Infermera virtual.com

Fàrmac és tota substància química que, introduïda a l’organisme, hi interactua per donar lloc a un benefici o a un perjudici. L’Organització Mundial de la Salut en fa aquesta definició: “és la substància química que, introduïda voluntàriament a l’organisme d’un subjecte, té la propietat de modificar-ne les condicions físiques o químiques”. En funció dels efectes sobre l’organisme, es parlarà de substància medicamentosa o medicament, si són beneficiosos (encara que tots els medicaments tenen efectes adversos no desitjats), o es parlarà de tòxic, si el resultat és perjudicial.

Un medicament és una substància capaç de prevenir, diagnosticar, alleujar o curar malalties o mals, o d’afectar funcions corporals o l’estat mental.

Els medicaments es componen de molècules denominades principis actius, que son la substància responsable de produir en l’organisme l’efecte farmacològic, i d’excipients, que són substàncies que en milloren l’olor, l’aspecte i la consistència o que faciliten l’administració del principi actiu.

Al llarg de la història, tots els pobles del món han plantejat hipòtesis sobre l’origen de les malalties i tots han utilitzat substàncies més o menys elaborades per prevenir, tractar o alleujar mals. En general, històricament, els medicaments s’han identificat amb remeis vegetals, tot i que hi ha civilitzacions que també han utilitzat productes minerals o derivats d’animals.

L’any 3500 aC, els sumeris ja feien servir una gran quantitat de substàncies per tractar les malalties, com el vinagre per desinfectar les ferides o l’escorça de salze per a la febre.

En el papir d’Ebers, que data del 1500 aC, considerat com un tractat de medicina, ginecologia i higiene, es fa referència a quasi 7.000 substàncies medicinals, entre les quals destaquen la ceba, l’all, la mel, la cervesa, les figues, les llavors de lli, el fonoll, la mirra, l’àloe, el safrà, l’opi i l’enciam. També usaven el cafè i el cacau com a estimulants i certs preparats de plom, coure o antimoni.

Hipòcrates (460-377 aC) és considerat el pare de la medicina. Nascut, probablement, a l’illa de Cos (Grècia), va realitzar nombrosos viatges abans d’establir-se definitivament a l’illa per dedicar-se a l’ensenyament i la pràctica de la medicina. Hipòcrates es va formar amb el seu pare, Heràclides, de qui va rebre els primers coneixements filosòfics. Considerava que la medicina havia d’abandonar la relació amb les pràctiques religioses i convertir-se en una ciència experimental.

Es creu que va ser Hipòcrates qui va recollir en una col·lecció d’escrits tot el saber relacionat amb les malalties i els mètodes que es feien servir per combatre-les. En aquests textos, es defineix la malaltia com la conseqüència d’un desequilibri entre els anomenats humors del cos, és a dir, la sang, la flegma i la bilis groga o còlera i la bilis negra o malenconia. Aquesta concepció de la malaltia com a alteració de l’equilibri humoral constitueix la base filosòfica de la medicina occidental fins a la Il·lustració. Hipòcrates proposa l’ús de plantes medicinals com a tècnica terapèutica i recomana aire pur i una alimentació sana i equilibrada.

A Roma, la medicina va tenir un desenvolupament inicial essencialment vinculat a la religió. Als alts del Quirinal hi havia un temple a la Dea Salus, la deïtat que regnava sobre totes les altres relacionades amb la malaltia, entre les que hi havia Febris, la deessa de la febre, Uterina, que tenia cura de la ginecologia, Lucina, encarregada dels parts, Fesònia, senyora de la debilitat i de l’astènia, etc. Com en altres cultures, la medicina sobrenatural romana va conservar la vigència i la popularitat fins molt després de la caiguda de l’Imperi Romà. La seva naturalesa essencialment religiosa li va permetre integrar-se amb les teories mèdiques que van sorgir en l’Imperi Bizantí i que van prevaler durant tota l’Edat Mitjana.

