Infermera virtual.com

La pèrdua de la funció renal pot ser molt lenta (pot durar mesos o anys); en aquest cas, és poblable que no es manifesti fins que els ronyons hagin deixat de treballar. La persona no presenta símptomes o són molt inespecífics, com ara inapetència, sensació de malestar general, fatiga, mal de cap, picors, pell seca, nàusees, pèrdua de pes, etc. Un factor que sol estar present durant tots els estadis de l’MRC és la hipertensió arterial.

Com a conseqüència de l’evolució de la malaltia renal, el nombre de nefrones (unitats funcionals del ronyó) disminueix; les nefrones que resten al ronyó es veuen sotmeses a una sobrecàrrega de les funcions de filtrat de la sang, aquesta sobrecàrrega es compensa amb un augment de mida de les mateixes. Tot i que aquesta situació permet mantenir la funció renal durant un temps, arriba un moment que aquestes variacions són insuficients per compensar la pèrdua, aleshores apareixen les manifestacions clíniques.

La funció endocrina del ronyó també es veu alterada, ja que disminueix la producció d’eritropoetina —que és l’hormona encarregada de regular la producció dels glòbuls vermells, per tant implicada en el transport d’oxigen a la sang—; com a conseqüència la persona pot patir una anèmia. També es redueix el calcitriol —forma activa de la vitamina D responsable de l’absorció de calci en l’organisme—, amb un conseqüent dèficit de calci.

En estadis més avançats de la insuficiència renal apareix l’anomenada síndrome urèmica. Es manifesta per una afectació en diversos òrgans a causa de la retenció de substàncies tòxiques en la sang, per la disminució del volum urinari, per les alteracions hormonals, pels canvis metabòlics i pels trastorns en l’equilibri dels ions.

Les manifestacions més importants són:

1. Sistema cardiovascular
• Edemes a la cara, a les mans i als peus
• Insuficiència cardíaca
• Anèmia
• Hipertensió arterial sistèmica
• Pericarditis o inflamació del pericardi —embolcall serós del cor—, per la irritació provocada per l'augment de la urea a la sang
2. Sistema respiratori
• Dificultat respiratòria (dispnea), per l’acumulació de líquid que el cos no pot eliminar
3. Sistema nerviós
• Trastorns del son (insomni, síndrome de les cames inquietes, etc.)
• Cansament (astènia)
• Rampes a les cames
• Síndrome de les cames inquietes. Es tracta d’un trastorn neurològic caracteritzat per sensacions desagradables a les cames i per un impuls incontrolable de moure’s mentre es descansa. Els símptomes, que s'activen en anar a dormir i intentar relaxar-se, varien d’intensitat: des de desagradables fins a irritants o dolorosos.
• Alteracions del nivell de consciència, des de la somnolència a l’encefalopatia urèmica amb estupor, convulsions i coma
4. Sistema digestiu
• Pèrdua de gana (anorèxia)
• Nàusees i vòmits
• Halitosi urèmica: mal alè, semblant a l‘olor del peix o l’amoníac
5. Pell i mucoses
• Dipòsits d’urea a la suor
• Picor (pruïja)
6. Sistema locomotor
• Dolor ossi
• Artritis (inflamació a les articulacions)
• Miopatia (dolor muscular)
7. Metabolisme
• Acidosi metabòlica: eliminació renal insuficient d’àcid. L’acidosi metabòlica augmenta l’àcid en els líquids corporals.
• Alteracions del metabolisme del calci i del fòsfor
• Hipercalcèmia: augment del calci a la sang
• Hiponatrèmia: disminució del sodi a la sang

1. Història clínica

A banda de les dades habituals d‘edat, pes i talla, antecedents laborals, hàbits tòxics, al·lèrgies, antecedents familiars i malalties prèvies, es valora també el moment d’inici i l’evolució dels signes i símptomes, per tal de determinar la causa possible de l’MRC i el temps d’evolució.

També s’investiga la presència de factors de risc vascular com el tabaquisme, la diabetis, la hipertensió, la dislipèmia, el sedentarisme i l’obesitat.

2. Examen físic

La revisió de l’estat general inclou el pes, la talla, el perímetre abdominal, l’índex de massa corporal i el mesurament acurat de la pressió arterial.

En l’exploració habitual per sistemes (respiratori, cardíac, abdominal, locomotor, circulatori i pell i mucoses), es fa un èmfasi especial a l’exploració abdominal: mitjançant la palpació es busca la presència de masses i de bufs abdominals —sorolls en l’auscultació, que indicarien un flux sanguini turbulent en una artèria tortuosa, estreta o dilatada—, i si els ronyons són palpables.

En la pell i les mucoses, se’n valora la integritat, la presència d’edemes i de lesions vasculítiques (resultants de la presència de vasculitis o inflamació dels vasos sanguinis).

En alguns casos, caldrà fer un examen de fons d’ull, que és una tècnica que permet observar l’interior del globus ocular per diagnosticar una malaltia o per comprovar l’evolució de patologies com la diabetis o l’HTA.

3. Exploracions complementàries

3.1 Analítica de sang i d’orina; 3.2 Ecografia renovesicoprostàtica; 3.3 La biòpsia renal; 3.4 Altres.

3.1 Analítica de sang i d’orina

L’elevació de xifres d’urea o BUN (per la sigla en anglès) o urea nitrogenada a la sang —quantitat de nitrogen circulant en forma d'urea en el torrent sanguini—, la creatinina a la sang i la disminució del filtrat glomerular evidenciat per la TFG confirma la presència d’una insuficiència renal; la presència de proteïnes (proteïnúria) o de sang (hematúria) a l’orina indiquen un origen glomerular o immunològic de la insuficiència renal. L’historial de les analítiques de la persona confirmarà o no la cronicitat d’aquestes alteracions.

L’analítica completa per determinar la causa de l’MRC i l’estat evolutiu inclou hemograma, coagulació, ions, proves hepàtiques, glicèmia, lípids, àcid úric, proteïnograma, equilibri de l’àcid base, serologies del virus de l’hepatitis i un estudi immunològic.

La TFG s’obté amb una fórmula que contempla els nivells de creatinina, l’edat i aspectes biològics, tenint en compte la raça i el sexe de la persona. En cas de dubte, es pot fer una anàlisi més acurada de la creatinina —cal determinar la creatinina a la sang i en l’orina en una mostra de 24 h, per calcular la quantitat de creatinina que s'ha eliminat a través de l'orina i poder avaluar la quantitat de sang que s'ha filtrat en 24 hores— o un filtrat glomerular isotòpic —una injecció intravenosa d’una substància marcada amb un isòtop radioactiu o radiofàrmac que, amb concentracions molt petites de radiació, permet observar la zona intravenosa.

3.2 Ecografia renovesicoprostàtica

L’ecografia o ultrasò és l’exploració dels òrgans interns mitjançant el registre de l'eco d'ones electromagnètiques o acústiques enviades cap a la zona que s'examina. Les persones amb insuficiència renal crònica (IRC) habitualment tenen els ronyons de mida reduïda, la part més superficial del ronyó o escorça és més prima, són més densos i de color blanc. Tot i això, en alguns casos, com en les persones amb diabetis, es pot conservar la mida renal. Fins i tot, en algunes situacions, la mida renal pot augmentar, com en el cas de les persones amb la poliquistosi renal, que tenen els ronyons plens de quists.

