Infermera virtual.com

El sistema que està directament relacionat amb la MPOC és el sistema respiratori.

La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, amb necessitats pròpies, capaç d’actuar per aconseguir les fites que es proposa, assumir la responsabilitat de la seva vida i del seu benestar, i de relacionar-se amb ell mateix i amb el seu entorn en la direcció escollida.

La idea d’ésser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual. Totes experimenten processos de desenvolupament, i s’influencien mútuament. Cada una de les dimensions amb què es descriu la persona està relacionada permanentment i simultàniament amb les altres, i formen un tot en què cap es pot reduir o subordinar a l’altra, ni pot ser tinguda en compte de forma aïllada. Per tant, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients, i d’altres, en canvi, són controlats o intencionats.

Tenint sempre present aquest concepte de persona, es poden estudiar aïlladament les alteracions d’alguns dels processos de la dimensió biofisiològica en diferents situacions.

És un error —que pot comportar un endarreriment en diagnòstic— considerar que aquesta malaltia s’inicia quan la persona presenta algun símptoma, com la sensació de manca d’aire. Existeix, doncs, una etapa asimptomàtica o silenciosa, amb alteracions del teixit dels bronquis però sense cap tipus de manifestació clínica (ofec, tos, etc.) o espiromètrica. Aquesta progressió silent de la malaltia acaba amb l’aparició de tres signes i símptomes clàssics.

1. Ofec o sensació de manca d’aire (dispnea), 2. Tos crònica, 3. Esput

Per poder obtenir el diagnòstic definitiu de MPOC caldrà reunir les dades procedents de l’entrevista, de l’exploració física (signes i símptomes) i les exploracions complementàries que sol·liciti el metge per estudiar el funcionament del pulmó.

1. Entrevista (anamnesi) i exploració física  

2. Proves diagnòstiques (2.1 Espirometria forçada i prova broncodilatadora (PBD); 2.2 Pulsioximetria; 2.3 Radiografia de tòrax; 2.4 Tomografia computada de tòrax (TAC); 2.5 Analítica de sang; 2.6 Electrocardiograma (ECG)).

1. Entrevista (anamnesis) i exploració física

El diagnòstic de MPOC es dedueix per les manifestacions clíniques que presenta la persona, en especial la dispnea, i per les dades referents a l’exposició a factors de risc.

Durant l’entrevista, es registra, entre altres dades, l’edat, els signes i símptomes que presenta la persona i la història de tabaquisme, causa principal d’aquesta malaltia. L’exposició al tabac es mesura dividint el nombre de cigarrets fumats al dia entre 20 i multiplicant-ne el resultat pel nombre d’anys que fa que es fuma; per tenir sospites de MPOC l’exposició mínima és de 10 paquets/any.

També es fa una avaluació de l’estat general de la persona (estat de consciència, estat de la pell, hidratació, estat nutricional,etc.); es registren les constants vitals (pressió arterial, freqüència cardíaca —nombre de batecs per minut—, freqüència respiratòria —nombre de respiracions per minut—, saturació d’oxigen i temperatura corporal); es fa una exploració amb les mans (palpació) de parts del cos com el fetge o els ganglis limfàtics del coll per observar si han augmentat de mida.

També s’ausculten el cor i, sobretot, els pulmons per determinar si hi ha alguna anomalia en els sorolls respiratoris, com una disminució del soroll de l’aire en entrar als alvèols durant la inspiració (murmuri vesicular), un augment del temps necessari per treure l’aire dels pulmons (expiració allargada), xiulets en la respiració (sibilàncies) o sorolls semblants als roncs en el pas de l’aire a través de les vies aèries estretes.

Finalment, es fa una valoració conjunta de tots els resultats obtinguts i hi haurà indicis de diagnòstic de MPOC quan la persona reuneixi aquestes tres característiques: tenir més de 35 anys; exposició al tabac de 10 paquets/any com a mínim, i presència de tos crònica, amb o sense producció d’esput, o dispnea.

2. Proves diagnòstiques

2.1 Espirometria forçada i prova broncodilatadora (PBD); 2.2 Pulsioximetria; 2.3 Radiografia de tòrax; 2.4 Tomografia computada de tòrax (TAC); 2.5 Analítica de sang; 2.6 Electrocardiograma (ECG):

La sospita clínica de MPOC s’ha de confirmar mitjançant l’espirometria forçada amb la prova broncodilatadora en la fase estable de la malaltia. Existeixen, a més, altres proves diagnòstiques complementàries que ajudaran a caracteritzar-la, algunes de les quals necessitaran la signatura del consentiment informat.

2.1 Espirometria forçada i prova broncodilatadora (PBD)

L’espirometria forçada permet mesurar la quantitat d’aire que la persona pot bufar (expirar) i el temps que es triga en fer per saber el grau d’obstrucció al pas de l’aire en les vies aèries (grau de limitació del flux aeri). El canvi que s’observa després d’administrar via inhalatòria un medicament broncodilatador és la prova broncodilatadora (PBD). L’espirometria forçada és una prova no invasiva, senzilla i econòmica, que no necessita cap preparació especial prèvia, excepte no fer servir els inhaladors —si s’usen habitualment—, no fumar i no beure begudes estimulants (cafè, te, etc) el mateix dia de la prova. La persona ha de respirar (agafar aire i treure’l) en un tub, amb unes pinces al nas, tal com ho indiqui el professional. Els tres paràmetres bàsics que avalua aquesta prova són:

• Volum expirat màxim en un segon (VEMS o FEV1). És la quantitat d’aire que la persona pot bufar en un segon, després d’una inspiració màxima. Aquest paràmetre serveix per classificar la gravetat de la malaltia (com menys aire expirat en un segon, més greu és la malaltia).
• Capacitat vital forçada (CVF). És la quantitat total d’aire que la persona pot bufar, després d’una inspiració màxima.
• Quocient VEMS/CVF. És el resultat de la divisió entre la quantitat d’aire bufat en el primer segon i la quantitat d’aire bufat total. Es confirma el diagnòstic de MPOC quan aquest quocient és inferior a 0,7.

Font: Grupo de trabajo de la Guía de Práctica Clínica para el Tratamiento de Pacientes con Enfermedad Pulmonar Obstructiva Crónica (EPOC). Guía de Práctica Clínica para el Tratamiento de Pacientes con Enfermedad Pulmonar Obstructiva Crónica (EPOC). Plan de Calidad para el Sistema Nacional de Salud del Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad. Unidad de Evaluación de Tecnologías Sanitarias de la Agencia Laín Entralgo; 2012. Guías de Práctica Clínica en el SNS: UETS Nº 2011/6. [10 de noviembre 2014], p. [página 124].
Disponible en: http://www.guiasalud.es/GPC/GPC_512_EPOC_Lain_Entr_paciente.pdf

2.2 Pulsioximetria

La pulsioximetria permet conèixer l’oxigenació de la sang a partir de la saturació o percentatge d’oxigen (SatO₂) de l’hemoglobina a la sang arterial. Per realitzar aquesta mesura es necessari el pulsioxímetre, un aparell semblant a una pinça gran, que es col·loca, generalment, en un dit de la mà —perquè hi ha un bon flux sanguini, imprescindible per a la mesura—, les ungles del qual no poden estar pintades. És una prova fàcil, ràpida i no invasiva que no requereix de cap tipus de preparació prèvia. Es consideren valors normals quan la SatO₂ és igual o major al 95 % en situació de repòs; els valors per sota de 95 % es relacionen amb situacions patològiques, com la MPOC o l’asma, i els valors per sota de 90-92 %, amb insuficiència respiratòria. Aquesta prova no substitueix la gasometria arterial.

2.3 Radiografia de tòrax

La radiografia de tòrax permet observar la mida i l’estat dels pulmons, i la mida del cor. En el cas de les persones amb MPOC, la radiografia dels pulmons és útil per a la detecció de l’emfisema moderat i greu, tot i que pot ser normal en la resta casos. A més, permet descartar complicacions com la presència d’aire a la pleura (pneumotòrax), l’existència d’infeccions respiratòries com la pneumònia o l’augment de la mida de l’hil pulmonar —espai per on entren els bronquis i les branques de l’artèria pulmonar i surten les branques de les venes pulmonars— suggestiu de cor pulmonar.

2.4 Tomografia computada de tòrax

La tomografia computada de tòrax (TAC toràcic) permet estudiar al detall l’estructura del pulmó i els vasos sanguinis i els ganglis limfàtics del cor (mediastí). Es pot realitzar amb contrast o sense. El contrast es una substància opaca als raig X que s’administra per via endovenosa a través d’un catèter; aquesta substància fa que l’òrgan o teixit que es vol estudiar es vegi amb major claredat. La persona haurà d’estar en dejú sis hores i no podrà dur cap objecte de metall (arracades, collarets, etc.). En el cas de MPOC, permet determinar el tipus d’emfisema, la severitat i l’extensió, i descartar altres patologies, com dilatacions anormals i permanents dels bronquis (bronquiectasis), i complicacions, com infeccions respiratòries o presència d’aire a la pleura (pneumotòrax).

2.5 Analítica de sang

L’anàlisi de sang és un procediment invasiu que consisteix a extraure sang mitjançant la punció d’una vena o artèria. En la majoria de casos, es requereix que la persona estigui en dejú.

