Infermera virtual.com

La persona de qualsevol sexe, edat o condició és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, de necessitats característiques i capaç d’actuar deliberadament per assolir les fites que es proposa, d’assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida i del seu propi benestar, i de relacionar-se amb si mateix i amb el seu ambient en la direcció que ha escollit.

La idea d’ ésser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual, totes les quals experimenten processos de desenvolupament i s’influencien mútuament. Cadascuna de les dimensions en què es descriu a la persona es troba en relació permanent i simultània amb les altres, formant un tot en el qual cap de les quatre es pot reduir o subordinar a una altra, ni pot ser considerada de forma aïllada. Per tant, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot, amb una afectació variable de les seves quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients i d’altres, per contra, són controlats o intencionats.

Tenint sempre en ment aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, es poden estudiar aïlladament les modificacions o alteracions d’alguns dels processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) en diverses situacions.

En el cas de les ferides, els processos més directament afectats tenen relació amb els sistemes:

1. Teixits, membranes, pell i derivats de la pell
2. Aparell locomotor, format pel sistema osteoarticular i muscular 

 

1. Teixits, membranes, pell i derivats de la pell

El cos humà està format per innombrables tipus de cèl·lules. Les cèl·lules que treballen juntes es reuneixen en associacions, que són els teixits. Els teixits bàsics són quatre: el teixit epitelial, el teixit connectiu, el teixit muscular i el teixit nerviós.

La pell, o membrana cutània, forma part del sistema tegumentari, constituït per la pell i els seus derivats: els cabells, les ungles i les glàndules subcutànies.

La pell protegeix l'organisme de lesions i infeccions, de la deshidratació i dels raigs ultraviolats. Detecta estímuls del medi ambient relacionats amb la temperatura, el tacte, la pressió i el dolor, i excreta diverses substàncies alhora que intervé a la síntesi de la vitamina D necessària per mantenir els nostres ossos sans.

 

2. Aparell locomotor, format pel sistema osteoarticular i muscular 

El sistema locomotor, anomenat també sistema musculoesquelètic, està constituït pels ossos, que formen l'esquelet, les articulacions, que relacionen els ossos entre si, i els músculs, que s'insereixen als ossos i mouen les articulacions.

Els ossos proporcionen la base mecànica per al moviment, ja que són el lloc d’inserció per als músculs i serveixen com a palanques per produir el moviment.

Les articulacions relacionen dos o més ossos entre si a la zona de contacte. Permeten el moviment d'aquests ossos en relació els uns amb els altres.

Els músculs produeixen el moviment, tant d'unes parts del cos amb altres, com del cos íntegrament, com passa quan traslladen el cos d'un lloc a un altre quan caminem.

 

El procés de reparació d'una ferida té lloc mitjançant la cicatrització i s'inicia al moment de produir-se un dany.

S’entén per cicatrització al conjunt de mecanismes fisiològics sincronitzats i interdependents que són activats en l’organisme per a la reconstrucció i reparació dels teixits lesionats.

Quan la profunditat de la ferida afecta només les capes més superficials de la pell (epidermis i dermis superficial), les lesions es tanquen per regeneració del teixit epitelial (no queda cap tipus de cicatriu), per la qual cosa el teixit resultant presenta exactament les mateixes característiques que el teixit original previ a la lesió; en canvi, si aquesta és més profunda i afecta la dermis, vasos sanguinis i altres estructures internes, la curació ja no podrà ser per regeneració, sinó que s'haurà de fer a través d'una cicatriu.

1.     Fases del procés de cicatrització 

2.     Tipus de cicatrització 

 

1. Fases del procés de cicatrització  

Les fases que composen el procés de cicatrització d’una ferida són:

• 1a Fase exsudativa o inflamatòria
  
  En què es produeix la coagulació, inflamació i neteja de la ferida. La finalitat d'aquesta fase és netejar i lluitar contra la infecció, eliminant les cèl·lules i teixits desvitalitzats. S'inicia al moment en què es produeix la ferida i la seva durada és aproximadament de tres dies, depenent de les condicions fisiològiques. Les primeres reaccions vasculars i cel·lulars consisteixen en la coagulació i hemostàsia (procés que atura l'hemorràgia i evita que els vasos sanguinis danyats perdin massa sang) i conclouen després d'haver transcorregut aproximadament 10 minuts.
  
  
• 2a Fase de granulació
  
  En què es produeix la reconstrucció dels vasos sanguinis, que facilitarà l'aportació de oxigen i nutrients al nou teixit, i que anirà emplenant el llit de la ferida (aquella zona de l'interior de la pell que ha perdut el teixit) per reemplaçar el teixit original destruït.
  
  S'alliberen els factors de creixement, unes substàncies encarregades d’iniciar i estimular el creixement de les noves cèl·lules. El teixit de granulació és de color vermell clar o rosat fosc, amb nous capil·lars, suau al tacte i d'aparença irregular.
  
  
• 3a Fase d’epitelització
  
  Un cop el llit de la ferida s'ha omplert amb teixit de nova formació, aquest es va revestint de nou teixit epitelial, des de les vores de la ferida fins a recobrir-la totalment. Entre el 6è i 10è dia la ferida es contrau, el teixit de granulació guanya en consistència i es transforma en teixit cicatricial.
  
  
•  4a Fase de maduració
  
  Aquesta fase pot durar fins a un any o més. Recomanem protegir la zona de la cicatriu durant el primer any amb crema solar, de Factor de Protecció Solar (FPS) de 50 o més, per evitar que es tenyeixi la cicatriu per efecte dels rajos ultraviolats del sol.

 

2.  Tipus de cicatrització

 Podem trobar dos tipus de cicatrització:

• Cicatrització per primera intenció
  
  Es produeix quan s'aproximen les vores d'una ferida mitjançant una sutura quirúrgica (punts de sutura o grapes), adhesiu tissular o tires d'aproximació. El procés de reparació sol ser ràpid i estètic, es fa en uns 7-10 dies. 
  
   Veure imatge
  
  
• Cicatrització per segona intenció
  
  Es produeix quan les vores de la ferida romanen separades. Per a la seva reparació ha de créixer teixit de granulació (teixit connectiu) des de les vores i llit de la ferida, i cobrir-se amb teixit epitelial. Acostuma a ser un procés més lent, amb risc de complicacions i pitjors resultats estètics i funcionals. Les ferides que se suturen i posteriorment s'infecten acaben havent de cicatritzar així.
  
