Infermera virtual.com

La persona viu immersa en un entorn constituït per factors de naturalesa física, química, biològica i sociocultural:

• Els factors fisicoquímics comprenen els fenòmens meteorològics, els components de l’aire, les condicions ambientals i l’estabilitat de l’escorça de la Terra. 
• Entre els biològics es poden assenyalar les plantes, els animals, salvatges i de companyia, i la resta de persones amb qui es conviu. 
• Els socioculturals comprenen grans aspectes que deriven de l’estructura social, legal i econòmica d’una societat i es tradueixen en els patrons culturals, el sistema familiar i comunitari, els rols i les relacions dels membres, les obligacions i els drets dels individus i els grups, els recursos econòmics individuals, els avenços tecnològics, l’accessibilitat a serveis comunitaris i els valors dominants.

Tots aquests factors, quan són fora de control, poden causar un dany real o potencial a la persona, que pot ser d’ordre físic, biològic, psicològic, social o espiritual. No obstant això, utilitzats correctament i controlats, són útils i beneficiosos, com per exemple el sol, l’electricitat, els aliments, la dependència dels altres, etc. 

Des d’una perspectiva científica es distingeix entre perill i risc (Joffe, 2003). El terme perill fa referència a aquella situació en la qual el dany prové d’una font externa a la persona. Tant es refereix a situacions que tenen a veure amb fets naturals, com ara terratrèmols, inundacions, allaus, microorganismes patògens, etc., com a situacions causades per la naturalesa humana i la nostra forma de vida i cultura, com ara la violència, els accidents nuclears i industrials, la pluja àcida, l’efecte hivernacle, etc. (situacions majoritàries en la societat occidental contemporània). El terme risc es refereix al dany que es pot impedir mitjançant l’acció humana. Un perill es converteix en risc en el moment en què es pot predir i controlar.

Afortunadament, la persona està equipada amb mecanismes naturals i culturals per afrontar amb èxit una bona part de les condicions adverses del medi. Aquests mecanismes la capaciten per detectar els estímuls interns i externs, processar-los fisiològicament i cognitivament, i avaluar-los com a favorables o agradables o, per contra, com a nocius o amenaçadors. Segons com interpreti aquests estímuls, es produiran diferents transformacions o reaccions fisiològiques i mentals (cognitives, emocionals i motivacionals) que conduiran la persona a actuar amb unes conductes concretes, automàtiques o deliberades que determinaran o no que es potenciï el funcionament i el desenvolupament fisiològic, i el creixement personal. Quan això s’aconsegueix es pot assolir un entorn segur que promou la salut, el benestar i la qualitat de vida.

Evitar els perills i controlar els riscos comprèn accions, innates i/o apreses i conscients, per tal de preservar la supervivència i el creixement, i afavoreix la maduració personal. Per tant, inclou el conjunt d’accions conscients i voluntàries que una persona du a terme davant una situació de vulnerabilitat, amb la finalitat de protegir-se per enfrontar-se a les amenaces, tot aplicant-hi les mesures preventives davant els riscos de tipus biològic i fisicoquímic, i adaptant-hi estratègies d’afrontament efectives per donar resposta a les demandes personals i socials que facilitin una interacció harmònica amb els altres, la integració i la sensació de seguretat en l’entorn.

La persona està dotada de mecanismes innats i automàtics per protegir-se de situacions adverses i agressions físiques i biològiques, externes i internes. Aquests mecanismes innats es complementen amb un altre tipus d’accions conscients, com l’aplicació de mesures preventives i l’ús d’estratègies d’afrontament apreses, que permeten respondre als factors adversos i a les exigències individuals i socials derivades del maneig de la tecnologia i de la interacció amb la resta d’individus de la societat.

1. Protecció innata, conscient i accions automàtiques, 2. Protecció apresa, conscient i accions intencionades, 3. Reconeixement de la situació o primera valoració, 4. Acció davant del problema: mobilització de recursos per controlar la situació, reavaluació o segona valoració.

1. Protecció innata, conscient i accions automàtiques

De manera innata, l’organisme humà està dotat de mecanismes anatòmics i fisiològics per defensar-se de factors de l’entorn que, potencialment, poden ser nocius i lesius.

La pell i les mucoses, que recobreixen els ulls, el nas, la boca, el tub digestiu i les vies respiratòries, la bufeta i la vagina, constitueixen la primera línia de defensa davant de les agressions externes. La pell, quan no presenta pèrdua de continuïtat, és una barrera anatòmica infranquejable que ens protegeix de les agressions mecàniques i químiques i que evita les lesions de teixits més profunds. La descamació cutània, l’àcid làctic segregat per les glàndules sudorípares i els àcids grassos segregats per las glàndules sebàcies contribueixen a inhibir el creixement bacterià patogen.

