Infermera virtual.com

Les Malalties de Transmissió Sexual (MTS) o venèries son diferents trastorns de salut donats per la infecció de diferents microorganismes vius com virus, bactèries i d’altres paràsits, que es transmeten d’una persona a una altra a traves de les relacions íntimes o sexuals.

Actualment s’utilitza el terme “Infeccions de transmissió sexual” (ITS) donat que moltes d’aquestes infeccions ja no arriben a desenvolupar una malaltia o trastorn de salut gracies a que es poden diagnosticar i tractar abans de que apareguin signes o símptomes.

Aquests trastorns de salut no només afecten als òrgans sexuals, sinó que ho podrien fer a tot l’organisme.

En la majoria de les Infeccions de Transmissió Sexual (ITS), aquests microorganismes es troben localitzats en els òrgans genitals, així com en l’anus i la boca, en les seves secrecions (la saliva, el flux vaginal, etc) i en la sang.

La manifestació d‘aquests trastorns de salut son molt variables depenent de cada infecció. N’hi ha algunes que es manifesten de seguida, d’altres, resten asimptomàtiques i ho fan al cap dels anys i algunes que es resolen soles sense arribar mai a manifestar-se, passant desapercebudes.

Alguns d’aquests trastorns de salut es curen fàcilment i d’altres perduren en el temps, o fins hi tot poden arribar a provocar la mort.

 Tenen en comú la via de transmissió, en aquests cas sexual, ja sigui amb o sense penetració, tan d’òrgans genitals, l’anal o oral. En alguns casos, com en el Virus de la Immunodeficiència Humana (VIH), també és pot contraure per via sanguínia. Per a contraure la infecció hi ha d’haver un intercanvi de fluids com el semen, les secrecions vaginals, uretrals i, en alguns casos, de sang, amb la persona infectada. O bé el contacte de lesions afectades amb el teixit sa de l’altre persona.

Històricament la manera d’evitar aquesta transmissió ha estat mitjançant la utilització de mètodes barrera com el preservatiu masculí. Actualment hi ha altres mètodes per evitar el contagi d’algunes de les ITS.

La gravetat dels diferents trastorns de salut donats per la ITS, es molt variable. En alguns dels trastorns, la curació no evitarà possibles reinfeccions futures si es mantenen les conductes de risc.   

Les ITS han demostrat tenir una íntima relació amb l’estil de vida de la persona, sobretot a nivell de la sexualitat. Per evitar la infecció o empitjoraments d’aquesta si ja es te i es crònica, es pot aconseguir un bon control dels símptomes mitjançant bons hàbits sexuals y de vida en general. Dur a terme una correcta alimentació, exercici i activitat física, gestió de les emocions i les relacions interpersonals, entre d’altres. També s’ha de tenir en compte que el consum de tòxics, com les drogues il·legals, el tabac i l’alcohol, hàbits com el sedentarisme o un alt grau d’estrès influiran negativament en la seva evolució.

Pel que fa a l’aspecte psicoemocional, les ITS tenen un impacte molt gran en l’autoconcepte i l’autoestima de la persona. S’ha observat que poden provocar aïllament o el sentiment de rebuig social, ja sigui per l’estigma que alguna d’aquestes acompanya, com per la no acceptació d’aquestes. Per altre banda, la desinformació pot portar a una incomprensió de l’entorn.

El diagnòstic precoç i la curació o el bon control de la malaltia, en el cas de les que cronifiquen, serà molt important per evitar un empitjorament general o malalties associades a la infecció.

Alguns del trastorns estrictament de transmissió sexual, es a dir, per secrecions dels òrgans genitals, son:

• Hepatitis B
• Herpes genital
• Síndrome de la immunodeficiència adquirida (SIDA)
• Berrugues genitals per Papil·loma humà
• Sífilis
• Gonorrea o gonocòccia
• Clamídia o Limfogranuloma veneri
• Tricomoniasis
• Infeccions bacterianes produïdes pel Ureoplasma urealyticum i Mycoplasma hominis
• Malaltia inflamatòria pèlvica
• Donovanosi o granuloma inguinal

Altres malalties on la via sexual es indirectament una via de transmissió:

• Hepatitis C
• Sarna o Escabiosis
• Pediculosi púbica o lladelles

Al llarg de la història les ITS han tingut implicacions no només de salut individual sinó també socials i econòmiques. En certs moments de la història se’ls ha considerat com a càstigs divins per actes immorals, així com una oportunitat de penitència per redimir els pecats. En altres, han estat acompanyats d’un gran estigma social.

En totes les èpoques, han afectat a les persones de tot tipus de classe social, econòmica i raça per igual. Per aquest motiu en ocasions s’ha utilitzat aquests trastorns de salut per provocar canvis socials, religiosos i polítics amb l’intent d’avergonyir persones públiques i influents que les han patit, per les seves connotacions morals.

Alguns del trastorns de salut derivats de les diferents ITS s´han creuat en el curs de la història inclús arribant a confondre’s entre elles. D’altres però, han portat una evolució ben diferenciada al llarg del temps.

A continuació s’explica l’evolució històrica dels  diferents trastorns de salut derivats de les ITS i els mètodes barrera utilitzats: 1. Gonorrea o Gonocòccia i Sífilis, 2. SIDA, 3. Hepatitis víriques, B i C, 4. Berrugues genitals per Virus del Papil·loma Humà, 5 Herpes genital, 6. Clamídies, 7. Tricomoniasis, 8. Sarna o Escabiosis, 9. Pediculosis púbica o lladelles, 10. Ureoplasma i Micoplasma, 11. Mètodes barrera.

1. Gonorrea o Gonocòccia i Sífilis

Dos dels trastorns que han tingut un interès en la història de la medicina per les seves connotacions individuals i socials son la gonocòccia o gonorrea i la sífilis. Aquests han causat epidèmies, afectant a grans masses de població a nivell mundial al llarg de la història de la humanitat.

S’han trobat descripcions d’un trastorn de salut com la gonocòccia o gonorrea en tractats mèdics xinesos de fa 4500 anys, escrits durant el regnat de l’emperador xinès Ho-Ang-Ti, així com recomanacions d’higiene sexual en el segle III a. C. A l’Egipte, en el Papir de Brugsch, del 1350 aC, on apareix també la descripció d’aquest mateix trastorn, i en el Papir de Eberth, on s’hi descriu la uretritis aguda o inflamació de la uretra. En la Bíblia, en el Levític, i Moisès, també els descriu, relacionant-los amb la pràctica sexual, i parlant de la seva capacitat de contagi.

El Codi d’ Hammurabí (2250-2200 aC), on es disposaven les lleis de Babilònia basades en l’ordenament sumèric, hi contenia la descripció d’una malaltia  semblant a la sífilis, anomenada Bentú.

Hipòcrates, pare de la medicina, al 460 aC va descriure els trastorns relacionats amb la pràctica sexual, anomenant-los "estrangúria". A Roma tenien el nom de "Morbus incidens" i utilitzaven preservatius fets de budells d’animals, anomenant  "camisa de Venus", per a prevenir-los. En tractats mèdics àrabs, també van parlar dels trastorns relacionats amb l’acte sexual, anomenant-los "coitos com inmundis", on es relacionava la pràctica sexual amb quelcom d’immund.

Galè, metge, el 200 dC va posar per primer cop el nom de gonorrea. 

Avicena (980-1037) metge, científic i filòsof, autor del "Cànon de la Medicina" considerat la bíblia mèdica medieval, va detallar posicions coitals que provocaven aquest tipus de trastorns.

En l’edat mitja s’utilitzaven molts mots per anomenar les dolències relacionades amb les pràctiques sexuals.

Durant el s. XI, Trotula de Ruggiero, metgessa italiana considerada la primera ginecòloga occidental, va descriure la gonorrea o gonocòccia, així com la sífilis; però en l’època medieval es va creure que la gonorrea era una de les manifestacions de la sífilis.

Guilermo de Saliceto (1210-1277)), metge italià i escriptor de textos de medicina quirúrgica va parlar de la importància de la higiene genital després del coit. També recomanat posteriorment en altres tractats mèdics, per altres metges italians del s. XIII.

Per altre banda els Asteques al 1325 ja tractaven les malalties venèries amb fitoteràpia, igual que molts altres trastorns de salut. Aquests remeis fitoterapèutics van servir posteriorment en la farmacopea occidental.

Pietro d’Argelata (‘-1423), metge italià considerat el millor cirurgià del segle XIV, qui al 1410 va fer l’autòpsia al papa Alejandro V, també va parlar de la sífilis.

El metge i poeta italià Gerónimo Fracastoro (1478-1553), va escriure sobre l’origen de les infeccions per transmissió sexual a partir d’un poema on va nombrar "Syphilo" a un pastor qui va ser castigat per dur una vida immoral y qui va patir una malaltia terrible com a càstig.

