Informació pràctica
Estructura i funció del cos humà
pP@)
Els sistemes de l’estructura i funció del cos humà, més directament relacionats amb el desenvolupament d’aquesta activitat de la vida diària són:
La persona, l’home o la dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, de necessitats característiques que és capaç d’actuar deliberadament per assolir les finalitats que es proposa, assumir la responsabilitat de la seva vida i el seu benestar i relacionar-se amb si mateix i el seu ambient.
La idea d’un ésser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual, dimensions que experimenten processos de desenvolupament i que s’influeixen entre si. Cada una d’aquestes dimensions en què es descriu la persona és en relació permanent i simultània amb les altres i formen un tot en què cap de les dimensions es pot reduir o subordinar a una altra ni es pot contemplar de manera aïllada. Consegüentment, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients, i d’altres, per contra, són controlats o intencionats.
Tenint en compte aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, es poden estudiar aïlladament les modificacions o alteracions d’alguns dels processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) implicats en el desenvolupament d’aquesta activitat diària.
Relació amb altres activitats de la vida diària
pP@)
La comunicació és imprescindible per fer saber als altres que hi ha activitats vitals que no es poden iniciar o completar i que, per dur-les a terme amb èxit, cal el seu ajut. Davant dels canvis o les situacions noves, la persona respon amb canvis fisiològics i de comportament que s’expressen mitjançant variacions en els patrons habituals de les activitats de la vida diària. D’aquesta manera aquestes variacions es converteixen en manifestacions que comuniquen l’estat emocional de la persona.
Mitjançant la respiració també s’expressa la tristesa, l’alegria o el benestar. L’expressió de les emocions s’acompanya de canvis en la freqüència respiratòria. Tot i que aquestes manifestacions es poden controlar, quan són autèntiques la seva manifestació no es domina. El dolor en els seus diferents graus també es pot expressar amb canvis en el ritme; per exemple, un dolor fort s’acompanya d’inspiracions profundes i de vegades superficials.
La persona també pot comunicar el seu estat emocional mitjançant el comportament que té amb el menjar. La tristesa i l’angoixa s’acompanyen d’una inhibició en el desig de menjar o amb una masticació lenta. Davant del nerviosisme algunes persones poden tenir una pauta contrària que les porta a menjar més del que mengen habitualment, ja que això els produeix alleujament. La por i el fàstic poden eliminar el desig de menjar, així com la sorpresa o l’interès.
Així mateix, els canvis emocionals es poden reflectir en un increment de la freqüència urinària o un augment o una disminució del patró de defecació; sol tractar-se de persones que tendeixen a tenir restrenyiment o diarrea.
La persona pot comunicar el seu estat emocional no només mitjançant els gestos i l’expressió no verbal, sinó mitjançant canvis en la psicomotricitat. La hiperactivitat és un reflex d’ansietat i falta de concentració o atenció. El nerviosisme pot produir moviments repetitius dels dits, els peus o les cames, balancejos, canvis de postura molt freqüents i falta de concentració i atenció. El fet de dormir excessivament també pot manifestar tristesa, o el fet de no conciliar el son pot revelar preocupació, culpa o por.
Els canvis dels patrons habituals en totes i cadascuna de les activitats de la vida diària són tan diversos com diferents són les respostes de cada persona. Per aquest motiu l’observació i l’autoobservació del canvi de manifestacions habituals pot ajudar a identificar respostes i enfrontaments de situacions que estan posant a prova el benestar psicològic de la persona.
En funció del grup d’edat i etapa de desenvolupament
pP@)
La interacció i la comunicació de la persona canvien en cada fase de la vida com a resposta als canvis dels òrgans dels sentits, als canvis emocionals i a l’aprenentatge.
En l’aprenentatge, la infància és un moment crític. Hi ha una predisposició biològica que intervé en la forma de respondre a l’ambient, el temperament, a partir del qual s’experimenten les primeres experiències socials en què la persona inicia l’aprenentatge de la comunicació i comença a desenvolupar habilitats per a la interacció. Els nens aprenen així quines són les conductes més apropiades per obtenir allò que necessiten del seu ambient. Per exemple, si el fet de plorar per aconseguir l’aliment o el fet de somriure per aconseguir l’atenció dels altres permet obtenir les seves metes, ho continuaran fent en el futur com a mitjà per aconseguir-ho; si no els permet d’aconseguir-ho, ho deixaran de d’utilitzar i desapareixeran del conjunt de conductes potencials per a la interacció. Una altra estratègia d’aprenentatge és la imitació, i és un model per imitar qualsevol persona del medi, inclosos els personatges de ficció. Ara bé, el factor més crític per a l’aprenentatge de la interacció social és el modelatge que ofereixen els pares. Els nens observen com interaccionen els pares amb ells i amb d’altres persones i n’aprenen l’estil verbal i no verbal. Els adolescents i els nens tendeixen a imitar els que els superen en edat; i, generalment, les persones adultes imiten els que tenen la mateixa edat i sexe i els són més atractius perquè presenten valors i interessos que comparteixen.
El desenvolupament de la comunicació i de la interacció es modela durant el cicle vital:
1. Intrauterí, 2. Nounat, 3. Preescolar, 4. Escolar, 5. Adolescent, 6. Adult jove, 7. Adult gran, 8. Adult gran mitja i avançat.
1. Intrauterí
La primera experiència sensorial és la tàctil. En el ventre matern, el fetus, quan encara no té ni ulls ni oïda, ja reacciona als estímuls tàctils.
Durant l’embaràs, la mare es crea una imatge del fill a partir de la qual s’hi relacionarà. Les vivències de la mare, les seves reaccions emocionals, els estímuls ambientals, etc., es transformen en canvis corporals. Per exemple, els canvis en el ritme cardíac produeixen canvis en el món d’estímuls del fetus. Els moviments del fetus adquireixen un significat per a la mare, els quals la inciten a parlar-li, a tocar-lo, etc., i això, al seu torn, suposa una nova estimulació per al fetus. El fetus reacciona als sons, pot distingir entre la veu d’un home i la d’una dona, i respon de manera particular a la veu de la mare.
La veu humana és per al fetus un element de continuïtat entre la seva vida intrauterina i l’extrauterina. El diàleg establert durant l’embaràs afavoreix tant en el bebè com en la mare l’establiment del vincle, la conducta d’aferrament.
2. Nounat
En néixer comença la seva interacció amb l’ambient i comença a rebre respostes mitjançant el tacte, d’aquesta manera inicia el seu aprenentatge emocional. Els nens mostren predisposició per a la comunicació des del naixement; es parla de la comunicació prelingüística. Mostren una preferència per la veu de la mare davant de la de qualsevol altre adult, i és així com s’inicia la conducta d’aferrament, la tendència a cercar la protecció dels altres que permet assolir o conservar la proximitat amb algú a qui es percep més capacitat per afrontar el món. La sensibilitat que té al so se suma a la de l’olfacte. El segon dia de vida distingeix l’olor de la llet materna. Utilitza les seves capacitats olfactives per relacionar-se amb la mare i percebre l’ambient.
El nounat està immers en un món de sensacions agradables i desagradables. Comunica que no està bé mitjançant el plor, moment en què s’inflen les fontanel·les anterior i posterior. Acompanya el plor de crits forts i vigorosos. En les primeres setmanes el plor no produeix llàgrimes. No distingeix entre jo i els altres. Posseeix una distinció rudimentària dels colors i les formes. Reacciona als sorolls forts i sobtats.
Manifesta el confort amb la relaxació del cos. Un entorn confortable de llum i de temperatura afavoreix el seu desenvolupament. Cal acompanyar una veu càlida amb els tons apropiats. El contacte amb els germans i els pares també ajuda a comunicar-se mitjançant el tacte i les olors. És important respondre a la seva incomoditat amb mesures que l’alleugin i el tranquil·litzin.
Tot i tenir les capacitats i les tendències necessàries per comunicar-se i interaccionar, aquest procés requereix tenir algú amb qui fer-ho. La qualitat de la relació que s’estableix amb la mare −o amb la persona que la substitueix− té una gran importància per al desenvolupament de les destreses comunicatives, ja que el pas de la precomunicació a la comunicació dependrà, en gran mesura, de la seva sensibilitat per captar els senyals del bebè i la seva capacitat per interpretar-los i ajustar la manera de respondre-hi.
Nounat-lactant (del naixement als 18 mesos)
Cap a la quarta o la vuitena setmana apareixen el somriure i els gestos de plaer davant la presència d’altres persones, que s’expressen mitjançant la mirada, el moviment dels braços i les cames i els somriures.
Durant els primers mesos el bebè localitza on és el soroll, és capaç de distingir els sorolls familiars dels sorolls desconeguts. Prefereix la cara i la veu humanes a altres estímuls i té la capacitat d’imitar sons i gestos humans. Amb dues o tres setmanes els bebès són capaços d’imitar conductes dels adults de manera immediata, com per exemple treure la llengua. Amb sis setmanes són capaços de reproduir alguns gestos dels adults quan hi són al davant i quan no hi són. Entorn les quatre i les vuit setmanes apareix el somriure social.
De les sis setmanes fins als sis mesos el nen necessita interaccionar amb altres humans, en necessita el contacte i plora si se’l deixa sol. Comença a vincular-se més estretament amb la mare. La seva conducta se centra en ella: somriu, balbuceja i la segueix amb la mirada més que la resta de les persones.
Cap al sisè mes de vida el nen comença a combinar sons emetent balbucejos. Es considera que aquests sons són una comunicació intencional que apareix normalment durant els intercanvis afectius amb els adults.
Dels sis als vuit mesos fins als divuit a vint-i-quatre mesos, el vincle amb la mare està establert i el bebè mostra enuig o ansietat quan se’n separa. Solen sentir tranquil·litat només amb el contacte de la mare; plora quan, en presència de la mare, alguna altra persona l’agafa en braços, tot i ser-ne un familiar proper. Les seves conductes se solen adreçar a captar l’atenció de la mare. Expressa el seu malestar i la pèrdua de plaer, l’avorriment, el cansament i altres necessitats mitjançant els crits i el plor.
En néixer és possible distingir tots els sons que constitueixen qualsevol idioma humà, però, un cop s’ha après un idioma, aquesta sensibilitat desapareix. No importa quina és la llengua materna que s’aprèn, en aquest procés sempre se segueixen les mateixes fases: balbuceig, frases d’una sola paraula i frases de dues paraules amb sintaxi i parla complexa. El ritme amb el qual es passa per cada fase varia entre els nens, tot i que l’edat mitjana en què es produeix cada pas és la mateixa en totes les cultures.
El període sensible per a l’aprenentatge de la llengua se situa entre els dos anys i la pubertat. Després, la capacitat per aprendre una llengua amb facilitat es redueix. Els nens tenen una capacitat innata per aprendre el llenguatge. Si estan en contacte amb una llengua, l’aprenen amb rapidesa sense que en calgui un ensenyament específic.
Entorn dels dotze mesos, l’interès del nen pel rostre humà canvia, i cap a l’any els objectes de l’entorn comencen a captar més la seva atenció que la del cuidador. Comencen a senyalar objectes implicant-hi altres persones per tal de cridar l’atenció per aconseguir l’objecte o per tractar de compartir l’atenció sobre l’objecte amb l’altra persona. L’exposició, l’estructuració i la imitació dels sons de la llengua a la qual és exposat fan que al final del primer any tingui una comprensió determinada d’aquesta llengua i que comenci a emetre les primeres paraules.
És convenient parlar-li molt, amb tendresa i amb el to adequat, i encoratjar-lo a produir vocalitzacions i sons. La persona que el cuida s’ha d’esforçar a interpretar-ne la mímica i les expressions vocals. El fet d’ensenyar-li d’on provenen els sorolls i posar-lo en contacte amb els objectes l’ajudarà a conèixer l’entorn.
3. Preescolar (de 19 mesos a 5 anys)
En aquesta edat el llenguatge sorgeix progressivament. El nen és capaç de representar el món amb paraules i pot manifestar més clarament els desitjos, els problemes, les necessitats i els pensaments. A partir dels divuit mesos comença la parla telegràfica, quan el nen disposa d’un nombre de paraules i les organitza per fer emissions creatives i originals. Durant el segon any de vida es produeix un ús espectacular del llenguatge. De l’ús intencional dels monosíl·labs es passa a l’emissió de seqüències de dues síl·labes, que la persona adulta pot identificar com a paraula. Aproximadament cap als dos anys i mig, el nen ja construeix frases més llargues i hi incorpora regles gramaticals. Quan té tres anys el lèxic creix, avança en la pronunciació i aplica l’ús correcte del gènere, per exemple, el sol i no la sol. Als quatre anys es pot dir que domina les construccions de les frases i té un repertori fonètic gairebé complet.
El nen desenvolupa el pensament simbòlic, cosa que el porta a donar valor i significat als objectes i a les conductes pròpies i les dels altres. Manifesta el seu desconcert davant la frustració i la seva oposició davant les prohibicions. Tot i que és capaç de relacionar-se amb altres familiars i amb altres nens, segueix aferrat a la figura materna. El nen pot representar-se mentalment la mare, d’aquesta manera és capaç de predir que tornarà un cop se n’ha anat i això elimina l’experiència de risc a perdre-la. Quan té tres anys utilitza diversos mètodes per controlar la interacció amb la seva mare i aconsegueix que la mare pacti amb ell alguns dels seus temps de separació. Un cop establert un vincle sòlid amb el nen, no necessita la presència física de la mare de manera permanent perquè sap que pot comptar amb ella quan així ho necessiti.
Cap als quatre anys descobreix la seva capacitat de pensar, “de parlar amb ell mateix sense veu”, i interacciona utilitzant la memòria. La seva comunicació i el seu raonament són egocèntrics, només és capaç de considerar el seu punt de vista. En aquesta edat explora els seus genitals, pren consciència de les diferències sexuals i experimenta plaer.
Per al seu desenvolupament comunicatiu convé afavorir l’expressió de les experiències, els descobriments, les idees i els sentiments. Així mateix, variar els modes d’expressió, ampliar paraules, utilitzar jocs diversos, fomentar la música, l’expressió corporal i els òrgans dels sentits també ajuda a desenvolupar la seva comunicació. En aquest sentit, és important anar ampliant progressivament el cercle de relacions amb persones conegudes i enfrontar-lo amb ambients diferents.
L’experiència d’èxit i fracàs en les tasques que emprèn i les respostes que rep dels altres porten el nen a sentir competència o inadequació, la qual cosa representa el primer pas en la construcció d’un dels dos components de l’autoestima. La sensació de vàlua incondicional, el segon component, comença a desenvolupar-se amb la percepció de l’acceptació de les seves característiques, l’experiència de ser estimat i ser acceptat que els pares li retornen. La imatge de si mateix que els pares li retornen al nen és el material a partir del qual ell construeix l’autorespecte.
4. Escolar (de 6 a 12 anys)
Es capaç d’expressar les necessitats, els pensaments, les emocions i els problemes sempre que l’entorn sigui favorable a la comunicació. El seu llenguatge és més elaborat i aplica el raonament i la lògica; de vegades, pot ser des de crític a vanitós. Selecciona les seves amistats, amb les quals comparteix i adquireix consciència de grup i de pertinença.
Per tal de fomentar un desenvolupament de comunicació saludable cal estar atent a l’expressió de les seves idees, els seus coneixements i les seves preocupacions. L’afavoreix que s’estimuli l’obertura de la xarxa d’amics i el desenvolupament de vincles amb els germans. És important respectar la seva intimitat i no revelar les seves confidències i els seus secrets.
La capacitat que té el nen d’avaluar per si mateix les seves accions i característiques tot comparant-les amb els valors socials i les normes fa que la construcció de la seva autoestima depengui en gran mesura de si mateix. Al mateix temps, el fet que s’ampliï el seu món social (escola, amics, etc.) fa que obtingui informació sobre la seva competència i vàlua de múltiples fonts, que, segons les experiències que hagi viscut en la primera infància, podrà comparar i a partir de les quals podrà arribar a les seves conclusions.
En aquest moment de la vida, amb l’autoestima ja formada, la idea que el nen té sobre aquesta incideix en la seva conducta i afecta les seves percepcions, vivències, propòsits i expectatives, i fa que participi en la creació d’hàbits d’interacció amb els altres més o menys útils i assertius.
5. Adolescent (de 12 a 18 anys)
En aquesta etapa la persona es “queda sense veu”, emmudeix amb les seves relacions amb els adults i les seves respostes es circumscriuen a monosíl·labs. Pot tenir manifestacions excèntriques, de provocació, per cridar l’atenció dels altres i per sentir-se diferent. Té conductes ambivalents, d’una banda, es revela contra la seva família i, d’altra banda, pot demanar ajut a una persona adulta aliena a la família. Neix en ell un sentit de pertinença al grup i descobreix els rols sexuals i la seva identitat sexual. Es pot iniciar en las primeres relacions sexuals.
És bo que trobi alguna persona adulta de referència que mostri disponibilitat per a l’escolta i l’empatia. Cal estimular que s’integri en grups diversos i que descobreixi el compromís de l’amistat i la relació amorosa.
En la interacció social entre iguals, comença a tenir consciència de l’autoestima i l’autocompetència en valorar els èxits o els fracassos acadèmics i afectius.
6. Adult jove (de19 a 25 anys)
L’adult jove, amb els rols diversos que desenvolupa, sol tenir una xarxa variada de persones amb les quals s’ha de comunicar. La socialització professional el porta a desenvolupar maneres diverses i complexes per comunicar-se i interaccionar. Desenvolupa la necessitat de mantenir relacions d’amistat, professionals i amoroses. Comunica la seva personalitat a través de gustos, colors, música, aficions, etc.
