Infermera virtual.com

La malaltia inflamatòria intestinal (MII) fa referència a un grup de trastorns inflamatoris crònics en què, per algun mecanisme encara desconegut, es produeix l’activació del sistema immunitari, cosa que afecta el sistema digestiu. Fonamentalment, engloba dues malalties: la malaltia de Crohn i la colitis ulcerosa. Totes dues és caracteritzen per l’aparició d’una inflamació repetitiva del tub digestiu, principalment de l’intestí prim o del còlon, cosa que pot produir diferents signes i símptomes, com ara dolor abdominal, diarrea o expulsió de sang amb la femta.

Actualment no hi ha cura definitiva per a la malaltia, encara que sí que es disposa de diversos tractaments per controlar la inflamació i els símptomes. La malaltia es manifesta en forma de brots (fase d’activitat) que s’alternen amb períodes de remissió (fase d’inactivitat).

La colitis ulcerosa afecta, de forma difusa i contínua, la mucosa i submucosa de l’intestí gros, principalment el còlon, mentre que la malaltia de Crohn pot afectar tot el gruix de la paret intestinal de qualsevol part del tracte gastrointestinal (de la boca a l’anus) de forma segmentària, alternant zones afectades i zones sanes.

De vegades, quan la zona afectada és el còlon, es fa molt difícil diferenciar les dues entitats o malalties, per això es coneix com a colitis indeterminada un quadre de solapament entre elles.

La colitis ulcerosa i la malaltia de Crohn són malalties conegudes des de finals del segle XIX i principis del XX. El 1932 un metge americà, Burrill Bernard Crohn, de l’Hospital Mont Sinaí de Nova York (EUA), i dos col·legues, Ginzburg i Oppenheimer, van presentar una sèrie de 10 casos amb els mateixos símptomes: febre, diarrea i pèrdua de pes. Tots van ser operats i els van trobar lesions inflamatòries a l’ili (intestí prim), i per això aquesta malaltia es va denominar ileïtis regional. Posteriorment es van fer nous descobriments d’aquesta patologia, es va observar que no només afectava l’ili, sinó que també es podia localitzar en altres zones del tub o tracte digestiu, bàsicament al còlon, i va rebre el nom de malaltia de Crohn, com a reconeixement a aquest metge.

El 1875 dos metges, S. Wilks i W. Moxon W, van descriure per primera vegada la colitis ulcerosa com una entitat diferent de la malaltia de Crohn. Més tard, cap al 1909, Hawkins, un altre científic, va escriure un excel·lent relat de la malaltia i de la seva història natural. El mateix any Sir Arthur Hurst, investigador, va fer la primera descripció completa de la colitis ulcerosa.

La malaltia inflamatòria intestinal és una malaltia de causa desconeguda. No és una malaltia infecciosa ni tampoc hereditària. Es pensa que algun agent inicial desconegut (microbis, virus, components de la dieta, tabac, medicaments antiinflamatoris esteroïdals, etc.) posa en marxa en l’intestí una sèrie de canvis inflamatoris que són anormalment intensos i que poden aparèixer en persones amb una predisposició genètica. Tot i això, al llarg de la història s’han fet diferents estudis per intentar descobrir els diversos factors que poden desencadenar-ne els brots. Entre aquests factors, es poden destacar els ambientals, els genètics i els immunològics.

1. Factors ambientals, 2. Factors genètics, 3. Factors immunològics.

1. Factors ambientals

El fet que la malaltia inflamatòria intestinal es doni amb més freqüència en determinades zones geogràfiques (com a occident i en països en vies de desenvolupament que adopten estils de vida propis de zones desenvolupades) posa de manifest la rellevància del medi ambient en la patogènia d’aquestes malalties. Entre aquests factors destaca la dieta, el tabac i l’estrès. 

1.1 La dieta

L’exposició constant del tracte gastrointestinal als productes ingerits ha determinat que la dieta sigui un factor important d’investigació. Malgrat que no es disposa de conclusions clares, s’han fet diversos estudis que indiquen que el consum de sucres refinats podria tenir relació amb la MII.

1.2 El tabac

S’han fet diversos estudis que suggereixen que el tabaquisme constitueix un factor de risc per al desenvolupament de la malaltia de Crohn i un factor protector davant l’aparició de la colitis ulcerosa.  

• Colitis ulcerosa. Sembla que els fumadors tenen menys risc de desenvolupar-la, mentre que els que no han fumat mai i, sobretot, els que han deixat de fumar podrien tenir més incidència de la malaltia. 
• Malaltia de Crohn. Sembla que fumar està relacionat amb més risc de tenir la malaltia i que a més s’associa a una major gravetat del curs clínic (augment del nombre de brots i d’hospitalitzacions, més risc de desenvolupar complicacions, així com més risc de recurrència postquirúrgica) i a una pitjor resposta al tractament farmacològic. Segons una metaanàlisi publicada el 2006, el tabaquisme és un factor mediambiental de notable rellevància en la patogènia de la MII, així com en l’efecte diferencial entre la malaltia de Crohn i la colitis ulcerosa.     

