Consulta els tutorials
Informació general
DescripcióP@)
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix l’esquizofrènia com un trastorn caracteritzat per les distorsions de la percepció, del pensament i de les emocions, la qual cosa deteriora la capacitat de les persones de pensar, dominar les emocions, prendre decisions i relacionar-se amb els altres, si bé no totes les alteracions afecten per igual totes les persones que pateixen aquest trastorn. Aquestes característiques són comunes a altres trastorns mentals, que conformen un grup de quadres clínics anomenats psicosis. Els trastorns psicòtics o psicosis es classifiquen segons els símptomes, la durada d’aquests símptomes, la presència de símptomes afectius, la causa del trastorn, etc. Alguns dels trastorns psicòtics més freqüents són: el trastorn esquizotípic, el trastorn esquizoafectiu, el trastorn esquizofreniforme, el trastorn d’idees delirants o els trastorns psicòtics aguts. L’esquizofrènia es considera el trastorn psicòtic per excel·lència.
L’esquizofrènia no es manifesta de forma continuada sinó en brots o episodis, és a dir, es passen èpoques d’estabilització i èpoques de crisi. Els moments més crítics de la malaltia són els de les fases actives o de recaiguda. Els símptomes de l’esquizofrènia poden incloure, entre d’altres, deliris, al·lucinacions i pensament desorganitzat en funció dels tipus de malaltia.
Història pP@)
La paraula esquizofrènia ve del grec schizo, que significa ‘divisió’, i phrenos, que vol dir ‘ment’.
Les primeres dades que poden estar relacionades amb l’esquizofrènia daten de 4.000 anys abans de Crist, en el Papir d’Ebers. En el segle I dC es troben referències a aquest trastorn en els escrits d’Areteu de Capadòcia, metge grec que va aportar importants coneixements al saber mèdic d’aquella època.
El psiquiatre alemany Emil Kraepelin (1856-1926) va identificar, entre els seus malalts, un grup que emmalaltia a edats joves i que presentava diferents símptomes: al·lucinacions, moviments anormals, pèrdua de la voluntat, manca d’emocions i aïllament social. Al quadre clínic que presentaven aquests joves, el va anomenar dementia praecox (demència precoç) i el va definir com un trastorn del cervell diferent d’altres formes de demència que tenen lloc més tard en la vida de les persones.
Va ser el metge suís Paul Eugen Bleuler (1857-1939) qui va introduir el nom d’esquizofrènia, i qui ho va descriure com a una manca d’interacció entre els processos cognitius i les percepcions, en un capítol (Dementia praecox oder Gruppe der Schizophrenien) del llibre Tractat de psiquiatria, del psiquiatre alemany Gustav Aschaffenburg, l’any 1911.
Klaus Conrad (1905-1961), psiquiatre alemany, va publicar el 1954 L’esquizofrènia incipient, un treball encara avui vigent on distingeix algunes de les fases del curs de la malaltia.
Malgrat aquests treballs, no es disposava d'una classificació dels trastorns mentals unànimement acceptada que permetés identificar i unificar els criteris diagnòstics.
El 1893, el metge francès Jacques Bertillon va presentar a Chicago la Bertillon Classification of Causes of Death (Classificació Bertillon de les causes de mort) al Congrés de l’International Statistical Institute. Aquesta classificació va ser adoptada per nombrosos països i, en successives revisions, s’hi van afegir les síntesis de les classificacions anglesa, alemanya i suïssa prèviament existents. El 1948, coincidint amb la sisena revisió, l’Organització Mundial de la Salut la va adoptar amb el nom de Classificació Internacional de Malalties (ICD-6, que és la sigla del seu nom en anglès: International Classification of Diseases). El 1952, i basant-se en la ICD-6, l’Associació Americana de Psiquiatria va publicar la primera edició del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-1, que és la sigla del seu nom en anglès: Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders). Es tracta d'una classificació dels trastorns mentals, amb descripcions clares de les categories diagnòstiques, fet que permet als clínics i als investigadors diagnosticar, tractar, estudiar i intercanviar informació. Des d'aquell moment, s'han anat generant noves versions de cadascuna de les dues publicacions i, actualment, l'ICD està en la seva desena revisió (ICD-10), mentre que el 1997 es va publicar la quarta versió del DSM traduïda al castellà (DSM-IVR), en què l’apartat 5 està dedicat a l’esquizofrènia, juntament amb els altres trastorns psicòtics. El 18 de maig de 2013 se’n va publicar en anglès la cinquena versió (DSM-V), amb l’esquizofrènia a l’apartat 6; posteriorment, s’ha publicat també en castellà.
