Infermera virtual.com

Els analgèsics es prescriuen per alleujar el dolor i per fer-ho s’aconsella usar l’escala analgèsica del dolor proposada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). És un esquema en què es col·loquen els medicaments per tractar el dolor en ordre ascendent segons la potència analgèsica que tinguin, o sigui la capacitat per eliminar el dolor en funció de la dosi. Així un fàrmac serà més potent que un altre si és capaç d’eliminar el mateix dolor amb una dosi menor. 

Segons aquesta escala, els primers analgèsics que s’aconsellen són els del primer esglaó, els analgèsics sense opiacis. Si el dolor no remet es passarà als analgèsics del segon esglaó: els opioides dèbils o menors (com ara el tramadol o la codeïna) en combinació amb els del primer esglaó, és a dir, els AINE o el paracetamol. Si malgrat això la persona continua sentint dolor, es passarà al tercer esglaó, en què hi haurà els opioides potents o majors (com per exemple, la morfina o el fentanil) combinats amb els del primer esglaó.

No s’han d’usar mai dos opioides alhora ja que això no s’ha demostrat que sigui eficaç per controlar el dolor i en canvi potencia l’aparició d’efectes secundaris. Per tant, quan es passa al tercer esglaó, els opioides potents o majors, es combinen amb AINE o paracetamol, no amb opioides dèbils o menors. 

2. Fàrmacs analgèsics coadjuvants o coanalgèsics

En qualsevol d’aquests esglaons es pot afegir al tractament una sèrie de fàrmacs anomenats analgèsics coadjuvants o coanalgèsics, sobretot en malalties cròniques greus. Els coanalgèsics són un grup molt heterogeni de fàrmacs la característica comuna dels quals és que encara que no són analgèsics en sentit estricte, resulten eficaços per alleujar determinats tipus de dolor. Aquests fàrmacs actuen contra el dolor sense modificar les vies que segueix l’organisme per desencadenar la resposta dolorosa, ja que actuen sobre altres factors que contribueixen a augmentar el dolor o a prolongar-lo en el temps, com la inflamació, l’ansietat, els problemes digestius, etc.

En qualsevol cas, tant els analgèsics com els coanalgèsics, igual que tots els medicaments, s’han de prendre en les dosis necessàries per a cada persona i cada situació, per això aquestes dosis s’han d’ajustar individualment. El dolor es pot modificar per múltiples factors, amb la qual cosa les dosis poden variar de manera important d’una persona a una altra.

Quan apareix una lesió en un teixit del cos, l’organisme posa en marxa una sèrie de reaccions encaminades a avisar el cervell que hi ha alguna cosa que no està funcionant bé. Això és molt important ja que si, per exemple, s’està fent un exercici massa intens, el dolor dels músculs ajudarà a modificar aquesta intensitat i així s’evitaran lesions. Però un dolor massa intens o mantingut ja no és útil, i no només això sinó que, a més, resulta perjudicial. Els AINE interrompen aquesta sèrie de reaccions encadenades i eviten que es formin unes substàncies responsables del dolor, la inflamació i la febre. És per aquest motiu que la majoria de fàrmacs d’aquest grup són capaços d’actuar no només sobre el dolor, sinó també sobre la inflamació dels teixits i la febre.

Aquests medicaments actuen de manera ràpida i calmen o eliminen el dolor, però no la causa, que ha de ser tractada amb altres fàrmacs; per exemple, una persona té una infecció a la gola i a més de febre i malestar té dolor. Els AINE, com l’àcid acetilsalicílic, eliminaran temporalment el mal de coll, però no eliminaran la infecció. De fet, el més probable és que mentre duri la infecció, la persona s’hagi de prendre analgèsics d’aquest grup per atenuar el mal i deixi de necessitar-los quan desaparegui la infecció.

Aquests fàrmacs tenen sostre analgèsic, és a dir, arriba un moment en què augmentar-ne la dosi no modificarà significativament la intensitat del dolor. En la major part dels AINE, prendre més del doble de la dosi mínima eficaç ja no és útil per tractar el dolor si encara no ha desaparegut, i l’únic resultat és que augmenta la probabilitat que apareguin efectes secundaris. Això no vol dir que aquests analgèsics no siguin eficaços, de fet són capaços de controlar gran part dels mals que les persones pateixen de forma habitual, com ara els mals de cap, de coll, dolors articulars, dolors musculars, dentals, còlics renals o dolors oncològics en les fases inicials.

Bona part dels AINE produeixen un efecte ràpid sense amb prou feines efectes secundaris, que habitualment només apareixen quan la persona els pren durant un període de temps llarg.