   Veure imatge
  
  Les cicatrius patològiques més habituals són les cicatrius hipertròfiques i queloides:
  • Cicatriu hipertròfica
    
    Es caracteritzen per presentar elevació i color vermellós. Solen ser de superfície irregular, amb discromia (alteració del color normal de la pell) i amb presència d’un cordó endurit, i no sobrepassen els límits de la ferida original. Apareixen en ferides que tenen un allargament de la fase inflamatòria. Tenen tendència a planar-se amb el temps. Són més freqüents en joves.
    
    
    
    
  • Cicatriu queloide
    
    Es caracteritzem per ser més elevades i voluminoses, sobrepassen els límits de la lesió inicial. Podem acompanyar-se de picor, sensació de cremor o hipersensibilitat al tacte. Normalment apareixen en el tòrax. Apareixen per un desequilibri entre la síntesi i la degradació del col·lagen. Són més freqüents en persones de raça negra i pigmentació de pell més fosca.

1. Principis bàsics per a la cura d’una ferida
2. La cura d’una ferida traumàtica a casa
3. Cura de les cremades
4. Preparació del llit de la ferida
5. Recomanacions especifiques
6. Higiene

 

1. Principis bàsics per a la cura d’una ferida

Abans d’iniciar la cura d’una ferida, un aspecte fonamental per a la prevenció de la infecció és el rentat de mans. S’aconsella realitzar aquest procediment abans i després de realitzar la cura.

1.1. Com rentar-se les mans amb aigua i sabó 

1.2. Com rentar-se les mans amb solució hidroalcohòlica 

1.3. Neteja de la ferida 

1.4. Descontaminació de la ferida 

1.5. Cobertura de la ferida 

 

 

 

1.3 Neteja de la ferida

 

1.4 Antisèpsia o descontaminació de la ferida

 

1.5 Cobertura de la ferida

 

 

2. La cura d’una ferida traumàtica a casa

2.1 Ferida tallant 

2.2 Ferida amb abrasió 

2.3 Ferida amb contusió 

 

2.1 Ferida tallant

Les ferides tallants són produïdes per objectes tallants (ganivets, ratlladors, fulles de metall, vidre, etc.). Tenen vores netes i ben definides i es caracteritzen per un sagnat més abundant.

  

 

Què hem de fer?

 

 

2.2 Ferida abrasiva

L'abrasió és produïda en fregar-se la pell amb un objecte aspre, com el terra o l’asfalt, provocant així una ferida.

  

 

Què hem de fer?

 

 

 

Quan contactar amb un professional de la salut?

En les següents situacions contactarem amb la infermera o infermer del centre de salut:

• La ferida és molt extensa i/o afecta a articulacions
• El calendari vacunal del tètanus està incomplet o tenim dubtes de la correcta vacunació

2.3 Ferida amb contusió

Produïdes per un cop o caiguda sense provocar una ferida oberta. Segons la força de l’impacte pot provocar dany en els teixits i fins i tot òrgans interns, al provocar-se una lesió en el vasos sanguinis que deixa sortir la sang sota la pell, provocant una hemorràgia interna, és el que diem un blau o hematoma.

 

Què hem de fer?

 

 

 

Quan contactar amb un professional de la salut?

En les següents situacions contactarem amb la infermera o infermer del centre de salut:

• Si pren fàrmacs anticoagulants (per exemple: Sintrom®, Eliquis®, Xarelto®, Pradaxa®, Lixiana®)
• S’ha donat un cop en el cap i ha tingut pèrdua de coneixement, visió borrosa o vòmits
• Apareix una gran inflamació o deformació de la zona
• Apareix un hematoma molt extens
• El dolor a la zona no el/la deixa descansar

 

3. Cura de les cremades

3.1 Primer grau 

3.2 Segon grau superficial

3.3 Segon grau profund 

3.4 Tercer grau 

 

 

 

 

Evolució

Curen espontàniament abans de 7 dies.

 

3.2 Segon grau superficial

 

Tractament

L’objectiu és refredar la lesió per neutralitzar l’acció de l’agent causal, la calor o diluir i arrossegar les substàncies químiques i alleujar el dolor.

Irrigui la zona afectada o submergeixi-la col·locant unes gases o draps nets xops amb aigua potable o sèrum fisiològic a una temperatura de 18-20 °C (temperatura ambient). A la temperatura que surt de l'aixeta és suficient, no cal que sigui de la nevera ni posar glaçons de gel per evitar augmentar la lesió de la pell.

Retiri les butllofes sempre perquè el líquid que contenen pot contaminar-se, la pell de la butllofa és permeable a l’entrada de microorganismes, i no es pot fer una valoració correcta del teixit cremat.

Per retirar les butllofes podem fer-ho punxant-les amb una agulla estèril o una agulla de cosir desinfectada i unes pinces, estirarem la pell de la butllofa cap a la perifèria fins que es trenqui. Als palmells de la mà i plantes dels peus, cal utilitzar material quirúrgic tallant (bisturí), ja que l'epidermis és molt més gruixuda. Una vegada desbridada la butllofa es cobrirà amb un apòsit de cura en ambient humit, mai una gasa perquè s’enganxarà a la pell. La infermera recomanarà l’apòsit més adequat per la seva lesió, ja que hi ha diferents tipus. Aquests apòsits es poden comprar a la farmàcia i demanar la recepta al centre de salut, la majoria dels apòsits estan finançats pel CatSalut.

Com drenar una butllofa?

 

Evolució

No deixen cicatrius importants, només lleugers canvis de coloració temporals per diferència de color amb el teixit sa que l’envolta. Curen en entre 7 i 14 dies.

 

3.3  Segon grau profund

 

Tractament

Igual que en segon grau superficial.

  

 

Evolució

Acostumen a deixar canvis en la coloració de la pell final, cicatrius permanents i a vegades es dona l’aparició de cicatrius amb retraccions (encongiment de la pell) i brides (com a cordes) que impedeixen els moviments normals de les articulacions i que poden solucionar-se amb tractament quirúrgic.

Curen en entre 15 dies i un mes. En cremades extenses poden necessitar un autoempelt (implantar teixit de la mateixa persona).

 

3.4 Tercer grau

 

Tractament

La majoria de les lesions necessiten tractament quirúrgic amb autoempelts.

 

Evolució

La curació espontània solament és possible en lesions molt petites. La cicatrització pot durar mesos, amb un resultat estètic i d’afectació de la mobilitat articular molt deficient, i a vegades els pacients pateixen l’amputació d’una part del cos.