3.3 La biòpsia renal

La biòpsia és l’extracció d’un fragment petit de teixit —en aquest cas, del ronyó— per analitzar-lo en un laboratori d’anatomia patològica. La biòpsia és útil per diagnosticar la causa de la presència de proteïnes o sang en l’orina i per valorar tractaments; per tant, només s’indica quan no ha estat possible determinar la causa a través d’altres proves.

La biòpsia es pot fer per tres vies:

1. Percutània. Es realitza per punció a través de la pell.
2. Transjugular. Es fa avançar una agulla de biòpsia des de la vena jugular dreta —al coll— fins a la vena renal amb control radiològic a través de l'arbre venós per obtenir una mostra del teixit del ronyó. Només es fa servir en situacions especials.
3. Oberta. S’ha de fer a través d’una una incisió quirúrgica; està indicada quan és necessari un fragment de teixit més gran.

La biòpsia d’elecció és la percutània.

• Biòpsia percutània. Es realitza a l’hospital. Abans de l’exploració es demana una analítica per assegurar que la coagulació sigui correcta. La prova té una durada aproximada de 20 a 30 minuts. Es realitza amb anestèsia local i sota control ecogràfic; mitjançant una punció amb una agulla a través de la pell s’obté una petita mostra de teixit del ronyó, que s’analitzarà al laboratori d’anatomia patològica. Després de la punció, cal aplicar una compressió a la zona durant uns minuts, que ha d’estar en repòs durant 24 hores, ja que durant aquest temps poden aparèixer el 90 % de les complicacions importants, com dolor a la zona de punció, mareig, hematoma o sagnat. Passat aquest període de temps, es fa una ecografia de control; si el resultat de l’ecografia és normal i no hi ha hagut cap complicació, la persona pot ser donada d’alta i haurà de fer un repòs relatiu al seu domicili durant una setmana.

3.4 Altres

En alguns casos pot ser necessari realitzar altres proves d’imatge, com una tomografia computada (TAC) o una ressonància nuclear magnètica (RNM), o fins i tot un estudi vascular renal (AngioTAC o AngioRNM), que consisteix a injectar a la vena un medi de contrast per veure si alguna vena està taponada per un trombe, per exemple.

L’estil de vida saludable inclou prevenir factors de risc cardiovascular, practicar activitat física de forma regular i seguir una dieta.

1.1.1 Control dels factors de risc cardiovascular

• No consumir tabac
  
  El tabac pot danyar el ronyó indirectament, ja que té un efecte vasoconstrictor (d'estrenyiment) de les artèries que augmenta la pressió arterial. I també pot afectar el ronyó de manera directa, en activar el sistema nerviós simpàtic (part del sistema nerviós responsable de la innervació dels músculs llisos, del múscul cardíac i les glàndules de tot l'organisme), fet que pot accelerar la progressió de la insuficiència renal. A més, la nicotina provoca alteracions hemodinàmiques i en l’excreció d’aigua i electròlits.
  
  Per tant, el tabac indueix canvis funcionals, altera la forma i l’estructura dels vasos sanguinis, comporta dany tubular renal, accelera la progressió de les etapes finals de la insuficiència renal i s’associa a un increment de proteïnes en l’orina. Tot i que l'abandonament del tabac no reverteix totalment aquests canvis, sí que té un impacte positiu en la progressió de la malaltia renal crònica.
  
  Consell de salut: deixar de fumar
  
  
• Reduir el consum d’alcohol 
  
  El consum excessiu d'alcohol de forma perllongada pot danyar les cèl·lules, pot augmentar les possibilitats de dany renal, evita que els ronyons mantinguin l’equilibri dels minerals i líquids del cos i n’impedeix la capacitat de filtrat.
  
  
• Controlar els nivells de glucosa en persones amb diabetis 
  
  Un mal control de la diabetis accelera l’aparició d’una MRC. Un control òptim dels nivells de glucosa i un seguiment estricte del tractament —dieta, exercici i medicació quan calgui— disminueix el risc d’aparició o d’agreujament de l’MRC.
  
  
• Controlar la pressió arterial 
  
  La hipertensió arterial és un factor de risc de l’MRC, alhora n’és una de les causes principals. Cal controlar–ne les xifres, mitjançant un seguiment estricte del tractament: dieta sense sal, exercici i medicació. L’objectiu és que els valors siguin inferiors a 130/80 mmHg, i si hi ha proteïnes en l’orina, inferiors a 125/75mmHg. Per assegurar que aquests objectius s'assoleixen i es mantenen és important autocontrolar de manera regular de la pressió arterial, al domicili o a la farmàcia.
  
  
• Controlar els nivells de colesterol 
  
  Hi ha diferents tipus de colesterol i tots són necessaris per realitzar les funcions corporals. Els més importants són el colesterol LDL (Low Density Lipoprotein per la sigla en anglès) o dolent, que és l’encarregat de conduir el colesterol a l'interior de les cèl·lules perquè realitzi les seves funcions, i el colesterol HDL (High Density Lipoprotein per la sigla en anglès) o bo, que és l’encarregat d'eliminar l'excés de colesterol de la sang. 
  
  En una situació normal, a la sang hi ha la quantitat necessària de cada tipus de colesterol, i aquest circula per les artèries sense problemes. No obstant això, si n’augmenta la quantitat total, el colesterol HDL no el pot eliminar i el colesterol LDL pot acumular-se a les parets de les artèries i dificultar la circulació de la sang.
  
  Aquest excés de colesterol pot arribar a obturar els vasos sanguinis i evitar que la sang arribi a una àrea determinada en el cos; quan la sang no arriba als vasos del cor, es dóna l’anomenada malaltia coronària, que pot causar un atac cardíac. En les persones amb MRC, la malaltia coronària és molt comuna.
  
  Quan l’obturació es produeix a les artèries dels ronyons, hi arriba menys sang i aquests responen de manera errònia, com si la pressió arterial estigués baixa,i secreten hormones per retenir més sal i aigua, fet que eleva la pressió arterial.
  
  
• Reduir el consum de greixos saturats i de colesterol
• S’ha de consumir llet i productes làctics desnatats.
• Cal evitar el consum de nata, mantega, llard, làctics sencers o rovell d’ou i no s’han de fer servir aquests productes per elaborar salses com la beixamel o la maionesa.
• No s’han de consumir productes de pastisseria industrial (croissants, magdalenes o xurros) o postres elaborades amb làctics sencers o ou.
• Cal evitar el consum d’aperitius com patates fregides o cotnes i de menjars precuinats.
• És preferible consumir carns blanques com el pollastre, el gall dindi o el conill. Es poden menjar carns magres (porc, be o vedella) sempre que se’n tregui el greix visible. Les racions de carn han de ser inferiors a 150 g. Es desaconsellen els embotits, les vísceres, les hamburgueses, les salsitxes, l’ànec i els patés.
• S’ha de fer servir oli d’oliva per cuinar o amanir i evitar altres tipus d’oli, com el de coco, de palma, de gira-sol, de colza, de blat de moro, de llavors de raïm, de sèsam o de pinyolada.
• Les coccions recomanades són bullits, al vapor o a la planxa, i cal evitar els aliments fregits.
• Cal consumir diàriament aliments amb un contingut alt en fibra, de 25 a 30 g/dia, en forma de verdures i hortalisses, fruites, llegums i productes integrals. El menú ha d’incloure un mínim de dues o tres racions diàries de fruita i verdura. Els farinacis (cereals i pa) han de ser preferentment integrals.
• Cal consumir entre 1 i 5 racions de fruita seca sense closca per setmana, en substitució de greixos saturats. Una ració equival a 7 nous o 24 ametlles o avellanes.
• Cal consumir peix com a mínim tres cops per setmana, preferentment peix blau —sardina, verat, salmó o tonyina—, per l’alt contingut en greixos omega-3.
• S’ha de reduir el consum de rovells d'ou a un màxim de tres per setmana.
• Cal consumir un o dos grams al dia d'estanols i esterols vegetals, presents en alguns iogurts (Danacol®, Benecol®), ja que aquestes substàncies redueixen l'absorció de colesterol.
• Cal limitar el consum d'alcohol a un got de vi negre durant els àpats principals (dos gots al dia com a màxim).
• Pel que fa a les formes de cocció, s’aconsella cuinar a la planxa, al vapor, al forn, al microones o bullir, i evitar els fregits, especialment els arrebossats.
• Controlar l’excés de pes 
  
  Hi ha evidències que indiquen que mantenir un pes adequat ajuda a controlar malalties cròniques com l’MRC i que els adults joves amb sobrepès són més propensos a desenvolupar una malaltia renal quan són més grans. A més, el sobrepès augmenta la tensió arterial, i la tensió arterial és perjudicial per als ronyons. 
  
