Infermera virtual.com

L’estructura i la funció del cos humà més directament relacionada amb aquesta malaltia és la del sistema nerviós.

- Sistema nerviós

La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, de necessitats característiques, i capaç d’actuar deliberadament per assolir les fites que es proposa, d’assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida i del seu propi benestar, i de relacionar-se amb si mateix i amb el seu ambient en la direcció que ha escollit.

La idea de ser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual, totes les quals experimenten processos de desenvolupament, i s’influencien mútuament. Cadascuna de les dimensions en què es descriu la persona es troba en relació permanent i simultània amb les altres, formant un tot en el qual cap de les quatre es pot reduir o subordinar a una altra, ni pot ser considerada de forma aïllada. Per tant, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les seves quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients i d’altres, per contra, són controlats o intencionats. 

Tenint sempre en ment aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, es poden estudiar aïlladament les modificacions o alteracions d’alguns dels processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) en diverses situacions.

Els signes i símptomes que estan associats a l’esquizofrènia tenen relació amb alteracions del pensament, la conducta, la sensopercepció (consciència d’un mateix i de l’entorn segons la informació dels sentits), l’afectivitat i les relacions interpersonals. Són, doncs, alteracions que poden modificar el pensament i provocar idees que s’escapen de la realitat, i fan canviar la conducta habitual de la persona. Es poden presentar al·lucinacions així com una percepció de l’entorn distorsionada. L’esquizofrènia també es pot manifestar amb canvis en l’estat d’ànim i en les relacions d’afecte habitual amb les persones properes, així com en les relacions que la persona mantenia prèviament amb d’altres persones.

L’inici del trastorn és progressiu i es pot trigar mesos a identificar els canvis que es produeixen en la persona. És important detectar-los tan aviat com sigui possible.

1. Signes i símptomes (positius i negatius)
2. Curs de la malaltia (fases)

Tot i que cal tenir en compte que aquests signes i símptomes no són totalment específics de l’esquizofrènia (poden aparèixer també en d’altres trastorns psicòtics o constituir reaccions transitòries provocades pel consum d’alcohol o d’altres drogues, o per fets estressants), la seva aparició, juntament amb altres manifestacions, és un indicador clau per al diagnòstic de la malaltia. A més, els símptomes i signes són diversos, i no totes les persones afectades tenen els mateixos ni amb la mateixa intensitat i, fins i tot, poden variar a través del temps en una mateixa persona. 

Aquests signes i símptomes, conseqüència de les alteracions del pensament, de la sensopercepció, de la conducta, de l’afectivitat, del llenguatge i de la comunicació, que provoca la malaltia, es divideixen en dues categories: positius i negatius. Aquesta categorització dels signes i símptomes serveix per discriminar aquelles manifestacions que la persona amb esquizofrènia té o experimenta i que les persones que no pateixen la malaltia no solen tenir (signes i símptomes positius) d’aquelles altres manifestacions que deixa de tenir o experimentar i que les persones que no tenen la malaltia tenen quotidianament (signes i símptomes negatius).

El diagnòstic d’esquizofrènia es fa per mitjà d’una avaluació biogràfica de la persona afectada i de la seva simptomatologia clínica. Per a l'elaboració de l’historial clínic es recull informació extensa referida a la persona, a la seva família (antecedents familiars) i al mitja en què viu (entorn social). La família i altres persones properes poden ajudar a completar la informació i les dades sobre els signes i els símptomes del trastorn. Per poder fer el diagnòstic de la malaltia i diferenciar-lo d’altres trastorns mentals, és rellevant recollir en l'historial els aspectes relacionats amb l'estil de vida i els hàbits de salut de la persona. Juntament amb l’observació i la valoració clínica obtinguda pels professionals especialistes al llarg de les entrevistes clíniques, s’utilitzen qüestionaris diagnòstics (tests) que faciliten informació sobre l’estat de salut mental de la persona.

Encara que en sentit estricte no s'han identificat símptomes específics i exclusius de l'esquizofrènia, certs fenòmens psicopatològics, que solen presentar-se associats entre si, tenen una significació especial per al seu diagnòstic. Seguint els criteris del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-IV, que és la sigla del nom en anglès: Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, de l’Associació Americana de Psiquiatria), aquests fenòmens són:

1. Símptomes característics: La coincidència, com a mínim, de dos dels símptomes següents, cadascun dels quals amb una durada significativa d’un mínim d’un mes:  
   • Idees delirants
   • Al·lucinacions
   • Llenguatge desorganitzat
   • Comportament exageradament desorganitzat (inapropiat) o catatònic (conducta motora totalment inhibida)
   • Símptomes negatius, com aplanament afectiu (dificultat per expressar sentiments i emocions), alògia (empobriment del llenguatge) o abúlia (manca de voluntat o de desig de fer les tasques quotidianes o necessàries).
2. Disfunció sociolaboral: Una o més àrees importants de l’activitat social, com ara la feina, les relacions interpersonals o la cura d’un mateix, estan clarament per sota del nivell previ al trastorn, durant la major part del temps. Quan l’inici és en la infància o l’adolescència, la persona no aconsegueix el nivell esperat de rendiment interpersonal, acadèmic o laboral.
3. Durada: Persistència de signes continus de l’alteració durant sis mesos com a mínim.
4. Haver descartat:
   • El fet que el trastorn estigui ocasionat pels efectes fisiològics directes del consum de determinades substàncies, com per exemple alguna droga o algun medicament.
   • La presència malaltia orgànica (és a dir, no mental) o d’un trastorn generalitzat del desenvolupament, cas en què el diagnòstic addicional d’esquizofrènia només es confirmarà si les idees delirants o les al·lucinacions també es mantenen durant almenys un mes (o menys si s'han tractat amb èxit).

Normalment s’afegeix a l’estudi diagnòstic una valoració general de l’estat de salut, amb la sol·licitud de proves analítiques de sang i d’orina, i de neuroimatge, com un electroencefalograma (EEG), una tomografia computada (TC) cranial, o una ressonància magnètica (RM) cerebral.

Per tal que la persona afectada per una esquizofrènia porti una vida el més normal possible i assoleixi un nivell òptim d’autonomia i d’independència en la cura d’ella mateixa, és imprescindible que accepti la malaltia i s’impliqui activament en el control de la seva salut.

Per això és important:

1. Disposar d’informació; 2. Construir una relació de confiança; 3. Ser un element actiu; 4. Mantenir el tractament; 5. Mantenir un bon estat de salut; 6. Vincular-se a fundacions i associacions de salut mental, i a Grups d’Ajuda Mútua (GAM); 7. Considerar els possibles beneficis de les teràpies complementàries; 8. Gestionar els certificats de disminució i minusvalidesa; 9. Les prestacions econòmiques.

2. Construir una relació de confiança

• 2.1 Amb l’equip de professionals que fan el control de l’evolució de la malaltia, per poder rebre l’ajuda necessària en cada moment del procés terapèutic.
  
  Recomanacions:
  • Confiar en les indicacions de l’equip de professionals.
  • Explicar les inquietuds, els temors, les sensacions i emocions envers l’atenció rebuda.
  • Fer ús de la veritat.
• 2.2 Amb la família i l’entorn.  L’evolució de la malaltia sempre és millor si la persona disposa de suport social i d’un clima familiar favorable. Les relacions cordials i de recolzament entre els diferents membres de la família faciliten una millor evolució de la malaltia. S’ha de tenir en compte que els familiars de la persona afectada per esquizofrènia també necessitaran ajut i recolzament per part de l’equip de professionals.

3. Ser un element actiu, és a dir, participar juntament amb l’equip de professionals en la presa de decisions per trobar l’ajuda necessària més adient en cada moment.

4. Mantenir el tractament farmacològic pautat i les teràpies psicosocials acordades en el pla terapèutic en tot moment, sigui quin sigui el moment evolutiu de la malaltia.

La persona afectada per una esquizofrènia s’ha de responsabilitzar del seu tractament farmacològic. És aconsellable que un familiar també hi participi, de cara a poder col·laborar si cal en l’organització i l’administració dels diferents fàrmacs.

Recomanacions:

• Cal organitzar la medicació de manera que sigui fàcil prendre-se-la correctament i en el moment adequat. S’ha de tenir en un lloc accessible i utilitzar petites estratègies per evitar els oblits, com per exemple posar-se l’alarma del mòbil per a les preses de primera hora del matí, deixar-se la presa preparada a la tauleta de nit per no haver-se de llevar i poder descansar correctament, o fer servir un pastiller diari o setmanal.
• Incorporar la presa de medicació en les activitats de cada dia també és una manera de reduir els oblits. Per exemple, fer coincidir la presa del matí amb l’esmorzar. També pot ajudar deixar-la en un lloc visible.
• Buscar ajuda i suport externs de familiars, de cuidadors professionals, d’amics, etc.
• Cal saber fins quin dia es disposa de medicació, tenir receptes a casa per poder anar a la farmàcia en qualsevol moment, demanar hora per anar a buscar receptes amb temps, i no esperar a quedar-se sense medicació a casa. No s’aconsella acumular un excés de medicació. Cal revisar periòdicament la data de caducitat dels fàrmacs.

5. Mantenir un bon estat de salut. S’ha de fer una alimentació saludable, activitat física i exercici físic adequats als problemes de salut derivats dels efectes secundaris del tractament farmacològic, com l’obesitat o la hipertensió arterial, reposar i dormir correctament, reduir l’estrès i fer activitats d’oci.

Recomanacions:

• No s’han de consumir tòxics, ja que poden empitjorar els símptomes de la malaltia i ser desencadenants d’una recaiguda.
• Deixar de fumar millora la capacitat respiratòria i fa sentir millor la persona amb ella mateixa. Es pot demanar assessorament a la infermera de salut mental, que pot ajudar a anar reduint el consum de tabac. Deixar-ho completament no sempre és possible, però ja és un gran guany poder reduir el nombre de cigarretes per dia.
• Menjar sa i evitar el sedentarisme contribuirà a guanyar benestar físic i a la vegada psicològic. Això fa sentir-se millor amb un mateix i repercuteix positivament en l’autoestima.

