Infermera virtual.com

Per fer qualsevol tipus de radiografia contrastada cal tenir en compte un seguit de recomanacions abans, durant i després de la prova:

Abans de la prova 

• Cal avisar l'equip de salut si es donen aquests casos: 
  • Dona que estigui embarassada o pugui estar-hi. 
  • Persones que pateixin alguna al·lèrgia, especialment al iode (alguns aliments rics en iode són el marisc en general, les cloïsses, els musclos, el bacallà, les arengades, la tonyina, el salmó, o les maduixes). 
  • Persones que porten pròtesis internes o altres objectes metàl·lics. 
  • Persones que prenen antidiabètics orals del tipus de les biguanides (com Dianben), ja que el principi actiu (metformina) augmenta la nefrotoxicitat del contrast iodat i pot produir lesions importants als ronyons. Si és així, cal suspendre'n el tractament entre 24 i 48 hores abans i després de la prova.
  • Persones que prenen anticoagulants orals com el Sintrom.
  • Persones amb problemes de ronyons, ja que el contrast endovenós iodat és tòxic per als ronyons.
    
    Antidiabètics: noms
• Llegiu i firmeu el consentiment de la prova. Així queda constància que la persona ha estat informada de la prova radiològica i n’autoritza l’execució. 
• Cal estar en dejú. En general és necessari en quasi totes les proves ja que el contrast pot provocar nàusees i l’exploració és més fàcil si l’estómac està buit. 
• Cal treure’s els complements i les joies que quedin dins la zona d’exploració, com també la roba amb dibuixos gruixuts, peces metàl·liques, cremalleres, botons, etc. En general els centres de salut faciliten una bata, lliure de peces que puguin molestar, per preservar la intimitat de les persones.

Durant la prova

Es poden rebre certes instruccions senzilles, com ara no moure’s o aguantar la respiració durant uns segons. És molt important seguir sempre les instruccions per assegurar que l’examen surti bé i obtenir les imatges en les millors condicions. Consulteu qualsevol dubte amb l'equip de salut que fa l’exploració.

Després de la prova

Cada exploració necessita una atenció posterior específica. Depèn del tipus de contrast administrat, de la via d’administració, de si ha calgut sedació, etc.

És possible que la persona s’hagi d’esperar un temps un cop acabada la prova, per aquests motius: 

• S’ha de comprovar que tècnicament les radiografies són vàlides i que no cal fer cap altra radiografia. 
• Cal controlar els signes vitals (freqüència cardíaca, pressió arterial, freqüència respiratòria). 
• Cal controlar també les possibles reaccions adverses del contrast iodat, com ara l’aparició de petites pàpules a la pell, la sensació de picor a la gola o de picor generalitzada a tot el cos, etc. 
• En especial, si s’utilitza contrast iodat per via intravenosa en persones amb diabetis que prenguin antidiabètics orals del tipus biguanides (com el Dianben), cal suspendre'n el tractament entre 24 i 48 hores abans de la prova i fins a 48 hores després i fer-ne un seguiment posterior amb l'equip mèdic. La nefrotoxicitat (toxicitat per als ronyons) del contrast iodat, junt amb aquest fàrmac, pot provocar el que es coneix com a nefropatia induïda pel contrast, malaltia molt greu que afecta els ronyons.

 
Antidiabètics: efectes secundaris

Per a cada tipus de radiografia contrastada cal tenir en compte un seguit de recomanacions específiques abans, durant i després de la prova:

- sistema digestiu

1. Sialografia, 2. Esofagograma, 3. Trànsit esofagogastroduodenal (TEGD), 4. Trànsit intestinal (TI), 5. Ènema opac (EO), 6. Colangiografia oral, 7. Colangiografia endovenosa, 8. Colangiografia transhepàtica percutània, 9. Colangiopancreaticografia retrògrada endoscòpica (CREP) 

1. Sialografia

Abans 

• No cal cap preparació específica. 
• El matí de la prova radiològica cal fer higiene bucal, raspallat de dents i gargarismes amb algun elixir bucal.

 
Durant 

• Cal afavorir la salivació amb suc de llimona o amb altres productes que permetin localitzar els punts d’abocament de les glàndules salivals i facilitar la introducció del catèter.

Després 

• Cal prendre antiinflamatoris o analgèsics, només si l'equip mèdic ho prescriu. 
• glàndules accessòries del tub digestiu

2. Esofagograma 

Abans 

• No cal cap preparació específica. 
• El dia de la prova cal estar en dejú 4 hores.

 
Durant 

• Prendre per la boca el contrast de sulfat de bari. Aquest contrast normalment va preparat en un recipient amb forma de got i es pren amb l’ajuda d’una canyeta. L'equip de salut ha d'indicar quan cal prendre aquesta preparació i com s'ha de fer (glops ràpids, i sovint, i aguantar-ho a la boca fins que es doni l'ordre d’empassar). 
• Cal fer les radiografies durant la deglució del sulfat de bari. 
• Caldrà adoptar diverses posicions, com estirar-se d’esquena (decúbit supí), posar-se de bocaterrosa (decúbit pron) o de costat, i a vegades posar-se dempeus (bipedestació). 
• Alguns cops, per obtenir les imatges en doble contrast immediatament abans de prendre’s la preparació de sulfat de bari (que es queda adherida a la paret de l’esòfag), cal prendre una substància productora de gas (generalment anhídrid carbònic) per via oral, per a una millor visualització dels òrgans estudiats.

  
Després

• Cal prendre 1 o 2 litres d’aigua per afavorir l’eliminació del contrast de bari, ja que té tendència a produir restrenyiment. 
• Cal tenir present que el sulfat de bari utilitzat com a contrast tarda com a mínim 48 hores a ser eliminat completament. Durant aquest temps pot aparèixer en qualsevol radiografia (inclosa la tomografia computada) de la zona. 
• esòfag 

3. Trànsit esofagogastroduodenal (TEGD) 

Abans 

• En general no cal cap preparació prèvia amb solucions evacuants ja que no afecta la qualitat de l'estudi el fet que l'intestí no estigui completament net. 
• El dia de la prova cal estar en dejú 6 hores. Si es té diabetis, només cal fer un dejuni de 4 hores.

  
Durant 

• Cal prendre per la boca el contrast de sulfat de bari. Aquest contrast normalment ja va preparat en un recipient amb forma de got i es pren amb l’ajuda d’una canyeta. L'equip de salut ha d'indicar quan s'ha de prendre aquesta preparació. El líquid passa per l'esòfag i continua per l’estómac fins a arribar al duodè. 
• Caldrà adoptar diverses posicions, com estar dempeus (bipedestació), estirar-se d’esquena (decúbit supí), posar-se bocaterrosa (decúbit pron) o de costat, per observar la forma, la mida i la posició de l’estómac. És important seguir les indicacions de l'equip de salut per obtenir bones imatges de l’estómac i del duodè, i evitar la superposició d’altres òrgans. 
• S’han de seguir instruccions senzilles sobre la respiració, com “agafi aire” (inspirar), “expulsi aire” (expirar) o “no respiri” (apnea), durant el temps que dura l’exploració. 
• Alguns cops, per obtenir imatges en doble contrast, cal prendre la preparació de sulfat de bari (adherida a la paret de l’esòfag i l’estómac) i després administrar aire per via oral a través d'un agent efervescent. Això provoca una distensió de l’estómac i del duodè i permet una millor visualització dels òrgans estudiats.

 
Després 

• Cal prendre 1 o 2 litres d’aigua per afavorir l’eliminació del contrast de bari, ja que té tendència a produir restrenyiment. 
• Cal tenir present que el sulfat de bari tarda com a mínim 48 hores a ser eliminat completament. Durant aquest temps pot aparèixer en qualsevol radiografia (inclosa la tomografia computada) de la zona.
• L’ús de Gastrografin (contrast oral) pot provocar diarrea.
  
  - intestí prim 

4. Trànsit intestinal  (TI)

Abans

• En general no cal preparació prèvia amb solucions evacuants ja que no afecta la qualitat de l'estudi el fet que l'intestí no estigui completament net. 
• El dia de la prova cal estar en dejú 6 hores. Si es té diabetis, només cal fer un dejuni de 4 hores.