A finals del segle XVI Jacques Béthencourt, metge francès, va ser qui va anomenar aquests trastorns per primer cop com a malalties venèries, on "Veneris", del nom llatí de Venus, deessa romana de l’amor. Va ser al 1527 que va publicar un llibre "Nou llibre de Penitencia" on exposava els seus judicis mèdics i morals sobre aquests trastorns. I l’escriptor Jacques de Siboulei, contemporani a l’anterior, les va anomenar com "els efectes col·laterals de l'amor".

La sífilis va provocar una gran epidèmia a Europa a finals del segle XV, i tot i la gran controvèrsia sobre l’origen d’aquesta, ja que es va creure durant molts anys que havia vingut del continent americà, hi ha teories que recolzen que la sífilis va ser introduïda pels Vikings i nadius canadencs cap al 1300.  També cal destacar que va ser un trastorn de salut que es podria haver portar al continent americà en el descobriment de les amèriques provocant estralls entre la comunitat indígena. 

A mitjans del segle XVI com a solució a l’epidèmia de sífilis, l’església proposà l’abstinència sexual, i el papa Paolo IV (1476-1559) va expulsar de Roma a les treballadores sexuals i les va confinar en les "cases de tolerància", on rebien tractament per a les seves dolències, però alhora també, se les castigava.

Al s. XVIII, França es publica el "Tractat complert de la gonorrea virulenta de l’home i la dona" per Jacques Daran (1701-1784), i d’altres obres de metges com Gautier d´Agoty i Jacques Fabien on es centren en les malalties venèries.

Philip Ricord (1800-1889) veneròleg francès, va demostrar que la gonorrea i la sífilis eren dos malalties diferents, trencant així el que es coneixia i discutia històricament.

L’única cura que es coneixia per la sífilis en el S.XVII eren els tractaments de mercuri, anomenat el "Martiri del Mercuri" degut al efectes adversos que aquest provocava, i fins al 1854 no s’hi va combinar el potassi, pel metge Jean Astruc (1684-1766).

Al 1879 es va aïllar el gonococ responsable de la gonorrea o gonocòccia, pel Dr. Albert Neisser  (1855-1916), dermatòleg, sifilòleg i bacteriòleg alemany.

Va ser a finals del segle SXIX i inici del segle XX que es va començar a tractar la sífilis únicament amb permanganat de potassi i nitrat de plata, tampoc exempts d’efectes secundaris crònics.

Al 1905 es va descobrir l’agent causant de la sífilis, per part del zoòleg prussià Fritz Schaudinn (1871-1906), a partir d’aleshores es va començar a tractar amb arsènic.

Al 1921 es va introduir el bismut pel tractament de la sífilis, per part del microbiòleg Constantin Levaditi (1874-1953), fins l’arribada de la penicil·lina al 1928 pel Doctor Alexander Fleming (1881-1955). El tractament amb penicil·lina va ser consolidat el 1940, pel patòleg australià Howard Florey (1898-1968) i el bioquímic alemany Ernst Chain (1906-1979), fet que va suposar un nova terapèutica per les malalties de transmissió sexual.

2. SIDA

Als Estats Units d’Amèrica, el 5 de Juny de 1981 es notifiquen, en el Centre de Control de Malalties dels Estats Units d’Amèrica (CDC en anglès) els primers casos de la síndrome de la immunodeficiència adquirida (SIDA), a partir de 5 casos d’homes homosexuals amb un mateix tipus de pneumònia que a més presentaven un dèficit d’immunitat, i que els va provocar la mort. Així va començar  el que es va conèixer com la Pesta Negra del s. XX i l’inici del S.XXI. Des del moment que es va documentar, aquest síndrome va provocar 25 milions de morts, convertint-se així en una de les pandèmies mes mortals de la Humanitat. Aquell mateix any, el 1981, el Dr. William Foege va formar un equip de vigilància epidemiològica, en el CDC, del Sarcoma de Kaposi i altres malalties oportunistes relacionades que presentaven les persones amb immunodeficiència.

Es creu que l’origen del virus de la immunodeficiència humana (VIH) prové del  virus de la immunodeficiència en simis; que va passar entre espècies.

La denominació SIDA (AIDs en anglès) va ser proposada al setembre del 1982 pel CDC. La relació inicial d’aquests trastorn amb els homes homosexuals va passar a ampliar-se a persones amb hemofília, consumidors de drogues i a persones heterosexuals migrants de l’Àfrica central.

Al 1983 es va aïllar el virus causant de la SIDA per primer cop per l’equip del Dra. Françoise Barré-Sinoussi i el Dr. Montaigner de l’Institut Pasteur, qui van rebre el guardó de Premi Nobel de Medicina al 2008, alhora que també l’aïllava el Dr. Robert Gallo de l’equip de l’Institut Nacional de Salud dels Estats Units. Respectivament el van anomenar el virus LAV i HTLV-III; i posteriorment es va renombrar com a VIH. Al 1986 es va aïllar una variant del mateix virus que van anomenar VIH-2.

Al 1987 es va començar a utilitzar els antiretrovirals pel tractament del VIH, però l’alta capacitat per mutar i posterior resistència del virus al tractament, va fer necessari, al 1996, l’ús de la teràpia antiretroviral combinada, fent de la pandèmia de SIDA una malaltia actualment crònica.

Al 2005 hi havia 40,3 milions de persones infectades, pel ja conegut virus de la immunodeficiència humana (VIH): 38 eren persones adultes (17,5 milions, dones) i 2,3 milions eren joves menors de 15 anys. Es van registrar 3,1 milions de morts, entre ells més de mig milió d’infants. El 95% d’aquesta població es trobava en països en vies de desenvolupament.

Es calcula que del 2000 al 2014, gràcies a la teràpia antiretroviral s’han salvat 7,8 milions de persones al món.

3. Hepatitis víriques, B i C

Aquests trastorns ja van ser descrits al segle V aC per Hipòcrates en la seva col·lecció d’obres anomenada el Corpus hipocràtic, arrel d’una epidèmia d’icterícia a la illa de Tasos. També apareixen referenciades al Talmud de Babilonia (segle V aC), i a la literatura Xinesa cap al 200 dC.

Antigament es coneixia el trastorn de la hepatitis com a "Icterícia epidèmica" o catarral, com van descriure els patòlegs alemanys Bamberger al 1855 i Virchow al 1865. Aquest rebia diferents noms segons el lloc, però sempre fent referència a la tonalitat groguenca de la pell. Per exemple els francesos l’anomenaven "jauniesse des camps" fent referencia al color groc ("jaune" en francès) i als brots epidèmics que es donaven durant les guerres medievals. Els terme icterícia te l’origen en el nom d’un tipus d’ocell de plomatge groc, el tord daurat del gènere Icterus de la família de les merles. Aquest se li otorgava la capacitat de sanar el trastorn si se’l posava prop del melic de la persona malalta; això si, provocant la mort de l’ocell, segons creences jueves i gregues.

Diverses epidèmies d’icterícia van colpejar a Europa  en la Primera i Segona Guerra Mundial, als Estats Units en la Guerra civil, així com altres llocs del món, al llarg dels segles XVII, XVIII, XIX i XX sobretot en situacions de guerra, degut a les males condicions higièniques que s'hi donaven.

En els segles XIX i XX, gracies a investigacions i observacions epidemiològiques ja es sospitava dos variants del mateix trastorn. A Alemanya, al 1885 Luman, metge, descriu una variant "sèrica", es a dir, en la sang, del trastorn de l'hepatitis i descriu l'epidèmia d’icterícia provocada per una vacunació massiva en un brot de verola. Al 1947, el viròleg MacCallum, i al 1970 el viròleg  Dane, ja van parlar de la diferenciació entre ambdues variants del trastorn de la hepatitis en funció de la transmissió, la feco-oral que s’anomenava "hepatitis infecciosa" i la de transmissió per contacte sexual o per transfusió sanguínia anomenada "hepatitis sèrica homòloga".

Els diferents genomes de les diferents variants del virus de la hepatitis, suggereixen que hi ha algun avantpassat comú de més de 2000 o 3000 anys entre aquestes.

Al 1963 Baruch Samuel Blumberg, científic estatunidenc i posterior Premi Nobel en Medicina al 1976, va aïllar l’antigen que es troba a la superfície del virus de la ara coneguda com hepatitis B, després d’analitzar mostres de sang de poblacions d’arreu del mon, i el va anomenar "antigen Australià", per l’origen del seu donant. En investigacions posteriors es va determinar la seva relació amb la "Hepatitis sèrica" i es va anomenar virus de la hepatitis B. El mateix, Baruch Samuel, junt amb Millman, microbiòleg estatunidenc, al 1969 van desenvolupar la primera vacuna contra el virus de la hepatitis B, amb una efectivitat del 95%, que va trigar 13 anys, al 1982, a ser comercialitzada.