 

 

4. Preparació del llit de la ferida

4.1 Control del teixit no viable

4.2 Control de la infecció i inflamació

4.3 Control de l’exsudat

4.4 Estimulació de les vores epitelials

4.5 Fomentar la cicatrització (R)

4.6 Situació social i factors relacionats amb la persona (S)

 

La preparació del llit de la ferida és un concepte que defineix el procediment per a l’abordatge integral de les ferides. Identifica les intervencions necessàries per aconseguir les millors condicions per l’eliminació o reducció dels obstacles que dificulten el procés de cicatrització i per l’estimulació dels processos biològics que condueixen a la fase de síntesi de teixits nous, primer del teixit de granulació, i posteriorment d’epitelització amb el tancament de la ferida. És un concepte dinàmic que ha d’adaptar-se a les necessitats de la ferida i al procés de cicatrització.

L’eina més utilitzada per la infermera per a identificar els passos a seguir per a la preparació del llit de la ferida és el TIMERS, acrònim anglès, desenvolupat l’any 2000 per Falanga i Sibbald i actualitzat per Atkin el 2019, que consta de 6 etapes:

• T (tissue): control del teixit no viable
• I (infection): control de la infecció i inflamació
• M (moisture): control de l’exsudat
• E (edge): estimulació de les vores epitelials
• R (regeneration): fomentar la cicatrització
• S (social factors): situació social i factors relacionats amb la persona

 

4.1  Control del teixit no viable (T)

La presència de teixit desvitalitzat, l’acumulació de cèl·lules mortes del teixit adherides al llit de la ferida, és habitual en les ferides cròniques que no evolucionen cap a la cicatrització. El teixit desvitalitzat constitueix una barrera física en el procés de cicatrització, prolonga el procés inflamatori, afavoreix el creixement de bacteris i impedeix valorar correctament la profunditat de la ferida.

Podem trobar diferents tipus de teixits desvitalitzats: el teixit necròtic (teixit de color negre o marró fosc), esfàcel (teixit fibrós de color groc-blanc de consistència tova) i escara (placa definida de teixit marronós o negre, gruixuda, seca i sòlida).

Esfacel                                        Escara                                     Teixit necròtic

              

 

Per retirar el teixit desvitalitzat la infermera utilitza diferents tècniques de desbridament (procés de retirada del teixit):

• Quirúrgic (es realitza per un cirurgià en un ambient estèril en un quiròfan).
• Tallant (es realitza per la infermera amb un bisturí en un centre sanitari)
• Mecànic (retirant apòsits humits o gasses que s’assequen en el teixit).
• Larval (amb larves estèrils de la mosca Lucilia sericata).
• Enzimàtic (amb pomades d’enzims que actuen eliminant el teixit desvitalitzat).
• Autolític (desbridament natural amb productes que donen al teixit un ambient humit per tal que el propi organisme elimini el teixit desvitalitzat) o
• Osmòtic (productes que realitzen un intercanvi de fluids de diferent densitat i promouen l’eliminació del teixit desvitalitzat).

Abans d’iniciar el desbridament ha de considerar-se: la situació de salut de la persona, les possibilitats de curació, les expectatives de vida, els problemes / beneficis per a la persona, el control del dolor associat abans i després del procediment, la vascularització de la zona i la localització de la ferida.

A l’hora d’escollir un mètode de desbridament tindrem en compte: la rapidesa en l’eliminació del teixit desvitalitzat, la presència de càrrega bacteriana, les característiques del teixit desvitalitzat, la profunditat i localització de la ferida, la quantitat del teixit desvitalitzat, la quantitat d’exsudat, el dolor, les possibles alteracions de la coagulació, la selectivitat del mètode de desbridament en els teixits i el cost del procediment. 

 

4.2 Control de la infecció i inflamació (I)

A la pell hi ha nombrosos microorganismes, la majoria bacteris no patògens que s'alimenten a la pell i ofereixen protecció, és el que s'anomena la microbiota de la pell.

La funció protectora de la pell es perd amb la presència d'una ferida, permetent l'entrada de microorganismes a l'interior de l'organisme que poden multiplicar-se.

Majoritàriament els bacteris procedeixen de la mateixa microbiota de la pell, però en algunes situacions poden procedir del tracte intestinal, genital o respiratori, en funció de la localització de la ferida.

En les ferides cròniques s'accepta la presència de bacteris, però això no suposa que totes les ferides estiguin infectades. Actualment es considera un procés dinàmic amb 4 fases seqüencials: contaminació, colonització, colonització crítica i infecció, segons l’afectació en el procés de cicatrització i el nombre de bacteris en els teixits de la ferida, és el que s’anomena el "continuum de la infecció". En l’actualitat els experts han incorporat la biopel·lícula o “biofilm” en el procés de la infecció, present en el 78 % de les ferides cròniques i responsable de les complicacions i el retard de la cicatrització.

  

Els bacteris es multipliquen i penetren més profundament en el teixit de la ferida, la cicatrització es para i els teixits es fan malbé. Apareixen els signes clàssics de la infecció: dolor, olor, calor local, envermelliment, inflamació i exsudat purulent. En les ferides cròniques s’acompanyen de signes subtils com hipergranulació (excés de teixit de granulació que s'eleva sobre la superfície en el llit d'una ferida), teixit de granulació sagnant, augment de la mida de la ferida, retard de la cicatrització, dolor o augment del dolor, mal olor. 

 

4.3  Control de l’exsudat (M)

En una ferida, la lesió inicial desencadena una inflamació, una de les primeres etapes del procés de cicatrització, s'augmenta la permeabilitat capil·lar perquè els leucòcits (les nostres defenses immunitàries) puguin migrar i els vasos sanguinis permetin la sortida de més líquid, és l’excés de líquid el que forma l'exsudat de la ferida.

El manteniment de la humitat en el llit de la ferida ha demostrat que accelera l’epitelització, però les condicions d'humitat o sequedat extrema afecten de manera negativa a la cicatrització. Serà per tant un objectiu important en el tractament de la ferida aconseguir un llit de la ferida humit però no macerat, en contacte prolongat amb un excés d'humitat, la pell macerada adquireix un aspecte blanquinós, suau i arrugat.

  

En una ferida aguda en procés de cicatrització, la producció d'exsudat generalment es redueix amb el temps. En una ferida que no cicatritza segons el període de temps que es preveu, la producció d'exsudat pot persistir i ser excessiva a causa de l'existència continuada de processos inflamatoris. L’excés d’exsudat de la ferida conté nivells elevats de metal·loproteïnases de la matriu, enzims que destrueixen les proteïnes essencials per a la cicatrització.