• Anàlisi de sang arterial (gasometria arterial). És una anàlisi que permet conèixer la quantitat d'oxigen i de diòxid de carboni a la sang, així com l’acidesa (pH), és a dir, que dóna informació sobre l’estat global de la funció principal de l’aparell respiratori. És un procediment invasiu que consisteix a extraure una mostra de sang arterial mitjançant la punció d’una artèria. L’artèria d’elecció és la radial, situada al canell, a la zona de l’avantbraç, i es recomana realitzar l’extracció amb anestèsia local. És una tècnica ràpida i senzilla que no requereix de cap tipus de preparació prèvia. Després de l’extracció cal fer compressió local durant uns minuts per evitar la formació d’un hematoma.
  
  
  Font: SEPAR, Manual SEPAR de Procedimientos, Internet (gener 2015) Disponible a:  http://dl.dropboxusercontent.com/u/60017244/Manuales%20de%20Procedimientos/Manual%203.pdf
• Anàlisi de sang venosa. N’hi ha de diferents tipus.
• Hemograma. Dóna informació sobre el recompte de cèl·lules sanguínies (glòbuls vermells, blancs i plaquetes) i ajuda a detectar situacions com l’anèmia i la poliglobúlia (augment dels glòbuls vermells) o infeccions.
• Bioquímica. Dóna informació sobre el nivell de substàncies com minerals, electròlits i marcadors específics (hormones, proteïnes) que informen sobre el funcionament d’òrgans concrets.
• Electròlits a la sang. És rellevant obtenir informació sobre el sodi, el potassi i el calci a la sang.
• Marcadors de funcionament d’altres òrgans. És necessari obtenir informació sobre els nivells de glucosa, de colesterol i de triglicèrids, així com de marcadors de la funció renal (urea, creatinina, etc.) i de la funció hepàtica (albúmina, bilirubina, etc.).
• Anàlisi de la proteïna alfa-1-antitripsina. Aquesta proteïna, produïda per les cèl·lules hepàtiques, s’encarrega principalment de protegir el pulmó de l’elastasa, l’enzim que degrada les fibres elàstiques. Una disminució de la producció d’aquesta proteïna, la qual és d’origen hereditari, pot causar un emfisema pulmonar, de manera que és necessari determinar-ne la presència a la sang a totes les persones.

2.6 Electrocardiograma (ECG)

L’electrocardiograma permet conèixer el funcionament elèctric del cor (freqüència i ritme) i detectar alteracions secundàries a la MPOC, com la sobrecàrrega del cor dret, arítmies (alteracions del ritme) o canvis en la posició del cor produïts per la hiperinsuflació dels pulmons.

Les proves descrites es consideren de rutina o ordinàries, però el metge pot sol·licitar més proves addicionals per complementar informació sobre la malaltia.

La MPOC és un trastorn de salut crònic que pot tractar-se amb fàrmacs i amb l’adopció d’hàbits de vida saludables, especialment l’abandonament del tabac en el cas de les persones fumadores.

Els objectius del tractament són reduir la simptomatologia, reduir la freqüència i la gravetat de les aguditzacions, alentir la progressió de la malaltia i preservar la qualitat de vida, per tal que la persona pugui viure de la forma més normal possible, d’acord amb les seves circumstàncies.

L’estratègia terapèutica serà diferent tenint en compte la gravetat de la malaltia i si la persona fuma o no.

1. Tractament farmacològic, 2. Oxigenoteràpia crònica domiciliària, 3. Suport de ventilació no invasiu, 4. Rehabilitació respiratòria, 5. Tractament quirúrgic i 6. Tractament no farmacològic: adopció d’hàbits de vida saludable

1. Tractament farmacològic

El tractament farmacològic habitual en persones amb MPOC té com a objectiu reduir i controlar els signes i símptomes, en especial reduir el grau de dispnea, millorar la funció pulmonar —augmentant-ne la capacitat inspiratòria i disminuint l’atrapament aeri—, millorar la tolerància a l’exercici —i, en conseqüència, la qualitat de vida— i prevenir les descompensacions. És important aclarir que el tractament no és el mateix per a totes les persones, sinó que s’individualitzarà en funció de la gravetat de la MPOC, els signes i els símptomes, les complicacions derivades de la malaltia, la resposta al medicament pautat o l’aparició d’efectes secundaris. Finalment, cal destacar que el tractament farmacològic, un cop establert, s’haurà de mantenir de per vida, amb les modificacions que calguin en funció de la resposta de la persona i l’evolució de la situació de salut.

El tractament farmacològic de les persones amb MPOC, pot incloure els grups de fàrmacs que s’indiquen tot seguit.

1.1 Broncodilatadors

Hi ha tres tipus de broncodilatadors: els agonistes β2 adrenèrgics d’acció curta i llarga, els anticolinèrgics d’acció curta i llarga i les metilxantines.

1.1.1 Agonistes β2 adrenèrgics d’acció curta (Salbutamol, terbutalina) i d’acció llarga (salmeterol, formoterol, indacaterol)

Aquests fàrmacs s’administren per via inhalatòria. Els d’acció curta tenen un inici de l’efecte ràpid i una durada de quatre a sis hores, mentre que els d’acció llarga tenen un inici de l’acció més lent i una durada d’entre 12 i 24 hores.

Relaxen la musculatura bronquial i augmenten el diàmetre dels bronquis (broncodilatació). Estimulen els receptors β2 que es troben en el múscul llis bronquial, activant les proteïnes G, les quals, a la vegada, estimulen uns enzims de la membrana cel·lular (l’adenilat-ciclasa) que disminueixen el to muscular. També actuen sobre les cèl·lules inflamatòries i eviten l’alliberació de mediadors inflamatoris.

Efectes secundaris. Els causa la pròpia activitat del fàrmac; els més freqüents són els episodis de palpitacions i taquicàrdia (augment del nombre de batecs per minut), mal de cap (cefalea), tremolor lleu a les mans i nàusees.

Recomanacions per usar correctament els inhaladors.

• Mantenir l’inhalador a temperatura ambient.
• Després d’administrar l’inhalador, és important glopejar aigua o rentar-se les dents amb pasta de dents.
• Mantenir l’inhalador net, sobretot la part que contacta amb la boca, que es recomana rentar després de cada presa.
• És important realitzar la tècnica inhalatòria correctament perquè el tractament sigui efectiu.
• Si la persona pren més d’un inhalador, s’hauran d’administrar en l’ordre adequat: en primer lloc, els que tenen un efecte broncodilatador i després els que tenen un efecte antiinflamatori. Es poden administrar seguits.

1.1.2 Anticolinèrgics d’acció curta (bromur de ipratropi i bromur d’aclidini) i d’acció llarga (bromur de tiotropi)

Aquests fàrmacs s’administren per via inhalatòria. Tant en els d’acció curta com en els d’acció llarga, l’efecte s’inicia ràpidament. En canvi, la durada de l’efecte és diferent: els d’acció tenen una durada d’entre quatre i sis hores i els d’acció llarga, d’aproximadament 24 hores.

Els anticolinèrgics dilaten ràpidament els bronquis. Bloquegen els receptors muscarínics que contrauen el múscul llis bronquial (broncoconstricció), i disminueixen, així, el to muscular. Els anticolinèrgics tenen un efecte local, ja que difícilment travessen les barreres biològiques de l’organisme, és a dir que no arriben a altres parts del cos humà.

Efectes secundaris. Els més freqüents són sequedat de boca, alteracions gastrointestinals (vòmits i diarrea o restrenyiment) i alteracions respiratòries (tos i faringitis).

Recomanacions per usar correctament inhaladors.

• Mantenir l’inhalador a temperatura ambient.
• Després d’administrar l’inhalador, és important glopejar aigua o rentar-se les dents amb pasta de dents.
• Mantenir l’inhalador net, sobretot la part que contacta amb la boca, que es recomana rentar després de cada presa.
• És important realitzar la tècnica inhalatòria correctament perquè el tractament sigui efectiu.
• Si la persona pren més d’un inhalador, s’hauran d’administrar en l’ordre adequat: en primer lloc, els que tenen un efecte broncodilatador i després els que tenen un efecte antiinflamatori. Es poden administrar seguits.

1.1.3 Metilxantines (teofil·lina)

Aquests fàrmacs s’administren per via oral. Augmenten el diàmetre dels bronquis (broncodilatació) però d’una manera més lleu que els agonistes β2 adrenèrgics  i els anticolinèrgics. Relaxen la musculatura, produeixen broncodilatació i augmenten el calibre dels vasos sanguinis pulmonars (vasodilatació). A més, tenen efectes antiinflamatoris i diürètics (ajuden a eliminar líquids). Generalment, el metge prescriu aquest broncodilatador oral quan la resta de tractaments broncodilatadors no són efectius.

Efectes secundaris. Depenen de la dosi o de la capacitat que té la persona d’acumular el medicament a la sang (com més concentració en plasma del fàrmac, més efectes secundaris tindrà). Per això la pauta de tractament és individualitzada i progressiva, és a dir, les dosis inicials són baixes i, progressivament, s’augmenten en funció de la resposta.

Els efectes secundaris més freqüents són alteracions digestives (nàusees, vòmits o diarrea), alteracions cardiovasculars (palpitacions, taquicàrdia —augment del nombre de batecs per minut— o hipotensió —disminució de la tensió arterial) i neurològiques (cefalea, tremolor, insomni o agitació). També és freqüent la disminució dels nivells de potassi a la sang (hipopotassèmia), l’augment dels nivells de sucre (hiperglucèmia), de calci (hipercalcèmia) i d’àcid úric, i l’augment de la quantitat d’orina (poliúria).