Molts dels metges grecs es van traslladar a Roma durant aquesta època. Segons Laín Entralgo, els primers romans que es van dedicar a la salut, ja que no hi havia metges en el sentit grec, donaven una importància especial a la dieta, una vida moderada i l’exercici físic. Un bon exemple del tipus de medicina desenvolupada durant la dominació romana, el representa Asclepíades de Prusa (124-50 aC). Asclepíades utilitzava una terapèutica molt menys agressiva que la dels altres metges grecs: les seves dietes sempre coincidien amb els gustos dels pacients, evitava purgants i emètics, recomanava repòs i massatges, receptava vi i música per a la febre, i els seus remeis eren tan simples que l’anomenaven el “dador d’aigua freda”. És interessant que Asclepíades no arribés a Roma com a metge sinó com a professor de retòrica, però, com que no va tenir èxit en aquesta ocupació, va decidir provar sort amb la medicina. El seu èxit revela el caràcter eminentment pràctic de la medicina romana, cosa que també explica que un altre llec en la professió, Auli Corneli Celsi (30 aC-50 dC), hagi escrit De Medicina, el millor llibre sobre la matèria de tota l’antiguitat. El llibre està dividit en tres parts, segons la terapèutica utilitzada: dietètica, farmacèutica i quirúrgica. Entre les causes de les malalties, esmenta les estacions, el clima, l’edat del pacient i la constitució física; entre els símptomes, considera la febre, la sudoració, la salivació, la fatiga, l’hemorràgia, l’augment o la pèrdua de pes, el mal de cap, l’orina espessa, etc. Celsi ja descriu alguns fàrmacs, que classifica en funció de les seves propietats purgants, diaforètiques, diürètiques, emètiques, narcòtiques, etc.

Durant l’Imperi Romà va existir una altra figura respectada: Galè (129-199 dC), originari de Pèrgam. Va ser cirurgià de gladiadors i va adquirir una certa experiència en el tractament de ferides, ossos, articulacions i músculs. Galè, en el tractament de les malalties, preferia deixar actuar la natura (la natura es cura a si mateixa) i considerava que el paper del metge havia de limitar-se a ajudar-la.

Per a l’ayurveda de l’Índia, els desequilibris de la relació de l’individu amb el medi (alimentació, intempèrie climàtica, estacions, tipus de vida, etc.) són les causes més importants de la malaltia. El tractament mèdic tenia la finalitat d’ajudar els éssers humans a restablir l’ordre del cosmos, un ordre religiós, moral i físic, que la malaltia havia alterat. La malaltia s’entén aquí com un desequilibri ètic i moral, com una actuació no correcta en la conducta, com un pecat voluntari o no, que pot ser corregit amb un ritual i amb la recerca de l’equilibri amb el medi.

Per als inques i els maies, la malaltia era causada per una transgressió ètica, moral o espiritual. Els asteques creien que la malaltia era provocada pels déus o per bruixots enemics. Els asteques rebien el nom del dia que naixien i els seus horòscops regien el destí, la professió, la malaltia, la salut i la durada de la vida. Els maies també feien servir la confessió expiatòria dels pecats del malalt.

Els asteques feien els diagnòstics per mitjà de l’horòscop i tenien en compte la influència dels astres en els diversos òrgans del cos. Per a la curació, a més dels medicaments, feien servir el temascal, una construcció de tova, d’un metre i mig d’alçària per dos i mig de longitud, on es practicava una teràpia higiènica i purificadora ritual, es feia suar el malalt i se li aplicaven massatges.

L’era moderna de la farmacologia va començar al segle XVI, precedida pels primers grans descobriments en el camp de la química. L’any 1546, a Alemanya, es va publicar la primera farmacopea moderna, amb una llista de centenars de drogues i productes químics medicinals, i amb instruccions explícites per a la seva preparació.

El 1921, un ortopedista (Banting) i un estudiant de medicina (Best) van aconseguir aïllar la insulina en un laboratori de Toronto. El 1853, a Estrasburg, Charles F. Gerhardt va fer el primer pas per a la fabricació de l’aspirina, que H. Guerland va sintetitzar amb èxit poc temps després. El 1876, L. Riess i S. Stricker van mostrar l’activitat de l’àcid salicílic en el tractament de la febre reumàtica. Finalment, el 1893, Felix Hoffmann, químic de la casa Bayer, va emprendre la síntesi industrial de l’aspirina.

