Consulta els tutorials
Informació general
Descripció
pP@)
La funció principal del pulmó és proporcionar a l’organisme l’oxigen (O2) necessari per viure. Aquesta funció es du a terme mitjançant la inspiració, que és l’entrada d’aire als pulmons i l’expiració, la sortida d’aire dels pulmons, per eliminar el diòxid de carboni (CO2). Aquest procés, conegut com intercanvi de gasos, es produeix entre els alvèols — sacs petits que hi ha al final de l’arbre bronquial— i els capil·lars pulmonars —vasos sanguinis molt petits. El pulmó ha de respondre sense dificultats tant en una situació de repòs com d’activitat intensa, en la qual es necessita més oxigen per cobrir-ne l’increment de demanda.
La malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) és una situació en què s’obstrueixen els bronquis, es destrueixen els alvèols i, en conseqüència, el pulmó es incapaç de satisfer totalment les necessitats d’oxigen i d’eliminar el diòxid de carboni de l’organisme. A l’inici de la malaltia, aquesta incapacitat es manifesta quan la persona ha de dur a terme activitats que comporten una sobrecàrrega de treball, com pujar unes escales, i en estadis més avançats també es manifesta en situació de repòs.
La Guía española de la enfermedad pulmonar obstructiva crónica (GesEPOC) defineix la MPOC com una malaltia respiratòria crònica caracteritzada per una limitació crònica del flux aeri que no és totalment reversible. Aquesta limitació del flux aeri se sol manifestar en forma de dispnea —sensació de dificultat per a respirar, ofec— i, normalment, és progressiva. A més, s’associa a una resposta inflamatòria anormal dels pulmons a la presència de partícules nocives i gasos, derivats principalment del fum del tabac, que, a més, poden produir altres símptomes com tos crònica, acompanyada o no d’expectoració. La MPOC es caracteritza també per aguditzacions i comorbiditats freqüents, com la cardiopatia isquèmica o la insuficiència cardíaca, que poden augmentar la gravetat de la situació de salut en algunes persones.
Història
pP@)
La història de la MPOC forma part de la història de la pneumologia, integrada per tots els coneixements relacionats amb l’anatomia, la fisiologia o el funcionament del pulmó, les malalties i els tractaments relacionats amb aquest òrgan i, finalment, totes aquelles proves diagnòstiques complementàries que han permès conèixer el funcionament del pulmó i ajudar en el diagnòstic i en el seguiment dels problemes respiratoris.
Els primers coneixements anatòmics del pulmó provenen de l’Egipte faraònic, gràcies a la pràctica de les momificacions. Durant l’època de la Grècia clàssica, la Medicina va adquirir per primera vegada característiques de ciència, gràcies a l’observació del malalt i a l’aplicació del raonament filosòfic: «El metge que a la vegada es filòsof s’assembla als déus». Hipòcrates (460-377 aC), considerat el pare de la medicina, fa referència a diverses malalties pulmonars en la seva col·lecció d’escrits Corpus Hippocraticum: la laringitis, la pulmonia, la tisi, el constipat, etc. A més, el terme asma s’utilitzava per a totes les persones amb alguna malaltia respiratòria que tenien la sensació de manca d’aire, i el emfisema (de emphýsao, bufar) s’utilitzava per designar la presència d’aire dintre dels teixits. En aquesta època no existia la paraula bronquitis, entre altres coses perquè els conductes aeris es consideraven vasos arterials que contenien aire (pneuma). Amb Hipòcrates també s’inicia l’administració d’herbes medicinals via inhalació mitjançant un recipient de fang al foc connectat a un tub a través del qual s’inhalaven els vapors procedents de les infusions d’herbes.
La civilització romana no va aportar gaires novetats en coneixements de malalties de les vies respiratòries. Els metges es van limitar a seguir, fidelment, les aportacions dels grecs. Galè (129-199 dC), metge romà de gran reputació, i els seus deixebles creien que l’aire que entrava a l’organisme arribava al ventricle esquerre per barrejar-se amb la sang del ventricle dret a través del septe (paret que separa els dos ventricles); de la barreja en sorgia una sang pura que era transportada fins al cervell. A més, gràcies a l’experimentació amb animals, sabien que el pulmó s’expandia durant la inspiració (entrada d’aire) i es contreia durant l’expiració (sortida de l’aire).