El moc que segreguen les cèl·lules de les mucoses afavoreix l’adherència de gèrmens i evita que progressin cap a zones que han de restar estèrils, com és el cas de la mucosa bronquial i vesical. Altres mucoses, però, estan colonitzades per gèrmens que conviuen sense produir cap mal, com és el cas del tub digestiu i la vagina.

• Sistema teixits, membranes, pell i derivats de la pell 

Sistema immunitari. Si algun germen penetra a l’organisme i burla aquesta primera línia de defensa que són la pell i les mucoses, es posa en funcionament la segona línia de defensa, la resposta inflamatòria, per enfrontar-se als agents de tipus infecciós, tòxic o a algun cos estrany, que, potencialment, poden lesionar els teixits interns. Davant d’aquests agents agressius se segrega histamina, que afavoreix l’augment del flux sanguini perquè els fagòcits destrueixin les bactèries, i s’activa la funció dels limfòcits. La zona afectada presenta inflamació, calor, envermelliment i dolor. L’alliberament de determinades proteïnes pirògenes al torrent sanguini per part d’aquests cèl·lules pot produir febre. 

La tercera línia de defensa s’identifica amb la resposta immune específica. Les figures rellevants són els macròfags i els limfòcits. La seva funció és fagocitar els agents patògens que poden travessar, per exemple, la mucosa bronquial o intestinal per evitar que es disseminin gèrmens per tot l’organisme.

Els limfòcits B i T asseguren la resposta específica, és a dir, una reacció immune davant una substància estranya per a l’organisme que s’anomena antigen. Els limfòcits B defensen l’organisme mitjançant la producció d’anticossos capaços de reconèixer els agents estranys i atacar de manera concreta cada tipus de bactèria, virus i toxina i, alhora, facilitar la fagocitosi (procés pel qual els limfòcits són capaços de destruir aquests elements nocius). En els casos en què l’agent agressor (virus, bactèries, protozous paràsits) envaeix la cèl·lula, el control s’escapa a l’acció dels limfòcits B. Aleshores els limfòcits T participen directament davant els antígens atès que en la superfície tenen receptors especialitzats en la identificació de fragments d’un antigen concret.

• Sistema immune 

El sistema nerviós autònom (SNA) és la part del sistema nerviós vinculada a la inervació de les estructures involuntàries, com ara el cor, la musculatura llisa i les glàndules de tot el cos. El SNA, per les seves funcions contraposades, es classifica en sistema nerviós simpàtic i sistema nerviós parasimpàtic.

• Sistema nerviós autònom 

El sistema nerviós simpàtic excita el cos i el prepara per defensar-se dels perills potencials, accelerant el ritme cardíac, frenant la digestió, augmentant els nivells de glucosa a la sang, dilatant les artèries, augmentant la sudoració i incrementant la vigília, és a dir, preparant el cos per a l’alerta i l’acció immediata de defensa o fugida.

El sistema nerviós parasimpàtic, entre altres funcions, redueix la freqüència cardíaca, augmenta el peristaltisme, és a dir, actua de f forma oposada al sistema nerviós simpàtic, conservant l’energia.

El sistema nerviós també influeix en el sistema endocrí, ja que regula la secreció d’hormones a través de les glàndules, per garantir el manteniment de l’equilibri intern necessari per a la funcionalitat dels òrgans. Les hormones alliberades al torrent sanguini arriben a les cèl·lules amb receptors específics, sobre les quals exerceixen les seves funcions en situacions d’estrès. Per exemple, l’hormona corticotropina (ACTH) regula la secreció de glucocorticoides, que juguen un paper important en l’estrès i en el seu efecte sobre la inflamació i la resposta immune. Les hormones adrenalina i noradrenalina també s’encarreguen d’activar l’organisme davant de situacions d’estrès augmentant la freqüència, la pressió arterial i la dilatació bronquial, i augmentant la producció de glucosa, entre altres accions.

