una postura corporal correcta
Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:
Reposar i dormir
pP@)
L’insomni, sobretot en el dolor crònic, s’ha d’abordar de forma enèrgica, ja que la falta de descans fa que disminueixi el llindar del dolor (intensitat mínima d’un estímul que desperta la sensació de dolor). La disminució del llindar del dolor fa que la persona percebi el dolor amb un estímul menor, que a més incrementa l’ansietat, evita que la persona conciliï el son i entri així en un cercle viciós. L’estreta relació entre el dolor i el descans fa que una persona que descansa i dorm bé tingui menys dolor que una que no ho fa. Hi ha fàrmacs que afavoreixen el son i la relaxació muscular. A més existeixen algunes mesures que la persona pot prendre per afavorir el descans.
Per fer-ho és aconsellable tenir en compte:
- Els consells específics sobre reposar i dormir
Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:
Eliminar
pP@)
Alguns analgèsics poden causar restrenyiment al reduir els moviments de l’intestí, que faciliten la formació i expulsió de femta de consistència normal. Com que el restrenyiment és comú amb l’ús d’opioides, és convenient posar en marxa de manera preventiva una sèrie de mesures higièniques i dietètiques des del moment en què s’inicia el consum d’aquests fàrmacs i mantenir-les fins que s’acabi el tractament amb opioides. A més hi ha fàrmacs molt útils per atenuar o eliminar el restrenyiment que causen els opioides.
Per fer-ho és aconsellable tenir en compte:
- Els consells específics sobre eliminar
Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:
Evitar perills i prevenir riscs
pP@)
En contra de l’opinió general, l’ús de morfina o de fàrmacs opioides no té per què suposar un risc per a la persona que els pren. La dosi, la freqüència d’administració, així com la forma de prendre’ls (oral, intravenós, etc.) s’ha de decidir en funció de cada persona, de la situació en què es trobi, i segons el nivell de dolor que experimenti. La prescripció individualitzada i la cura i l’atenció de l’equip de salut fan que el risc que apareguin efectes secundaris es redueixi. En qualsevol cas, els efectes secundaris d’aquests fàrmacs es poden minimitzar o tractar si se’n modifiquen les dosis, es canvia d’analgèsic o s’administren altres medicaments.
El perill més gran per a la persona que té dolor no és que es presentin efectes secundaris derivats de l’ús d’analgèsics, sinó que precisament aquests apareguin per continuar vivint amb dolor. Són indubtablement fortes les conseqüències negatives que té per a la persona viure amb el dolor davant dels possibles efectes secundaris dels analgèsics, és per això que la prioritat serà sempre abordar-lo des de la major quantitat de fronts possibles, entre els quals sens dubte té un paper important el tractament farmacològic, però no és l’única opció disponible. Actualment hi ha una gran quantitat de fàrmacs que ajuden a atenuar i fins i tot a eliminar el dolor, i són molt poques les situacions en què s’esgotin les opcions terapèutiques. A més, són de consideració especial totes les mesures que es poden portar a terme per controlar la situació de salut de la persona i que poden repercutir de forma positiva en atenuar-li el dolor.
Per fer-ho és aconsellable tenir en compte:
- Els consells específics sobre evitar perills i prevenir riscos
Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:
Evitar perills i prevenir riscos
Comunicar-se i interaccionar socialment
pP@)
L’ús de fàrmacs opioides pot suposar un augment de la somnolència, que impedeix mantenir una vida social similar a la que es tenia. És molt important ajustar la dosi del fàrmac a la situació de cada persona, o el que s’anomena “individualitzar la dosis”. Així, en el tractament del dolor s’ha de posar a un costat d’una balança la intensitat del dolor que té una persona i a l’altre la limitació que es pot tenir a causa de l’ús d’una dosi que anul·er complet aquest dolor. És possible que la persona, juntament amb l’equip de salut, decideixi limitar aquest control del dolor (per exemple, al 80% en comptes del 100%) a canvi de poder realitzar les activitats de la seva vida diària de la forma habitual sense tenir algunes limitacions causades pels fàrmacs.