El 1928, l’anglès Alexander Fleming, mentre estudia el cultiu dels bacteris responsables de la formació del pus (estafilococs),observa un fenomen estrany: una floridura verda ha contaminat accidentalment una placa del cultiu, i el cultiu d’estafilococs quasi ha desaparegut. Fleming identifica la floridura. Es tracta d’una soca d’un fong inferior, el Penicillium notatum. Analitza el fenomen i observa que la floridura, quan entra en contacte amb l’estafilococ, produeix un fluid bactericida (que és capaç de matar el bacteri), que Fleming és el primer a anomenar penicil·lina.

El descobriment de la penicil·lina va ser la troballa més important de la història de la medicina del segle XX, perquè, a més de crear una nova família de medicaments –els antibiòtics–, la seva aplicació va contribuir de manera decisiva a disminuir la morbiditat i la mortalitat.

Avui dia, el desenvolupament de fàrmacs es basa en el coneixement de les causes que provoquen les malalties. La biologia molecular, la genètica i l’estudi de l’evolució de la patologia de manera individualitzada fan que el futur es projecti cap a fàrmacs a la carta, específics, no tan sols per a la persona que té la malaltia, sinó per a la fase en què es troba.

Els medicaments tenen noms diversos en funció de la classificació que es faci servir: 1. Nom químic, 2. Denominacions Comunes Internacionals (DCI), 3. Nom comercial, 4. Medicament genèric.

1. Nom químic.

És el nom de la molècula, regit per les normes internacionals de la IUPAC (International Union of Pure and Applied Chemistry) i les de la IUB (International Union of Biochemistry). Aquest nom químic és molt complicat, llarg i difícil de memoritzar, per la qual cosa només resulta pràctic en mitjans especialitzats.

Exemple: N-acetil-para-aminofenol i para-acetil-aminofenol o, segons les últimes recomanacions de la IUPAC, N-(4-hidroxifenil) etanamida

2. Denominacions Comunes Internacionals (DCI).

Segons la unificació i els suggeriments de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). L’OMS aconsella que els noms genèrics siguin curts, fàcils de pronunciar i fàcilment diferenciables entre si per no originar confusions. El nom genèric mostra, amb sufixos o prefixos, el nom de la família de fàrmacs a la qual pertany (-acetamol, -ciclina, -pril, -sartan, etc.).

Exemple: paracetamol

3. Nom comercial.

És el nom de la marca. És triat pel laboratori que el comercialitza en funció de dades procedents d’estudis de mercat. Es pretén que sigui atractiu i que es relacioni amb la malaltia, la manifestació o el símptoma que vulgui tractar. Es reconeix fàcilment perquè, com que és una marca registrada, a la part dreta del nom porta una r en superíndex dins un cercle (®). Les patents dels fàrmacs poden durar fins a vint anys, temps durant el qual ningú no el pot copiar sense el permís del laboratori que el va desenvolupar.

Exemple: Gelocatil®, Algidol®, Analgilasa®, Efferalgan®, Apiretal®, Termalgin®, etc.

4. Medicament genèric.

És un medicament la patent del principi actiu del qual ja ha caducat, per la qual cosa el seu preu de mercat no està recarregat amb el percentatge destinat a les despeses d’investigació i desenvolupament. Els laboratoris que el comercialitzen han de demostrar que el principi actiu que posen a la venda és el mateix que el que va comercialitzar el laboratori original i identificar-lo afegint al nom les lletres EFG (especialitat farmacèutica genèrica).

Exemple: paracetamol EFG

La gran varietat de noms i de prestacions que hi ha al mercat per a un mateix principi actiu pot donar lloc a una certa confusió. És important aclarir alguns punts:

• Els noms comercials, incloent-hi els genèrics, d’un principi actiu comparteixen valors d’eficàcia i seguretat, per la qual cosa un tractament iniciat amb un fàrmac de marca pot continuar amb un de genèric sense que se’n modifiqui l’efecte. 
• Hi ha situacions, sobretot en malalties cròniques, en què l’estabilitat de l’efecte del medicament resulta fonamental. En són un bon exemple les patologies psiquiàtriques; en aquests casos, canvis mínims d’eficàcia poden originar una reagudització, per la qual cosa se sol mantenir el mateix preparat (la mateixa marca) durant tot el tractament.

