Consulta els tutorials
Informació pràctica
S'utilitzen per a
pP@)
Quan una persona desenvolupa diabetis és perquè el pàncrees (glàndula localitzada darrere de l'estómac i per davant de la columna) produeix sucs que ajuden a descompondre els aliments i hormones que ajuden a controlar els nivells de sucre a la sang) no segrega insulina (diabetis tipus 1), perquè la segrega de manera insuficient o perquè la insulina no és prou eficaç per controlar els nivells de glucosa a la sang (diabetis tipus 2).
Consells de salut: Diabetis
Actualment, els antidiabètics es classifiquen en set grups: sulfonilurees, meglitinides, biguanides, tiazolidinediones, inhibidors de l’α-glucosidasa, inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4 (DPP-4) i anàlegs del GLP—1.
Els antidiabètics actuen fonamentalment sobre les cèl·lules del pàncrees, del fetge, dels músculs i del teixit gras, ja que aquestes són també les cèl·lules en les quals actua la insulina de manera més important.
El pàncrees és l’òrgan responsable de fabricar i alliberar insulina. En la diabetis tipus 1 aquesta funció s’ha perdut gairebé del tot, per la qual cosa és necessari administrar insulina. En la diabetis tipus 2, el pàncrees és capaç de fabricar insulina però en quantitats petites.
El fetge és un gran magatzem de glucosa de l’organisme. És l’encarregat d’alliberar glucosa a la sang quan el nivell de glucosa disminueix (com, per exemple, després d’unes quantes hores en dejú) o quan el cos s’enfronta a una situació de necessitat de “combustible” (com, per exemple, quan es fa exercici, en situacions d’estrès, etc.).
Els antidiabètics orals actuen sobre el pàncrees, el fetge, el múscul o el teixit gras per controlar els nivells de glucosa a la sang. El tractament amb antidiabètics orals és més eficaç en les primeres fases de la diabetis, quan el pàncrees encara respon a l’ordre d’alliberar més insulina, i el fetge, el múscul i el teixit gras encara són sensibles a l’efecte d’aquesta hormona. A mesura que passa el temps, l’efecte de les pastilles comença a disminuir, perquè el pàncrees es va “esgotant” (deixa de formar insulina) i el múscul i el teixit gras es fan resistents a l’acció de la insulina.
No totes les persones responen als mateixos tractaments ni la mateixa persona respon igual al tractament durant tota la seva vida. Algunes persones són capaces de controlar la diabetis amb una sola pastilla; d’altres necessiten dos o més tractaments, i d’altres necessiten començar a tractar-se amb insulina, canviar el tipus de medicament o afegir-ne algun altre perquè les pastilles no fan l’efecte que es desitja. Un cop passats alguns anys des de l’inici del tractament amb antidiabètics orals, el que és habitual és que calgui començar a aportar insulina.
Com actuen en l'organisme
pP@)
Actualment, els antidiabètics es classifiquen en set grups:
sulfonilurees, meglitinides, biguanides, tiazolidinediones, inhibidors de l’α-glucosidasa,inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4 (DPP-4) i anàlegs del GLP—1.
Sulfonilurees
Estimulen el pàncrees perquè alliberi més insulina.
Meglitinides
També estimulen el pàncrees per alliberar insulina.
Biguanides
Redueixen el nivell de glucèmia perquè disminueixen la formació de glucosa del fetge. També ajuden que la glucosa sigui absorbida pel múscul, perquè el fan més sensible a l’acció de la insulina.
Tiazolidinediones
Ajuden que la insulina funcioni millor en el múscul i el greix, i a més redueixen la formació de glucosa al fetge.
Inhibidors de l’l’α-glucosidasa
Bloquegen la descomposició dels midons, una de les principals fonts de glucosa, a l’intestí. També redueixen l’absorció d’uns sucres determinats, com el de taula, amb la qual cosa es redueix l’augment de glucèmia després dels àpats.
Inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4
Augmenten els nivells d’hormones incretines (GLP-1 i GIP), que provoquen un augment de la secreció d’insulina postprandial i redueixen la secreció de glucagó.
