Infermera virtual.com

De la mateixa manera que en altres etapes de la vida, també en l’adolescència poden aparèixer problemes de salut: alguns de forma aguda (inici ràpid i durada curta), com una grip; d’altres propis de l’adolescència, com l’acne; altres problemes de salut que es defineixen com a crònics, per la seva llarga durada en el temps, com la diabetis, i finalment problemes de salut com a conseqüència de conductes de risc de l’adolescent. 

Tot i que molts dels problemes de salut exposats en aquest apartat es poden trobar també en altres etapes del cicle vital de la persona, és durant l’adolescència quan adquireixen unes característiques especials, ja sigui perquè s’inicien en aquesta etapa del cicle vital, com és el cas de la dismenorrea o l’escoliosi, perquè li són més característiques, com l’acne, o com a conseqüència de conductes de risc.

1. Problemes de salut fisiològics

1.1 Sistemes de teixits, membranes, pell i derivats de la pell

1.2 Sistema reproductor femeni, masculí

1.3 Sistema locomotor

1.4 Sistema endocrí

2. Problemes de salut psicològics 

2.1 Alteració de la conducta alimentària

2.2 Depressió

2.3 Trastorn bipolar

2.4 Trastorn esquizofrènic

2.5 Trastorn dissocial

2.6 Altres trastorns psicològics i psiquiàtrics

3. Problemes de salut derivats de l'adopció de conductes de risc 

3.1 Relacions sexuals no segures

3.2 Accidents de trànsit

3.3 Consum de drogues 

1. Problemes de salut fisiològics

1.1 Sistema de teixits, membranes, pell i derivats de la pell 

L’acne

L’acne és el problema dermatològic més freqüent en l’adolescència, afecta un 80 % de la població adolescent. Tot i ser un problema habitualment poc important, pot tenir un gran impacte en els adolescents, ja que es dóna en l’època de la construcció de la seva imatge corporal i, quan aquesta es veu malmesa, pot comportar conseqüències emocionals.

L’acne consisteix en una obstrucció de la unitat pilosebàcia (glàndula sebàcia amb pèls minúsculs) que es localitza de forma massiva a la cara, la part superior del pit i la part superior de l’esquena. Aquesta obstrucció es produeix per un augment en la producció de cèl·lules que tendeixen a aglutinar-se i impedeixen la sortida a l’exterior del sèu o greixos que produeix la glàndula sebàcia, que serveix per lubrificar la pell. A més, aquesta substància és més greixosa per l’efecte de les hormones masculines (andrògens), presents tant en nois com en noies. Com que no poden sortir, els bacteris de la pell comencen a multiplicar-se i provoquen la inflamació de la unitat pilosebàcia, fins a produir els punts negres, els barbs, o els blancs. El color negre és degut a la melanina de la pell, no a la brutícia. La melanina és un pigment de color negre que tenen algunes cèl·lules del cos humà, com és el cas de la pell, el cabell, la retina... És el que determina, segons la seva concentració, el color de la pell humana.

Recomanacions 

• Cal recordar que es tracta d’un procés benigne, que la previsió de la seva evolució és bona i que pot durar entre 4 i 6 anys. 
• És molt important no manipular les lesions, tant els barbs com els grans, per tal que no quedin cicatrius ni es generin complicacions. 
• Cal netejar les zones afectades amb sabons de pH neutre tres vegades al dia. Rentar-se més vegades i/o utilitzar sabons més forts pot provocar irritacions a la pell (dermatitis) que només aconseguirien empitjorar el problema. 
• Cal evitar productes de cosmètica de base greixosa. 
• Tot i que no hi ha una evidència clara del fet que ingerir aliments com la xocolata, les patates fregides o aliments rics en greixos tingui relació amb l’empitjorament de l’acne, sovint s’hi associa. Ara bé, cal controlar la ingesta d’aliments rics en greixos i seguir les recomanacions establertes per a una alimentació saludable. 
• L’augment de l’ansietat i el nerviosisme pot empitjorar o alentir el procés de millora de l’acne. En aquest cas és útil identificar la font del malestar per tal de resoldre-ho. 
• Depenent de la severitat de l’acne, caldrà consultar l’equip de salut per tal de valorar la necessitat de tractaments mèdics.

1.2. Sistema reproductor 

1.2.1 Femení

Dismenorrea

La dismenorrea fa referència al dolor associat a la menstruació. Es parla de dismenorrea primària quan no hi ha patologia orgànica que expliqui el dolor, és a dir, cap malaltia que sigui la causa del dolor. Rarament es dóna una dismenorrea secundària, que fa referència a quan el dolor el causa una patologia orgànica, com poden ser quists als ovaris, endometriosi, malaltia inflamatòria pelviana, mioma, malformació genital... En aquest apartat es fa referència a la dismenorrea primària, que afecta aproximadament el 80 % de les adolescents.

La dismenorrea primària s’inicia entre 6 i 12 mesos després de la menarquia i habitualment abans dels 20 anys. Apareixen símptomes locals com ara dolor de tipus espasmòdic, produït per la contracció involuntària dels músculs, més fort a la part inferior de l’abdomen amb irradiació a l’esquena i la cara anterior de les cuixes. També poden aparèixer altres símptomes generals com per exemple nàusees i vòmits, fatiga, nerviosisme, vertígens, diarrea, mal d’esquena i mal de cap.

La intensitat d’aquestes molèsties o dolors es classifica en tres graus: 

1. Lleu. Hi ha símptomes locals i la dismenorrea no interfereix en l’activitat quotidiana de l’adolescent. 
2. Moderat. Quan hi ha alguns símptomes generals i es veu afectada l’activitat quotidiana de l’adolescent. 
3. Greu. Habitualment apareix amb més símptomes generals i hi ha impossibilitat de mantenir l’activitat quotidiana.

    
Ha quedat ja demostrada la falsa idea que hi havia fa unes dècades que assegurava que la dismenorrea tenia un origen psicològic i es teoritzava sobre el rebuig de la dona al seu gènere. Actualment s’associen com a causa del dolor els espasmes o contraccions de l’úter.

Recomanacions 

• S’ha de ser conscient que es tracta d’un problema passatger i que és conseqüència natural de la menstruació. 
• Si la dismenorrea és lleu o moderada amb regles poc abundants, es recomana l’àcid acetilsalicílic (AAS), sempre que no hi hagi contraindicació mèdica per a l’ús d’aquest medicament. 
• Si la dismenorrea és lleu o moderada amb regles abundants o és dismenorrea greu, es recomana ibuprofèn o naproxèn, sempre que no hi hagi contraindicació mèdica per a l’ús d’aquest medicament. 
• Si el dolor no millora, cal adreçar-se a l’equip se salut, ja que hi ha altres possibilitats de tractaments mèdics. 
• De vegades, les teràpies complementàries poden resultar eficaces, soles o associades als tractaments convencionals.

  Tipus de teràpies complementàries 

Amenorrea

L’amenorrea fa referència a la manca de menstruació. S’anomena amenorrea primària quan encara no ha aparegut la primera regla més tard dels 16 o quan fa més de dos anys que s’ha iniciat el desenvolupament mamari. En aquest cas cal posar-se en contacte amb l’equip de salut, ja que s’han d’explorar les possibles causes de l’amenorrea.

S’anomena amenorrea secundària aquella situació en què hi ha manca de menstruació després que n’hi hagi hagut durant un temps, com a mínim sis mesos o un temps igual a tres cicles menstruals. Sempre que no hi hagi embaràs, es recomana esperar uns sis mesos, si no hi ha altres símptomes. L’equip de salut serà l’encarregat de realitzar les proves pertinents o indicar quin especialista ha de fer l’estudi del possible problema de l’adolescent.

Altres causes freqüents d’amenorrea i de retards en la menstruació són canvis en l’estat emocional com ara l’estrès o l’ansietat, lligats a esdeveniments de la vida que produeixen cert impacte emocional i varien de persona a persona. Un exemple seria una temporada fora de casa, per un viatge, un intercanvi d’estudiants, etc. També es pot produir per excés d’exercici físic, és el que s’anomena amenorrea de les esportistes. Quan es disminueix la intensitat de l’activitat, es torna a la regularitat de les menstruacions. Igualment en estats de desnutrició greus i en l’anorèxia nerviosa, per la mancança d’energia i nutrients, es produeix amenorrea. 

