Infermera virtual.com

En el cas de les infeccions de transmissió sexual (ITS), els sistemes que estan directament relacionats amb aquestes malalties són:

• Sistema immunitari
• Teixits, membranes, pell i derivats de la pell
• Sistema reproductor femení
• Sistema reproductor masculí
• Sistema urinari

La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició és un ésser multidimensional integrat, únic i singular de necessitats i característiques, capaç d’actuar deliberadament per aconseguir les metes que es proposa, assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida i del seu propi benestar i relacionar-se amb ell mateix i amb el seu ambient en la direcció que ha escollit.

La idea d’ésser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual. Totes experimenten processos de desenvolupament i s’influencien mútuament. Cada una de les dimensions amb què es descriu la persona està relacionada permanentment i simultàniament amb les altres, i formen un tot en què cap es pot reduir o subordinar a l’altra, ni pot ser tinguda en compte de forma aïllada. Per tant, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients, i altres, en canvi, són controlats o intencionats.

Tenint sempre present aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, es poden estudiar aïlladament les modificacions o alteracions d’alguns dels processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) en diverses situacions.

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) es manifesten de diferents maneres en funció de cada agent etiològic causant de la infecció. Algunes també poden presentar diverses manifestacions per a cada un d’ells. Hi ha algunes d’aquestes infeccions, però, que no donen cap manifestació immediata, i ho fan quan la malaltia ja ha desenvolupat altres trastorns orgànics.

Es classifiquen segons: 1. Manifestacions principalment urogenitals, 2. Altres manifestacions

1. Manifestacions principalment urogenitals

• Gonorrea o gonocòccia
  • En genitals masculins: uretritis anterior aguda, és a dir una inflamació de la uretra acompanya de dolor i de supuració. Pot evolucionar cap a una curació espontània als 2 mesos o complicar-se amb una prostatitis, inflamació de la pròstata, vesiculitis, inflamació de la vesícula seminal, limfangitis, inflamació dels vasos limfàtics o l’epididimitis, inflamació de l’epidídim, conducte que connecta els testicles amb el conducte deferent i posterior als ejaculatoris.
  • Als genitals femenins pot provocar leucorrea o augment de flux vaginal, disúria o molèsties en orinar i prurigen o picor.
  • A la zona anorectal: pot ser asimptomàtic o provocar molèsties en la defecació, secreció o hemorràgia.
  • A la zona orofaríngia podria provocar molèsties localitzades o amigdalitis (inflamació de les amígdales).
  • A la conjuntiva ocular, en adults provoca envermelliment ocular, supuració i queratitis, és a dir inflamació de la còrnia. En nadons, el contagi es produeix per contacte en el moment del part.
  • En la infecció generalitzada es presenta febre, dolor articular y muscular, exantema maculopapular, és a dir erupció de la pell amb lesions supuratives, i iritis o inflamació ocular de l’iris.
• Sífilis
  • En l’adult infectat:
    • Fase primària: Es presenta un tipus de lesió anomenada “xancre”, una o diverses petites úlceres, en el lloc inicial d’infecció. Aquestes es curaran entre els 15 i els 30 dies, deixant cicatriu.
    • Fase secundaria: Mitjançant la lesió inicial, el microorganisme pot disseminar-se pel cos entre les 6 i les 8 setmanes posteriors, manifestant-se com un exantema maculopapular o erupció de la pell amb lesions supuratives. Altres manifestacions seran la limfadenitis o inflamació de ganglis inguinals, cervicals o axil·lars, els condilomes o les berrugues planes en zones humides com genitals, axil·les i sota les mames, i plaques blanquinoses en mucoses.
    • Fase latent o asimptomàtica amb una duració variable.
    • Fase tardana: Es presenten complicacions greus òssies, vasculars, oculars i neurològiques. Pot presentar-se entre els 8 i els 10 anys o no presentar-se mai.
  • En el fetus i en el nounat: Es transmet durant l’embaràs provocant des de l’avortament tardà, la mort neonatal, la infecció neonatal o la infecció latent.
    Tipus de presentació:
    • Primerenca: Abans dels 2 anys; pot ser fulminant degut a una infecció generalitzada amb lesions de pell i de mucoses, anèmia, afectació òssia i articular, de fetge i de melsa, i del sistema nerviós central.
    • Tardana: A partir dels 2 anys; provoca queratitis intersticial o creixement anòmal de vasos sanguinis a la còrnia, deformació òssia i dental, sordesa i altres manifestacions del sistema nerviós.
• Clamídia
  • En l’adult:
    • En epitelis urogenitals masculins: Es presenta com una uretritis “no-gonocòccia”, és a dir, una inflamació de la uretra no causada per la gonorrea o gonocòccia, on hi haurà supuració o exsudat moderat o lleu, aquós, tèrbol o purulent, acompanyat o no de disúria o de molèsties en orinar i pruïja o picor.
    • En epitelis urogenitals femenins: Pot ser asimptomàtic, o pot provocar malaltia pelviana inflamatòria, amb inflamació de les estructures de l’aparell genitourinari femení.
    • Oculars: Pot provocar el “tracoma”, malaltia ocular amb inflamació de les estructures oculars i envermelliment, amb complicacions si no es tracta.
    • Al sistema limfàtic. “Limfogranuloma”, és una malaltia en què hi ha una inflamació dels ganglis limfàtics o limfangitis entre els 2 i els 12 dies després del contagi que pot arribar a produir nòduls i supuració d’aquests, deixant grans cicatrius, resolent-se o complicant-se a nivell sistèmic o generalitzat.
    • Complicacions: Síndrome de Reiter, amb artritis o inflamació articular, sacroilitis o inflamació de l’articulació del maluc o iritis, inflamació de l’iris, amb queratosi o engrossiment dels palmells de les mans i de les plantes dels peus.
  • En el fetus i en el recent nascut: Pot provocar conjuntivitis i afectació pulmonar per contagi en el moment del part.
• Chancroide
  • En l’adult: Després d’un període d’incubació d’1 a 14 dies, es produeix una inflamació a la zona infectada dels genitals, o fins i tot a les natges en el cas de les persones amb genitals femenins, apareixent-hi una lesió que acabarà sent una úlcera supurativa i dolorosa.
  • En els nens: S’ha observat una variant que infecta els nens, per contacte pell amb pell infectada, que provoca el mateix tipus de lesió però en extremitats inferiors, normalment per sota del genoll.
• Granuloma inguinal o donovanosi
  • En l’adult: Després d’un període d’incubació d’1 a 6 setmanes, es produeixen uns nòduls subcutanis a la zona infectada dels genitals, apareixent-hi una lesió que acabarà sent una úlcera que sagnarà amb el contacte, no dolorosa i d’aspecte net. La lesió es podrà disseminar cap a altres teixits propers de l’aparell genitourinari, erosionant tot el teixit si no es tracta. Per contacte orogenital podria disseminar-se a l’aparell digestiu o fins i tot arribar a afectar òrgans interns.
• Vaginosi bacteriana per Gardnerella i Mobiluncus:
  • En genitals femenins: Produeix una secreció anormal de la vagina amb olor desagradable, tot i que pot passar desapercebuda.
• Malaltia pelviana inflamatòria, uretritis, vulvovaginitis i altres manifestacions genitourinàries per Mycoplasma i Ureaplasma.
  • En genitals femenins pot provocar vaginosi bacteriana, és a dir, alteració de l’equilibri de la microbiota genital, amb secreció i olor anormal, i uretritis no gonocòccia, és a dir inflamació de la uretra amb secreció i molèsties en orinar. També pot provocar infeccions en altres zones no genitals amb febre. També pot arribar a colonitzar el tracte respiratori.
  • Durant l’embaràs por provocar infecció del líquid amniòtic i trencament de membranes en el cas de l’Ureaplasma urealyticum.
• Herpes genital
  • Asimptomàtica en la majoria dels casos. En altres, apareixen lesions en forma de butllofes amb líquid serós, a les mucoses de boca, llavis i nas sobretot en el VHS-1 i als genitals en el VHS-2, tot i que també, en menor freqüència, pot passar al revés. Les lesions es curen provocant una crosta típica de la infecció herpètica o inclús úlceres. Ambdós virus son neurotròpics i neuroinvasors, és a dir que es refugien en les cèl·lules del sistema nerviós i poden causar, al cap del temps, recidives. En persones amb el sistema immunològic compromès pot provocar complicacions com encefalitis o infecció cerebral, queratitis o infecció ocular o fins i tot infecció generalitzada.
• Condilomes o berrugues genitals per virus del papil·loma humà
  • S’expressa en forma clínica (amb signes i símptomes), subclínica (amb simptomatologia molt lleu o cas inexistent) i latent (sense simptomatologia). Pel que fa a la forma clínica, la presentació habitual són les berrugues anogenitals, també anomenades “condilomes acuminats”, que es poden curar de manera espontània. En la infecció subclínica, les lesions només són visibles per colposcòpia, una tècnica exploratòria del coll uterí. En la infecció latent no és possible la detecció del virus si no és mitjançant tècniques de detecció d’ADN.

2. Altres manifestacions

• Hepatitis
  • Totes les formes d’hepatitis tenen períodes d’incubació llarg, entre 15 i 30 dies en el VHA i fins a 3 mesos en el VHB, el VHC i el VHD.
    • VHA: Es presenta de manera sobtada i autolimitada i a partir de les 2-6 setmanes de la infecció evoluciona cap a la curació espontània. Provoca icterícia, febre, diarrea, gastràlgia o dolor gàstric, anorèxia, nàusees i cansament. Aquesta fase aguda pot durar fins a 6 mesos, després la persona adquirirà anticossos de protecció a possibles reinfeccions.
    • VHB i VHD: La infecció del VHB pot ser asimptomàtica en el 80 % dels casos i autolimitada, és a dir que es cura espontàniament, deixant una protecció a possibles reinfeccions. Per altra banda, es pot presentar de manera aguda i autolimitada a parir d’1-6 mesos d’infecció, amb un quadre gripal. Aquesta fase aguda pot millorar després d’alguns mesos o convertir-se en una hepatitis B crònica, amb febre baixa, diarrea, gastràlgia, anorèxia, nàusees i cansament duran tota la vida. I pot arribar a conduir a la fibrosi o cicatrització del fetge, a la cirrosi, a la insuficiència hepàtica, al càncer i a la mort. La coinfecció amb el VHD accelerarà i malignitzarà el procés hepàtic.
    • VHC: Generalment és asimptomàtica, i en un 20-30 % de casos s’elimina el virus de manera espontània. L’altre 70-80 %, si no es tracta, cronificarà durant 20-25 anys, conduint a la fibrosi o a la cicatrització del fetge, a la cirrosi, a la insuficiència hepàtica, al càncer i a la mort.
• Síndrome d’immunodeficiència adquirida (SIDA)
  • Etapa 1 o infecció aguda o precoç: A partir de la infecció, transcorregudes 2-4 setmanes pot haver-hi un quadre gripal que pot durar algunes setmanes. En molts casos no es produeix o la persona no l’identifica amb una possible infecció.
  • Etapa 2 o fase intermèdia o crònica: Durant diversos anys, el virus de la immunodeficiència humana es multiplica activament en les cèl·lules que infecta. El sistema immunitari respon disminuint la presència de virus en sang, però no pot impedir que aquest continuï replicant-se. Si la persona es tracta, pot no arribar mai a desenvolupar la SIDA, o no fer-ho durant dècades. Si no es tracta, es produirà un debilitament del sistema immunitari i no podrà respondre davant d’altres malalties oportunistes.
  • Etapa 3 o fase avançada o de síndrome d’immunodeficiència adquirida: Hi haurà un greu deteriorament del sistema immunitari, amb una càrrega viral alta (es considera una carrega viral alta per sobre de 10.000 còpies del virus, però és un valor de referència poc consistent, ja que és molt variable) i una disminució dels CD4 per sota de 200 còpies. En aquest moment apareixeran les malalties oportunistes i els processos cancerosos i la persona podria arribar a la mort.
• Pàpules i nòduls cutanis per virus del Moluscum contagiossum
  • Afecta habitualment nens entre 2 i 5 anys, i entre els 17 i els 25 anys individus sexualment actius. Les persones amb virus de la immunodeficiència humana en solen tenir de marea freqüent. Després d’un període d’incubació d’entre 14 i 40 dies, apareixen lesions autolimitants, és a dir que es curaran de manera espontània i no deixaran cicatriu, i podran arribar a durar entre 6 mesos i 5 anys fins a la completa desaparició d’aquestes.
• Quadres vírics variables per virus de l’herpes simple (beta) tipus 5 o citomegalovirus
  • En adults: Pot causar febre, faringitis, laringitis, cansament i inflamació ganglionar. En alguns casos pot reactivar el virus de l’Epstein-Barr o “malaltia del petó” i provocar una hepatitis o inflamació de fetge. En persones amb el sistema immunològic compromès es presenta de manera més greu, amb afectació ocular, pulmonar, hepàtica i gastrointestinal.
  • En nadons amb citomegalovirus congènit, és a dir, adquirit durant la gestació, poden presentar alteracions cerebrals, del fetge, de la melsa i dels pulmons i alteracions en el creixement. A llarg termini podrien presentar alteracions auditives.
• Sarcoma de Kaposi
  • Sarcoma de Kaposi: Hi ha diferents variants del seu agent causal, el virus de l’herpes humà tipus 9 i aquestes estan distribuïdes de manera endèmica en diferents països del món i presenten pronòstics de malignitat diferent. La zona geogràfica, per tant, caracteritzarà la malignitat d’aquest tipus de càncer de pell. A Europa s’observa que les lesions púrpures de la pell es mantenen durant 10-15 anys sense malignitzar altres tipus de càncers.
  • Limfoma efusiu o de vessament primari, trastorn desencadenat també pel virus de l’herpes humà tipus 8, que produeix afectació a la cavitat pleural, al pericardi i al peritoneal cardíac en forma de vessaments limfàtics, augmentant el risc d’altres limfomes.
  • Malaltia multicèntrica de Castleman, trastorn desencadenat també pel virus de l’herpes humà tipus 8 que provoca un creixement anormal dels vasos sanguinis de les estructures del ganglis limfàtics. En alguns casos serà benigne i es podrà eliminar mitjançant cirurgia.
• Candidiasi vaginal
  • En genitals femenins: Causa una secreció anormal de la vagina amb olor desagradable, pruïja i molèsties en orinar.
• Tricomoniasi
  • En adults: Primers símptomes després dels 4 a 28 dies d’incubació.
  • En genitals femenins: Apareix inflamació, pruïja i supuració purulenta del teixit genital durant la menstruació i immediatament després degut al canvi de pH. Pot complicar-se fins a provocar vulvitis o inflamació del teixit de la vulva, molèsties en l’orinar i endometritis o inflamació de l’endometri. També poden aparèixer lesions al coll de l’úter, augmentant el risc de càncer de coll d’úter.
  • En genitals masculins: Pot produir-se uretritis irritativa o inflamació de la uretra, prostatitis o inflamació del teixit prostàtic, o fins i tot infertilitat. També pot ser asimptomàtica.
• Diarrees i altres manifestacions gastrointestinals
  • Per Campylobacter i Shigella
    • Els primers símptomes apareixen entre 2 i 5 dies després de la infecció i podent allargar-se fins als 10 dies. Apareixen diarrees que poden ser sanguinolentes, amb dolor abdominal, febre, cefalees o mal de cap, nàusees i/o vòmits de 3 a 6 dies. Es pot complicar en persones immunodeprimides. Podria complicar-se rarament i provocar infeccions en òrgans interns, avortament i alteracions neurològiques o articulars.
  • Per Entamoeba i Giardia lamblia
    • Els primers símptomes apareixen després dels 3 a 45 dies d’incubació. Després es pot resoldre de manera espontània o en altres casos pot allargar-se mesos si no es tracta. Apareixeran diarrees, amb dolor abdominal, febre, cefalees o mals de cap, nàusees i/o vòmit. En el cas de la Giardia lamblia podria provocar manifestacions fora dels intestins (extraintestinals) com erupcions maculo-papulars, (lesions arrodonides a la pell de més o menys 1 centímetre) , urticària, úlceres, poliartritis o inflamació articular, asma bronquial i alteracions oculars, entre altres, i podria cronificar amb alteracions deposicionals cròniques i pèrdua de pes. En el cas de l’Entamoeba histolytica pot arribar a produir úlceres supuratives al còlon o afectació hepàtica.
• Sarna
  • Primers símptomes després dels 5 a 15 dies d’incubació. Apareix pruïja sobretot nocturna, coincidint amb la posta d’ous sota la capa més superficial de la pell. Es pot acompanyar d’eritema o envermelliment i lesions si hi ha infecció d’aquestes o resposta d’hipersensibilitat per part de la persona, sobretot si ha passat un mes des de l’inici. Pot ser asimptomàtica en algunes persones, i en altres la pruïja i l’eritema podrien perdurar durant mesos. Es pot produir una reinfestació al cap de 4 dies.
• Lladelles o pediculosi púbica
  • Primers símptomes després dels 6 a 8 dies d’incubació. Apareix pruïja intensa i sol provocar irritació de la pell degut al rascat involuntari. Poden aparèixer petites taques marronoses a la roba interior degut a les restes de sang que deixa l’insecte en alimentar-se d’aquesta. Pot ser asimptomàtica en algunes persones. Es pot produir una reinfestació al cap de 5-15 dies, que és el temps en què els ous o les llémenes triguen a fer eclosió.
• Verola del mico

  • Té un període d’incubació de 5 a 21 dies, i la persona podrà transmetre-la a partir de l’aparició de símptomes. Els símptomes es presenten en una primera etapa amb febre, mal de cap, dolors musculars, cansament i inflamació de ganglis limfàtics. Entre els 1 i 5 dies posteriors a l’aparició de la febre es presentarà en una segona etapa, erupció a la pell, a la cara i a la resta del cos, sobretot en extremitats (palmells i plantes) i zona genital i perianal. Les lesions solen, al principi, ser planes, màcules, i evolucionen a lesions doloroses, tipus pàpules, i posteriorment a vesícules o ampolles plenes de líquid serós o transparent, que posteriorment serà pus. Aquestes acaben sent crostes. Aquest quadre recorda, tot i que en menor gravetat, a la verola, trastorn de salut erradicat als vuitanta. El període de curació sol ser entre 2 i 4 setmanes. Pot presentar-se amb major gravetat en els infants, embarassades, adults joves i persones amb el sistema immunitari compromès; relacionat amb el grau d'exposició al virus i la mateixa vulnerabilitat en termes de salut. Està recomanat l'aïllament de les persones infectades; restringir els contactes.

El diagnòstic de les infeccions de transmissió sexual (ITS) es pot donar en dos moments: amb signes o sense i símptomes aparents, és a dir abans de l’aparició d’aquests o un cop la persona ja els presenta.

Quan una persona presenta símptomes que fan pensar en un diagnòstic d’ITS, o el que ho fa pensar pot ser l’exposició a situacions de risc de contraure-les, el procediment de diagnòstic serà en termes generals:

• Fer una descripció dels símptomes i del quadre clínic que presenta la persona.
• Observar les lesions i la zona on es presenten, si és que n’hi ha, ja sigui de la zona genitourinària com la resta del cos, inclosa la palpació de ganglis limfàtics.
• Descartar altres trastorns cutanis, si hi ha lesions cutànies, o d’altres tipus, així com reaccions al·lèrgiques a determinats aliments o medicaments.
• Valorar la presència o exposició a situacions o factors de risc:
  • Haver tingut contacte íntim o sexual desprotegit amb persones diagnosticades d’una ITS en els últims dos mesos.
  • Haver tingut contacte íntim o sexual desprotegit amb persones desconegudes en els últims dos mesos.

La detecció precoç jugarà un paper molt important en l’evolució de la infecció de transmissió sexual (ITS) i en els possibles trastorns que se’n puguin derivar. Per aquest motiu fer cribratges o proves diagnòstiques en persones que no presenten símptomes, però que estan exposades a situacions o factors de risc de contraure-les, pot ser una gran eina per prevenir les complicacions posteriors i alhora frenar la transmissió d’aquestes.

Quan una persona és diagnosticada amb una ITS, és important que tant el metge de capçalera com l’infectòleg, l’especialista (en el cas d’afectació a un òrgan en concret), així com la llevadora, la infermera i altres professionals de la salut que es requereixin, treballin junts per optimitzar els tractaments i per millorar o restablir la qualitat de vida de la persona que ha estat diagnosticada.

1. Mètodes diagnòstics, 2. Quan s’ha de diagnosticar.

1. Mètodes diagnòstics

Els mètodes de diagnosi emprats són: Presa de mostres mitjançant analítica de sang o frotis d’exsudats o secrecions, i Proves ràpides de diagnòstic, normalment amb la mostra in situ de “saliva” o de “gota de sang” extreta del tou del dit.

1.1 Presa de mostres

En els cribratges o controls de prevenció rutinaris realitzats a l’atenció primària, així com a l’atenció especialitzada i hospitalària, solen ser a partir de mostres que seran analitzades al laboratori. Poden ser:

• Sang: En aquest cas s’anomena serologia, i les infeccions que se solen cribrar a partir d’aquest mètode són:
  •  Treponema pallidum (sífilis)
  • Virus de l’hepatitis A
  • Virus de l’hepatitis B
  • Virus de l’hepatitis C
  •  Virus de la immunodeficiència humana
  • Virus herpes genital
• Orina: Les infeccions que solen cribrar-se a partir d’aquesta tècnica solen ser:
  • Chlamydia trachomatis (clamídia)
  • Neisseria gonorrhoeae / gonococ (gonorrea)
• Mostra d’exsudat (secrecions): Les infeccions que solen cribrar-se a partir d’aquesta tècnica solen ser:
  • Chlamydia trachomatis (clamídia), a la vagina, a l’endocèrvix, a la uretra, al recte i a la faringe
  • Neisseria gonorrhoeae / gonococ (gonorrea), a la vagina, a l’endocèrvix, a la uretra, al recte i a la faringe
  • Treponema pallidum (sífilis), en lesions de pell i mucoses, nòduls limfàtics infectats
  • Virus herpes simple, en úlceres de pell i mucoses
  • Virus herpes genital en úlceres de pell i mucoses
  • Virus del Monkeypox MPXV en lesions i crostes de la pell

1.2 Proves ràpides de diagnòstic

Es tracta de tests en què a partir d’una petita mostra de sang o d’altres exsudats o líquids procedents del cos es podrà determinar la detecció directa del virus a la mostra, d’antigen, i/o d’anticossos, en una mitja de 15-20 min (depenent de cada test). Els diferents tests de què es disposa actualment són:

• Virus de l’hepatitis C. Aquest test ràpid determina la presència d’anticossos de l’hepatitis C (AcVHC), és a dir, indica si la persona en algun moment ha estat en contacte amb el virus de l’hepatitis C, tot i que no indicaria la presència de virus (ARN VHC) en el moment actual. Per tant, en el cas de resultat positiu, caldria fer una virèmia (analítica de virus en sang) per determinar-ho.
• Virus de l’hepatitis B. Aquest test ràpid determina la presència de l’antigen de superfície de l’hepatitis B (HbsAg), és a dir, indica que la persona està infectada del virus de l’hepatitis B, podent ser una infecció “aguda”, és a dir, recent, o “crònica”, que s’allarga en el temps, i que per tant podria transmetre’s a altres persones.
• Virus de la immunodeficiència humana. Aquest test ràpid determina la presència d’un antigen del VIH 1 i dels anticossos de VIH 1 i 2, és a dir, indica que la persona està infectada del virus de la immunodeficiència humana (VIH), podent ser una infecció “aguda” o “crònica” i per tant podria transmetre’s a altres persones.
• Treponema pallidum (sífilis). Aquest test ràpid determina la presència d’anticossos del Treponema pallidum (sífilis), és a dir, indica si la persona en algun moment ha estat en contacte amb el bacteri de la sífilis, tot i que no indicaria la presència del bacteri en el moment actual. Per tant, en el cas de resultat positiu, caldria fer analítica en sang per determinar-ho.

2. Quan s’ha de diagnosticar:

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) solen diagnosticar-se en: Cribratges d’ITS o Posterior a l’exposició de risc, o a l’aparició de signes i símptomes clínics.

2.1 Cribratges d’infeccions de transmissió sexual

La detecció precoç en persones asimptomàtiques sol dur-se a terme en cribratges o controls de prevenció rutinaris d’ITS dirigits, ja sigui a la: Població de baix risc o a  Poblacions d’alt risc, com per exemple consumidors de CHEMSEX:

2.1.1 Població de baix risc

La població en general, homes i dones que no compleixen els criteris de risc per contraure una ITS, es considera de baix risc.

En dones asimptomàtiques no gestants i de baix risc, únicament s’hauria de fer el cribratge de càncer de cèrvix segons els protocols vigents.

En el cas de dones gestants caldria fer analítica de serologia de VIH, sífilis i hepatitis B (HBs Ag)

2.1.2 Població d’alt risc

Es consideren d’alt risc les dones i els homes sexualment actius amb:

• Parella nova en els últims dos mesos.
• Més d’una parella en l’últim any.
• Parelles amb comportament de risc.
• ITS anterior o concurrent.
• Intercanvi de sexe per diners o per drogues.
• Ús inconsistent de preservatiu en parelles no monògames.

Dones

• No gestants
  
  Les dones no gestants considerades segons criteris d’alt risc, tot i no presentar cap signe o símptoma relacionat amb una ITS, mínim anualment s’haurien de fer:
  • Cribratge de càncer de cèrvix segons els protocols vigents.
  • Cribratge d’ITS: Clamídia, gonococ, sífilis, VIH, hepatitis B, C, A
• Gestants
  
  Les dones gestants considerades segons criteris d’alt risc, tot i no presentar cap signe o símptoma relacionat amb una ITS, s’haurien de fer:
  • Anàlisi: VIH, sífilis i hepatitis B (HBs Ag)
  • Cribratge d’ITS: Clamidia, gonococ, sífilis, VIH, hepatitis B (HBs Ag │ Anti-HBc) i repetir al final de l’embaràs si es continua amb comportament de risc

Homes

• Homes heterosexuals
  
  Els homes que tenen relacions sexuals amb persones del sexe contrari considerats segons criteris d’alt risc, tot i no presentar cap signe o símptoma relacionat, mínim anualment s’hauria de fer:
  • Cribratge de sífilis, VIH, hepatitis B i C.
• Homes homosexuals
  
  Els homes que mantenen relacions sexuals amb persones del mateix sexe considerats segons criteris d’alt risc, tot i no presentar cap signe o símptoma relacionat, mínim anualment s’haurien de fer:
  • analítica de VIH, sífilis, hepatitis B, C i A
  • mostra rectal i uretral de clamídia i gonococ (també faríngic)

2.2 Posterior a l’aparició de signes i símptomes

2.2.1 Població de baix risc

Dones

• No gestants
  
  En dones no gestants, considerades de baix risc segons els criteris anomenats, quan hi ha presència de signes i símptomes anogenitals i vaginals, s’hauria de fer:
  • cribratge de càncer de cèrvix
  • exploració física de l’àrea anogenital i vaginal
  • avaluació del flux vaginal: pH i test d’amines
  • examen de mostra de secrecions en fresc (microscopi)
  • cultiu vaginal
• Gestants
  
  En dones gestants que presentin signes i símptomes relacionats, considerades de baix risc segons els criteris anomenats, se seguiran les mateixes directrius que les no gestants i que les gestants asimptomàtiques de baix risc.

2.2.2 Població d’alt risc

Dones

• No gestant
  • Cribratge de càncer de cèrvix segons els protocols vigents.
  • Cribratge d’ITS: clamidia, gonococ, sífilis, VIH, hepatitis B, C i A.
  • exploració física de l’àrea anogenital i vaginal.
  • Si vaginitis (inflamació o infecció de la vagina): tricomoniasi
  • Si cervicitis (inflamació del coll de l’úter): clamídia i gonococ
  • Si úlceres: sífilis, herpes, xancre tou
• Gestants
  
  En dones gestants que presentin signes i símptomes relacionats, considerades d’alt risc segons els criteris anomenats, se seguiran les mateixes directrius que les gestants asimptomàtiques d’alt risc.

Homes

• Heterosexuals
  
  Els homes que tenen relacions sexuals amb el sexe contrari considerats segons criteris d’alt risc que presenten signes i símptomes relacionats, mínim anualment s’hauria de fer:
  • Cribratge de sífilis, VIH, hepatitis B i C
  • Valoració clínica i de les àrees afectades
  • Si uretritis: clamídia, gonococ
  • Si úlceres: sífilis, herpes, clamidiosi o limfogranuloma veneri, xancroide, granuloma inguinal o donovanosi
  • Valorar si hi ha altres presentacions clíniques
• Homes homosexuals o que tenen sexe amb altres homes
  
  Els homes que mantenen relacions sexuals amb persones del mateix sexe, considerats segons criteris d’alt risc, en presentar signes o símptomes relacionats, haurien de fer:
  • analítica de VIH, sífilis, hepatitis B, C i A
  • mostra rectal i uretral de clamídia i gonococ (també faríngia)
  • Valoració clínica i de les àrees afectades
  • Si uretritis (inflamació de la uretra): clamídia, gonococ, micoplasma, ureaplasma
  • Si úlceres: sífilis, herpes, Clamidiosi o limfogranuloma veneri, xancroide, granuloma inguinal o donovanosi
  • Valorar si hi ha altres presentacions clíniques
  • Cribratge de càncer anal en sexe receptiu

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) poden provocar trastorns de salut d’afectació local, és a dir que afecten zones concretes del cos, per exemple la zona genital, o d’afectació sistèmica, que afecten diferents parts o tot l’organisme. No tractar les ITS portarà trastorns de salut importants derivats d’aquestes i predisposarà a altres malalties, a més de tenir un gran impacte a nivell psicoemocional en l’autoestima i en l’autoconcepte, i conseqüentment en la qualitat de vida, augmentant el risc de patir ansietat o depressió.