  
Durant

• Cal prendre el sulfat de bari en un got amb canyeta. El bari passa per l’esòfag, continua per l’estómac i arriba al duodè, on s'exploren les últimes porcions de l’intestí prim (el jejú i l’ili). 
• Cal adoptar diverses posicions, com estar dempeus (bipedestació), estirar-se d’esquena (decúbit supí), posar-se bocaterrosa (decúbit pron) o posar-se de costat, per observar la forma, la mida i la posició de l’estómac. S’han de seguir les indicacions de l'equip de salut pel que fa a la respiració, com “agafi aire” (inspirar), “expulsi aire” (expirar) o “no respiri” (apnea).

  
Després

• Cal prendre 1 o 2 litres d’aigua per afavorir l’eliminació del contrast de bari, ja que té tendència a produir restrenyiment. 
• Cal tenir present que el sulfat de bari utilitzat com a contrast tarda com a mínim 48 hores a ser eliminat completament. Durant aquest temps pot aparèixer en qualsevol radiografia (inclosa la tomografia computada) de la zona. 
  
  - intestí prim 

5. Ènema opac (EO)

Abans

• El dia anterior a la prova cal fer una preparació del còlon mitjançant solucions evacuants tipus BOHM o FOSFOSODA. Aquestes solucions es prenen per via oral i ajuden a netejar el còlon i a eliminar els residus fecals, Aquestes solucions es prenen per via oral i ajuden a netejar el còlon i a eliminar els residus fecals, cosa que facilita una visualització òptima tant dels ronyons com de la trajectòria dels urèters. Segons el servei de radiologia on es faci la prova, es donarà un tipus o altre de solució i les instruccions de com prendre-la. 
• Fer lavatives o ènemes de neteja per tal de netejar bé tot l'intestí gruixut (còlon) de possibles residus fecals. Aquestes lavatives poden ser d’aigua de l'aixeta o solucions salines de farmàcia. L’equip de salut ha d'informar de com s'han d'administrar. 
• El dia de la prova cal estar en dejú 6 hores. 
• Per als lactants no són necessaris els ènemes ni la dieta ni fer dejuni.

   
Durant

• A l'inici de l’exploració cal estirar-se d’esquena damunt la taula d’exploracions. Un cop feta la radiografia d’abdomen simple cal posar-se sobre el costat esquerre per tal d'administrar l'ènema (sulfat de bari).
  
  Radiografies simples / tipus

• A vegades, per obtenir imatges en doble contrast, a més del contrast de bari també es pot insuflar aire per la cànula rectal amb l’ajuda d’una pera de goma. 
• S’han de seguir les indicacions pel que fa a la respiració, com “agafi aire” (inspirar), “expulsi aire” (expirar) o “no respiri” (apnea). 
• Normalment, l’administració de l’ènema de bari provoca la sensació de ganes de defecar; és un reflex, però és molt important mantenir el contrast sense defecar ja que, si no, caldria tornar a administrar l’ènema. Les sondes rectals per a administrar el sulfat de bari normalment solen tenir un dispositiu que fixa la sonda i evita que es produeixi cap tipus de fuga. 
  
  - tub digestiu

 
Després

• Cal prendre 1 o 2 litres d’aigua per afavorir l’eliminació del contrast de bari, ja que té tendència a produir restrenyiment. 
• Cal tenir present que el sulfat de bari utilitzat com a contrast tarda com a mínim 48 hores a ser completament eliminat. Durant aquest temps pot aparèixer en qualsevol radiografia (inclosa la tomografia computada) de la zona.
  
  - intestí gros

6. Colangiografia oral

Abans

• El dia anterior a la prova es recomana que el dinar sigui ric en greixos per estimular el moviment i el buidatge de la vesícula biliar, mentre que el sopar ha de ser pobre en greixos (per evitar el buidatge de la bilis opacificada amb el contrast). 
• Unes 2 o 3 hores després del sopar cal prendre els comprimits (entre 4 i 6 comprimits) de contrast iodat proporcionats per l’equip de salut. 
• A partir d’aquest moment no es pot menjar res fins després de la prova. 
• Cal fer un ènema de neteja per tal de netejar bé tot l'intestí (sobretot còlon ascendent, angle hepàtic i part del còlon transvers) de possibles residus fecals. Aquestes lavatives poden ser d’aigua de l'aixeta o solucions salines de farmàcia. L'equip de salut ha d'informar de com s'han d'administrar. 
• El mateix dia de la prova cal estar en dejú 6 hores.

  
Durant

La prova es du a terme 12 hores després de prendre les pastilles de contrast per via oral.

• És molt important adoptar una posició còmoda per evitar moviments involuntaris durant l’exploració, com ara evitar el moviment provocat per contraccions involuntàries de la musculatura abdominal, si hi ha molta tensió. 
• Durant l’estudi també es poden adoptar diferents posicions, com estar dempeus (bipedestació), estirar-se d’esquena (decúbit supí), de bocaterrosa (decúbit pron), posició lateral o posició obliqua. 
• Totes les radiografies que es fan solen fer-se després de l'expiració (simplement no respirar) i també es poden fer indicacions com “agafi aire” (inspirar i omplir el pit al màxim d’aire) i “expulsi aire” (omplir el pit d’aire i expulsar-lo a poc a poc per fer la radiografia quan no quedi aire als pulmons).

  
Després

• El dia després de la prova, cal fer una dieta pobra en greixos durant tot el dia.
  
  Alimentació saludable: greixos

• Cal prendre 1 o 2 litres d’aigua per afavorir l’eliminació del contrast.

7. Colangiografia endovenosa 

Abans

• El mateix dia de la prova s’ha d’estar en dejú 6 hores. Si es té diabetis, només cal fer un dejuni de 4 hores.
• S’ha de fer una analítica de sang per determinar els valors de la creatinina i el funcionament correcte dels ronyons, i assegurar l'eliminació correcta del contrast iodat administrat per via endovenosa. 
• Si es prenen antidiabètics orals del tipus biguanides, cal suspendre'n el tractament 48 hores abans.
• En el cas de la ressonància magnètica, és molt important fer el dejuni. Si no se n’ha fet, probablement no es podrà fer correctament la prova. Després d’una ressonància magnètica nuclear es pot fer vida normal.  

   
Durant 

• Abans d’iniciar l’exploració es fa una radiografia simple de l’abdomen. 
• Cal estirar-se d’esquena (decúbit supí) damunt la taula de la sala d'exploracions de radiologia. 
• Es canalitza una vena per on s'injecta el contrast iodat hidrosoluble, que arriba al fetge a través de la sang i s’elimina. Després d’administrar el contrast es fan les projeccions radiològiques amb intervals de 10 minuts. 
• S’han de seguir les indicacions pel que fa a la respiració, com “agafi aire” (inspirar), “expulsi aire” (expirar) o “no respiri” (apnea).

 
Després 

• El dia després de la prova, cal fer una dieta pobra en greixos durant tot el dia.
  
  Alimentació saludable / greixos

• Cal esperar uns minuts per controlar una possible reacció adversa tardana provocada per l’administració de contrast iodat per via endovenosa. 
• S’ha de prendre 1 o 2 litres d’aigua per afavorir l’eliminació del contrast.
  
  - sistema biliar 
• Cal iniciar el tractament dels antidiabètics orals del tipus biguanides 48 hores després de la prova.
  
  Antidiabètics: noms

8. Colangiografia transhepàtica percutània

Abans

• S’ha de fer una analítica de sang per tenir en compte: 
  • La prova de coagulació, per evitar complicacions (per exemple, una hemorràgia per la introducció del catèter). 
  • Els valors de creatinina, pel que fa al funcionament correcte dels ronyons i l'eliminació correcta del contrast iodat administrat per via endovenosa. 
• Cal fer un ènema de neteja per tal de netejar bé tot l'intestí gruixut (còlon) de possibles residus fecals. Aquestes lavatives poden ser d’aigua de l'aixeta  solucions salines de farmàcia. L'equip de salut ha d'informar de com s'han d'administrar. 
• El mateix dia de la prova s’ha de fer un dejuni de 6 hores.

