Infermera virtual.com

La persona és un ésser eminentment social, per la qual cosa, si desitja satisfer les seves necessitats, és abocada a interaccionar, o sigui, a actuar recíprocament amb els altres. En aquesta interacció, per tal de fer-se entendre i per entendre els altres, utilitza la comunicació. Interacció i comunicació són necessàries perquè la persona s’adapti al món físic i social, atès que amb la interacció i la comunicació la persona capta, percep, recorda, sent i n’aprèn, influeix en la conducta dels altres i és influïda pels altres.

Mitjançant la seva conducta, tant de manera involuntària com de manera intencionada, la persona comunica als altres idees i pensaments, expressa emocions i manifesta necessitats. Aquestes conductes, modulades per un context cultural i situacional, tenen la finalitat de fer-se entendre mitjançant l’expressió verbal i no verbal, i quan els altres les observen els influeixen i els provoquen respostes.

La comunicació, a més a més de permetre la interacció que vincula la persona amb els altres, també és un procés que s’adreça a un mateix, que és necessari per establir el diàleg intern imprescindible per pensar i retrobar-se amb un mateix, i alhora serveix com a mitjà per establir contacte amb interlocutors espirituals.

La comunicació comprèn, per tant, l’ús del llenguatge verbal i no verbal, o bé utilitzat de manera conscient, intencionada i voluntària, o bé utilitzat de manera involuntària, atès que la persona no pot deixar de comunicar, perquè amb cada acció o conducta comunica, tot i que per interaccionar cal que estigui desperta. El llenguatge permet la interacció amb els altres i el diàleg intern, i d’aquesta manera contribueix a satisfer les necessitats, l’aprenentatge, l’autoregulació de les conductes, el desenvolupament de l’autoestima, la construcció de la identitat personal i grupal, l’acció amb els altres i l’autorealització.

La capacitat de comunicació va més enllà d’emetre, exposar o registrar sons, imatges i idees; inclou transmetre informació, i alhora no es limita a això. També és més que percebre, atès que requereix fer alguna cosa amb la informació que s’ha obtingut. Tal com va assenyalar Sapir (1929) hi veiem, hi sentim i experimentem segons la manera en què parlem, i això fa que tendim a entendre el nostre món d’una manera determinada. La conducta comunicativa és un procés que es construeix en interacció amb els altres, elaborant significats que s’expressen mitjançant el llenguatge verbal i no verbal, i un altre tipus d’expressions de creació artística, com ara la música, la pintura, la fotografia, l’escultura, el cinema, el teatre, etc.

En un procés d’interacció i comunicació cada persona assumeix papers alternatius, crea un missatge que emet, i percep i processa el missatge que rep, per tant, és emissora i receptora. La interacció d’aquests processos és condicionada per les habilitats i les destreses comunicatives, influïdes recíprocament pel desenvolupament d’altres facetes de la persona, com per exemple, l’autoconcepte i l’autoestima.

1. Lleguatge verbal: la parla i l'escriptura, 2. Llenguatge no verbal, 3. Produir i expressar el missatge: el rol emissor, 4. Captació i comprensió del missatge: el rol receptor, 5. Interacció amb els altres.

1. Llenguatge verbal: la parla i l’escriptura

2. Llenguatge no verbal

  
En el llenguatge es poden diferenciar els components informatius dels components emocionals. Per tal que la comunicació sigui comprensiva i sincera, cal que hi hagi congruència entre el llenguatge verbal i no verbal. Tot i que fóra desitjable que en les interaccions socials es donés prioritat a la sinceritat, el cert és que les persones es menteixen les unes a les altres per assolir els seus fins. Quan s’interacciona amb algú detectar l’engany és una necessitat i la font principal per detectar-lo és el llenguatge no verbal. A més a més de mitjançant les discrepàncies entre tots dos llenguatges, l’engany es pot reconèixer per la presència de petites expressions facials que apareixen immediatament després que algun esdeveniment hagi provocat una emoció; aquestes expressions indiquen els sentiments vertaders de la persona. Així mateix, les expressions facials exagerades són un indici de falta de sinceritat. Unes altres dades significatives són els canvis de veu, l’augment del titubeig, etc. Aquest senyals es donen en la persona independentment de la cultura a la qual pertany.