Tot i quedar moltes incògnites per resoldre sobre l’esquizofrènia, en aquest moment s’estan produint importants avanços, tant en el que fa referència a la prevenció com al tractament mèdic i farmacològic, i a les teràpies psicosocials.
Etiologia pP@)
Moltes malalties, com ara les cardíaques, són el resultat de la interacció de diversos factors i és possible que aquest sigui també el cas de l'esquizofrènia. Actualment s’estan utilitzant totes les eines de la recerca biomèdica moderna per aclarir quin paper juguen en el desenvolupament de l’esquizofrènia els gens, els trastorns bioquímics, les alteracions estructurals cerebrals, les alteracions i les complicacions en el part, els trastorns i els patiments psicològics en la infància o el consum de drogues i de substàncies psicotròpiques, entre d’altres. Però cal destacar que cap d’aquests possibles factors per si sol ha demostrat ser l’únic i definitiu desencadenant de l’esquizofrènia.
Hi ha molts autors que parlen d’un seguit de factors que poden ser predisposants (és a dir, que disposen anticipadament una persona a contraure una malaltia determinada) a tenir la malaltia i d’altres factors que es consideren desencadenants (és a dir, que provoquen l’aparició de la malaltia o trastorn).
Davant la major incidència de l’aparició de la malaltia en l’època de l’adolescència, es considera aquesta franja d’edat d’especial vulnerabilitat, i els canvis físics i hormonals de la pubertat es consideren elements desestabilitzadors en persones predisposades a patir una esquizofrènia.
-
Factors predisposants:
És a dir, factors que disposen anticipadament la persona a tenir esquizofrènia.- Genètics
Els gens són elements biològics per mitjà dels quals els pares transmeten les seves característiques als fills. Els estudis científics suggereixen que determinades famílies tenen una predisposició a tenir esquizofrènia, fet que augmenta el risc que els seus membres la pateixin. Això no vol dir que la persona que tingui un familiar de primer grau amb esquizofrènia necessàriament hagi de tenir la malaltia sinó que aquesta probabilitat s’incrementa en un 10 %.
- Bioquímics
En estudis del cervell de persones diagnosticades d’esquizofrènia s’ha trobat un funcionament defectuós dels circuits cerebrals i un desequilibri d’alguns dels neurotransmissors (substàncies que transmeten informació entre les neurones en el cervell). No obstant això, encara no es coneix si aquests desequilibris dels neurotransmissors són causa o efecte de l’esquizofrènia. Un d’aquests neurotransmissors és la dopamina, un excés del qual podria afectar algunes de les funcions que regeixen el pensament, les emocions i la conducta. Altres neurotransmissors que poden veure’s alterats són la serotonina, el glutamat i la noradrenalina. - Alteracions estructurals cerebrals
Les imatges obtingudes mitjançant tècniques com ara la ressonància magnètica funcional o la tomografia computada cranial (TC) han permès identificar una sèrie d’àrees del cervell amb alteracions estructurals que s’associen a la malaltia. - Alteracions prenatals o durant el part
Els resultats d’algunes investigacions identifiquen els problemes en l’embaràs, com ara les infeccions víriques prenatals o la malnutrició intrauterina, com a factors predisposants a l’aparició d’esquizofrènia en edats joves. - Trastorns i patiments psicològics en la infància
Les situacions viscudes en la infància tenen una importància rellevant en el desenvolupament psicològic de la persona. Si les experiències viscudes per l’infant són de patiment, com ara situacions de maltractament psicològic o físic, relacions no funcionals o l’aparició mateix de trastorns mentals, poden predisposar en la època adulta a l’esquizofrènia.