• Sistema endocrí 

 
Sistema termoregulador. Un altre mecanisme fisiològic que contribueix a l’equilibri intern és la termoregulació. L’ésser humà, és termoestable, fet pel qual cal que la calor que genera el metabolisme cel·lular i l’activitat muscular es reguli mitjançant mecanismes de pèrdues de calor, de manera eficaç, per mantenir la temperatura interna dins uns límits. El balanç de la producció i les pèrdues de calor és controlat per un conjunt d’estructures neuronals i connexions que s’estenen cap a baix, des de l’hipotàlem i el sistema límbic, a través de la formació reticular, cap a la medul·la espinal i els ganglis simpàtics. Quan la persona sent fred es desencadena una sèrie de fenòmens per tal de disminuir la pèrdua de calor, així es produeix una vasoconstricció cutània per millorar la capacitat d’aïllament i augmentar la producció de calor, la qual cosa provoca un increment del to muscular que, en sensacions més extremes, acaba en tremolor. Si, per contra, la persona sent calor, es desencadenen els mecanismes per perdre calor; d’aquesta manera, es produeix una vasodilatació cutània per augmentar la transferència de calor a l’exterior. Si aquest fenomen no és suficient, la persona comença a suar. L’evaporació de suor sobre la superfície de la pell fa que hi hagi una gran pèrdua de calor.

Els mecanismes que s’han descrit fins ara es produeixen tant en un estat conscient com inconscient. Tot i així, la persona també té altres mecanismes fisiològics que produeixen accions automàtiques per a les quals cal tenir un cert nivell de consciència i sensibilitat. Gràcies a l’evolució, la informació que es recull mitjançant els òrgans dels sentits i dels receptors es transforma en accions automàtiques de protecció.

Els òrgans dels sentits, amb els receptors especialitzats d’olfacte, gust, vista, oïda i tacte, capten estímuls externs. La informació d’aquests receptors es transforma a nivell cerebral en percepcions que s’analitzen en diferents parts del cervell. De manera automàtica la persona es tapa les orelles quan hi ha un soroll estrepitós, tanca els ulls si hi ha una llum intensa, escup substàncies si tenen un sabor desagradable o estrany i s’allunya d’objectes o materials que poden provocar-li lesions.

Receptors interns i externs. La pell, amb els seu mecanoreceptors (sensibles al tacte-pressió), termoreceptors (sensibles al fred i la calor) i receptors de dolor, protegeix la persona de tots els factors externs que la poden danyar. Els receptors no estan distribuïts homogèniament en el cos, sinó que es localitzen més en unes zones que en d’altres, on hi ha més sensibilitat. Els receptors interns capten els canvis contraproduents de la temperatura corporal o les alteracions en les vísceres i tradueixen aquesta informació en dolor com a senyal d’alarma.

El sistema nerviós és el productor de l’acció reflexa, una acció sobtada que un grup muscular duu a terme abans que el cervell rebi la informació o la processi en l’escorça cerebral. Quan es rep la informació, l’hipotàlem, centre integrador del sistema nerviós autònom, del sistema endocrí i del sistema nerviós somàtic influeix en el control de les reaccions d’evitació del perill, de confrontació o d’atac de potencials agressors. Es podria dir que la fugida, l’evitació o la lluita són comportaments innats de caràcter preventiu. L’hipotàlem també connecta amb l’escorça cerebral, on es processa la informació sensorial, i pot, en un moment determinat, controlar les reaccions automàtiques desencadenades, com per exemple avortar una fugida o una confrontació.

• Sistema nerviós 

2. Protecció apresa, conscient i accions intencionades

Un altre nivell de protecció és el de les conductes apreses i intencionades, que tenen com a fita complementar els mecanismes fisiològics protectors descrits anteriorment, i aplicar mesures preventives i estratègies d’afrontament per controlar i minimitzar les amenaces i els riscos de l’entorn. Aquestes conductes necessiten de la integritat anatòmica i funcional de les diferents xarxes neuronals, o sia, que depenen dels processos de percepció, valoració, decisió i execució conscients, i s’associen a la consciència, l’atenció, la memòria, el pensament, el llenguatge, l’emoció i la motivació.

Per dur a terme aquesta mena d’accions per protegir-se i sentir-se segur és imprescindible: 

• La consciència de la persona: ha de saber qui és, on és i tenir capacitat per explorar el seu entorn. 
• Un alt nivell d’alerta o atenció per tal de poder identificar les fonts de perill o d’amenaces. El nivell d’atenció depèn de la fatiga, del coneixement i de l’experiència prèvia que una persona tingui davant la font que provoca inseguretat o falta de control. 
• La memòria també és necessària, atès que gràcies a ella s’adquireix, es reté o es recupera informació. Sense memòria una persona no podria preveure els riscos coneguts perquè, senzillament, no els podria recordar i, consegüentment, tampoc no podria fer les accions necessàries per assegurar la protecció. 
• La consciència de perill o de risc i la reflexió sobre què es pot fer té a veure amb el pensament, amb el qual la persona crea conceptes, resol problemes, pren decisions i es forma judicis sobre el que succeeix i el que és desitjable. Com que és condicionada per les creences, sovint esbiaixades, és possible pensar més o menys encertadament davant les situacions de risc.
• Les emocions faciliten la protecció i ajuden que la persona se senti tranquil·la, tot i ser conscient del risc. Moltes de les emocions són conseqüència de la manera de pensar, per bé que algunes es produeixen de manera instantània. 
• El llenguatge permet transmetre la informació i l’experiència i demanar ajuda. 
• La motivació és el motor per triar i dur a terme una acció entre diferents alternatives en una situació determinada. És modulada per factors interns, com ara les emocions i els pensaments, i per factors externs, com ara les exigències socials i culturals.