Per tal de mantenir unes relacions sanes i eficaces, cal conèixer i dur a terme les normes codificades de comunicació que s’apliquen en cada context i situació. Mantenir una actitud d’assertivitat i de diàleg i negociació permet millorar l’autoconcepte i l’autoestima. Trobar la complementarietat en els diferents tipus de relacions, familiars, socials i professionals ajuda en el benestar psicològic.
L’autoestima és conscient i reflexiva. Anirà evolucionant al llarg de la vida a partir d’experiències d’acceptació o de rebuig, d’èxits o de fracassos, que tenen lloc, més que en el marc familiar, en el medi social i cultural.
7. Adult gran (de 26 a 65 anys)
En aquest ampli rang d’edat no hi ha grans diferències. Les estratègies de comunicació i interacció estan consolidades a l’etapa anterior. En aquesta etapa té molt de valor la comunicació d’una manera íntima i harmoniosa amb els amics i la família. L’estabilitat de la parella dóna seguretat. En edats més avançades, properes a la jubilació, en algunes parelles poden sorgir tensions conjugals pel fet de trencar les rutines. En d’altres casos, es redescobreix la vida en parella.
En etapes més avançades, la persona afronta la solitud i descobreix la llibertat. Pot viure un període de desencant en detectar canvis en si mateixa i en sentir-se estranya amb els altres. En edats més avançades. sorgeixen dificultats en la comunicació que deriven de l’argot generacional i professional.
Per atenuar els efectes de la jubilació, cal equilibrar les relacions amistoses d’àmbits diferents i les familiars. En cas de dèficits sensorials, com ara la pèrdua de vista o d’oïda, és important corregir-los per no crear barreres en la comunicació. A més a més, les persones grans se solen ressentir de l’absència d’interlocutors amb qui poder establir comunicació.
7. Adult gran, gran mitjà i gran avançat (de 66 a 74 anys, de 75 a 84 anys i de 85 en endavant)
Disminueixen les relacions d’alguns àmbits com la de l’àmbit professional. Les reaccions canvien, sobretot quan s’enfronten amb la pèrdua de la parella, amb la qual es trenca la interdependència entre els cònjuges. A mesura que es fan anys es produeix una separació intergeneracional més gran. La persona gran no comparteix gustos ni formes de comunicació amb les generacions més joves, i això el porta a sentir-se diferent i moltes vegades exclòs.
En edats avançades els dèficits sensorials i la disminució de la veu dificulten la comunicació, fan que el diàleg sigui més difícil. El discurs sol estar centrat en queixes funcionals i en la solitud. Pot ser que semblin esquerps i mostrar desconfiança davant les persones estranyes, suportar malament les reunions de molta concurrència i necessitar més temps de relaxació que de comunicació. No solen voler establir relacions noves per por a perdre’n l’interlocutor.
En aquesta etapa cal mantenir i fomentar els contactes amb l’exterior amb interaccions amb familiars, amics i veïns. Han de mantenir, segons sigui la resistència de la persona gran, un equilibri del temps entre les relacions comunicatives amb períodes de descans. S’ha d’evitar el bombardeig d’estímuls sensorials. Per suplir-ne els dèficits sensorials s’aconsella situar-se davant de la persona gran, parlar-li a poc a poc, escoltar-la i reformular les preguntes. Se l’ha d’encoratjar a expressar les seves emocions i preocupacions, la qual cosa l’ajuda en el benestar psicològic.
Factors que influeixen en el desenvolupament de l'activitat
pP@)
- Segons la patologia
1.1 Trastorns que alteren la percepció i l’emissió del missatge; 1.2 Trastorns en la captació i la comprensió del missatge; 1.3 Altres trastorns; 1.4 Problemes d’interacció - Relacionades amb el tractament
En la interacció i la comunicació influeixen, a més a més dels condicionants socioculturals, els aspectes com ara l’edat i l’etapa de desenvolupament, i algunes situacions patològiques i els efectes de determinats medicaments.
1. Segons la patologia
Quan la persona té una malaltia o un trastorn que afecta l’emissió del missatge i la seva captació, pot ser que quedin afectats tant la interacció social com l’aprenentatge i l’expressió emocional. Tot i que les afectacions i els trastorns que involucren la comunicació i la interacció són múltiples i complexos, els més freqüents són:
1.1 Trastorns que alteren la percepció i l’emissió del missatge
-
Trastorns dels òrgans dels sentits: qualsevol alteració que produeix una alteració dels òrgans dels sentits dificulta la captació d’estímuls i missatges. En són un exemple les sordeses o les anomenades hipoacúsies, que es produeixen per alteracions en la transmissió del so des del conducte auditiu extern, passant pel timpà i la cadena d’ossets, o per alteracions en la percepció, quan s’afecta el sistema nerviós, especialitzat en la transformació de les vibracions sonores en senyals nerviosos i que se situa a l’orella interna. Una atenció especial mereix el cas de l’otitis mitjana, una inflamació de l’orella mitjana que pot ser aguda o supurada i que s’acompanya d’una pèrdua d’audició sobtada o gradual.
-
Afectacions de l’hemisferi dret cerebral o patologia del cerebel: poden dificultar parlar amb claredat, és a dir, que provoquen disàrtries. Aquestes alteracions no són atribuïbles a qüestions mecàniques. Les hemorràgies cerebrals o la malaltia de Parkinson, per exemple, s’associen a dificultats de la parla i de l’escriptura, a la qual cosa s’afegeix la dificultat d’expressar idees. Les lesions en l’hemisferi dret generen aprosòdia, és a dir, una alteració en l’entonació, el ritme i el to. Qui les presenta té un to de veu apagat sigui quina sigui la seva experiència emocional (alegria o tristesa). La lesió d’algunes àrees posteriors dóna lloc a la impossibilitat per comprendre la prosòdia en altres persones.
En el cas de l’afàsia de Broca, es conserva la comprensió però la producció de la parla està molt alterada i hi ha dificultats per llegir en veu alta i per escriure. Els dèficits van des del mutisme total fins a la parla lenta formada per paraules simples, una parla telegràfica. Les persones que tenen aquest problema solen presentar també paràlisi parcial de la meitat dreta del cos i pèrdua de visió. Generalment, la producció de la parla és poc clara i també tenen afectada l’entonació, el ritme i el to de veu.
-
Demències orgàniques i psicosis: el llenguatge pot ser incoherent, sense connexions lògiques en el discurs, amb dificultat per recuperar les paraules i amb la creació de paraules noves. En el cas de l’esquizofrènia, quan hi ha un brot, el discurs està desorganitzat i pot ser gramaticalment incorrecte, i a més pot incloure informació innecessària.
1.2 Trastorns en la captació i la comprensió del missatge
-
Malalties cerebrovasculars: suposen una destrucció de les neurones o del seu funcionament. Sigui quin sigui l’origen (infecciós, tumoral, degeneratiu, resultat de traumatisme, pèrdua del flux sanguini, trastorn en el líquid cefaloraquidi, dèficit o excés de neurotransmissors, alteracions en la transmissió de l’impuls, etc.), poden produir danys en les àrees de processament o de producció del llenguatge i afectar-lo tant en l’expressió oral com escrita.
1.3 Altres trastorns
-
Dislèxia: és el trastorn de l’escriptura en la qual els nens o les persones adultes tenen dificultat per associar les lletres amb els sons. Tot i que les capacitats cognitives estan preservades i fins i tot poden ser superiors, solen tendir a llegir algunes paraules al revés i els costa distingir entre les lletres que tenen una mateixa configuració però una orientació desigual (p i q; b i d), les quals confonen tant a l’hora de llegir com d’escriure.
-
Tartamudesa: es pot definir com la repetició involuntària de sons, síl·labes o paraules. Aquests bloquejos o prolongacions produeixen una parla no fluïda o amb interrupcions. Es considera que poden haver-hi múltiples factors associats a l’aparició de la tartamudesa, entre els quals s’inclouen factors genètics, variables ambientals, anormalitats neurològiques, conductes apreses o bé una interacció entre diferents influències biològiques i ambientals. S’ha associat amb depressió, ansietat, dificultats en l’atenció i una percepció d’autoeficàcia disminuïda.
1.4 Problemes d’interacció
-
Trastorns en l’aferrament: els nens que presenten aquests trastorns mantenen amb la seva mare una relació especialment estreta que els condueix a greus dificultats per interaccionar socialment amb persones diferents a ella. A l’inrevés també succeeix: mares amb problemes en l’aferrament que fan del seu fill la seva figura d’aferrament i el nen assumeix la responsabilitat de cuidar-la, la qual cosa en dificulta les interaccions normals amb els altres.
-
Trastorn sever i generalitzat del desenvolupament: comporta alteracions en el llenguatge, com ara el cas d’alguns trastorns de l’espectre autista, en què la persona (el nen o la persona adulta) és incapaç de relacionar-se amb altres persones i comprendre-les. Si hi ha llenguatge, és pobre i estereotipat.
-
Mutisme selectiu: els nens que presenten aquest problema no parlen en algunes situacions o escenaris però sí en d’altres. Generalment, són nens que deixen de parlar a l’escola, tot i que continuen fent-ho amb total llibertat en el si de la família o, per exemple, en situacions lúdiques. Per aquest motiu, el mutisme selectiu se sol detectar quan el nen comença l’etapa escolar. Tot i que les causes no són clares, s’associa amb l’abús, la desatenció o el trauma, però s’ha detectat que hi ha una variable que hi pot contribuir que pot ser l’ansietat social; també hi ha arguments que apunten a l’exposició del nen a patrons de conductes apreses dins de la família. Aquests nens es descriuen com nens més dependents, insegurs, immadurs i físicament més fràgils. Alguns d’aquests nens mostren una recuperació total, ara bé és freqüent que aquesta condició romangui durant els anys escolars i, en alguns casos, arribi fins a l’edat adulta.
2. Relacionats amb el tractament
Fàrmacs que impedeixen la concentració i la coordinació
Hi ha drogues determinades que afecten la capacitat de percepció i que, a més a més, produeixen un augment de l’activitat psicomotora, per tant, poden produir un augment de la comunicació, tot i que aquesta comunicació de vegades no sigui coherent. Entre aquestes drogues hi ha la cocaïna, les amfetamines, l’èxtasi, l’LSD, etc. Altres drogues tenen una acció inhibidora de la comunicació, com els derivats de la morfina i el cànnabis.
La informació a internet
pP@)
Totes les persones prenen cada dia desenes de decisions que afecten la seva salut, com, per exemple, quins aliments ingereixen, quantes hores dormen, si van a un lloc a peu o en cotxe; o si fan alguna mena d'exercici físic, entre moltes altres qüestions. Per donar resposta a cadascun d'aquests aspectes, de forma conscient o inconscient, fan servir informació i també estan condicionades per les seves emocions i experiències prèvies relacionades amb la salut.
En un món saturat d'informació on prima la immediatesa, és habitual que les persones utilitzin internet per a cercar informació sobre la seva salut. No obstant això, no tota la informació que trobem a internet és fiable ni totes les persones que difonen continguts sobre salut a les xarxes socials són expertes. Per això, saber informar-se amb qualitat a internet, contrastar les dades i obtenir coneixement dels professionals de la salut resulta essencial.
- Com contrastar informacions, imatges i vídeos a internet
1.1 Validació d’informació amb el mètode PANTERA
1.2 Eines per verificar continguts
1.3 Enganys del futur - Com comprovar informació sobre salut
- Decàleg per comunicar i defensar la ciència a xarxes socials
- Els reptes virals perillosos: com educar i prevenir riscos
1. Com contrastar informacions, imatges i vídeos a internet
Segons l’International Journal of Communication, més de la meitat de la població de l'estat espanyol és vulnerable a la desinformació, es a dir, pot ser víctima fàcilment d'informació errònia difosa, generalment, de manera intencionada.
A Catalunya, segons dades de l’Idescat més de la meitat de persones entre 16 i 74 anys, reconeix haver vist informació falsa a internet; només la meitat la va contrastar. Dades com aquestes proven que la desinformació és un problema generalitzat que afecta a moltes persones. El fenomen es manté degut a factors com ara la manca d’habilitats i coneixements per contrastar amb esperit crític la informació que ens arriba. Per això, tot seguit s’aporten claus i eines per avaluar i comprovar la informació.
1.1 Validació d’informació amb el mètode PANTERA
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), vivim en una època d’infodèmia, en què la gran quantitat d’informació que es rep contínuament, angoixa la ciutadania. La informació contrastada, valuosa i de qualitat es barreja amb continguts falsos, confusos i perjudicials. Si alguna informació, fotografia o vídeo semblen sospitosos, es poden analitzar amb el mètode PANTERA, de Learn to Check.
P- Procedència
Cal saber d’on procedeix la informació, la imatge o el vídeo. S’ha d’analitzar com ha estat elaborada aquella peça, és a dir, s'han d'indagar quines són les fonts d'informació que s'han utilitzat per a elaborar-la. Si una informació no cita les fonts, el més prudent és desconfiar-hi. Segons el codi deontològic dels periodistes és un deure citar sempre les fonts de qualsevol informació; així com és un comportament ciutadà responsable. És important que hi hagi diverses fonts i no una dependència d’una única veu, cosa que ens indica que no s’ha contrastat prou aquell contingut i que no hi ha pluralitat i diversitat de punts de vista. Un cop tenim identificades les fonts, el següent pas és avaluar-les. Són fonts expertes o testimonials? Tenen algun conflicte d’interessos? I, sobretot, hem d’esbrinar si són fiables. La fiabilitat d’una font depèn del seu comportament anterior: ha mentit alguna vegada o s’ha guanyat la confiança? Quan s’analitzen fotografies i vídeos, s’ha d’esbrinar també qui els ha fet. I pel que fa a les xarxes socials, cal saber qui hi ha darrere d’un contingut determinat. S’ha de comprovar si aquella suposada publicació de Facebook, X (abans Twitter) o d’altres plataformes s’ha publicat realment o és una fotografia manipulada o un contingut generat a través d’un simulador que permet crear publicacions falses. Per comprovar-ho, podem anar al compte original, d’on prové la informació, i mirar de trobar el contingut a través de les eines de cerca avançada d’aquella xarxa. Hem de saber també si el compte que publica aquell contingut és una persona real o és un bot, és a dir, un compte automatitzat; o bé un trol, una persona que assetja a les xarxes i boicoteja el debat.
A- Autoria
L’autoria fa referència a qui ha elaborat aquella informació, imatge o vídeo i on es publica. No és el mateix una informació sobre un conflicte bèl·lic difosa per periodistes sobre el terreny que una informació feta per un individu amb interessos a quilòmetres de distància. S’ha de valorar si el contingut es publica en la web d’una revista científica de prestigi o pel contrari, es difon en un blog negacionista sobre el canvi climàtic o una pàgina creacionista que nega la teoria de l’evolució de Darwin. També cal fixar-se si allò que llegim es difon en un mitjà de comunicació seriós o en un diari satíric. S’ha d’aguditzar l’enginy per saber si aquella web o aquell compte de xarxes socials que està difonent allò és autèntic o hi ha una suplantació d’identitat i, per tant, tenim al davant un contingut fraudulent.
N- Novetat
Un altre aspecte a valorar és l’antiguitat d’aquella informació, fotografia o vídeo. S’ha de revisar si les dades són recents o han quedat desfasades. Cal analitzar si aquella fotografia o vídeo estan descontextualitzats, és a dir, si corresponen a aquell fet actual, a aquella ciutat i dia o, al contrari, es van fer en un altre moment, en un altre lloc i ara es recirculen amb un context fals.
T- To
El llenguatge aporta moltes pistes i ajuda a avaluar la informació. Quan arriba un contingut amb moltes faltes d'ortografia, cal sospitar. També caldrà fixar-se en l'emocionalitat i en la intenció. Habitualment, la desinformació opera a través de la por, les falses esperances o l'odi. Aquestes intencions han d'encendre un llum d'alarma perquè les examinem de forma curosa i amb més deteniment. S'ha de vigilar també amb el llenguatge tècnic que pretén ser científic, però que no ho és; i aprofita el desconeixement de la població, per recolzar-se en conceptes i termes que semblen científics, però que en realitat no signifiquen res o estan mal utilitzats.
E - Evidències
Identificar i examinar les evidències és una operació bàsica. Cal comprovar si això que s'està afirmant està contrastat, si està basat en dades, si hi ha proves que allò ha ocorregut en aquell moment i en aquell lloc. Un comportament adequat és el de verificar la metodologia d'aquell estudi, és a dir, que no hi ha hagut errors en l'obtenció i l'anàlisi de les dades o a l'hora de fer canvis en l'idioma. En el cas de les imatges i els vídeos, cal mirar-los detingudament per rastrejar evidències o elements que grinyolen. Per exemple, si hi ha diverses persones en una escena i una d'elles té el cap proporcionalment més gran o més petit, s'ha de sospitar. Un altre motiu per desconfiar és si hi ha diversos objectes i cadascú té l'ombra cap a un costat; se suposa que el focus de llum ha de ser el mateix. Fixar-se en els cartells de metro, els noms de botigues, les plaques de matrícula dels vehicles, els uniformes policials o els idiomes i accents que apareixen pot resultar molt valuós. De vegades, hi ha pistes que ens indiquen que aquella imatge o vídeos han sigut descontextualitzats o manipulats. Cal trobar evidències d'on i quan s'han fet aquella imatge o vídeo i, si el contingut que estem contemplant, és l'original o s'ha manipulat afegint, traient o modificant-ne una part. També cal examinar les imatges i els vídeos per identificar si han estat creats amb l'anomenada intel·ligència artificial (IA) i no reflecteixen una escena real. Cal esbrinar la procedència d'aquests continguts i fixar-se amb detalls com ara si els personatges estan massa retallats del fons o si hi ha, per exemple, sis dits o errors en mans, peus o orelles; que són, de moment, algunes de les representacions equivocades que realitza la intel·ligència artificial (IA).