A mitjan del segle XVI, l’anatomista i cirurgià M. Realdo Colombo (1516-1559) va descriure, gràcies també a l’experimentació amb animals, la circulació pulmonar. Va observar que la sang que circulava per la vena pulmonar, des dels pulmons al cor esquerre, tenia una coloració brillant (sang arterial), mentre que la sang que circulava del cor als pulmons era fosca (sang venosa); es va deduir que aquest canvi de color es feia als pulmons, però no se sabia com es produïa. Anys després del descobriment del microscopi, el 1660, M. Malpighi (1628-1694), anatomista i biòleg italià, va veure que el pulmó estava format per grups de vesícules (alvèols) rodejats per vasos sanguinis molt petits (capil·lars), i va imaginar el pas de l’aire dels alvèols a aquests capil·lars. Simultàniament, el metge genovès Téophile Bonet descrivia, a partir d’una autòpsia practicada, uns pulmons extraordinàriament voluminosos; en realitat es tractava d’un emfisema pulmonar, però va interpretar incorrectament aquesta troballa.
En el segle de la química, el XVIII, Antoine Lavoisier, químic i biòleg francès, va descobrir que una cinquena part de l’aire estava format per un gas anomenat oxigen (O2) i que era indispensable per a la vida. Va concloure que la finalitat de la respiració era obtenir oxigen —i no refredar la sang com es creia fins aleshores— i eliminar un altre gas anomenat anhídrid carbònic (CO2).
Tot i les grans aportacions científiques i filosòfiques fetes fins als segles XVI-XVIII, els primers grans avenços en malalties respiratòries bronquials comencen a principi del segle XIX, amb el descobriment de l’estetoscopi (d‘stéthos, que vol dir pit, i d’scopé, explorar). René Laennec (1781-1826), il·lustre metge francès, va crear un cilindre de fusta allargat per poder escoltar els sorolls interns del cos; fins aleshores, el metge havia d’auscultar posant l’orella al pit. Aquest nou instrument, anomenat estetoscopi i més endavant fonendoscopi, li va permetre estudiar els sorolls respiratoris i cardíacs amb claredat. Fruit d’aquest estudi exhaustiu, el 1819 va publicar el conegut llibre de les malalties de cor i pulmó De l'auscultation médiate ou traité du diagnostic des maladies des poumons et du coeur fondé principalement sur ce nouveau moyen d'exploration (la traducció d’aquest títol en català seria: “Sobre l’auscultació mediata o tractat del diagnòstic de les malalties dels pulmons i del cor fonamentat principalment en aquest nou mitjà d’exploració”). Laennec va ser el primer en reconèixer l’emfisema pulmonar com una malaltia amb característiques com, per exemple, la sensació de manca d’aire o dispnea, un dels símptomes més habituals. També en aquella època, Charles Badham va utilitzar per primera vegada el terme bronquitis per referir-se a les malalties respiratòries que cursaven amb inflamació de la mucosa bronquial, però aquest nou concepte no va ser gaire acceptat entre els científics i durant molts anys a aquestes malalties se les va continuar anomenant constipat bronquial.
A poc a poc, els conceptes de bronquitis crònica i emfisema es van introduir a la literatura mèdica, però amb serioses dificultats per diferenciar-los per les semblances clíniques i funcionals. Per aquest motiu, el 1950, un grup d’experts britànics van elaborar una definició per a cada concepte:
Bronquitis crònica: producció contínua o recurrent d’excés de secreció mucosa de l’arbre bronquial, amb tos i expectoració la major part dels dies durant almenys tres mesos i dos anys consecutius, com a mínim.
Emfisema pulmonar: condició caracteritzada per l’augment anormal de la mida dels espais aeris distals als bronquíols terminals, acompanyat de la dilatació o la destrucció de les parets dels bronquíols.
