Infermera virtual.com

La insulina és una hormona fabricada per les cèl·lules beta del pàncrees. La seva funció és permetre l’entrada de glucosa a les cèl·lules de l’organisme perquè puguin produir energia.

Font: Castell C, Gussinyé M, Lloveras G. Com conviure amb la diabetis tipus 1: Saber-ne més per viure millor. 3a edició. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Sanitat i Seguretat Social. Direcció General Salut Pública; 2008.

La insulina serveix, també, per aprofitar correctament els aliments. Permet que s’emmagatzemin a l’organisme per poder ser utilitzats quan es necessita energia per fer un esforç o en períodes de dejuni.

És un dels principals fàrmacs usats en el tractament de la diabetis. La diabetis es diagnostica quan el pàncrees no produeix insulina o no la produeix en la quantitat necessària; es classifica en diabetis tipus 1, diabetis tipus 2 i diabetis gestacional.

La diabetis tipus 1 es caracteritza per una absència quasi total de producció d’insulina per part del pàncrees des de les primeres edats (infantesa o adolescència). El tractament farmacològic de la diabetis tipus 1 sempre consisteix en l’administració d’insulina.

En la diabetis tipus 2, que és la forma més freqüent, el pàncrees no produeix una quantitat d’insulina suficient o l’organisme no respon bé a la insulina de què disposa. Si algun familiar té o ha tingut diabetis, si es té excés de pes o si no es fa prou exercici físic, és més probable desenvolupar aquest tipus de diabetis.

En la diabetis tipus 2, moltes vegades s’aconsegueix controlar la glucèmia només amb una alimentació i un exercici físic adequats. Aprimar-se, en els casos de sobrepès, ajuda a millorar el funcionament de la insulina en l’organisme i, sovint, evita el tractament farmacològic.

De vegades, però, aquestes mesures (alimentació, exercici i normalització del pes corporal) no aconsegueixen reduir el nivell de glucosa i apropar-lo a un nivell normal. A més, al cap d’uns anys de tenir diabetis tipus 2, l’organisme deixa de produir insulina suficient. En aquests casos està indicat administrar un medicament per tractar de normalitzar els nivells de glucosa a la sang.

El primer pas del tractament farmacològic de la diabetis tipus 2 es fa, en principi, per via oral amb medicaments antidiabètics. Si aquests fàrmacs no són capaços de controlar de manera adequada el sucre a la sang, es pot injectar insulina, injectar fàrmacs no insulínics (agonistes del receptor de GLP-1) o combinar aquestes injeccions amb els fàrmacs orals.

La diabetis gestacional és la diabetis que es diagnostica, per primera vegada, durant l’embaràs. El més freqüent és que comenci i acabi amb la gestació. Per regular els nivells de glucosa a la sang, la dona embarassada ha de fabricar més insulina que abans de l’embaràs. Si el pàncrees no pot fabricar tota la insulina que es necessita, els nivells de glucosa augmentaran més del que es considera normal i és en aquest moment quan es parla de diabetis gestacional.

La insulina és necessària en el cas que l’alimentació i l’activitat física no siguin suficients per normalitzar els nivells de glucosa a la sang.

En conclusió, per al tractament de la diabetis, juntament amb la dieta i l’exercici, hi han tres tipus de medicaments: els antidiabètics orals (pastilles) i els injectables , que  s’utilitzen només en el tractament de la diabetis tipus 2, i les injeccions d’insulina, que es poden emprar en el tractament de la diabetis tipus 1, tipus 2 i gestacional. 

Per saber més sobre la insulina: Diabetis - insulina

La història comença amb Paul Langerhans, un estudiant de medicina alemany que va descobrir, l’any 1869, els illots pancreàtics, que contenen les cèl·lules que segreguen la insulina, tot i que no va ser conscient de la magnitud del descobriment. La hipòtesi que el pàncrees podria estar relacionat amb la diabetis va sorgir arran d’unes observacions clíniques del metge i fisiòleg francès Lancereaux, l’any 1887. Aquesta teoria la van confirmar, l’any 1889, els estudis dels investigadors alemanys Josef von Mehring i Oskar Minkowski, que van extirpar el pàncrees a un gos per esbrinar si aquest òrgan era necessari per viure. Després de l’operació van observar que l’animal mostrava tots els símptomes d’una diabetis greu: augment de la producció d’orina, set insaciable i augment de la gana. Minkowski també va observar hiperglucèmia (augment de la glucosa a la sang) i glucosúria (augment de la glucosa a l’orina). D’aquesta manera, von Mehring i Minkowski van demostrar que el pàncrees era necessari per regular els nivells de glucosa i van estimular molts altres investigadors a tractar d’aïllar del pàncrees un principi actiu per tal de descobrir un possible tractament de la diabetis.

