Infermera virtual.com

El càncer, també anomenat tumor maligne o malaltia oncològica, engloba un conjunt de malalties que presenten formes i evolucions molt diferents. S’origina a les cèl·lules i pot afectar qualsevol part del cos (sistema, òrgan, teixit o sang), però sempre amb un mateix principi: el creixement excessiu i incontrolat de cèl·lules anormals que envaeixen i lesionen teixits i òrgans.

El tumor original s’anomena càncer o tumor primari. Les cèl·lules canceroses tenen la capacitat de viatjar a través de la sang o del sistema limfàtic a altres parts del cos i fer que comenci a créixer un tumor secundari o a distància de l’original. Aquest procés de propagació del tumor a una altra part del cos es diu metàstasi.

En resum, es pot dir que el càncer s’origina quan les cèl·lules d’alguna part del cos comencen a créixer sense control, i envaeixen, desplacen i destrueixen localment i a distància altres teixits sans de l’organisme.

El càncer té un comportament diferent depenent de la persona, el tipus de càncer i el sistema, l’òrgan o el teixit afectat.

L’oncologia és la branca de la medicina que es dedica a la prevenció, el diagnòstic i la teràpia de les persones que tenen càncer.

Etimològicament el terme càncer prové del grec kankros i significa literalment cranc. Aquesta paraula es va començar a utilitzar perquè la forma i l’estructura dels tumors que es van observar en temps d’Hipòcrates (metge grec del segle V aC) recordava aquest animal: un cos central del qual surten més o menys ramificacions.

De la mateixa manera, neoplàsia és un terme que ve del grec i que vol dir neoformació o neocreixement, en altres paraules, creixement excessiu d’un teixit que forma una massa diferenciada anomenada tumor, que pot ser benigne o maligne.

No es disposa d’un registre exhaustiu del càncer al llarg de la història, però hi ha evidències del coneixement que van tenir del càncer les civilitzacions antigues.

El coneixement de la malaltia es remunta als inicis de la història de la medicina. A l’antic Egipte ja es coneixien i es tractaven els tumors, tal com ho demostren els papirs de Smith (s. XVII aC) i d’Ebers (s. XVI aC), en què es recullen les primeres discussions conegudes sobre les causes i el tractament dels diferents tumors. Igualment, gràcies a l’exploració radiològica, s’han trobat tumors ossis en ossos llargs d’algunes mòmies.

Va ser Hipòcrates el primer que va descriure el càncer com a malaltia, i va descriure els tumors nasofaringis, de mama, d’estomac, de pell, de coll d’úter i de recte. Però és el metge grec Galè (cap al 130-200 dC), que va exercir a Roma al segle II, el que es considera el primer oncòleg de la història de la medicina.

A partir de l’últim terç del segle XIX, gràcies als avenços experimentats per la cirurgia a partir del descobriment de l’anestèsia i l’antisèpsia, es comença a practicar la cirurgia aplicada al càncer.

Paral·lelament a aquests progressos, a finals del segle XIX es fan diferents descobriments com la radioactivitat, descoberta pel físic francès Henri Becquerel, i el radi, descobert pels físics francesos Marie i Pierre Curie, que resulten determinants en l’avenç per diagnosticar i tractar el càncer. Tot això permet que el 1910 Henri Becquerel comenci a utilitzar les radiacions ionitzants com a teràpia precursora de l’actual radioteràpia, que fa un pas decisiu a partir dels anys 50, quan es descobreixen les fonts d’energia radioactiva d’isòtops com el cobalt o el cesi. 

Consells de salut: Radioteràpia

La quimioteràpia s’inicia més tard. Els agents quimioteràpics anticancerosos són compostos de derivats químics, la majoria d’origen natural, que interfereixen en el desenvolupament i el creixement de les cèl·lules, i indueixen a la mort de les que són canceroses.

Un accident durant la Segona Guerra Mundial va portar al descobriment i la utilització de l’anomenat gas mostassa com a agent quimioteràpic. En realitat, el gas mostassa és un líquid que s’anomenava gas perquè s’utilitzaven explosius que el vaporitzaven i el dispersaven sobre el terreny. Aquest compost es va començar a fer servir com a medicament en persones afectades de limfomes, un tipus de càncer que es caracteritza per la sobreproducció d’uns determinats glòbuls blancs. El que va passar és que el 1943 un vaixell que anava carregat d’aquest gas va ser bombardejat mentre estava amarrat al port de Nàpols. Molts mariners, per l’instint de supervivència, es van llançar a l’aigua. I el líquid de gas mostassa es va expandir per l’aigua. Quan els van rescatar, molts tenien una perillosa reducció del nombre de glòbuls blancs a la sang. Aquest fet va marca un punt decisiu per a l’estudi del potencial terapèutic de certs agents químics en el tractament del càncer. Després de diverses investigacions i estudis es comença a administrar aquest agent químic en forma de mostassa nitrogenada (el sofre del gas mostassa és substituït per nitrogen per reduir l’alta toxicitat del gas) en persones afectades de limfoma. A partir d’aquí, el nombre i la varietat de fàrmacs per al tractament del càncer han evolucionat espectacularment fins avui. 

