Consulta els tutorials
Informació general
Història
pP@)
El primer document conegut que parla de la diabetis es un papir escrit l’any 1553 aC, anomenat papir d’Ebers, descobert a Luxor (Egipte) per Edwin Smith el 1862 i adquirit deu anys més tard per l’egiptòleg alemany George Moritz Ebers, a qui deu el nom i la traducció. El document, que es conserva a la biblioteca universitària de Leipzig, descriu amb precisió, com es fa avui dia, els símptomes de la diabetis, i per tractar-la recomana greix de vedella, cervesa, fulles de menta i sang d’hipopòtam.
A l’Orient, el metge hindú Susruta, al segle V aC, va reconèixer els mateixos símptomes i es va referir a la malaltia com “el mal dels rics”, perquè s’associava a persones d’aquesta condició, que acostumaven a menjar dolços i arròs. Els metges xinesos havien observat que l’orina de les persones que presentaven els símptomes d’aquesta malaltia era dolça.
A Grècia, l’any 70 (segle I), després de descriure’n els símptomes, es va comparar la malaltia amb “un sifó que buida l’organisme”. Apareix, per primera vegada la paraula diabetis, que en grec significa “córrer a través”.
Durant l’Edat Mitjana, a Occident, tots aquests coneixements es van arxivar a diverses biblioteques i no es va avançar gaire. Els àrabs, en canvi, van tenir en Avicenna un investigador que escrivia tractats de lectura obligada a les escoles de medicina d’Àsia i d’Europa. Autor del Cànon, traduït al llatí i primer exponent de la medicina àrab, descriu la diabetis, el coma hiperglicèmic i recomana un tractament de llavors de cedre amb propietats hipoglicemiants.
Al segle XV, el metge i alquimista suís Paracels va afirmar que aquest trastorn s’havia de tractar amb medicaments.
Uns anys més tard, al segle XVI, el metge anglès Thomas Willis va distingir dos tipus de diabetis, segons el gust de l’orina dels pacients. Un, en què l’orina tenia un gust dolç i que va anomenar diabetis mellitus (que en llatí significa “dolç com la mel”), i un altre, en què l’orina no era dolça, que va anomenar diabetis insípida (“sense gust”).
Al segle XIX, el francès Claude Bernard descobreix que el menjar es transforma en glucosa i que el sucre de l’orina de les persones amb diabetis havia estat emmagatzemat al fetge.
L’any 1889, Von Mering i Minkokski van extirpar el pàncrees a un gos per tal d’esbrinar si aquest òrgan era necessari per a la vida. Després de l’operació, van observar que l’animal mostrava tots els símptomes d’una diabetis severa, amb un augment de la producció d’orina, set insaciable i augment de la gana. Minskowski també va observar hiperglicèmia (augment de la glucosa en la sang) i glucosúria (augment de la glucosa en l’orina). D’aquesta manera, Von Mering i Minkokski van demostrar que el pàncrees era necessari per regular els nivells de glucosa i van estimular molts altres investigadors a tractar d’aïllar del pàncrees un principi actiu com a possible tractament de la malaltia.
L’any 1921, Banting i Best van descobrir una proteïna, segregada per l’illot del pàncrees, que tenia la propietat de baixar els nivells de sucre en la sang. La van anomenar insulina, i aquest descobriment els va valer el Premi Nobel de Medicina. En un principi, les insulines utilitzades per al tractament de la diabetis humana eren d’origen porcí o boví, cosa que provocava al·lèrgies en moltes persones que les usaven. L’any 1982 es van modificar les característiques de la insulina porcina perquè s’assemblés a la insulina humana, que no es va obtenir fins al 1986, per enginyeria genètica. Des d’aleshores i fins avui dia, l’evolució de les insulines ha estat constant.
Etiologia
pP@)
1. Diabetis mellitus tipus 1
Les causes de la diabetis tipus 1 són, encara avui dia, desconegudes. Segons la majoria d’experts, un 65 % dels casos de diabetis tipus 1 són deguts a factors ambientals, no hereditaris. El que sí es pot afirmar amb certesa és que no s’ha pogut demostrar que cap dels factors estudiats fins ara sigui l’únic agent causant de la malaltia.
En la majoria dels casos de diabetis mellitus tipus 1, la destrucció de les cèl·lules beta es produeix perquè el sistema de defensa de l’organisme (autoimmunitat) no les reconeix com a pròpies i les destrueix. Això acostuma a passar en persones que hi tenen una certa predisposició genètica. La presència a la sang de determinades substàncies (anticossos) permet reconèixer i determinar aquesta predisposició.
Es considera que les cèl·lules beta del pàncrees es comencen a danyar anys abans que les persones presentin els símptomes de la diabetis. Quan el 90% de les cèl·lules estan afectades, es produeix l’inici clínic (amb simptomatologia) de la malaltia.
