Infermera virtual.com

Pràcticament tots els òrgans, aparells i sistemes corporals es poden veure implicats d’una o altra manera en l’experiència dolorosa.

• Estructura i funció del cos humà 

La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, de necessitats característiques, i capaç d'actuar deliberadament per a assolir les metes que es proposa, així com assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida i del seu propi benestar, i relacionar-se amb ell mateix i amb el seu ambient en la direcció que ha escollit.

La idea de ser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual, totes les quals experimenten processos de desenvolupament i s'influencien mútuament. Cadascuna d'aquestes dimensions es troba en relació permanent i simultània amb les altres, i formen un tot en el qual cap de les quatre es pot reduir o subordinar a l’altra, ni pot ser contemplada de manera aïllada. Per tant, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients i d’altres són controlats o intencionats.

Tenint sempre en ment aquest concepte de persona, i només amb fins didàctics, es poden estudiar aïlladament les modificacions o alteracions d'alguns dels processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) en diverses situacions.  

El dolor provoca una resposta d'estrès que a la vegada pot desencadenar nombroses respostes fisiològiques en l'organisme. Aquesta resposta d'estrès activa el sistema nerviós simpàtic i avisa l'organisme sobre un dany imminent o que ja s'ha produït; per tant, es tracta d'un mecanisme inicialment protector. Entre els objectius de la resposta d'estrès s'inclou minimitzar la pèrdua de sang, prevenir noves lesions, mantenir la irrigació sanguínia dels òrgans vitals, promoure la curació i prevenir la infecció o lluitar-hi en contra.

No obstant això, quan el dolor (i la resposta d'estrès) es prolonga, pot provocar també nombrosos efectes lesius per a l'organisme. És important tenir-ho en compte, ja que l'analgèsia adequada després d'una intervenció quirúrgica, una lesió, un traumatisme o qualsevol altra circumstància patològica, no només proporciona benestar a la persona que el pateix sinó que redueix la resposta d'estrès i els consegüents efectes negatius, que afecten gairebé tots els sistemes corporals.

1. Sistema cardiovascular, 2. Sistema respiratori, 3. Sistema digestiu, 4. Sistema endocrí i metabòlic, 5. Sistema genitourinari, 6. Sistema locomotor, 7. Sistema immunitari, 8. Funció cognitiva, 9. Efectes sobre el desenvolupament, 10. Efectes sobre la qualitat de vida.

1. Sistema cardiovascular  

El sistema cardiovascular respon a l'estrès activant el sistema nerviós simpàtic, la qual cosa significa:

• Augment de la coagulació de la sang per reducció del procés corporal normal que impedeix que els coàguls sanguinis que ocorren de manera natural creixin i causin problemes (hipercoagulació per disminució de la fibrinòlisi); això augmenta les possibilitats de patir una coagulació de la sang a les venes profundes de les cames (trombosi venosa profunda). 
• Augment de la freqüència cardíaca, de la pressió arterial i del treball cardíac, és a dir, de l'esforç que realitza el cor per expulsar la sang dels ventricles als grans vasos (artèries aorta i pulmonar) amb certa pressió i velocitat. 
• Augment del consum d'oxigen pel múscul cardíac (miocardi).

2. Sistema respiratori

La cirurgia i els traumatismes, especialment els localitzats a la regió toràcica i abdominal, poden produir un dolor important i provocar una disfunció respiratòria. La resposta involuntària al dolor causa un espasme muscular reflex tant al lloc de la lesió com en els músculs situats per damunt i per sota. A causa d'això, la persona pot limitar voluntàriament els seus moviments toràcics i abdominals en un intent de reduir el dolor que sent. Entre els efectes del dolor sever es troben:

• Disminució del flux i del volum respiratoris, cosa que comporta una reducció de l'entrada d'aire als pulmons i per tant de l'oxigen que transporta la sang als teixits (hipoxèmia). 
• Disminució de la tos, retenció de mucositats (esputs) i major probabilitat de patir infeccions respiratòries.

3. Sistema digestiu

L'increment de l'activitat nerviosa simpàtica fa que augmentin tant les secrecions intestinals com el to dels esfínters (músculs de forma circular o d'anell que obren o tanquen un orifici i que permeten el pas d'una substància d'un òrgan a un altre a la vegada que n’impedeix el retorn; per exemple. l'esfínter esofàgic inferior o càrdies, que tanca el pas entre l'esòfag i l'estómac) alhora que disminueix la motilitat (acció fisiològica del tub digestiu encarregada de desplaçar el contingut de la boca cap a l'anus). Això dificulta la progressió dels aliments i líquids a través del tub digestiu i pot produir: 

• alteracions de la gana, sobretot una disminució (anorèxia) 
• problemes de restrenyiment, agreujats a vegades per l'administració de certs fàrmacs per controlar el dolor, com els opiacis.

4. Sistema endocrí i metabòlic

El sistema endocrí treballa en conjunció amb el sistema nerviós per regular les activitats metabòliques que mantenen el normal creixement i funcionament del cos i, en situacions d'estrès, el sistema endocrí allibera quantitats excessives d'hormones. Les respostes metabòliques resultants són nombroses i inclouen: 

• destrucció (catabolisme) de carbohidrats, proteïnes i greixos 
• augment del nivell de glucosa en la sang (hiperglicèmia) i mal ús d’aquesta glucosa 
• en conjunció amb processos inflamatoris, poden produir pèrdua de pes, augment de la freqüència cardíaca (taquicàrdia) o respiratòria o febre.

5. Sistema genitourinari

Hi ha diverses hormones que tenen un paper important en la regulació de la quantitat d'orina emesa, en l'equilibri de líquids i electròlits (minerals en la sang i d’altres líquids corporals que porten una càrrega elèctrica) del cos, així com en el manteniment del volum i de la pressió sanguínia. La resposta d'estrès causada pel dolor no alleujat pot donar lloc a una producció excessiva d’aquestes hormones, la qual cosa comporta: 

• disminució de la producció d'orina 
• retenció de líquids, que provoca un augment de la càrrega de treball del cor (és a dir, de l'esforç que fa el cor per expulsar la sang dels ventricles a les artèries aorta i pulmonar amb certa pressió i velocitat) i hipertensió arterial
• retenció d'orina (dificultat per orinar o impossibilitat de fer-ho) 
• disminució del nivell de potassi en la sang o hipopotassèmia (el potassi és un electròlit que ajuda a controlar el treball dels músculs, el cor i l’aparell digestiu). La hipopotassèmia pot ser molt greu en persones amb problemes de cor.

 
6. Sistema locomotor

El mal control del dolor pot influir de manera significativa a curt i llarg termini en la recuperació de la persona que ha estat sotmesa a cirurgia traumatològica o ortopèdica, principalment perquè interfereix en la capacitat per portar a terme els exercicis de recuperació o rehabilitació indicats. El dolor pot causar: 

• espasmes o contractures musculars 
• deteriorament de la funció muscular 
• augment de la fatiga en fer els exercicis de recuperació o les activitats de la vida diària.

 
7. Sistema immunitari

El dolor i l'estrès poden reduir i fins i tot suprimir les funcions immunitàries, incloent-hi la capacitat corporal per identificar i destruir les cèl·lules anormals que es produeixen de manera habitual en l'organisme. La depressió de la resposta immune pot produir:

• infeccions diverses, com pneumònia postoperatòria, infecció de la ferida quirúrgica i sèpsia (infecció generalitzada) 
• desenvolupament o acceleració del creixement de tumors o metàstasi

 
8. Funció cognitiva

La reducció transitòria de la funció cognitiva després de la cirurgia és comuna sobretot en les persones grans, deteriorament que en general es recupera totalment en el termini d'una setmana. Tradicionalment aquestes manifestacions s'han vinculat amb l'efecte secundari dels analgèsics, especialment els opiacis, però en realitat no hi ha estudis que demostrin de manera clara aquesta connexió. De fet, diversos estudis associen el dolor i el trastorn consegüent del son amb el deteriorament cognitiu, que es manifesta de les maneres següents:

• Disminució de la capacitat d'atenció. 
• Confusió, que es caracteritza per la incapacitat per pensar amb la claredat i velocitat usuals. S'acompanya de certa dificultat per centrar l'atenció o un cert grau de desorientació. La confusió també interfereix en la capacitat per prendre decisions. 
• Deliri, que és una confusió severa i sobtada. 
• Tant la confusió com el deliri fan que la persona estigui desorientada en el temps o l'espai, que no sàpiga expressar-se com ho fa normalment, que estigui distreta, que tingui una percepció de la realitat distorsionada. Pot donar-se en un període breu de temps (hores o dies) i fluctuar al llarg del dia. Pot manifestar-se de maneres diferents: augment de l'activitat i agitació, disminució de l'activitat i alentiment i disminució evident de l'alerta, o alternant tots dos estats.

 
9. Efectes sobre el desenvolupament

Encara que els nounats i els lactants no són capaços de recordar el dolor en si mateix, diversos estudis suggereixen que la memòria de l'experiència dolorosa persisteix prou com per influir en la conducta posterior. Entre les conseqüències demostrades del dolor no alleujat en el desenvolupament dels nens es troben:

• augment de la resposta fisiològica i comportamental al dolor 
• augment de la somatització o afecció crònica, en què hi ha nombroses molèsties físiques (per a la que no s'identifica causa cap física) que poden durar anys i produir desajustos substancials 
• major vulnerabilitat als trastorns ocasionats per l'estrès 
• conducta addictiva 
• estats d'ansietat

 
10. Efectes sobre la qualitat de vida

De tots els efectes adversos del dolor crònic no alleujat, la disminució de la qualitat de vida es podria considerar com el pitjor de tots, ja que deshumanitza a qui el pateix. Entre les conseqüències més rellevants hi ha:

• insomni 
• sentiment persistent d'ansietat i temor 
• desesperança 
• augment dels pensaments de suïcidi

Autoregistres: en els casos de dolor crònic, una altra manera per tenir un bon seguiment és que la persona porti un diari del dolor, en què es registra la intensitat del mateix, les mesures analgèsiques empleades (farmacològiques o no), i qualsevol altra informació rellevant.