R - Rèplica
A les xarxes, la comunitat contrasta i ajuda els altres a interpretar de manera crítica la informació. Per això, davant d'un tuit o un post de Facebook sospitosos, es poden examinar les reaccions i comentaris per tal de localitzar si algú ja ho ha contrastat abans, si alerta els altres de l'engany i si comparteix el seu procés de verificació. També cal detectar si hi ha algun advertiment de la mateixa xarxa social. Plataformes com ara Facebook fan servir fact-checkers o verificadors de fets. Aquests són persones i entitats especialitzades que es dediquen a detectar errors i notícies falses. Si es detecta que una imatge està manipulada o una informació és fraudulenta, la plataforma pot incloure un avís a l'usuari.
A - Amplia
Finalment, el mètode PANTERA recomana ampliar la informació; obrir una altra finestra al navegador i cercar de manera eficient i a partir de fonts fiables continguts que aportin informació addicional o més context per avaluar millor. En un món complex, la simplificació de la informació, imposada de vegades per la saturació i la immediatesa, complica el fet d'entendre el fons de les qüestions plantejades. Per tant, tot el que ajudi a enriquir una informació maniqueista i simplificada serà valuós.
1.2 Eines per verificar continguts
La verificació és un procés que implica llegir i mirar amb deteniment, aplicar els coneixements previs, buscar informació fiable i de qualitat i utilitzar eines a l’abast per determinar si un contingut és veraç o fals.
Cerca inversa d’imatges
Fer una cerca inversa d’imatges pot ajudar a l’hora d’analitzar la veracitat d’una fotografia o un vídeo. El funcionament és ben senzill. Es tracta de donar-li al buscador una fotografia perquè faci un escombrat de la xarxa i digui si aquesta imatge està a internet, en quines pàgines o enllaços la podem trobar, quines fotos similars hi localitza i de quina data són. Aquesta cerca d’imatges es pot fer amb diferents cercadors, com ara Google Imatges, Yandex imatges o també Bing imatges.
Una altra eina per comprovar imatges és Tineye. En tots els casos, es pot pujar un enllaç d’una fotografia que es trobi a internet o a xarxes socials o bé un arxiu d’imatge de l’ordinador. Algunes d’aquestes eines funcionen per a ordinador, altres per a mòbils i altres, en tots dos casos.
Contrastar vídeos
Un recurs molt complet és el del projecte InVID We Verify Vera.ai. Es tracta d'una extensió per al navegador que permet, per exemple, fragmentar els vídeos de xarxes socials en diversos fotogrames per després fer cerques inverses d'imatge. Pel que fa als vídeos, també pot analitzar-ne les metadades. Altres funcionalitats interessants d'aquesta eina estan enfocades a l'anàlisi d'imatges, com ara l'eina de la lupa, que ofereix la possibilitat d'ampliar imatges sense que es pixelin i, per tant, llegir bé un text o veure de manera adequada un objecte petit que ens doni una pista clau per a la verificació. També posa a l'abast una eina d'anàlisi forense d'imatges, és a dir, permet fer una anàlisi a través de textures i altres elements per saber si una foto ha estat manipulada. El projecte està impulsat per l'Agència France Press i l'Information Technologies Institute de Grècia i compta amb finançament del projecte Horizon 2020 de la Unió Europea. S'ha erigit com una eina clau per als periodistes, però està obert a la ciutadania; qualsevol pot demanar-ne accés i afegir l'extensió al seu navegador.
Comprovar la identitat
Per esbrinar qui hi ha darrere d’un compte de xarxes socials, cal estudiar bé el perfil: la descripció del perfil o bio, la seva imatge, el contingut que penja i el seu comportament. A més, la cerca i la cerca avançada de cada xarxa social aporten informació valuosa. A banda d’això, hi ha disponibles altres eines per comprovar la identitat d'algun compte com ara Webmii o What’s My Name, una eina de codi obert que pot ser útil per buscar informació sobre persones.
Webmii permet buscar la informació disponible a internet sobre aquella persona: per exemple, quines xarxes socials té; si es parla d’ella a YouTube; a quins webs se l’esmenta, etc. Tant Webmii com Whats My Name són eines de franc.
Altres eines per contrastar continguts
Per a verificar informacions, una altra opció és cercar els desmentiments sobre una determinada qüestió a Fact Check Explorer. Si arriba una informació sospitosa, es pot comprovar aquí si hi ha algun fact-checker arreu del món que hagi contrastat aquell contingut.
Google Lens és una altra eina útil. Podem fer cerques inverses de fotografies, ens pot identificar la persona o persones que apareix en aquella imatge i també pot traduir el text que hi aparegui en qualsevol fotografia a l’idioma de configuració del telèfon mòbil, de manera que ens faciliti la seva comprensió. És cert que es poden emprar eines de traducció -com el mateix traductor de Google o altres-, però Google Lens resulta especialment profitós si el text no està en alfabet llatí.
Altres eines més avançades es poden trobar a la Caixa d’Eines de VerificaRTVE.
1.3. Els enganys del futur
A mesura que canviï la societat, també ho farà la desinformació. Per aquest motiu, és recomanable incorporar l'hàbit d'analitzar detalladament i amb esperit crític la informació que ens arribi. Hi ha informació falsa que se serveix en forma de mems i també el que s'ha anomenat «desinformació de falsa bandera», per exemple, amb la guerra d'Ucraïna. Aquest tipus de contingut enganyós implica intentar fer veure que és un fake alguna cosa que, en realitat, sí que ha passat, com ara la massacre de Bucha, a Ucraïna. L'anomenada Intel·ligència Artificial (IA) està revolucionant molts àmbits de la nostra vida; es pot usar d'una manera profitosa, però també de manera poc ètica, com ara per crear els anomenats deepfakes, és a dir, vídeos, imatges o altres continguts falsos creats per intel·ligència artificial. Per això, és molt important indagar les fonts d'informació i si són fiables i mantenir un esperit crític a l'hora d'informar-se.
La desinformació muta, però també s’aniran creant noves eines i coneixement per aturar-la. Continuar aprenent, mantenir un esperit crític amb la informació i fer un ús responsable de les xarxes socials serà clau per estar ben informats/des i prendre les millors decisions sobre salut i sobre altres àmbits de la vida.
2. Com comprovar informació sobre salut
Les xarxes socials són un espai molt prolífic en la difusió de continguts falsos sobre salut: vídeos de TikTok sobre dietes miraculoses que, en realitat, no funcionen; missatges de WhatsApp sobre com menjar un aliment en concret pot prevenir el càncer; informacions que desincentiven la vacunació amb arguments alarmistes i poc contrastats... Els missatges falsos sobre salut impacten en la salut individual i col·lectiva. Poden afectar la salut física i mental, restar adherència als tractaments i provocar desconfiança en els professionals i el sistema de salut. Per això, cal saber avaluar i contrastar la informació.
La informació falsa, inexacta o enganyosa relacionada amb la salut s'emmarca en el que s'ha anomenat la fake science, continguts fraudulents relacionats amb la ciència i que tenen una doble procedència: externa a la ciència -ens referim a la pseudociència-, o bé inherent al col·lectiu científic -parlem de les revistes depredadores i els articles retirats-. Les revistes depredadores són aquelles publicacions en què no hi ha un peer-review o revisió externa per part de persones expertes i reconegudes que garanteixi la qualitat de la recerca. Mentre que els articles retirats són aquelles publicacions que, inicialment s'han validat per publicar, però que, després, s'han decidit retirar perquè hi ha hagut problemes, com ara errors en les dades, en la manera de fer la recerca o un conflicte d'interessos no declarat per part dels autors. Tot plegat, com afirma el professor d'Informació i Documentació a la UOC Alexandre López Borrull «la fake science no és sinó la conseqüència emergent de la mercantilització de la ciència, tant per la part de la producció (els científics), com de la difusió (revistes i bases de dades)». És a dir, el fet que hi hagi interessos darrere de certes investigacions, provoca l'aparició d'informació inexacta o poc detallada en salut.
D’on ve la desinformació en salut
Una de les principals fonts d’informació falsa i perjudicial relacionada amb la salut és la pseudociència, que Cortiñas-Rovira, a l’Informe de la Comunicació a Catalunya 2019-2020 (Civil i López, eds. 2021) defineix com «el conjunt de pràctiques que intenten apoderar-se de l’estatus de la ciència i el mètode científic, mitjançant l’exposició de resultats aïllats, no demostrables o purament subjectius, obtinguts de manera acrítica, no sistemàtica o interessada, per generar un coneixement no acumulable ni vàlid científicament, que opera sovint en àmbits on la ciència no arriba o on no ha ofert resultats satisfactoris i que sol ser hàbil en la utilització dels mitjans de comunicació i les emocions del gran públic» (2021, p.216-2021).
També des del món científic i de la salut es pot contribuir a la confusió i la informació fraudulenta; ja sigui de manera intencionada, amb les revistes depredadores, o bé de manera involuntària, amb errors que poden provocar esmenes o retirades d’alguns articles científics. Les revistes depredadores, alerta López-Borrull, es caracteritzen per «un inexistent procés de revisió, amb ínfima qualitat, preparades per a confondre i estafar científics massa ingenus o massa llestos» (2019). Es troben referències d’aquestes publicacions a la Beall’s List of predatory journals, disponible en línia, tot i que Lluís Codina, professor de Comunicació Social a la Universitat Pompeu Fabra, assenyala que hi pot haver errors de falsos positius en aquest tipus de llistes i recomana fixar-se en aspectes com ara l’absència de supervisió externa o peer-review, la manca de transparència sobre l’equip editorial i la publicació o la inexistència o informació falsa sobre la seva suposada pertinença a societats científiques.
Finalment, cal anar amb compte amb els articles retirats, aquelles investigacions publicades a revistes prestigioses i d’impacte que contenen errors que exigeixen esmenes o que, fins i tot, invaliden l’article. Això es descobreix gràcies a la revisió posterior i voluntària (el post-peer review, en l’argot científic) que realitzen alguns/es científics/ques. Existeixen eines per rastrejar aquests articles retirats, com ara Retraction Watch.
Les formes de les farses en salut
La desinformació, tant sobre salut com sobre altres temes, muta per continuar sent eficaç, en el que Joan Donovan (2020) anomena «el cercle de la vida de la manipulació mediàtica» (the lifecycle media manipulation). Algunes de les formes més habituals i perjudicials d’aquesta manipulació són:
- Evidències inexistents o insuficients: El mètode científic es basa en les evidències, que es poden observar i mesurar i que s’acumulen. Per afirmar alguna cosa, en salut i en ciència, calen molts estudis i moltes evidències. Si algú recomana alguna cosa relacionada amb la salut, adverteix d’una conseqüència negativa o incita a comprar un producte sense evidències, el més prudent és sospitar. De vegades, el problema és que hi ha evidències, però són insuficients, perquè l’estudi no té una quantitat suficient de dades per evidenciar el que es proposava investigar, no s’ha fet durant prou temps o només hi ha evidències que funcioni en animals, però no en persones. Cal ser crítics i analitzar bé tots aquests aspectes.
- Beneficiosa per a tothom: La salut és complexa; cal que un professional examini els símptomes, la persona i el seu context per tal de decidir quin tractament li va millor. Si algú promet un tractament o un producte que ho cura tot, que funciona per a tothom o que no té cap efecte secundari, probablement és un engany.
- Biaix d’autoritat: El biaix d’autoritat pot manifestar-se de dues maneres. D’una banda, hi pot haver una persona a qui se li reconegui autoritat, perquè és un/a influencer reconegut, una autoritat de govern o un personatge públic del món de la cultura o d’altres àmbits, que no té formació científica i que difon continguts sobre salut que són falsos i que poden enganyar a molta gent. Són coneguts els casos del ministre de sanitat francès Olivier Véran, que va assegurar que prendre ibuprofè agreujava la Covid, o el de la influencer Paula Gonu, que va demanar prevenir la Covid simplement bevent aigua calenta. Totes dues afirmacions eren falses i van tenir una gran repercussió. D'altra banda, un professional de la salut, aprofitant el vincle de confiança que estableix amb les persones a qui acompanya, pot promoure informació falsa.
- Causa-efecte a la lleugera: També cal parar atenció a les relacions de causa-efecte que s’estableixen a la lleugera. Si una persona menja molt alvocat i està prima, no vol dir que hi hagi una relació causa-efecte entre menjar molt alvocat i tenir un pes baix.
Juntament amb la informació falsa, els continguts confusos també poden resultar nocius. El clickbait o connexió falsa és una informació que crea confusió amb el titular o la fotografia. Per exemple, es diu que s’ha trobat una molècula que facilita recuperar la memòria, però s’omet que la investigació és en ratolins i no en persones. Si només es llegeix el titular i no la informació sencera, pot confondre i crear falses expectatives. També pot passar que es facin notícies d’investigacions que són prepint, és a dir, que encara no han passat el procés de revisió previ imprescindible en qualsevol publicació científica de qualitat.
Veure video explicatiu (cast):
Font: Fundació Isys. www.fundacionisys.org
Com es pot avaluar la fiabilitat d'un contingut sobre salut?
Hi ha diversos comportaments responsables per tal d’avaluar de forma crítica la informació relacionada amb salut. Cal examinar:
- Font: Cal determinar si l’article inclou fonts expertes, si els professionals de la salut que se citen i que són l’origen de la informació són d’aquella especialitat, si no tenen interessos que puguin esbiaixar la investigació i estan ben documentats.
- Evidències: La informació ha d’estar basada en evidències, proves que ens indiquin que aquella informació és de qualitat. Hi ha d’haver diverses evidències i no només una.
- Fiabilitat: Pot ser útil llegir informació que estigui vinculada a organismes oficials relacionats amb la salut, a hospitals de referència o a altres centres sanitaris. Aquella informació té un segell de qualitat.
- Personalització: Tot i que es pugui accedir a informació confiable, això no ha de servir per fer un autodiagnòstic. El millor, si es té cap problema de salut, és consultar un professional que conegui el cas concret i que pugui examinar la persona. De vegades, quan es busca informació, encara que provingui d’un lloc fiable, pot conduir a extreure conclusions precipitades o errònies perquè sovint es condiciona la cerca al resultat que es vol trobar.
A continuació us oferim el qüestionari per avaluar pàgines web sanitàries segons criteris europeus, com a suport a tenir en compte a l’hora de considerar un web o un recurs d’Internet com a font d’informació de confiança:
Qüestionari per avaluar pàgines web sanitàries segons criteris europeus (cast)
Pots descarregar-te la infografía aqui
Seguir aquests consells i estar alerta de les formes i la procedència de la desinformació en salut ajudarà a estar ben informat/da.
3. Decàleg per comunicar i defensar la ciència a xarxes socials
Malgrat l’assetjament que han rebut alguns científics i científiques després d’una exposició elevada als mitjans de comunicació i les xarxes socials durant la pandèmia de la Covid, com posa de manifest un article publicat l’octubre de 2021 a la revista Nature, comunicar la ciència continua sent imprescindible. Per això, tot seguit es planteja un decàleg per comunicar i defensar la ciència a xarxes socials; un decàleg elaborat a partir de diverses recomanacions d’organismes oficials i veus expertes autoritzades.
- Crear continguts. Una manera de reduir la desinformació sanitària i científica i garantir que la població estigui ben informada per prendre amb criteri les decisions que concerneixen la seva salut és crear contingut científic de qualitat. Aquesta és la primera recomanació que recull la guia que el govern britànic i l’Organització Mundial de la Salut (OMS) (2021) van editar per aconsellar els professionals de la salut sobre com actuar per combatre la desinformació antivacunes a les xarxes socials. «Creeu les vostres pròpies publicacions -vídeos o imatges- que captin l’atenció i involucrin a les vostres comunitats, i feu-ho amb el vostre estil», recomana aquesta guia.
- Compartir continguts fiables. Organismes oficials com l’OMS i altres institucions públiques van produir informació fiable, entenedora i didàctica durant la pandèmia de la Covid. Això també està passant amb l’impacte del canvi climàtic i amb altres temes relacionats amb la ciència. Seguir aquestes fonts i compartir els seus posts, vídeos i infografies quan facin campanyes de comunicació o quan hi hagi aspectes científics rellevants a difondre incrementa la informació de qualitat a les xarxes.
- Creativitat. En temps de sobreabundància informativa, és important pensar com comunicar. Cal fer-ho de manera creativa, seguint els codis del canal que s’empri -ja sigui X (antic Twitter), Instagram, TikTok o qualsevol altra xarxa social-. Hi ha divulgadors científics de qualitat i creatius a molts d’aquests canals. Un exemple, el podríem trobar en el vídeo «El viaje de un bulo», del divulgador científic Javier Santaolalla, en què a través d’una cançó repassa i desmitifica algunes farses relacionades amb la ciència.
- Comunicar amb un llenguatge planer. Cal evitar el llenguatge massa tècnic i poc comprensible i usar sempre un llenguatge planer i entenedor. Es poden fer servir metàfores, dibuixos, infografies i qualsevol tècnica que permeti fer entendre millor la ciència. Fer servir un llenguatge massa tècnic pot tenir el risc que la gent giri l’esquena a la ciència, perquè no l’entén, i també pot fer la sensació que és una conversa entre col·legues científics i no per a tothom.
- Transparència. La transparència inclou explicar el mètode científic, que la ciència no és infal·lible, que noves evidències poden invalidar coneixements que es tenien fins llavors i que no es pot saber tot, entre d’altres. La necessitat d’una comunicació transparent és una de les conclusions a què es va arribar en el debat generat en el marc de la conferència global de l’OMS celebrada el juny de 2021 i que va abordar com comunicar la ciència durant emergències sanitàries.