Anys més tard, es va imposar el terme malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) per designar una síndrome que cursava amb obstrucció crònica i progressiva del flux aeri com a conseqüència de la bronquitis crònica, de l’emfisema o de la seva associació.
Respecte al tabac com a factor de risc per excel·lència de la MPOC, se’n comencen a trobar algunes referències a final del segle XIX: «Afegim que totes les causes capaces d’irritar la mucosa bronquial sostenen i desenvolupen el constipat bronquial [...]; el fum del tabac mateix, inofensiu per a molts, és un veritable verí per alguns.» No és fins a principis del segle XX, que alguns observadors manifesten la influència negativa del tabac sobre la salut i, en especial, sobre l’aparell respiratori.
Pel que fa a les tècniques d’exploració complementària, destaca, el 1846, la creació de l’espiròmetre, el primer aparell que permetia mesurar els volums pulmonars. John Hutchinson, metge britànic, va presentar un estudi sobre els valors de diversos paràmetres de la capacitat pulmonar mesurats amb un espiròmetre fet per ell. Els espiròmetres, dels quals es van fabricar diversos models, van trigar algun temps a introduir-se en la pràctica clínica habitual. Aquest descobriment juntament amb els raigs X, de W.C. Röntgen, l’any 1895, van revolucionar el món de les malalties respiratòries.
A l’últim, cal mencionar la importància dels tractaments pneumològics. Respecte a la teràpia inhalada, el veritable inici del tractament nebulitzat (de nebula, vapor, núvol, boira) en les malalties respiratòries es pot situar a partir del 1860, gràcies a la invenció d’aparells portàtils que transformaven els líquids en vapors d’ús medicinal i que estaven ubicats als balnearis. En aquesta època, el tractament amb oxigen es practicava en algunes consultes mèdiques o a domicili amb aparells portàtils, i l’oxigen s’administrava sol o barrejat amb solucions medicamentoses. A partir del segle XX, la teràpia inhalada va adquirir més protagonisme gràcies als avenços de la indústria farmacèutica i es va començar a desenvolupar la fisioteràpia respiratòria.
Epidemiologia
pP@)
La malaltia pulmonar obstructiva crònica és un trastorn de salut important que sol comportar de manera freqüent l’ingrés hospitalari. Segons el Registro de altas de los hospitales generales del Sistema Nacional de Salud (SNS) d’Espanya, la MPOC va ser la causa de més de 58.000 estades hospitalàries durant el 2010, amb una mitjana d’ingrés de 8 dies. És, per tant, una malaltia que comporta un consum elevat de recursos sanitaris, amb un cost general de 750-1.000 milions d’euros/any i un cost mitjà per persona amb MPOC d’entre 1.712 i 3.238 euros/any.
L‘OMS estima que actualment hi ha 210 milions de persones al món que pateixen la MPOC. A Espanya, la prevalença, és a dir, el nombre de persones que pateixen MPOC respecte al total de la població, és del 10,2 % de les persones entre 40 i 80 anys, més habitual en homes que en dones (15,1 % en homes i 5,7 % en dones). Cal dir que aquesta malaltia està infradiagnosticada, és a dir que hi ha aproximadament un 73 % de persones amb MPOC que no saben que tenen la malaltia perquè no els l’han diagnosticat.
La MPOC és, actualment, la quarta causa de mort al món i l‘OMS estima que l’any 2030 en serà la tercera causa, tot i que durant aquests últims deu anys a Espanya la mortalitat mostra una tendència a disminuir, tant en els homes com en les dones.
Respecte al consum de tabac, principal causa actual de la MPOC, el 29,5 % de la població adulta fuma, segons les dades de l’Enquesta Nacional de Salut, i el consum és major en els homes que en les dones. Entre la població de 16 a 24 anys, el consum de tabac és del 33 %, i el consum és una mica més alt en les noies que en els nois.