- Genètics
-
Factors desencadenants:
És a dir, factors que provoquen l’aparició de l’esquizofrènia.- Consum de drogues i substàncies psicotròpiques
Es parla de drogues en referència a qualsevol substància psicoactiva i que, per tant, és capaç de provocar la modificació de la conducta de la persona, del seu estat d’ànim, de les seves sensacions i de la capacitat de percepció dels sentits, el que indica que el seu consum incideix directament en el sistema nerviós central.
Segons el tipus de substància, produirà en el sistema nerviós central un determinat efecte que comportarà diferents alteracions en l’estat mental de la persona que les consumeix. Hi pot haver un alentiment de l’activitat cerebral (substàncies depressores), una activació de les funcions cerebrals (substàncies estimulants) o una alteració de les percepcions sensorials (substàncies al·lucinògenes).
El consum de cocaïna o al·lucinògens, ja sigui de forma esporàdica o continuada, és considerat de gran perillositat pel que fa al desenvolupament de l’esquizofrènia.
El cànnabis és la droga il·legal més utilitzada per la gent jove i la que més precoçment comencen a consumir els adolescents, grup d’edat especialment vulnerable a desencadenar l’esquizofrènia. La relació entre el consum de cànnabis i els efectes nocius aguts i crònics sobre la salut mental està molt referenciada, i evidenciada en els estudis i en la pràctica clínica. - Estressants vitalsi el model de la vulnerabilitat i l’estrès
Un dels models explicatius del perquè de l’aparició de l’esquizofrènia en una determinada persona és el model de la vulnerabilitat i l’estrès, en què es postula la teoria segons la qual, per presentar una esquizofrènia, s’associen certs factors de risc: una vulnerabilitat biològica prèvia (hereditària, genètica o adquirida), més altres factors de caire psicològic de la persona i la influència de factors ambientals del seu entorn.
La predisposició individual generada per la confluència d’aquests tres factors (biològics, psicològics i ambientals) no constitueix l’única condició per desencadenar una esquizofrènia, sinó que cal afegir una càrrega emotiva que generi estrès. Una càrrega emocional suplementària, que pot significar una exigència excessiva per a una persona vulnerable, pot portar-la a desenvolupar una esquizofrènia. Aquesta càrrega emocional pot estar generada per esdeveniments estressants de la vida, tant si són negatius (la mort d’una persona propera, la pèrdua del lloc de treball) com positius (naixement d’un fill, un casament, una millora substancial de la situació social, etc.), ja que els dos tipus d’esdeveniment comporten un nivell important d’estrès.
- Consum de drogues i substàncies psicotròpiques
EpidemiologiaP@)
La prevalença de l’esquizofrènia al llarg de la vida és variable, els resultats de la major part dels estudis estableixen globalment una mitjana lleugerament inferior a 1 cas per cada 100 habitants. El trastorn sembla tenir una distribució uniforme a tot el món, la qual cosa representa a Catalunya més de 60.000 persones.
- L’estudi multicèntric dut a terme l’any 1997 per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va determinar les ràtios d’incidència en vuit llocs de set països i la publicació de l’informe preliminar mostra una incidència d’esquizofrènia anual de 7 a 14 persones per 100.000 habitants.
- L’aparició dels primers episodis psicòtics afecta principalment en etapes precoces de la vida, és a dir, en l’adolescència i la joventut (entre els 16 i els 25 anys).
- No hi ha diferències estadístiques importants quant al sexe ni al nivell cultural o social per desenvolupar la malaltia, malgrat que les situacions de marginació social poden contribuir a fer que se’n desencadeni un episodi.