Per fer-ho és aconsellable tenir en compte:
- Els consells específics sobre comunicar-se i interactuar socialment
Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:
Treballar i divertir-se
pP@)
El dolor pot ser l’origen d’un abandonament lent de les activitats laborals o recreatives de la persona que el pateix, entre d’altres repercussions personals, familiars i socials que s’han de tenir en compte. L’objectiu del tractament en aquest cas és el de permetre que la persona recuperi en la mesura que es pugui la seva activitat habitual. De vegades la dosi necessària per controlar el dolor provoca efectes adversos com ara sedació o somnolència, que tampoc permeten treballar o divertir-se. És en aquests casos quan s’ha d’extremar l’ajustament i individualització de les dosis, amb l’objectiu de permetre aquestes activitats encara que sigui a costa de no eliminar del tot el dolor. En aquest joc d’ajust, qui sens dubte té l’última paraula és la persona que té el dolor, i cal considerar totes les accions que permetin un control millor de la seva situació de salut.
Per fer-ho és aconsellable tenir en compte:
- Els consells específics sobre treballar i divertir-se
Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:
Tòpics i conductes errònies
pP@)
Cada persona demana un tractament individualitzat.
No hi ha ni dosis ni durades de tractament estandarditzades. Cada persona percep el dolor d’una manera diferent i, per tant, demana fàrmacs, dosis, vies i freqüències d’administració particulars i adaptades a les seves activitats diàries.
El dolor s’ha d’abordar com més aviat millor.
Endarrerir l’inici del tractament no fa que hi hagi un control millor. No prendre analgèsics quan apareix el dolor per “reservar-los” per quan el dolor sigui més intens, no tan sols no és útil sinó que dificulta el control del dolor. Sempre és millor tractar el dolor quan és lleu i amb una dosi baixa serà suficient per reduir-lo o eliminar-lo. Quan tingui una intensitat elevada demanarà una dosi superior per obtenir el mateix (o menor) efecte analgèsic.
Els analgèsics opioides no anul·len la personalitat de les persones que els consumeixen. Els efectes adversos no van més enllà d’un cert grau de sedació i de somnolència que desapareixen un cop s’hagi ajustat la dosi.
Les persones que prenen opioides no es converteixen en addictes.
Res més lluny de la realitat. Els opioides són analgèsics potents que milloren la qualitat de vida de la persona que té dolor. Un cop la causa del dolor desapareix, la retirada de l’opioide no suposa cap problema, sempre que es faci de manera esglaonada.
La morfina la pot prendre qualsevol persona que tingui dolor intens, no només les persones que estan agonitzant.
Hi ha la creença que l’ús de morfina es reserva només per a persones la malaltia dels quals no hi ha cap tractament o que estiguin en els últims moments de la seva vida. Lamentablement aquest ús pot ser veritat en alguns casos, però no perquè la morfina s’hagi d’utilitzar únicament en els moments finals de la vida de la persona o perquè tingui efectes secundaris intolerables, sinó perquè encara es reserva erròniament en molts casos per a aquests moments, quan és molt més eficaç en el tractament del dolor en altres fases. Els opioides, entre els quals hi ha la morfina, són molt útils en el tractament del dolor en una gran quantitat de situacions que no tenen cap relació amb malalties incurables ni amb fases terminals.
L’ús de la morfina en les dosis que la persona demana per controlar el dolor no provoca depressió respiratòria ni una disminució significativa de la funció pulmonar. En el cas dels analgèsics opioides, com amb qualsevol altre medicament, s’ha de mantenir un equilibri entre els efectes beneficiosos que es persegueixen (en aquest cas el control del dolor) i el control dels possibles efectes adversos.
Guardant valoració... 