Etiologia
pP@)
Les causes que es relacionen amb l’aparició de MPOC són:
1. Consum de tabac, 2. Tabaquisme passiu, 3. Combustible de biomassa, 4. Contaminació atmosfèrica i ambiental, 5. Deficiència d’a-1-antitripsina
1. Consum de tabac
Actualment és la causa principal de la MPOC. La inhalació del fum del tabac produeix la inflamació dels bronquis i la destrucció dels alvèols. A més, disminueix la disponibilitat d’oxigen dels teixits, ja que l’hemoglobina s’uneix amb més facilitat al diòxid de carboni present al fum del tabac que a l’oxigen que li arriba amb la inspiració. En general, el risc de patir la malaltia en les persones fumadores és del 25-30 % i és proporcional al consum de tabac, és a dir, com més cigarrets es consumeixen, major risc de desenvolupar-la —una persona que ha fumat o fuma un paquet al dia durant 30 anys, té un 50 % de probabilitats de desenvolupar la malaltia.
El consum mundial de tabac és molt important. A Espanya, aproximadament el 29 % de les persones fumen, i l’edat d’inici en el consum se situa al voltant dels 13 anys.
2. Tabaquisme passiu
És la inhalació involuntària del fum del tabac d’una altra persona que fuma. A la població, hi ha una proporció petita de persones amb MPOC que no han fumat mai. Entre aquestes persones no fumadores, el tabaquisme passiu representa una situació de risc que s’ha relacionat amb la malaltia.
A tot el món, hi ha moltes llars que fan servir combustible de biomassa —llenya o carbó— com a font principal d’energia domèstica. L’exposició a aquest combustible s’ha relacionat amb el desenvolupament de la MPOC.
4. Contaminació atmosfèrica i ambiental
La MPOC es relaciona amb l’exposició a la pols i a fums nocius al lloc de treball i també amb la contaminació ambiental. A més, l’augment de la contaminació atmosfèrica és una situació que pot descompensar la malaltia.
5. Deficiència d’a-1-antitripsina
És una proteïna produïda per les cèl·lules del fetge que s’encarrega, principalment, de protegir el pulmó d’una substància que danya les fibres elàstiques, l’elastasa. La disminució d’aquesta proteïna, hereditària, pot causar la MPOC —principalment emfisema pulmonar. És important diagnosticar aquesta deficiència a temps mitjançant una anàlisi de sang que determini els nivells d’a-1-antitripsina, ja que existeix un tractament específic que consisteix en la infusió intravenosa de la proteïna.
Veure imatge: Fisiopatologia de la MPOC
Tipus
pP@)
La malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) en realitat no és una sola malaltia, sinó que és un concepte general per designar dues malalties cròniques: 1. Bronquitis crònica i 2. Emfisema pulmonar. Classificació de la MPOC.
1. Bronquitis crònica
És una inflamació crònica dels bronquis que redueix el flux d’aire que entra i que surt dels pulmons, ocasionada per l’exposició contínua a irritants inhalats, principalment el fum del tabac. Al mateix temps, aquesta exposició prolongada provoca un augment de la mida de les glàndules mucoses (hipertròfia), que produeixen molta mucositat i que obstrueixen els bronquis de manera que la persona té dificultats per respirar. La bronquitis es considera crònica quan la persona té tos i expectoració com a mínim durant tres mesos a l’any en dos anys consecutius.
2. Emfisema pulmonar
És l’augment anormal dels espais aeris dels bronquíols terminals —vies aèries petites en què es divideixen els bronquis i que arriben als alvèols pulmonars— i la destrucció de la paret dels alvèols. El consum de tabac és la causa més freqüent d’emfisema, tot i que les persones amb deficiència d’a-1-antitripsina (substància que és al pulmó i que el protegeix d’aquesta deficiència) tenen més risc de tenir aquesta malaltia.
La majoria de les persones amb MPOC pateixen les dues malalties cròniques, bronquitis crònica i emfisema pulmonar.
Així, doncs, la malaltia pulmonar obstructiva crònica no és una sola malaltia, sinó un concepte general que designa dues malalties cròniques que limiten el flux d’aire que entra i surt dels pulmons.
La malaltia pulmonar obstructiva crònica es pot classificar d’acord amb diversos criteris.