2. Diabetis mellitus tipus 2
En realitat, no es pot parlar d’una sola causa de la diabetis tipus 2, sinó que la determinen factors diversos:
- Factors hereditaris. Hi ha més possibilitats de patir diabetis tipus 2 quan els pares també la pateixen.
- Factors alimentaris. Dietes allunyades de l’ideal de dieta mediterrània, abús del menjar ràpid amb un gran contingut de greix animal, sucres refinats i molt poca fibra, etc.
- Estil de vida. Vida sedentària, amb poc exercici físic, que predisposa a l’obesitat.
3. Diabetis gestacional
És la diabetis que es diagnostica, per primera vegada, durant l’embaràs. El més freqüent és que comenci i acabi amb la gestació.
En general, no es pot parlar d’una sola causa de diabetis gestacional. Hi ha una sèrie de factors de risc que poden portar una dona a desenvolupar una diabetis gestacional durant l’embaràs. Aquests factors són els següents:
- Antecedents de diabetis en familiars de primer grau.
- Antecedents de macrosomia fetal ( més de 4 kg o un pes per sobre del centil 90 per a l’edat gestacional) o d’altres dades obstètriques o perinatals que suggereixen la presència de diabetis materna.
- Història d’avortaments de repetició.
- Edat de la mare superior a 35 anys.
- Obesitat materna abans de la gestació (IMC>30).
- Hidramni i macrosomia en l’embaràs actual.
- Diabetis gestacional prèvia.
Tipus
pP@)
La diabetis mellitus es pot dividir en:
1. Diabetis mellitus tipus 1 (DM1)
També coneguda com a diabetis infantil o juvenil, ja que s’acostuma a presentar en persones de menys de 30 anys, la característica principal és la destrucció progressiva de les cèl·lules productores d’insulina del pàncrees. Així, les persones amb diabetis tipus 1 necessiten, com a element fonamental del tractament, l’administració immediata d’insulina per tal de poder normalitzar els nivells de glucosa en la sang.
Malgrat que la gran majoria de diagnòstics de diabetis tipus 1 es fan en la infància o en la joventut, la malaltia pot aparèixer en persones majors de 30 anys. En aquests casos, s’anomena diabetis tipus 1 d’aparició tardana. L’aparició dels símptomes d’aquest tipus de diabetis és més lenta i la necessitat d’administració d’insulina no és tan urgent.
- Sistema endocrí: pàncrees endocrí
2. Diabetis mellitus tipus 2 (DM2)
Es presenta, majoritàriament, en l’edat adulta. En aquest cas, es manté la capacitat de la cèl·lula beta per produir insulina. Aquesta capacitat està, però, reduïda per dos motius fonamentals:
- La síndrome de resistència a la insulina o insulinoresistència. En algunes persones, els teixits del cos deixen de respondre a la insulina. Davant d’aquesta manca de resposta, el cos reacciona produint-ne més, però com que els teixits no responen, el cos no és capaç d’utilitzar la glucosa de la manera adequada. Aquesta síndrome es dóna sobretot en persones amb sobrepès i/o obesitat.
- El defecte de secreció (producció escassa) d’insulina per part del pàncrees, que es dóna, principalment, en persones primes o amb pes normal.
Alguns joves poden presentar una forma diferent de diabetis tipus 2. És el que es coneix com la diabetis tipus MODY (Maturity Onset Diabetes of the Young). Aquest tipus de diabetis, que té una forta càrrega hereditària (diversos membres de la família amb diabetis tipus 2), es caracteritza per presentar uns valors elevats de glucosa en la sang que, generalment, es controlen amb una alimentació adequada, exercici físic i, de vegades, una dosi molt petita d’insulina.
3. Diabetis gestacional
És la diabetis que es diagnostica, per primera vegada, durant l’embaràs. El més freqüent és que comenci i acabi amb la gestació.
Durant l’embaràs s’originen tota una sèrie de canvis en el cos de la dona perquè pugui alimentar, de manera adequada, el fetus durant el seu desenvolupament. Entre aquests canvis, destaca la producció d’hormones (algunes fabricades per la placenta), que augmenten i mantenen durant més temps els nivells de glucosa a la sang. Aquesta glucosa és utilitzada, per part del fetus, com a font d’energia.
Per regular els nivells de glucosa a la sang, la dona embarassada ha de fabricar més insulina que abans de l’embaràs. Si el seu pàncrees no és capaç de fabricar tota la insulina que necessita, els nivells de glucosa augmentaran més del que es consideraria normal i és llavors quan es parlarà d’una diabetis gestacional.
Embaràs
Guardant valoració... 