Quan una persona és diagnosticada amb una ITS, és important que tant el metge de capçalera com l’infectòleg, l’especialista (en el cas d’afectació a un òrgan en concret), així com la llevadora, infermera i altres professionals de la salut que es requereixin treballin junts per optimitzar els tractaments i per millorar o restablir la qualitat de vida de la persona.

El diagnòstic precoç i el tractament o la teràpia individualitzada i adequada evitarà, eliminarà o frenarà l’evolució de la infecció de transmissió sexual i reduirà l’estigma d’aquests i l’impacte en l‘autoestima.

Algunes de les ITS es curen sense tractament com és el cas de la verola del mico. S’ha de fer un seguiment de les lesions que provoca tant pel professional de la salut com per un mateix, mantenir una bona higiene i desinfecció d’aquestes i evitar tocar-les. En aquest cas també serà necessari l'aïllament de les persones afectades amb símptomes i restringir-ne els contactes.

Algunes de les ITS es curen amb tractaments específics, antibiòtics i antivirals, però altres, com el VIH i el VHB, esdevenen un trastorn de salut crònic, la qual cosa vol dir que no tenen cura però sí un tractament que mantindrà l’agent responsable de la infecció en nivells indetectables o suficientment baixos per no causar trastorns de salut derivats d’aquesta.

La via d’administració dels tractaments de les ITS dependrà de cada un dels agents infecciosos, podent ser tant tòpics com sistèmics.

1.Tractaments postdiagnòstic; 2. Profilaxi preexposició (PrEP); 3. Profilaxi postexposició (PEP) i protocol d’actuació sanitària a les víctimes d’agressió sexual.

1. Tractaments postdiagnòstic

Què són? 

Són medicaments antibiòtics, antivirals, antifúngics o antiparasitaris que actuaran contra l’agent infecciós, sent diferents en cada una de les diferents ITS.

Quan estan recomanats? 

És el tractament prescrit per a les persones amb una infecció de transmissió sexual.

Com s’administren? 

S’utilitzen per via tòpica, oral, endovenosa o intramuscular, segons convingui. Tots requereixen prescripció i control mèdic i, per tant, es dispensen amb recepta. Els que s’apliquen per via tòpica, directament en pell o mucoses, requereixen seguir les recomanacions d’aplicació del fabricant i comentar-ne l’aplicació amb el professional de la salut. Els temps de tractament variaran segons cadascun.

Quins són? Segons principi actiu:

Antibiòtics:

• Clamídia o linfogranuloma veneri:
  • Azitromicina 1 g.
    • Dosi única
    • Oral
    • Control en 2-4 setmanes
  • Doxiciclina 100 mg
    • Cada 12 hores, 7-21 dies (segons prescripció)
    • Oral
• Gonocòccia:
  • Ceftriaxona 500 mg
    • Dosi única
    • Intramuscular
    • Control en 72 hores
  • + (segons criteri mèdic) azitromicina 1 g (sobretot en embaràs)
    • Dosi única
    • Oral
    • Control en 72 hores
  • Si al·lèrgia gentamicina 240 mg
    • Dosi única
    • Oral
• Sífilis:
  • Penicil·lina G: 2,4 mU
    • Dosi única
    • Intramuscular
    • En sífilis latent tardana o indeterminada, cada 7 dies durant 3 setmanes
  • En neurosífilis, penicil·lina G aquosa 3-4 milions UI
    • 10-14 dies
    • Endovenosa
  • Si al·lèrgia a la penicil·lina, doxiciclina 100 mg
    • Oral
    • Cada 12 hores, 14 dies, 28 dies si sífilis latent tardana o indeterminada
    • Si neurosífilis 2 g endovenosa cada 24 hores, 10-14 dies
• Malaltia inflamatòria pelviana (provocada per bactèries com Ueaplasma i Micoplasma, entre altres)
  • Ceftriaxona 500 mg
    • Dosi única
    • Intramuscular
    • Control en 72 hores
  • + (segons criteri mèdic) doxiciclina 100 mg
    • Cada 12 hores, 14 dies
    • Oral
  • + (segons criteri mèdic) Metronidazol 500 mg
    • Cada 12 hores, 14 dies
    • Oral
  • En embaràs, ingrés hospitalari
• Xancroide:
  • Azitromicina 1 g.
    • Dosi única.
    • Oral
• Donovanosi o granuloma inguinal:
  • Azitromicina 1 g.
    • Setmanal, mínim 3 setmanes i fins resolució
    • Oral
• Tricomoniasi:
  • Metronidazol 1,5-2 g
    • Dosi única
    • Oral
    • Control en 72 hores
  • Trinidazole 2 g (no en embaràs)
    • Dosi única
    • Oral
    • Control en 72 hores

Antivirals:

• Herpes genital:
  • Aciclovir 400 mg
    • Cada 8 hores
    • Oral
    • 500 mg en embaràs a partir de les 36 setmanes i fins al part
    • 500 mg en herpes simple
• Hepatitis B
  
  No hi ha un tractament específic per eliminar el virus de l’hepatitis B, ni per tractar l’hepatitis aguda provocada per aquesta, i per tant és un trastorn que esdevindrà crònic.
  
  L’hepatitis crònica es pot tractar amb medicaments antivirals i amb l’interferó, que poden evitar que el virus es multipliqui i desencadeni complicacions. La complicació a llarg terme d’aquest trastorn pot ser la cirrosi, que podria arribar a dur a la necessitat d’un trasplantament de fetge.
  
  
• Hepatitis C
  
  Els únics tractaments que s’utilitzaven fins al 2010 aproximadament només curaven en la meitat dels casos, provocaven molts efectes adversos i eren de llarga durada. Actualment s’utilitzen combinacions de medicaments antivirals, anomenats "Antivirals d’Acció Directa" (AAD) que curen gairebé en un 98 % dels casos, i son vàlids per a qualsevol dels genotips del virus de l’hepatitis C. Aquests medicaments es dispensen directament des de la farmàcia de l’hospital. Són els següents:
  • Glecaprevir 100 mg i pibrentasvir 40 mg
    • 3 comprimits al dia en una única presa, durant 8 o 12 setmanes.
    • Oral
  • Sofosbuvir 400 mg i velpatasvir 100 mg
    • 1 comprimit al dia durant 12 setmanes.
    • Oral

Altres combinacions que s’utilitzen tenint en compte el genotip són:

• • Grazoprevir 100 mg i elbasvir 50 mg:
    • 1 comprimit al dia
    • Es pot afegir ribavirina en casos concrets
    • Oral
  • Sofosbuvir 400 mg, velpatasvir 100 mg i voxilaprevir 100 mg
    • 1 comprimit al dia
    • Oral
• Virus de la immunodeficiència humana
  
  No hi ha un tractament específic per eliminar el virus de la immunodeficiència humana (VIH), i per tant és un trastorn que esdevindrà crònic.
  
  El VIH es pot tractar amb combinacions de medicaments antiretrovirals anomenats “tractament TARGA” (tractament antiretroviral d’alta eficàcia), que redueixen el nombre de partícules de virus lliure en sang i impedeixen la replicació d’aquest, ajudant així el sistema immunitari a recuperar-se de la infecció. D’aquesta manera s’evita que es desencadeni la síndrome de la immunodeficiència adquirida (SIDA).
  
  Per tant, aquests tractaments seran crònics, encara que la persona no arribi a tenir mai cap signe ni cap símptoma.
  
  La presa ha de ser rigorosament diària ja que, si no és així, el virus podria fer-se resistent i immune a la teràpia. Tot i fer el tractament correctament, cal tenir en compte que la persona tractada encara podria transmetre el virus per mitjà de les relacions sexuals o per via sanguínia.
  
  Es tracta, per tant, d’una combinació de 2 o 3 fàrmacs diferents, generalment ben tolerats tot i que en ocasions poden presentar efectes secundaris. Es tracta dels fàrmacs següents, classificats per famílies en funció del moment en què actuen de la replicació del virus:
  • Inhibidors de la transcriptasa inversa: Actuen sobre l’enzim del VIH que converteix l’ARN del virus en ADN que s’integrarà en el material genètic de la cèl·lula CD4 humana (cèl·lula del sistema immunitari). Aquests són: didanosina, emtricitabina, estavudina, lamivudina, zidovudina, tenofovir, efavirenz, etravirina, nevirapina, rilpivirina y doravirina.
  • Inhibidors de la proteasa: Utilitzats des de 1996. Inhibeixen l’acció de l’enzim que intervé en la formació de nous virus. Aquests són: atazanavir, darunavir, fosamprenavir, lopinavir, saquinavir i tipranavir.
  • Inhibidors de l’entrada: Inhibeixen l’entrada del VIH a la cèl·lula CD4 humana (cèl·lula del sistema immunitari). Aquests seran l’enfuvirtida i el maraviroc.
  • Inhibidors de la integrasa: Inhibeixen la integració del VIH en el material genètic de la cèl·lula humana infectada. Aquests són el raltegravir, el dolutegravir, l’elvitegravir i el bictegravir.

Altres

• Condilomes o berrugues genitals i anals:
  • Imiquimod (no en embaràs)
    • 3 cops a la setmana, màxim 16 setmanes
    • Aplicació tòpica en els condilomes
  • Podofilotoxina (no en embaràs)
    • 2 cops al dia, durant 3 setmanes i descans, cada 4 setmanes
    • Aplicació tòpica en els condilomes
  • En embaràs
    • Exèresi o extirpació quirúrgica o crioteràpia (teràpia en què s’utilitzen baixes temperatures per eliminar els condilomes).
• Sarna o escabiosi. El tractament habitual que s’utilitza són:
  • Permetrina al 5 %:
    • Tòpica i aplicada a tota la superfície corporal, insistint en les zones més afectades, és a dir entre els dits de les mans i els peus, als palmells i a les plantes, a les aixelles, al plec de sota dels pits, a l’arèola mamària, als genitals i a les natges, evitant fer-ho en les mucoses. Les ungles també s’haurien de tractar perquè hi podria haver àcars o ous com a conseqüència del rascat.
    • En infants i persones grans la infecció podria estendre’s al cuir cabellut i a la cara i, per tant, també caldria aplicar-hi el tractament, evitant el contacte amb els ulls i amb la boca.
    • Es recomana fer-ho a la nit i esperar entre 10 i 15 minuts abans de tornar-se a vestir i deixar actuar entre 8 i 14 hores. Passat aquest temps, es podria retirar amb aigua.
    • L’aplicació s’hauria de repetir després de 7 dies.
  • Ivermectina oral.
    • Oral
    • Dosi única i segons el pes de la persona
    • Repetir la toma en 2 setmanes si hi ha noves lesions i presència de paràsits

Es recomana aïllar i desinfectar tota la roba i els teixits que han estat en contacte amb la persona afectada els set dies previs a l’inici del tractament i durant aquest. La roba que es pugui rentar s’hauria de rentar mínim 10 minuts a 60 ºC o assecar-la amb l’assecadora durant 20 minuts. Tot allò que no es pugui rentar s’hauria d’embossar hermèticament mínim 7 dies abans de tornar-ho a utilitzar. Les superfícies toves amb les quals la persona hagi estat en contacte s’haurien de rentar amb sabó i passar-hi l’aspiradora amb broc petit. Caldria desinfectar les superfícies dures amb lleixiu.

Per pal·liar la picor es poden utilitzar antihistamínics o fins i tot cremes tòpiques amb corticoides.

S’haurà de tractar de la mateixa manera i en el mateix moment aquelles persones amb les quals s’hagi conviscut i hi hagi hagut contacte de pell amb pell. Serà convenient canviar diàriament tota la roba, la roba de llit i les tovalloles.

Fins passades 24 hores després del tractament no s’haurien de compartir teixits ni tenir contacte pell amb pell, llençar tots els productes d’higiene que hagin tocat la pell afectada i no acudir al lloc de treball o a l’escola.

• Pediculosi púbica o lladelles
  
  El tractament per eliminar la pediculosis púbica o lladelles és similar al tractament de la sarna.
  
  S’haurà de tractar la persona afectada i la seva parella sexual.
  • Xampús de lindà a l’1 %.
  • Crema de permetrina a l’1 %.

S’ha d’aplicar el xampú o la crema a la zona afectada, ben seca, durant mínim 5 minuts i esbandir. S’ha de pentinar la zona amb un raspall de dents o amb una pinta espessa per aconseguir retirar les lladelles adherides al pèl.

Si cal, s’hauria de repetir l’aplicació 7 dies després.

Es recomana aïllar i desinfectar tota la roba i tots els teixits que han estat en contacte amb la zona afectada els set dies previs a l’aplicació del tractament. La roba que es pugui rentar s’hauria de rentar mínim 10 minuts a 60 ºC o assecar-la amb l’assecadora durant 20 minuts. Tot allò que no es pugui rentar s’hauria d’embossar hermèticament mínim 7 dies abans de tornar-ho a utilitzar.

2. Profilaxi preexposició (PrEP)

La profilaxi preexposició PrEP (Pre-Exposure Prophylaxis) és un mètode preventiu indicat per a persones no infectades amb virus de la immunodeficiència humana (VIH) o seronegatives que, per la seva situació personal o en determinats moments vitals, poden tenir una alta probabilitat d’exposició al VIH, deixant clar que no es tracta d’una vacuna.

Des de l’any 2019 a Catalunya s’ha implementat la profilaxi PrEP, recomanada per a homes que tenen sexe amb homes, dones transsexuals i persones que exerceixen la prostitució sense utilitzar el preservatiu, i és més indicada si compleixen els requisits següents:

• Haver tingut més de 10 parelles sexuals diferents en el darrer any
• Haver practicat sexe anal sense protecció
• Haver usat drogues en un context de sexe sense protecció
• Haver pres profilaxi postexposició (PEP) en diverses ocasions
• Haver tingut, almenys, una infecció de transmissió sexual de tipus bacteriana

La medicació que s’utilitza en el PrEP combina dos fàrmacs, l’emtricitabina i el tenofovir, que actuen bloquejant el VIH evitant que aquest pugui replicar-se. Per tant, encara que hi hagi hagut contacte amb el virus, s’aconsegueix bloquejar la infecció.

L’efecte protector del medicament només serà efectiu mentre es pren. Per tant, en funció de les necessitats de les persones, es pot seguir una pauta diària, respectant sempre el mateix horari, i tenint en compte que fins a la quarta dosis no s’inicia l’efecte protector i que fins a la setena no s’adquireix el màxim nivell. En altres situacions vitals, potser es prefereix seguir una pauta “a demanda” durant els períodes d’activitat sexual, havent de prendre dos comprimits conjuntament 12 hores abans de tenir relacions, o com a tard 2 hores abans, un tercer comprimit 24 hores després dels anteriors i un quart l’endemà, sempre, això sí, a la mateixa hora, aproximadament. Si es tenen relacions sexuals dos o més dies seguits, s’haurà de prendre un comprimit addicional per cada dia que es vulgui continuar estant protegit, prenent el darrer 48 hores després de l’última relació.

Aquesta pauta de PrEP a demanda, sempre supervisada per l’equip de salut, només és efectiva en homes. En dones cisgènere i transgènere hauran de seguir la pauta diària per garantir-ne la protecció.

3. Profilaxi postexposició (PEP)

3.1 Profilaxi postexposició (PEP) al virus de la immunodeficiència humana (VIH); 3.2 Profilaxi postexposició a altres infeccions de transmissió sexual (ITS);

3.1 Profilaxi postexposició (PEP) al virus de la immunodeficiència humana (VIH)

Segons la OMS, en l’actualitat la PEP és l’única manera de disminuir el risc de contraure la infecció pel VIH en les persones que s’hi han exposat, per exposició ocupacional (accident relacionat amb el treball) o no ocupacional (per relacions sexuals sense protecció, violació o ús de materials d'injecció contaminats), i per això la seva utilització està molt estesa com a part integrant de l'estratègia general de prevenció, si es fa fins a les 72 hores posteriors a l'exposició, reduint el risc fins a un 80 %.

Les directrius de l'Organització Mundial de la Salut sobre la PEP es van actualitzar el 2014 i, per primera vegada, les recomanacions de la PEP abasten tots els tipus d'exposició i tots els grups de la població, inclosos els adults, els adolescents i els nens.

Es tracta d’un tractament antiretroviral que s’haurà d’iniciar abans d’haver passat 72 hores des de l’exposició, i durant un cicle complet de 28 dies.

La pauta de PEP recomanada és la següent:

• En adults:
  • Tenofovir
  • + (segons criteri mèdic) lamivudina o emtricitabina
  • + (segons criteri mèdic) lopinavir amb ritonavir
• En nens: nens de 10 anys o menys
  • Zidovudina
  •  + (segons criteri mèdic) lamivudina

3.2 Profilaxi postexposició (PEP) en altres infeccions de transmissió sexual (ITS)

L’actuació davant d’una possible exposició a altres ITS, ja sigui per víctimes d’una agressió sexual amb penetració, o que sense conèixer l’estat serològic de la o de les parelles sexuals s’ha patit un trencament accidental del mètode de barrera, s’hauria de seguir la pauta de tractament antibiòtic següent:

• En adults:
  
  Profilaxi antibiòtica enfront de la gonocòccia, la clamídia i la tricomoniasi:
  • ceftriaxona 500 mg via intramuscular, dosi única
  • + (segons criteri mèdic) azitromicina 1 g via oral, dosi única
  • + (segons criteri mèdic) tinidazol 2 g via oral, dosi única
  • En al·lèrgics, azitromicina 2 g via oral + tinidazol 2 g via oral en dosi única
  • Si la dona està embarassada, metronidazol 2 g via oral en dosi única en lloc de tinidazol.
• En nens: Consultar “Tratamiento de las infecciones en Pediatría·Guía rápida para la selección del tratamiento antimicrobiano empírico. Abuso sexual (prevención de las infecciones de transmisión sexual)”
  • Ceftriaxona:
    • 500 mg, IM, dosi única
    • Altres opcions terapèutiques: Cefixima 8 mg/kg/d VO (via oral)[s4] [M5]  si abús anal o sospita de proctitis
  • Azitromicina:
    • 1 g en adults (15 mg/kg en < 25 kg), VO, en dosi única
    • Alternativa: Doxiciclina 100 mg/12 h VO durant 7 dies (en > de 8 anys), en menors valorar Eritromicina 40 mg/kg/d 1 setmana
  • Metronidazol:
    • Metronidazol 2 g VO monodosi, > 15 anys (15 mg/kg/dosi)

Perquè la persona amb una infecció de transmissió sexual (ITS) pugui portar una vida amb normalitat i tingui un nivell òptim d’autonomia en l’autocura és imprescindible que assumeixi la responsabilitat de la seva situació de salut i s’impliqui activament en el seu control.

1. Fonts d’informació; 2. Aplicació dels tractaments; 3. Cures i control de les lesions anogenitals i de la pell; 4. Control i gestió de la picor; 5. Control i gestió del dolor; 6. Alimentació; 7. Autoestima i acceptació; 8. Relacions amb altres persones; 9. Infeccions de transmissió sexual i COVID-19.

1. Fonts d’informació

Vivim en una època en què disposem d’informació abundant. La informació sobre les ITS pot ser complexa, confusa i en ocasions poc veraç. La manera de trobar informació precisa i actualitzada és fent servir fonts fiables i prestigioses, com ara les revistes especialitzades, els centres i les organitzacions especialitzades en ITS i les pàgines web respectives, les organitzacions de professionals de la salut, així com les agències governamentals. Té una importància especial que les fonts d’informació d’internet que s’utilitzen siguin segures i de qualitat, i en aquest sentit hi ha instruments de suport fàcils d’utilitzar per a tots els públics, com el qüestionari per avaluar pàgines web sanitàries segons criteris europeus que ajuden a discriminar si una font és fiable o no.

2. Aplicació dels tractaments

Es diferencien els següents tipus de tractaments: 2.1 Tractaments tòpics; 2.2 Tractaments orals, i 2.3 Tractaments via parenteral.

2.1 Tractaments tòpics

En algunes de les infeccions de transmissió sexual (ITS) se sol utilitzar aquesta via per tractar de manera local les lesions que se’n deriven, i caldrà tenir en compte les recomanacions generals d’administració així com les especifiques de cada medicament.

Els tractaments tòpics (per a la pell i per a les mucoses) poden ser des de pomades fins a cremes, xampús i gels.

És important que per optimitzar l’efecte dels tractaments tòpics es tinguin en compte algunes recomanacions a l’hora d’aplicar-los:

• Cal assegurar l’aplicació habitual d’olis o de cremes hidratants. Això millorarà la penetració a la pell del principis actius dels tractaments tòpics.
• S’aconsella aplicar els tractaments tòpics després de la dutxa o del bany, ja que la pell, en estar més hidratada, absorbirà millor el tractament.
• S’han d’aplicar les pomades o les cremes en petites quantitats en la lesió i amb un massatge de 2 a 4 minuts, escampant-les fins a aconseguir una capa fina i homogènia.
• Si es prefereix, es poden usar guants per aplicar el producte, però no amb gases ni cotó, ja que el fregament pot provocar més lesions o traumatismes a la pell afectada i, a més, es malgasta el producte.
• Cal aplicar el producte únicament sobre les lesions, mai en la pell sana, a excepció que estigui prescrit així, com per exemple en els casos de sarna, d’escabiosi, de pediculosi o de ladelles.
• S’ha de retirar l’excedent de crema o pomada amb una tovallola. No s’hi pot deixar.
• Cal seguir sempre les recomanacions de la infermera o del personal de la salut quant a l’aplicació dels tractaments tòpics.

2.2 Tractaments orals

La majoria dels tractaments que s’utilitzen en les ITS solen ser per aquesta via, i caldrà tenir en compte les recomanacions generals d’administració, així com les especifiques de cada medicament.

2.3 Tractaments via parenteral

La majoria dels tractaments que s’utilitzen en les ITS solen ser per via oral o tòpica, però en casos de més gravetat es pot arribar a necessitar un ingrés hospitalari i es poden arribar a necessitar medicaments administrats per via parenteral o sanguínia. Caldrà tenir en compte les recomanacions específiques indicades pels professionals de la salut.

3. Cures i control de les lesions anogenitals i de la pell

Les lesions de la pell produïdes per una infecció de transmissió sexual (ITS), ja sigui en la zona urogenital o en la perianal, o en qualsevol altra zona del cos, solen ser molestes i provoquen dolor i de vegades picor. Cal tenir-ne cura per poder recuperar la integritat de la pell.

Caldrà seguir les recomanacions específiques dels professionals de la salut per a cada una de les lesions.

Tot i això, en el cas de ferides lleus convé tenir en compte els consells següents:

• És necessari rentar la ferida amb aigua i sabó per desinfectar-la. 
• S’ha d’aplicar un antisèptic, sempre que estigui indicat per un professional de la salut, per evitar-ne la infecció. En tot cas, si es decideix posar-ne un, la povidona iodada seria l’últim, ja que és el més citotòxic. Abans són preferibles altres antisèptics, com ara els derivats de la polihexanida o, fins i tot, la clorhexidina o l’hexetidina.
• Convé tapar la ferida amb gases o apòsits estèrils.

4. Control i gestió de la picor

La picor o pruïja es defineix com un formigueig o una irritació a la pell que provoca un desig de gratar-se, l’origen del qual es troba en la resposta que dona el sistema nerviós central a agressions tant de l’exterior com de les pròpies cèl·lules de la pell. Algunes de les infeccions de transmissió sexual (ITS) poden provocar picor, ja sigui a la pell en general, com la sarna o l’escabiosi, o localitzada, a la zona anogenital com la pediculosi o les ladelles, o algunes formes de vaginitis provocades per algunes bactèries.

La picor és conseqüència directa de la ITS, i per tant quan aquesta es resol la picor desapareix, però mentrestant pot arribar a alterar el son, l’estat anímic, la capacitat de concentració i fins i tot la gana, fet que pot arribar a provocar patiment.

Recomanacions:

• S’ha de mantenir una bona hidratació de la pell, ja que millora la salut de la pell i disminueix l’envermelliment i la inflamació, sempre que no estigui contraindicat de manera expressa.
• S’ha d’aplicar fred local, com compreses fredes, guardades al congelador o, fins i tot, mantenir les cremes i els olis hidratants a la nevera i aplicar-los freds. No s’han d’aplicar glaçons directament sobre la pell.
• S’ha d’utilitzar gel de bany amb pH lleugerament àcid, entre 4 i 4,5.
• S’ha d’utilitzar roba folgada i evitar teixits sintètics.
• Convé aplicar argila verda, compreses mullades amb camamilla o gel d’àloe vera (si aquesta es tolera bé), sempre que no estigui contraindicat de manera expressa.
• Convé consultar amb l’especialista la possibilitat d’utilitzar fàrmacs amb funció antihistamínica o fins i tot anestèsica tòpica.
• Convé promoure el temps d’oci i les activitats per distreure l’atenció.
• Convé evitar consumir aliments excitants com el cafè i begudes de cola.

5. Control i gestió del dolor

En les infeccions de transmissió sexual, el dolor pot presentar-se sobretot a la zona anogenital, ja sigui per les lesions o úlceres derivades d’algunes d’aquestes o per la inflamació de teixits urogenitals, del sistema urinari o fins i tot colorectals, és a dir del sistema digestiu. Altres dolors ubicats en altres zones del cos també podrien tenir lloc com a conseqüència de complicacions avançades.

El dolor agut relacionat amb lesions a la pell i/o a les mucoses a la zona anogenital pot empitjorar amb el contacte directe i pot millorar un cop aquestes cicatritzin i es resolguin. Les persones que ho manifesten poden tenir dificultats per desplaçar-se, per eliminar, és a dir per orinar i per anar de ventre, així com per tenir relacions sexuals amb penetració.

El dolor relacionat amb la inflamació urogenital i colorectal també provocarà dificultats en l’eliminació, així com dolor persistent que només remetrà sota tractament.

El dolor és un símptoma que pot afectar la qualitat de vida de les persones que el pateixen.

Aquest influeix en l’estat d’ànim i pot arribar a provocar decaïment i ansietat i, alhora, es veurà afectat per l’estrès de la mateixa malaltia, fet que donarà lloc a un cercle viciós en què el dolor genera ansietat i l’ansietat augmenta el dolor. Per tal de poder sortir d’aquest cercle viciós és important comunicar-ho als professionals de la salut per poder dur a terme un tractament adequat per tal d’eliminar-lo o pal·liar-lo.

Vegeu consells de la infermera davant del dolor

6. Alimentació

Les persones amb una infecció de transmissió sexual (ITS), com qualsevol persona, haurien de tenir uns hàbits d’alimentació saludable. Hi ha molta controvèrsia al voltant de l’alimentació per a les persones amb determinades ITS de tipus cròniques, com el virus de la immunodeficiència humana (VIH) i el virus de l’hepatitis B (VHB), en què en el cas d’aquesta última el consum d’alcohol estaria rotundament desaconsellat. Tot i això hi ha certes recomanacions expresses, alguns aliments poc recomanats, i en cap cas no hi haurà aliments amb efectes miraculosos, que s’hauran de consultar amb la infermera, amb el metge o amb l’especialista. El que sí que és cert és que una alimentació saludable assegurarà la ingesta de nutrients imprescindibles perquè hi hagi un bon funcionament de l’organisme.

7. Acceptació i autoestima

Des del moment en què una persona és diagnosticada d’una malaltia crònica, com és en el cas de la infecció del virus de la immunodeficiència humana (VIH) i del virus de l’hepatitis B (VHB), s’inicia un procés dinàmic cap a l’acceptació del nou estat de salut. El reconeixement d’aquest nou estat s’identifica en un sentiment de pèrdua, i això fa viure un dol. Aquest dol és similar al que es pateix quan es perd una persona, un animal o un objecte estimat. Així doncs, també succeeix quan es tracta de la pròpia salut, quelcom que forma part de la persona. Hi ha diferents etapes, però no sempre es passarà per totes, ni totes les persones ho faran en el mateix ordre, ni durant el mateix temps, ni tampoc no tothom podrà arribar a l’acceptació. Fins i tot hi haurà qui pugui quedar-se estancat en alguna etapa. Tot això dependrà de les característiques de cada persona, de la informació que tinguin sobre la malaltia, dels recursos personals i de l’entorn als quals pugui accedir, de l’etapa vital que s’estigui vivint, de la malaltia en si i com d’avançada estigui. La relació amb els professionals de la salut que acompanyen aquest procés també serà un factor clau en l’evolució de la persona cap a l’acceptació.

