Infermera virtual.com

Les radiografies contrastades són un conjunt de proves que a través dels raigs X permeten obtenir imatges anatòmiques i funcionals del cos humà per facilitar un diagnòstic. A diferència de les radiografies simples, les radiografies contrastades utilitzen unes substàncies anomenades medis de contrast que són opaques als raigs X, és a dir, que no permeten el pas dels raigs X, i que un cop administrades permeten millorar la imatge dels òrgans del cos humà. En general, els medis de contrast s’administren a través de la boca, l’anus, la uretra, i també per via intravenosa o amb una punció directa sobre un òrgan concret.

Els medis de contrast es classifiquen en els tipus següents: Contrastos negatius, 2. Contrastos positius, 3. Doble contrast.

1. Contrastos negatius.
    
   S’anomenen negatius perquè els raigs X els traspassen amb molta facilitat. Normalment s’administren per via rectal o per via oral. Els més freqüents són l’aire, l’oxigen i el diòxid de carboni. S’utilitzen normalment en exploracions del sistema digestiu.
    
2. Contrastos positius.
    
   Són més opacs als raigs X, és a dir, costen més de traspassar (a la radiografia el contrast positiu es veu de color blanc). Possiblement són els més utilitzats. Hi ha diferents medis de contrast positius: 
   • Sulfat de bari. S’utilitza en forma de pólvores barrejades amb aigua. Aquesta suspensió es pot administrar tant per via oral com per via rectal i s’elimina via rectal. El sulfat de bari és molt comú, sobretot en exploracions del sistema digestiu.   
   • Contrast iodat. La composició d’aquest tipus de medi de contrast es basa en el iode. Se’ls anomena hidrosolubles perquè es poden dissoldre en aigua. S'administren per via oral, via venosa, via arterial i també per via rectal, i s’eliminen en primer lloc pels ronyons i en segon lloc pel fetge. Els medis de contrast iodats són els següents:
   • Contrast iodat iònic. Són medis de contrast que tenen càrrega elèctrica i que, per tant, poden influir en altres processos elèctrics de l’organisme, com el ritme cardíac. Normalment s’administren per via intracavitària, és a dir, directament dins una cavitat corporal (per exemple, una articulació) sense entrar al torrent circulatori. Actualment s'usen cada vegada menys.
   • Contrast iodat no iònic. Són medis de contrast que no tenen càrrega elèctrica i que, per tant, provoquen menys reaccions adverses (no desitjables) que els iònics. S'administren per via intravenosa (dins d’una vena), per via intraarterial (dins d’una artèria), per via intracavitària (dins d'una cavitat, com la bufeta de l’orina o la cavitat pleural) i per via uretral (a través de la uretra), mitjançant una sonda que arriba al tracte urinari inferior. Actualment són els més utilitzats.
     
     Quan el contrast s’injecta per via venosa, s'ha d'informar la persona que és possible que noti escalfor al cos, sobretot a la gola i als genitals, que tingui ganes d'orinar i noti un gust metàl·lic a la boca.
3. Doble contrast.  
   
   Algunes vegades s’administra conjuntament un medi de contrast positiu (sulfat de bari o contrast iodat hidrosoluble) amb un medi de contrast negatiu (aire, oxigen). Les imatges obtingudes són les anomenades de doble contrast. La qualitat de les imatges dels òrgans o de les estructures millora notablement.

El 8 de novembre de 1895 el físic alemany Wilhelm Conrad Röntgen va descobrir els raigs X. Immediatament se'n van fer les primeres aplicacions a la medicina amb les radiografies (imatge enregistrada en una placa o pel·lícula fotogràfica a partir de l’exposició d’aquesta pel·lícula als raigs X) i radioscòpies (imatge en temps real que utilitza una font de raigs X i una pantalla fluorescent amb una persona enmig de totes dues).

L’any 1896 es va dur a terme la primera arteriografia (estudi de les artèries) en una mà amputada.

L'any 1910 es van començar a introduir elements per optimitzar les exploracions, com els catèters metàl·lics, que van permetre visualitzar l’úter gràcies a l'administració de sals de iode. Així es va obtenir la primera histerosalpingografia (estudi radiològic de l’úter i les trompes de Fal·lopi). 

El primer medi de contrast iodat soluble en aigua (hidrosoluble) es va utilitzar l’any 1920. Es va descobrir de manera casual gràcies a la sífilis, ja que en aquell temps les persones amb sífilis eren tractades amb iodur de sodi. Aquest iodur es va veure en una radiografia d’abdomen feta a una persona tractada amb aquesta substància. Així es va observar que els ronyons tenien una densitat més gran que la resta dels òrgans del cos: eren més visibles perquè estaven tenyits d'aquest líquid, ja que s’eliminava pels ronyons.
L’any 1929 es van utilitzar medis de contrast iònic per fer les primeres urografies intravenoses (exploració per a la valoració dels ronyons, dels urèters i de la bufeta de l’orina) en éssers humans.