El llenguatge és necessari per relacionar-se amb altres en companyia (comunicació interpersonal) i per pensar en solitud amb un mateix (comunicació intrapersonal), per aquest motiu es converteix en un instrument de regulació interpersonal i social.

El llenguatge serveix per transferir un missatge i per captar un missatge d’un altre. En aquest procés és imprescindible connectar i comprendre els significats de les seves manifestacions verbals i no verbals. El missatge s’ha de codificar, descodificar i interpretar per contribuir a l’adaptació de la persona al seu context.

3. Produir i expressar el missatge: el rol emissor

4. Captació i comprensió del missatge: el rol receptor

5. Interacció amb els altres

La interacció comunicativa es du a terme en el marc de trobades entres persones on s’envien missatges i es reben respostes en un procés de retroalimentació, trobades que tenen un inici, un desenvolupament i un final. La interacció es fa cara a cara o a distància i la situació en què es dóna (una trobada casual, una conferència, una conversa, etc.) afecta una seqüència alternant de rols, l’emissor i el receptor, en la qual es considera l’ús del temps adequat de presa de paraula entre els rols per tal que sigui possible l’intercanvi de torns i la cooperació entre els interlocutors propis del diàleg.

Quan s’inicia la interacció amb els altres, la persona emet diferents senyals per informar al receptor de les seves intencions i de la manera en què vol que es desenvolupi la interacció. En primer lloc, en veure o escoltar que un altre s’apropa es produeix una resposta neurofisiològica, la reacció d’alarma o alerta. Amb aquesta reacció es tracta d’esbrinar si és algú conegut o desconegut i, d’acord amb la comunicació no verbal que emet i a la pròpia experiència i perspectiva del món, es considerarà que la persona que s’apropa és bona o dolenta; per la qual cosa es reaccionarà acollint-la o rebutjant-la.

En la predisposició cap a la persona que arriba té un paper important la qualitat del vincle i les relacions establertes amb les figures importants de la infantesa i amb l’experiència que s’ha viscut en les relacions establertes amb els altres al llarg de la vida. Aquest avaluació és inconscient i s’acaba amb l’assignació d’una categoria o un estereotip de la persona que permet assignar a l’interlocutor una identitat i fer hipòtesis sobre les seves intencions; per exemple, la nostra interacció amb una altra persona pot estar mediatitzada per la seva manera de vestir, la seva aparença física, etc. Així, mitjançant el llenguatge no verbal seleccionat orienta l’altra persona sobre el que s’espera d’ella. A partir d’això la persona determina el paper que ocupa en relació amb l’interlocutor que arriba i el tipus de relació que aquest pretén establir. Aquest missatge relatiu a la relació, que és valuós al llarg de tota la trobada, és extremadament important en iniciar la interacció i sobretot en iniciar qualsevol relació.

La persona que interacciona vol aconseguir diversos objectius, coma ara demanar, preguntar, informar, persuadir, consolar, animar, etc. Els aconseguirà, amb més o menys èxit, segons les seves característiques personals, com per exemple la perícia que mostri a l’hora de parlar, el grau d’afectivitat que mostri, la seva honradesa, el seu aspecte físic, la seva riquesa, el seu estatus, etc., i també segons les característiques del missatge que emet, en què s’inclou tant el contingut del que diu com la manera en què ho diu, com per exemple la claredat dels arguments, l’ordre en què els emet, la precisió i la claredat en l’expressió de les idees, els pensaments, els sentiments, etc. La naturalesa de la relació que s’hagi establert o s’hagi d’establir amb una altra o unes altres persones determina la selecció dels missatges que s’han d’enviar, tant pel que fa al contingut com a la forma.