7. Considerar els possibles beneficis de les teràpies complementàries, que poden ser una ajuda per a la millora i el control de la salut, tant per a les persones amb un trastorn mental, com ara l’esquizofrènia, com per a les seves famílies. Les teràpies complementàries no curen l’esquizofrènia, sinó que ajuden a alleugerir o reduir els efectes secundaris de la malaltia o dels tractaments. És important consultar l’equip terapèutic de salut mental i resoldre els dubtes sobre l’ús d’aquestes teràpies conjuntament amb els tractaments pautats.

8. Gestionar els certificats de disminució i minusvalidesa. Les persones amb alguna malaltia crònica poden presentar una disminució de la capacitat per fer les activitats de la vida diària. El certificat de disminució, que a Espanya concedeix el departament de serveis socials de cada comunitat autònoma, és un document que expressa en tants per cent el grau de limitació o disminució que té cada persona per desenvolupar qualsevol activitat de la vida diària. Es valoren la discapacitat que té la persona i també els factors socials complementaris, com ara l’entorn familiar o la situació laboral, educativa i cultural, que si no són els adequats poden dificultar la integració de la persona. A partir d’un grau de disminució igual o superior a un 33 %, l’administració posa a disposició de la persona un conjunt de recursos dirigits a millorar la seva qualitat de vida. Com a exemple de recursos, hi ha les deduccions en la declaració de renda, els beneficis per a les empreses que contractin persones amb un certificat de disminució o les ajudes per a l’adquisició d’habitatges de protecció oficial. Per a més informació o per a la gestió del certificat de disminució, cal adreçar-se al professional de treball social del centre sanitari, que és qui pot orientar millor la gestió a fer; un altre possible recurs és el departament de serveis socials de l’ajuntament corresponent al lloc de residència.

9. Les prestacions econòmiques. Hi ha diverses prestacions per incapacitat i prestacions a favor de familiars.

Els diferents tipus d’incapacitat i les prestacions relacionades són:

• Incapacitat permanent parcial per a la professió habitual: Ocasiona al treballador una disminució igual o superior al 33 % en el seu rendiment, sense impedir que pugui fer les tasques fonamentals de la seva professió habitual.
• Incapacitat permanent total per a la professió habitual: Inhabilita el treballador per al desenvolupament de totes les tasques, o de les fonamentals, de la professió habitual; el treballador, però, pot fer una altra feina.
• Incapacitat permanent absoluta per a tot tipus de treball: Inhabilita completament el treballador per a qualsevol professió. Equival al 100 % de la base reguladora.
• Gran invalidesa: El treballador presenta una incapacitat permanent i, com a conseqüència de pèrdues anatòmiques o funcionals, necessita l’assistència d’una altra persona per a les activitats més essencials de la vida diària, com vestir-se, desplaçar-se o menjar. Permet una prestació del 100 % de la base reguladora, incrementada en un 50 % destinat a remunerar a la persona cuidadora.
• Pensió no contributiva d’invalidesa: Prestació per a persones que no poden acollir-se al sistema contributiu de pensions (les anteriorment descrites). S’adreça a persones d’entre 18 i 65 anys amb un reconeixement de disminució permanent igual o superior al 65 % de caràcter físic, psíquic o sensorial, sense recursos econòmics suficients. Quan la persona té un grau de discapacitat igual o superior al 75 % i se li reconeix l’ajuda d’una tercera persona, la prestació s’incrementa en un 50 %.

 
Les prestacions a favor de familiars:

• Prestació per fill a càrrec: Assignació econòmica que es lliura per cobrir una situació de necessitat o d’excés de despeses a causa d’haver-se de fer càrrec d’una persona amb incapacitat.

Per a més informació, es pot consultar l’apartat de Benestar Social i Família del lloc web de la Generalitat de Catalunya:

• Persones amb dependència 
• Persones amb discapacitat 
• Persones amb malatia mental 

- Seguretat social. Pensions

1. L'esquizofrènia en la infància, 2. L'esquizofrènia en l'adolescència, 3. L'esquizofrènia en l'adultesa, 4. L'esquizofrènia en la vellesa

1. L'esquizofrènia en la infància

Durant la infància és molt difícil el diagnòstic de l’esquizofrènia, ja que abans dels 5 anys l’esquizofrènia té trets comuns amb l’autisme, la qual cosa fa difícil fer un diagnòstic diferencial entre els dos trastorns. Els símptomes que poden detectar-se en aquesta etapa tenen a veure amb la relació que l’infant té amb l’exterior (inhibició i aïllament, el nen es troba en el seu propi món) i només amb el pas del temps seran més clars els signes i símptomes específics de l’esquizofrènia, que no difereixen gaire als de l’esquizofrènia en l’adult.

L’aparició d’una malaltia com l’esquizofrènia en un infant provoca en els pares un estat emocional que acostuma a manifestar-se seguint les etapes típiques del dol, és a dir, negació, enuig, regateig, aflicció i acceptació final. És molt important que arribin a l’etapa final i que acceptin la malaltia del fill com una cosa que formarà part de la seva vida  i, per tant, que necessiten informar-se i adquirir els coneixements necessaris per ajudar el menut a conviure-hi i a arribar a tenir el màxim d’autonomia possible. A Catalunya, tota aquesta informació, ajut i suport es poden rebre en els centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) de referència.

A més de les necessitats específiques generades per l’esquizofrènia, sempre cal tenir en compte les característiques específiques dels nens, i les demandes i els requeriments de salut propis d’aquesta etapa del cicle vital.

Infància, consells de salut

2. L'esquizofrènia en l'adolescència 

L’adolescència és l’etapa de la vida en què hi ha una major incidència en l’aparició de l’esquizofrènia, sobretot en els darrers anys d’aquest període, a causa dels diversos factors típics d’aquesta etapa, com ara els canvis hormonals, neurològics i immunitaris, que, afegits als canvis psicològics i socials, fan que l’adolescent sigui especialment vulnerable.

Entre els 16 i els 25 anys acostumen a presentar-se els primers signes de la malaltia (etapa prodròmica) i apareixen els primers canvis:

• En la conducta, com ara aïllament, deteriorament escolar o laboral, abandonament de la higiene personal.
• En l’estat d’ànim, com ara irritabilitat o depressió.
• En els processos de pensament, com ara dificultat en l’atenció i la concentració, confusió o suspicàcia.
• Físics, com alteracions del son, de la gana, disminució de l’energia o interès sorprenent per temes esotèrics o estranys, que no havien interessat en èpoques anteriors.

Aquests canvis es produeixen generalment de forma gradual i, per tant, difícil d’identificar, tant per al noi o la noia com per als que els envolten.

En aquest període, en el qual l’adolescent passa la major part del temps a l’escola o l’institut, cal que els pares i els familiars més propers mantinguin una especial atenció i contacte amb el centre (entrevistes i seguiments amb el tutor), per tal de copsar al més aviat possible l’aparició de qualsevol senyal d’alerta.

La utilització descontrolada en els adolescents de les noves tecnologies (ordinadors, Internet, videojocs, etc.) pot ser un element desestabilitzador, ja que afavoreixen la desconnexió del món real i propicien l’aïllament. Per això, és molt recomanable que la família i l’escola treballin conjuntament per promocionar l’ús saludable d’Internet, les xarxes socials i, en general, de totes les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).

Aquesta és una etapa del cicle vital en la qual les habilitats socials estan en ple procés de desenvolupament, en la qual es cerca la immediatesa en el benestar i en la resolució de conflictes, i en la qual es busquen ajudes i suports externs, molt sovint en el grup d’iguals. Totes aquestes circumstàncies constitueixen també factors de risc, ja que aquest context afavoreix l’ús de drogues i substàncies estimuladores o desinhibidores, com l’alcohol, la cocaïna, les amfetamines i el cànnabis (elements tots ells que poden desequilibrar l’estat mental).

A més de les necessitats especifiques generades per l’esquizofrènia, sempre cal tenir en compte les característiques específiques dels adolescents, i les demandes i els requeriments de salut propis d’aquesta etapa del cicle vital.

Adolescència, consells de salut

3. L'esquizofrènia en l'adultesa

En l’adultesa les possibilitats de que es desenvolupi una esquizofrènia són menors que en l’etapa de l’adolescència, però no és impossible. En aquesta etapa del cicle vital, les ruptures, els canvis en els rols socials (separacions, mort de familiars, etc.) o els canvis en l’entorn laboral poden propiciar i generar un major estrès, cosa que pot provocar, en persones vulnerables, que es desenvolupi la malaltia també en aquesta etapa de la vida.

L’ús o l’abús de substàncies psicoactives i drogues (alcohol, cànnabis, cocaïna, etc.) poden ser desencadenants d’un procés de psicosi en qualsevol època de la vida i, per tant, també de l’esquizofrènia.

En el cas que la persona faci anys que la pateix, generalment en l’adultesa l’esquizofrènia té un millor maneig, perquè tant la persona afectada com la família han aprés a conviure amb la simptomatologia negativa i a identificar la fase prodròmica.

És en aquesta etapa de la vida en la qual la persona desenvolupa la seva vida social i familiar, i assumeix la major part de les seves responsabilitats i rols. Patir esquizofrènia pot fer que aquests rols i responsabilitats no s’exerceixin amb normalitat, alhora que es poden veure reduïdes les possibilitats de prosseguir el desenvolupament personal, social i professional propi d’aquesta època de la vida. Tot això fa que el suport que la persona adulta pot rebre en els llocs d’atenció específics pugui ser-li molt útil per tal que desenvolupi al màxim les seves habilitats socials.

A més de les necessitats especifiques generades per l’esquizofrènia, sempre cal tenir en compte les característiques específiques de l’adultesa, i les demandes i els requeriments de salut propis d’aquesta etapa del cicle vital.

