Infermera virtual.com

Els sistemes de l'estructura i funció del cos humà més directament relacionats amb aquesta malaltia són:

• Sistema endocrí 

La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, amb unes necessitats característiques i capaç d’actuar deliberadament per assolir les fites que ella mateixa es defineixi, assumir la responsabilitat de la seva vida i del seu benestar, i relacionar-se amb si mateixa i el seu entorn en la direcció que decideixi.

La idea d’un ésser multidimensional integrat comprèn les dimensions biològica, psicològica i espiritual; aquestes dimensions experimenten processos de desenvolupament i es relacionen mútuament. Cadascuna de les dimensions en què es descriu la persona es troba en relació permanent i simultània amb les altres, de manera que hi forma un tot en què cap de les quatre no es pot reduir ni subordinar a una altra, ni pot ser considerada aïlladament. Per tant, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients, mentre que d’altres, per contra, són controlats o intencionats. Tenint sempre en compte aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, es poden estudiar aïlladament les modificacions o alteracions d’alguns processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) en situacions diverses.

La insulina

1. Diabetis mellitus tipus 1 
2. Diabetis mellitus tipus 2 
3. Diabetis gestacional

1. Diabetis mellitus tipus 1

Quan no es disposa d’insulina, la glucosa no pot entrar en les cèl·lules i es queda circulant en la sang en quantitats anormalment elevades (hiperglicèmia). 

Aquest excés de glucosa en la sang s’elimina per l’orina, que se secreta amb molta abundància (poliúria). Com que es perd molt líquid per l’orina, es té molta set i es beu molt (polidípsia). Per tant, la persona amb diabetis no orina amb més abundància perquè hagi begut més, sinó que beu més per compensar la pèrdua de líquid causada per l’excés d’orina i per evitar, doncs, la deshidratació.

En aquesta situació de manca d’insulina, els aliments no es poden emmagatzemar i es desaprofiten. Com que l’organisme no pot utilitzar la glucosa, es troba amb una manca d’energia que, com a alternativa, ha de compensar amb els greixos i les proteïnes de reserva. La conseqüència immediata d’aquesta situació és la pèrdua de pes.

En una fase inicial, quan la insulina comença a ser escassa i no es pot utilitzar la glucosa com a font d’energia, es té molta gana (polifàgia). La manca d’energia causa cansament (astènia). Com que no pot utilitzar la glucosa, el cos utilitza els greixos com a energia alternativa, el que fa aparèixer acetona a l’orina (cetonúria). Quan s’arriba a aquesta fase, es perd la gana.

Per tant, els símptomes de la diabetis tipus 1 són:

• Hiperglicèmia 
• Poliúria. Secreció molt abundant d'orina 
• Polidípsia. Necessitat exagerada de beure 
• Pèrdua de pes 
• Polifàgia. Excesiu desig de menjar que es presenta en alguns casos patològics 
• Astènia 
• Cetonúria 

2. Diabetis mellitus tipus 2

La majoria de persones amb diabetis tipus 2 no presenta cap mena de simptomatologia. Pot passar molt de temps, fins i tot anys, sense que la persona sàpiga que té diabetis. És per això que, de vegades, el diagnòstic es fa de manera casual, en anàlisis que es fan per qualsevol altre motiu (revisions mèdiques d’empresa, preoperatoris, etc.) o bé quan apareix alguna de les complicacions tardanes de la diabetis.

Quan les xifres de glucosa són altes i persistents en el temps, els símptomes són els mateixos que en la diabetis tipus 1.

3. Diabetis gestacional

És la diabetis que es diagnostica per primera vegada durant l’embaràs. El més freqüent és que comenci i acabi amb la gestació.

La diabetis gestacional, generalment, no presenta símptomes ni molèsties, per la qual cosa pot passar totalment desapercebuda. És per aquest motiu, i sobretot per evitar les possibles complicacions en el fetus, que és tan important descartar la diabetis en les dones embarassades. 

Consells de salut: Embaràs

1. Diabetis mellitus tipus 1 
2. Diabetis mellitus tipus 2 
3. Diabetis gestacional

1. Diabetis mellitus tipus 1

La diabetis tipus 1 es diagnostica pels símptomes característics que presenta la persona, juntament amb una sèrie de proves diagnòstiques complementàries. Aquestes proves són senzilles i consisteixen en: 

• anàlisi de sang 
• anàlisi d’orina 
• gasometria venosa

2. Diabetis mellitus tipus 2

Com s’ha dit abans, la gran majoria de casos de diabetis tipus 2 es diagnostica de manera casual mitjançant una anàlisi de sang. En altres ocasions, el diagnòstic es fa per l’aparició d’alguna de les complicacions tardanes de la diabetis, com a resultat de la hiperglicèmia mantinguda durant molt de temps, fins i tot, durant anys.

Criteris diagnòstics

Es considera que una persona té diabetis quan en dues analítiques se li determinen dos valors de glicèmia en dejú (considerat com l’estat d’una persona que no ha ingerit cap aliment durant almenys vuit hores) iguals o superiors a 126 mg/dl, o bé quan la persona presenta els símptomes de diabetis descrits abans i, a més, una glicèmia casual (la que es determina en qualsevol moment del dia, sense tenir en compte el temps des de l’última ingesta) igual o superior a 200 mg/dl. o bé quan en dues analítiques se li determinin dos valors d´hemogloblina glicosilada (HbA1c) en dejú igual o superior a 6,5%, o bé quan en dues analítiques se li determinen dos valors de glicèmia a les dues hores en dejú igual o superior a 200 mg/dl tras una sobrecàrrega de glucosa que contingui 75 g de glucosa (TTOG).

3. Diabetis gestacional

És la diabetis que es diagnostica, per primera vegada, durant l’embaràs. El més freqüent és que comenci i acabi amb la gestació.

Per arribar al diagnòstic de diabetis gestacional, es farà un estudi a tota dona embarassada entre les setmanes 24 i 28 de gestació. En el cas que hi hagi algun dels factors de risc anomenats anteriorment, l’estudi es farà durant el primer trimestre de l’embaràs (concretament entre les setmanes 12 i 15).

Procediment de l’estudi:

• Si la glucosa en sang és igual o superior a 126 mg/dl en dejú, o igual o superior a 200 mg/dl a l’atzar, l’embarassada es pot diagnosticar com a diabètica. 
• En cas contrari, es valoraran els nivells de glucosa en sang una hora després d’haver pres 50 g de glucosa per via oral (Test d’O’Sullivan). 
• Si la glicèmia és igual o superior a 140 mg/dl, es durà a terme el que s’anomena Test de tolerància oral a la glucosa o Sobrecàrrega oral de glucosa (o també “corba de glicèmia”).