La capacitat de comunicació és insuficient per si sola per desenvolupar-se en la vida; cal, a més a més, un conjunt d’habilitats per a la interacció social, entre les quals destaquen les que permeten la relació interpersonal i les conductes que fan possible la participació en la comunitat. En interacció social, la persona fa, diu, sent, pensa i vol alguna cosa en situacions concretes, dins de contextos socials i culturals també concrets i a partir d’un conjunt d’habilitats apreses que posa en joc més o menys eficaçment. En la competència per a la comunicació i la interacció social que una persona ha aconseguit tenen una importància especial processos interns com les motivacions, les cognicions i les emocions, així com l’actitud cap a un mateix, l’autoestima, les destreses comunicatives i les habilitats socials. 

• Les motivacions: la persona té motius concrets per interaccionar amb els altres i fer-ho d’una manera determinada. De vegades aquests motius tenen relació amb l’experiència de l’autonomia i la competència personal; d’altres vegades, amb l’obtenció de l’aprovació, i, d’altres vegades, amb el desig de sentir la pròpia vàlua. 
• Les cognicions: abans de començar una interacció, quan es considera de romandre-hi i quan es regula la conducta durant el seu desenvolupament, la persona es planteja si assolirà alguna cosa que li’n pugui resultar valuosa. A més a més de les expectatives pel que fa als resultats, la posada en marxa de la interacció depèn de les expectatives d’èxit que la persona tingui davant la situació, l’autopercepció d’eficàcia. Aquesta expectativa manté una relació estreta amb les experiències viscudes en contextos similars i afecta les expectatives dels resultats. Allò que la persona preveu que passi condiciona allò que farà. D’altres aspectes com el diàleg interior (autoinstruccions), els seus coneixements sobre les regles de relació en el context on és, les seves atribucions, els seus perjudicis i estereotips, etc., també intervenen en la comunicació. Un exemple clar d’això, en el seu sentit negatiu, són les distorsions cognitives, uns hàbits de pensament d’ús continuat en la interpretació de la informació com ara utilitzar termes absoluts (tot, res, mai, sempre, etc.), utilitzar etiquetes, tenir la tendència a veure només un aspecte de la informació, creure que els altres perceben i senten de la mateixa manera que un mateix en situacions idèntiques, etc. 
• Les emocions: els sentiments, l’humor o l’estat d’ànim de la persona i les seves reaccions davant de l’èxit o el fracàs per assolir els seus objectius en situacions concretes, les emocions (alegria, tristesa, fàstic, por, ira, culpa, vergonya, orgull, inquietud, indefensió, desesperança, enveja, gelosia, indignació, calidesa, esperança, confiança, etc.) que experimenta davant situacions específiques, on té èxit o on fracassa per assolir els seus objectius, influeixen llargament en les interaccions, en el contingut de la comunicació i en les conductes que la persona tria desplegar. Les emocions afecten l’atenció, la memòria i l’aprenentatge, que, al seu torn, intervenen en la competència per comunicar-se. Influeixen en el pensament millorant o dificultant el raonament i la presa de decisions, intervenen, per exemple, en la definició de les fites que es consideren importants, en la valoració preconscient d’allò que es desitja i allò que no es desitja, preparen per relacionar-se amb els esdeveniments; en aquest sentit informen sobre un mateix –afecten l’autoestima− i els altres, indiquen als altres les intencions i la disponibilitat per actuar, regulen la interacció. La intel·ligència emocional de la persona contribueix a l’èxit en la comunicació intrapersonal, la interpersonal i la interacció, que s’assoleix quan la persona té la capacitat per raonar amb les emocions, és a dir, l’aptitud per a:
  • Percebre les seves emocions i les dels altres i expressar-se adequadament. 
  • Generar en ella mateixa emocions que fan que el seu pensament sigui més efectiu. 
  • Comprendre les emocions i la manera com es combinen i evolucionen. 
  • Regular de manera reflexiva l’experiència emocional, sense exagerar-la ni minimitzar-la, i saber utilitzar-la per al creixement personal. 
• L’autoestima: es refereix a l’actitud d’aprovació o desaprovació com a ésser humà que la persona fa de si mateixa. És alhora el resultat d’una avaluació, la percepció que la persona té de si mateixa i un sentiment, una vivència. En ambdós casos s’expressa mitjançant diferents conductes. Tant té a veure amb la percepció d’eficàcia –confiança en un mateix− com amb el respecte cap a un mateix, la convicció personal de vàlua incondicional. És el resultat d’un procés avaluador que la persona du a terme en interacció.    
• L’habilitat social: la capacitat comunicativa és el capital amb què la persona compta per relacionar-se amb si mateixa i amb els altres. Cada persona té una habilitat particular a l’hora d’utilitzar la comunicació, tant en el seu aspecte verbal com no verbal. Aquesta diferència d’habilitat es relaciona amb la intel·ligència de formació i la classe social.  
  