Adultesa, consells de salut

4. L'esquizofrènia en la vellesa

El desenvolupament d’una esquizofrènia en la vellesa és força improbable. La situació més habitual en aquesta etapa vital és que la malaltia hagi estat un procés que ha acompanyat la trajectòria de la vida de la persona des de fa anys i que, per aquest motiu, es pugui trobar ara més aïllada o, fins i tot, sola. Els familiars que més de prop segueixen l’acompanyament en altres etapes del cicle vital solen ser els pares, que en aquesta època ja no hi són. És un moment en què cobra gran importància la vinculació social, al veïnat, al centre de salut i en què cal potenciar els recursos de la xarxa social del seu entorn.

En la vellesa cal mantenir l’atenció en els punts que fan referència al seguiment del tractament, amb especial atenció al manteniment dels hàbits personals d’higiene, d’alimentació i de vigilància de la salut. El risc de patir malalties i incapacitats que acompanya aquesta etapa vital s’incrementa amb la vulnerabilitat afegida que suposa un mal control de la esquizofrènia.

D’altra banda, en aquesta etapa de la vida solen aparèixer els dèficits cognitius, que es manifesten amb pèrdua de memòria, dificultat de concentració, etc. Si, a més, la persona gran pateix esquizofrènia, és molt necessari, per poder garantir la seva vinculació al sistema de salut, poder comptar amb el recurs del pla de servei individualitzat (PSI).

A més de les necessitats especifiques generades per l’esquizofrènia, sempre cal tenir en compte les característiques específiques de la vellesa, i les demandes i els requeriments de salut propis d’aquesta etapa del cicle vital.
 
Vellesa, consells de salut 

Les persones afectades per una esquizofrènia tenen un major risc de tenir altres problemes de salut, alguns dels quals relacionats amb el tractament i d’altres deguts als estils de vida no saludables, com els hàbits alimentaris inadequats, el sedentarisme o el consum de substàncies com l’alcohol i el tabac.

Per tant, cal ser conscient que determinats tractaments farmacològics contribueixen, amb els seus efectes no desitjats, a incrementar els problemes de salut.

En primer lloc el desenvolupament de la síndrome metabòlica associada als neurolèptics atípics, que provoca 1. Obesitat, 2. Diabetis tipus II, 3. Dislipèmia (increment del colesterol LDL, també anomenat colesterol dolent, i del nivell de triglicèrids a la sang) 4. Malalties cardiovasculars.

D’altra banda, un dels efectes no desitjats d’aquests fàrmacs és un increment de la prolactina, que provoca dificultats i/o alteracions sexuals com la 5. Disfunció erèctil. Aquesta alteració en la sexualitat podria comportar que la persona deixés de prendre la medicació, amb el conseqüent risc d’una possible recaiguda.

A més, alguns dels signes i símptomes de la síndrome descrita es poden desenvolupar o agreujar per l’existència d’hàbits de vida no saludables.

1. Obesitat.

A més de poder formar part de la síndrome metabòlica (possible efecte advers del tractament farmacològic amb neurolèptics), l’obesitat també pot ser conseqüència d’una alimentació poc equilibrada. Tant en un cas com en l’altre és essencial seguir:

• Les recomanacions davant l’obesitat.
• Les recomanacions generals per a una alimentació saludable.
• Les recomanacions davant l’obesitat en la infància i l’adolescència.
• Les recomanacions en l’activitat física davant l’obesitat.

2. Diabetis tipus II.

A més de poder formar part de la síndrome metabòlica (possible efecte advers del tractament farmacològic amb neurolèptics), la diabetis tipus II pot veure’s afavorida per la presència d’obesitat. En aquest sentit és essencial seguir les recomanacions per a les persones amb diabetis.

3. Dislipèmia.

La dislipèmia es manifesta per l’increment del colesterol LDL o colesterol dolent i del nivell de triglicèrids a la sang. A més de poder formar part de la síndrome metabòlica (possible efecte advers del tractament farmacològic amb neurolèptics), la dislipèmia pot ser conseqüència, totalment o parcialment, de l’obesitat i d’una alimentació poc saludable. Es recomana seguir les pautes per a una alimentació saludable.

4. Malalties cardiovasculars.

Els estudis recents indiquen que la incidència de les malalties cardiovasculars en les persones que tenen esquizofrènia és el doble que en la població general. Aquest increment es pot relacionar, d’una banda, amb la síndrome metabòlica associada als neurolèptics atípics i, de l’altra, també pot ser una conseqüència d’hàbits no saludables, com una mala alimentació, la manca d’exercici físic i el tabaquisme (addicció crònica al tabac), fortament implantat en aquestes persones.

En aquest sentit és essencial seguir:

• Les recomanacions generals per a una alimentació saludable.
• Les recomanacions en l’activitat física davant els problemes cardiovasculars.
• Les recomanacions per a les persones fumadores.
• Els controls periòdics i programats per l’equip d’atenció primària.

5. Disfunció erèctil

La disfunció erèctil és una disfunció sexual masculina. Succeeix quan apareixen dificultats per aconseguir o mantenir l’erecció del penis.

És recomanable abordar aquesta situació a la consulta amb el professional de la salut. Sovint, és un tema del qual s’és reaci a parlar, fet que ocasiona una preocupació sobrefegida. En aquest cas, el diàleg i la col·laboració amb la parella faran que la situació sigui més suportable. Pot ser d’especial utilitat incorporar estratègies de massatges i jocs previs, que podrien ajudar a augmentar la resposta erèctil en el penis de l’home.

És aconsellable mantenir uns hàbits de vida saludables per millorar aquesta disfunció: deixar de fumar, no prendre begudes alcohòliques, no prendre medicaments sense prescripció, realitzar exercici físic i procurar obtenir un descans reparador.

1. Viatjar
2. Embaràs 
3. Activitat laboral

1. Viatjar

Igual que succeeix amb les persones amb d’altres problemes de salut, la persona amb esquizofrènia pot viatjar quan estigui en fase de recuperació, sempre que, igual que en qualsevol altra situació de la malaltia, prengui les precaucions necessàries.

En primer lloc, cal assegurar que es disposa de la farmaciola necessària. Si el viatge és de curta durada, cal preparar el tractament farmacològic indicat per als dies que perduri el viatge, per tal de garantir que es tindrà medicació suficient. És aconsellable portar sempre medicació per a alguns dies més dels previstos, en previsió de retards en el viatge de tornada, encara que hi pot haver problemes per entrar en un altre país si la quantitat de medicació és excessiva o si no es té la recepta corresponent. Segons l’acord vigent en els països europeus, una persona està autoritzada a portar medicaments per a tres mesos.

Els medicaments s’han de dur a l’equipatge de mà i no en les maletes que s’hagi de facturar, i han d’anar sempre en els seus envasos originals, on estaran més ben protegits de la humitat i de la llum. No obstant això, si es porten diversos envasos del mateix medicament, és prudent repartir-los entre l’equipatge de mà i el facturat. S'han d’evitar els pastillers, ja que, a diferència dels envasos originals, no porten el nom ni el prospecte dels medicaments que contenen i no són idonis per conservar-los en bon estat. A més, provoquen moltes suspicàcies en els funcionaris de duanes i es pot donar el cas que siguin requisats amb tot el seu contingut. Per evitar incidències també es recomana portar un informe mèdic on constin els medicaments prescrits i les dosis. No cal que sigui un informe mèdic oficial, però ha de ser un informe signat pel metge prescriptor d’aquests medicaments (un metge psiquiatre).

Si el viatge és de llarga durada, és preferible evitar portar un excés de medicació: s’ha de preparar una farmaciola tal com s’indica per a viatges curts i després, si és possible, aconseguir la medicació necessària en el lloc de destinació. Per a això, caldrà obtenir una recepta reglada del centre de salut on consti tota la medicació prescrita, les dades identificatives de la persona que la pren, i les del centre especialitzat i el facultatiu prescriptor. Això ajudarà a aclarir qualsevol dubte en el cas que calgui acudir a un centre de salut o a les farmàcies expedidores del lloc de destí.

Tota persona que tingui un problema de salut crònic, com és el cas de l’esquizofrènia, és important que segueixi un conjunt de mesures per viatjar de forma segura i saludable.

Viatjar i tenir un problema de salut crònic

2. Embaràs

Per a qualsevol dona, quedar-se embarassada en un moment adequat és primordial. Per això, és molt important que les dones amb esquizofrènia i amb vida sexual activa, primer, facin servir el mètode anticonceptiu més adequat a les seves característiques i, segon, sempre d’acord amb el seu equip de salut, verifiquin els avantatges i els inconvenients d’un embaràs, així com el moment més adient per aquest embaràs.

Si la dona amb esquizofrènia planteja el desig de quedar-se embarassada, és imprescindible que l’equip terapèutic i els professionals, en col·laboració amb la persona afectada, dissenyin les estratègies més adients per a ella i per al futur nadó, i assegurin un seguiment personalitzat.

En el cas d’un possible embaràs, cal tenir en compte que és molt important, tant per a la mare com per al fetus, portar un bon control terapèutic abans i durant l’embaràs, i després del part. Això vol dir que l’equip terapèutic haurà de valorar la relació risc-benefici de deixar o fer canvis en la medicació antipsicòtica. Els canvis en la medicació no controlats pels professionals incrementen el risc que el fill pateixi esquizofrènia, dada que forma part de la informació que l’equip terapèutic haurà de donar a la dona per tal que pugui prendre una decisió informada.

El període de risc màxim per a la dona és el puerperi. Durant l’embaràs, disminueixen els símptomes de malalties com l’esquizofrènia, però s’agreugen en el puerperi, de manera que augmenta el risc de patir depressió puerperal. Per això és essencial intensificar el control i el seguiment de la gestant amb esquizofrènia, per la qual cosa és important que hi hagi una comunicació fluïda entre l’equip obstètric i l’equip de salut mental, que pot evitar descompensacions de la malaltia i que afavorirà un bon control de la situació de salut.

Es recomana tenir en compte i ajustar a les necessitats de salut de cada persona els consells per a un embaràs i part saludables.