- Conversar i crear comunitat. Canals com ara X (antic Twitter), Instagram o YouTube no són espais de comunicació unidireccionals; la seva novetat i singularitat rau en la capacitat per generar conversa. Per tant, els científics i científiques no només han de crear contingut en aquestes plataformes, sinó també crear, atendre i mantenir una comunitat. Es valora que es responguin preguntes, comentaris, que la informació es matisi o s’ampliï, etc. Tot plegat ajuda a establir un lligam i una relació de confiança amb la gent.
- Evitar el confrontament directe amb negacionistes. La guia de l’OMS i el govern britànic es mostra clara i contundent sobre això: «No us involucreu en una conversa amb els antivacunes», i també afegeix: «Eviteu preguntar sobre la motivació personal dels portaveus dels negacionistes de les vacunes». Aquest document se centra en negacionistes de la Covid i antivacunes que difonen informació falsa; però aquests consells també resulten extrapolables als negacionistes del canvi climàtic o de la teoria de l’evolució de Darwin, entre d’altres.
- Empatia. L’experta en desinformació Claire Wardle, en una entrevista per al projecte Learn to Check, insta a emprar l’empatia en les interaccions amb negacionistes. «El pitjor que podeu fer -assegura Wardle- és, dir això és una ximpleria; deixa’m que t’enviï un article del New York Times». En comptes d’això, Wardle proposa mostrar empatia, dir-los que és normal tenir por en moments d’incertesa. I a partir d’aquí, escoltar-los i poder empatitzar. Qüestionar l'origen de la seva informació o rebatre’ls-hi no els mou de la seva posició; i la burla, els fidelitza en els seus postulats.
- Defugir de la repetició de mites. Quan es desmitifica una informació, de vegades, també s’està contribuint a estendre-la. I, fins i tot, a fer que els algoritmes dels cercadors i les xarxes socials la donin per bona i la considerin rellevant. En aquesta línia, el lingüista George Lakoff recomana la fórmula del «the truth sandwich». Consisteix a començar per explicar el que és cert o contrastat; després explicar allò que és fals o inexacte evitant usar el llenguatge dels negacionistes o desinformadors i, finalment, retornar als fets perquè sigui allò que quedi a la ment de la ciutadania que llegeix aquella comunicació.
1. Comenceu amb la veritat. El primer marc guanya avantatge
2. Indiqueu la mentida. Eviteu amplificar el llenguatge específic, sempre que sigui possible.
3. Insistiu en la veritat. Sempre cal repetir les veritats més que les mentides. - Contribuir a l’alfabetització científica i la ciència oberta. Finalment, a través de les xarxes socials també es pot contribuir a augmentar els coneixements científics de la ciutadania. Es pot fer explicant conceptes bàsics, troballes o aspectes rellevants que cal que la ciutadania conegui. Contribuir a la ciència oberta és un altre factor que pot elevar el coneixement científic de la població.
Aquest decàleg pot resultar un instrument útil a l’hora de parlar de ciència a les xarxes socials i altres espais d’internet.
4. Els reptes virals perillosos: com educar i prevenir riscos
Precedits pel símbol del coixinet i acabats amb la paraula «challenge», podem trobar un gran ventall de reptes a xarxes socials com ara Tiktok o Instagram. Els i les adolescents, que es troben en un moment del seu cicle de vida més sensible a les influències de l'entorn social, s'hi senten atrets, perquè els proporcionen adrenalina i satisfacció personal, a més d'un bon grapat de «m'agrada». Tot i que els desafiaments que més sedueixen el jovent són els socials i solidaris; també circulen d'altres que poden resultar perillosos per a la seva salut física i mental. Tant docents com famílies i joves han de posar fil a l'agulla per gestionar de la millor manera possible aquest risc del segle XXI.
Els reptes o challenges a les xarxes socials pretenen demostrar a un mateix i als altres que s’és capaç de fer alguna cosa que resulta difícil. Per això, s’enregistra tot el procés i es comparteix amb la comunitat a través de diversos canals i etiquetat amb el seu hashtag. S’encoratja altres persones que repeteixin i comparteixin el repte. Com assegura un estudi elaborat per l’agència de seguretat Praesidio Safeguarding i TikTok, aquests reptes «poden ser divertits i segurs, però també poden ser arriscats i perillosos, cosa que provocaria danys físics. A més a més, alguns d’aquests reptes són falsos i acostumen a confondre el jovent.
El 80% dels adolescents ha fet alguna vegada un repte social en alguna plataforma, segons es desprèn d’un estudi d’un grup d’investigadors de la Universidad Internacional de la Rioja (UNIR) i de la Universidad del País Vasco (UPV/EHU) publicat a la revista Current Psychology. Un 20% dels enquestats va fer algun repte solidari i gairebé un 8% reconeix haver fet un repte perillós en una recerca en què es van entrevistar 417 estudiants espanyols de 10 a 14 anys.
Un estudi encarregat per Tiktok i elaborat per un grup d'experts en psicologia, psiquiatria i ciències del comportament, van enquestar 5.400 adolescents d'entre 13 i 19 anys de diversos països, l'estudi revela que només un 21% dels adolescents va afirmar haver participat en un repte en línia. La xifra de participació en aquests reptes és superior en els adolescents (un 14% dels enquestats entre 13 i 15 anys) que no pas entre els joves (un 9% dels enquestats entre 18 i 19 anys).
Entendre per què es reprodueixen i comparteixen aquests reptes és clau. Segons l'estudi publicat a Current Psychology, que s'ha esmentat anteriorment, hi ha una doble motivació. Asseguren que demostrar-se que són capaços de fer aquests reptes els hi proporciona adrenalina, però també una projecció idealitzada d'ells mateixos a les xarxes, una satisfacció personal per haver acomplert el repte i que l'enregistrament formi part de la seva identitat digital. D'altra banda, també hi ha una motivació social: ser reconeguts pels altres, cosa que es materialitza amb un bon grapat de «m'agrada», nous seguidors i molts elogis.
Diverses iniciatives i experts han reflexionat sobre els reptes perillosos i com desincentivar-los entre els adolescents. El grup Dimi Cuida al Brasil, l’associació francesa APEAS (Accompagner-Prévenir-Éduquer-Agir-Sauver) o l’organització d’educació mediàtica Common Sense Media, que treballa per aconsellar docents i famílies són alguns d’ells. Amb recomanacions d’aquestes iniciatives i altres veus expertes (2021b), es proposa aquest decàleg per gestionar-los:
- Mesurar bé l’impacte. Cal parlar i abordar el problema de forma proporcional; és a dir, només amb aquells adolescents que coneixen el repte perillós i hi són vulnerables. Pot resultar contraproduent parlar-ne amb tota la classe o amb tot un grup d’adolescents, cosa que pot «incrementar l’exposició d’infants i joves a aquests reptes» com diu la guia Harmful online challenges and online hoaxes, elaborada pel departament d’Educació del govern britànic en col·laboració amb el UK Council for Internet Safety Education i altres partners. Cal evitar mostrar vídeos que poden espantar els adolescents. Aquestes recomanacions no només s’apliquen a docents i educadors, sinó també a professionals dels mitjans de comunicació, que, amb la intenció d’alertar-ne sobre un repte perillós, també poden contribuir a difondre’l i estendre’l.
- Empatia. És important entendre per què alguns adolescents i joves se senten cridats a reproduir aquests reptes. Famílies, educadors i personal de la salut han d'estar al dia sobre els desafiaments que en un moment determinat es viralitzen, és a dir, es difonen a gran velocitat per les diferents xarxes socials.
- Educar en pensament crític. Una estratègia eficient és inculcar el pensament crític dels adolescents i joves en el consum de continguts de xarxes socials, incloent-hi també els reptes falsos i els reptes perillosos. Des de Common Sense Media, insten docents i famílies a educar els joves perquè examinin detingudament cada pas del repte i pensin què pot anar malament en cada part, quins riscos potencials hi ha. També encoratgen a fer-los reflexionar sobre per què volen intentar el repte i si realment és la imatge d’ells mateixos que volen que circuli i perduri a internet. Algunes vegades també pot ser útil revisar els comentaris per veure si algú apunta els riscos o les conseqüències.
- Conscienciar sobre els riscos. Segons l'estudi encarregat per Tiktok, que s'esmenta en la introducció al decàleg, el 51% dels adolescents enquestats va assegurar que els reptes virals no tenien conseqüències. Un 31% els va atribuir conseqüències negatives i, entre aquests, el 63% va dir que afectava la seva salut mental. Aquestes xifres posen de manifest la baixa percepció de risc dels reptes perillosos entre els joves. Per això, una línia de treball és explicar-los els perills potencials que comporten per a la salut. En aquest sentit, treballa l'associació francesa APEAS, que, en les seves formacions per prevenir reptes perillosos entre els joves, explica l'anatomia de les zones del cos més afectades per aquests desafiaments digitals (com ara el crani, la columna vertebral, el cor, el cervell, els òrgans abdominals o la circulació sanguínia). Avisen també de quines conseqüències poden tenir determinades pràctiques. D'aquesta manera, els adolescents prenen consciència.
- Ser accessible. En el cas dels jocs perillosos, la prevenció s’ha demostrat una estratègia molt més eficaç que la prohibició; ja que vedar un repte d’aquest tipus pot fer-lo encara més atractiu per als adolescents. Haver establert una relació de confiança prèvia amb l’adolescent, que sàpiga que pot consultar l’adult sobre la conveniència o la innocuïtat d’un determinat repte de xarxes socials resulta fonamental. Els adults han de ser accessibles i s’ha de proporcionar als joves espais segurs on puguin expressar de forma anònima i segura els seus dubtes i inquietuds.
- Donar exemple. Els adults són models dels menors; també, a xarxes socials. De vegades, són els mateixos pares i mares que filmen les seves criatures fent reptes per a xarxes socials. Això els pot confondre; cal assegurar-nos que saben diferenciar un repte divertit d’un d’arriscat. En aquest sentit, a Common Sense Media asseguren: «Avui pots ser inofensiu, però demà pot ser més perillós. Ajuda els teus fills i filles a establir la diferenciació perquè puguin estar segurs. 'Fem un repte divertit junts; però només ho enregistrarem si tu vols i només ho compartirem amb la família'».
- Parlar, parlar i parlar. Els i les adolescents i joves poden parlar de qüestions complexes com són el suïcidi o els problemes de salut mental amb adults de referència, ja sigui les seves famílies, docents, el personal de la salut que els atén o altres persones.
- Educar en seguretat en línia. El món en línia, on els adolescents passen molt de temps, pot comportar alguns riscos. Conèixer-los i saber com prevenir-los i neutralitzar-los és clau. Tant famílies com l'equip docent poden prevenir les conseqüències dels reptes perillosos educant en seguretat digital les criatures.
Al ciberassetjament, la veu d’alarma de companys i companyes que ho estan presenciant és clau. El mateix ocorre amb els reptes virals perillosos. Per tal de prevenir conseqüències no desitjades, cal educar els joves perquè alertin quan un/a company/a està pensant fer un repte nociu per a la salut. La seva veu d’alarma pot ajudar els altres. - Demanar responsabilitat a les plataformes. Xarxes com TikTok o Instagram distribueixen i contribueixen a viralitzar o propagar molt ràpidament aquests reptes perjudicials per a la salut. Com a ciutadans i ciutadanes digitals, podem exigir a les plataformes accions per tal d’impedir una circulació massiva d’aquestes crides que poden provocar, fins i tot, la mort de les persones.
- Xarxes socials com a eina positiva. És una de les recomanacions de la guia britànica, que insta les famílies a «centrar-se en comportaments positius i empoderadors en línia amb els seus fills i filles, comportaments com ara el pensament crític i com i on expressar les seves inquietuds sobre contingut perjudicial i com bloquejar contingut i usuaris».
Els reptes de les xarxes socials aniran canviant, però aquestes mesures de prevenció i educació poden ser eficaces per prevenir els perills dels nous challenges que circulin a internet.
Informació general
Descripció
pP@)
La persona és un ésser eminentment social, per la qual cosa, si desitja satisfer les seves necessitats, és abocada a interaccionar, o sigui, a actuar recíprocament amb els altres. En aquesta interacció, per tal de fer-se entendre i per entendre els altres, utilitza la comunicació. Interacció i comunicació són necessàries perquè la persona s’adapti al món físic i social, atès que amb la interacció i la comunicació la persona capta, percep, recorda, sent i n’aprèn, influeix en la conducta dels altres i és influïda pels altres.
Mitjançant la seva conducta, tant de manera involuntària com de manera intencionada, la persona comunica als altres idees i pensaments, expressa emocions i manifesta necessitats. Aquestes conductes, modulades per un context cultural i situacional, tenen la finalitat de fer-se entendre mitjançant l’expressió verbal i no verbal, i quan els altres les observen els influeixen i els provoquen respostes.
La comunicació, a més a més de permetre la interacció que vincula la persona amb els altres, també és un procés que s’adreça a un mateix, que és necessari per establir el diàleg intern imprescindible per pensar i retrobar-se amb un mateix, i alhora serveix com a mitjà per establir contacte amb interlocutors espirituals.
La comunicació comprèn, per tant, l’ús del llenguatge verbal i no verbal, o bé utilitzat de manera conscient, intencionada i voluntària, o bé utilitzat de manera involuntària, atès que la persona no pot deixar de comunicar, perquè amb cada acció o conducta comunica, tot i que per interaccionar cal que estigui desperta. El llenguatge permet la interacció amb els altres i el diàleg intern, i d’aquesta manera contribueix a satisfer les necessitats, l’aprenentatge, l’autoregulació de les conductes, el desenvolupament de l’autoestima, la construcció de la identitat personal i grupal, l’acció amb els altres i l’autorealització.
Capacitats biofisiològiques i psicològiques
pP@)
La capacitat de comunicació va més enllà d’emetre, exposar o registrar sons, imatges i idees; inclou transmetre informació, i alhora no es limita a això. També és més que percebre, atès que requereix fer alguna cosa amb la informació que s’ha obtingut. Tal com va assenyalar Sapir (1929) hi veiem, hi sentim i experimentem segons la manera en què parlem, i això fa que tendim a entendre el nostre món d’una manera determinada. La conducta comunicativa és un procés que es construeix en interacció amb els altres, elaborant significats que s’expressen mitjançant el llenguatge verbal i no verbal, i un altre tipus d’expressions de creació artística, com ara la música, la pintura, la fotografia, l’escultura, el cinema, el teatre, etc.
En un procés d’interacció i comunicació cada persona assumeix papers alternatius, crea un missatge que emet, i percep i processa el missatge que rep, per tant, és emissora i receptora. La interacció d’aquests processos és condicionada per les habilitats i les destreses comunicatives, influïdes recíprocament pel desenvolupament d’altres facetes de la persona, com per exemple, l’autoconcepte i l’autoestima.
1. Lleguatge verbal: la parla i l'escriptura, 2. Llenguatge no verbal, 3. Produir i expressar el missatge: el rol emissor, 4. Captació i comprensió del missatge: el rol receptor, 5. Interacció amb els altres.
1. Llenguatge verbal: la parla i l’escriptura
S’entén per llenguatge verbal el que se sustenta en les paraules, la qual cosa inclou tant la parla com la lectoescriptura (capacitat de llegir i escriure) i els llenguatges de signes. El llenguatge oral, la parla, implica l’ús del canal vocal i auditiu, i requereix una configuració anatòmica particular de l’aparell fonador i auditiu. Per la seva banda, la lectoescriptura i els llenguatges de signes manuals descansen en els canals visual i motor, la qual cosa requereix suports anatòmics diferents al llenguatge oral.
A partir d’un conjunt limitat de sons que l’aparell fonador pot produir, els fonemes, la persona compon les paraules: usa una sèrie de regles per unir els sons en paraules i per agrupar les paraules en oracions o frases amb sentit. Aquestes regles, que no són sempre conegudes per qui les utilitza, són essencials per aprendre una llengua. Amb les oracions que s’elaboren es transmeten els pensaments, els sentiments i les expectatives, es pot parlar sobre el futur i sobre el passat, sobre el que és present i sobre el que és en un altre lloc, sobre realitats que existeixen, que poden existir o que només existeixen en els pensaments. Qui escolta pot comprendre el que es diu si coneix la llengua. El llenguatge posseeix una creativitat infinita, pot anar més enllà de la situació immediata o dels estímuls ambientals, i permet expressar gairebé totes les experiències humanes.
Com més es desenvolupi el llenguatge d’una persona, més gran serà la seva capacitat per construir conceptes, adquirir coneixements, elaborar significats, transmetre’ls i expressar-los. Quan la persona s’està desenvolupant, amplia i construeix el seu propi llenguatge i el dota de significats, la qual cosa influeix en el seu pensament i en la seva visió de la realitat del món. Així mateix, el llenguatge és la via d’expressió de la personalitat i juga un paper importantíssim en la constitució de la identitat i la individualitat.
2. Llenguatge no verbal
En cada acte comunicatiu hi ha un comportament físic, corporal i gestual que expressa tant com les paraules, ja que els components emocionals i afectius es transmeten mitjançant el llenguatge no verbal. Aquest component és extremadament important per comprendre el discurs.
Hi ha tres àmbits d’expressió no verbal:
- Cinèsica: comprèn l’expressió de la postura corporal, el gest, l’expressió facial, la mirada i el somriure.