  L’habilitat per a la interacció sempre és apresa, tot i que el punt de partida per a aquest aprenentatge és el propi bagatge biològic, que, en interacció amb els altres, es va modelant. A partir del temperament, la funcionalitat dels sentits, l’oportunitat interaccionar comptant amb models (generalment els pares) i gràcies a la retroalimentació que es rep en la interacció, la persona n’ajusta la conducta i la refina fins a assolir formes útils d’interacció social. L’habilitat que ha aconseguit desenvolupar permet a la persona actuar segons els seus interessos i valors, és a dir, les seves metes i els seus motius, i manifestar-se en l’expressió, amb més o menys habilitat, dels sentiments, les emocions, les actituds, les idees, les opinions, les postures respecte de si mateixa i els altres. En interacció social, a més a més, exerceix els seus drets i els defensa si és el cas, i mostra el respecte que sent cap als altres. Atès que qualsevol interacció suposa que una persona iniciï el contacte i una altra hi respongui, la persona adapta contínuament el seu comportament segons la retroalimentació que rep del seu interlocutor, de la situació i de les seves fites 
  
  Treballar i divertir-se 

• L’assertivitat: és un altre aspecte de l’habilitat social que pren en consideració la realitat de les relacions de poder reflectides en les diferents interaccions, tot i que es manifesta més clarament en les converses. Es pot ser més o menys cortès, és a dir, que es poden tenir en compte els sentiments dels altres i ser més o menys assertiu, la qual cosa significa expressar-se de manera que es respectin els drets dels altres i també els d’un mateix. En aquest sentit, quan una persona es relaciona amb les altres, pot adoptar patrons de conducta diferents segons les seves habilitats i/o creences i emocions: 

  • Respectar els altres sense respectar-se un mateix: la persona situa els drets i els interessos dels altres per sobre dels propis, la qual cosa manifesta amb inseguretat quan s’expressa verbalment, parlant amb un to de veu baix, evitant el contacte ocular, mostrant tensió muscular, incomoditat, etc. No sap què fer quan interacciona amb els altres o actua prenent en consideració exclusivament allò que, a parer seu, vol l’altre. Aquesta actitud mena a sentiments negatius i a una valoració negativa del que mereix un mateix. Quan interacciona afavoreix que els altres se sentin superiors o culpables. 
  • Respectar-se un mateix sense respectar els altres: la persona té un patró de conducta oposat a l’anterior, viu les situacions interpersonals exclusivament com a oportunitats de guanyar o perdre, sent que és molt honest en expressar el que sent o pensa sense que li importi la vivència de l’altre. És el resultat d’un esforç per compensar la falta de confiança en un mateix i el seu sentiment de poca vàlua i vulnerabilitat. Experimenta el rebuig dels altres i sent poca autoestima. 
  • Respectar-se un mateix i respectar els altres: la persona valora les seves necessitats, els seus desitjos i els seus interessos de la mateixa manera que valora els dels altres, la qual cosa reflecteix en la interacció manifestant-ho mitjançant un llenguatge no verbal eficaç que transmet tranquil·litat i seguretat i mitjançant una expressió verbal conforme a les seves metes. Aquesta manera d’actuar té com a resultat relacions interpersonals d’èxit, la qual cosa es tradueix en un enfortiment de l’autoestima.