Embaràs, consells de salut
Part, consells de salut

3. Activitat laboral

És important, en la mesura que es pugui, que les persones amb esquizofrènia, un cop superada la fase d’agudització o de recaiguda, continuïn amb una vida normal el més aviat possible. En molts casos poden continuar fent la seva feina habitual, depenent del tipus de tractament farmacològic que rebin i del tipus de feina que facin; per tant, si això és possible, continuar amb l’activitat laboral és la millor opció per a la recuperació de la persona que pateix aquest trastorn.

Podria donar-se el cas que, pel tipus de feina prèvia, es faci necessari disminuir el ritme d’exigència laboral, reduir la jornada o sol·licitar un canvi de lloc de treball. Si aquestes opcions no fossin possibles, la persona afectada pot cercar, dins la xarxa d’atenció a la salut mental, equips que treballin la rehabilitació psicosocial i facin recolzament a la inserció laboral.

És molt important fomentar els factors i les conductes de protecció i, sempre amb la participació activa de la persona afectada i del seu entorn familiar i social, promocionar la seva autonomia i la seva responsabilitat davant de la situació de salut.

Factors i conductes de protecció relacionats amb: 1. L’aparició de la malaltia; 2. El control de complicacions o problemes de salut; 3. L’evolució i el tractament de la malaltia.

1. Relacionats amb l’aparició de la malaltia

Al marge dels factors genètics lligats al desenvolupament de l’esquizofrènia, que són inevitables i immodificables, hi ha un seguit de conductes protectores encaminades a treballar sobre els factors desencadenants (com el consum de drogues o els factors estressants) de la malaltia i que n’eviten o n’endarrereixen l’aparició.

Aquestes conductes tenen a veure amb la prevenció de l’ús indiscriminat de les tècniques de la informació i la comunicació (TIC), i de l’ús de substàncies tòxiques com el cànnabis, l’alcohol, etc., així com amb un bon entrenament per a la gestió de les situacions d’estrès i de feina per augmentar la resiliència.

En el desenvolupament d’aquests factors protectors, tenen un paper essencial la família i l’escola, en el cas dels nens i adolescents. Davant d’una situació de sospita de risc, és aconsellable i adient una consulta amb l’equip de salut d’atenció primària (metge o infermera), que podrà explorar i valorar amb més profunditat la situació i intervenir de forma precoç.

2. Relacionats amb el control de complicacions o problemes de salut

Entre els factors i conductes de protecció relacionats amb el control de complicacions o problemes de salut, és important:

• Estar en contacte amb l’equip de salut primària per tal de programar periòdicament analítiques de sang per tal de controlar la glucèmia, el colesterol o bé si hi ha alguna alteració hormonal, per exemple, en la prolactina.
• Controlar regularment la pressió arterial i el pes per prevenir l’aparició de malalties cardiovasculars.
• Fer-se un electrocardiograma (ECG) cada any.
• Fer revisions odontològiques, oftalmològiques i ginecològiques anualment.
• Disposar d’una xarxa de recursos estable i identificada, és a dir, tenir un equip de salut de confiança i proper al qual poder consultar dubtes o problemes que sorgeixin en el dia a dia. Això augmenta la confiança de la persona amb malaltia mental i la promoció en l’autocura.
• Tenir un entorn familiar, escolar i laboral estable que doni suport a la persona, que augmenti la seva confiança, la seva autonomia i la seva responsabilitat en el control de la malaltia.
• Utilitzar fonts d’informació i coneixement acreditades i disponibles que permetin prendre decisions adaptades a les necessitats de cada persona, controlar la malaltia i millorar la qualitat de vida.

3. Relacionats amb l’evolució i el tractament de la malaltia

L’element protector més destacat és, sens dubte, la implicació familiar en el tractament i el control de la situació de salut del malalt. El coneixement adient de la malaltia i el seu suport a la persona afectada són fonamentals per a un bon curs de la malaltia. Per això és important la incorporació i l’assistència de la família als espais terapèutics destinats a ells (grups familiars), sense oblidar la necessitat de la participació activa d’aquesta família en el pla terapèutic.

En aquest sentit, l’OMS aconsella:

• Seguir les indicacions terapèutiques i informar l’equip de salut d’aquelles modificacions que puguin generar alerta.
• Tenir la màxima informació possible sobre la malaltia i no quedar-se amb dubtes, ni sobre la malaltia ni sobre els tractaments aplicats.
• Fixar-se objectius modestos i realistes amb la persona que té la malaltia. És preferible que compleixi amb una tasca petita abans que no pas que no faci res.
• Potenciar o afavorir el diàleg amb la persona sobre allò que li preocupa.

Els professionals poden ajudar la família a no posar l’esperança en “curacions” o “tractaments” unilaterals miraculosos sinó en la continuïtat de l’atenció i en la seva participació. La vinculació i la participació propera de la família faciliten que els seus membres acceptin millor els efectes negatius de la malaltia.

Un bon seguiment del pla terapèutic també és un factor que disminueix considerablement la possibilitat de recaigudes.

També són elements protectors tots els relacionats amb el control de la situació de salut i, en especial, el manteniment d’uns espais de relació social (associacions lúdiques, de l’entorn, o associacions de malalts com FECAFAMM), que tracten d’evitar l’aïllament de la persona afectada per l’esquizofrènia.

Per evitar i controlar tots aquests factors i conductes de risc associats a l’esquizofrènia, cal fer un seguiment i un control periòdics de la situació de salut de cada persona, fomentar els factors i conductes de protecció i, sempre amb la participació activa de la persona afectada i del seu entorn familiar i social, promocionar la seva autonomia i la seva responsabilitat davant la situació de salut.

Factors i conductes de risc relacionats amb: 1. L’aparició de la malaltia; 2. L’aparició de complicacions o problemes de salut; 3. L’evolució de la malaltia; 4. Els hàbits de vida no saludables; 5. Els signes i els símptomes negatius de la pròpia malaltia; 6. Els signes i símptomes positius de la pròpia malaltia.

1. Relacionats amb l’aparició de la malaltia

L’aparició de l’esquizofrènia pot tenir diverses causes que es poden veure afavorides per unes conductes o factors desencadenants; per tant, si es poguessin disminuir aquestes conductes, s’aconseguiria minimitzar el risc d’aparició de la malaltia. Els dos factors desencadenants modificables són el consum de drogues legals i il·legals, i les situacions d’estrès important.

2. Relacionats amb l’aparició de complicacions o problemes de salut

Les persones que pateixen esquizofrènia tenen un major risc de tenir altres problemes de salut associats. Alguns d’aquests problemes de salut són efectes secundaris de la medicació i d’altres són conseqüència dels estils de vida poc saludables, com els hàbits alimentaris inadequats, el sedentarisme i l’abús del tabac, de l’alcohol i de les drogues il·legals, el quals, a banda de perjudicar la salut en general, poden desencadenar nous episodis greus de la malaltia.

3. Relacionats amb l’evolució de la malaltia

Les conductes de risc que poden afectar el control de la malaltia i de la simptomatologia tenen a veure fonamentalment amb el no seguiment del pla terapèutic acordat amb els professionals especialistes. Encara que cal tenir molt present l'efecte de qualsevol droga il·legal i l'alcohol, que per tant cal evitar.

• Irregularitats en el seguiment terapèutic 
  
  Qualsevol irregularitat en el seguiment del pla terapèutic pot afavorir una reagudització de la malaltia o un empitjorament en l’estat de salut, ja que el pla terapèutic pactat entre l’equip de salut mental i la persona afectada està dissenyat de forma individual i només aconseguirà evitar les descompensacions si es segueix acuradament.  
• Irregularitats en el seguiment farmacològic 
  
  De la mateixa manera que les irregularitats en el seguiment del pla terapèutic, la interrupció o la irregularitat en el seguiment farmacològic estan altament associades a l’aparició de recaigudes; per tant, cal ser molt conscient de la necessitat d’aquest seguiment.

4 . Relacionats amb els hàbits de vida no saludable

La irregularitat en els horaris per menjar i descansar és un element que, a més d’afectar la salut en general, no afavoreix la consecució de paràmetres regulars, que són tan necessaris en persones afectades d’esquizofrènia.

El sobrepès, l’obesitat, les malalties respiratòries, la hipertensió i les alteracions del nivell de colesterol a la sang són problemes de salut relacionats també amb hàbits no saludables que solen acompanyar els malalts d’esquizofrènia, problemes que molt sovint poden reduir les seves expectatives de vida.

5. Relacionats amb els signes i els símptomes negatius de la pròpia malaltia

Hi ha un seguit de factors i conductes de risc associats a la simptomatologia negativa de l’esquizofrènia que poden ser perjudicials per a la salut de la persona afectada, com poden ser la inactivitat i el sedentarisme, així com la desvinculació d’àmbits socials (associacions o grups d’amics amb interessos comuns, esportius, lúdics, etc.) o l’abandonament d’altres activitats relacionals. Són factors i conductes que faciliten l’aïllament i es consideren de risc per a la persona afectada per l’esquizofrènia.

6. Relacionats amb els signes i símptomes positius de la pròpia malaltia

Hi ha un seguit de factors i conductes de risc associats a la simptomatologia positiva que són les més importants que poden aparèixer en el context de la recaiguda i, per tant, quan hi ha al·lucinacions i deliris. Són les conductes agressives i/o violentes i el suïcidi.

L’esquizofrènia és una malaltia que pot arribar a tenir una repercussió important en la qualitat de vida de la persona que la pateix. En major o menor mesura, se’n pot veure afectades l’activitat social i laboral, les relacions personals i familiars o, fins i tot, la cura d’un mateix.

És important saber les possibles repercussions que pot tenir la persona que pateix la malaltia i prendre les mesures adequades per minimitzar-les.

1. Personals; 2. Familiars; 3. Socials

1. Personals

Les repercussions personals depenen de l’etapa de la vida i del moment evolutiu en què es troba la persona afectada, és a dir, que no afectaran de la mateixa manera si per exemple l’esquizofrènia es diagnostica a un adolescent o a un adult jove o a un pare de família.