   
Aquest nivell de protecció comporta un procés dirigit a definir si la situació que es viu és un perill o si comporta un risc perquè es jutja que les conseqüències són indesitjables, i si es tenen o no els recursos necessaris per controlar-lo, amb la qual cosa es conclou si cal utilitzar uns recursos que no es tenen. Generalment, davant de totes les situacions viscudes es du a terme aquest càlcul de manera més o menys automatitzada. Aquest procés de càlcul es materialitza en una primera valoració on es reconeix la situació i, gairebé de manera simultània, en una segona valoració on s’avalua què es pot fer per enfrontar-se amb el problema i si es tenen o no els mitjans necessaris per fer-ho. El resultat pot ser tenir confiança en les pròpies possibilitats, si la situació és manejable amb els recursos disponibles, o bé percebre la situació com un perill o un risc, quan els recursos són inexistents, insuficients o inadequats, i aleshores s’experimenta algun grau d’incomoditat, malestar, dolor o patiment que cal que afrontar. La persona en una situació determinada és la que defineix la naturalesa i l’abast de la seva vivència; com que cada persona té una història particular, dependrà de les pròpies fites, les creences, els recursos personals i les característiques psicològiques. En qualsevol cas, en general, un problema gran s’acompanya de problemes petits perquè exigeix un reajustament de la vida habitual.

La valoració doble que es posa en marxa davant d’una bona part de les situacions que s’experimenten com a perills o riscos és present molt especialment en situacions relacionades amb alteracions del funcionament personal. Es el cas de les situacions amb presència de signes i símptomes indicatius de malaltia o anormalitat i de les que es considera que són de naturalesa sociocultural, que inclouen, tal com s’ha assenyalat al principi, tant les que deriven d’interessos personals com les que s’originen per la interacció de l’individu dins una societat concreta i un grup particular, on la relació amb un mateix i amb els altres implica assumir rols, viure la dependència, acceptar constriccions i experimentar pèrdues de diferent mena (econòmiques, afectives, d’estatus, de funcionament, etc.).

3. Reconeixement de la situació o primera valoració

En analitzar la situació es pot concloure que suposa una pèrdua, potencial o real, un dany o una amenaça o bé un repte. L’amenaça es relaciona amb un dany o una pèrdua que encara no s’ha produït però que és possible o probable que es produeixi en un futur més o menys proper. La pèrdua es vincula amb el detriment o la privació que ja s’ha produït. El desafiament o el repte implica la possibilitat d’assolir alguna cosa positiva i que, malgrat les dificultats que s’interposin en el camí, es pugui aconseguir amb entusiasme, persistència i confiança en un mateix.

Davant de situacions idèntiques, el resultat de la valoració pot ser diferent i es pot catalogar l’esdeveniment, fet o situació com a beneficiós, perjudicial, irrellevant o amenaçador, i sempre s’acompanya d’emocions concretes que han de ser adequades en quantitat i qualitat. Si s’avalua la situació com a amenaça, pèrdua o dany, emergeixen emocions com la por, la tristesa, el pessimisme, l’enuig, l’odi o la desesperació. Per exemple, la por es pot considerar una emoció protectora, ara bé el fet que no hi hagi por pot resultar tan perjudicial com que n’hi hagi massa. La falta de por perquè no dispara l’alarma protectora, i l’excés de por perquè és un sistema d’alarma continu que impedeix una vida normal i el creixement personal, ja que la persona difícilment percep les circumstàncies com a desafiaments o reptes.

Quan la situació és nova o apareix bruscament i és qualificada de risc o perill, en una primera avaluació, es produeix, consegüentment, un procés autònom i automàtic: l’activació simpàtica, que provoca un augment de la respiració, el ritme cardíac, la pressió arterial i l’alliberament de glucosa. Aquesta activació es redueix lentament si la situació que l’ha provocat desapareix, però, si es manté, es prepara l’organisme per actuar en conseqüència, o bé tractant de fugir (fugida) o bé dominant la situació (lluita). Tot això implica que s’alliberi adrenalina i noradrenalina al torrent sanguini. Aquestes reaccions fisiològiques són de gran valor per a la supervivència, atès que preparen per a una activitat intensa.