Consells de salut: Quimioteràpia

Més recentment, als anys 70, es van obrir noves línies de tractament que engloben la teràpia biològica, també anomenada immunoteràpia, bioteràpia o teràpia modificadora de la resposta biològica), basada en l’estimulació del sistema immunitari per combatre el càncer. Moltes d’aquestes teràpies biològiques s’utilitzen juntament amb els tractaments de quimioteràpia habituals, per fer-los més efectius o per disminuir alguns efectes adversos dels tractaments.

Actualment són molt importants els diferents estudis epidemiològics que permeten conèixer els mecanismes de la formació d’un càncer, així com l’assaig de noves teràpies encaminades a aconseguir menys efectes tòxics dels tractaments actuals.

La malaltia del càncer suposa un alt impacte per a la persona i la seva família, i tradicionalment ha estat una malaltia envoltada de tabús i pors que s’han anat superant amb el pas del temps i els diferents avenços en els tractaments mèdics i complementaris.

Cal tenir en compte i remarcar que moltes persones afectades per aquesta malaltia poden seguir fent la seva vida normal, i que cada cop és més alt el nombre de persones que la superen.

El càncer és la segona causa de mort després de les malalties cardíaques. Mentre que la mort per malalties cardíaques està disminuint als països desenvolupats, les morts per càncer estan augmentant, i s’estima que aquesta serà la primera causa de mort al llarg del segle XXI. El nombre de persones amb càncer ha augmentat en els últims anys principalment per l’envelliment de la població, per l’augment de l’esperança de vida i pels estils de vida actuals. 

Ara com ara, els càncers més freqüents són el de mama, el colorectal i els ginecològics (úter i ovari) entre les dones, i el de pulmó, el colorectal, el de pròstata i el de bufeta entre els homes.

Tot i això, i gràcies al diagnòstic precoç, els avenços diagnòstics i el millor resultat dels tractaments, augmenta cada cop més la supervivència de les persones afectades, és a dir, es redueixen les taxes de mortalitat global per càncer.

Actualment, la taxa de supervivència general (percentatge de persones vives en un determinat període de temps, generalment 5 anys, després del diagnòstic o del tractament) del càncer és aproximadament d’un 50 %, i s’estan dedicant grans esforços a la recerca per tenir tractaments més curatius i amb menys efectes secundaris. A Espanya, un 44 % d’homes, un 56,4 % de dones i un 71 % de nens que tenen càncer sobreviuen més de 5 anys.

S’espera que la supervivència millori per a la majoria de tumors. Aquesta millora s’atribueix en part, a més del fet de tenir mètodes de cribratge, diagnòstic i tractament més bons, a un descens de la incidència del càncer de pulmó en molts països desenvolupats i al diagnòstic cada cop més precoç dels càncers de mama i de pròstata.

Hi ha molts tipus de càncer, que es classifiquen segons la part del cos on comencen i el tipus de cèl·lules que els formen. Es podria dir que hi ha tants tipus de càncer com òrgans i teixits del cos; per exemple, càncer de fetge, pulmó, pròstata o còlon.

La classificació més general és la que divideix els tumors malignes en:

• Sòlids. Estan relacionats amb un òrgan o teixit. Per exemple, càncer de pàncrees, pulmó, mama i estómac.
• Líquids. Estan relacionats amb les cèl·lules de la sang. Per exemple, leucèmia i limfoma.

Per confirmar el diagnòstic de càncer és necessari obtenir una mostra del tumor (biòpsia). La valoració d’aquesta mostra no només permet determinar si la lesió és càncer o no, sinó que estudiant-la al microscopi es poden veure les cèl·lules que el componen i les seves característiques (estudi anatomopatològic).


Segons el resultat d’aquest estudi, és a dir, segons el tipus de cèl·lules que el formen, es pot classificar dins d’una d’aquestes grans categories o tipus anatomopatològics:

• Carcinomes. Són tumors que s’originen als teixits que recobreixen els òrgans del cos o a les glàndules. Prop del 80 % de tots els càncers són carcinomes. Podem trobar carcinomes que s’originen a la pell, el pulmó o la mucosa del tub digestiu, o a les glàndules, com la tiroide, la mama i la pròstata, entre d’altres.
• Sarcomes. Són tumors que s’originen als teixits connectius, com per exemple els ossos, els músculs, els cartílags, el teixit fibrós o el greix.
• Leucèmies. Són càncers que afecten la sang o la medul·la òssia (zona interior dels ossos on es formen les cèl·lules de la sang).
• Limfomes. Afecten el sistema limfàtic. El limfoma afecta un grup de glòbuls blancs anomenats limfòcits.

Per definir els diferents tipus de càncer es fan servir molts noms tècnics. Aquests noms s’han creat utilitzant prefixos que corresponen al lloc on el càncer ha iniciat el creixement descontrolat, com ara osteo- (os), adeno- (glàndula) o hepato- (fetge), seguit del tipus anatomopatològic de les cèl·lules que el componen; per exemple, osteosarcoma o adenocarcinoma.

A cada tipus de càncer i en funció de la seva localització s’hi associen uns factors protectors i uns factors de risc, modificables o no, que és molt important conèixer i que permetran prendre les decisions que es considerin sobre la salut i l’estil de vida.