1.2. Paracetamol

El mecanisme d’acció del paracetamol, malgrat que se n’ha estès molt l’ús, no és ben conegut. Es creu que actua a nivell central i inhibeix la formació de prostaglandines, que són substàncies mediadores del dolor. Aquesta inhibició confereix al paracetamol un efecte analgèsic, però no antiinflamatori com els AINE. En qualsevol cas el paracetamol és un analgèsic eficaç en el control dels dolors en els quals el component inflamatori no sigui el principal desencadenant. Els efectes secundaris del paracetamol vénen derivats de la toxicitat que té sobre el fetge, en dosis properes a les que es consumeixen habitualment. Això és especialment important en persones amb malalties hepàtiques, en les quals l’ús del paracetamol estaria desaconsellat.

1.1. Antiinflamatoris no esteroïdals (AINE)

Quasi tots els fàrmacs d’aquest grup s’administren per via oral. També hi ha presentacions per administrar-los per via rectal (diclofenac, naproxèn) i per via intravenosa (metamizol, ketorolac, dexketoprofèn).

1.2. Paracetamol

Es pot administrar per via oral en forma de pastilles o xarops (presentació que permet ajustar més bé la dosi i que s’usi en nens). Hi ha presentacions intravenoses d’ús quasi únicament hospitalari.

1.1. Antiinflamatoris no esteroïdals (AINE) 

• Efectes sobre l’aparell digestiu
  
  Els efectes secundaris dels antiinflamatoris no esteroïdals (AINE) sobre l’aparell digestiu es produeixen perquè, a més d’evitar la formació de substàncies que l’organisme produeix per iniciar la resposta dolorosa, la febre o la inflamació, redueixen també la producció d’altres substàncies que protegeixen la mucosa gàstrica, que és la capa més superficial de l’estómac, i que eviten que aquesta mucosa s’erosioni pels àcids que produeix el propi estómac, que són imprescindibles per digerir els aliments. Quan es prenen aquests medicaments durant períodes curts de temps (com ara dies o setmanes), aquests efectes secundaris acostumen a ser pràcticament inexistents o lleus i són de caràcter reversible. Tot i així, quan es prenen durant períodes de temps llargs (durant mesos o anys), o es tracta de persones més grans de 65 anys o persones amb problemes digestius previs (com ara úlceres a l’estómac o a l’intestí), o es prenen conjuntament amb altres medicaments que també poden afectar l’estómac (com ara els corticoides), els AINE poden causar nàusees, molèsties o mal d’estómac, ocasionalment diarrea i, rarament, hemorràgia digestiva per erosions a la mucosa de l’estómac o intestí, que es manifesta en forma de vòmits de sang, vòmits de color fosc o deposicions (femta) de color negre. És per això que en aquests casos estaria indicat afegir un altre fàrmac capaç de protegir la mucosa del tub digestiu. 
  
  És important ressaltar que l’aparició d’erosions i úlceres a la mucosa gàstrica o intestinal es pot produir independentment de quina sigui la via d’administració del fàrmac (oral, injectable o rectal) i que si es pren per via oral juntament amb aliments o després dels àpats no protegeix del fet que apareguin.
  
  No tots els AINE tenen el mateix risc de produir alteracions digestives: els anomenats inhibidors selectius de la ciclooxigenasa 2 (també anomenats coxib), p. ex., parecoxib i rofecoxib, no fan mal a la capa superficial del tub digestiu, per això són d’elecció en tractaments llargs. Cal recordar, no obstant això, que comparteixen la resta d’efectes adversos dels AINE.
   
• Efectes sobre el ronyó
  
  Són molt menys freqüents que els que produeixen sobre la mucosa de l’estómac i de l’intestí. Es produeixen quan la persona pren AINE en dosis altes i durant períodes de temps prolongats, i sobretot en persones amb problemes renals previs. El ronyó se’n pot veure afectat perquè en disminueix l’eficàcia a l’hora d’eliminar substàncies de rebuig de la sang. En els casos més greus la funció renal s’ha de suplir de manera artificial per mitjà de la diàlisi renal.
   
• Efectes sobre el fetge
  
  Els efectes secundaris sobre el fetge es produeixen en tractaments amb dosis altes, en persones amb una malaltia del fetge, en persones que consumeixen alcohol de forma habitual en quantitats elevades, o en casos de sobredosificacions (consum de dosis extremament altes de forma accidental o voluntària). Si la dosis que s’ha consumit és suficientment alta pot produir hepatitis (inflamació del fetge) i fallida hepàtica, és a dir, que el fetge deixi de realitzar les seves funcions.
   
• Efectes sobre la pell
  
  Acostumen a ser de poca importància (picors o erupcions lleus), excepte en persones amb hipersensibilitat a aquests fàrmacs (al·lèrgies). Aquestes persones al·lèrgiques a algun dels fàrmacs d’aquest grup no l’han de consumir en cap cas, ja que es podrien produir efectes greus com ara dificultats per respirar. 

