Infermera virtual.com

És difícil establir un únic factor desencadenant de l’excés de pes. Sembla ser que es deu a una interacció entre gens i ambient. Se sap que hi ha més de 430 gens implicats en l’excés de pes.

L’excés d’aportació energètica i la manca d’activitat física associats a una predisposició genètica determinada que presenten algunes persones explicarien l’augment de la prevalença de l’obesitat. Per tant, es pot dir que l’obesitat té un origen multifactorial.

1. Factors genètics; 2. Factors ambientals i estils de vida; 3. Factors psicològics; 4. Factors fisiològics; 5. Factors mèdics

1. Factors genètics

Existeixen alguns tipus d’obesitat d’origen genètic que s'associen a problemes de desenvolupament físic i intel·lectual, com per exemple la síndrome de Prader Willi, que no tenen relació amb la gran majoria d'obesitats. 

En l'actualitat es parla de la implicació de més de 400 gens en l'etiologia de l'obesitat.

2. Factors ambientals i estils de vida

En persones predisposades genèticament a l’excés de pes, els factors ambientals i un estil de vida no saludable poden ser els desencadenants de l’inici del problema. Entre els factors més freqüents destaquen:

• Excedir-se en l'aportació energètica. Consumir habitualment més energia de la que el cos requereix, mitjançant aliments d’elevada densitat energètica (dolços, brioixeria i pastisseria, begudes ensucrades, begudes alcohòliques, embotits, formatges greixosos, etc.). Els mals hàbits alimentaris poden causar obesitat, fins i tot en persones que no en mengen grans quantitats però que opten per aliments rics en sucres i en greixos saturats.
• Portar una vida sedentària. És freqüent l'augment de pes en persones que han deixat de fer esport o que passen d’una vida activa al sedentarisme (per repòs al llit per malaltia o per problemes musculars o ossis com l’artrosi, fractures, etc.). La manca d'activitat física habitual també és un factor predisposant. 
• Dormir poc. Dormir menys de 5 hores al dia i treballar de nit són factors de risc d’obesitat i de diabetis tipus 2.
• Deixar de fumar. L’abandó del tabac a vegades comporta un increment de pes, d’entre 2 i 10 kg si la persona substitueix el tabac per aliments. Aquesta situació és molt freqüent a causa de l’ansietat que pot comportar aquest canvi d’hàbit.
• Fer algun canvi vital que comporti un canvi de feina, un canvi de clima o de país, una separació traumàtica, problemes familiars. És freqüent veure persones que augmenten de pes en fer-se càrrec d'algun familiar malalt. També es pot observar en moltes persones emigrants que després d’una llarga temporada en el país d’acollida augmenten de pes.
• Perdre pes de manera inadequada i ràpida, ja que es pot provocar l’efecte rebot. Les dietes miraculoses propicien aquesta situació.
  
  - Com identificar un producte, un mètode o una dieta "miracle"?

3. Factors psicològics

Hi ha factors psicològics que poden influir en la gana. Hi ha persones que compensen els estats d’ansietat amb ingestes a vegades desmesurades. Alguns trastorns psicològics poden comportar formes de menjar compulsives (afartament), ingestes nocturnes o necessitat de menjar determinats aliments —especialment els productes de pastisseria o de brioixeria. Les depressions poden causar obesitat, pels efectes secundaris d’alguns tractaments farmacològics i també, en alguns casos, per un canvi en els hàbits alimentaris.

4. Factors fisiològics

Al llarg de les etapes de la vida, hi poden haver diferents factors hormonals o canvis en la composició corporal que poden afavorir l’augment de pes si no es controla.

• Embaràs i lactància materna. Durant l’embaràs l’organisme es troba en una situació d’anabolisme que predisposa a l’augment de les reserves de greix. Aquesta situació va lligada, de vegades, a un augment de la gana i a un control baix de l’alimentació, factors que poden propiciar un augment de pes per sobre del recomanat.
  Consells de salut en l’embaràs 
  Consells de salut en la lactància
  
  
• Envelliment. En aquesta etapa s’observa una disminució de la massa muscular, fet que comporta una disminució del metabolisme basal i de la despesa energètica. Aquests factors poden estar lligats a l’augment de pes.
  Consells de salut en la vellesa
  
  
• Menopausa. A causa de la disminució d’estrògens pot haver-hi una redistribució del greix corporal, que es localitza principalment a la zona central, amb augment de pes o sense.
  Consells de salut en la menopausa

5. Factors mèdics

Algunes malalties endocrines com l’hipotiroïdisme (disminució de la funció de la glàndula tiroide) o la síndrome de Cushing o els tractaments prolongats amb alguns medicaments (antidepressius, glucocorticoides, antiinflamatoris no esteroïdals (AINE), la insulina, etc.) poden afavorir l’augment de pes.