TipuspP@)
Segons el predomini d’uns símptomes o altres, el diagnòstic d’esquizofrènia anirà acompanyat d’un cognom:
1. Esquizofrènia paranoide, 2. Esquizofrènia desorganitzada o hebefrènia, 3. Esquizofrènia catatònica, 4. Esquizofrènia indiferenciada, 5. Esquizofrènia residual, 6. Esquizofrènia simple
1. Esquizofrènia paranoide
L’esquizofrènia paranoide és el tipus més freqüent d’esquizofrènia. En el quadre clínic predominen els símptomes al·lucinatoris auditius i les idees delirants de persecució i autoreferència, és a dir, la persona creu que la gent parla i murmura sobre ella. La persona es torna extremament desconfiada i creu que els seus pensaments, sentiments i actes són coneguts i controlats pels altres. Poden aparèixer idees de gelosia (de vegades també anomenades incorrectament “gelotípiques”) relacionades amb les persones de l’entorn més proper, i idees de grandesa i superioritat, que fan que la persona se senti el centre de tot el que succeeix.
El contingut dels deliris sovint té a veure amb temes esotèrics, religiosos o de ciència ficció. Les al·lucinacions auditives i/o visuals estan relacionades amb el contingut del deliri; així doncs, si per exemple el tema del deliri és de contingut místic i religiós, podria ser que les veus al·lucinatòries que la persona sent li diguessin que ha estat escollida entre els creients per dur a terme una determinada missió i que les ordres es referissin a la manera de fer-ho. Les al·lucinacions auditives poden ser sense contingut verbal, és a dir, sorolls de xiulets, cops, rialles o remors.
2. Esquizofrènia desorganitzada o hebefrènia
En aquest tipus d’esquizofrènia destaca la parla i la conducta infantil, desorganitzada, i l’afecte pla (estat d’ànim que no reflecteix cap emoció) o inapropiat; per exemple, la persona pot riure quan se li dóna una mala noticia, o sense motiu aparent. Destaca també una desinhibició dels sentiments, és a dir, que en determinades situacions la persona exterioritza desmesuradament les respostes afectives.
Les idees delirants i les al·lucinacions són transitòries, és a dir, que no es mantenen de manera continuada. Les persones afectades sovint mostren manca d’interès i poca participació en el que els envolta. Poden presentar demandes i queixes de malestars físics sense una alteració orgànica objectiva. En alguns casos, repeteixen de forma incontrolada frases i sons repetitius (tics vocals).
3. Esquizofrènia catatònica
En l’esquizofrènia catatònica predomina la immobilitat, la conducta motora pot ser molt variable. La persona passa de situacions en les quals està totalment inhibida o paralitzada a d’altres en què té molta mobilitat, o bé de l’obediència automàtica a les ordres a l’absència de resposta. La persona afectada per aquest tipus d’esquizofrènia no reacciona davant els intents d’establir-hi contacte, així doncs es pot apreciar com l’expressió de la cara es manté immòbil i inexpressiva, sense cap tipus de gesticulació. Sovint poden presentar moviments no controlats, constants i/o repetitius (automatismes). La persona no té expressivitat verbal, és a dir, pot no parlar o no contestar quan se li pregunta alguna cosa.
4. Esquizofrènia indiferenciada
És una categoria inespecífica en què es mesclen tots els símptomes dels altres tipus d’esquizofrènia (paranoide, hebefrènica i catatònica), sense que predomini cap tipus de símptoma sobre els altres.
5. Esquizofrènia residual
Aquest tipus d’esquizofrènia es dóna en persones que porten molt temps convivint amb la malaltia i que tenen un important deteriorament de les seves funcions, amb signes persistents d’alteració. Hi destaquen els símptomes de caire negatiu.
6. Esquizofrènia simple
És un tipus d’esquizofrènia poc freqüent, i una de les seves característiques principals és el comportament poc convencional o extravagant i cridaner de la persona afectada, que de vegades vesteix de forma exagerada o inapropiada. A causa de la pèrdua d’interès per l’entorn social pot arribar a una situació de marginació. Els símptomes negatius tenen un paper predominant en aquesta forma d’esquizofrènia. No hi ha evidència d’al·lucinacions ni d’idees delirants.
Comentaris
Llistat
Gràcies pel teu comentari, passem aquest contingut a revisió.
Enllaços d'interès
Fonts d'interès general
Associacions / Grups d'ajuda mútua
Espanya
Catalunya
- ACFAMES.- Associació Catalana de Familiars i Malalts d'Esquizofrènia.