Hi ha diversos autors que parlen sobre aquest procés. En aquest cas s’expliquen les etapes que va descriure Elisabeth Kübler Ross sobre el procés d’acceptació:

• Negació: La persona, després de conèixer el diagnòstic, no podrà creure el que li està passant, pensarà que es tracta d’un error de diagnòstic i pot, fins i tot, abandonar el tractament i no seguir les indicacions. Aquesta reacció serveix per amortir el dolor que provocarà el diagnòstic i donarà a la persona un temps per fer-se a la idea de la nova situació de salut. Si la persona no avança en el procés d’acceptació i es queda estancada en aquesta etapa, podria arribar a ser contraproduent.
• Ira: La persona ja no nega el diagnòstic, estarà enfadada i furiosa pel que li està passant i es preguntarà per què ho pateix. Aquesta etapa podria ser positiva sempre que ajudés la persona a prendre una posició activa respecte a la malaltia.
• Negociació: Ja no hi haurà enuig. La persona intentarà buscar acords per millorar la seva salut i la seva qualitat de vida. Hi haurà la creença que es trobarà una cura miraculosa. És el moment en què es busquen solucions.
• Depressió: Es pren consciència de la realitat de l’estat de salut i, inevitablement, es fa una comparació amb els altres i amb un mateix quan no hi havia la malaltia, fent èmfasis en les mancances i en les pèrdues que s’han tingut. Això provoca tristesa, desànim i pors relacionats amb el futur.
• Acceptació: Es tracta de l'etapa més adaptativa, ja que la persona accepta el seu estat de salut. No es tracta d'una etapa de conformisme o de resignació en la qual la persona es manté passiva, sinó més aviat al contrari: la persona accepta les limitacions relacionades amb la malaltia, però té un rol actiu en què hi haurà una predisposició a l’autocura i una bona adherència al tractament. Tot i això, pot no ser l’última etapa, ja que es podria tornar a qualsevol de les altres, segons circumstàncies, com per exemple un brot.

Aquest procés d’acceptació de la malaltia influenciarà i alhora es veurà influenciat per l’estat emocional de la persona i pel seu nivell d’autoestima. Si la persona es troba en un bon moment vital amb un nivell d’autoestima alt, això l’afavorirà de manera positiva en el procés d’acceptació. Igualment, el nivell d’autoestima podrà veure’s minvat si la persona elabora el procés d’acceptació amb dificultat.

En aquest sentit, serà important que per arribar a acceptar la malaltia es treballi per cercar la comoditat en el cos fent accions que acostin la persona al seu cos, a l’autocura, i evitar aquelles que l’allunyin o que amaguin la realitat.

En el cas de les infeccions de transmissió sexual (ITS) cròniques com són el VIH i el VHB, la persona connecta de seguida amb l’estigma social que l’acompanya històricament, invertint molta energia a amagar-se’n fins i tot amb les persones més properes com la parella. Serà important que poc a poc la persona aconsegueixi desconnectar-se de l’estigma social i connectar-se amb el seu estat real de salut, que inicialment no sol presentar complicacions i no ho farà si hi ha un bon control i seguiment, si més no fins passats molts anys.

Serà important, per tant, únicament tenir en compte les mesures per evitar la transmissió a altres persones i l’autocura del propi estat de salut, i sobretot no deixar de fer les activitats de la vida diària, ni allò que es desitja.

8. Relacions amb altres persones

• Amb persones d’un entorn proper
  
  Per a les persones amb una infecció de transmissió sexual (ITS), sobretot si és de llarga durada o crònica, com és el cas de la infecció del virus de la immunodeficiència humana (VIH) i del virus de l’hepatitis B (VHB), pot arribar a ser difícil compartir els sentiments que es desprenen de la vivència del pes del diagnòstic. Tot i això, serà de vital importància evitar l’aïllament i trobar la manera de mantenir el vincle positiu amb l’entorn. 
  
  Serà important que l’entorn més proper conegui el diagnòstic perquè pugui comprendre’n els sentiments o, si més no, tenir una o algunes persones de confiança amb qui poder compartir-ho, així com també la manera com es porta el diagnòstic en el dia a dia, sobretot al començament, i com això fa sentir la persona. És important que aquestes persones siguin empàtiques i sensibles, i que puguin oferir suport encara que no comparteixin o no entenguin certs aspectes de l’altra persona, és a dir acompanyar sense jutjar.
• Amb la parella
  
  Una persona amb una ITS, sobretot si és de llarga durada o crònica, com és el cas del VIH i del VHB, no hauria de tenir cap dificultat afegida a l’hora de trobar parella. El que realment pot ser el causant d’aquestes dificultats és el paper que jugarà l’acceptació de la nova situació de salut, o l’afectació dels estigmes socials en la persona. El nivell d’autoestima i d’autoconcepte en termes generals serà el que posarà barreres a la persona a l’hora de voler acostar-se o d’acceptar un apropament més íntim amb la persona que li agrada. És important que la persona es valori com un tot, no només com un diagnòstic de salut. Ni la infecció ni el propi cos hauran de ser els actors principals, sinó la persona amb el seu conjunt de qualitats.
  
  A l’inici d’una relació de parella, i quan s’està segur dels sentiments mutus, serà important trobar la manera d’explicar a l’altra persona que es té una ITS, de què es tracta i quins sentiments s’hi associen. Si la persona valora la relació, la situació de salut no serà un problema, sinó al contrari: es pot convertir en un aliat que ajudarà en tot el procés i que es convertirà en un gran suport.
  
  Llegiu l’apartat de Sexualitat.

9. Infeccions de transmissió sexual i COVID-19

Una persona amb una infecció de transmissió sexual (ITS), sobretot si és de llarga durada o crònica, com és el cas de la infecció del virus de la immunodeficiència humana i del virus de l’hepatitis B (VHB), té el mateix risc d’infectar-se pel virus causant de la COVID-19, el SARS-CoV-2, que una persona que no tingui cap ITS, independentment del tractament que estigui seguint.

Per altra banda, és important saber que la persona amb una ITS que estigui seguint un tractament i que s’hagi infectat de COVID-19 no hauria de suspendre el tractament. Tot i això s’haurà de consultar amb el professional de la salut per veure quina és la recomanació que cal seguir.

Tenir una ITS no pronostica un mal desenvolupament de la COVID-19, en cas d’estar infectat. En canvi, el risc d’empitjorament augmentarà per la presència de comorbiditats com: malalties cardiovasculars, diabetis, malaltia pulmonar obstructiva crònica, malalties renals cròniques i càncer. Només en el cas de la infecció pel VHB en persones amb carrega viral indetectable, ja sigui perquè ja la van passar o perquè estan en tractament actual, caldrà tenir una especial atenció en el cas de complicacions del SARS-CoV-2, donat que en aquest cas es sol tractar amb medicaments immunosupressors que podrien reactivar el virus de l’hepatitis B.

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) poden contraure’s des de l’inici de les relacions sexuals. Algunes ITS també es contagien per transmissió vertical o maternofilial, és a dir de mare a nadó. En principi, més enllà de l’adultesa, no hi ha canvis en la manera d’abordar-les, però sí que cal donar-los una atenció especial en l’etapa de l’adolescència. La persona amb una infecció de transmissió sexual ha de poder accedir a la informació necessària i adequada per entendre’n tots els aspectes i poder adquirir un nivell òptim d’independència en la cura i en el control de la seva salut.

1. Infeccions de transmissió sexual en la concepció, en l’embaràs, en el part i en l’alletament; 2. Infeccions de transmissió sexual en la infància; 3. Infeccions de transmissió sexual en l’adolescència; 4. Infeccions de transmissió sexual en l’adultesa i la vellesa.

1. Infeccions de transmissió sexual en la concepció, en l’embaràs i en l’alletament

Les Infeccions de transmissió sexual (ITS) són diferents trastorns de salut donats per la infecció o per la infestació de diferents microorganismes vius com virus, bactèries i altres paràsits que es transmeten d’una persona a una altra mitjançant les relacions íntimes o sexuals principalment per la via sexual, però també per la via sanguínia i vertical o maternofilial en el cas d’alguna d’aquestes.

És important recalcar que algunes d’aquestes es poden transmetre al fetus en el moment de la concepció, de l’embaràs, del part o de la lactància, que tot i que no afectarien en cap cas la capacitat reproductiva de la persona que la té, si ho podrien fer els tractaments que s’estigui prenent tant prèviament com durant aquest període, així com arribar a provocar efectes no desitjats en el fetus o en el nounat. Per això és important consultar-ho amb l’equip de salut.

1.1 Concepció; 1.2 Embaràs; 1.3 Part; 1.4 Lactància

1.1 Concepció

En el cas de les infeccions de transmissió sexual (ITS) curables, si es desitja concebre, s’ha de tenir en compte que si es fa durant la infecció activa hi ha un alt risc de transmissió d’aquesta, tant a la parella sexual com al fetus a través de la placenta, i per tant no estaria recomanat fer-ho. El moment recomanat seria posterior a la curació, i s’hauria de consultar amb l’equip de salut exactament en quin moment ja no hi hauria risc.

Si es desitja concebre si s’està fent un tractament per una infecció de transmissió sexual curable, tant si es tracta de l’home com de la dona, s’hauria de planificar el moment amb la infermera i amb l’especialista. En el cas d’estar prenent algun tractament, caldria valorar amb l’especialista si és compatible amb la concepció i, en el cas que no ho fos, quant de temps caldria esperar després de finalitzar el tractament, tant en la dona, pels seus efectes teratogènics (malformacions en el fetus), com en l’home, ja que aquest podria veure reduït el recompte d’espermatozous. Per exemple, en el cas dels antivirals utilitzats en el tractament del virus de la hepatitis C, caldria esperar fins a 6 mesos després de la finalització del tractament.

En el cas de les ITS cròniques com el virus de la immunodeficiència humana (VIH) i del virus de l’hepatitis B, si es desitja concebre s’hauria de consultar amb els professionals de la salut en quin moment i de quina manera seria més segur fer-ho. En el cas del VIH, quan es troba en un moment de càrrega viral indetectable durant un període de més 12 mesos, el risc de transmissió del virus és molt baix, però no nul. Un altre mètode que es podria utilitzar és la profilaxi preexposició (PrEP) en què la protecció és gairebé completa però no total.

Altres mètodes de concebre poden ser la fertilitat assistida o la fertilitat in vitro.

1.2 Embaràs

És important des de la primera visita informar la llevadora i l’obstetre que es té una infecció de transmissió sexual (ITS) i dels tractaments que s’han seguit o que s’estan prenent. De tota manera, en el primer i en el segon trimestre, es fa analítica d’ITS a totes les dones embarassades, segons els protocols establerts.

En el cas de les ITS curables com la sífilis, a més d'afectar la dona embarassada també es pot transmetre al fetus, produint la sífilis congènita, augmentant el risc d’avortament o de mort fetal, o provocant determinades malformacions i discapacitat intel·lectual en el nounat. Per aquest motiu ha de ser tractada el més aviat possible i es recomana l'ús del preservatiu per evitar la reinfecció.

Pel que fa a l’herpes genital, si hi ha l'antecedent d’infecció, podria reaparèixer algun episodi durant l'embaràs i s’hauria de fer tractament, sobretot les últimes setmanes i fins al part per prevenir episodis i afavorir un part vaginal amb seguretat. Si se sospita que pugui haver-hi contagi sexual, es recomana la utilització del preservatiu des del moment en què comencen les molèsties fins que es guareixen les úlceres i, sobretot, si les lesions les presenta la parella sexual.

En la infecció del virus del papil·loma humà (VPH) durant l’embaràs, poden aparèixer berrugues genitals o condilomes que desapareixeran després del part espontàniament o bé que es poden eliminar amb làser, si s’escau. El VPH es considera una infecció de baix risc per al nadó, i només es recomanaria la cesària si els condilomes obstruïssin el canal de part. En la presencia de condilomes és recomanable la utilització del preservatiu. Per altra banda, es recomana a les embarassades la vacuna del VPH.

Pel que fa a les ITS cròniques, el virus de l’hepatitis B no es transmet al fetus ni li provoca cap dany, però el virus de la immunodeficiència humana podria transmetre’s al fetus si la dona embarassada s’infectés durant aquest període, o en el cas que ja ho estigués prèviament i no estigués seguint cap tractament. És important mantenir una carrega viral indetectable en tot moment.

1.3 Part

Durant el treball del part, el risc de transmissió de les infeccions de transmissió sexual (ITS) és elevat, per això serà important haver resolt aquelles que siguin curables, i per a les que són cròniques caldrà un seguiment per part dels professionals de la salut.

En alguns casos, el nounat infectat podria presentar símptomes específics. En altres, com la sífilis, la infecció podria passar desapercebuda al naixement, podent donar seqüeles posteriors, físiques i mentals permanents en el nadó, o convertir-se en infecció crònica.

En el cas de l’herpes genital, durant el part es podria transmetre al nounat, sobretot si es tracta d’un primer episodi. La infecció del nounat podria ser molt greu i aparèixer passats uns dies del naixement, produint lesions a la pell, als ulls o al sistema nerviós central. En aquests casos, per prevenir el contagi, estaria recomanada una cesària.

Tant la clamídia com el gonococ podrien passar desapercebuts durant l'embaràs i podrien transmetre’s al nounat en el moment del part, produint, sobretot, una infecció ocular greu, una infecció pulmonar en el cas de clamídia o una infecció generalitzada en el cas de gonococ. Per evitar la infecció ocular es recomana a tots els nounats que després del part se’ls apliqui una pomada ocular.

En el cas del virus de la immunodeficiència humana el risc de transmissió és molt baix si es fa un seguiment, sobretot els dies previs al part, per assegurar-se que la mare té una càrrega viral indetectable. El risc augmenta si hi ha trencament de la bossa de líquid amniòtic molt temps abans del part, que el futur nounat empassi part d’aquest líquid, que el part sigui feixuc i de llarga durada, o que no es netegi l’interior de la boca del nounat en néixer. En dones a les quals es detecta càrrega viral, es recomana dur a terme una cesària abans de l’inici de les contraccions de part.

En el cas del virus de l’hepatitis B el risc de transmissió durant el part és molt alt, ja sigui per via vaginal com per cesària. Aquest risc gairebé desapareix si s’administren al nounat, immediatament després del part, immunoglobulines específiques per al virus de l’hepatitis B, i s’inicia la pauta profilàctica de vacunació contra l’hepatitis B. En el cas del virus de l’hepatitis C, la transmissió durant el part té un risc baix, ja sigui un part vaginal o per cesària. Aquest risc, però, anirà en relació a la càrrega viral de la mare.

La coinfecció de diverses ITS augmentarà el risc de transmissió al nounat durant el part, per això serà molt important haver iniciat un seguiment amb l’equip de salut des d’abans de la concepció.

1.4 Lactància

No totes les malalties de transmissió sexual es transmeten a través de la llet materna. Caldrà la valoració de l’equip de salut per valorar-ne el risc.

En el cas del virus de la immunodeficiència humana, donat que s’elimina per la via de la llet materna, sí que presenta un alt risc de transmissió al nounat. Per tant, estaria desaconsellat donar el pit. No obstant això, si la mare té una bona adherència al tractament antiretroviral i presenta una càrrega viral indetectable, el risc de transmissió disminueix. Per aquest motiu caldria valorar amb l’equip de salut si es podria dur a terme la lactància o no.

Pel que fa al virus de l’hepatitis C i B, si s’ha fet correctament la profilaxi postnaixement presenten un risc molt baix, gairebé nul, de transmissió per la via de la llet materna. Per tant, no estaria desaconsellat l’alletament matern.

2. Infeccions de transmissió sexual en la infància

2.1 Transmeses per via vertical o maternofilial; 2.2 Transmeses per abús sexual a menors

2.1 Transmeses per via vertical o maternofilial

Algunes infeccions de transmissió sexual (ITS) podrien ser transmeses de mare a fill per via vertical com el virus de la immunodeficiència humana, el virus de l’hepatitis B i C, la sífilis, el virus del papil·loma humà, el trachomatis, el gonococ, el treponema vaginalis o el virus de l’herpes simple.

Consultar l’apartat d’ITS en la concepció, l’embaràs, el part i l’alletament.

En el cas de les ITS curables, el nadó infectat s’hauria de tractar precoçment, en funció dels protocols per a cada una de les diferents infeccions, per, d’aquesta manera, no arribar a presentar cap complicació posterior. En els casos de nens provinents d’altres països on no hi hagi hagut un seguiment i un control d’aquestes infeccions, s’hauria d’abordar el tractament el més aviat possible.

En el calendari vacunal aprovat a Catalunya i a Espanya, s’estableixen les dosis necessàries per generar anticossos del virus de l’hepatitis B, que s’administra a partir dels 2 mesos de vida per tal de tenir una bona protecció.

En el cas de les ITS cròniques, hi haurà d’haver un bon control i un correcte tractament de la infecció, si s’escau, i evitar així complicacions de salut. Això permetrà que l’infant pugui portar una vida absolutament normal.

És important involucrar l’infant en l’ administració del tractament. És imprescindible fomentar una bona relació amb els professionals de la salut que l’acompanyen, ja sigui la infermera, el metge d’atenció primària o l’especialista.

S’ha d’explicar als nens de manera entenedora què és la infecció que tenen per tal que no es creïn tabús al seu voltant. Cal treballar per augmentar la seva autoestima i evitar que se sentin avergonyits o cohibits. Alhora, més enllà dels pares i de la família, els amics propers de l’infant haurien de conèixer i entendre la infecció per normalitzar-la i poder acompanyar-lo en tot moment.

2.2 Transmeses per abús sexual a un menor

Segons s’exposa en el "Pla funcional d’ITS. Protocol clínic. Àmbit Metropolità Sud", elaborat per la Generalitat de Catalunya (2018), l’abús sexual a menors, nens o adolescents, és una realitat infradiagnosticada al nostre entorn. Si un nen o una nena és diagnosticat o diagnosticada per una infecció de transmissió sexual (ITS), fet infreqüent, aquest és un indicador clar d'abús sexual. Aquesta problemàtica és més freqüent en nenes que en nens. Si hi ha aquesta sospita, cal remetre a una unitat especialitzada per completar el diagnòstic de manera multidisciplinària, on s’avaluarà l’entorn social, l’estat psicològic i les possibles dades de l’exploració física.

Des del punt de vista de les ITS, el diagnòstic en la infància serà igual que per a l’adolescent i l’adult, tot i que certes tècniques no estaran indicades.

Respecte al tractament profilàctic d’ITS en l’infant prepuberal, és a dir que encara no ha entrat a la pubertat, serà generalment contraindicat si és asimptomàtic i caldrà ser valorat pels professionals de l’equip de salut.

3. Infeccions de transmissió sexual en l’adolescència

Des del punt de vista dels aspectes més físics, tant els mecanismes de transmissió com les manifestacions clíniques, el diagnòstic i el tractament de les infeccions de transmissió sexual (ITS) en l’adolescent no es diferencien dels de l’adult.

El més destacat en aquesta etapa vital és la vulnerabilitat que presenta d’adolescent vers les ITS. En aquesta etapa, es viu un desenvolupament psicosocial i un augment de l’autonomia i de la capacitat de prendre decisions que pot portar l’adolescent a exposar-se a situacions de risc, en aquest cas de contraure ITS.

Per altra banda, l’adolescència és una etapa de la vida en què, a part de succeir-se una sèrie de canvis físics, té lloc un posicionament i una reafirmació de la persona en el seu entorn com a ésser social en què es definirà la seva personalitat. Aquest moment vital requereix certa fortalesa interna, que es podria veure minvada, o si més no alterada, davant el procés d’acceptació d’una nova situació de salut en el cas que l’adolescent s’infectés d’una ITS.

Segons s’exposa al "Pla funcional d’ITS. Protocol clínic. Àmbit Metropolità Sud", elaborat per la Generalitat de Catalunya (2018), és un factor de risc l’edat precoç de les relacions sexuals i el temps passat des de l’inici d’aquestes. Així doncs, s’ha observat que un 25 % de nois i noies en el primer any de relacions sexuals presenten la primera ITS, amb recurrències freqüents. Segons l’enquesta de Factors de Risc a l’Escola Secundària (FRESC) del 2016 als adolescents de Barcelona ciutat, el 25,1 % dels nois i el 22,7 % de les noies de 4t d’ESO havien tingut alguna relació sexual amb penetració, i a 2n de batxillerat i als cicles formatius de grau mitjà la xifra augmentava fins al 53,7 % en el cas dels nois i fins al 52,8 % en les noies havent utilitzat un mètode anticonceptiu efectiu (preservatiu, píndola o anell vaginal) en l’última relació sexual amb penetració més del 80 %. El preservatiu continua sent el mètode anticonceptiu més usat però està en descens, contràriament a la píndola de l’endemà, que ha augmentat en alumnes de 4t d’ESO, en què els nois diuen haver-la usat en un 17,0 % i les noies en un 23,0 %.

Fer controls rutinaris en l’adolescent sobre les possibilitats de contraure ITS és fonamental, tot i que sovint no s’arriba a produir ja que, tot i reconèixer el concepte de menor madur, hi ha dubtes per part dels adolescents sobre confidencialitat i privacitat que poden arribar a ser una barrera a l’hora de buscar consell mèdic.

El professional de la salut a l’hora de fer una anamnesi en termes de sexualitat ha de ser curós, però alhora clar, directe, explícit i no ha de tenir prejudicis i també ha d’incloure els aspectes sobre el risc d’ITS. S’ha de tenir en compte que a l’hora de fer una exploració física de l’àrea genital pot haver-hi malestar per part de l’adolescent, especialment en les noies.

Estarà recomanat en la noia adolescent sexualment activa asimptomàtica un cribratge anual per a clamídia i gonococ.

Quan la noia adolescent ha estat víctima d’abús sexual o refereix haver tingut una relació sexual de risc, s’haurà d’aplicar el protocol de profilaxi de les ITS i si és necessari segons el criteri del protocol, i també el tractament profilàctic del virus de la immunodeficiència humana (VIH).

En el cas d’adolescents diagnosticats d’una ITS, sobretot en el cas del VIH, serà important acompanyar l’adolescent perquè no organitzi la seva vida en funció de la malaltia, sinó que se senti com qualsevol adolescent capaç i digne de fer tot allò que es proposi. Serà convenient que aprengui a viure aquesta nova situació de salut com quelcom que forma part de la vida de la persona, no com allò que la defineix ni contra la qual cal lluitar o de la qual s’ha de fugir.

Forma part de les cures de salut ajudar a entendre la responsabilitat que comporta la possibilitat de transmissió si no es tenen en compte les mesures de protecció. També és important la comunicació amb els pares de l’adolescent, que en la majoria dels casos també hauran de passar per un procés d’acceptació de la nova situació de salut i seran els que l’hauran d’acompanyar des d’una posició activa i respectuosa.

És interessant conèixer altres persones del mateix grup d’edat que es troben en la mateixa situació de salut i poder formar part d’un col·lectiu o d’una xarxa associativa al voltant d’aquesta per trobar punts en comú i compartir tant els problemes i les preocupacions com els aspectes positius.

Per evitar l’aïllament que pot provocar la nova situació de salut, podria ser interessant per a l’adolescent compartir, explicar i fins i tot involucrar-se en la divulgació d’informació veraç respecte de la malaltia, i així evitar l’estigmatització deguda a la desinformació.

4. Infeccions de transmissió sexual en l’adultesa i la vellesa

Les persones amb infeccions de transmissió sexual (ITS) curables no solen presentar alteracions o complicacions en els seus cicles hormonals un cop tractada i curada la infecció, en el cas que s’hagi abordat abans de l’aparició de trastorns relacionats.

Les persones amb ITS cròniques en tractament i seguiment per l’equip de salut tampoc no veurien alterats els seus cicles hormonals més enllà de les casuístiques personals, com passaria amb persones no infectades, sempre que no hagin aparegut trastorns relacionats abans d’haver iniciat el tractament i el seguiment.

L’adult gran amb una infecció de transmissió sexual crònica, com podria ser el virus de la immunodeficiència humana, no presentarà diferencies degeneratives específiques per aquest motiu respecte a un adult grans que no la presenti.

És important conèixer el maneig de les infeccions de transmissió sexual (ITS) en les diferents situacions de vida:

1. Sexualitat; 2. Vacunacions; 3. Donacions de sang i teixits; 4. Mares i pares amb fills amb una infecció de transmissió sexual; 5. Conviure amb una persona amb una infecció de transmissió sexual; 6. Àmbit laboral; 7. Drets i deures; 8. Associacions i grups de suport.

1. Sexualitat

La persona amb una infecció de transmissió sexual (ITS) curable, abans i durant el tractament, haurà de tenir precaucions a l’hora de tenir relacions sexual, donat que podria transmetre la infecció a les seves parelles sexuals. Un cop curada la infecció, com qualsevol altra persona, haurà de prendre les precaucions habituals per no tornar a infectar-se.

La persona amb una ITS crònica o de llarga durada, de la mateixa manera, haurà de tenir precaucions a l’hora de tenir relacions sexual, donat que podria transmetre la infecció a les seves parelles sexuals i alhora també podrien coinfectar-se’n altres. Val la pena conèixer els mètodes actuals de protecció i valorar-ne el millor ús.

Més enllà del risc de transmissió associat a les relacions sexuals, des del moment del diagnòstic apareixeran molts factors que influenciaran en la gestió de la pròpia sexualitat en les persones amb una ITS, així con en les seves parelles sexuals:

1.1 Estigma social,1.2 Lesions genitals,1.3 Baixa autoestima,1.4 Tractaments que modifiquen la libido.

1.1 Estigma social

El diagnòstic d’una infecció de transmissió sexual sol ser, si més no, impactant. Quelcom que marca un abans i un després, no només per les implicacions que un mateix creu que hi haurà en la pròpia salut física, sinó també per les implicacions relacionals, tant amb l’entorn més proper i íntim com amb la resta de persones en general. Tot plegat és conseqüència de l’estigma social històric que hi ha d’algunes de les infeccions de transmissió sexual (ITS), perquè avui dia la majoria d’aquestes són curables de manera relativament ràpida i senzilla, i les que cronifiquen, gracies al tractament i al seguiment, solen tenir una bona evolució.

Aquest estigma social afecta sobretot l’esfera sexual de la persona que té la ITS, ja que aquesta, durant el procés d’acceptació del nou estat de salut, possiblement veurà afectada la visió de la pròpia sexualitat.

Històricament les ITS en general han tingut llargs períodes de mal pronòstic, causant lesions i complicacions doloroses i fins i tot la mort, com la de la sífilis primerament i la del virus de la immunodeficiència humana més tard. La manca de tractaments efectius evocava les persones que s’infectaven a malalties que se’n derivaven, i sobretot als judicis morals de l’època.

Les persones que desenvolupaven aquestes malalties i aquestes complicacions eren jutjades per la seva moralitat i excloses de la societat per por al contagi.

La ignorància i la desinformació de les comunitats socials i l’ús de la moralitat des dels poders opressors dels estaments religiosos i polítics han estat, al llarg de la historia, la base de l’estigma encara actual de la majoria de les ITS.

En l’actualitat, tot i tenir a l’abast fonts d’informació veraç i assequible a tothom, continua havent-hi un rebuig i una por inicial cap a segons quines ITS, fet que s’esvaeix quan la persona s’informa de la facilitat de tractament i de la bona evolució d’aquestes infeccions.

1.2 Lesions a la zona genital

Les lesions a la zona genital que poden tenir lloc en algunes de les infeccions de transmissió sexuals poden provocar picor, coïssor o cremor, així com una menor elasticitat en la pell que pot arribar fins i tot a provocar clivelles o ferides. Aquestes poden aparèixer tan a la pell de la zona púbica com a la zona perineal o a les mucoses de la zona interna de la vagina o de l’anus.

Aquestes lesions poden arribar a dificultar les relacions sexuals. S’hauria de reduir la fricció amb lubricants, evitar teixits de licra o sintètics, sent millor de cotó i transpirables, així com assegurar una bona higiene de la zona íntima però evitar-ne la higiene excessiva (menys de 2 cops al dia, incloses les dutxes), i l’ús de tovalloletes íntimes.

Serà de gran importància seguir el tractament, tant oral com tòpic en el cas que així es recomani, per a la curació de les lesions a la zona íntima.

1.3 Baixa autoestima

Hi ha una creença errònia que relaciona la satisfacció sexual amb l’atractiu físic normatiu construït des de les grans empreses publicitàries, no des de la realitat de les persones.

El diagnòstic d’una infecció de transmissió sexual pot comportar un canvi en la imatge corporal, ja sigui per l’aparició de lesions a la zona íntima com per l’estigma que avui dia encara acompanya aquestes infeccions, podent influir en l‘autoestima de la persona.

Quan aquesta està disminuïda pot portar a la no-acceptació del propi cos, a la vergonya i a la por al rebuig dels altres. Això pot fer que la persona eviti el contacte íntim amb altres persones. Serà molt important generar una relació de confiança abans de tenir relacions intimes, i serà recomanable poder parlar-ne i compartir-ho amb la parella sexual i expressar el que se sent i el que es necessita perquè ambdues persones puguin actuar amb respecte i comprensió.

