Infermera virtual.com

Els sistemes de l’estructura i funció del cos humà, més directament relacionats amb el desenvolupament d’aquesta activitat de la vida diària són:

• Sistema nerviós 
• Sistema endocrí
• Sistema respiratori 
• Sistema digestiu
• Sistema locomotor 

La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, de necessitats característiques, i capaç d’actuar deliberadament per assolir les fites que es proposa, d’assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida i del seu propi benestar, i de relacionar-se amb si mateix i amb el seu ambient en la direcció que ha escollit.

La idea de ser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual, totes les quals experimenten processos de desenvolupament, i s’influencien mútuament. Cadascuna de les dimensions en què es descriu a la persona es troba en relació permanent i simultània amb les altres, formant un tot en el qual cap de les quatre es pot reduir o subordinar a una altra, ni pot ser considerada de forma aïllada. Per tant, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les seves quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients i d’altres, per contra, són controlats o intencionats.

Tenint sempre en ment aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, es poden estudiar aïlladament els processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) implicats en el desenvolupament d’aquesta activitat de la vida diaria.

La quantitat i la qualitat d’aliments sòlids i líquids que una persona ingereix està modulada per la seva interacció amb el medi intern i extern; per aquest motiu, per a comprendre en tota la seva amplitud i complexitat l’acte de menjar i beure, hem d’interpretar-lo a la llum de la individualitat de cada ésser humà.

En aquest sentit, l’elecció i la preparació dels aliments estan condicionades per aprenentatges culturals a través dels quals es construeixen tant els gustos i les preferències com les idees i les creences sobre els aliments que són bons i sans i els que no ho són, el que explica que s’arribi a excloure els que no estan a la primera categoria. L’elecció i la preparació dels aliments també està condicionada pels coneixements i la capacitat de la persona per a seleccionar els que estiguin en bon estat (condició imprescindible perquè l’aliment pugui ser tolerat i posteriorment digerit en el tub digestiu) i garantir el bon rendiment físic i intel·lectual.

D’altra banda, és important destacar la influència de la quantitat i la qualitat dels aliments en la resta d’activitats de la vida diària, com ara l’activitat i l’exercici, el descans i el son, el manteniment de la temperatura corporal i en els patrons d’eliminació.

Per al funcionament de l’organisme, cal energia. El cor, l’aparell digestiu, el cervell, els músculs respiratoris necessiten energia per a dur a terme les seves funcions. A més, per al manteniment de la temperatura corporal, es requereix energia de la mateixa forma que una estufa gasta també energia elèctrica. Tot el consum energètic bàsic que necessita l’organisme per al seu funcionament, sense fer cap mena d’activitat física, es denomina índex metabòlic basal i es mesura en quilocalories.

La quantitat d’aliments ha de respondre a les demandes energètiques de l’organisme, que es calculen en funció de l’índex metabòlic basal, que correspon al consum de calories d’una persona en repòs, i varia en funció del sexe, la constitució i l’edat, i de l’activitat física. Si la ingesta és superior a la demanda hi haurà un augment del greix corporal i, per tant, de la massa corporal, fet que condicionarà la mobilitat, segons el grau de sobrepès o d’obesitat. La massa corporal es mesura per mitjà de l’índex de massa corporal, que s’obté dividint el pes en quilograms entre la talla en metres elevada al quadrat. Un valor d’entre 25 i 30 indica sobrepès, valors superiors a 30 comporten obesitat. L’obesitat pot limitar els moviments respiratoris i, per tant, la respiració. Per contra, si la ingesta d’aliments és inferior a les necessitats corporals apareixeran mancances i problemes nutricionals més o menys importants, com ara pèrdua de pes, dèficit vitamínic, i baixa tolerància a l’esforç físic i mental.

La quantitat de menjar ingerida també pot influir en el son d’una persona. La quantitat i la qualitat del son es poden veure alterades tant per la presa d’un àpat copiós a prop de l’hora d’anar a dormir com per la gana; en els dos casos es dificulta la inducció al son.

La ingesta d’una dieta equilibrada, tant en nutrients com en calories, permet una bona regulació de la temperatura corporal i assegura el manteniment de la pell i els teguments en bon estat. Les persones amb una dieta baixa en calories disminueixen la producció de calor i, per tant, perceben més fàcilment la sensació de fred. Alguns autors sostenen que la temperatura sanguínia influeix en els centres de la gana de tal forma que quan ens exposem al fred hi ha una tendència a ingerir més aliments per a produir calor i per a disposar de més greix que serveixi com a aïllant tèrmic. Per contra, un increment de la temperatura produeix una disminució de la gana.

La quantitat i la qualitat dels sòlids i líquids ingerits influirà en els productes excretats a través de l’orina i la femta, no només condicionant les característiques, com l’olor i el color de la femta i l’orina, sinó afectant també directament la consistència de la femta. Per exemple, una dieta amb la proporció adequada de fibra, líquids i greixos afavoreix l’eliminació de femta de consistència tova amb defecacions indolores i sense esforç excessiu.

1. Vida intrauterina, 2. Nadó-lactant, 3. Preescolar, 4. Escolar, 5. Adolescents, 6. Adult jove i madur, 7. Adult gran.

1. Vida intrauterina

Una correcta alimentació és important durant tota la vida i, fins i tot, des del mateix moment de la concepció. Les proteïnes són el nutrient essencial per al desenvolupament fetal i són especialment importants durant la infantesa i l’adolescència. Sembla especialment important la ingesta proteica en l’etapa de desenvolupament que va des de la vida intrauterina fins als cinc anys. Aquesta etapa és crítica per al creixement del sistema nerviós central, i s’ha demostrat que les dietes riques en proteïnes contribueixen de manera important al desenvolupament de la capacitat intel·lectual. Un altre nutrient imprescindible és el calci, del qual l’organisme requereix grans quantitats per al creixement i el desenvolupament de l’esquelet i d’altres teixits. A causa d’aquesta raó es recomana a les mares durant el període de gestació que s’assegurin d’introduir a la dieta aliments rics en proteïnes i calci.

2. Nadó-lactant (del naixement fins als 18 mesos)

En les últimes dècades s’està posant gran èmfasi en l’alimentació amb llet materna. Les dades de l’Enquesta Nacional de Sanitat revelen que el 65% dels nadons són criats amb lactància materna fins a la sisena setmana de vida, percentatge en el qual ha influït de manera decisiva la informació i l’educació per a la salut donada per infermeres, llevadores i pediatres sobre els avantatges de la lactància materna i la manera de gestionar-la.

El recent nascut sol ser alimentat a demanda, i manifesta la gana plorant i la satisfacció de la gana succionant més lentament o adormint-se. És habitual que hi hagi regurgitacions (tornada a la boca del contingut de l’estómac però sense els esforços del vòmit) a causa del tancament incomplet de l’esfínter inferior de l’esòfag.