Al 1973 els tres viròlegs estatunidencs Stephen M Feinstone, Albert Kapikian y Robert Purcell van aïllar l’antigen del virus relacionat amb el trastorn agut, i el van anomenar virus de la hepatitis A. Això va ajudar a aclarir la diferenciació morfològica i serològica entre el virus de la hepatitis A i B.

Harvey Alter, viròleg i investigador estatunidenc, el 1969 va iniciar els seus estudis en la hepatitis que inexplicablement apareixia després d’una transfusió. Va  introduir mètodes de detecció de la hepatitis B en la sang de les donacions amb l’objectiu de poder excloure’n aquella que n’estés infectada. A patir d’això es va iniciar els estudis en la hepatitis transfussional "no B", es a dir d’aquella que es donava amb sang que no estava infectada amb el virus de la hepatitis B, i a partir del 1973 també "no A", es a dir que tampoc ho estava pel virus de la hepatitis A. Això va portar a una nova classificació d’un tipus d’hepatitis "NANB" (no A i no B), junt amb Purcell. 

No va ser fins al 1989-1990 que Harvey Alter junt a Michael Houghton, viròleg britànic, i la paral·lela col·laboració de Charles M. Rice, viròleg estatunidenc que es va poder aïllar, classificar i anomenar el Virus de la hepatitis C. A tots tres els va portar al gallardó de Premi Nobel de Medicina  l’Octubre del 2020.

4. Berrugues genitals per Virus del Papil·loma Humà

A Roma s’anomenava a totes les malalties que es contreien en l’acte íntim, "Morbus incidens". Celsi, metge romà del S.I dC, ja va descriure les berrugues genitals. Com també ho van fer a Grècia, anomenant-les "Kondyloma". Aquest terme feia referencia a la forma arrodonida i alhora punxeguda.

Francisco Diaz (1527-1590), pare de la urologia a España, va parlar de les berrugues genitals, el que ara es coneix per virus del papil·loma humà, en el seu "Tractat d’urologia". I al 1676 es publica a València, una nova edició del llibre "El cresol de la Cirurgia" per Padova Fabrizio Di Aquapendente (1537-1611), metge-cirurgià, on es descriu com tractar-les.

Domenico Rigoni-Stern, metge italià va observar i descriure al 1842 les diferents causes de tumors cervicouterins malignes entre dones casades i monges, intuint el factor de risc sexual en la transmissió del trastorn que els desenvolupava.

Al 1907 Giussepe Ciufo, metge italià, i més tard al 1933, R. Shope, y E. Weston Hurst investigadors estatunidencs, van determinar l’origen infecciós de les berrugues genitals. Al 1935 Peyton Rous y Joseph Beard, també investigadors estatunidencs van estudiar i determinar que aquest tipus de berrugues tenien un paper causal en el desenvolupament del càncer.

Al 1949, M.J Strauss, va aïllar el virus de les berrugues genitals i al 1985, zur Hausen Harald, metge i científic Alemany, va observar que entre el 60 i 70% de les biòpsies de càncer de cèrvix eren positives en el virus del papil·loma humà, fet que el va portar a ser guardonat amb el Premi Nobel de Medicina al 2008.

A partir d’aleshores, es van anar aïllant i classificant els diferents tipus de virus del papil·loma i la seva implicació en el desenvolupament del càncer cervical.

En la dècada dels noranta Ian Frazer, immunòleg australià, y Jian Zhou, viròleg xinès, van començar a estudiar la possibilitat de desenvolupar una vacuna, sent al 2006 aprovada i comercialitzada per la Federació d’Aliments i Medicaments dels Estats Units (FDA).

5. Herpes genital

L’herpes genital pot ser produït pel Virus de l’Herpes Simple 1 i el 2, però es cert que el més comú es el tipus 2. Tots dos virus tenen un origen comú al continent africà, i segons estudis de datació, es creu que el tipus 1 va sortir-ne fa 60.000 anys però el tipus 2, al voltant del segle XVIII, moment històric del comerç d’esclaus cap al continent americà.

Hipòcrates, metge de l’antiga Grècia, segle V aC., va utilitzar la paraula "herpes" que segons la etimologia de la paraula volia dir "moure" o "reptar", seguida de "esthiomenos", que volia dir "que corrou".

A finals del segle I d. C, Dioscòrides, metge grec també, l’anomenà junt amb altres malalties de la pell, però sense fer-ne una clara descripció.

Galè, metge de Roma del segle II, els va classificar en diferents tipus: el que corroïa o "esthiomenos" i el "kenkhrias" que provocava lesions semblants a les llavors del mil.

Dos segles més tard, al s. IV, Oribasi, metge grec, parlà d’un tipus d’herpes vesicular, segurament el mateix del que ja havia documentat Galè i que havia anomenat "herpes kenkhrias".

Avicena, metge persa del segle X-XI, va diferenciar dos tipus d’herpes que coincidien amb els ja classificats per Hipòcrates i Galè.

En Guido de Chauliac, cirurgià del s. XIV, relacionarà termes com "Herpes", "zòster" i "zona", fins aleshores trastorns descrits de manera diferents i no relacionats entre si. Al 1734 en el primer diccionari acadèmic "Diccionari d’Autoritats", es fa una definició coincident amb la de Chauliac.

A finals del s. XVIII, Robert Willan, metge anglès considerat pare de la dermatologia, va diferenciar 6 tipus d’herpes, tots derivats del anomenat "herpes mil·liaris" o "Kenkhrias" el cual considerava com a l’única variant causant del trastorn.

Al 1713 Richard Boulton, metge anglès va establir la denominació "herpes  símplex".

Jean Astruc, metge de Luis XIV de França, va fer una amplia descripció dels efectes produïts per "l’herpes genitalis" en la seva publicació "De morbis veneris" al 1736.

Tot i ja es coneixia la seva capacitat de transmetre de persona a persona, no va ser fins a finals del segle XIX, principis del XX que es va descriure la seva capacitat infecciosa, per P. G. Unna P, metge alemany, al 1883.

Al 1970 es va reconèixer l’herpes genital com una malaltia de transmissió sexual, però va ser al 1982, gracies a un article publicat al Times que es va difondre des d’un punt de vista catastrofista els efectes negatius d’aquesta infecció.

6. Clamídies

La Clamidiasis es provocada per el mateix agent infecciós que el trastorn ocular anomenat Tracoma. Les primeres descripcions d’aquest agent infecciós apareixen en antics manuscrit mèdics de la Xina i Egipte.

Al 1907 a l’Illa de Java, L. Halberstaedter, metge i radiòleg alemany i Von Prowazeka, bacteriòleg txec, van identificar la presencia d’unes partícules intracel·lulars a la conjuntiva dels ulls d’orangutans prèviament infectats per Tracoma i van creure que aquestes eren les responsables de la transmissió del trastorn de salut, les van anomenar "Chlamydozoa" o "mantle bodies".

Al 1930 Bedson, microbiòleg britànic, va observar partícules semblants ens ratolins infectats durant la epidèmia de psitacosis, un trastorn que provoca pneumònia i que es transmet amb el contacte estret amb aus.

Des del 1938 es creia que l’agent infecció d’aquets trastorn era un virus, degut a la seva morfologia.

Al 1940, els investigadors G. Rake i H. Jones van observar partícules similars a les descrites fins llavors dins les cèl·lules de persones amb limfogranuloma veneri, un trastorn que cursa amb lesions petites cutànies  en genitals o anus degut a una infecció bacteriana.

Al 1957- 1958 F. Tang, microbiòleg xinès va poder aïllar l’agent que provocava el tracoma.

Al 1962, Bernkopf, microbiòleg, comença a qüestionar la naturalesa vírica d’aquests patògens. Thygeson, oftalmòleg estatunidenc, va agrupar aquests tres agents infecciosos semblants i va anomenar psitacosis-limfogranuloma-tracoma (PLT), i Page, microbiòleg, entre el 1966 i 1977 els va definir com a família Clamidiaceae i les especies Chlamydia trachomatis i Chlamydia psittaci.

El nom Chlamydia es va instaurar al 1970 en el Simposi sobre Tracoma i malalties  relacionades causades per agents Clamidials.

AL 1974, Y. Becker microbiòleg israelià, va poder reproduir l’agent causant del Tracoma i va determinar que es tractava d’un bacteri enlloc d’un virus.

Als 80 es reconeix que el patogen de la Clamídia pot donar manifestacions diferents.

7. Tricomoniasis

Al 1836, per primer cop, Alfred Donné, bacteriòleg i metge francès, va descriure aquests paràsits  com uns microorganismes presents en les secrecions genitourinàries dels humans. Posteriorment, Dujardin, zoòleg francès, al 1841 el va anomenar  com avui es coneix el  "Trichomonas vaginalis" ("tricho": pèls i "ones": moviment), degut a la semblança d’aquests paràsits amb els escarabats de la espècie Trichodes; i es va especificar a la nomenclatura "vaginalis",  ja que el seu hàbitat eren els genitals femenins. Va ser estudiat i confirmat per Kolleiker, anatomista i zoòleg alemany, i Scanzonni, ginecòleg al 1855, per Hausmann al 1870, i Kunler al 1883.