Tot i així, hi haurà persones que potser no estiguin preparades o no vulguin compartir-ho amb les seves parelles sexuals perquè no s’han establert vincles de confiança.

1.4 Tractaments que disminueixen la libido o que provoquen disfunció erèctil

Consulteu amb un professional de la salut els possibles efectes adversos relacionats amb la libido i amb la funcionalitat sexual si se sospita que poden tenir relació amb el tractament que s’està seguint.

El tractament de l’esfera sexual de les persones que tenen una infecció de transmissió sexual, ja sigui curable o crònica, és quelcom de gran importància, i no sempre es fa a causa del fet que encara hi ha tabús a l’hora d’abordar aquest tema, tant per part de la persona com per part del professional de la salut. Quan una persona presenta alteracions en aquest sentit, hauria de comunicar-ho a l’especialista, al metge o a la infermera i, si s’escau, caldrà un abordatge multidisciplinari.

2. Vacunacions

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) en si no presenten cap contraindicació amb la vacunació, tant amb les vacunes convencionals i periòdiques com amb les excepcionals. Les precaucions en aquest sentit aniran sempre relacionades amb el tractament que s‘estigui seguint.

S’haurà de consultar amb els professionals de l’equip de salut si està recomanada la vacunació en cada malaltia i si algun dels tractaments que s’està seguint pot influenciar en aquesta.

En el cas de persones amb infecció per virus de la immunodeficiència humana, estarà recomanat assegurar la vacunació de:

• Hepatitis A i B
• Grip 
• Malaltia meningocòccica 
• Pneumònia pneumocòccica 
• Tètanus, diftèria i tos ferina

Per altra banda, avui dia hi ha la vacunació per prevenir algunes ITS que caldrà tenir en compte:

• Hepatitis A i B: aquesta vacuna forma part del calendari vacunal dels infants 
• Virus del papil·loma humà
• Verola del mico 

3. Donacions de sang i de teixits

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) curables, en general, passat el temps establert pels protocols de donació un cop tractada i curada la infecció, no limiten la persona a l’hora de poder fer una donació de sang o de teixits. No obstant això, en algunes persones la donació no serà possible, com per exemple en el cas de la sífilis o del virus de la immunodeficiència humana. En el cas de les parelles sexuals d’una persona amb una ITS, també podria haver-hi certes limitacions a l’hora de fer una donació. Per aquest motiu, es recomana consultar directament amb el Banc de Sang i de Teixits (cliqueu aquí per consultar si es por donar).

4. Mares i pares amb fills amb una infecció de transmissió sexual

L’adolescent que ha estat diagnosticat amb una infecció de transmissió sexual (ITS), sobretot si és crònica, necessitarà l’acompanyament de l’equip de salut per poder abordar la seva nova situació de salut, així com per conèixer quines són les cures i les precaucions que haurà de tenir en compte. Així mateix, aquest acompanyament s’hauria de fer amb el seu entorn familiar més proper: pares i germans. A cadascun li generarà unes dificultats i desenvoluparà uns mecanismes per poder elaborar el seu propi procés d’acceptació.

Abans d’intentar entendre la vivència dels pares amb un fill adolescent amb una ITS, serà important conèixer com se sent aquest amb el diagnòstic respecte als seus pares:

• L’adolescent viurà la malaltia d’una manera, i els pares la viuran d’una altra. Per tant, pot ser que no es trobin en el mateix nivell d’acceptació psicoemocional, i això pot generar conflictes a l’hora de gestionar les emocions. En ocasions, els pares tenen més dificultat per acceptar un diagnòstic, sobretot en les ITS cròniques o de llarga durada, i se senten més afectats i poden arribar a extrapolar aquest sentiment en l’adolescent en comptes d’intentar valorar d’una manera objectiva la vivència d’aquest.
• A l’adolescent amb pares sobreprotectors, si no aprèn a enfrontar-se als reptes vitals que poden arribar a plantejar-se, li mancaran recursos en el futur. Segons la manera com els pares s’impliquin en la gestió de la infecció, l’adolescent en comptes d’evolucionar a una persona autònoma, independent i amb capacitat d’autogestió pot esdevenir una persona dependent de les cures i de les decisions dels seus progenitors.

Els pares, d’altra banda, també experimentaran sentiments propis que els influiran en la gestió de la ITS del fill o de la filla. Igual que aquest o aquesta, ells també hauran d’elaborar el seu propi procés d’acceptació. Alguns dels sentiments que es poden manifestar són:

• Por, per l’evolució de la infecció i per la vivència del fill. En definitiva, por pel possible patiment del fill o de la filla.
• Confusió, sobretot si no es coneix ningú proper de qui se’n pugui conèixer-ne la vivència.
• Culpabilitat i autoresponsabilitat per no haver pogut evitar que el fill o la filla s’hagi contagiat.
• Ràbia i negació de la infecció del fill o de la filla. Fins i tot, en ocasions, creen tabús al voltant d’aquesta i no deixen parlar de segons quins temes que el fill o la filla potser necessita compartir. Això sol succeir quan els pares no accepten el diagnòstic.
• Frustració, si la milloria és lenta.
• Sobreprotecció del fill o de la filla allunyant-lo o allunyant-la de la responsabilitat de l’autocura i de la presa de decisions, i necessitat d’aïllar-lo o d’aïllar-la del món per evitar-li el patiment d’enfrontar-s’hi.
• Necessitat de saber-ho tot sobre la infecció de transmissió sexual, a vegades fins i tot buscant un altre diagnòstic o remeis miraculosos.
• Dificultat per prendre decisions pel que fa al tractament per por d’equivocar-se o per sentir-se qüestionats pel seu entorn o pels professionals de la salut.
• Tristesa, transmetent-la en l’ambient familiar i provocant actituds obsessives en el fill o en la filla.
• Distanciament físic per certes barreres emocionals creades, permetent únicament el contacte físic en l’aplicació de cures o de tractaments. Això evocarà un sentiment de rebuig inconscient.
• Conflictes de parella a causa de les desavinences a l’hora d’implicar-se en les cures i a l’hora de prendre decisions.

Com a tercer element, hi haurà els germans, que també hauran d’elaborar el seu propi procés d’acceptació i tindran la necessitat de formar part activa en les situacions familiars en què la infecció dels germà sigui el focus. Aquests poden manifestar:

• Enveja i gelosia per sentir que el germà que té la infecció sembla tenir més privilegis i rep més atenció dels pares i de l’entorn en general.
• Ressentiment cap als pares per no dedicar-li el mateix temps que al germà.
• Necessitat de fingir malalties, crear situacions conflictives, enfadar-se i irritar-se amb facilitat, o fins i tot tenir una actitud agressiva i hostil per castigar els pares per no sentir un tracte igualitari. Tot això solen ser conductes no conscients.

Algunes de les recomanacions que poden ajudar els pares a poder gestionar millor la malaltia del fill o de la filla i que alhora facin que aquesta pugui enfortir les relacions entre els membres de la família són:

• Parlar obertament de la infecció amb el fill o amb la filla i amb els germans i dels sentiments que aquesta evoca.
• No castigar mai quan es tracta de temes relacionats amb la infecció, ni utilitzar els tractaments ni les visites als professionals de la salut com a càstigs.
• Implicar-se per igual en l’acompanyament.
• Apoderar-se en el coneixement de la ITS, buscar informació en fonts fiables.
• Viure el present i evitar obsessionar-se amb el que podria venir.
• Evitar el negativisme i fomentar l’optimisme.
• Buscar l’acord entre ambdós progenitors i evitar els conflictes.
• Abordar la infecció com una característica més de l’adolescent, però no com l’únic tret que l’identifica i com quelcom que s’ha de cuidar i parar-hi atenció.
• Tractar l’adolescent amb normalitat.
• Mostrar a l’adolescent que no és l’única persona amb dificultats, que tothom té alguna cosa que ha de vigilar, i que moltes persones encara que no ho sembli també poden tenir algun trastorn al qual han de parar atenció.
• Fomentar la independència i l’autocura.
• Manifestar les emocions, ser afectuosos i afectius, abraçar-se i no evitar mai el contacte ni limitar-lo només a les cures. El tacte serà fonamental per a la relació i per al vincle afectiu entre els membres de la família.
• Acompanyar el fill, ajudant-lo, i a mesura que creixi i maduri, deixar que prengui les seves pròpies decisions i que poc a poc assumeixi més responsabilitat.
• Motivar el fill o la filla perquè no deixi de fer allò que vulgui i, si no es pot, ajudar-lo a buscar alternatives.
• Estar disponibles emocionalment per quan el fill o la filla necessiti compartir els sentiments, sense crear tabús.

5. Conviure amb una persona amb una infecció de transmissió sexual

Totes les persones, també les que tenen una infecció de transmissió sexual (ITS), són éssers socials que molt o poc conviuran o s‘envoltaran d’altres persones.

Les persones amb trastorns crònics, com podrien ser les ITS cròniques, encara que aquestes no alterin el dia a dia de la persona, tendeixen a no voler preocupar els altres respecte a les complicacions que puguin arribar a acompanyar la infecció. Aquesta no seria la situació ideal. Tant si es té un bon control de la infecció com si no, la persona ha de poder compartir la seva vivència de la salut amb algú proper i de confiança. Serà de gran importància, no tan sols per al benestar emocional sinó també per al procés i per al control de la infecció, que la persona pugui sentir-se acompanyada i que pugui rebre el retorn positiu de l’entorn.

La notícia d’un diagnòstic d’una ITS fa que sorgeixin situacions i circumstàncies a vegades negatives en les relacions que la persona té amb el seu entorn.

La família normalment serà el suport directe de la persona amb una ITS i, en concret, sempre hi haurà una persona que serà el suport principal i que haurà de portar el pes de l’acompanyament sobretot si es presenten dificultats. També en formaran part l’entorn proper com els amics més propers o les persones de l’entorn més institucional com els professionals de la salut, les organitzacions no governamentals o els grups d’ajuda.

Els que convisquin o siguin a prop d’una persona amb una ITS haurien de tenir present que:

• Estan convivint amb una persona que està passant per un moment difícil
• La persona pot ser que reclami més atenció, fet que podria provocar el recel d’altres membres com germans, fills, parella, etc., i aquests, encara que potser sense voler-ho, podran manifestar cert ressentiment.
• La nova situació de salut pot desencadenar canvis relacionals i de rols dins de la família a causa de la no acceptació, que podria desestabilitzar tot els membres i obligar a crear nous rols.
• Poden ocórrer canvis en l’àmbit socioeconòmic, potser per la renúncia a determinades activitats, per por al rebuig o per l’estigma.
• És habitual sentir malestar sobretot a l’inici, sensació de culpa, frustració, impotència, etc.
• La persona amb ITS pot mostrar-se distant, físicament i emocional. Per exemple, en la parella es podrà veure afectada la sexualitat.

Conviure amb una persona amb ITS voldrà dir acompanyar-la en la superació de les fases del procés d'adaptació, entenent que en alguns moments negarà la infecció, buscarà remeis miraculosos, estarà trista i podrà bolcar la seva ràbia vers la infecció injustament cap a la família i cap a l’entorn proper. Tot això serà necessari per poder continuar avançant en aquesta acceptació. De vegades la ràbia es dirigeix cap a les persones de confiança, justament perquè se sap que podran contenir-ho i fins i tot prendre-ho com a una reafirmació del vincle. També s’ha de comprendre que no totes les persones tindran la mateixa tolerància a les dificultats.

Si l’afectat és un adolescent, pot haver-hi dificultats en la relació amb els germans així com entre els pares per desacords a l’hora d’acompanyar-lo en la presa de decisions.

La parella de la persona amb una ITS pot arribar a sentir la necessitat de fugir i fins i tot sentir rebuig o pena en moments puntuals. En ocasions, la infecció podria preocupar més la parella que qui la té, i la impotència de no aconseguir la implicació de la persona que té la infecció podria comportar desavinences.

La persona que convisqui directament amb qui ha rebut un diagnòstic recent d’una ITS respecte a la persona amb una infecció de transmissió sexual hauria de:

• Tenir paciència amb els canvis d’humor, ja que no són contra la persona, sinó contra la infecció.
• No pressionar per seguir les recomanacions, els controls o els tractaments. Respectar la capacitat de decisió de qui té la ITS.
• Respectar que la persona necessiti en algun moment oblidar-se de la infecció i donar-se un petit descans.
• No prendre mai decisions per l’altra persona.
• Valorar altres aspectes de la vida més enllà de la infecció.
• Escoltar i mostrar empatia.

I, respecte a si mateix, hauria de:

• Gaudir dels seus propis moments i de la seva independència, encara que s’estigui passant per un moment difícil.
• Viure el present i gaudir-lo, i no pensar únicament en allò que podria passar.
• Viure la infecció com una part de la vida, però no com l’única cosa ni com allò que la dirigeix.
• Compartir els seus sentiments de manera sincera, siguin bons o no tan bons, i també els dubtes i les inquietuds.

6. Àmbit laboral

Les persones amb una infecció de transmissió sexual (ITS) poden arribar a sentir dificultats afegides en l’àmbit laboral i professional sobretot relacionades per l’estigma històric que aquestes provoquen socialment encara a dia d’avui.

Els trastorns crònics, sobretot si tenen limitacions associades, provoquen un impacte negatiu sobre la situació laboral de les persones que els tenen. A més, això s’agreuja en grups amb factors de vulnerabilitat, com el baix nivell educatiu, ser dona o en professions d’alta exigència. Segons el document “Situación laboral de las personas con infección por el VIH en España” publicat el 2018 pel Plan Nacional sobre el SIDA, del Ministerio de Sanidad, Consumo y Bienestar Social, segons estudis realitzats a inicis dels anys 2000 es va determinar que la infecció per VIH perjudicava l'accés, el manteniment i la reinserció als llocs de treball del grup d'edat més productiu de la població activa degut a la severitat de la malaltia i a la discriminació associada al diagnòstic. Actualment, amb els avenços en el tractament de la infecció, les persones diagnosticades del VIH han millorat en qualitat i en esperança de vida i poden portar una vida saludable i contribuir amb la força laboral a les comunitats. Segons dades del 2021, del registre de vigilància epidemiològica a Espanya, més del 97 % dels casos nous d'infecció pel virus de la immunodeficiència humana (VIH) es troben en edat laboral (16-64 anys). Més dades exposades en aquest informe fan referencia a una enquesta realitzada a una mostra amb una moderada representativitat de la població amb VIH que resideix a Espanya, en què es conclou que les persones amb aquest diagnòstic tenen diferències d'accés al mercat laboral segons el nivell acadèmic, sent únicament aquelles persones amb un nivell educatiu baix les que veritablement presenten les taxes de desocupació majors respecte de la població general. Per altra banda, es fa evident una major bretxa de gènere en aquesta població en què les dones amb la infecció presenten menor nivell d'estudis, major incapacitat laboral, major durada de la desocupació i major percentatge d'ocupacions a temps parcial.

En ocasions, una ITS crònica podria utilitzar-se com un element d’exclusió en algunes professions o en l’accés a alguns llocs de treball, sense explicació mèdica plausible. Però la realitat és que les persones amb VIH poden realitzar qualsevol ocupació amb la mateixa capacitat que qualsevol altra persona, no tenint l'obligació legal de comunicar l’estat serològic ni a la empresa ni a les persones de l'entorn laboral. Els serveis de prevenció de riscos laborals o les mútues no han d'informar l'empresa d’aquest diagnòstic. El dret a la intimitat és un dret fonamental protegit per la Constitució espanyola i també recollit a l'Estatut dels Treballadors entre els drets laborals individuals bàsics.

És, per tant, molt important no permetre que s’etiqueti les persones en funció d’un diagnòstic, sinó fer valdre les capacitats d’aquesta de manera objectiva a l’hora d’accedir a una feina. Cal tenir present en tot moment que els treballadors, tinguin un trastorn crònic o no, gaudeixen del dret de poder compaginar la vida laboral amb el propi control de salut. També serà interessant en alguns casos i amb el suport de les associacions de pacients lluitar contra les administracions i pressionar-les per canviar allò que vulneri aquests drets.

7. Drets i deures

En ocasions les persones poden sentir vulnerats els seus drets com a ciutadans en relació amb la seva salut. També, a vegades, es desconeixen quins són els deures de cadascú. Per conèixer a què es té dret, a què es pot accedir, què es pot esperar del sistema de salut i dels professionals que hi treballen i alhora allò que forma part de les responsabilitats del ciutadà podeu consultar:

- Drets i deures ciutadans 
 

8. Associacions i grups de suport

Les associacions de persones afectades per un trastorn de salut, o en aquest cas que tenen una infecció de transmissió sexual (ITS), són organitzacions sense ànim de lucre que treballen per l’apoderament de les persones i del seu entorn, oferint suport i informació veraç.

Avui dia hi ha moltes associacions adreçades a aquestes persones. Des de la Generalitat de Catalunya es recomanen tot un seguit d’associacions i de centres als quals adreçar-se en el cas no només de la infecció per VIH, sinó també per altres infeccions de transmissió sexual.

Feu clic a: On adreçar-vos 

L’acció i la presència d’aquestes associacions influeix de manera positiva en la qualitat de vida de les persones amb una ITS. Les persones que hi tenen un vincle solen estar més i millor informades i se senten més i millor acompanyades, no només pels professionals de la salut que hi treballen, sinó també per la resta de persones en la mateixa situació que en formen part, ja sigui com a voluntariat o com a col·laboradors. També s’ha observat que aquestes associacions poden arribar a ser, en ocasions, una eina terapèutica que els mateixos professionals de la salut (metge, especialista, infermera...) poden arribar a utilitzar per ajudar a millorar la gestió de l’estat de salut.

Les infeccions de transmissió sexual (ITS), més enllà del diagnòstic d’aquestes, poden acompanyar o ser acompanyades per trastorns o complicacions.

Els problemes de salut relacionats amb les ITS poden dividir-se en:

1. Comorbiditats o malalties prevalents associades
2. Trastorns psicològics associats
3. Hàbits de vida no saludables relacionats

1. Comorbiditats o malalties prevalents associades

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) curables, si són detectades i curades de manera precoç, no deixaran seqüeles.

Segons el “Pla funcional d’ITS. Protocol clínic. Àmbit Metropolità Sud”, elaborat per la Generalitat de Catalunya, les ITS esdevenen un problema de salut pública important per:

• Morbiditat elevada. Són la segona causa entre les malalties infeccioses declarades a Europa, després de les infeccions respiratòries.
• La invalidesa i les seqüeles produïdes si no hi ha un diagnòstic precoç i un tractament adequat. Per exemple, en el cas de la clamídia i la gonorrea o gonocòccia, amb malaltia inflamatòria pelviana, embarassos ectòpics i infertilitat; o, en el cas dels homes, afectació als testicles, pròstata i uretra. I, en el cas de la sífilis, si aquesta queda latent i asimptomàtica, amb el temps podria provocar afectació de teixits nerviosos o vasculars.
• La relació amb altres trastorns de salut, per exemple amb el virus del papil·loma humà o amb els càncer de cèrvix, anal, vulvar i de cavitat oral, així com també de penis en els homes.
• La transmissió transplacentària o vertical en dones embarassades, provocant complicacions associades en la dona i en el fetus/nadó.
• La transmissió en el part o en la primera etapa de la vida per l’estreta relació entre mare i nadó, provocant a aquest últim complicacions oculars i pulmonars, entre altres.
• L’increment de coinfecció del VIH en persones que presenten altres ITS.

2. Trastorns psicològics associats

Ansietat i depressió

El diagnòstic recent d’una infecció de transmissió sexual, sobretot en el cas de les cròniques o de llarga durada, pot arribar a desenvolupar trastorns psicològics d’ansietat i de depressió. Aquest fet podria tenir lloc per motius molt diversos, però, en tot cas, s’observa una relació d’aquests trastorns amb l’acceptació del diagnòstic i de l’autoestima, amb l’estigma social històric i també amb el control de la malaltia. Moltes persones identifiquen tenir trets depressius o d’ansietat però ho incorporen en el seu dia a dia sense procurar una solució. Serà important comentar amb l’equip de salut si s’observen símptomes de desànim o d’ansietat i, si s’escau, s’haurà de derivar al professional de la salut especialitzat, ja sigui psicòleg o psiquiatre, i fer un seguiment multidisciplinari.

3. Hàbits de vida relacionats

Consum de tabac i d’alcohol

Hi ha una relació entre un consum elevat de drogues legals i il·legals i grups de persones amb més alta prevalença d’infeccions de transmissió sexual. Serà important tenir en compte els factors i les conductes de protecció.

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) són diferents trastorns de salut donats per la infecció de diferents microorganismes vius com virus, bactèries i altres paràsits que es transmeten d’una persona a una altra mitjançant les relacions íntimes o sexuals.

Les ITS són evitables, però hi ha diversos factors que poden posar la persona en risc de contraure-les o, en el cas de ja de tenir-les, precipitar trastorns derivats d’aquestes.

Per això serà important conèixer i potenciar certs factors i certes conductes de protecció  per ajudar tant a la prevenció com al control de la infecció i/o dels seus trastorns derivats, si n’hi haguessin.

1. Mesures de prevenció primària; 2. Mesures de prevenció secundària

1. Mesures de prevenció primària

Les mesures de prevenció primària en les ITS fan referència a aquelles que evitaran contraure qualsevol de les infeccions esmentades per via sexual o pel contacte íntim mitjançant la modificació de les conductes de risc. Serà important conèixer la informació relacionada següent:

1.1 Mètodes preventius: de barrera i d’altres mètodes de profilaxi preexposició (PrEP);1.2 Vacunació; 1.3 Exposició a factors de risc; 1.4 Cribratge d’infeccions de transmissió sexual.

1.1 Mètodes preventius: de barrera i d’altres mètodes de protecció preexposició (PREC)

Hi ha diversos mètodes per evitar la transmissió d’ITS: Abstinència i exclusivitat sexual; mètodes de barrera; mètodes de protecció preexposició (PreP)

1.1.1 Abstinència i exclusivitat sexual:

Malgrat que no és una decisió adoptada per tothom, el mètode que redueix completament la possibilitat de contagi i de transmissió per via sexual és l’abstinència de relacions sexuals i la relació exclusiva entre dues persones no infectades.

Pel que fa al nombre de parelles sexuals, el risc de contraure algunes ITS es relaciona directament amb el nombre de parelles sexuals. Un major nombre de parelles sexuals diferents es correspon amb un major nombre d’exposicions, major exposició a persones possiblement infectades i menor control de qui ha tingut conductes de risc.

1.1.2 Mètodes de barrera:

Els mètodes preventius de barrera que hi ha avui en dia i que protegeixen de manera eficaç contra el virus de la immunodeficiència humana i contra la majoria d’altres ITS són els preservatius. Hi ha diferents tipus de preservatiu: Preservatiu masculí i Preservatiu femení 

• Preservatiu masculí:
  
  El preservatiu masculí és i ha estat històricament el mètode de barrera més eficaç per evitar les ITS. Si s’utilitza de manera correcta i sistemàtica, protegeix del virus de la immunodeficiència humana, de la gonocòccia, de la sífilis, de la infecció, de les clamídies, de les tricomones i de l’herpes genital. En altres ITS com la infecció pel virus del papil·loma humà, no presenta una eficàcia del 100 % però sí que redueix significativament el risc de contagi.
  
  Hi ha persones que presenten una hipersensibilitat o fins i tot al·lèrgia al làtex, manifestant-se des de l’afectació local per contacte, amb urticària o angioedema, fins a alteracions respiratòries, com rinitis o asma per inhalació de la pols del làtex, o fins i tot poden arribar a un quadre generalitzat greu d’anafilaxi. En aquest cas s’haurien d’utilitzar els preservatius de poliuretà o de vinil.
  
  Recomanacions en l’ús del preservatiu masculí:
  • Utilitzar sempre preservatius de làtex, poliuretà o vinil
  • Utilitzar un preservatiu nou per a cada relació sexual amb penetració
  • No reutilitzar-lo mai
  • Col·locar-lo en el moment de l’erecció i abans de la penetració, evitant que quedi aire a l’extrem
  • Retirar-lo després de l’ejaculació evitant que el contingut vessi
  • En retirar el penis de la vagina o de l’anus, després de l’ejaculació, subjectar l’extrem del preservatiu per evitar que quedi dins
  • Si s’utilitzen juntament amb lubricants, aquests només haurien de ser en base aquosa o de silicona
  • En cas de trencament, si és abans de l’ejaculació, retirar-lo i posar-ne un de nou immediatament. Si és després, caldrà acudir a una farmàcia per sol·licitar el tractament post coital en el cas de conèixer l’estat serològic de la parella (parelles sexuals de baix risc), o a un centre de salut d’urgències per valorar la possibilitat de tractament profilàctic postexposició (PEP), si no es té coneixement de l’estat de salut o serològic de la parella (parelles sexuals d’alt risc)
  • Emmagatzemar els preservatius en un lloc fosc i fresc
  • Llençar els preservatius, tant usats com no, a les escombraries
  • Si s’usen joguines sexuals, també caldrà l’ús del preservatiu en les diferents parelles
  • No utilitzar conjuntament amb el preservatiu femení
• Preservatiu femení: 
  
  El preservatiu femení de poliuretà o de nitril, igual que el masculí, redueix significativament el risc de contagi i de transmissió de les ITS.  
  
  L’ús d’aquest preservatiu, segons recomana el fabricant, només està recomanat per a la penetració vaginal, no anal. Si s’utilitza per via anal, hi ha un major risc de sagnat rectal i de desplaçament del preservatiu en comparació amb el preservatiu masculí.  
  
  L’ús d’aquest preservatiu no ha rebut una gran acceptació per part de les usuàries, sobretot pel preu, per la textura i pel so quan s’utilitza. El preservatiu de nitril sintètic sembla que té una major acceptació.  
  
  Recomanacions en l’ús del preservatiu femení:
  • Utilitzar sempre preservatius de poliuretà o de vinil
  • Utilitzar un preservatiu nou per a cada relació sexual amb penetració
  • No reutilitzar-lo mai
  • Col·locar-lo abans de la penetració, fins a 8 hores abans, assegurant-ne una col·locació correcta. Aquest té forma de bossa, amb dos anells flexibles, un per a l’interior i l’altre més gran per a l’exterior de la vagina. Per a una correcta utilització, s’haurà d’introduir l’anell intern pressionant-lo en forma de “8”, i l’exterior quedarà fixe per fora dels llavis vaginals.
  • Retirar després de la ejaculació evitant que vessi el contingut, girant l’anell exterior i estirant suaument cap a fora
  • Si s’utilitzen juntament amb lubricants, aquests només haurien de ser en base aquosa o de silicona
  • En cas de trencament, si és abans de l’ejaculació, retirar-lo i posar-ne un de nou immediatament. Si és després, caldrà acudir a una farmàcia per sol·licitar el tractament postcoital en el cas de conèixer l’estat serològic de la parella (parelles sexuals de baix risc), o a un centre de salut d’urgències per valorar la possibilitat de tractament profilàctic postexposició (PEP), si no es té coneixement de l’estat de salut o serològic de la parella (parelles sexuals d’alt risc)
  • Emmagatzemar els preservatius en un lloc fosc i fresc
  • Llençar els preservatius, tant usats com no, a les escombraries
  • Si s’usen joguines sexuals, també caldrà l’ús del preservatiu en les diferents parelles
  • No utilitzar conjuntament amb el preservatiu masculí
• Altres mètodes:
  
  Hi ha altres mètodes que s’utilitzen com a contraceptius però que no són efectius en la prevenció de les ITS, com els espermicides vaginals, és a dir pomades o gels que s’apliquen a l’interior de la vagina que alteren la mobilitat de l’espermatozou o que el maten.  
  
  L’esponja contraceptiva vaginal protegeix contra algunes ITS, com la gonorrea i la clamídia, però el seu ús incrementa el risc de candidiasi.  El diafragma protegeix enfront de la gonorrea, la clamídia i la tricomoniasi, però l’ús amb espermicides podria augmentar el risc d’infeccions bacterianes del tracte urinari en dones.  
  
  L’ús dels contraceptius hormonals ha demostrat un augment del risc de contraure ITS donada la disminució de la percepció del risc.

1.1.3 Profilaxi preexposició (PrEP)

La profilaxi preexposició (PrEP) és un mètode preventiu indicat per a persones no infectades amb virus de la immunodeficiència humana o seronegatives que, per la seva situació personal o en determinats moments vitals, poden tenir una alta probabilitat d’exposició al virus, deixant clar que no es tracta d’una vacuna.

1.2 Vacunació

La vacunació d’algunes ITS és una mesura preventiva eficaç que s’utilitza en molts països del món, de la mateixa manera que es fa amb altres malalties o trastorns. Actualment estan incloses algunes d’aquestes vacunes en el calendari vacunal comunitari, però la seva utilització també estaria lligada a factors com l’edat, el tipus de feina, els estils de vida, l’exposició a factors de risc, les coinfeccions, etc.

Les vacunes per a ITS de què es disposa actualment són contra l’hepatitis A i B, combinada o no, i contra alguns tipus del virus del papil·loma humà i contra la verola del mico.