Anàlegs del GLP-1
Augmenten la secreció d’insulina i disminueixen la secreció de glucagó.
Com prendre'ls
P@)
Els antidiabètics s’administren per via oral o injectable, segons el tipus d’antidiabètic.
És important saber quan s’han de prendre (abans o després d’un àpat) perquè l’eficàcia d’aquests fàrmacs també depèn d’aquest factor.
Actualment, els antidiabètics es classifiquen en set grups: sulfonilurees, meglitinides, biguanides, tiazolidinediones, inhibidors de l’α-glucosidasa, inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4 (DPP-4) i anàlegs del GLP—1.
Efectes secundaris
pP@)
La major part dels efectes secundaris dels antidiabètics apareixen en iniciar-se el tractament i, generalment, són lleus.
1. Sulfonilurees, 2. Meglitinides, 3. Biguanides, 4. Tiazolidinediones, 5. Inhibidors de l’α-glucosidasa, 6. Inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4, 7. Anàlegs del GLP-1.
1. Sulfonilurees
- Disminució brusca del nivell de sucre sanguini (hipoglucèmia).
- Trastorns gastrointestinals.
- Erupcions cutànies.
- Augment de pes.
3. Biguanides
- Nàusees, diarrea i altres símptomes estomacals, sobretot en iniciar el tractament, que generalment són lleus i desapareixen després de poc temps.
- Sabor de boca metàl·lic.
- Durant el tractament amb metformina és molt important prendre molts líquids. Les biguanides tenen un efecte advers , molt poc freqüent però greu, que s’anomena acidosi. La probabilitat de patir una acidosi augmenta si no s’ingereixen líquids. Aquesta probabilitat també augmenta si s’ingereixen begudes alcohòliques, per la qual cosa consumir-ne està contraindicat.
4. Tiazolidinediones
- Augment de pes.
- Inflamació de les cames o dels turmells (edema).
- Anèmia. L’anèmia fa que la sang transporti menys oxigen que el que és normal, la qual cosa provoca que se senti cansament.
- Els medicaments d’aquest grup poden restar eficàcia a les píndoles anticonceptives, per la qual cosa, en aquest cas, pot augmentar la possibilitat d’embaràs.
- En rares ocasions aquests fàrmacs poden afectar el fetge, però en aquest cas és molt probable que apareguin nàusees, vòmits, dolor abdominal, pèrdua de la gana, cansament, coloració groga de la pell i de l’escleròtica (part blanca dels ulls) o enfosquiment de l’orina.
5. Inhibidors de l’α-glucosidasa
- Problemes estomacals (augment de la formació de gasos i diarrea), que generalment desapareixen després de prendre el medicament durant un temps.
6. Inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4
- Problemes gastrointestinals, com ara nàusees, dolor abdominal i diarrea.
- Infeccions respiratòries, com ara bronquitis, rinofaringitis i sinusitis.
- En algunes ocasiones, s’han descrit casos de pancreatitis aguda.
- Se’n desconeixen els efectes a llarg termini.
7. Anàlegs del GLP-1
- Problemes gastrointestinals, com ara nàusees o vòmits.
- Descens del sucre a la sang (hipoglucèmia).
- En algunes ocasions, s’han descrit casos de pancreatitits aguda.
- Se’n desconeixen els efectes a llarg termini.
Com utilitzar-los correctament
pP@)
1. Precaucions i pautes d'actuació, 2. Com i quan acaba el tractament
1. Precaucions i pautes d’actuació
Actualment, els antidiabètics es classifiquen en set grups: sulfonilurees, meglitinides, biguanides, tiazolidinediones, inhibidors de l’α-glucosidasa, inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4 (DPP-4) i anàlegs del GLP—1.
Sulfonilurees
Depèn del tipus de sulfonilurees que siguin, s’han de prendre un o dos cops al dia.