Oligomenorrea

Es parla d’oligomenorrea quan el patró menstrual habitualment normal d’una dona canvia i passa a tenir entre quatre i nou cicles menstruals a l’any, cadascun dels quals dura més de 35 dies.

Les possibles causes són múltiples. Algunes poden ser la presència de la síndrome de l’ovari poliquístic, en què els ovaris s’omplen de petits quists; desequilibris hormonals; alteracions emocionals; deficiències nutricionals; trastorns alimentaris com l’anorèxia nerviosa, pels quals el cos no disposa dels nutrients necessaris per funcionar correctament; malalties cròniques; alteracions de la secreció hormonal... Finalment també pot ser freqüent en adolescents i dones joves atletes a causa de les dietes estrictes i l’elevada intensitat de l’activitat física.

El tractament de l’oligomenorrea dependrà de la causa que la provoqui, és per això que cal consultar l’equip de salut, per tal de saber quina és la millor conducta a seguir.

Recomanacions 

• Si no apareix menstruació en més d’un cicle i hi ha activitat sexual és recomanable consultar l’equip de salut. 
• Si hi ha sobrepès, cal evitar dietes extremes. 
• Si es fa exercici físic intens, s’ha d’assegurar una ingesta alimentària adequada i moderar l’exercici físic si aquest afecta els cicles menstruals. 
• Si es produeixen irregularitats freqüents en els cicles, convé anotar el primer i l’últim dia de la menstruació en un calendari, ja que pot ser d’utilitat quan es consulti l’equip de salut.

 
Síndrome premenstrual

La síndrome premenstrual (SPM) són un conjunt de símptomes físics i/o emocionals que s’inicien una o dues setmanes abans de la menstruació i desapareixen quan arriba. 

• Símptomes emocionals: irritabilitat, canvis d’humor, crisis de plor, somnolència, tristesa. 
• Símptomes físics: pits inflamats i adolorits, acne, distensió abdominal, és a dir inflamació de la panxa, edema a les cames, ganes de menjar, augment de pes.

     
No se saben les causes de la SPM, tot està relacionat amb els canvis hormonals. Tampoc hi ha un tractament únic.

Recomanacions 

• Cal ser conscient que és un problema passatger. 
• En la SPM amb regles poc abundants pot ajudar l’àcid acetilsalicílic (AAS), sempre que no hi hagi contraindicació mèdica per a l’ús d’aquest medicament. 
• En la SPM amb regles abundants o dismenorrea greu es recomana ibuprofèn o naproxèn, sempre que no hi hagi contraindicació mèdica per a l’ús d’aquest medicament. 
• Si no millora i/o interfereix de forma important en l’activitat quotidiana cal adreçar-se a l’equip de salut, ja que hi ha altres possibilitats de tractaments mèdics. 
• S’ha d’evitar la sal, la cafeïna i l’alcohol. 
• Convé practicar exercici físic. 
• És aconsellable dormir el temps suficient per aconseguir un descans reparador. 
• De vegades, les teràpies complementàries poden resultar eficaces, soles o associades als tractaments convencionals.
   
  Tipus de Teràpies complementàries

1.2.2. Masculí

Algunes de les afeccions més freqüents del sistema reproductor masculí són la criptorquídia (el testicle no està localitzat a la bossa escrotal), la tumoració testicular, la varicocele (dilatació de les venes i formació de varius evidents a la superfície externa de l’escrot) i la torsió testicular (és característic un dolor brusc al testicle, que està més amunt per la torsió del cordó espermàtic; requereix una intervenció quirúrgica urgent, abans de les sis hores).

Recomanacions

L’autoexploració genital és la millor manera de detectar qualsevol anomalia testicular:

• Cal fer una exploració un cop al mes durant o després de la dutxa amb aigua calenta. 
• Cada testicle s’ha d’explorar amb les dues mans. 
• Convé recordar que l’epidídim (cos de forma semilunar situat a la part superior del testicle) no s’ha de confondre amb una anomalia. 
• S’ha de fer rodar suaument cada testicle mentre es busquen petites irregularitats, canvis de mida o dolor. 
• Si es troba alguna anomalia s’ha de consultar el metge.
  
  (Actuacions preventives en l’adolescència. Editat pel Departament de Salut. Generalitat de Catalunya, 2004; p.120) 

1.3. Sistema locomotor

Gran part de les anomalies estructurals de la columna i altres problemes ortopèdics als peus, els genolls i els malucs molt probablement ja han estat detectats en èpoques anteriors a l’adolescència. D’altres poden empitjorar en l’adolescència, com és el cas de l’escoliosi.

Escoliosi

L’escoliosi es una alteració de la columna freqüent en nens en edat escolar i adolescents. Es tracta d’una desviació de la columna vertebral que consisteix en una curvatura lateral i una rotació de la columna, i que no es corregeix quan s’inclina el cos endavant. La prevalença oscil·la entre el 2 % i el 14 % depenent dels graus de desviació que es considerin, entre els 5 i els 19 graus. A partir dels 20 graus, es dóna entre el 0,2 % i el 0,3 %. Les escoliosis que apareixen a partir dels 10 anys tendeixen a empitjorar en el moment de creixement màxim. El 70 % es donen en noies. Els graus de desviació marquen les intervencions mèdiques, que poden anar des de l’observació amb mesures per millorar la postura corporal i gimnàstica d’esquena, natació per tal d’enfortir la musculatura de l’esquena i la utilització de diferents tipus de faixes, fins a la cirurgia. 

Recomanacions 

• Cal que els pares o tutors observin sistemàticament l’esquena de l’adolescent per detectar-hi qualsevol anomalia. 
• Cal mantenir el control anual de seguiment per part de l’equip de salut, per tal de facilitar la detecció de possibles problemes d’esquena. 
• S’ha de mantenir l’exercici físic per tal d’enfortir la musculatura seguint les indicacions de l’equip de salut.   
  
  Consells de salut: Activitat física davant dels problemes de salut ossis i articulars
• També cal mantenir una alimentació equilibrada d’acord amb el grau d’exercici físic que es realitzi, per tal d’evitar el sobrepès i l’obesitat.
  
  Consells de salut: Alimentació en la infància i en l'adolescència   
  Consells de salut: Activitat física en l'adolescència
• Si es fa necessària la utilització de faixes rígides, s’han de portar durant el temps indicat per l’especialista, ja que, si es disminueix, la faixa no produeix l’efecte protector i corrector desitjat. 
• L’impacte en la vida de l’adolescent que utilitza faixa pot provocar reaccions similars a quan es diagnostica una malaltia crònica, ja que la faixa s’ha de portar durant anys. 

1.4. Sistema endocrí

Obesitat

L’obesitat constitueix el trastorn nutricional més freqüent en la infància i l’adolescència. La prevalença d’obesitat a Espanya se situa en el 13,9 %, i de sobrepès en el 12,4 %. La prevalença més alta es va trobar en les edats compreses entre els 6 i els 13 anys (Estudio Enkid, 2001). A l’Europa meridional la prevalença de sobrepès-obesitat se situa al voltant del 15-25 %.

L’obesitat es defineix per un excés de greix al cos, que es manifesta amb un pes excessivament elevat tenint en compte l’edat, el sexe i la talla de l’adolescent. La forma indirecta més senzilla que s’utilitza internacionalment per valorar si hi ha normopès, sobrepès o obesitat és l’índex de massa corporal (IMC). L’IMC es pot calcular fàcilment: el pes en quilograms es divideix entre la talla en metres elevada al quadrat. El resultat és un índex que es pot comparar amb unes taules estandarditzades per edat i sexe.

_{Font: Frontera, P. Cabezuelo, G., 2005, p151}

Font: Frontera, P. Cabezuelo, G. 2005, p151

S’ha constatat un augment progressiu d’obesitat en les últimes dues dècades i hi ha acord a relacionar aquest augment amb els següents factors:

1. Mals hàbits nutricionals. Disminució en consum de fruites i verdures. Més consum de menjar ràpid. 
     
   Recomanacions per a una alimentació saludable  
2. Més disponibilitat d’aliments. Una gran oferta d’aliments amb una elevada aportació calòrica.
   