  Sobrepès i obesitat problemes de salut relacionats
  
  Consells de salut per controlar el sobrepès i l’obesitat

1.1.2 Realitzar activitat física regular

És important incorporar l’activitat física en la vida diària. Cal fer un exercici moderat però constant i evitar les activitats físiques més extenuants i els esports de risc, com per exemple l’esquaix, el submarinisme, el paracaigudisme, etc. Hi ha esports, com l’aixecament de peses, que poden augmentar els valors de la pressió arterial, per tant també s’haurien d’evitar.

Els exercicis més recomanables són:

• Caminar. És una activitat accessible per a tothom i cadascú la pot fer al seu ritme. Es pot començar caminant un mínim de 15 minuts cada dia i cada setmana caminar 5 minuts més o fins que la persona es noti cansada, fins arribar a caminar 1 hora al dia.
• Natació. És aconsellable per a persones amb problemes a les articulacions. Es recomana nedar de 30 a 45 minuts al dia, 3 o 4 cops a la setmana.

Consells de salut davant l’activitat física i els problemes de salut cardiovascular 

Consells de salut davant el sobrepès i l’obesitat 

Consells de salut en el moure's

La reducció de l’aportació o l’eliminació de sal de la dieta ajudarà a controlar la pressió arterial, la sensació de set i els edemes (retenció de líquids).

Font: Unitat de Nefrologia. Consorci Hospitalari de Vic

Descarrega't la taula aquí 

Consells a l’hora de cuinar una dieta baixa en sal.

• Es recomana utilitzar coccions que conservin el sabor dels aliments, com ara al vapor, a la planxa o estofats.
• Fer sopes amb moltes verdures perquè siguin més gustoses.
• Per bullir la verdura, s’ha de fer servir poca aigua i deixar que bulli el temps just (de 15 a 20 minuts).
• Les patates bullides amb pell són més gustoses.
• Es recomana cuinar amb oli d’oliva. Es pot combinar amb olis gustosos o perfumats, per exemple, amb all, orenga, farigola o bitxo.

Per complementar informació sobre el control de la sal a la dieta: The National Kidney Foundation 

El fòsfor és un element químic que s’elimina del cos principalment per l’orina. Uns nivells alts de fòsfor poden donar manifestacions com, per exemple, picor; però a llarg termini el fòsfor té efectes negatius molt importants. Sovint sense donar símptomes, el fòsfor s’acumula a la sang i això fa que el cos extregui el calci dels ossos i els debilita, amb conseqüències com molèsties als ossos i a les articulacions o fractures.

És important seguir una dieta baixa en fòsfor.

Aliments que cal restringir:

• Formatge curat, sec, semisec i formatges d’untar de vaca, de cabra o d'ovella
• Llet de vaca
• Fruita seca (festucs, ametlles, cacaus, pinyons, nous, avellanes, etc.)
• Vísceres (tripes, cervell, fetge, ronyó, etc.)
• Llegums (cigrons, pèsols, gra de soja, mongetes seques, faves, llenties, etc.)
• Productes integrals
• Rovell d’ou
• Xocolata i derivats
• Begudes tipus cola. Es poden prendre refrescos com la gasosa i la tònica, que no tenen fòsfor.

Aliments amb baix contingut de fòsfor:

• Llet d’ametlles, llet condensada, begudes de soja o orxata
• El formatge camembert (60 % matèria grassa) i el formatge fresc de vaca són els que menys fòsfor tenen, se’n pot prendre 30 g 2-3 cops per setmana com a màxim.
• Ous ,un cop per setmana, ja que el rovell conté molt fòsfor. Es poden consumir les clares més sovint.
• Llegums, un cop per setmana com a màxim; es recomana que acompanyin el segon plat en una quantitat semblant a un plat de cafè.
• Pasta i arròs; però s’ha d’evitar la pasta d’ou.
• Pa sense sal, menys de 200 g al dia

L’excés de potassi és eliminat per els ronyons en l’orina. Però quan els ronyons no funcionen bé no són capaços d’eliminar-ne la quantitat necessària i el potassi s’acumula en la sang. L’excés de potassi a la sang pot comportar una situació d’urgència pel risc d’arítmies cardíaques.

Classificació dels aliments que es poden consumir segons el contingut de potassi:

Font: Unitat de Nefrologia. Consorci Hospitalari de Vic

Descarrega't la taula aquí

L’objectiu del tractament farmacològic consistirà a corregir els desequilibris metabòlics sistèmics i a preservar la funció renal residual.

1.2.1 IECA: inhibidors de l’enzim convertidor de l’angiotensina (captopril, enalapril, ramipril, lisinopril i trandolapril)

L’angiotensina II és una hormona produïda de manera natural pels ronyons. Aquesta hormona uneix els seus receptors als vasos arterials i indueix la contracció de la musculatura de les artèries; aquest estrenyiment del diàmetre de les artèries incrementa la resistència al pas de la sang i, conseqüentment, augmenta la pressió arterial. A més, l’angiotensina II també estimula les glàndules suprarenals per produir aldosterona, una hormona que afavoreix la retenció de sal. Aquests efectes no són desitjables en la persona amb IC.

Els fàrmacs IECA anul·len els efectes de l’angiotensina II. Com que anul·len la producció de l’angiotensina II, n’eviten l’efecte vasoconstrictor i estimulador de la producció d’aldosterona.

Els IECA relaxen la musculatura de les artèries i, en conseqüència, redueixen la pressió arterial i milloren la funció del ventricle, ja que troba menys resistència per buidar-se.

Efectes secundaris. A causa de la reducció de la pressió arterial poden aparèixer episodis de mareig; per evitar-los el metge pot prescriure la primera dosi a la nit. Se n’ha de vigilar l’administració en persones amb trastorns de la funció renal, ja que els IECA poden empitjorar la funció del ronyó, per aquest motiu és necessari fer controls analítics regulars que determinin els valors d’urea, de creatinina i de potassi a la sang. Altres efectes secundaris són la tos seca i les alteracions del gust.

Recomanacions

• Cal controlar de regularment i amb freqüència la pressió arterial (PA), especialment abans de prendre la medicació.
• Per reduir la sensació de mareig, es poden tenir en compte les recomanacions següents:
• No fer canvis sobtats de posició.
• Al matí, per sortir del llit, és preferible mantenir-se durant un minut en posició asseguda i, posteriorment, posar-se dret.
• Si la persona se sent marejada després de prendre la medicació, ho ha de comunicar a l'equip de salut.
• En cas de tos seca persistent, la persona també ho ha de comunicar a l’equip de salut, que considerarà si cal modificar el tractament.
• Cal fer els controls analítics establerts per l’equip de salut, com a mínim cada sis mesos.