Al 1894 Döderlein, ginecòleg que va donar nom a un tipus de bacils que formen part de la flora vaginal, va aportar que la infecció era possible degut a un canvi en el pH vaginal.   

Marchand, al 1894, va observar i estudiar també la presencia de Tricomones en els genitals masculins.

Al 1916, Hoenne, ginecòleg Alemany, el va determinar com a factor causant de la inflamació de la vagina; més endavant també descrit per Jirovec, ginecòleg i parasitòleg txec.

A Espanya, Usandizaga, ginecòleg, també en va dedicar un ampli estudi al 1934.

Aquesta paràsit, va ser aïllat per primer cop al 1943 i al 1959 es va proposar com a tractament eficaç l’azomicina, antibiòtic, i posteriorment el metronidazol.

8. Sarna o Escabiosis

La Sarna o Escabiosis ja va ser anomenada per Aristòtil, filòsof grec del s.IV aC., i per Avenzoar, metge i filòsof de Al-Àndalus, a Sevilla al s. XII qui va descriure els àcars com possibles causants de pústules a la pell.

Thomas , naturalista i metge anglès, al 1634 referència la presencia d’insectes sota la pell, i al 1687, Cosimo Bonomo, metge italià, observà i descriví exhaustivament l’àcar que provoca el picor típic de la Sarna.

Linneo, naturalista, zoòleg i botànic suec, al 1734, el classifica per primer cop com el "acarus humanus subcutaneus", i De Geer biòleg i polític suec al 1778 li dona el nom utilitzat actualment "Sarcoptes scabiei".

Wichmann, metge Alemany, al 1786, descriu amb precisió la naturalesa d’acar de la sarna.

No va ser fins al 1834 que es va establir una relació entre l’àcar i el trastorn de la pell, per Simon Francoisis Renucci, metge francès.

El cicle del "Sarcoptes scabiei" i les seves etapes d’infecció van ser descrites pel dermatòleg Ferdinand Ritter von Hebra metge austríac al 1844.

Durant la Segona Guerra Mundial, Kenneth Mellanb, ecologista i entomòleg angles, va descobrir el factor de transmissió per contacte, de la Sarna, tant de persona a persona com a través de la roba, i va establir diferents protocols de prevenció.

9. Pediculosis púbica o lladelles

Les lladelles o polls púbics acompanyen la humanitat, sembla ser que des de l’inici d’aquesta, segons les hipòtesis que expliquen la migració del poll del goril·la (Pthirus gorillae) a l’home (Pthirus pubis). Els estudis genètic relacionen ambdues especies, encara que durant molts anys s´havia cregut que era una especia pròpia de l’humà.

Aristòtil, filòsof grec del segle 4 a. C. Ja els anomenava "pttheides", i "povides" a les llémenes. 

Les lladelles o polls púbics van se descrits el 1758 i anomenats per Linneo, naturalista, zoòleg i botànic suec, com "Pediculus pubis". Leach, zoòleg i biòleg anglès, va classificar-los dins l’algoritme de les espècies naturals, creant el gènere "Pthirus".  Dos anys més tard el va anomenar "Phthirus pubis (Linnaeus)"”. El nom finalment va ser fixat com "Pthirus pubis" al 1958 per Hemming, entomòleg anglès, a la "Official List of Generic Names in Zoology".

10. Ureoplasma i Micoplasma

Al 1898 Nocard, E. I Roux, investigadors en l’aplicació dels coneixements en vacunes pel camp de la veterinària, van aïllar per primer cop una de les especies posteriorment classificada com a Mycoplasma, amb la primera intenció de conèixer l’agent causal d’un tipus de pneumònia bovina.

El cultiu i creixement d’aquestes bactèries, continua avui dia sent difícil, degut a la seva estructura.

El nom Mycoplasma, probé del grec mykes (fong) i plasma (format).Va ser proposat per anomenar aquells organismes similars als que provoquen trastorns pulmonars i de la pleura.  Inicialment es creia que aquest tipus de trastorn de salut era provocat per un virus i posteriorment, que l’origen era un fong. En l’actualitat es classifica com un agent bacterià.

Eaton, naturalista i botànic, al 1945. Junt amb els seus col·laboradors, van separar l’agent causal de la pneumònia atípica primària, i al no poder ser tractada amb antibiòtics, va considerar la possibilitat que la malaltia fos causada per un micoplasma, però va arribar a la conclusió de que no, que aquesta era provocada per un virus, malgrat la semblança.

A principis dels anys 1960, es va corroborar les teories descrites anteriorment sobre aquest agent causal (Marmion i Goodburn, 1961), permetent un avenç en recerca i  convertint-se en un dels més estudiats en aquell moment.

Els avanços recents en la biologia molecular i la genètica han permès conèixer els genomes de Mycoplasma Pneumoniae i Mycoplasma Genitalium (Fraser, 1995).

Així mateix, els científics han estat explorant l’associació entre el càncer i els micoplasmes, i malgrat els estudis fets encara no es clara (Ning i Shou, 2004),

La filogenètica molecular ha ajudat a aclarir, per Johansson y Pettersson, al 2002, la confusa organització de la classe Mycoplasma, separant-ne dos gèneres: Mycoplasma i Ureaplasma, que antigament es classificaven com l’únic gènere Mycoplasma, i que avui dia encara gènere discrepàncies. Dins del gènere Mycoplasma es separen els hominis i els pneumoniae, incloent en aquest últim el Mycoplasma genitalium.

Maniloff, al 2002, va estudiar genèticament l’evolució d’aquestes bactèries suggerint que algunes especies tenen al voltant de 600 milions d’anys.

11. Mètodes barrera

No totes les infeccions de transmissió sexual o ITS tenen actualment una cura ni una vacuna, però si se’ls relaciona unes mesures  efectives  de prevenció i profilaxis conegudes.

Històricament, els mètodes barrera tant de protecció de les malalties venèries com per evitar l’embaràs, han estat el preservatius fets de cuir, carbassa, seda, paper i altres teixits animals.  

Es creu que la paraula condó prové del llatí, que significa "receptacle", i es coneix el seu ús des de l’Egipte al 1000 aC o inclús abans, en les pintures rupestres de Combarelles, França, hi ha interpretacions, encara que controvertides, de l’ús del preservatiu. En la llegenda del rei Minos, de la mitologia grega, al 1200 a. C. Hi ha referencies a l’ús de bufetes natatòries o bufetes de cabra per retenir l’ejaculació.

A Roma s’utilitzaven preservatius fets de budells d’animals, anomenant  "camisa de Venus".

Els primers preservatius utilitzats a Europa en el segle XVII eren de lli o seda, poc segurs. Al segle XVIII eren de cuir , fet s de tripa d’animal. En excavacions fetes en el Castell de Dudley, Anglaterra, als anys 80 del passat segle, es van trobar preservatius dels segles XVI, XVII y XVIII, fets d’ intestins d’animals i cosits a l’extrem, amb una cinta per ajustar-los. No eren d’un sol us, i es creu que es submergien en llet tèbia per estovar-los abans de l’ús.

El nom de "profilàctic" es va utilitzar per primer cop pel metge italià Gabbrielle Falloppio (1523-1562), en investigacions per evitar la transmissió de la sífilis, i el descrivia en la seva obra pòstuma al 1564, com un saquet fi fet de lli. 

Al 1826 el Vaticà ja va prohibir l’ús del preservatiu, plantejant l’abstinència o el “coitus interruptus” com alternativa, sempre dins el matrimoni.

A finals del segle XIX, a Europa, es van comença a utilitzar preservatius de cautxú, que es fabricaven al Estats units des del 1850, deu anys després del descobriment de la vulcanització, tècnica de escalfament del cautxú per enfortir-lo i fer-lo més resistent.

Al 1870, l’anglès Mac Intosh, especialitzat en la industria d’impermeables, va començar a produir preservatius de cautxú de manera industrial, exportant-los a tot Europa, inclosa Espanya.

Al 1861 va aparèixer el primer anunci publicitari de preservatius al New York Times, però van ser prohibits al 1873 per temes moralistes.

A España s’anunciava la venta de preservatius d’algunes marques durant el primer terç del segle passat, però en l’arribada del franquisme, es va prohibir i va entrar en la  clandestinitat fins al 1978.

Al 1919 Fredick Killian, estatunidenc, va començar a comercialitzar els preservatius de làtex, tal i com els coneixem avui dia, tot i que en el darrer segle n’ha aparegut variants en quan a materials, textures, i tamanys.

