Infermera virtual.com

La paraula esquizofrènia ve del grec schizo, que significa ‘divisió’, i phrenos, que vol dir ‘ment’.

Les primeres dades que poden estar relacionades amb l’esquizofrènia daten de 4.000 anys abans de Crist, en el Papir d’Ebers. En el segle I dC es troben referències a aquest trastorn en els escrits d’Areteu de Capadòcia, metge grec que va aportar importants coneixements al saber mèdic d’aquella època.

El psiquiatre alemany Emil Kraepelin (1856-1926) va identificar, entre els seus malalts, un grup que emmalaltia a edats joves i que presentava diferents símptomes: al·lucinacions, moviments anormals, pèrdua de la voluntat, manca d’emocions i aïllament social. Al quadre clínic que presentaven aquests joves, el va anomenar dementia praecox (demència precoç) i el va definir com un trastorn del cervell diferent d’altres formes de demència que tenen lloc més tard en la vida de les persones.

Va ser el metge suís Paul Eugen Bleuler (1857-1939) qui va introduir el nom d’esquizofrènia, i qui ho va descriure com a una manca d’interacció entre els processos cognitius i les percepcions, en un capítol (Dementia praecox oder Gruppe der Schizophrenien) del llibre Tractat de psiquiatria, del psiquiatre alemany Gustav Aschaffenburg, l’any 1911.

Klaus Conrad (1905-1961), psiquiatre alemany, va publicar el 1954 L’esquizofrènia incipient, un treball encara avui vigent on distingeix algunes de les fases del curs de la malaltia.

Malgrat aquests treballs, no es disposava d'una classificació dels trastorns mentals unànimement acceptada que permetés identificar i unificar els criteris diagnòstics.

El 1893, el metge francès Jacques Bertillon va presentar a Chicago la Bertillon Classification of Causes of Death (Classificació Bertillon de les causes de mort) al Congrés de l’International Statistical Institute. Aquesta classificació va ser adoptada per nombrosos països i, en successives revisions, s’hi van afegir les síntesis de les classificacions anglesa, alemanya i suïssa prèviament existents. El 1948, coincidint amb la sisena revisió, l’Organització Mundial de la Salut la va adoptar amb el nom de Classificació Internacional de Malalties (ICD-6, que és la sigla del seu nom en anglès: International Classification of Diseases). El 1952, i basant-se en la ICD-6, l’Associació Americana de Psiquiatria va publicar la primera edició del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-1, que és la sigla del seu nom en anglès: Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders). Es tracta d'una classificació dels trastorns mentals, amb descripcions clares de les categories diagnòstiques, fet que permet als clínics i als investigadors diagnosticar, tractar, estudiar i intercanviar informació. Des d'aquell moment, s'han anat generant noves versions de cadascuna de les dues publicacions i, actualment, l'ICD està en la seva desena revisió (ICD-10), mentre que el 1997 es va publicar la quarta versió del DSM traduïda al castellà (DSM-IVR), en què l’apartat 5 està dedicat a l’esquizofrènia, juntament amb els altres trastorns psicòtics. El 18 de maig de 2013 se’n va publicar en anglès la cinquena versió (DSM-V), amb l’esquizofrènia a l’apartat 6; posteriorment, s’ha publicat també en castellà. 

Tot i quedar moltes incògnites per resoldre sobre l’esquizofrènia, en aquest moment s’estan produint importants avanços, tant en el que fa referència a la prevenció com al tractament mèdic i farmacològic, i a les teràpies psicosocials.

1. Factors predisposants:

   
   És a dir, factors que disposen anticipadament la persona a tenir esquizofrènia.
   
   
   1. Genètics
      
      Els gens són elements biològics per mitjà dels quals els pares transmeten les seves característiques als fills. Els estudis científics suggereixen que determinades famílies tenen una predisposició a tenir esquizofrènia, fet que augmenta el risc que els seus membres la pateixin. Això no vol dir que la persona que tingui un familiar de primer grau amb esquizofrènia necessàriament hagi de tenir la malaltia sinó que aquesta probabilitat s’incrementa en un 10 %.
       
   2. Bioquímics
      
      En estudis del cervell de persones diagnosticades d’esquizofrènia s’ha trobat un funcionament defectuós dels circuits cerebrals i un desequilibri d’alguns dels neurotransmissors (substàncies que transmeten informació entre les neurones en el cervell). No obstant això, encara no es coneix si aquests desequilibris dels neurotransmissors són causa o efecte de l’esquizofrènia.   Un d’aquests neurotransmissors és la dopamina, un excés del qual podria afectar algunes de les funcions que regeixen el pensament, les emocions i la conducta. Altres neurotransmissors que poden veure’s alterats són la serotonina, el glutamat i la noradrenalina.
      
