Consulta els tutorials
Informació general
Descripció
pP@)
El diagnòstic mèdic de diabetis es dóna quan l’organisme no produeix insulina o no la produeix en la quantitat necessària. Es classifica en diabetis tipus 1 i diabetis tipus 2.
La diabetis tipus 1 es caracteritza per una absència quasi total de la producció d’insulina des de les primeres edats (infantesa o adolescència). El tractament farmacològic de la diabetis tipus 1 sempre consisteix en l’administració d’insulina, per això s’anomena insulinodependent.
En la diabetis tipus 2, que és la forma més freqüent, el pàncrees (glàndula localitzada darrere de l'estómac i per davant de la columna. Produeix sucs que ajuden a descompondre els aliments i hormones que ajuden a controlar els nivells de sucre a la sang) no produeix una quantitat suficient d’insulina o l’organisme no respon bé a la insulina de què disposa. És més probable desenvolupar aquest tipus de diabetis si algun membre de la família té o ha tingut diabetis, i també si es té un excés de pes o no es fa prou exercici físic.
Els antidiabètics es prescriuen a les persones amb diabetis tipus 2 quan la dieta i l’exercici físic no aconsegueixen controlar els valors de sucre a la sang. Si aquests fàrmacs no són capaços de controlar el sucre a la sang de manera adequada, es pot optar per injeccions d’insulina sola o per la seva combinació amb els fàrmacs. Freqüentment, la pèrdua de pes ajuda que hi hagi un funcionament més bo de la insulina a l’organisme, la qual cosa fa que no calgui l’ajut del tractament farmacològic.
De vegades, però, aquestes mesures no aconsegueixen de reduir el nivell de glucosa per apropar-lo a un nivell normal o bé succeeix que, després d’uns anys de tenir diabetis tipus 2, l’organisme deixa de produir insulina suficient. Tant en un cas com en l’altre està indicat que s’administri un medicament per tractar de normalitzar el nivell de glucosa a la sang. El primer pas del tractament farmacològic de la diabetis tipus 2 es fa, en principi, amb medicaments per via oral anomenats antidiabètics, per la qual cosa també se l’anomena diabetis no insulinodependent.
Per al tractament de la diabetis hi ha dos tipus de medicaments: els antidiabètics que s’utilitzen només en el tractament de la diabetis tipus 2, i les injeccions d’insulina, que es poden utilitzar per al tractament de la diabetis tipus 1 i tipus 2.
Actualment, els antidiabètics es classifiquen en set grups: sulfonilurees, meglitinides, biguanides, tiazolidinediones, inhibidors de l’α-glucosidasa, inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4 (DPP-4) i anàlegs del GLP—1.
Història
pP@)
Els primers antidiabètics que es van descobrir van ser les sulfonilurees. El descobriment, com el de molts altres fàrmacs, va ser accidental. El 1942 Janbon i els seus col·laboradors, de la Clínica de Malalties Infeccioses de la Facultat de Medicina de Montpeller, quan estaven estudiant una sulfamida (la RP-2254) per al tractament de la febre tifoide, van observar crisis convulsives en algunes de les persones tractades, sobretot en les que estaven més desnodrides.
Un col·lega de Janbon, Auguste Loubatières, va considerar que aquestes convulsions eren similars a les que es produïen en animals als quals se’ls administrava grans quantitats d’insulina. A partir d’aquesta consideració aquests investigadors van deduir que les sulfonilurees tenien un efecte similar al de la insulina.
Aquesta hipòtesi sobre els efectes hipoglucemiants (disminució del nivell de glucosa a la sang) de la RP-2254 ràpidament es va comprovar en gossos i rates amb diabetis induïda per fàrmacs, en els quals l’administració del producte reduïa els nivells plasmàtics de glucosa. Les primeres proves en humans van mostrar que aquest fàrmac era eficaç en persones grans amb nivells de glucosa elevats (diabetis tipus 2), mentre que en diabètics joves (diabetis tipus 1) no produïen cap efecte, la qual cosa indicava que el medicament feia disminuir el nivell de glucosa a la sang només en les persones que eren capaces de produir insulina en major o menor quantitat.
Aquests i d’altres estudis van conduir Loubatières a proposar que aquesta sulfonilurea estimulava el pàncrees a produir més insulina, la qual cosa feia que esdevingués un bon tractament per a la diabetis tipus 2.