Es tracta de trastorns de salut provocats per la infecció o infestació de microorganismes que comparteixen una mateixa via de transmissió, la via sexual, encara que algunes d’elles també en tinguin d’altres.

L’origen de les malalties de transmissió estrictament sexual serien:

• Hepatitis B: infecció pel virus de la Hepatitis B
• Herpes genital: infecció pel virus del Herpes simple
• Síndrome de la Immunodeficiència Adquirida (SIDA): infecció pel virus de la immunodeficiència humana
• Berrugues genitals per Papil·loma humà: infecció per alguns tipus de Virus del Papil·loma humà (VPH)
• Sífilis: infecció per Treponema pallidum
• Gonorrea o gonocòccia: infecció per Gonococ
• Clamidiosi o Limfogranuloma veneri: infecció per la bactèria Clamidia Trachomatis
• Tricomoniasi: infecció pel paràsit protozàic Trichomonas vaginalis
• Micoplasma: infecció per el bacteri Mycoplasma genitalium i Mycoplasma hominis, entre d’altres especies de la mateixa família.
• Ureaplasma: infecció per les especies de bactèries Ureoplasma parvum y Ureaplasma urealitycum.

L’origen d’altres malalties en què la via sexual podria ser indirectament una via de transmissió:

• Hepatitis C: Infecció pel virus de la Hepatitis C
• Sarna o Escabiosis: Provocada per l’àcar paràsit Sarcoptes scabiei
• Pediculosi púbica o lladelles: Infestació per l’insecte patogen Pthirus Pubis

1. Factors no modificables
2. Factors modificables
   
   2.1 Via de transmissió
   2.2 Estil de vida 
   2.2.1 Consum de drogues, legals o il·legals i risc de practiques sexuals de risc; 2.2.2 Practiques sexuals de risc i us de drogues legals e il·legals. Fenomes CHEMSEX; 2.2.3 Ús de drogues de manera delictiva per submissió sexual de persones no consentida.

1.  Factors no modificables

No hi ha factors no modificables per les ITS ja que són evitables, sempre que hi hagi el lliure accés a informació completa i contrastada, i als mètodes de barrera i profilàctics per a aquestes. En el cas de la transmissió vertical o maternofilial, hi ha mètodes per evitar la transmissió des de la mare al nadó o al fetus.

2. Factors modificables

Els factors modificables serien aquells que disminuirien el factor de risc d’infecció, és a dir l’exposició a l’agent infecciós. Per conèixer els factors modificables davant les ITS, cal conèixer:

2.1 Vies de transmissió; 2.2 Estil de vida 

2.1 Vies de transmissió

La via de transmissió d’un patogen, és el mecanisme o l'estratègia que utilitza per arribar a l’hoste, és a dir, en aquest cas a les persones.

Les vies de transmissió poden ser directes o indirectes. Dins de les directes, hi trobem les vies:

• per contacte:
  • per transmissió sexual
  • per mucoses
  • per contacte de les mans
  • per contaminació per orina, femta i mucoses nasals
  • per toxoinfecció  o contaminació alimentaria
  • per transmissió intra partum (estaria inclosa en la transmissió vertical)
• per mossegades
• per esgarrapades
• la transplacentària: a traves de la placenta de la dona embarassada (estaria inclosa en la transmissió vertical)
• l'aèria.

En les vies de transmissió indirecta, hi haurà una separació de temps i d'espai entre l’origen de la infecció i el receptor o portador del patogen, i la via podrà ser mitjançant un ésser animat o mitjançant un ésser inanimat. Els tipus serien:

• a traves del terra
• a través de l’aigua
• per fòmits: objectes que transporten un virus o bacteri, (per exemple a través de la sang)
• per vectors artròpodes, com els mosquits o els aràcnids, entre altres, que transporten el germen sense desenvolupar ells la infecció (passivament) o malalts (activament)
• per aliments.

En el cas de les ITS, la via sexual pot ser l’única via de transmissió o pot conviure amb altres vies de transmissió com  la sanguínia o la vertical (de mare a fill durant la gestació o part), o amb la lactància.

Ens aquests trastorns, la transmissió té lloc durant les relacions tant sexuals com íntimes (per via oral, vaginal o anal,) mitjançant l’intercanvi de secrecions corporals com el semen, secrecions vaginals, uretrals o sang (degut a microlesions de les mucoses) de la persona infectada, com passa en el VIH o en l'hepatitis B i C. També per contacte directe de pell i mucoses com es passa en la sífilis, la gonorrea o la gonocòccia, la clamídia, l'herpes genital, les berrugues del virus del papil·loma humà, la tricomoniasis, la sarna o les lladelles o la pediculosis púbica. En aquests dos últims casos, la transmissió també pot tenir lloc a través dels teixits que han estat en contacte amb la pell infectada o infestada.

2.2 Estil de vida

Consum de drogues legals (tabac i alcohol) i il·legals:

Hi ha una relació clara entre el consum de drogues i el risc de contraure una ITS, encara més si el consum de drogues és fruit d’una addicció. Aquest fet és degut a l’alteració de consciència que provoquen aquestes addiccions, en major o menor grau, fet que disminueix la capacitat de decidir i d'actuar de manera correcte per disminuir o evitar el risc.

Mes enllà del consum de drogues dures com l'heroïna i la cocaïna, entre altres, per via injectada, i més enllà del risc inherent de contraure infeccions per l’intercanvi no només de xeringues sinó també d’altres materials utilitzats durant la pràctica, hi ha un risc elevat de contraure infeccions relacionades amb el consum de drogues legals i il·legals.

Hi ha ocasions en que el consum de drogues, legals o il·legals poden portar a les practiques sexuals de risc, per desinhibició de la persona, però també pot tenir lloc el fet contrari, en què les drogues s’utilitzen per desinhibir la persona que de manera conscient decideix tenir pràctiques sexuals de risc. Un tercer cas seria l’ús de drogues de manera delictiva per provocar la desinhibició d’una altra persona per poder sotmetre-la a tenir relacions sexuals no consentides.

2.2.1 Consum de drogues legals o il·legals i risc de practiques sexuals de risc:

El consum de drogues legals (tabac i alcohol) i il·legals pot provocar una alteració de la consciència en major o menor grau, augmentant la libido i la desinhibició i reduint les capacitats de discernir la realitat i podent desplaçar les prioritats de la persona.

Existeixen drogues legals i il·legals que no només augmenten l’eufòria, la sociabilitat, sinó que també provoquen una sensació falsa d’amor vers al altres. Altres alteracions que provoquen són l’augment de la resistència i fins i tot de les capacitats físiques. Tot això, i d’altres alteracions que se’n deriven, pot portar al desig de tenir relacions sexuals sense protecció i sense escollir de manera conscient les persones amb les quals es vol tenir relacions sexuals.

Hi ha una realitat en la qual l’addicció a drogues il·legals pot portar a practicar l’intercanvi sexual per diners o directament per la droga d’abús. En aquests casos, l’ús de mètodes de protecció pot no ser una prioritat per la persona que pateix l’addicció. Aquesta persona no només posarà en risc la seva seguretat i la seva salut, sinó que també es podrà convertir en un vector de transmissió d’ITS.

2.2.2  Pràctiques sexuals de risc i ús de drogues legals i il·legals. Fenomen ChemSex:

El ChemSex és un fenomen on hi ha un consum intencionat de drogues legals i sobretot il·legals per tenir sexe durant llargs períodes de temps, hores i dies, entre persones, ja siguin homes gais, bisexuals, homes que tenen sexe amb homes, o altres persones amb altres identitats sexuals com dones transsexuals, persones no binaries, queer, etc.

Aquest fenomen pot tenir lloc de manera solitària, de manera virtual, amb vídeos programats o en directe, ja sigui amb suport visual o no (xat) i en què no es veuria compromès el risc de contraure ITS, o amb altres persones, en parella, trios o en grups, ja sigui entre persones conegudes o entre persones desconegudes en què sí que hi hauria un risc elevat i real de contraure alguna o varies ITS, ja que l’ús d’aquestes substàncies produeix una alteració de consciencia i disminueix la capacitat de discernir la realitat i de prioritzar la salut a l’hora d’utilitzar mètodes de protecció.

Aquestes trobades tenen lloc en domicilis privats, en locals amb aquest objectiu, com saunes o clubs, i en zones "cruising", és a dir llocs públics però amagats en els quals es poden tenir relacions sexuals, com parcs o carrers. I normalment hi ha l’ús de webs i aplicacions de mòbil per facilitar-ne el contacte.

En algunes d’aquestes trobades hi ha consignes expresses d’acceptació de mantenir relacions sexuals sense protecció. D’altres, en canvi, els preservatius estan a l’abast de qualsevol.