  
Durant

• Cal estirar-se d’esquena (decúbit supí) damunt la taula de la sala d'exploracions de radiologia. 
• Es crea un petit camp quirúrgic, és a dir, es desinfecta la zona de la punció i s'hi col·loca una sèrie de talles o petits llençols estèrils per delimitar aquesta zona; per tant, és molt important no tocar res amb les mans. 
• És molt important seguir les instruccions pel que fa a la respiració, sobretot en el moment en què es fa la punció, per evitar que es produeixi una desviació de la trajectòria de l'agulla. 
• Un cop introduït el contrast, es poden demanar diferents posicions, com ara estirar-se d’esquena (decúbit supí), de bocaterrosa (decúbit pron), posició lateral o posició obliqua.

  
Després 

• Control dels signes vitals (freqüència cardíaca, pressió arterial, freqüència respiratòria) durant l'hora següent a l’exploració. 
• Si hi ha sedació, cal controlar la recuperació del nivell de consciència per part de l'equip anestesista. 
• S’aconsella fer un repòs relatiu de 4 hores per controlar tant l'apòsit com les possibles complicacions que poden aparèixer (hemorràgies, reaccions al·lèrgiques). 
• Cal fer dejuni de 3 o 4 hores després de l’exploració. 
  
  - sistema biliar

9. Colangiopancreaticografia retrògrada endoscòpica (CREP)

Abans

• És una exploració que es fa amb sedació o anestèsia, per tant són necessaris uns controls específics. 
• Cal ingressar a l’hospital el dia abans de la prova, moment en què es fan les analítiques de sang necessàries per a l’exploració: 
• Proves de coagulació, per evitar complicacions (per exemple, una hemorràgia per la introducció d'un catèter). 
• Control dels valors de creatinina, per valorar el funcionament correcte dels ronyons i assegurar l'eliminació correcta del contrast iodat administrat per via endovenosa. 
• Dejuni de 6 hores el mateix dia de la prova.

 
Durant 

• Aquesta exploració requereix sedació o anestèsia i, per tant, es fa sota el control d’un equip anestesista, que és qui dóna les indicacions pertinents abans de la sedació o l'anestèsia.

Després

• Control dels signes vitals (freqüència cardíaca, pressió arterial, freqüència respiratòria) durant l'hora següent a l’exploració. 
  
  - sistema biliar 
• La infermera responsable de la planta d’hospitalització s’ha d'encarregar del control del dolor que pugui aparèixer. 
• Repòs absolut durant 4 o 5 hores després de l’exploració. 
• Es poden prendre líquids al cap de 6 o 7 hores després de l’exploració, segons les ordres de l'equip mèdic.

Per a cada tipus de radiografia contrastada hi ha una conjunt de recomanacions específiques que cal tenir en compte abans, durant i després de la prova:

- sistema urinari 

1. Pielografia/Urografia endovenosa, 2. Pielografia/Urografia retrògrada o ascendent, 3. Cistouretrografia miccional seriada

1. Pielografia/Urografia endovenosa

Abans 

• El dia anterior a la prova cal fer una preparació del còlon mitjançant solucions evacuants tipus BOHM o FOSFOSODA. Aquestes solucions es prenen per via oral i ajuden a netejar el còlon i a eliminar els residus fecals, cosa que facilita una visualització òptima tant dels ronyons com de la trajectòria dels urèters. Segons el servei de radiologia on es faci la prova, es donarà un tipus o altre de solució i les instruccions de com prendre-la. 
• S’ha de fer un ènema de neteja per tal de netejar bé tot l'intestí gruixut (còlon) de possibles residus fecals. Aquestes lavatives poden ser d’aigua de l'aixeta o solucions salines de farmàcia. L'equip de salut ha d'informar de com s'han d'administrar. 
• Cal estar en dejú 6 hores el dia de la prova. Si es té diabetis, només cal fer un dejuni de 4 hores.
• Els lactants han d’estar en dejú només 4 hores. 
• Atès que el contrast iodat s’elimina pels ronyons, l'equip mèdic ha de sol·licitar les extraccions de sang pertinents per saber si els ronyons funcionen bé (sobretot en persones amb insuficiència renal o diabetis). 
• Si es prenen antidiabètics orals del tipus de les biguanides, cal suspendre'n el tractament 48 hores abans.

   
Durant 

• Es canalitza una vena per on s’injecta el contrast iodat hidrosoluble, que arriba als ronyons a través de la sang, es filtra pel ronyó i s’elimina per les vies urinàries. Durant el trajecte es poden visualitzar els ronyons, els urèters i la bufeta, mitjançant radiografies. 
• Durant el temps d’administració del contrast iodat hidrosoluble, normalment es noten diferents sensacions: calor, dolor a la zona de punció, picor a la gola o fred per tot el recorregut de la vena. 
• Durant tota l’exploració i durant els intervals de temps establerts per fer les radiografies (normalment després de 5, 10, 30 i 45 minuts d'administrar el contrast iodat), cal adoptar diferents posicions com estirar-se d’esquena (decúbit supí), de bocaterrosa (decúbit pron), posició lateral o posició obliqua. 
• Cal seguir les indicacions pel que fa a la respiració, com “agafi aire” (inspirar), “expulsi aire” (expirar) o “no respiri” (apnea).

 
Després 

• Cal prendre 1 o 2 litres d’aigua per afavorir l’eliminació del contrast. 
• S’ha d’iniciar el tractament dels antidiabètics orals del tipus biguanides després de 48 hores de fer la prova.
  
  Antidiabètics: noms

• Cal esperar uns minuts després de la prova per controlar una possible reacció adversa tardana provocada per l’administració de contrast iodat per via endovenosa.
  
  - sistema urinari 

2. Pielografia/Urografia retrògrada o ascendent

Abans

• S’ha de fer un ènema de neteja per tal de netejar bé tot l'intestí gruixut (còlon) de possibles residus fecals i així facilitar una visualització òptima de la trajectòria dels urèters i dels dos ronyons. Aquestes lavatives poden ser d’aigua de l'aixeta o solucions salines de farmàcia. L'equip de salut ha d'informar de com s'han d'administrar. 
• S’ha de fer dejuni durant 6 hores el mateix dia de la prova. 
• Prendre aigua (4 o 5 gots) unes hores abans de l’exploració per augmentar l'excreció de l’orina. 
• Si es prenen antidiabètics orals del tipus biguanides, cal suspendre'n el tractament 48 hores abans.

 
Durant

• La posició per a la prova és damunt de la taula, panxa amunt (decúbit supí) i amb els genolls flexionats (posició típica d’una exploració ginecològica). 
• Es neteja la zona perineal per desinfectar-la i es crea un petit camp quirúrgic, és a dir, es desinfecta la zona i s'hi col·loquen una sèrie de talles o petits llençols estèrils. Per tant, és molt important no tocar res amb les mans. 
• És molt important mantenir-se relaxat mentre s'introdueix el catèter i durant tota l’exploració. 
• S’han de seguir les indicacions pel que fa a la respiració, com “agafi aire” (inspirar), “expulsi aire” (expirar) o “no respiri” (apnea). 
• El contrast hidrosoluble s’administra per mitjà d'uns catèters introduïts a través de la uretra fins a arribar als urèters. 
• L'equip mèdic que fa l’exploració retira una petita mostra d’orina per analitzar-la al laboratori. 
• Per poder veure com el contrast iodat passa per totes les vies urinàries fins a arribar als ronyons s’han d’adoptar diferents posicions: lateral, decúbit pron (bocaterrosa) o obliqua. A vegades, si l'equip mèdic ho sol·licita, el capçal de la taula es pot abaixar 10-15 graus.

 
Després

• Durant l’exploració és freqüent que apareguin molèsties abdominals. Si no hi ha contraindicació, es poden prendre antiinflamatoris per controlar aquestes molèsties. 
• Es pot administrar antibiòtic si l'equip mèdic ho creu convenient. 
• S’ha de prendre 1 o 2 litres d’aigua per afavorir l’eliminació del contrast. 
• Cal iniciar el tractament dels antidiabètics orals del tipus biguanides un cop passades 48 hores. 
  