1.2.1 Vacuna contra l’hepatitis A i B, combinades o no

El virus de l’hepatitis A no es considerada una infecció de transmissió estrictament sexual, ja que la seva via de transmissió és la fecal-oral i la parenteral o sanguínia.

Actualment, en països de renda alta, la transmissió sol ser per contacte directe, de persona amb infecció aguda a persona no infectada. El virus és eliminat per la femta, per tant en algunes pràctiques sexuals podria haver-hi risc de contagi.

La vacunació de l’hepatitis A estaria recomanada per a persones amb exposició de risc com homes que tenen sexe amb homes, en cas de brots locals d’hepatitis A en persones en grups de població amb alta prevalença d’anticossos anti-VHA.

En relació al virus de l’hepatitis B, qualsevol persona sexualment activa tindria risc de contagiar-se si no coneix l’estat serològic de les seves parelles sexuals.

La vacuna contra l’hepatitis B actualment a Espanya i a altres països està inclosa en el calendari vacunal dels infants, en fórmules vacunals que inclouen altres vacunes, i també combinada amb la vacuna de l’hepatitis A adreçada a persones que formen part de poblacions amb alt risc de transmissió i de contagi, o que fins i tot ja tenen algun diagnòstic d’ITS.

1.2.2 Vacuna contra el virus del papil·loma humà

El virus del papil·loma humà (VPH) està relacionat amb l’aparició de la displàsia cervical (cèl·lules anormals a la superfície del coll uterí) i amb el càncer de cèrvix, així com amb lesions displàsiques o de creixement cel·lular alterat, lesions vulvars i condilomes o berrugues genitals.

Està recomanada per a dones d’entre 9 i 26 anys, preferiblement abans que iniciïn les relacions sexuals, ja que la seva efectivitat disminueix un cop ja són sexualment actives.

La vacuna protegeix enfront al 70 % dels tipus de VPH responsables del possible desenvolupament del càncer de cèrvix, essent dos tipus d’aquests els principals responsables. Per al 30 % restant, no serà efectiva. Tot i això, caldrà continuar fent cribratges, és a dir, cercant de manera sistemàtica en la població per identificar les persones que podrien estar afectades pel VPH malgrat la vacunació. Actualment es vacuna totes les nenes d’11-12 anys.

1.2.3 Vacuna contra la verola del mico

A Catalunya el risc d’infecció en les persones es considera baix. La vacunació contra la verola del mico no està inclosa en el calendari vacunal, està indicada només a aquelles persones que compleixen els següents criteris:

• tenir relacions sexuals d’alt risc com:
• tenir múltiples parelles sexuals
• consum de drogues durant les relacions sexuals o CHEMSEX
• infeccions de transmissió sexual recurrents
• persones incloses dins de les indicacions de profilaxis preexposició al VIH (PrEP) o persones amb infecció per VIH en seguiment per un equip de salut a l'hospital.

Altres criteris per poder rebre la vacunació, si els previs es compleixen, són:

• Tenir més de 18 anys.
• No haver passat la malaltia.
• No haver-ne estat vacunat prèviament.
• No haver estat en contacte estret amb una persona infectada en els deu dies previs a la vacunació
• No presentar simptomatologia en el moment de la vacunació.

1.3 Evitar l’exposició a factors de risc

L’exposició a factors de risc de contraure infeccions de transmissió sexual (ITS) estarà relacionat sobretot amb l’estil de vida i amb l’aplicació de les mesures de protecció.

El nivell d’exposició al risc en una relació sexual no sempre és quelcom fàcil de determinar, ja que aquest anirà relacionat amb el tipus de pràctica sexual, així com amb el risc o amb la possibilitat que la parella o que les parelles sexuals amb les quals s’està tenint una relació sexual tinguin una ITS.

Una taula descrita en el document “Guia pràctica sobre ITS” del 2009, publicada pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, enumera el nivell de risc de major a menor segons la pràctica realitzada:

• Coit anal receptiu sense protecció
• Coit vaginal receptiu sense protecció
• Coit anal insertiu sense protecció
• Coit vaginal insertiu sense protecció
• Fel·lació amb ingestió de semen
• Contacte oroanal sense mètode de barrera
• Cunnilingus sense mètode de barrera
• Compartir estris o joguines sexuals sense protecció
• Penetració anal manual o instrumental
• Coit anal o vaginal amb protecció
• Fel·lació sense ingestió de semen
• Petons humits amb intercanvi de saliva

Altres pràctiques que s’associen a certes ITS serien:

• el sexe oral no protegit, que s’associa a un major risc d’infecció per sífilis
• el contacte directe de pell i de mucoses, que s’associa a ITS com la sífilis, el virus del papil·loma humà i l’herpes genital, en què l’ús de preservatiu només protegiria les zones cobertes per aquest.

1.4 Cribratge d’infeccions de transmissió sexual

El diagnòstic precoç de les infeccions de transmissió sexual (ITS) serà de gran importància tant a nivell de la pròpia salut, per evitar els trastorns derivats d’aquestes, com a nivell de salut comunitària, en la transmissió d’aquestes a altres persones. Aquest serà possible gràcies als cribratges que es fan des dels centres de salut específics en salut sexual, que són per a les dones els centres d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) i Medicina de Família i Comunitària (MFiC), en el cas dels homes. Tot i això, hi ha moltes altres institucions centrades en persones i en comunitats de risc que també elaboren campanyes de cribratge d’ITS, és a dir, que cerquen de manera sistemàtica en una població específica per identificar les persones que podrien tenir una infecció.

Segons el "Pla funcional d’ITS. Protocol clínic. Àmbit Metropolità Sud", elaborat per la Generalitat de Catalunya, per evitar les pèrdues de seguiment dels casos detectats o potencialment de risc s’han instaurat circuits de derivació en què es crearan censos de persones amb contactes d'alt risc per determinades pràctiques sexuals (home que té sexe amb homes, treballadors/ores del sexe comercial i homes usuaris del sexe comercial) captades pels professionals de la salut de cada zona, que seran estudiats i derivats a l’ASSIR o a l’MFiC, o directament derivats a les unitats clíniques d’ITS, si així ho prefereixen (per evitar anar als seus centres d’atenció primària de referencia).

2. Mesures de prevenció secundària

Les mesures de prevenció secundària en les infeccions de transmissió sexual (ITS) fan referència a aquelles mesures que aniran encaminades a detectar la infecció en estadis precoços podent impedir la seva progressió. Serà important conèixer la informació relacionada següent:

2.1 Profilaxi postexposició (PEP) al virus de la immunodeficiència humana; 2.2 Postexposició al virus de l’hepatitis A; 2.3 Postexposició al virus de l’hepatitis B; 2.4 Postexposició a altres possibles infeccions de transmissió sexual.

2.1 Profilaxi postexposició al virus de la immunodeficiència humana (PEP) 

La profilaxi postexposició serà eficaç en la prevenció secundària de la infecció pel virus de la immunodeficiència humana (VIH) en els casos següents:

• En les dones embarassades, per prevenir la transmissió vertical al fetus/nadó.
• En persones que han sofert una exposició al VIH per relacions sexuals, sobretot en casos de violència sexual, o per punxada accidental amb material potencialment contaminat en el consum de drogues per via parenteral.

En altres situacions caldria ser valorada de manera individualitzada la seva indicació, com per exemple en situacions de menor risc de transmissió, si han transcorregut més de 72 hores des de l’exposició o si es preveu un mal compliment de la pauta de profilàctica.

2.2 Postexposició al virus de l’hepatitis A

La profilaxi postexposició al virus de l’hepatitis A (VHA) consisteix en l’administració d’immunoglobulina humana polivalent, i estarà indicada en els casos següents:

• En persones que tenen contacte sexual amb una persona amb hepatitis A, sobretot en pràctiques oro-anals.
• En persones amb immunodepressió, ja que en aquest col·lectiu la vacuna és menys eficaç. La profilaxi postexposició al VHA podria administrar-se conjuntament amb la vacuna contra el VHA (abans de 14 dies).

2.3 Postexposició al virus de l’hepatitis B

La profilaxi postexposició al virus de l’hepatitis B consisteix en l’administració d’immunoglobulina específica homòloga en les primeres 48 hores.

2.4 Postexposició a altres possibles infeccions de transmissió sexual (PEP)

La profilaxi postexposició altres possibles ITS està indicada sobretot per a aquelles persones que han estat víctimes d’una agressió sexual amb penetració, o que sense conèixer l’estat serològic de la parella sexual o de les parelles sexuals han patit un trencament accidental del mètode de barrera.

Respecte a les accions que la persona ha de dur a terme per promoure conductes de protecció:

• Responsabilitzar-se en l’ús de mesures de protecció primària, com seria l’ús dels mètodes de barrera, la vacunació, etc.
• Fer servir fonts d’informació acreditades i rigoroses per adquirir coneixements que permetin prendre decisions saludables. Contrastar sempre que sigui necessari aquesta informació amb l’equip de salut (infermera, metge, especialista…).
• Controlar i evitar els factors i les conductes de risc que es relacionen amb les ITS.
• Identificar la xarxa de recursos (personals, familiars i socials) que cada persona pugui necessitar i utilitzar-la, com per exemple les associacions de pacients.

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) són diferents trastorns de salut provocats per la infecció de diferents microorganismes vius com virus, bactèries i altres paràsits, que es transmeten d’una persona a una altra a través de les relacions íntimes o sexuals.

Les ITS són evitables, però hi ha diversos factors que poden posar la persona en risc de contraure-les o de precipitar trastorns derivats d’aquestes. Els factors de risc són els següents:

1. Factors de risc no modificables: no n’hi hauria
2. Factors de risc modificables: estaran relacionats amb l’estil de vida i amb el fet de no tenir en compte els factors i les conductes de protecció en relació a les relacions sexuals.

Qualsevol diagnòstic de salut que impliqui cronicitat, en major o menor mesura, provocarà modificacions en la vida personal, familiar i social de la persona, i caldrà identificar-lo i gestionar-lo adequadament.

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) no haurien de modificar el dia a dia d’una persona, però inevitablement influiran d’alguna manera en la dinàmica personal, laboral i familiar, en l’oci, i en les relacions socials, sobretot a l’inici. Un cop passat el temps, el diagnòstic d’una infecció de transmissió sexual crònica passarà a ser un tret més de la persona, deixant d’influir en la vida d’aquesta.

Les respostes i les estratègies que cada persona adopti (recursos d’ajuda personal, grups de suport, associacions de persones amb la mateixa malaltia...) seran fonamentals per al procés d’acceptació i per a la normalització del diagnòstic.

Serà important seguir les recomanacions en el control de la situació de salut.

1. Repercussions personals; 2. Repercussions familiars; 3. Repercussions socials

1. Repercussions personals

• L’acceptació de la infecció i del seu concepte de cronicitat, en el cas de les ITS cròniques, i la percepció i la gestió del nivell d’autoestima. Serà important treballar en aquest procés d’acceptació.
• La normalització del diagnòstic, el nou concepte d’autocura i de control de la infecció, la nova situació de salut que s’haurà d’anar adquirint i interioritzant des del coneixement del diagnòstic. Fins aleshores, la persona potser no havia hagut de preocupar-se gaire sobre la seva salut. Des del moment del diagnòstic apareix la responsabilitat de l’autocura, importantíssim per al control de la malaltia.
• L’adherència al tractament.
• El fet de compartir el diagnòstic amb les persones més properes, ja sigui la pròpia parella, la família o els amics més propers.

2. Repercussions familiars

• En ocasions, un trastorn crònic com són les ITS cròniques, encara que no alterin el dia a dia de la persona, poden arribar a comportar repercussions relacionals amb al família degut al propi estigma d’aquestes infeccions, com ara la sobreprotecció de certs membres de la família. La persona amb ITS haurà de decidir amb qui vol compartir el seu diagnòstic, si és que ho vol fer. Això pot ser important per poder compartir la pròpia vivència.
• La relació entre pares i fills adolescents amb una ITS també haurà de passar per un procés d’acceptació i de normalització.

3. Repercussions socials

• Canvis en la manera d’establir relacions interpersonals per una baixa autoestima o per la no acceptació de la infecció, fet que pot portar a un aïllament social i alhora a la por al rebuig.
• L’estigmatització i el rebuig social relacionats amb el desconeixement de la infecció i amb el concepte erroni històric de contagi. Això és quelcom que s’hauria de combatre i un factor que s’ha de treballar. Des de les associacions de pacients es realitzen campanyes de conscienciació i de sensibilització.
• L’àmbit laboral, professional i acadèmic no hauria de veure’s alterat, però l’estigma social històric pot portar a situacions desagradables que hauran de ser denunciades.

Les Malalties de Transmissió Sexual (MTS) o venèries son diferents trastorns de salut donats per la infecció de diferents microorganismes vius com virus, bactèries i d’altres paràsits, que es transmeten d’una persona a una altra a traves de les relacions íntimes o sexuals.

Actualment s’utilitza el terme “Infeccions de transmissió sexual” (ITS) donat que moltes d’aquestes infeccions ja no arriben a desenvolupar una malaltia o trastorn de salut gracies a que es poden diagnosticar i tractar abans de que apareguin signes o símptomes.

Aquests trastorns de salut no només afecten als òrgans sexuals, sinó que ho podrien fer a tot l’organisme.

En la majoria de les Infeccions de Transmissió Sexual (ITS), aquests microorganismes es troben localitzats en els òrgans genitals, així com en l’anus i la boca, en les seves secrecions (la saliva, el flux vaginal, etc) i en la sang.

La manifestació d‘aquests trastorns de salut son molt variables depenent de cada infecció. N’hi ha algunes que es manifesten de seguida, d’altres, resten asimptomàtiques i ho fan al cap dels anys i algunes que es resolen soles sense arribar mai a manifestar-se, passant desapercebudes.

Alguns d’aquests trastorns de salut es curen fàcilment i d’altres perduren en el temps, o fins hi tot poden arribar a provocar la mort.

 Tenen en comú la via de transmissió, en aquests cas sexual, ja sigui amb o sense penetració, tan d’òrgans genitals, l’anal o oral. En alguns casos, com en el Virus de la Immunodeficiència Humana (VIH), també és pot contraure per via sanguínia. Per a contraure la infecció hi ha d’haver un intercanvi de fluids com el semen, les secrecions vaginals, uretrals i, en alguns casos, de sang, amb la persona infectada. O bé el contacte de lesions afectades amb el teixit sa de l’altre persona.

Històricament la manera d’evitar aquesta transmissió ha estat mitjançant la utilització de mètodes barrera com el preservatiu masculí. Actualment hi ha altres mètodes per evitar el contagi d’algunes de les ITS.

La gravetat dels diferents trastorns de salut donats per la ITS, es molt variable. En alguns dels trastorns, la curació no evitarà possibles reinfeccions futures si es mantenen les conductes de risc.   

Les ITS han demostrat tenir una íntima relació amb l’estil de vida de la persona, sobretot a nivell de la sexualitat. Per evitar la infecció o empitjoraments d’aquesta si ja es te i es crònica, es pot aconseguir un bon control dels símptomes mitjançant bons hàbits sexuals y de vida en general. Dur a terme una correcta alimentació, exercici i activitat física, gestió de les emocions i les relacions interpersonals, entre d’altres. També s’ha de tenir en compte que el consum de tòxics, com les drogues il·legals, el tabac i l’alcohol, hàbits com el sedentarisme o un alt grau d’estrès influiran negativament en la seva evolució.

Pel que fa a l’aspecte psicoemocional, les ITS tenen un impacte molt gran en l’autoconcepte i l’autoestima de la persona. S’ha observat que poden provocar aïllament o el sentiment de rebuig social, ja sigui per l’estigma que alguna d’aquestes acompanya, com per la no acceptació d’aquestes. Per altre banda, la desinformació pot portar a una incomprensió de l’entorn.

El diagnòstic precoç i la curació o el bon control de la malaltia, en el cas de les que cronifiquen, serà molt important per evitar un empitjorament general o malalties associades a la infecció.

Alguns del trastorns estrictament de transmissió sexual, es a dir, per secrecions dels òrgans genitals, son:

• Hepatitis B
• Herpes genital
• Síndrome de la immunodeficiència adquirida (SIDA)
• Berrugues genitals per Papil·loma humà
• Sífilis
• Gonorrea o gonocòccia
• Clamídia o Limfogranuloma veneri
• Tricomoniasis
• Infeccions bacterianes produïdes pel Ureoplasma urealyticum i Mycoplasma hominis
• Malaltia inflamatòria pèlvica
• Donovanosi o granuloma inguinal

Altres malalties on la via sexual es indirectament una via de transmissió:

• Hepatitis C
• Sarna o Escabiosis
• Pediculosi púbica o lladelles
• Verola del mico o MPXV

Al llarg de la història les ITS han tingut implicacions no només de salut individual sinó també socials i econòmiques. En certs moments de la història se’ls ha considerat com a càstigs divins per actes immorals, així com una oportunitat de penitència per redimir els pecats. En altres, han estat acompanyats d’un gran estigma social.

En totes les èpoques, han afectat a les persones de tot tipus de classe social, econòmica i raça per igual. Per aquest motiu en ocasions s’ha utilitzat aquests trastorns de salut per provocar canvis socials, religiosos i polítics amb l’intent d’avergonyir persones públiques i influents que les han patit, per les seves connotacions morals.

Alguns del trastorns de salut derivats de les diferents ITS s´han creuat en el curs de la història inclús arribant a confondre’s entre elles. D’altres però, han portat una evolució ben diferenciada al llarg del temps.

A continuació s’explica l’evolució històrica dels  diferents trastorns de salut derivats de les ITS i els mètodes barrera utilitzats: 1. Gonorrea o Gonocòccia i Sífilis, 2. SIDA, 3. Hepatitis víriques, B i C, 4. Berrugues genitals per Virus del Papil·loma Humà, 5 Herpes genital, 6. Clamídies, 7. Tricomoniasis, 8. Sarna o Escabiosis, 9. Pediculosis púbica o lladelles, 10. Ureoplasma i Micoplasma, 11. Verola del mico o MPXV, 12. Mètodes barrera.

1. Gonorrea o Gonocòccia i Sífilis

Dos dels trastorns que han tingut un interès en la història de la medicina per les seves connotacions individuals i socials son la gonocòccia o gonorrea i la sífilis. Aquests han causat epidèmies, afectant a grans masses de població a nivell mundial al llarg de la història de la humanitat.

S’han trobat descripcions d’un trastorn de salut com la gonocòccia o gonorrea en tractats mèdics xinesos de fa 4500 anys, escrits durant el regnat de l’emperador xinès Ho-Ang-Ti, així com recomanacions d’higiene sexual en el segle III a. C. A l’Egipte, en el Papir de Brugsch, del 1350 aC, on apareix també la descripció d’aquest mateix trastorn, i en el Papir de Eberth, on s’hi descriu la uretritis aguda o inflamació de la uretra. En la Bíblia, en el Levític, i Moisès, també els descriu, relacionant-los amb la pràctica sexual, i parlant de la seva capacitat de contagi.

El Codi d’ Hammurabí (2250-2200 aC), on es disposaven les lleis de Babilònia basades en l’ordenament sumèric, hi contenia la descripció d’una malaltia  semblant a la sífilis, anomenada Bentú.

Hipòcrates, pare de la medicina, al 460 aC va descriure els trastorns relacionats amb la pràctica sexual, anomenant-los "estrangúria". A Roma tenien el nom de "Morbus incidens" i utilitzaven preservatius fets de budells d’animals, anomenant  "camisa de Venus", per a prevenir-los. En tractats mèdics àrabs, també van parlar dels trastorns relacionats amb l’acte sexual, anomenant-los "coitos com inmundis", on es relacionava la pràctica sexual amb quelcom d’immund.

Galè, metge, el 200 dC va posar per primer cop el nom de gonorrea. 

Avicena (980-1037) metge, científic i filòsof, autor del "Cànon de la Medicina" considerat la bíblia mèdica medieval, va detallar posicions coitals que provocaven aquest tipus de trastorns.

En l’edat mitja s’utilitzaven molts mots per anomenar les dolències relacionades amb les pràctiques sexuals.

Durant el s. XI, Trotula de Ruggiero, metgessa italiana considerada la primera ginecòloga occidental, va descriure la gonorrea o gonocòccia, així com la sífilis; però en l’època medieval es va creure que la gonorrea era una de les manifestacions de la sífilis.

Guilermo de Saliceto (1210-1277)), metge italià i escriptor de textos de medicina quirúrgica va parlar de la importància de la higiene genital després del coit. També recomanat posteriorment en altres tractats mèdics, per altres metges italians del s. XIII.

Per altre banda els Asteques al 1325 ja tractaven les malalties venèries amb fitoteràpia, igual que molts altres trastorns de salut. Aquests remeis fitoterapèutics van servir posteriorment en la farmacopea occidental.

Pietro d’Argelata (‘-1423), metge italià considerat el millor cirurgià del segle XIV, qui al 1410 va fer l’autòpsia al papa Alejandro V, també va parlar de la sífilis.

El metge i poeta italià Gerónimo Fracastoro (1478-1553), va escriure sobre l’origen de les infeccions per transmissió sexual a partir d’un poema on va nombrar "Syphilo" a un pastor qui va ser castigat per dur una vida immoral y qui va patir una malaltia terrible com a càstig.

A finals del segle XVI Jacques Béthencourt, metge francès, va ser qui va anomenar aquests trastorns per primer cop com a malalties venèries, on "Veneris", del nom llatí de Venus, deessa romana de l’amor. Va ser al 1527 que va publicar un llibre "Nou llibre de Penitencia" on exposava els seus judicis mèdics i morals sobre aquests trastorns. I l’escriptor Jacques de Siboulei, contemporani a l’anterior, les va anomenar com "els efectes col·laterals de l'amor".

La sífilis va provocar una gran epidèmia a Europa a finals del segle XV, i tot i la gran controvèrsia sobre l’origen d’aquesta, ja que es va creure durant molts anys que havia vingut del continent americà, hi ha teories que recolzen que la sífilis va ser introduïda pels Vikings i nadius canadencs cap al 1300.  També cal destacar que va ser un trastorn de salut que es podria haver portar al continent americà en el descobriment de les amèriques provocant estralls entre la comunitat indígena. 

A mitjans del segle XVI com a solució a l’epidèmia de sífilis, l’església proposà l’abstinència sexual, i el papa Paolo IV (1476-1559) va expulsar de Roma a les treballadores sexuals i les va confinar en les "cases de tolerància", on rebien tractament per a les seves dolències, però alhora també, se les castigava.

Al s. XVIII, França es publica el "Tractat complert de la gonorrea virulenta de l’home i la dona" per Jacques Daran (1701-1784), i d’altres obres de metges com Gautier d´Agoty i Jacques Fabien on es centren en les malalties venèries.

Philip Ricord (1800-1889) veneròleg francès, va demostrar que la gonorrea i la sífilis eren dos malalties diferents, trencant així el que es coneixia i discutia històricament.

L’única cura que es coneixia per la sífilis en el S.XVII eren els tractaments de mercuri, anomenat el "Martiri del Mercuri" degut al efectes adversos que aquest provocava, i fins al 1854 no s’hi va combinar el potassi, pel metge Jean Astruc (1684-1766).

Al 1879 es va aïllar el gonococ responsable de la gonorrea o gonocòccia, pel Dr. Albert Neisser  (1855-1916), dermatòleg, sifilòleg i bacteriòleg alemany.

Va ser a finals del segle SXIX i inici del segle XX que es va començar a tractar la sífilis únicament amb permanganat de potassi i nitrat de plata, tampoc exempts d’efectes secundaris crònics.

Al 1905 es va descobrir l’agent causant de la sífilis, per part del zoòleg prussià Fritz Schaudinn (1871-1906), a partir d’aleshores es va començar a tractar amb arsènic.

Al 1921 es va introduir el bismut pel tractament de la sífilis, per part del microbiòleg Constantin Levaditi (1874-1953), fins l’arribada de la penicil·lina al 1928 pel Doctor Alexander Fleming (1881-1955). El tractament amb penicil·lina va ser consolidat el 1940, pel patòleg australià Howard Florey (1898-1968) i el bioquímic alemany Ernst Chain (1906-1979), fet que va suposar un nova terapèutica per les malalties de transmissió sexual.

2. SIDA

Als Estats Units d’Amèrica, el 5 de Juny de 1981 es notifiquen, en el Centre de Control de Malalties dels Estats Units d’Amèrica (CDC en anglès) els primers casos de la síndrome de la immunodeficiència adquirida (SIDA), a partir de 5 casos d’homes homosexuals amb un mateix tipus de pneumònia que a més presentaven un dèficit d’immunitat, i que els va provocar la mort. Així va començar  el que es va conèixer com la Pesta Negra del s. XX i l’inici del S.XXI. Des del moment que es va documentar, aquest síndrome va provocar 25 milions de morts, convertint-se així en una de les pandèmies mes mortals de la Humanitat. Aquell mateix any, el 1981, el Dr. William Foege va formar un equip de vigilància epidemiològica, en el CDC, del Sarcoma de Kaposi i altres malalties oportunistes relacionades que presentaven les persones amb immunodeficiència.

Es creu que l’origen del virus de la immunodeficiència humana (VIH) prové del  virus de la immunodeficiència en simis; que va passar entre espècies.

La denominació SIDA (AIDs en anglès) va ser proposada al setembre del 1982 pel CDC. La relació inicial d’aquests trastorn amb els homes homosexuals va passar a ampliar-se a persones amb hemofília, consumidors de drogues i a persones heterosexuals migrants de l’Àfrica central.

Al 1983 es va aïllar el virus causant de la SIDA per primer cop per l’equip del Dra. Françoise Barré-Sinoussi i el Dr. Montaigner de l’Institut Pasteur, qui van rebre el guardó de Premi Nobel de Medicina al 2008, alhora que també l’aïllava el Dr. Robert Gallo de l’equip de l’Institut Nacional de Salud dels Estats Units. Respectivament el van anomenar el virus LAV i HTLV-III; i posteriorment es va renombrar com a VIH. Al 1986 es va aïllar una variant del mateix virus que van anomenar VIH-2.

Al 1987 es va començar a utilitzar els antiretrovirals pel tractament del VIH, però l’alta capacitat per mutar i posterior resistència del virus al tractament, va fer necessari, al 1996, l’ús de la teràpia antiretroviral combinada, fent de la pandèmia de SIDA una malaltia actualment crònica.

Al 2005 hi havia 40,3 milions de persones infectades, pel ja conegut virus de la immunodeficiència humana (VIH): 38 eren persones adultes (17,5 milions, dones) i 2,3 milions eren joves menors de 15 anys. Es van registrar 3,1 milions de morts, entre ells més de mig milió d’infants. El 95% d’aquesta població es trobava en països en vies de desenvolupament.

Es calcula que del 2000 al 2014, gràcies a la teràpia antiretroviral s’han salvat 7,8 milions de persones al món.

3. Hepatitis víriques, B i C

Aquests trastorns ja van ser descrits al segle V aC per Hipòcrates en la seva col·lecció d’obres anomenada el Corpus hipocràtic, arrel d’una epidèmia d’icterícia a la illa de Tasos. També apareixen referenciades al Talmud de Babilonia (segle V aC), i a la literatura Xinesa cap al 200 dC.

Antigament es coneixia el trastorn de la hepatitis com a "Icterícia epidèmica" o catarral, com van descriure els patòlegs alemanys Bamberger al 1855 i Virchow al 1865. Aquest rebia diferents noms segons el lloc, però sempre fent referència a la tonalitat groguenca de la pell. Per exemple els francesos l’anomenaven "jauniesse des camps" fent referencia al color groc ("jaune" en francès) i als brots epidèmics que es donaven durant les guerres medievals. Els terme icterícia te l’origen en el nom d’un tipus d’ocell de plomatge groc, el tord daurat del gènere Icterus de la família de les merles. Aquest se li otorgava la capacitat de sanar el trastorn si se’l posava prop del melic de la persona malalta; això si, provocant la mort de l’ocell, segons creences jueves i gregues.

Diverses epidèmies d’icterícia van colpejar a Europa  en la Primera i Segona Guerra Mundial, als Estats Units en la Guerra civil, així com altres llocs del món, al llarg dels segles XVII, XVIII, XIX i XX sobretot en situacions de guerra, degut a les males condicions higièniques que s'hi donaven.

En els segles XIX i XX, gracies a investigacions i observacions epidemiològiques ja es sospitava dos variants del mateix trastorn. A Alemanya, al 1885 Luman, metge, descriu una variant "sèrica", es a dir, en la sang, del trastorn de l'hepatitis i descriu l'epidèmia d’icterícia provocada per una vacunació massiva en un brot de verola. Al 1947, el viròleg MacCallum, i al 1970 el viròleg  Dane, ja van parlar de la diferenciació entre ambdues variants del trastorn de la hepatitis en funció de la transmissió, la feco-oral que s’anomenava "hepatitis infecciosa" i la de transmissió per contacte sexual o per transfusió sanguínia anomenada "hepatitis sèrica homòloga".

Els diferents genomes de les diferents variants del virus de la hepatitis, suggereixen que hi ha algun avantpassat comú de més de 2000 o 3000 anys entre aquestes.