1.2.2 ARA II: antagonistes dels receptors de l’angiotensina (losartan, valsartan i candesartan)

Aquests fàrmacs també redueixen la pressió arterial i milloren la funció del ventricle, però a través d’un mecanisme d’acció diferent dels IECA. Amb els ARA II es produeix angiotensina II, però els fàrmacs bloquegen els receptors de l’angiotensina II situats als vasos arterials. Com que els receptors estan bloquejats, l’angiotensina natural no pot unir-s’hi i, per tant, no pot exercir la funció vasoconstrictora i d’augment de la pressió arterial, ni estimular les glàndules suprarenals per produir aldosterona, una hormona que afavoreix la retenció de sal.

Els efectes dels ARA II i dels IECA són molt similars, per això els ARA II es recomanen a persones amb intolerància als IECA.

Efectes secundaris. Els efectes secundaris principals són hipotensió, mareig, alteracions del gust i trastorns en la funció renal, per això és necessari controlar regularment la funció del ronyó i els nivells de potassi a la sang. A diferència dels IECAS, els ARA II no produeixen tos.

Recomanacions

• Cal controlar regularment i amb freqüència la pressió arterial (PA), especialment abans de prendre la medicació.
• Per reduir la sensació de mareig, es tenir en compte les recomanacions següents:
• No fer canvis sobtats de posició.
• Al matí, per sortir del llit, és preferible mantenir-se durant un minut en posició asseguda i, posteriorment, posar-se dret.
• Si la persona se sent marejada després de prendre la medicació, ho ha de comunicar a l'equip de salut.
• Cal fer els controls analítics establerts per l’equip de salut, com a mínim cada sis mesos.

1.2.3 Estimuladors de l’eritropoetina

En les persones amb una malaltia renal, la causa principal d’anèmia es un dèficit d’eritropoetina, una hormona produïda per el ronyó que és l’estimulador principal de la producció d’hematies. Quan l’MRC avança cal administrar estimuladors de l’eritropoesi per incentivar la formació natural de glòbuls vermells en la medul·la òssia. Si, a més a més, hi ha una carència de ferro s’haurà d’administrar també ferro, per via oral o via intramuscular.

1.2.4 Fàrmacs per tractar l’hiperparatiroïdisme secundari

L’hiperparatiroïdisme secundari és un trastorn endocrí causat per l’augment de les glàndules paratiroides, les quals generen un excés d’hormona paratiroidea (PTH).

Les glàndules paratiroides, en condicions normals, mantenen els nivells de calci i fòsfor del cos, a més tenen una funció important en els sistemes esquelètic, gastrointestinal, renal, muscular i en el sistema nerviós central.

Les persones amb una MRC pateixen una reducció del filtrat glomerular i el ronyó és incapaç d’eliminar el fòsfor que es va acumulant a la sang; l’organisme, per mantenir l’equilibri entre el fòsfor i el calci, fa disminuir el calci de la sang. Quan els nivells de calci de la sang són massa baixos, s’incrementa la producció de l'hormona paratiroïdal (PTH), que és responsable, entre d’altres, de mantenir un equilibri entre el fòsfor i el calci. L’augment d’aquesta hormona provoca l’anomenat hiperparatiroïdisme secundari, que força la sortida de calci dels ossos per normalitzar-ne el nivell a la sang. La descalcificació òssia redueix la densitat dels ossos, en deteriora l’estructura interna, els afebleix i augmenta la probabilitat de patir fractures amb cops petits, amb moviments bruscos o fins i tot amb el pes del cos.

A més, l’hiperparatiroïdisme secundari fa que hi hagi un dèficit en l’absorció intestinal de calci per una producció menor del metabolisme actiu de vitamina D, que és l’encarregada de regular el pas del calci als ossos. La manca de vitamina D disminueix la reabsorció intestinal de calci, provoca una mancança en la mineralització dels ossos i aquests comencen a afeblir-se.

Els fàrmacs habitualment utilitzats per tractar l’hiperparatiroïdisme secundari són els quelants del fòsfor, la vitamina D i els calcimimètics.

• Quelants del fòsfor (carbonat de lantà)
  
  Són pastilles o càpsules que ajuden a controlar els nivells del fòsfor del cos. Actuen com esponges: absorbeixen el fòsfor dels aliments mentre encara són a l’estómac i d’aquesta manera eviten que el fòsfor passi a la sang i arribi als ronyons; el fòsfor absorbit és eliminat amb les femtes. Perquè aquest medicament pugui fer l’efecte desitjat, és molt important prendre’l juntament amb els aliments.

• Vitamina D (calcitriol i paricalcitol)
  
  L’administració de vitamina D promou l’absorció del calci a l’intestí i inhibeix la secreció de la paratohormona o l’hormona paratiroïdal (PTH), i d’aquesta manera ajuda a frenar la sortida de calci dels ossos.
  
  
• Calcimimètics (cinacalcet)
  
  Els calcimimètics s'uneixen de forma específica al receptor sensible al calci de la glàndula paratiroïdal, per fer-lo més sensible a aquesta substància. Amb aquest medicament, la glàndula entén que hi ha prou nivell de calci a l'organisme i redueix l'alliberament de l'hormona paratiroïdal, d’aquesta manera es redueixen els nivells de calci i fòsfor a la sang.

Les persones que segueixen un tractament de diàlisi han de vigilar la quantitat de líquids que beuen, perquè els líquids sobrants no s’eliminen a través dels ronyons, s’acumulen i provoquen un sobrepès entre sessió i sessió de diàlisi.

Una acumulació excessiva de líquid pot afectar els pulmons i dificultar la respiració, i amb el temps també pot afectar el cor i provocar, fins i tot, una insuficiència cardíaca. Un excés de pes entre sessió i sessió de diàlisi pot provocar mareig i rampes; a més, pot ser que la persona no pugui eliminar tot el líquid sobrant en una sessió de diàlisi. Per aquesta raó és important no guanyar més d’un quilo al dia.

El volum de líquid diari que pot prendre una persona que segueix un tractament de diàlisi equival a la quantitat d’orina diària que excreta més mig litre. En la restricció de líquids, a més de l’aigua, s’inclouen refrescos, llet, sopes, gelats, gel, gelatines, iogurt i algunes fruites molt riques en aigua, com la síndria.

Mentre se segueix un tractament de diàlisi, les begudes aconsellables són l’aigua, el suc de llimona, els gelats de gel i els granissats, el te i les infusions suaus (poliol, camamilla, te verd, etc.). Els refrescos comercials, les begudes alcohòliques, el cafè i els preparats deshidratats (sopes o brous comercials) estan desaconsellats.

Per reduir l’aportació de líquids es poden tenir en compte les recomanacions següents:

• Evitar els aliments salats.
• Posar-se trossets de gel a la boca per refrescar-se (8 glaçons equivalen a 1 got d’aigua).
• Mullar-se el cos els dies càlids.
• Usar gots petits o tasses petites.
• Prendre els líquids molt calents o molt freds, ja que es triga més temps a beure’ls.
• Preparar i xuclar gelats de camamilla amb llimona.
• Afegir suc de llimona al te o a l'aigua mineral.
• Xuclar caramels de llimona o mastegar xiclet.
• Mullar-se els llavis amb turundes xopes i suc de llimona o glicerina.