2.2.3 Ús de drogues de manera delictiva per submissió sexual de persones no consentida

L’ús lúdic de drogues a l’adolescència en forma de “fartaneres” o “Binge drinking” o el que coneixem per “botellot” pot incitar a les relacions sexual de risc, i sembla ser que hi ha una tendència a incitar a l’altre a consumir algun tipus de droga per augmentar les possibilitats de mantenir-hi relacions sexuals.

Evidentment no sempre s’arriba a cometre cap delicte d’abús sexual, però hi ha un risc elevat de situacions d’assalt sexual a les reunions en què l’únic objectiu és el consum de drogues, ja sigui alcohol o altres drogues il·legals. Hi ha una estreta relació entre el consum d’aquestes i la desinhibició sexual i la pèrdua de la capacitat de discernir.

A Cataluña, la vigilància epidemiològica de les ITS es duu a terme mitjançant la Xarxa de Vigilància Epidemiològica de Catalunya mitjançant el Sistema de Malalties de Declaració Obligatòria (MDO), a partir de la notificació per part dels professional de l’àmbit públic i privat de les següents malalties: la sífilis infecciosa, gonocòccia, Clamidia trachomatis, limfogranuloma veneri, VIH/sida, la sífilis congènita, l’oftàlmia neonatal per gonococ i clamídia i la pneumònia neonatal per clamídia. Per altra banda, també es fa mitjançant el Sistema de Notificació Microbiològica de Catalunya (SNMC), la notificació per part dels professionals sanitaris que treballen als laboratoris de microbiologia de Catalunya de les malalties següents: Chlamydia trachomatis, Neisseria gonorrhoeae, virus herpes simple, Treponema pallidum, Trichomonas vaginalis, VIH/sida, virus de l’hepatitis A, B i C.

Segons l’Organització Mundial de la Salut, cada dia més d’un milió de persones contrauen una malaltia de transmissió sexual. S’estima que cada any hi ha 357 milions de persones entre 15 i 49 anys que s’infecten d’una de les quatre malalties de transmissió sexual curables (clamídies, gonorrea o gonocòccia, sífilis i tricomoniasi).

• Sífilis: 6 milions de persones entre 15 i 49 anys s’infecten, cada any, pel virus que provoca la sífilis. Aquesta malaltia està relacionada amb un major risc d’infectar-se amb el virus d’immunodeficiència humana. El 2016, més de 988.000 dones embarassades estaven infectades per aquest virus, i provoca, anualment, la mort de 300.000 fetus o recent nascuts i exposa 215.000 nens a un alt risc de mort prematura. A Espanya el 2023 es van notificar 4.959 casos nous, 10,64 per cada 100.000 habitants, presentant-se una estabilitat des del 1995 fins al 2001, un augment posterior progressiu de casos fins al 2010 i un augment no tan acusat fins al 2023. A Catalunya el 2021 es van declarar 3.721 nous casos, 49,4 per cada 100.000 habitants, un 89,4 % dels quals eren homes i un 10,6 % dones.
• Gonorrea o gonocòccia: Anualment, 78 milions de persones entre 15 i 49 anys s’infecten pel virus que provoca la gonorrea. Aquesta malaltia està relacionada amb un major risc d’infectar-se amb el virus d’immunodeficiència humana (VIH). Aquesta infecció està provocant una resistència als fàrmacs antimicrobians com les quinolones, l’azitromicina i les cefalosporines d’ampli espectre, és a dir, no específics, no permetent, per tant, que s’aconsegueixi la reducció de les malalties de transmissió sexual al món. A Espanya el 2023 es van notificar 12.292 casos nous, 26,41 per cada 100.000 habitants, presentant-se una disminució del 1995 fins al 2001 i un augment progressiu des d’aleshores. A Catalunya el 2021 es van diagnosticar 11.315 casos, 154,3 per cada 100.000 habitants.
• Clamidiosi o Limfogranuloma veneri: Cada any 142 milions de persones entre 15 i 49 anys s’infecten per la bactèria que provoca la clamidiosi. A Espanya, el 2021 es van notificar 20.507 casos nous, 51,73 per cada 100.000 habitants. A Catalunya, el 2021 es van diagnosticar 18.561 casos nous, 683 exactament de limfogranuloma veneri (un dels subtipus de clamídia). Això suposa 251,4 nous casos per cada 100.000 habitants; 9,4 nous casos de limfogranuloma veneri.
• Tricomoniasis: 131 milions de persones entre 15 i 49 anys que s’infecten cada any pel virus que provoca aquesta malaltia. A Espanya el 2017 es van notificar 2.650 casos nous, frenant una tendència creixent que s’havia donat els últims 5 anys. A Catalunya el 2015 es van diagnosticar 907 casos, 12,4 per cada 100.000 habitants.
• Herpes genital: Més de 412 milions de persones són portadores del virus de l’herpes simple tipus 2. Aquest està relacionat amb un major risc d’infectar-se amb el virus d’immunodeficiència humana. A Espanya es van notificar 1.329 nous casos El 2017, una taxa en augment. A Catalunya el 2015 es van diagnosticar 3.462 casos, 47,6 per cada 100.000 habitants.
• Berrugues genitals per papil·loma humà: Aproximadament 291 milions de dones a tot el món estan infectades pel virus del papil·loma humà (VPH). És un virus que provoca berrugues genitals, 530.000 casos de càncer de cèrvix uterí y fins a 264.000 morts a l’any. A Espanya, la prevalença d’infecció per VPH és una de les més baixes del món, al voltant del 4 % en dones. Cada any es diagnostiquen uns 2.500 nous casos de càncer de cèrvix causats pel VPH, i unes 620 dones moren cada any a España per aquesta malaltia. A Catalunya el 2015 es van diagnosticar 7.629 casos de noves infeccions pel VPH, 104 per cada 100.000 habitants.
• Virus de la immunodeficiència humana (VIH) i síndrome d’immunodeficiència adquirida (SIDA): Es calcula que ha causat 40,4 milions de morts des que es coneix. El 2022 es calcula que hi havia 39 milions de persones amb VIH, dos terços de les quals a l’Africa. Es va determinar un gran descens d’un 41 % del nombre de noves infeccions pel virus de la immunodeficiència humana el 2014 des de l’anterior determinació el 1997, i sent una mitja de 2 milions a l’any de noves infeccions. També el 2014 es va observar una reducció d’un 42 % de la taxa de mortalitat per aquest trastorn, sent d’1,2 milions de persones a l’any des del 2004 gràcies a la millora en l’accés al tractament d’aquest. El 2021 es va determinar una prevalença d’un 0,3 % de la població a Espanya, presentant-se 2.786 nous casos, sent un 86,1 % homes i un 13,9 % dones, un 56,3 % en homes que tenen sexe amb homes, un 25,4 % en relacions heterosexuals, un 1,6 % en persones que s’injecten drogues i un 38,6% eren persones nascudes fora d’Espanya. A Catalunya, durant el 2021 es van diagnosticar 344 casos nous. El 81,1 % eren homes i el 18,9 % eren dones i el 59 % eren persones nascudes fora d’Espanya. Aquesta xifra de nous infectats representa una taxa de 4,4 casos per cada 100.000 habitants, xifra que ha disminuït en un 20 % respecte de l’any anterior.
• Hepatitis víriques: El 2019 es va estimar la xifra de 354 milions de persones amb hepatitis B (296 milions) i C (58 milions), i es van registrar més d’1’1 milions de morts principalment per complicacions de l’hepatitis, com la cirrosi (glosari) i el càncer hepàtic o hepatocel·lular o de fetge. La infecció per aquest virus està altament relacionada amb la infecció pel virus de la immunodeficiència humana, i hi ha 2,9 milions de persones coinfectades d’ambdós virus. A Espanya la prevalença de virus de l’hepatitis C (VHC) el 2016 era entre l’1 i el 2 %. A Catalunya, la incidència del VHC era d’un 1,4 % el 2016, amb una prevalença de malaltia activa de VHC d’un 58,9 % en persones que consumeixen drogues per via injectada. El 2008 es va identificar un 6,1 % de presència de VHC en persones migrants.
• Sarna o escabiosi: Provocada per l’àcar paràsit Sarcoptes scabiei; és una de les malalties de la pell més comunes als països en vies de desenvolupament. S’estima que actualment hi ha una xifra constant de 200 milions de persones a l’any amb aquest trastorn a tot el món, i té una prevalença entre un 0,2 i un 71 %. És un trastorn endèmic en països tropicals, i té una prevalença en nens entre un 5 % i un 10 %, sent aquests més vulnerables a les complicacions derivades de la infestació de l’àcar.
• Pediculosi púbica o lladelles: Se’n troben a nivell mundial, i s’estima que hi ha més d’1 milió de noves infestacions per aquest paràsit a l’any.
• Mycoplasma i Ureaplasma: La prevalença actual estimada de la infecció per micoplasmes genitals en general és d’un 1 % a un 3,3 % de la població a Europa i EUA entre 16 i 44 anys. Pot haver-hi una coinfecció per clamídia o altres infeccions de transmissió sexual (ITS), donant lloc a una confusió clínica a l’hora de diagnosticar. Pot estar associada tant a dones com a homes amb relacions homosexuals i heterosexuals. En estudis de prevalença realitzats en poblacions concretes com per exemple un estudi realitzat a l’Hospital de Santa Fe (Santa Fe, Argentina) en 412 dones adultes amb simptomatologia urogenital, 17,8 % presentaven algun dels micoplasmes urogenitals, 12,3 % Mycoplasma hominis, 63 % Ureaplasma urealyticum i 24,6 % l’associació d’ambdós. Per altra banda, en un estudi realitzat a l’Hospital Virgen de las Nieves (Granada, España) entre el 2016 i el 2017, a 3.066 homes en edat fèrtil i amb sospita d’infecció urogenital, els resultats van ser positius d’Ureaplasma urealyticum en un 17,73 %, Mycoplasma hominis i Ureaplasma parvum en un 10,64 % i Mycoplasma genitalium en un 7,10 %.