Procediment del test de tolerància oral a la glucosa:

Tres dies abans de la prova, s’haurà d’ingerir una dieta lliure amb més de 150 g de carbohidrats al dia.

El dia de la prova, després d’un dejuni d’entre 8 i 14 hores, i mentre la dona està asseguda i sense fumar, s’extraurà sang en dejú i, tot seguit, s’administraran 100 g de glucosa per via oral en el transcurs de 5 minuts.

Es considerarà positiu el diagnòstic de diabetis gestacional quan en dos punts de la sobrecàrrega oral de glucosa els valors siguin iguals o superiors als següents: 

 
Quan només hi hagi alteració en un punt de la corba de glicèmia, la prova s’haurà de repetir després de tres setmanes. Si torna a sortir només un valor alterat, es considerarà que la dona té diabetis gestacional.

1. Diabetis en la infància
2. Diabetis en l'adolescència
3. Diabetis en la vellesa

3. La diabetis en la vellesa

En la vellesa, la diabetis presenta unes característiques específiques, condicionades pel tipus de diabetis i per l’etapa del cicle vital en què es troba. Les persones grans poden tenir diabetis tipus 1 o 2 de llarga evolució o diabetis tipus 2 d’inici després dels 65 anys.

Els objectius del tractament són similars als de qualsevol persona amb diabetis.  S’han de tenir en compte, però, les circumstàncies especials de l’edat i els objectius a assolir en funció de les particularitats físiques, psicològiques, familiars i socials de cada persona. En el cas de la persona gran, cal tenir una cura especial a evitar les hipoglicèmies, que poden estar provocades pel tractament farmacològic propi de la diabetis. Això comporta acceptar com a vàlids valors de glicèmia a la sang més alts dels que es consideren normals.

Consells de salut: Vellesa

1. Embaràs (fertilitat i gestació)
2. Alletament
3. Viatjar  

1. Embaràs (fertilitat i gestació)

Actualment, es pot afirmar que la fertilitat de la dona amb diabetis ben controlada és la mateixa que la de la dona sense diabetis. Quedar embarassada en el moment adequat és primordial i, per això, les dones amb diabetis i amb vida sexual activa han de seguir el mètode anticonceptiu més adequat a les seves característiques i, d’acord amb el seu equip de salut, planificar el moment de l’embaràs. 

Encara que el fet que una dona tingui diabetis no desaconselli l’embaràs, és important, tant per a la mare com per al fetus, portar un bon control metabòlic abans i durant l’embaràs. S’aconsella que la fecundació es produeixi en un període amb resultats estables en els controls de glicèmia i amb un bon nivell d’hemoglobina glicada (HbA1c) (percentatge d’hemoglobina (proteïna dels glòbuls vermells) unida a glucosa ), amb l’objectiu fonamental de minimitzar el risc en la gestació i el desenvolupament del nen. En concret, durant les primeres vuit setmanes d’embaràs, és molt important que els valors de glicèmia s’apropin als normals tant com sigui possible. Si durant aquest període el control és òptim, el risc és el mateix que amb una dona sense diabetis.

Per aconseguir aquest objectiu, són imprescindibles l’autocontrol, les pautes d’insulina administrades amb dosis múltiples diàries o amb infusors continus d’insulina i les anàlisis de sang capil·lar corresponents, amb les modificacions de dosis que calgui en cada moment.

L’embaràs en una dona amb diabetis que no presenta problemes de salut relacionats amb la malaltia (oftalmològics o renals) no augmenta el risc de presentar-los en un futur. En canvi, si la dona ja té problemes de salut relacionats, l’equip de salut haurà d’intensificar els controls per tal d’evitar possibles descompensacions. 

Consells de salut: Embaràs
Consells de salut: Adultesa

2. Alletament

La diabetis no suposa cap problema perquè la mare pugui alletar normalment el seu fill. Es recomana, a més, que l’alletament comenci al més aviat possible per tal d’evitar les possibles hipoglicèmies del nounat. Mentre el fetus es troba dins l’úter matern, les seves xifres de glucosa són les mateixes que les de la mare. Com que el fetus no pateix diabetis, el seu pàncrees fabrica més insulina per compensar aquesta hiperglucèmia. Després del part, el subministrament de glucosa per part de la mare desapareix, però el pàncrees del nounat continua produint quantitats elevades d’insulina. És llavors quan el risc que es produeixi una hipoglucèmia és més gran.

Per aquest motiu, als nadons de mare amb diabetis (diagnosticada abans o durant l’embaràs), se’ls fan determinacions freqüents de glucosa a la sang durant les primeres 24 hores de vida. És per això que es recomana començar l’alletament al més aviat possible.

Consells de salut: Lactància

3. Viatjar

Preparar els desplaçaments amb antelació permet gaudir d’uns viatges més tranquils i segurs. Si s’ha de viatjar a l’estranger, es recomana tenir una assegurança que cobreixi el cas de malaltia i disposar d’informació sobre: 

• La temperatura, la diferència d’hora local i el sistema sanitari del país al qual es viatja. Si es va a un país on hi ha molta diferència horària i se segueix el tractament amb insulina, es recomana visitar l’equip de salut per tal que aconsellin sobre com ajustar la pauta a la nova zona horària. 
• La situació i l’accés als centres sanitaris. 
• Si es necessiten vacunes. 
• Els tipus d’àpats i els aliments que es consumeixen amb més freqüència en el país de destí. 
• Els horaris dels àpats.

 
Què s’ha de portar

El material i la medicació necessaris per a més dies dels previstos, per si s’endarrerís la tornada a casa: 

• La medicació que es pren: pastilles, insulina. No és necessari portar la insulina en recipients especials, però sí que és important no exposar-la a temperatures extremes (a la guantera del cotxe, per exemple, la temperatura pot arribar fins als 40 ºC i a les bodegues dels avions, baixar dels 0 ºC). Cal recordar que la insulina es pot conservar a qualsevol temperatura entre els 2 ºC i els 30 ºC. 
• El material d’autoanàlisi i d’injecció: tires, mesurador de glucosa, xeringues, etc. 
• La documentació sanitària: la targeta sanitària, l’assegurança de viatge, un informe breu sobre la diabetis i el tractament que se segueix. 
• Una petita farmaciola. 
• Una identificació (carnet, braçalet, medalla) en què consti que es té diabetis.