En aquesta etapa, les necessitats hídriques són, en proporció, més grans en els nadons que en els adults, a causa del seu índex metabòlic, la seva escassa capacitat de concentració urinària i la major proporció de pèrdues a través de la pell i els pulmons. Però aquest requeriment superior d’aigua queda cobert exclusivament amb la lactància, ja sigui materna o amb fórmula. Quan abandonen l’etapa de lactància és important vigilar la sensació de set del bebè i respondre a la seva demanda no comunicada de manera verbal.

A partir dels sis mesos solen necessitar suplements de ferro i comencen a sortir les primeres dents temporals o de llet; la resta sol sortir amb una freqüència d’una al mes fins arribar als 20 mesos, mentre es van preparant progressivament per a mossegar.

Al final d’aquesta etapa es recomana promoure el contacte amb aliments de diferents textures, que ajudin a l’aprenentatge d’una bona masticació de l’infant, sempre assegurant el control del risc d’ennuegament. L’últim aliment que s’ha d’oferir és la fruita seca, ja que a causa de la masticació i la insalivació incompletes pot ser aspirada en intentar deglutir-la. Els petits trossos de fruita seca allotjats a la via respiratòria, si no són eliminats per la tos, poden anar augmentant de mesura per la humitat de les mucoses respiratòries i provocar l’asfíxia per obstrucció de la via respiratòria.

3. Preescolars (de 19 mesos a 5 anys)

Quan els infants comencen a caminar solen tenir la majoria de les dents temporals, per tant poden mossegar i mastegar, al mateix temps que la maduració del tracte intestinal els permet digerir la majoria dels aliments dels adults. Les seves necessitats calòriques disminueixen respecte de les dels lactants i tenen menys risc de desequilibris hídrics. La maduresa del sistema nerviós els dóna autonomia per a manipular els utensilis de menjar, portar el menjar a la boca i beure per si mateixos.

A mesura que l’infant creix, s’introdueixen progressivament diverses textures i sabors, i la seva sensibilitat tant a aquestes novetats com a les olors els porta a acceptar o rebutjar certs aliments. També en aquesta etapa solen aprofitar el moment dels àpats per a manifestar el seu estat d’ànim o les seves emocions, fins i tot refusant la presa de certs aliments com a expressió de la seva necessitat d’autoafirmar-se.

És aconsellable que els pares o les persones que en tenen cura promoguin la manipulació autònoma dels estris de menjar, així com que evitin utilitzar certs aliments com a premi o càstig. Les actuacions que afavoreixin l’autonomia i evitin el càstig disminuiran el rebuig cap a alguns aliments i al mateix temps afavoriran la bona relació de l’infant amb aquests aliments.

4. Escolars (de 6 a 12 anys)

Si bé hi ha grans variacions, la dentició temporal de l’escolar sol mudar entre els sis i els tretze anys, que és quan apareixen els primers molars definitius. Tot i que en aquesta edat és freqüent trobar infants que no esmorzen, diversos estudis recomanen que l’esmorzar es consideri un àpat important, ja que una aportació suficient ajuda el nen a mantenir l’atenció, augmenta l’energia i millora la seva habilitat per a resoldre problemes. S’aconsella dedicar el temps suficient per a prendre la tríada composta per lactis, cereals i fruites fresques, que es pot completar amb altres aliments proteics.

El col·lectiu infantil i juvenil és el grup de població en el qual s’ha identificat un risc superior d’alimentació inadequada i un consum més alt d’àcids grassos saturats (amb un alt potencial de produir arteriosclerosi). Aquest augment de risc s’associa freqüentment a un baix nivell socioeconòmic, al sexe femení (les nenes tenen un risc superior que els nens), a un nivell formatiu baix de la mare, al nombre de germans (a major nombre, més risc) i, com ja hem esmentat anteriorment, a la mala qualitat de l’esmorzar.

En un estudi portat a terme per M. Rizo el 1998 a la comunitat alacantina, s’evidencia que l’aportació de proteïnes és suficient tant en infants com en adults, si bé aquest mateix estudi desvetlla diferències alimentàries entre petits i grans. La ingesta de lactis en els nens és doble que en els adults i mengen més carn que ells, però menys peix. També detecta una disminució del consum de ous, rics en proteïnes d’alt valor biològic, que s’associa a l’allau informatiu sobre l’alt nivell de colesterol que contenen. No obstant això, en les dietes equilibrades es recomana el consum de 3-4 ous per setmana.

Respecte dels aliments rics en hidrats de carboni, es constata que els nens consumeixen més pasta, per davant del consum tradicional de llegums i arrossos dels grans; no solen menjar pa en els àpats i el prenen en forma d’entrepans entre hores. Seria recomanable la introducció a la dieta de quantitats superiors de llegums i de fruites (una peça de fruita fresca en cada àpat), i equilibrar així el consum de carn i lactis.

Infància
Alimentació en la infància i en l'adolescència

5. Adolescents (de 12 a 18 anys)

Les necessitats dels adolescents pel que fa a l’aportació de nutrients i calories augmenta durant la fase de l’“estirada” i es recomana una ingesta d’aliments rics en proteïnes, calci, vitamina D i ferro. Les seves preferències, que condicionen la quantitat i el tipus d’aliments, responen a factors i impulsos físics, socials i emocionals, que alhora tenen relació amb l’augment de la incidència d’anorèxia, de bulímia, d’obesitat i d’alcoholisme en aquest grup d’edat.

En aquesta etapa amb freqüència persisteix el costum d’esmorzar poc, agreujat per la tendència a substituir els àpats tradicionals per menjar “escombraria” i la generalització del “picar” entre hores.

El grup de joves és el grup en el qual s’ha detectat un major consum de complements vitamínics. Concretament, els joves de nivell socioeconòmic mig-alt és un dels grups que més suplements vitamínics consumeix, amb la finalitat de “sentir-se bé”, “millorar la resposta immune” o “tenir més energia”, tot i que demostren un coneixement limitat sobre els efectes beneficiosos que les vitamines poden tenir per a la salut.

Segons un estudi realitzat per Sánchez (2004), en el qual revela els diversos interessos pels aliments associats al gènere, els nois s’interessen per conèixer quins són els aliments que engreixen i quins els permeten estar en bones condicions per a rendir en l’esport; és a dir, se centren en com millorar el seu rendiment físic. Per la seva banda, l’interès de les noies és més estètic i volen saber les propietats dels aliments com a guia o ajuda en les dietes d’aprimament i per a millorar les afeccions de la pell.