Comentaris
Enllaços d'interès
Fonts d'interès general
- Nacional Cancer Institute (en castellà)
- Nacional Institute of Neurological Disorders and Stroke
- MedlinePlus
Associacions / Grups d'ajuda mútua
Societats professionals
Bibliografia
Bibliografia consultada
- Ahumada Vázquez J, Santana Falcón ML, Serrano Molina JS. Farmacología práctica: para las diplomaturas en Ciencias de la Salud (enfermería, fisioterapia, podología) con autoevaluación.
Madrid: Ediciones Díaz de Santos; 2002. - Asperheim MK. Pharmacology: an introductory text.
9ª ed. Philadelphia: W. B. Saunders Company; 2002. - Beneit Montesinos JV, Velasco Martín JL. Farmacología y terapéutica clínica.
Madrid: Luzán; 1993. - Castells S, Hernández-Pérez M. Farmacología en enfermería.
Madrid: Harcourt; 2000. - Flórez J, Armijo JA, Mediavilla Á. Farmacología Humana.
4ª ed. Barcelona: Editorial Masson; 2003. - Goodman LS, Gilman AG, Hardman JG. Limbird LE. Las bases farmacológicas la terapéutica.
10ª ed. México: Editorial McGraw-Hill-Interamericana; 2003. - Herfindal ET, Gourley DR. Textbook of therapeutics.
7th ed. Philadelphia: Lippincott Williams & Wilkins; 2000. - Kee JLF, Hayes ER. Pharmacology: a Nursing Process Approach.
3ª ed. Philadelphia: W. B. Saunders Company; 2000. - Lewis S, Heitkemper M, Dirksen S. Enfermería medicoquirúrgica: valoración y cuidados de problemas clínicos.
6ª ed. Madrid: Elsevier; 2004. - Montoro JB, Salgado A. Interacciones fármacos-alimentos.
Barcelona: Novartis; 1999. - Mosquera González JM, Galdos Anuncibay P. Farmacología clínica para enfermería.
3ª ed. Madrid: McGraw-Hill/Interamericana de España; 2001. - Pacheco del Cerro E. Farmacología y práctica de enfermería.
Barcelona: Masson; 2000. - Plantas que Curan, Enciclopedia de las Plantas Medicinales Vol.1 y 2.
Madrid: Planeta DeAgostini; 1997. - Pradillo García P. Farmacología en Enfermería.Colección Enfermería S21
Madrid: DAE, S.L.; 2003. - Rang HP, Dale MM, Ritter JM. Farmacología.
4ª ed. Madrid: Harcourt; 2000. - Roach SS, Scherer JC. Clinical Pharmacology.
Philadelphia: Lippincott Williams & Wilkins; 2000. - Taylor MNF, Reide PJW. Farmacología.
Barcelona: Harcourt Brace; 1999. - Urden LD, Lough ME, Stacy KM. Cuidados intensivos en Enfermería.
2ª ed. Madrid: Harcourt Brace España; 1999. - Vademecum.es [Seu web].
Madrid: UBM Medica Spain SA [accés 1 d’abril de 2011]. Disponible a: www.vademecum.medicom.es - Valenzuela AJ, editor. Guía de intervención rápida de enfermería en farmacología.
Madrid: DAE; 2004. - Velasco A. Farmacología fundamental.
Madrid: Editorial McGraw-Hill-Interamericana; 2003. - Villa LF, director. Medimecum: guía de terapia farmacológica.
12ª ed. Madrid : Adis; 2007.
Carmen Fernández Ferrín
Infermera. Va ser Professora Emèrita de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona. La Carmen va morir l’agost del 2013 però la seva aportació i expertesa infermera continuaran sempre presents a la Infermera virtual.
Va ser experta en el model conceptual de Virginia Henderson, es va interessar pel desenvolupament disciplinari de la infermeria, especialment per tot el que està relacionat amb la seva construcció teòrica. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles.
Formà part de la direcció científica de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en la definició dels conceptes nuclears que emmarquen la filosofia del web, assessorà pel que fa a la seva construcció i en el disseny de l’estructura de les fitxes. També participà en la selecció dels temes a abordar, en la revisió, des del punt de vista disciplinari, dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo al web.