Al 1963 Baruch Samuel Blumberg, científic estatunidenc i posterior Premi Nobel en Medicina al 1976, va aïllar l’antigen que es troba a la superfície del virus de la ara coneguda com hepatitis B, després d’analitzar mostres de sang de poblacions d’arreu del mon, i el va anomenar "antigen Australià", per l’origen del seu donant. En investigacions posteriors es va determinar la seva relació amb la "Hepatitis sèrica" i es va anomenar virus de la hepatitis B. El mateix, Baruch Samuel, junt amb Millman, microbiòleg estatunidenc, al 1969 van desenvolupar la primera vacuna contra el virus de la hepatitis B, amb una efectivitat del 95%, que va trigar 13 anys, al 1982, a ser comercialitzada.

Al 1973 els tres viròlegs estatunidencs Stephen M Feinstone, Albert Kapikian y Robert Purcell van aïllar l’antigen del virus relacionat amb el trastorn agut, i el van anomenar virus de la hepatitis A. Això va ajudar a aclarir la diferenciació morfològica i serològica entre el virus de la hepatitis A i B.

Harvey Alter, viròleg i investigador estatunidenc, el 1969 va iniciar els seus estudis en la hepatitis que inexplicablement apareixia després d’una transfusió. Va  introduir mètodes de detecció de la hepatitis B en la sang de les donacions amb l’objectiu de poder excloure’n aquella que n’estés infectada. A patir d’això es va iniciar els estudis en la hepatitis transfussional "no B", es a dir d’aquella que es donava amb sang que no estava infectada amb el virus de la hepatitis B, i a partir del 1973 també "no A", es a dir que tampoc ho estava pel virus de la hepatitis A. Això va portar a una nova classificació d’un tipus d’hepatitis "NANB" (no A i no B), junt amb Purcell. 

No va ser fins al 1989-1990 que Harvey Alter junt a Michael Houghton, viròleg britànic, i la paral·lela col·laboració de Charles M. Rice, viròleg estatunidenc que es va poder aïllar, classificar i anomenar el Virus de la hepatitis C. A tots tres els va portar al gallardó de Premi Nobel de Medicina  l’Octubre del 2020.

4. Berrugues genitals per Virus del Papil·loma Humà

A Roma s’anomenava a totes les malalties que es contreien en l’acte íntim, "Morbus incidens". Celsi, metge romà del S.I dC, ja va descriure les berrugues genitals. Com també ho van fer a Grècia, anomenant-les "Kondyloma". Aquest terme feia referencia a la forma arrodonida i alhora punxeguda.

Francisco Diaz (1527-1590), pare de la urologia a España, va parlar de les berrugues genitals, el que ara es coneix per virus del papil·loma humà, en el seu "Tractat d’urologia". I al 1676 es publica a València, una nova edició del llibre "El cresol de la Cirurgia" per Padova Fabrizio Di Aquapendente (1537-1611), metge-cirurgià, on es descriu com tractar-les.

Domenico Rigoni-Stern, metge italià va observar i descriure al 1842 les diferents causes de tumors cervicouterins malignes entre dones casades i monges, intuint el factor de risc sexual en la transmissió del trastorn que els desenvolupava.

Al 1907 Giussepe Ciufo, metge italià, i més tard al 1933, R. Shope, y E. Weston Hurst investigadors estatunidencs, van determinar l’origen infecciós de les berrugues genitals. Al 1935 Peyton Rous y Joseph Beard, també investigadors estatunidencs van estudiar i determinar que aquest tipus de berrugues tenien un paper causal en el desenvolupament del càncer.

Al 1949, M.J Strauss, va aïllar el virus de les berrugues genitals i al 1985, zur Hausen Harald, metge i científic Alemany, va observar que entre el 60 i 70% de les biòpsies de càncer de cèrvix eren positives en el virus del papil·loma humà, fet que el va portar a ser guardonat amb el Premi Nobel de Medicina al 2008.

A partir d’aleshores, es van anar aïllant i classificant els diferents tipus de virus del papil·loma i la seva implicació en el desenvolupament del càncer cervical.

En la dècada dels noranta Ian Frazer, immunòleg australià, y Jian Zhou, viròleg xinès, van començar a estudiar la possibilitat de desenvolupar una vacuna, sent al 2006 aprovada i comercialitzada per la Federació d’Aliments i Medicaments dels Estats Units (FDA).

5. Herpes genital

L’herpes genital pot ser produït pel Virus de l’Herpes Simple 1 i el 2, però es cert que el més comú es el tipus 2. Tots dos virus tenen un origen comú al continent africà, i segons estudis de datació, es creu que el tipus 1 va sortir-ne fa 60.000 anys però el tipus 2, al voltant del segle XVIII, moment històric del comerç d’esclaus cap al continent americà.

Hipòcrates, metge de l’antiga Grècia, segle V aC., va utilitzar la paraula "herpes" que segons la etimologia de la paraula volia dir "moure" o "reptar", seguida de "esthiomenos", que volia dir "que corrou".

A finals del segle I d. C, Dioscòrides, metge grec també, l’anomenà junt amb altres malalties de la pell, però sense fer-ne una clara descripció.

Galè, metge de Roma del segle II, els va classificar en diferents tipus: el que corroïa o "esthiomenos" i el "kenkhrias" que provocava lesions semblants a les llavors del mil.

Dos segles més tard, al s. IV, Oribasi, metge grec, parlà d’un tipus d’herpes vesicular, segurament el mateix del que ja havia documentat Galè i que havia anomenat "herpes kenkhrias".

Avicena, metge persa del segle X-XI, va diferenciar dos tipus d’herpes que coincidien amb els ja classificats per Hipòcrates i Galè.

En Guido de Chauliac, cirurgià del s. XIV, relacionarà termes com "Herpes", "zòster" i "zona", fins aleshores trastorns descrits de manera diferents i no relacionats entre si. Al 1734 en el primer diccionari acadèmic "Diccionari d’Autoritats", es fa una definició coincident amb la de Chauliac.

A finals del s. XVIII, Robert Willan, metge anglès considerat pare de la dermatologia, va diferenciar 6 tipus d’herpes, tots derivats del anomenat "herpes mil·liaris" o "Kenkhrias" el cual considerava com a l’única variant causant del trastorn.

Al 1713 Richard Boulton, metge anglès va establir la denominació "herpes  símplex".

Jean Astruc, metge de Luis XIV de França, va fer una amplia descripció dels efectes produïts per "l’herpes genitalis" en la seva publicació "De morbis veneris" al 1736.

Tot i ja es coneixia la seva capacitat de transmetre de persona a persona, no va ser fins a finals del segle XIX, principis del XX que es va descriure la seva capacitat infecciosa, per P. G. Unna P, metge alemany, al 1883.

Al 1970 es va reconèixer l’herpes genital com una malaltia de transmissió sexual, però va ser al 1982, gracies a un article publicat al Times que es va difondre des d’un punt de vista catastrofista els efectes negatius d’aquesta infecció.

6. Clamídies

La Clamidiasis es provocada per el mateix agent infecciós que el trastorn ocular anomenat Tracoma. Les primeres descripcions d’aquest agent infecciós apareixen en antics manuscrit mèdics de la Xina i Egipte.

Al 1907 a l’Illa de Java, L. Halberstaedter, metge i radiòleg alemany i Von Prowazeka, bacteriòleg txec, van identificar la presencia d’unes partícules intracel·lulars a la conjuntiva dels ulls d’orangutans prèviament infectats per Tracoma i van creure que aquestes eren les responsables de la transmissió del trastorn de salut, les van anomenar "Chlamydozoa" o "mantle bodies".

Al 1930 Bedson, microbiòleg britànic, va observar partícules semblants ens ratolins infectats durant la epidèmia de psitacosis, un trastorn que provoca pneumònia i que es transmet amb el contacte estret amb aus.

Des del 1938 es creia que l’agent infecció d’aquets trastorn era un virus, degut a la seva morfologia.

Al 1940, els investigadors G. Rake i H. Jones van observar partícules similars a les descrites fins llavors dins les cèl·lules de persones amb limfogranuloma veneri, un trastorn que cursa amb lesions petites cutànies  en genitals o anus degut a una infecció bacteriana.

Al 1957- 1958 F. Tang, microbiòleg xinès va poder aïllar l’agent que provocava el tracoma.

Al 1962, Bernkopf, microbiòleg, comença a qüestionar la naturalesa vírica d’aquests patògens. Thygeson, oftalmòleg estatunidenc, va agrupar aquests tres agents infecciosos semblants i va anomenar psitacosis-limfogranuloma-tracoma (PLT), i Page, microbiòleg, entre el 1966 i 1977 els va definir com a família Clamidiaceae i les especies Chlamydia trachomatis i Chlamydia psittaci.

El nom Chlamydia es va instaurar al 1970 en el Simposi sobre Tracoma i malalties  relacionades causades per agents Clamidials.

AL 1974, Y. Becker microbiòleg israelià, va poder reproduir l’agent causant del Tracoma i va determinar que es tractava d’un bacteri enlloc d’un virus.

Als 80 es reconeix que el patogen de la Clamídia pot donar manifestacions diferents.

7. Tricomoniasis

Al 1836, per primer cop, Alfred Donné, bacteriòleg i metge francès, va descriure aquests paràsits  com uns microorganismes presents en les secrecions genitourinàries dels humans. Posteriorment, Dujardin, zoòleg francès, al 1841 el va anomenar  com avui es coneix el  "Trichomonas vaginalis" ("tricho": pèls i "ones": moviment), degut a la semblança d’aquests paràsits amb els escarabats de la espècie Trichodes; i es va especificar a la nomenclatura "vaginalis",  ja que el seu hàbitat eren els genitals femenins. Va ser estudiat i confirmat per Kolleiker, anatomista i zoòleg alemany, i Scanzonni, ginecòleg al 1855, per Hausmann al 1870, i Kunler al 1883.

Al 1894 Döderlein, ginecòleg que va donar nom a un tipus de bacils que formen part de la flora vaginal, va aportar que la infecció era possible degut a un canvi en el pH vaginal.   

Marchand, al 1894, va observar i estudiar també la presencia de Tricomones en els genitals masculins.

Al 1916, Hoenne, ginecòleg Alemany, el va determinar com a factor causant de la inflamació de la vagina; més endavant també descrit per Jirovec, ginecòleg i parasitòleg txec.

A Espanya, Usandizaga, ginecòleg, també en va dedicar un ampli estudi al 1934.

Aquesta paràsit, va ser aïllat per primer cop al 1943 i al 1959 es va proposar com a tractament eficaç l’azomicina, antibiòtic, i posteriorment el metronidazol.

8. Sarna o Escabiosis

La Sarna o Escabiosis ja va ser anomenada per Aristòtil, filòsof grec del s.IV aC., i per Avenzoar, metge i filòsof de Al-Àndalus, a Sevilla al s. XII qui va descriure els àcars com possibles causants de pústules a la pell.

Thomas , naturalista i metge anglès, al 1634 referència la presencia d’insectes sota la pell, i al 1687, Cosimo Bonomo, metge italià, observà i descriví exhaustivament l’àcar que provoca el picor típic de la Sarna.

Linneo, naturalista, zoòleg i botànic suec, al 1734, el classifica per primer cop com el "acarus humanus subcutaneus", i De Geer biòleg i polític suec al 1778 li dona el nom utilitzat actualment "Sarcoptes scabiei".

Wichmann, metge Alemany, al 1786, descriu amb precisió la naturalesa d’acar de la sarna.

No va ser fins al 1834 que es va establir una relació entre l’àcar i el trastorn de la pell, per Simon Francoisis Renucci, metge francès.

El cicle del "Sarcoptes scabiei" i les seves etapes d’infecció van ser descrites pel dermatòleg Ferdinand Ritter von Hebra metge austríac al 1844.

Durant la Segona Guerra Mundial, Kenneth Mellanb, ecologista i entomòleg angles, va descobrir el factor de transmissió per contacte, de la Sarna, tant de persona a persona com a través de la roba, i va establir diferents protocols de prevenció.

9. Pediculosis púbica o lladelles

Les lladelles o polls púbics acompanyen la humanitat, sembla ser que des de l’inici d’aquesta, segons les hipòtesis que expliquen la migració del poll del goril·la (Pthirus gorillae) a l’home (Pthirus pubis). Els estudis genètic relacionen ambdues especies, encara que durant molts anys s´havia cregut que era una especia pròpia de l’humà.

Aristòtil, filòsof grec del segle 4 a. C. Ja els anomenava "pttheides", i "povides" a les llémenes. 

Les lladelles o polls púbics van se descrits el 1758 i anomenats per Linneo, naturalista, zoòleg i botànic suec, com "Pediculus pubis". Leach, zoòleg i biòleg anglès, va classificar-los dins l’algoritme de les espècies naturals, creant el gènere "Pthirus".  Dos anys més tard el va anomenar "Phthirus pubis (Linnaeus)"”. El nom finalment va ser fixat com "Pthirus pubis" al 1958 per Hemming, entomòleg anglès, a la "Official List of Generic Names in Zoology".

10. Ureoplasma i Micoplasma

Al 1898 Nocard, E. I Roux, investigadors en l’aplicació dels coneixements en vacunes pel camp de la veterinària, van aïllar per primer cop una de les especies posteriorment classificada com a Mycoplasma, amb la primera intenció de conèixer l’agent causal d’un tipus de pneumònia bovina.

El cultiu i creixement d’aquestes bactèries, continua avui dia sent difícil, degut a la seva estructura.

El nom Mycoplasma, probé del grec mykes (fong) i plasma (format).Va ser proposat per anomenar aquells organismes similars als que provoquen trastorns pulmonars i de la pleura.  Inicialment es creia que aquest tipus de trastorn de salut era provocat per un virus i posteriorment, que l’origen era un fong. En l’actualitat es classifica com un agent bacterià.

Eaton, naturalista i botànic, al 1945. Junt amb els seus col·laboradors, van separar l’agent causal de la pneumònia atípica primària, i al no poder ser tractada amb antibiòtics, va considerar la possibilitat que la malaltia fos causada per un micoplasma, però va arribar a la conclusió de que no, que aquesta era provocada per un virus, malgrat la semblança.

A principis dels anys 1960, es va corroborar les teories descrites anteriorment sobre aquest agent causal (Marmion i Goodburn, 1961), permetent un avenç en recerca i  convertint-se en un dels més estudiats en aquell moment.

Els avanços recents en la biologia molecular i la genètica han permès conèixer els genomes de Mycoplasma Pneumoniae i Mycoplasma Genitalium (Fraser, 1995).

Així mateix, els científics han estat explorant l’associació entre el càncer i els micoplasmes, i malgrat els estudis fets encara no es clara (Ning i Shou, 2004),

La filogenètica molecular ha ajudat a aclarir, per Johansson y Pettersson, al 2002, la confusa organització de la classe Mycoplasma, separant-ne dos gèneres: Mycoplasma i Ureaplasma, que antigament es classificaven com l’únic gènere Mycoplasma, i que avui dia encara gènere discrepàncies. Dins del gènere Mycoplasma es separen els hominis i els pneumoniae, incloent en aquest últim el Mycoplasma genitalium.

Maniloff, al 2002, va estudiar genèticament l’evolució d’aquestes bactèries suggerint que algunes especies tenen al voltant de 600 milions d’anys.

11. Verola del mico o MPXV

La infecció que produeix la verola del mico, es va descobrir per primer cop l'any 1958 en donar-se brots d'una malaltia amb simptomatologia i aparició de signes similars a la verola, en les colònies de micos en captiveri destinats a la recerca. Tot i això, s’ha observat que hi ha més espècies en el món animal que poden tenir aquesta infecció, com per exemple algunes races d’esquirol. En 1970 es va descriure el primer cas en humans a la República Democràtica del Congo i des d’aleshores, i tot i que és una infecció més pròpia dels països de l'Àfrica central i occidental, la infecció ha arribat a 111 països de tot el món.

En 2003 va haver-hi un brot en persones als Estats Units, atribuint la transmissió del virus a una espècie de rates de Gàmbia importades, descartant-se en aquell moment la transmissió d'humà a humà i determinant-se només la transmissió per contacte directe amb els animals infectats.

Des del 2005 fins a l’actualitat es notifiquen milers de casos sospitosos a la República Democràtica del Congo.

En 2017 va reaparèixer a Nigèria, propagant-se entre persones del país i la població de turisme.

La Subdirecció General de Vigilància i Resposta a Emergències de Salut Pública (SGVRESP) va rebre una alerta des del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries (CCAES) el maig de 2022 on es notificava la presència recent de casos de verola del mico al Regne Unit i Portugal, estenent-se la presència de casos en pocs dies a altres països com Italià, Suècia i Bèlgica. Havia sorgit un brot epidèmic, un increment significatiu de persones afectades per la verola del mico, que s'havia estès ràpidament per Europa i el continent americà, principalment pels Estats Units, Brasil, Espanya, França, Colombià, Mèxic, Perú, Regne Unit, Alemanya i el Canadà.

El mateix any, es va produir també un brot en els camps de refugiats de la República de Sudan, sense determinar-se’n un origen zoonòtic, és a dir de transmissió del virus d'un animal a una persona.

És per això que actualment la Xarxa de Vigilància Epidemiològica de Catalunya (XVEC) ha demanat a tots els centres de salut la notificació urgent de possibles casos d'infecció.

12. Mètodes barrera

No totes les infeccions de transmissió sexual o ITS tenen actualment una cura ni una vacuna, però si se’ls relaciona unes mesures  efectives  de prevenció i profilaxis conegudes.

Històricament, els mètodes barrera tant de protecció de les malalties venèries com per evitar l’embaràs, han estat el preservatius fets de cuir, carbassa, seda, paper i altres teixits animals.  

Es creu que la paraula condó prové del llatí, que significa "receptacle", i es coneix el seu ús des de l’Egipte al 1000 aC o inclús abans, en les pintures rupestres de Combarelles, França, hi ha interpretacions, encara que controvertides, de l’ús del preservatiu. En la llegenda del rei Minos, de la mitologia grega, al 1200 a. C. Hi ha referencies a l’ús de bufetes natatòries o bufetes de cabra per retenir l’ejaculació.

A Roma s’utilitzaven preservatius fets de budells d’animals, anomenant  "camisa de Venus".

Els primers preservatius utilitzats a Europa en el segle XVII eren de lli o seda, poc segurs. Al segle XVIII eren de cuir , fet s de tripa d’animal. En excavacions fetes en el Castell de Dudley, Anglaterra, als anys 80 del passat segle, es van trobar preservatius dels segles XVI, XVII y XVIII, fets d’ intestins d’animals i cosits a l’extrem, amb una cinta per ajustar-los. No eren d’un sol us, i es creu que es submergien en llet tèbia per estovar-los abans de l’ús.

El nom de "profilàctic" es va utilitzar per primer cop pel metge italià Gabbrielle Falloppio (1523-1562), en investigacions per evitar la transmissió de la sífilis, i el descrivia en la seva obra pòstuma al 1564, com un saquet fi fet de lli. 

Al 1826 el Vaticà ja va prohibir l’ús del preservatiu, plantejant l’abstinència o el “coitus interruptus” com alternativa, sempre dins el matrimoni.

A finals del segle XIX, a Europa, es van comença a utilitzar preservatius de cautxú, que es fabricaven al Estats units des del 1850, deu anys després del descobriment de la vulcanització, tècnica de escalfament del cautxú per enfortir-lo i fer-lo més resistent.

Al 1870, l’anglès Mac Intosh, especialitzat en la industria d’impermeables, va començar a produir preservatius de cautxú de manera industrial, exportant-los a tot Europa, inclosa Espanya.

Al 1861 va aparèixer el primer anunci publicitari de preservatius al New York Times, però van ser prohibits al 1873 per temes moralistes.

A España s’anunciava la venta de preservatius d’algunes marques durant el primer terç del segle passat, però en l’arribada del franquisme, es va prohibir i va entrar en la  clandestinitat fins al 1978.

Al 1919 Fredick Killian, estatunidenc, va començar a comercialitzar els preservatius de làtex, tal i com els coneixem avui dia, tot i que en el darrer segle n’ha aparegut variants en quan a materials, textures, i tamanys.

Es tracta de trastorns de salut provocats per la infecció o infestació de microorganismes que comparteixen una mateixa via de transmissió, la via sexual, encara que algunes d’elles també en tinguin d’altres.

L’origen de les malalties de transmissió estrictament sexual serien:

• Hepatitis B: infecció pel virus de la Hepatitis B
• Herpes genital: infecció pel virus del Herpes simple
• Síndrome de la Immunodeficiència Adquirida (SIDA): infecció pel virus de la immunodeficiència humana
• Berrugues genitals per Papil·loma humà: infecció per alguns tipus de Virus del Papil·loma humà (VPH)
• Sífilis: infecció per Treponema pallidum
• Gonorrea o gonocòccia: infecció per Gonococ
• Clamidiosi o Limfogranuloma veneri: infecció per la bactèria Clamidia Trachomatis
• Tricomoniasi: infecció pel paràsit protozàic Trichomonas vaginalis
• Micoplasma: infecció per el bacteri Mycoplasma genitalium i Mycoplasma hominis, entre d’altres especies de la mateixa família.
• Ureaplasma: infecció per les especies de bactèries Ureoplasma parvum y Ureaplasma urealitycum.

L’origen d’altres malalties en què la via sexual podria ser indirectament una via de transmissió:

• Hepatitis C: Infecció pel virus de la Hepatitis C
• Sarna o Escabiosis: Provocada per l’àcar paràsit Sarcoptes scabiei
• Pediculosi púbica o lladelles: Infestació per l’insecte patogen Pthirus Pubis
• Verola del mico: infecció pel virus del Monkeypox

1. Factors no modificables
2. Factors modificables
   
   2.1 Via de transmissió
   2.2 Estil de vida 
   2.2.1 Consum de drogues, legals o il·legals i risc de practiques sexuals de risc; 2.2.2 Practiques sexuals de risc i us de drogues legals e il·legals. Fenomes CHEMSEX; 2.2.3 Ús de drogues de manera delictiva per submissió sexual de persones no consentida.

1.  Factors no modificables

No hi ha factors no modificables per les ITS ja que són evitables, sempre que hi hagi el lliure accés a informació completa i contrastada, i als mètodes de barrera i profilàctics per a aquestes. En el cas de la transmissió vertical o maternofilial, hi ha mètodes per evitar la transmissió des de la mare al nadó o al fetus.

2. Factors modificables

Els factors modificables serien aquells que disminuirien el factor de risc d’infecció, és a dir l’exposició a l’agent infecciós. Per conèixer els factors modificables davant les ITS, cal conèixer:

2.1 Vies de transmissió; 2.2 Estil de vida 

2.1 Vies de transmissió

La via de transmissió d’un patogen, és el mecanisme o l'estratègia que utilitza per arribar a l’hoste, és a dir, en aquest cas a les persones.

Les vies de transmissió poden ser directes o indirectes. Dins de les directes, hi trobem les vies:

• per contacte:
  • per transmissió sexual
  • per mucoses
  • per contacte de les mans
  • per contaminació per orina, femta i mucoses nasals
  • per toxoinfecció  o contaminació alimentaria
  • per transmissió intra partum (estaria inclosa en la transmissió vertical)
• per mossegades
• per esgarrapades
• la transplacentària: a traves de la placenta de la dona embarassada (estaria inclosa en la transmissió vertical)
• l'aèria.

En les vies de transmissió indirecta, hi haurà una separació de temps i d'espai entre l’origen de la infecció i el receptor o portador del patogen, i la via podrà ser mitjançant un ésser animat o mitjançant un ésser inanimat. Els tipus serien:

• a traves del terra
• a través de l’aigua
• per fòmits: objectes que transporten un virus o bacteri, (per exemple a través de la sang)
• per vectors artròpodes, com els mosquits o els aràcnids, entre altres, que transporten el germen sense desenvolupar ells la infecció (passivament) o malalts (activament)
• per aliments.
• per contacte amb animals (Zoonosi)

En el cas de les ITS, la via sexual pot ser l’única via de transmissió o pot conviure amb altres vies de transmissió com  la sanguínia o la vertical (de mare a fill durant la gestació o part), o amb la lactància.

Ens aquests trastorns, la transmissió té lloc durant les relacions tant sexuals com íntimes (per via oral, vaginal o anal,) mitjançant l’intercanvi de secrecions corporals com el semen, secrecions vaginals, uretrals o sang (degut a microlesions de les mucoses) de la persona infectada, com passa en el VIH o en l'hepatitis B i C. També per contacte directe de pell i mucoses com es passa en la sífilis, la gonorrea o la gonocòccia, la clamídia, l'herpes genital, les berrugues del virus del papil·loma humà, la tricomoniasis, la sarna o les lladelles o la pediculosis púbica. En aquests dos últims casos, la transmissió també pot tenir lloc a través dels teixits que han estat en contacte amb la pell infectada o infestada.

2.2 Estil de vida

Consum de drogues legals (tabac i alcohol) i il·legals:

Hi ha una relació clara entre el consum de drogues i el risc de contraure una ITS, encara més si el consum de drogues és fruit d’una addicció. Aquest fet és degut a l’alteració de consciència que provoquen aquestes addiccions, en major o menor grau, fet que disminueix la capacitat de decidir i d'actuar de manera correcte per disminuir o evitar el risc.

Mes enllà del consum de drogues dures com l'heroïna i la cocaïna, entre altres, per via injectada, i més enllà del risc inherent de contraure infeccions per l’intercanvi no només de xeringues sinó també d’altres materials utilitzats durant la pràctica, hi ha un risc elevat de contraure infeccions relacionades amb el consum de drogues legals i il·legals.

Hi ha ocasions en que el consum de drogues, legals o il·legals poden portar a les practiques sexuals de risc, per desinhibició de la persona, però també pot tenir lloc el fet contrari, en què les drogues s’utilitzen per desinhibir la persona que de manera conscient decideix tenir pràctiques sexuals de risc. Un tercer cas seria l’ús de drogues de manera delictiva per provocar la desinhibició d’una altra persona per poder sotmetre-la a tenir relacions sexuals no consentides.

2.2.1 Consum de drogues legals o il·legals i risc de practiques sexuals de risc:

El consum de drogues legals (tabac i alcohol) i il·legals pot provocar una alteració de la consciència en major o menor grau, augmentant la libido i la desinhibició i reduint les capacitats de discernir la realitat i podent desplaçar les prioritats de la persona.

Existeixen drogues legals i il·legals que no només augmenten l’eufòria, la sociabilitat, sinó que també provoquen una sensació falsa d’amor vers al altres. Altres alteracions que provoquen són l’augment de la resistència i fins i tot de les capacitats físiques. Tot això, i d’altres alteracions que se’n deriven, pot portar al desig de tenir relacions sexuals sense protecció i sense escollir de manera conscient les persones amb les quals es vol tenir relacions sexuals.

Hi ha una realitat en la qual l’addicció a drogues il·legals pot portar a practicar l’intercanvi sexual per diners o directament per la droga d’abús. En aquests casos, l’ús de mètodes de protecció pot no ser una prioritat per la persona que pateix l’addicció. Aquesta persona no només posarà en risc la seva seguretat i la seva salut, sinó que també es podrà convertir en un vector de transmissió d’ITS.

2.2.2  Pràctiques sexuals de risc i ús de drogues legals i il·legals. Fenomen ChemSex:

El ChemSex és un fenomen on hi ha un consum intencionat de drogues legals i sobretot il·legals per tenir sexe durant llargs períodes de temps, hores i dies, entre persones, ja siguin homes gais, bisexuals, homes que tenen sexe amb homes, o altres persones amb altres identitats sexuals com dones transsexuals, persones no binaries, queer, etc.

Aquest fenomen pot tenir lloc de manera solitària, de manera virtual, amb vídeos programats o en directe, ja sigui amb suport visual o no (xat) i en què no es veuria compromès el risc de contraure ITS, o amb altres persones, en parella, trios o en grups, ja sigui entre persones conegudes o entre persones desconegudes en què sí que hi hauria un risc elevat i real de contraure alguna o varies ITS, ja que l’ús d’aquestes substàncies produeix una alteració de consciencia i disminueix la capacitat de discernir la realitat i de prioritzar la salut a l’hora d’utilitzar mètodes de protecció.

Aquestes trobades tenen lloc en domicilis privats, en locals amb aquest objectiu, com saunes o clubs, i en zones "cruising", és a dir llocs públics però amagats en els quals es poden tenir relacions sexuals, com parcs o carrers. I normalment hi ha l’ús de webs i aplicacions de mòbil per facilitar-ne el contacte.

En algunes d’aquestes trobades hi ha consignes expresses d’acceptació de mantenir relacions sexuals sense protecció. D’altres, en canvi, els preservatius estan a l’abast de qualsevol.

2.2.3 Ús de drogues de manera delictiva per submissió sexual de persones no consentida

L’ús lúdic de drogues a l’adolescència en forma de “fartaneres” o “Binge drinking” o el que coneixem per “botellot” pot incitar a les relacions sexual de risc, i sembla ser que hi ha una tendència a incitar a l’altre a consumir algun tipus de droga per augmentar les possibilitats de mantenir-hi relacions sexuals.