El prospecte és el document adreçat al consumidor en què es recullen les dades més importants del fàrmac. Ha d’estar elaborat de manera que la persona que ha de consumir el medicament pugui comprendre la informació que conté. Habitualment, té aquests apartats:

1. Composició, 2. Indicacions, 3. Posologia, 4. Contraindicacions, 5. Precaucions, 6. Efectes secundaris, 7. Iteraccions, 8. Conservació i caducitat

 1. Composició

En aquest apartat s’assenyalen les substàncies presents en el fàrmac, tant el principi actiu com els excipients. Els excipients serveixen per millorar la presentació del principi aportant-hi una forma, un color, un gust o una presentació agradables. És important revisar aquest apartat, perquè hi pot haver al·lèrgia o intolerància a alguns excipients presents de forma habitual en els fàrmacs, com la lactosa, algunes aromes, xarops o colorants.

2. Indicacions

Les indicacions es tracta d’una llista de les malalties susceptibles de ser tractades amb el fàrmac.

3. Posologia

Indica la dosi o la quantitat de medicament que cal administrar en cada presa. La posologia es pot especificar per grup d’edat (nens, adults o ancians) o per pes. En aquest apartat, s’hi assenyala també la dosi màxima que es pot de consumir per dia.

4. Contraindicacions

Les contraindicacions són els casos especials en què el medicament no s’ha de consumir, ja sigui per una malaltia, per pertànyer a un grup d’edat concret (per exemple, nens o ancians) o per trobar-se en un moment concret del cicle vital, com ara l’embaràs o la lactància.

5. Precaucions

Són les situacions en què el fàrmac s’ha d’utilitzar amb molta cura, o els casos en què cal consultar el metge abans de continuar prenent el medicament (per exemple, quan apareix febre, inflamació, etc.).

6. Efectes secundaris

Els efectes secundaris, són els efectes adversos que el medicament pot provocar a l’organisme. Això no vol dir que es produeixin en totes les persones que prenen el fàrmac. Els efectes adversos enunciats en el prospecte són tots els que s’han observat durant el desenvolupament experimental del medicament. Afortunadament, el nombre de persones que pateix aquests efectes no desitjats és petit i, en la gran majoria, aquests efectes són de caràcter lleu. En qualsevol cas, en el prospecte s’indica clarament quins d’aquests efectes no desitjats són lleus i desapareixen sense prendre cap mesura i quins poden comportar un risc per a la salut i ser, per tant, motiu de consulta a l’equip de salut.

7. Interaccions

Els fàrmacs són molècules actives que, a més de produir l’efecte desitjat davant una malaltia, poden modificar la resposta de l’organisme a altres substàncies. És important saber que les interaccions farmacològiques poden fer minvar l’eficàcia d’un medicament o, per contra, potenciar-ne l’efecte fins a arribar a la toxicitat. Aquestes interaccions no tan sols es donen entre fàrmacs, sinó també entre fàrmacs i herbes medicinals o aliments determinats, per la qual cosa és fonamental informar el metge que prescriu el fàrmac nou de tots els tractaments que se segueixen.

8. Conservació i caducitat

El fabricant només garanteix la qualitat del medicament si es respecten les normes de conservació que s’assenyalen en el prospecte. Si aquestes condicions no es respecten, és possible que el fàrmac perdi eficàcia, que se n’escurci el període de caducitat o que se’n modifiqui el perfil de seguretat, cosa que pot donar lloc a toxicitat. És important conèixer i respectar aquestes condicions de conservació i no consumir fàrmacs si se sospita que han estat exposats a temperatures o humitat fora del rang que assenyala el fabricant o que estiguin caducats.

La investigació amb fàrmacs és un procés molt complex i llarg que implica la participació d’una gran quantitat de professionals i que culmina amb la posada al mercat d’un medicament nou. Durant el procés de desenvolupament del fàrmac, s’investiguen aspectes referents a l’eficàcia i la seguretat i es decideix la forma farmacèutica (càpsula, comprimit, xarop, sèrum intravenós, etc.) més adequada.