La diàlisi és una tècnica de depuració sanguínia extracorpòria utilitzada per suplir algunes de les funcions del ronyó, com l’eliminació del líquid sobrant del cos i dels productes tòxics que s’han acumulat a la sang.

Hi ha dos tipus de diàlisi: l’hemodiàlisi i la diàlisi peritoneal.

a) Hemodiàlisi (HD)

Actualment, és la forma més habitual per tractar l’MRC en estadis avançats, com a tractament definitiu o com a tractament previ al trasplantament renal. Per fer-la es necessita un equip professional altament qualificat per garantir l’atenció de la persona, tant en la sessió de HD com en el seguiment clínic entre sessions, i unes instal·lacions adequades —normalment un hospital o centre especialitzat—, amb una planta de tractament de l’aigua.

Per fer aquest tractament cal una màquina complexa amb un filtre dialitzador, uns tubs conductors de la sang i unes solucions que fan de líquid depurador. La sang surt del cos a través d'un tub (via d'accés vascular) i entra en un dialitzador (filtre de doble compartiment); al dialitzador la sang circula per un circuit en un sentit i el líquid de diàlisi, que banya el circuit, circula en sentit contrari. Els dos líquids, la sang i líquid de diàlisi, estan separats per una membrana semipermeable que permet el pas dels productes tòxics més petits com la urea, la creatinina i l’excés de líquid, els quals són eliminats; en canvi, les cèl·lules sanguínies (glòbuls vermells i blancs, plaquetes), les proteïnes i altres elements necessaris es queden a la sang, ja que són massa grans per travessar la membrana.

La composició específica del líquid depurador depèn les necessitats especials de cada persona o dels resultats de les anàlisis de sang i es pot modificar.

El tractament es fa normalment durant tres dies a la setmana i dura unes quatre hores. Aquest temps pot variar tenint en compte alguns factors: el grau de funcionament dels ronyons, el pes de la persona o l’augment de pes des de l’última sessió diàlisi, les substàncies tòxiques acumulades i el tipus de dialitzador del centre de diàlisi.

Per poder fer l‘hemodiàlisi es necessita un accés vascular, que pot ser una fístula arteriovenosa interna (FAVI), que es fa a les extremitats superiors per mitjà d’una cirurgia menor, o un catèter venós central temporal o permanent que arriba fins a una vena central.

1. La FAVI és la primera opció d’accés. Es fa per cirurgia amb una sutura d’una vena superficial a una artèria pròxima. Quan la fístula “madura”, s’obté una vena superficial dilatada amb un flux de sang semblant al d’una artèria, en la qual es nota el batec, fàcilment canalitzable, de parets gruixudes i que permet ser puncionada nombroses vegades. S’ha d’intentar fer la fístula almenys tres mesos abans de l’inici del tractament per poder punxar-la amb normalitat.

Després de la cirurgia cal aplicar les cures següents:

• Estar unes hores en repòs per evitar la hipotensió.
• Vigilar que la ferida no sagni.
• Col·locar el braç elevat per sobre de l’alçada del cor per evitar edemes i compressions i per afavorir el retorn venós.
• Col·locar el braç en posició normal per caminar o estar dret.
• Les primeres 48 h després de la intervenció, no es pot tocar ni mullar l’apòsit. Si s’ha de canviar,s’ha d’anar al CAP (Centre d’Atenció Primària).

A partir de la primera setmana, s’han de fer les cures següents:

• Es recomana fer exercicis isomètrics, per exemple, obrir i tancar la mà.
• S’ha de tenir cura de la zona amb una bona higiene local i protegir-la de possibles cops.
• No s’han de portar pesos, ni dur peces de roba ni objectes que comprimeixin el braç afectat, ni recolzar-se gaire estona sobre el braç de la FAVI.
• S’han d’evitar els canvis bruscos de temperatura.
• No s’ha de prendre la pressió arterial ni fer cap punció al braç de la FAVI sinó és per fer hemodiàlisi.

És important que la persona sàpiga quins són els signes i símptomes d'alerta locals —sensació de fred, entumiment i debilitat de l'extremitat, enrogiment, supuració, inflor, dolor i hemorràgia— i generals —fonamentalment, febre. Si apareixen aquests símptomes s’ha d’acudir al centre de salut.

2. Catèter venós central temporal o permanent

És l’accés per a l’hemodiàlisi que s’utilitza quan no és pot fer una FAVI, no convé fer-la o s’ha de fer un accés ràpid per fer una hemodiàlisi urgent. Es poden classificar en catèters no tunelitzats, per a un ús inferior a 3-4 setmanes; i catèters tunelitzats, quan es pretén usar durant més de 4 setmanes.

Catèter no tunelitzat

Es punxa una vena, s'hi introdueix el catèter i es fa avançar fins arribar a la vena cava superior, a uns centímetres de la desembocadura al costat dret del cor. Aquests catèters són tubs llargs de poliuretà, semirígids i d’una longitud entre 15 i 25 cm, segons la vena que es canalitza. Tenen l’avantatge que es poden col·locar al llit del malalt i es poden fer servir de forma immediata.
La localització preferent per introduir el catèter venós central és la vena jugular interna; la vena subclàvia no es fa servir per l'alta incidència d'estenosi (estrenyiment). La vena femoral és una bona opció quan s’ha de fer hemodiàlisi, hemoperfusió o plasmafèresi durant menys d’una setmana o en malalts amb dificultats per assumir la posició de decúbit supí —al llit cap per amunt.

Catèter tunelitzat

S'introdueix a través de la vena jugular interna o subclàvia. La punta (extrem proximal) es canalitza fins arribar a la vena cava superior, des d’allí es fa avançar fins a uns centímetres abans de la desembocadura al costat dret del cor;'altre extrem del tub (el distal) es fa sortir a la paret del tòrax a través d'un túnel practicat al teixit subcutani (sota la pell). Porta un rodet de dacró o polièster a la part tunelitzada —a la part que hi ha en el teixit subcutani—, que té per objectiu provocar fibrosi (un desenvolupament excessiu de teixit connectiu fibrós a conseqüència d'un procés reparatiu o reactiu) per impedir el pas d'agents infecciosos i actuar com a ancoratge.

Les venes del cos humà: Veure imatge 

Els catèters s'han de col·locar en sales especials (quiròfan, sala de radiologia, etc.). Es poden usar immediatament, però és preferible esperar de 24 a 48 hores. Poden estar implantats durant mesos o anys, perquè tenen una baixa incidència d'infecció.

Tot i això, requereixen unes cures infermeres periòdiques de manteniment:

• El catèter només pot ser manipulat per personal especialitzat i només s'ha d'utilitzar per a les connexions al circuit d'hemodiàlisi, que s’han de fer sota mesures universals d'asèpsia.
• El personal infermer fa les cures de l'orifici de sortida un cop per setmana; si la persona sua profusament o l’apòsit s'ha humitejat, s’ha desenganxat o s’ha embrutat les cures s’han de fer amb més freqüència.
• Es recomana usar com a antisèptic clorhexidina al 2 %, ja que la povidona iodada pot malmetre el catèter o corroir-lo fins al punt de trencar-se.
• No s'han d'aplicar solvents orgànics (acetona o èter) a la pell per canviar apòsits, ni col·locar tires autoadhesives estèrils al punt cutani d'inserció.
• L’orifici s’ha de cobrir amb un apòsit que impedeixi macerar la pell i l’extrem del catèter s’ha de cobrir amb un altre apòsit encoixinat per evitar traccions.
• No es recomana submergir el catèter a l'aigua. Mentre la persona es dutxa el catèter i la connexió s’han de protegir amb un recobriment impermeable.

b) Diàlisi peritoneal (DP)

Es basa en el mateix procés de filtració que l'hemodiàlisi, però, en lloc d'usar una màquina ―o ronyó artificial— com a filtre, s'utilitza la membrana peritoneal o peritoneu de la persona.