   

Quan la conducta comunicativa és efectiva la persona pot assolir objectius que per a ella són importants: millorar les seves relacions amb els altres. Així, la persona hàbil en la interacció és capaç, entre altres coses, de fer amistats i mantenir-les més fàcilment; li resulta fàcil relacionar-se amb persones desconegudes; pot mantenir converses agradables; és capaç de mostrar els seus desacords i expressar els seus punts de vist a altres persones que tracten d’obstaculitzar aquesta manifestació. Mitjançant la interacció social la persona crea xarxes, interaccions estables amb altres persones unides per vincles més o menys estrets o íntims (relacions ocasionals, amics, parents, parella).

Arran de les interaccions amb els altres la persona desenvolupa el concepte de si mateixa. Les actituds observades en la conducta dels altres cap a la persona li generen: 1) diverses idees sobre qui és, 2) opinions sobre el judici que la persona creu que l’altre fa respecte a ella, i 3) sentiments positius o negatius sobre la manera que els altres la consideren. La imatge de si mateixa que la persona veu reflectida en la conducta dels altres la porta a considerar la imatge que valora desitjable, aleshores anticipa el que els altres esperen d’ella i avalua la seva conducta tractant d’ajustar-la a aquesta expectativa. Com a resultat final de la interiorització dels judicis, de les informacions i de les opinions rebudes es construeix el tipus de persona que es desitja ser. Si les diferències entre les expectatives imaginades sobre el que els altres esperen de la persona i la imatge que la persona té de si mateixa són problemàtiques, el resultat final és la construcció del “jo ideal”. En aquest procés la imatge corporal és un aspecte important.

La persona és en contínua relació amb ella mateixa. A partir de l’autoconeixement, del descobriment de qui és i de quines són les seves experiències i sensacions, és possible comprendre millor els altres. La manera en què actua té a veure amb el que sent i amb el que pensa, és el resultat de la manera en què processa la informació sobre si mateixa i el seu món, del qual formen part altres persones.

Una conducta d’interacció és apropiada o no segons l’edat i l’estatus de la persona i segons la seva relació amb les característiques corresponents de l’interlocutor i amb el medi físic, i molt especialment amb el marc cultural, on es dóna aquesta conducta. Per tant, la comunicació no és una interacció lineal, sinó un succés multidimensional en el qual intervenen processos comunicatius i d’interacció. Quan es contempla la integralitat d’aquests processos és possible apropar-se a entendre la conducta comunicativa.

L’habilitat que té una persona per comunicar-se eficaçment en un context concret és variable. La mateixa persona pot tenir destreses adequades per a la interacció social en unes situacions i no tenir les habilitats necessàries per a la interacció amb èxit en un context diferent. Els patrons de comunicació que es consideren adequats per utilitzar en les diverses situacions socials que es donen en la seva cultura, com una part important de la socialització, s’aprenen en interacció amb d’altres en el si la família, a l’escola, a la feina, etc. L’habilitat aconseguida es posa de manifest en les diferents situacions concretes mitjançant l’expressió de conductes adequades en cada cas. Aquestes conductes, flexibles i adaptables, que la persona té la possibilitat de controlar tenen a veure, entre d’altres coses, amb l’expressió de les opinions, els sentiments, els desitjos o els drets. Així mateix, implica el respecte d’aquestes conductes en els altres de manera que es compleixin les normes socials i legals bàsiques del context sociocultural i es portin a terme sense utilitzar mètodes de coacció o violència.