 
És important portar-ho tot a l’equipatge de mà i, en el cas que es viatgi en avió, no facturar-ho.

Altres consells:

• Si el viatge es fa en cotxe i es condueix, és important fer parades cada dues hores per descansar. 
• És recomanable portar aliments per resoldre una possible hipoglucèmia i poder improvisar un àpat (fruita, galetes, torrades, entrepans petits, aigua...).

 
Consells: Viatjar i tenir un problema de salut crònic

Són els que deriven de la diabetis i que es poden classificar en aguts (la hipoglucèmia, la hiperglucèmia i la cetosi) i tardans (retinopatia, neuropatia, nefropatia i vasculopatia diabètiques), a més d’aquells problemes de salut no relacionats amb la diabetis però que en poden condicionar l’estabilitat o el control.

1. Problemes de salut aguts : 1.1 La hipoglucèmia, 1.2 La hiperglucèmia, 1.3 La cetosi
2. Problemes de salut tardans 
3. Tenir una malaltia intercurrent 

3. Tenir una malaltia intercurrent

La malaltia intercurrent és la que té lloc en el transcurs d’una altra i que la modifica en un grau més o menys elevat. En el cas de la diabetis, la malaltia intercurrent pot dificultar el manteniment dels nivells de glucosa adequats.

Entre les malalties intercurrents, podem trobar:

• Les que tenen uns efectes mínims sobre la glicèmia, com ara els refredats, la rubèola, etc. 
• Les que produeixen uns nivells baixos de glucosa, ja que cursen amb nàusees, vòmits i diarrees (com ara la gastroenteritis lleu). 
• Les que produeixen uns nivells alts de glucosa i, com a conseqüència, acetona a l’orina. Normalment són malalties que cursen amb febre, nàusees, vòmits, mal de cap, cansament i dificultats per alimentar-se: angines, grip, varicel·la, infeccions d’orina, pneumònies, etc.

 
Les pautes d’actuació generals davant de les malalties intercurrents tenen a veure amb:

• La insulina i els fàrmacs. Quan hi ha una hiperglucèmia franca o molt important, pot ser necessari augmentar la dosi habitual d’insulina. Les pautes vindran donades per l’equip de salut, en funció de si a l’orina hi ha hiperglucèmia amb acetona o sense. Les persones amb diabetis tipus 2 que segueixen un tractament amb fàrmacs no han de deixar de prendre’n i, fins i tot, com s’ha comentat abans, és possible que sigui necessària l’administració temporal d’insulina. 
• L’alimentació. L’alimentació, uns dels pilars fonamentals del tractament de la diabetis, encara és més important en el cas que hi hagi una malaltia intercurrent. Cal adaptar l’alimentació a la pèrdua de gana que sovint comporta la malaltia, però mirant de mantenir els nivells de sucre a la sang. Quan no es té gana, es poden descartar els aliments amb un contingut baix en hidrats de carboni, com ara les amanides i les verdures, i també els aliments rics en proteïnes, com ara la carn, el peix, etc.
  • El que mai no s’ha de deixar de consumir és els aliments rics en hidrats de carboni: 
    • farines: pa, patata, pasta, llegums, arròs 
    • fruita 
    • llet i derivats 
  • Els aliments han de ser tous i fàcils de tolerar, com ara:
    
    • sopes 
    • purés de verdures o de patata 
    • llet, iogurts descremats 
    • galetes o pa torrat 
    • fruita sencera o triturada 
    • peix blanc bullit  
  • En casos de diarrees:
    
    • les verdures es poden substituir per purés de pastanaga o patata 
    • els llegums, per arròs bullit 
    • el pa, per pa torrat 
    • la llet, per iogurts naturals descremats (encara que, en casos de diarrees importants, s’hauria de suprimir la ingesta de làctics) 
    • la fruita s’hauria de limitar al plàtan i la poma (ratllada i deixada enfosquir) 
        
      En el cas que no es tolerin aliments sòlids per culpa de nàusees o vòmits, es recomana ingerir líquids ensucrats, amb glops petits i freqüents. 
       
  • Exemple de dietes líquides ensucrades:
    • Camamilla amb sucre: 1 litre d’aigua amb 50 g de sucre. 
    • Marialluïsa amb sucre: 1 litre d’aigua amb 50 g de sucre. 
    • Poliol amb sucre: 1 litre d’aigua amb 50 g de sucre. 
    • Te amb sucre: 1 litre d’aigua amb 50 g de sucre. 
  • 50 g de sucre són:
    • 5 sobres de sucre 
    • 10 cullerades de postres de sucre 
    • ½ litre de Coca-Cola® normal 
    • ½ litre de llimonada 
    • ½ litre de suc de fruita 
• L’autocontrol. Augmentar la freqüència de l’autoanàlisi durant una malaltia intercurrent és fonamental per evitar descompensacions de la diabetis. Es recomana mirar-se la glucosa cada 3-6 hores i fer controls d’acetona a l’orina si la glucosa és superior a 250 mg/dl abans dels àpats, en persones amb diabetis tipus 1, o superior a 300 mg/dl abans dels àpats, en persones amb diabetis tipus 2. Si es té hiperglucèmia amb acetona a l’orina o sense, i no se sap què fer, cal posar-se en contacte amb l’equip de salut, que donarà les pautes que cal seguir.

 
Medicaments que es poden utilitzar

No hi ha cap medicament que no es pugui utilitzar pel fet de tenir diabetis.

Per al dolor o la febre, es poden utilitzar els mateixos analgèsics o antitèrmics recomanats per a les persones sense diabetis.

La quantitat de sucre que porten els medicaments és poc significativa. Tot i això, si s’han de prendre xarops, és millor escollir els que portin edulcorant (sacarina o aspartam).

Si és necessari utilitzar cortisona, que és un fàrmac que augmenta els nivells de glucosa a la sang, s’ha d’extremar el control de la glicèmia i augmentar, si cal, les dosis d’insulina.
 
Quan cal anar a l’hospital

• Quan hi ha vòmits persistents i en grans quantitats, i no es tolera cap mena d’ingesta. 
• Quan l’acetona a l’orina és molt positiva i la respiració és ràpida. 
• Quan els nivells de glucosa es mantenen elevats malgrat les dosis d’insulina extres. 
• Quan hi ha confusió mental amb afectació de l’estat general. 
• Quan hi ha dolor abdominal.