Una producció elevada d’exsudat pot respondre a una àmplia varietat de causes: pot ser deguda a una inflamació i infecció de la ferida o a una descompensació cardíaca i edema perifèric, entre d’altres. Una producció baixa d’exsudat, per altra banda, és una característica de les ferides cròniques d’etiologia isquèmica o d’un problema sistèmic, com ara la deshidratació. S’han de tenir en compte les característiques d’absorció de l’apòsit per garantir la correcta gestió de l’exsudat de la ferida.

Cal evitar la cura seca amb gases o la combinació amb la cura d’ambient humit, com la tira de gasa com a apòsit primari en una ferida amb cavitats i un apòsit d'escuma amb vores adhesives com a apòsit secundari, ja que no compleix la indicació de cura en ambient humit. 

 

4.4  Estimulació de les vores epitelials (E)

Les vores de la ferida sempre han d'estar lliures de teixit desvitalitzat i la pell perilesional íntegra perquè es produeixi la cicatrització. 

    

 

4.5 Fomentar la cicatrització (R)

En algunes ocasions per fomentar la cicatrització de les ferides utilitzem teràpies avançades, són exemples el col·lagen, les cèl·lules mare, els factors de creixement, l’oxigen, la teràpia de pressió negativa o els empelts.

 

4.6 Situació social i factors relacionats amb la persona (S)

Es reconeix la importància de valorar la participació de la persona en l’adherència al tractament i del seu entorn cuidador i família per augmentar la possibilitat de cicatrització de la ferida.

 

5. Recomanacions específiques:

 

 

 

6. Higiene

Els estudis actuals mostren que la dutxa en els pacients amb ferides no suposa un augment o disminució en la infecció de les ferides, i aquesta pot beneficiar el pacient millorant la seva sensació de benestar i salut associat a la neteja.

Si la ferida està molt bruta, cal rentar-la amb aigua i sabó sempre que s'aclareixi molt bé després. Cal anar amb compte amb el sabó que usem, atès que alguns no són aptes per netejar ferides i poden retardar la cicatrització, fer servir un sabó líquid de pH neutre.

Per protegir la ferida de l'aigua disposem d'apòsits impermeables que tenen un film de poliuretà i per protegir l'embenat del braç o la cama disposem de protectors impermeables que permeten dutxar-se amb total comoditat evitant que es mulli l'embenat.

Per netejar la ferida els sanitaris recomanem el sèrum fisiològic, ja que ofereix una sèrie d'avantatges perquè és isotònic, és a dir, té la mateixa proporció de sals que els líquids del cos, i no altera la proporció de fluids del llit de la ferida.

Les fonts d’informació

Actualment disposem de molta informació de ràpid accés a internet i xarxes socials. Però les notícies falses, les boles i les estafes per internet són cada dia més freqüents i afecten també a temes relacionats amb la salut.

La iniciativa Salud sin bulos de l’Asociación de Investigadores en eSalud sorgeix amb la intenció de millorar la qualitat de la informació sobre la salut física i mental en la xarxa.

El III Estudi sobre boles i fraus a internet realitzat per l'Associació d'Internautes (AI) revela que el 90 % dels usuaris d'internet afirmen haver llegit informació falsa o poc fonamentada a la xarxa. L'informe detalla que aquest tipus de dades falses tracten principalment temes relacionats amb la salut i l'alimentació (32,5 %).

Què hem de fer:

• Cal comprovar la font d'informació i assegurar-se si ha estat difosa per un organisme oficial.
• Preguntar a un professional de la salut abans d’actuar.

En els darrers anys s'han desenvolupat amb aquest propòsit diferents instruments per mesurar la qualitat dels llocs web sanitaris com el Qüestionari per avaluar llocs webs sanitaris segons criteris europeus. 

 

L’ésser humà, al llarg de la vida, passa per una sèrie d’etapes en la seva evolució com a persona. En aquest viatge, es pateixen situacions de risc, en les que molt sovint es produeixen ferides.

1. La infància 
2. L’adolescència
3. L’adultesa
4. La vellesa

 

1. La infància

En la infància, la nul·la consciència del risc fa que contínuament s’estigui exposat a situacions potencialment provocadores de lesions. Una de les tasques més importants dels pares o cuidadors en aquests moments és protegir l’infant i sobretot ensenyar a prevenir-les.

Encara que a partir d'una determinada edat és educatiu i divertit compartir amb els nens les tasques de preparació dels aliments, la cuina és un lloc potencialment perillós per a ells, de manera que en tot moment cal valorar les seves capacitats per decidir les tasques que poden fer.

En totes les situacions, cal establir les mesures apropiades de seguretat per prevenir lesions per cremades o talls, que són les més freqüents en l’entorn domèstic.

 

2. L’adolescència

En l’adolescència, la descoberta del món i el sentiment de competència, sobretot en els nois, fa que contínuament s’estiguin forçant els límits.

Les ferides que pateixen més habitualment són les produïdes en les seves activitats d’oci, a l’anar en bicicleta o en moto, durant la utilització de petards, etc. El compliment de les normes de seguretat vial i de pirotècnia  és la millor forma de prevenció.

 

3. L’adultesa

En la etapa adulta la majoria de lesions es produeixen, en el cas de les dones, en l’àmbit domèstic, i en el cas dels homes, en l’àmbit laboral. La concentració i la adopció de les mesures de seguretat adequades a cada tipus de feina a l’hora de realitzar tasques repetitives és la millor manera d’evitar accidents.

També són destacables, en persones d’un i altre sexe, les produïdes en accidents de trànsit. L’excés de velocitat i l’incompliment de les normes de circulació són les seves principals causes. El compliment de les normes de seguretat laboral i trànsit és la millor forma de prevenció.

 

4. La vellesa

En la vellesa, la causa principal de producció de lesions és la pèrdua gradual de funcions del cos (alteració de la marxa i l’equilibri, debilitat muscular, deteriorament cognitiu o dèficit visual i auditiu, entre d’altres), ja sigui pel deteriorament normal evolutiu propi de l’envelliment o per les malalties cròniques que produeixen aquestes pèrdues.

En aquests casos la millor forma de prevenir les situacions de risc és millorar la qualitat de vida de les persones amb intervencions comunitàries basades en exercici físic i funcional, adaptacions de l’entorn i seguiment de les malalties cròniques.