  - sistema urinari  

3. Cistouretrografia miccional seriada 

Per a cada tipus de radiografia contrastada hi ha una conjunt de recomanacions específiques que cal tenir en compte abans, durant i després de la prova:

Abans

• No cal fer cap preparació prèvia. 
• En alguns casos l'equip mèdic pot prescriure un antibiòtic per prevenir infeccions.

 
Durant

• El contrast iodat hidrosoluble s’administra a través d’una sonda a la uretra. 
• És molt important mantenir-se relaxat durant la prova per afavorir la introducció del contrast iodat. 
• Un cop la bufeta està plena de contrast (normalment amb ganes d’orinar) es retira la sonda per poder orinar i fer les radiografies durant la micció. 
• S’han de seguir les indicacions pel que fa a la respiració, com “agafi aire” (inspirar), “expulsi aire” (expirar) o “no respiri” (apnea). 
• Durant i després del buidatge de la bufeta, s’han d’adoptar diferents posicions, com posar-se dempeus (bipedestació), estirar-se d’esquena (decúbit supí), de bocaterrosa (decúbit pron), posició lateral o posició obliqua.

   
Després

• Cal prendre 1 o 2 litres d’aigua per afavorir l’eliminació del contrast. 
• Es pot administrar antibiòtic si l'equip mèdic ho creu convenient. 
  
  - vies urinàries.

Per a cada tipus de radiografia contrastada hi ha una conjunt de recomanacions específiques que cal tenir en compte abans, durant i després de la prova: 

- sistema reproductor femení 

1. Histerosalpingografia 

1. Histerosalpingografia

Abans 

• No cal cap preparació prèvia. 
• En alguns casos l'equip mèdic pot prescriure un antibiòtic per prevenir infeccions. També es recomana Buscapina® per relaxar la musculatura.
• L’exploració s'ha de fer en els 10 dies següents a la menstruació. 
• És necessari portar una prova d’embaràs negativa de la farmàcia. Molts centres de radiologia no accepten Predictor com a prova fiable.

   
Durant 

• Abans de fer l’exploració cal orinar per buidar la bufeta. La posició per a la prova és panxa enlaire (decúbit supí) damunt la taula i amb els genolls flexionats (posició típica d’una exploració ginecològica). 
• És molt important mantenir-se relaxada durant la prova. 
• Cal netejar la zona perineal per desinfectar-la i col·locar l’espècul vaginal o separador (instrument destinat a eixamplar l’orifici d’entrada de la vagina). A través de la vagina s’introdueix una cànula uterina o una sonda una mica rígida amb forma de campana per ajudar a provocar el buit i evitar que surti el contrast. Les radiografies es fan durant l’entrada i la distribució del contrast per l’úter i les trompes de Fal·lopi. 
• Cal seguir les indicacions pel que fa a la respiració, com “agafi aire” (inspirar), “expulsi aire” (expirar) o “no respiri” (apnea). 
• Les posicions més freqüents per a les radiografies són: decúbit supí (panxa enlaire), posició obliqua (mig lateral) o decúbit lateral (qualsevol dels dos costats).

Després 

• A causa de la manipulació, són freqüents aquestes molèsties: 
  • Sagnat vaginal semblant a un final de regla: cal controlar aquest sagnat i si és abundant anar ràpidament al ginecòleg. 
  • Molèsties abdominals: si no hi ha contraindicació es poden prendre antiinflamatoris per controlar-les. 
• S’aconsella no tenir relacions sexuals en les 24 hores següents a la prova per assegurar l'eliminació total del contrast. 
  
  - òrgans genitals interns

Per a cada tipus de radiografia contrastada hi ha una conjunt de recomanacions específiques que cal tenir en compte abans, durant i després de la prova:

- sistema cardiovascular 

1. Arteriografia, 2. Flebografia/Venografies

1. Arteriografia

Abans 

• No cal cap preparació prèvia. 
• Fer dejuni de 8 hores el mateix dia de la prova. Fer dejuni de 8 hores el mateix dia de la prova. 
• Atès que el contrast iodat s’elimina pels ronyons, l'equip mèdic ha de sol·licitar les extraccions de sang pertinents per saber si els ronyons funcionen bé (sobretot en persones amb insuficiència renal o diabetis).
  
  Antidiabètics: noms

• Si es prenen antidiabètics orals del tipus biguanides, cal suspendre'n el tractament 48 hores abans.

 
Durant

• Cal desinfectar la zona de la punció, que pot ser la zona engonal, on es troba l’artèria femoral, o el braç, on es troba l’artèria humeral. 
• Cal administrar un anestèsic local i fer una petita incisió cutània amb el bisturí per facilitar la punció de l'artèria. Un cop canalitzada es passa un catèter, per administrar el contrast iodat, que es connecta a la bomba injectora. 
• No cal adoptar cap posició específica ja que és l’aparell de raigs X el que es mou per fer les radiografies. 
• Un cop retirat el catèter, es fa una compressió de la zona de punció com a mínim 20 minuts. Es col·loca un apòsit compressiu per fer pressió damunt la zona de punció i evitar hemorràgies durant 24 hores. 
• Si hi ha sensació de picor, coïssor, sensació de cos estrany a la gola, dificultat per respirar, nàusees o mal de cap (cefalea), cal comunicar-ho immediatament a la persona responsable.

  
Després

• Cal controlar els signes vitals (freqüència cardíaca, pressió arterial, freqüència respiratòria) durant l'hora següent a l’exploració. 
• Cal controlar també el pols distal, la temperatura, el color, la sensibilitat i la mobilitat de l’extremitat afectada. 
• Si hi ha hagut sedació l'equip anestesista ha de controlar la recuperació del nivell de consciència. 
• S’aconsella fer repòs relatiu de l’extremitat on s’ha fet la punció durant 24 hores. 
• Durant el temps en observació, la infermera responsable de la sala ha de controlar l'apòsit compressiu així com les possibles complicacions que puguin aparèixer:
  • Complicacions locals: hemorràgia, trombosi, dissecció de l’artèria, fístula arteriovenosa, pseudoaneurisma.
  • Complicacions sistèmiques: xoc anafilàctic, reaccions al·lèrgiques menors, edema de la glotis, hipotensió severa, embolisme, complicacions cardíaques, complicacions renals.
  • Complicacions neurològiques: convulsions, cefalees, crisis comicials. 
    
    - arteries i venes del cos humà. 

• Cal iniciar el tractament dels antidiabètics orals del tipus biguanides 48 hores després de la prova.

2. Flebografia/Venografies

Abans

• No cal cap preparació prèvia. 
• Cal fer dejuni de 6 hores el mateix dia de la prova. Si es té diabetis, només cal fer un dejuni de 4 hores.
• Atès que el contrast iodat s’elimina pels ronyons, l'equip mèdic ha de sol·licitar les extraccions de sang pertinents per saber si els ronyons funcionen bé (sobretot en persones amb insuficiència renal o diabetis).
  
  Antidiabètics / noms

• Si es prenen antidiabètics orals del tipus biguanides, cal suspendre'n el tractament 48 hores abans.

   
Durant 

• Cal seleccionar la vena per fer la punció: que sigui de fàcil accés, de gran calibre, que permeti l’entrada del contrast iodat amb facilitat i que estigui situada lluny de possibles plecs que puguin fer que la vena estigui colzada (doblegada) i que dificultin el pas del contrast. Es desinfecta la zona i es fa la canalització de la vena. 
• L’administració del contrast es du a terme utilitzant unes bombes d’injecció automàtiques que controlen la quantitat, el flux i el temps d'administració. 
• Si hi ha dolor o picor a la zona de punció cal avisar ràpidament a l'equip de salut, ja que la vena podria trencar-se i el contrast podria sortir fora de la vena (extravasació). 
• És molt important adoptar una posició còmoda per evitar moviments involuntaris durant l’exploració.

Després

• Un cop acabada l’exploració es fa una compressió damunt la zona de punció amb un petit apòsit (gases). 
• Atès que l’administració de contrast iodat és per via endovenosa, cal esperar uns minuts després de la prova per controlar una possible reacció adversa tardana. 
• S’aconsella fer repòs relatiu durant 24 hores de l’extremitat on s’ha fet la punció. 
• Prendre 1 o 2 litres d’aigua per afavorir l’eliminació del contrast. 
  - arteries i venes del cos humà 
• Cal iniciar el tractament dels antidiabètics orals del tipus biguanides 48 hores després de la prova.