Veure: Registre diari de l'evolució del dolor
 

2. Valoració del dolor

La valoració del dolor es refereix a l'estimació de l'anomenat “dolor total”, on es tenen en compte no només els aspectes físics (intensitat, característiques i localització del dolor; presència d'altres símptomes o d'efectes adversos del tractament), sinó també els aspectes psicològics (ansietat, desesperança, por), socials (preocupacions familiars, laborals, econòmiques, sentiments d'aïllament) i espirituals (qüestions sobre el perquè del patiment, o el significat de la vida). En aquest cas es pretén comprendre l'experiència dolorosa de la persona i els efectes de la mateixa sobre la seva vida. La informació obtinguda guia en la planificació i avaluació d'estratègies de cures.

En la literatura professional es troben múltiples exemples de qüestionaris que permeten valorar la repercussió del dolor en la qualitat de vida de les persones que el pateixen. Per exemple el que proposen les autores McCaffery i Beebe: 


Veure: Qüestionari valoració inicial del dolor

o l'EuroQol-5D, molt senzill i ràpid d'utilitzar, que explora cinc dimensions de la salut (mobilitat, cura personal, activitats quotidianes, dolor/malestar i ansietat/ depressió) i cadascuna d'elles presenta tres nivells de gravetat (1 = sense problema, 2 = problemes moderats i 3= problemes greus) 

Veure: Qüestionari de Salut EuroQol-5D

1.3 Via d'administració dels analgèsics

A l'hora de decidir entre les diferents vies que poden usar-se per administrar els analgèsics, cal tenir-ne en compte, entre d'altres aspectes: l'autonomia de la persona que ha de prendre'ls, la facilitat d'ús, l'agressivitat de la via i els possibles efectes secundaris de la mateixa, que poden sumar-se als del fàrmac.

Via oral:

• El medicament s'introdueix en l'organisme a través de la boca i s'absorbeix en el tub digestiu. 
• És una via fàcil d'usar i molt còmoda. 
• És la via d'elecció preferent, sempre que es conservi la capacitat d’empassar i no hi hagi símptomes que n’alterin la ingesta (per exemple, vòmits).

 
Via transmucosa o bucal / via sublingual, dues varietats de la via oral: 

• Via transmucosa o bucal, el medicament es col·loca entre les genives on es va dissolent per l'acció de la saliva. 
• Via sublingual, el medicament es col·loca sota de la llengua perquè s'absorbeixi ràpidament. 
• En els dos casos això fa que arribi més ràpid al torrent circulatori i l'efecte sigui més ràpid que per la via oral. 
• És important que no hi hagi lesions ni problemes de sequedat a la boca. 
• S'utilitzen molt en casos de dolors que apareixen bruscament.

Per les vies oral, sublingual i bucal o transmucosa es poden administrar preparats sòlids com càpsules, comprimits o dragees, o líquids, com xarops, elixirs i suspensions.


Via transdèrmica: 

• El medicament penetra a l'organisme per absorció a través de la pell mitjançant l'aplicació de pegats. 
• S'utilitza generalment: 
  • Amb analgèsics opiacis, quan es desitja aconseguir un efecte analgèsic mantingut en el temps, ja que els pegats aconsegueixen alliberar el medicament de manera regular i constant. 
  • En el cas de dolors controlats en què es coneix molt bé la dosi de medicació que es necessita. 
• Hi ha menys probabilitat que es produeixin nàusees i vòmits. 
• Per col·locar-los cal considerar el següent: 
  • Es poden aplicar en qualsevol part del cos on la pell estigui íntegra, però sovint se solen posar al tòrax. 
  • Triar una zona on hi hagi poc borrissol i evitar zones humides o exposades al sol o a fregaments. 
  • És important alternar la zona cada vegada que es canvia i treure el pegat que està posat abans de posar el nou. 
  • Abans d'aplicar-lo cal rentar i assecar la zona i després d'aplicar-lo pressionar suaument perquè s'hi adhereixi bé. 
  • No pot mullar-se i no es pot tocar la part que ha d'anar en contacte amb la pell. 
  • L'absorció del medicament augmenta si augmenta la temperatura corporal; però si se sua molt pot desenganxar-se.

Via subcutània: 

• El medicament s'injecta sota la pell amb una agulla molt fina, des d'on es va alliberant lentament al torrent sanguini. 
• És la via més utilitzada en el tractament del dolor després de la via oral perquè és relativament còmoda i poc molesta. 
• Els analgèsics més utilitzats per aquesta via són els opiacis. 
• Es pot usar per a injeccions repetides (intermitents) o bé per a l'administració contínua, cas en el qual es deixa inserida una agulla d’ales (també anomenada col·loquialment papallona o, de manera errònia i per influència del castellà, “palometa”), que és una agulla que, a l’extrem, té unes petites "ales" de plàstic que faciliten la subjecció durant la punció i la posterior fixació. 
• L'administració contínua pot fer-se a través d'un aparell que la persona porta a sobre i que administra el fàrmac de manera dosificada cada cert temps, continuadament o a demanda, quan la persona ho necessiti. 
• Pot posar-se al braç, a la panxa, per damunt del pit o a les cuixes. 
• Cal evitar zones de la pell amb lesions o on hi hagi massa borrissol. 
• És important revisar la zona on hi ha l’agulla d’ales (també anomenada col·loquialment papallona o, de manera errònia i per influència del castellà, “palometa”) i canviar-la si hi ha dolor, calor, envermelliment, presència de sang o líquid. 
• L’agulla d’ales pot ser manipulada per la mateixa persona o per un familiar, encara que per això cal un cert entrenament.

Via endovenosa: 

• El medicament s'introdueix directament en el torrent sanguini a través de la punció en una vena. 
• És la via més ràpida per introduir un medicament en el cos i per tant l'inici de la seva acció (en aquest cas l'analgèsia) és inmmediat.  
• L'administració per via endovenosa pot ser per infusió intermitent ràpida o en bol o bé de manera contínua. 
• L'administració pot fer-se a través d'un aparell que la persona porta a sobre i que administra el fàrmac de manera dosificada cada cert temps, continuadament o quan la persona ho necessiti. 
• És molt important que la inserció i manipulació de la via la faci un membre de l'equip de salut, ja que si no es fa correctament hi poden aparèixer complicacions.

Via intramuscular: 

• El medicament s'introdueix dins d'un múscul a través d'una agulla. El múscul, com que està molt irrigat per vasos sanguinis, permet que el medicament passi ràpidament a la sang. 
• És una via alternativa per a aquells medicaments que no s'absorbeixen per via oral o per a persones que no poden col·laborar en la presa per via oral. 
• Algunes vegades és dolorosa i sempre l'ha d'administrar un membre de l'equip de salut. 
• S'utilitza en casos esporàdics de dolors mal controlats o en algun cas de dolor agut.

Via espinal: epidural o intradural:

• La medicació s'introdueix al cos a través d'una agulla o un catèter (un tub fi de plàstic) col·locat en l'esquena aprofitant l'espai que hi ha entre vèrtebra i vèrtebra. Hi ha dues varietats: 
  • epidural (extradural o peridural), la medicació s'introdueix a l'espai epidural. 
  • intradural (intratecal o subaracnoïdal), la medicació s'introdueix a l'espai subaracnoïdal. 
• El lloc de l'esquena on es fa la punció depèn de la zona corporal sobre la qual es vulgui exercir l'efecte analgèsic. 
• L'objectiu és aconseguir un blocatge del sistema nerviós perquè hi hagi un efecte analgèsic sensitiu però sense afectar la funció motora. És a dir, que es calmi el dolor i no hi hagi pèrdua de la mobilitat. 
• L'agulla o catèter s'ha de col·locar al quiròfan, però una vegada inserit la persona pot tornar a casa seva i ser controlada per l'equip de salut d'atenció primària. 
• L'administració dels medicaments pot fer-se a través d'un aparell que la persona porta a sobre i que administra el fàrmac de manera dosificada cada cert temps, continuadament o quan la persona ho necessiti. 
• En cas de portar inserit un d'aquests catèters, cal controlar l'apòsit (gases) que cobreix la zona de punció, així com l'equip per on s'injecta la medicació. És necessari posar-se en contacte amb l'equip de salut en els casos següents: 
  • Les gases o l'apòsit estan mullats o tacats de sang. 
  • Si al cap d'uns dies de la inserció apareix un dolor fort a la zona de punció. 
  • Hi ha sang a l'equip per on s'injecta la medicació. 
  • La persona nota dificultats per orinar o sent les cames adormides.

Via tòpica: 

• Aplicació d'un medicament directament sobre la pell a la zona on hi ha dolor. 
• Normalment té només efectes locals, però a vegades, segons l'analgèsic de què es tracti, pot absorbir-se en major o menor quantitat i passar al torrent sanguini. 
• El medicament es presenta en forma de pomada, crema, gel o locions. 
• Per aplicar-lo cal seguir aquests passos: 
  • Netejar la zona amb aigua i sabó i assecar-la minuciosament. 
  • Aplicar una petita quantitat de medicament i estendre-la sense friccionar fins que s'absorbeixi totalment. 
  • Tancar bé el tub o ampolleta i rentar-se les mans.