Recomanacions

• Abans de començar a prendre aquest medicament, és important informar el metge de totes les malalties que es pateix i dels fàrmacs que es prenen.
• Si un metge diferent del que controla el MPOC prescriu algun medicament, se l’ha d’informar de la pauta de teofil·lina que es pren.
• Les persones que fumen ho han de comunicar al metge, ja que les dosis de tractament són diferents segons si la persona fuma o no.
• Cal fer regularment controls analítics. La freqüència dependrà de cada persona.
• Cal estar alerta per detectar precoçment l’aparició de signes i de símptomes dels efectes secundaris.

1.2 Glucocorticoides

Es poden classificar segons la via d’administració en glucocorticoides inhalats i glucocorticoides sistèmics.

1.2.1 Glucocorticoides inhalats (budesonida, beclometasona, fluticasona)

Són fàrmacs amb activitat antiinflamatòria local. Redueixen la inflamació i la infiltració de cèl·lules inflamatòries (eosinòfils, limfòcits, mastòcits, etc.) a l’epiteli i a la submucosa bronquial, i disminueixen la reacció anormal dels bronquis (hiperreactivitat bronquial) davant d’estímuls externs.

Efectes secundaris. Els més freqüents estan causats per l’administració del fàrmac per via inhalatòria. Així doncs, pot inflamar-se la mucosa de la faringe (faringitis), del nas (rinitis) o del si paranasal (sinusitis), pot aparèixer ronquera o alteració en la veu (que desapareix quan s’interromp el tractament, quan se’n redueix la dosi o quan la veu descansa), tos i fongs a la boca (candidiasi oral).

Recomanacions

• Cal estar especialment alerta per detectar la candidiasi oral, ja que és necessari un tractament específic per combatre aquesta infecció.
• S’han de seguir les recomanacions per usar correctament els inhaladors:
• Mantenir l’inhalador a temperatura ambient.
• Després d’administrar l’inhalador, és important glopejar aigua o rentar-se les dents amb pasta de dents.
• Mantenir l’inhalador net, sobretot la part que contacta amb la boca, que es recomana rentar després de cada presa.
• És important realitzar la tècnica inhalatòria correctament perquè el tractament sigui efectiu.
• Si la persona pren més d’un inhalador, s’hauran d’administrar en l’ordre adequat: en primer lloc, els que tenen un efecte broncodilatador i després els que tenen un efecte antiinflamatori. Es poden administrar seguits.

1.2.2 Glucocorticoides sistèmics (metilprednisolona, prednisona, deflazacort)

Són els fàrmacs amb activitat antiinflamatòria sistèmica més eficaç. Els glucocorticoides indueixen la síntesi d’una proteïna anomenada lipocortina-1 que inhibeix l’activació de mediadors molt potents del procés inflamatori (prostaglandines, leucotriens i factors d’agregació plaquetària). L’acció antiinflamatòria és la mateixa independentment de la causa que ha provocat la inflamació; a més, tenen una acció immunosupressora —disminueixen la resposta immunològica de la persona— i metabòlica, és a dir que disminueixen la captació de glucosa pels teixits de l’organisme i augmenten la producció de glucosa al fetge.

Efectes secundaris. Els efectes adversos depenen de la duració del tractament i, en menor proporció, de la dosi prescrita. En general, els més comuns són l’aparició d’hematomes (equimosi), insomni, augment anormal de l’activitat o ansietat, pèrdua de massa òssia (osteoporosi), debilitat física i fatiga a causa d’una disminució de la massa muscular (miopatia), intolerància a la glucosa (hiperglucèmia) o agreujament de la diabetis i creixement anormal del pèl (hirsutisme).

Recomanacions

• Mantenir el tractament amb la dosi i la duració prescrites. Per finalitzar el tractament s’han d’anar reduint les dosis progressivament, seguint la pauta mèdica.
• A l’inici del tractament, es pot augmentar de pes a causa dels canvis en el metabolisme i a l’augment de la gana. Aquest augment de pes es pot mantenir mentre dura el tractament.
• Si el tractament té una durada de tres mesos o més, és possible que el metge prescrigui suplements de calci i vitamina D en aquelles persones amb risc d’osteoporosi.
• Normalment, durant els primers dies de tractament amb glucocorticoides, s’ha de mesurar la glucosa a la sang, ja que un dels efectes secundaris més freqüents és la hiperglucèmia —augment de glucosa. Per aquest motiu s’haurà de tenir especial cura amb les persones amb diabetis.
• Cal estar alerta per detectar precoçment l’aparició de signes i de símptomes dels efectes secundaris. Si apareixen, cal comunicar-ho a l’equip mèdic.

1.3 Inhibidors de la fosfodiesterasa-4 (roflumilast)

És un fàrmac antiinflamatori oral relativament nou que es prescriu com a tractament de manteniment a les persones amb MPOC greu i amb aguditzacions freqüents com a teràpia addicional al broncodilatador.

Inhibeix l’enzim fosfodiesterasa-4 (PDE4) que es troba a les cèl·lules estructurals i inflamatòries dels bronquis de les persones amb MPOC. Si s’inhibeix aquest enzim, se suprimeix l’alliberació dels mediadors inflamatoris (leucotriè B4, factor de la necrosi tumoral alfa, interferó gamma, etc.).

Efectes secundaris. Apareixen, normalment, a l’inici del tractament, i solen desaparèixer durant les primeres quatre setmanes. Els més comuns són la diarrea, la pèrdua de pes, les nàusees, el mal de cap, la pèrdua de la gana i els canvis de comportament o d’humor (insomni, nerviosisme, depressió o ansietat).

Recomanacions

• Cal mantenir un control regular i freqüent del pes, especialment durant els primers mesos de tractament.
• Abans de començar a prendre el medicament és molt important informar el metge si hi ha història de depressió o d trastorn mental, ja que es podrien agreujar aquests problemes mentals.
• Cal estar alerta per detectar efectes secundaris, especialment canvis de comportament o d’humor.
• Cal informar el metge si es detecten signes i símptomes dels efectes adversos.

1.4 Mucolítics (acetilcisteïna, carbocisteïna, mesna)

Aquests fàrmacs redueixen la viscositat de les secrecions bronquials. Es poden administrar per via oral o inhalatòria. Trenquen l’estructura de les proteïnes del moc, i aconsegueixen unes secrecions més fluides que n’afavoreixen l’eliminació. Durant els primers dies de tractament sol haver-hi un augment de l’expectoració a causa de l’augment de la fluïdesa del moc.

Efectes secundaris. Els efectes secundaris solen ser lleus i transitoris. Els més freqüents són les nàusees o vòmits, les diarrees i l’augment de l’acidesa a l’estómac. També hi poden haver reaccions a la pell de tipus al·lèrgic, com erupcions, urticària i picor generalitzada. Quan s’administra per via inhalatòria hi pot haver alteracions respiratòries, com l’augment de secrecions líquides pel nas (rinorrea) i la inflamació de la tràquea (traqueïtis) i dels bronquis (bronquitis).

Recomanacions

• Cal informar el metge dels antecedents de malalties de l’estómac i del fetge, pels efectes secundaris, ja que seran més freqüents en aquestes persones.
• Si no hi ha contraindicacions, és recomanable beure més aigua de l’habitual durant el tractament.
• Cal estar alerta a detectar possibles efectes secundaris, i informar el metge si es detecten.

1.5 Antibiòtics (eritromicina, azitromicina, moxifloxacina, amoxicilina/àcid clavulànic, cefuroxima, claritromicina, ciprofloxacina, levofloxacina)

Aquests fàrmacs són substàncies químiques que eliminen o inhibeixen el creixement de diversos tipus de microorganismes, generalment bacteris, que causen les infeccions.

En les persones amb MPOC, els antibiòtics es poden prescriure tant en la fase estable (de manera permanent o en intervals de temps), com en la fase aguda de la malaltia. En la fase estable, es poden prescriure alguns antibiòtics, com els macròlids (els més freqüents són l’eritromicina i l’azitromicina), que, administrats de manera prolongada i en dosis baixes, tenen també un efecte antiinflamatori, o els que pertanyen al grup de les quinolones (el més freqüent és el moxifloxacina), que prevenen les aguditzacions a través l’eliminació del microorganisme per les secrecions bronquials (esput). En la fase aguda, és recomanable administrar antibiòtics quan hi ha secrecions purulentes (amb pus) i augment de la dispnea o del volum de l’esput. L’antibiòtic d’elecció en la descompensació de la MPOC és l’amoxicilina-àcid clavulànic i, en cas d’al·lèrgia a la penicil·lina, la levofloxacina, moxifloxacina o ciprofloxacina.

Efectes secundaris. Els efectes adversos depenen de l’antibiòtic. Els més comuns són les alteracions gastrointestinals (nàusees, vòmits o diarrees).

Recomanacions

• Els antibiòtics només s’han de prendre sota prescripció mèdica expressa. L’automedicació és un problema de salut pública greu molt freqüent; l’elecció inadequada de l’antibiòtic o una dosi d’administració incorrecta poden generar resistència dels microorganismes als antibiòtics emprats normalment, i agreujar la situació de salut.
• És molt important fer el tractament antibiòtic seguint la dosi i duració que ha prescrit el metge, encara que els signes i els símptomes d’infecció hagin millorat o desaparegut.