L’obesitat és una patologia que actualment creix de manera important pel que fa a la incidència en la població, fins al punt que l‘OMS l’ha qualificada de pandèmia del segle XXI, tant en els països desenvolupats com en els que es troben en vies de desenvolupament.

Mil milions d'adults pateixen sobrepès i més de 300 milions són obesos. Si no s'actua, se superaran els 1.500 milions el 2015. Cada any moren, com a mínim, 2,6 milions de persones a causa de l'obesitat o el sobrepès. Encara que anteriorment es considerava un problema limitat a països de rendes altes, en l'actualitat el sobrepès i l’obesitat també són presents en països de rendes baixes i mitjanes.

El 65 % de la població mundial viu en països on el sobrepès i l’obesitat causen més morts que el pes baix. Entre aquests països s'inclouen tots els de rendes altes i mitjanes. El 44 % dels casos mundials de diabetis, el 23 % de cardiopaties isquèmiques i entre el 7 i el 41 % d’alguns càncers són atribuïbles al sobrepès i a l‘obesitat.

A Espanya, segons la Encuesta Nacional de Salud 2011-2012 de l’Institut Nacional d’Estadística, un 17 % dels adults de 18 anys o més pateix obesitat i un 37 % presenta sobrepès. L‘obesitat ha augmentat del 7,4 % al 17 % en els darrers 25 anys.

Pel que fa a la infància i a l’adolescència, les dades més recents proporcionades per l’estudi nacional Aladino (2011) manifesten que el 44,5 % de nens entre 6 i 10 anys presenten un excés de pes. Són dades força preocupants si es té en compte que l’obesitat infantil és un dels problemes de salut pública més greus del segle XXI. Els nens amb sobrepès probablement es convertiran en adults obesos i, en comparació amb els nens amb un pes normal, tenen més probabilitats de presentar, en edats més primerenques, diabetis i malalties cardiovasculars, associades a un augment de la probabilitat de mort prematura o de discapacitat.

L’excés de pes es pot classificar segons els criteris següents:

1. El grau (a partir del càlcul de l’IMC)
2. La distribució del greix corporal: obesitat androide i obesitat ginoide

1. El grau

A partir d’un IMC igual o superior a 27 existeix un risc incrementat de comorbiditats i de mort, especialment si la distribució adiposa és androide; aquest risc es pot agreujar si augmenta l’IMC .

En el cas d’IMC igual o superior a 40 —considerat obesitat mòrbida i extrema— augmenta el fracàs terapèutic amb les mesures dietètiques habituals i es plantegen altres tractaments, especialment la cirurgia bariàtrica.

2. Distribució del greix corporal

No només és important conèixer la quantitat de greix corporal (adipositat) que té una persona, sinó també la distribució d’aquest greix a l’organisme. Segons aquest criteri l’obesitat pot ser androide i ginoide.

2.1 Obesitat androide

És més freqüent en homes, també se l’anomena obesitat abdominal o de tipus poma. Aquesta distribució de greix es pot presentar tant en situacions de sobrepès com d'obesitat. Es caracteritza per acumular la massa adiposa a la part superior del cos, al voltant de la cintura; el greix és subcutani i perivisceral, és a dir, que envolta les vísceres com el cor, el fetge, etc. L'obesitat androide està estretament relacionada amb la síndrome metabòlica, també coneguda com a síndrome X o síndrome de la resistència a la insulina (situació en la qual el cos no pot usar la insulina eficaçment); com a conseqüència, es poden elevar els nivells de greixos i glucosa en sang. Aquesta síndrome pot anar acompanyada també per un augment dels nivells de tensió arterial. Tot plegat suposa un factor de risc de malaltia cardiovascular.

Obesitat androide

Font: R.Rigolfas i E.Blanco

Segons la National Cholesterol Education Program Adult Treatment Panell III (NCEP ATP-III), per diagnosticar la síndrome metabòlica cal que es compleixin tres o més dels criteris següents:

La síndrome metabòlica comporta un risc alt de mort per malaltia cardiovascular, com ara per infart de miocardi.

Segons el perímetre de la cintura, es pot valorar el risc cardiovascular en persones que presenten obesitat abdominal.

2.2 Obesitat ginoide

És freqüent en dones amb activitat ovàrica, és a dir, en edat fèrtil. Presenta un augment de greix a la part inferior del cos (malucs i cames); aquesta distribució probablement està lligada als estrògens (hormones produïdes principalment pels ovaris). Les conseqüències més habituals d’aquest tipus d’obesitat són motores, relacionades amb la dificultat de moviment com l’artrosi de columna o de genolls, i problemes circulatoris com varices a les extremitats inferiors.

Aquesta distribució de greix pot presentar-se tant en situacions de sobrepès com d'obesitat.

Obesitat ginoide

Font: R.Rigolfas i E.Blanco