Via rectal: 

• El medicament s'introdueix a l'organisme a través del recte, on és absorbit i distribuït per tot l'organisme. 
• És utilitzada majoritàriament com a via alternativa en el cas de lactants o nens o si hi ha problemes amb les altres vies, ja que sol ser una via molesta i l'absorció del medicament és molt variable en funció de la part del recte a la qual hagi arribat el supositori. 
• És important seguir aquests passos: 
  • Col·locar la persona estirada sobre el costat esquerre. 
  • Inserir el supositori a través de l'esfínter rectal fins que penetri completament en l'anus. 
  • Mantenir la persona en aquesta posició durant uns minuts.

1.4 Principis clau en el tractament farmacològic del dolor

El tractament farmacològic efectiu del dolor requereix tenir sempre presents dos principis: la personalització del tractament i l’optimització de l’administració. Es tracta d'aplicar els mateixos principis que regeixen el tractament farmacològic de moltes altres circumstàncies, com per exemple, la diabetis: la dosi d'insulina s'ajusta fins a aconseguir l'efecte desitjat i s'administra de manera regular per mantenir la situació controlada. Sovint, però, quan s'usen analgèsics les persones reben dosis insuficients a intervals tan llargs que permeten que reaparegui el dolor o que es descontroli, cosa que seria totalment intolerable si es fes amb la insulina per al tractament de la diabetis. 
 
Els següents principis s'apliquen en qualsevol mena d'analgèsic, tant en situacions de dolor agut com de dolor crònic.

• Individualitzar el tractament, i això inclou considerar diversos aspectes: 
  • El fàrmac: l’equip de salut ha de determinar primer quin és el grup d'analgèsics que és més probable que ajudi a aconseguir l'objectiu immediat d'alleugeriment del dolor i després ha de seleccionar un fàrmac concret d'aquest grup. En segon lloc, cal determinar els objectius que es persegueixen a llarg termini i, si està indicat, afegir-hi els fàrmacs o altres opcions terapèutiques que es considerin apropiades, avaluant acuradament l'efecte de cadascun d'ells. 
  • La via d'administració: amb freqüència la via oral és la primera elecció, especialment per tractar el dolor crònic, no obstant això es poden i s’han de considerar altres vies possibles quan es desitja un inici ràpid de l'analgèsia o la persona és incapaç d'ingerir res.
  • Dosis: cal ajustar la dosi fins a aconseguir la màxima eficàcia amb els mínims efectes secundaris, especialment quan es tracta de fàrmacs opioides. 
• Optimitzar l'administració significa tenir un enfocament preventiu, és a dir, administrar l'analgèsic abans que el dolor aparegui (p.ex. abans d'un procediment dolorós) o s'aguditzi (quan el dolor és present de manera contínua). 
  • Dolor continuat: cal administrar els analgèsics a intervals programats regularment durant tot el dia si hi ha dolor de manera consistent i previsible al llarg de les 24 hores. És a dir, si la persona es desperta a la nit a causa del dolor o al matí amb el dolor fora de control, caldrà administrar-li l'analgèsic regularment  encara que això signifiqui despertar-la. Aquest enfocament es recomana no només en persones amb dolor crònic, sinó també per a casos de dolor agut com en el període postoperatori. En resum, ja que l'objectiu és mantenir un control òptim del dolor, els analgèsics han de programar-se per prevenir-ne la recurrència. 
  • Dolor esporàdic, abans de procediments dolorosos: caldria administrar anestèsia local o analgèsia abans de portar a terme el procediment dolorós s’haurà d’esperar que l'analgèsic assoleixi el màxim efecte.

2. Blocatges

L'objectiu del blocatge nerviós és la interrupció de la innervació nerviosa en una determinada estructura o àrea dolorosa, o de les vies del sistema nerviós central que condueixen els missatges dolorosos al cervell. Els blocatges es poden fer de manera ambulatòria o amb ingrés hospitalari, segons el tipus d'anestèsia que s'utilitzi per a la tècnica. Poden tenir fins diagnòstics (identificar l'origen anatòmic del dolor), pronòstics (predir l'efecte d'un blocatge permanent), preventius (prevenir seqüeles doloroses en els procediments que poden provocar-les), o terapèutics (per tractar el dolor agut, crònic i oncològic).

Els blocatges poden ser temporals o permanents: 

1. Blocatges temporals: l'objectiu és aconseguir alleugeriment complet del dolor per un període de temps limitat i facilitar l’ús d'altres teràpies com ara la rehabilitació. Es pot aconseguir d'aquestes dues maneres: 
   • Per l'administració de medicaments a través d'una injecció en zones molt concretes del cos. Els medicaments que s'utilitzen poden ser molt diversos i segons el tipus de dolor s'usen antiinflamatoris, corticoides, opioides , toxina botulínica, etc. Aquests blocatges reben diferents noms segons la zona corporal on es facin (axil·lar, regional, gangli estrellat, espinal). 
   • Per radiofreqüència, és a dir, fent passar un corrent elèctric que genera calor mitjançant un elèctrode que s'insereix a la pell. La calor originada provoca un efecte analgèsic en els teixits que calma el dolor de la zona determinada. Aquest procediment està indicat en dolors crònics d'origen espinal. 
2. Blocatges permanents: l'objectiu és seccionar o destruir les fibres nervioses i interrompre permanentment la transmissió del missatge dolorós. Estan limitats principalment al tractament del dolor d'origen oncològic en la fase avançada de la malaltia. Poden classificar-se en: 
   • Neurolítics: consisteix a administrar injeccions d'alcohol o fenol directament en uns determinats nervis per destruir el teixit nerviós, alterar la seva funció i impedir que enviï missatges de dolor. L'efecte és similar al que es produiria amb una secció quirúrgica. 
   • Quirúrgics: consisteix a desactivar o anul·lar quirúrgicament els nervis responsables d'un tipus de dolor.

3. Ionoforesi

És una tècnica poc freqüent que consisteix a usar un corrent elèctric per introduir en els teixits, generalment, a través de la pell, medicaments (antiinflamatoris, opioides, lidocaïna) en forma de ions; per usar-lo cal que la pell estigui en bon estat. Està indicat en dolors locals o superficials i es pretén aconseguir l'efecte local del medicament que s'administra.

Cal regular-ne la dosi de medicació, la intensitat de l'electricitat i el temps que s'aplica.

4. Radioteràpia

La radioteràpia és l'ús d'un tipus d'energia (anomenada radiació ionitzant) per destruir o danyar les cèl·lules canceroses de manera que no puguin créixer, multiplicar-se o propagar-se i així reduir la mida dels tumors; encara que algunes cèl·lules normals es poden veure afectades per la radiació, la majoria es recupera completament dels efectes del tractament. La radioteràpia és especialment útil en el dolor per metàstasis (moviment o disseminació de les cèl·lules canceroses d'un òrgan o teixit a un altre) òssies, encara que també és aplicable en les metàstasi de teixits tous i en la compressió del sistema nerviós. El tractament és indolor i el tipus de radiació que s'administra depèn de diferents factors: el tipus de càncer, la ubicació, la profunditat a la qual es necessita que arribi la radiació, la salut en general de la persona i el seu historial mèdic.

La radiació pot provenir d'una màquina situada fora del cos (radiació externa), pot col·locar-se dins del cos (radiació interna) o poden usar-se materials radioactius no segellats que viatgen pel cos (radioteràpia sistèmica).
 

1. Radioteràpia externa. Normalment s'aplica amb una màquina anomenada accelerador lineal, i és molt semblant a fer-se una radiografia comuna. El tractament en si requereix només uns minuts si bé cada sessió pot durar entre 15 i 30 minuts segons el temps de preparació. La majoria de vegades la radioteràpia externa s'administra en règim ambulatori, és a dir, que no requereix l'ingrés hospitalari. 
2. Radioteràpia interna o braquiteràpia (braqui en grec significa “curt”). S'usa radiació col·locada molt a prop del tumor o dins mateix, fet que permet administrar una dosi de radiació en una àrea més petita i en un període més breu que el tractament de radioteràpia externa. La font de radiació està ordinàriament segellada en un portador petit anomenat implant (els implants poden ser filferros o tubs de plàstic, per exemple catèters, cintes, càpsules o llavors) que s'insereix directament al cos i que es pot quedar allà un temps reduït o deixar-se de manera permanent. La radioteràpia interna pot requerir que la persona estigui ingressada a l'hospital. 
3. Radioteràpia sistèmica. S'usa material radioactiu, com ara iode 131 o estronci 89, que pot prendre's per la boca o injectar-se al cos. Part d'aquest material radioactiu s'elimina del cos en la saliva, la suor i l’orina abans que la radioactivitat es desintegri, la qual cosa fa que aquests fluids siguin radioactius. Així doncs, les persones més pròximes al receptor de la radioteràpia sistèmica poden haver de prendre algunes precaucions. Actualment és la modalitat de radioteràpia menys utilitzada encara que se n’estan fent nombrosos estudis.

 
Per prevenir o reduir els efectes secundaris del tractament amb radioteràpia és important tenir en compte una sèrie de recomanacions que poden ajudar a controlar millor la situació.

Consells de salut: Radioteràpia - control de la situació de salut

5. Unitats o clíniques del dolor

El dolor és un fenomen tan complex que les seves múltiples facetes difícilment poden ser abastades per un sol tipus de professionals. La interpretació personal de l'estímul potencialment capaç de provocar lesions en els teixits té lloc a partir d'una situació emocional concreta i de les experiències passades rellevants per a la persona; un estímul idèntic provoca experiències doloroses diferents en persones diferents.

Per tant, si el dolor, especialment el dolor crònic, és un fenomen multidimensional, també ha de ser-ho el seu tractament i són molts els casos en què un enfocament merament mèdic no és suficient per procurar-ne l'alleugeriment.