El moment del diagnòstic per a qualsevol problema de salut és una etapa de preocupació, i ho és encara més quan aquest diagnòstic té a veure amb l’esfera mental de la persona.

És molt important com afronta aquest diagnòstic la persona afectada i l’entorn, ja que condiciona en gran mesura l’acceptació del tractament que se li proposa i l’evolució posterior del trastorn.

Pot ser que la persona afectada no accepti aquest diagnòstic, això pot comportar reticències en la acceptació de l’estratègia terapèutica indicada, és a dir el tractament prescrit o el lloc on s’ha de realitzar el tractament (unitat hospitalària, etc.). En aquestes situacions cal assegurar una continuïtat assistencial amb la persona o amb la família per poder avaluar l’evolució i intervenir amb l’objectiu que la persona accepti uns acords terapèutics mínims.

És important que la persona afectada accepti ajuda de l’equip de salut tan aviat com sigui possible; atribuir les repercussions personals (dificultats laborals, pèrdua d’amistats, etc.) a causes alienes pot endarrerir l’inici i la implicació d’un pla terapèutic, el qual, a la vegada, ha de permetre, a la llarga, minimitzar totes aquestes repercussions. D’altra banda, iniciar el tractament precoçment fa que la fase activa de la malaltia sigui més curta i es pugui iniciar la recuperació abans.

L’evolució de la malaltia és molt variable; depèn, entre d’altres, de factors com les condicions sociofamiliars i culturals, el compliment del tractament, l’abstinència de tòxics i la manca de situacions d'estrès.

No és estrany que la persona afectada d’esquizofrènia vulgui accelerar el procés de recuperació; però cal tenir en compte que és un procés lent i no és aconsellable forçar una recuperació ràpida. Una estratègia que es recomana és organitzar el dia a dia, afavorir les rutines i reduir les pressions i l’estrès, per tal de poder assumir responsabilitats de forma progressiva i evitar alhora la sobreprotecció.

En la fase de recuperació de la malaltia, la participació en teràpies de rehabilitació psicosocial facilita la reinserció i evita que es perpetuïn en el temps els símptomes negatius de la malaltia. Sovint, les reserves a acceptar el diagnòstic d’esquizofrènia, juntament amb l’estigma que acompanya les malalties o trastorns mentals, fan que la persona es mostri reticent a participar en aquests tipus de teràpies rehabilitadores. 

El desconeixement d’aquest tipus de trastorn per la societat en general —sovint potenciat per estereotips utilitzats pels mitjans de comunicació i el cinema— pot fer que qui el pateixi no vulgui que les persones de l’entorn ho sàpiguen per por al rebuig social.

És aconsellable parlar de la malaltia i dels símptomes amb les persones properes per poder lluitar contra els conceptes erronis que envolten l’esquizofrènia. La persona que pateix la malaltia és qui decideix quina informació vol compartir i amb qui ho vol fer. És més aconsellable no parlar-ne si hi ha dubtes, que donar informació que no sigui real.

2. Familiars

Assumir un diagnòstic de trastorn mental com l’esquizofrènia comporta sens dubte convulsions en l‘estabilitat de l’àmbit familiar. El diagnòstic desconcerta tant que sovint els membres de la família es qüestionen com s’han de comportar o fins i tot parlar amb la persona que pateix la malaltia.

La convivència amb una persona que pateix un trastorn mental com l’esquizofrènia i presenta conductes estranyes pot comportar por i frustració; és important recordar que la persona malalta no deixa de ser parella, fill o filla, germà o germana, i que li resulta molt difícil comportar-se de forma habitual.

Sovint la persona afectada no es considera malalta i rebutja l’ajuda i el tractament que necessita; aleshores el paper de la família i de l’entorn més proper és fonamental. De fet, una bona part de les persones amb esquizofrènia presenta dificultats en la comunicació, en les relacions amb els altres, en la realització de les activitats quotidianes, etc. Si la família coneix la situació i té eines i un suport adequat per afrontar-la, podrà gestionar millor la convivència familiar.

El paper de la família està sempre lligat a l’afecte, al suport, a l’acceptació i al reconeixement del malestar i del patiment. S’aconsella que la família mostri comprensió pels símptomes i no critiqui ni sobreprotegeixi la persona malalta.

La persona afectada troba en la família els referents coneguts que poden ajudar-la a prevenir episodis de recaigudes; si se sent acompanyada i compresa, se sent més segura i confiada de la recuperació, i pot superar situacions crítiques amb més facilitat. La persona que pateix esquizofrènia accepta millor el tractament quan la família l’acompanya en el procés.

L’evolució de la malaltia, el tractament i la reinserció social milloren quan la persona té un bon suport familiar. El paper de la família és fonamental en la identificació dels possibles canvis en els signes de recuperació o empitjorament, afavoreix una actuació precoç en cas de recaiguda i pot millorar-ne el pronòstic.

Els professionals de la salut, mitjançant orientacions, informacions i missatges aclaridors pel que fa a l'evolució previsiblement favorable de la situació, destacant i reforçant el benefici del seguiment de les estratègies terapèutiques (psicològiques, farmacològiques i socials), aconseguiran contrarestar els símptomes de la malaltia. 

Sovint els familiars experimenten emocions contradictòries o no desitjades, com ara culpa, por, angoixa, tristesa, dolor, vergonya, ressentiment, ràbia, empatia, amor, preocupació pel futur, aïllament, confusió, etc. Reconèixer aquests sentiments i parlar-ne obertament pot alleugerir les tensions, evitar ruptures, aclarir els rols dels membres de la família, enfortir els llaços familiars i afavorir una millor evolució de la malaltia.

3. Socials

L’estigma social que envolta l’esquizofrènia fa que persones que la pateixen i duen una vida completament normalitzada amaguin la malaltia; aquest estigma afavoreix que només es parli del trastorn en casos que són notícia per l’impacte mediàtic, normalment a causa del comportament agressiu vers els altres, encara que els fets no estiguin causats per la malaltia. Sovint s’associa trastorn mental i perillositat, fet que provoca un concepte negatiu de la malaltia i rebuig social cap a les persones que pateixen aquest tipus de trastorns.

La realitat és que les persones que pateixen esquizofrènia acostumen a ser pacífiques i tranquil·les, eviten situacions problemàtiques i prefereixen estar soles.

En fase activa o de recaiguda poden presentar agitació, agressivitat o violència, en un context de reaparició de símptomes psicòtics; aquests símptomes solen ser una manera de defensar-se en una situació que viuen com a amenaçant, a conseqüència de deliris o d’al·lucinacions. En realitat, les persones que pateixen esquizofrènia són més susceptibles de fer-se mal a ells mateixos que als altres i són més vulnerables de patir actes agressius i ofensius que de cometre’ls.

Segons un estudi realitzat per la Universitat Complutense de Madrid, el 18 % de la població considera que les persones amb malaltia mental són perilloses. El mateix estudi assenyala que el 51 % de les notícies sobre la malaltia mental estan relacionades amb assassinats.

Diferents organismes han posat en marxa campanyes antiestigma que tenen com a objectius modificar les idees que té la població que estigmatitzen els afectats d’algun trastorn mental, les reaccions emocionals i les conductes discriminatòries envers aquestes persones, per tal d’afavorir-ne la participació en els diferents espais comunitaris, laborals i de ciutadania. El sol fet de patir esquizofrènia no incapacita la persona legalment; la major part de les persones afectades són completament capaces i poden decidir per elles mateixes sobre la seva vida.

Per a la persona que pateix esquizofrènia tenir el temps ocupat és quelcom tan beneficiós que fins i tot condiciona l’evolució de la malaltia. La reinserció social és un dels objectius primordials durant el procés de recuperació; per facilitar-la, cal que la persona disposi dels recursos necessaris en la societat per ocupar el temps de manera efectiva. La situació òptima és reincorporar-se de manera progressiva a l’activitat habitual. Perquè això sigui possible, la societat ha de conèixer la malaltia i acceptar-la. Les dificultats més freqüents estan relacionades amb la manca de recursos de l’entorn més proper (institut, empresa, universitat, etc.).

Quan es tracta d’una feina remunerada, la possibilitat de sol·licitar el reconeixement de grau de discapacitat pot facilitar l’accés a llocs de treball específicament reservats per a persones amb discapacitat reconeguda.

Les repercussions socials de l’esquizofrènia també tenen a veure amb els recursos socials i els aspectes legals del país sobre la malaltia mental.

A Espanya, la legislació vigent contempla la possibilitat que una persona que pateix una malaltia mental no pugui tenir cura d’ella mateixa o dels seus béns de manera permanent; això fa necessària l’assistència d’una altra persona (anomenada tutor) que ha de vetllar pel benestar de la persona malalta (tutelat). Aquesta incapacitat pot ser total, tant pel que fa a la persona i al seu patrimoni, o parcial; en aquest últim cas es parla de curatela (per exemple una curatela econòmica o curatela en el tractament mèdic).

El procés d’incapacitació legal el poden iniciar els familiars o els professionals, a causa el desig de vetllar pels drets i pel benestar de la persona amb esquizofrènia davant d’una possible situació de vulnerabilitat. En el procés judicial els criteris que es tenen en compte són: informes mèdics, socials i d’altres; el funcionament de la persona possiblement incapaç; l’opinió de la família; etc.

No s’ha de confondre la incapacitat legal de la persona, atorgada per un jutge —el qual també nomena el tutor legal—, amb la discapacitat, que fa referència a una situació de salut que a llarg termini afecta en major o menor mesura la persona en el funcionament social i que es mesura en graus (normalment, en percentatges).

Els familiars o l’Administració podran iniciar els tràmits d’incapacitació i de tutela en el cas de preveure la incidència d’una malaltia de caràcter psiquiàtric que limiti de manera permanent i anul·li la capacitat d’obrar de manera total o parcial de la persona.

La paraula esquizofrènia ve del grec schizo, que significa ‘divisió’, i phrenos, que vol dir ‘ment’.