La cara interna de la paret abdominal i els òrgans que hi ha estan recoberts per una membrana serosa anomenada peritoneu, molt rica en vasos sanguinis. Per fer la DP s’introdueix una solució dialitzant a la cavitat peritoneal a través d’un catèter, col·locat a l’abdomen mitjançant una intervenció quirúrgica menor; la solució dialitzant està separada de la sang pel peritoneu, que és una membrana semipermeable. Les cèl·lules de la sang són massa grans per travessar el peritoneu, però l'aigua i algunes substàncies tòxiques per a l'organisme, com la urea, són capaces de travessar-lo i arribar a la solució dialitzant, que roman a la cavitat abdominal durant un temps per tal que es produeixi l’intercanvi de substàncies. Les substàncies que han travessat la barrera peritoneal s’expulsen a l'exterior juntament amb el líquid dialitzant a través del catèter. Aquest procés s’anomena intercanvi peritoneal.

La DP, la duu a terme la persona al seu domicili. Prèviament l’equip de diàlisi peritoneal, format personal infermer i metge, ha d’entrenar la persona per a dur a terme el tractament; a més, l’equip assessora, controla i fa el seguiment de l’aplicació correcta de la diàlisi.

Durant 2 o 4 setmanes després d’inserir el catèter, que és el període d’assentament,cal que la persona portadora segueixi els consells següents.

• S’han de fer els mínims esforços possibles i limitar l'activitat física quan el líquid de diàlisi sigui a l'abdomen.
• El catèter a l'orifici de sortida no es pot moure i no ha d’estar submergit a l’aigua de forma prolongada, ja que pot endarrerir la cicatrització i augmentar el risc d'infecció; per tant cal evitar els banys i activitats com la natació.
• Regularment s’han de fer les cures a l'orifici de sortida que indiqui el personal infermer i vigilar la l’aparició de possibles signes d'infecció, com dolor abdominal, enrogiment, inflamació de l'orifici de sortida del catèter i febre.

Durant la dutxa diària, cal seguir les recomanacions següents:

• S’han de treure les gases i subjectar el catèter amb esparadrap, per evitar que pengi.
• S’ha d’utilitzar sabó neutre i rentar també la zona de l'orifici. No s’han de fer servir esponges, manyoples ni sabó en pastilla.
• S’ha d’esbandir bé la pell de la zona de l'orifici de sortida del catèter.
• Per eixugar l'orifici del catèter, s’han de fer servir gases estèrils en lloc de tovallola.
• Si l'orifici es deixa a l'aire, cal subjectar el catèter, per evitar estrebades amb l’esparadrap o amb la roba interior.

Tipus de diàlisis peritoneal:

• DP continua ambulatòria. És la forma de DP més habitual. És una tècnica manual que consisteix a fer 4 intercanvis de substàncies al dia, amb 3 o 4 hores de permanència del líquid a la cavitat peritoneal. La DP s’ha de fer durant el dia per tal de respectar les 8 h de son.
• DP automatitzada. És un procediment de DP automàtic. Una màquina anomenada cicladora s’encarrega d’infondre i de drenar el líquid peritoneal mentre la persona dorm.

Una possible complicació de la DP és la peritonitis, que és la infecció de la membrana peritoneal, usada per fer l'intercanvi de líquids, per l’entrada d’un microorganisme a través de l’orifici de sortida del catèter peritoneal o a traves de la pròpia llum del catèter, a causa d’una mala manipulació en realitzar l’intercanvi peritoneal.

És important detectar i tractar de manera precoç la peritonitis; per això la persona ha de conèixer els signes i símptomes d’aquesta complicació, que són dolor abdominal, febre i líquid peritoneal tèrbol.

Consisteix a implantar un ronyó d’una altra persona mitjançant una intervenció quirúrgica, després d’haver fet un estudi per determinar la compatibilitat entre la persona donant i la receptora i l’estat general de salut de la persona receptora. Habitualment es trasplanta un sol ronyó, ja que un únic ronyó sa garanteix una bona funció renal.

El ronyó trasplantat pot ser d’un donant viu o d’una persona morta recentment. Els donants vius poden ser familiars —el ronyó pot passar de pares a fills o de fills a pares o d’un germà a un altre— o persones no familiars vinculades afectivament o no amb el receptor.

La intervenció quirúrgica, la fa un cirurgià especialista. Es practica una incisió a la part inferior de l’àrea abdominal, on es col·loca el ronyó nou i es connecten l’artèria i la vena del ronyó nou a l’artèria i la vena de la pelvis (artèria i vena ilíaques). La sang ha de circular a través del ronyó nou, que produeix orina com ho feien els ronyons sans de la persona receptora. Llavors el conducte del ronyó trasplantat que transporta l’orina (l’urèter) es connecta a la bufeta, l’orina passa directament a la bufeta i s’elimina a l’exterior. Els ronyons propis es deixen al seu lloc, sempre que no sigui necessari extreure’ls per alguna patologia o perquè són massa grans.

La persona ha d’estar ingressada de 7 a 10 dies i haurà de seguir controls analítics per part de l’equip mèdic durant 1 o 2 mesos.

Tot i que abans del trasplantament s'ha determinat la compatibilitat entre la persona donant i la receptora, hi ha el risc de rebuig del nou ronyó. Per evitar el rebuig, la persona haurà de prendre durant tota la vida uns medicaments que inhibeixen la resposta immunitària, és l’anomenada teràpia immunosupressora. L’equip mèdic ha de controlar i seguir aquesta teràpia, ja que pot tenir efectes secundaris.

El trasplantament renal pot millorar de manera espectacular la salut de la persona intervinguda; tot i això tota la vida haurà de fer tot el tractament i controlar-lo, i seguir una dieta i hàbits de vida saludables.

És imprescindible preparar el viatge de manera anticipada per seguir el tractament correctament. Cal parlar amb l’equip de salut abans de planejar un viatge; per tant es desaconsellen les reserves d’última hora.

Si la persona amb MRC ha de viatjar, cal que porti un informe mèdic actualitzat que reculli els diagnòstics previs, les dades de les últimes anàlisis i el tractament.

La persona amb una MRC que no necessita diàlisi però que ha d’anar sovint a la consulta mèdica cal que mantingui uns hàbits de vida saludables, prengui la medicació prescrita i respecti les dates de les visites mèdiques.

La persona que segueix un tractament amb diàlisi peritoneal cal que faci una previsió del líquid peritoneal que necessitarà. A través de la unitat de diàlisi del centre on es controla el tractament dialític o de l’empresa que subministra les bosses de líquid peritoneal, es pot gestionar un lliurament del tractament per missatgeria al lloc de destí.

Si la persona està en tractament amb hemodiàlisi, haurà de tenir a prop una unitat d’hemodiàlisi per fer el tractament. Actualment, hi ha molts destins turístics preparats, fins i tot creuers especials dissenyats per persones que fan diàlisi. La persona haurà de fer les gestions pertinents per reservar una plaça a la unitat de diàlisi del lloc de destí per assegurar-se que hi ha places disponibles durant l’estada. Abans d’iniciar les sessions al centre de diàlisi nou, els professionals hauran de disposar de les últimes anàlisis, de les dades del tractament dialític i farmacològic i de la història clínica.