Partint d'aquesta base es van crear les clíniques o unitats del dolor, la particularitat principal de les quals és el treball interdisciplinari. Això significa que l'equip que tracta la persona amb dolor està format per professionals de diferents camps (psicologia, medicina, fisioteràpia, serveis socials, etc.); no obstant això, el fet simplement que s'agrupin en un mateix espai no garanteix que la persona amb dolor rebi l'alleugeriment que busca. Així doncs, cal tenir en compte el següent: 

1. Cadascun dels professionals treballa des de la seva pròpia àrea de competència però les seves intervencions estan sòlidament integrades en un únic pla per al diagnòstic o tractament. 
2. L'abordatge terapèutic és global i integra les aportacions de les diferents disciplines; en altres paraules, no han de tractar-se només els aspectes físics del problema, sinó també els psicològics, els socials, els familiars i els laborals. 
3. La persona que pateix dolor forma part de l'equip i aquest és un principi particularment important. Amb el fet de considerar aquesta persona com un element actiu en el tractament del seu propi dolor, no només es reconeix la seva autoritat sobre l'existència i la naturalesa del dolor sinó que s'afavoreix l'establiment d'una relació terapèutica efectiva, base indispensable per assegurar l'èxit del pla terapèutic. 
4. Cal disposar dels diferents tractaments possibles en aquesta situació concreta perquè realment hagi un abordatge integrat ja que, en cas contrari, la suposada interdisciplinarietat desapareix així com els innegables avantatges que aporta per controlar el dolor.

El dolor, especialment quan és crònic, incideix en tots els aspectes de la vida de la persona i, en conseqüència, té repercussions d’índole personal, familiar i social.

1. Repercussions personals
2. Repercussions familiars 
3. Repercussions socials

1. Repercussions personals

La IASP (International Association for the Study of Pain) ha definit el dolor com una experiència sensorial i emocional desagradable [...]. Això implica que, tot i ser un problema físic, com que es tracta d'una experiència que viu la persona i no d'una mera sensació, com el fred o la calor, s'acompanya de reaccions emocionals i alteracions psicològiques. Aquestes reaccions poden ser diferents d'una persona a una altra i fins i tot poden variar en una mateixa persona, segons el moment i el control del dolor.

Canvis anímics. Hi pot haver estats de tristesa, d’eufòria, d’irritabilitat, de ràbia, d’impotència, de por, etc.

Alteracions del patró del son. Hi pot haver diferents tipus de trastorns:

• insomni: la persona té dificultats per dormir o per mantenir el son 
• son no reparador 
• alteració del cicle son-vigília 
• somnolència: hi ha sensació de molta son, sobretot de dia, a causa d'un cansament continu o com a efecte secundari de certs medicaments.

Ansietat. És un sentiment de recel o de por l’origen del qual no sempre se sap o no es reconeix, cosa que pot agreujar l'angoixa que se sent. La persona està  tensa, nerviosa, preocupada o té por. Pot manifestar-se amb símptomes físics. És una reacció de l'organisme davant un estímul nociu o que és percebut com una amenaça. L'ansietat pot estar causada per:

• efectes d'una malaltia 
• efectes secundaris del tractament 
• aspectes emocionals (por, preocupació, pèrdua de control) 
• aspectes socials (econòmics, familiars, laborals) i espirituals

Es considera normal que hi hagi un cert grau d'ansietat mentre la persona s'adapta a la situació. Però quan s'allarga en el temps i és desproporcionada a l'amenaça, es considera patològica.

Sol anar associada a un dolor de tipus més agut, encara que és un símptoma molt present en dolors crònics.

Depressió. És un trastorn de l'estat d'ànim, amb sentiments de tristesa, melancolia, infelicitat, pèrdua, ira o frustració, juntament amb una manca d'interès per totes aquelles activitats que es feien fins aleshores. Sol acompanyar un dolor prolongat de tipus crònic o oncològic que normalment altera tots els aspectes de la vida de la persona afectada. 

Consell salut depressió

2. Repercussions familiars

El dolor que es manté d'una manera prolongada també afecta les relacions familiars, ja que dificulta o impedeix complir les expectatives tant de qui el pateix com dels qui l'envolten.

És molt important que la família i sobretot el cuidador principal busqui ajuda, ja sigui de persones properes o de professionals de la salut, per orientar-se i afrontar millor la situació.

El cuidador principal és la persona que té cura en tots els aspectes de la persona que pateix dolor (p. ex., l'ajuda o la substitueix en les tasques de la vida diària, li dóna la medicació, coordina i l’acompanya a les visites amb els professionals de la salut).

Dins del nucli familiar les principals repercussions que es poden originar són les següents: 

• Alteració de la rutina familiar: els horaris, la manera de funcionar, els hàbits, l'organització familiar; moltes coses estaran condicionades per com estigui la persona, per les visites a l'equip de salut, pels tractaments, etc.
  
   
• Canvi en l'acompliment de rols tant de la mateixa persona que pateix el dolor com dels diferents membres de la família. 
• Problemes de salut: cuidar d'una persona amb dolor prolongat pot originar cansament, fer que es descuidi la salut del cuidador principal o d'altres membres de la família, canvis d'estat d'ànim i de comportament. 
• Dificultats de comunicació: familiars i persones amb dolor tenen por de parlar de la situació que estan vivint, per evitar augmentar el malestar mutu i sovint tendeixen a no comentar les preocupacions, les pors o les angoixes. 
• Sensació d'impotència davant certes vivències.

3. Repercussions socials

Treball. Un dolor que persisteix pot arribar a afectar la capacitat de la persona per treballar o estudiar, sovint pot invalidar-la i provoca absències en el lloc de treball o a l'escola. Això comporta sentiments d'inutilitat i, moltes vegades, problemes econòmics.

Oci i temps lliure. El mateix passa amb totes aquelles activitats de distracció que no vénen de gust quan hi ha dolor. Això pot ocasionar que la persona cada vegada surti menys i deixi d'anar als llocs que freqüentava, la qual cosa disminueix les relacions socials amb amics i cercles pròxims.

La vinculació entre dolor i lesió sembla tan òbvia que en general es creu que el dolor sempre és el resultat d'una lesió física i que la seva severitat és proporcional a la importància d'aquesta lesió. Habitualment tal relació és certa: una punxada en un dit sol produir un dolor lleu, mentre que enganxar-se el dit quan tanquem una porta produeix un dolor molt més intens. No obstant això, hi ha casos en què la relació falla. Per exemple, hi ha persones que neixen sense la capacitat de sentir dolor (analgèsia congènita), fins i tot en presència de lesions greus, mentre que moltes persones en determinades circumstàncies pateixen talls o cops i no senten dolor fins al cap d’uns minuts o d’unes hores (analgèsia episòdica). Per contra, hi ha dolors intensos que no s'associen amb cap lesió coneguda o que persisteixen durant mesos o anys després de la curació de la lesió que aparentment els va provocar. Per tant, la vinculació entre lesió física i dolor és molt variable i hi pot haver:

1. Lesió sense dolor; 2. Dolor sense lesió, 3. Dolor desproporcionat a la severitat de la lesió; i 4. Dolor després de la curació de la lesió.

1. Lesió sense dolor 
   • Analgèsia congènita. Hi ha persones que neixen sense la capacitat de sentir dolor, que pateixen grans cremades o ferides i cops durant la infància, fins i tot freqüentment s'infligeixen mossegades grosses a la llengua mentre masteguen els aliments, i només amb dificultat aprenen a evitar causar-se a si mateixos greus lesions. Aquesta insensibilitat congènita al dolor pot ser deguda a múltiples causes i, encara que en alguns casos s'evidencien lesions neurològiques que ho expliquen, en d’altres el sistema neurològic apareix intacte i funciona amb normalitat, per la qual cosa la causa continua sent un misteri. 
   • Analgèsia episòdica. Es refereix al fet de patir una lesió física i no percebre el dolor fins al cap d’uns quants minuts o hores. Durant la Segona Guerra Mundial, H.K. Beecher , un important cirurgià, es va sorprendre quan va observar que quan els soldats eren conduïts a l’hospital de campanya amb ferides greus només un de cada tres es queixava de prou dolor per requerir l'administració de morfina, i destacava així mateix que no estaven commocionats (en estat de xoc) ni eren incapaços de sentir dolor ja que es queixaven com qualsevol altra persona del dolor causat per altres tècniques o tractaments. Estudis fets posteriorment amb els soldats israelians a la guerra del Yom Kippur (1973) van portar a conclusions semblants. Però l'analgèsia episòdica no es limita als soldats. En un estudi realitzat el 1982, Melzck i els seus col·laboradors van observar que el 37 % de les persones que arribaven al servei d'urgències d'un gran hospital urbà amb lesions de diversos tipus (dits amputats o fractures òssies), informaven que no havien sentit cap dolor durant els minuts i fins i tot les hores següents a la lesió.
2. Dolor sense lesió
   En contrast amb les persones que pateixen lesions sense sentir dolor, d’altres tenen dolor sense presentar aparentment cap lesió. Per exemple, les cefalees tensionals (dolor o molèstia en el cap, el cuir cabellut o el coll, generalment associat amb tensió dels músculs en aquestes àrees) poden tenir una intensitat de moderada a severa, però no s'evidencia cap lesió ni es coneix l'origen del dolor. De la mateixa manera, moltes persones es queixen de “mal de ronyons” o lumbàlgia i, a pesar de l'ús de les tècniques de diagnosi més modernes, en un nombre de casos elevat no és possible determinar la causa que el provoca.
3. Dolor desproporcionat a la severitat de la lesió
   Existeixen situacions en què el dolor que expressen la majoria de les persones sembla completament exagerat si es considera la gravetat o importància de la causa. Per exemple, els qui han patit l'experiència d'un còlic nefrític (expulsió d'una petita pedra o càlcul que s'ha format en el ronyó a través dels urèters, la bufeta urinària i la uretra) descriuen el dolor com a realment insuportable. La mida habitual d’aquestes pedres és inferior al doble del diàmetre de l'urèter pel qual han de passar i que, amb la finalitat d'expulsar la pedra, pateix una sèrie d'intenses contraccions localitzades que la impulsen cap a la bufeta. Aquest procés provoca en qui el pateix un dolor tan intens que és qualificat d'insuportable. El que té de curiós el cas és que, en termes mecànics, aquest dolor resulta totalment desproporcionat, ja que ocorre en una zona corporal (l'urèter) amb molt poques terminacions nervioses, en comparació a una superfície semblant de pell. Malgrat la importància menor de l'esdeveniment i del nombre relativament petit d'impulsos nerviosos que són enviats al cervell, l'efecte és gegantí en termes de dolor.
4. Dolor després de la curació de la lesió
   El dolor pot persistir molt de temps després que les lesions que el van causar s’hagin curat. A vegades, pot aparèixer fins i tot de manera espontània, sense lesió aparent, o bé pot ser desencadenat per estímuls innocus, com un suau fregament o una abraçada (alodinia). Les crisis de dolor espontani poden durar minuts o hores i poden presentar-se repetidament i fins i tot diàriament durant anys després de desaparèixer la lesió; la freqüència i la intensitat del dolor pot augmentar amb el pas del temps i fins i tot estendre's a d’altres àrees corporals.

