Infermera virtual.com

Alimentació: consisteix en l’obtenció, preparació i ingestió dels aliments.

Nutrició: és el procés a través del qual els aliments ingerits es transformen i s’assimilen, és a dir, s’incorporen a l’organisme. Els aliments proporcionen els nutrients que permeten cobrir les necessitats de l’organisme.

Hi ha sis tipus de nutrients que el cos necessita: els hidrats de carboni, les proteïnes, els greixos, les vitamines, els minerals i l’aigua. És important consumir aquests sis nutrients per mantenir una funció corporal adequada. En el cas dels infants i els adolescents, és imprescindible seguir una alimentació adaptada a les necessitats específiques de cada etapa del desenvolupament, per facilitar un creixement físic i mental òptim, evitar que tinguin carències, excessos o desequilibris nutricionals i iniciar la prevenció de problemes de salut crònics associats a l’alimentació en la vida adulta.

Ara bé, l’acte de menjar, a més de ser un procés nutritiu, té connotacions importants de convivència, proporció de plaer, relacions afectives i de comunicació, identificació social, cultural i religiosa, etc, que a la llarga configuren el comportament alimentari que repercuteixen en l’estat de salut.

En aquest sentit, també és convenient que l’educació alimentària prevegi el coneixement i l’aprofitament de la gran varietat de productes i preparacions propis de la nostra cultura. Així, convé potenciar la dieta mediterrània, considerada una de les més saludables i sostenibles del món: afavorir el consum de fruites fresques i hortalisses de temporada, llegums, fruita seca, cereals integrals, oli d’oliva verge, làctics sense ensucrar i peix i ous per sobre de la carn i evitant qualsevol mena de begudes ensucrades. Els aliments haurien de ser frescos o mínimament processats, de producció local i de venda de proximitat i de temporada. La dieta mediterrània també dona molt valor a les activitats culinàries i gastronòmiques, les d’aprofitament, relacionades amb la reducció del malbaratament alimentari, l’estacionalitat, els àpats familiars o en companyia i l’adopció d’hàbits alimentaris estructurats: repartiment de la ingesta diària en diferents àpats, moderació en les quantitats i adequació de les racions a les necessitats individuals i a la sensació de gana, etc.

Però a més, cal tenir present que el patró alimentari (el tipus i la quantitat d’aliments que una persona consumeix), la forma com es produeix, distribueix o es compra i també, el que es malbarata, constitueix un important determinant de la salut humana i de la sostenibilitat ambiental. Per tant, les recomanacions de consum d’aliments per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle inclouen menys carn i productes lactis, més vegetals frescos de producció local i de venda proximitat i de temporada i menys aliments ultraprocessats.

La història de l’alimentació està estretament relacionada amb l’evolució de l’ésser humà. Tots els éssers vius necessiten alimentar-se per viure. Els hàbits alimentaris de l’ésser humà han anat variant per poder adaptar-se al medi en què estava. El tipus d’aliments que ha hagut de menjar per sobreviure ha canviat al llarg del temps, perquè s’ha vist obligat a menjar aquells que tenia més a prop i eren més fàcils d’aconseguir amb les poques eines que tenia.

L’enorme capacitat d’adaptació de l’ésser humà al medi i a les circumstàncies fa que apareguin diverses maneres d’alimentar-se en les diferents societats. A més, això fa que els hàbits alimentaris d’una població no siguin estàtics sinó adaptables a les lògiques variacions del seu entorn vital.

Del segle XV a principis del XIX és quan es fixen els costums alimentaris principals de la majoria dels països europeus, costums que actualment es coneixen com a cuina tradicional.

En aquests segles l’alimentació era pràcticament la mateixa a Espanya, Alemanya, Anglaterra o França. El 60 % de la ració calòrica de tota la ciutadania europea de classes baixes era la mateixa: pa i farines de cereals. El pa es menjava acompanyat amb molt poca quantitat de porc, salaó, ceba, all, oli o qualsevol altre producte que hi donés un complement de gust o que en disminuís la sequedat. El pa que consumia el poble era sempre d’aspecte negre o morè, ja que per elaborar-lo no es feia servir blat, sinó altres cereals integrals. En canvi, les classes aristocràtiques prenien el pa blanc de blat.

El plat per excel·lència de la majoria de les famílies de la classe popular era la sopa i el seu acompanyament: la carn d’olla. Aquest menjar va ser gairebé l’únic plat de l’alimentació diària des de l’Edat Mitjana fins a mitjans del segle XVIII.