Tant en els infants com en els adolescents es constata un canvi d’hàbits alimentaris. Alguns estudis mostren una disminució en percentatge d’hidrats de carboni de la dieta en benefici d’un augment paral·lel de proteïnes. Es tendeix a perdre l’hàbit de consumir pa en els àpats per a menjar-ne només en forma d’entrepans. Es consolida i s’incrementa la tendència a consumir productes lactis en substitució de la fruita de les postres.

S’insisteix en el fet que aquests nous hàbits alimentaris han de set reconduïts cap a incorporar a les dietes més vegetals, fruita fresca i llegums. També es recomana en l’adolescència cobrir les necessitats de calci, ferro i zinc. El calci contribueix al creixement de la massa òssia, el ferro afavoreix el desenvolupament muscular i dels hematies (glòbuls rojos), i el zinc també contribueix al desenvolupament de la massa òssia i muscular.

Adolescència 
Alimentació en la infància i en l'adolescència

6. Adults joves i adults madurs (de 19 a 25 anys i de 26 a 65 anys)

En aquest grup d’edat la dieta es distribueix en tres àpats (esmorzar, dinar i sopar), tot i que actualment és freqüent que el dinar es faci fora de casa, a causa de la distància que hi ha entre la llar i els centres de treball. Aquest grup d’edat és el que ha sofert un canvi generacional més gran en els hàbits alimentaris. El ritme de vida actual ha fet que en molts casos passessin d’ingerir menjar casolà, a casa seva i normalment en companyia, a menjar de pressa, sols i, en el pitjor dels casos, a saltar-se el dinar, el sopar o l’esmorzar.

Aquests canvis, junt amb el creixement del nivell adquisitiu, la influència dels costums alimentaris de l’exterior i el descens de l’activitat física, estan produint un increment de la taxa d’obesos en aquest grup que, com ja s’ha esmentat anteriorment, s’associa als grups de nivell cultural i socioeconòmic més desafavorits, amb especial susceptibilitat de les dones més grans de 45 anys.

La dieta dels adults ha d’ajustar-se a les proporcions recomanades. No hi ha proves que indiquin un augment de necessitats de vitamines o d’altres suplements, a menys que hagin estat prescrits per mancances específiques.

Adultesa
Alimentació saludable

7. Adult gran, adult gran mitjà i adult gran avançat (de 66 a 74 anys, de 75 a 84 anys, i de 85 en endavant)

A la maduresa tardana disminueix el nombre de calories que es requereixen, perquè l’índex metabòlic basal baixa. Aquest declivi del metabolisme es relaciona amb canvis en les hormones tiroïdals (T3 i T4). De totes formes, encara que el nombre de calories que es requereix disminueix, s’ha de mantenir una dieta equilibrada per a conservar una correcta funció metabòlica. Alguns nutrients, com el calci, poden ser necessaris en quantitats més grans per a compensar o prevenir les pèrdues de massa òssia i altres alteracions.

En ocasions, hi ha una disminució de la producció de saliva que, junt amb la pèrdua de peces dentàries, pot causar dificultat de masticació i limitar el tipus d’aliments que s’ingereixen, i predisposar a l’aparició de deficiències nutricionals. La reducció progressiva de la secreció àcida gàstrica fa que algunes persones es queixin de cremor d’estómac o d’eructes. També és característica la reducció de la sensació de set que en ocasions s’agreuja amb una restricció de líquids autoimposada per a compensar la incontinència urinària.

Si bé els ancians solen ser curosos amb els seus horaris i no saltar-se cap àpat, hi ha estudis que indiquen que sovint segueixen una dieta desestructurada. Algunes persones d’aquest grup d’edat no introdueixen en els seus àpats un primer plat de llegum o verdures, un segon de carn o peix, i fruita de postres. Segons els estudis, les persones amb un estat socioeconòmic baix, les que viuen soles, les que tenen una edat més avançada i les dones amb un nivell formatiu baix són les que porten les dietes més desestructurades, fet pel qual aquests grups són considerats com un grup de risc de mala nutrició.

No es poden fer unes recomanacions generals en aquest grup d’edat, ja que és heterogeni per la seva diversitat de situacions físiques, cognitives i psicològiques. Les recomanacions per a les persones grans obeiran als seus condicionants fisiològics, físics, psíquics i del seu estat nutricional. Una recomanació generalitzada en la qual insisteixen els dietistes és la importància d’una dieta variada. 

Vellesa 

Les accions que portem a terme per a ingerir aliments no només es veuen influenciades per condicionants socioculturals i econòmics, tal com hem vist anteriorment, sinó també per aspectes com l’edat, l’etapa de desenvolupament i el sexe. Aquests aspectes modifiquen les necessitats nutricionals i el tipus d’aliments que hem de consumir en determinades etapes de la vida. 

1. Sexe  
2. Patologia 
3. Relacionades amb el tractament 

1. Sexe 

Els homes tenen més necessitats calòriques que les dones. Es valora que el seu índex metabòlic basal és d’un 5% a un 7% superior al de la dona. Els comportaments dels homes i de les dones enfront dels aliments també semblen ser diferents. Els homes atribueixen l’impuls de menjar al mateix plaer de fer-ho, mentre que les dones el relacionen amb estats d’humor negatius, com l’avorriment i l’estrès, el que les fa propenses als sentiments de culpa per les transgressions.

Dones en edat fèrtil

Les dones en edat fèrtil tenen una pèrdua de ferro superior per les hemorràgies menstruals, fet pel qual és necessari una aportació suficient per a evitar mancances que conduirien a l’anèmia. En condicions normals i amb una dieta equilibrada no es requereixen suplements dietètics fèrrics, atès que en aquesta etapa l’absorció intestinal està augmentada.

Dones embarassades

L’embaràs normal comporta múltiples canvis dels processos metabòlics destinats a permetre el creixement i el desenvolupament fetal. Entre ells, hi ha una utilització de la glucosa més ràpida, que comporta una disminució dels nivells en sang, sobretot en la segona meitat de l’embaràs, el que predisposa a la cetosi. S’entén per cetosi l’estat caracteritzat per una elevada concentració de cossos cetònics a la sang, com a resultat del catabolisme dels greixos en absència de glucosa. Per tant, per aquesta raó les dones embarassades han d’evitar períodes de dejuni superiors a les 6-8 hores i, sobretot, no han de saltar-se l’esmorzar.

Les necessitats d’aigua i sal augmenten i els requeriments energètics són superiors des de la setmana 10 a la 30 de la gestació, quan s’acumula una part substancial del greix matern. Teòricament la despesa energètica de l’embaràs comporta un consum afegit de 200 a 300 calories per dia, encara que les necessitats augmenten si es porta a terme activitat física.