      
   3. Alteracions estructurals cerebrals  
      
      Les imatges obtingudes mitjançant tècniques com ara la ressonància magnètica funcional o la tomografia computada cranial (TC) han permès identificar una sèrie d’àrees del cervell amb alteracions estructurals que s’associen a la malaltia.
      
      
   4. Alteracions prenatals o durant el part   
      
      Els resultats d’algunes investigacions identifiquen els problemes en l’embaràs, com ara les infeccions víriques prenatals o la malnutrició intrauterina, com a factors predisposants a l’aparició d’esquizofrènia en edats joves.
      
      
   5. Trastorns i patiments psicològics en la infància
      
      Les situacions viscudes en la infància tenen una importància rellevant en el desenvolupament psicològic de la persona. Si les experiències viscudes per l’infant són de patiment, com ara situacions de maltractament psicològic o físic, relacions no funcionals o l’aparició mateix de trastorns mentals, poden predisposar en la època adulta a l’esquizofrènia.
      
      

2. Factors desencadenants:

   
   És a dir, factors que provoquen l’aparició de l’esquizofrènia.
   
   
   1. Consum de drogues i substàncies psicotròpiques 
      
      Es parla de drogues en referència a qualsevol substància psicoactiva i que, per tant, és capaç de provocar la modificació de la conducta de la persona, del seu estat d’ànim, de les seves sensacions i de la capacitat de percepció dels sentits, el que indica que el seu consum incideix directament en el sistema nerviós central.
      
      Segons el tipus de substància, produirà en el sistema nerviós central un determinat efecte que comportarà diferents alteracions en l’estat mental de la persona que les consumeix. Hi pot haver un alentiment de l’activitat cerebral (substàncies depressores), una activació de les funcions cerebrals (substàncies estimulants) o una alteració de les percepcions sensorials (substàncies al·lucinògenes).
      
      El consum de cocaïna o al·lucinògens, ja sigui de forma esporàdica o continuada, és considerat de gran perillositat pel que fa al desenvolupament de l’esquizofrènia.
      
      El cànnabis és la droga il·legal més utilitzada per la gent jove i la que més precoçment comencen a consumir els adolescents, grup d’edat especialment vulnerable a desencadenar l’esquizofrènia. La relació entre el consum de cànnabis i els efectes nocius aguts i crònics sobre la salut mental està molt referenciada, i evidenciada en els estudis i en la pràctica clínica.
      
      
   2. Estressants vitalsi el model de la vulnerabilitat i l’estrès 
      
      Un dels models explicatius del perquè de l’aparició de l’esquizofrènia en una determinada persona és el model de la vulnerabilitat i l’estrès, en què es postula la teoria segons la qual, per presentar una esquizofrènia, s’associen certs factors de risc: una vulnerabilitat biològica prèvia (hereditària, genètica o adquirida), més altres factors de caire psicològic de la persona i la influència de factors ambientals del seu entorn. 
      
      La predisposició individual generada per la confluència d’aquests tres factors (biològics, psicològics i ambientals) no constitueix l’única condició per desencadenar una esquizofrènia, sinó que cal afegir una càrrega emotiva que generi estrès. Una càrrega emocional suplementària, que pot significar una exigència excessiva per a una persona vulnerable, pot portar-la a desenvolupar una esquizofrènia. Aquesta càrrega emocional pot estar generada per esdeveniments estressants de la vida, tant si són negatius (la mort d’una persona propera, la pèrdua del lloc de treball) com positius (naixement d’un fill, un casament, una millora substancial de la situació social, etc.), ja que els dos tipus d’esdeveniment comporten un nivell important d’estrès.

La prevalença de l’esquizofrènia al llarg de la vida és variable, els resultats de la major part dels estudis estableixen globalment una mitjana lleugerament inferior a 1 cas per cada 100 habitants. El trastorn sembla tenir una distribució uniforme a tot el món, la qual cosa representa a Catalunya més de 60.000 persones. 

• L’estudi multicèntric dut a terme l’any 1997 per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va determinar les ràtios d’incidència en vuit llocs de set països i la publicació de l’informe preliminar mostra una incidència d’esquizofrènia anual de 7 a 14 persones per 100.000 habitants.
• L’aparició dels primers episodis psicòtics afecta principalment en etapes precoces de la vida, és a dir, en l’adolescència i la joventut (entre els 16 i els 25 anys).
• No hi ha diferències estadístiques importants quant al sexe ni al nivell cultural o social per desenvolupar la malaltia, malgrat que les situacions de marginació social poden contribuir a fer que se’n desencadeni un episodi.