Cal seguir les indicacions del metge, tot i que el més freqüent és prendre-les abans d’esmorzar, quan es tracta d’una sola dosi i s’han de prendre abans d’esmorzar i abans de sopar, en cas de dues dosis.
És aconsellable prendre-les tots els dies a la mateixa hora.
Meglitinides
S’han de prendre des de 30 minuts abans de l’àpat fins just abans d’iniciar l’àpat.
L’efecte màxim de les meglitinides es produeix una hora després de prendre-les i desapareix després de tres o quatre hores.
Les meglitinides estimulen el pàncrees perquè alliberi insulina, la qual cosa s’ha d’assolir només un cop s’hagi menjat, ja que si aquesta medicació es pren en dejú es pot produir una hipoglucèmia. En cas de saltar-se un àpat, no s’ha de prendre la dosi de meglitinida.
Biguanides
Es prenen dos o tres cops al dia.
La metformina es pren amb els àpats per disminuir les manifestacions adverses i, en la majoria dels casos, un cop al dia. La metformina de llarga durada s’ha de prendre amb el sopar.
Tiazolidinediones
La pioglitazona es pren generalment un cop al dia i tots els dies a la mateixa hora.
Inhibidors de l’α-glucosidasa
Es prenen tres cops al dia, amb cada àpat i amb el primer mos d’aliment.
Inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4
Es prenen un o dos cops al dia, independentment, sense relació amb l’àpat.
Anàlegs dels GLP-1
L’exenatida s’administra dues vegades al dia, de forma injectada subcutània, una hora abans de l’esmorzar i del sopar.
La liraglutida s’administra una vegada al dia, de forma injectada subcutània, sense relació amb l’àpat.
2. Com i quan acaba el tractament
Quan la diabetis té una evolució de més de deu anys o quan ja s’administren més de 20 unitats d’insulina, la probabilitat que el tractament antidiabètic sigui efectiu és baixa. Així mateix, pot succeir que els antidiabètics deixin de ser eficaces després d’alguns mesos o alguns anys. Això es produeix per causes desconegudes i no significa que la diabetis hagi empitjorat. Quan passa això, el tractament combinat d'antidiabètics i injeccions d’insulina pot ser útil.
Fins i tot quan els antidiabètics portin el nivell de glucosa a la sang fins a valors gairebé normals, davant de determinades situacions, com per exemple una infecció greu o una intervenció quirúrgica, és molt probable que calgui administrar insulina, la majoria de les vegades de manera temporal. Això succeeix perquè en situacions d’estrès l’organisme modifica les seves necessitats energètiques i produeix un canvi en el metabolisme. Aquest canvi sol fer que els antidiabètics no siguin capaços de controlar per si sols la glucèmia i que s’hagi d’utilitzar la insulina. Després de la situació estressant, el més habitual és que no calgui continuar amb la insulina i que es pugui reprendre el tractament només amb els antidiabètics.
Tipus de Diabetis
Antidiabètics en les etapes del cicle vital
pP@)
1. Antidiabètics en la infància
Diabetis infantil
Tot i que habitualment l’edat infantil s’ha relacionat amb la diabetis tipus 1, que requereix tractament farmacològic amb insulina, actualment, a causa de l’augment de l’obesitat infantil (hàbits alimentaris dolents, sedentarisme, etc.), cada cop es comencen a veure més casos de diabetis tipus 2 en els nens.
La diabetis tipus 2 se sol relacionar amb problemes de sobrepès, els quals deriven d’una dieta inadequada per a les necessitats de la persona.
L’excés de nutrients s’acumula en forma de greix. En alguns casos l’organisme no és capaç de respondre adequadament a aquesta situació i la insulina, que és l’hormona que regula les reserves energètiques en el cos, comença a funcionar de manera deficient. L’efecte més evident d’aquesta situació és la hiperglucèmia (excés de glucosa a la sang), que al seu torn provoca la polidípsia (sensació intensa de set i necessitat de beure una gran quantitat d’aigua), polifàgia (intensa sensació de gana) i poliúria (eliminació d’un gran volum d’orina). Aquests són els signes que poden fer pensar que una persona estigui desenvolupant una diabetis.