El poble menjava molt poca carn, generalment només en festes assenyalades o celebracions familiars. La carn que es feia servir més era la d’au o caça menor, seguida per la de porc, que era la preferida per la facilitat per conservar-la.

Pel que fa al beure, complementaven la dieta amb aigua i, a la zona mediterrània, amb vi. A les festes es consumia vi Piment (amb espècies i mel o sucre) o vi dolç tipus moscatell. A les regions del nord d’Europa consumien cervesa i hidromel (beguda alcohòlica fermentada a base de mel i aigua). A la part atlàntica d'Europa es prenia sidra.

Els productes d’horta només es consumien a l’estació en que es produïen, i generalment eren poc valorats.

A diferència del poble, les classes altes basaven l’alimentació en el consum de carns, cuinades de diverses maneres, i en la rebosteria. Durant el període que va des del segle XV fins a principis del XIX, hi va haver importants transformacions a la taula de les classes acomodades, algunes de les quals han perdurat fins a l’actualitat. Els canvis que es poden considerar més significatius són un refinament en la preparació i la presentació dels aliments, l’aparició de la mantega com a greix fonamental en la cuina de països del centre i el nord d’Europa i, finalment, la progressiva desaparició de les espècies, tan presents a l’Edat Mitjana, i la substitució per noves maneres d’amanir i salsar els aliments.

Alimentació en l’època actual al Primer Món

Sovint s’afirma que hi ha hagut més canvis socials i, particularment, més canvis en la manera d’alimentar-se d’un país en els últims 50 anys que en tots els segles anteriors.

Els avenços socioeconòmics i els canvis tècnics que hi ha hagut a tots els punts de la cadena de producció d’aliments (agricultura, ramaderia, producció, emmagatzematge, venda…) han difós i posat a l’abast de tothom aparells elèctrics, productes i maneres de consumir impensables fa simplement dues dècades. Sobretot a causa de la creixent mecanització.

Les societats modernes dels països rics es caracteritzen per la possessió, en sectors majoritaris de la població, de més aliments dels que poden consumir, més longevitat juntament amb una disminució de la mortalitat infantil, i l’augment de la mecanització, amb la consegüent disminució del treball físic i de les necessitats energètiques.

La manera d’alimentar-se a Espanya ha variat substancialment. El fet de disposar de més oferta d’aliments, tot i que molt més transformats i processats, en detriment dels productes frescos sense elaborar, ha contribuït a aquest canvi, a més d’un poder adquisitiu més alt i de les transformacions socials. En conjunt es podria dir que la societat espanyola consumeix en l’actualitat una gran quantitat de proteïnes (una mitjana de 74,5 ± 22,4 g/dia, segons l’estudi ANIBES), ha disminuït el consum d’hidrats de carboni (ingesta mitjana de 185,4 ± 60,9 g/dia) i ha augmentat de manera important la ingesta de greixos (ingesta mitjana de 78,1 ± 26,1 g/dia).

Alimentació infantil

Fins als segles XVIII i XIX, són molt escasses les referències relacionades amb l’alimentació dels infants. Com més es retrocedeix en el passat, més baix és el nivell d’una cura i una alimentació específics per a la infància. Els infants estaven exposats a una mort violenta, l’abandonament, les malalties i la malnutrició. Hi ha molts interrogants sobre l’evolució de la infància en els diferents països, cultures, classes socials i famílies. Tanmateix, es coneixen els canvis de valors i comportaments pel que fa a com s’han criat les criatures en la història del món occidental.

Els primers fets objectius daten dels períodes egipci i grecoromà, en els quals la base de l’alimentació dels infants petits era la lactància materna, proporcionada per la mare –com era habitual en les classes pobres– o per una dida –com era freqüent en les famílies de classes socials altes–. En aquests casos la criatura vivia a casa de la dida, que també s’encarregava de la seva educació fins a la pubertat, moment en què tornava amb la família i passava a ser educada per un pedagog.

En els casos en què no era possible l’alimentació amb llet humana, es recorria a la llet de vaca amb adaptacions perquè no resultés nociva com la dil·lució d'aquesta amb aigua; les de cabra o ovella es reservaven per a la preparació de remeis i medicaments.