Fins a la dècada dels setanta no van aparèixer els contrastos no iònics, que actualment s’utilitzen per fer gairebé totes les proves.
 
Des de llavors fins ara els medis de contrast han evolucionat fins a aconseguir substàncies que cada cop permeten una millor visualització amb menys efectes secundaris.

Les exploracions radiològiques contrastades estan indicades en situacions en què les radiografies simples no aporten prou informació al diagnòstic i també en exploracions de determinades parts anatòmiques i funcionals que no es podrien veure sense medis de contrast (per exemple, el procés d’eliminació de l’orina a través dels ronyons).

Les radiografies simples aporten informació anatòmica de l’òrgan o estructura que es visualitza (si té la mida adequada, si està duplicat, si en manca alguna part, etc.). Les radiografies amb contrast aporten una informació funcional d'aquest òrgan o estructura, ja que permeten veure com s’omplen o es buiden les cavitats de certes parts del cos, per on s’elimina aquest contrast, i valorar si funcionen correctament.

Hi ha diferents tipus de radiografies contrastades, que es classifiquen segons el sistema o la part del cos objecte d’estudi.

1. Sistema digestiu, 2. Sistema urinari, 3. Sistema reproductor femení, 4. Sistema circulatori, 5. Sistema locomotor, 6. Sistema nerviós, 7. Altres proves

1. Sistema digestiu

Són les exploracions relacionades amb el tub digestiu, amb les vies biliars i amb el pàncrees. Per a cada tipus cal tenir en compte un seguit de recomanacions generals i específiques. 

1.1 Tub digestiu

1. Sialografia    
    
   És l'exploració de les glàndules salivals, tant de les paròtides com de les glàndules submaxil·lars (conductes per on surt la saliva). Està indicada quan se sospita de l'existència de càlculs (pedres) dins d’aquests conductes o quan n'augmenta la mida (d’un costat o de tots dos) per una causa desconeguda.     
    
   Per poder administrar el medi de contrast iodat per aquests conductes abans cal estimular-los amb un producte àcid (normalment s'utilitza la llimona) per augmentar la producció de la saliva i així veure’ls millor. El contrast iodat s’administra mitjançant l’ajuda d’unes petites sondes i catèters flexibles. Avui dia l'ús d’aquesta tècnica radiològica ha disminuït a causa de l’aparició d’altres tècniques, la ressonància magnètica nuclear, ja que permeten valorar totes dues glàndules salivals alhora i són menys agressives tècnicament.
   • glàndules accessòries del tub digestiu
2. Esofagograma     
    
   És l’estudi radiogràfic de l’esòfag (tub que va des de la faringe fins a l’estómac) mitjançant l’administració per via oral de la suspensió de sulfat de bari, que permet valorar-ne la mucosa i la funcionalitat.
   • deglució
3. Trànsit esofagogastroduodenal         
    
   És l’estudi que permet explorar l’aparell digestiu alt: l'esòfag, l'estómac i la primera part de l'intestí prim (duodè). Consisteix a administrar per via oral una preparació de contrast (sulfat de bari) i tot seguit fer radiografies de la zona toràcica i abdominal. Si aquesta prova es fa per indicis de perforació, s’utilitza un altre tipus de contrast, el Gastrografin®, que conté com a principi actiu el amidotrizoat, que és menys irritant. Algunes vegades, per valorar millor l’estómac, es pot administrar aire (substàncies efervescents per via oral) per obtenir imatges de doble contrast (el bari es queda adherit a la paret de l’estómac i el duodè, i gràcies a la distensió del gas es veu amb molta claredat la mida i la forma de l’òrgan estudiat).
   • tub digestiu     
4. Trànsit intestinal      
    
   És l’estudi que explora l’aparell digestiu alt i mitjà: l'esòfag, l'estómac, l'intestí prim (duodè, jejú, ili) i la vàlvula ileocecal. L’exploració consisteix a administrar sulfat de bari en forma de preparació per via oral per explorar sobretot l'intestí prim i fer radiografies durant tot el trajecte del bari (és a dir, la digestió). Així doncs, és una exploració que depèn de la motilitat (moviment) i de la velocitat intestinal.
   