- La posició corporal es refereix a la postura del cos que expressa la disposició a acceptar els altres en la interacció tot enviant senyals d’acollida, d’obertura i d’escolta, o bé tot el contrari. Així es parla de posicions més obertes o més tancades. Una posició oberta implica que els braços i les cames no es col·loquen de manera que separin un interlocutor d’un altre; en canvi, una posició tancada comporta utilitzar les cames i els braços o les mans com a protecció del cos o bé com a barrera perquè un altre no s’introdueixi en la interacció. El fet de seure al costat o enfront de l’interlocutor pot donar com a resultat una conversa relaxant o amenaçadora. Durant la interacció el moviment del cos també pot transmetre energia i dinamisme o inquietud o nerviosisme.
- Els gestos transmeten senyals que poden ser emesos amb intencionalitat. Les mans són un vehicle de comunicació, ja que el llenguatge verbal sol anar acompanyat de múltiples moviments corporals i gestuals. Els gestos que es fan amb els braços i les mans són fonamentals per indicar alguna cosa amb més precisió, atès que, de vegades, el significat del missatge és més en la forma de dir les paraules que no pas en les paraules que es diuen.
Alguns gestos es tradueixen directament a paraules, els anomenats gestos emblemàtics (per exemple, moure la mà en senyal de comiat), mentre que d’altres, fets també de manera conscient, s’utilitzen per complementar o emfatitzar el llenguatge oral, però per si mateixos no tenen significat o expressen estats emotius com ansietat, dolor o alegria.
També hi ha gestos que tenen la finalitat de regular les intervencions de la interacció, amb els quals s’indica que s’ha de continuar parlant, accelerar o cedir la paraula. En aquest cas, els gestos més freqüents són les inclinacions del cap.
Finalment, els gestos d’adaptació s’utilitzen per controlar les emocions que no es volen expressar, quan l’estat d’ànim és incompatible amb la situació interaccional particular, com per exemple tocar-se els cabells o tapar-se la boca. - L’expressió facial és, juntament amb la mirada, un dels dos mitjans més rics i importants per expressar la intensitat dels estats d’ànim i els diferents tipus d’emocions. L’expressió facial també dóna informació sobre el desig de comunicar-se o iniciar una interacció i mostra el grau d’expressivitat durant la interacció. Així mateix, serveix per regular la interacció i per reforçar el receptor.
- La mirada desenvolupa un paper importantíssim de percepció i d’expressió del món psicològic. El nombre de vegades que una persona parpelleja està relacionat amb la tranquil·litat i el nerviosisme; per exemple, com més inquieta se senti, més parpellejarà. La mirada és important en la interacció i el feedback. La persona que parla necessita tenir la seguretat que algú l’escolta, i qui escolta necessita sentir que la seva atenció es té en compte i que la persona que parla s’adreça directament a ella.
En aquest sentit, la disposició d’una persona a oferir oportunitats de contacte ocular revela, generalment, l’actitud que té respecte a l’interlocutor o els interlocutors. Les persones que s’agraden mútuament mantenen molt més el contacte ocular que les que no s’agraden. Les mirades prolongades, sense parpellejar, s’utilitzen quan s’intenta dominar, amenaçar, intimidar o influir en els altres. Un contacte ocular poc prolongat se sol interpretar com a falta d’atenció, de sinceritat o d’honradesa; com a descortesia o com a indicatiu d’inseguretat o timidesa. Deixar de mirar als ulls, baixant la vista, se sol prendre com un signe de submissió. - El somriure s’utilitza per expressar simpatia, alegria o felicitat. El somriure es pot utilitzar per fer que les situacions de tensió siguin més suportables. Un somriure suscita el somriure dels altres i és una manera de relaxar la tensió. A més a més, té un efecte terapèutic: s’ha observat que quan es demanava a persones que se sentien deprimides o pessimistes que imitessin el somriure dels altres, declaraven que se sentien més felices. En sentit contrari, mitjançant el somriure també es pot manifestar, de manera intencionada, cinisme o sarcasme.
- Paralingüística: comprèn les variacions no lingüístiques que estan lligades al context de la interacció.
- El to és un reflex emocional. L’emocionalitat excessiva ofega la veu i el to pot esdevenir més agut. En situacions determinades, davant d’una inhibició emocional els tons aguts no habituals poden ser un símptoma de cohibició o inhibició emocional.
- El fet d’elevar el volum de la veu sol ser un símptoma que l’interlocutor es vol imposar en la conversa i està relacionat amb la intenció de mostrar autoritat o domini. El volum baix s’associa a persones introvertides, que no volen fer l’esforç de ser escoltades.
- El ritme es refereix a la fluïdesa verbal amb què s’expressa la persona. El ritme entretallat o lent revela el rebuig al contacte, la necessitat de protegir-se, el desig de retirada i la fredor en la interacció. El ritme càlid, viu, modulat i animat està vinculat a la persona que es presta al contacte i a la conversació.
- El silenci es refereix a fer pauses entres diferents missatges verbals o entre diferents parts del missatge verbal. Entre el missatge que envia una persona i el que transmet el seu interlocutor hi ha un temps de silenci o latència més o menys llarg. Quan aquest temps és llarg es pot donar la impressió de desinterès o passivitat; mentre que, quan és curt o quan no es produeix perquè s’interromp l’al·locució de l’interlocutor, es percep la persona com agressiva, prepotent o ansiosa. Donar temps a l’interlocutor per elaborar la seva resposta, és a dir, ajustar la latència a les seves necessitats, afavoreix l’expressió de les idees i ofereix una imatge més bona de qui l’atorga.
- Proxèmica: es refereix al conjunt de comportaments no verbals que tenen relació amb l’ús i l’estructuració de l’espai.
- L’espai personal es defineix com l’espai que ens envolta, en el qual no deixem que els altres entrin, i la seva dimensió és flexible segons la formalitat o la informalitat de la situació comunicativa i de la diferència d’estatus o rols dels interlocutors. En una interacció, el fet que algú envaeixi aquest espai ens produeix incomoditat, una sensació d’amenaça i/o de tensió, llevat que es donin les circumstàncies especials que justifiquin la proximitat més gran dels altres. Els enamorats i les persones que s’agraden accepten un grau més gran de proximitat entre ambdós. D’altra banda, el contacte físic és més probable des d’unes posicions que des d’unes altres. Per exemple, és més probable que hi hagi contacte físic quan es dóna una ordre o una informació que no pas quan es rep; quan es fa un favor que no pas quan s’agraeix; quan s’intenta persuadir algú que no pas quan algú és persuadit; quan s’expressa entusiasme que no pas quan es presencia; quan s’escolta les preocupacions dels altres que no pas quan s’expressen. Així mateix, és més probable que el contacte l’iniciï el cap vers l’empleat, o el vell cap al jove, que no pas a l’inrevés. Generalment, el contacte corporal fomenta que dues persones s’agradin mútuament, per la qual cosa és una manera de promoure reaccions favorables en els altres.
En el llenguatge es poden diferenciar els components informatius dels components emocionals. Per tal que la comunicació sigui comprensiva i sincera, cal que hi hagi congruència entre el llenguatge verbal i no verbal. Tot i que fóra desitjable que en les interaccions socials es donés prioritat a la sinceritat, el cert és que les persones es menteixen les unes a les altres per assolir els seus fins. Quan s’interacciona amb algú detectar l’engany és una necessitat i la font principal per detectar-lo és el llenguatge no verbal. A més a més de mitjançant les discrepàncies entre tots dos llenguatges, l’engany es pot reconèixer per la presència de petites expressions facials que apareixen immediatament després que algun esdeveniment hagi provocat una emoció; aquestes expressions indiquen els sentiments vertaders de la persona. Així mateix, les expressions facials exagerades són un indici de falta de sinceritat. Unes altres dades significatives són els canvis de veu, l’augment del titubeig, etc. Aquest senyals es donen en la persona independentment de la cultura a la qual pertany.
El llenguatge és necessari per relacionar-se amb altres en companyia (comunicació interpersonal) i per pensar en solitud amb un mateix (comunicació intrapersonal), per aquest motiu es converteix en un instrument de regulació interpersonal i social.
El llenguatge serveix per transferir un missatge i per captar un missatge d’un altre. En aquest procés és imprescindible connectar i comprendre els significats de les seves manifestacions verbals i no verbals. El missatge s’ha de codificar, descodificar i interpretar per contribuir a l’adaptació de la persona al seu context.
3. Produir i expressar el missatge: el rol emissor
Des d’una perspectiva neurobiològica se suggereix que s’ha arribat a la parla a partir de la possibilitat de comunicar-se intencionadament mitjançant els gestos, anant dels signes manuals als vocals. Tant en la comunicació verbal com en la no verbal el que compta són els gestos. De fet, els sons que permeten construir paraules són el resultat de gestos motors articuladors. És l’articulació intencionada la que permet distingir un so lingüístic d’un soroll fet amb la gola.
El procés de transmetre un missatge s’inicia amb el desig de fer-ho. La persona té a la memòria un magatzem de paraules o lèxic mental al qual acut per recuperar-les quan les necessita per expressar els seus pensaments, els esdeveniments que ha experimentat, les seves emocions i necessitats o els seus desitjos i interessos. En aquest lèxic mental les paraules s’emmagatzemen i organitzen d’una manera particular i així s’assegura d’accedir-hi fàcilment. Encara que, en gran manera, tots els aspectes del llenguatge no verbal es poden controlar, el que és habitual és que sigui més automàtic que intencionat; en canvi, la parla és més controlada, excepte en ambients informals i en situacions altament estressants on es redueix aquest control.
Un cop s’ha concebut el missatge que es vol comunicar i un cop s’ha planificat com es vol dir, gràcies a la representació conceptual, és a dir, un cop que aquella mena de “veu interior” que tothom coneix hagi establert finalment el contingut del missatge que es vol transmetre, s’inicia el desig de parlar. L’articulació del missatge té lloc per l’estimulació de les neurones de determinades estructures cerebrals que es localitzen, generalment, a l’hemisferi esquerre, tot i que l’articulació de la parla la regulen ambdós hemisferis. En l’articulació intervé l’aparell fonador i diverses estructures nervioses.
La varietat de paraules que una persona coneix influeix en la varietat de significats que pot transmetre. L’existència de determinats significats o conceptes condueix a la creació de paraules específiques. Aquest és un procés que reflecteix la relació entre la persona i la llengua. Les persones creen maneres d’expressar les seves experiències i, quan són experiències noves, acaben creant termes per anomenar-les. Així mateix, s’acompanyen de pauses o silencis que la persona que parla produeix quan està pensant el que ha de dir o està pensant la manera en què ho vol dir.
4. Captació i comprensió del missatge: el rol receptor
Captar la informació es un procés intel·ligent que la persona té de manera innata. Quan interacciona com a receptora, capta el missatge transmès per una altra persona en la mesura en què presta atenció, aleshores el processa i l’entén, l’emmagatzema a la memòria i en capta el significat mentre espera actuar d’acord amb els seus interessos. En aquest procés, a més a més de la funcionalitat dels òrgans dels sentits, l’atenció, la memòria i els aprenentatges previs juguen un paper fonamental, atès que el que es capta de l’ambient passa en tot moment pel filtre dels sistema nerviós i la ment.
- Atenció. per captar el missatge cal l’atenció necessària que permeti centrar-se en el missatge que s’ha de percebre i obviar la infinitat d’estímuls potencialment perceptibles que hi ha a l’entorn. Per exemple, per escoltar una veu que diu el nostre nom en un lloc obert on hi ha altres persones parlant i altres sorolls cal:
- La integritat dels diferents processos perceptius que garanteixen que els estímuls procedents de l’ambient es transformin en experiència sensorial conscient, és a dir, la percepció.
- La inclusió del que s’ha percebut en el conjunt de conceptes disponibles a la memòria i la recuperació de la informació necessària per arribar a assignar un significat a allò que es capta (reconèixer).
- L’execució d’una varietat d’activitats motrius conscients i més o menys voluntàries, com per exemple girar el cap vers una font de so i mirar-la amb atenció. L’atenció és tan important per percebre que, sense parar atenció, no s’hi veu o no s’hi sent encara que les ones de llum i de so hi siguin presents. L’estímul que no s’atén no es capta; això succeeix fins i tot quan es mira directament, ja que la persona no capta la informació com si fos una càmera fotogràfica o una gravadora. L’atenció orienta la mirada i l’oïda cap als estímuls que es trien de percebre i influeix en la manera en què es produeix el processament de la informació després de l’estimulació de l’ull.
- Vista: és el sentit que més s’utilitza en relació amb la conducta comunicativa. A més a més de permetre captar la forma d’allò que es mira, la seva localització, la profunditat, el color, el context que l’envolta, etc., permet captar el moviment. Aquesta tasca es du a terme mitjançant múltiples processos, el punt de partida dels quals és el reflex de la llum en la font del missatge (una carta, una imatge fotogràfica estàtica o en moviment, una persona o diverses persones, etc.).
En la interacció amb d’altres persones hi ha elements informatius que tenen una rellevància més gran, com per exemple el rostre. Té tanta importància que fins i tot existeixen neurones dedicades exclusivament a reconèixer les cares. - Oïda: juga un paper molt important en la comunicació, ja que permet escoltar les paraules i captar els esdeveniments que no es poden veure, com per exemple què succeeix al carrer des de l’interior d’una habitació. L’escena auditiva significa escoltar sons i identificar les fonts que els generen, localitzar-los i separar uns sons d’uns altres en un entorn ple de soroll. Hi ha una gran variabilitat en la capacitat de les persones per localitzar els sons, i el pavelló auditiu hi ajuda. Les estructures auditives són bilaterals, la qual cosa garanteix que els missatges es puguin traspassar d’un costat a un altre. La persona pot reconèixer la parla fins i tot si hi ha soroll, si es produeix una mala pronunciació o si hi ha diversos parlants alhora.
- Altres sentits i combinacions de sentits: també es poden captar els estímuls relatius a la forma mitjançant altres sentits, com per exemple el tacte. Una persona cega pot usar el tacte per reconèixer les cares o llegir (Braille). La vista i el tacte combinats són essencials per tal de captar informació del medi. La vista té una importància enorme per comunicar-se ja que permet captar amb rapidesa i tridimensionalment les formes i els moviments, fins i tot a distància, la qual cosa permet que s’arribi a saber quina és la disposició en una escena, i això afegeix informació en l’enteniment de la interacció. També dóna pistes sobre múltiples aspectes de la comunicació, com ara l’aspecte físic, la roba, la situació emocional, etc. L’espai es percep de manera visual o bé basant-se en el so. A més a més, la vista influeix en allò que se sent. Els sentits es complementen per assegurar la captació adequada de l’estímul. Aquest és el cas de la connexió entre la vista i l’oïda per tal d’obtenir una escolta completa. Si s’observa el moviment de llavis de qui parla i alhora s’escolta el que diu, el so que s’ha escoltat pot ser diferent al que se sent sense la participació de la vista; de fet, les àrees auditives del cervell s’activen quan s’observa el moviment.
- Memòria: intervé tant en la percepció com en la comprensió i la producció del missatge. En tots els casos permet manipular la informació. En el cas de la captació de l’estímul, la memòria permet prolongar el senyal visual o acústic, integrar-lo i processar-lo abans que s’esvaeixi. Gràcies a la memòria és possible, sempre que se’n conegui la llengua, segmentar el senyal físic en unitats lingüístiques significatives. Així, si es coneix l’idioma, la memòria permet distingir paraules entre els sons de la parla i fins i tot entendre oracions tot i no ser completes. En la memòria es localitzen els esquemes, unes estructures mentals adquirides −per tant, culturals i també biogràfiques− que, quan s’han assimilat, guien la percepció de la persona i fan que tingui unes expectatives determinades i pugui interpretar en aquesta direcció allò que percep. Generalment, quan la persona escolta, a més a més de no parar atenció a tota la informació que rep, completa la informació que obté i l’elabora i en dedueix el que, segons els seus coneixements, s’ha pretès dir. Aquestes suposicions s’emmagatzemen en la memòria en forma d’esquemes. Els esquemes cognitius permeten que la persona es desenvolupi en el seu medi i li creen una sèrie d’estereotips que li faciliten la interacció perquè la hi simplifiquen. No són estructures estàtiques i es modifiquen segons les experiències de cadascú.
En la comprensió és inevitable el processament del llenguatge no verbal per captar el significat del missatge. Els canvis de to en el temps quan s’emet una oració, la prosòdia, l’accent en paraules concretes de l’oració i la cadència donen indicacions sobre l’estat d’ànim, els sentiments i les emocions, aporten exactitud a l’oració i indiquen quan l’oració finalitza. Igualment, el context de l’oració permet a qui escolta dotar les paraules del significat usat per qui les emet, de manera que és possible entendre frases de manera figurada, és a dir, sense assignar el significat literal a les paraules que formen l’oració. Tant el context on s’emeten com el to que utilitza qui les diu ajuden a entendre’n el sentit, d’aquesta manera es poden entendre les metàfores (“és un roure”), les peticions indirectes (“sap quina hora és?”) o els modismes (“va donar a llum”).
En la comprensió del llenguatge verbal la memòria ocupa un paper destacat. En el no verbal aquest paper l’assumeixen un tipus especial de neurones: les neurones mirall.
- La memòria té un paper extremadament important en la comprensió de les paraules i les oracions. Qui escolta una frase percep la parla i identifica les paraules, i per aconseguir-ho reté durant un temps la informació que obté en forma de so, i més tard n’obté la informació que indica la correspondència entre aquest so i una paraula i entre aquella paraula i el seu significat. Generalment, les paraules que es comprenen millor i amb més rapidesa són les paraules d’ús freqüent i les que es poden imaginar, és a dir, les més concretes. Les paraules que sonen d’una manera semblant s’emmagatzemen juntes, la qual cosa fa que, de vegades, quan s’han de reagrupar es produeixin errors. Un cop representat el seu significat, la frase i el context no verbal es reté a la memòria per tal d’evitar errors d’anàlisis i integrar les diferents frases captades fins a obtenir un significat complet del que la persona que parla vol dir. A més a més de paraules ordenades segons una regla, les oracions tenen una entonació determinada i un ritme que informa a qui escolta del que ve a continuació. Quan la persona coneix la llengua en profunditat i comprèn el missatge que està rebent, pot arribar a predir el que dirà qui parla (es tracta de l’experiència comuna de completar la frase que un altre ha començat).