Per a cada tipus de radiografia contrastada hi ha una conjunt de recomanacions específiques que cal tenir en compte abans, durant i després de la prova:

1. Artrografia, 2. Mielografia, 3. Dacriocistografia, 4. Fistulografia

1. Artrografia

Abans

• No cal cap preparació prèvia.

 
Durant 

• Es col·loca la persona damunt la taula d’exploracions i es fa una radiografia simple de l’articulació afectada.
  
  Radiografies simples: tipus

• Es desinfecta la zona escollida per fer la punció i s’administra l’anestèsia local. 
• Amb control fluoroscòpic (monitor que permet veure imatges radiogràfiques en temps real), s’introdueix l’agulla fins a arribar a l’articulació i s’introdueix el contrast iodat. 
• També es pot utilitzar la tècnica de doble contrast. 
• És molt important adoptar una posició còmoda per evitar moviments involuntaris durant l’exploració i obtenir les millors imatges possibles.

 
Després 

• Després de retirar l’agulla i fer les radiografies, cal desinfectar altre cop la zona i col·locar un apòsit a la zona de punció. 
• Normalment no hi ha dolor després de la prova, però l'equip mèdic pot prescriure algun antiinflamatori si ho creu necessari. 
  
  - sistema locomotor 

2. Mielografia

Abans 

• No cal cap preparació prèvia. 
• Cal fer dejuni 6 hores abans de la prova.

 
Durant 

• Es desinfecta la zona de la punció i s’hi aplica un anestèsic local. La posició que cal mantenir damunt la taula d’exploració (lleugerament inclinada per mantenir el cap més alt que les cames) ha de ser de costat (decúbit lateral) amb una lleugera flexió del coll (intentant que la barbeta toqui el pit), i amb la columna flexionada, si la punció és a la zona lumbar. Es pot accedir al canal medul·lar amb una agulla de punció. 
• Abans d’introduir el contrast iodat cal retirar la mateixa quantitat de líquid cefaloraquidi (LCR) que la quantitat de contrast introduït. Mitjançant control fluoroscòpic (monitor que permet veure imatges radiogràfiques en temps real) es controla el moviment del contrast pel canal raquidi i es fan les radiografies seriades. 
• S’han de seguir les indicacions pel que fa a la respiració, com “agafi aire” (inspirar), “expulsi aire” (expirar) o “no respiri” (apnea). 
• És necessari adoptar unes posicions concretes (de costat, bocaterrosa o dempeus) seguint les indicacions de l'equip de radiologia.

 
Després 

• Després de la prova cal estirar-se entre 4 i 6 hores. Durant aquest temps es necessari controlar de manera regular: 
  • la zona de punció 
  • els signes vitals: el ritme cardíac, la tensió arterial i la freqüència respiratòria, per detectar l’aparició de possibles complicacions (cefalea, hemorràgia o pèrdua de líquid cefaloraquidi). 
• La incorporació ha de ser de manera progressiva per tal de prevenir l’aparició de mal de cap (cefalea) i la sensació de compressió al cap. Si es presenten totes dues manifestacions cal tornar-se a estirar immediatament. 
• Si la prova es fa per ressonància magnètica nuclear no cal fer cap preparació, ja que es realitzarà sense contrast.
  
  - sistema nerviós central 

3. Dacriocistografia

Abans

• No cal cap preparació prèvia.

 
Durant 

• Abans de començar el procediment cal fer unes radiografies simples del crani per valorar els sins paranasals. Amb l’ajut de l’anestèsia local, es dilata el conducte per introduir l’agulla, s’administra una petita quantitat de contrast iodat i es fan les radiografies necessàries. Un cop fetes les radiografies s’administra una petita quantitat de sèrum fisiològic (per rentar tot el contrast) i es dóna per acabada l’exploració. 
• Cal adoptar unes posicions concretes (de costat, bocaterrosa, de tots dos costats), seguint les indicacions de l'equip de radiologia.

 
Després 

• Cal esperar 15 o 20 minuts després de l’exploració per controlar possibles al·lèrgies al contrast. 
  
  - la vista

4. Fistulografia

Abans 

• No cal cap preparació prèvia.

 
Durant

• S’han de seguir les indicacions pel que fa a la respiració, com “agafi aire” (inspirar), “expulsi aire” (expirar) o “no respiri” (apnea). 
• És necessari adoptar unes posicions concretes (de costat, bocaterrosa, de tots dos costats) segons el trajecte de la fístula, seguint les indicacions de l'equip de radiologia.

 
Després

• Controlar el possible reflux (sortida) de contrast a través de l’orifici de la fístula. Si cal, netejar-ho amb sèrum salí.

Les radiografies contrastades són un conjunt de proves que a través dels raigs X permeten obtenir imatges anatòmiques i funcionals del cos humà per facilitar un diagnòstic. A diferència de les radiografies simples, les radiografies contrastades utilitzen unes substàncies anomenades medis de contrast que són opaques als raigs X, és a dir, que no permeten el pas dels raigs X, i que un cop administrades permeten millorar la imatge dels òrgans del cos humà. En general, els medis de contrast s’administren a través de la boca, l’anus, la uretra, i també per via intravenosa o amb una punció directa sobre un òrgan concret.

Els medis de contrast es classifiquen en els tipus següents: Contrastos negatius, 2. Contrastos positius, 3. Doble contrast.

1. Contrastos negatius.
    
   S’anomenen negatius perquè els raigs X els traspassen amb molta facilitat. Normalment s’administren per via rectal o per via oral. Els més freqüents són l’aire, l’oxigen i el diòxid de carboni. S’utilitzen normalment en exploracions del sistema digestiu.
    
2. Contrastos positius.
    
   Són més opacs als raigs X, és a dir, costen més de traspassar (a la radiografia el contrast positiu es veu de color blanc). Possiblement són els més utilitzats. Hi ha diferents medis de contrast positius: 
   • Sulfat de bari. S’utilitza en forma de pólvores barrejades amb aigua. Aquesta suspensió es pot administrar tant per via oral com per via rectal i s’elimina via rectal. El sulfat de bari és molt comú, sobretot en exploracions del sistema digestiu.   
   • Contrast iodat. La composició d’aquest tipus de medi de contrast es basa en el iode. Se’ls anomena hidrosolubles perquè es poden dissoldre en aigua. S'administren per via oral, via venosa, via arterial i també per via rectal, i s’eliminen en primer lloc pels ronyons i en segon lloc pel fetge. Els medis de contrast iodats són els següents:
   • Contrast iodat iònic. Són medis de contrast que tenen càrrega elèctrica i que, per tant, poden influir en altres processos elèctrics de l’organisme, com el ritme cardíac. Normalment s’administren per via intracavitària, és a dir, directament dins una cavitat corporal (per exemple, una articulació) sense entrar al torrent circulatori. Actualment s'usen cada vegada menys.
   • Contrast iodat no iònic. Són medis de contrast que no tenen càrrega elèctrica i que, per tant, provoquen menys reaccions adverses (no desitjables) que els iònics. S'administren per via intravenosa (dins d’una vena), per via intraarterial (dins d’una artèria), per via intracavitària (dins d'una cavitat, com la bufeta de l’orina o la cavitat pleural) i per via uretral (a través de la uretra), mitjançant una sonda que arriba al tracte urinari inferior. Actualment són els més utilitzats.
     
     Quan el contrast s’injecta per via venosa, s'ha d'informar la persona que és possible que noti escalfor al cos, sobretot a la gola i als genitals, que tingui ganes d'orinar i noti un gust metàl·lic a la boca.
3. Doble contrast.  
   
   Algunes vegades s’administra conjuntament un medi de contrast positiu (sulfat de bari o contrast iodat hidrosoluble) amb un medi de contrast negatiu (aire, oxigen). Les imatges obtingudes són les anomenades de doble contrast. La qualitat de les imatges dels òrgans o de les estructures millora notablement.