1. Segons la gravetat de l’obstrucció (classificació de The Global Initiative for Chronic Obstructive Lung Disease — GOLD), 2. Segons la gravetat de l’obstrucció, els símptomes i el nombre de descompensacions (classificació de The Global Initiative for Chronic Obstructive Lung Disease — GOLD), 3. Segons fenotips clínics (classificació de la Guia espanyola de la MPOC-GesEPOC)
- Segons la gravetat de l’obstrucció (classificació de The Global Initiative for Chronic Obstructive Lung Disease — GOLD)
És la classificació més coneguda de la MPOC. Es defineixen quatre estadis de gravetat segons l’obstrucció al flux d’aire mesurat amb l’espirometria forçada segons el valor del paràmetre VEMS (volum expirat màxim en un segon) després d’administrar un medicament broncodilatador). - GOLD I-Lleu. En aquest estadi hi ha una limitació lleu del flux d’aire que normalment no produeix cap tipus de símptoma en la persona. El valor del paràmetre VEMS postbroncodilatador és igual o superior al 80 %.
- GOLD II-Moderada. La limitació al flux d’aire causa símptomes com tos o sensació de manca d’aire (dispnea) durant l’exercici físic. El valor del paràmetre VEMS postbroncodilatador (se situa entre el 50 % i el 79 %.
- GOLD III-Greu. En aquest estadi la limitació del flux d’aire és major. La persona té més sensació de manca d’aire i de fatiga, i dificultats per realitzar activitats diàries com pujar escales. A més, són freqüents les situacions de descompensació de la malaltia. El valor del paràmetre VEMS postbroncodilatador se situa entre 30 % i el 49 %.
- GOLD IV-Molt greu. En aquest estadi hi ha una limitació del flux d’aire important, amb molta sensació de manca d’aire, que dificulta activitats bàsiques i quotidianes com dutxar-se o sortir a passejar. En ocasions, la persona pot necessitar tractament amb oxigen a casa. El valor del paràmetre VEMS postbroncodilatador és inferior al 30 %.
- Segons la gravetat de l’obstrucció, els símptomes i el nombre de descompensacions (classificació de la Global Initiative for Chronic Obstructive Lung Disease — GOLD)
És la darrera classificació de la GOLD. Hi ha quatre categories de persones amb MPOC segons els símptomes generals mesurats amb la puntuació obtinguda d’un qüestionari de qualitat de vida de COPD Assessment Test i el nivell de dispnea mesurat amb una escala (Medical Research Council), la gravetat de l’obstrucció es mesura amb l’espirometria segons amb el valor del paràmetre VEMS (volum expirat màxim en un segon) després d’administrar un medicament broncodilatador i també tenint en compte les descompensacions de la malaltia. - GOLD A. En aquesta categoria la persona té pocs símptomes, un VEMS postbroncodilatador superior al 50 % i pot tenir una descompensació de la malaltia a l’any o no tenir-ne cap.
- GOLD B. La persona té molts símptomes, un VEMS postbroncodilatador superior al 50 % i pot tenir una descompensació de la malaltia a l’any o no tenir-ne cap.
- GOLD C. La persona té pocs símptomes, un VEMS postbroncodilatador inferior al 50 % i pot tenir dues o més descompensacions de la malaltia a l’any.
- GOLD D. És la categoria més greu. La persona té molts símptomes, un VEMS postbroncodilatador inferior al 50 % i pot tenir dues o més descompensacions de la malaltia a l’any.
- Segons fenotips clínics (classificació de la Guia espanyola de la MPOC–GesEPOC)
Els fenotips clínics són les característiques de la malaltia que, soles o combinades, descriuen les diferències entre les persones amb MPOC en relació amb paràmetres clínics (símptomes, aguditzacions, resposta al tractament o progressió de la malaltia).
La Guia espanyola de la MPOC (GesEPOC) proposa quatre fenotips. - No aguditzador, amb emfisema o bronquitis crònica. La persona amb emfisema o bronquitis crònica té menys de dues descompensacions de la malaltia a l’any o no en té cap.
- Mixt MPOC-asma. La persona pot tenir asma o no tenir-ne. Es caracteritza per una obstrucció que, amb l’administració d’un medicament broncodilatador, millora parcialment. A més, la persona pot tenir descompensacions de manera freqüent, és a dir que pot patir dues o més aguditzacions a l’any.