   La duració d’aquesta prova depèn de la motilitat intestinal, tot i que el pas del contrast pels intestins pot durar una bona estona. Si és una situació d’urgència, normalment es duu a terme una tomografia computada.

   • tub digesti
5. Ènema opac     
    
   És l’estudi que facilita l’exploració de l’aparell digestiu terminal o final, especialment tot el còlon (descendent, transvers i ascendent, angle esplènic i angle hepàtic). L’exploració consisteix a administrar un contrast (sulfat de bari) mitjançant un ènema o lavativa que ompli el recte, el còlon i part de l'intestí prim. També es pot introduir aire per via rectal dins del còlon junt amb el sulfat de bari (doble contrast) per tal de visualitzar determinades anomalies que a vegades no es veuen només amb el bari. Un cop l'intestí està ple d'aquest contrast, es fan radiografies seriades de la persona estirada en diverses posicions per obtenir imatges de l'intestí des de diferents perspectives.
   • intestí gros

1.2 Vies biliars

Les vies biliars estan formades per la vesícula biliar (sac en forma de pera que emmagatzema i concentra la bilis produïda pel fetge), el cístic (conducte que permet el pas de la bilis dins i fora de la vesícula biliar) i el colèdoc (conducte que desemboca en el duodè a través de la papil·la de Vater).

- sistema biliar
  

1. Colecistografia oral: és l'estudi de la vesícula biliar amb l'administració per via oral d’un medi de contrast iodat en pastilles que s’elimina pel fetge. Aquest contrast s’emmagatzema a la vesícula biliar juntament amb la bilis, la qual cosa fa que la vesícula sigui opaca als raigs X (és a dir, no permet el pas dels raigs X). El dia anterior a la prova cal controlar la ingesta de greixos en la dieta. Avui dia aquesta exploració tendeix a substituir-se pels ultrasons, tècnica no invasiva i que no irradia. 
2. Colangiografia endovenosa: Permet visualitzar els conductes (colèdoc i cístic) que transporten bilis des del fetge i la vesícula biliar fins al budell prim, mitjançant l’administració d’un contrast iodat per via intravenosa. Es fan radiografies abans i després de l’administració d’aquest contrast, que arriba amb molta rapidesa al fetge i que també s’elimina ràpidament; la manca de contrast en una secció dels conductes biliars indica que el conducte està obstruït. Per tal que la imatge sigui clara, és molt important que els budells estiguin ben nets, per això cal una preparació els dies previs a la prova, que és bàsica per a l’èxit d’aquesta exploració.
3. Colangiografia transhepàtica percutània: aquesta tècnica s’utilitza quan la persona pateix icterícia (augment de la bilirubina a la sang i l’aparició d’un color groguenc a la pell) i els conductes de les vies biliars estan dilatats. Aquesta tècnica es du a terme mitjançant la punció directe del fetge (amb anestèsia local de la zona de punció) amb una agulla llarga i flexible. El medi de contrast iodat s’administra per aquesta agulla i en tot moment es fa sota control fluoroscòpic (imatge radiològica en moviment) per observar com es van omplint els conductes biliars. Un cop omplerts, es retira l’agulla i es fan radiografies seriades de les vies biliars.

1.2.1 Vies biliars /Pàncrees 

1. Colangiopancreaticografia retrògrada endoscòpica (CREP): és un procediment que permet examinar els conductes pancreàtics i biliars. S’anomena retrògrada perquè la introducció del contrast dins de les vies biliars es fa en sentit contrari al de l’eliminació de la bilis.
    
   Durant l’exploració, amb sedació o anestèsia prèvia, s’introdueix un tub d’endoscòpia per la boca (tub òptic que permet la inspecció directa de l’interior d’un conducte o cavitat de l’organisme), passa per l’esòfag i l’estómac fins a arribar a la papil·la de Vater, que és la part del duodè que cobreix l’esfínter d'Oddi (unió del conducte colèdoc amb el conducte pancreàtic) i que controla el pas a l'intestí de la bilis i dels sucs pancreàtics. Amb el tub d’endoscòpia s’introdueix una petita cànula fins a arribar a l’esfínter, per on s'administra el contrast iodat que permet visualitzar les vies biliar i pancreàtica i fer les radiografies necessàries per estudiar el pàncrees i el conducte biliar.
   • bilis 

2. Sistema urinari 

Abans de fer qualsevol radiografia contrastada del sistema urinari cal fer una radiografia simple d’abdomen des de les cúpules diafragmàtiques fins a la símfisi púbica. Això permet valorar la posició normal de totes les estructures i confirmar la preparació correcta de la persona, és a dir, que els budells estan nets i sense residus fecals. Per a cada prova cal tenir en compte un seguit de recomanacions generals i específiques. 
 