Classificar les infeccions de transmissió sexual (ITS) pot arribar a ser controvertit, i en ocasions no hi ha un consens. Aquest fet és degut al fet que moltes d’aquestes infeccions no són estrictament de transmissió únicament sexual, ja que poden combinar-se amb altres tipus de transmissió com la sanguínia, l’oro-fecal, de contacte amb pell i mucoses o per teixits o roba íntima. Per altra banda, la prevalença d’alguna d’aquestes infeccions pot ser molt baixa en la població general, però molt alta en una població de persones immunodeprimides, és a dir, amb el sistema immunitari compromès, o en una població de persones amb hàbits sexuals d’alt risc.

Les llistes de malalties i d’ITS sovint són molt variables en funció del punt de vista utilitzat a l’hora de classificar-les.

Les ITS es poden classificar segons l’agent causant de la infecció:

Bacterianes: causades per bactèries

• Gonorrea o gonocòccia
  • Agent etiològic:
    • Neisseria gonorrhoeae: diplococ gramnegatiu amb morfologia o estructura similar a un gra de cafè. Aquest microorganisme colonitza les superfícies de les mucoses de la uretra, del cèrvix, de l’anus, de la faringe i la conjuntiva.
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió sexual, és a dir per secrecions genitals.
    • Transmissió vertical o maternoinfantil, en el moment del part.
  • Evolució: Curable.
    Des d’una infecció lleu fins a una septicèmia, és a dir, una infecció generalitzada que podria produir la fallada d’òrgans vitals si no es tractés.
• Sífilis
  • Agent etiològic:
    • Treponema pallidum és un microorganisme patogen obligat, és a dir que no es pot reproduir fora d’una cèl·lula hoste adequada, i que té una morfologia o una estructura similar a un llevataps. Aquest microorganisme penetra a la pell que infecta, ja sigui sana o amb lesions prèvies i es dissemina per tot el cos a qualsevol òrgan, inclòs el sistema nerviós, a través de la limfa i de la sang.
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió sexual, és a dir per secrecions genitals.
    • Transmissió de contacte amb lesions infectades.
    • Transmissió vertical o maternoinfantil durant l’embaràs.
  • Evolució: Curable.
    Després d’un període d’incubació d’unes 3 setmanes, es divideix en diferents fases (primària, secundaria, latent i tardana), en què es presenta des d’una lesió inicialment lleu fins a lesions supuratives, o fins i tot complicacions greus òssies, vasculars, oculars i neurològiques.
•  Clamídia
  • Agent etiològic:
    • Chlamydia trachomatis: bacteri gramnegatiu decreixement intracel·lular obligat que es reprodueix dins les cèl·lules. S’adhereix a les cèl·lules que revesteixen el sistema genito-urinari, ocular i pulmonar i que posteriorment acaben infectant.
  •  Vies de transmissió:
    • Transmissió sexual, és a dir per secrecions genitals.
    • Transmissió vertical o maternoinfantil. durant l’embaràs, el part o la lactància.
    • Transmissió de contacte amb la supuració de la conjuntiva infectada.
  • Evolució: Curable.
    Hi ha diferents serotips o subtipus del mateix bacteri, provocant diferents manifestacions i gravetats, des d’inflamació de la uretra fins a malaltia pelviana inflamatòria o altres manifestacions com el "Tracoma" ocular, o el "limfogranuloma", en el sistema limfàtic, entre altres de major gravetat.
• Chancroide
  • Agent etiològic:
    • Haemophilus drucreyi: coccobacillus gramnegatiu amb morfologia o estructura arrodonida que afecta el teixit urogenital.
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió sexual, és a dir per secrecions genitals.
    • Transmissió de contacte amb lesions infectades.
  • Evolució: Curable.
    Petita lesió que va creixent, amb inflamació i molt dolorosa.
• Granuloma inguinal o donovanosi
  • Agent etiològic:
    • Klebsiella granulomatis o Calynmatobacterium granulomatis: bacteri gramnegatiu
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió sexual, és a dir per secrecions genitals.
    • Transmissió de contacte amb lesions infectades, en nens.
  • Evolució: Curable.
    Petita lesió que pot disseminar-se a altres teixits de l’aparell genitourinari o fins i tot a òrgans interns.
• Vaginosi bacteriana:
  • Agent etiològic:
    • Gardnerella vaginalis: bacil
    • Mobiluncus sp: bacteri gramvariable, és a dir indeterminades, ni Gram-positives ni Gram-negatives, i anaeròbic.
      
      Ambdós formen part del conjunt de microorganismes que resideix de manera habitual en el sistema urogenital de la persona i estan relacionats entre si.
  • Vies de transmissió:
    • No hi ha una via de transmissió, donat que aquests bacteris ja formen part del conjunt de microorganismes que habita a la vagina i a l’entorn genital femení, que es coneix com "flora vaginal". No obstant això, les relacions sexuals poden provocar un canvi de pH, alterant l’equilibri d’aquests microorganismes i afavorint-ne la proliferació.
  • Evolució: Curable.
    En el genitals femenins hi ha un conjunt de microorganismes que hi viuen mantenint un equilibri. Degut a les relacions sexuals, sobretot amb persones noves, aquest equilibri es pot trencar per un canvi de pH. En aquest moment, aquestes dues bactèries poden colonitzar la flora vaginal provocant una secreció anormal en el teixit vaginal.
• Malaltia pelviana inflamatòria, uretritis, vulvovaginitis i altres manifestacions genitourinàries.
  • Agents etiològics:
    • Mycoplasma hominis i genitalyum
    • Ureaplasma parvum i urealyticum
      
      Ambdós són bacteris anaeròbics facultatius que formen part de la microbiota urogenital o del conjunt de microorganismes que habita a la zona urogenital.
  •  Vies de transmissió:
    • Transmissió sexual, és a dir per secrecions genitals.
  • Evolució: Curable.
    Solen trobar-se a la microbiota urogenital d’adults sexualment actius. Poden ser asimptomàtics o arribar a provocar diferents manifestacions i gravetats, com la malaltia pelviana inflamatòria, uretritis (inflamació de la uretra), vulvovaginitis (inflamació o infecció de la vagina i/o la vulva, la part externa dels genitals femenins) i altres manifestacions extragenitals.
• Diarrees i altres manifestacions gastrointestinals:
  • Agent etiològic:
    • Campylobacter sp: bacteri gramnegatiu, en forma de coma.
    • Shigella sp: bacteri gramnegatiu, en forma de bacil.
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió oro-fecal, és a dir per ingesta de material fecal d’una persona infectada.
  • Evolució: Curable.
    Quadres diarreics i simptomatologia gastrointestinal que es pot resoldre espontàniament.