1.3 Fàmarcs

Encara continua el debat en la influència dels antiinflamatoris no esteroïdals (AINE), tant en el debut de la malaltia com en la seva evolució. Tampoc no s’ha pogut demostrar que els anticonceptius orals augmentin el risc de desenvolupar la MII. 

1.4 Estrès psicosocial

Segons els diferents estudis que s’han fet, sembla que l’estrès o malestar emocional pot influir en el desenvolupament de la malaltia inflamatòria intestinal (MII) i augmentar el risc d’aparició de nous brots, i també la seva gravetat. Tot i que s’ha trobat una alta comorbiditat entre les alteracions de l’estat d’ànim i la MII, no queda clar en la literatura si els trastorns psicopatològics (depressió, ansietat…) són previs al desenvolupament de la malaltia o en són una conseqüència. És important indicar que les persones amb MII tendeixen a considerar l’estrès com una causa, i no només un desencadenant, dels brots de la seva malaltia. Aquesta percepció de la causa de la malaltia és molt important per tractar-la i afrontar-la, motiu pel qual és essencial que les persones amb MII comprenguin què és l’estrès i com el poden gestionar per millorar la qualitat de vida.

2. Factors genètics

La malaltia inflamatòria intestinal no és una malaltia hereditària tot i que sí que sembla que hi hagi predisposició genètica, és a dir, familiars directes d’una persona afectada tenen una predisposició més alta a tenir-la que la resta de la població. Aproximadament un 10 % de les persones amb MII presenta antecedents familiars, i en cas de malaltia de un familiar de primer grau hi ha un risc estimat de desenvolupament de MII del 2 % al 10 %.

3. Factors immunològics

Al tracte gastrointestinal hi ha un sistema defensiu immunològic constituït bàsicament per glòbuls blancs o leucòcits.

Per algun mecanisme encara poc conegut, en la malaltia inflamatòria intestinal es produeix l’activació del sistema immunològic i es desencadena una resposta contra el propi teixit intestinal, cosa que dóna lloc a una reacció inflamatòria que pot afectar només la mucosa en el cas de la colitis ulcerosa, o bé tota la paret intestinal (afectació transmural) en el cas de la malaltia de Crohn.

Altres factors que poden influir, desencadenar o agreujar els brots de la malaltia són prendre alguns fàrmacs, com ara antibiòtics o antiinflamatoris no esteroïdals (AINE), les infeccions intestinals, els canvis d’estació o la menstruació.

1. Incidència i prevalença 
2. Edat, raça i sexe 
3. Distribució geogràfica

1. Incidència i prevalença

Les MII afecten entre 90 i 300 persones per cada 100.000 habitants en la població general, Casati & Toner (2000).

Es considera que en les últimes dècades la incidència i la prevalença de la malaltia de Crohn ha augmentat tant en els països desenvolupats com en els que estan en vies de desenvolupament.

2. Edat, raça i sexe

La malaltia inflamatòria intestinal pot aparèixer a qualsevol edat, tot i que tendeix a manifestar-se en persones joves (entre 15 i 35 anys), amb un segon pic d’incidència entre els 55 anys i els 65. Apareix amb més freqüència en persones de raça blanca –sembla que els jueus són especialment susceptibles de patir-la– i afecta de la mateixa manera persones de tots dos sexes.

3. Distribució geogràfica

Hi ha una distribució diferent de la malaltia inflamatòria intestinal segons les àrees geogràfiques, amb més incidència a la zona nord d’Europa i dels Estats Units, així com a les zones industrialitzades respecte a les rurals. A Europa la incidència a Escandinàvia i al Regne Unit és més alta que a Alemanya, i clarament més alta que als països de la zona mediterrània, com França, Espanya, Itàlia o Grècia, tot i que la incidència a Espanya ha augmentat en els últims 40 anys. Una cosa semblant passa als Estats Units, on la incidència és més alta a estats del nord com Wisconsin i Washington que a estats del sud com Nou Mèxic, Arizona i Texas. Les zones de baixa incidència són Àsia, Centreamèrica i Sud-amèrica.

Tant la colitis ulcerosa com la malaltia de Crohn tenen unes característiques clíniques (signes i símptomes), endoscòpiques i histològiques (afectació de les mucoses i els teixits) específiques que permeten la seva diferenciació en la majoria dels casos.

1. Colitis ulcerosa 
2. Malaltia de Crohn