   Consells de salut: Alimentació saludable - nutrients  
3. Canvis en l’estil de vida: predomini del sedentarisme i disminució de l’activitat física per part dels infants i els adolescents.
   
   Consells de salut: Activitat física en funció de la situació de vida

 
L’obesitat constitueix un factor de risc per al desenvolupament de l’adolescent perquè afavoreix l’aparició de complicacions cardiovasculars, ortopèdiques, respiratòries, digestives, dermatològiques, neurològiques i endocrines, sense deixar de banda els problemes psicosocials que pot comportar.

La conseqüència més important és que l’obesitat tendeix a perpetuar-se en la vida adulta. Aquest fet, juntament amb la suma d’altres factors de risc, pot conduir les persones obeses a disminuir l’esperança de vida o a tenir diferents graus d’invalidesa. (García-Reyna, N.I., Gussinyer Canabal, S., 2005, p. 5-8).

L’adolescent obès té una gran càrrega psicològica i emocional, en una època del cicle de vida en què la construcció de la seva imatge corporal i la seva identitat personal i social ocupen gran part de la seva energia. En l’adolescent, l’obesitat impacta en cadascuna d’aquestes tasques, ja que tendeix a tenir una pobra imatge d’ell mateix i a expressar sentiments d’inferioritat i de rebuig propi, al mateix temps que els rep tant per part d’adults del seu entorn com per part de companys. Tots aquests factors influeixen negativament en el seu desenvolupament psicològic i social.

Recomanacions

• La primera i mes eficaç és la prevenció de l’obesitat en l’adolescent en etapes anteriors, mantenint un equilibri òptim entre una alimentació equilibrada i sana i l’activitat física, tant durant la infància com en l’adolescència, així com reposar i dormir correctament.
  
  Consells de salut: Alimentació en la infància i en l'adolescència 
  Consells de salut: Activitat física en la infància i l'adolescència 
  Consells de salut: Reposar i dormir, en funció del grup d'edat i l'etapa de desenvolupament
• Si hi ha sobrepès, es recomana recuperar l’equilibri entre ingesta i exercici físic, modificant-los tots dos o, depenent dels hàbits alimentaris que es tinguin, si són adequats, només cal augmentar l’exercici físic. La infermera de l’equip de salut podrà aconsellar què és més adequat en cada cas. 
• Si es té obesitat, es recomana una intervenció multidisciplinària, amb un enfocament complet des d’un punt de vista físic i psicològic. 
• Es recomana modificar els hàbits d’alimentació no tan sols de l’adolescent sinó de tota la família, quan aquesta també comparteixi els hàbits poc saludables d’alimentació. 
  
  Planificar una alimentació saludable
• Cal augmentar gradualment l’exercici físic. 
  
  Consells de salut: Activitat física davant de les persones amb problemes d’obesitat
• S’han de potenciar les relacions socials i enfortir l’autoestima. 
  
  - factors i conductes de protecció en l’adolescència

2. Problemes de salut psicològics

En l’estudi de la psicopatologia en adolescents, no és fàcil delimitar què és una conducta anormal, en una etapa caracteritzada per la variabilitat i el canvi, i en què també s’ha de tenir en compte la importància que adquireix la manera en què aquesta conducta és percebuda per l’entorn de l’adolescent, ja sigui la família, l’escola, l’entorn social o el mateix adolescent. D’aquestes diferents visions, se’n poden derivar repercussions que finalment poden determinar que es parli o no de psicopatologia. La informació que donen els adults de referència sobre les conductes dels adolescents i la seva pròpia tolerància davant d’aquestes conductes, juntament amb les expectatives projectades en l’adolescent, afegeixen més dificultats a l’hora de determinar l’existència o no de trastorns psicològics (Buendía, J. 1996, p. 21).

És així especialment en aquelles situacions en què l’aparició de conductes etiquetades com a anormals són l’expressió d’altres conflictes de l’entorn, tant socials com familiars, davant dels quals l’adolescent es troba que no té prou recursos personals per poder-hi fer front.

- Factors i conductes de risc en l’adolescència.

Especialment en les societats desenvolupades i menys en les no desenvolupades, el fenomen de la globalització fa que es comparteixin, a partir de la influència dels mitjans de comunicació i les noves tecnologies, missatges sobre estils de vida, comportaments, valors, etc., no sempre saludables ni físicament ni psicològicament ni socialment.

Són societats complexes en què conviuen multitud de missatges contradictoris generats des de la mateixa societat plural, que parteixen de diferents interessos i influeixen directament i de forma, sovint, inconscient en les accions del dia a dia, els estils de vida, les actituds i, per extensió, els valors de les persones que alhora formen part d’aquesta societat.

Els adolescents són hereus d’aquesta complexitat social i han de navegar en aquestes societats obertes, en què tot sembla estar a l’abast, tant allò que els ajudarà com allò que els farà entrebancar. Aquesta navegació no es pot fer sense guies que els ajudin a orientar-se i alhora els encoratgin a ser aventurers conscients dels seus límits i dels riscs de l’entorn.

Davant d’aquestes societats complexes, es fa necessària una anàlisi de les condicions en què dia a dia va vivint l’adolescent i com assimila la informació i les influències que recull de l’entorn, ja que és a partir d’aquest degoteig quotidià que l’adolescent va configurant la seva vida. Per poder donar resposta a les situacions problemàtiques de molts adolescents es fa necessari “entendre, assumir i tenir propostes de futur respecte a la pròpia vida adulta” (Buendía, J.,1996, p. 23).

El desenvolupament de conductes desviades o alteracions emocionals durant l’adolescència s’ha d’entendre, doncs, com a conseqüència d’un procés en què hi ha presents tant factors de risc com de protecció. D’aquests factors, n’hi ha alguns de pròxims en el context familiar i ambiental, i n’hi ha d’altres de més distants (culturals, socials) que actuen indirectament. Quan aquests factors de protecció permeten mantenir un funcionament adaptatiu a pesar dels factors de risc, la resiliència, és a dir la immunitat o resistència d’aquest adolescent a desenvolupar algun trastorn conductual o emocional, és més elevada.

La resiliència no és una qüestió de força o debilitat, sinó que és un procés d’interacció constant entre el medi i la persona en què tenen cabuda mecanismes individuals i ambientals de vulnerabilitat i protecció.

- Factors i conductes de protecció en l’adolescència

No s’han de confondre els canvis en l’estat d’ànim i en les conductes dels adolescents propis de l’etapa evolutiva i que formen part de l’aprenentatge emocional, cognitiu i conductual que han de fer en aquest període. Aquests canvis són fluctuants, estan relacionats amb les seves preocupacions i les tensions de l’entorn i poden, fins i tot, ocasionar algunes dificultats en les famílies a l’hora d’afrontar-los, però en cap cas comporten un deteriorament o una limitació important en el seu rendiment habitual, ni a nivell personal ni a nivell acadèmic, social i familiar. 

L’equip de salut és un bon suport per poder fer consultes, tant per als adolescents com per a les famílies o tutors. Ells orienten sobre si allò que preocupa o s’ha detectat pot fer sospitar que hi hagi un trastorn mental o són manifestacions dins de la normalitat de les preocupacions o conflictes que afecten tant l’adolescent com la mateixa família.

Tots els trastorns mentals requereixen atenció especialitzada per part dels professionals de l’àrea de salut mental infantojuvenil:

2.1. Alteració de la conducta alimentària 

Anorèxia

L’anorèxia és un trastorn psicològic més freqüent en noies que en nois, en una relació de nou noies per cada noi.

Característiques:

• Pèrdua important de pes, superior al 15 % del pes ideal, tenint en compte l’edat i l’alçada. Aquesta pèrdua de pes és buscada i mantinguda per l’adolescent. 
• Hi ha una distorsió de la imatge corporal. L’adolescent es veu grassa tot i estar molt prima. 
• Por molt intensa a guanyar pes o estar obesa. 
• Amenorrea secundària per la pèrdua de pes.

 
Bulímia

La bulímia és un trastorn psicològic difícil de detectar, ja que la persona pot continuar amb un pes dins de la normalitat i mantenir-ne els símptomes en secret. La imatge de normalitat es veu contrastada per l’elevat patiment psicològic de l’adolescent i la tensió que viu per mantenir una aparença de normalitat en el seu funcionament social.