 
També han d’anar a l’hospital els nens petits (menors de dos o tres anys) que tenen qualsevol malaltia a banda de la diabetis.

1. Associats a la malaltia 
2. Associats amb el control de la situació de salut 

1. Associats a la malaltia

1.1 Els factors de protecció de la diabetis 

• La diabetis tipus 1, és una malaltia de causa desconeguda, per la qual cosa és difícil parlar dels factors i les conductes de protecció que n’evitin l’aparició. 
• La diabetis tipus 2, que té molta relació amb l’obesitat, pot ser regulada si es porta un estil de vida saludable mitjançant una alimentació sana i equilibrada juntament amb una activitat física regular. 
• La diabetis gestacional, malgrat que ve determinada per una sèrie de factors de risc, sobretot en la dona embarassada, es pot minimitzar si es porta un estil de vida saludable mitjançant una alimentació sana i equilibrada juntament amb una activitat física regular.
  
  Consells de salut: Embaràs

1.2 Els factors de protecció relacionats amb els principals problemes de salut associats a la malaltia són:

Tenir cura dels peus per evitar lesions cutànies.

• Acudir a controls periòdics amb l’equip de salut. La cura dels peus és fonamental per prevenir lesions i amputacions; és per això que es recomana seguir un control periòdic pautat pels professionals de la salut de referència. 

• Infermera
  
  

  La infermera principalment vetllarà perquè els peus mantinguin la seva integritat i no hi aparegui cap complicació. Ens explicarà quines consideracions hem de tenir en compte per realitzar una bona cura dels peus.
  
  A més, farà una exploració per avaluar el nivell de sensibilitat en el peu. La valoració de la sensibilitat es realitza amb un monofilament de Semmes-Weinstein. La manca de sensibilitat suposa un alt risc de patir lesions del tipus ulceratiu al peu.
  
  
  
  En cas que la sensibilitat estigui alterada, la infermera ens recomanarà la valoració per part de l’especialista en cirurgia vascular, que farà una exploració més exhaustiva.
  
  D’altra banda, farà una exploració vascular per avaluar l’estat del reg sanguini de les cames i dels peus.
  
  Per valorar el reg sanguini es prendran els polsos tibial posterior (zona posterior del mal·lèol tibial) i pedi (al dors del peu).
  
  A més, es mesurarà l’Índex turmell braç (ITB) o índex Doppler per determinar el grau d’afectació del reg sanguini a les extremitats inferiors i peus.
  
   

  
  
  
• El cirurgià vascular 
  

  Normalment atén les persones amb alt risc de complicacions derivades de problemes vasculars i, en aquest cas concret, amb diabetis. El cirurgià cardiovascular pot fer un seguit d’exploracions com:

  • Exploració vascular: a més d’avaluar l’estat del reg sanguini de les cames i els peus, el cirurgià vascular la complementarà amb una exploració neurològica: reflex aquil·lià i/o popliti.
  • Estudi amb Doppler arterial de l’índex turmell-braç (ITB) i també amb la pletismografia; aquesta última té un paper destacat en la diabetis perquè hi ha moltes persones que tenen calcificades les artèries, és a dir, són menys elàstiques.
  • Estudis d’imatge: sobretot en els casos que calgui cirurgia, son útils per valorar amb més exactitud les possibles oclusions o estenosis vasculars. Angiografia i angioressonància magnètica. 
• El podòleg
  
   
  

  Com a professional de la salut, especialista per definició i notablement implicat en la cura dels peus, ens pot fer les següents intervencions per prevenir i diagnosticar complicacions en persones amb diabetis:

  • Observació de la petjada, morfologia del l’alineació corporal i diagnòstic del tipus de peu de la persona amb ajuda d’un podoscopi.
  • Estudi de la marxa amb l’ajuda d’una plataforma que analitza la pressió de la persona en caminar i realització d’un informe biomecànic de la marxa.
  • Tall i fresat de les ungles amb aparells específics i cura de les durícies i callositats. 
  • Tractament de malalties de les ungles i/o afeccions de la pell dels peus.
  • Confecció de suports plantars i/o ortesis de silicona adaptats individualment i no estàndards.
    
     
  • Confecció de pròtesis en cas d’amputació, que substitueixen la part del peu amputada i prevenen la deformitat del peu i possibles complicacions i ferides.
    
     A la consulta de podologia, el podòleg pot utilitzar diferents instruments específics de la seva categoria, com són:
    
    
    • Bisturí: instrument tallant que serveix per retirar durícies dels peus. 
    • Motor elèctric amb accessoris per fresar (llimar) les ungles i les durícies. Aquest aparell emet soroll a causa de l’aspiració que porta incorporada per absorbir les restes de pols del llimat. 
    • Cisalles: instrument per tallar les ungles, que és més efectiu que les tisores convencionals. Les ungles es tornen més gruixudes i dures, i aquest instrument permet tallar-les més fàcilment. 

• La Unitat del peu diabètic
  
  

  És una unitat específica de què disposen alguns hospitals on s’atenen aquells casos de persones amb diabetis que presenten ferides ja instaurades, amb certa cronicitat o amb problemes de salut als peus potencialment greus.
  
  Aquestes unitats engloben diversos professionals de salut com la infermera, el podòleg, el cirurgià vascular i compten amb una metodologia de treball enfocada exclusivament a la cura dels peus de les persones amb diabetis. 

  
   
• Treballador social
  
  

  En cas que la diabetis afecti la persona fins al punt que la seva autonomia i el seu entorn es vegin minvats o afectats, el treballador social pot acompanyar en el procés de tramitacions de discapacitats, pot assessorar sobre els recursos disponibles per millorar la qualitat de vida i pot adreçar-la cap als departaments de serveis socials corresponents al lloc de residència de la persona. 

2. Associats amb el control de la situació de salut

• Controlar regularment la pressió arterial i el nivell de colesterol a la sang, per la relació amb l’aparició de lesions vasculars associades. 
• Per tal d’evitar problemes dentals, és convenient raspallar-se les dents després de cada àpat, utilitzar el fil dental cada dia i anar al dentista dues vagades l’any per fer una revisió i una neteja dental. 
• Per detectar de manera precoç els problemes oculars, és convenient anar a l‘oculista una vegada l’any per fer un examen ocular complet. 
• Seguir la vacunació anual contra la grip i, en persones més grans de 64 anys, la vacunació contra la pneumònia, si no s’ha fet mai o si fa més de 5 anys de la primera vacuna. 
• Utilitzar fonts d’informació i coneixement acreditades i disponibles que permetin prendre decisions adaptades a les necessitats de cada persona, controlar la malaltia i millorar la qualitat de vida. 
• Disposar d’una xarxa de recursos estable i identificada (equip de salut de confiança i a l’abast). Tenir un equip de salut de confiança i proper al qual poder consultar dubtes o problemes que sorgeixen el dia a dia, augmenta la confiança de la persona amb diabetis i la motiva en l’autocura. 
• Tenir un entorn familiar i laboral estable que doni suport a la persona amb diabetis i que augmenti la seva confiança, la seva autonomia i la seva responsabilitat en el control de la malaltia. 