2. Oxigenoteràpia crònica domiciliària (OCD)

El cos humà no emmagatzema oxigen i, per tant, necessita abastir-se’n contínuament per mantenir-se en vida. L'oxigen (O₂) és un gas que es troba a l'aire ambient, que s’inhala cap als pulmons i, mitjançant el cor i la circulació sanguínia, és transportat a la resta de l’organisme.

La oxigenoteràpia és la utilització terapèutica de l’oxigen, és a dir, l’administració d’oxigen en una concentració major de la de l’atmosfera ambiental (la concentració d’O2 a nivell de mar és del 21 %) per tractar i prevenir els signes i els símptomes (sensació de manca d’aire, augment del nombre de respiracions i de batecs per minut, etc.) causats per una disminució de l’oxigen a la sang arterial (hipoxèmia). Aquesta disminució es pot mesurar amb una gasometria arterial. 

És important saber que l’oxigen és un medicament i ha de ser prescrit pel metge, per tant la persona no pot modificar-ne les dosis ni les hores d’administració. Com a mínim, l’oxigen s’ha d’administrar durant 16 hores al dia.

L’oxigen es pot administrar amb diferents aparells: 2.1.1 Aparells fixos, 2.1.2 Aparells portàtils, i a través d’accessoris: 2.2.1 Ulleres o cànules nasals, 2.2.2 Mascareta d’oxigen

2.1 Aparells

2.1.1 Aparells fixos

Són equips d’oxigen que romanen al domicili de la persona.

• Bombona d'oxigen. Conté l'oxigen en forma de gas a pressió dins d’una bombona, pot estar-hi emmagatzemat durant molt de temps ja que no s'evapora. No consumeix electricitat i és silenciós. L’equip pesa bastant i hi ha risc d'accident per caiguda de la bombona. En cas d’avaria o de tall de subministrament elèctric, l’empresa responsable subministra l’oxigen com a complement del concentrador o de l’oxigen líquid, perquè té poca autonomia (subministra poques hores d’oxigen) i s’ha de recanviar freqüentment.
• Concentrador. És un aparell que agafa l’oxigen de l’aire de l’ambient i el concentra per administrar-lo. És fàcil d’utilitzar, segur, transportable (porta rodes), no s’ha de reposar i va connectat a la xarxa elèctrica. Per contra, és una mica sorollós, per això es recomana situar-lo fora de l’habitació on hi ha la persona.
• Aparell d’oxigen líquid. És un contenidor d’uns 40 kg que emmagatzema l’oxigen en forma de líquid a una temperatura de -180 ºC. Aquest oxigen líquid passa a gas en el moment del subministrament a causa de la temperatura ambient. És silenciós, no consumeix electricitat i l’ha de recarregar l’empresa subministradora (la freqüència de recàrrega dependrà del flux d’oxigen i les hores d’administració). L’aparell disposa d’una vàlvula de seguretat per eliminar les quantitats d’oxigen petites que es gasifiquen dins del contenidor. Està indicat per a persones que necessiten oxigen les 24 hores del dia i que realitzen activitats fora de casa (treballar, comprar, etc.).

2.1.2 Aparells portàtils

Són els equips d’oxigen que permeten a la persona sortir de casa.

• Bombona d’oxigen. És la versió petita de la bombona tradicional. És d’alumini i, per tant, molt lleugera; però té l’inconvenient de tenir poca autonomia, ja que subministra oxigen poc temps, per tant es recomana per a persones que facin sortides de curta durada. Es pot recarregar al domicili mitjançant un concentrador d’oxigen fix.
• Concentrador portàtil. Funciona igual que el concentrador fix però amb bateries que es carreguen a la xarxa elèctrica. També subministra oxigen quan està endollat a la xarxa elèctrica o a l’encenedor del cotxe, mentre es carrega; és, per tant, una bona opció quan es necessita molta autonomia. És l’únic aparell autoritzat per fer viatges en avió. L’autonomia de les bateries depèn de la quantitat d’oxigen que necessita la persona; per exemple, amb 1,5 litres d’oxigen per minut, la bateria dura aproximadament 3 hores. Hi ha tres tipus de concentradors portàtils segons com es subministra l’oxigen.
• Amb vàlvula estalviadora: només subministra oxigen en el moment de la inspiració.
• Amb flux continu: subministra oxigen contínuament, tant en la inspiració com en l’expiració.
• Mixta: funciona tant amb vàlvula estalviadora com amb flux continu.
• Oxigen líquid portàtil. Aquest equip portàtil es carrega directament al contenidor fix d’oxigen líquid. Té bastant autonomia —amb un subministrament d’1,5 litres d’oxigen per minut, l’aparell dura aproximadament 6 hores— de manera que la persona pot fer sortides de llarga durada. Hi ha dos tipus d’oxigen líquid portàtil segons com subministra l’oxigen.
• Amb vàlvula estalviadora: només subministra oxigen en el moment de la inspiració.
• Amb flux continu: subministra oxigen contínuament, tant en la inspiració com en l’expiració.

2.2 Accessoris

2.2.1 Ulleres o cànula nasal

És un tub de plàstic que transporta l’oxigen des de la font de subministrament fins a l’interior de les fosses nasals. Aquest tub té dues sortides en un extrem que es col·loquen en els orificis del nas i que s’ajusten darrere de les orelles. És l’accessori òptim per a concentracions baixes o intermèdies d’oxigen —fins a 3 litres per minut. És senzill, còmode i econòmic, i permet a la persona parlar, menjar i moure’s amb facilitat; és, per tant, el sistema de preferència per al domicili.

Per contra, no són útils en cas d’obstrucció completa del nas i es descol·loquen fàcilment.

2.2.2 Mascareta d’oxigen

L’oxigen es transporta en un tub de plàstic que es connecta, en un extrem, a la font de subministrament i, en l’altre, a una mascareta que es col·loca al nas i a la boca. Pràcticament no s’utilitzen al domicili ja que fan la sensació de confinament, limiten la parla, impedeixen menjar i beure, i provoquen sequedat de les mucoses del nas, de la boca i dels ulls.

Recomanacions generals de l’oxigenoteràpia a domicili

• La persona no pot augmentar la dosi d’oxigen sense prescripció expressa d’un professional de la salut, ni en el cas d’empitjorament dels símptomes. Si es dóna aquesta situació, cal consultar-ho al pneumòleg.
• No es pot fumar mentre s’administra l’oxigen, tampoc pot fumar ningú a l’habitació on hi ha la font de subministrament, ja que l’oxigen és inflamable.
• L’aparell d’oxigen s’ha de situar lluny de fonts de calor, com la cuina, els radiadors o els aparells elèctrics.
• Cal ventilar cada dia l’habitació on hi hagi l’aparell de subministrament.
• Les bombones d'oxigen han de mantenir-se sempre en posició vertical i s’ha de vigilar que no es tombin.
• Quan es mogui el concentrador estàtic ha d’estar sempre en posició vertical. S’ha de situar en una habitació ben ventilada, a uns 15 cm de la paret per facilitar la circulació d’aire i no es pot tapar.
• És recomanable mantenir el concentrador portàtil connectat sempre a la xarxa elèctrica, per assegurar la càrrega total de la bateria.
• No es recomana moure la font de subministrament fixa dins del domicili. Perquè la persona es pugui desplaçar per la casa, s’aconsella fer servir allargadors, preferiblement d’una peça amb una llargada màxima de 15 metres.
• Cal rentar la cànula nasal o la mascareta cada dia amb aigua i sabó, i els allargadors, un cop a la setmana. A més, es recomana canviar la cànula nasal i la mascareta cada 15 dies.
• L’administració d’oxigen amb cànules nasals pot fer alguna ferida lleu dins del nas. Es recomana lubricar el nas amb crema de cacau i no amb cremes hidratants o vaselina.
• Cal seguir les instruccions de manteniment indicades per l’empresa subministradora. A més, l’empresa s’encarrega de realitzar manteniments periòdics de les fonts de subministrament al domicili de la persona.
• En cas d’avaria, la persona haurà de posar-se en contacte amb l’empresa subministradora.

3. Suports de ventilació no invasius

La ventilació mecànica no invasiva (VMNI) són les formes de suport de ventilació que s’administren sense tubs a l'interior de l'arbre respiratori de la persona —intubació endotraqueal. Es pot fer servir al domicili, de manera que facilita un inici precoç del suport ventilatori i una reducció del consum de recursos sanitaris —s’eviten ingressos hospitalaris, es redueix l’estada hospitalària, etc.

Aquest tipus de ventilació està indicada quan la malaltia està molt evolucionada, amb alteracions ventilatòries importants a la nit, un augment del diòxid de carboni a la sang (hipercàpnia) durant el dia i mal funcionament dels músculs respiratoris.

4. Rehabilitació respiratòria

La rehabilitació respiratòria és una eina imprescindible en el tractament de les persones amb MPOC, ja que en millora l’estat físic i la independència. Consisteix en un programa individualitzat d’exercicis, supervisat per fisioterapeutes, amb una freqüència i duració segons la situació de salut. Després d’aquest programa inicial, la persona ha de fer un programa de manteniment indefinit al domicili, per mantenir els beneficis aconseguits.

- Rehabilitació respiratòria en les persones amb MPOC

5. Tractament quirúrgic

El tractament quirúrgic en la persona amb MPOC inclou la bul·lectomia, la cirurgia reductora de volum pulmonar i el transplantament pulmonar.