El 8 de novembre de 1895 el físic alemany Wilhelm Conrad Röntgen va descobrir els raigs X. Immediatament se'n van fer les primeres aplicacions a la medicina amb les radiografies (imatge enregistrada en una placa o pel·lícula fotogràfica a partir de l’exposició d’aquesta pel·lícula als raigs X) i radioscòpies (imatge en temps real que utilitza una font de raigs X i una pantalla fluorescent amb una persona enmig de totes dues).

L’any 1896 es va dur a terme la primera arteriografia (estudi de les artèries) en una mà amputada.

L'any 1910 es van començar a introduir elements per optimitzar les exploracions, com els catèters metàl·lics, que van permetre visualitzar l’úter gràcies a l'administració de sals de iode. Així es va obtenir la primera histerosalpingografia (estudi radiològic de l’úter i les trompes de Fal·lopi). 

El primer medi de contrast iodat soluble en aigua (hidrosoluble) es va utilitzar l’any 1920. Es va descobrir de manera casual gràcies a la sífilis, ja que en aquell temps les persones amb sífilis eren tractades amb iodur de sodi. Aquest iodur es va veure en una radiografia d’abdomen feta a una persona tractada amb aquesta substància. Així es va observar que els ronyons tenien una densitat més gran que la resta dels òrgans del cos: eren més visibles perquè estaven tenyits d'aquest líquid, ja que s’eliminava pels ronyons.
L’any 1929 es van utilitzar medis de contrast iònic per fer les primeres urografies intravenoses (exploració per a la valoració dels ronyons, dels urèters i de la bufeta de l’orina) en éssers humans.

Fins a la dècada dels setanta no van aparèixer els contrastos no iònics, que actualment s’utilitzen per fer gairebé totes les proves.
 
Des de llavors fins ara els medis de contrast han evolucionat fins a aconseguir substàncies que cada cop permeten una millor visualització amb menys efectes secundaris.

Les exploracions radiològiques contrastades estan indicades en situacions en què les radiografies simples no aporten prou informació al diagnòstic i també en exploracions de determinades parts anatòmiques i funcionals que no es podrien veure sense medis de contrast (per exemple, el procés d’eliminació de l’orina a través dels ronyons).

Les radiografies simples aporten informació anatòmica de l’òrgan o estructura que es visualitza (si té la mida adequada, si està duplicat, si en manca alguna part, etc.). Les radiografies amb contrast aporten una informació funcional d'aquest òrgan o estructura, ja que permeten veure com s’omplen o es buiden les cavitats de certes parts del cos, per on s’elimina aquest contrast, i valorar si funcionen correctament.

Hi ha diferents tipus de radiografies contrastades, que es classifiquen segons el sistema o la part del cos objecte d’estudi.

1. Sistema digestiu, 2. Sistema urinari, 3. Sistema reproductor femení, 4. Sistema circulatori, 5. Sistema locomotor, 6. Sistema nerviós, 7. Altres proves

1. Sistema digestiu

Són les exploracions relacionades amb el tub digestiu, amb les vies biliars i amb el pàncrees. Per a cada tipus cal tenir en compte un seguit de recomanacions generals i específiques. 

1.1 Tub digestiu

1. Sialografia    
    
   És l'exploració de les glàndules salivals, tant de les paròtides com de les glàndules submaxil·lars (conductes per on surt la saliva). Està indicada quan se sospita de l'existència de càlculs (pedres) dins d’aquests conductes o quan n'augmenta la mida (d’un costat o de tots dos) per una causa desconeguda.     
    
   Per poder administrar el medi de contrast iodat per aquests conductes abans cal estimular-los amb un producte àcid (normalment s'utilitza la llimona) per augmentar la producció de la saliva i així veure’ls millor. El contrast iodat s’administra mitjançant l’ajuda d’unes petites sondes i catèters flexibles. Avui dia l'ús d’aquesta tècnica radiològica ha disminuït a causa de l’aparició d’altres tècniques, la ressonància magnètica nuclear, ja que permeten valorar totes dues glàndules salivals alhora i són menys agressives tècnicament.
   • glàndules accessòries del tub digestiu
2. Esofagograma     
    
   És l’estudi radiogràfic de l’esòfag (tub que va des de la faringe fins a l’estómac) mitjançant l’administració per via oral de la suspensió de sulfat de bari, que permet valorar-ne la mucosa i la funcionalitat.
   • deglució
3. Trànsit esofagogastroduodenal         
    
   És l’estudi que permet explorar l’aparell digestiu alt: l'esòfag, l'estómac i la primera part de l'intestí prim (duodè). Consisteix a administrar per via oral una preparació de contrast (sulfat de bari) i tot seguit fer radiografies de la zona toràcica i abdominal. Si aquesta prova es fa per indicis de perforació, s’utilitza un altre tipus de contrast, el Gastrografin®, que conté com a principi actiu el amidotrizoat, que és menys irritant. Algunes vegades, per valorar millor l’estómac, es pot administrar aire (substàncies efervescents per via oral) per obtenir imatges de doble contrast (el bari es queda adherit a la paret de l’estómac i el duodè, i gràcies a la distensió del gas es veu amb molta claredat la mida i la forma de l’òrgan estudiat).
   • tub digestiu     
4. Trànsit intestinal      
    
   És l’estudi que explora l’aparell digestiu alt i mitjà: l'esòfag, l'estómac, l'intestí prim (duodè, jejú, ili) i la vàlvula ileocecal. L’exploració consisteix a administrar sulfat de bari en forma de preparació per via oral per explorar sobretot l'intestí prim i fer radiografies durant tot el trajecte del bari (és a dir, la digestió). Així doncs, és una exploració que depèn de la motilitat (moviment) i de la velocitat intestinal.
   

   La duració d’aquesta prova depèn de la motilitat intestinal, tot i que el pas del contrast pels intestins pot durar una bona estona. Si és una situació d’urgència, normalment es duu a terme una tomografia computada.

   • tub digesti
5. Ènema opac     
    
   És l’estudi que facilita l’exploració de l’aparell digestiu terminal o final, especialment tot el còlon (descendent, transvers i ascendent, angle esplènic i angle hepàtic). L’exploració consisteix a administrar un contrast (sulfat de bari) mitjançant un ènema o lavativa que ompli el recte, el còlon i part de l'intestí prim. També es pot introduir aire per via rectal dins del còlon junt amb el sulfat de bari (doble contrast) per tal de visualitzar determinades anomalies que a vegades no es veuen només amb el bari. Un cop l'intestí està ple d'aquest contrast, es fan radiografies seriades de la persona estirada en diverses posicions per obtenir imatges de l'intestí des de diferents perspectives.
   • intestí gros

1.2 Vies biliars

Les vies biliars estan formades per la vesícula biliar (sac en forma de pera que emmagatzema i concentra la bilis produïda pel fetge), el cístic (conducte que permet el pas de la bilis dins i fora de la vesícula biliar) i el colèdoc (conducte que desemboca en el duodè a través de la papil·la de Vater).

- sistema biliar
  

1. Colecistografia oral: és l'estudi de la vesícula biliar amb l'administració per via oral d’un medi de contrast iodat en pastilles que s’elimina pel fetge. Aquest contrast s’emmagatzema a la vesícula biliar juntament amb la bilis, la qual cosa fa que la vesícula sigui opaca als raigs X (és a dir, no permet el pas dels raigs X). El dia anterior a la prova cal controlar la ingesta de greixos en la dieta. Avui dia aquesta exploració tendeix a substituir-se pels ultrasons, tècnica no invasiva i que no irradia. 
2. Colangiografia endovenosa: Permet visualitzar els conductes (colèdoc i cístic) que transporten bilis des del fetge i la vesícula biliar fins al budell prim, mitjançant l’administració d’un contrast iodat per via intravenosa. Es fan radiografies abans i després de l’administració d’aquest contrast, que arriba amb molta rapidesa al fetge i que també s’elimina ràpidament; la manca de contrast en una secció dels conductes biliars indica que el conducte està obstruït. Per tal que la imatge sigui clara, és molt important que els budells estiguin ben nets, per això cal una preparació els dies previs a la prova, que és bàsica per a l’èxit d’aquesta exploració.
3. Colangiografia transhepàtica percutània: aquesta tècnica s’utilitza quan la persona pateix icterícia (augment de la bilirubina a la sang i l’aparició d’un color groguenc a la pell) i els conductes de les vies biliars estan dilatats. Aquesta tècnica es du a terme mitjançant la punció directe del fetge (amb anestèsia local de la zona de punció) amb una agulla llarga i flexible. El medi de contrast iodat s’administra per aquesta agulla i en tot moment es fa sota control fluoroscòpic (imatge radiològica en moviment) per observar com es van omplint els conductes biliars. Un cop omplerts, es retira l’agulla i es fan radiografies seriades de les vies biliars.