Gisel Fontanet Cornudella
Màster en educació per a la salut (UDL). Postgrau en Infermeria psicosocial i salut mental (UB).
Actualment és gestora de desenvolupament de persones de la Unitat de Gestió del Coneixement de la Fundació Sanitària Mollet. Membre del Consell Assessor Fundació TICSALUT 2014-2017, del grup @MWC_nursing, entre d'altres.
Fins l'abril de 2015 va ser adjunta a la Direcció de Programes del COIB, tenint a càrrec la direcció i coordinació del projecte Infermera virtual. Fins desembre de 2016 va gestionar la direcció de l'elaboració i el manteniment dels continguts pel que fa al seu vessant estructural i pedagògic. Considera que les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) i Internet, i en general, la xarxa 2.0 són un canal de comunicació i interacció amb i per als ciutadans, amb un gran potencial per a la promoció de l'autonomia i independència de les persones en el control i millora de la seva salut, com a complement de l'atenció presencial i continuïtat de les cures, en tant que és un mitjà a través del qual la persona poc a poc expressa les seves necessitats, desitjos o inquietuds. Aquesta informació és cabdal per conèixer el subjecte de l’educació i en el tenir cura.
Des de 1998, la seva activitat professional es desenvolupa en el marc de la promoció i l'educació per a la salut. Va ser coordinadora i infermera assistencial durant 6 anys de la una Unitat Crohn-colitis de l'Hospital Vall d'Hebron, una unitat d’educació per a la salut en l’atenció a persones afectades d’un problema de salut crònic, on va intercalar de forma pionera l’atenció presencial i virtual. Ha anat centrant la seva línia de treball en el desenvolupament de projectes en el camp de la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC), en l’àmbit de la salut.
És autora de diverses publicacions, tant en el registre escrit com en l’audiovisual, i de documents d’opinió referents a la promoció i educació per a la salut. Ha col·laborat i ha participat en diverses jornades, espais de debat i estudis de recerca, entre altres, relacionats amb l’aplicació de les TIC en l’àmbit de la salut. Ha iniciat línies de treball en el marc de la promoció i educació per a la salut a l’escola, com a context d’exercici de la infermera. Va ser membre fundador del grup Innovació i Tecnologia del COIB @itcoib.
Mª Teresa Luis Rodrigo
Infermera. Professora Emèrita de l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona. S’ha interessat des de fa anys en el desenvolupament i la utilització de les terminologies infermeres (de diagnòstics, d’intervencions i de resultats) des d’una concepció disciplinària de les cures. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles en diverses revistes científiques.
Fins desembre de 2016 va formar part de la direcció científica i disciplinària de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en l'elaboració dels conceptes nuclears que guien el contingut de la web, va assessorar pel que fa a la seva construcció i en la selecció dels temes a abordar, d'igual manera, va col·laborar, sempre des de la perspectiva científica i disciplinària, en la revisió dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo a la web.
Roser Castells Baró
Llicenciada en filologia catalana (UB), màster en escriptura per a la televisió i el cinema (UAB), i postgraduada en reportatge de televisió (UPF). Ha treballat com a lingüista especialitzada en llenguatges tècnics i científics al Centre de Terminologia Termcat, i com a assessora lingüística i traductora a la "Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya", entre altres entitats. Actualment, compagina l'activitat com a lingüista amb la de guionista. Ha col·laborat en la realització de diversos vídeos didàctics per al COIB.
Alfredo Serrano Ruiz
Infermer de l’Hospital Universitari Puerta De Hierro Majadahonda, Madrid. Investigador principal d’un projecte multicèntric finançat pel Fons d’Investigació Sanitària de l’Institut de Salut Carlos III. Investigador col·laborador d’un projecte finançat per la Fundació d’Investigació de l’Hospital Universitari Puerta de Hierro Majadahonda. Té experiència com a investigador col·laborador en més de vint assajos clínics internacionals.