Pel que fa a nutrients específics, es requereix una aportació superior de proteïnes, calci, ferro, zinc, vitamines D, E, àcid ascòrbic i vitamines del grup B. La majoria de les dones que viuen en països desenvolupats i segueixen una dieta equilibrada, amb productes lactis i d’origen animal, sobrepassen les exigències mínimes d’aquests elements i no els calen suplements. No són recomanables les dietes vegetarianes estrictes durant la gestació, atesa la necessitat d’una alimentació variada.

Hi ha cert efecte beneficiós dels suplements vitamínics amb àcid fòlic per a la prevenció de l’espina bífida en el recent nascut. S’ha demostrat que un excés de determinades vitamines pot produir efectes tòxics en el fetus. 

Embaràs
Alimentació i embaràs

Dones postmenopàusiques

En estat de premenopausa i postmenopausa es recomana un augment de l’aportació de calci i vitamina D per a prevenir l’osteoporosi i es recomana especial atenció al control de pes, ja que durant aquesta etapa es tendeix a augmentar-lo a causa de la disminució de l’activitat física i metabòlica.

Menopausa

2. Patologia   

1. Amb respecte de les patologies que afecten a la set, cal diferenciar entre dos grups oposats: els que disminueixen i els que augmenten la sensació de set. 
   • Com a patologia que disminueix la sensació de set, s’identifica l’anomenada hipodípsia primària, que es caracteritza pel fet que la set no es desperta en situacions en què l’augment de la concentració d’electròlits a la sang és tan alt que s’hauria de presentar el desig de beure. 
   • Com a patologia que comporta un augment de la sensació de set, es troba la polidípsia primària, que fa aparèixer el desig de beure sense que la concentració d’electròlits a la sang hagi augmentat.
     
     Generalment aquests trastorns són molt poc freqüents i es produeixen quan hi ha lesions en els mecanismes que regulen la set en el sistema nerviós central, com cirurgia d’aneurismes cerebrals, tumors que afecten estructures hipotalàmiques, craniofaringioma, gliomes o metàstasis, traumatismes cerebrals, hidrocefàlia i sarcoïdosi. Cal destacar que en les psicosis com l’esquizofrènia és relativament freqüent (fins a un 20%) trobar polidípsia, amb set intensa encara que la concentració d’electròlits en sang estigui disminuïda, fet que s’acompanya de la reaparició del desig de beure en un lapse de temps exageradament curt en comparació amb les persones que no presenten aquest trastorn.  
2. Igualment entre les patologies que es relacionen amb la gana, es poden diferenciar les que en provoquen l’augment i les que en provoquen la disminució. 
   • Són moltes les patologies que provoquen la reducció de la gana o anorèxia. En general, tot tipus de malalties infeccioses i tumorals ho poden causar. En els trastorns de l’aparell digestiu, ja siguin benignes, com la gastritis o l’úlcera, o tumors malignes, l’anorèxia i la pèrdua de pes solen ser els primers indicadors. L’anorèxia acompanya processos benignes com la grip, i al mateix temps pot ser el primer símptoma de malalties com la SIDA, la tuberculosi o les micosis sistèmiques. La reducció de la gana pot tenir com a causa patologies d’índole molt diversa, com ara: i) malalties endocrines com la insuficiència suprarenal, l’hipotiroïdisme i el feocromocitoma; ii) entre les malalties neurològiques, es troben l’accident cerebrovascular (ACV), la malaltia de Parkinson i les demències i els trastorns degeneratius neuromusculars; iii) entre els trastorns de conducta o psiquiàtrics, destaquen la depressió, l’ansietat, l’alcoholisme i, per descomptat, l’anorèxia nerviosa. 
   • A diferència de les múltiples patologies que cursen amb anorèxia, hi ha poques malalties en les quals la gana augmenti. En destaquen els trastorns hormonals com la hiperfunció corticosuprarenal o síndrome de Cushing i les lesions que afecten l’hipotàlem, com ara tumors, traumatismes o malalties inflamatòries.

  
D’altra banda, són diverses i nombroses les malalties i trastorns en què el seguiment d’una dieta concreta i pertinent constitueix una part substancial del tractament, el que implica no només consumir determinats aliments i evitar-ne d’altres, sinó també controlar-ne la quantitat i la distribució al llarg del dia. Serveixin com a exemple situacions com la hipertensió, la diabetis, la insuficiència renal, les hepatopaties, la celiaquia, les síndromes de mala absorció, l’obesitat, les dislipèmies, les malalties metabòliques o trastorns de l’aparell digestiu, entre moltes altres.

3. Relacionades amb el tractament

Certs tractaments amb els seus efectes secundaris també influeixen sobre la set i la gana:

1. Alguns dels medicaments que provoquen un augment de la sensació de set són els que pertanyen al grup dels anticolinèrgics, espasmolítics, opiacis i alguns antidepressius. Aquests medicaments indueixen sequedat de boca com a efecte secundari i, per tant, produeixen un augment de la sensació de set. L’efecte oposat, és a dir, una disminució de la sensació de set es pot manifestar en persones tractades amb fàrmacs depressors del sistema nerviós central. 
2. Entre els medicaments que augmenten la gana, hi ha els preparats hormonals, com els corticoesteroides, els anticonceptius o la teràpia hormonal substitutiva i els medicaments antipsicòtics, tant els clàssics com els atípics (alguns estudis indiquen que fins al 50% de les persones que prenen antipsicòtics augmenten de pes). El tractament intensiu amb insulina produeix augment de pes, tot i que no s’han comprovat els seus efectes sobre la gana. Per contra, els fàrmacs que indueixen anorèxia (pèrdua de gana) no són gaire nombrosos. Entre d’altres, hi ha els antibiòtics, els antiinflamatoris no esteroïdals, els antidepressius inhibidors de la recaptació de serotonina, els antiparkinsonians, com ara la levodopa, i alguns hipotensors.

  
Medicaments

L’hàbit de menjar i beure d’una persona va més enllà del conjunt d’accions orientades a captar nutrients essencials del seu entorn per a obtenir l’energia necessària per al seu organisme, és a dir, per a nodrir-se. Per a aprofundir en aquest hàbit, és necessari conèixer els factors fisiològics, emocionals i culturals que modulen les actituds, les expressions i els comportaments individuals i de grup cap a la selecció, la preparació i la ingestió d’aliments.

L’hàbit de menjar i beure comprèn el sistema d’accions voluntàries que una persona fa per a ingerir els sòlids i els líquids. El conjunt d’aquestes accions voluntàries abraça des dels comportaments socials i les respostes emocionals fins a les accions que, de manera voluntària, s’apliquen a l’elecció de certs productes, ja siguin líquids o sòlids. Totes aquestes accions, en conjunt, són imprescindibles per al benestar de les persones. En parlar de les accions voluntàries, cal tenir presents tant les que es duen a terme d’una manera conscient com les que es fan d’una manera automàtica i que han estat modulades per l’aprenentatge, però que finalment poden ser controlades per la voluntat.