1.2. Paracetamol 

• Efectes sobre el fetge 
  
  Els efectes secundaris sobre el fetge es produeixen en tractaments amb dosis altes (més de quatre grams al dia), en persones amb una malaltia del fetge, en persones que consumen alcohol de forma habitual en quantitats elevades, o en casos de sobredosificacions (consum de dosis extremament altes de forma accidental o voluntària). Si la dosis que s’ha consumit és suficientment alta pot produir hepatitis (inflamació del fetge) i fallida hepàtica, és a dir, que el fetge deixi de realitzar les seves funcions.
   
• Efectes sobre el ronyó
  
  Es produeixen quan la persona pren dosis altes de paracetamol (més de quatre grams al dia) i durant períodes de temps prolongats i sobretot en persones amb problemes renals previs. El ronyó s’hi pot veure afectat perquè en disminueix l’eficàcia a l’hora d’eliminar substàncies de rebuig de la sang. En els cas del paracetamol, aquests efectes adversos sobre el ronyó es produeixen de forma conjunta als efectes adversos sobre el fetge.
   
• Efectes sobre la pell
  
  Acostumen a ser de poca importància (picors o erupcions lleus), excepte en persones amb hipersensibilitat al paracetamol (al·lèrgies). Aquestes persones al·lèrgiques no l’han de consumir en cap cas, ja que es podrien produir efectes greus com ara dificultats per respirar.

El tractament amb analgèsics acostuma a acabar-se quan desapareix la causa que provoca el dolor. Els analgèsics no curen la malaltia, tan sols atenuen o eliminen el dolor, és per això que deixen de ser útils quan el problema de salut que motiva el dolor és superat.

En alguns casos s’han de consumir analgèsics de forma crònica, durant mesos o fins i tot anys, ja que hi ha malalties per a les quals encara no existeix un tractament curatiu. En aquest cas, l’objectiu prioritari del tractament no només serà l’abordatge del dolor sinó també totes aquelles mesures que puguin millorar l’estat de salut de la persona.

Encara que no és freqüent, pot passar que els efectes secundaris que un analgèsic produeix en una persona siguin de tal magnitud que s’hagi de suspendre el tractament. Aquest cas es pot produir no només perquè aparegui un efecte secundari que posi en risc la vida de la persona, sinó perquè l’efecte que aparegui sigui límit o impedeixi algunes de les activitats de la vida diària de la persona que consumeix l’analgèsic. En aquest cas s’aconsella que es consulti amb el professional que l’ha prescrit per valorar la possibilitat de recórrer a un altre fàrmac o complementar el tractament farmacològic amb altres opcions terapèutiques. 

Com en qualsevol altre grup de fàrmacs, als nens no se’ls ha de donar cap tractament que no hagi estat prescrit. A la infància és especialment important evitar el consum d’àcid acetilsalicílic (si no és sota prescripció mèdica) ja que els efectes adversos que tenen poden arribar a ser més greus que en els adults. Hi ha una malaltia, anomenada síndrome de Reye, potencialment greu i que pot afectar el cervell, el ronyó i el fetge, l’aparició de la qual s’ha associat al consum d’aspirines durant el curs d’una infecció vírica (p. ex., el xarampió o la varicel·la). Els analgèsics opioides s’administren amb certa freqüència a nens hospitalitzats, sobretot quan demanen estar sedats mentre es produeix un procediment dolorós. En qualsevol cas s’han de vigilar de manera permanent els seu signes vitals (pols, tensió arterial, respiració) mentre duri el tractament amb aquest tipus de fàrmacs. 

Consells de salut: Infància 

A la vellesa, i a causa dels canvis que es produeixen en els òrgans que s’encarreguen de metabolitzar (assimilar i eliminar) els fàrmacs, com el fetge i el ronyó, les dosis s’han d’ajustar individualment. Aquesta necessitat d’individualitzar les dosis existeix en qualsevol grup d’edat, però exigeix una major exactitud en les persones grans. 

Consells de salut: Vellesa 

Pel que fa al paracetamol no s’han fet estudis en dones embarassades tot i que l’ús de dosis terapèutiques a curt termini està generalment acceptat en totes les etapes de l’embaràs. Els analgèsics opioides estan també contraindicats durant l’embaràs. Si el seu consum és absolutament imprescindible, s’ha de produir en un hospital i amb un control estricte per part de l’equip de salut dels efectes sobre la mare i sobre el futur bebè.

Durant la lactància es poden consumir analgèsics no opioides (AINE i paracetamol) ja que poden passar a la llet materna però en quantitats molt petites, és per això que és molt poc probable que produeixin efectes nocius sobre l’infant.

En qualsevol cas és recomanable que es consulti prèviament el metge abans de consumir qualsevol fàrmac durant l’embaràs i la lactància. 

Consells de salut: Embaràs 
Consells de salut: Lactància