Han estat molts els intents de classificar els diferents tipus de dolor basant-se en diversos criteris, entre els quals els més habituals són la causa que el provoca, la seva durada i el curs que segueix.

1. Segons la causa que el provoca, 2. Segons la durada,3. Segons el curs.

1. Segons la causa que el provoca, pot dividir-se en dolor nociceptiu i dolor neuropàtic. 
   • Dolor nociceptiu: és el processament normal dels estímuls que lesionen els teixits o que poden arribar a lesionar-los si es prolonguen. El dolor nociceptiu, alhora, pot ser somàtic o visceral: 
   • Somàtic, quan procedeix dels músculs, ossos, articulacions o teixit connectiu . Sol estar ben localitzat. 
   • Visceral, té el seu origen en els òrgans interns, com el tub digestiu o el pàncrees. Freqüentment està menys localitzat i pot referir-se a tota una àrea cutània, és a dir, pot percebre's en una estructura diferent de la que està lesionada, com en el cas de l'angina o l'infart de miocardi en què l'afectació del cor se sent a sovint en el coll, les espatlles i part posterior del tòrax més que el pit.
   • En la nocipercepció, o percepció dels estímuls que poden lesionar els teixits, hi són implicats quatre processos consecutius: transducció, transmissió, percepció i modulació. 
   • Transducció: estimulació de les terminacions nervioses especialitzades per energia química, tèrmica o mecànica, potencialment lesiva per als teixits. 
   • Transmissió: consisteix a transportar els impulsos des del lloc de la lesió fins a la medul·la espinal i els centres cerebrals superiors. 
   • Percepció: és el resultat final de l'activitat nerviosa de transmissió dels impulsos generats en la transducció i condueix a la presa de consciència del dolor. 
   • Modulació: es refereix al canvi o la inhibició dels impulsos dolorosos. És degut a l'acció de certes fibres nervioses que s'originen al cervell i descendeixen fins a la medul·la espinal alliberant determinades substàncies com les endorfines (substància produïda pel Sistema Nerviós Central i el nom de la qual es deu al fet que produeixen efectes semblants als dels analgèsics derivats de l'opi), capaces d'inhibir la transmissió dels estímuls dolorosos i provocar, per tant, una analgèsia. 
• Dolor neuropàtic: està causat pel processament anormal dels estímuls sensitius per part del sistema nerviós central o perifèric. Hi ha una gran quantitat de síndromes de dolor neuropàtic, molt sovint difícils de tractar. Les persones que el pateixen informen de dolor totalment desproporcionat i fins i tot a vegades no es detecta cap causa evident que pugui explicar-lo. Encara que s'han portat a terme nombrosos estudis i s'han proposat diverses explicacions, fins avui es desconeixen els mecanismes exactes que provoquen el dolor neuropàtic.
  - veure: etiologia
2. Segons la durada 
   
   Clàssicament el dolor s'ha classificat, segons la seva durada, en agut i crònic, tot i que el període de sis mesos fixat per diferenciar l'un de l'altre s'ha establert aleatòriament, ja que no hi ha acord entre els autors sobre el temps que ha de persistir per incloure'l en un grup o l’altre; no obstant això, gairebé tots coincideixen a considerar un dolor com a agut quan compleix una missió d’“alerta” en l'organisme, i el qualifiquen de crònic quan ha perdut aquesta funció i ha arribat a convertir-se en la pròpia malaltia. 
   • Dolor agut:
   • És de durada limitada, normalment inferior a sis mesos.
   • Generalment, és d'aparició brusca i pot arribar a ser molt intens.
   • Pot ser originat per una ferida, per diferents malalties o pel mal funcionament d'òrgans i vísceres.
     
     És a dir, aquest tipus de dolor és el símptoma d'un traumatisme o d’una malaltia i sol desaparèixer quan la persona es cura. La seva aparició pot tenir un significat positiu, ja que avisa que s'està produint una lesió. Alguns exemples podrien ser des del dolor produït per una punxada al causat per la fractura d'un os o una intervenció quirúrgica. 
   • Dolor crònic:
   • Es caracteritza per la durada, més prolongada en el temps: normalment superior a sis mesos.
   • Presenta un inici i un final, en cas que cedeixi, mal definits i amb intensitat variable.
   • A diferència del dolor agut, deixa de tenir una funció d'avís i pot arribar a ser més invalidant que la mateixa malaltia o alteració que el provoca.
   • Acostuma a afectar la qualitat de vida de les persones durant molt de temps i fins i tot durant tota la vida. Sovint pot donar lloc a problemes psicològics i socials. És el cas de moltes persones amb càncer, certes malalties cròniques, com la fibromiàlgia, l'artritis, o el dolor del membre fantasma que pot aparèixer després de l'amputació d'una part del cos. El dolor crònic, a la vegada, es pot dividir en: 
   • Dolor crònic no maligne: com el de l'artritis reumatoide, les lumbàlgies, les neuràlgies, el dolor originat per l'amputació d'una part del cos o les malalties vasculars d'extremitats.
   • És originat per causes que no atempten contra la vida.
   • Es pateix de manera continuada i diàriament durant molt de temps o durant tota la vida.
   • La seva intensitat pot ser variable i fins i tot pot arribar a incapacitar la persona.
   • No respon als mètodes actualment disponibles per a l'alleugeriment del dolor. 
   • Dolor agut recurrent: com les cefalees migranyoses.
   • Recorre o reapareix després de cessar durant lapsus de temps més o menys perllongats.
   • Els períodes de dolor autolimitats amb final predictible.
   • Entre dos episodis, el dolor desapareix completament. 
   • Dolor crònic maligne: com el causat per algunes malalties oncològiques.
   • Originat per processos incurables que comporten un escurçament de la vida.
   • És un tipus de dolor que pot patir-se a diari i que pot durar molt de temps, fins i tot anys.  
3. Segons el curs, és a dir, segons com succeeix, el dolor pot ser: 
   • Continu: no desapareix, persisteix durant tot el dia, només en varia la intensitat. 
   • Episòdic: no és continuat sinó que pot aparèixer i cedir. Es classifica en: 
   • Dolor incidental, que es produeix en activitats com caminar o tossir. 
   • Dolor intermitent, que apareix de manera esporàdica sense que no hi hagi res concret que l’origini. 
   • Crisi de dolor, fa referència a un dolor que reapareix esporàdicament malgrat estar controlat la major part del temps.

Generalment la persona no és conscient que en la respiració s'oculta una increïble força vital que, a més de mantenir-nos vius, pot ajudar a revitalitzar el cos, avançar més ràpid, créixer amb més facilitat o augmentar el benestar. Per tant, millorar la respiració pot ajudar a reduir el dolor i les complicacions que s’hi associen. Tres exercicis ben senzills poden ajudar a aconseguir-ho: 

1. Respiració abdominal: situar les mans sobre l'abdomen i intentar inflar la panxa durant la inspiració (com si fos una pilota); desinflar-la lentament durant l'expiració. 
2. Respiració toràcica: situar les mans sobre el tòrax i comprovar que durant la inspiració la zona pulmonar s'eixampla i surt cap enfora, mentre que durant l'expiració lenta torna a la posició original. 
3. Respiració clavicular: posar les mans sobre les clavícules una mica més amunt del pit i observar com puja aquesta zona en la inspiració i com baixa en l’expiració.

Per millorar la respiració: 

• Un cop es dominin els tres tipus de respiració, es pot fer un cicle complet d'inspiració i expiració (abdominal-toràcica-clavicular) set vegades abans d'aixecar-se del llit i set vegades en el moment d'anar a dormir, tan lentament i profundament com sigui possible, sense sentir sensació d'ofec ni forçar-se. 
• Utilitzar tècniques de relaxació, distracció o visualització: poden ajudar a controlar la respiració tant en el dolor crònic continu com en les exacerbacions o en el dolor que apareix de manera esporàdica.
  
  - tractament
   
  - control de la situació de salut
  
  Consells de salut: Teràpies complementàries

 
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Respirar

La gana es pot veure afectada per múltiples factors (a banda dels efectes devastadors del dolor crònic no alleujat sobre l'aparell digestiu): el tractament de la malaltia o el trastorn subjacent –incloent-hi la quimioteràpia i la radioteràpia-, nàusees, sequedat bucal, mal gust de boca o alteracions del gust.