Les primeres dades que poden estar relacionades amb l’esquizofrènia daten de 4.000 anys abans de Crist, en el Papir d’Ebers. En el segle I dC es troben referències a aquest trastorn en els escrits d’Areteu de Capadòcia, metge grec que va aportar importants coneixements al saber mèdic d’aquella època.

El psiquiatre alemany Emil Kraepelin (1856-1926) va identificar, entre els seus malalts, un grup que emmalaltia a edats joves i que presentava diferents símptomes: al·lucinacions, moviments anormals, pèrdua de la voluntat, manca d’emocions i aïllament social. Al quadre clínic que presentaven aquests joves, el va anomenar dementia praecox (demència precoç) i el va definir com un trastorn del cervell diferent d’altres formes de demència que tenen lloc més tard en la vida de les persones.

Va ser el metge suís Paul Eugen Bleuler (1857-1939) qui va introduir el nom d’esquizofrènia, i qui ho va descriure com a una manca d’interacció entre els processos cognitius i les percepcions, en un capítol (Dementia praecox oder Gruppe der Schizophrenien) del llibre Tractat de psiquiatria, del psiquiatre alemany Gustav Aschaffenburg, l’any 1911.

Klaus Conrad (1905-1961), psiquiatre alemany, va publicar el 1954 L’esquizofrènia incipient, un treball encara avui vigent on distingeix algunes de les fases del curs de la malaltia.

Malgrat aquests treballs, no es disposava d'una classificació dels trastorns mentals unànimement acceptada que permetés identificar i unificar els criteris diagnòstics.

El 1893, el metge francès Jacques Bertillon va presentar a Chicago la Bertillon Classification of Causes of Death (Classificació Bertillon de les causes de mort) al Congrés de l’International Statistical Institute. Aquesta classificació va ser adoptada per nombrosos països i, en successives revisions, s’hi van afegir les síntesis de les classificacions anglesa, alemanya i suïssa prèviament existents. El 1948, coincidint amb la sisena revisió, l’Organització Mundial de la Salut la va adoptar amb el nom de Classificació Internacional de Malalties (ICD-6, que és la sigla del seu nom en anglès: International Classification of Diseases). El 1952, i basant-se en la ICD-6, l’Associació Americana de Psiquiatria va publicar la primera edició del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-1, que és la sigla del seu nom en anglès: Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders). Es tracta d'una classificació dels trastorns mentals, amb descripcions clares de les categories diagnòstiques, fet que permet als clínics i als investigadors diagnosticar, tractar, estudiar i intercanviar informació. Des d'aquell moment, s'han anat generant noves versions de cadascuna de les dues publicacions i, actualment, l'ICD està en la seva desena revisió (ICD-10), mentre que el 1997 es va publicar la quarta versió del DSM traduïda al castellà (DSM-IVR), en què l’apartat 5 està dedicat a l’esquizofrènia, juntament amb els altres trastorns psicòtics. El 18 de maig de 2013 se’n va publicar en anglès la cinquena versió (DSM-V), amb l’esquizofrènia a l’apartat 6; posteriorment, s’ha publicat també en castellà. 

Tot i quedar moltes incògnites per resoldre sobre l’esquizofrènia, en aquest moment s’estan produint importants avanços, tant en el que fa referència a la prevenció com al tractament mèdic i farmacològic, i a les teràpies psicosocials.

1. Factors predisposants:

   
   És a dir, factors que disposen anticipadament la persona a tenir esquizofrènia.
   
   
   1. Genètics
      
      Els gens són elements biològics per mitjà dels quals els pares transmeten les seves característiques als fills. Els estudis científics suggereixen que determinades famílies tenen una predisposició a tenir esquizofrènia, fet que augmenta el risc que els seus membres la pateixin. Això no vol dir que la persona que tingui un familiar de primer grau amb esquizofrènia necessàriament hagi de tenir la malaltia sinó que aquesta probabilitat s’incrementa en un 10 %.
       
   2. Bioquímics
      
      En estudis del cervell de persones diagnosticades d’esquizofrènia s’ha trobat un funcionament defectuós dels circuits cerebrals i un desequilibri d’alguns dels neurotransmissors (substàncies que transmeten informació entre les neurones en el cervell). No obstant això, encara no es coneix si aquests desequilibris dels neurotransmissors són causa o efecte de l’esquizofrènia.   Un d’aquests neurotransmissors és la dopamina, un excés del qual podria afectar algunes de les funcions que regeixen el pensament, les emocions i la conducta. Altres neurotransmissors que poden veure’s alterats són la serotonina, el glutamat i la noradrenalina.
      
      
   3. Alteracions estructurals cerebrals  
      
      Les imatges obtingudes mitjançant tècniques com ara la ressonància magnètica funcional o la tomografia computada cranial (TC) han permès identificar una sèrie d’àrees del cervell amb alteracions estructurals que s’associen a la malaltia.
      
      
   4. Alteracions prenatals o durant el part   
      
      Els resultats d’algunes investigacions identifiquen els problemes en l’embaràs, com ara les infeccions víriques prenatals o la malnutrició intrauterina, com a factors predisposants a l’aparició d’esquizofrènia en edats joves.
      
      
   5. Trastorns i patiments psicològics en la infància
      
      Les situacions viscudes en la infància tenen una importància rellevant en el desenvolupament psicològic de la persona. Si les experiències viscudes per l’infant són de patiment, com ara situacions de maltractament psicològic o físic, relacions no funcionals o l’aparició mateix de trastorns mentals, poden predisposar en la època adulta a l’esquizofrènia.
      
      

2. Factors desencadenants:

   
   És a dir, factors que provoquen l’aparició de l’esquizofrènia.
   
   
   1. Consum de drogues i substàncies psicotròpiques 
      
      Es parla de drogues en referència a qualsevol substància psicoactiva i que, per tant, és capaç de provocar la modificació de la conducta de la persona, del seu estat d’ànim, de les seves sensacions i de la capacitat de percepció dels sentits, el que indica que el seu consum incideix directament en el sistema nerviós central.
      
      Segons el tipus de substància, produirà en el sistema nerviós central un determinat efecte que comportarà diferents alteracions en l’estat mental de la persona que les consumeix. Hi pot haver un alentiment de l’activitat cerebral (substàncies depressores), una activació de les funcions cerebrals (substàncies estimulants) o una alteració de les percepcions sensorials (substàncies al·lucinògenes).
      
      El consum de cocaïna o al·lucinògens, ja sigui de forma esporàdica o continuada, és considerat de gran perillositat pel que fa al desenvolupament de l’esquizofrènia.
      
      El cànnabis és la droga il·legal més utilitzada per la gent jove i la que més precoçment comencen a consumir els adolescents, grup d’edat especialment vulnerable a desencadenar l’esquizofrènia. La relació entre el consum de cànnabis i els efectes nocius aguts i crònics sobre la salut mental està molt referenciada, i evidenciada en els estudis i en la pràctica clínica.
      
      
   2. Estressants vitalsi el model de la vulnerabilitat i l’estrès 
      
      Un dels models explicatius del perquè de l’aparició de l’esquizofrènia en una determinada persona és el model de la vulnerabilitat i l’estrès, en què es postula la teoria segons la qual, per presentar una esquizofrènia, s’associen certs factors de risc: una vulnerabilitat biològica prèvia (hereditària, genètica o adquirida), més altres factors de caire psicològic de la persona i la influència de factors ambientals del seu entorn. 
      
      La predisposició individual generada per la confluència d’aquests tres factors (biològics, psicològics i ambientals) no constitueix l’única condició per desencadenar una esquizofrènia, sinó que cal afegir una càrrega emotiva que generi estrès. Una càrrega emocional suplementària, que pot significar una exigència excessiva per a una persona vulnerable, pot portar-la a desenvolupar una esquizofrènia. Aquesta càrrega emocional pot estar generada per esdeveniments estressants de la vida, tant si són negatius (la mort d’una persona propera, la pèrdua del lloc de treball) com positius (naixement d’un fill, un casament, una millora substancial de la situació social, etc.), ja que els dos tipus d’esdeveniment comporten un nivell important d’estrès.

La prevalença de l’esquizofrènia al llarg de la vida és variable, els resultats de la major part dels estudis estableixen globalment una mitjana lleugerament inferior a 1 cas per cada 100 habitants. El trastorn sembla tenir una distribució uniforme a tot el món, la qual cosa representa a Catalunya més de 60.000 persones. 

• L’estudi multicèntric dut a terme l’any 1997 per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va determinar les ràtios d’incidència en vuit llocs de set països i la publicació de l’informe preliminar mostra una incidència d’esquizofrènia anual de 7 a 14 persones per 100.000 habitants.
• L’aparició dels primers episodis psicòtics afecta principalment en etapes precoces de la vida, és a dir, en l’adolescència i la joventut (entre els 16 i els 25 anys).
• No hi ha diferències estadístiques importants quant al sexe ni al nivell cultural o social per desenvolupar la malaltia, malgrat que les situacions de marginació social poden contribuir a fer que se’n desencadeni un episodi.

Segons el predomini d’uns símptomes o altres, el diagnòstic d’esquizofrènia anirà acompanyat d’un cognom:

1. Esquizofrènia paranoide, 2. Esquizofrènia desorganitzada o hebefrènia, 3. Esquizofrènia catatònica, 4. Esquizofrènia indiferenciada, 5. Esquizofrènia residual, 6. Esquizofrènia simple

1. Esquizofrènia paranoide

L’esquizofrènia paranoide és el tipus més freqüent d’esquizofrènia. En el quadre clínic predominen els símptomes al·lucinatoris auditius i les idees delirants de persecució i autoreferència, és a dir, la persona creu que la gent parla i murmura sobre ella. La persona es torna extremament desconfiada i creu que els seus pensaments, sentiments i actes són coneguts i controlats pels altres. Poden aparèixer idees de gelosia (de vegades també anomenades incorrectament “gelotípiques”) relacionades amb les persones de l’entorn més proper, i idees de  grandesa i superioritat, que fan que la persona se senti el centre de tot el que succeeix.