L’any 1921, Benting i Best, membres de la càtedra del professor McLeod (professor de fisiologia de la Universitat de Toronto), van descobrir una proteïna, segregada per l’illot del pàncrees, que tenia la propietat de baixar els nivells de sucre a la sang. La van anomenar insulina i, gràcies a aquest descobriment, van guanyar el premi Nobel de Medicina.

Al principi, les insulines que s’utilitzaven per al tractament de la diabetis humana eren d’origen porcí o boví, cosa que provocava al·lèrgies en moltes persones. L’any 1982 es van modificar les característiques de la insulina porcina perquè s’assemblés a la insulina humana, però no es va obtenir fins l’any 1986 a través de l’enginyeria genètica. La investigació amb enginyeria genètica va consistir a incorporar gens humans per produir insulina en cèl·lules de llevats o bacteris. D’aquesta manera, “s’enganyen” les cèl·lules de llevats o bacteris perquè produeixin insulina en lloc de les seves pròpies proteïnes.

Des d’aleshores i fins avui dia, l’evolució de les insulines ha estat constant.

El prospecte és el document adreçat al consumidor en què es recullen les dades més importants del fàrmac. Cal que estigui redactat i presentat d’una manera clara i entenedora perquè la persona que ha de consumir el medicament sigui capaç de comprendre’n la informació. 

Consells de salut: Medicaments - el prospecte

• Insulines anàlegs ràpids: insulina lispro, insulina aspart i insulina glulisina
  
  
  Aquests tres tipus d’insulina es coneixen com a sinònims d’insulina ràpida. Estan dissenyats per obtenir un inici d’acció ràpida i una durada curta, per la qual cosa es poden injectar immediatament abans d’un àpat i, així, aconseguir un bon efecte en el moment en què la glucosa provinent del menjar arriba a la sang.
  
  Comencen a actuar al cap de 5-15 minuts d’injectar-se, aconsegueixen el seu efecte màxim al cap de 30-90 minuts i duren unes 3-4 hores.
    
  Veure imatge:  Perfil d’acció de les insulines ultraràpides 

• Insulina ràpida: insulina regular
  
  
   La insulina ràpida o regular és l’única insulina que no ha estat modificada i l’única que, si fos necessari, es podria injectar per via intravenosa.
   
  L’inici d’acció és al cap de 30-60 minuts d’administrar-se i arriba al seu efecte màxim al cap de 2-3 hores. Té una durada d’acció efectiva de 3-6 hores, encara que hi pot haver una certa variació interindividual i l’efecte es pot perllongar fins a 8 hores. 
   
  Veure imatge: Perfil d'acció de la insulina ràpida 

• Insulines d’acció intermèdia: insulina NPH i insulina NPL
  
  
  La insulina NPH es forma amb insulina ràpida i protamina afegida, una substància que en retarda l’absorció des del teixit subcutani, per tal de perllongar-ne l’acció. La protamina dóna un aspecte tèrbol a la insulina.
  
  Comença a actuar al cap de 2-4 hores d’injectar-se, arriba al seu efecte màxim al cap de 6-10 hores i té una durada efectiva d’unes 10-16 hores. S’utilitza com a insulina basal. En els tractaments amb dosis múltiples, s’injecta dues vegades al dia o en una sola dosi abans d’anar a dormir, juntament amb insulina ràpida o ultraràpida. També es fa servir com a teràpia combinada amb alguns antidiabètics orals.
  
  La insulina NPL es forma a partir de la insulina lispro. El seu efecte perllongat s’aconsegueix per l’addició de la protamina, igual que amb la insulina NPH. 
  
  Veure imatge:  Perfil d’acció de les insulines intermèdies  

• Insulines anàlegs lents: insulina glargina i insulina detemir
  
  Són anàlogues de la insulina basal i tenen un efecte més fisiològic i una menor variabilitat en l’acció que les insulines NPH i NPL, cosa que provoca una incidència menor d’hipoglucèmies. Fan efecte durant un interval de fins a 24 hores. Es poden administrar una o dues vegades al dia.
  
  Generalment no s’utilitzen com a pauta única, sinó que s’acostumen a combinar amb anàlegs de la insulina ràpida o amb antidiabètics orals, sobretot en el cas de les persones amb diabetis tipus 2. 
  
  Veure imatge:  Perfil d’acció de la insulina glargina 
  
  Veure imatge:  Perfil d’acció de la insulina levemir 

• Insulines mesclades (barreges)
  
  
  Són preparats comercials de mescles fixes de proporcions diferents d’insulina ràpida o ultraràpida i d’insulina d’acció intermèdia. D’aquesta manera s’obté una insulina amb un principi d’acció ràpida i de llarga durada.
  
  Amb les insulines mesclades, però, no és possible ajustar les proporcions dels dos tipus d’insulina, és a dir, si se’n canvia la dosi, l’efecte afecta als dos tipus d’insulina.
  
  Veure imatge:  Perfil d’acció de la mescla d’insulina ràpida amb intermèdia 
  
  Veure imatge:  Perfil d’acció de la mescla d’insulina ultraràpida amb intermèdia