1.2.1 Vies biliars /Pàncrees 

1. Colangiopancreaticografia retrògrada endoscòpica (CREP): és un procediment que permet examinar els conductes pancreàtics i biliars. S’anomena retrògrada perquè la introducció del contrast dins de les vies biliars es fa en sentit contrari al de l’eliminació de la bilis.
    
   Durant l’exploració, amb sedació o anestèsia prèvia, s’introdueix un tub d’endoscòpia per la boca (tub òptic que permet la inspecció directa de l’interior d’un conducte o cavitat de l’organisme), passa per l’esòfag i l’estómac fins a arribar a la papil·la de Vater, que és la part del duodè que cobreix l’esfínter d'Oddi (unió del conducte colèdoc amb el conducte pancreàtic) i que controla el pas a l'intestí de la bilis i dels sucs pancreàtics. Amb el tub d’endoscòpia s’introdueix una petita cànula fins a arribar a l’esfínter, per on s'administra el contrast iodat que permet visualitzar les vies biliar i pancreàtica i fer les radiografies necessàries per estudiar el pàncrees i el conducte biliar.
   • bilis 

2. Sistema urinari 

Abans de fer qualsevol radiografia contrastada del sistema urinari cal fer una radiografia simple d’abdomen des de les cúpules diafragmàtiques fins a la símfisi púbica. Això permet valorar la posició normal de totes les estructures i confirmar la preparació correcta de la persona, és a dir, que els budells estan nets i sense residus fecals. Per a cada prova cal tenir en compte un seguit de recomanacions generals i específiques. 
 

1. Pielografia/ Urografia
    
   És l’estudi que permet explorar el funcionament del sistema urinari (ronyons, urèters, bufeta i uretra) mitjançant l’administració de contrast iodat. Hi ha dos tipus de proves: la urografia endovenosa i la urografia retrògrada. 
   • Pielografia/Urografia endovenosa: el contrast iodat s’administra per la punció d’una vena en qualsevol de les dues extremitats superiors. Amb control fluoroscòpic es visualitza el recorregut del contrast iodat per tot el sistema urinari i es fan diverses radiografies. 
   • Urografia retrògrada o ascendent: El contrast s’administra a través d’una sonda vesical, que permet omplir de contrast la bufeta; serveix per veure si s’omplen els urèters, és a dir, si el contrast reflueix. Es fan radiografies de control durant tota l’exploració per veure el trajecte que fa el contrast.
     
     - Sistema urinari
2. Cistouretrografia miccional seriada 
    
   És l’estudi que facilita l’exploració de la bufeta, la part inferior dels urèters, la uretra i la pròstata (en el cas dels homes), abans, durant i després de la micció. S’anomena retrògrada perquè la introducció del contrast dins la bufeta es fa en sentit contrari al de l’eliminació de l’orina.
    
   Consisteix a administrar un contrast directament dins de la bufeta de l’orina amb l’ajuda d’una sonda a través de la uretra. Un cop la bufeta s’ha omplert de contrast, es retira la sonda i es fan radiografies seriades mentre la persona buida la bufeta (d’aquí el nom de miccional).

3. Sistema reproductor femení

Comprèn fonamentalment dues exploracions: histerosalpingografia i vaginografia. Per a cada prova cal tenir en compte un seguit de recomanacions generals i específiques. 
 

1. Histerosalpingografia      
    
   És l’estudi radiològic que s’utilitza per determinar la mida, la forma, la posició i la permeabilitat de l'úter i les trompes de Fal·lopi. L’exploració consisteix a administrar contrast iodat a través d’un catèter que s’introdueix per la vagina. Un cop s’han omplert de contrast les trompes i l'úter (controlat sempre per fluoroscòpia) es fan radiografies seriades de la zona per fer-ne una valoració. Aquest medi de contrast s’elimina per via renal
   
   - sistema reproductor femení 

4. Sistema circulatori

Els vasos sanguinis no es poden visualitzar normalment en les radiografies simples i, per tant, per visualitzar-los cal omplir-los amb medis de contrast radioopacs (que no deixen passar els raigs X).

4.1 Angiografia

Aquest terme es refereix a l’examen radiològic d’estructures vasculars del cos després d'administrar-hi un medi de contrast iodat. Si es tracta d'artèries s'anomena arteriografia i si es tracta de venes s'anomena flebografies o venografies.

També es poden fer estudis d’artèries amb l’administració del contrast a través d’una vena perifèrica, en aquest cas es fa amb la tomografia computada i amb la ressonància magnètica nuclear.

Aquests procediments permeten identificar l’anatomia i els processos patològics dels vasos. Per a cada prova cal tenir en compte un seguit de recomanacions generals i específiques.

- arteries i venes del cos humà 
  

1. Arteriografia     
    
   És l'estudi de les artèries mitjançant l’administració d’un medi de contrast iodat via intraarterial per visualitzar les artèries de qualsevol part del cos. Aquesta exploració es fa amb finalitats diagnòstiques (per identificar un problema o una patologia) i pot anar acompanyada d’una intervenció terapèutica. És a dir, un cop es localitza i s'identifica una lesió, i aprofitant la punció arterial, s’aplica un tractament, per exemple una angioplàstia (dilatació d'una part del vas que s’ha estret), per tal de col·locar una pròtesi intravascular (un stent, un tub petit de malla d’acer dins l’artèria que la manté dilatada) o aturar una hemorràgia interna. Aquestes intervencions radiològiques amb finalitats terapèutiques es coneixen amb el nom de radiologia intervencionista.
      
   La injecció del contrast es pot fer de diferents maneres però una de les més conegudes és l’anomenada tècnica de Seldinger, que consisteix a introduir un catèter dins l’artèria específica que es vol visualitzar i així tenyir de contrast només aquell vas. Normalment per fer aquestes injeccions s’utilitzen uns injectors automàtics (també coneguts com a bombes d’injecció automàtica) que administren el contrast amb la quantitat i la velocitat predeterminada abans de l’exploració.
    
2. Flebografies o venografies    
    
   És l'exploració radiològica que permet explorar les venes del cos humà. L’exploració consisteix a administrar un medi de contrast iodat per punció a la part més distal del cor d’un territori venós. El seguiment d’aquest contrast (mitjançant radioscòpia) per tot el trajecte de tornada al cor permet avaluar els fluxos, la longitud, l’amplitud, les dilatacions i les reduccions de calibre del sistema venós. Actualment se’n limita l’ús amb propòsits diagnòstics a situacions molt específiques, ja que hi ha tècniques més avançades com l’ecografia Doppler o la tomografia axial computada, que donen una millor qualitat d’imatge. Això no obstant, encara són habituals en la realització de cirurgia venosa introvascular (és a dir, aquelles intervencions quirúrgiques que es duen a terme des de l'interior dels vasos amb la introducció prèvia de catèters), o en alguns procediments terapèutics específics.

5. Sistema locomotor

Per a cada prova cal tenir en compte un seguit de recomanacions generals i específiques. 

1. Artrografia      
    
   És la radiografia d’una o diverses articulacions amb l’ajut de medis de contrast, tant positius (medis de contrast iodat) com negatius (aire, gas, oxigen). Quan el medi de contrast utilitzat és gas s’anomena pneumoartrografia. Les articulacions més estudiades per artrografia són el genoll, l'espatlla i el maluc.
    