El contingut dels deliris sovint té a veure amb temes esotèrics, religiosos o de ciència ficció. Les al·lucinacions auditives i/o visuals estan relacionades amb el contingut del deliri; així doncs, si per exemple el tema del deliri és de contingut místic i religiós, podria ser que les veus al·lucinatòries que la persona sent li diguessin que ha estat escollida entre els creients per dur a terme una determinada missió i que les ordres es referissin a la manera de fer-ho. Les al·lucinacions auditives poden ser sense contingut verbal, és a dir, sorolls de xiulets, cops, rialles o remors.

2. Esquizofrènia desorganitzada o hebefrènia

En aquest tipus d’esquizofrènia destaca la parla i la conducta infantil, desorganitzada, i l’afecte pla (estat d’ànim que no reflecteix cap emoció) o inapropiat; per exemple, la persona pot riure quan se li dóna una mala noticia, o sense motiu aparent. Destaca també una desinhibició dels sentiments, és a dir, que en determinades situacions la persona exterioritza desmesuradament les respostes afectives.

Les idees delirants i les al·lucinacions són transitòries, és a dir, que no es mantenen de manera continuada. Les persones afectades sovint mostren manca d’interès i poca participació en el que els envolta. Poden presentar demandes i queixes de malestars físics sense una alteració orgànica objectiva. En alguns casos, repeteixen de forma incontrolada frases i sons repetitius (tics vocals).

3. Esquizofrènia catatònica

En l’esquizofrènia catatònica predomina la immobilitat, la conducta motora pot ser molt variable. La persona passa de situacions en les quals està totalment inhibida o paralitzada a d’altres en què té molta mobilitat, o bé de l’obediència automàtica a les ordres a l’absència de resposta. La persona afectada per aquest tipus d’esquizofrènia no reacciona davant els intents d’establir-hi contacte, així doncs es pot apreciar com l’expressió de la cara es manté immòbil i inexpressiva, sense cap tipus de gesticulació. Sovint poden presentar moviments no controlats, constants i/o repetitius (automatismes). La persona no té expressivitat verbal, és a dir, pot no parlar o no contestar quan se li pregunta alguna cosa.

4. Esquizofrènia indiferenciada

És una categoria inespecífica en què es mesclen tots els símptomes dels altres tipus d’esquizofrènia (paranoide, hebefrènica i catatònica), sense que predomini cap tipus de símptoma sobre els altres.

5. Esquizofrènia residual

Aquest tipus d’esquizofrènia es dóna en persones que porten molt temps convivint amb la malaltia i que tenen un important deteriorament de les seves funcions, amb signes persistents d’alteració. Hi destaquen els símptomes de caire negatiu.

6. Esquizofrènia simple

És un tipus d’esquizofrènia poc freqüent, i una de les seves característiques principals és el comportament poc convencional o extravagant i cridaner de la persona afectada, que de vegades vesteix de forma exagerada o inapropiada. A causa de la pèrdua d’interès per l’entorn social pot arribar a una situació de marginació. Els símptomes negatius tenen un paper predominant en aquesta forma d’esquizofrènia. No hi ha evidència d’al·lucinacions ni d’idees delirants.

Malgrat que fumar és una addicció que perjudica greument la salut en tots els casos, el consum de tabac sembla disminuir alguns dels efectes secundaris del tractament farmacològic de l’esquizofrènia, com la sedació, la disminució de l’activitat motriu, la manca d’atenció i de concentració, fet que potencia el seu ús entre les persones afectades i fa que, en general, sigui difícil deixar-lo.

La infermera o el metge del centre de salut de referència poden ajudar a la persona afectada a fer un tractament de disminució, deshabituació i cessació d’aquesta addicció. El plantejament ha de ser molt flexible i, si no és possible deixar-ho del tot, l’objectiu pot ser reduir el consum i aplicar totes les mesures possibles per minimitzar els efectes nocius del tabaquisme. En aquest sentit, són molt útils les estratègies que ajuden a modificar el comportament, com l’activitat física i l’exercici, o tenir comportaments alternatius al consum de tabac, com beure un got d’aigua o de suc, mastegar xiclet sense sucre, anar a passejar, telefonar un amic, etc.

Tabaquisme 

També pot ser de gran utilitat l’entrenament en tècniques de relaxació, atès que aquestes tècniques ajuden a tenir un major control de l’ansietat i l’estrès associats a la deshabituació tabàquica.

Teràpies complementàries: tipus 

Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permeten adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 

Respirar

Les persones que tenen esquizofrènia fàcilment poden veure modificat el ritme dels àpats i la quantitat d’aliments ingerits a causa dels efectes secundaris de la medicació psicotròpica que se’ls ha pautat, fet que incrementa el risc d’aparició de problemes de salut, com l’obesitat o l’elevació del nivell de colesterol.

L'adquisició d'hàbits alimentaris poc saludables, com l’augment de la ingesta de greixos i proteïnes, i la disminució de productes frescos com les fruites i les verdures poden estar relacionats amb la simptomatologia negativa, amb el deteriorament funcional de la persona, amb la manca d'iniciativa i amb el dèficit d'autocura. És a dir que les persones afectades eviten anar a comprar sovint (per tant, compren pocs productes frescos); la limitació funcional fa que cuinin sempre el mateix, que cuinin poc i que mengin precuinats i aliments de fàcil i ràpida cocció (fregits, etc.).

És aconsellable:

• Seguir les pautes d’una alimentació saludable. És a dir, una alimentació suficient per tal de cobrir les necessitats pròpies de cada edat i situació de salut, adaptada a l’estil de vida i al ritme d’activitats.
• En cas de sobrepès, evitar el seguiment de dietes dràstiques d’aprimament sense cap control sanitari.
  
  Consells de salut en el sobrepès i la obesitat
• Seguir una dieta rica en fibra (fruites, verdures i cereals), pobra en greixos, moderada en sucres i en sal, i prioritzar la ingesta de peix al consum de carn.
• Per assegurar un bon compliment de la dieta i una bona distribució del àpats, és útil ajudar-se amb autoregistres amb l’anotació dels horaris dels àpats acompanyada de la descripció de l’alimentació diària.
• En tots els casos, abstenir-se del consum de begudes alcohòliques, pel fet que altera la percepció psicològica de la persona afectada.
• Evitar el consum excessiu de begudes amb gas, cafeïna o teïna (Red Bull o similars).
• Ingerir líquids, preferentment aigua, en una quantitat no inferior al litre i mig diari -quantitat que s’hauria d’incrementar en temps de calor-, però sense superar els tres litres diaris. Un consum excessiu de líquids produeix un augment del funcionament renal que, si es manté durant un temps, pot alterar l’equilibri electrolític i provocar pèrdues excessives de substàncies químiques imprescindibles per al bon funcionament de l’organisme.  
• Davant un problema de sequedat bucal, es recomana:
• Tenir una bona higiene bucal mitjançant la neteja diària amb una pasta amb fluor i un col·lutori bucal no alcohòlic. 
• Menjar amb freqüència i mastegar bé els aliments, ja que l'acte de menjar estimula la secreció de saliva. 
• Evitar el tabac i l'alcohol perquè causen sequedat bucal. 
• Per ajudar a estimular la salivació: mastegar xiclets sense sucre, xuclar caramels àcids o un trosset de gel, beure sovint glops petits d’aigua i mossegar un tros de llimona abans dels àpats.

Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permeten adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Menjar i beure

L’activitat física té efectes beneficiosos per a la salut, com ara millorar la funció cardíaca, evitar l’insomni i l’obesitat, té efectes antidepressius, millora la respiració i estimula l’eliminació. No obstant això, entre els símptomes negatius de l’esquizofrènia, hi ha la manca d’iniciativa que, junt amb els efectes secundaris d’alguns dels fàrmacs prescrits, deriva en una falta d’activitat física en les persones afectades.

És aconsellable:

• Incorporar i adaptar l’activitat física més adequada per tal de controlar els problemes de salut relacionats amb la malaltia, com l’obesitat, la diabetis tipus II o els problemes cardiovasculars.
• Facilitar la incorporació de petites activitats quotidianes, com sortir al carrer i fer els encàrrecs familiars, i les tasques de la llar.
• Potenciar la mobilitat i el desplaçament a altres llocs mitjançant passejades quan sigui possible.
• Incorporar l'exercici en les activitats diàries, segons la capacitat i la tolerància de la persona: pujar i baixar escales i no fer servir l'ascensor, baixar de l'autobús una parada abans i acabar el trajecte a peu, etc.
• No quedar-se al llit encara que no hi hagi cap activitat establerta per al dia.
• Vincular-se a centres que organitzin activitats ocupacionals o lúdiques, com ara cursos de tai-txi o ioga, sortides i itineraris turístics, classes de ball, etc. N’hi ha que són de caràcter públic i disposen de facilitats amb opcions econòmiques assequibles.
• Establir contacte amb amics o familiars que afavoreixin la sortida de casa i el compromís per fer activitats.
• Fer exercici en els parcs de la població, on sovint s’ofereixen rutes per caminar, pistes d’esport o aparells per fer exercici.
• Anar a algun gimnàs o centre esportiu, si és possible, on els monitors especialistes dirigiran i orientaran segons les aficions i necessitats de l’interessat, i l’ajudaran a planificar el tipus, la intensitat, la freqüència i la durada de l’activitat física adequada per a cada persona. En els centres esportius, a més, es poden trobar altres activitats que permeten distreure’s, gaudir i relacionar-se amb altres usuaris.

Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permeten adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Moure’s i mantenir una postura corporal correcta

Els hàbits quotidians es poden veure fàcilment alterats en les persones que pateixen esquizofrènia, sovint a causa dels símptomes negatius de la mateixa malaltia o de l’estat d'ànim depressiu que també poden patir. Això sol comportar el descontrol en els hàbits de descans i del son, freqüentment agreujat pel tractament farmacològic prescrit.