Per a portar a terme aquestes accions voluntàries, és necessari que la persona tingui capacitat per a interaccionar amb el seu entorn, que esculli i que ingereixi aliments que continguin els nutrients adequats en la quantitat i la qualitat suficients per a no perjudicar l’organisme ni per defecte ni per excés. En aquest sentit, la selecció del tipus i de la quantitat de menjar que s’ingereix és un procés dinàmic regulat fisiològicament i modelat pels gustos, els aprenentatges i les ofertes del mercat. Els gustos i les preferències poden ser considerats com el resultat d’aprenentatges culturals que es reflecteixen en comportaments concrets davant del menjar i en el consum d’uns productes determinats, en funció del grup d’edat, del sexe i del nivell socioeconòmic.

El comportament de les persones pel que fa a la ingestió d’aliments i líquids està modulat fisiològicament pels estímuls de la set i de la gana, que indueixen el desig de beure i menjar, tot i que aquesta sensació no és una condició imprescindible perquè la persona porti a terme les accions que integren l’esmentat comportament.

L’estímul de la set es defineix com el desig conscient de beure. El sistema nerviós central (SNC) regula la quantitat d’aigua de l’organisme mitjançant el desig de beure i la producció de l’hormona antidiürètica, encarregada de minimitzar la quantitat d’aigua que s’elimina per l’orina. No sorprèn, per tant, que els mateixos estímuls que provoquen la set siguin també els que indueixen la secreció de l’hormona antidiürètica. Quan es produeix un petit dèficit corporal d’aigua, la concentració de sals a l’exterior de les cèl·lules (espai extracel·lular) augmenta i estimula, d’una banda, la producció d’hormona antidiürètica, que estalvia aigua i, d’una altra, la sensació de set, que indueix a beure aigua. Aquests dos mecanismes aconsegueixen diluir l’espai extracel·lular i retornar la concentració de sals als nivells normals. Hi ha dos factors més que també estimulen el centre de la set. El primer és la disminució de la pressió arterial, fins i tot encara que la concentració del líquid extracel·lular sigui normal, fet que explica la presència de set en persones amb una hemorràgia o en estat de xoc. El segon és la sensació de sequedat de la boca i de la mucosa de l’esòfag, sensació que s’alleuja gairebé immediatament després de la ingestió d’aigua, tot i que encara no s’hagi absorbit pel tub digestiu i, per tant, no hagi arribat a provocar una disminució de la concentració de sals a l’espai extracel·lular.

Per contra, la disminució de la concentració de sals en el líquid extracel·lular i la distensió gàstrica inhibeixen la set. En el segon cas, la inhibició de la set per la distensió gàstrica, es tracta d’un fenomen de regulació a curt termini, ja que després de la ingesta d’aigua transcorre un cert temps fins que es normalitza la concentració de sals en l’espai extracel·lular. Si durant aquest temps no hi hagués una inhibició per la distensió gàstrica, es continuaria bevent, de manera que la quantitat ingerida podria sobrepassar el necessari i provocar una excessiva dilució, fet que també seria perjudicial per al funcionament cel·lular.

L’estímul de la gana és un impuls que desperta el desig de menjar. L’objectiu dels sistemes reguladors de la gana és mantenir l’equilibri de l’energia de tal manera que l’energia aportada pels aliments que s’ingereixen sigui igual a la despesa energètica produïda per la suma de les activitats metabòliques i l’activitat muscular.

Per a la majoria de les persones, la composició i la quantitat d’aliments que s’ingereixen varia considerablement d’un àpat a un altre i d’una dia a un altre. Tot i així, el nostre pes sol mantenir- bastant estable, fet pel qual la nostra experiència diària ens diu que la quantitat i la qualitat d’aliments ingerits estan regulades d’una forma molt exacta.

Diversos estudis han identificat en el sistema nerviós central (SNC) dos centres, el de la gana i el de la sacietat, encarregats de regular la gana. Per a explicar l’estimulació d’aquests centres, hi ha diferents teories complementàries que comentarem a continuació: 

• La teoria glucostàtica explica que la gana es produeix per la reducció dels nivells de glucosa a la sang. També sembla que la sensació de gana es desencadena quan baixa la concentració d’aminoàcids i de productes del metabolisme dels greixos com els àcids grassos. Per contra, quan augmenta la glucosa a la sang, s’activa el centre de la sacietat i s’inhibeix el centre de la gana. 
• La gana també pot estar modulada per la percepció de situacions amenaçants i estressants, en les quals a la sensació de pèrdua de control s’associa una resposta fisiològica que produeix disminució de l’activitat gàstrica. Aquesta resposta a l’estrès s’acompanya d’un augment de la secreció de corticoides que, alhora, eleva la concentració de glucosa a la sang, amb la consegüent disminució de la gana.

• Altres teories psicològiques sostenen que les sensacions d’anhel i desig originen alteracions en les conductes alimentàries de dos tipus: unes conductes transgressores, com a via per a alleujar tensions o ansietats, i unes conductes que deriven en la restricció o la limitació del consum de certs aliments. Diversos estudis vinculen més a la dona que a l’home determinats comportaments alimentaris caracteritzats pel consum descontrolat d’aliments i pel fet de saltar-se voluntàriament i compulsivament la regulació de la sacietat.
   
  Evitar perills i prevenir riscs/capacitats biopsicològiques (afrontament)

• La gana també està modulada per l’aprenentatge emocional associat a les característiques del propi aliment, com ara la seva textura, l’olor, el color o l’aspecte. Aquestes associacions poden desfermar la imaginació, l’evocació de records, i desencadenar tant l’estimulació com la inhibició de la gana, fins a arribar en aquest últim cas a l’extrem de provocar la sensació de nàusees i, fins i tot, el vòmit. De vegades es poden consumir aliments que ens proporcionen seguretat o consol. Podem dir que la ingesta de sòlids i líquids, tant en quantitat com en qualitat, està condicionada per reaccions emocionals vinculades a les associacions peculiars entre la ingesta de certs aliments i determinades emocions. Així podem explicar les preferències o el refús cap a alguns aliments.

 
En relació amb la inducció a la gana i la preferència de certs aliments, no es pot obviar l’aspecte cultural. Si tenim en compte que l’aliment és ric en significat simbòlic, l’acte de menjar pot ser també una via d’expressió o regal emocional de forma conscient (Sánchez 2004), tant per a la persona que el rep com per a la persona que l’ofereix.