Després de la lactància o en cas que el deslletament fos molt aviat, a les famílies riques s’alimentava els infants amb pa mullat en caldo de carn, o amb farinetes de farina, llard i llet diluïda. Sense les condiciones higièniques i de conservació adequades, fer servir llet de vaca tenia més riscos que avantatges, i més tenint en compte que la llet no es bullia, ja que es pensava que es destruïen les seves propietats nutritives, per això les malalties digestives eren freqüents.

En el cas de les famílies pobres, l’alimentació dels infants incloïa llegums, formatge, fruites i, poques vegades, llet, i per això el risc de tenir problemes digestius era més baix. Amb tot, tant en un cas com en l’altre la nutrició dels infants era deficient, amb la conseqüència d’una elevada taxa de mortalitat neonatal i infantil.

Aquests costums són presents fins a finals del segle XVIII i principis del XIX, quan els poders públics comencen a ocupar-se de la infància. Es reconeixen les necessitats especials dels infants, cosa que fa evident que no són persones adultes petites sinó éssers vulnerables en procés de creixement i maduració. S’inicia una tendència a la lactància mixta, fent servir biberons de metall i més tard de vidre, ja que consideraven que l’alimentació amb llet materna exclusiva provocava la pèrdua de pes fisiològica del nadó en els primers dies de vida, temien una subalimentació, ja que no se sabia la quantitat de llet ingerida cada cop que es mamava, i consideraven que el deslletament era més fàcil, perquè l'infant ja estava acostumat al biberó.

Pel que fa a l’alimentació dels infants a partir dels dos anys o dels adolescents, no hi ha constància de referències específiques. Quan s’acabava el període de lactància i la criatura podia mastegar, la seva alimentació era igual que la de les persones adultes.

L’alimentació juga un paper molt important durant la infància i l’adolescència, no només per al creixement, la maduració i el manteniment de l’estat de salut adequat, sinó perquè és quan cal establir uns hàbits alimentaris adequats que es mantindran tota la vida. Cada etapa de la vida té les seves particularitats i necessitats a les quals s’ha d’anar adaptant l’alimentació. La infància es caracteritza per ser l’etapa on hi ha major creixement físic i desenvolupament psicomotor, i l’adolescència per ser l’etapa en què es produeixen els canvis puberals i el desenvolupament físic. Això significa que l’alimentació no solament ha de proporcionar energia per mantenir les funcions vitals, sinó que ha de cobrir unes necessitats més grans relacionades amb el creixement i la maduració.

Per tant, l’alimentació en aquestes etapes ha de respondre a quatre objectius: 

• Aportació adequada d’energia i nutrients per a un creixement i desenvolupament òptims. 
• Evitar desequilibris entre els diversos nutrients. 
• Fomentar hàbits alimentaris saludables. 
• Prevenir patologies de l’adult amb base nutricional.

En aquest període és important afavorir les condicions que permetin l’adquisició progressiva d’un hàbits alimentaris saludables i una bona relació amb el menjar.

Si es vol que els infants i adolescents, quan arribin a l’edat adulta, tinguin hàbits alimentaris saludables, propis de la seva cultura i influïts pels seus propis gustos, se’ls ha d’oferir aliments saludables variats. En la infància i l’adolescència es coneixen els aliments i les seves diferents combinacions a través de la gastronomia de la família i les experiències socials (menjars amb amistats, menjador escolar, etc.), de manera que l'infant anirà mostrant les seves preferències. És difícil que una criatura aprengui a menjar bé si no ha entrat en contacte amb una alimentació saludable. Per això, igual que es transmeten pautes d’higiene personal, s’han d’afavorir les condicions que permetin l’adquisició progressiva d’uns hàbits alimentaris saludables i sostenibles i una bona relació amb el menjar. Aquesta etapa pot ser una bona oportunitat per millorar els hàbits alimentaris de tota la família, ja que donar un bon exemple a taula i compartir les estones de menjar són una oportunitat privilegiada i imprescindible per establir un vincle i bons hàbits de salut. En aquest sentit, els àpats en família, amb l’exemple que ofereixen els pares i mares o les figures d’aferrament i de relació quotidiana, són uns espais i moments privilegiats. L’estona de menjar possibilita i afavoreix el contacte i la comunicació i hi afloren sentiments, emocions, sensacions, necessitats, etc. L’acompanyament dels àpats dels infants, per tant, també inclou la cura del marc relacional, el treball dels aspectes vinculats a l’educació alimentària i l’autonomia, així com la gestió dels possibles conflictes derivats de l’acte de menjar. 

Consells de salut: Recomanacions per a una Alimentació saludable