Les biguanides tenen una història que es remunta a l’edat mitjana, quan la Galena officinalis (rica en biguanida) es va utilitzar en el sud i l’est d’Europa com a tractament per a la diabetis. En la dècada dels seixanta les biguanides es van començar a sintetitzar en el laboratori i a comercialitzar-se de forma reglada.
La resta d’antidiabètics s’ha descobert i s’ha sintetitzat en el laboratori durant les dècades següents.
Noms
pP@)
1. Sulfonilurees, 2. Meglitinides, 3. Biguanides, 4. Tiazolidinediones, 5. Inhibidors de l’α-glucosidasa, 6. Inhibidors de la dipeptil peptidasa-4 (DPP-4), 7. Anàlegs del GLP-1.
1. Sulfonilurees
Les sulfonilurees estimulen el pàncrees perquè alliberi més insulina i s’utilitzen des del 1950.
| Principi actiu | Nom comercial |
|---|---|
|
Diabinese |
|
|
Daonil |
|
|
Diamicron |
|
|
Minodiab |
|
|
Glurenor |
|
|
Staticum |
|
|
Amaryl |
2. Meglitinides
Les meglitinides són medicaments que, com les sulfonilurees, també estimulen el pàncrees per alliberar insulina.
| Principi actiu | Nom comercial |
|---|---|
|
Prandin |
|
|
Starlix |
3. Biguanides
Les biguanides redueixen el nivell de glucosa a la sang perquè disminueixen la formació de glucosa del fetge. També ajuden que la glucosa sigui absorbida pel múscul, atès que el fan més sensible a l’acció de la insulina.
| Principi actiu | Nom comercial |
|---|---|
|
Dianben 850 |
4. Tiazolidinediones
Les tiazolidinediones ajuden que la insulina funcioni millor. La insulina actua en molts òrgans, fonamentalment en el fetge, en els músculs i en el greix.
| Principi actiu | Nom comercial |
|---|---|
|
Actos |
|
|
Competact |
|
| Pioglitazona + glimepirida | Tandemact |
5. Inhibidors de l’α-glucosidasa
Aquest grup de medicaments bloquegen la descomposició dels midons, una de las principals fonts de glucosa, a l’intestí. També redueixen l’absorció de determinats sucres, com el de taula.
| Principi actiu | Nom comercial |
|---|---|
|
Glucobay |
|
|
Diastabol |
6. Inhibidors de la dipeptil peptidasa-4 (DPP-4)
Els inhibidors del DPP-4 augmenten els nivells d’hormones incretines alliberades per l’intestí en resposta als àpats. Augmenten la secreció d’insulina postprandial i redueixen la secreció de glucagó.
| Principi actiu | Nom comercial |
|---|---|
| Linagliptina | Trajenta |
| Sitagliptina | Januvia, Xelevia, Tesavel, Ristaben |
| Sitagliptina - metformina | Efficib, Janumet, Velmetia, Ristfor |
| Vildagliptina | Galvus, Jalra, Xiliarx |
| Vildagliptina + metformina | Eucreas, Icandra, Zomarist |
| Saxagliptina | Onglyza |
7. Anàlegs del GLP-1
Els antidiabètics anàlegs del GLP-1 actuen com les incretines, ja que augmenten la insulina alliberada en resposta a la ingesta. Suprimeixen la secreció de glucagó i alenteixen el buidatge gàstric.
| Principi actiu | Nom comercial |
|---|---|
| Exenatida | Byetta |
| Liraglutida | Victoza |
Actualment, els antidiabètics es classifiquen en set grups:
sulfonilurees, meglitinides, biguanides, tiazolidinediones, inhibidors de l’α-glucosidasa, inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4 (DPP-4) i anàlegs del GLP—1.
El prospecte
P@)
El prospecte és el document adreçat al consumidor en què es recullen les dades més importants del fàrmac. Cal que estigui fet de manera que la persona que ha de consumir el medicament sigui capaç de comprendre la informació que conté.
Consells de salut: Medicaments - el prospecte
Classificació
pP@)
Hi ha diferents grups de fàrmacs que s’utilitzen per tractar la diabetis mellitus tipus 2, atès que no tots actuen de la mateixa manera a l’organisme per reduir els nivells de sucre a la sang.