És aconsellable:

• Establir un horari per al descans diari (tant en l’hora d’anar a dormir com en l’hora de llevar-se) el més normalitzat possible.
• Reduir hores de veure la televisió.
• No utilitzar en les darreres hores del dia els aparells electrònics (ordinadors, videojocs, videoconsoles).
• Prendre una dutxa relaxant abans d’anar a dormir.
• Evitar les becaines al migdia, ja que faciliten la manca de són a les nits i poden ser un element que alteri el ritme son-vigília.
• Evitar el consum de begudes estimulants al llarg del dia, com cafè, te o begudes amb cola.
• Evitar la presa de fàrmacs inductors del son que no hagin estat prescrits pels facultatius en el tractament actual.
• Acomodar l’espai per dormir. Cal tenir un matalàs adequat, evitar els sorolls i mantenir una higiene acurada del llit i dels llençols. La temperatura de l’ambient ha de ser l’òptima en cada estació de l’any i la il·luminació, tènue.

Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permeten adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Reposar i dormir

L’evacuació intestinal està relacionada amb la ingesta d’aliments i de líquids, però també amb freqüència té a veure amb la forma amb què les persones afronten l’ansietat, l’angoixa o l’estrès. Això significa que les persones que pateixen una esquizofrènia poden presentar alteracions en la funció intestinal en forma de restrenyiment o diarrea, tant per la simptomatologia de la pròpia malaltia com pels hàbits alimentaris poc saludables que sovint tenen. A més, en alguns casos l’efecte de la medicació modifica el ritme gastrointestinal i també provoca diarrees o restrenyiment. D’altra banda, alguns fàrmacs neurolèptics poden incrementar la sialorrea (excessiva producció de saliva) i provocar alteracions en el cicle menstrual.

L'eliminació urinària està fortament relacionada amb la ingesta de líquids, però també es pot veure alterada per l’efecte d'alguns fàrmacs, que poden afavorir la retenció d'orina o, al contrari, l'enuresi o emissió involuntària d’orina nocturna. L'excés d'ingesta de líquids pot potenciar la incontinència urinària d'urgència.

És aconsellable:

• Evitar el consum d’estimulants de la mobilitat intestinal: cafè, suc de taronja.
• En cas de restrenyiment, augmentar el consum de fruita (kiwi, taronja, pruna, etc.), verdures (espinacs, bledes, etc.) i cereals amb un contingut alt de fibra (pa integral, etc.), beure aigua i fer exercici (caminar, anar amb bicicleta, fer gimnàs, etc.).
• No prendre tractaments (laxants, antidiarreics) sense indicació del professional de la salut.
• En cas de diarrea cal prevenir la deshidratació restituint els líquids i les sals minerals que es poden perdre. Per això, és molt important beure molta aigua però també prendre líquids que aportin sodi (sal). Cal menjar aliments suaus, com ara arròs, patates bullides, torrades de pa, pastanaga bullida i pollastre rostit sense la pell ni el greix.
• Si augmenta el nombre de miccions o apareix la incontinència urinària, cal avaluar la quantitat de líquids ingerits al llarg del dia i assegurar-ne una presa d'entre un litre i mig i tres, com a màxim. Si la incontinència apareix mentre es dorm (enuresi nocturna), cal evitar la ingesta de líquids dues hores abans d'anar a dormir.
• En les dones, és important tenir un control i un seguiment dels cicles menstruals, i fer revisions ginecològiques periòdiques. En
  cas d’alteració en la durada, la freqüència, la quantitat, la presència de dolor, etc., de les menstruacions, s’ha consultar els professionals de referència (metges i infermeres).
• Recordar que són molt útils les tècniques de relaxació que facilitin un major control de l’ansietat o l’ús de teràpies complementàries.

 
Si la simptomatologia no millora, cal consultar amb l’equip de salut per descartar altres possibles causes del problema.

Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permeten adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària:

Eliminar

Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permeten adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària:

Evitar perills i prevenir riscs

En les persones afectades per una esquizofrènia, els trastorns en el llenguatge són una de les característiques de la malaltia que, juntament amb la dificultat per expressar sentiments i emocions i les dificultats en les relacions socials, dificulten clarament la comunicació i la interrelació personal i social.

És aconsellable:

• Mantenir una higiene personal adient, fet que proporciona benestar, incrementa l’autoestima, i facilita i millora les relacions socials.
• Participar i vincular-se en diferents entorns socials, com per exemple: associacions de caire lúdic, esportiu (penyes de petanca, penyes d’entitats de clubs esportius) o altres de més interès sociocultural (clubs de lectura, fotografia, cant coral, etc.), clubs socials i associacions de malalts mentals, etc.
• Formar part de grups educatius en habilitats socials o practicar coaching per a usuaris.
  
  Els grups educatius en habilitats socials ofereixen espais de suport mutu entre professionals i usuaris, amb l’objectiu que les persones que pateixen un trastorn mental entenguin i siguin capaces de conviure amb les seves dificultats. La manera de fer-ho és reforçar les pròpies habilitats que, a causa del malestar, han quedat minvades. Aquestes intervencions s’han d’oferir integrades en el projecte terapèutic del pacient i de la seva família. Es tracta d’activitats que faciliten el rol actiu de la persona afectada pel trastorn i de les del seu entorn, i que afavoreixen la implicació en el procés terapèutic. Tenen com a objectiu l’anàlisi dels recursos personals per afrontar situacions crítiques, sovint de la vida quotidiana, mitjançant tècniques per a la resolució de problemes, i d’entrenament de la conducta en habilitats socials i en activitats de la vida diària, entre d’altres.
  
  El coaching (entrenament) per a usuaris és una tècnica que es caracteritza per l’acompanyament a una persona afectada d’un trastorn mental, a partir de les seves necessitats i mitjançant el compromís i la mobilització dels recursos personals, per tal que aconsegueixi desenvolupar les seves capacitats amb uns determinats objectius puntuals. No és una teràpia ni tampoc un procés d’assessorament o consultoria, en què es donen consells o es diu a la persona el que ha de fer. És un procés d’acompanyament que es desenvolupa durant un temps determinat i que té lloc entre el professional i l’usuari, mitjançant una sèrie de converses que es planifiquen.

 
Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permeten adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària:  

Comunicar i interaccionar socialment

La persona que té esquizofrènia, igual que la que té qualsevol altra malaltia, pot veure afectada la vida laboral en el moment en què s’aguditza, és a dir, en el moment de la crisi, i necessitar una baixa laboral. Un cop estabilitzada la situació, en molts casos no es veu afectat el rendiment professional i la persona pot seguir desenvolupant la seva tasca habitual, en funció del nivell d’exigència i precisió requerit i de l’afectació personal.

Tant l’àmbit laboral com el de la diversió són espais molt importants en la vida de la persona afectada per una esquizofrènia, ateses les dificultats que apareixen en el manteniment de les relacions socials; per tant, són aspectes a afavorir al màxim.

És aconsellable:

• Compaginar les visites a l’equip de salut amb la tasca i l’horari laboral, com qualsevol altra persona afectada per una altra malaltia (es pot presentar un justificant adient per a l’empresa expedit pel centre de salut especialista), per tal d’assegurar un correcte compliment de les visites pautades.
• Abstenir-se de prendre begudes alcohòliques en esdeveniments socials amb la idea que faciliten la conversa i potencien les relacions socials, ja que en realitat la seva influència en els dos aspectes és negativa.
• Disposar, quan sigui necessari, dels beneficis que garanteix un certificat de disminució, que sovint comporta un pacte entre el treballador i l’empresari, i uns beneficis per a tots dos. Per exemple, el treballador pot sol·licitar sense inconvenients hores laborals per anar al centre de salut i l’empresari té certs beneficis fiscals pel fet de tenir a la plantilla un treballador que disposa d’aquest tipus de certificat.

Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permeten adoptar mesures saludables en relació a l’activitat de la vida diària:

Treballar i divertir-se

Les persones amb esquizofrènia no són perilloses. Molt sovint, les persones amb esquizofrènia es descriuen com a persones imprevisibles, agressives i perilloses. Les pel·lícules i la televisió no deixen de presentar l’assassí en sèrie com un perillós esquizofrènic escapat de la presó. En cap cas es pot dir que les persones amb malalties mentals siguin agressives ni tinguin més probabilitats de cometre actes violents ni delictius que les persones sense malaltia mental.

La persona amb esquizofrènia no té una "doble personalitat”. L'esquizofrènia no és un desdoblament de la personalitat i no transforma una persona bondadosa en un individu capaç d’actuar amb la violència més mortífera. No hi ha un Dr. Jekyll i Mr. Hyde. No hi ha dues personalitats diferents, sinó que el pensament està dissociat dels sentiments. És important combatre aquesta idea falsa, perquè alimenta la creença que la persona que pateix aquest trastorn és un ésser perillós, com es visualitza en moltes pel·lícules.

Les persones amb una esquizofrènia senten el dolor i el pateixen exactament igual que la resta de la població. Malgrat que no és estrany sentir a dir que els esquizofrènics tenen l'extraordinària facultat de ser insensibles al dolor, fins al punt que podrien sotmetre’s a intervencions quirúrgiques sense anestèsia, es tracta d'una idea sense cap base científica.

Les amenaces de suïcidi sovint són reals. Les persones que pateixen un trastorn esquizofrènic i amenacen amb suïcidar-se no ho fan en va. No es tracta d’una amenaça per cridar l’atenció, la taxa de suïcidi en les persones amb esquizofrènia és de 30 a 40 vegades més alta que en la població general. És erroni creure que, si es demana obertament al pacient si pensa suïcidar-se, d’alguna manera se li fa pensar en aquesta possibilitat: si una persona no pensa suïcidar-se, no ho farà perquè algú li ho pregunti, al contrari, pensarà que no és un tema tabú i que se’n pot parlar si s’escau. D’altra banda, si s’aborda clarament el tema i realment el pacient s’ho planteja i això es detecta, cal actuar i fer la intervenció de salut oportuna.