En condicions normals, la persona centra l’atenció en la comprensió del significat i ocupa la seva memòria a representar conceptualment l’expressió escoltada. Es recorda allò que es comprèn i aquesta comprensió pot modificar els esquemes que orienten l’atenció, és a dir, la percepció i la comprensió del missatge. - Les neurones mirall: la comprensió de les emocions és essencial en una bona interacció i comunicació. Les emocions són una experiència intrapersonal que consisteix en un judici avaluador que la persona du a terme de manera automàtica. Les emocions informen la persona de la seva situació i de la relació que té la persona en la seva interacció amb els altres. Les emocions tenen un reflex facial que produeix sensacions similars en l’observador. Per exemple, l’observació de cares felices o enfadades produeix una resposta en la musculatura de la cara de l’observador. Igualment, el fet de ser tocat produeix que s’activi el mateix grup de neurones que s’activa en observar com és tocada una altra persona. El mateix succeeix amb la sensació de dolor. Així, l’observació del llenguatge no verbal permet comprendre directament, amb l’experiència, l’estat afectiu de l’altre en sentir-lo i contagiar-se’n emocionalment.
Contribuint a aquesta finalitat intervenen un conjunt de neurones motrius, les neurones mirall, que participen especialment en la comunicació i la interacció social. Elaboren una “rèplica” de l’emoció que és viscuda “com si” fos experimentada per qui observa. Aquesta experiència “com si” és el que permet la comprensió de les emocions dels altres, sense que calgui reproduir en el cos de la persona que observa la conducta de la persona observada per poder captar la seva sensació. Així, les accions, les intencions i les emocions es comprenen quan es percep automàticament la conducta no verbal de l’altre. De manera automàtica la persona simula (reprodueix) en si mateixa la conducta que observa, i aquesta simulació esdevé la base per a la comprensió. Aquesta és inconscient i separada de les paraules, tot i que aquest no és l’únic sistema que la persona utilitza per comprendre els altres: entendre el discurs i reflexionar sobre experiències compartides són uns altres dels mètodes que condueixen a la comprensió quan s’està interaccionant. Les neurones mirall, atès que participen en la comprensió de les emocions dels altres, són un requisit per a l’empatia, necessària en les relacions interpersonals, i permeten, en el cas que els valors de la persona així ho promoguin, l’experiència, per exemple, de la compassió o de la pietat.
5. Interacció amb els altres
La interacció comunicativa es du a terme en el marc de trobades entres persones on s’envien missatges i es reben respostes en un procés de retroalimentació, trobades que tenen un inici, un desenvolupament i un final. La interacció es fa cara a cara o a distància i la situació en què es dóna (una trobada casual, una conferència, una conversa, etc.) afecta una seqüència alternant de rols, l’emissor i el receptor, en la qual es considera l’ús del temps adequat de presa de paraula entre els rols per tal que sigui possible l’intercanvi de torns i la cooperació entre els interlocutors propis del diàleg.
Quan s’inicia la interacció amb els altres, la persona emet diferents senyals per informar al receptor de les seves intencions i de la manera en què vol que es desenvolupi la interacció. En primer lloc, en veure o escoltar que un altre s’apropa es produeix una resposta neurofisiològica, la reacció d’alarma o alerta. Amb aquesta reacció es tracta d’esbrinar si és algú conegut o desconegut i, d’acord amb la comunicació no verbal que emet i a la pròpia experiència i perspectiva del món, es considerarà que la persona que s’apropa és bona o dolenta; per la qual cosa es reaccionarà acollint-la o rebutjant-la.
En la predisposició cap a la persona que arriba té un paper important la qualitat del vincle i les relacions establertes amb les figures importants de la infantesa i amb l’experiència que s’ha viscut en les relacions establertes amb els altres al llarg de la vida. Aquest avaluació és inconscient i s’acaba amb l’assignació d’una categoria o un estereotip de la persona que permet assignar a l’interlocutor una identitat i fer hipòtesis sobre les seves intencions; per exemple, la nostra interacció amb una altra persona pot estar mediatitzada per la seva manera de vestir, la seva aparença física, etc. Així, mitjançant el llenguatge no verbal seleccionat orienta l’altra persona sobre el que s’espera d’ella. A partir d’això la persona determina el paper que ocupa en relació amb l’interlocutor que arriba i el tipus de relació que aquest pretén establir. Aquest missatge relatiu a la relació, que és valuós al llarg de tota la trobada, és extremadament important en iniciar la interacció i sobretot en iniciar qualsevol relació.
La persona que interacciona vol aconseguir diversos objectius, coma ara demanar, preguntar, informar, persuadir, consolar, animar, etc. Els aconseguirà, amb més o menys èxit, segons les seves característiques personals, com per exemple la perícia que mostri a l’hora de parlar, el grau d’afectivitat que mostri, la seva honradesa, el seu aspecte físic, la seva riquesa, el seu estatus, etc., i també segons les característiques del missatge que emet, en què s’inclou tant el contingut del que diu com la manera en què ho diu, com per exemple la claredat dels arguments, l’ordre en què els emet, la precisió i la claredat en l’expressió de les idees, els pensaments, els sentiments, etc. La naturalesa de la relació que s’hagi establert o s’hagi d’establir amb una altra o unes altres persones determina la selecció dels missatges que s’han d’enviar, tant pel que fa al contingut com a la forma.
La capacitat de comunicació és insuficient per si sola per desenvolupar-se en la vida; cal, a més a més, un conjunt d’habilitats per a la interacció social, entre les quals destaquen les que permeten la relació interpersonal i les conductes que fan possible la participació en la comunitat. En interacció social, la persona fa, diu, sent, pensa i vol alguna cosa en situacions concretes, dins de contextos socials i culturals també concrets i a partir d’un conjunt d’habilitats apreses que posa en joc més o menys eficaçment. En la competència per a la comunicació i la interacció social que una persona ha aconseguit tenen una importància especial processos interns com les motivacions, les cognicions i les emocions, així com l’actitud cap a un mateix, l’autoestima, les destreses comunicatives i les habilitats socials.
- Les motivacions: la persona té motius concrets per interaccionar amb els altres i fer-ho d’una manera determinada. De vegades aquests motius tenen relació amb l’experiència de l’autonomia i la competència personal; d’altres vegades, amb l’obtenció de l’aprovació, i, d’altres vegades, amb el desig de sentir la pròpia vàlua.
- Les cognicions: abans de començar una interacció, quan es considera de romandre-hi i quan es regula la conducta durant el seu desenvolupament, la persona es planteja si assolirà alguna cosa que li’n pugui resultar valuosa. A més a més de les expectatives pel que fa als resultats, la posada en marxa de la interacció depèn de les expectatives d’èxit que la persona tingui davant la situació, l’autopercepció d’eficàcia. Aquesta expectativa manté una relació estreta amb les experiències viscudes en contextos similars i afecta les expectatives dels resultats. Allò que la persona preveu que passi condiciona allò que farà. D’altres aspectes com el diàleg interior (autoinstruccions), els seus coneixements sobre les regles de relació en el context on és, les seves atribucions, els seus perjudicis i estereotips, etc., també intervenen en la comunicació. Un exemple clar d’això, en el seu sentit negatiu, són les distorsions cognitives, uns hàbits de pensament d’ús continuat en la interpretació de la informació com ara utilitzar termes absoluts (tot, res, mai, sempre, etc.), utilitzar etiquetes, tenir la tendència a veure només un aspecte de la informació, creure que els altres perceben i senten de la mateixa manera que un mateix en situacions idèntiques, etc.
- Les emocions: els sentiments, l’humor o l’estat d’ànim de la persona i les seves reaccions davant de l’èxit o el fracàs per assolir els seus objectius en situacions concretes, les emocions (alegria, tristesa, fàstic, por, ira, culpa, vergonya, orgull, inquietud, indefensió, desesperança, enveja, gelosia, indignació, calidesa, esperança, confiança, etc.) que experimenta davant situacions específiques, on té èxit o on fracassa per assolir els seus objectius, influeixen llargament en les interaccions, en el contingut de la comunicació i en les conductes que la persona tria desplegar. Les emocions afecten l’atenció, la memòria i l’aprenentatge, que, al seu torn, intervenen en la competència per comunicar-se. Influeixen en el pensament millorant o dificultant el raonament i la presa de decisions, intervenen, per exemple, en la definició de les fites que es consideren importants, en la valoració preconscient d’allò que es desitja i allò que no es desitja, preparen per relacionar-se amb els esdeveniments; en aquest sentit informen sobre un mateix –afecten l’autoestima− i els altres, indiquen als altres les intencions i la disponibilitat per actuar, regulen la interacció. La intel·ligència emocional de la persona contribueix a l’èxit en la comunicació intrapersonal, la interpersonal i la interacció, que s’assoleix quan la persona té la capacitat per raonar amb les emocions, és a dir, l’aptitud per a:
- Percebre les seves emocions i les dels altres i expressar-se adequadament.
- Generar en ella mateixa emocions que fan que el seu pensament sigui més efectiu.
- Comprendre les emocions i la manera com es combinen i evolucionen.
- Regular de manera reflexiva l’experiència emocional, sense exagerar-la ni minimitzar-la, i saber utilitzar-la per al creixement personal.
- L’autoestima: es refereix a l’actitud d’aprovació o desaprovació com a ésser humà que la persona fa de si mateixa. És alhora el resultat d’una avaluació, la percepció que la persona té de si mateixa i un sentiment, una vivència. En ambdós casos s’expressa mitjançant diferents conductes. Tant té a veure amb la percepció d’eficàcia –confiança en un mateix− com amb el respecte cap a un mateix, la convicció personal de vàlua incondicional. És el resultat d’un procés avaluador que la persona du a terme en interacció.
- L’habilitat social: la capacitat comunicativa és el capital amb què la persona compta per relacionar-se amb si mateixa i amb els altres. Cada persona té una habilitat particular a l’hora d’utilitzar la comunicació, tant en el seu aspecte verbal com no verbal. Aquesta diferència d’habilitat es relaciona amb la intel·ligència de formació i la classe social.
L’habilitat per a la interacció sempre és apresa, tot i que el punt de partida per a aquest aprenentatge és el propi bagatge biològic, que, en interacció amb els altres, es va modelant. A partir del temperament, la funcionalitat dels sentits, l’oportunitat interaccionar comptant amb models (generalment els pares) i gràcies a la retroalimentació que es rep en la interacció, la persona n’ajusta la conducta i la refina fins a assolir formes útils d’interacció social. L’habilitat que ha aconseguit desenvolupar permet a la persona actuar segons els seus interessos i valors, és a dir, les seves metes i els seus motius, i manifestar-se en l’expressió, amb més o menys habilitat, dels sentiments, les emocions, les actituds, les idees, les opinions, les postures respecte de si mateixa i els altres. En interacció social, a més a més, exerceix els seus drets i els defensa si és el cas, i mostra el respecte que sent cap als altres. Atès que qualsevol interacció suposa que una persona iniciï el contacte i una altra hi respongui, la persona adapta contínuament el seu comportament segons la retroalimentació que rep del seu interlocutor, de la situació i de les seves fites
Treballar i divertir-se -
L’assertivitat: és un altre aspecte de l’habilitat social que pren en consideració la realitat de les relacions de poder reflectides en les diferents interaccions, tot i que es manifesta més clarament en les converses. Es pot ser més o menys cortès, és a dir, que es poden tenir en compte els sentiments dels altres i ser més o menys assertiu, la qual cosa significa expressar-se de manera que es respectin els drets dels altres i també els d’un mateix. En aquest sentit, quan una persona es relaciona amb les altres, pot adoptar patrons de conducta diferents segons les seves habilitats i/o creences i emocions:
- Respectar els altres sense respectar-se un mateix: la persona situa els drets i els interessos dels altres per sobre dels propis, la qual cosa manifesta amb inseguretat quan s’expressa verbalment, parlant amb un to de veu baix, evitant el contacte ocular, mostrant tensió muscular, incomoditat, etc. No sap què fer quan interacciona amb els altres o actua prenent en consideració exclusivament allò que, a parer seu, vol l’altre. Aquesta actitud mena a sentiments negatius i a una valoració negativa del que mereix un mateix. Quan interacciona afavoreix que els altres se sentin superiors o culpables.
- Respectar-se un mateix sense respectar els altres: la persona té un patró de conducta oposat a l’anterior, viu les situacions interpersonals exclusivament com a oportunitats de guanyar o perdre, sent que és molt honest en expressar el que sent o pensa sense que li importi la vivència de l’altre. És el resultat d’un esforç per compensar la falta de confiança en un mateix i el seu sentiment de poca vàlua i vulnerabilitat. Experimenta el rebuig dels altres i sent poca autoestima.
- Respectar-se un mateix i respectar els altres: la persona valora les seves necessitats, els seus desitjos i els seus interessos de la mateixa manera que valora els dels altres, la qual cosa reflecteix en la interacció manifestant-ho mitjançant un llenguatge no verbal eficaç que transmet tranquil·litat i seguretat i mitjançant una expressió verbal conforme a les seves metes. Aquesta manera d’actuar té com a resultat relacions interpersonals d’èxit, la qual cosa es tradueix en un enfortiment de l’autoestima.
Quan la conducta comunicativa és efectiva la persona pot assolir objectius que per a ella són importants: millorar les seves relacions amb els altres. Així, la persona hàbil en la interacció és capaç, entre altres coses, de fer amistats i mantenir-les més fàcilment; li resulta fàcil relacionar-se amb persones desconegudes; pot mantenir converses agradables; és capaç de mostrar els seus desacords i expressar els seus punts de vist a altres persones que tracten d’obstaculitzar aquesta manifestació. Mitjançant la interacció social la persona crea xarxes, interaccions estables amb altres persones unides per vincles més o menys estrets o íntims (relacions ocasionals, amics, parents, parella).
Arran de les interaccions amb els altres la persona desenvolupa el concepte de si mateixa. Les actituds observades en la conducta dels altres cap a la persona li generen: 1) diverses idees sobre qui és, 2) opinions sobre el judici que la persona creu que l’altre fa respecte a ella, i 3) sentiments positius o negatius sobre la manera que els altres la consideren. La imatge de si mateixa que la persona veu reflectida en la conducta dels altres la porta a considerar la imatge que valora desitjable, aleshores anticipa el que els altres esperen d’ella i avalua la seva conducta tractant d’ajustar-la a aquesta expectativa. Com a resultat final de la interiorització dels judicis, de les informacions i de les opinions rebudes es construeix el tipus de persona que es desitja ser. Si les diferències entre les expectatives imaginades sobre el que els altres esperen de la persona i la imatge que la persona té de si mateixa són problemàtiques, el resultat final és la construcció del “jo ideal”. En aquest procés la imatge corporal és un aspecte important.
La persona és en contínua relació amb ella mateixa. A partir de l’autoconeixement, del descobriment de qui és i de quines són les seves experiències i sensacions, és possible comprendre millor els altres. La manera en què actua té a veure amb el que sent i amb el que pensa, és el resultat de la manera en què processa la informació sobre si mateixa i el seu món, del qual formen part altres persones.
Una conducta d’interacció és apropiada o no segons l’edat i l’estatus de la persona i segons la seva relació amb les característiques corresponents de l’interlocutor i amb el medi físic, i molt especialment amb el marc cultural, on es dóna aquesta conducta. Per tant, la comunicació no és una interacció lineal, sinó un succés multidimensional en el qual intervenen processos comunicatius i d’interacció. Quan es contempla la integralitat d’aquests processos és possible apropar-se a entendre la conducta comunicativa.
Aspectes socioculturals
pP@)
L’habilitat que té una persona per comunicar-se eficaçment en un context concret és variable. La mateixa persona pot tenir destreses adequades per a la interacció social en unes situacions i no tenir les habilitats necessàries per a la interacció amb èxit en un context diferent. Els patrons de comunicació que es consideren adequats per utilitzar en les diverses situacions socials que es donen en la seva cultura, com una part important de la socialització, s’aprenen en interacció amb d’altres en el si la família, a l’escola, a la feina, etc. L’habilitat aconseguida es posa de manifest en les diferents situacions concretes mitjançant l’expressió de conductes adequades en cada cas. Aquestes conductes, flexibles i adaptables, que la persona té la possibilitat de controlar tenen a veure, entre d’altres coses, amb l’expressió de les opinions, els sentiments, els desitjos o els drets. Així mateix, implica el respecte d’aquestes conductes en els altres de manera que es compleixin les normes socials i legals bàsiques del context sociocultural i es portin a terme sense utilitzar mètodes de coacció o violència.
1. Significats dels elements de la intercacció, 2. Estatus i rol social, 3. Expressió emocional, 4. Individualisme-col·lectivisme, 5. Metasenyals, 6. Noves tecnologies.
1. Significats dels elements de la interacció
De la interacció de les persones, és a dir, dels seus missatges i les seves respostes, en què intervenen el tacte, l’espai, les postures, la mirada o el to, es creen els significats de les diferents conductes. A cada cultura aquests significats estan carregats de valors sobre el que és positiu o negatiu, sobre el bé o el mal, sobre el que és adequat o inadequat o el que és oportú o inoportú. I aquests valors i significats són compartits per un grup, una comunitat o una ètnia i conformen la identitat grupal. Per tal d’integrar-se dins del grup cal conèixer aquests significats i comportar-se tot adaptant-se als seus valors; en cas contrari, es corre el risc de no ser integrat pel grup.
