Infermera virtual.com

La funció principal del sistema digestiu és convertir l’aliment en molècules petites i fer-les passar a l’interior de l’organisme. Els aliments passen per un procés de fragmentació mecànica i digestió química. Els productes resultants de la degradació dels aliments són absorbits a través de la paret de l’intestí prim fins a la sang, que els transportarà als teixits de l’organisme per utilitzar-los o emmagatzemar-los. Els residus no digerits dels aliments són eliminats com a femta.

Les funcions principals del sistema digestiu són:

• la ingestió d’aliments 
• el transport dels aliments al llarg del tub digestiu a una velocitat adequada perquè hi hagi una digestió i una absorció òptimes 
• la secreció de líquids, sals i enzims digestius 
• la digestió dels aliments 
• l’absorció dels productes resultants de la digestió 
• la defecació

Funcions

La masticació és la primera fase de la digestió i es duu a terme a la boca. Les funcions de la masticació són:

• impedir que els aliments lesionin la mucosa del tub digestiu 
• facilitar el buidatge de l’aliment de l’estómac 
• afavorir la digestió, perquè els enzims digestius només actuen en la superfície de les partícules d’aliment (la velocitat de la digestió depèn de la superfície total sotmesa a l’acció enzimàtica) 
• permetre la digestió de fruites i de vegetals crus les porcions nutritives dels quals estan envoltades per una capa de cel·lulosa no digerible que cal destruir per aprofitar-ne el contingut.

Regulació. Funcions

A la boca, l’aliment es fragmenta en trossos més petits per la masticació i es barreja amb la saliva. La secreció de saliva està regulada per reflexos intervinguts pel sistema nerviós simpàtic i pel sistema nerviós parasimpàtic. Les glàndules produeixen cada dia, de mitjana, 1-1,5 litres de saliva les funcions de la qual són:

• En la digestió: dissoldre alguns components de l’aliment i, d’aquesta manera, estimular els receptors gustatius. L’amilasa salivar és un enzim que inicia el desdoblament d’hidrats de carboni complexos, com el midó vegetal i el glicogen. 
• En la deglució: estovar l’aliment perquè pugui ser empassat. La deglució és impossible sense saliva. 
• Lubrificar i protegir. 
• Netejar la boca. Sense saliva, la producció de càries i les infeccions de la mucosa oral són freqüents.

Després de mastegar i barrejar l’aliment amb la saliva, es forma un bol alimentari que pot ser empassat. L’acte d’empassar és la deglució. En la deglució, el bol passa per tres espais: la boca, la faringe i l’esòfag. Per això, es distingeixen tres etapes durant la deglució:

• l’etapa oral o voluntària, que inicia la deglució per aplicació de la llengua contra el paladar 
• l’etapa faríngia, que és involuntària i constitueix el pas del bol alimentari per l’orofaringe i la laringofaringe 
• l’etapa esofàgica, que també és involuntària i fa baixar el bol alimentari des de l’esòfag fins a l’estómac amb moviments peristàltics.

L’esfínter gastroesofàgic actua com una vàlvula que evita la regurgitació de suc gàstric i es relaxa per permetre l’entrada del bol a l’estómac.

Funcions

Les funcions de l’estómac són: 

• emmagatzemar temporalment l’aliment 
• fragmentar mecànicament l’aliment en partícules petites 
• barrejar el bol alimentari amb la secreció gàstrica fins a obtenir una massa semilíquida anomenada quim 
• fer la digestió química de les proteïnes 
• buidar progressivament el quim amb una velocitat que resulti compatible amb la digestió i l’absorció per part de l’intestí prim 
• secretar el factor intrínsec, que és essencial per a l’absorció de la vitamina B12, en l’ili.

Buidatge

Quan l'estómac conté aliment, s’hi produeixen unes ones constrictores febles anomenades ones de barreja, que es mouen al llarg de la paret d’aquest òrgan aproximadament una vegada cada 20 segons. A mesura que les ones progressen fins a l’antre pilòric es fan més intenses, amb la qual cosa permeten la sortida del quim per l’esfínter pilòric.

El líquid salí isotònic i l’aigua són les substàncies buidades més ràpidament per l’estómac, sense retard i amb més rapidesa com més alt és el volum de líquid. Els primers a abandonar l’estómac són els carbohidrats, després les proteïnes i, finalment, els greixos, que poden trigar fins a 4 hores.

Regulació

El buidatge gàstric depèn de la força de les ones peristàltiques de l’antre pilòric i del grau de contracció de l’esfínter pilòric, que són controlats, al seu torn, per senyals reguladors nerviosos i hormonals procedents de l’estómac i de l’intestí prim. Les funcions fonamentals de la unió gastroduodenal són: 1) permetre el buidatge regulat del contingut gàstric a un ritme compatible amb la capacitat del duodè per processar el quim, i 2) evitar el reflux del contingut duodenal cap a l’estómac.