Característiques:

• Preocupació exagerada per la silueta i el control de pes. 
• Impuls que fa irresistible menjar i menjar, amb sensació de pèrdua de control davant del menjar. 
• Utilització de mesures per compensar la gran ingesta d’aliments, com ara vòmits, ús de laxants o exercici físic exagerat. Els vòmits i l’ús de laxants de forma indiscriminada comporten la pèrdua de substàncies necessàries per a un funcionament correcte del cos, la qual cosa pot provocar diverses complicacions orgàniques.

Recomanacions 

Les recomanacions es dirigeixen a la prevenció, ja que un cop detectat el trastorn cal buscar ajut professional en l’àmbit de la salut mental. 

• Cal augmentar la resiliència a partir dels factors de protecció generals. 
• S’han d’evitar factors habitualment presents en els trastorns alimentaris com la baixa autoestima i un context familiar excessivament rígid, una elevada exigència familiar i personal, por d’equivocar-se, por del fracàs. 
• És necessari fomentar una perspectiva crítica en relació amb l’equiparació entre primesa i bellesa, i la inconsciència sobre el risc que comporta l’ús de dietes no controlades per professionals de la salut i d’altres mesures miraculoses per al control de pes. Cal reforçar la cura i el respecte pel propi cos i la salut, mitjançat una alimentació equilibrada i un exercici físic adequat. 
• S’ha d’educar en valors intrínsecs de la persona (responsabilitat, confiança, respecte, capacitat d’esforç, generositat, etc.) i en el reconeixement de les seves pròpies capacitats i habilitats i no en els valors exclusivament estètics i d’aparença. 
• És necessari mantenir els horaris familiars dels àpats comuns, evitant plats i horaris especials. 
• Cal evitar dietes severes o molt restrictives i fomentar canvis cap a hàbits més saludables. 
• S’ha d’evitar fer burla sobre l’aspecte físic de les persones amb sobrepès o obeses.

  
2.2. Depressió

Els estudis indiquen un augment en la prevalença d’aquest trastorn, que es manifesta amb diferents intensitats. No s’ha de confondre amb les fluctuacions normals de l’estat d’ànim de l’adolescent o el decaïment que pot experimentar a l’hora d’adaptar-se a una situació de vida desfavorable.

La depressió es caracteritza per una tristesa i una incapacitat per experimentar plaer persistents en el temps i que deterioren les relacions socials, escolars i laborals.

Entre els senyals que poden fer pensar en una depressió, sempre que n’hi hagi més d’un alhora i durin com a mínim dues setmanes, hi ha irritabilitat, tristesa, pèrdua de la capacitat d’interessar-se i gaudir, descens del rendiment acadèmic, pensaments persistents sobre la mort, queixes corporals com mal de cap o de panxa, pessimisme, apatia, culpabilitat excessiva, menyspreu personal, pèrdua de gana, pensament alentit, aïllament social, insomni o somnolència, lentitud en els moviments... Totes aquestes manifestacions s’han d’entendre com una manera de reaccionar en el context biogràfic en què viu i es desenvolupa l’adolescent, els desencadenants que hi ha pogut haver i les habilitats que té a l’hora de fer-hi front.

La depressió no ha de ser necessàriament un estat permanent. Especialment quan es parla de depressions d’intensitat lleu i moderada cal entendre-les com una manera d’estar, de reaccionar emocionalment davant les adversitats de la vida; tenen un inici i poden tenir un final. 

Recomanacions

El que ajuda a superar aquests estats depressius és acceptar la persona que està emocionalment deprimida i el seu entorn, viure-ho com un estat transitori, demanar ajuda professional, acceptar i comprometre’s amb l’ajut psicoterapèutic i fer front als fets de la vida que han influït en la precipitació de l’estat depressiu.

Les recomanacions preventives van encaminades a augmentar la resiliència a partir dels factors de protecció generals. Cal remarcar la importància de la percepció d’autoeficiència i autoestima i les competències socials com a factors individuals afavoridors d’estabilitat emocional.

- Factors i conductes de protecció en l’adolescència

Consells de salut: Depressió 

2.3. Trastorn bipolar

El trastorn bipolar, també anomenat trastorn maniacodepressiu, fa referència a l’alteració greu dels mecanismes biològics que regulen l’estat d’ànim. Fluctua durant dies, setmanes o mesos entre períodes de depressió intensa i períodes en què l’estat d’ànim és el contrari, les persones amb aquest trastorn es manifesten eufòriques, capaces de qualsevol cosa, s’involucren en multitud de projectes, parlen en excés, tenen menys necessitat de dormir, etc. Aquestes fases s’anomenen mania o hipomania segons la intensitat dels símptomes. Algunes persones presenten fases mixtes, en què hi ha símptomes de depressió i eufòria alhora.

Actualment se sap que el trastorn bipolar té una base genètica molt important i que els factors ambientals actuen com a factors precipitants de la malaltia, especialment l’ús de substàncies tòxiques com el cànnabis.

D’altra banda, s’ha de tenir en compte que els antecedents de la malaltia en la família poden ser molt llunyans o desconeguts, i que també es produeixen mutacions genètiques (canvis espontanis en els gens), que explicarien la presència de la malaltia en persones sense antecedents.

En funció de la intensitat dels símptomes, hi ha tres tipus de trastorn: 

1. Trastorn bipolar tipus I. Es caracteritza per fases de mania i depressions intenses, generalment requereix hospitalització. En moments de descompensació poden aparèixer deliris (interpretacions molt distorsionades de la realitat, fora de la racionalitat, com creure que es tenen poders especials, etc.) i fins i tot al·lucinacions (identificar a través dels sentits percepcions sense la presència d’estímuls externs objectius, com sentir veus). 
2. Trastorn bipolar tipus II. Es caracteritza per depressions intenses, però amb fases d’eufòria moderades, anomenades hipomanies, que no acostumen a fer necessari l’ingrés hospitalari. 
3. Ciclotímia. Es caracteritza per fases d’hipomania i fases de depressió lleu o moderada. Es pot donar el cas que persones amb aquest trastorn no hagin consultat mai l’equip de salut, perquè no són conscients que les fluctuacions que tenen són un trastorn que té tractament. Fàcilment són vistos pels altres com unes persones inestables o llunàtiques.

  
Les idees de suïcidi poden aparèixer en les fases de depressió i mai es poden banalitzar. L’índex de suïcidis entre les persones amb trastorn bipolar és del 15 %. Les idees de suïcidi són un símptoma de la depressió, no és la persona qui està decidint, és la malaltia, ja que quan millora de la depressió, les idees de suïcidi desapareixen.

L’evolució de la malaltia amb el tractament adequat és bona. És necessari, però, detectar-la precoçment, diagnosticar-la adequadament en les seves primeres fases, fer el tractament sense abandonaments tant a nivell farmacològic com psicoterapèutic, consultar ràpidament l’equip de salut davant de símptomes que poden indicar una recaiguda i seguir sis recomanacions bàsiques.

Recomanacions 

• S’ha d’acceptar la malaltia i aprendre a conviure-hi, tant la persona com el seu entorn. La identitat de la persona va més enllà de la malaltia, l’adolescent ha de seguir creixent. La vigilància a distància, centrada en la detecció precoç de símptomes, s’aconsella com a actitud efectiva de la família envers l’adolescent. 
• És convenient seguir els consells de l’equip especialitzat en salut mental. 
• Cal prendre correctament la medicació. 
• No s’ha de consumir alcohol o altres drogues. 
• Cal aprendre a identificar símptomes de recaiguda (disminució de la necessitat de son, estar més actiu del que és habitual i no cansar-se, estar irritable i discutir amb facilitat, parlar més o estar més bromista). En general, és recomanable desconfiar dels canvis anímics i d’activitat (tant per excés com per defecte), tant l’adolescent com la família. 
• Cal seguir uns hàbits de vida regulars.

2.4. Trastorn esquizofrènic

Els estudis epidemiològics indiquen que l’esquizofrènia té una incidència anual d’1 per 10.000 habitants i una prevalença en l’1 % de la població. L’edat en què es presenta és entre els 15 i els 35 anys, amb un 50 % en edats inferiors als 25 i és molt infreqüent desprès dels 40.