1. Significats dels elements de la intercacció, 2. Estatus i rol social, 3. Expressió emocional, 4. Individualisme-col·lectivisme, 5. Metasenyals, 6. Noves tecnologies.

1. Significats dels elements de la interacció

De la interacció de les persones, és a dir, dels seus missatges i les seves respostes, en què intervenen el tacte, l’espai, les postures, la mirada o el to, es creen els significats de les diferents conductes. A cada cultura aquests significats estan carregats de valors sobre el que és positiu o negatiu, sobre el bé o el mal, sobre el que és adequat o inadequat o el que és oportú o inoportú. I aquests valors i significats són compartits per un grup, una comunitat o una ètnia i conformen la identitat grupal. Per tal d’integrar-se dins del grup cal conèixer aquests significats i comportar-se tot adaptant-se als seus valors; en cas contrari, es corre el risc de no ser integrat pel grup. 

• Totes les cultures posseeixen moviments que tenen un significat fix; per exemple, tots els éssers humans se saluden entre si, no obstant això, hi ha diferents maneres de saludar-se segons els valors culturals. Les postures, que són potser les manifestacions de llenguatge no verbal més observables i més fàcils d’interpretar, tenen un valor dins del context cultural i situacional en el qual es produeixen. Socialment hi ha postures que es consideren apropiades i d’altres que es rebutgen. Es pot caure en actituds problemàtiques quan, en situacions formals, s’utilitzen inadequadament gestos amb els braços, les mans i els dits per expressar-se. Diverses posicions del cos, dels braços o de les cames en asseure’s, en aturar-se o en menjar poden ser inadequades si no es tenen en compte les pautes imposades en contextos formals. Els valors culturals poden establir diferents patrons de moviment i fer diferències entre les postures i els moviments de les dones i dels homes, els quals estan imposats més culturalment que biològicament. Els gestos i les posicions es valoren de manera diferent en situacions en què hi hagi més o menys confiança o que es produeixin en l’espai públic o privat. 
• Les olors són una altra via de comunicació en què intervenen els valors culturals. En la societat occidental es minimitza l’olor corporal perfumant el cos, mentre que hi ha societats que donen més importància a la comunicació olfactiva i valoren i no amaguen les olors naturals. 
• El contacte té indubtablement un valor comunicatiu que també és determinat culturalment. La cultura llatina es caracteritza per una proximitat física més gran, un contacte i una gestualitat més grans en comparació amb les cultures saxones. Entre els llatins és freqüent observar manifestacions com les encaixades de mans, picar de mans i els petons, i, pel que fa a l’espai, és més petit que en altres cultures. 
• Mirar de manera sostinguda pot ser un signe d’insolència en uns contextos i, en d’altres, de sinceritat. El somriure, que en la nostra cultura s’associa a l’alegria, en cultures asiàtiques s’utilitza en situacions o estats d’enuig, de vergonya o en estats desagradables. 
• El silenci sol ser incòmode en algunes cultures, mentre que en d’altres pot ser una manifestació de respecte.

 
El coneixement de la cultura, els codis, les regles, els significats i els valors és necessari per integrar-se i interaccionar dins un grup. Es poden captar diferents comportaments, sentir paraules determinades, etc., però, si no se’n capta el significat i no se’n comprèn el valor cultural subjacent en aquests comportaments o paraules, no es pot establir interacció i comunicació. Malgrat que cal conèixer els codis, les regles, els significats i els valors d’una cultura per tal de sentir-se integrat dins aquella comunitat, les necessitats més bàsiques es poden comprendre mitjançant gestos que són universalment entesos, per exemple, el moviment d’inclinar el cap enrere i apropar el dit polze a la boca és una imatge universal que informa del desig de beure.