Si es viatja a l’estranger, caldrà buscar informació del destí abans de fer el viatge per saber si es pot acudir a un centre de diàlisi.

S’aconsella portar uns quants medicaments a la maleta i uns quants a la bossa de mà per si una de les dues es perd.

Els medicaments que han de mantenir-se en fred —per exemple, les injeccions de darbepoetina — s’han d’embolicar amb una bossa de plàstic i guardar en una nevera petita o amb glaçons per transportar-los.

Cal evitar la sobreexposició solar i utilitzar cremes protectores solars amb un factor de protecció alt.

Consells Viatjar i tenir un problema de salut crònic. 

El tractament dialític, d’entrada, no ha de comportar una incapacitat laboral; de fet, l’activitat laboral ajuda la persona a relacionar-se i a sentir-se realitzada. Això no obstant, hi ha factors que influeixen en l’activitat laboral de la persona amb MRC, com l’edat, l’ocupació i la causa de l’MRC. Si la persona amb una MRC treballa, cal que la feina compleixi els requisits següents:

• No ha de ser una feina amb canvis d’horaris, ni amb torns, ni amb un horari nocturn.
• No s’han de fer esforços físics continuats o descompensats.
• No hi ha d’haver cap risc d’infecció.

Tanmateix, si a causa del tractament dialític la capacitat laboral de la persona disminueix, es pot sol·licitar una pensió per incapacitat laboral o professional. Se’n pot demanar més informació a les oficines d’atenció al públic de la Seguretat Social.

En aquest enllaç es pot consultar com sol·licitar el certificat de discapacitat.

Les persones amb MRC avançada veuen reduïda la producció de les hormones que controlen els impulsos sexuals. A més, alguns dels medicaments prescrits, el cansament causat per l’anèmia, una mala tolerància de la diàlisi i factors emocionals vinculats a l’MRC, com ara l’estrès, la depressió o l’ansietat poden reduir o inhibir el desig sexual.

Les dones poden presentar trastorns hormonals que alteren la menstruació i els homes poden presentar diferents graus d’impotència a causa de la disminució de l’hormona sexual masculina (testosterona).

Si es presenten aquestes situacions, cal plantejar-les a l’equip de salut per buscar les solucions més adients per cada persona.

L'hormona antidiürètica, produïda per la glàndula hipòfisi, i altres hormones ajuden a regular la funció renal i a controlar la composició urinària per tal de mantenir un equilibri entre aigua i electròlits. L'orina normal conté un 95 % d’aigua, un 2 % de sals minerals i un 3 % d’urea i àcid úric. La quantitat d'orina diària varia en funció de la ingesta de líquids i de les pèrdues renals extres (a través de la suor, de la respiració i, en alguns casos, de les deposicions), però habitualment oscil·la entre 500 i 2.000 mil·lilitres d'orina.

El ronyó té també una funció endocrina ja que participa en la formació dels productes següents:

• Eritropoetina o EPO. El 90 % de l'EPO és de procedència renal. L'eritropoetina ajuda a formar eritròcits hematies o glòbuls vermells i és l'estimulant principal de l'eritropoesi natural (el mecanisme de producció d’eritròcits).
• Calcitriol. És una forma activa de la vitamina D que regula l'absorció del calci i del fòsfor dels aliments i ajuda a formar i a mantenir els ossos.

Finalment, el ronyó també regula la pressió arterial gràcies a l'excreció de l'excés de sodi i a la producció d'una enzima anomenada renina, que s'allibera al torrent circulatori quan la pressió arterial està per sota de nivells normals i activa un mecanisme de compensació, el sistema renina-angiotensina-aldosterona, el qual reté sodi i aigua i ajuda a augmentar la pressió arterial. Per contra, en la majoria de situacions d'hipertensió arterial el sistema renina-angiotensina-aldosterona està hiperactivat i s’ha de bloquejar per normalitzar la tensió arterial.

La malaltia renal crònica (MRC) és la pèrdua lenta i progressiva de totes aquestes funcions dels ronyons, a conseqüència d'una pèrdua gradual i irreversible del nombre de nefrones (cèl·lules renals) funcionals en el transcurs de mesos o anys, o per la presència de dany renal de forma persistent durant com a mínim 3 mesos.

L'MRC, a partir d'un estadi determinat, pot comportar les manifestacions orgàniques següents: retenció de líquids i de substàncies tòxiques i alteració de la producció d'hormones que ajuden a controlar la pressió arterial, l'anèmia i la salut dels ossos.

Es considera que hi ha una insuficiència renal crònica (IRC) quan la taxa de la funció renal —expressada en taxa de filtrat glomerular (TFG)— és inferior a 60ml/min/1,73 m².

El dany renal es diagnostica per mètode directe —amb una biòpsia renal per analitzar les alteracions dels teixits— o de forma indirecta, amb marcadors com l’albuminúria o proteïnúria, per alteracions en el sediment urinari o mitjançant proves d’imatge.

La nefrologia és la branca de la medicina que es dedica a prevenir, diagnosticar i tractar les persones amb problemes del ronyó i les seves conseqüències.

Tot i que l’aparició de l’MRC es deu a causes diverses, les dues principals són la diabetis i la hipertensió arterial, que són les responsables de dues terceres parts dels casos.

1. Diabetis

Una de les complicacions associades a la diabetis és l'alteració de les artèries grans i petites, que s'endureixen i s'estrenyen, i ocasionalment es tanquen, de manera que es redueix l'aportació sanguínia a algunes zones del cos (isquèmia). La lesió de les artèries petites (microangiopatia) afecta els capil·lars petits dels ronyons i provoca l'anomenada nefropatia diabètica, que danya els glomèruls renals, que és la part del ronyons on es filtra la sang i es produeix l'orina. Aquesta nefropatia, a la llarga, pot donar lloc a una insuficiència renal crònica.

Paral·lelament, la diabetis també pot provocar danys en el sistema nerviós, la qual cosa pot afectar la funció de la bufeta de l’orina i alterar-ne el mecanisme de buidada.

Consells de salut davant la diabetis 

2. Hipertensió arterial

La pressió arterial alta augmenta la pressió de la sang en les parets dels vasos sanguinis. Aquest augment de la pressió pot danyar les parets del vasos i reduir el subministrament de sang a òrgans importants com els ronyons. La hipertensió arterial també afecta les unitats filtrants diminutes dels ronyons, en conseqüència els ronyons poden deixar d’eliminar els productes de rebuig i els líquids extres de la sang. A més, el líquid extra dels vasos sanguinis pot augmentar encara més la pressió arterial.

D’altra banda, l’MRC pot causar hipertensió arterial. Els ronyons tenen un paper fonamental en el manteniment d’una pressió arterial normal i el seu deteriorament en dificulta la regulació. En conseqüència, la pressió arterial augmenta.

3. Glomerulonefritis

És la tercera causa d’MRC. Fa referència a un grup de malalties que causen la inflamació crònica dels glomèruls renals o unitats de filtrat dels ronyons. Aquesta inflamació pot ser únicament renal —glomerulonefritis primària, habitualment d’origen immunològic— o es pot trobar en el context d’una malaltia sistèmica —glomerulonefritis secundària, com en el cas de la diabetis, amiloïdosi o lupus— que comporta en molts casos l’aparició de la insuficiència renal crònica (IRC).

4. Malalties hereditàries

La malaltia hereditària principal que causa l’MRC és la poliquistosi renal. Es formen diversos quists als ronyons que augmenten de mida i fan que els ronyons perdin progressivament la seva funció. La probabilitat que un descendent hereti la poliquistosi és d’un 50 %; d’altra banda, la malaltia no salta generacions, és a dir que si una persona afectada no transmet la malaltia als seus fills, els néts no patiran la malaltia.