Fins fa pocs anys, la diabetis tipus 2 es presentava només en les persones adultes, però aquesta situació està canviant perquè cada cop hi ha més nens que pateixen sobrepès. Els nens més grans de 10 anys són més propensos a contreure diabetis tipus 2 que els menors de 10 anys.
El primer pas per abordar la diabetis tipus 2, tant en nens com en adults, és la dieta i l’exercici físic. La major part de persones amb diabetis tipus 2 que fan una dieta saludable, que es mantenen actius i que aconsegueixen un pes adequat poden aconseguir que els nivells de sucre a la sang tornin als paràmetres normals. Si no s’aconsegueix controlar la malaltia per aquests mitjans, es pot recórrer als tractaments farmacològics.
Consells de salut: Alimentació i diabetis en la Infància i adolescència
Consells de salut: Activitats física i diabetis
Consells de salut: Infància
2. Antidiabètics en la vellesa
Diabetis en la persona gran
El tractament amb antidiabètics s’ha d’iniciar quan amb la dieta i l’exercici físic no s’aconsegueix un control adequat després d’un període raonable (de 4 a 6 setmanes). En la persona gran, a diferència de la persona adulta, les funcions hepàtiques i renals estan alterades amb una freqüència més gran a causa de l’envelliment, per la qual cosa es considera que alguns dels tractaments amb antidiabètics tenen més risc de provocar efectes adversos i, per tant, no són contraindicats però es recomanen en un grau menor.
L’única biguanida recomanada per a la gent gran és la metformina. No produeix hipoglucèmia. El candidat ideal és la persona amb diabetis que no aconsegueix controlar-la amb una dieta i exercici físic. Aquests fàrmacs no se solen utilitzar quan hi ha alteracions en el funcionament dels ronyons, el cor o el fetge. Tampoc no s’han d’utilitzar si la persona beu alcohol en quantitats excessives o amb massa freqüència.
L’acarbosa pot ser útil en els casos en què la persona amb diabetis tipus 2 té hiperglucèmies (augments bruscos de la quantitat de glucosa a la sang) freqüents després dels àpats. Com que aquest tractament no produeix hipoglucèmia, és segur d’utilitzar-lo.
Les sulfonilurees que se solen proposar com a tractament de la diabetis tipus 2 en la persona gran són la glipizida, la gliquidona, la tolbutamida i la glicazida. Si el fetge no funciona adequadament, se sol utilitzar la glipizida o la tolbutamida. Quan el ronyó mostra alguna alteració, s’usa la gliquidona. En tots els casos s’aconsella començar amb dosis baixes i anar incrementant-les progressivament segons els controls de glucèmia.
Consells de salut: Vellesa
Consideracions enfront de les diferents situacions de vida
P@)
Diabetis gestacional
Generalment, la diabetis gestacional es diagnostica de la setmana 24 a la 28 de l’embaràs. Els objectius del tractament són mantenir els nivells de glucosa a la sang dins dels límits normals durant l’embaràs i assegurar el benestar del fetus i de la mare.
Habitualment s’intenta controlar amb dieta, subministrant les calories i els nutrients adequats i necessaris per a l’embaràs. Si la dieta no aconsegueix mantenir els nivells de glucosa a la sang dins del nivell recomanat, s’ha d’iniciar una teràpia amb insulina. Després del part, normalment no és necessari continuar amb el tractament amb insulina. És freqüent que la diabetis reaparegui en els embarassos següents.
El tractament amb antidiabètics està contraindicat atès que no es disposa de les dades necessàries per considerar-lo segur per al fetus.
Consells de salut: Embarás - diabetis gestacional
Consells de salut: Insulina
Guardant valoració... 