Els primers passos d’un fàrmac es fan sempre al laboratori, amb estudis en què les condicions d’actuació del fàrmac es reprodueixen fora de l’organisme, a fi de comprovar que la molècula que s’investiga és capaç d’actuar de la manera esperada.

Les fases següents se solen dur a terme amb animals. Es comprova que el fàrmac sigui segur a les dosis a les quals es preveu que serà utilitzat en humans i es fan estudis d’eficàcia.

L’última fase és la investigació en humans amb assaigs clínics. Aquests estudis es fan en diverses fases (primer, en voluntaris sans i, després, en persones afectades per la condició que es vol tractar) i culminen amb la posada al mercat del nou fàrmac.

Tot aquest procés, des del laboratori fins a l’assaig clínic, és molt complex i té una taxa molt baixa d’èxit, és a dir que molt poques molècules que surten del laboratori acaben convertint-se en fàrmacs, ja sigui per manca d’eficàcia o per no ser tan segures com exigeixen les autoritats sanitàries.

Hi ha moltes classificacions dels fàrmacs. Tot seguit es presenten els medicaments en funció del sistema corporal sobre el qual actuen.

1. Fàrmacs del sistema nerviós autònom, 2. Fàrmacs del sistema nerviós central, 3. Fàrmacs del sistema cardiovascular, 4. Fàrmacs de la coagulació, 5. Fàrmacs per tractar les infeccions, 6. Fàrmacs del sistema endocrí, 7. Fàrmacs del sistema respiratori, 8. Fàrmacs del sistema digestiu, 9. Altres grups de fàrmacs.

1. FÀRMACS DEL SISTEMA NERVIÓS AUTÒNOM 
   • Simpaticomimètics 
   • Blocadors adrenèrgics 
   • Parasimpaticomimètics 
   • Anticolinèrgics 
   • Relaxants musculars
2. FÀRMACS DEL SISTEMA NERVIÓS CENTRAL 
   • Analgèsics opiacis 
   • Analgèsics no opiacis 
   • Benzodiacepines: ansiolítics, hipnòtics i sedants 
   • Anestèsia local 
   • Anestèsia general 
   • Fàrmacs antiepilèptics 
   • Fàrmacs antiparkinsonians 
   • Fàrmacs antipsicòtics 
   • Fàrmacs antidepressius
3. FÀRMACS DEL SISTEMA CARDIOVASCULAR 
   • Antiarítmics 
   • Antianginosos 
   • Diürètics 
   • Antihipertensius 
   • Fluïdoteràpia
4. FÀRMACS DE LA COAGULACIÓ 
   • Heparines: heparina no fraccionada i de baix pes molecular (HBPM) 
   • Anticoagulants orals 
   • Fibrinolítics i antiagregants plaquetaris 
5. FÀRMACS PER TRACTAR LES INFECCIONS 
   • Antibiòtics
   • Betalactàmics: penicil·lines i cefalosporines
   • Aminoglucòsids
   • Glucopèptids, sulfamides i quinolones
   • Bacteriostàtics: tetraciclines i macròlids
   • Tractament de la tuberculosi
   • Antifúngics i antivirals
   • Antiparasitaris i antisèptics 
6. FÀRMACS DEL SISTEMA ENDOCRÍ 
   • Corticoides 
   • Antidiabètics: orals i insulina
     Consells de salut: Antidiabètics
     Consells de salut: Insulina
   • Estrògens i progestàgens 
   • Altres hormones 
7. FÀRMACS DEL SISTEMA RESPITATORI 
   • Tractament de l’asma i del broncoespasme 
8. FÀRMACS DEL SISTEMA DIGESTIU 
   • Antiemètics 
   • Antiulcerosos 
   • Laxants i antidiarreics 
9. ALTRES GRUPS DE FÀRMACS 
   • Antihistamínics 
   • Antiinflamatoris no esteroïdals (AINE) 
   • Citostàtics 
   • Vacunes 
   • Vitamines i oligoelements 
   • Fàrmacs dermatològics i oftalmològics