5.1 Bul·lectomia

Consisteix a extirpar la part del pulmó afectada per una bul·la, que és un espai dins del pulmó que conté aire. Apareix per la destrucció, la dilatació o la unió d’espais aeris distals a les terminacions dels bronquíols, i s’associa a l’emfisema pulmonar.

La persona amb MPOC pot beneficiar-se d’aquest tractament quirúrgic sempre que pateixi una dispnea ocasionada per una bul·la gegant —que ocupi més del 30 % del pulmó— o que presenti pneumotòrax espontanis (aire a la pleura) a causa de les bul·les.

5.2 Cirurgia de reducció de volum pulmonar

Aquest tractament consisteix a eliminar les zones del pulmó afectades per emfisema  que no col·laboren en l’intercanvi de gasos, amb l’objectiu de millorar la ventilació en la resta del teixit pulmonar. En alguns casos aquesta cirurgia pot reduir els símptomes, i millorar la funció pulmonar i la tolerància a l’exercici.

La cirurgia reductora de volum només està indicada en un grup molt reduït de persones amb emfisema  greu.

5.3 Trasplantament pulmonar

Quan la MPOC és molt greu i el tractament farmacològic no frena la progressió de la malaltia, una alternativa per a algunes persones és el trasplantament de pulmó, sempre que compleixi els criteris d’edat i de situació general de salut.

6. Tractament no farmacològic: adopció d’hàbits de vida saludable

El tractament no farmacològic, tant important com el farmacològic, es recomana a persones amb MPOC en qualsevol moment de la situació fisiopatològica, és a dir, des del començament asimptomàtic fins als estadis més greus de la malaltia. Dins dels hàbits de vida saludable, s’hi inclou la dieta, la pràctica d’exercici físic regular i el control o la prevenció dels factors de risc relacionats amb la malaltia. El manteniment d’aquests hàbits i el coneixement de la malaltia i del maneig són imprescindibles perquè el tractament tingui èxit, amb repercussions en els signes i símptomes, en especial la dispnea, la capacitat funcional respiratòria, la qualitat de vida, la morbiditat i la mortalitat.

6.1 Dieta

La dieta de la MPOC és molt similar a una dieta equilibrada, amb una aportació alta de fibra vegetal en forma de fruites i verdures, i amb el consum de cereals, tubercles, llegums, peix, carn magra, ous i greixos insaturats com l’oli d’oliva. Tanmateix les persones amb MPOC tenen unes necessitats d’alimentació específiques, ja que metabolitzen els nutrients de manera diferent. Les recomanacions específiques per a les persones amb MPOC se centren a mantenir un pes corporal saludable, mantenir un equilibri entre els aliments que disminueixen la producció de CO₂ i les necessitats nutricionals de l’organisme i reduir el consum de greixos saturats i colesterol.

• Mantenir un pes corporal saludable
  
  El nombre total de calories recomanades per a una persona amb MPOC varia segons l’edat, l’etapa del cicle vital, el pes i l’activitat física.
  
  La malnutrició, tant per excés (sobrepès o obesitat) com per defecte (desnutrició), és freqüent en aquestes persones i té efectes negatius en l’evolució de la malaltia, i n’augmenta la morbiditat i la mortalitat. 
  
  El  sobrepès o obesitat sol tenir l’origen en una restricció voluntària de l'activitat física a causa de les dificultats per respirar quan es fan esforços petits o mitjans; a més, el sedentarisme redueix la despesa energètica i, si no s’adapta l'aportació dietètica, el pes sol augmentar progressivament, fet que, al seu torn, agreujarà el problema respiratori.
  
  Pel que fa a la malnutrició per defecte, quan la malaltia respiratòria està avançada, menjar empitjora la dificultat respiratòria, ja que s'eleva el diafragma i disminueix la capacitat expansiva de la caixa toràcica, a més també augmenta la despesa energètica basal per l'increment de les demandes de la musculatura respiratòria.
  
  Per tot això, la valoració de l’estat nutricional per part del personal infermer, de l’equip mèdic o del dietista és imprescindible per detectar una situació de malnutrició. L’objectiu principal de la dieta per a totes les persones, i molt especialment per a la persona amb una disminució important del pes, és intentar assolir un pes saludable, és a dir, un pes que ajudi a mantenir un bon estat de salut i qualitat de vida, sense cap risc de salut.
  
  
• Reducció dels aliments que augmenten la producció de diòxid de carboni (CO₂)
  
  Els hidrats de carboni o carbohidrats representen la font principal d’energia alimentària de qualsevol dieta. Són biomolècules compostes per carboni, hidrogen i, en menor quantitat, oxigen, que tenen dues funcions principals: proporcionar energia immediata o de reserva a les cèl·lules de l’organisme i formar part de l’estructura de la paret de les cèl·lules vegetals. Es troben en una gran quantitat d’aliments, com cereals (pa, pasta, arròs, etc.), tubercles (patates), sucre, fruites, verdures i llegums.
  
  Tot i que una dieta equilibrada i saludable ha de contenir entre un 50-60 % de carbohidrats, les persones amb MPOC haurien de reduir-ne la ingesta a un 40-50 %, perquè aquests aliments afavoreixen la producció de diòxid de carboni (CO₂) per la combustió de la glucosa i per la glucosa que no es metabolitza immediatament i s’emmagatzema en forma de greixos.
  
  Les proteïnes són molècules formades per cadenes d’aminoàcids. Tenen un paper fonamental per a la vida, ja que són imprescindibles per al creixement de l’organisme. Entre els aliments amb proteïnes d’origen animal hi ha els ous, el peix, les aus, les carns, els embotits i els productes làctics. I entre els aliments d’origen vegetal amb alt contingut proteic hi ha els fruits secs, la soja, les llegums i els cereals. Una dieta equilibrada ha de contenir aproximadament un 15 % de proteïnes. Les persones amb MPOC han d’evitar l’excés de proteïnes perquè també pot augmentar la producció de diòxid de carboni (CO₂) i reduir el subministrament d’oxigen al pulmó, a causa de la pròpia degradació de les proteïnes.
  
  
• Reduir el consum de greixos saturats i colesterol
  
  Un excés del consum de greixos saturats i colesterol incrementa el risc de patir malalties coronàries per la formació de plaques de greix i d’altres substàncies (plaques d’ateroma) a les artèries, que fan que la sang circuli amb dificultat i que tingui problemes per arribar als òrgans. A més, la inflamació sistèmica (augment de marcadors inflamatoris a la sang: leucòcits, fibrinogen, citosines, etc.) que presenten les persones amb MPOC pot accelerar la progressió de dipòsits de plaques d’ateroma a les artèries coronàries, i pot facilitar el desenvolupament d’una cardiopatia isquèmica. A més, els aliments amb un alt contingut de greix acostumen a ser els més hipercalòrics, de manera que incrementa el risc de patir sobrepès o obesitat.
  
  Els greixos que ingerim en la dieta es classifiquen en:
• Greixos poliinsaturats: principalment en els aliments d’origen vegetal (com l’oli de gira-sol i la fruita seca) i en el peix i el marisc.
• Greixos monoinsaturats: poden reduir el colesterol, i es troben principalment en l’oli d’oliva i de soja, en l’alvocat i la fruita seca.
• Greixos saturats: es troben principalment en els aliments d’origen animal (carns, embotits, vísceres, ous, làctics sencers, nata, rovell d’ou, etc.) i també en la xocolata i la pastisseria industrial. 

La persona amb MPOC ha de reduir el consum d’aliments rics en greixos saturats i colesterol. Es recomana substituir els làctics sencers per productes desnatats, menjar formatge fresc o baix en greix —com la mozzarella o el mató—, treure la pell del pollastre, treure el greix visible de la carn, prendre peix blau, cuinar amb oli d’oliva i cuinar preferentment a la planxa, al vapor o al forn, en lloc de fregir.

Veure taula: Cinc preguntes sobre la MPOC i la dieta

6.2 Exercici i activitat física

La pràctica d’exercici físic regular en la persona amb MPOC millora l’ús de l’oxigen i redueix la dispnea i l’ajuda a controlar. A més, s’obtenen altres beneficis com ajudar a mantenir el pes corporal, enfortir la musculatura, prevenir o reduir problemes articulars, prevenir el restrenyiment, reduir l’estrès, millorar l’autoestima i estimular el sistema immunitari.

És recomanable que la persona amb MPOC realitzi regularment exercici físic adaptat a les seves capacitats i al nivell de tolerància. Es pot començar amb activitats quotidianes com caminar, pujar escales o pedalar amb bicicleta estàtica, amb l’objectiu de fer 30 minuts diaris d’exercici físic. S’ha de tenir en compte que en cas de descompensació de la MPOC es recomana fer repòs fins que la situació s’estabilitzi.

Font: Escuela de pacientes, Manual de rehabilitación respiratoria para personas con EPOC. Internet (consulta 11-11-2014) Disponible en: http://www.escueladepacientes.es/ui/aula_guia.aspx?stk=Aulas/EPOC/Guias_Informativas/Manual_de_Rehabilitacion_Respiratoria_para_personas_con_EPOC#

Recomanacions de l’activitat física davant els problemes respiratoris

Veure taula: 5 preguntes sobre la MPOC i l’activitat física

6.3 Control dels factors de risc

6.3.1 Reduir o abandonar el consum de tabac;  6.3.2 Reduir l’exposició ambiental laboral; 6.3.3 Reducció de l’exposició al fum de llenya o carbó a la llar; 6.3.4 Reduir o suprimir del consum d’alcohol; 6.3.5 Controlar la funció respiratòria; 6.3.6 Vacunació contra la grip i la pneumònia.