1. Els factors de risc de la diabetis 
2. Els factors de risc relacionats amb l’aparició de problemes de salut 

1. Els factors de risc de la diabetis

• La diabetis tipus 1, és una malaltia de causa desconeguda, per la qual cosa és difícil parlar dels factors de risc que la poden produir. 
• La diabetis tipus 2, no té un sol factor de risc d’aparició, sinó diversos: 
• Factor hereditari 
• Factor alimentari 
• Estil de vida
• La diabetis gestacional, té una sèrie de factors de risc que poden afectar sobretot la dona embarassada. 
  
  Consells de salut: Embaràs 

2. Els factors de risc relacionats amb l’aparició de problemes de salut associats a la malaltia són: 

El primer document conegut que parla de la diabetis es un papir escrit l’any 1553 aC, anomenat papir d’Ebers, descobert a Luxor (Egipte) per Edwin Smith el 1862 i adquirit deu anys més tard per l’egiptòleg alemany George Moritz Ebers, a qui deu el nom i la traducció. El document, que es conserva a la biblioteca universitària de Leipzig, descriu amb precisió, com es fa avui dia, els símptomes de la diabetis, i per tractar-la recomana greix de vedella, cervesa, fulles de menta i sang d’hipopòtam.

A l’Orient, el metge hindú Susruta, al segle V aC, va reconèixer els mateixos símptomes i es va referir a la malaltia com “el mal dels rics”, perquè s’associava a persones d’aquesta condició, que acostumaven a menjar dolços i arròs. Els metges xinesos havien observat que l’orina de les persones que presentaven els símptomes d’aquesta malaltia era dolça.

A Grècia, l’any 70 (segle I), després de descriure’n els símptomes, es va comparar la malaltia amb “un sifó que buida l’organisme”. Apareix, per primera vegada la paraula diabetis, que en grec significa “córrer a través”.

Durant l’Edat Mitjana, a Occident, tots aquests coneixements es van arxivar a diverses biblioteques i no es va avançar gaire. Els àrabs, en canvi, van tenir en Avicenna un investigador que escrivia tractats de lectura obligada a les escoles de medicina d’Àsia i d’Europa. Autor del Cànon, traduït al llatí i primer exponent de la medicina àrab, descriu la diabetis, el coma hiperglicèmic i recomana un tractament de llavors de cedre amb propietats hipoglicemiants.

Al segle XV, el metge i alquimista suís Paracels va afirmar que aquest trastorn s’havia de tractar amb medicaments.

Uns anys més tard, al segle XVI, el metge anglès Thomas Willis va distingir dos tipus de diabetis, segons el gust de l’orina dels pacients. Un, en què l’orina tenia un gust dolç i que va anomenar diabetis mellitus (que en llatí significa “dolç com la mel”), i un altre, en què l’orina no era dolça, que va anomenar diabetis insípida (“sense gust”).

Al segle XIX, el francès Claude Bernard descobreix que el menjar es transforma en glucosa i que el sucre de l’orina de les persones amb diabetis havia estat emmagatzemat al fetge.

L’any 1889, Von Mering i Minkokski van extirpar el pàncrees a un gos per tal d’esbrinar si aquest òrgan era necessari per a la vida. Després de l’operació, van observar que l’animal mostrava tots els símptomes d’una diabetis severa, amb un augment de la producció d’orina, set insaciable i augment de la gana. Minskowski també va observar hiperglicèmia (augment de la glucosa en la sang) i glucosúria (augment de la glucosa en l’orina). D’aquesta manera, Von Mering i Minkokski van demostrar que el pàncrees era necessari per regular els nivells de glucosa i van estimular molts altres investigadors a tractar d’aïllar del pàncrees un principi actiu com a possible tractament de la malaltia.

L’any 1921, Banting i Best van descobrir una proteïna, segregada per l’illot del pàncrees, que tenia la propietat de baixar els nivells de sucre en la sang. La van anomenar insulina, i aquest descobriment els va valer el Premi Nobel de Medicina. En un principi, les insulines utilitzades per al tractament de la diabetis humana eren d’origen porcí o boví, cosa que provocava al·lèrgies en moltes persones que les usaven. L’any 1982 es van modificar les característiques de la insulina porcina perquè s’assemblés a la insulina humana, que no es va obtenir fins al 1986, per enginyeria genètica. Des d’aleshores i fins avui dia, l’evolució de les insulines ha estat constant.

1. Diabetis mellitus tipus 1 
2. Diabetis mellitus tipus 2 
3. Diabetis gestacional 

1. Diabetis mellitus tipus 1

Les causes de la diabetis tipus 1 són, encara avui dia, desconegudes. Segons la majoria d’experts, un 65 % dels casos de diabetis tipus 1 són deguts a factors ambientals, no hereditaris. El que sí es pot afirmar amb certesa és que no s’ha pogut demostrar que cap dels factors estudiats fins ara sigui l’únic agent causant de la malaltia.

En la majoria dels casos de diabetis mellitus tipus 1, la destrucció de les cèl·lules beta es produeix perquè el sistema de defensa de l’organisme (autoimmunitat) no les reconeix com a pròpies i les destrueix. Això acostuma a passar en persones que hi tenen una certa predisposició genètica. La presència a la sang de determinades substàncies (anticossos) permet reconèixer i determinar aquesta predisposició.

Es considera que les cèl·lules beta del pàncrees es comencen a danyar anys abans que les persones presentin els símptomes de la diabetis. Quan el 90% de les cèl·lules estan afectades, es produeix l’inici clínic (amb simptomatologia) de la malaltia.