L’esquizofrènia és una malaltia del cervell en què el funcionament dels circuits cerebrals es veu alterat a partir del desequilibri entre els neurotransmissors. Com a conseqüència d’això s’alteren les funcions que regeixen el pensament, les emocions, les percepcions i la conducta, cosa que fa que la persona es desconnecti de la realitat i en tingui una visió distorsionada. Els símptomes més evidents són la presència d’al·lucinacions, idees delirants, conductes extravagants o, per contra, aïllament social, inhibició i pensament empobrit. L’esquizofrènia afecta la globalitat de la persona i li altera tots els àmbits de desenvolupament personal: social, acadèmic, laboral i familiar. 

Consells de salut: Esquizofrènia

2.5. Trastorn dissocial 

Inclou tot un seguit d’alteracions de conducta i alteracions emocionals que són de quatre a dotze vegades més freqüents en nois que en noies. Es caracteritza per diferents grups d’alteració conductual com: 

1. Conductes d’oposició i desafiament, i comportament hostil vers les figures d’autoritat. 
2. Enganys i mentides per tal d’aconseguir un benefici, i robatoris. 
3. Destrucció de propietats, ja sigui a l’escola o pel carrer. 
4. Greu violació de normes (fugues de casa o de l’escola). 
5. Agressió a persones o animals (barallar-se com a mitjà habitual de fer-se valer, ser cruel amb els animals).

  
Hi ha diferents factors que poden confluir que expliquen l’aparició d’aquest trastorn: 

• Factors que poden predisposar-hi, ja sigui per l’existència d’altres trastorns psiquiàtrics o per la presència de retard mental. 
• Ambients de privació econòmica, emocional o social. Més comú en àrees urbanes que rurals. 
• Famílies amb normes caòtiques o negligents, sense normes i amb mancança de supervisió familiar. 
• Pares divorciats o separats que mantenen una mala relació i amb mancança d’acords en relació amb l’educació dels fills. 
• Pares amb trastorn antisocial de la personalitat, dependència alcohòlica o d’altres tòxics. 
• Exposició a la violència, tant a casa com a la societat en general (situacions d’abús o maltractament, violència al carrer, al cinema, a la televisió, als videojocs). La violència fomenta la violència.

 
Recomanacions

Les recomanacions van en la direcció de prevenir el trastorn: 

• Cal fomentar la participació dels adolescents en activitats de grup, ja sigui en espais culturals, d’esport o lúdics, per tal de promoure comportaments prosocials i d’inserció social. 
• Cal una supervisió familiar adequada. 
• Els pares han d’establir normes i límits clars, en un entorn de calidesa relacional. 
• En situacions de divorci o separació, cal buscar l’acord en temes d’educació als fills. 
• Hi ha d’haver una educació familiar contra la violència. 
  
  - Factors i conductes de protecció en l’adolescència

2.6.  Altres trastorns psicològics i psiquiàtrics

Hi ha altres trastorns, com ara l’ansietat i els trastorns obsessius compulsius, que poden impactar d’una manera més o menys greu en la vida de l’adolescent i la seva família, i que poden modificar el seu present i les seves expectatives de futur. En totes aquestes situacions es fa necessària la intervenció d’equips especialitzats en salut mental infantil i juvenil per tal de tractar l’adolescent, facilitar-li la recuperació i orientar el seu futur i el de la família amb expectatives d’esperança.

1. Impacte en la vida de l'adolescent i riscos potencials per al desenvolupament psicològic i social

1.1 Repercussions en els estudis

1.2 Adopció de conductes de risc

1.3 Evolució madurativa

1.4 Autonomia emocional

2. Procés d'afrontament

3. Recomanacions.

Les diverses malalties cròniques són ben diferents entre si, cadascuna té unes manifestacions, un tractament i una evolució. El que sí que tenen en comú és la llarga durada i el manteniment en el dia a dia de cures adequades per a la salut. Aquestes característiques comunes, juntament amb el diagnòstic de la malaltia, la gravetat i els tipus de tractaments que s’han de seguir, impacten en les persones que les tenen tant a nivell emocional com social i, moltes vegades, també econòmic. Forcen un procés d’afrontament d’aquesta nova realitat fins a arribar a acceptar-la i a adaptar-s’hi.

Els problemes de salut considerats habituals en l’adolescència (fisiològics, psicològics o derivats de les conductes de risc) poden ser crònics.

Els adolescents que estan disposats a aprendre coses sobre la seva malaltia, a participar en la seva cura i control, acceptant i buscant l’ajuda de les persones del seu entorn i del seu equip de salut, és més probable que superin amb èxit les diferents fases del procés d’adaptació a la seva realitat particular i la facin compatible amb un desenvolupament sa.

Consells de salut: Dol en funció de l'etapa del cicle vital  

1. Impacte en la vida de l’adolescent i riscos potencials per al desenvolupament psicològic i social

Hi ha tot un seguit de circumstàncies que modificaran l’impacte, les vivències i l’adaptació que l’adolescent i la seva família faran a la nova situació de salut, entre les quals cal destacar:

• L’edat d’inici de la malaltia. L’impacte psicosocial de la malaltia crònica és diferent segons l’etapa de desenvolupament en què apareix: 
  • Preadolescència. La malaltia que ha començat al naixement o a la primera infància pot fer que, segons la gravetat, es modifiquin les expectatives que tenien els pares sobre el seu fill. Si els pares redueixen expectatives, l’adolescent també les redueix, de manera que pot limitar el seu potencial. Cal establir un diàleg conjunt, entre pares i fills, per tal de canalitzar de forma realista i esperançadora les expectatives que s’obren a partir d’aquesta nova situació de vida. 
  • Adolescència primerenca. L’aparició de la nova situació de salut en aquesta etapa pot provocar en l’adolescent moltes preocupacions per la seva imatge corporal, ja que és en aquesta etapa vital quan construeix la nova identitat i conquereix de la seva independència. 
  • Adolescència mitjana. Pot ser l’edat més crítica per acceptar l’impacte de la malaltia. És el bell mig de l’adolescència, l’etapa central més carregada de canvis, en què de vegades la malaltia pot frustrar el progrés de l’adolescent en les diverses necessitats de desenvolupament i accentuar les manifestacions de rebel·lia. 
  • Adolescència tardana. Quan comença la malaltia crònica en aquesta etapa, normalment causa menys trastorns. En aquesta etapa s’ha guanyat autonomia, identitat i seguretat. Les preocupacions estan més centrades a conèixer la malaltia, com pot afectar els seus plans de futur i les seves relacions, així com la seva vida independent.
    
    -  Evolució psicològica i social en l’adolescència
• El pronòstic i l’evolució de la malaltia. Un pronòstic benigne, tot i que la cronicitat es mantingui, o un mal pronòstic modificaran expectatives i dissenys d’objectius a la vida, tant de l’adolescent com de la família.
• Els tipus de tractaments a seguir, l’agressivitat i la durada implicaran canvis en la interferència d’aquests tractaments en la vida de l’adolescent i impactaran amb més o menys intensitat en les seves relacions socials, els estudis, el seu estat emocional, etc.
• La incapacitat que es pot produir com a conseqüència de la malaltia.
• La visibilitat de la malaltia modificarà molt la feina que haurà de dur a terme l’adolescent en relació amb la seva imatge corporal i la seva autoestima.   
       

Totes aquestes característiques jugaran un paper important, juntament amb les habilitats del mateix adolescent, la família i l’equip sanitari, en la modulació de la intensitat de l’impacte i els riscos potencials.  

1.1 Repercussions en els estudis

És probable que els adolescents amb trastorns crònics perdin més dies de classe dels que serien atribuïbles a la seva malaltia. Tot i que aquest fet no sembla influir gaire en el seu rendiment acadèmic, sí que incideix en la relació amb els companys. Cal animar-lo a participar i a implicar-se en el grup classe. 

1.2. Adopció de conductes de risc

Tenir un trastorn crònic durant l’adolescència no actua com a factor de protecció davant de conductes de risc. Cal abordar els mateixos temes i els mateixos missatges preventius amb l’adolescent, tant des de la família com des dels professionals de la salut que els tractin.