5. Malalties congènites

Durant la formació del fetus, pot haver-hi alteracions que provoquin una disfunció renal de forma precoç, per exemple, una estenosi o estretament que evita l'eliminació normal de l'orina, la fa retrocedir fins als ronyons, provoca infeccions i pot lesionar de manera irreversible els ronyons.

6. Malalties autoimmunes

El sistema immunològic protegeix el cos contra les malalties i les infeccions. Però en el cas de malaltia autoimmune, el sistema immunològic ataca les cèl·lules sanes per error i pot causar lesions més o menys greus en diferents òrgans i aparells, per exemple als ronyons. L’exemple més comú d’aquest tipus de malalties autoimmunes és el lupus eritematós sistèmic.

7. Obstrucció del flux urinari per patologies urològiques

Les obstruccions cròniques causades per problemes com càlculs renals —pedres al ronyó—, tumors o, en els homes, per l’augment de mida de la pròstata poden causar una estenosi o estretament, que dificulti o impedeixi l'eliminació normal de l'orina, la faci retrocedir fins als ronyons i provoqui infeccions que poden comportar l’MRC.

8. Pielonefritis de repetició (infeccions del ronyó)

Les infeccions urinàries repetides que afecten el parènquima renal poden provocar seqüeles en el seu funcionament. Durant la infància hi ha una major incidència d’aquestes infeccions de repetició per la presència de reflux vesicouretral, és a dir, el retrocés de l'orina des de la bufeta fins als urèters o fins al ronyó.

9. Consum crònic de fàrmacs nefrotòxics (principalment antiinflamatoris)

El consum habitual d’antiinflamatoris no esteroïdals (AINE) durant períodes llargs de temps pot provocar alteracions en l’hemodinàmica (funcionament) intrarenal o toxicitat directa sobre el teixit renal, la qual cosa pot deteriorar la funció renal de forma crònica.

Seguir una dieta equilibrada permet una nutrició adequada i comporta beneficis per a la salut en general i per a l’evolució de la persona. En l’MRC la dieta varia segons l’estat nutricional i la fase d’evolució de la malaltia.

La dieta mediterrània compleix perfectament els requisits d’una alimentació saludable, tot i que s’han de tenir en compte unes recomanacions i limitacions alimentàries, amb una atenció especial al potassi, al fòsfor i al sodi dels aliments, sobretot quan la malaltia està en una fase evolutiva avançada —amb tractament amb hemodiàlisi o diàlisi peritoneal. També caldrà ajustar la ingesta de líquids per seguir estrictament les recomanacions que l’equip de salut faci en cada moment.

La persona que segueix un tractament amb hemodiàlisi o diàlisi peritoneal perquè no pot eliminar adequadament els líquids ha de limitar-ne l’aportació. Es recomana ingerir 500 ml/dia de líquids com a màxim (més o menys, dos gots d’aigua); cal tenir en compte que aquesta quantitat inclou el líquid d’alguns aliments com sopes, guisats i algunes fruites molt riques en aigua, com la síndria.

La persona en tractament amb hemodiàlisi o diàlisi peritoneal que elimina diàriament una determinada quantitat d’orina, pot afegir aquesta quantitat de líquid a la dieta. Per exemple, si orina 400 ml al dia, pot prendre diàriament 900 ml de líquids: els 500 ml permesos més els 400 ml equivalents a la quantitat d’orina que ha eliminat.

Recomanacions per controlar la ingesta de líquids:

• S’han d’evitar els aliments salats i elaborats industrialment.
• S’aconsella llepar trossos de llimona per estimular la salivació i humitejar la boca. Cal tenir en compte que no es poden prendre més dues rodanxes al dia, ja que la llimona conté potassi.
• En dies calorosos es poden llepar glaçons de gel amb unes gotes de llimona per reduir la ingesta de líquids continua.

L’activitat física és beneficiosa físicament i psicològicament. Es recomana fer diàriament exercici moderat encara que la persona a vegades pugui sentir-se cansada i sigui quina sigui la fase de la malaltia.

Els programes d'exercici físic milloren la capacitat física de les persones en hemodiàlisi i permeten un millor control de la hipertensió, de l’anèmia i del nivell de colesterol i sucre a la sang. Cal recordar, a més, que l'exercici físic genera endorfines —l'hormona de la felicitat i el benestar—, que ajuden a combatre la depressió que freqüentment acompanya la malaltia o el tractament.

• Tipus d’exercici. És important que cada persona triï el tipus d'exercici que més li agrada. Tot i això, les activitats practicades en grup i dirigides per un professional tenen els avantatges d'assegurar que es duran a terme de forma correcta i que permetran que la persona es relacioni amb altres persones en una situació similar. L'ideal és combinar l’exercici aeròbic i els exercicis de força o tonificació.
• Exercici aeròbic diari. S’ha de caminar, nedar, ballar, jugar a tennis o anar en bicicleta (estàtica o de passeig) durant uns 30 minuts i controlar bé la respiració.
• Exercicis de força o tonificació en dies alterns, per aportar resistència. Es poden aixecar pesos (d'1 kg com a màxim), practicar amb gomes elàstiques, pilotes de goma escuma, etc.; per aconseguir un bon to muscular sense fatigar-se, és important utilitzar poca resistència però fer moltes repeticions dels exercicis.
• Exercicis com el ioga, el tai-txi o el mètode Pilates ajuden a controlar el cos amb la ment i a relaxar-se a través de la respiració. Els exercicis de relaxació, els estiraments i una elasticitat de tota la musculatura prevenen o milloren el dolor produït per contractures, estrès o ansietat.
• El millor moment per fer exercici és quan la persona es troba més bé i la resta d’activitats ho permeten. Fer exercicis al matí ajuda al metabolisme a posar-se en marxa i accelera el procés de cremada del greix, que segueix actiu les hores següents a la pràctica de l'exercici; a més, aporta energia, activa la circulació i prepara la persona per afrontar les activitats diàries.
• El límit de l'esforç físic durant l'exercici l’ha de decidir cada persona segons l’edat i la condició física. Una manera senzilla de controlar l'esforç és poder mantenir una conversa mentre es fa l'exercici; això indica que la freqüència cardíaca és l'òptima, que la respiració és la correcta i que l'exercici és realment beneficiós.
• L'exercici s'ha d'aturar immediatament si hi ha dificultats per respirar bé, si se senten rampes a les cames, batecs cardíacs irregulars o una punxada al pit, nàusees o vòmits.
• Abans d'iniciar un programa d’activitat física; quan hi hagi un canvi en la situació de salut, com l'aparició de febre, dolor articular o cansament muscular excessiu, i quan hi hagi una modificació del tractament, cal consultar l’equip de salut.

Amb un sol ronyó que funcioni normalment, es pot depurar la sang del cos. La insuficiència renal apareix quan els dos ronyons estan danyats. Normalment, si un dels ronyons falla, l’altre fa la funció dels dos, i en alguns casos els nivells d’urea i creatinina a la sang són normals. Quan fallen els dos ronyons apareix la insuficiència renal, els productes de rebuig s’acumulen al cos i els nivells d’urea i creatinina pugen. És a dir, tenir un sol ronyó que funcioni normalment no comporta necessàriament el desenvolupament d'insuficiència renal, llevat que hi hagi altres circumstàncies que en puguin deteriorar el funcionament.