2. Diabetis mellitus tipus 2

En realitat, no es pot parlar d’una sola causa de la diabetis tipus 2, sinó que la determinen factors diversos: 

• Factors hereditaris. Hi ha més possibilitats de patir diabetis tipus 2 quan els pares també la pateixen. 
• Factors alimentaris. Dietes allunyades de l’ideal de dieta mediterrània, abús del menjar ràpid amb un gran contingut de greix animal, sucres refinats i molt poca fibra, etc. 
• Estil de vida. Vida sedentària, amb poc exercici físic, que predisposa a l’obesitat.

3. Diabetis gestacional

És la diabetis que es diagnostica, per primera vegada, durant l’embaràs. El més freqüent és que comenci i acabi amb la gestació.

En general, no es pot parlar d’una sola causa de diabetis gestacional. Hi ha una sèrie de factors de risc que poden portar una dona a desenvolupar una diabetis gestacional durant l’embaràs. Aquests factors són els següents:

• Antecedents de diabetis en familiars de primer grau. 
• Antecedents de macrosomia fetal ( més de 4 kg o un pes per sobre del centil 90 per a l’edat gestacional) o d’altres dades obstètriques o perinatals que suggereixen la presència de diabetis materna. 
• Història d’avortaments de repetició. 
• Edat de la mare superior a 35 anys. 
• Obesitat materna abans de la gestació (IMC>30). 
• Hidramni i macrosomia en l’embaràs actual. 
• Diabetis gestacional prèvia.

En el cas d’una persona fumadora, és important que deixi el tabac. La infermera o el metge del seu centre de salut el poden ajudar a fer-ho. Fumar és una addicció que perjudica greument la salut en tots els casos, però en les persones amb diabetis resulta especialment perillós. 

Tabaquisme

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 

Respirar

La dieta que ha de fer la persona amb diabetis ha de seguir les pautes d’una alimentació saludable recomanades a la resta de la població. És a dir, una alimentació suficient per tal de cobrir les necessitats pròpies de cada edat i situació de salut, adaptada a l’estil de vida i al ritme d’activitats, variada i agradable.

En aquest sentit, s’aconsella que:

• S’apliquin les recomanacions dietètiques relacionades amb l’alimentació i la diabetis.
• S’adaptin les recomanacions específiques en funció del tipus de diabetis que tingui cada persona.
• S’adapti l’alimentació en funció de les diferents situacions de vida que pot viure una persona amb diabetis (l’escolarització , l’embaràs, fer esport, les celebracions, l’activitat laboral, viatjar, etc.).
• S’adapti l’alimentació davant d’altres problemes de salut, bé siguin crònics o aguts, com una malaltia intercurrent (per exemple, una grip).
• S’apliquin les recomanacions dietètiques que permeten disminuir o evitar els problemes de salut relacionats amb la diabetis, com ara la hipoglucèmia o la cetosi.
• Es mantingui el pes corporal aconsellat, seguint el pla d’alimentació i la pauta d’exercici recomanats. 
• Es prenguin líquids abundants abans, durant i després de fer exercici per evitar la deshidratació. Es pot consumir lliurement aigua, infusions (camamilla, poniol, te, etc.), cafè (si no es té hipertensió arterial), refrescos light o sense sucre i la majoria de les gasoses.

 
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Menjar i beure

La pràctica regular d’activitat física, juntament amb una alimentació saludable i una pauta adequada d’insulina i/o fàrmacs orals, són els pilars fonamentals per aconseguir un bon control de la diabetis. Per tal que aquesta activitat sigui satisfactòria i segura, s’aconsella que:

• Es planifiqui el tipus, la intensitat, la freqüència i la durada de l’activitat física adequada per a cada persona. 
• Per tal que el tipus d’activitat física resulti beneficiós, ha de ser d’intensitat moderada i s’ha de practicar de manera regular. L’exercici de competició sempre requereix una preparació i un entrenament previ. 
• Si l’objectiu de l’activitat és perdre pes, és millor reduir la dosi d’insulina i/o fàrmacs orals, seguint les recomanacions de l’equip de salut, abans de l’exercici per no haver d’ingerir després, en cas d’hipoglucèmia, aliments extres. 
• Si no es té costum de fer activitat física, la pràctica regular s’ha d'iniciar d’una manera progressiva, augmentant la intensitat gradualment. Perquè l’exercici resulti beneficiós no és convenient fatigar-se excessivament ni arribar a l’esgotament. 
• Cada sessió d’exercici sigui precedida d’un període d’escalfament d’entre 5 i 10 minuts de durada i finalitzada amb un període semblant de refredament.

Activitat física: diabetis

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Moure’s i mantenir una postura corporal correcta

Estudis experimentals han demostrat que dormir suficientment millora la capacitat del cos per generar insulina i, per tant, ajuda a controlar l’aparició de la diabetis. A més, si el son no s’interromp freqüentment durant la nit, es manté l’activitat metabòlica i disminueixen els nivells de l’hormona cortisol (l’augment dels nivells de cortisol incrementa la gana i disminueix la crema de calories). La privació del son disminueix la tolerància a la glucosa i compromet la sensibilitat a la insulina.

És en aquest sentit que s’aconsella prendre una sèrie de mesures que ajudin a dormir i a descansar millor:

Recomanacions higienicodietètiques:

• Fer un sopar suau dues hores abans d’anar a dormir. 
• Evitar els menjars pesats, com ara els sofregits o els fregits, i amb condiments forts. 
• Evitar les substàncies excitants, com ara el cafè, el te, les begudes amb cafeïna, el mate, i les begudes alcohòliques. 
• Consumir aliments rics en triptòfan (aminoàcid imprescindible per a la fabricació de melatonina i serotonina, que són les hormones que ajuden a agafar el son). Es troba en aliments com ara la llet, els plàtans, les aus o el peix blau, entre d’altres.  
• Consumir aliments rics en hidrats de carboni complexos (arròs, pa, patates, llegums), ja que estimulen la secreció d’insulina, que augmenta la disposició del triptòfan per formar serotonina. 
• Fer una mica d’activitat física durant el dia.

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 

Reposar i dormir

El restrenyiment o la diarrea són símptomes comuns en persones amb diabetis que tenen una afectació dels nervis del sistema gastrointestinal (neuropatia autonòmica gastrointestinal). Seguint una sèrie de recomanacions es pot millorar aquesta situació.