- Totes les cultures posseeixen moviments que tenen un significat fix; per exemple, tots els éssers humans se saluden entre si, no obstant això, hi ha diferents maneres de saludar-se segons els valors culturals. Les postures, que són potser les manifestacions de llenguatge no verbal més observables i més fàcils d’interpretar, tenen un valor dins del context cultural i situacional en el qual es produeixen. Socialment hi ha postures que es consideren apropiades i d’altres que es rebutgen. Es pot caure en actituds problemàtiques quan, en situacions formals, s’utilitzen inadequadament gestos amb els braços, les mans i els dits per expressar-se. Diverses posicions del cos, dels braços o de les cames en asseure’s, en aturar-se o en menjar poden ser inadequades si no es tenen en compte les pautes imposades en contextos formals. Els valors culturals poden establir diferents patrons de moviment i fer diferències entre les postures i els moviments de les dones i dels homes, els quals estan imposats més culturalment que biològicament. Els gestos i les posicions es valoren de manera diferent en situacions en què hi hagi més o menys confiança o que es produeixin en l’espai públic o privat.
- Les olors són una altra via de comunicació en què intervenen els valors culturals. En la societat occidental es minimitza l’olor corporal perfumant el cos, mentre que hi ha societats que donen més importància a la comunicació olfactiva i valoren i no amaguen les olors naturals.
- El contacte té indubtablement un valor comunicatiu que també és determinat culturalment. La cultura llatina es caracteritza per una proximitat física més gran, un contacte i una gestualitat més grans en comparació amb les cultures saxones. Entre els llatins és freqüent observar manifestacions com les encaixades de mans, picar de mans i els petons, i, pel que fa a l’espai, és més petit que en altres cultures.
- Mirar de manera sostinguda pot ser un signe d’insolència en uns contextos i, en d’altres, de sinceritat. El somriure, que en la nostra cultura s’associa a l’alegria, en cultures asiàtiques s’utilitza en situacions o estats d’enuig, de vergonya o en estats desagradables.
- El silenci sol ser incòmode en algunes cultures, mentre que en d’altres pot ser una manifestació de respecte.
El coneixement de la cultura, els codis, les regles, els significats i els valors és necessari per integrar-se i interaccionar dins un grup. Es poden captar diferents comportaments, sentir paraules determinades, etc., però, si no se’n capta el significat i no se’n comprèn el valor cultural subjacent en aquests comportaments o paraules, no es pot establir interacció i comunicació. Malgrat que cal conèixer els codis, les regles, els significats i els valors d’una cultura per tal de sentir-se integrat dins aquella comunitat, les necessitats més bàsiques es poden comprendre mitjançant gestos que són universalment entesos, per exemple, el moviment d’inclinar el cap enrere i apropar el dit polze a la boca és una imatge universal que informa del desig de beure.
La interacció no es produeix en el buit, sinó dins un context sociocultural, i ocupa una posició concreta en l’estructura social, un estatus determinat. Aquesta posició informa les altres persones sobre les accions, els drets i les obligacions que es poden esperar d’algú amb un rol o un paper social semblant. És a dir, hi ha una sèrie d’expectatives i significats socials que defineixen el que se n’espera i que exigeix patrons de comunicació específics.
Tot i que estatus i rol condicionen, en la mesura que la regulen, l’expressió de les idees, els pensaments, les emocions, les necessitats, etc., no són l’única referència per a la interacció, sinó que també intervenen en la selecció d’habilitats, la percepció social i les regles de relació:
- La selecció d’habilitats: en relacionar-se amb altres la persona es comporta, actua o parla d’acord amb les diferents habilitats que posseeix i a la conducta comunicativa de les persones amb qui interacciona. És a dir, selecciona entre el seu bagatge d’habilitats les que, segons el seu parer, són més adequades per tal de tenir èxit en els context ateses les condicions existents.
- La percepció social: la forma en què la persona percep que els altres responen a la seva presència o conducta. Aquesta reacció està mesurada pels seus esquemes cognitius i la seva sensibilitat a la informació interpersonal, per com n’estigui d’atenta a la conducta comunicativa dels altres.
- Les regles de relació: els patrons de comunicació específics exigits per contextos culturals concrets també varien segons l’edat, el gènere i la formació. En aquests contextos es defineix la situació social, definició que orienta les conductes comunicatives desitjables. Per exemple, una cita romàntica requereix formes de comunicació molt diferents a les trobades que es produeixen en un funeral.
En aquest sentit sembla que les dones tendeixen a enviar missatges de forma indirecta i els homes, per agrair alguna cosa, disculpar-se, etc., ho fan amb un llenguatge més directe. Pel que fa al contacte físic, els homes l’inicien més freqüentment que no pas les dones, i la proximitat física tendeix a ser menor entre les dones que entre els homes. Generalment, la persona que en la interacció té un estatus més gran o té una posició de domini sobre l’altre sol iniciar el contacte físic; així és més probable que iniciï el contacte el cap amb l’empleat, el vell amb el jove o el metge amb el pacient que a l’inrevés.
3. Expressió emocional
Tot i que hi ha sis expressions facials (alegria, tristesa, fàstic, enuig, temor i interès) que s’expressen de manera similar en totes les cultures, a cada cultura l’expressió emocional es modula de manera diferent. Les cultures femenines es caracteritzen per una vivència mental de les emocions més gran i per una expressivitat major, especialment les emocions d’alegria, felicitat, etc., i s’hi valora i es veu com una obligació proporcionar contacte i suport afectiu i el fet d’estar pendent dels altres. En les cultures anomenades masculines s’emfatitzen les diferències de gènere: només les dones han d’oferir suport emocional i poden expressar les seves emocions, i, en canvi, els homes han de controlar la seva expressivitat, amb l’excepció de l’enuig i la supèrbia.
4. Individualisme-col·lectivisme
El col·lectivisme es caracteritza per les relacions d’interdependència, cooperació i suport mutu entre els seus membres. S’hi valora l’obediència, la reciprocitat, el respecte, la no confrontació i el sentiment del deure, la qual cosa contribueix a garantir les xarxes afectives i d’ajut en la família. En les cultures col·lectivistes és molt important invertir temps a escoltar l’altre, a conèixer les experiències dels altres i preocupar-se’n. El fet de “quedar bé” amb els altres del grup té un valor important i davant d’una falta apareix abans el sentiment de vergonya que el de culpa.
En l’individualisme s’admeten les discussions i la confrontació directa i s’emfatitza la independència, l’autonomia, la distinció i l’autosuficiència. En la interacció amb els altres les relacions personals tenen menys importància i, en canvi, es dóna més importància a la transmissió de la informació explícita i directa. La persona sent que les possibilitats que té d’aconseguir les seves metes depenen més de les destreses que té que de la participació dels altres. Tot i que s’hi estableixen moltes relacions, és especialment exigent en les relacions d’amistat profunda i duradora. L’experiència de culpabilitat és més freqüent que la de vergonya.
Aquestes diferències de valors també es reflecteixen en la identitat personal i es posen en joc especialment en situacions de conflicte. És bàsic conèixer els diferents valors per poder establir interaccions apropiades per ser acceptat i romandre dins del grup.
5. Metasenyals
Universalment, i cada cop més, l’ésser humà crea senyals comunicacionals per representar una realitat que comparteixen gairebé totes les persones. Aquests metasenyals es representen mitjançant símbols o icones que representen un ús o una idea el missatge del qual el comprèn una majoria de la població. El símbol , generalment, representa una idea o un concepte susceptible de ser captat mitjançant la vista. Com a exemples de metasenyals hi ha els senyals de trànsit i logotips determinats.
6. Noves tecnologies
L’aspecte cultural s’ha ampliat cap a noves maneres d’interaccionar, compartir i comunicar-se mitjançant les cultures audiovisuals i musicals. Les noves tecnologies són grans autopistes de comunicació en les quals es pot accedir a la informació ràpidament, compartir-la amb les persones situades en la distància i expressar la creativitat i els coneixements en espais democràtics que eren inaccessibles en altres temps.
Mitjançant Internet, la televisió, el cinema i la música s’expandeixen i expansionen maneres de pensar i de sentir que traspassen les formes de comunicació més locals, regionals o nacionals. Aquestes tecnologies dilueixen les fronteres i permeten compartir altres ideologies i altres maneres de pensar i de sentir, és a dir, afavoreixen l’obertura cultural.
Amb aquestes tecnologies emergeixen comunitats o grups nous amb una determinada manera de sentir, comprendre, compartir formes de vida i actuar en el món.
Condicions ambientals
pP@)
1. Ordenació urbana - urbanisme, 2. Soroll ambiental.
1. Ordenació urbana - urbanisme
La polis, denominació que es dóna a la ciutat estat de l’antiga Grècia, es va crear quan l’home va esdevenir sedentari i va passar a organitzar les seves relacions socials, econòmiques i polítiques. S’hi va establir l’espai privat i l’espai públic, en els quals hi havia diferents nivells de comunicació. A la ciutat, el centre era la vida de relació, era l’espai públic on les persones es relacionaven amb diverses finalitats. Al voltant del centre es van crear els barris, que es caracteritzaven per la proximitat dels habitatges i les relacions properes de veïnatge, la qual cosa induïa a crear relacions d’interdependència entre els veïns. Actualment, els nous models individualistes incideixen en el nou urbanisme. El 90 % de la població no viu en el centre i això es tradueix en la creació de barris dormitori on la relació entre els veïns és inexistent, la qual cosa provoca la pèrdua de relacions quotidianes.
2. Soroll ambiental
El soroll domina els carrers, els habitatges, els espais de feina i de diversió. La presència d’un soroll de fons és una interferència que dificulta la comprensió o fa inaudible la veu de l’interlocutor. Aquest soroll fa que no es pugui entendre un nombre determinat de síl·labes i la falta d’intel·ligibilitat comporta, al seu torn, que la persona hagi d’aixecar la veu amb l’esforç que això suposa, i és aleshores quan es poden crear malentesos. A més a més, el soroll afavoreix que es creïn estats emocionals no plaents, la qual cosa afavoreix un clima de tensions en què sorgeixen conflictes entre els interlocutors. Les interferències o els sorolls en la comunicació dificulten una satisfacció adequada de les necessitats, especialment les afectives; provoquen enuig i malestar en els individus.
Consells de la infermera
Respirar
P@)
Respirar bé per comunicar-se millor
Per aconseguir una bona dicció, cal respirar bé i utilitzar els diferents matisos que dóna l’entonació, com ara les pauses. En néixer, els reflexos desencadenen la respiració, no obstant això cal aprendre a parlar. Per poder parlar cal inspirar l’aire més ràpidament del que s’expulsa. El control de la respiració no només ajuda a atenuar o suprimir el nerviosisme, sinó que, a més a més, permet disciplinar la veu, de manera que es pugui variar com es vulgui la intensitat, l’expressió i l’entonació i, al mateix temps, regular els ritmes i les pauses, la qual cosa ajuda l’emissor a presentar la informació de manera més clara.
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:
Respirar
Menjar i beure
P@)
Menjar i beure com a forma de comunicació
En totes i cadascuna de les societats humanes els aliments es presenten com una forma d’expressió, de creació i de relació entre les persones. El menjar i la beguda, sobretot les begudes alcohòliques, són un mediador en les relacions. Quan s’ofereix compartir taula, menjar i beguda es pot expressar afecte, atenció, acceptació i reconeixement cap a una altra persona. En la nostra societat qualsevol celebració s’associa a menjar i beure. Com a resposta a una celebració, la beguda i el menjar han de ser abundants i fins i tot excessius. No obstant això, cada cop hi ha més persones que mengen soles i el fet de menjar en companyia es reserva gairebé exclusivament per a les celebracions. Menjar en companyia prevé l’aïllament i la sensació de solitud. Si aquests moments són importants en tots els grups d’edat, cal tenir-ne cura especialment en els nens, els adolescents i la gent gran.
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:
Moure's i mantenir una postura corporal correcta
P@)
Comunicar-se mitjançant el moviment corporal
L’expressió corporal és la forma més antiga de comunicació entre els éssers humans, anterior al llenguatge escrit i parlat. És el mitjà per expressar sensacions, sentiments i emocions. Davant d’emocions de por o de ràbia, el to muscular augmenta i la postura esdevé rígida; la persona es pot moure, parpellejar o gargamellejar.
Els canvis emocionals també es reflecteixen sobretot en el to dels músculs facials, tot i així hi ha una gran variabilitat entre les persones. És difícil detectar patrons establerts de contraccions de músculs facials en relació amb el tipus d’emocions, atès que algunes persones han après a controlar l’expressió corporal per no revelar les seves sensacions i emocions. Cada persona té el seu propi estil de llenguatge corporal, i quan aquest canvia això pot indicar que li passa alguna cosa. Les persones obertes a comprendre els altres i a estar en sintonia amb ells solen mostrar-se molt alerta i sensibles a captar el llenguatge no verbal i a donar ràpidament un significat als canvis que es produeixen en la interacció.
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:
Reposar i dormir
P@)
Descansar bé per interaccionar millor
No s’ha de subestimar la repercussió de la qualitat del son en les accions comunicatives i de relació amb els altres. La falta de son o una mala qualitat del son repercuteixen en l’estat anímic i emocional i condicionen el llenguatge no verbal i la pròpia actitud en la relació amb els altres. Una bona qualitat del son ajuda a tenir un bon estat d’ànim i un bon humor, factors importants per tenir relacions positives amb els altres.
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:
Eliminar
P@)
Les interaccions socials poden inhibir el reflex de micció i defecació i posposar l’eliminació urinària i fecal per a altres moments, precisament perquè l’activitat d’eliminar es considera part de la conducta íntima. Aquest retard afavoreix la permanència de les femtes durant més temps a l’intestí, cosa que contribueix a la formació de femtes més seques i a una dificultat més gran per expulsar-les.
Per facilitar la defecació de les persones sense hàbit intestinal regular, és aconsellable que hi dediquin temps i en respectin el moment més favorable; poden fer coincidir la defecació després d’un àpat per tal d’aprofitar el reflex gastrocòlic.
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:
Evitar perills i prevenir riscs
P@)
Expressar les emocions ajuda a controlar les situacions difícils.
Davant de situacions en què sorgeixen emocions com la por, la tristesa, la culpa, la ràbia o l’angoixa, comptar amb persones significatives ajuda a superar les situacions difícils. El fet de sentir-se comprès, sense ser jutjat, permet manifestar les emocions, expressar els pensaments i reubicar plans, i permet rebre ajuda física i suport emocional. Percebre una bona xarxa de suport de familiars o d’amics ajuda a no caure en l’aïllament i el pensament negatiu i a saber utilitzar estratègies d’afrontament que reforcen el benestar psicològic.
Dimensió psicológica: les emocions
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:
Treballar i divertir-se
pP@)
Fer activitats de grup i actives enfront d’activitats individuals i passives
Generalment, les activitats laborals i d’oci comporten que hi hagi interacció amb d’altres persones. Les activitats que impliquen que hi hagi participació activa permeten interaccionar amb més persones o objectes que les de participació passiva. En principi, les activitats de participació activa ajuden a un desenvolupament més gran del llenguatge i la interacció i eviten l’aïllament. Per contra, les activitats individuals fomenten l’aïllament i repercuteixen directament en la persona empitjorant el benestar psicològic i la percepció de salut mental.
Fomentar la distracció
La distracció, entesa com al conjunt d’activitats que permet la comunicació interpersonal o intrapersonal amb un resultat plaent, és diferent d’un altre tipus d’interacció que pot ser que no sigui desagradable però que, en canvi, no produeix a la persona ni evasió ni desconnexió de les obligacions i les responsabilitats. La distracció ajuda a mantenir l’equilibri emocional, disminueix les reaccions d’enuig i el malestar i alleuja la depressió.
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:
Tòpics i conductes errònies
pP@)
L’aferrament no és dependència.
La conducta d’aferrament és una manera de cercar la proximitat i el contacte interpersonal íntim. Aquesta conducta és diferent a la interacció de dependència. Mentre que la conducta d’aferrament dóna confiança i suport en les situacions de dificultat, la conducta de dependència limita el desenvolupament, atès que la persona no progressa en la seva autonomia tot i tenir-ne les capacitats necessàries. La primera figura relacionada amb la conducta d’aferrament és la mare; aquesta conducta té una sèrie d’atributs que produeixen seguretat i assossegament en la persona. Progressivament, en el seu desenvolupament la persona incorpora un grup limitat de persones, organitzades d’acord amb una jerarquia de preferències, amb les quals ha creat vincles d’aferrament.
Comunicar-se no és només parlar.
Quan la persona s’expressa ho sol fer amb diverses oracions que es relacionen amb el mateix tema, utilitzant un llenguatge no verbal concret, dins una situació determinada. Aquestes claus aporten a qui escolta elements per comprendre allò que diu, és a dir, el seu discurs. Quan mantenen una conversa les persones adultes segueixen una sèrie de normes per garantir que es fan entendre en la direcció que volen. Grice (1975) va formular quatre màximes per aconseguir-ho:
- Dir el que es creu que és veritat i dir només allò que es pugui fonamentar amb proves.
- Dir tot el que s’hagi de dir per transmetre allò que es vol, ni menys ni més del que és necessari; tot i que en la vida diària, freqüentment, el tema de conversa es completa amb continguts personals.
- Dir exclusivament allò que és pertinent de dir.
- Dir el que s’ha de dir de manera clara, organitzada i breu.
Fer preguntes no sempre implica interaccionar bé.