Per a la pèrdua de gana és aconsellable:

• Ingerir durant l'esmorzar 1/3 de les calories necessàries per a tot el dia. 
• Menjar aliments nutritius en petites quantitats cinc vegades al dia; mastegar bé els aliments abans d’empassar-los. 
• Procurar que el menjar sigui sempre agradable tenint en compte: 
  • La presentació: posar el menjar en plats grans, perquè fa semblar les racions més petites, evitar-ne grans quantitats, procurar que l'aparença del menjar sigui atractiva. 
  • Les olors: olors fortes d'aliments (com la de la coliflor o les gambes), perfums o fums, poden fer perdre encara més la gana. Hi ha alguns trucs per reduir les olors dels aliments: cuinar sempre que sigui possible a la graella a l'aire lliure, connectar l'extractor de fums, servir aliments freds en lloc de calents, o deixar uns minuts els aliments destapats per alliberar-ne les olors. 
  • L'entorn ha de ser tranquil, relaxat i preferiblement en companyia agradable. 
• Complementar la dieta amb preparats per tenir una alimentació més nutritiva: hi ha suplements comercialitzats amb forma de batuts, iogurts que aporten calories, proteïnes, etc. L'equip de salut pot informar sobre això. 
• Tenir en compte les pautes que l'equip de salut pugui haver donat per augmentar la sensació de gana ja que hi ha alguns medicaments o infusions que hi poden ajudar.

   
Per a les nàusees és aconsellable: 

• Menjar en una habitació lliure d'olors, amb una temperatura agradable i ben ventilada. 
• Menjar diverses vegades al dia quantitats petites d'aliments tous, de textura suau i de fàcil digestió. Evitar aliments picants, grassos i amb olors fortes. 
• Menjar aliments secs com galetes, bastonets de pa o torrades, durant el dia, i prendre líquids lentament. 
• Seure o reclinar-se (no ficar-se al llit) durant una hora després de menjar. 
• Glopejar la boca abans i després de menjar.

Consells de salut: Nàusees i vòmits - menjar i beure 

Per a la sequedat bucal és aconsellable: 

• Tret que hagi una contraindicació mèdica, prendre abundants líquids al llarg del dia (entre 8 i 10 gots); tenir sempre a mà una ampolla d'aigua per prendre petits glops; deixar desfer trossets de gel a la boca, beure nèctar de fruita en lloc de sucs i beure els líquids amb una canya. 
• Prendre postres congelats, com raïm congelat o begudes gelades de gustos diferents. 
• Tenir cura de la higiene de la boca almenys quatre vegades al dia (després de cada menjar i abans d’anar al llit): amb un raspall de cerres suaus, amb col·lutoris sense alcohol o amb infusions de llimona. 
• Menjar aliments amb salses fetes amb el suc de la carn rostida, mantega o margarina, si no està contraindicat. 
• Evitar líquids i aliments amb un alt contingut en sucre. 
• Aplicar amb freqüència humectant als llavis (protector labial).
• A les nits posar al dormitori un humidificador ambiental de vapor fred (els de vapor calent no proporcionen suficient humitat per tractar la sequedat bucal).
• Usar substituts salivals disponibles al mercat (solucions que imiten a la saliva).
• Usar estimulants salivals: 
  • Estímuls masticatoris, principalment xiclet edulcorat no cariogènic (que no afavoreix l'aparició de càries dental); evitar aliments secs i fibrosos que es puguin quedar adherits al paladar, com la fruita seca. 
  • Estímuls gustatius: l'àcid cítric és un potent estimulador de la secreció salival, per això les begudes o caramels àcids i les llimonades ajuden a augmentar el fluix salival. 
  • Evitar el cafè i l'alcohol perquè redueixen el flux de saliva, especialment si es consumeixen en excés.

   
Per al mal gust de boca o les alteracions del gust és aconsellable: 

• Esbandir-se la boca amb aigua abans i després de menjar. 
• Menjar quantitats petites diverses vegades al dia, quan tingui gana, en comptes de fer-ho en horaris establerts. 
• Agregar espècies i salses als aliments. 
• Menjar la carn amb alguna cosa dolça, com salsa de nabiu, gelea o puré de poma i substituir la carn vermella per carn d'au, peix, ous i formatge. 
• Utilitzar receptes sense carn i amb un alt contingut de proteïnes; provar la cuina vegetariana o xinesa. 
• Provar fruites cítriques (taronja, mandarina, llimona, aranja), tret que hi hagi llagues a la boca. 
• Si els aliments tenen gust metàl·lic, usar estris de plàstic. 
• Si és possible, que una altra persona prepari els àpats
• Menjar en un entorn agradable i distès. 
• Utilitzar caramels de llimona sense sucre, xiclets o pastilles de menta sense sucre quan se senti un gust metàl·lic o amarg a la boca.

    
Per augmentar la gana és aconsellable: 

• Procurar no recórrer al menjar davant les angoixes o per avorriment de patir dolor diàriament: evitar usar el menjar com a consol. 
• Menjar petites quantitats d'aliment cinc o sis vegades al dia a hores fixes, a poc a poc, mastegant i ensalivant bé els aliments, i evitar picar entre hores. 
• Beure aigua i infusions sense sucre o amb edulcorants sense calories. 
• Servir poca quantitat en plats petits (fa que les porcions semblin més grans).

 
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Menjar i beure

El dolor pot provocar una alteració en la mobilitat de la persona, cosa que produeix una disminució de l'activitat que pot arribar al punt de necessitar ajuda per dur a terme algunes o totes les activitats de la vida diària.

La persona que té dolor, excepte si el metge ho contraindica expressament, ha de fer diàriament un cert grau d'exercici per mantenir o recuperar al màxim la seva mobilitat i evitar contractures i la pèrdua de força i de massa muscular. L'objectiu és començar a fer exercici gradualment i fer-ne de manera habitual per poder alleujar el dolor i millorar no únicament la mobilitat sinó també el descans i el son.

Per millorar la mobilitat és aconsellable:

• Escollir o evitar una activitat física en funció de la causa i el tipus de dolor, segons les pautes que hagi donat l'equip de salut, per exemple, no portar pes o no ajupir-se. 
• Començar amb exercicis d'estirament i activitats suaus de baix impacte com ara caminar o muntar amb bicicleta. 
• Començar el programa d'exercici lentament ja que a l’inici pot fer que el dolor empitjori. Tot i que és normal sentir alguna molèstia, el dolor agut pot ser un senyal que l'exercici és excessiu. 
• Alguns bons exercicis són aquests: 
  • Caminar, inicialment a poc a poc i durant el temps que la persona aguanti sense fatigar-se en excés. Afegir-hi quatre o cinc minuts diaris fins a arribar a seixanta minuts al dia. Caminar almenys una hora, tres o quatre vegades per setmana. A mesura que augmenta el temps, si la persona veu que té dificultat per fer exercici, es recomana caminar el temps que pugui còmodament i mantenir-se en aquest temps durant uns quants dies. Després intentar de nou augmentar-lo progressivament fins a arribar als seixanta minuts. Aquesta estratègia de fer exercici el temps que resulta acceptable, mantenir-lo uns dies i després mirar d’augmentar-lo fins a arribar a una hora, pot fer-se tantes vegades com sigui precís. 
  • Caminar i trotar a poc a poc: quan la persona pugui caminar còmodament durant una hora tres o quatre vegades per setmana, ho pot alternar amb trotar a poc a poc: caminar dues illes de cases (uns 200 m), trotar a poc a poc una illa de cases (uns 100 m), i repetir-ho unes quantes vegades sempre que el dolor no augmenti. Quan la persona se senti còmoda amb aquest exercici pot fer-lo durant períodes de temps més llargs. 
  • Muntar amb bicicleta: les bicicletes estàtiques o fixes ofereixen el benefici de poder fer exercici en un entorn tancat (la casa, el gimnàs) i evitar les inclemències del temps així com reduir el risc de patir caigudes o accidents. És convenient marcar-se una meta ja sigui en quilòmetres o en temps. 
    
    Consells de salut: Activitat física

  
 Per millorar les activitats de la vida diària és aconsellable: 

• Planificar l'activitat física aprofitant els moments de màxim efecte de la teràpia analgèsica. 
• Si cal, utilitzar les diferents ajudes mecàniques que poden facilitar les activitats físiques del dia a dia: 
  • Rentar-se: adaptar la zona de bany amb baranes, lliteres o cadires de bany, o diferents estris per a la higiene. 
  • Desplaçar-se: l'ús de caminadors, bastons i cadires de rodes pot facilitar la deambulació.

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:

Moure’s i mantener una postura corporal correcta

El dolor pot produir alteracions del descans i del patró del son tant per defecte (insomni) com per excés (somnolència).

Per a l'insomni és recomanable seguir aquests consells: 

• Abans d'anar a dormir: 
  • Fer alguna activitat relaxant com ara escoltar música suau, llegir una novel·la, fer-se un bany calent amb una mica d’oli d’espígol o fer alguns exercicis de relaxació. 
  • Procurar evitar activitats agitades, substàncies estimulants (com cafeïna, nicotina, alcohol), així com veure pel·lícules o llegir llibres que provoquin por o tensió; també cal evitar àpats copiosos almenys tres hores abans d'anar a dormir. 
  • Tenir un entorn tranquil i confortable amb un llit i un coixí adequats, mantenir una temperatura adequada a l'habitació, evitar les temperatures extremes i els corrents d'aire. 
  • Prendre llet o infusions relaxants calentes. 
• Respectar el cicle normal del son tant com sigui possible i establir un patró regular, és a dir, anar al llit cada nit i aixecar-se cada matí a la mateixa hora; si cal, planificar curtes becaines durant el dia. 
• Consultar amb l’equip de salut la possibilitat de prendre medicació per dormir. 
• Adaptar l'horari de la medicació prèvia consulta amb l'equip de salut: a vegades, i segons el tipus de medicament, no cal ser estricte en els horaris de la medicació i es pot planificar de manera que es respecti el son de la persona. 
• Respectar la pauta d'analgèsia a la nit: en dolors mal controlats, és a dir, quan la persona es desperta a la nit pel dolor o al matí amb el dolor descontrolat, cal despertar-la a la nit perquè prengui una nova dosi d'analgèsic segons l'horari pautat i abans que ho faci el dolor.