1.3. Evolució madurativa  

Poden tenir més dubtes pel que fa a si el seu desenvolupament serà normal o no, tant en un sentit físic i maduratiu com sexual. És important que la família detecti aquests dubtes per tal de donar respostes clares, comptant amb el suport i la informació dels professionals de la salut que coneixen el procés de l’adolescent.

1.4. Autonomia emocional (manca d’autonomia i autonomia emocional)

Els adolescents poden mostrar més manca d’autonomia en relació amb els pares, ja que és freqüent que s’allargui el període de dependència tant d’ells com d’altres, inclosos els professionals de la salut. És important que tant els uns com els altres evitin la sobreprotecció. Una bona mesura per promoure l’autonomia és que els pares potenciïn activitats prosocials, a través de la participació en grups on es fomenti l’ajuda a tercers, donar i compartir, la solidaritat, etc.

2. Procés d’afrontament

El procés que ha de fer tant l’adolescent com la família passa per diferents moments o fases.

En un primer moment, les reaccions de l’adolescent seran un reflex del seu estat emocional; per tant, cada persona pot reaccionar d’una manera diferent, des de mostrar empipament vers ella mateixa i vers les persones que estima, perquè troba injust el que li està passant, fins a compadir-se d’ella mateixa o sentir-se vulnerable, confosa o preocupada per la seva salut i pel futur. Totes aquestes reaccions són completament normals.

Un cop superat el rebuig, el desconcert o la ràbia, és el moment en què l’adolescent està disposat a aprendre coses sobre la malaltia i el seu tractament. L’adolescent descobreix que el coneixement li dóna poder i control sobre el seu nou estat de salut; l’ajuda a perdre la por i la incertesa.

Finalment, l’adolescent assumeix la responsabilitat de tenir cura d’ell mateix. Els tractaments, les restriccions o les cures que necessita són viscuts com una manera de cuidar el seu cos i mantenir la salut.

3. Recomanacions  

Adaptar-se a viure amb una malaltia crònica requereix donar-se temps a un mateix i als altres, per tal d’aprendre la millor manera de cuidar-se i guanyar en salut i qualitat de vida, suport de l’entorn familiar i social, i implicació directa en la cura de la pròpia salut.

Els adolescents i les famílies que han de fer front a situacions inesperades, a reptes que la vida els posa al davant, sovint descobreixen capacitats, habilitats, determinació i amics que no podien imaginar abans. És molt probable que en aquest procés de superació i en la mesura que els adolescents prenen un paper actiu en la seva cura, es coneguin millor ells mateixos, i aprenguin a valorar els seus punts forts i a enfortir els més febles. En definitiva, que els transformi en persones més fortes i amb més consciència d’elles mateixes.

Per facilitar aquest procés es recomanable: 

• Fomentar el bon humor. Es requereixen dosis de sentit de l’humor que acompanyin la paciència necessària per adaptar-se a la nova situació. 
• Reconèixer els propis sentiments, tant els de l’adolescent com els de la família. És el primer pas per fer front de forma constructiva i adaptativa a la nova situació. Les emocions no sempre són fàcils d’identificar; dormir molt o estar de mal humor poden ser senyals de tristesa. Tenir present la malaltia crònica i adaptar-se a les exigències dels estudis, a compartir estones amb els amics o la parella, a les activitats i altres aspectes de la vida quotidiana, tant per als adolescents com per a les seves famílies pot ser un fort motiu d’estrès. 
• Compartir aquests sentiments i preocupacions amb persones de confiança que sàpiguen escoltar, així com compartir estones amb persones que passen per les mateixes circumstàncies, pot ajudar tant l’adolescent com la família, per exemple, a través d’associacions o d’ajut psicoterapèutic, si és necessari. 
• Fomentar que es responsabilitzi del seu tractament de forma progressiva i participi en la presa de decisions relacionades amb la cura de la seva salut. Pot ajudar encoratjar l’adolescent a anotar els dubtes, preocupacions i preguntes per traslladar-los posteriorment a l’equip de salut que el tracta. 
• Recordar que és un adolescent amb les mateixes necessitats que els altres adolescents.
  - Evolució psicològica i social de l’adolescència. 
• Reforçar els factors de protecció dels adolescents, especialment tots aquells que ajudin a construir una autoestima sana i a enfortir les relacions interpersonals, per tal de modular el risc de construir una imatge corporal més negativa que els seus iguals.
  - Factors i conductes de protecció de l’adolescència. 
• Potenciar la participació en activitats que fomentin actituds i conductes prosocials, com esplais, grups de joves, associacions, etc. 
• Si hi ha altres fills, cal que els pares segueixin tenint present que tots els fills necessiten la seva atenció.

3. Altres

3.1 Cura dels peus

És important tenir cura dels peus en l’adolescència perquè el calçat que s’usi en aquesta etapa vital influeix en el possible desenvolupament posterior d’hàl·lux valg o galindó. La cura i el bon manteniment dels peus evitarà les lesions unguials i dèrmiques més habituals en aquesta etapa, com són: les berrugues plantars, l’ungla encarnada o onicogriposi, la paroníquia (inflamació d’un o dels dos plecs unguials causada habitualment per una infecció) i les micosis (infeccions fúngiques) unguials o dèrmiques, entre altres.

Recomanacions generals

• Mantenir una dieta rica en calci per garantir l’ossificació fins al final d’aquest període i poder assolir les formes i proporcions característiques dels ossos adults.
• Evitar el consum de tabac, tant per afavorir la salut en general com per millorar el funcionament del sistema circulatori.
• Fomentar la participació regular en alguna activitat esportiva i dur sempre el calçat més adient per a cada situació per tal que el sistema muscular es mantingui actiu i eficaç, per afavorir la mineralització del sistema ossi i per evitar lesions en les extremitats inferiors.
• Fer servir el calçat adequat durant tot l’any per anar en moto, i evitar especialment l’ús de xancletes o sandàlies a l’estiu, ja que aquest tipus de calçat comporta un major risc de lesions en cas d’accident.
• El calçat ha de tenir la punta arrodonida, ja que la puntera estreta comprimeix els dits dels peus, provoca lesions o problemes de salut aguts, com l’ungla encarnada o la paroníquia, i pot comportar conseqüències en etapes posteriors de la vida. El calçat de puntera estreta, habitual en sabates amb els talons alts, és el factor principal per desenvolupar galindons o hàl·lux valg.
• El calçat s’ha d’adaptar a l’amplada i la llargària del peu i se n’ha de prioritzar la comoditat i l’adaptació al peu: el calçat és per als peus i no per a la vista. Preferiblement el material del calçat ha de ser porós, per garantir una transpiració correcta, i la sola ha de ser adherent, sobretot quan es practica algun esport o activitat física.
• Usar mitjons o mitges preferiblement de materials naturals (de cotó, de fil, de llana, etc.) per tal que els peus transpirin i no es presentin problemes d’excés de sudoració.
• Tenir al dia la vacunació antitetànica.

Més informació a:  American Orthopaedic Foot and Ankle Society

Recomanacions per a la higiene i per a la cura de la pell

• Fer diàriament una higiene acurada dels peus, amb un sabó amb el mateix pH que el de la pell i amb aigua a una temperatura aproximada de 35 ºC. Convé eixugar amb deteniment els espais interdigitals (entre els dits) perquè no quedin humits, per tal de prevenir infeccions locals, especialment les produïdes per fongs.
• Per conservar la pell hidratada, cal aplicar diàriament, després de la higiene, una crema sense colorants ni perfums, a base d’urea, lanolina, glicerina, etc., i fer un massatge suau fins que s’absorbeixi del tot.
• Cal portar sempre calçat especial (sabatilles de goma) a les piscines, vestidors o dutxes públiques (de gimnasos o d'instal·lacions esportives) per evitar infeccions a la pell, com el peu d’atleta (infecció per fongs). Davant l’aparició d’una lesió als peus s’ha de consultar a la infermera o podòleg de referència.
• Les ungles dels peus s’han de tallar rectes, de manera que quedin en forma de quadrat, una mica bisellades als angles i no excessivament curtes. L’ungla encarnada o onicogriposi és un dels problemes de salut dels peus més comú en l’adolescència. La pressió del calçat té molta relació en la formació de l’ungla encarnada, ja que si la sabata pressiona, es comprimeix l’ungla contra el teixit tou, es pot corbar i penetrar a la pell; si el problema persisteix es pot produir una infecció de la zona. És important donar solució a aquest problema de salut tan aviat com sigui possible, consultant al podòleg o a la infermera de referència.