6.3.1 Reduir o abandonar el consum de tabac

El tabac és el factor de risc principal de la MPOC, el seu consum està clarament i directament relacionat amb la progressió de la malaltia. A més, els danys ocasionats pel tabac són irreversibles.

El fum del tabac provoca efectes nocius als pulmons i produeix diverses lesions a l’aparell respiratori. També es destrueix la superfície de les vies aèries més petites, fet que disminueix el flux d’aire que pot entrar. A més, en els alvèols augmenta la producció de cèl·lules inflamatòries, macròfags i neutròfils, i es destrueixen les parets que separen uns alvèols dels altres, fet que dóna lloc a l’emfisema. El tabac també disminueix l’oxigen dels teixits perquè les molècules d’hemoglobina de la sang tenen més afinitat pel monòxid de carboni (present al fum del tabac) que per l’oxigen, de manera que augmenta la carboxihemoglobina a la sang. Així, doncs, el consum de tabac no només produeix lesions a les vies respiratòries, sinó que també disminueix l’oxigen a la sang.

En tots el casos, però especialment en la persona amb MPOC, s’ha demostrat que l’abandó del tabac es relaciona amb una reducció de la morbiditat i de la mortalitat.

Com deixar de fumar

6.3.2 Reduir l’exposició ambiental laboral

Nombrosos estudis demostren que les persones exposades a pols, gasos i fums tòxics al seu lloc de treball habitual tenen un risc major de desenvolupar la MPOC. A més, les persones amb MPOC exposades a aquests contaminants en el seu lloc de treball pateixen una major gravetat de la malaltia. Per tant, és imprescindible adoptar mesures preventives en el lloc de treball sempre que sigui possible.

6.3.3 Reducció de l’exposició al fum de llenya o carbó a la llar

Actualment, encara hi ha moltes llars que fan servir combustible de biomassa —llenya o carbó— com a font d’energia domèstica, per a la calefacció o a la cuina. S’ha demostrat que les persones exposades a aquests combustibles tenen un risc més alt de desenvolupar la MPOC, per tant cal que s’adoptin mesures que redueixin o eliminin aquesta exposició a de la llar sempre que sigui possible: instal·lar calefacció de gas, de gasoil o elèctrica; instal·lar una cuina de gas o elèctrica; millorar la ventilació, etc.

6.3.4 Reduir o suprimir del consum d’alcohol

Beure alcohol en excés és molt perjudicial per a molts òrgans del cos humà, entre els quals hi ha els pulmons. El consum de dosis altes d’alcohol deprimeix el sistema respiratori i neurològic, disminueix la respiració, dificulta l’expectoració de les secrecions i redueix les defenses del pulmó. Tot i que la major part de l’alcohol es metabolitza al fetge, una part pot arribar a les vies respiratòries mitjançant la circulació pulmonar; l’alcohol que arriba a les vies respiratòries pot provocar canvis en el sistema immune i afavorir les infeccions. A més, l’excés d’alcohol pot fer perdre la gana i, per tant, reduir l’aportació de nutrients a l’organisme, afavorir la desnutrició i alterar l’acció de diversos medicaments com els glucocorticoides. Les persones amb MPOC haurien de consumir, com a màxim, 1-2 gots de vi o cervesa al dia, i haurien d’evitar-ne el consum a la nit. Les persones amb MPOC que pateixen alguna altra malaltia derivada o relacionada amb l’alcohol n’haurien de suprimir totalment el consum.

6.3.5 Controlar la funció respiratòria

La MPOC és una malaltia que no sempre es diagnostica, ja que en les etapes inicials no hi ha símptomes. El retard en el diagnòstic impedeix que les persones amb MPOC puguin beneficiar-se precoçment del tractament adequat. Per tant, les persones amb risc de desenvolupar la malaltia haurien de realitzar-se una espirometria.

6.3.6 Vacunació contra la grip i la pneumònia

Cal evitar les infeccions respiratòries com la grip, els refredats o la pneumònia per reduir les exacerbacions de la MPOC relacionades amb aquestes infeccions. Les vacunes poden reduir el risc d’aquestes descompensacions —que es poden complicar— i, per tant, reduir també la morbiditat.

La grip és una infecció que afecta l’aparell respiratori, per la qual cosa a la persona amb MPOC se li hauria d’administrar anualment la vacuna contra la grip. D’altra banda, la pneumònia (infecció als pulmons) pot deteriorar la funció respiratòria, per la qual cosa també es recomana la vacunació antipneumocòccica un cop cada 5 anys. L’equip sanitari indicarà quan s’han d’administrar.

És necessari que la persona amb MPOC es responsabilitzi del control de la seva situació de salut i s’impliqui activament en aquest procés, perquè pugui viure de la manera més normal possible i assoleixi un nivell òptim d’independència. Idealment ha d'assumir les cures, enteses com el conjunt d’accions portades a terme per la persona, per mantenir l’estat de salut, evitar comportaments i accions que empitjorin la seva situació i detectar precoçment els signes i símptomes que indiquin una descompensació de la malaltia.

En estadis més avançats, en què la malaltia pot arribar a ser molt invalidant, la persona cuidadora s’haurà d’implicar activament en el control de la situació de salut de la persona amb MPOC.

Per establir un bon control de la situació de salut, cal tenir en compte els punt que s’indiquen tot seguit: 1. Coneixement de les fonts d’informació; 2. Coneixements de la malaltia i de l‘evolució; 3. Coneixement dels fàrmacs i dels objectius del tractament farmacològic; 4. Adopció i manteniment d’hàbits de vida saludables; 5. Conductes de prevenció; 6. Participar en associacions de persones amb MPOC i en grups d’ajuda per aconseguir assessorament i compartir dubtes i experiències.

L’equip de salut ha de mantenir una relació estreta amb la persona afectada de la MPOC i amb la persona cuidadora i proporcionar-los coneixements i habilitats adients, incloent-hi la medicació i el seu maneig i el tractament no farmacològic. Els programes d’educació per a la salut són una eina excel·lent per millorar l’adhesió al tractament, la qual cosa redueix la morbiditat i la mortalitat, i millora la qualitat de vida.

1. Coneixement de les fonts d’informació

Actualment es disposa de molta informació de la MPOC, que pot ser complexa, confusa i contradictòria. Per trobar informació concreta i actualitzada cal acudir a fonts fiables i reconegudes, com ara revistes, centres i organitzacions, llocs webs especialitzats en la MPOC i agències governamentals. És important que les fonts d’informació d’Internet siguin segures i de qualitat; existeixen instruments de suport fàcils d’utilitzar, com el qüestionari per avaluar llocs webs sanitaris segons criteris europeus que ajuden a avaluar si una font és fiable o no. 

2. Coneixements de la malaltia i de l’evolució

Per entendre la importància de la situació de salut i responsabilitzar-se de les cures, tant la persona amb MPOC com la persona cuidadora han de tenir els coneixements que s’indiquen tot seguit.

• Què és la malaltia pulmonar obstructiva crònica i per què es produeix.
• Les causes que han provocat la MPOC.
• Els signes i símptomes que presenta la persona o que pot presentar en el curs de l’evolució de la MPOC.

3. Coneixement dels fàrmacs i dels objectius del tractament farmacològic

Per gestionar la medicació, la persona amb MPOC i la persona cuidadora han de conèixer informació sobre els fàrmacs i sobre els objectius del tractament farmacològic, és a dir, han tenir els coneixements que s’indiquen tot seguit.

• Els fàrmacs que pren (nom genèric i comercial), les dosis, els efectes esperats i els efectes adversos, i com actuar en cas d’oblit o d’haver repetit la presa del medicament.
• La importància de prendre la medicació prescrita fins que el metge pneumòleg ho indiqui, encara que els símptomes millorin o desapareguin.
• La importància respectar les dosis prescrites, fins i tot si apareixen altres trastorns de salut —sempre que el metge no indiqui el contrari.
• En cas de prescripció de nous medicaments, cal informar el metge que prescriu el fàrmac nou del tractament farmacològic que pren.
• Els efectes i beneficis inicials del tractament farmacològic es poden reduir amb el temps i ser insuficients; per aquest motiu pot ser necessari modificar-ne les dosis o el tipus de medicació.
• Hi ha medicaments que poden agreujar la simptomatologia de la MPOC i, per tant, cal evitar-los; per exemple els antitussígens, els sedants, els narcòtics i els hipnòtics.

4. Adopció i manteniment d’hàbits de vida saludables

Adopció d’hàbits de vida saludable.

5. Conductes de prevenció
 

5.1 Evitar el fum del tabac

El fum del tabac és molt perjudicial per a totes les persones i, especialment, per a les persones amb MPOC. Per tant, és imprescindible que la persona amb MPOC abandoni aquesta addicció. A més, cal evitar els espais en què es fumi, tot i que gràcies la normativa recent sobre el tabac existeixen molts espais públics lliures de fum del tabac.

Consells per deixar de fumar.
- Aplicació de la nova Llei del tabac a Catalunya.