Si la valoració de perill i inseguretat es manté, entren en acció unes altres hormones que tenen un efecte activador capaç de ser mantingut en el temps. Es produeix una excitació de les neurones de l’hipotàlem que produeix l’alliberament de corticotropina (ACTH) i una estimulació dels centres simpàtics i la hipòfisi posterior. La corticotropina estimula l’escorça suprarenal perquè segregui quantitats molt augmentades de cortisol i aldosterona. Ambdues hormones provoquen diverses respostes:

1. El cortisol indueix l’augment del catabolisme de les proteïnes, la neoglucogènesi, que produeix hiperglicèmia, la disminució dels limfòcits i respostes immunitàries, i la disminució dels eosinòfils i de les respostes al·lèrgiques. 
2. L’aldosterona estimula l’augment de la reabsorció de sodi i, consegüentment, d’aigua.

  
L’acció de l’aldosterona i de l’augment de la secreció de la hormona antidiürètica(ADH) produeix retenció d’aigua i l’augment del volum sanguini i, com a conseqüència, l’augment de la pressió arterial. Altres respostes simpàtiques són la pal·lidesa i la fredor de la pell, les mans suades i la sequedat de la boca. Com a conseqüència, es produeix una sèrie d’efectes negatius per a l’organisme: immunosupressió, trastorns gastrointestinals, emocions negatives, no percepció de control, passivitat i indefensió. Aquest estat mantingut s’acompanya d’una activació simpàtica elevada, que, amb el temps, s’acompanya de signes i símptomes com taquicàrdies, palpitacions, molèsties gàstriques, falta de gana, diarrea. En algunes persones es pot donar sensació d’ofegament, opressió toràcica, fatiga excessiva, tensió muscular, contractures i alteracions del son, que són indicadors característics d’un maneig inadequat de l’amenaça i que poden produir problemes de salut a curt i a llarg termini.

4. Acció davant del problema: mobilització de recursos per controlar la situació, reavaluació o segona valoració

Simultàniament a la valoració anterior es produeix una valoració més detinguda de la situació per tal de: 

• Considerar les pròpies capacitats. 
• Planificar com fer servir els recursos per enfrontar-se amb el problema.

 
Aleshores sorgeixen preguntes com per exemple “què puc fer?”, “seré capaç d’aguantar?”, i això suposa confrontar les pròpies possibilitats amb la situació desencadenant. D’acord amb els judicis que s’hagin fet respecte de les condicions, les estratègies per enfrontar-s’hi i els recursos disponibles, la persona selecciona l’estratègia que ha d’aplicar. Les opcions seleccionades poden anar des de no fer res, tractar de fugir o evitar la situació, a intentar enfrontar-s’hi i controlar-la. El que cada persona interpreta, decideix i fa en una situació concreta depèn dels seus recursos i de les seves habilitats. En qualsevol cas, totes les persones fan algun tipus d’esforç per tal de fer servir eficaçment les circumstàncies que, segons avaluen, exigeixen d’elles uns recursos per sobre de les seves possibilitats.

En alguns casos és possible que no es disposi de cap estratègia per enfrontar-se a la situació i s’ha de decidir quina conducta s’ha de seguir, per exemple, arriscar una resposta nova o restar passiu tractant de suportar la situació. La mobilització de recursos depèn, en gran manera, de la resposta seleccionada. En qualsevol cas es relaciona amb els recursos personals, com l'autoconeixement, la motivació o l’autocontrol, i els recursos socials, com el suport social i les estratègies d’afrontament. Però la capacitat de disposar d’habilitats eficaces per enfrontar-se a les situacions depèn de les possibilitats que s’han tingut d’aprendre conductes adequades i de si en manifestar-les en ocasions anteriors han estat reforçades. Les conductes seleccionades poden ser molt variades, fins i tot per a una mateixa situació. Si són eficaces, obtindran conseqüències positives i en el futur tendiran a repetir-se en situacions d’estrès similars. Si no són eficaces, obtindran conseqüències negatives i la persona tendirà a no repetir-les en el futur. Fins i tot en una mateixa situació, es poden utilitzar amb èxit diferents formes per enfrontar-s’hi, per la qual cosa, en molts casos, no hi ha una estratègia adequada, sinó unes quantes.