1. Adolescència i tecnologies de la informació i la comunicació 
2. Ús del mòbil 
3. Ús d'Internet    
4. L'ús de videojocs 

1. Adolescència i tecnologies de la informació i la comunicació (TIC)

A partir de l’aparició de les TIC, el món, la societat ja per si mateixa en constants canvis, està transformant i revolucionant els seus sistemes de comunicació, informació i coneixement, de manera que afecta tots els àmbits: personal, social, empresarial, polític, cultural, científic, tecnològic, etc.

Aquestes tecnologies proporcionen un extraordinari mitjà de relació i comunicació, i noves maneres de construir l’aprenentatge, l’oci, la informació i la diversió. En aquest sentit és molt important saber com seleccionar fonts d'informació segures i de qualitat a internet. 

Els recursos digitals faciliten l’accés a la informació en qualsevol moment i en qualsevol lloc. El centre d’educació continua sent l’escola o l’institut, però cal ser conscients que la xarxa és per als adolescents una via per complementar els ensenyaments rebuts a casa, ja que els permet triar el tema que més els interessa o aquell que han de reforçar. La informació a la xarxa se sol presentar de forma atractiva (recursos visuals, animació, so, etc.) i, a més, pot aportar estones de lleure agradables.

Cal tenir en compte, però, que tot allò que la xarxa té de positiu pot esdevenir negatiu si es fa servir indiscriminadament. Però no hi ha dubte que, si se’n fa un bon ús, les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) aporten molts beneficis i poden ajudar els adolescents en moltes àrees de la vida quotidiana, així, doncs, esdevenen un gran avantatge i, alhora, un repte.

L’adolescent  està en un moment del seu cicle de vida molt sensible a les influències de l’entorn social, amb una presència especialment forta de les TIC en la seva vida, per l’enorme facilitat que li ofereixen d’estar connectat a les seves xarxes socials i d’explorar-ne d’altres. Els adolescents queden fascinats per Internet, el mòbil i els videojocs, en major o menor mesura; però no hi ha dubte que formen una part important de la seva vida.

El repte és aprendre a fer-ne un ús adequat, ja que la seva utilització no està exempta de riscos. El mateix disseny de les TIC és susceptible d’afectar la voluntat del control. Aquest fet, unit algunes vegades a altres factors personals i ambientals de l’adolescent, pot influir en un ús abusiu i inadequat o, rares vegades, a facilitar una conducta addictiva. 

Un altre aspecte que cal tenir en compte és l’ús de mòbils, tauletes i ordinadors a l’habitació en l’horari nocturn. Hi ha diversos estudis que indiquen que la llum d’aquests aparells a prop de la cara pot influir en el cicle normal de la son i interrompre les condicions naturals per adormir-se. Aquesta llum artificial dóna al cervell l’ordre de mantenir-se despert; a més, s’hi sol afegir la inquietud per l’arribada d’un nou missatge, cosa que augmenta la dificultat per conciliar el son.

La disminució d’hores de son i la qualitat d’aquest influeixen en la capacitat d’atenció i d’escolta, disminueixen el rendiment cognitiu i poden comportar dificultats d’aprenentatge.

Aquests estudis, però, també indiquen que si es comença a dormir de manera regular la dificultat d’aprenentatge produïda per la manca de son es reverteix.

Tot sembla indicar que ja que aquestes màquines influeixen i impacten en la psicologia dels adolescents, la seva manera d’aprendre, de comunicar-se i relacionar-se, no n’hi ha prou de llegir un manual d’ús com passa amb altres màquines, sinó que cal un acompanyament i un aprenentatge guiat per pares i educadors.

Paradoxalment, la novetat mateixa de les TIC fa que també els pares i probablement els educadors necessitin més formació sobre aquest tema per poder convertir-se en guies per als adolescents. Moltes vegades són els mateixos adolescents els que guien els adults en el seu ús; en coneixen molt bé els beneficis, però no tant els riscos i perills.

Buscar espais de formació conjunta per a pares i fills sobre l’ús de les TIC pot ser una bona ocasió, en primer lloc, per trobar-se i, en segon lloc, per obrir-se en un món ple de possibilitats, i així conèixer i minimitzar riscos. Per tant, és important acompanyar els adolescents i orientar-los.

Les noves tecnologies en nens i adolescents. Guia per a educar saludablement en una societat digital

2. Ús del mòbil

Els adolescents s’han convertit en els principals usuaris de la telefonia mòbil: hi dediquen temps i recursos econòmics, propis o dels pares.

L’ús del mòbil s’ha convertit en una cosa quotidiana, important i natural (per a les generacions actuals, el mòbil sempre ha existit en les seves vides) com a plataforma de jocs; com a espai de vinculació social que permet contactar immediatament amb la seva xarxa de relació social; com una manera d’escapar-se del control patern, ja que poden contactar a qualsevol hora i des de qualsevol lloc amb la seva xarxa; com a mitjà per organitzar les activitats quotidianes , i com a instrument que permet l’ús de despertador, rellotge, GPS, gravadora, càmera fotogràfica, agenda, reproductor de música, etc.

Igualment el mòbil s’ha convertit en un símbol d’estatus social entre els adolescents i alhora un símbol de la seva pròpia identitat (ja que es pot personalitzar amb un munt de possibilitats de colors, decoracions, etc.).

El risc, com en totes les TIC, és l’ús inadequat o extrem que porti l’adolescent a una dependència del mòbil. 

Algunes recomanacions:

1. Convé retardar al màxim l’edat de possessió del mòbil i tenir en compte el grau de maduresa de cada persona.
2. Cal afavorir que l’adolescent ajudi a finançar la despesa mensual de manteniment del mòbil a través de l’assignació d’una paga setmanal o de feines alternatives, per tal de fomentar la cultura de l’esforç, dels drets i dels deures. Per a un bon control de la despesa, pot ser útil el sistema de targeta de prepagament.
3. És necessari educar en la regulació del plaer immediat, perquè s’autoregulin en la utilització dels jocs. 
4. Cal fomentar la cultura de l’espera, per poder frenar l’impuls de respondre missatges a l’instant, quan estan en altres interaccions socials. 
5. S’han de pactar models de mòbil buscant un equilibri entre necessitats reals i il·lusions o desitjos. 
6. Convé conscienciar sobre el temps invertit en les converses i limitar les hores de disponibilitat del mòbil.
7. Cal delimitar espais d’ús. L’adolescent ha de tenir clar on pot utilitzar el mòbil i on no. També cal establir un límit horari nocturn. És l’adult qui ha de proposar els límits des del diàleg respectuós, i actuant si cal com a element d’autoritat.
8. L’aplicació WhatsApp o d’altres de similars (Line, Telegram o KiK) no estan tan protegides com altres xarxes socials a Internet; amb aquestes aplicacions es poden fer grups i enviar imatges, vídeos, enllaços, etc. L’adolescent ha de saber que qualsevol persona que tingui el seu número de telèfon pot veure’n la foto del perfil i saber quan està o no connectat; tenint en compte aquestes característiques, cal indicar a l’adolescent que WhatsApp no ha de ser una eina per controlar o ser controlat sinó que ha de ser una eina de comunicació. A més, abans de compartir o enviar una foto o informació sobre una altra persona, cal que aquesta ho hagi autoritzat; alhora l’adolescent també ha de fer saber als amics que vol ser consultat quan la foto o la informació sigui sobre ell, ja que la difusió amb aquest mitjà és molt ràpida i pot ser molt extensa.
   
   
   
   Descarregar infografia: El mòbil. Recomanacions per als pares

3. Ús d’Internet

Internet es pot entendre com una xarxa de xarxes d dispositius de tota mena connectats, on les barreres de temps i espai queden diluïdes i la connexió on sigui, quan sigui i amb qui sigui és immediata.