- Aguditzador amb emfisema. La persona amb emfisema té dues o més descompensacions de la malaltia a l’any. Si la persona ha rebut tractament farmacològic en l’última agudització, les descompensacions s’han de donar en quatre setmanes de diferència com a mínim o en sis setmanes si no s’ha rebut cap tractament farmacològic en l’última agudització.
- Aguditzador amb bronquitis crònica. La persona amb bronquitis crònica té dues o més descompensacions de la malaltia a l’any. Si la persona ha rebut tractament farmacològic en l’última agudització, les descompensacions s’han de donar en quatre setmanes de diferència com a mínim o en sis setmanes si no s’ha rebut cap tractament farmacològic en l’última agudització.
Guardant valoració... 
Comentaris
Llistat
En primer lugar, hay que aumentar la ingesta de líquidos y de fibra: verduras, fruta —sobre todo kiwis o ciruelas—, legumbres y productos elaborados con harina integral. (Esto parece que ya lo haces)
Debe hacerse el ejercicio físico recomendado de manera regular. (Consulta con tu equipo de salud para saber qual és m'as conveniente)
Para aumentar la efectividad de la musculatura abdominal y para reducir el esfuerzo necesario para defecar, hay que sentarse en el inodoro con las caderas y las rodillas flexionadas (se pueden apoyar los pies en un taburete bajo) para adoptar una posición similar a estar en cuclillas.
Si a pesar de estos consejos no se consiguen unas deposiciones adecuadas, hay que consultar al equipo de salud por si considera necesario prescribir un laxante, lavativas, etc.
Si la persona usa un aparato de oxígeno, si es necesario se ha de adaptar el flujo a esta actividad.
Puedes consultar todo lo referente a eliminación para personas con EOPC en este enlace.
https://www.infermeravirtual.com/esp/problemas_de_salud/enfermedades_transtornos/epoc#consejos_de_la_enfermera-eliminar
Enllaços d'interès
1. Associacions i grups d’ajuda mútua
- APEAS. Asociación de Pacientes de EPOC y Apnea del Sueño
- ASOCEPOC. Asociación Española de Familiares y Pacientes con EPOC
- Asociación de afectados crónicos de vias respiratorias “A TOT PULMÓ”
- FENAER. Federación Nacional de Asociaciones de Enfermos Respiratorios.
2. Societats professionals
Bibliografia
- Ancochea Bermúdez J (coordinador tècnic). Estrategia en EPOC del Sistema Nacional de Salud. Aprobada por el Consejo Interterritorial del Sistema Nacional de Salud el 3 de junio de 2009 [Internet].
[Madrid]: Ministerio de Sanidad y Política Social; 2009 [accés 20 de novembre de 2014]. Disponible a: http://www.msc.es/organizacion/sns/planCalidadSNS/docs/EstrategiaEPOCSNS.pdf - Bousquet J, Kiley J, Bateman ED, Viegi G, Cruz AA, Khaltaev N, et al. Prioritised research agenda for prevention and control of chronic respiratory diseases.
Eur Respir J. 2010; 36 (5): 995-1001. - Casan P. EPOC ¿de dónde procedemos?.
Arch Bronconeumol [Internet]. 2004 [accés 20 de novembre de 2014]; 40 (1): 3-5. Disponible a: http://apps.elsevier.es/watermark/ctl_servlet?_f=10&pident_articulo=13077781&pident_usuario=0&pcontactid=&pident_revista=6&ty=43&accion=L&origen=bronco&web=www.archbronconeumol.org&lan=es&fichero=6v40nSupl.1a13077781pdf001.pdf - Falcó-Pegueroles A.M. Cuidados enfemeros a las personas con trastornos respiratorios.
En Luis Rodrigo MªT. Enfermería Clínica. Philadelphia, Wolters-Kluwer Health, 2015, 1-50 - Grupo de Trabajo de GesEPOC. Guía de Pràctica Clínica para el Diagóstico y Tratamiento de Pacientes con Enfermedad Pulmonar Obstructiva Crónica (EPOC) – Guía Española de la EPOC (GesEPOC).