Per això, segons l’activitat que exerceixen a l’organisme, els antidiabètics es poden classificar en set grans grups:
1. Sulfonilurees, 2. Meglitinides, 3. Biguanides, 4. Tiazolidinediones, 5. Inhibidors de l’α-glucosidasa, 6. Inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4 (Inhibidors de la DPP-4), 7. Anàlegs del GLP-1.
S’administren un o dos cops al dia abans dels àpats. Encara que totes produeixen efectes similars sobre la glucèmia, difereixen en els efectes secundaris, en la freqüència d’administració i en les interaccions amb altres medicaments. Es recomana de no consumir-les simultàniament amb l’alcohol.
La seva funció consisteix a estimular el pàncrees perquè produeixi més insulina.
Aquest tipus de fàrmac se sol utilitzar en persones no obeses.
Si s’administren 15 o 30 minuts abans dels àpats, se n’afavoreix l’absorció.
Les sulfonilurees tenen el risc de produir hipoglucèmies.
2. Meglitinides
La seva acció principal és ajudar el pàncrees a produir més insulina.
La seva acció és d’inici ràpid i de durada curta.
Produeixen menys episodis d’hipoglucèmia que les sulfonilurees, tot i tenir una eficàcia sobre el control de la quantitat de glucosa a la sang similar.
3. Biguanides
Ajuden que la insulina actuï sobre les cèl·lules del fetge i del múscul. Com la resta d’antidiabètics, l’objectiu és reduir els nivells de glucosa a la sang.
Disminueixen la quantitat de sucre que el fetge produeix i allibera a la sang.
Poden produir pèrdua de pes.
Tenen menys risc d’hipoglucèmia que les sulfonilurees.
Les biguanides es consideren l'antidiabètic de primera elecció en el pacient amb diabetis tipus II, tant per a les persones amb obesitat com per a les que no tenen.
4. Tiazolidinediones
Afavoreixen l’activitat de la insulina sobretot en el fetge i en el teixit gras. S’administren un o dos cops al dia en els àpats. Com que principalment actuen en el fetge, s’hi poden produir alteracions, per això s’han de fer controls analítics periòdics.
Com les biguanides, tenen poc risc d’hipoglucèmia.
L’efecte es comença a notar un cop han passat quatre setmanes des de l’inici del tractament.
També redueixen la pressió sanguínia.
5. Inhibidors de l’α-glucosidasa
Aquest grup de medicaments bloqueja la descomposició dels midons, una de les principals fonts de glucosa, a l’intestí. També redueixen l’absorció d’uns sucres determinats, com el de taula, amb la qual cosa es redueix l’augment de la glucèmia que té lloc després dels àpats. S’han d’administrar amb el primer mos d’un àpat.
Disminueixen l’absorció intestinal dels hidrats de carboni consumits en la dieta.
Aquest efecte s’ha observat tant en persones amb diabetis tipus 1 com en persones amb diabetis tipus 2.
Aquests fàrmacs no tenen efectes associats a hipoglucèmies ni a augment de pes. Com a efectes secundaris, poden presentar diarrea i flatulència.
6. Inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4 (Inhibidors de la DPP-4)
Els inhibidors de la dipeptil peptidasa-4 augmenten els nivells d’hormones incretines actives (GLP-1 i GIP) alliberades per l’intestí en resposta als àpats, a través de la inhibició de l’enzim que les degrada (DPP-4). Augmenten la secreció d’insulina postprandial i redueixen la secreció de glucagó. No produeixen augment de pes ni tenen un efecte associat a hipoglucèmies. Els efectes adversos més freqüents són gastrointestinals (nàusees, dolor abdominal i diarrea) i respiratoris (bronquitis, rinofaringitis i sinusitis). Se’n desconeixen els efectes a llarg termini.
Els antidiabètics anàlegs del GLP-1 actuen com les incretines (un tipus d’hormones produïdes a l‘intestí). Augmenten la insulina que s’allibera en resposta a la ingesta de glucosa i suprimeixen la secreció de glucagó.
Alenteixen el buidatge gàstric perquè redueixen la velocitat amb què la glucosa postingesta apareix en la circulació.
Aquest tipus de fàrmac disminueix el pes. Estan indicats per al tractament de la diabetis mellitus de tipus 2 en combinació amb metformina i/o sulfonilurees, en els pacients amb IMC > 30 que no aconsegueixen un control de la glucèmia adequat amb les dosis màximes d‘aquests antidiabètics. Necessita visat d‘inspecció. Tenen menys risc d’hipoglucèmia que les sulfonilurees.