Internet proporciona una gran possibilitat d’accés al coneixement, a la informació, a l’aprenentatge i a l’aprenentatge cooperatiu, però un dels atractius principals d’Internet per a l’adolescent és el fet de poder mantenir-se en contacte amb la xarxa social real i virtual, que no perquè sigui virtual és menys autèntica, ja que influeix igualment en la seva manera de pensar, sentir i situar-se i relacionar-se amb el món, la societat i les altres persones; influeix en la construcció de la pròpia identitat. És d’especial importància que les fonts d’informació que s’utilitzen siguin segures i de qualitat i en aquest sentit existeixen per a tots els públics, instruments de suport, com el qüestionari per avaluar pàgines Webs sanitàries segons criteris europeus, i el Directori Europeu de Apps de Salud 2012-2013 (anglès) molt recomanables.

Els entorns més habituals de contacte i socialització en els adolescents són: 

• Xat. Es podria definir com una cafè virtual on els internautes es reuneixen sense restriccions d’accés i es tracten diferents temàtiques en temps real. La identificació es pot fer per nom real o pseudònims, i l’usuari pot ocultar la seva identitat. Sembla que la popularitat dels xats ha baixat a partir del 2000.
    
• Missatgeria instantània (Messenger, Whatsapp, Hangout, Skype). La comunicació s’estableix només entre les persones admeses d’una llista de contactes. Són converses de text amb imatge a temps real o sense.
   
• Blog. Són diaris en línia en què els internautes exposen i comenten allò que els sembla interessant. L’entrada és a l’abast de tothom. Pot estar configurat per una sola persona o unes quantes, i pot incloure dades de contacte. N’hi ha alguns que permeten que el visitant hi deixi els seus comentaris.
    
• Xarxes socials. Com Facebook, Tuenty, Twiter, Instagram d’un gran èxit entre els adolescents. Es crea un perfil propi on hi ha informació personal, fotos i comentaris propis i d’altres usuaris. L’accés pot ser obert o privat, el nivell de privacitat el decideix la persona que configura el seu perfil, i deixa entrar a tot o a algunes parts del seu perfil, fotos, etc.

Els riscos d’Internet durant l’adolescència, tot i que no només en aquesta etapa, serien dos. D’una banda, ser preses de publicitat enganyosa; les empreses són capaces de traspassar amb facilitat el límit entre el que és públic i el que és privat, aprofitant la ingenuïtat dels usuaris i utilitzant totes les estratègies de persuasió possibles. De l’altra, ser identificats a la xarxa per malfactors i acabar com a víctimes de diferents delictes (assetjament mitjançant les xarxes socials que s’estableixen per Internet –grooming¬, persecució, intimidació i mofa –e-bulling– o d’altres). Es pot trobar informació detallada de riscos, delictes, marc legal i recomanacions per evitar-los en nombroses pàgines web que es recullen a la bibliografia. Cal recordar que les investigacions fetes recorden que la majoria de joves que naveguen per Internet no són víctimes de cap tipus d’assetjament.

La identitat i la reputació digital

• La identitat digital és la informació sobre una persona a Internet (dades personals, imatges, registres, notícies, comentaris, etc.), tant si l’aporta la persona com altres usuaris, i que conforma la descripció d’aquesta persona en l’àmbit digital.
• La reputació digital, d’altra banda, és l'opinió o consideració social que altres usuaris tenen de la identitat digital d'una persona.
• Infografía identitat digital

Les recomanacions sobre l’ús d’Internet de l’Institut Nacional de Tecnologies de la Comunicació (Inteco) són les següents: 

1. Aprengueu i a utilitzar les noves tecnologies per saber què fa el vostre fill. 
2. Eduqueu els fills en l’ús segur d’Internet. Convé instal·lar un programari (software) de seguretat per evitar l’entrada de virus o de programari maliciós (malware).
3. Si és possible, assegureu-vos que els adolescents utilitzen contrasenyes segures i eines que reforcin la privacitat.
4. Situeu l’ordinador en un espai comú de la casa. 
5. Restringiu l’ús de les càmeres web entre els més petits. 
6. Parleu amb el vostre fill sobre els continguts que visita a Internet. 
7. Consciencieu-lo de la importància de no afegir desconeguts als seus grups ni facilitar dades personals. 
8. Inculqueu-li la importància de no enviar fotos ni vídeos a desconeguts. Cal que sàpiga que el que publica a la xarxa pot ser àmpliament compartit. 
9. Parleu amb el vostre fill dels contactes que fa a Internet i dels temes que tracta. Animeu-lo a tractar els altres amb respecte.
10. Parleu dels riscos que pot haver d’afrontar des de l’ordinador. Insistiu en el fet que l’absència d’un contacte directe amb l’altra persona no implica que aquesta persona no pugui fer-li mal, i que a vegades no n’hi ha prou apagant l’ordinador. 
11. En cas que el vostre fill sigui víctima de ciberassetjament (grooming), poseu-vos en contacte amb la policia i denuncieu el cas.
    
    
    Descarrega't la infografia clic aquí

Font: Pantallas amigas

4. L’ús de videojocs

Són moltes les motivacions que porten l’adolescent a interessar-se en la pràctica dels videojocs (Castellana, et al., 2006): li permeten viure una aventura en primera persona on es posen en pràctica estratègies en un entorn virtual, sense conseqüències en la vida real; són còmodes i accessibles; s’hi pot jugar en solitari o en grup, des de casa o des d’un cibercafè; impacten psicològicament, ja que són emocionalment estimulants per la intensitat i la rapidesa, i influeixen en l’autoconcepte, la confiança en un mateix i la capacitat de superació.

Les noves consoles de joc poden ser un mitjà d’aprenentatge, ja que poden desenvolupar moltes capacitats com la coordinació psicomotora, l’orientació espacial o la coordinació espai-temps. Tanmateix és important que fills i pares sàpiguen que poden comportar riscos, ja que permeten l’accés a Internet i el joc en línia, fets que comporten la interacció amb persones desconegudes, amb la possibilitat que accedeixin a dades personals. També cal tenir en compte el risc de despesa real davant el desig d’aconseguir progressar de manera més ràpida en el joc, a través de la compra en línia, o en subscripcions a diferents serveis del joc. 

Tenint en compte que els videojocs poden estar connectats a Internet cal tenir sempre present com fer un us d’Internet de manera saludable.

L’interès pels jocs electrònics no es reparteix de la mateixa manera entre nois i noies. Ells semblen més interessats en aquest tipus de jocs on poden demostrar habilitats, imaginació i competitivitat. En canvi, elles estan més interessades en altres tipus de tecnologia com el mòbil, les xarxes socials per Internet i el correu electrònic.

Els videojocs han rebut crítiques i elogis. El problema no són els jocs en ells mateixos, sinó altre cop l’ús que se’n fa.

Algunes recomanacions preventives que poden ser útils: 

1. Convé ubicar la consola o l’ordinador (així com el televisor) en un espai comú, per facilitar la interacció amb pares i germans, i observar informalment el tipus de joc, les connexions que fan, etc. 
2. Jugar amb ells és una manera de mostrar interès i especialment compartir emocions i aprendre junts. En definitiva, una manera de conèixer-los millor. Cal compartir altres espais informals d’oci que permetin escoltar i transmetre el punt de vista dels pares. 
3. S’ha de limitar el temps de dedicació i fixar horaris. 
4. És bo participar activament en l’elecció del videojoc, tenint en compte l’edat i els continguts del joc. A les caràtules dels jocs hi ha indicades les edats recomanades i els continguts, mitjançant uns símbols que són el sistema de referència per als jocs: codi PEGI (Informació Paneuropea sobre el joc) 
   
   
5. Cal educar en l’autoregulació, i fer-los conscients del temps que hi dediquen. Convé parlar amb ells i pactar uns temps, de la mateixa manera que es pacta un temps per a l’estudi o hores de sortida amb amics i horaris d’arribada a casa. Cal tenir en compte que amb els jocs s’acostumen a disminuir les mesures de protecció que es fan servir habitualment amb altres dispositius. 

L’adolescent és un explorador de tot allò que li ofereix el món, i les TIC són una nova entrada al món. Com a qualsevol explorador li calen eines per gaudir del viatge i minimitzar els riscos amb coneixements i habilitats. Per això, l'Observatori de la Salut de la Infància i l'Adolescència (FAROS Sant Joan de Déu) fa un recull de videojocs d'interès per a recomanar a infants, adolescents, pares i mares en relació amb les situacions de vida i necessitats de salut que puguin estar vivint cadascun d'ells.