- AFAMMCA .- Associació de familiars de Malalts Mentals de Catalunya.
- FECAFAMM.- Federació Catalana d'Associacions de familiars i persones amb problemes de salut mental.
Bibliografia
Bibliografia consultada
- Barbato A. Schizophrenia and public health [Internet]. Geneve: Division of Mental Health and Prevention of Substance Abuse.
World Health Organization; 1998 [accés 22 de desembre de 2011]. Disponible a: http://www.who.int/mental_health/media/en/55.pdf - Early Psychosis Prevention and Intervention Centre [seu Web].
Melbourne: Orygen Youth Health. [accés 22 de desembre de 2011]. Disponible a: www.eppic.org.au - Grupo de trabajo de la Guía de Práctica Clínica sobre la Esquizofrenia y el Trastorno Psicótico Incipiente. Fòrum de Salut Mental, coordinación. Guía de Práctica Clínica sobre la Esquizofrenia y el Trastorno Psicótico Incipiente [Internet].Madrid: Plan de Calidad para el Sistema Nacional de Salud del Ministerio de Sanidad y Consumo.
Agència d’Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdiques; 2009 [accés 22 de desembre de 2011]. Disponible a: http://www.guiasalud.es/GPC/GPC_495_Esquizofr_resum_cast_2009.pdf - Grupo de Trabajo de la Guía de Práctica Clínica sobre la Esquizofrenia y el Trastorno Psicótico Incipiente. Guía de Práctica Clínica sobre la Esquizofrenia y el Trastorno Psicótico Incipiente. Versión completa [Internet].Barcelona: Plan Nacional para el SNS del MSC.
Agència d’Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdiques de Cataluña; 2008 [accés 22 de desembre de 2011]. Disponible a: http://guiasalud.es/egpc/esquizofrenia/completa/index.html - Rebolledo Moller S, Lobato Rodríguez MJ. Como afrontar la esquizofrenia: Una guía para familiares, cuidadores y personas afectadas.
Madrid: Aula Médica Ediciones; 2005 [accés 22 de desembre de 2011]. Disponible a: http://www.fundacionpfizer.org/publicaciones/afrontar_esquizofrenia_una_guia_familiares_cuidadores_personas_afectadas.html - San Emeterio M, Aymerich M, Faus G, Guillamón I, Illa JM, Lalucat Ll et al. Guía de Practica Clínica para la atención al paciente con esquizofrenia. Guía de práctica clínica.
Barcelona: Agencia d’Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdiques ; 2003 [accés 22 de desembre de 2011]. Disponible a: http://www.gencat.cat/salut/depsan/units/aatrm/pdf/gp0301esex.pdf
Bibliografia recomanada
- American Psychiatric Association. Diagnostic and statistical manual of mental disorders, text revision DSM-IV-TR.4th ed.
Washington DC: American Psychiatric Association; 2000. - Diaz Marsá M. Afrontando la esquizofrènia. Guía para pacientes y familiares [Internet]. Madrid: Enfoque Editorial; 2013 [accés 10 de desembre de 2014]. Disponible a: http://esquizofrenia24x7.com/sites/stage-esquizofrenia24x7-com.emea.cl.datapipe.net/files/pdf/GUIAESQUIZOFRENIA.pdf
- Entendiendo la esquizofrenia. Una guía para las personas que sufren la enfermedad y sus familias. Guías de educación sanitaria, volumen 8. [Internet].
Donostia Eusko Jauralaritza. Gobierno Vasco; 2001 [accés 22 de desembre de 2011]. Disponible a: http://www.osakidetza.euskadi.net/r85-cksalu07/es/contenidos/informacion/salud_mental/es_4050/adjuntos/entendiendoEsquizofrenia_c.pdf - Gallach Solano E, Perona Garcelán S, Santolaya Ochando F, Vallina Fernández O. Tratamientos psicológicos y Recursos utilizados en la Esquizofrenia. Guía breve para Profesionales y Familiares.
Volums 1 i 2. València: Col·legi Oficial Psicòlegs de Comunitat Valenciana; 2004. - Geekie J, Read J. El Sentido de la locura: la exploración del significado de la esquizofrènia.