1. Pielografia/ Urografia
    
   És l’estudi que permet explorar el funcionament del sistema urinari (ronyons, urèters, bufeta i uretra) mitjançant l’administració de contrast iodat. Hi ha dos tipus de proves: la urografia endovenosa i la urografia retrògrada. 
   • Pielografia/Urografia endovenosa: el contrast iodat s’administra per la punció d’una vena en qualsevol de les dues extremitats superiors. Amb control fluoroscòpic es visualitza el recorregut del contrast iodat per tot el sistema urinari i es fan diverses radiografies. 
   • Urografia retrògrada o ascendent: El contrast s’administra a través d’una sonda vesical, que permet omplir de contrast la bufeta; serveix per veure si s’omplen els urèters, és a dir, si el contrast reflueix. Es fan radiografies de control durant tota l’exploració per veure el trajecte que fa el contrast.
     
     - Sistema urinari
2. Cistouretrografia miccional seriada 
    
   És l’estudi que facilita l’exploració de la bufeta, la part inferior dels urèters, la uretra i la pròstata (en el cas dels homes), abans, durant i després de la micció. S’anomena retrògrada perquè la introducció del contrast dins la bufeta es fa en sentit contrari al de l’eliminació de l’orina.
    
   Consisteix a administrar un contrast directament dins de la bufeta de l’orina amb l’ajuda d’una sonda a través de la uretra. Un cop la bufeta s’ha omplert de contrast, es retira la sonda i es fan radiografies seriades mentre la persona buida la bufeta (d’aquí el nom de miccional).

3. Sistema reproductor femení

Comprèn fonamentalment dues exploracions: histerosalpingografia i vaginografia. Per a cada prova cal tenir en compte un seguit de recomanacions generals i específiques. 
 

1. Histerosalpingografia      
    
   És l’estudi radiològic que s’utilitza per determinar la mida, la forma, la posició i la permeabilitat de l'úter i les trompes de Fal·lopi. L’exploració consisteix a administrar contrast iodat a través d’un catèter que s’introdueix per la vagina. Un cop s’han omplert de contrast les trompes i l'úter (controlat sempre per fluoroscòpia) es fan radiografies seriades de la zona per fer-ne una valoració. Aquest medi de contrast s’elimina per via renal
   
   - sistema reproductor femení 

4. Sistema circulatori

Els vasos sanguinis no es poden visualitzar normalment en les radiografies simples i, per tant, per visualitzar-los cal omplir-los amb medis de contrast radioopacs (que no deixen passar els raigs X).

4.1 Angiografia

Aquest terme es refereix a l’examen radiològic d’estructures vasculars del cos després d'administrar-hi un medi de contrast iodat. Si es tracta d'artèries s'anomena arteriografia i si es tracta de venes s'anomena flebografies o venografies.

També es poden fer estudis d’artèries amb l’administració del contrast a través d’una vena perifèrica, en aquest cas es fa amb la tomografia computada i amb la ressonància magnètica nuclear.

Aquests procediments permeten identificar l’anatomia i els processos patològics dels vasos. Per a cada prova cal tenir en compte un seguit de recomanacions generals i específiques.

- arteries i venes del cos humà 
  

1. Arteriografia     
    
   És l'estudi de les artèries mitjançant l’administració d’un medi de contrast iodat via intraarterial per visualitzar les artèries de qualsevol part del cos. Aquesta exploració es fa amb finalitats diagnòstiques (per identificar un problema o una patologia) i pot anar acompanyada d’una intervenció terapèutica. És a dir, un cop es localitza i s'identifica una lesió, i aprofitant la punció arterial, s’aplica un tractament, per exemple una angioplàstia (dilatació d'una part del vas que s’ha estret), per tal de col·locar una pròtesi intravascular (un stent, un tub petit de malla d’acer dins l’artèria que la manté dilatada) o aturar una hemorràgia interna. Aquestes intervencions radiològiques amb finalitats terapèutiques es coneixen amb el nom de radiologia intervencionista.
      
   La injecció del contrast es pot fer de diferents maneres però una de les més conegudes és l’anomenada tècnica de Seldinger, que consisteix a introduir un catèter dins l’artèria específica que es vol visualitzar i així tenyir de contrast només aquell vas. Normalment per fer aquestes injeccions s’utilitzen uns injectors automàtics (també coneguts com a bombes d’injecció automàtica) que administren el contrast amb la quantitat i la velocitat predeterminada abans de l’exploració.
    