Evidentment no sempre s’arriba a cometre cap delicte d’abús sexual, però hi ha un risc elevat de situacions d’assalt sexual a les reunions en què l’únic objectiu és el consum de drogues, ja sigui alcohol o altres drogues il·legals. Hi ha una estreta relació entre el consum d’aquestes i la desinhibició sexual i la pèrdua de la capacitat de discernir.

A Cataluña, la vigilància epidemiològica de les ITS es duu a terme mitjançant la Xarxa de Vigilància Epidemiològica de Catalunya mitjançant el Sistema de Malalties de Declaració Obligatòria (MDO), a partir de la notificació per part dels professional de l’àmbit públic i privat de les següents malalties: la sífilis infecciosa, gonocòccia, Clamidia trachomatis, limfogranuloma veneri, VIH/sida, la sífilis congènita, l’oftàlmia neonatal per gonococ i clamídia i la pneumònia neonatal per clamídia. Per altra banda, també es fa mitjançant el Sistema de Notificació Microbiològica de Catalunya (SNMC), la notificació per part dels professionals sanitaris que treballen als laboratoris de microbiologia de Catalunya de les malalties següents: Chlamydia trachomatis, Neisseria gonorrhoeae, virus herpes simple, Treponema pallidum, Trichomonas vaginalis, VIH/sida, virus de l’hepatitis A, B i C.

Segons l’Organització Mundial de la Salut, cada dia més d’un milió de persones contrauen una malaltia de transmissió sexual. S’estima que cada any hi ha 357 milions de persones entre 15 i 49 anys que s’infecten d’una de les quatre malalties de transmissió sexual curables (clamídies, gonorrea o gonocòccia, sífilis i tricomoniasi).

• Sífilis: 6 milions de persones entre 15 i 49 anys s’infecten, cada any, pel virus que provoca la sífilis. Aquesta malaltia està relacionada amb un major risc d’infectar-se amb el virus d’immunodeficiència humana. El 2016, més de 988.000 dones embarassades estaven infectades per aquest virus, i provoca, anualment, la mort de 300.000 fetus o recent nascuts i exposa 215.000 nens a un alt risc de mort prematura. A Espanya el 2023 es van notificar 4.959 casos nous, 10,64 per cada 100.000 habitants, presentant-se una estabilitat des del 1995 fins al 2001, un augment posterior progressiu de casos fins al 2010 i un augment no tan acusat fins al 2023. A Catalunya el 2021 es van declarar 3.721 nous casos, 49,4 per cada 100.000 habitants, un 89,4 % dels quals eren homes i un 10,6 % dones.
• Gonorrea o gonocòccia: Anualment, 78 milions de persones entre 15 i 49 anys s’infecten pel virus que provoca la gonorrea. Aquesta malaltia està relacionada amb un major risc d’infectar-se amb el virus d’immunodeficiència humana (VIH). Aquesta infecció està provocant una resistència als fàrmacs antimicrobians com les quinolones, l’azitromicina i les cefalosporines d’ampli espectre, és a dir, no específics, no permetent, per tant, que s’aconsegueixi la reducció de les malalties de transmissió sexual al món. A Espanya el 2023 es van notificar 12.292 casos nous, 26,41 per cada 100.000 habitants, presentant-se una disminució del 1995 fins al 2001 i un augment progressiu des d’aleshores. A Catalunya el 2021 es van diagnosticar 11.315 casos, 154,3 per cada 100.000 habitants.
• Clamidiosi o Limfogranuloma veneri: Cada any 142 milions de persones entre 15 i 49 anys s’infecten per la bactèria que provoca la clamidiosi. A Espanya, el 2021 es van notificar 20.507 casos nous, 51,73 per cada 100.000 habitants. A Catalunya, el 2021 es van diagnosticar 18.561 casos nous, 683 exactament de limfogranuloma veneri (un dels subtipus de clamídia). Això suposa 251,4 nous casos per cada 100.000 habitants; 9,4 nous casos de limfogranuloma veneri.
• Tricomoniasis: 131 milions de persones entre 15 i 49 anys que s’infecten cada any pel virus que provoca aquesta malaltia. A Espanya el 2017 es van notificar 2.650 casos nous, frenant una tendència creixent que s’havia donat els últims 5 anys. A Catalunya el 2015 es van diagnosticar 907 casos, 12,4 per cada 100.000 habitants.
• Herpes genital: Més de 412 milions de persones són portadores del virus de l’herpes simple tipus 2. Aquest està relacionat amb un major risc d’infectar-se amb el virus d’immunodeficiència humana. A Espanya es van notificar 1.329 nous casos El 2017, una taxa en augment. A Catalunya el 2015 es van diagnosticar 3.462 casos, 47,6 per cada 100.000 habitants.
• Berrugues genitals per papil·loma humà: Aproximadament 291 milions de dones a tot el món estan infectades pel virus del papil·loma humà (VPH). És un virus que provoca berrugues genitals, 530.000 casos de càncer de cèrvix uterí y fins a 264.000 morts a l’any. A Espanya, la prevalença d’infecció per VPH és una de les més baixes del món, al voltant del 4 % en dones. Cada any es diagnostiquen uns 2.500 nous casos de càncer de cèrvix causats pel VPH, i unes 620 dones moren cada any a España per aquesta malaltia. A Catalunya el 2015 es van diagnosticar 7.629 casos de noves infeccions pel VPH, 104 per cada 100.000 habitants.
• Virus de la immunodeficiència humana (VIH) i síndrome d’immunodeficiència adquirida (SIDA): Es calcula que ha causat 40,4 milions de morts des que es coneix. El 2022 es calcula que hi havia 39 milions de persones amb VIH, dos terços de les quals a l’Africa. Es va determinar un gran descens d’un 41 % del nombre de noves infeccions pel virus de la immunodeficiència humana el 2014 des de l’anterior determinació el 1997, i sent una mitja de 2 milions a l’any de noves infeccions. També el 2014 es va observar una reducció d’un 42 % de la taxa de mortalitat per aquest trastorn, sent d’1,2 milions de persones a l’any des del 2004 gràcies a la millora en l’accés al tractament d’aquest. El 2021 es va determinar una prevalença d’un 0,3 % de la població a Espanya, presentant-se 2.786 nous casos, sent un 86,1 % homes i un 13,9 % dones, un 56,3 % en homes que tenen sexe amb homes, un 25,4 % en relacions heterosexuals, un 1,6 % en persones que s’injecten drogues i un 38,6% eren persones nascudes fora d’Espanya. A Catalunya, durant el 2021 es van diagnosticar 344 casos nous. El 81,1 % eren homes i el 18,9 % eren dones i el 59 % eren persones nascudes fora d’Espanya. Aquesta xifra de nous infectats representa una taxa de 4,4 casos per cada 100.000 habitants, xifra que ha disminuït en un 20 % respecte de l’any anterior.
• Hepatitis víriques: El 2019 es va estimar la xifra de 354 milions de persones amb hepatitis B (296 milions) i C (58 milions), i es van registrar més d’1’1 milions de morts principalment per complicacions de l’hepatitis, com la cirrosi (glosari) i el càncer hepàtic o hepatocel·lular o de fetge. La infecció per aquest virus està altament relacionada amb la infecció pel virus de la immunodeficiència humana, i hi ha 2,9 milions de persones coinfectades d’ambdós virus. A Espanya la prevalença de virus de l’hepatitis C (VHC) el 2016 era entre l’1 i el 2 %. A Catalunya, la incidència del VHC era d’un 1,4 % el 2016, amb una prevalença de malaltia activa de VHC d’un 58,9 % en persones que consumeixen drogues per via injectada. El 2008 es va identificar un 6,1 % de presència de VHC en persones migrants.
• Sarna o escabiosi: Provocada per l’àcar paràsit Sarcoptes scabiei; és una de les malalties de la pell més comunes als països en vies de desenvolupament. S’estima que actualment hi ha una xifra constant de 200 milions de persones a l’any amb aquest trastorn a tot el món, i té una prevalença entre un 0,2 i un 71 %. És un trastorn endèmic en països tropicals, i té una prevalença en nens entre un 5 % i un 10 %, sent aquests més vulnerables a les complicacions derivades de la infestació de l’àcar.
• Pediculosi púbica o lladelles: Se’n troben a nivell mundial, i s’estima que hi ha més d’1 milió de noves infestacions per aquest paràsit a l’any.
• Mycoplasma i Ureaplasma: La prevalença actual estimada de la infecció per micoplasmes genitals en general és d’un 1 % a un 3,3 % de la població a Europa i EUA entre 16 i 44 anys. Pot haver-hi una coinfecció per clamídia o altres infeccions de transmissió sexual (ITS), donant lloc a una confusió clínica a l’hora de diagnosticar. Pot estar associada tant a dones com a homes amb relacions homosexuals i heterosexuals. En estudis de prevalença realitzats en poblacions concretes com per exemple un estudi realitzat a l’Hospital de Santa Fe (Santa Fe, Argentina) en 412 dones adultes amb simptomatologia urogenital, 17,8 % presentaven algun dels micoplasmes urogenitals, 12,3 % Mycoplasma hominis, 63 % Ureaplasma urealyticum i 24,6 % l’associació d’ambdós. Per altra banda, en un estudi realitzat a l’Hospital Virgen de las Nieves (Granada, España) entre el 2016 i el 2017, a 3.066 homes en edat fèrtil i amb sospita d’infecció urogenital, els resultats van ser positius d’Ureaplasma urealyticum en un 17,73 %, Mycoplasma hominis i Ureaplasma parvum en un 10,64 % i Mycoplasma genitalium en un 7,10 %.
• Verola del mico: Des del seu descobriment el 1970 hi ha hagut casos esporàdics de Verola del Mico a Àfrica central, Oriental i Occidental. Als Estats Units d'Amèrica, el 2003, va haver-hi un brot relacionat amb la importació d’animals des d’Àfrica, i des del 2005 fins a l’actualitat es notifiquen milers de casos sospitosos a la República Democràtica del Congo, així com el 2007 a Nigèria.

  Segons l'OMS, al brot del maig de 2022 que es va concentrar en Europa i el continent americà, sent protagonistes EUA, Brasil, Espanya, França, Colòmbia, Mèxic, Perú, Regne Unit, Alemanya i el Canadà, es van notificar al voltant de 87.000 casos i 112 morts (en 110 països).

  El 27 de desembre de 2022, el Ministeri de Sanitat del Govern d’Espanya va emetre un informe de situació d’alerta per la verola del mico a Espanya. Segons dades de la Xarxa Nacional de Vigilància Epidemiològica (RENAU), es va notificar un total de 7.498 casos confirmats de verola del mico procedents de 17 comunitats autònomes; que va afectar a 7.332 homes i 166 dones, amb una mitjana d'edat de trenta-set anys. Dos casos van morir a causa de meningitis, un altre per infecció disseminada o sistèmica amb antecedent d'immunosupressió greu o sistema immunitari compromès, i un quart cas per altres causes.

  De 5.861 casos que se'n tenia informació disponible, el 95,7% eren homes que mantenien sexe amb homes, determinant la via de transmissió més probable per contacte estret en el context d'una relació sexual.

  A la resta d'Europa, s’han notificat més de 17.700 casos confirmats de verola del mico. Els països més afectats a part d'Espanya, són França (4.114), Alemanya (3.676) i el Regne Unit (3.676); sent la majoria homes joves amb exposició a relacions sexuals d’alt risc.

  A la resta del món, s’han notificat més de 57.000 casos confirmats de verola del mico en països no endèmics, és a dir aquells on no se sol donar aquesta infecció, sent els Estats Units (29.740) i el Brasil (10.493), els països més afectats.

Classificar les infeccions de transmissió sexual (ITS) pot arribar a ser controvertit, i en ocasions no hi ha un consens. Aquest fet és degut al fet que moltes d’aquestes infeccions no són estrictament de transmissió únicament sexual, ja que poden combinar-se amb altres tipus de transmissió com la sanguínia, l’oro-fecal, de contacte amb pell i mucoses o per teixits o roba íntima. Per altra banda, la prevalença d’alguna d’aquestes infeccions pot ser molt baixa en la població general, però molt alta en una població de persones immunodeprimides, és a dir, amb el sistema immunitari compromès, o en una població de persones amb hàbits sexuals d’alt risc.

Les llistes de malalties i d’ITS sovint són molt variables en funció del punt de vista utilitzat a l’hora de classificar-les.

Les ITS es poden classificar segons l’agent causant de la infecció:

Bacterianes: causades per bactèries

• Gonorrea o gonocòccia
  • Agent etiològic:
    • Neisseria gonorrhoeae: diplococ gramnegatiu amb morfologia o estructura similar a un gra de cafè. Aquest microorganisme colonitza les superfícies de les mucoses de la uretra, del cèrvix, de l’anus, de la faringe i la conjuntiva.
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió sexual, és a dir per secrecions genitals.
    • Transmissió vertical o maternoinfantil, en el moment del part.
  • Evolució: Curable.
    Des d’una infecció lleu fins a una septicèmia, és a dir, una infecció generalitzada que podria produir la fallada d’òrgans vitals si no es tractés.
• Sífilis
  • Agent etiològic:
    • Treponema pallidum és un microorganisme patogen obligat, és a dir que no es pot reproduir fora d’una cèl·lula hoste adequada, i que té una morfologia o una estructura similar a un llevataps. Aquest microorganisme penetra a la pell que infecta, ja sigui sana o amb lesions prèvies i es dissemina per tot el cos a qualsevol òrgan, inclòs el sistema nerviós, a través de la limfa i de la sang.
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió sexual, és a dir per secrecions genitals.
    • Transmissió de contacte amb lesions infectades.
    • Transmissió vertical o maternoinfantil durant l’embaràs.
  • Evolució: Curable.
    Després d’un període d’incubació d’unes 3 setmanes, es divideix en diferents fases (primària, secundaria, latent i tardana), en què es presenta des d’una lesió inicialment lleu fins a lesions supuratives, o fins i tot complicacions greus òssies, vasculars, oculars i neurològiques.
•  Clamídia
  • Agent etiològic:
    • Chlamydia trachomatis: bacteri gramnegatiu decreixement intracel·lular obligat que es reprodueix dins les cèl·lules. S’adhereix a les cèl·lules que revesteixen el sistema genito-urinari, ocular i pulmonar i que posteriorment acaben infectant.
  •  Vies de transmissió:
    • Transmissió sexual, és a dir per secrecions genitals.
    • Transmissió vertical o maternoinfantil. durant l’embaràs, el part o la lactància.
    • Transmissió de contacte amb la supuració de la conjuntiva infectada.
  • Evolució: Curable.
    Hi ha diferents serotips o subtipus del mateix bacteri, provocant diferents manifestacions i gravetats, des d’inflamació de la uretra fins a malaltia pelviana inflamatòria o altres manifestacions com el "Tracoma" ocular, o el "limfogranuloma", en el sistema limfàtic, entre altres de major gravetat.
• Chancroide
  • Agent etiològic:
    • Haemophilus drucreyi: coccobacillus gramnegatiu amb morfologia o estructura arrodonida que afecta el teixit urogenital.
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió sexual, és a dir per secrecions genitals.
    • Transmissió de contacte amb lesions infectades.
  • Evolució: Curable.
    Petita lesió que va creixent, amb inflamació i molt dolorosa.
• Granuloma inguinal o donovanosi
  • Agent etiològic:
    • Klebsiella granulomatis o Calynmatobacterium granulomatis: bacteri gramnegatiu
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió sexual, és a dir per secrecions genitals.
    • Transmissió de contacte amb lesions infectades, en nens.
  • Evolució: Curable.
    Petita lesió que pot disseminar-se a altres teixits de l’aparell genitourinari o fins i tot a òrgans interns.
• Vaginosi bacteriana:
  • Agent etiològic:
    • Gardnerella vaginalis: bacil
    • Mobiluncus sp: bacteri gramvariable, és a dir indeterminades, ni Gram-positives ni Gram-negatives, i anaeròbic.
      
      Ambdós formen part del conjunt de microorganismes que resideix de manera habitual en el sistema urogenital de la persona i estan relacionats entre si.
  • Vies de transmissió:
    • No hi ha una via de transmissió, donat que aquests bacteris ja formen part del conjunt de microorganismes que habita a la vagina i a l’entorn genital femení, que es coneix com "flora vaginal". No obstant això, les relacions sexuals poden provocar un canvi de pH, alterant l’equilibri d’aquests microorganismes i afavorint-ne la proliferació.
  • Evolució: Curable.
    En el genitals femenins hi ha un conjunt de microorganismes que hi viuen mantenint un equilibri. Degut a les relacions sexuals, sobretot amb persones noves, aquest equilibri es pot trencar per un canvi de pH. En aquest moment, aquestes dues bactèries poden colonitzar la flora vaginal provocant una secreció anormal en el teixit vaginal.
• Malaltia pelviana inflamatòria, uretritis, vulvovaginitis i altres manifestacions genitourinàries.
  • Agents etiològics:
    • Mycoplasma hominis i genitalyum
    • Ureaplasma parvum i urealyticum
      
      Ambdós són bacteris anaeròbics facultatius que formen part de la microbiota urogenital o del conjunt de microorganismes que habita a la zona urogenital.
  •  Vies de transmissió:
    • Transmissió sexual, és a dir per secrecions genitals.
  • Evolució: Curable.
    Solen trobar-se a la microbiota urogenital d’adults sexualment actius. Poden ser asimptomàtics o arribar a provocar diferents manifestacions i gravetats, com la malaltia pelviana inflamatòria, uretritis (inflamació de la uretra), vulvovaginitis (inflamació o infecció de la vagina i/o la vulva, la part externa dels genitals femenins) i altres manifestacions extragenitals.
• Diarrees i altres manifestacions gastrointestinals:
  • Agent etiològic:
    • Campylobacter sp: bacteri gramnegatiu, en forma de coma.
    • Shigella sp: bacteri gramnegatiu, en forma de bacil.
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió oro-fecal, és a dir per ingesta de material fecal d’una persona infectada.
  • Evolució: Curable.
    Quadres diarreics i simptomatologia gastrointestinal que es pot resoldre espontàniament.

Víriques: causades per virus

• Herpes genital
  • Agent etiològic:
    • Virus de l’herpes simple (alfa) tipus 1
    • Virus de l’herpes simple (alfa) tipus 2
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió sexual, és a dir, per secrecions genitals.
    • Transmissió per tots els líquids corporals, com la saliva i l’orina.
    • Transmissió de contacte amb lesions infectades.
    • Transmissió per contacte de pell amb pell infectada, encara que no hi hagi lesions visibles.
    • Transmissió vertical o maternoinfantil durant el part.
  • Evolució: Cronificació. 
    Pot ser asimptomàtic, presentar lesions en mucoses o pot arribar a provocar infeccions greus en persones immunodeprimides, és a dir, amb el sistema immunitari i de defensa compromès.
• Hepatitis
  • Agents etiològics:
    • Virus de l’hepatitis A (VHA). Hi ha 7 genotips, 4 que infecten els humans, tots amb característiques similars.
    • Virus de l’hepatitis B (VHB). Hi ha 8 genotips, 4 de principals, tots amb característiques molt diferents que caracteritzaran les diferents severitats.
    • Virus de l’hepatitis C (VHC). Hi ha 7 genotips i 67 subtipus, tots amb característiques diferents.
    • Virus de l’hepatitis D (VHD). No és un virus en si, sinó que es tracta d’una partícula subviral o un satèl·lit del VHB.
    • Virus de l’hepatitis G (VHG)
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió oro-fecal, és a dir, per ingesta de material fecal d’una persona infectada en els VHA i VHE (aquesta no es contempla en aquesta fitxa perquè no compleix la classificació d’ITS)
    • Transmissió sexual, és a dir, per secrecions genitals en els VHB i VHD; i en relacions sexuals traumàtiques pel VHC.
    • Transmissió parenteral o sanguínia (també mitjançant qualsevol estri que pugui contenir sang) en els VHB, VHC, VHD i VHG.
    • Transmissió vertical o maternoinfantil, durant el part, en els VHB, VHC, VHD i VHG; per la possibilitat de contacte sanguini, però és poc comú.
  • Evolució: Curable en el VHA i VHC, i cronificació en els VHB i VHD. En el VHG, encara es desconeix l’evolució d’aquesta. Les manifestacions i l’evolució són molt variables donades les peculiaritats de cadascuna.
• Condilomes o berrugues genitals
  • Agent etiològic:
    • Virus del papil·loma humà (VPH): Es coneixen més de 120 genotips, 40 d’aquests aïllats en el sistema genito-urinari. El 99 % d’aquests s’han trobat en el càncer cervicouterí.
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió sexual, és a dir, per secrecions genitals.
    • Transmissió per contacte de pell amb pell infectada.
    • Transmissió vertical o maternoinfantil, durant el part, però és poc comú.
  • Evolució: Cronificació
    El VPH es pot trobar en estat latent, és a dir que pot ser que no presenti símptomes, però és transmissible. Pot o no causar lesions en forma de berrugues o condilomes (a vegades no visibles) i pot o no arribar a desenvolupar un càncer cervicouterí (o rarament en altres localitzacions). La persistència del virus és el factor més important en el risc de desenvolupar lesions precancerígenes. En la majoria dels casos les lesions es curen de manera espontània.
• Síndrome de la immunodeficiència humana (SIDA)
  • Agent etiològic:
    • Virus de la Immunodeficiència Humana (VIH): retrovirus. Hi ha dos tipus: el VIH-1 i el VIH-2. Tots dos tenen genomes molt similars; ambdós estan compostos pels tres gens bàsics de la família dels retrovirus. El VIH-1, causant de la major part d’infeccions, és més virulent i infecciós que el VIH-2, que és menys infecciós i es troba només a l’Africa Occidental.
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió sexual, és a dir, per secrecions genitals.
    • Transmissió parenteral o sanguínia (també mitjançant qualsevol estri que pugui contenir sang).
    • Transmissió vertical o maternoinfantil, durant l’embaràs, el part i la lactància.
  • Evolució: Cronificació
    Asimptomàtic en estat latent o seropositivitat durant llargs períodes de temps en què el virus es replica i pot anar destruint les cèl·lules del sistema immunitari, els limfòcits CD4, fent que aquest perdi la capacitat defensiva davant altres malalties oportunistes. L’aparició de la síndrome de la immunodeficiència adquirida es determinarà amb l’aparició d’aquestes malalties oportunistes, juntament amb altres tipus de càncer i altres malalties neurològiques que poden portar a la demència.
• Pàpules i nòduls cutanis
  • Agent etiològic:
    • Virus del Moluscum contagiossum
  • Vies de transmissió:
  • Transmissió per contacte de pell amb pell infestada o amb teixits infestats.
  • Evolució: Curable
    Lesions autolimitants, és a dir que es curen de manera espontània i que no deixen cicatriu.
• Quadres vírics variables
  • Agent etiològic:
    • Virus de l’herpes simple (beta) tipus 5 o citomegalovirus.
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió sexual, és a dir, per secrecions genitals.
    • Transmissió per tots els líquids corporals, també la sang, la saliva, l’orina i les llàgrimes.
    • Transmissió vertical o maternoinfantil, i amb la lactància.
  • Evolució: cronificació
    Asimptomàtic en estat latent o de seropositivitat, que podrà activar-se en situació d’immunosupressió o de debilitament del sistema immunitari. Pot provocar simptomatologia gripal lleu en persones sanes.
• Sarcoma de Kaposi
  • Agent etiològic:
    • Virus de l’herpes humà tipus 8
  • Vies de transmissió: (no hi ha un coneixement clar de les vies de transmissió).
    • Transmissió sexual, és a dir, per secrecions genitals, sobretot en relacions sexuals transanals.
    • Transmissió per la saliva, sobretot en zones endèmiques, zones on hi ha moltes persones que presentin la malaltia.
  • Evolució: Cronificació 
    Asimptomàtic en estat latent o de seropositivitat. Podrà arribar a provocar tres malalties: el sarcoma de Kaposi en la majoria dels casos, el limfoma efusiu primari, i la malaltia multicèntrica de Castleman, totes tres associades al virus de la immunodeficiència humana, tot i que no exclusivament, i amb pronòstic de malignitat.
• Verola del mico
  • Agent etiològic:
    • Virus del Monkeypox MPXV, virus del gènere Orthopoxvirus, de la família Poxviridae
  • Vies de transmissió:
    • Zoonosi: infecció poc freqüent que es transmet d'animals a éssers humans, a través de contacte directe o indirecte amb mamífers infectats vius o morts, sobretot rosegadors o primats de zones endèmiques, és a dir zones on se sol donar un alt nombre de casos d’aquesta infecció, o per consum d’aliments contaminats, com la carn d’un animal infectat, amb cocció inadequada.
    • Transmissió entre humans per contacte directe amb sang, saliva, lesions de la pell amb pus i/o crostes, o de mucoses d’una persona infectada.
    • Transmissió sexual, per secrecions genitals (existeixen controvèrsies en aquesta via de transmissió sexual). Sol donar-se entre persones que tenen relacions sexuals d’alt risc (múltiples parelles sexuals, relacions sexuals associades al consum de drogues o CHEMSEX, infeccions de transmissió sexual de repetició, etc.).
    • Transmissió indirecta amb objectes contaminats, com ara roba, roba de llit o tovalloles, o de gotetes respiratòries.
  • Evolució: Curable
    Es presenta amb símptomes que recorden, però de menor gravetat, als de la verola, trastorn de salut erradicat als vuitanta. Aquests solen ser en un primer moment: febre, mal de cap, dolors musculars i, posteriorment, una erupció a la pell, sobretot en genitals i cara. Les lesions solen remetre en un període d’entre 2 i 4 setmanes. Poden donar-se casos més greus en funció del grau d'exposició al virus, com per exemple, a persones amb pràctiques sexuals d’alt risc, i de la mateixa vulnerabilitat de la persona en termes de salut, com podria ser els nens, embarassades i persones amb el sistema immune compromès.
    
    

Fúngiques: causades per un fong

• Candidiasi vaginal
  • Agent etiològic:
    • Candida albicans: fong en forma de llevat, patogen oportunista, és a dir que provocarà un dany degut a una situació d’immunodepressió o de baixada de defenses, que forma part de la microbiota pròpia de la persona i dels tractes respiratoris, gastrointestinals i genitourinaris.
  • Vies de transmissió:
    • No hi ha una via de transmissió, ja que aquests fongs ja formen part de la flora vaginal, però les relacions sexuals poden alterar l’equilibri d’aquesta per un canvi de pH, afavorint-ne la proliferació. També poden proliferar més del compte en prendre antibiòtics o en cas de tenir el sistema immunitari compromès.
  • Evolució: Curable.
    La candidiasi pot tenir lloc en moltes parts del cos: tub digestiu, pell... i fins i tot podria arribar a provocar una infecció generalitzada en persones immunodeprimides. En el cas dels genitals femenins, aquest ja hi coexisteix en equilibri amb la resta de la flora urogenital. Degut a les relacions sexuals, sobretot amb persones noves, aquest equilibri es pot trencar per un canvi de pH. En aquest moment, aquests fongs podrien colonitzar provocant una secreció anormal en el teixit vaginal, pruïja i molèsties en orinar.

Protozoàries: causades per un protozou

• Tricomoniasi:
  • Agent etiològic:
    • Trichomonas vaginalis: és un protozou flagel·lat que parasita o envaeix les vies urogenitals.
  • Vies de transmissió:
  • Transmissió sexual, és a dir, per secrecions genitals.
  • Transmissió vertical o maternoinfantil i amb la lactància.
  • Transmissió per contacte d’objectes humits infectats, per exemple esponges o utensilis de bany.
  • Evolució: Curable.
    Picor, supuratius i inflamació de la zona genital. Pot complicar-se fins a augmentar el risc de càncer.
• Diarrees i altres manifestacions gastrointestinals
  • Agents etiològics:
    • Entamoeba histolytica: protozou paràsit anaeròbic amb forma d’ameba, és a dir irregular i canviable.
    • Giardia lamblia: protozou flagel·lat.
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió sexual, és a dir, per secrecions genitals, sobretot en relacions sexuals transanals.
    • Transmissió orofecal, és a dir per ingesta de material fecal d’una persona infectada.
  • Evolució: Curable.
    En el cas de la Giardia lamblia, pot ser asimptomàtica, sobretot en nens i en adults de zones endèmiques, és a dir zones on hi ha moltes persones que presenten la malaltia. En totes dues tenen lloc quadres diarreics i simptomatologia gastrointestinal que es pot resoldre espontàniament o bé allargar-se setmanes i mesos en absència de tractament.
    
    En el cas de l’Entamoeba histolytica, pot arribar a produir úlceres supuratives al còlon o afectació hepàtica.

Ectoparasitàries: causades per ectoparàsits (organisme que viu a la superfície d’una altra al qual parasita)

• Sarna
  • Agent etiològic:
    • Sarcoptes scabiei: Àcar de 4 parells de potes amb el cos no segmentat, és a dir, no dividit.
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió per contacte de pell amb pell infestada o amb teixits infestats.
  • Evolució: Curable.
    Picor i envermelliment de la pell.
• Lladelles o pediculosis púbica
  • Agent etiològic:
    • Phthirius pubis: insecte anoplurs (tipus de poll que s’alimenta de la sang de l’hoste) arrodonit de color groguenc.
  •  Vies de transmissió:
    • Transmissió per contacte de pell amb pell infestada o amb teixits infestats.
  • Evolució: Curable.
    Picor i irritació de la pell derivada de gratar-se involuntàriament.