S’han d’administrar de forma injectada per via subcutània una vegada al dia (liraglutida), independentment de l’àpat, o dues vegades al dia, 60 minuts abans dels àpats (exenatida). Els efectes adversos més freqüents són els gastrointestinals (nàusees, vòmits i pancreatitis). Se’n desconeixen els efectes a llarg termini.
Guardant valoració... 
ComentarisEnllaços d'interès
Fonts d'interès general
- CDC Diabetes Public Health Resource
- Diabéticos.com
- Diabetis Juvenil
- Forumclínic
- Fundació Carrasco i Formiguera
- National Institute of Diabetes and Digestive and Kidney Diseases
Associacions / Grups d'ajuda mútua
- American Association of Diabetes Educators
- Associació Americana de Diabetis
- Associació Catalana de Diabetis (ACD)
- Associació de Diabètics de Catalunya (ADC)
- Associació Catalana de Dietistes-Nutricionistes
- Canadian Diabetes Association
- European Association for Study of Diabetes (EASD)
- Federació de Diabètics Espanyols (FEDE)
- Fundació per a la Diabetis
- International Diabetes Federation
- Juvenile Diabetes Foundation International
- The Islet Foundation
Societats professionals
- Diabetes UK
- International Society for Pediatric and Adolescent Diabetes
- Societat Espanyola de Diabetis
- Societat Espanyola de Endocrinologia i Nutrició
Bibliografia
Bibliografia consultada
- Asperheim MK. Farmacology: an introductory text.
9ª ed. Philadelphia: W.B. Saunders Company; 2002 - Beneit Montesinos JV, Velasco Martín JL. Farmacología y terapéutica clínica.
Madrid: Luzán; 1993 - Castells S, Hernández-Pérez M. Farmacología en enfermería.
Madrid: Harcourt; 2000 - Eric T, Herfindal & Dick R, Gourley. Textbook of therapeutics.
6ª ed. Baltimore (USA): Williams & Wilkins; 1996 - Farmacología Clínica. Jesús Flórez, Juan Antonio Armijo, Africa Mediavilla.
Ed Masson. - Florez J. y cols. Farmacología Humana.
4ª ed. Barcelona: Editorial Masson; 2003 - Googdman A., Goodman L.S., Gilman A. Las bases farmacológicas de la terapeútica.
(10ª ed). Madrid: Editorial McGraw-Hill-Interamericana; 2003 - Kee JLF, Hayes ER. Pharmacology: a Nursing Process Approach.
3ª ed. Philadelphia: W.B. Saunders Company; 2000 - Lewis S, Heitkemper M, Dirksen S. Enfermería Médico-Quirúrgica: Valoración y Cuidados de Problemas Clínicos.
6ª ed. Madrid: Mosby; 2004 - Montoro JB, Salgado A. Interacciones fármacos-alimentos.
Barcelona: Novartis; 1999 - Mosquera González JM, Galdos Anuncibay P. Farmacología clínica para enfermería.
3ª ed. Madrid: McGraw-Hill/Interamericana; 2001 - Pradillo P, y cols. Farmacología en Enfermería.
Colección Enfermería S21 Madrid: DAE, S.L.; 2003 - Rang MP, Dale MM. Farmacología.
4ª ed. Madrid: Harcourt; 2000 - Vademecum Internacional. Especialidades Farmaceúticas y Biológicas. Productos y artículos de parafarmacia.
Métodos de diagnóstico.44ª ed. Madrid: MEDICOM; 2003 - Velasco A y cols. Farmacología fundamental.
Madrid; Editorial McGraw-Hill-Interamericana; 2003
Carmen Fernández Ferrín
Infermera. Va ser Professora Emèrita de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona. La Carmen va morir l’agost del 2013 però la seva aportació i expertesa infermera continuaran sempre presents a la Infermera virtual.
Va ser experta en el model conceptual de Virginia Henderson, es va interessar pel desenvolupament disciplinari de la infermeria, especialment per tot el que està relacionat amb la seva construcció teòrica. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles.
Formà part de la direcció científica de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en la definició dels conceptes nuclears que emmarquen la filosofia del web, assessorà pel que fa a la seva construcció i en el disseny de l’estructura de les fitxes. També participà en la selecció dels temes a abordar, en la revisió, des del punt de vista disciplinari, dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo al web.