Comentaris
Enllaços d'interès
- Fonts d'interès general
- Associacions / Grups d'ajuda mútua
- Societats professionals
- Comunitats d'usuaris
Fonts d'interès general
- CDC Diabetes Public Health Resource
- Diabètics.com
- Diabetis Juvenil
- Forumclínic
- Fundació Carrasco i Formiguera
- National Institute of Diabetes and Digestive and Kidney Diseases
Associacions / Grups d'ajuda mútua
- American Association of Diabetes Educators
- Associació Americana de Diabetis
- Associació Catalana de Diabetis (ACD)
- Associació Catalana de Dietistes-Nutricionistes
- Associació de Diabètics de Catalunya (ADC)
- Canadian Diabetes Association
- European Association for Study of Diabetes (EASD)
- Federació de Diabètics Espanyols (FEDE)
- Fundació per a la Diabetis
- International Diabetes Federation
- Juvenile Diabetes Foundation International
- The Islet Foundation
Societats professionals
- Diabetes UK
- International Society for Pediatric and Adolescent Diabetes
- Societat Espanyola de Diabetis
- Societat Espanyola d'Endocrinologia i Nutrició
Comunitats d'usuaris
Bibliografia
Bibliografia consultada
- American Diabetes Association. Expert Committee on the diagnosis and classification of diabetes mellitus. Report of the expert committee on the diagnosis and classification of diabetes mellitus.
Diabetes Care 1997; 20:1183-1197. - American Diabetis Association. Tratamiento de la diabetes Mellitus y sus complicaciones.
Barcelona :Ed. Medical Trends, SL.; 1994. - Associació Catalana de Diabetis. Diabetis Mellitus.
Tarragona: Ed. El Mèdol; 1996. - Cano-Pérez J.F, Franch J, Mata M. y miembros de los grupos GEDAPS de España. Guía de tratamiento de la diabetes tipo 2 en Atención Primaria.
4ª Edición. Madrid : Editorial Elsevier España S.A; 2004. - Castell C, Gussinyé M, Lloveras G. Com conviure amb la diabetis tipus 1: saber-ne més per viure millor.
Direcció General de Salut Pública, Barcelona, 2002; 5:57-81. - Curso de educació terapèutica en diabetes.
F.E.A.E.D 2004 - Diabetes Care.
2007volum 30 suplement 1: p. 7. - Diabetes Care.
2007volum 30 suplement 1: p. 22. - European Diabetes Policy Group 1998-1999: A Desktop Guide to Type 2 Diabetes Mellitus.
Diabetic Medicine 1999; 16:716-730 - Ferrer García J. C, Herrera Ballester A. Manual Básico de Diabetología.
SVEDYN, 2005; 6:83-91. - Figuerola, Daniel. Diabetes.
3era edició. Barcelona :Ed. Massan; 1997. - Grup d’Estudi de la Diabetis a l’Atenció Primària de Salut (GEDAPS). Guia per al tractament de la Diabetis tipus 2 a l’Atenció Primària.
3era edició. Barcelona : Ed. Harcourt ; 1999. - Guia práctica para educadores en diabetes.
F.E.A.E.D 2004 - Hanas R. Diabetes Tipo 1 en niños, adolescentes y adultos jóvenes
INPESAL Marketing Projects, S.L. 2004; 12: 29-131. 15:153-191. - J.Madrid. Libro práctico de la diabetes.
Editorial ESPASA, Madrid, 2000. - Manuel de Santiago. Diabetes Mellitus en la Práctica Médica.
Tomo II. Madrid:Ed. ELA , grupo ARAN; 1992. - Pallardo Sánchez L.F, González González A, Quero Jiménez J. Diabetes y embarazo.
Madrid: Ed. Aula Médica; 1999. - Standards of Medical Care in Diabetes-2006. American Diabetes Association.
Diabetes Care 2006; 29:S4-S42. - Un objetivo para la vida.
Lifescan, Madrid, 1997 - World Health Organization: Definition, diagnosis and classification of diabetes mellitus and its complications: Report of a WHO Consultation. Part 1. Diagnosis and classification of diabetes mellitus.
Geneva: World Health Organization; 1999.
Gisel Fontanet Cornudella
Màster en educació per a la salut (UDL). Postgrau en Infermeria psicosocial i salut mental (UB).
Actualment és gestora de desenvolupament de persones de la Unitat de Gestió del Coneixement de la Fundació Sanitària Mollet. Membre del Consell Assessor Fundació TICSALUT 2014-2017, del grup @MWC_nursing, entre d'altres.