2. Estatus i rol social

La interacció no es produeix en el buit, sinó dins un context sociocultural, i ocupa una posició concreta en l’estructura social, un estatus determinat. Aquesta posició informa les altres persones sobre les accions, els drets i les obligacions que es poden esperar d’algú amb un rol o un paper social semblant. És a dir, hi ha una sèrie d’expectatives i significats socials que defineixen el que se n’espera i que exigeix patrons de comunicació específics.

Tot i que estatus i rol condicionen, en la mesura que la regulen, l’expressió de les idees, els pensaments, les emocions, les necessitats, etc., no són l’única referència per a la interacció, sinó que també intervenen en la selecció d’habilitats, la percepció social i les regles de relació: 

1. La selecció d’habilitats: en relacionar-se amb altres la persona es comporta, actua o parla d’acord amb les diferents habilitats que posseeix i a la conducta comunicativa de les persones amb qui interacciona. És a dir, selecciona entre el seu bagatge d’habilitats les que, segons el seu parer, són més adequades per tal de tenir èxit en els context ateses les condicions existents. 
2. La percepció social: la forma en què la persona percep que els altres responen a la seva presència o conducta. Aquesta reacció està mesurada pels seus esquemes cognitius i la seva sensibilitat a la informació interpersonal, per com n’estigui d’atenta a la conducta comunicativa dels altres. 
3. Les regles de relació: els patrons de comunicació específics exigits per contextos culturals concrets també varien segons l’edat, el gènere i la formació. En aquests contextos es defineix la situació social, definició que orienta les conductes comunicatives desitjables. Per exemple, una cita romàntica requereix formes de comunicació molt diferents a les trobades que es produeixen en un funeral.

 
En aquest sentit sembla que les dones tendeixen a enviar missatges de forma indirecta i els homes, per agrair alguna cosa, disculpar-se, etc., ho fan amb un llenguatge més directe. Pel que fa al contacte físic, els homes l’inicien més freqüentment que no pas les dones, i la proximitat física tendeix a ser menor entre les dones que entre els homes. Generalment, la persona que en la interacció té un estatus més gran o té una posició de domini sobre l’altre sol iniciar el contacte físic; així és més probable que iniciï el contacte el cap amb l’empleat, el vell amb el jove o el metge amb el pacient que a l’inrevés.

3. Expressió emocional

Tot i que hi ha sis expressions facials (alegria, tristesa, fàstic, enuig, temor i interès) que s’expressen de manera similar en totes les cultures, a cada cultura l’expressió emocional es modula de manera diferent. Les cultures femenines es caracteritzen per una vivència mental de les emocions més gran i per una expressivitat major, especialment les emocions d’alegria, felicitat, etc., i s’hi valora i es veu com una obligació proporcionar contacte i suport afectiu i el fet d’estar pendent dels altres. En les cultures anomenades masculines s’emfatitzen les diferències de gènere: només les dones han d’oferir suport emocional i poden expressar les seves emocions, i, en canvi, els homes han de controlar la seva expressivitat, amb l’excepció de l’enuig i la supèrbia.

4. Individualisme-col·lectivisme

El col·lectivisme es caracteritza per les relacions d’interdependència, cooperació i suport mutu entre els seus membres. S’hi valora l’obediència, la reciprocitat, el respecte, la no confrontació i el sentiment del deure, la qual cosa contribueix a garantir les xarxes afectives i d’ajut en la família. En les cultures col·lectivistes és molt important invertir temps a escoltar l’altre, a conèixer les experiències dels altres i preocupar-se’n. El fet de “quedar bé” amb els altres del grup té un valor important i davant d’una falta apareix abans el sentiment de vergonya que el de culpa.