Víriques: causades per virus

• Herpes genital
  • Agent etiològic:
    • Virus de l’herpes simple (alfa) tipus 1
    • Virus de l’herpes simple (alfa) tipus 2
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió sexual, és a dir, per secrecions genitals.
    • Transmissió per tots els líquids corporals, com la saliva i l’orina.
    • Transmissió de contacte amb lesions infectades.
    • Transmissió per contacte de pell amb pell infectada, encara que no hi hagi lesions visibles.
    • Transmissió vertical o maternoinfantil durant el part.
  • Evolució: Cronificació. 
    Pot ser asimptomàtic, presentar lesions en mucoses o pot arribar a provocar infeccions greus en persones immunodeprimides, és a dir, amb el sistema immunitari i de defensa compromès.
• Hepatitis
  • Agents etiològics:
    • Virus de l’hepatitis A (VHA). Hi ha 7 genotips, 4 que infecten els humans, tots amb característiques similars.
    • Virus de l’hepatitis B (VHB). Hi ha 8 genotips, 4 de principals, tots amb característiques molt diferents que caracteritzaran les diferents severitats.
    • Virus de l’hepatitis C (VHC). Hi ha 7 genotips i 67 subtipus, tots amb característiques diferents.
    • Virus de l’hepatitis D (VHD). No és un virus en si, sinó que es tracta d’una partícula subviral o un satèl·lit del VHB.
    • Virus de l’hepatitis G (VHG)
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió oro-fecal, és a dir, per ingesta de material fecal d’una persona infectada en els VHA i VHE (aquesta no es contempla en aquesta fitxa perquè no compleix la classificació d’ITS)
    • Transmissió sexual, és a dir, per secrecions genitals en els VHB i VHD; i en relacions sexuals traumàtiques pel VHC.
    • Transmissió parenteral o sanguínia (també mitjançant qualsevol estri que pugui contenir sang) en els VHB, VHC, VHD i VHG.
    • Transmissió vertical o maternoinfantil, durant el part, en els VHB, VHC, VHD i VHG; per la possibilitat de contacte sanguini, però és poc comú.
  • Evolució: Curable en el VHA i VHC, i cronificació en els VHB i VHD. En el VHG, encara es desconeix l’evolució d’aquesta. Les manifestacions i l’evolució són molt variables donades les peculiaritats de cadascuna.
• Condilomes o berrugues genitals
  • Agent etiològic:
    • Virus del papil·loma humà (VPH): Es coneixen més de 120 genotips, 40 d’aquests aïllats en el sistema genito-urinari. El 99 % d’aquests s’han trobat en el càncer cervicouterí.
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió sexual, és a dir, per secrecions genitals.
    • Transmissió per contacte de pell amb pell infectada.
    • Transmissió vertical o maternoinfantil, durant el part, però és poc comú.
  • Evolució: Cronificació
    El VPH es pot trobar en estat latent, és a dir que pot ser que no presenti símptomes, però és transmissible. Pot o no causar lesions en forma de berrugues o condilomes (a vegades no visibles) i pot o no arribar a desenvolupar un càncer cervicouterí (o rarament en altres localitzacions). La persistència del virus és el factor més important en el risc de desenvolupar lesions precancerígenes. En la majoria dels casos les lesions es curen de manera espontània.
• Síndrome de la immunodeficiència humana (SIDA)
  • Agent etiològic:
    • Virus de la Immunodeficiència Humana (VIH): retrovirus. Hi ha dos tipus: el VIH-1 i el VIH-2. Tots dos tenen genomes molt similars; ambdós estan compostos pels tres gens bàsics de la família dels retrovirus. El VIH-1, causant de la major part d’infeccions, és més virulent i infecciós que el VIH-2, que és menys infecciós i es troba només a l’Africa Occidental.
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió sexual, és a dir, per secrecions genitals.
    • Transmissió parenteral o sanguínia (també mitjançant qualsevol estri que pugui contenir sang).
    • Transmissió vertical o maternoinfantil, durant l’embaràs, el part i la lactància.
  • Evolució: Cronificació
    Asimptomàtic en estat latent o seropositivitat durant llargs períodes de temps en què el virus es replica i pot anar destruint les cèl·lules del sistema immunitari, els limfòcits CD4, fent que aquest perdi la capacitat defensiva davant altres malalties oportunistes. L’aparició de la síndrome de la immunodeficiència adquirida es determinarà amb l’aparició d’aquestes malalties oportunistes, juntament amb altres tipus de càncer i altres malalties neurològiques que poden portar a la demència.
• Pàpules i nòduls cutanis
  • Agent etiològic:
    • Virus del Moluscum contagiossum
  • Vies de transmissió:
  • Transmissió per contacte de pell amb pell infestada o amb teixits infestats.
  • Evolució: Curable
    Lesions autolimitants, és a dir que es curen de manera espontània i que no deixen cicatriu.
• Quadres vírics variables
  • Agent etiològic:
    • Virus de l’herpes simple (beta) tipus 5 o citomegalovirus.
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió sexual, és a dir, per secrecions genitals.
    • Transmissió per tots els líquids corporals, també la sang, la saliva, l’orina i les llàgrimes.
    • Transmissió vertical o maternoinfantil, i amb la lactància.
  • Evolució: cronificació
    Asimptomàtic en estat latent o de seropositivitat, que podrà activar-se en situació d’immunosupressió o de debilitament del sistema immunitari. Pot provocar simptomatologia gripal lleu en persones sanes.
• Sarcoma de Kaposi
  • Agent etiològic:
    • Virus de l’herpes humà tipus 8
  • Vies de transmissió: (no hi ha un coneixement clar de les vies de transmissió).
    • Transmissió sexual, és a dir, per secrecions genitals, sobretot en relacions sexuals transanals.
    • Transmissió per la saliva, sobretot en zones endèmiques, zones on hi ha moltes persones que presentin la malaltia.
  • Evolució: Cronificació 
    Asimptomàtic en estat latent o de seropositivitat. Podrà arribar a provocar tres malalties: el sarcoma de Kaposi en la majoria dels casos, el limfoma efusiu primari, i la malaltia multicèntrica de Castleman, totes tres associades al virus de la immunodeficiència humana, tot i que no exclusivament, i amb pronòstic de malignitat.

Fúngiques: causades per un fong

• Candidiasi vaginal
  • Agent etiològic:
    • Candida albicans: fong en forma de llevat, patogen oportunista, és a dir que provocarà un dany degut a una situació d’immunodepressió o de baixada de defenses, que forma part de la microbiota pròpia de la persona i dels tractes respiratoris, gastrointestinals i genitourinaris.
  • Vies de transmissió:
    • No hi ha una via de transmissió, ja que aquests fongs ja formen part de la flora vaginal, però les relacions sexuals poden alterar l’equilibri d’aquesta per un canvi de pH, afavorint-ne la proliferació. També poden proliferar més del compte en prendre antibiòtics o en cas de tenir el sistema immunitari compromès.
  • Evolució: Curable.
    La candidiasi pot tenir lloc en moltes parts del cos: tub digestiu, pell... i fins i tot podria arribar a provocar una infecció generalitzada en persones immunodeprimides. En el cas dels genitals femenins, aquest ja hi coexisteix en equilibri amb la resta de la flora urogenital. Degut a les relacions sexuals, sobretot amb persones noves, aquest equilibri es pot trencar per un canvi de pH. En aquest moment, aquests fongs podrien colonitzar provocant una secreció anormal en el teixit vaginal, pruïja i molèsties en orinar.

Protozoàries: causades per un protozou

• Tricomoniasi:
  • Agent etiològic:
    • Trichomonas vaginalis: és un protozou flagel·lat que parasita o envaeix les vies urogenitals.
  • Vies de transmissió:
  • Transmissió sexual, és a dir, per secrecions genitals.
  • Transmissió vertical o maternoinfantil i amb la lactància.
  • Transmissió per contacte d’objectes humits infectats, per exemple esponges o utensilis de bany.
  • Evolució: Curable.
    Picor, supuratius i inflamació de la zona genital. Pot complicar-se fins a augmentar el risc de càncer.
• Diarrees i altres manifestacions gastrointestinals
  • Agents etiològics:
    • Entamoeba histolytica: protozou paràsit anaeròbic amb forma d’ameba, és a dir irregular i canviable.
    • Giardia lamblia: protozou flagel·lat.
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió sexual, és a dir, per secrecions genitals, sobretot en relacions sexuals transanals.
    • Transmissió orofecal, és a dir per ingesta de material fecal d’una persona infectada.
  • Evolució: Curable.
    En el cas de la Giardia lamblia, pot ser asimptomàtica, sobretot en nens i en adults de zones endèmiques, és a dir zones on hi ha moltes persones que presenten la malaltia. En totes dues tenen lloc quadres diarreics i simptomatologia gastrointestinal que es pot resoldre espontàniament o bé allargar-se setmanes i mesos en absència de tractament.
    
    En el cas de l’Entamoeba histolytica, pot arribar a produir úlceres supuratives al còlon o afectació hepàtica.

Ectoparasitàries: causades per ectoparàsits (organisme que viu a la superfície d’una altra al qual parasita)

• Sarna
  • Agent etiològic:
    • Sarcoptes scabiei: Àcar de 4 parells de potes amb el cos no segmentat, és a dir, no dividit.
  • Vies de transmissió:
    • Transmissió per contacte de pell amb pell infestada o amb teixits infestats.
  • Evolució: Curable.
    Picor i envermelliment de la pell.
• Lladelles o pediculosis púbica
  • Agent etiològic:
    • Phthirius pubis: insecte anoplurs (tipus de poll que s’alimenta de la sang de l’hoste) arrodonit de color groguenc.
  •  Vies de transmissió:
    • Transmissió per contacte de pell amb pell infestada o amb teixits infestats.
  • Evolució: Curable.
    Picor i irritació de la pell derivada de gratar-se involuntàriament.