  
Per a la somnolència es recomana:

• Procurar no dormir durant el dia: evitar les becaines i sempre que sigui possible, fer alguna cosa o mantenir una rutina per estar despert. 
• Fer activitats per distreure's: escoltar música, llegir o escoltar la ràdio, pot ser útil però és preferible, sempre es pugui, fer un cert grau d'activitat física, encara que sigui molt lleugera, com passejar.

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Reposar i dormir

El dolor no alleujat pot provocar alteracions en l'eliminació urinària i intestinal, concretament; el restrenyiment pot ser un efecte secundari d'alguns tipus d'analgèsics, especialment dels opiacis. Ajudes com vàters adaptats, orinals, ampolles o la cadira orinal (“Don Pedro”), permeten superar les barreres arquitectòniques que sol haver en el mateix domicili.

Per millorar l'eliminació urinària és aconsellable:

• Si no hi ha contraindicacions, mantenir una ingesta diària mínima de 2000 ml/dia, preferentment d’aigua. 
• No prendre cafè, te, aigua tònica, begudes alcohòliques i refrescos amb cola. 
• Per prevenir les infeccions urinàries: acidificar l'orina prenent aliments amb residus àcids, dutxar-se en comptes de banyar-se, orinar abans del coit i després, i evitar la possible contaminació anal i vaginal.

 
Per millorar l'eliminació fecal és aconsellable: 

• Fer una dieta rica en fibra augmentant la ingesta d’aliments com verdura (sobretot crues), fruita, cereals o hortalisses i prenent més líquids, especialment aigua.
   
  Consells de salut: Alimentació saludable - els nutrients

• Limitar els aliments astringents (arròs, pomes, magranes, productes elaborats amb farines refinades). 
• Si es tolera el segó, iniciar-s’hi amb moderació i augmentar-ne gradualment la quantitat. 
• Incloure en l'esmorzar fruita rica en fibra com kiwis, pinya natural o prunes seques. 
• Fer regularment activitat física per afavorir el moviment dels intestins: caminar, passejar i, si és possible, fer esport.
• Si la persona està en repòs al llit, fer exercicis actius de contracció de la musculatura abdominal.
• Establir o mantenir un patró d'evacuació: seure al vàter sempre a la mateixa hora, preferiblement aprofitant el reflex gastrocòlic (aproximadament trenta minuts després de la ingesta d'aliments) i dedicar-hi un temps entre quinze i vint minuts, encara que inicialment no es produeixi l'expulsió d'excrements.
• En seure a la tassa del vàter, procurar que els malucs i els genolls quedin flexionats (posar els peus en un tamboret baix) per adoptar una posició pròxima a la de semigatzoneta.
• Si, a causa de la consistència dura dels excrements, hi ha dolor anal, usar lubrificants, compreses fredes o banys de seient amb aigua freda.
• En cas de restrenyiment sever consultar amb l'equip de salut la possibilitat d'utilitzar:
• mesures rectals, com ènemes (lavatives) comercials o supositoris
• laxants, sobretot a l'inici del tractament amb opiacis

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Eliminar

El dolor produeix inseguretat tant en la persona com en la família pel sofriment mateix que genera, pels efectes de la resposta d'estrès mantinguda si no s'alleuja i, moltes vegades, quan no se n'aconsegueix un bon control, per la incertesa i el desconcert de no saber a qui dirigir-se en cerca d'ajuda.

Per reduir el sofriment és recomanable:

•  No "aguantar" el dolor. Suportar el dolor no comporta cap benefici i, per contra, si no s’alleuja provoca una resposta d’estrès que, quan és sostinguda en el temps, pot causar nombrosos efectes lesius en pràcticament tots els aparells i sistemes corporals.  
• Respectar la dosi d'analgèsia prescrita i les indicacions de l'equip de salut: cada dolor és únic i el tractament ha de ser personalitzat. 
• Participar en la mesura que sigui possible en la presa de decisions sobre el propi tractament per mantenir l'autoestima. 
• Tenir en compte les precaucions i les atencions tant pel que fa al fàrmac com a les diferents vies d'administració de l'analgèsia i els tractaments. 
• Demanar tota la informació relacionada amb el dolor: en quin moment es troba, què pot passar en un futur o qualsevol dubte sobre la medicació, els efectes secundaris, etc. 
• Demanar informació sobre els recursos que té a l'abast: l'equip de salut o l'assistent social li poden proporcionar telèfons de contacte, on dirigir-se a cada moment, els diferents centres que hi ha a la seva disposició, les associacions, etc.

 
En el cas que com a efecte secundari dels analgèsics opiacis hi hagi confusió o somnolència és recomanable: 

• Mantenir un ambient tranquil i evitar estímuls extrems (sorolls, moltes visites, converses diferents) per no alterar la persona. 
• Resituar i ubicar en tot moment la persona: recordant-li, si cal, on està, que dia i hora és i qui són les persones que l'envolten. 
• No utilitzar les subjeccions físiques o suports tret que sigui absolutament necessari i sempre durant el mínim temps possible. Lligar o subjectar la persona quan està molt confusa sovint augmenta encara més l'agitació i els temors. Si es tracta d'una situació de confusió lleu convé preparar l'entorn per evitar lesions, com posar baranes al llit o tancar portes per evitar fugues. 
• Procurar companyia i supervisió contínua mentre hi hagi un estat de confusió o somnolència: no deixar la persona sola per evitar caigudes, ingesta incontrolada de medicaments o autolesions. 
• Mantenir un entorn segur per evitar caigudes i traumatismes: no canviar mobles de lloc, evitar les catifes o fixar-les, treure els mobles que dificultin o impedeixin el pas, etc. 
• Disposar de telèfons de contacte de l'equip de salut per fer consultes i informar dels canvis. 
• Controlar el nivell de consciència i consultar amb l'equip de salut qualsevol comportament diferent de l'habitual o el fet que s'adormi excessivament. 
• Consultar amb l'equip de salut la possibilitat de tractament per a la confusió.

 
Per als trastorns psicològics com la depressió i l'ansietat és aconsellable: 

• Dirigir-se als altres professionals que puguin ajudar a entendre per què es canvia el caràcter, i a afrontar els moments d'ansietat i depressió. Psicòlegs, grups d'ajuda o associacions poden ser de gran ajuda per intentar portar millor tot el que suposa patir un dolor, sobretot crònic o oncològic. 
• Consultar la possibilitat de prendre medicació per a l'ansietat i depressió.

Quant a la família o la persona cuidadora és aconsellable: 

• Participar en l'estratègia terapèutica juntament amb la persona afectada i l'equip de salut. 
• Dirigir-se a altres professionals o associacions: conviure amb persones amb dolor no és fàcil, i psicòlegs, treballadors socials o grups d'ajuda mútua poden ser de gran utilitat. 
• Prestar atenció a la satisfacció de les pròpies necessitats, no sols pel que fa a l’alimentació, la higiene, etc., sinó que és especialment important dedicar regularment un temps al descans i a la distracció.
   
  - control de la situació de salut

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Evitar perills i prevenir riscs

El dolor és capaç de provocar una gran introversió i deixar les persones soles amb les seves preguntes i les seves pors; com molts altres símptomes pot fer que es deixi de tenir la vida social que es tenia fins aleshores i que se surti poc de casa o no es vulguin visites. D'altra banda, cal tenir present que la cura d'una persona amb dolor crònic por arribar a ser esgotador i no és infreqüent que la família o cuidador experimentin sentiments de frustació davant la dificultat per controlar-lo.

Per això s'aconsella: 

• Demanar ajuda a d’altres membres de la família o els amics per compartir amb ells la sobrecàrrega física i emocional que comporta patir un dolor o cuidar una persona que el pateix. 
• Comentar amb la família i els amics els sentiments que el dolor i els altres símptomes físics acompanyants comporten, ajudar la persona a afrontar les situacions difícils i als qui l'envolten a comprendre la seva conducta verbal i no verbal. 
• Procurar identificar els moments de menys intensitat del dolor i aprofitar per relacionar-se i parlar d'allò que preocupa a la persona.

 
Respecte a la família o a la persona cuidadora és aconsellable que en relacionar-se amb la persona que sofreix: 

• Estableixi de manera clara i inequívoca que creu en l'existència del dolor tal com la persona el descriu. 
• Permeti l'expressió del dolor i dels sentiments que aquest desperta, sobretot quan: és difícil el seu control i apareixen reaccions de depressió i fatiga. 
• Presti atenció tant a la comunicació verbal com a la no verbal (to de veu, gestos facials, postura corporal) ja que moltes vegades és aquesta última la que pot donar una idea més exacta de la situació física i psicològica de la persona amb dolor.  

 
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Comunicar-se i interaccionar socialment

El dolor crònic/oncològic pot ser de difícil control i de mesos o anys de durada. Pot ser que es deixi de treballar, d'anar a l'escola i que no es puguin fer les activitats d'oci.