   Abans de fer l’artrografia s’administra un anestèsic local per poder introduir el contrast (contrast iodat, contrast gasós, o tots dos alhora, i imatges amb doble contrast) dins l’articulació. Es fan radiografies de les estructures dels teixits tous articulars (menisc, lligaments, cartílag articular) plenes de contrast.
    
   La introducció i el desenvolupament de la ressonància magnètica nuclear ha reduït significativament la utilitat de l'artrografia.

6. Sistema nerviós 

Per a cada prova cal tenir en compte un seguit de recomanacions generals i específiques.

1. Mielografia     
    
   És l’estudi de la medul·la espinal, situada a l’interior de la columna vertebral. En aquest estudi es fan radiografies de la columna un cop administrat un medi de contrast iodat hidrosoluble (soluble en aigua) mitjançant una punció a la zona lumbar (punció lumbar). Aquest procediment consisteix a fer una punció en aquesta zona i, un cop s’han tret alguns mil·lilitres de líquid cefaloraquidi (líquid que envolta el cervell i la medul·la espinal), administrar-hi una quantitat equivalent de medi de contrast. Posteriorment es fan unes radiografies de la columna, s’observa com el contrast iodat ha envoltat la medul·la i es valora si hi ha anomalies. Actualment és molt freqüent combinar aquestes proves amb altres exploracions, com la TC (tomografia computada). És a dir, un cop acabat l’estudi radiogràfic de la mielografia, i aprofitant el contrast introduït dins la medul·la, es fa una tomografia computada per completar-ne l’estudi.  
    
   La tomografia computada és una exploració radiològica que utilitza una combinació de tecnologies de raigs X i computadores. El tub de raigs X gira al voltant de la persona per obtenir múltiples imatges del cos. En el cas de la mielografia aquestes imatges mostren el conducte raquidi d’una manera més detallada que les radiografies convencionals.

7. Altres proves

Per a cada prova cal tenir en compte un seguit de recomanacions generals i específiques. 

1. Dacriocistografia 
      
   És l’estudi dels conductes i del sac lacrimal dels ulls. Un cop administrades unes gotes de col·liri anestèsic, es fa una canalització del conducte lacrimal amb una agulla de punta rodona i s’injecta el contrast iodat. Al mateix temps es van fent les radiografies per veure si el conducte està obstruït. És un procediment molest però en principi no ha de ser dolorós.
   
   - la vista
   
   
2. Fistulografia 
    
   Una fístula és la comunicació anormal entre aquests òrgans:
   • un òrgan intern i la superfície corporal
   • dos òrgans interns
   • una vena i una artèria

Les fístules poden formar-se en diferents zones del cos i generalment són conseqüència de traumatismes o de cirurgia, però també poden ser resultat d’infeccions o d'inflamacions. La fistulografia és l’estudi radiològic del trajecte d’una fístula mitjançant la injecció de contrast a través de l’orifici anormal produït a la pell. S'estudia com és aquest trajecte i quina longitud té.

• TEGD: trànsit esofagogastroduodenal
• TI: trànsit intestinal
• EO: ènema opac
• CREP: colangiopancreaticografia retrògrada endoscòpica
• UIV: urografia intravenosa
• CUMS: cistouretrografia miccional seriada
• HSPG: histerosalpingografia
• TC: tomografia computada
• RMN: ressonància magnètica nuclear

• Durant la realització de qualsevol prova s’aconsella seguir les indicacions relacionades amb l’acció de respirar (“agafi aire”, “expulsi aire” o “no respiri”) per assegurar-se que la radiografia surti al millor possible.

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 

Respirar

• En moltes de les exploracions és possible que la persona necessiti estar en dejú o fer algun tipus de dieta, abans de la prova o després. Cal seguir les recomanacions específiques per a cada cas. 
• Cal que tingueu en compte la importància de seguir les recomanacions específiques sobre la ingesta d’aigua després de fer les exploracions radiològiques per ajudar a eliminar els contrastos del cos.

   
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Menjar i beure

• Durant l’exploració és molt important mantenir la posició sense moure’s. La realització d’una radiografia amb contrast s’assembla molt a deixar-se fotografiar, per tant, qualsevol moviment pot fer que el resultat final surti malament i s’hagi de repetir. 
• Cal que tingueu en compte que en certes exploracions radiogràfiques és necessari mantenir-se estirat en una posició durant un temps determinat.

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Moure’s i mantenir una postura corporal correcta

• La realització d’una radiografia amb contrast no suposa cap obstacle a l’hora de descansar i dormir. 
• Les exploracions relacionades amb el sistema circulatori (arteriografies o flebografies) i amb el sistema neurològc (mielografies) poden requerir un cert temps de repòs per controlar la zona de punció (en una sala d’observació), que pot oscil·lar entre 6 i 24 hores després de l’exploració.

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Reposar i dormir

• Quan es duen a terme radiografies amb contrast administrat per via oral (per exemple, trànsit esofagogàstric duodenal), cal que tingueu en compte que pot aparèixer restrenyiment i que, per tant, és necessari prendre la quantitat d’aigua recomanada per afavorir l’eliminació fecal. 
• Si es duen a terme radiografies amb contrast administrat per via endovenosa (pielografia, colangiografia endovenosa, etc.), és necessari prendre la quantitat d’aigua recomanada per afavorir-ne l'eliminació per l'orina. 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Eliminar

• Porteu roba còmoda el dia de la prova. 
• Heu de saber que l'exposició continuada a les radiacions o els raigs X pot ser perillosa, ja que les radiacions ionitzants són acumulatives i no s’eliminen. En el cas dels nens, cal assegurar-se que el resultat de la radiació compensa el risc que comporta l'exposició mateixa. 

• Comuniqueu sempre els fàrmacs que es prenguin, tant els prescrits com els de venda lliure, sobretot els antidiabètics orals del tipus biguanides (Dianben), perquè poden augmentar la nefrotoxicitat del contrast iodat. 
• Comuniqueu també sempre les possibles al·lèrgies a medicaments. 
• Feu saber qualsevol discapacitat o dificultat: de visió, d'audició, d'equilibri, de mobilitat, etc. 
• Informeu de la possibilitat d'estar embarassada. 
• Cal que la mare lactant que s’ha de fer una prova radiològica amb contrast iodat consulti si ha de suspendre la lactància durant un període de temps determinat després d'administrar el contrast. 
• El medi de contrast iodat interfereix en la gammagrafia de la tiroide i el tractament amb iode radioactiu, per tant s’aconsella esperar unes vuit setmanes entre l’estudi radiològic amb contrast iodat i la realització de la gammagrafia de la tiroide o el tractament amb iode radioactiu.

   
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Evitar perills i prevenir riscs

• Consulteu qualsevol dubte o preocupació relacionada amb la prova. L'equip de salut està a disposició de les persones per tal d’informar, ajudar i facilitar la realització de les exploracions.

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Comunicar-se i interaccionar socialment

• Gairebé totes les proves permeten dur una vida normal un cop acabades, però també n’hi ha que necessiten repòs i requereixen un dia per recuperar l’activitat normal. 
• És necessari preveure amb temps l’organització de les tasques familiars i laborals.

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Treballar i divertir-se

1. No sempre és necessari fer una radiografia, perquè el diagnòstic de moltes alteracions s’obté a partir del conjunt de símptomes i signes que presenta la persona. Tot i que en molts casos la radiologia ajuda a confirmar l’existència d'una patologia, en molts casos no és imprescindible. 
2. No sempre és necessari enfocar directament la part afectada. Una radiografia aporta una imatge superposada de les estructures internes que s’exploren, per això no sempre s’ha d'enfocar directament la part que fa mal sinó la contrària. 
3. L’ús de les radiacions ionitzants, com les que produeixen els tubs de raigs X, pot ser perillós. Són acumulatives i per tant la realització de qualsevol d’aquestes tècniques ha de servir per obtenir un benefici més gran que el mateix risc d’exposició. S’aconsella que dins d’una sala d’exploracions radiològiques només hi sigui la persona que s’ha de fer l’exploració juntament amb l'equip de salut encarregat. Totes les persones que hi hagi a l’interior de la sala han de tenir mitjans adequats de radioprotecció per protegir les parts del cos més radiosensibles (cristal·lí, tiroide, gònades).