Gisel Fontanet Cornudella
Màster en educació per a la salut (UDL). Postgrau en Infermeria psicosocial i salut mental (UB).
Actualment és gestora de desenvolupament de persones de la Unitat de Gestió del Coneixement de la Fundació Sanitària Mollet. Membre del Consell Assessor Fundació TICSALUT 2014-2017, del grup @MWC_nursing, entre d'altres.
Fins l'abril de 2015 va ser adjunta a la Direcció de Programes del COIB, tenint a càrrec la direcció i coordinació del projecte Infermera virtual. Fins desembre de 2016 va gestionar la direcció de l'elaboració i el manteniment dels continguts pel que fa al seu vessant estructural i pedagògic. Considera que les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) i Internet, i en general, la xarxa 2.0 són un canal de comunicació i interacció amb i per als ciutadans, amb un gran potencial per a la promoció de l'autonomia i independència de les persones en el control i millora de la seva salut, com a complement de l'atenció presencial i continuïtat de les cures, en tant que és un mitjà a través del qual la persona poc a poc expressa les seves necessitats, desitjos o inquietuds. Aquesta informació és cabdal per conèixer el subjecte de l’educació i en el tenir cura.
Des de 1998, la seva activitat professional es desenvolupa en el marc de la promoció i l'educació per a la salut. Va ser coordinadora i infermera assistencial durant 6 anys de la una Unitat Crohn-colitis de l'Hospital Vall d'Hebron, una unitat d’educació per a la salut en l’atenció a persones afectades d’un problema de salut crònic, on va intercalar de forma pionera l’atenció presencial i virtual. Ha anat centrant la seva línia de treball en el desenvolupament de projectes en el camp de la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC), en l’àmbit de la salut.
És autora de diverses publicacions, tant en el registre escrit com en l’audiovisual, i de documents d’opinió referents a la promoció i educació per a la salut. Ha col·laborat i ha participat en diverses jornades, espais de debat i estudis de recerca, entre altres, relacionats amb l’aplicació de les TIC en l’àmbit de la salut. Ha iniciat línies de treball en el marc de la promoció i educació per a la salut a l’escola, com a context d’exercici de la infermera. Va ser membre fundador del grup Innovació i Tecnologia del COIB @itcoib.
Mª Teresa Luis Rodrigo
Infermera. Professora Emèrita de l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona. S’ha interessat des de fa anys en el desenvolupament i la utilització de les terminologies infermeres (de diagnòstics, d’intervencions i de resultats) des d’una concepció disciplinària de les cures. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles en diverses revistes científiques.
Fins desembre de 2016 va formar part de la direcció científica i disciplinària de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en l'elaboració dels conceptes nuclears que guien el contingut de la web, va assessorar pel que fa a la seva construcció i en la selecció dels temes a abordar, d'igual manera, va col·laborar, sempre des de la perspectiva científica i disciplinària, en la revisió dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo a la web.
Roser Castells Baró
Llicenciada en filologia catalana (UB), màster en escriptura per a la televisió i el cinema (UAB), i postgraduada en reportatge de televisió (UPF). Ha treballat com a lingüista especialitzada en llenguatges tècnics i científics al Centre de Terminologia Termcat, i com a assessora lingüística i traductora a la "Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya", entre altres entitats. Actualment, compagina l'activitat com a lingüista amb la de guionista. Ha col·laborat en la realització de diversos vídeos didàctics per al COIB.
Alfredo Serrano Ruiz
Infermer de l’Hospital Universitari Puerta De Hierro Majadahonda, Madrid. Investigador principal d’un projecte multicèntric finançat pel Fons d’Investigació Sanitària de l’Institut de Salut Carlos III. Investigador col·laborador d’un projecte finançat per la Fundació d’Investigació de l’Hospital Universitari Puerta de Hierro Majadahonda. Té experiència com a investigador col·laborador en més de vint assajos clínics internacionals.
Mª Encarnación Pastor Santamaria
Diplomada en infermeria (UB). Postgrau en atenció i educació a les persones amb diabetis. Màster en infermeria de salut pública i comunitària. Postgrau Curs autoformatiu per a diplomats en Infermeria (CADI). Pel que fa a tabaquisme, ha treballat en el Programa d’Atenció Primària Sense Fum i com a responsable de consulta de deshabituació tabàquica.