Barcelona: Herder; 2012. - Hardcastle M, Kennard D, Grandison S, Fagin L. Experiencias en la atención psiquiátrica hospitalaria: relatos de usuarios del servicio, cuidadores y profesionales.
Barcelona: Herder; 2009. - Johannessen JO, Martindale BV, Cullberg J. Evolución de las psicosis: diferentes fases, diferentes tratamientos.
Barcelona: Herder; 2008. - Martindale BV, Bateman A, Growe M, Margison F. editors. Las Psicosis: los tratamientos psicológicos y su eficacia.
Barcelona: Herder; 2010. - Morrison AP, Renton J, French P, Bentall RP. ¿Crees que estás loco? piénsalo dos veces: recursos para la terapia cognitiva de la psicosis.
Barcelona: Herder; 2011. - Morrison AP, Renton JC, Dunn H, Williams S, Bentall RP. La Terapia cognitiva de la psicosis: un enfoque basado en la formulación.
Barcelona: Herder; 2012. - Organització Mundial de la Salut. CIE 10, Trastornos mentales y del comportamiento: criterios diagnósticos de investigación.
10a ed. Madrid: Meditor; 1994. - Read J, Mosher LR, Bentall RP. editors. Modelos de locura: aproximaciones psicológicas, sociales y biológicas a la esquizofrenia.
Barcelona: Herder; 2007. - Tizón García JL. Entender la psicosis: hacia un enfoque integrador.
Barcelona: Herder; 2013. - Tizón García JL. Familia y psicosis cómo ayudar en el tratamiento.
Barcelona: Herder; 2014. - Thorsen, GB, Gronnestad T, Oxnevad AL. Trabajo familiar y multifamiliar en la psicosis: una guia para profesionales.
Barcelona: Herder; 2010. - Turpeinen P. Adolescencia, creatividad y psicosis.
Barcelona: Herder; 2007. - Williams P. El quinto principio: experiencias de lo innombrable.
Barcelona: Herder; 2014.
Carmen Fernández Ferrín
Infermera. Va ser Professora Emèrita de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona. La Carmen va morir l’agost del 2013 però la seva aportació i expertesa infermera continuaran sempre presents a la Infermera virtual.
Va ser experta en el model conceptual de Virginia Henderson, es va interessar pel desenvolupament disciplinari de la infermeria, especialment per tot el que està relacionat amb la seva construcció teòrica. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles.
Formà part de la direcció científica de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en la definició dels conceptes nuclears que emmarquen la filosofia del web, assessorà pel que fa a la seva construcció i en el disseny de l’estructura de les fitxes. També participà en la selecció dels temes a abordar, en la revisió, des del punt de vista disciplinari, dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo al web.
Gisel Fontanet Cornudella
Màster en educació per a la salut (UDL). Postgrau en Infermeria psicosocial i salut mental (UB).
Actualment és gestora de desenvolupament de persones de la Unitat de Gestió del Coneixement de la Fundació Sanitària Mollet. Membre del Consell Assessor Fundació TICSALUT 2014-2017, del grup @MWC_nursing, entre d'altres.
Fins l'abril de 2015 va ser adjunta a la Direcció de Programes del COIB, tenint a càrrec la direcció i coordinació del projecte Infermera virtual. Fins desembre de 2016 va gestionar la direcció de l'elaboració i el manteniment dels continguts pel que fa al seu vessant estructural i pedagògic. Considera que les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) i Internet, i en general, la xarxa 2.0 són un canal de comunicació i interacció amb i per als ciutadans, amb un gran potencial per a la promoció de l'autonomia i independència de les persones en el control i millora de la seva salut, com a complement de l'atenció presencial i continuïtat de les cures, en tant que és un mitjà a través del qual la persona poc a poc expressa les seves necessitats, desitjos o inquietuds. Aquesta informació és cabdal per conèixer el subjecte de l’educació i en el tenir cura.