Si bé el moment d’iniciar un àpat pot estar influenciat per molts factors interns i externs (emocions, hora del dia, disponibilitat i sabor dels aliments, amenaces de l’ambient, etc.), el moment de finalitzar-lo està induït per la sensació de sacietat, procés controlat per mecanismes fonamentalment biològics. Quan s’ingereix un menjar, els estímuls mecànics i químics induïts per la presència d’aliments en el tub digestiu, tant des de la cavitat oral (gust) com des de l’estómac i l’intestí prim, estimulen per via nerviosa el centre de la sacietat.

Després de prendre la decisió de voler menjar o beure –com a resposta als estímuls fisiològics o a una altra classe d’estímuls, com ara desitjos o compromisos–, és necessari un grau d’autonomia que permeti col·locar l’aliment sòlid o líquid a la boca. Aquesta acció requereix la força muscular, la precisió i la coordinació del moviment de l’extremitat superior que possibilitin els diversos moviments articulars necessaris per a vèncer el pes de la pròpia extremitat i suportar el pes dels aliments durant el trajecte des del plat fins a la boca.

Moure's i mantenir una postura corporal correcta/capacitats biopsicològiques (afrontament) 

Una vegada l’aliment sòlid ha estat col·locat a boca, s’inicia el procés de masticació que, encara que la majoria de les vegades és un acte automàtic, en altres ocasions, pot ser controlat voluntàriament pels centres nerviosos superiors (escorça cerebral), i produir una masticació més efectiva. La manca de peces dentàries, la mala adaptació de la pròtesi, la disminució de la salivació o les limitacions en la mobilitat de la llengua o dels músculs mastegadors ocasionen dificultats per a la masticació i, conseqüentment, també en la deglució, fet que condiciona la selecció d’aliments de consistència tova.

La deglució de sòlids i líquids és un procés complex que s’inicia de manera voluntària però que segueix amb una sèrie de passos reflexos i automàtics i, per tant, involuntaris, sota el control del sistema nerviós central (SNC). La combinació de la força de la gravetat i les contraccions involuntàries de la faringe i de l’esòfag ajuden al bol alimentari en el descens cap a l’estómac.

Encara que en aquest apartat només es recullen els processos d’accions voluntàries –conscients i automatitzades o no per l’aprenentatge– relacionades amb la ingestió d’aliments sòlids i líquids, cal tenir en compte que, per tal que la nutrició sigui adequada, es requereix el bon funcionament de tots els processos fisiològics que segueixen a la deglució (la digestió, l’absorció intestinal, el transport i l’assimilació cel·lular dels nutrients) i que resulten d’una complexa relació d’estímuls, de reaccions i de respostes que escapen al control voluntari.

• Sistema digestiu 

1. Noves tecnologies i publicitat, 2. Informació sanitària, 3. Patrons d’estètica corporal, 4. Canvis en l’organització familiar i social, 5.  Creences sobre els aliments "bons" i "dolents" .

Anteriorment s’ha esmentat que l’elecció dels aliments no es basa únicament en les seves qualitats nutritives, sinó que està carregada d’un ric entramat de significats socials i culturals. En totes les societats humanes els aliments tenen una càrrega simbòlica que es materialitza entre els individus en una forma d’expressió, de comunicació i de relació. En cada grup es poden identificar aliments representatius, als quals s’associen característiques d’alt valor, que són compartits pels individus del grup, però que poden no ser valorats ni compresos i, fins i tot, ser refusats per individus d’altres grups. Freqüentment aquests aliments associen el seu alt valor cultural a un alt valor monetari, fet pel qual, en ser consumits, es converteixen en vehicle d’expressió d’un determinat estatus. De fet, l’increment del nivell socioeconòmic de les famílies espanyoles en les últimes dècades ha comportat un canvi general en el consum d’aliments: ha augmentat el consum de proteïnes d’origen animal, en forma de carn i peix, i ha disminuït la ingesta d’ous i d’hidrats de carboni.

Pràcticament en totes les societats, les grans celebracions o festes van acompanyades de productes alimentaris especials i, habitualment, en grans quantitats. En aquest sentit, el menjar i la beguda actuen com a mediadors en les relacions socials, i es converteixen en el vehicle que propicia la distensió, l’apropament i la negociació. A la societat espanyola aquest fenomen es reflecteix en nombrosos actes al llarg del cicle vital: aniversaris, celebracions familiars o d’empreses, grups d’amics. Quan es participa en l’acte de menjar i beure es vol comunicar acceptació, reconeixement, agraïment o pertinença a un grup. Per mitjà de l’elaboració i la presentació del menjar, s’intenta transmetre el desig de complaure o agradar i, en aquest cas, els aliments serveixen per a expressar amor i afecte.

Actualment es viu un fenomen de globalització en tots els camps. En l’alimentació es tendeix a la unificació de dietes i preval el consum de determinats productes. La dieta espanyola tradicional, basada fonamentalment en el consum de cereals, llegums, oli d’oliva, patates, fruites, hortalisses, peix i ous, s’està modificant substancialment amb un augment del consum de carn, llet i productes lactis i un descens important del consum d’aliments com ara els cereals i les patates. En altres paraules, s’està passant de l’anomenada dieta mediterrània a l’anglosaxona. Les tendències globalitzadores i les influències culturals i educatives estan modificant els hàbits alimentaris tradicionals, i han influït tant en la quantitat i la qualitat dels aliments que s’ingereixen com en la forma de cuinar-los. Aquests canvis en els hàbits alimentaris poden analitzar-se des de la perspectiva de la interrelació de factors com la publicitat i les noves tecnologies, la informació sanitària, els patrons d’estètica corporal, formes relacionals, els canvis en l’organització familiar i social, i les creences sobre el valor saludable de certs aliments.

Alimentació saludable: recomanacions generals

1. Noves tecnologies i publicitat

La tecnologia ha posat a l’abast general multitud d’aliments processats i menjars precuinats que faciliten la conservació i permeten una preparació ràpida, però que, en contrapartida, contenen més percentatge de sal, sucres, additius i conservants químics que els aliments cuinats a casa.

D’altra banda, induïda per la publicitat i el màrqueting, la població està augmentant el consum dels anomenats “aliments enriquits”, amb productes que s’introdueixen al llarg del procés d’elaboració, com per exemple llet amb àcids grassos omega-3, àcid fòlic, lactobacils, gelea reial, fibra, betacarotens o calci. Malgrat tot, encara no ha estat demostrat l’efecte beneficiós d’aquests productes sobre la salut.

2. Informació sanitària

La informació sanitària juntament amb el desenvolupament econòmic experimentat per la societat espanyola en les últimes cinc dècades han estat els factors que han contribuït a una important millora de la nutrició que, alhora, ha revertit en l’increment de l’esperança de vida.