Arch Bronconeumol. 2012 [accés 20 de novembre de 2014]; 48 (Supl 1): 2-58. Disponible a: http://apps.elsevier.es/watermark/ctl_servlet?_f=10&pident_articulo=90141716&pident_usuario=0&pcontactid=&pident_revista=6&ty=92&accion=L&origen=bronco&web=www.archbronconeumol.org&lan=es&fichero=6v48nSupl.1a90141716pdf001.pdf - Instituto de Información Sanitaria. Encuesta de salud de España. Principales resultados [Internet].
[Madrid]: Ministerio de Sanidad, Política Social e Igualdad, Instituto Nacional de Estadística; 2011 [accés 20 de novembre de 2014]. Disponible a: https://www.msssi.gob.es/estadEstudios/estadisticas/EncuestaEuropea/Principales_Resultados_Informe.pdf - Irwin RS, Corrao WM, Pratter MR. Chronic persistent cough in the adult: the spectrum and frequency of causes and succesful outcome of specific therapy.
Am Rev Respir Dis. Am Rev Respir Dis. 1981; 123 (4 Pt 1): 413-7. - Malpighi M. De pulmonibus observationes anatomicae.
[Bolonia]: [B. Ferroni]; 1661. - Medical Research Council. Comitee on research into chronic bronchitis. Instructions for use of the questionnaire on respiratory symptoms.
Devon: W.J. Holman; 1966. - Miravitlles M, Murio C, Guerrero T, Gisbert R. Costs of chronic bronchitis and COPD. A one year follow-up study.
Chest. 2003; 123 (3): 784-91. - Miravitlles M, Soriano JB, García-Río F, Muñoz L, Duran-Taulería E, Sánchez G, et al.
Prevalence of COPD in Spain: Impact of undiagnosed COPD on quality of life and daily life activites. Thorax. 2009; 64: 863-8 - Ortega Ruiz F, Diaz Lobato S, Galdiz Iturri JB, Garcia Rio F, Güell Rous R, Morante Velez F, Puente Maestu L, Tàrrega Camarasa J. Oxigenoterapia continua domiciliaria.
Arch Bronconeumol [Intermet]. 2014 [accés 20 de novembre de 2014]; 50 (5): 185-200. Disponible a: http://apps.elsevier.es/watermark/ctl_servlet?_f=10&pident_articulo=90304335&pident_usuario=0&pcontactid=&pident_revista=6&ty=90&accion=L&origen=bronco&web=www.archbronconeumol.org&lan=es&fichero=6v50n05a90304335pdf001.pdf - Registro de Altas de los Hospitales Generales del Sistema Nacional de Salud [Internet].
[Madrid]: Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad; [accés 20 de novembre de 2014]. Disponible a: https://www.msssi.gob.es/estadEstudios/estadisticas/cmbd.htm - Sánchez Agudo L, Cornudella Mir R, Estopà Miró R, Molinos Martín L, Servera Pieras E. Indicación y empleo de la oxigenoterapia continua domiciliaria (OCD) [Internet].
Arch Bronconeumol 1998 [accés 20 de novembre de 2014]; 34: 87 – 94. Disponible a: https://dl.dropboxusercontent.com/u/60017244/Normativas/normativa%202.pdf - Sauret Valet J. EPOC: un viaje a través del tiempo.
Barcelona: Boehringer Ingelheim: Healthnet; 2000. - Terapias respiratorias.
Arch Bronconeumol [Internet]. 2009 [accés 20 de novembre de 2014]; 45 (supl2): 2-28. Disponible a: http://apps.elsevier.es/watermark/ctl_servlet?_f=10&pident_articulo=13140370&pident_usuario=0&pcontactid=&pident_revista=6&ty=46&accion=L&origen=bronco&web=www.archbronconeumol.org&lan=es&fichero=6v45nSupl.2a13140370pdf001.pdf
Mª Teresa Luis Rodrigo
Infermera. Professora Emèrita de l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona. S’ha interessat des de fa anys en el desenvolupament i la utilització de les terminologies infermeres (de diagnòstics, d’intervencions i de resultats) des d’una concepció disciplinària de les cures. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles en diverses revistes científiques.