ComentarisEnllaços d'interès
Fonts d'interès general
- CDC Diabetes Public Health Resource
- Diabéticos.com
- Diabetis Juvenil
- Forumclínic
- Fundació Carrasco i Formiguera
- National Institute of Diabetes and Digestive and Kidney Diseases
Associacions / Grups d'ajuda mútua
- American Association of Diabetes Educators
- Associació Americana de Diabetis
- Associació Catalana de Diabetis (ACD)
- Associació de Diabètics de Catalunya (ADC)
- Associació Catalana de Dietistes-Nutricionistes
- Canadian Diabetes Association
- European Association for Study of Diabetes (EASD)
- Federació de Diabètics Espanyols (FEDE)
- Fundació per a la Diabetis
- International Diabetes Federation
- Juvenile Diabetes Foundation International
- The Islet Foundation
Societats professionals
- Diabetes UK
- International Society for Pediatric and Adolescent Diabetes
- Societat Espanyola de Diabetis
- Societat Espanyola de Endocrinologia i Nutrició
Bibliografia
Bibliografia consultada
- Asperheim MK. Farmacology: an introductory text.
9ª ed. Philadelphia: W.B. Saunders Company; 2002 - Beneit Montesinos JV, Velasco Martín JL. Farmacología y terapéutica clínica.
Madrid: Luzán; 1993 - Castells S, Hernández-Pérez M. Farmacología en enfermería.
Madrid: Harcourt; 2000 - Eric T, Herfindal & Dick R, Gourley. Textbook of therapeutics.
6ª ed. Baltimore (USA): Williams & Wilkins; 1996 - Farmacología Clínica. Jesús Flórez, Juan Antonio Armijo, Africa Mediavilla.
Ed Masson. - Florez J. y cols. Farmacología Humana.
4ª ed. Barcelona: Editorial Masson; 2003 - Googdman A., Goodman L.S., Gilman A. Las bases farmacológicas de la terapeútica.
(10ª ed). Madrid: Editorial McGraw-Hill-Interamericana; 2003 - Kee JLF, Hayes ER. Pharmacology: a Nursing Process Approach.
3ª ed. Philadelphia: W.B. Saunders Company; 2000 - Lewis S, Heitkemper M, Dirksen S. Enfermería Médico-Quirúrgica: Valoración y Cuidados de Problemas Clínicos.
6ª ed. Madrid: Mosby; 2004 - Montoro JB, Salgado A. Interacciones fármacos-alimentos.
Barcelona: Novartis; 1999 - Mosquera González JM, Galdos Anuncibay P. Farmacología clínica para enfermería.
3ª ed. Madrid: McGraw-Hill/Interamericana; 2001 - Pradillo P, y cols. Farmacología en Enfermería.
Colección Enfermería S21 Madrid: DAE, S.L.; 2003 - Rang MP, Dale MM. Farmacología.
4ª ed. Madrid: Harcourt; 2000 - Vademecum Internacional. Especialidades Farmaceúticas y Biológicas. Productos y artículos de parafarmacia.
Métodos de diagnóstico.44ª ed. Madrid: MEDICOM; 2003 - Velasco A y cols. Farmacología fundamental.
Madrid; Editorial McGraw-Hill-Interamericana; 2003
Carmen Fernández Ferrín
Infermera. Va ser Professora Emèrita de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona. La Carmen va morir l’agost del 2013 però la seva aportació i expertesa infermera continuaran sempre presents a la Infermera virtual.
Va ser experta en el model conceptual de Virginia Henderson, es va interessar pel desenvolupament disciplinari de la infermeria, especialment per tot el que està relacionat amb la seva construcció teòrica. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles.
Formà part de la direcció científica de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en la definició dels conceptes nuclears que emmarquen la filosofia del web, assessorà pel que fa a la seva construcció i en el disseny de l’estructura de les fitxes. També participà en la selecció dels temes a abordar, en la revisió, des del punt de vista disciplinari, dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo al web.
Gisel Fontanet Cornudella
Màster en educació per a la salut (UDL). Postgrau en Infermeria psicosocial i salut mental (UB).
Actualment és gestora de desenvolupament de persones de la Unitat de Gestió del Coneixement de la Fundació Sanitària Mollet. Membre del Consell Assessor Fundació TICSALUT 2014-2017, del grup @MWC_nursing, entre d'altres.