Si bé en èpoques anteriors la desnutrició era un greu problema de salut, va quedar aplacat per l’accés generalitzat a bons aliments i per la preocupació de les mares per la bona alimentació. Actualment assistim a canvis de comportaments alimentaris que es tradueixen en dietes que, tot i que contenen un contingut calòric i proteic superior que el de fa seixanta anys, s’han valorat com a dietes menys equilibrades que les d’abans. Els canvis de comportament davant dels aliments estan fent emergir nous i paradoxals problemes reals i potencials de salut: juntament a malalties associades a l’excés de consum, trobem cada vegada amb una freqüència superior problemes per defecte nutricional, com ara l’anorèxia i la bulímia, tot i que en aquest cas els factors desencadenants són totalment diferents als que es donaven en èpoques precedents.

Amb la finalitat de resoldre aquests problemes emergents, els programes d’educació sanitària persegueixen provocar una sensibilització de la població espanyola cap a la seva alimentació. Tot i així, els efectes no són tan eficaços com seria desitjable, ja que diversos estudis revelen que està augmentant l’obesitat, tant entre els infants com entre els adults.

Hi ha una preocupació creixent de les autoritats sanitàries per l’augment de la taxa d’obesitat, que genera diabetis, dislipèmia i hipertensió arterial, segons revelen els estudis epidemiològics. Com a resposta a l’epidèmia d’obesitat, les autoritats posen en marxa campanyes publicitàries per a combatre-la. La informació sanitària està provocant que en la població estigui calant el missatge sobre la importància de mantenir el “pes ideal”, deixant de banda la preocupació per la millora de l’estat nutricional. Aquest resultat contribueix a consolidar determinats ideals i creences que portin a classificar els aliments com a dolents o bons, no en funció dels seus valors nutritius, sinó per si “engreixen” o no. Els nous programes estan reconduint aquestes creences, educant sobre el tipus i la quantitat d’aliments necessaris, i capaciten les persones per a la presa de decisions saludables per a la millora i el manteniment de la seva salut.

3. Patrons d’estètica corporal

A través dels missatges visuals es transmeten i s’imposen uns models associats a l’estar prim, que creen una estètica corporal que afavoreix el rebuig social a les persones amb sobrepès i que afavoreixen l’aparició d’un sentiment de desprestigi i d’estigmatització social. En altres situacions indueix a comportaments alimentaris patològics, com l’anorèxia i la bulímia. Les estadístiques revelen l’increment progressiu d’aquestes dues malalties, amb una incidència superior en adolescents i joves que en adults, i molt més en dones que en homes, tot i que s’està observant un augment de casos entre els homes. Alguns autors alerten sobre la influència negativa de la forma amb què els mitjans de comunicació es refereixen a l’anorèxia, que la fa aparèixer com una patologia d’elit que pateixen els membres de grups socials “distingits”.

4. Canvis en l’organització familiar i laboral

En les últimes dècades, el paper de la dona ha canviat, tant dins com fora de casa. Tradicionalment s’ha vinculat la dona amb la figura transmissora de formes de cuinar, de la cura i la preocupació pels altres. En aquest rol tradicional, a la dona i mestressa de casa, se li assignava la responsabilitat de gestionar i alhora de seleccionar, comprar i dedicar temps per a cuinar els productes alimentaris del grup familiar. D’una altra banda, els horaris fixos, la proximitat de la llar a la feina i al centre escolar, i la importància donada als àpats afavorien la reunió de tots els membres de la família al voltant de la taula a l’hora de dinar i de sopar.

Però el patró tradicional ha evolucionat: els dos cònjuges treballen fora de casa i el valor de l’individualisme potencia la diversitat d’activitats laborals, socials i d’oci per separat, fet que fa difícil, per no dir impossible, la coincidència de tots els membres en un horari regular que afavoreixi l’acte de menjar junts. En donar prioritat a altres exigències i activitats que resten temps per a gaudir a la taula i, sobretot, per a preparar un àpat bo i equilibrat, es recorre a menjars precuinats, a menjar ràpid, en moltes ocasions en llocs poc propicis i sense companyia, fet que fomenta la mala relació amb els aliments. Tots aquests canvis en l’estructura social ajuden a deixar de valorar els àpats diaris com un acte col·lectiu, que passen a ser-ho només en ocasions molt especials.

5. Creences sobre els aliments “bons” i “dolents”

Les persones difereixen en el tipus d’aliments sòlids i líquids que ingereixen amb la finalitat de nodrir-se i sentir-se sanes, diferències que s’expliquen, entre altres coses, per les creences i els significats que s’associen als productes ingerits.

Els significats poden estar relacionats amb preceptes de tipus religiós, amb determinades ideologies laiques o amb una nova adquisició de valors sobre els aliments com a resultat de la divulgació informativa i dels contactes i modes interculturals. Els mitjans de comunicació i diverses tendències ideològiques descriuen noves formes de menjar i dirigeixen cap a un determinat tipus d’aliments o a la forma de consumir-los; poden servir com a exemple les dietes macrobiòtiques, les vegetarianes o les tendències com el slow food (menjar lent, en contraposició al fast food, o menjar ràpid).

El desenvolupament tecnològic també ha afavorit les manipulacions de l’entorn per a sobreexplotar les produccions agrícoles i ramaderes, i ha generat preocupació en la població sobre les repercussions que l’afectació del medi ambient té en la qualitat dels aliments que s’ingereixen. Si bé és cert que en el món occidental ha augmentat la producció d’aliments, en ocasions això s’associa a factors que són molt lluny de ser saludables. En aquest sentit, el creixement dels vegetals, els cereals, els llegums i les fruites està subjecte a l’ús de fertilitzants i plaguicides, que en molts casos són absorbits per les plantes. Al mateix temps, els animals són alimentats, en el millor dels casos, amb aquestes plantes o amb productes elaborats d’origen animal. A més d’aquests aliments, últimament podem trobar els aliments transgènics, tan alabats per uns i tan difamats per altres, el consum dels quals també està despertant l’alerta. L’home es troba al final de diverses d’aquestes cadenes alimentàries, fet que genera una gran preocupació pels efectes de les manipulacions esmentades sobre la salut a llarg termini.

Actualment es pren consciència de l’efecte que té sobre la salut la manipulació dels aliments que consumim, i estan adquirint una importància creixent els aliments anomenats “ecològics” o “bio”. El prefix “bio-” ha assolit un alt significat de bo i saludable, i això ha estat utilitzat per nombroses marques per a afegir als seus productes l’esmentat prefix i induir-ne el consum de manera fraudulenta. El consum de productes ecològics s’associa a grups minoritaris amb un poder adquisitiu alt o mitjà, a causa de l’escassa oferta i del preu elevat en comparació amb el mateix aliment produït mitjançant la ramaderia i l’agricultura intensives. Davant d’aquesta forma de menjar, també emergeixen conductes alimentàries com l’ortorèxia. Els ortorèctics se centren en la qualitat dels aliments i prefereixen passar gana abans que menjar aliments “impurs” o contaminats, el que deriva fàcilment en problemes per dèficits nutricionals.