Segons el predomini d’uns símptomes o altres, el diagnòstic d’esquizofrènia anirà acompanyat d’un cognom:

1. Esquizofrènia paranoide, 2. Esquizofrènia desorganitzada o hebefrènia, 3. Esquizofrènia catatònica, 4. Esquizofrènia indiferenciada, 5. Esquizofrènia residual, 6. Esquizofrènia simple

1. Esquizofrènia paranoide

L’esquizofrènia paranoide és el tipus més freqüent d’esquizofrènia. En el quadre clínic predominen els símptomes al·lucinatoris auditius i les idees delirants de persecució i autoreferència, és a dir, la persona creu que la gent parla i murmura sobre ella. La persona es torna extremament desconfiada i creu que els seus pensaments, sentiments i actes són coneguts i controlats pels altres. Poden aparèixer idees de gelosia (de vegades també anomenades incorrectament “gelotípiques”) relacionades amb les persones de l’entorn més proper, i idees de  grandesa i superioritat, que fan que la persona se senti el centre de tot el que succeeix.

El contingut dels deliris sovint té a veure amb temes esotèrics, religiosos o de ciència ficció. Les al·lucinacions auditives i/o visuals estan relacionades amb el contingut del deliri; així doncs, si per exemple el tema del deliri és de contingut místic i religiós, podria ser que les veus al·lucinatòries que la persona sent li diguessin que ha estat escollida entre els creients per dur a terme una determinada missió i que les ordres es referissin a la manera de fer-ho. Les al·lucinacions auditives poden ser sense contingut verbal, és a dir, sorolls de xiulets, cops, rialles o remors.

2. Esquizofrènia desorganitzada o hebefrènia

En aquest tipus d’esquizofrènia destaca la parla i la conducta infantil, desorganitzada, i l’afecte pla (estat d’ànim que no reflecteix cap emoció) o inapropiat; per exemple, la persona pot riure quan se li dóna una mala noticia, o sense motiu aparent. Destaca també una desinhibició dels sentiments, és a dir, que en determinades situacions la persona exterioritza desmesuradament les respostes afectives.

Les idees delirants i les al·lucinacions són transitòries, és a dir, que no es mantenen de manera continuada. Les persones afectades sovint mostren manca d’interès i poca participació en el que els envolta. Poden presentar demandes i queixes de malestars físics sense una alteració orgànica objectiva. En alguns casos, repeteixen de forma incontrolada frases i sons repetitius (tics vocals).

3. Esquizofrènia catatònica

En l’esquizofrènia catatònica predomina la immobilitat, la conducta motora pot ser molt variable. La persona passa de situacions en les quals està totalment inhibida o paralitzada a d’altres en què té molta mobilitat, o bé de l’obediència automàtica a les ordres a l’absència de resposta. La persona afectada per aquest tipus d’esquizofrènia no reacciona davant els intents d’establir-hi contacte, així doncs es pot apreciar com l’expressió de la cara es manté immòbil i inexpressiva, sense cap tipus de gesticulació. Sovint poden presentar moviments no controlats, constants i/o repetitius (automatismes). La persona no té expressivitat verbal, és a dir, pot no parlar o no contestar quan se li pregunta alguna cosa.

4. Esquizofrènia indiferenciada

És una categoria inespecífica en què es mesclen tots els símptomes dels altres tipus d’esquizofrènia (paranoide, hebefrènica i catatònica), sense que predomini cap tipus de símptoma sobre els altres.

5. Esquizofrènia residual

Aquest tipus d’esquizofrènia es dóna en persones que porten molt temps convivint amb la malaltia i que tenen un important deteriorament de les seves funcions, amb signes persistents d’alteració. Hi destaquen els símptomes de caire negatiu.

6. Esquizofrènia simple

És un tipus d’esquizofrènia poc freqüent, i una de les seves característiques principals és el comportament poc convencional o extravagant i cridaner de la persona afectada, que de vegades vesteix de forma exagerada o inapropiada. A causa de la pèrdua d’interès per l’entorn social pot arribar a una situació de marginació. Els símptomes negatius tenen un paper predominant en aquesta forma d’esquizofrènia. No hi ha evidència d’al·lucinacions ni d’idees delirants.