5.2 Reconèixer els signes i símptomes de descompensació de la MPOC

La persona amb MPOC i la persona cuidadora han de poder identificar i reconèixer precoçment els signes i símptomes següents que indiquen descompensació; és necessari consultar l’equip de salut en cas que apareguin.

• Un increment de les dificultats per respirar, sensació d’ofec o manca d’aire (dispnea). La persona pot detectar que es fatiga, pot tenir la sensació que li falta l’aire quan fa alguna activitat que fins aleshores podia fer sense problemes o, fins i tot, que li manca l’alè en repòs.
• Un increment de les secrecions respiratòries o canvis en el color o en la consistència. La persona pot detectar més moc de l’habitual, canvis en color —el moc pot ser més groguenc o verdós (mucopurulent)—, o canvis en la consistència —el moc pot ser més espès i pot comportar dificultats per expectorar-lo.
• Inflor a les cames o als peus (edemes). La persona pot detectar que li costa posar-se les sabates o que, al final del dia, té els turmells inflats.
• La presència de febre (temperatura ≥ 37,5 ºC). La persona pot detectar un augment de la temperatura corporal mesurada amb un termòmetre. La febre pot tenir moltes causes, com ara una infecció respiratòria, per això s’haurà d’estar alerta davant la sospita d’infecció.
• La presència de dolor costal. El dolor al pulmó pot ser un símptoma d’infecció greu; si apareix és necessari sol·licitar ajuda mèdica.
• Un increment de la son durant el dia (somnolència diürna), mal de cap o alteració de l’estat de consciència. Aquests signes poden indicar un augment del diòxid de carboni (CO₂) a la sang (hipercàpnia) que s’ha de tractar immediatament.

5.3 Controlar la freqüència respiratòria

La persona amb MPOC i la persona cuidadora han de saber prendre la freqüència respiratòria i controlar-la, per poder identificar alteracions en la respiració.

Per prendre la freqüència respiratòria, cal seguir les recomanacions següents:

• S’ha de fer sempre en una situació relaxada i mai després de fer cap activitat o exercici.
• S’ha de fer sempre a la mateixa hora.
• Abans de fer-ho, la persona ha de reposar asseguda cinc minuts, com a mínim, en un ambient tranquil amb una temperatura agradable.
• S’ha de fer servir un rellotge que marqui els segons.
• Cal posar una mà al pit i comptar el nombre de vegades que la mà s’eleva durant 1 minut.
• S’ha d’anotar la xifra obtinguda en una llibreta de control.
• Si es dóna un augment de freqüència respiratòria, cal identificar i apuntar a la llibreta si hi ha signes o símptomes de descompensació (augment de la tos, dificultats per respirar, etc.) i consultar un professional de la salut.

5.4 Controlar la saturació d’oxigen a la sang

Per controlar regularment la saturació d’oxigen a la sang (SatO₂), a banda dels exàmens que faci l’equip de salut, la persona amb MPOC i la persona cuidadora poden fer controls domiciliaris més regulars si es disposa d’un pulsioxímetre. S’ha de saber quin és el procediment i s’han de seguir les recomanacions següents per obtenir una mesura correcta.

• S’ha de fer sempre en una situació relaxada i mai després de fer cap activitat o exercici.
• Abans de fer-ho, la persona ha de reposar asseguda com a mínim 15 minuts, en un ambient tranquil i una temperatura agradable.
• S’ha de fer la medició lluny de fonts de llum importants, perquè poden alterar la saturació d’oxigen i oferir resultats erronis.
• Si es porten les ungles pintades, s’ha de treure la pintura de l’ungla del dit que es farà servir per la mesura.
• Cal col·locar el pulsioxímetre —aparell amb forma d’una pinça gran — en un dels dits de la mà.
• Abans de prendre la SatO₂, cal assegurar-se que el dit no estigui gaire fred per evitar medicions incorrectes.
• S’han de seguir les instruccions del fabricant de l’aparell o les explicacions que hagi fet l’equip de salut.
• És important mantenir el dit immòbil mentre es fa la mesura.
• S’han d’anotar les xifres obtingudes sobre la SatO₂ i la freqüència cardíaca (FC) en una llibreta de control.
• En cas de que la SatO₂ estigui més baixa de l’habitual, cal anotar si hi ha signes o símptomes de descompensació. Si està per sota de 90 %, cal consultar l’equip de salut.
• S’ha de comparar regularment l’aparell de mesura domiciliari amb el de la consulta de l’equip de salut, per comprovar-ne l’exactitud, i seguir les recomanacions del fabricant per al manteniment.

6. Participar en associacions de persones amb MPOC i en grups d’ajuda per aconseguir assessorament i compartir dubtes i experiències

1. MPOC a l’embaràs, 2. MPOC i viatjar, 3. MPOC i sexualitat i 4. MPOC i grip

1. MPOC a l’embaràs

És una situació molt poc freqüent que una dona embarassada pateixi MPOC. Malgrat tot, l’augment del nombre de dones fumadores, l’inici més precoç al tabaquisme i els canvis demogràfics en la fecunditat en els últims anys, és a dir, els embarassos en edats més avançades, potser faran que en el futur sigui una situació més freqüent.

L’embaràs implica uns canvis fisiològics que repercuteixen en la manera de respirar (inspiració i expiració) i en el nivells d’O₂ i de CO₂ a la sang, ja que l'augment de mida de l'úter comprimeix el diafragma, i dificulta l’expansió toràcica completa i, per tant, l'intercanvi de gasos. A més, augmenten les necessitats metabòliques i d’oxigen, per la presència del fetus. Així, doncs, la manca d’oxigen a la sang durant la gestació a causa de la MPOC pot ser un risc important tant per a la dona com per al fetus.

Consells de salut en l’embaràs
Consells de salut en el part

2. MPOC i viatjar

3. MPOC i sexualitat

4. MPOC i grip

La grip és una infecció causada per un virus que afecta les vies respiratòries, acompanyada de signes i símptomes com mal de coll, debilitat, dolor muscular i de les articulacions, mal de cap, tos i febre.

En la persona amb MPOC, la grip pot descompensar la malaltia i empitjorar-ne la simptomatologia respiratòria —pot augmentar de la sensació d’ofec, la tos i la mucositat, i augmentar la coloració i consistència del moc expectorat—, fins al punt de ser necessari l’ingrés hospitalari. Per tant, és molt recomanable que, davant la presència de signes i símptomes de grip, la persona amb MPOC consulti l’equip de salut per ajustar el tractament farmacològic. A més, és important l’administració anual de la vacuna contra la grip per prevenir les descompensacions.

Els problemes de salut principals o les complicacions potencials associats a la MPOC tenen relació amb la progressió o amb la descompensació de la pròpia malaltia o amb el tractament farmacològic.

1. Problemes de salut relacionats amb la malaltia 
2. Problemes de salut relacionats amb el tractament farmacològic
3. Situacions que poden desencadenar una descompensació de la MPOC

1. Problemes de salut relacionats amb la malaltia

1.1 Infecció respiratòria i pneumònia; 1.2 Insuficiència respiratòria aguda; 1.3 Pneumotòrax; 1.4 Hemoptisi.

1.1 Infecció respiratòria i pneumònia

La infecció respiratòria és un procés infecciós de les vies respiratòries causat per un virus o una bactèria. En les persones amb MPOC, es manifesta amb signes i símptomes com l’augment de la tos i de la producció d’esput, canvis en la coloració i consistència de l’esput i aparició o augment de la dispnea; també pot augmentar la temperatura corporal (temperatura > 37,5 ºC). La infecció respiratòria és una de les causes principals d’ingrés hospitalari per descompensació. Durant l’ingrés, normalment s’administren antibiòtics combatre la infecció, corticoides, broncodilatadors nebulitzats i oxigen mitjançant unes cànules nasals o una mascareta.

La pneumònia és la complicació principal de la infecció respiratòria. Es tracta d’una inflamació dels alvèols provocada per un virus, una bactèria o un fong. Es manifesta amb febre alta, que pot anar acompanyada de calfreds, tos amb expectoració de color groguenc o verd (moc mucopurulent), dolor al pit que augmenta amb la respiració profunda i amb la tos (dolor pleurític), dificultat respiratòria (dispnea), augment de la freqüència cardíaca (taquicàrdia), augment de la freqüència respiratòria (taquipnea) i pressió arterial baixa (hipotensió). Segons la gravetat de la pneumònia pot ser necessari l’ingrés hospitalari.

1.2 Insuficiència respiratòria aguda

La insuficiència respiratòria aguda (IRA) és una situació en què l’aparell respiratori falla en l’intercanvi de gasos, és a dir, en el pas de l’oxigen del aire inspirat a la sang i en l’eliminació del diòxid de carboni de la sang en l’aire expirat. Per diagnosticar aquesta insuficiència, és imprescindible realitzar una gasometria arterial per analitzar els gasos en la sang. Els signes i símptomes varien segons si hi ha una disminució d’oxigen a la sang (IRA hipoxèmica) o un augment del diòxid de carboni a la sang (IRA hipercàpnica).

La persona amb hipoxèmia presenta ofec, augment de la freqüència respiratòria (taquipnea) i cardíaca (taquicàrdia) i coloració blavosa de la pell i de les mucoses (cianosis), sobretot dels llavis i de la part distal dels dits. La persona amb hipercàpnia presenta desorientació, tremolor a les mans i augment de la freqüència cardíaca (taquicàrdia). La IRA és una situació greu que requereix atenció hospitalària urgent.