Mastegar i empassar amb la boca tancada. La boca tancada evitarà que la inspiració es faci a través de la boca. Quan es fa coincidir el moment de la inspiració per la boca amb contingut líquid o sòlid a la cavitat bucal, es pot desencadenar el pas directe de part d’aquest contingut cap a la tràquea i produir una aspiració de contingut sòlid o líquid cap a la via aèria inferior. En el moment de la deglució, és aconsellable mantenir la boca tancada. La deglució és un acte que està sincronitzat per mitjà del sistema nerviós per a inhibir o evitar la inspiració. Quan l’aliment xoca amb la part posterior del vel del paladar, l’epiglotis produeix el tancament de la laringe i es clou la cavitat nasal posterior. Així s’evita que l’aliment pugui relliscar cap a la tràquea o pujar cap a les fosses nasals.

Beure i menjar asseguts o drets. Per a afavorir el mecanisme anterior és important que durant la ingesta s’estigui assegut o dret i mastegar amb la boca tancada. La posició erecta ajuda que el bol alimentari travessi amb més facilitat la faringe i rellisqui sense dificultat per l’esòfag gràcies a la gravetat.

Aquestes precaucions evitaran el risc d’aspiracions de contingut alimentari. Hi ha situacions en les quals les persones no poden romandre en les posicions recomanades anteriorment. En aquests casos l’alternativa s’orienta a ingerir aliments de consistència semisòlida, com ara truites, cremes espesses, etc. S’han d’evitar aliments de consistència dura o molt líquids. Els primers perquè requereixen més temps de masticació i d’insalivació, fet que facilita la coincidència amb les inspiracions. La ingestió de líquids en la posició de decúbit afavoreix que aquests líquids tendeixin ràpidament a col·locar-se a la part posterior de la boca, a favor de la gravetat, el que provoca que en moltes ocasions puguin passar a la via respiratòria inferior. Aquestes precaucions s’han d’extremar en nens i en persones grans amb alteracions cognitives. 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Respirar

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Moure’s i mantenir una postura corporal correcta

No s’ha subestimar la repercussió de l’alimentació sobre el son. Algunes de les pautes següents poden ser de gran ajuda.

Sopar de manera moderada. Anar-se’n a dormir amb la sensació de l’estòmac distès després d’haver sopat massa pot ocasionar dificultats per a conciliar el son; a més, propicia l’aparició de reflux gastroesofàgic i pot ocasionar cremor o pirosi. Per contra, la sensació de gana produeix inquietud, per la qual cosa tampoc no ajuda a la relaxació, tan important per a induir el son. Sopar amb moderació i esperar una o dues hores per a anar a dormir és una mesura aconsellable per a no dificultar la inducció del son.

Evitar les begudes excitants. S’han d’evitar les begudes excitants com el te, el cafè o els refrescos amb cafeïna o cacau poques hores abans de dormir. Aquestes begudes contenen metil-xantines, que són estimulants del sistema nerviós central i que generen excitació psicomotriu. És recomanable beure un got de llet calenta. La llet conté triptòfan; hi ha estudis que sostenen que aquesta substància, que és un aminoàcid essencial, afavoreix la relaxació. També les infusions, com la til·la, tenen un efecte sedant que ajuda a la relaxació.

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:

Reposar i dormir

Ingerir líquids i aliments amb fibra alleuja el restrenyiment. És conegut que la ingesta de fibra afavoreix la defecació. Per a notar aquests efectes és necessari incloure a la dieta aliments rics en fibra i acompanyats d’una quantitat proporcionada de líquids de manera constant i persistent. S’ha d’incloure a la dieta fruites seques de tot tipus (panses, figues, nous, ametlles), fruites fresques (taronja, kiwi), hortalisses, llegums i cereals integrals. Aquests aliments, rics en fibra vegetal, que no és digerible per al nostre sistema digestiu, afavoreixen l’augment de la mesura del bol fecal, s’estimula el peristaltisme del còlon i, com a conseqüència, promouen el trànsit més ràpid cap al recte i l’anus.

És important saber que els aliments amb escàs o nul contingut en fibra produeixen l’efecte contrari, i promouen defecacions menys freqüents i, en conseqüència, més dures. Entre aquests aliments, es troben el codonyat, l’arròs blanc, la pastanaga, la poma sense la pell, ratllada i enfosquida (és a dir, oxidada), etc.

En la dieta, cal fer una combinació de les dues classes d’aliments i ponderar si cal consumir-ne més d’uns o dels altres en funció de la situació o de la finalitat que es persegueixi.

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Eliminar

Per a assegurar una correcta alimentació és important l’adequada elecció dels aliments, així com que aquesta elecció s’acompanyi d’altres accions que garanteixin les bones condicions dels productes que s’ingeriran. Per a assegurar això es recomana:

Comprar productes de bona qualitat: 

Emmagatzemar els aliments de manera apropiada, que eviti la contaminació d’uns sobre els altres:

Mantenir la higiene en la manipulació dels aliments: 

Tenir en compte els factors que influeixen en el desenvolupament de l'activitat com l'edat, l'etapa de desenvolupament i el sexe entre altres.  

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Evitar perills i prevenir riscs

Procurar menjar en companyia. Menjar en companyia és un hàbit saludable. Els temps dels àpats permeten la reunió i la comunicació dels membres de la família. Es recomana dedicar-hi aproximadament uns 40 minuts, temps que permeti la desconnexió dels “deures” i altres activitats i l’acostament, de manera relaxada, a la comunicació amb els altres.

Donar importància a aquests temps comporta, generalment, menjar en companyia i una elecció d’aliments més acurada, i al mateix temps és una manera de prevenir l’aïllament i la sensació de soledat. Aquests moments són importants en tots els grups d’edat, però s’han de tenir en compte especialment en els infants, els adolescents i els més grans.

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Comunicar-se i interaccionar socialment

Pel que fa a l'efecte beneficiós que comporta la ingesta de certs aliments i líquids, es pot trobar una ingent quantitat d’informació que no sempre és certa o que, almenys, ara per ara, no s’ha demostrat científicament. Malgrat tot, aquestes informacions van calant en les persones com a coneixement veraç que promou, en alguns casos, comportaments poc saludables i, en d’altres, comportaments que, encara que no comprometin la salut, afecten l’economia de les persones.