Per comprendre el que les altres persones ens comuniquen verbalment i no verbalment, és important entendre el sentit de les seves paraules i la correspondència que tenen amb els gestos, la qual cosa s’aconsegueix mostrant interès mitjançant la formulació de preguntes obertes i no tendencioses. Es consideren tendencioses les preguntes que comporten judicis o són afirmacions dissimulades en forma de preguntes, que més que cercar informació confronten. Aquestes preguntes solen començar amb afirmacions del tipus “no deu ser que...”, “no creus que”, “no podrien...”. Una altra manera de mostrar interès o atenció es traslladar el que s’ha escoltat del que ha dit amb unes altres paraules (reformular), d’aquesta manera se li fa saber que s’ha captat el nucli del missatge (el sentit del que s’ha dit), i al mateix temps s’assegura una bona entesa i s’eviten malentesos. Mostrar atenció i interès afavoreix que la persona segueixi compartint informació.
No és adequat donar consells que no es demanen.
De vegades, quan la persona tracta de compartir les seves experiències rep de l’interlocutor el seu punt de vista sobre el que havia d’haver fet o el que necessita, com una manera de mostrar-li interès pel seu problema. Quan la persona simplement necessita ser escoltada, el fet de rebre consells pot produir-li sentiments de rebuig. Un efecte similar té negar la validesa dels sentiments quan aquests són dolorosos per tal d’evitar-li a la persona el patiment. El fet de negar el punt de vista de qui descriu les seves vivències impedeix a la persona experimentar la satisfacció de ser escoltada i reconeguda, la qual cosa la pot portar a tancar-se i a tenir sentiments de falta de vàlua, impotència, desesperació i solitud.
S’han de compartir finalitats per tal de relacionar-se.
Les raons que mouen a relacionar-se amb un altre són diverses i no sempre són conscients. Les persones es poden unir, cooperar, amb la finalitat d’aconseguir alguna cosa important per a tothom, com ara en les interaccions relacionades amb la feina o amb la satisfacció de les necessitats bàsiques. En aquest cas allò comú és conèixer la meta. No obstant això, les persones interaccionen per aconseguir objectius d’una altra naturalesa, com per exemple satisfer el desig de poder, obtenir seguretat o sentir-se part d’un grup. En aquests casos és possible que la persona no sigui conscient de les raons de la seva interacció.
En qualsevol cas, les conductes poden orientar sobre els motius que porten a la relació amb els altres. Per exemple, si en un grup de feina la persona centra una bona part dels seus esforços a propiciar relacions càlides i amistoses, es pot deduir que entre les seves metes, a més a més de dur a terme la seva tasca amb eficàcia, hi ha la de l’acceptació per part dels seus companys.
Per comunicar-se eficaçment no n’hi ha prou amb un missatge clar.
És important adaptar-se a l’interlocutor per comunicar-se amb eficàcia. Cada persona té una manera particular de percebre el món, una mena de personalitat perceptiva segons els seus sentits. Algunes persones són visuals, és a dir, que es refereixen al món i el perceben millor mitjançant les imatges; altres persones són més auditives i prefereixen les paraules; altres són més sensitives i el capten millor referint-se a sensacions tàctils, gustatives o olfactives. Si una persona s’adreça a una altra utilitzant la seva manera de percepció preferent, té més possibilitats que la comprenguin.
Guardant valoració... 
Comentaris
Enllaços d'interès
Fonts d'interès general
- El concepte de Necessitat Humana Bàsica com a aproximació a la definició de la cura
- Audiovisual: Per l'autonomia i la independència de les persones
Fonts la informació a internet
- APEAS (2022a) «La prévention des jeux dangereux». Disponible en línia: https://jeudufoulard.com/la-prevention-des-jeux-dangereux/
- Civil i López, Marta i Bernat (eds) (2021). Informe de la Comunicació a Catalunya 2019-2020. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, Institut de la Comunicació. Disponible en línia https://www.comunicacio.urv.cat/media/upload/domain_388/arxius/Informe%20de%20la%20comunicaci%C3%B3%20a%20Catalunya%202019-2020%20(web).pdf
- Codina, L. Nunca publiques aquí: qué son las revistas depredadoras y cómo identificarlas. [Consultado 1 diciembre 2023]. Disponible en https://www.lluiscodina.com/revistas-depredadoras/
- Departament for Education UK (2021a) Guidance Harmful online challenges and online hoaxes. Disponible en línia: https://www.gov.uk/government/publications/harmful-online-challenges-and-online-hoaxes/harmful-online-challenges-and-online-hoaxes)
- Donovan, Joan (2020) «The life cycle of media manipulation» in The Verification Handbook, núm.3 Disponible en línia:https://datajournalism.com/read/handbook/verification-3/investigating-disinformation-and-media-manipulation/the-lifecycle-of-media-manipulation
- Elgersma, Christine (2019) «13 Online Challenges Your Kid Already Knows About» a Common Sense Media. Disponible en línia: http://www.commonsensemedia.org/articles/viral-youtube-challenges-internet-stunts-popular-with-kids
- Gelado-Marcos, R., Moreno-Felices, P., Puebla-Martinez, B. Disinformation as a Widespread Problem and Vulnerability Factors Toward it: Evidence From a Quasi-Experimental Survey in Spain. International Journal of Communication. [Consultat 1 desembre 2023]. Disponible en: https://ijoc.org/index.php/ijoc/article/view/18674/3837
- Herrera, Ivan (2022) «Desinformación en salut: quan hem de sospitar?» .Disponible en línia: https://learntocheck.org/ca/item/desinformacio-en-salut-quan-sospitar/
- Hilton, Zoe (2021b) Análisis de respuestas educativas de prevención eficaces ante los retos peligrosos en línea. Praesidio Safeguarding/ Tik-tok. Disponible en línia: https://bit.ly/3BupChR
- Hilton, Z., Brion-Meisels, G., Graham, R., Praesidio Safeguarding. Análisis de respuestas educativas de prevención eficaces ante los retos peligrosos en línea. [Consultado 1 diciembre 2023]. Disponible en: https://praesidiosafeguarding.co.uk/safe-guarding/uploads/2021/11/Exploring-effective-prevention-education-responses-to-dangerous-online-challenges-Spanish-compressed.pdf?x70166
- Institut d’Estadística de Catalunya, IDESCAT. Informació falsa o dubtosa vista a Internet. [Consultado 1 diciembre 2023]. Disponible en https://www.idescat.cat/pub/?id=ticll21&n=3.6.3
- Lakoff, George (2018). “The truth sandwich”. Disponible en línia https://twitter.com/GeorgeLakoff/status/1068891959882846208
- Learn to Check (2022). “Cambio climático: desinformación por interés”. Disponible en línia: https://learntocheck.org/item/cambio-climatico-desinformacion-por-interes/
- Learn to Check (2021). “Learn to Check Talks with Claire Wardle”. Disponible en línia: https://learntocheck.org/ca/item/learn-to-check-talks-amb-claire-wardle/
- Les claus per verificar informació. de Learn to Check. Disponible en https://learntocheck.org/ca/item/les-claus-per-verificar-informacio/
- López-Borrull, A. 'Fake science': el tsunami de la desinformació arriba a la ciència. Revistes del Estudis de Ciència de la Informació i de la Comunicació. [Consultado 1 diciembre 2023]. Disponible en https://comein.uoc.edu/divulgacio/comein/ca/numero86/articles/Fake-science-tsunami-desinformacio-ciencia.html
- Nogrady, Bianca (2021). “I hope you die”: how the COVID pandemic unleashed attacks on scientists”, a Nature. Disponible en línia: https://www.nature.com/articles/d41586-021-02741-x
- Ortega-Barón, Jessica et al. (2022b) «Viral internet challenges scale in preadolescents: An exploratory study» a Current Psychology. Disponible en línia: https://doi.org/10.1007/s12144-021-02692-6
- Sampedro, Víctor (2000). Opinión pública y democracia deliberativa. Medios, sondeos y urnas. Madrid: Ediciones Istmo. ISBN: 978 84 70903823
- Universitat de Barcelona (2022) Exposició virtual «Fake news, fake science». Disponible en línia: https://crai.ub.edu/ca/node/14321
- UK Government and WHO (2021). Tackling Covid-19 misinformation. A social media toolkit for health practitioners. Disponible en línia: file:///sysroot/home/nereida/Baixades/VACCINE-MISINFORMATION-TOOLKIT_desktop1.pdf
- WHO (2021) “WHO global conference on communicationg science during health emergencies sparks enormous public interest”. Disponible en línia: https://www.who.int/news/item/06-07-2021-who-global-conference-on-communicating-science-during-health-emergencies-sparks-enormous-public-interest
Bibliografia
Bibliografia consultada
- Argyle, M Psicología del comportamiento interpersonal.
Madrid: Alianza Universidad ;1994. - Baumeister RF, Campbell JD, Krueger JI y Vphs KD. Does high self-esteeem cause better perfomance, interpersonal success, happines, or healyhier lifestyles?
Psychologial Science in The Public Interest; 2003; 4 (1):1-39 - Cuesta U. Psicología social de la comunicación.
Madrid: Cátedra; 2000. - Knapp ML. La comunicación no verbal. El cuerpo y el entorno.
3ª edición. Barcelona: Paidós Comunicación;1988 - Marina JA. La selva del lenguaje. Introducción a un diccionario de los sentimientos.
Barcelona: Anagrama;1998 - Marroquín M y Villa A. La comunicación interpersonal. Medición y estrategias para su desarrollo.
3ª edición. Bilbao: Mensajero;1995. - Mucchielli A. Psicología de la comunicación.
Barcelona: Paidós;1995. - Pastor Ruiz Y, Psicología social de la comunicación. Aspectos básicos y aplicados.
Madrid: Pirámide; 2006. - Raga Gimeno F. Comunicación y cultura. Propuestas para el análisis transcultural de las interacciones comunicativas cara a cara.
Madrid: Interamericana;2005. - Watzlawich P. ¿Es real la realidad?. Confusión, desinformación, comunicación.
Barcelona: Herder;1989.
Bibliografia (la informació a Internet)
- Codina, L. Nunca publiques aquí: qué son las revistas depredadoras y cómo identificarlas. [Consultat 1 desembre 2023]. Disponible a https://www.lluiscodina.com/revistas-depredadoras/
- Gelado-Marcos, R., Moreno-Felices, P., Puebla-Martinez, B. Disinformation as a Widespread Problem and Vulnerability Factors Toward it: Evidence From a Quasi-Experimental Survey in Spain. International Journal of Communication. [Consultat 1 desembre 2023]. Disponible a https://ijoc.org/index.php/ijoc/article/view/18674/3837
- Hilton, Z., Brion-Meisels, G., Graham, R., Praesidio Safeguarding. Análisis de respuestas educativas de prevención eficaces ante los retos peligrosos en línia. [Consultat 1 desembre 2023]. Disponible a https://praesidiosafeguarding.co.uk/safe-guarding/uploads/2021/11/Exploring-effective-prevention-education-responses-to-dangerous-online-challenges-Spanish-compressed.pdf?x70166
- Institut d’Estadística de Catalunya, IDESCAT. Informació falsa o dubtosa vista a Internet. [Consultat 1 desembre 2023]. Disponible a https://www.idescat.cat/pub/?id=ticll21&n=3.6.3
- Les claus per verificar informació. de Learn to Check. Disponible a https://learntocheck.org/ca/item/les-claus-per-verificar-informacio/
- López-Borrull, A. 'Fake science': el tsunami de la desinformació arriba a la ciència. Revistes del Estudis de Ciència de la Informació i de la Comunicació. [Consultat 1 desembre 2023]. Disponible a https://comein.uoc.edu/divulgacio/comein/ca/numero86/articles/Fake-science-tsunami-desinformacio-ciencia.html
Mª Teresa Luis Rodrigo
Infermera. Professora Emèrita de l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona. S’ha interessat des de fa anys en el desenvolupament i la utilització de les terminologies infermeres (de diagnòstics, d’intervencions i de resultats) des d’una concepció disciplinària de les cures. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles en diverses revistes científiques.
Fins desembre de 2016 va formar part de la direcció científica i disciplinària de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en l'elaboració dels conceptes nuclears que guien el contingut de la web, va assessorar pel que fa a la seva construcció i en la selecció dels temes a abordar, d'igual manera, va col·laborar, sempre des de la perspectiva científica i disciplinària, en la revisió dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo a la web.
Gisel Fontanet Cornudella
Màster en educació per a la salut (UDL). Postgrau en Infermeria psicosocial i salut mental (UB).
Actualment és gestora de desenvolupament de persones de la Unitat de Gestió del Coneixement de la Fundació Sanitària Mollet. Membre del Consell Assessor Fundació TICSALUT 2014-2017, del grup @MWC_nursing, entre d'altres.
Fins l'abril de 2015 va ser adjunta a la Direcció de Programes del COIB, tenint a càrrec la direcció i coordinació del projecte Infermera virtual. Fins desembre de 2016 va gestionar la direcció de l'elaboració i el manteniment dels continguts pel que fa al seu vessant estructural i pedagògic. Considera que les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) i Internet, i en general, la xarxa 2.0 són un canal de comunicació i interacció amb i per als ciutadans, amb un gran potencial per a la promoció de l'autonomia i independència de les persones en el control i millora de la seva salut, com a complement de l'atenció presencial i continuïtat de les cures, en tant que és un mitjà a través del qual la persona poc a poc expressa les seves necessitats, desitjos o inquietuds. Aquesta informació és cabdal per conèixer el subjecte de l’educació i en el tenir cura.
Des de 1998, la seva activitat professional es desenvolupa en el marc de la promoció i l'educació per a la salut. Va ser coordinadora i infermera assistencial durant 6 anys de la una Unitat Crohn-colitis de l'Hospital Vall d'Hebron, una unitat d’educació per a la salut en l’atenció a persones afectades d’un problema de salut crònic, on va intercalar de forma pionera l’atenció presencial i virtual. Ha anat centrant la seva línia de treball en el desenvolupament de projectes en el camp de la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC), en l’àmbit de la salut.
És autora de diverses publicacions, tant en el registre escrit com en l’audiovisual, i de documents d’opinió referents a la promoció i educació per a la salut. Ha col·laborat i ha participat en diverses jornades, espais de debat i estudis de recerca, entre altres, relacionats amb l’aplicació de les TIC en l’àmbit de la salut. Ha iniciat línies de treball en el marc de la promoció i educació per a la salut a l’escola, com a context d’exercici de la infermera. Va ser membre fundador del grup Innovació i Tecnologia del COIB @itcoib.
Marc Fortes Bordas
Màster en Educació per a la salut (UDL).
Des de maig de 2015 està a càrrec de la Direcció del projecte Infermera virtual del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB). Actualment és membre del grup MWCB-nursing. Dinamitzador de les xarxes socials, on dóna una visió infermera en els mitjans de comunicació social que potencia l’autonomia de les persones i la promoció de la salut. Va ser membre fundador del grup Innovació i Tecnologia del COIB.
Des de 2008, la seva activitat professional es desenvolupa en el marc de l'atenció primaria. Va ser infermer assistencial durant 4 anys de la Unitat d'Atenció a domicili del CAP Les Corts de Barcelona on va intercalar de forma pionera l'atenció presencial i l'ús de les xarxes socials on va ser responsable d'estratègia 2.0. Actualment desenvolupa actuacions infermera en el camp de la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC).
És autor de diverses publicacions, col·labora i participa en jornades, espais de debat i estudis d'investigació. També en docència de post-grau per a professionals de la salut.
Montserrat Sebastià Aymerich
Màster en Educació per a la Salut (UdL), Màster en Recerca Clínica (UB) i Màster en el Pacient Crític i Emergències (UB). Ha dedicat la major part de la seva vida professional en l'àmbit de les Cures Intensives.
Des del 2012 exerceix a l’Hospital Clínic com a Infermera en la Unitat de Cures Intensives Quirúrgica.
Des del 2014 s'inicia en el camp de la docència. Participa en l'edició del llibre 'Educación para la salud. Elabora un programa en 8 etapas'.
Des d'Octubre de 2016 desenvolupa el càrrec de Responsable de Projectes EpS (Educació per a la Salut) dins el projecte Infermera Virtual del COIB.
Roser Castells Baró
Llicenciada en filologia catalana (UB), màster en escriptura per a la televisió i el cinema (UAB), i postgraduada en reportatge de televisió (UPF). Ha treballat com a lingüista especialitzada en llenguatges tècnics i científics al Centre de Terminologia Termcat, i com a assessora lingüística i traductora a la "Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya", entre altres entitats. Actualment, compagina l'activitat com a lingüista amb la de guionista. Ha col·laborat en la realització de diversos vídeos didàctics per al COIB.
Nereida Carrillo
Professora de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i directora de l’associació d’educació mediàtica Learn to Check
Doctora cum laude en Periodisme i Comunicació, professora de Periodisme a la UAB i impulsora de l’associació d’educació mediàtica Learn to Check, que ha format més de 9.000 persones en verificació digital. És autora del llibre “Fake Over” (editorial Flamboyant). Com a periodista, ha treballat a SER Catalunya, 3cat i el diari Ara.
Consuelo López Fernández
Diplomada universitària en infermeria. Màster en ciències de la infermeria, especialitat clínica. Llicenciada en psicologia. Infermera assistencial durant 14 anys. Actualment, és professora col·laboradora en el Departament d’Infermeria i Fisioteràpia (Universitat de Cadis).
Begoña Ruiz de Alegría Fernández de Retana
Professora de l'Escola d'Infermeria Vitòria-Gasteiz. Diplomada en infermeria, llicenciada en antropologia (UPV), Diplomada en estudis avançats en psicologia social (UPV). Infermera de nefrologia-hemodiàlisi i diàlisi peritoneal ambulatòria. Experiència docent vinculada a les matèries de fonaments d'infermeria i infermeria medicoquirúrgica.