Davant de situacions que requereixen mobilitzar esforços, tant cognitius, emocionals i motivacionals com comportamentals (accions), la persona posa en marxa una o diverses estratègies d’afrontament per intentar reduir o eliminar tant l’experiència amenaçadora o desagradable com l’estat emocional insuportable que s’hi vincula. Mitjançant l’afrontament s’intenta resoldre el problema principal i els secundaris, per a la qual cosa és necessari tant regular les emocions com protegir l’autoestima, saber utilitzar les relacions socials i donar sentit a l’experiència, és a dir, trobar respostes satisfactòries a preguntes com “per què això ara?”, “per què a mi?”. Les conseqüències d’aquesta experiència, entre altres, poden ser augmentar el coneixement i desenvolupar-se personalment.

Un cop s’ha reconegut el perill potencial o s’ha confirmat com a tal i un cop s’han valorat els propis recursos, es posa en marxa el pla que es considera idoni per resoldre la situació. El pla pot presentar diferents estratègies d’afrontament com a resultat d’una transacció delicada i contínua entre el que la persona percep del medi (intern o extern) i els recursos d’afrontament que considera disponibles i activables. Les opcions seleccionades poden:

1. Resoldre el problema: intentar enfrontar-s’hi i controlar-lo buscant informació, projectant solucions, negociant opcions. 
2. Fer anar les emocions descarregant emocionalment amb altres persones, perseguint la distracció, buscant allò positiu de l’experiència, resant. 
3. Evitar el problema: no fer res, és a dir, caure en la desesperació, aïllar-se dels altres, fugir de la situació.

 
S’ha de tenir en compte, però, que, generalment, en una persona i davant d’una mateixa situació, es pot presentar més d’una estratègia. Les estratègies d’afrontament estan condicionades per característiques personals i per circumstàncies conjunturals. Així, les estratègies d’afrontament es poden veure modulades per l’optimisme, les creences positives i les aptituds per resoldre problemes o les relacions socials, així com pel nivell de salut i l’energia de la persona i els recursos ambientals, socials (suport social) i materials (diners, béns i serveis).

Els estils d’afrontament s’aprenen i són variats. Una persona pot tenir un afrontament amb tendència a l'evitació, mentre que altres utilitzen un estil més afrontador, buscant més informació o prenent part activa davant la situació problemàtica. No es pot assegurar a priori quin afrontament és el més efectiu. L’evitació és més útil per a contingències amenaçadores a curt termini, atès que utilitzar plans d’acció que permeten anticipar-se per evitar el dany augmenta l’ansietat; ara bé, per a situacions potencialment perjudicials que poden perdurar en el temps, l’evitació no és eficaç.

Una bona xarxa de suport social pot determinar l’estratègia d’afrontament condicionant l’evitació i facilitant que s’utilitzi l’expressió emocional i la recerca d’informació. D’altra banda, una bona estructura de serveis i un suport econòmic faciliten no caure en la desesperació i l’abandonament. De manera general, es pot dir que les persones que tenen una bona salut física i mental poden enfrontar-se millor a les amenaces i els perills i prevenir els riscos. De tota manera, la complexitat de les situacions amenaçadores i de pèrdua condueix a utilitzar diferents estratègies d’afrontament.

Així doncs, les estratègies que es trien poden ser molt variades. Si s’ha considerat que són eficaces, obtindran conseqüències positives i en el futur tendiran a repetir-se en situacions similars. Si no són eficaces, obtindran conseqüències negatives i la persona, si pot, tendirà a no repetir-les en el futur. La valoració prèvia pot variar depenent dels canvis del context. La reavaluació permet corregir les avaluacions prèvies i modificar les respostes. Quan la situació es revalua, s’elabora un nou judici (valoració) amb un nou significat de la situació atès que s’assimilen informacions noves, la qual cosa fa que es produeixin canvis en la conducta i en les emocions. El procés de revaluació pot ajudar a reduir una part de l’ansietat que deriva del reconeixement del problema.

De vegades, la persona reutilitza estratègies que no afavoreixen ni la seva salut mental ni la seva salut física. En aquests casos pot necessitar ajuda per prendre consciència d’aquests comportaments desfavorables i assistència professional per propiciar canvis.