1. Prevenció de les ferides
   

   1.1  Accidents a la llar ; 1.2  Accidents de trànsit  ; 1.3  Accidents a l’entorn laboral ; 1.4  Accidents en activitats d’oci i lleure

2. Profilaxis antitetànica de les ferides
   

   2.1 Vacunació sistemàtica ; 2.2 Pauta de primera vacunació per a adults ; 2.3 Pauta de revacunació per a adults ; 2.4 Recomanacions per la prevenció del tètanus en cas de ferida ; 2.5 Reaccions adverses de la vacuna 

 

1. Prevenció de les ferides

 

1.1  Accidents a la llar

Cuina, Bany, Dormitori, Aparells elèctrics, Escales

 

La cuina

A la cuina habitualment hi ha múltiples objectes tallants o punxants com ganivets, tisores, navalles, agulles, etc. que s’han de manipular amb precaució i guardar adequadament després del seu ús. Pel que fa als nens, i en funció de l'edat, cal ensenyar el seu maneig correcte i no s'han de deixar mai al seu abast mentre no els sàpiguen utilitzar correctament.

Què cal fer:

• Col·loqueu els objectes d’ús freqüent en llocs accessibles on es pugui arribar sense haver d’agafar un tamboret o escala.
• Guardeu els productes de neteja fora de l’abast dels nens, i en els seus envasos originals o degudament etiquetats.
• Utilitzeu roba adequada per cuinar, evitant les mànigues amples i les teles vaporoses o inflamables.
• Poseu en el foc tots els recipients amb líquids calents amb els mànecs o nanses cap a dins, de manera que no sobresurtin.
• A l’hora d’encendre el forn de gas, s’ha d’obrir primer la porta i després l’aixeta del gas, mai al revés.
• Feu servir sempre manyoples per obrir el forn.
• Cal recordar la importància d’utilitzar els extractors de fums mentre cuinem.
• Vigileu el correcte funcionament de les olles a pressió, olles ràpides, planxes elèctriques i altres estris per cuinar.
• Cal desconnectar tots els aparells elèctrics després d’haver-los utilitzat. Tampoc s’han de netejar ni mullar si encara estan endollats.
•  Encendreu el foc de xemeneies, barbacoes, etc. amb material específic per aquest ús, evitant l’alcohol o altres líquids inflamables que comporten el perill de patir cremades.
• No s'han d’utilitzar esprais o productes amb alcohol a prop de les flames, ja que solen ser gasos altament inflamables i poden explotar.

El bany

Al bany les lesions més habituals són les produïdes per una caiguda, un cop o una ferida. Per evitar-ho, sobretot en el cas de persones amb mobilitat reduïda, s’ha d’adaptar la cambra de bany amb agafadors o baranes que permetin agafar-se i moure’s amb seguretat, especialment a l’entrada i sortida de la banyera o dutxa.

Què cal fer:

• Cal retirar qualsevol estora que no sigui antilliscant dins i fora de la banyera.
• Cal evitar l’acumulació de vapor amb una bona ventilació. Un excés de vapor a la cambra de bany pot causar lipotímies.
• No s’han d’utilitzar mai els aparells elèctrics en el bany quan hi ha un excés d’humitat.
• Al bany cal tenir en compte la temperatura de l’aigua, sobretot en el cas de persones amb disminució de la sensibilitat tèrmica, nadons o nens petits i gent gran, que fàcilment poden cremar-se per aigua excessivament calenta. La prevenció passa per establir un sistema de control, ja sigui mitjançant un dispositiu de regulació de la temperatura de l’aigua que surt de l’aixeta o amb l´ús d’un termòmetre d'aigua al bany. Si no es disposa d’aquest tipus d’aixeta, com a mesura de precaució cal obrir sempre en primer lloc l’aigua freda, i després anar obrint l’aigua calenta fins a aconseguir la temperatura desitjada i, en acabar, procedir a l’inrevés, tancar primer l’aigua calenta i en últim lloc la freda.

 

El dormitori

Què cal fer:

• Al dormitori cal evitar col·locar objectes al voltant del llit que n’obstaculitzin l’entrada o sortida.
• Cal recordar que s’ha d’encendre sempre el llum si una persona es lleva de nit per anar al lavabo.
• Cal seure un moment al llit abans de posar-se dret i aixecar-se lentament per evitar marejar-se.
• Sempre hi ha d’haver un llum encès entre l’habitació i el vàter si tenim el costum d’aixecar-nos de nit per anar al lavabo.
• En cas de tenir catifa, que estigui fixada al terra o sigui antilliscant.
• No s’ha de dormir amb les estufes enceses, sobretot si són de gas i de flama viva.
• Les bosses d’aigua calenta s’han de tancar bé i s’han de protegir amb alguna tovallola o alguna roba, de manera que no toquin la pell directament.

 

Aparells elèctrics

Què cal fer:

• No s’han de sobrecarregar els endolls amb lladres o regletes amb múltiples endolls (sobretot els que tenen una despesa important d’energia elèctrica: rentadora, planxa, etc.) ja que poden sobreescalfar-se fins al punt de generar un incendi.
• El cablejat elèctric ha de ser adequat a la intensitat del corrent i estar en bones condicions; en cas contrari, podria ser la causa d'un curtcircuit.
• Protegir els endolls amb tapes especials que impedeixin la possible introducció dels dits o d’estris.
• No s’ha de manipular mai l’electricitat amb les mans o peus humits o mullats, o anar descalç.
• No s’ha de desendollar mai un aparell elèctric estirant-ne el fil.
• Evitar aproximar-se massa a les estufes i fonts de calor, separar-les mínim a un metre de la persona o de qualsevol material de fàcil combustió, ja que podrien patir cremades per escalfament excessiu prolongat o per incendi de la roba.
• No manipular un aparell sense desconnectar-lo.
• Cura amb els nens i les mascotes, cal evitar que els aparells elèctrics quedin al seu abast i protegir els endolls.
• Els aparells elèctrics que es fan servir a la cuina i el bany han d’estar ben secs i lluny de l’aigua (banyera, etc.).

 

Les escales

Què cal fer:

• Agafar-se a la barana al pujar o baixar les escales.
• Sempre baixar o pujar les escales amb la llum encesa.
• Eliminar tots els objectes que podrien provocar ensopegades.
• Portar sabates còmodes, ben ajustades i amb soles de goma.

 

1.2  Accidents de trànsit

En el cas dels accidents de trànsit, el compliment de les normes de circulació és la millor forma de prevenció.