És essencial per a la persona amb una infecció de transmissió sexual, així com per a qualsevol persona amb trastorns de salut o sense, assegurar una bona oxigenació del cos mitjançant una respiració adequada.

El bon control de la respiració afavorirà el manteniment de la salut i el benestar físic i psicoemocional, i conseqüentment ajudarà a controlar i a gestionar un factor sempre perjudicial per a qualsevol estat de salut: l’estrès. Hi ha persones amb algunes infeccions de transmissió sexual, sobretot en fases inicials d’acceptació del trastorn, que poden presentar estrès i ansietat, sovint associats a l’estigma que les acompanya, com per exemple el virus de la immunodeficiència humana (VIH).

Una respiració profunda i regular assegurarà una bona oxigenació de totes les cèl·lules del cos i ajudarà en la relaxació. De la mateixa manera, una respiració superficial no assegurarà una aportació suficient d’oxigen, entre d’altres, al sistema nerviós, i afavorirà l’ansietat i la irritabilitat.

El tabac és un hàbit tòxic que perjudica greument la salut en tots els casos, i és per això que serà important evitar fumar, i en el cas d’haver-hi aquesta addicció, convindrà demanar ajuda a la infermera o al metge del seu centre de salut de referència. Hi ha programes de deshabituació que ajuden a dur a terme aquest procés, amb suport psicològic o amb tractament farmacològic, entre altres.

Es recomana tenir en compte tots els consells generals que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Respirar

És important seguir una alimentació saludable i equilibrada per assegurar una aportació correcta de nutrients i per controlar, si s’escau, un possible augment de pes per sobre del recomanat que, en qualsevol cas, podria ser perjudicial.

Alguns dels tractaments emprats en algunes de les infeccions de transmissió sexual en ocasions poden provocar efectes adversos relacionats amb la pèrdua de gana, amb les males digestions o amb alteracions gastrointestinals, com diarrees o nàusees. En aquest cas es recomana consultar amb la seva infermera, amb el seu metge o amb el seu especialista.

La dieta que ha de fer la persona amb una infecció de transmissió sexual ha de seguir les pautes d’una alimentació saludable recomanades a la resta de la població. És a dir, una alimentació suficient per tal de cobrir les necessitats pròpies de cada edat i de cada situació de salut, adaptada a l’estil de vida i al ritme d’activitats, variada i agradable.

En aquest sentit, s’aconsella:

• Seguir una alimentació saludable per tal de cobrir les necessitats pròpies de cada edat i de cada situació de salut, adaptada a l’estil de vida i en funció de l’activitat física.
• Mantenir el pes corporal aconsellat. En cas de sobrepès, convé evitar el seguiment de dietes dràstiques d’aprimament sense cap control sanitari. I també convé seguir una pauta d’exercici adequats o, si s’escau, una pauta específica en el cas de persones que ho requereixin pel seu estat de salut o per indicació expressa.
• Seguir una dieta rica en fibra (fruites, verdures i cereals), pobra en greixos i moderada en sucres i en sal, i prioritzar la ingesta de peix per davant del consum de carn.
• En el cas d’alteracions en el tracte intestinal, secundari a la presa de medicaments antibiòtics o antivirals, ja sigui restrenyiment o diarrea, es recomana seguir una dieta rica en probiòtics.
• Abstenir-se del consum de begudes alcohòliques, sobretot si el tractament ho contraindica.
• Evitar el consum excessiu de begudes amb gas, amb cafeïna o amb teïna.
• Ingerir líquids, preferentment aigua, en una quantitat no inferior al litre i mig diari (quantitat que s’hauria d’incrementar en temps de calor, però sense superar els tres litres diaris). Un consum excessiu de líquids produeix un augment del funcionament renal que, si es manté durant un temps, pot alterar l’equilibri electrolític i provocar pèrdues excessives de substàncies químiques imprescindibles per al bon funcionament de l’organisme.
•  Sol·licitar, sempre que es consideri necessari, el consell o l’assessorament de l’equip de salut.

Es recomana tenir en compte tots els consells generals que permetran adoptar les mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Menjar i beure

Realitzar activitat física és beneficiós per a la salut, tant física com psicoemocional i fins i tot social. L’activitat física millora la funció cardíaca, contribueix a evitar el sobrepès i l’augment de greix corporal i millora l’estat anímic, augmentant l’autoestima, millorant la gestió de l’estrès i disminuint l’ansietat i la depressió. D’altra banda, fer activitat física en grup contribueix a una millor acceptació i autoconcepte i ajuda a augmentar l’autoestima.

És recomanable realitzar l’activitat física que més s’adapti a la situació de salut de cada persona i sol·licitar, sempre que es consideri necessari, el consell o l’assessorament de l’equip de salut.

És important que cada persona triï el tipus d'exercici que més li agradi i que més s’adapti a les seves necessitats. És ideal combinar l’exercici aeròbic i els exercicis de força o de tonificació.

• Exercici aeròbic diari. Caminar, nedar, ballar, jugar a tennis o anar amb bicicleta (estàtica o de passeig) durant uns 30 minuts.
• Exercicis de força o tonificació en dies alterns, per aportar resistència. Es poden aixecar pesos o practicar amb gomes elàstiques o pilotes de goma escuma, etc. per aconseguir un bon to muscular sense fatigar-se. És preferible fer moltes repeticions dels exercicis que no pas utilitzar una gran resistència.
• Exercicis com el ioga, el taitxí o el mètode pilates ajuden a controlar el cos amb la ment i a relaxar-se mitjançant la respiració. Els exercicis de relaxació i els estiraments de tota la musculatura prevenen o milloren el dolor produït per contractures, estrès o ansietat.

Cal fer sempre exercicis d’escalfament abans d’iniciar l’activitat física, i d’estirament un cop finalitzada. I convé utilitzar el material necessari i fer servir un calçat i una roba còmodes i adients a l’activitat que es realitzarà.

Pot ser interessant anar a un gimnàs o a un centre esportiu, si és possible, on els monitors especialistes dirigiran i orientaran segons les aficions i les necessitats de l’interessat, i l’ajudaran a planificar el tipus, la intensitat, la freqüència i la durada de l’activitat física. O també pot ser bo vincular-se a centres que organitzin activitats ocupacionals o lúdiques, com ara cursos de taitxí o de ioga, sortides i itineraris turístics, classes de ball, etc. També es pot fer exercici en els parcs de la població, on sovint s’ofereixen rutes per caminar, pistes d’esport o aparells per fer exercici.

El millor moment per fer exercici és quan la persona se sent millor i la resta d’activitats ho permeten. No obstant això, fer exercicis al matí ajuda el metabolisme a posar-se en marxa i accelera el procés de cremada del greix, que continua actiu les hores següents a la pràctica de l'exercici. A més, aporta energia, activa la circulació i prepara la persona per afrontar les activitats diàries. Programar l’activitat física sempre a la mateixa hora ajuda a establir un hàbit que és més difícil de trencar.

També és important escollir la millor hora per sortir a fer exercici: cal evitar les hores de més calor a l’estiu i de més fred a l‘hivern. Els dies de pluja o de vent és millor no sortir i fer exercicis dins de casa: tonificar extremitats, fer exercicis de relaxació i estiraments, etc. Tampoc no convé sortir després dels àpats.

Altres formes d’incorporar exercici físic en el dia a dia són:

• Pujar i baixar escales en lloc d'agafar l'ascensor.
• Desplaçar-se amb bicicleta o caminant.
• Anar a ballar.
• Practicar un esport d'equip.
• A la feina, en lloc d'enviar un correu electrònic o de trucar per telèfon, anar-hi caminant per parlar amb els companys de feina.
• Canviar la rutina d'exercicis per no avorrir-se.
• Utilitzar una bicicleta estàtica durant una estona mentre es mira la televisió.
• Planificar activitats a l'aire lliure amb la família o amb els amics.

Es recomana tenir en compte tots els consells generals que permetran adoptar hàbits saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Moure’s i mantenir una postura corporal correcta 

El son és un estat d’alteració de la consciència que té la funció de restaurar l’energia de la persona.

El descans, d’alta banda, és un estat d’activitat mental i física reduïda que fa que la persona se senti bé i preparada per continuar amb les activitats quotidianes. Així doncs, el descans no és només inactivitat, sinó que requereix tranquil·litat i relaxació.

La necessitat de descans és diferent en cada persona, i cadascú té les seves rutines que l’ajuden a descansar, com poden ser llegir, fer exercicis de relaxació o passejar.

El descans és fonamental per mantenir un bon estat de salut ja que ajuda la persona a sentir-se més relaxada i calmada físicament i mentalment i a viure amb menys ansietat.

Un bon descans nocturn ajuda a millorar l’ànim durant el dia. Dormir malament pot provocar sensació de cansament i d’irritabilitat. Aquest hauria de ser d’entre 6 i 9 hores, depèn de la persona, de l’etapa del cicle vital en què estigui (infància, adolescència, adultesa i vellesa) i de les circumstàncies de vida. També hauria de ser de qualitat: sense interrupcions i en un ambient favorable.

Si una persona pateix alteracions del son, és important que ho consulti amb l’equip de salut amb l’objectiu de saber per què està succeint i de quina manera pot resoldre-ho. Sovint sol ser símptoma d’altres problemes.

Algunes de les infeccions de transmissió sexual, en fases inicials d’acceptació del trastorn, poden presentar estrès i ansietat, sovint associats de l’estigma que acompanya alguna d’aquestes, com per exemple el VIH, que podria condicionar el son i el repòs.

• Per afavorir un bon descans es recomana: No anar a dormir amb gana, fer un sopar suau dues hores abans de ficar-se al llit i evitar els menjars pesats i amb condiments forts.
• Evitar les substàncies excitants com el cafè, el te, les begudes amb cafeïna, el mate i les begudes alcohòliques.
• Consumir aliments rics en
  • triptòfan (aminoàcid imprescindible per a la fabricació de melatonina i serotonina, que són les hormones que ajuden a agafar el son). Es troba en aliments com els plàtans, el peix blau i les aus, entre altres.
  • hidrats de carboni complexos (arròs, pa, patates, llegums), ja que estimulen la secreció d'insulina, que augmenta la disposició del triptòfan per formar serotonina.
• Fer una mica d'activitat física durant el dia.
• Fer-se una dutxa o un bany relaxant abans d’anar a dormir.
• Evitar situacions emocionalment estressants, com ara discussions, i intentar no pensar en els problemes o en les preocupacions just abans d’anar a dormir. Si es tenen temes per resoldre, convé dedicar-hi un una estona al llarg del dia.
• Marcar l’horari de son com una rutina més: anar a dormir i llevar-se cada dia a la mateixa hora. Respectar els primers signes de son.
• Si no es pot dormir després d’uns 20-30 minuts, cal aixecar-se i anar a una altra habitació a descansar o a fer alguna activitat relaxant fins que aparegui la son. Aquest pas s’ha de repetir tantes vegades com sigui necessari.
• Si no es té insomni, es poden fer migdiades de no més de 20 min.
• Procurar unes condicions favorables com:
  • Un bon llit (bon somier i matalàs de duresa intermèdia). És important utilitzar un coixí que mantingui l’esquena alineada.
  • Habitació còmoda, fosca, sense sorolls i amb una temperatura adequada (entre 18 i 22 ºC).

Es recomana tenir en compte tots els consells generals que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:

Reposar i dormir 

En les persones amb alguna infecció de transmissió sexual (ITS), el patró d’eliminació intestinal no s’hauria de veure afectat, però en algunes d’aquestes, com per exemple l’herpes genital, les lesions a la zona genital poden estendre’s per tota la zona perineal o fins i tot perianal, provocant molèsties greus i dolor a l’hora d’evacuar. Per altra banda, alguns dels tractaments emprats en algunes ITS en ocasions poden donar efectes adversos relacionats amb el patró d’eliminació intestinal, com diarrees o restrenyiment.

De la mateixa manera, pot ocórrer que certes ITS que provoquen lesions al llarg de tot el tracte urinari, així com lesions situades als genitals, dificultin la micció, provocant molèsties, dolor, alteracions en la freqüència o fins i tot en la capacitat de control de l’esfínter.

L’evacuació intestinal està relacionada amb la ingesta d’aliments i de líquids, i amb freqüència té a veure en la manera com les persones afronten l’ansietat, l’angoixa o l’estrès.

Si es presenten canvis en el patró deposicional de la persona respecte d’allò que es considera normal per a cada un, així com alteracions en la micció o en la freqüència o presència de dolor, caldrà consultar-ho amb l’equip de salut.

En aquest sentit, per a totes les persones s’aconsella:

• Procurar que qualsevol persona tingui la intimitat necessària en el moment d’anar al lavabo (evacuar).
• Extremar les mesures que asseguren les màximes condicions higièniques en el moment de fer servir el vàter, sobretot en llocs públics. Es recomanen mesures com col·locar protectors de plàstic a la zona de suport del vàter o netejar-la amb tovalloletes higièniques.
• Seguir una alimentació saludable per tal de cobrir les necessitats pròpies de cada edat i de cada situació de salut, adaptada a l’estil de vida i al ritme d’activitats.
• Mantenir una pauta d’exercici adequada a la persona per afavorir una bon patró d’eliminació intestinal.
• Seguir una dieta rica en fibra (fruites, verdures i cereals), si no hi ha contraindicació expressa.
• En el cas d’alteracions en el tracte intestinal, secundari a la presa de medicaments antibiòtics o antivirals, ja sigui restrenyiment o diarrea, es recomana seguir una dieta rica en probiòtics.
• No abusar de begudes irritants de la bufeta i amb efecte diürètic com el cafè, les cols, el te i la xocolata.
• No prendre tractaments (laxants, antidiarreics) sense indicació del professional de la salut.
• Si augmenta el nombre de miccions o apareix la incontinència urinària, cal avaluar la quantitat de líquids ingerits al llarg del dia i assegurar-ne una presa d'entre un litre i mig i tres litres com a màxim. Si la incontinència apareix mentre es dorm (enuresi nocturna), cal evitar la ingesta de líquids dues hores abans d'anar a dormir. Si el problema persisteix, cal consultar-ho amb el professional de la salut.
• En les dones, és important tenir un control i un seguiment dels cicles menstruals i fer revisions ginecològiques periòdiques. Qualsevol alteració en la durada, en la freqüència, en la quantitat i en la presència de dolor, entre d’altres, de les menstruacions s’ha de consultar amb els professionals de la salut de referència.
• Si hi ha excés de sudoració, a vegades deguda a efectes adversos d’algunes medicacions, s’aconsella utilitzar roba de cotó, que afavoreix l'absorció de la suor, i evitar els teixits sintètics. I, d’altra banda, convé consultar-ho amb el professional de la salut.

Es recomana tenir en compte tots els consells generals que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària:

Eliminar

Per assegurar que la persona amb una infecció de transmissió sexual (ITS) assoleixi un control òptim de la seva situació de salut i el màxim grau d’autonomia i d’independència en les seves cures, és imprescindible que assumeixi la responsabilitat de la situació i que s’impliqui activament. Serà important que la persona conegui i treballi en la prevenció de noves infeccions relacionades i de les complicacions que d’aquesta se’n derivin, tant per la mateixa infecció com per als tractaments o per a les comorbiditats associades.

S’aconsella:

• Fer les revisions periòdiques indicades per l’equip de salut
• Utilitzar fonts d’informació i suport acreditades que permetin a la persona, en diferents situacions, prendre les millors decisions. Així mateix, contrastar amb l’equip de salut tota la informació obtinguda tant si genera dubtes com si no.
• Consultar amb la infermera, amb el metge o amb l’especialista qualsevol dubte o problema relacionat amb el maneig de la infecció o dels trastorns derivats. Això ajuda a evitar riscos innecessaris i a estar al corrent dels avenços.
• Tenir en compte els factors i les conductes de risc que es poden evitar per a una nova infecció de transmissió sexual o complicacions de la mateixa.
• Tenir en compte els factors i les conductes de protecció que es poden seguir per permetre controlar millor la infecció o els trastorns derivats, i evitar tant la coinfecció amb altres ITS com la transmissió a altres persones.
• Parar atenció als indicadors precoços d’infecció de transmissió sexual, als signes i als símptomes i prendre les mesures recomanades.
• Fer cribratge de manera periòdica i en funció de la pròpia freqüència sexual i de l’exposició de risc per la detecció de possibles noves infeccions.
• Acudir a un centre d’atenció d’urgències si hi ha hagut una exposició de risc.
• Seguir les indicacions específiques davant de cada tipus de tractament. Conèixer la medicació que es pren (nom genèric i comercial), quina acció té, quan s’ha de prendre, quins són els seus efectes secundaris, quins són els signes i els símptomes que poden indicar toxicitat i com s’ha d’actuar en cada cas.
• Evitar el consum de qualsevol droga il·legal o d’alcohol, ja que pot desencadenar o empitjorar l’evolució de la infecció o de trastorns derivats: A més, durant el tractament prescrit el consum de drogues o d’alcohol altera el metabolisme (assimilació) del fàrmac i pot interferir-ne l’eficàcia.
• Comprovar sempre la data de caducitat dels medicaments.
• Prendre els medicaments tal com els ha prescrit el metge, no modificar-ne la dosi, no fer cap canvi dels fàrmacs indicats i prendre’ls en el moment indicat segons cada cas.
• Adoptar totes les mesures que permetin controlar millor la salut, com per exemple demanar informació que pugui ajudar a entendre millor la infecció de transmissió sexual i el seus tractaments als centres sanitaris o recórrer a una associació o a un grup d’ajuda mútua. Així com minimitzar el risc relacionat amb les comorbiditats associades.
• Conèixer les diferents circumstàncies que poden tenir lloc en cada etapa del cicle vital, així com en diferents situacions de vida (linkar situacions de vida relacionades/ITS).
• En cas que l’equip mèdic proposi a la persona amb una infecció de transmissió sexual participar en un assaig clínic (estudis de recerca que assagen nous tractaments o noves combinacions de tractaments, amb l’objectiu de trobar noves maneres de tractar les ITS o trastorns relacionats), s’han de fer totes les preguntes oportunes per disposar de tota la informació abans de decidir si s’hi vol participar o no. El fet de no voler participar en aquest tipus d’estudis de recerca no vol dir que no s’ofereixi un altre tipus de tractament.
• Portar una vida sexual sana, protegint-se dels riscos de la mateixa manera que la resta de persones. Si cal utilitzar mètodes anticonceptius, són recomanables sobretot els de barrera, que ajudaran a evitar tant els embarassos no desitjats com coinfeccions amb altres ITS.
• Considerar i aplicar tots els aspectes que puguin suposar per a cada persona una millora en les interaccions socials.
• Seguir els calendaris vacunals segons les indicacions del Departament de Salut de Catalunya.

Es recomana tenir en compte tots els consells generals que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Evitar perills i prevenir riscs 

Les infeccions de transmissió sexual (ITS), pel fet que algunes d’aquestes són cròniques o si més no de llarga durada, poden arribar a comportar un aïllament social, ja sigui per l’alteració en el nivell d’autoestima i d’autoconcepte com per l’estigma social que històricament les acompanya en moltes de les situacions de vida. Així mateix, no afectarà només la persona que la té, sinó també tot el seu entorn proper, segons el grau d’afectació emocional. Els canvis personals que sorgeixen derivats del mateix diagnòstic de la infecció o dels signes, dels símptomes o dels trastorns de salut derivats d’aquestes, poden alterar el ritme de vida personal i les relacions amb els altres.

Per evitar aquesta situació es poden tenir en compte les recomanacions següents:

• Fer la mateixa vida que fins al moment del diagnòstic o fins al moment de l’aparició dels signes, dels símptomes o dels trastorns de salut derivats d’aquestes, sempre que no hi hagi contraindicacions mèdiques o limitacions derivades, incloent-hi les activitats de caire social que resulten satisfactòries, però tenint en compte els factors i les conductes de risc, i sobretot els factors i les conductes de protecció que es poden seguir per evitar la coinfecció amb altres infeccions o la transmissió a d’altres persones, així com controlar millor la infecció i els seus trastorns derivats.
• Continuar cuidant, o fins i tot amb més atenció, la imatge personal com es feia fins al diagnòstic o fins a l’aparició de signes o de símptomes de la infecció, sempre que això ajudi a mantenir uns nivells d’autoestima i d’autoconcepte satisfactoris, ja sigui cuidant l’aparença externa com l’estil de vida, sempre de manera saludable.
• Establir una bona comunicació amb la família, amb els amics propers i sobretot amb la parella, si se’n té. Poder compartir el diagnòstic, sobretot de les ITS cròniques o de llarga durada, quan s’estigui preparat per fer-ho ajudarà a poder compartir els sentiments, a entendre i a conèixer les pors i les preocupacions que té la persona amb el diagnòstic o els trastorns derivats d’aquests.
• Mantenir una comunicació adequada amb la parella, no crear tabús i resoldre junts els problemes que sorgeixin. El suport mutu és important per ajudar a controlar els efectes que la situació de salut pugui tenir sobre la relació. La relació de parella pot ser un punt de suport fonamental, però també pot ser una font d’angoixa.
• La parella, els fills, els pares, els germans... cadascú afrontarà la malaltia d’una manera diferent.
• Si apareixen alteracions en la libido (desig sexual), així com altres problemes associats com el dolor durant les relacions sexuals o la impotència sexual i aquests generen preocupació, així com por i dubtes de la manera com es poden tenir relacions sexuals segures, caldrà plantejar-los a l’equip de salut per trobar solucions adequades.
• Si la situació de salut genera sentiments i pensaments negatius d’incapacitat, de tristesa, d’aïllament o de baixa autoestima, s’ha de comentar a l’equip de salut la possibilitat d’obtenir ajuda psicològica especialitzada.
• També pot ser d’ajuda buscar suport en els grups i en les associacions de persones que es troben en la mateixa situació de salut.

Es recomana tenir en compte tots els consells generals que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Comunicar-se i interaccionar socialment

L’activitat laboral i l’oci suposen una font important d’interaccions socials, així com el manteniment de l’autoestima i l’estat emocional, i la persona amb una infecció de transmissió sexual, sobretot crònica o de llarga durada, hauria de poder integrar-ho en el seu dia a dia amb total normalitat.

Igual que en qualsevol altre trastorn de salut, en el moment del diagnòstic l’estat emocional i la capacitat per dur a terme certes tasques laborals pot veure’s afectada temporalment i es podria necessitar una baixa laboral. Un cop estabilitzada la situació, el rendiment professional no s’hauria de veure afectat i la persona pot continuar desenvolupant la seva tasca habitual, en funció del nivell d’exigència i de la precisió requerida.

Respecte a les activitats d’oci, són moltes les opcions que es poden considerar: oci en general (cinema, teatre, música, mots encreuats o lectura, entre altres), activitats manuals, artístiques i culturals (pintura, manualitats, fotografia, punt de creu, visites a museus, cuina o jocs de taula), activitats de socialització (participació en associacions), activitats relacionades amb Internet (navegar, xatejar, fòrums de discussió o blogs personals) i activitat física (passejar, ioga o taitxí, entre altres).

En aquest sentit, es recomana per a qualsevol persona:

En l’àmbit laboral:

• Acceptar les situacions que no es poden canviar. Ser positiu.
• Aprendre a dir “no”. En ocasions hi ha situacions en l’àmbit laboral que sobrepassen les responsabilitats, o fins i tot les capacitats del lloc de treball que es desenvolupa, i per por a què puguin opinar els companys o els superiors, o simplement per obediència, es realitzen tasques que no corresponen i que augmenten el nivell d’estrès. És important saber posar límits en aquest sentit.
• Evitar en la mesura del que sigui possible les situacions desagradables o que generin conflicte.
• Prendre’s el temps necessari per fer cada activitat sense sentir-se pressionat per haver d’acabar-la.
• Compaginar les visites a l’equip de salut amb la tasca i amb l’horari laboral, com qualsevol altra persona afectada per una altre trastorn (es pot presentar un justificant adient per a l’empresa expedit pel centre de salut especialista), per tal d’assegurar un correcte compliment de les visites pautades.
• Si és necessari, es pot valorar la possibilitat de tramitar, si s’escau, el reconeixement del grau de disminució i minusvalidesa mitjançant l‘equip de salut, en concret a Treball Social, per gaudir de les garanties que ofereix el reconeixement. Per exemple, per al treballador poder sol·licitar sense inconvenients hores laborals per anar al centre de salut, i per a l’empresari certs beneficis fiscals en tenir en plantilla un treballador amb aquest reconeixement.
• Gestionar la baixa laboral, si s’escau i si així ho recomana el metge o l’especialista.

En l’àmbit de l’oci:

• Mantenir les activitats socials per evitar l’aïllament. És important participar en l’organització d’actes familiars (festes, aniversaris, etc.) en la mesura que la situació de salut ho permeti.
• Practicar aficions que realment li interessin com manualitats, pintura, cuina, música, lectura o activitats relacionades amb Internet, així com aquelles que impliquin contacte social, com ara esports, classes d’idiomes, clubs de lectura, classes de ball, etc.
• Evitar prendre begudes alcohòliques, per exemple en esdeveniments socials. La idea que beure alcohol facilita establir converses i potencia les relacions socials és errònia. En realitat influeix de manera negativa.
• Planificar i comunicar, amb temps, a l’equip de salut aquelles activitats d’oci considerades més complexes, com pot ser viatjar, si es pren medicació lliurada directament de la farmàcia de l’hospital. Es recomana accedir a fonts d’informació acreditades (amb rigor) que permetin planificar les mesures necessàries per controlar la salut (per exemple, fer una valoració de la medicació que s’estigui prenent amb les vacunes que puguin ser recomanables per fer el viatge).
• Portar a sobre l’informe mèdic i la targeta sanitària, així com la medicació habitual a l'equipatge de mà perquè, en cas de retards o de pèrdua d'equipatge, la persona tingui disponible la quantitat suficient de medicaments per a tots el dies del viatge.
• Esbrinar quins són els centres de salut més pròxims al lloc de destinació.
• Sol·licitar, sempre que es consideri necessari, el consell o l’assessorament de l’equip de salut.

Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Treballar i divertir-se

El virus de la immunodeficiència només el tenen “yonkis”, “putes” i “maricons”: aquest tòpic no només es LGTBfòbic, masclista i estigmatitzador, sinó que no és cert, ja que qualsevol persona sexualment activa pot arribar a exposar-s’hi si no fa servir protecció.

No es poden compartir ni coberts, ni gots, ni cap estri de cuina amb una persona amb el virus de la immunodeficiència humana (VIH): El VIH no es transmet per la saliva, per tant, es pot compartir tot allò que no impliqui intercanvi de sang o de fluids sexuals.

L’hepatitis B es converteix en hepatitis C: Els virus de l’hepatitis vírica no es converteixen els uns amb els altres. Són virus independents cada un amb les seves vies de transmissió.

El virus de l’hepatitis C no és de transmissió sexual, sinó només sanguínia: És cert, però s’inclou en les infeccions de transmissió sexual perquè durant les relacions sexuals pot haver-hi transmissió sanguínia per lesions a les mucoses genitals.

Els mètodes de barrera només són importants per no quedar-se embarassada: Els mètodes de barrera, a part d’evitar embarassos no desitjats, sobretot protegeixen de les infeccions de transmissions sexuals.

Amb el sexe oral no es transmeten les infeccions de transmissió sexual (ITS): No és cert. Algunes ITS es transmeten també pel sexe oral, encara que el risc pugui ser inferior.

Els polls dels cabells són el mateix que les lladelles: Els polls dels cabells i les lladelles púbiques són espècies diferents amb localitzacions diferents.

Per un cop que no s’utilitzi el preservatiu no passa res: No és cert, ja que un sol cop és suficient per a la transmissió d’una infecció de transmissió sexual.

Soc home, no tinc res a veure amb el virus del papil·loma: Els homes poden ser transmissors del virus del papil·loma humà, encara que només les dones desenvolupin el càncer de cèrvix.

La “ruleta russa sexual” del chemsex: Més que un tòpic, és una llegenda urbana que no se sap si és real o no, i és difícil arribar a saber-ho, ja que hi ha el fenomen de la “ruleta sexual” en l’entorn de les festes o maratons chemsex (sexe químic). En aquestes orgies les persones que hi assisteixen consumeixen grans quantitats de diverses drogues durant hores i mantenen relacions sexuals amb altres persones, possiblement sense protecció, i en les quals el risc de transmissió es altíssim. Poden haver-hi persones que assisteixin amb coneixement o no de tenir alguna infecció de transmissió sexual (ITS) curable o crònica. També hi ha persones que hi assisteixen sabent que poden contraure-les, però no prioritzen la salut i sistemàticament utilitzen els mètodes de prevenció postexposició, és a dir que prefereixen tractar la infecció després de contraure-la (en el cas que sigui curable). Aquest fet els o les situa en un risc d’infecció altíssim.