Fins desembre de 2016 va formar part de la direcció científica i disciplinària de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en l'elaboració dels conceptes nuclears que guien el contingut de la web, va assessorar pel que fa a la seva construcció i en la selecció dels temes a abordar, d'igual manera, va col·laborar, sempre des de la perspectiva científica i disciplinària, en la revisió dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo a la web.
Gisel Fontanet Cornudella
Màster en educació per a la salut (UDL). Postgrau en Infermeria psicosocial i salut mental (UB).
Actualment és gestora de desenvolupament de persones de la Unitat de Gestió del Coneixement de la Fundació Sanitària Mollet. Membre del Consell Assessor Fundació TICSALUT 2014-2017, del grup @MWC_nursing, entre d'altres.
Fins l'abril de 2015 va ser adjunta a la Direcció de Programes del COIB, tenint a càrrec la direcció i coordinació del projecte Infermera virtual. Fins desembre de 2016 va gestionar la direcció de l'elaboració i el manteniment dels continguts pel que fa al seu vessant estructural i pedagògic. Considera que les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) i Internet, i en general, la xarxa 2.0 són un canal de comunicació i interacció amb i per als ciutadans, amb un gran potencial per a la promoció de l'autonomia i independència de les persones en el control i millora de la seva salut, com a complement de l'atenció presencial i continuïtat de les cures, en tant que és un mitjà a través del qual la persona poc a poc expressa les seves necessitats, desitjos o inquietuds. Aquesta informació és cabdal per conèixer el subjecte de l’educació i en el tenir cura.
Des de 1998, la seva activitat professional es desenvolupa en el marc de la promoció i l'educació per a la salut. Va ser coordinadora i infermera assistencial durant 6 anys de la una Unitat Crohn-colitis de l'Hospital Vall d'Hebron, una unitat d’educació per a la salut en l’atenció a persones afectades d’un problema de salut crònic, on va intercalar de forma pionera l’atenció presencial i virtual. Ha anat centrant la seva línia de treball en el desenvolupament de projectes en el camp de la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC), en l’àmbit de la salut.
És autora de diverses publicacions, tant en el registre escrit com en l’audiovisual, i de documents d’opinió referents a la promoció i educació per a la salut. Ha col·laborat i ha participat en diverses jornades, espais de debat i estudis de recerca, entre altres, relacionats amb l’aplicació de les TIC en l’àmbit de la salut. Ha iniciat línies de treball en el marc de la promoció i educació per a la salut a l’escola, com a context d’exercici de la infermera. Va ser membre fundador del grup Innovació i Tecnologia del COIB @itcoib.
Roser Castells Baró
Llicenciada en filologia catalana (UB), màster en escriptura per a la televisió i el cinema (UAB), i postgraduada en reportatge de televisió (UPF). Ha treballat com a lingüista especialitzada en llenguatges tècnics i científics al Centre de Terminologia Termcat, i com a assessora lingüística i traductora a la "Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya", entre altres entitats. Actualment, compagina l'activitat com a lingüista amb la de guionista. Ha col·laborat en la realització de diversos vídeos didàctics per al COIB.
Mª Carme Josep Candelich
Diplomada en infermeria al 1979 a l'Escola Universitària de Infermeria del Hospital del Mar de Barcelona. Ha treballat com a Infermera a Hospitalització de Medicina Interna 1979-1991, a Proves Complementàries de Pneumologia 1991-2004 i com a Infermera de Gestió de Casos de Pneumologia del 2004 fins a l’actualitat.
Vanessa Vicente Aicua
Diplomada en Infermeria (UB) i Màster en Medicina Respiratòria (UB-UPF). Actualment exerceix com a infermera assistencial a la unitat d’hospitalització domiciliària de l’Hospital de Mataró i com a professora associada del Grau d’Infermeria de l’Escola Superior de Ciències de la Salut (TecnoCampus Mataró-Maresme) en l’assignatura de Metodologia de l’estudi i l’escriptura i com a tutora de pràctiques.