1. Restrenyiment, 2. Diarrea

1. Restrenyiment:

Es considera restrenyiment si hi ha menys de tres deposicions a la setmana. Per tal d’evitar-lo o tractar-lo, es recomana: 

• Augmentar el consum de fibra en quantitats d’entre 20 i 40 g/dia. Més de 50 g/dia no aporta beneficis, i pot produir gasos abdominals i dèficit en l’absorció de vitamines i minerals. 
• En les formes lleus de restrenyiment, n’hi ha prou amb augmentar el consum de fruites amb pell, cereals integrals, llegums i verdures.
• En les formes més severes, la fibra s’ha de prendre com a suplement, prenent aigua en abundància (mínim 1,5 l/dia), i iniciant el consum de forma gradual i amb diverses preses al dia. El benefici s’acostuma a veure després de diverses setmanes de tractament. 
• Consumir aliments amb un alt contingut en bífidus (bacteri present a la flora intestinal) de forma habitual. Els bacteris làctics afavoreixen l’equilibri de la flora intestinal i, per tant, milloren el trànsit i la inflor associada a l’excés de gasos. Els trobem en làctics, sucs i galetes “efecte bífidus”.
• Evitar el consum d’aliments refinats, pel seu pobre contingut en fibra. 
• Fer activitat física de manera regular. L’activitat física ajuda a fer fluir el trànsit intestinal i a reduir la sequedat i la duresa de les deposicions.

2. Diarrea:

La diarrea és l’augment del nombre, de la fluïdesa o del volum de les deposicions. Es pot presentar de manera aguda o crònica, segons si dura menys o més de dues setmanes. Per tal d’evitar-la o tractar-la, es recomana:

Diarrea aguda: 

• Suprimir la llet i els seus derivats (iogurts, formatges), els llegums, les verdures i les fruites crues. 
• Prendre gran quantitat de líquids (més de 2-3 l/dia) en forma d’aigua d’arròs amb sal, aigua de pastanaga o infusions de camamilla o te. 
• Prendre arròs bullit o purés de pastanaga o de patata. 
• Substituir la fruita fresca per fruita bullida o en forma de compota sense sucre. Es pot prendre plàtan o poma ratllada deixant-la enfosquir. 
• Substituir el pa per pa torrat, que té menys contingut d’aigua. 
• Superada la fase aguda i fins a normalitzar la dieta, introduir progressivament: 
  • Productes làctics en forma de iogurt natural descremat i sense sucre. 
  • Peix o carn a la planxa o bullits.

Diarrea crònica:

En el cas de diarrea crònica, cal evitar els aliments rics en fibra i mantenir aliments rics en pectines i en hidrats de carboni amb escàs contingut de fibra, com l’arròs.

 
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària: 

Eliminar

Perquè una persona amb diabetis porti una vida el més normal possible i assoleixi el màxim grau d’autonomia i d’independència en les seves cures, és imprescindible que assumeixi la responsabilitat de la situació i s’impliqui activament en el control de la seva salut.

Per tant, és molt important que la persona amb diabetis estigui en estret contacte amb el seu equip de salut per assegurar un bon control de la malaltia i un bon maneig de la seva situació de salut.

Per tal d’assolir-lo és aconsellable que:

• Es facin les revisions periòdiques indicades per l’equip de salut.
• Es consulti amb la infermera o el metge qualsevol dubte o problema relacionat amb el maneig de la diabetis. Això ajuda a evitar riscos innecessaris i a estar al corrent dels avenços en el camp del control de la diabetis.
• Se segueixin les pautes del seu equip de salut en relació amb:
  • El tractament farmacològic específic que de forma individual hagi recomanat el metge en funció del tipus de diabetis (diabetis tipus 1, diabetis tipus 2, diabetis gestacional).
  • Les pautes per controlar la situació de salut, com l’autocontrol i l’autoanàlisi de sang capil·lar o d’orina, o l’ús del diari i la llibreta d’autocontrol.
  • Les modificacions que cal introduir davant les diferents etapes del cicle vital, les situacions de vida i els problemes de salut de cada persona (ser un nen, anar a l’escola, estar embarassada, l’ alletament, ser una persona gran, viatjar o tenir una malaltia intercurrent, com ara una grip, etc.).
  • L’actuació davant dels problemes de salut aguts derivats de la diabetis, com la hipoglucèmia, la hiperglucèmia i la cetosi.
  • Les cures per prevenir l’aparició dels problemes de salut tardans derivats de la diabetis (retinopatia, neuropatia, nefropatia i vasculopatia diabètica), que es poden presentar sobretot si el control metabòlic no és estable.
  • Les cures per prevenir lesions cutànies dels peus
    - factors i conductes de protecció
  • Els factors i conductes de risc relacionades amb la diabetis (tabaquisme, alcohol, altres)
• Es porti una vida sexual sana, protegint-se dels riscos de la mateixa manera que la resta de persones. Si cal utilitzar mètodes anticonceptius, són recomanables sobretot els de barrera, que ajudaran a evitar tant els embarassos no desitjats com les malalties de transmissió sexual.
• Es controli regularment la pressió arterial i el nivell de colesterol a la sang, per la relació amb l’aparició de lesions vasculars associades.
• Per tal d’evitar problemes dentals, és convenient raspallar-se les dents després de cada àpat, utilitzar el fil dental cada dia i anar al dentista dues vegades l’any per fer una revisió i una neteja dental.
• Per detectar de manera precoç els problemes oculars, és convenient anar a l‘oculista una vegada l’any per fer un examen ocular complet.
• La vacunació anual contra la grip i la vacunació contra la pneumònia segons les indicacions del Departament de Salut de Catalunya. 
  
  

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Evitar perills i prevenir riscs

La diabetis pot afectar psicològicament les persones de diferent manera. Davant sentiments persistents d’incapacitat, de tristesa, d’aïllament o de baixa autoestima, es recomana que es consulti amb l’equip de salut la possibilitat d’obtenir ajuda psicològica especialitzada.

Quan la persona amb diabetis és un nen o un jove, cal tenir unes consideracions especials, ja que la diabetis comporta una sèrie de canvis (posar-se la insulina, seguir uns horaris d’alimentació, mesurar els aliments, resoldre una possible hipoglucèmia, etc.), tant en la seva vida com en la de les persones que l’envolten, que seran compatibles amb una vida normal després d’un període d’adaptació.

En aquest sentit, s’aconsella que:

• Es tracti el nen o el jove amb normalitat, com s’havia fet abans de l’aparició del seu problema de salut. 
• Es mantingui una comunicació fluïda entre els pares i els mestres per tal que la integració a l’escola es pugui dur a terme sense cap mena d’entrebanc.
  