Què cal fer:

• Mantenir una distància prudent amb el vehicle del davant.
• No consumir begudes alcohòliques, drogues ni medicaments psicoactius abans de conduir.
• Respectar els senyals de trànsit.
• No utilitzar dispositius mòbils.
• No excedir els límits de velocitat.
• Mantenir el vehicle en bones condicions.
• Utilitzar el cinturó de seguretat.
• Fer servir sistemes de retenció infantil adequades a l’edat.
• En el cas de circular en moto, bicicleta o patinet, cal tenir en compte l’ús correcte del casc, de mida adequada i ben lligat, a més de vestir amb roba i calçat adequats per minimitzar les lesions en cas de caiguda.
•  Mantenir períodes de descans en viatges llargs.

 

1.3  Accidents a l’entorn laboral

L’accident de treball es defineix, en la Llei General de la Seguretat Social, com tota lesió corporal que el treballador pateixi amb ocasió o per conseqüència del treball que executi per compte aliena. Per evitar els accidents en l’entorn laboral s'han de complir estrictament les normatives de seguretat laboral. Cal tenir present que les situacions d'estrès o precarietat laboral afavoreixen que els que les pateixen siguin víctimes freqüents d’accidents i lesions.

Què cal fer:

• Revisar periòdicament els hàbits de treball per detectar possibles actuacions que puguin generar riscos.
• Informar a la unitat de Prevenció de Riscos Laborals del centre de treball.
• Les sortides, zones de pas, vies d'evacuació i espais de treball s'han de mantenir sempre lliures d'objectes i líquids o substàncies relliscoses.
• Utilitzar les eines i els equips de treball adequats a la feina que s’hagi de fer i per a la qual han estat dissenyades. Respectar les instruccions d'ús i manteniment.
• Si es detecten anomalies en alguna màquina o eina durant el seu funcionament, maneig o inspecció visual, informar al Responsable en matèria de Seguretat i Salut Laboral del centre.
• Utilitzar aquells equips de protecció individual (guants, casc, protectors auditius, etc.) que siguin necessaris per protegir-se dels riscos a què s’estigui exposat.

 

1.4  Accidents en activitats d'oci i lleure:

Durant les activitats de temps lliure i oci són més habituals les cremades per exposició al sol, les picades d'insectes, les caigudes i les petites ferides.

 

Cremades per exposició al sol

 

Picades d’insectes

Durant el desenvolupament d'activitats a l'aire lliure és habitual patir picades de mosquits, aranyes, vespes, abelles i d’altres insectes i, alguns casos, mossegades d'altres animals al seu hàbitat natural, o les meduses en el mar.

Què cal fer:

• Picades de medusa
  
  Les picades de medusa es distingeixen per que apareixen a la platja. La reacció d’urticària (de tipus fava sobreelevada) pot tenir la forma allargada del tentacle.
  
  Mai s'han de tocar, ni tan sols quan es trobi a la riba del mar, ja que alliberen el mateix líquid urticant i provoquen les mateixes lesions.
  
  
  S’aconsella netejar amb aigua salada, i treure, amb unes pinces, els tentacles que hagin quedat adherits a la pell. La desinfecció s'ha de fer amb un antisèptic (clorhexidina 1 %-2 %), alleujar el dolor amb paracetamol o ibuprofè, posant una bossa de gel embolicat en un mocador durant 10 minuts sobre la picada, i per a la picor, es podrà donar antihistamínics oral o en crema.

 

 

 Xoc anafilàctic

En cas de ser al·lèrgic a l'animal que produeix la picada, la reacció passa de ser local a sistèmica, amb possibilitat de desenvolupar una anafilaxi, per la qual cosa la gravetat augmenta.

Els símptomes són molt variables i apareixen en els primers 5 minuts:

• Urticària generalitzada, amb faves a la pell.
• Angioedema: inflamació de la cara i el coll, afectant les vies respiratòries (úvula) i dificultant la respiració.
• Poden tenir símptomes digestius, com els vòmits.
• En aquests casos, cal acudir, de manera immediata, a Urgències.
• Si ja és conegut que és al·lèrgic, es recomana portar sempre un kit de xeringa precarregada d’adrenalina autoinjectable (també anomenada epinefrina).

Si presenteu una picada amb reacció sistèmica, la seva injecció intramuscular o subcutània aplicarà la dosi corresponent en funció del pes del nen.

El fàrmac inicial ha de ser l'adrenalina, la resta del tractament, com antihistamínics tòpics o sistèmics o corticoides, es considera de segona línia.

 

Caigudes

Les caigudes en el temps de lliure venen molt unides a la pràctica d'exercici a l'aire lliure: bicicletes, caminades per la muntanya, ús de patins o la pràctica d’un esport, etc.

Què cal fer:

• Utilitzar un casc per muntar en bicicleta per evitar lesions al cap i, en els patins, també fèrules palmars per protegir els canells.
• Realitzar l’activitat esportiva o caminada per la muntanya en grup i portar sempre un mòbil per estar localitzar si es té una lesió greu.
• Seleccionar acuradament la roba i el calçat apropiat per a cada activitat física i estació de l'any.
• Fer exercicis d'estirament abans i després de l'activitat física.
• Portar una ampolla d'aigua per mantenir-se ben hidratat durant l'exercici.
• Consultar i fer cas de les recomanacions meteorològiques al planificar una activitat a l’aire lliure.

 

2. Profilaxis antitetànica de les ferides

 

 

 

2.1  Vacunació sistemàtica

La vacunació en els infants es realitza mitjançant la vacuna hexavalent (que conté antígens contra la diftèria, el tètanus, la tos ferina, la poliomielitis, Haemophilus influenzae tipus b i l’hepatitis B) i se n’administren tres dosis als dos, quatre i onze mesos. Posteriorment, s’administren dues dosis de record als sis anys i catorze anys, la DTPa-PI (contra la diftèria, el tètanus, la tos ferina i la poliomielitis) i la Td (contra el tètanus i la diftèria de l’adult), respectivament, tal com es fa constar al calendari de vacunacions.

En els infants vacunats amb la pauta del calendari anterior, als 2, 4 i 6 mesos, la vacunació dels sis anys es realitza amb la vacuna dTpa. Amb la vacunació contra la tos ferina en les embarassades amb vacuna dTpa també es reforça la immunitat contra el tètanus. A més, amb l’objectiu de protegir les persones al llarg de la vida, també cal administrar dues dosis més de vacuna contra el tètanus als quaranta anys i als seixanta-cinc anys.

Als adults no vacunats, és a dir, als que no han rebut mai cap dosi de la vacuna, se’ls ha d’administrar tres dosis de vacuna: la primera, al més aviat possible; la segona, amb un interval mínim de quatre setmanes després de la primera, i la tercera, com a mínim sis mesos després de la segona dosi.