Així doncs, és recomanable:

• Procurar buscar moments de descans i oci: sempre que sigui possible dedicar-se una estona a fer activitats que procurin plaer i que permetin desconnectar temporalment de la situació. 
• Sempre que es pugui, intentar participar en activitats de grup, ja que les activitats individuals reforcen l'aïllament, redueixen la sensació de benestar psicològic i empitjoren la percepció de la pròpia salut mental. 
• Mantenir l'activitat laboral tant com sigui possible i evitar que el dolor es converteixi en el centre de les activitats de la vida diària. 
• Si no es pot desenvolupar l'activitat laboral habitual, intentar una reducció o adaptació de l'horari de feina o el trasllat a un lloc de treball més d'acord amb les capacitats físiques actuals.

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Treballar i divertir-se

És molt poc freqüent mentir i simular sobre l'existència del dolor. Molt poques persones que diuen sentir dolor menteixen sobre això. La invenció descarada del dolor, encara que existeix, és molt poc probable.

Quan una persona informa que el seu dolor ha disminuït o ha desaparegut després de l'administració d'un placebo, no significa que no tingui dolor. Un placebo és qualsevol tractament o cura que produeix un efecte a causa de la seva intenció implícita o explícita i no a causa de la seva naturalesa específica o de les propietats terapèutiques. No hi ha evidències en la literatura mèdica que justifiquin l'ús d'un placebo per determinar la presència o absència d'un dolor o la seva naturalesa. De fet, el seu ús desperta molts dubtes ètics. L'única resposta certa davant una persona que reacciona positivament davant l'administració d'un placebo és que desitja molt intensament l'alleujament del dolor i confia que alguna cosa o algú l’ajudi a aconseguir-ho. 

La persona que usa el dolor per obtenir avantatges no és un simulador i és molt possible que li faci tant de mal com diu. El fet que algú obtingui beneficis o un tracte preferent a causa del dolor no significa que el dolor no existeixi. A més, la percepció que s’obtenen beneficis és totalment subjectiva, ja que el que per a una persona és un benefici pot no ser-ho per a una altra. 

El dolor no sempre s'acompanya de signes físics (fisiològics o conductuals) que permeten verificar-ne l’existència i la intensitat. Fins i tot quan el dolor és intens hi ha períodes d'adaptació fisiològica i conductual, cosa que comporta períodes amb signes mínims de dolor i fins i tot absència total d'aquests. La falta d'expressió dolorosa no indica necessàriament absència de dolor. 

El dolor no és un problema psicològic: l'angoixa i la depressió no són la causa sinó la conseqüència del dolor. Una reacció emocional davant el dolor no significa que el dolor estigui causat per un problema emocional. El dolor gairebé sempre s'acompanya d'un grau variable d'ansietat o depressió; de fet, experimentar dolor sense cap resposta emocional seria anormal. 

- Veure: Repercussions personals, familiars i socials

La percepció i la tolerància al dolor és diferent per a cada persona. Estímuls físics comparables no produeixen la mateixa intensitat de dolor, sinó que en persones diferents provoquen dolor d'intensitat i de durada diferent. No hi ha una relació directa i invariable entre l'estímul i la percepció del dolor. 

El fet de tenir dolor recurrent o durant un temps prolongat no en millora la tolerància. La tolerància al dolor és una resposta única i individual que varia d'una persona a una altra i en la mateixa persona d'una situació a una altra. En contra de la idea general, les persones amb dolor prolongat o recurrent tendeixen a tenir cada vegada una menor tolerància al dolor.

En el cas de les persones grans:

El dolor no és una conseqüència normal del procés d'envelliment. El dolor no és una part inevitable del procés d'envelliment i la seva presència requereix una valoració, un diagnòstic i un tractament com en qualsevol altre grup d'edat. 

La percepció o sensibilitat dolorosa no disminueix amb l'edat. Els resultats d'estudis experimentals sobre la percepció del dolor en les persones grans no presenten diferències concloents relacionades amb l'edat. 

Si la persona està deprimida, especialment si el dolor és d'origen desconegut, el dolor no és un símptoma de la depressió i no desapareixerà si aquesta es tracta. Alguns tipus de dolor, especialment el crònic, poden causar depressió. També pot ser que hi hagi depressió abans de començar el dolor, però no és probable que aquesta el causi. No obstant això, la preexistència d'una depressió sí afecta la capacitat de la persona per afrontar el dolor.

En el cas dels nens:

Els nens petits, incloent-hi els nounats, poden sentir dolor. Hi ha més evidències que els nounats (fins i tot els prematurs) poden sentir dolor, que proves que no el sentin. Encara que no se sap si els nens experimenten més, menys o el mateix dolor que els adults, dista molt d'estar provat que el dolor no existeix o que és menor que en els adults. 

Un nen que es comunica bé verbalment pot negar que sent dolor encara que aquest existeixi. La por de les “punxades” o del tractament pot fer que el nen negui que sent dolor; així mateix, alguns nens amb dolor prolongat o progressivament creixent no són capaços d'identificar-ho com a dolor. 

Si el nen juga, dorm o es distreu no significa que no tingui dolor. Els nens tenen un talent especial per a l'ús de la distracció i l'activitat física per tractar el dolor i poden dormir o pretendre que ho fan com a mètode per controlar el dolor.

En cas de tractament amb analgèsics opiacis (morfina i derivats):

És altament improbable que el tractament del dolor amb opiacis creï addicció. L’aparició d'addicció com a conseqüència del tractament analgèsic és molt poc freqüent. El que passa és que sovint es confonen els termes d'addicció, dependència, tolerància i abstinència. Segons la Organització Mundial de la Salut (OMS)

• Addicció. Ús repetit de substàncies psicoactives fins al punt que l'usuari (denominat addicte) està periòdicament o crònicament intoxicat, mostra una compulsió per prendre la substància (o substàncies) preferida, té grans dificultats per cessar o modificar voluntàriament l'ús de la substància i mostra una determinació d'obtenir la substància psicoactiva per gairebé qualsevol mitjà. Típicament hi ha tolerància i amb freqüència apareix la síndrome d'abstinència quan se'n suspèn el consum. El 1960 l'OMS va recomanar que s'abandonés aquest terme i s'usés el de dependència, que pot existir amb diversos graus de severitat, Addicció no és un terme diagnòstic acceptat en l'ICD10,però continua essent àmpliament usat pels professionals i el públic en general. 
  
  Per tant, es tracta d'un comportament voluntari que implica buscar activament i compulsivament aquesta substància o substàncies. 
• Tolerància. Disminució en la resposta a la dosi d'una droga que es produeix a conseqüència de l’ús continuat. Es requereixen dosis cada vegada més grans per aconseguir l'efecte que abans s'aconseguia amb dosis menors.
  
  És un comportament involuntari basat en canvis fisiològics i, encara que la tolerància acompanya a l'addició i és un criteri necessari per al seu diagnòstic, la seva sola presència no indica que hi hagi addicció. En els casos de persones amb dolor que desenvolupen tolerància a un analgèsic opiaci, habitualment se soluciona augmentant la dosi o canviant de fàrmac. 
• Dependència. Implica la necessitat de dosis repetides d’una substància psicoactiva per sentir-se bé o evitar trobar-se malament. És un comportament involuntari basat en canvis fisiològics. 
• Síndrome d'abstinència. Conjunt de símptomes que s'agrupen de diferents maneres i amb un grau de severitat variable, que apareixen en cessar o reduir l'ús d'una substància que s'ha pres repetidament, generalment durant un període de temps prolongat, a dosis altes, o totes dues coses. Aquesta síndrome pot acompanyar-se d'indicis de trastorns fisiològics. La síndrome d'abstinència és un dels indicadors de la síndrome de dependència.
  
  Encara que la síndrome d'abstinència acompanya a l'addcció i és un criteri necessari per al seu diagonòstic, la seva sola presència no indica que hi hagi addicció. En el cas de les persones amb dolor que prenen analgèsics opiacis, normalment no apareix síndrome d'abstìnència en susprendre'ls ja que la dosi dels mateixos es redueix gradualment a mesura que disminueix el dolor.
   

No hi ha un límit (sostre) per a l'analgèsia que poden produir els analgèsics opiacis majors. La dosi i l'efecte analgèsic dels opiacis majors no té límit i tots els dolors responen a la seva administració, tot i que alguns tipus de dolor responen millor que altres. 

El tractament amb analgèsics opiacis no hauria de deixar-se per “quan el dolor sigui realment insuportable”. La idea que si s'administra abans el tractament no serà efectiu quan el dolor sigui realment insuportable és totalment errònia. És normal que aparegui tolerància (disminució a la resposta d'una dosi determinada) després d'un temps d'usar opiacis, però la tolerància normalment és tractable augmentant-ne la dosi, ja que no hi ha sostre per a l'analgèsia que els opiacis majors poden proporcionar. 

No és freqüent que aparegui depressió respiratòria durant el tractament amb analgèsics opiacis si la persona no manifesta signes de sedació. L'aparició de depressió respiratòria en persones que reben analgèsics opiacis es improbable si no hi ha signes de sedació ja que la dosi per induir una depressió respiratòria es superior a la requerida per la sedació. És important recordar que juntament amb la tolerància al fàrmac es desenvolupa també tolerància a la depressió respiratòria. 

Prendre analgèsics opiacis no significa que sigui l'últim recurs o que s'estigui molt malalt. Els analgèsics opiacis són uns fàrmacs molt eficaços davant diferents tipus de dolor i permeten una millor qualitat de vida. 

L'us d'analgèsics opiacis per al control del dolor no perjudica la salut. Contràriament al que es creu, l'ús d'analgèsics opiacis té més beneficis que perjudicis. No acceleren cap malaltia i no provoquen somnolència si es prenen les dosis adequades a cada situació. 

Prendre analgèsics opiacis per al control del dolor no canvia la manera de ser. Es sol pensar també que la persona estarà més eufòrica, que no tindrà control en certes situacions o que s'excitarà a causa dels opiacis, però no és cert. Si s’administren de manera correcta, només actuen sobre el dolor.