Fins l'abril de 2015 va ser adjunta a la Direcció de Programes del COIB, tenint a càrrec la direcció i coordinació del projecte Infermera virtual. Fins desembre de 2016 va gestionar la direcció de l'elaboració i el manteniment dels continguts pel que fa al seu vessant estructural i pedagògic. Considera que les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) i Internet, i en general, la xarxa 2.0 són un canal de comunicació i interacció amb i per als ciutadans, amb un gran potencial per a la promoció de l'autonomia i independència de les persones en el control i millora de la seva salut, com a complement de l'atenció presencial i continuïtat de les cures, en tant que és un mitjà a través del qual la persona poc a poc expressa les seves necessitats, desitjos o inquietuds. Aquesta informació és cabdal per conèixer el subjecte de l’educació i en el tenir cura.
Des de 1998, la seva activitat professional es desenvolupa en el marc de la promoció i l'educació per a la salut. Va ser coordinadora i infermera assistencial durant 6 anys de la una Unitat Crohn-colitis de l'Hospital Vall d'Hebron, una unitat d’educació per a la salut en l’atenció a persones afectades d’un problema de salut crònic, on va intercalar de forma pionera l’atenció presencial i virtual. Ha anat centrant la seva línia de treball en el desenvolupament de projectes en el camp de la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC), en l’àmbit de la salut.
És autora de diverses publicacions, tant en el registre escrit com en l’audiovisual, i de documents d’opinió referents a la promoció i educació per a la salut. Ha col·laborat i ha participat en diverses jornades, espais de debat i estudis de recerca, entre altres, relacionats amb l’aplicació de les TIC en l’àmbit de la salut. Ha iniciat línies de treball en el marc de la promoció i educació per a la salut a l’escola, com a context d’exercici de la infermera. Va ser membre fundador del grup Innovació i Tecnologia del COIB @itcoib.
Mª Teresa Luis Rodrigo
Infermera. Professora Emèrita de l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona. S’ha interessat des de fa anys en el desenvolupament i la utilització de les terminologies infermeres (de diagnòstics, d’intervencions i de resultats) des d’una concepció disciplinària de les cures. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles en diverses revistes científiques.
Fins desembre de 2016 va formar part de la direcció científica i disciplinària de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en l'elaboració dels conceptes nuclears que guien el contingut de la web, va assessorar pel que fa a la seva construcció i en la selecció dels temes a abordar, d'igual manera, va col·laborar, sempre des de la perspectiva científica i disciplinària, en la revisió dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo a la web.
Roser Castells Baró
Llicenciada en filologia catalana (UB), màster en escriptura per a la televisió i el cinema (UAB), i postgraduada en reportatge de televisió (UPF). Ha treballat com a lingüista especialitzada en llenguatges tècnics i científics al Centre de Terminologia Termcat, i com a assessora lingüística i traductora a la "Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya", entre altres entitats. Actualment, compagina l'activitat com a lingüista amb la de guionista. Ha col·laborat en la realització de diversos vídeos didàctics per al COIB.
Alfredo Serrano Ruiz
Infermer de l’Hospital Universitari Puerta De Hierro Majadahonda, Madrid. Investigador principal d’un projecte multicèntric finançat pel Fons d’Investigació Sanitària de l’Institut de Salut Carlos III. Investigador col·laborador d’un projecte finançat per la Fundació d’Investigació de l’Hospital Universitari Puerta de Hierro Majadahonda. Té experiència com a investigador col·laborador en més de vint assajos clínics internacionals.
Mª Encarnación Pastor Santamaria
Diplomada en infermeria (UB). Postgrau en atenció i educació a les persones amb diabetis. Màster en infermeria de salut pública i comunitària. Postgrau Curs autoformatiu per a diplomats en Infermeria (CADI). Pel que fa a tabaquisme, ha treballat en el Programa d’Atenció Primària Sense Fum i com a responsable de consulta de deshabituació tabàquica.