  - situacions de vida relacionades

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Comunicar-se i interaccionar socialment

1. Treballar, 2. Divertir-se

1. Treballar

2. Divertir-se

 
Viatjar:

Preparar el viatge amb antelació permetrà gaudir d’un viatge més tranquil i segur.

En aquest sentit, s’aconsella que:

• S’esbrinin les condicions climàtiques, la diferència d’horaris i els recursos sanitaris del país on es viatja. 
• Es porti un informe del metge responsable on s’especifiqui que es té diabetis i el tractament que se segueix. 
• Es porti una identificació (carnet, placa) en diferents idiomes, on s’especifiqui que es té diabetis. 
• Es porti tot el material necessari per tenir cura de la diabetis, fins i tot per uns dies més dels que es té previsió de viatjar: fàrmacs orals, insulina, agulles, mesuradors, tires reactives, etc. 
• S’apliquin totes les mesures recomanades per tal de viatjar amb salut.
• En cas de viatjar en avió, porti en el seu equipatge de mà tot lo necessari per al seu autocontrol (aliments, sucre, insulina, fàrmacs, glucòmetre..). No ho facturi.

Consells de salut: Viatjar 
 
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 
 
Treballar i divertir-se

1. Relacionats amb el diagnòstic de la diabetis:
   • Si es té sucre, molt o poc, es té diabetis.
     No es té poc o molt de sucre. Es té diabetis quan se sobrepassen uns nivells de glucosa a la sang establerts científicament.
   • Es pot tenir diabetis sense necessitat d’administrar-se insulina.    
     Les persones amb diabetis tipus 2 poden seguir un tractament només amb dieta i activitat física, o bé afegint fàrmacs i/o insulina quan aquestes mesures no són suficients. Les persones amb diabetis tipus 1 sempre necessitaran insulina.
   • No hi ha diabetis bones o dolentes.     
     Tots els tipus de diabetis, necessitin o no insulina, requereixen un tractament adequat. En qualsevol tipus de diabetis, la glucosa permanentment elevada implica risc de problemes de salut a llarg termini. No hi ha diabetis bones ni dolentes, en tot cas hi ha diabetis ben i mal controlades. 
   • La diabetis no es cura.     
     La diabetis és una malaltia crònica que no té cura. Una vegada diagnosticada, els nivells de glicèmia es poden normalitzar gràcies al tractament. Hi ha moltes persones que diuen “em van trobar el sucre alt, però ara ja estic bé”. En un sentit estricte, la diabetis no està curada, encara que sí que pot estar perfectament controlada.

    

2. Relacionats amb el tractament de la diabetis:
   • La dieta no té perquè ser monòtona i avorrida.     
     L’alimentació d’una persona amb diabetis, sense excés de pes, pot ser tan variada como es desitgi, sempre que es respectin les proporcions adequades entre els diferents grups d’aliments. En les persones amb excés de pes, la restricció calòrica aconsellada requerirà algunes limitacions gastronòmiques.
   • Cal controlar la ingesta d’aliments “per a diabètics”.    
     El fet de que s’anomenin “aliments permesos, tolerats o especials per a diabètics” no implica que es puguin consumir sense control. Una lectura adequada de l’etiqueta i el consell de l’equip de salut és imprescindible.
   • Administrar-se insulina no significa que no s’hagi de seguir el pla d’alimentació recomanat.    
     El pla d’alimentació, juntament amb l’activitat física regular, és la base del tractament de la diabetis, de manera que ni les pastilles ni la insulina el poden substituir.
   • No existeixen aliments prohibits, únicament s’han d’ajustar les quantitats al pla d’alimentació recomanat per a cada persona.
     Consells: Alimentació i diabetis: recomanacions generals
   • La medicació per a la diabetis no s’ha de modificar de manera arbitrària, sinó en funció del resultat dels controls i amb el consell de l’equip de salut. Pensar “com que menjaré més, prendré més pastilles o em posaré més insulina” pot portar a una dosificació inadequada i, per tant, pot desencadenar trastorns com, per exemple, una
     hipoglucèmia. 
     Consells de salut: Antidiabètics
     Consells de salut: Insulina
   • L’administració d’insulina no provoca ceguesa.
     La insulina que les persones amb diabetis s’injecten és idèntica a la que es fabrica en el pàncrees. Gràcies a la
     insulina moltes persones sobreviuen i d’altres poden viure millor i reduir el risc d’aparició de problemes de salut tardans.
3. Relacionats amb els problemes de salut derivats de la diabetis:
   • Menjar dolços o rebosteria industrial no ha de ser la solució a una hipoglucèmia.    
     Per tractar la hipoglucèmia són suficients, gairebé sempre, de 15 g a 20 g de sucre. La ingesta de quantitats més grans acostuma a produir dificultats posteriors, com la hiperglucèmia.    
     
     - problemes de salut relacionats
   • El tabac té una relació molt directa amb les complicacions de la diabetis.
     El tabaquisme s’ha associat de manera inequívoca a l’aparició prematura dels problemes de circulació de la sang. Per tant, cal evitar aquesta addicció i buscar l’ajuda de l’equip de salut (infermera o metge) quan la deshabituació resulta dificultosa.
     Consells de salut: Tabaquisme
   • El control de la pressió arterial i el pes sempre són molt importants.      
     La diabetis comporta un augment del risc de malalties cardiovasculars, tot i que hi hagi un bon control de la glicèmia. El tabac, la hipertensió, el colesterol elevat i l’obesitat poden multiplicar aquest risc. Per tant, cal tenir uns hàbits alimentaris saludables, practicar activitat física regular i evitar el tabac per reduir aquest risc.
   • Una glicèmia normal al llevar-se al matí no significa inequívocament que la diabetis estigui ben controlada.    
     El bon control implica que, durant tot el dia, es tinguin glicèmies properes a la normalitat.
   • Trobar-se millor quan el nivell de sucre és alt que quan és baix no significa que no hi hagi riscs associats.    
     Aquesta és una de les expressions que més se senten de persones amb diabetis i és cert que moltes persones comparteixen la sensació que es troben millor quan el sucre és alt, però cal recordar que la glicèmia alta actua silenciosament i afavoreix el risc de problemes de salut tardans.
   • No totes les persones amb diabetis tenen problemes per a la cicatrització de les ferides.     
     Els problemes vasculars (responsables de la dificultat per a la cicatrització) apareixen quan la diabetis és de llarga evolució, sobretot si habitualment hi ha hagut un mal control de la glicèmia. En la fase inicial, o quan la glicèmia està ben controlada, en general les ferides cicatritzen sense problemes.