2. Flebografies o venografies    
    
   És l'exploració radiològica que permet explorar les venes del cos humà. L’exploració consisteix a administrar un medi de contrast iodat per punció a la part més distal del cor d’un territori venós. El seguiment d’aquest contrast (mitjançant radioscòpia) per tot el trajecte de tornada al cor permet avaluar els fluxos, la longitud, l’amplitud, les dilatacions i les reduccions de calibre del sistema venós. Actualment se’n limita l’ús amb propòsits diagnòstics a situacions molt específiques, ja que hi ha tècniques més avançades com l’ecografia Doppler o la tomografia axial computada, que donen una millor qualitat d’imatge. Això no obstant, encara són habituals en la realització de cirurgia venosa introvascular (és a dir, aquelles intervencions quirúrgiques que es duen a terme des de l'interior dels vasos amb la introducció prèvia de catèters), o en alguns procediments terapèutics específics.

5. Sistema locomotor

Per a cada prova cal tenir en compte un seguit de recomanacions generals i específiques. 

1. Artrografia      
    
   És la radiografia d’una o diverses articulacions amb l’ajut de medis de contrast, tant positius (medis de contrast iodat) com negatius (aire, gas, oxigen). Quan el medi de contrast utilitzat és gas s’anomena pneumoartrografia. Les articulacions més estudiades per artrografia són el genoll, l'espatlla i el maluc.
    
   Abans de fer l’artrografia s’administra un anestèsic local per poder introduir el contrast (contrast iodat, contrast gasós, o tots dos alhora, i imatges amb doble contrast) dins l’articulació. Es fan radiografies de les estructures dels teixits tous articulars (menisc, lligaments, cartílag articular) plenes de contrast.
    
   La introducció i el desenvolupament de la ressonància magnètica nuclear ha reduït significativament la utilitat de l'artrografia.

6. Sistema nerviós 

Per a cada prova cal tenir en compte un seguit de recomanacions generals i específiques.

1. Mielografia     
    
   És l’estudi de la medul·la espinal, situada a l’interior de la columna vertebral. En aquest estudi es fan radiografies de la columna un cop administrat un medi de contrast iodat hidrosoluble (soluble en aigua) mitjançant una punció a la zona lumbar (punció lumbar). Aquest procediment consisteix a fer una punció en aquesta zona i, un cop s’han tret alguns mil·lilitres de líquid cefaloraquidi (líquid que envolta el cervell i la medul·la espinal), administrar-hi una quantitat equivalent de medi de contrast. Posteriorment es fan unes radiografies de la columna, s’observa com el contrast iodat ha envoltat la medul·la i es valora si hi ha anomalies. Actualment és molt freqüent combinar aquestes proves amb altres exploracions, com la TC (tomografia computada). És a dir, un cop acabat l’estudi radiogràfic de la mielografia, i aprofitant el contrast introduït dins la medul·la, es fa una tomografia computada per completar-ne l’estudi.  
    
   La tomografia computada és una exploració radiològica que utilitza una combinació de tecnologies de raigs X i computadores. El tub de raigs X gira al voltant de la persona per obtenir múltiples imatges del cos. En el cas de la mielografia aquestes imatges mostren el conducte raquidi d’una manera més detallada que les radiografies convencionals.

7. Altres proves

Per a cada prova cal tenir en compte un seguit de recomanacions generals i específiques. 

1. Dacriocistografia 
      
   És l’estudi dels conductes i del sac lacrimal dels ulls. Un cop administrades unes gotes de col·liri anestèsic, es fa una canalització del conducte lacrimal amb una agulla de punta rodona i s’injecta el contrast iodat. Al mateix temps es van fent les radiografies per veure si el conducte està obstruït. És un procediment molest però en principi no ha de ser dolorós.
   
   - la vista
   
   
2. Fistulografia 
    
   Una fístula és la comunicació anormal entre aquests òrgans:
   • un òrgan intern i la superfície corporal
   • dos òrgans interns
   • una vena i una artèria

Les fístules poden formar-se en diferents zones del cos i generalment són conseqüència de traumatismes o de cirurgia, però també poden ser resultat d’infeccions o d'inflamacions. La fistulografia és l’estudi radiològic del trajecte d’una fístula mitjançant la injecció de contrast a través de l’orifici anormal produït a la pell. S'estudia com és aquest trajecte i quina longitud té.

• TEGD: trànsit esofagogastroduodenal
• TI: trànsit intestinal
• EO: ènema opac
• CREP: colangiopancreaticografia retrògrada endoscòpica
• UIV: urografia intravenosa
• CUMS: cistouretrografia miccional seriada
• HSPG: histerosalpingografia
• TC: tomografia computada
• RMN: ressonància magnètica nuclear