Els estudis sobre el vincle entre l’estrès i la salut han portat a identificar determinades formes de sentir, de pensar, d’actuar en la vida quotidiana, i maneres característiques de resposta fisiològica, considerades per alguns autors com a respostes d’afrontament i per altres com a característiques de personalitat, que s’associen a problemes de salut específics. Aquestes formes particulars de reaccionar constitueixen un patró o tipus de conducta, és a dir, un conjunt format per una manera particular de resposta fisiològica ante els estímuls, per determinats trets de personalitat, i per una sèrie d’actituds, de creences i conductes pròpies de cada tipus que influeixen en el funcionament i el benestar de la persona. Hi ha tres grans patrons de conducta, l’A, el B, i el C. Els distingeixen, entre altres coses, les seves emocions, la forma en què conceben el temps, la seva necessitat d’èxit, l’atenció que es donen a si mateixos i les vies preferents d’activació fisiològica. Caracteritza el patró de conducta tipus A la vivència d’hostilitat, de competitivitat i d’impaciència. El patró B és oposat a l’A , és a dir, mentre l’A pot percebre estrès davant d’una situació, el B no. Caracteritza el patró C la supressió de les emocions que experimenta quan s’enfronta amb situacions estressants, especialment l’enuig. Reprimeixen les seves emocions, tendeixen a cooperar i a evitar el conflicte. Si el tipus A es relaciona amb malalties cardiovasculars, el tipus C s’associa amb el càncer i altres malalties cròniques.

Es creu que la manera d’interaccionar amb el medi és un comportament après associat a la imposició d’objectius ambiciosos i poc clars per part dels adults, unit a una exagerada reactivitat fisiològica d’origen genètic.

1. Significat cultural de seguretat, 2. Nous valors, 3. Educació per a la salut

1. Significat cultural de seguretat

El concepte de seguretat ha evolucionat al llarg de la història. Viure segur s’associa amb la mínima possibilitat que es produeixin danys significatius. Mentre que, antigament, les desgràcies s’atribuïen a la màgia i a la divinitat, avui l’avenç del coneixement científic atorga poder i control a la condició humana. Quan es diu que una cosa succeeix “per accident” el que es vol dir és que ha succeït per casualitat, atès que costa admetre la possibilitat que alguna cosa no es pugui preveure o evitar.

En la cultura occidental, el valor del control està en auge. Previsió i prevenció són termes que proliferen en tots els àmbits. Com a conseqüència, moltes vegades la persona es considera invulnerable i quan s’esdevé alguna cosa imprevisible o inevitable exigeix una actuació professional eficaç i ràpida que li retorni la sensació de control.

Aquest convenciment i, fins i tot, el sentiment d’estar obligada a controlar les desgràcies desencadenen reaccions emocionals negatives com el patiment i l’espera, entre d’altres. El patiment sorgeix quan es reuneixen dues condicions: quan una situació es percep com a amenaçadora i quan la persona se sent impotent, sense recursos per afrontar la desgràcia. L’espera, quedar-se quiet endarrerint o ajornant l’acció, també comporta impotència. Com més important i incert sigui allò que s’espera, més estrès i patiment s’experimentarà en aquesta cultura.

2. Nous valors

Els valors culturals marquen el que s’ha anomenat cultura subjectiva, que juga un paper clau per al funcionament psicològic d’un grup determinat. Les diferents cultures suggereixen formes desitjables d’experiència emocional que es tradueixen en la vida diària de les persones en forma de control de les emocions i els sentiments i de la seva expressió. Per exemple, als nens se’ls ensenya a amagar la por o la tristesa i a les nenes se’ls potencia l’expressió d’ambdues emocions. Davant d’una situació de por, en els nens plorar és inacceptable i enutjar-se és valuós; mentre que en les nenes plorar és admissible i fins i tot esperat i, en canvi, enfurir-se és inadequat. Enfrontar-se a la font del problema és el comportament que s’espera en els nens, mentre que en les nenes el que s’espera és la recerca de consol i l’expressió de por i tristesa.

En la societat actual estem vivint una transició des de valors més col·lectivistes a valors més individualistes. En els valors col·lectivistes són subjacents, entre altres, comportaments de reciprocitat i obediència marcats pels vincles sanguinis, el sentiment del deure i la no confrontació. Els valors individualistes emfatitzen l’autonomia, diferenciar-se dels altres i l’autosuficiència, i reforcen una mirada més enfocada cap a un mateix que cap als altres, més enfocada a “voler” en detriment del “deure” del col·lectivisme. Aquesta autosuficiència col·loca la persona davant de múltiples reptes, els quals sovint deriven en situacions estressants.

L’expressió d’emocions com ara la por, la tristesa, la ràbia o l’angoixa no és ben tolerada en una societat que ha adoptat valors individualistes i que és més hedonista. Cada cop hi ha més persones que fugen del patiment d’altres persones i que no estan disposades a acompanyar-les en situacions difícils. Aquest comportament fa que moltes persones acabin aïllades i que visquin una situació angoixosa en solitud.