 

2.2  Pauta de primera vacunació per a adults

 

Adults que no n’han rebut dosis prèvies
Vacuna Td 1a dosi	Vacuna Td 2a dosi	Vacuna Td 3a dosi
Tan aviat com sigui possible	Almenys 4 setmanes després de la 1a dosi	Almenys 6 mesos després de la 2a dosi

Td: Vacuna antitetànica i antidiftèrica

I, posteriorment, n’han de rebre dosis de reforç als 10 anys després de la tercera dosi i als 10 anys després de la quarta dosis, en total han de rebre cinc dosis. Aquestes dues últimes (la quarta i cinquena) dosis es poden administrar en un interval mínim d’un any entre la tercera i quarta dosi i entre la quarta i cinquena dosi.

 

2.3  Pauta de revacunació per a adults

 

	1a dosi de record Vacuna Td (4a dosi)	2a dosi de record Vacuna Td (5a dosi)
Adults primera vacunació (intervals mínims recomanats)	10 anys després de la 3a dosi	10 anys després de la 4a dosi
Interval vàlid mínim entre dosis	12 mesos després de la 3a dosi	12 mesos després de la 4a dosi

 Td: Vacuna antitetànica i antidiftèrica

En adults, per considerar-se que es té una vacunació completa del tètanus, s’han de tenir 5 dosis posades, i s’han de valorar totes les dosis administrades, tant les de la vacunació sistemàtica com les administrades per a profilaxi d'una ferida, una intervenció quirúrgica o, en cas d'una dona, les de l'embaràs, mai reiniciar la pauta.

 

1.4  Recomanacions per a la prevenció del tètanus en cas de ferida

• Ferides potencialment amb risc d’infecció per tètanus: ferides o cremades amb un important grau de teixit desvitalitzat; úlceres cròniques, gangrenoses; ferida punxant (particularment on hi ha hagut contacte amb terra o fems), les contaminades amb cos estrany, fractures amb ferida, mossegada humana o d’animal, congelació, les que requereixin intervenció quirúrgica i aquesta es retarda més de 6 h, i les que es presentin en pacients que tenen sèpsia. S'han descrit casos associats a tatuatges, pírcings.
• Es consideren ferides d’alt risc de tètanus les contaminades amb gran quantitat de material que pugui contenir espores i/o que presentin grans zones de teixit desvitalitzat. Rebran sempre una dosi d'immunoglobulina independentment del seu estat vacunal.
• Ferida quirúrgica. El tètanus després d’una intervenció quirúrgica és excepcional en el nostre àmbit. L'origen pot ser endogen (<10 % de les persones tenen Clostridium tetani a la seva femta) en cirurgia que es pugui contaminar amb contingut intestinal, o exogen en el cas de ferides contaminades. Tenen més risc els diabètics i les persones que s’injecten drogues.

Antecedents vacunals	Ferida neta		Ferida potencialment amb risc de tètanus
	Vacuna Td o dTpa	IgT	Vacuna Td o dTpa	IgT4
Vacunació desconeguda o incompleta	Sí1	No	Sí	Sí
Vacunació correcta	No2	No	No3	No

Td: vacuna antitetànica i antidiftèrica

dTpa: vacuna antidiftèrica, antitetànica i antipertússica acel·lular (per a adults)

IgT: immunoglobulina antitetànica

¹Per començar la vacunació o completar-la.

²Sí, si fa més de 10 anys des de l’última dosi.

³Sí, si fa més de 5 anys des de l’última dosi.

⁴ Pel que fa a les persones immunodeprimides i usuàries de drogues per via parenteral, se’ls ha d’administrar una dosi d’IgT en el cas de ferides amb risc de tètanus, independentment de l’estat vacunal.

 

Si cal administrar alhora el toxoide i la immunoglobulina, és necessari posar les injeccions en llocs diferents.

 

1.5  Reaccions adverses de la vacuna

La major part de les reaccions adverses són locals, com adoloriment, eritema i inflor o induració en el lloc de la injecció. Si es presenten molèsties en el braç o la zona de punció, aplicar fred local. Es poden fer servir acumuladors de fred de les neveres portàtils o bosses de gel protegides amb un drap net per evitar la cremada de la pell.

  

Es donen amb poca freqüència febre, cefalea, miàlgies o nàusees. Es pot prendre un antitèrmic o analgèsic com el paracetamol amb la freqüència recomanada pel professional sanitari.

Es poden donar reaccions d’hipersensibilitat local (reacció anomenada d’Arthus) en relació amb el nombre de dosis rebudes, per això és important no administrar la vacuna amb una freqüència superior a la recomanada i mantenir els intervals d’administració de les dosis.

 

Com hem comentat anteriorment, el procés de cicatrització de la ferida es pot veure alterat per diversos factors, que podem classificar en: 

1. Factors generals
2. Factors locals

 

1. Factors generals

Són factors atribuïts a la persona i que influeixen en el procés de cicatrització; s’inclouen factors físics, psicològics i socials.

 

1.1 Factors físics

S'ha comprovat que els factors físics com la Diabetis Mellitus, l'obesitat, la desnutrició, l'edat avançada (més de 60 anys), la isquèmia, la hipovolèmia, el càncer, la insuficiència orgànica, la infecció i, fins i tot, les limitacions de la mobilitat afecten a la cicatrització. Per tant, un element fonamental del tractament de les ferides serà aconseguir, en la mesura del possible, un bon control de les malalties, si la malaltia no pot corregir-se o és difícil de controlar, la cicatrització de la ferida es retarda.

• Localització anatòmica
  Existeixen zones que es regeneren per complet, com les genives, i d’altres amb un procés de cicatrització més deficient, com l’esquena o el tòrax.
• Edat
  S’ha observat que el procés de cicatrització en les persones d’edat avançada és molt més lent. Amb l’edat, l’estructura de la pell va modificant-se, va perdent la seva capacitat de regeneració. Les glàndules sebàcies i sudorípares tenen menor activitat i disminueix la producció natural de col·lagen i elastina, així com d'àcid hialurònic, de manera que la pell va presentant més signes de sequedat i menor elasticitat. D'altra banda, s'alenteix la circulació i el subministrament sanguini és deficient, i la pell rep menys oxigen i nutrients.
  