Des de 1998, la seva activitat professional es desenvolupa en el marc de la promoció i l'educació per a la salut. Va ser coordinadora i infermera assistencial durant 6 anys de la una Unitat Crohn-colitis de l'Hospital Vall d'Hebron, una unitat d’educació per a la salut en l’atenció a persones afectades d’un problema de salut crònic, on va intercalar de forma pionera l’atenció presencial i virtual. Ha anat centrant la seva línia de treball en el desenvolupament de projectes en el camp de la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC), en l’àmbit de la salut.
És autora de diverses publicacions, tant en el registre escrit com en l’audiovisual, i de documents d’opinió referents a la promoció i educació per a la salut. Ha col·laborat i ha participat en diverses jornades, espais de debat i estudis de recerca, entre altres, relacionats amb l’aplicació de les TIC en l’àmbit de la salut. Ha iniciat línies de treball en el marc de la promoció i educació per a la salut a l’escola, com a context d’exercici de la infermera. Va ser membre fundador del grup Innovació i Tecnologia del COIB @itcoib.
Mª Teresa Luis Rodrigo
Infermera. Professora Emèrita de l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona. S’ha interessat des de fa anys en el desenvolupament i la utilització de les terminologies infermeres (de diagnòstics, d’intervencions i de resultats) des d’una concepció disciplinària de les cures. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles en diverses revistes científiques.
Fins desembre de 2016 va formar part de la direcció científica i disciplinària de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en l'elaboració dels conceptes nuclears que guien el contingut de la web, va assessorar pel que fa a la seva construcció i en la selecció dels temes a abordar, d'igual manera, va col·laborar, sempre des de la perspectiva científica i disciplinària, en la revisió dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo a la web.
Roser Castells Baró
Llicenciada en filologia catalana (UB), màster en escriptura per a la televisió i el cinema (UAB), i postgraduada en reportatge de televisió (UPF). Ha treballat com a lingüista especialitzada en llenguatges tècnics i científics al Centre de Terminologia Termcat, i com a assessora lingüística i traductora a la "Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya", entre altres entitats. Actualment, compagina l'activitat com a lingüista amb la de guionista. Ha col·laborat en la realització de diversos vídeos didàctics per al COIB.
Maria Jose Reyes Ramos
Màster en Infermeria Psiquiàtrica i de Salut Mental (EUI Sant Joan de Déu). Infermera des de l’any 1994 (EUI Vall d’Hebron), ha treballat en unitats d’hospitalització, urgències i atenció primària. Des de l’any 2005, és infermera del Centre de Salut Mental de l’Hospital de Mollet. Professora associada de l'ESCS Tecnocampus de Mataró (UPF). Professora adjunta de l’EUI Creu Roja de Terrassa des del 1994 fins al 2003. Membre de la Comissió Assessora de Formació de l’Hospital de Mollet i de l’equip docent del Centre de Salut Mental, on col·laboro en la formació específica de professionals d’atenció primària i de l’Hospital de Mollet.
Dolors Agulló Hernández
Infermera especialista en salut mental
Llicenciada i màster en Antropologia (UAB). Infermera de salut mental des de l’any 1994, en l’àmbit assistencial fins l’any 2003, i des del 2003 fins al 2009 en l’àmbit de la gestió. Des del 2010 fins el 2012 ha estat coordinadora del programa RETORN d’atenció a les infermeres amb problemes de salut mental i/o addiccions.
Montserrat Martínez Gobern
Infermera especialista en salut mental.
Infermera responsable del Programa Retorn del COIB, d’atenció a la infermera i l'infermer amb problemes mentals i/o d'addicció. Infermera de salut mental de l’Equip d’Atenció Precoç al Pacient en Risc de Psicosi (EAPPP) de l’Institut Català de la Salut (Barcelona, 2007-2011). Ajudant Tècnic Sanitari (UB, 1980). Diplomada en infermeria (1989) –curs d’anivellament–. Especialista en psiquiatria (Escola Nostra Senyora de Montserrat, Sant Boi de Llobregat, Barcelona, 1984) i en infermeria de salut mental (2006). Vocal de salut mental al COIB (2007-2011). Col·laboració docent en formació continuada a l’EUI Blanquerna (URL), a Barcelona, des del 1997.