3. Educació per a la salut

Mai com fins ara les persones han demostrat tant d’interès per captar informació sobre com prevenir malalties i millorar la salut. En la consciència de les persones la preocupació per viure més i millor és important, i això comporta prendre mesures per autoprotegir-se dels danys potencials. En les darreres dècades, els resultats de les investigacions més recents aplicables a la medicina es difonen ràpidament per mitjà de la televisió, la premsa i, fins i tot, per Internet, la qual cosa permet accedir a una quantitat d’informació immensa. No obstant això, cal filtrar amb cura aquesta informació, ja que, pel fet de ser accessible a moltes persones que no tenen prou formació, es pot interpretar, per tant, erròniament i això és susceptible de produir ansietat.

Tot i que la informació sanitària és el primer esglaó per aprendre i, consegüentment, per desenvolupar una actitud de prudència i prevenir o optimitzar la salut, sembla que posseir informació és insuficient per induir a adoptar i mantenir conductes saludables, i induir a canviar les que són insalubres. Tot i tenir informació, algunes persones segueixen desenvolupant dependències de substàncies tòxiques, conduint amb una velocitat excessiva, menjant aliments que contenen una quantitat abusiva de colesterol, no utilitzant mesures preventives, etc. S’estima que tres quartes parts de la població no estan disposades a portar un estil de vida saludable o són incapaces de portar-lo. Una explicació a la resistència cap a les conductes saludables que s’oposen a la prevenció o als canvis d’estil de vida potser es pot trobar en l’element crític de la immediatesa que assenyala Bayes (2007). La immediatesa de trobar el que provoca plaer, de trobar les conseqüències agradables a curt termini, explica que s’adoptin pràctiques poc saludables, que en molts casos es converteixen en pràctiques de risc; mentre que el fet de pensar en la salut a llarg termini, que suposa adoptar comportaments de prevenció i protecció, s’associa amb la demora del plaer.

1. Desenvolupament industrial, 2. Seguretat laboral

1. Desenvolupament industrial

L’ésser humà és immers en la naturalesa i viu a costa de la naturalesa tot transformant-la, interaccionant-hi i intentant dominar-la cada cop millor; ara bé, sovint és a canvi d’arruïnar-la, degradar-la i destruir-la.
 
El desenvolupament econòmic, juntament amb el desenvolupament tecnològic, ha afavorit la democratització del consum i l’ús de diversos elements tècnics aplicats a la feina i a la llar. Tots els avenços han servit per millorar, en gran manera, l’anomenada qualitat de vida. No obstant això, les veus crítiques i ecològiques d’aquests avenços es tornen contra les persones i hi identifiquen conseqüències negatives per a la salut, tant físiques com psicosocials, a més o menys llarg termini.

Els contaminants, tant en forma de partícules com en forma de gas, poden tenir efectes negatius sobre els pulmons. Els contaminants gasosos poden afectar la funció dels pulmons, per la reducció de l’acció dels cilis. Un cop duts a terme diferents estudis, s’ha estimat que la mortalitat que s’atribueix a la contaminació de l’aire pot suposar un 6% de la mortalitat global. La major part de les morts s’atribueix a les partícules i als gasos que emeten els vehicles d’automoció (Küenzly, 2000).

2. Seguretat laboral

Amb el terme seguretat laboral es fa referència a les condicions de treball que s’han de controlar per tal que no suposin una amenaça per a la seguretat i la salut del treballador. El treballador, en les diferents tasques que du a terme, pot estar exposat a diversos riscos laborals:

• Riscos d’accident. Es poden produir a causa de la inadequació d’espais, instal·lacions elèctriques, equipaments mecànics, emmagatzematge i manipulació de càrregues i objectes, i existència de materials inflamables o de característiques químiques que comporten algun perill.
• Riscos ambientals. Deriven de l’exposició a agents físics, com ara soroll, vibracions, radiacions ionitzants, radiacions ultraviolades, infraroges, microones, camps electromagnètics i il·luminació; de l’exposició a agents químics i la ventilació industrial, i de l’exposició a agents biològics, com ara la calor i el fred, una qualitat nociva de l’aire i una il·luminació perjudicial. 
• Riscos psicosocials. Deriven de l’organització i l’ordenació del treball, com ara la càrrega física i mental, la monotonia, la possibilitat o no d’iniciativa, l’aïllament, la participació, fer torns, els descansos, etc.

 
Aquests elements es relacionen entre si i potencien el risc, i impacten en la salut del treballador. Tots aquests aspectes es regulen mitjançant la Llei 31/1995 de prevenció de riscos laborals, de febrer de 1996, en la qual s’incorporen aspectes de la legislació de la Unió Europea.