1.3 Pneumotòrax

És la presència d’aire dintre de l’espai que hi ha entre les dues pleures, que són les membranes que recobreixen els pulmons. Aquesta acumulació d’aire pressiona el pulmó de manera que el col·lapsa totalment o parcialment i l’impedeix eixamplar-se correctament durant la inspiració. La persona presenta dificultats per respirar i dolor al tòrax, el qual augmenta en respirar. Si el pneumotòrax és gran, serà necessari col·locar un tub dins de la pleura per eliminar l’aire acumulat.

1.4 Hemoptisi

És l’expectoració de moc sanguinolent o de sang fresca procedent dels pulmons. Es tracta d’una situació que requereix atenció mèdica urgent. La persona amb hemoptisi presenta tos i dificultats respiratòries. És important que expliqui a l’equip de salut la durada d’aquest episodi i la quantitat aproximada de sang que ha expectorat per controlar-ne els efectes.

2. Problemes de salut relacionats amb el tractament farmacològic

3. Situacions que poden desencadenar una descompensació de la MPOC

Factors i conductes de risc

Les persones amb o sense factors de risc de patir una MPOC poden adoptar i mantenir conductes de protecció que les ajudin a prevenir-ne i retardar-ne l’aparició. Les persones que ja pateixen la MPOC poden prevenir i retardar l’aparició i l’evolució de complicacions mitjançant l’adopció i manteniment d’una sèrie de conductes. 1. Conductes de protecció associades a la malaltia i 2. Conductes de protecció associades al control de la situació de salut

1. Conductes de protecció associades a la malaltia

1.1 Conductes de protecció de la MPOC; 1.2 Conductes de protecció relacionades amb els problemes de salut principals associats a la malaltia

1.1 Conductes de protecció de la MPOC

Per prevenir el desenvolupament de la MPOC és molt important la promoció d’alguns hàbits saludables.

• Evitar el tabaquisme
• Evitar l’exposició al fum de la llenya o del carbó
• Evitar l’exposició ambiental a partícules o gasos nocius a la feina

1.2 Conductes de protecció relacionades amb els problemes de salut principals associats a la malaltia

Un cop instaurada la MPOC, per prevenir les complicacions associades a la malaltia i al tractament, es recomana adoptar les mesures següents com a factors de protecció:

• Conèixer els signes i símptomes principals de descompensació de la malaltia i aprendre a identificar-los, com l’augment de la tos, l’ofec i l’augment de la mucositat i els canvis en la coloració del moc.
• Fer correctament la tècnica d’inhalació dels medicaments.
• Conèixer el tractament farmacològic (nom genèric i comercial): l’acció, la dosi i la via d'administració de cada fàrmac i els efectes secundaris.

2. Conductes de protecció associades al control de la situació de salut

La persona amb MPOC, per gestionar correctament la situació de salut i tenir el grau màxim d’independència en l’autocontrol de la malaltia, hauria de seguir les conductes que s’indiquen tot seguit.

2.1 Responsabilitzar-se i participar activament en el control de la malaltia; 2.2 Adoptar hàbits de vida saludables; 2.3 Adquirir conductes de prevenció;  2.4 Fer servir fonts d’informació acreditades i rigoroses; 2.5 Controlar i evitar els factors i conductes de risc que es relacionen amb el trastorn de salut; 2.6 Identificar la xarxa de recursos personals, familiars i socials i utilitzar-la adequadament.

2.1 Responsabilitzar-se i participar activament en el control de la malaltia

El coneixement de la malaltia i del tractament és fonamental per identificar a temps qualsevol signe nou o situació que pugui indicar una descompensació, per tal de poder comunicar-ho a l’equip de salut. Complir el tractament, farmacològic i no farmacològic, és un dels factors de protecció principals per tal alentir l’inici i la progressió de la malaltia i per prevenir les descompensacions associades.

2.2 Adoptar hàbits de vida saludables

Per controlar la situació de salut cal adoptar hàbits de vida saludables. És important que la persona adopti les mesures següents:

• Abandonar el consum de tabac.
• Mantenir una dieta equilibrada i variada que inclogui aliments amb fibra (fruita, verdura, cereals integrals i llegums), carns magres, peix, ous i oli d’oliva.
• Prevenir la malnutrició, tant per excés (sobrepès i obesitat) com per defecte (desnutrició), amb una dieta equilibrada.
• Incloure en la vida diària un programa d’exercici regular adaptat a cada persona. Caminar és el millor exercici.
• Controlar l’estrès i evitar les situacions emocionals extremes.
• Evitar el consum d’alcohol i de substàncies estimulants com el cafè o el te.
• Vacunar-se contra la grip i contra la pneumònia.
• Evitar canvis bruscos de temperatura.
• Evitar l’exposició a irritants ambientals (pol·lució atmosfèrica, fum del tabac, gasos o fums, etc.).

2.3 Adquirir conductes de prevenció

És recomanable establir les conductes de prevenció següents:

• Estar alerta davant l’aparició de signes i símptomes que poden indicar una descompensació, com l’augment de la dispnea, l’augment de la tos, els canvis en la consistència i coloració de l’esput, etc.
• Controlar la freqüència respiratòria i la saturació d’oxigen regularment.
• Controlar regularment l’aspecte del moc expectorat —la consistència i el color.
• La persona amb diabetis ha de mantenir un bon control del nivell de glicèmia i seguir el tractament prescrit.
• Evitar l’automedicació en tots el casos, però especialment amb els antitussígens, sedants, narcòtics o hipnòtics.

2.4 Fer servir fonts d’informació acreditades i rigoroses

2.5 Controlar i evitar els factors i conductes de risc que es relacionen amb el trastorn de salut

 - Factors i conductes de risc

2.6 Identificar la xarxa de recursos personals, familiars i socials i utilitzar-la adequadament.

 - Participar en associacions de persones amb MPOC i en grups d'ajuda.

1. Factors de risc de la MPOC
2. Factors i conductes de risc relacionats amb la descompensació de la MPOC

1. Factors de risc de la MPOC

S’han identificat una sèrie de factors de risc —modificables i no modificables— que augmenten la probabilitat de desenvolupar la MPOC.

• Factors no modificables:
  • Edat
  • Sexe
  • Envelliment pulmonar
  • Contaminació atmosfèrica
  • Predisposició genètica: l’emfisema hereditari per dèficit d’a-1-antitripsina
  • Antecedents de tuberculosi pulmonar

2. Factors i conductes de risc relacionats amb la descompensació de la MPOC

Un cop diagnosticada la MPOC, hi ha factors que poden provocar la descompensació de la MPOC. Els principals es relacionen amb un control i un seguiment inadequats de les pautes terapèutiques recomanades —farmacològiques o no—, amb altres trastorns de salut intercurrents o amb el curs evolutiu de la malaltia.

2.1 Seguiment inadequat de les pautes terapèutiques no farmacològiques; 2.2 Factors relacionats amb el tractament farmacològic; 2.3 Presència o desenvolupament d’altres trastorns de salut

2.1 Seguiment inadequat de les pautes terapèutiques no farmacològiques

• Consumir tabac.
• Realitzar excessos físics i viure situacions emocionals extremes: l’esforç físic intens o els trastorns emocionals com l’ansietat poden augmentar la sensació de dispnea.

Es recomana adoptar hàbits de vida saludables, deixar de fumar, seguir una dieta adequada, mantenir un pes saludable i practicar de forma regular exercici físic.

2.2 Factors relacionats amb el tractament farmacològic

• Incomplir el tractament: no seguir estrictament la dosi prescrita, no prendre mai el medicament o no realitzar correctament de la tècnica d’inhalació.
• Prendre fàrmacs contraindicats, com els antitussígens, els sedants, els narcòtics o els hipnòtics.

2.3 Presència o desenvolupament d’altres trastorns de salut

Hi ha trastorns que poden influir en una descompensació de la MPOC.

• Infeccions respiratòries
• Embolisme pulmonar: obstrucció de les artèries pulmonars causada habitualment per un coàgul
• Intervencions quirúrgiques
• Accidents vasculars cerebrals: oclusió d’alguna de les artèries que irriguen el cervell produïda per una placa d’ateroma o per un coàgul.
• Insuficiència cardíaca
• Malalties neuromusculars: conjunt de malalties que afecten els nervis que controlen els músculs i que produeixen una pèrdua de força muscular.

Qualsevol trastorn crònic de salut implica, en major o menor mesura, modificacions en la vida personal, familiar i social que cal identificar i gestionar adequadament. En les persones amb MPOC, la dispnea i la disminució de la quantitat d’oxigen disponible limiten l’activitat física, situació que afecta la dinàmica personal, laboral, familiar, l’establiment de les relacions socials i la manera de divertir-se.

A més, la reducció de l’energia necessària per afrontar les activitats diàries i les situacions de descompensació que poden requerir ingrés hospitalari poden afectar l’estat d’ànim i la percepció de la pròpia salut. Les respostes i estratègies que cada persona adopti (recursos d’ajuda personal, treballar des de casa, grups de suport, activitats de lleure que no impliquin esforç físic, etc.) seran fonamentals per minimitzar les repercussions de la MPOC en la persona que la pateix i en les persones que l’envolten.

És important seguir les recomanacions en el control de la situació de salut, per millorar la qualitat de vida de la persona afectada i de l’entorn familiar i social.