  Així mateix, en nens, degut a la immaduresa de la pell, també resulta afectada la reparació cutània.
• Sexe
  Les dones fèrtils cicatritzen pitjor que les postmenopàusiques i els homes, degut a la influència dels estrògens, que actuen inhibint la síntesi del teixit de granulació.
• Raça
  La raça negra té major tendència a la cicatrització hipertròfica que la raça blanca.
• Tabaquisme
  Altera la funció plaquetària, disminuint el temps de formació del coàgul, altera la microcirculació i produeix dèficit a l'oxigenació tissular.
• Alcoholisme crònic
  Disminueix la resistència de la pell a les agressions internes i externes.
• Estat nutricional
  Una manca de proteïnes a la dieta perllonga la fase inflamatòria i retarda la creació de col·lagen i la formació de nous vasos sanguinis.
  
  Les vitamines A i C són uns elements molt importants en la síntesi del col·lagen. La seva disminució o manca a la dieta comportarà un retard en tot aquest procés tan complex.
  
  El dèficit d’oligoelements (ferro, coure, zinc, arginina) també implica un retard en la cicatrització.
• Diabetis mellitus
  Provoca alteracions vasculars, disminució de l’oxigen als teixits i risc d’infecció.
• Infeccions
  Alguns bacteris s’alimenten del teixit de nova formació i fan augmentar les substàncies que destrueixen el col·lagen.
• Hipovolèmia (menys volum sanguini circulant)
  La disminució del flux sanguini en els teixits alenteix tots els processos de la cicatrització.
• Alteracions tiroidals (excés o dèficit de les hormones de la glàndula tiroide)
  L’hipertiroïdisme augmenta la degradació del col·lagen i disminueix la col·lagenogènesi, és a dir, la formació del nou col·lagen.
  
  L’hipotiroïdisme retarda la dues fases, la degradació del col·lagen i la col·lagenogènesi.
• Alteracions cutànies
  Les persones que presenten glàndules sebàcies hiperactives, psoriasi, dermatitis seborreica i/o èczemes tenen una major tendència a generar cicatrius amples i irregulars.
• Alteracions de l’aparell locomotor
  La disminució de la mobilitat interfereix en el procés de reparació de la ferida.
• Coagulopaties
  Alteren la formació de fibrina, alterant l’estabilització del coàgul plaquetari.
• Anèmia
  Dificulta el transport de l’oxigen cap a les cèl·lules.
• Alteracions immunitàries
  Augmenten el risc d’infecció, en les alteracions de la sèrie blanca hi ha una alteració en la resposta davant de la infecció.
• Síndrome de Cushing (trastorn hormonal per excés de l’hormona cortisol)
  Retarda la resposta inflamatòria del procés de cicatrització, així com dificulta la síntesi i potenciarà la destrucció del col·lagen.
• Tractaments
  • Els corticoides actuen com a immunosupressors i augmenten el risc d’infecció.
  • Els antiinflamatoris retarden la fase inflamatòria.
  • Els immunosupressors retarden la cicatrització i faciliten l’aparició d’infeccions.
  • Els antineoplàstics interfereixen en el procés de cicatrització.
  • La penicil·lina afavoreix la destrucció del col·lagen.
  • L’adrenalina altera l’acció de les defenses a nivell local i afavoreix els processos infecciosos.
  • La testosterona i els derivats afavoreixen la síntesi del col·lagen.
  • La nicotina interfereix en la fase inflamatòria.
  • La hipersensibilitat o al·lèrgia als medicaments utilitzats per tractar la ferida, en el cas que n'hi hagi, limiten la varietat de tractaments disponibles i determinen així la complexitat de la ferida i el resultat del tractament.

1.2 Factors psicosocials

S'ha comprovat que els factors psicosocials, com l'aïllament social, una situació econòmica precària i la sensació de dolor, també influeixen en la cicatrització.

L'estrès i la depressió provoquen alteracions de la funció immunitària que alhora influeixen de forma negativa en una varietat de processos fisiològics, entre els quals es troba la cicatrització de les ferides.

 

2. Factors locals

• La mida de la ferida, en extensió o profunditat, com més gran sigui més retardarà la cicatrització.
• Factors mecànics. La ferida pot obrir-se de nou si es sotmet a tensions que provoquin la separació de les vores o pressió en el llit de la ferida, dificultant l’arribada dels nutrients, produint-se un retard del procés de cicatrització.
• La humitat és necessària per al procés de cicatrització, però l’excés o el seu defecte provoquen alteracions en el llit de la ferida.
• La infecció és una barrera per a la creació de les cèl·lules de nova formació, i a més inhibeix la síntesi del teixit de granulació, afectant a la fase de desbridament.
• La disminució del flux sanguini provoca disminució de la quantitat d’oxigen i nutrients en el procés de cicatrització.
• La disminució d’oxigen provoca hipòxia i mort dels teixits.
• La temperatura inferior a la fisiològica provoca vasoconstricció i disminució del flux sanguini capil·lar, provocant l’alentiment o interrupció en el procés de cicatrització.
• L’edema limitarà el reg sanguini per l’augment de la pressió sobre els vasos sanguinis, inhibint el transport dels nutrients a la ferida i la reconstrucció de la zona lesionada.
• Cossos estranys en el llit de la ferida: la seva presència provoca dany tissular.
• Teixit no viable o desvitalitzat: constituït per cèl·lules mortes, propicia el creixement de microorganismes i representa una barrera per al creixement del teixit de granulació.
• Procediments inadequats per a la cura, sense una bona asèpsia, l’ús d’antisèptics agressius, etc., alteren la reconstrucció de teixits nous i lesionen el teixit de granulació, que és molt fràgil, fet que retarda la cicatrització de les ferides.

 

Una ferida, sigui per la causa que sigui, afecta a la qualitat de vida de la persona que la pateix. A més, pot implicar baixes laborals o pèrdues de temps de treball, cost econòmic pels tractaments i materials utilitzats en la cura, disminució de la interacció social o aïllament social i la necessitat d’ajuda per a la realització de les activitats de la vida diària (activitats orientades cap a la cura del propi cos com: higiene personal, dutxar-se, vestir-se, menjar, dormir, control d’esfínters, ús del vàter o mobilitat).

Les lesions a les mans, en general, solen interferir en la vida laboral i domèstica, dificultant o impossibilitant la realització de tasques quotidianes com netejar o cuinar, inclús fer la higiene personal.

Les produïdes a les cames i als peus limiten la mobilitat, podent implicar en certes situacions la baixa laboral o dependre d’altres persones per als desplaçaments. 

Quan afecten a la cara poden tenir repercussions estètiques i psicològiques, afectant a l’autoestima de la persona.