En l’individualisme s’admeten les discussions i la confrontació directa i s’emfatitza la independència, l’autonomia, la distinció i l’autosuficiència. En la interacció amb els altres les relacions personals tenen menys importància i, en canvi, es dóna més importància a la transmissió de la informació explícita i directa. La persona sent que les possibilitats que té d’aconseguir les seves metes depenen més de les destreses que té que de la participació dels altres. Tot i que s’hi estableixen moltes relacions, és especialment exigent en les relacions d’amistat profunda i duradora. L’experiència de culpabilitat és més freqüent que la de vergonya.

Aquestes diferències de valors també es reflecteixen en la identitat personal i es posen en joc especialment en situacions de conflicte. És bàsic conèixer els diferents valors per poder establir interaccions apropiades per ser acceptat i romandre dins del grup.

5. Metasenyals

Universalment, i cada cop més, l’ésser humà crea senyals comunicacionals per representar una realitat que comparteixen gairebé totes les persones. Aquests metasenyals es representen mitjançant símbols o icones que representen un ús o una idea el missatge del qual el comprèn una majoria de la població. El símbol , generalment, representa una idea o un concepte susceptible de ser captat mitjançant la vista. Com a exemples de metasenyals hi ha els senyals de trànsit i logotips determinats.

6. Noves tecnologies

L’aspecte cultural s’ha ampliat cap a noves maneres d’interaccionar, compartir i comunicar-se mitjançant les cultures audiovisuals i musicals. Les noves tecnologies són grans autopistes de comunicació en les quals es pot accedir a la informació ràpidament, compartir-la amb les persones situades en la distància i expressar la creativitat i els coneixements en espais democràtics que eren inaccessibles en altres temps.

Mitjançant Internet, la televisió, el cinema i la música s’expandeixen i expansionen maneres de pensar i de sentir que traspassen les formes de comunicació més locals, regionals o nacionals. Aquestes tecnologies dilueixen les fronteres i permeten compartir altres ideologies i altres maneres de pensar i de sentir, és a dir, afavoreixen l’obertura cultural.

Amb aquestes tecnologies emergeixen comunitats o grups nous amb una determinada manera de sentir, comprendre, compartir formes de vida i actuar en el món.

1. Ordenació urbana - urbanisme, 2. Soroll ambiental.

1. Ordenació urbana - urbanisme

La polis, denominació que es dóna a la ciutat estat de l’antiga Grècia, es va crear quan l’home va esdevenir sedentari i va passar a organitzar les seves relacions socials, econòmiques i polítiques. S’hi va establir l’espai privat i l’espai públic, en els quals hi havia diferents nivells de comunicació. A la ciutat, el centre era la vida de relació, era l’espai públic on les persones es relacionaven amb diverses finalitats. Al voltant del centre es van crear els barris, que es caracteritzaven per la proximitat dels habitatges i les relacions properes de veïnatge, la qual cosa induïa a crear relacions d’interdependència entre els veïns. Actualment, els nous models individualistes incideixen en el nou urbanisme. El 90 % de la població no viu en el centre i això es tradueix en la creació de barris dormitori on la relació entre els veïns és inexistent, la qual cosa provoca la pèrdua de relacions quotidianes.

2. Soroll ambiental

El soroll domina els carrers, els habitatges, els espais de feina i de diversió. La presència d’un soroll de fons és una interferència que dificulta la comprensió o fa inaudible la veu de l’interlocutor. Aquest soroll fa que no es pugui entendre un nombre determinat de síl·labes i la falta d’intel·ligibilitat comporta, al seu torn, que la persona hagi d’aixecar la veu amb l’esforç que això suposa, i és aleshores quan es poden crear malentesos. A més a més, el soroll afavoreix que es creïn estats emocionals no plaents, la qual cosa afavoreix un clima de tensions en què sorgeixen conflictes entre els interlocutors. Les interferències o els sorolls en la comunicació dificulten una satisfacció adequada de les necessitats, especialment les afectives; provoquen enuig i malestar en els individus.