Fins l'abril de 2015 va ser adjunta a la Direcció de Programes del COIB, tenint a càrrec la direcció i coordinació del projecte Infermera virtual. Fins desembre de 2016 va gestionar la direcció de l'elaboració i el manteniment dels continguts pel que fa al seu vessant estructural i pedagògic. Considera que les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) i Internet, i en general, la xarxa 2.0 són un canal de comunicació i interacció amb i per als ciutadans, amb un gran potencial per a la promoció de l'autonomia i independència de les persones en el control i millora de la seva salut, com a complement de l'atenció presencial i continuïtat de les cures, en tant que és un mitjà a través del qual la persona poc a poc expressa les seves necessitats, desitjos o inquietuds. Aquesta informació és cabdal per conèixer el subjecte de l’educació i en el tenir cura.
Des de 1998, la seva activitat professional es desenvolupa en el marc de la promoció i l'educació per a la salut. Va ser coordinadora i infermera assistencial durant 6 anys de la una Unitat Crohn-colitis de l'Hospital Vall d'Hebron, una unitat d’educació per a la salut en l’atenció a persones afectades d’un problema de salut crònic, on va intercalar de forma pionera l’atenció presencial i virtual. Ha anat centrant la seva línia de treball en el desenvolupament de projectes en el camp de la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC), en l’àmbit de la salut.
És autora de diverses publicacions, tant en el registre escrit com en l’audiovisual, i de documents d’opinió referents a la promoció i educació per a la salut. Ha col·laborat i ha participat en diverses jornades, espais de debat i estudis de recerca, entre altres, relacionats amb l’aplicació de les TIC en l’àmbit de la salut. Ha iniciat línies de treball en el marc de la promoció i educació per a la salut a l’escola, com a context d’exercici de la infermera. Va ser membre fundador del grup Innovació i Tecnologia del COIB @itcoib.
Mª Teresa Luis Rodrigo
Infermera. Professora Emèrita de l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona. S’ha interessat des de fa anys en el desenvolupament i la utilització de les terminologies infermeres (de diagnòstics, d’intervencions i de resultats) des d’una concepció disciplinària de les cures. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles en diverses revistes científiques.
Fins desembre de 2016 va formar part de la direcció científica i disciplinària de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en l'elaboració dels conceptes nuclears que guien el contingut de la web, va assessorar pel que fa a la seva construcció i en la selecció dels temes a abordar, d'igual manera, va col·laborar, sempre des de la perspectiva científica i disciplinària, en la revisió dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo a la web.
Roser Castells Baró
Llicenciada en filologia catalana (UB), màster en escriptura per a la televisió i el cinema (UAB), i postgraduada en reportatge de televisió (UPF). Ha treballat com a lingüista especialitzada en llenguatges tècnics i científics al Centre de Terminologia Termcat, i com a assessora lingüística i traductora a la "Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya", entre altres entitats. Actualment, compagina l'activitat com a lingüista amb la de guionista. Ha col·laborat en la realització de diversos vídeos didàctics per al COIB.
Clara Boter Fernández
Diplomada en infermeria (UVic, 1996) i en podologia (UB, 2005), i llicenciada en documentació (UB, 2011). Postgraduada en psicogeriatria (UAB, 2000). Màster en medicina clínica preventiva i promoció de la salut (UB, 2004). Infermera assistencial en l'àmbit sociosanitari (2002-2008) i en l’àmbit d’atenció primària a l'Institut Català de la Salut. Des de 2010, treballa en temes de promoció i d’educació per a la salut relacionats amb la informació sobre salut de qualitat a Internet.
Mònica Sánchez Rocabert
Diplomada universitària en infermeria (EUI Santa Madrona – UB) l’any 1989. Infermera a la Fundació Hospital de Mollet (Mollet del Vallès – Barcelona), amb el càrrec d’infermera educadora en diabetis des de l’any 1997.
Mª Encarnación Pastor Santamaria
Diplomada en infermeria (UB). Postgrau en atenció i educació a les persones amb diabetis. Màster en infermeria de salut pública i comunitària. Postgrau Curs autoformatiu per a diplomats en Infermeria (CADI). Pel que fa a tabaquisme, ha treballat en el Programa d’Atenció Primària Sense Fum i com a responsable de consulta de deshabituació tabàquica.
Carmen Fernández Ferrín
Infermera. Va ser Professora Emèrita de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona. La Carmen va morir l’agost del 2013 però la seva aportació i expertesa infermera continuaran sempre presents a la Infermera virtual.
Va ser experta en el model conceptual de Virginia Henderson, es va interessar pel desenvolupament disciplinari de la infermeria, especialment per tot el que està relacionat amb la seva construcció teòrica. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles.
Formà part de la direcció científica de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en la definició dels conceptes nuclears que emmarquen la filosofia del web, assessorà pel que fa a la seva construcció i en el disseny de l’estructura de les fitxes. També participà en la selecció dels temes a abordar, en la revisió, des del punt de vista disciplinari, dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo al web.