Secreció

L’estómac secreta diàriament de 2 a 3 litres de suc gàstric. La mucosa gàstrica presenta diversos tipus de cèl·lules i glàndules secretores:

• cèl·lules epitelials
• glàndules gàstriques

Regulació

La ingesta d’aliments és l’estímul adequat de la secreció del suc gàstric, que comença ja abans de menjar i continua després d’acabar de menjar. En la secreció gàstrica es distingeixen 3 fases, les fases cefàlica, gàstrica i intestinal, que coincideixen en el temps.

1. La fase cefàlica es desencadena per l’expectativa de menjar, la imaginació, la vista, l’olor i el gust. 
2. La fase gàstrica produeix un 60% de la secreció gàstrica total i s’inicia amb la distensió de l’estómac pels aliments i per efectes químics de determinats components. És regulada per senyals nerviosos (en resposta a la distensió gàstrica) i hormonals (gastrina). 
3. La fase intestinal s’origina a l'intestí prim i dóna lloc a un 5% de la secreció gàstrica total.

El pàncrees exocrí secreta cada dia 1-1,5 litres d’un líquid ric en enzims, el suc pancreàtic, que s’allibera directament a la llum del duodè, on es produeix la interacció del quim, el suc pancreàtic, la bilis i la secreció intestinal. Una vegada que el quim abandona l’estómac, s’exposa a una digestió intensa a l’intestí prim abans de ser absorbit. Aquí hi juga un paper essencial el suc pancreàtic, que conté enzims que digereixen els 3 grans tipus d’aliments (proteïnes, carbohidrats i greixos), la bilis i la secreció de l’intestí prim.

Regulació

La secreció pancreàtica està regulada per mecanismes hormonals i nerviosos. També s’hi distingeixen les fases cefàlica, en la qual intervenen els nervis vagues, la gàstrica, que es deu a la gastrina, i la intestinal, que es deu a la secretina, encara que la més important és la fase intestinal, que comença quan entra quim en el duodè.

Funcions

Les funcions metabòliques del fetge són essencials per a la vida:

• participa en el metabolisme dels hidrats de carboni, les proteïnes i els lípids 
• sintetitza totes les proteïnes del plasma, llevat de les inmunoglobulines, fins i tot el complement, els factors de la coagulació i les proteïnes que transporten el colesterol i els triglicèrids 
• secreta la bilis, que conté les sals biliars imprescindibles per a l’emulsió dels greixos abans de ser digerits i absorbits 
• transforma amoníac en urea, que és menys tòxica 
• emmagatzema diverses substàncies, com ferro i vitamines liposolubles 
• intervé en l’activació de la vitamina D per la paratohormona 
• metabolitza hormones i fàrmacs perquè els productes resultants puguin ser eliminats per l’orina o la bilis.

Secreció

La bilis és un líquid que conté sals biliars, pigments biliars, colesterol, fosfolípids (lecitina) i moc. La bilis o bé surt del fetge pel conducte hepàtic comú i passa al duodè, o bé es va emmagatzemant a la vesícula biliar fins que es descarrega al duodè. D’aquesta manera, en el duodè es produeix la interacció del quim, el suc pancreàtic, la bilis i la secreció intestinal i, una vegada que el quim abandona l’estómac, s’exposa primer a una digestió intensa a l’intestí prim abans de ser absorbit. La bilis és també una via d’eliminació dels pigments biliars i altres productes de rebuig. El principal pigment biliar és la bilirubina, que procedeix de la degradació del grup hemo de l’hemoglobina quan les hematies velles són destruïdes.

Circulació enterohepàtica de les sals biliars

Quan el quim arriba a la porció terminal de l’ili, el greix ingerit amb els aliments ja s’ha absorbit gairebé completament. Perquè no es perdin les sals biliars en la femta, es reciclen i arriben al fetge sense que pateixin alteracions.

Secreció. Regulació

La quantitat de bilis secretada cada dia pel fetge depèn en gran mesura de la disponibilitat d’àcids biliars. Com més gran sigui la quantitat de sals biliars i d’àcids biliars secundaris que tornen al fetge a través de la circulació enterohepàtica, més gran serà la magnitud de la secreció de la bilis. Així doncs, la quantitat d’àcids biliars és el factor principal en la producció de bilis per part fetge.

Buidatge de la vesícula biliar

El buidatge de la vesícula biliar fa que es relaxi l’esfínter d’Oddi i que es contregui la paret de la vesícula. El buidatge comença uns quants minuts després de començar un àpat i, sobretot si aquest és ric en greixos, sol acabar del tot al cap d’1 hora aproximadament.

Motilitat

El quim travessa tot l’intestí prim en unes 3-5 hores, encara que ho pot fer en més temps. L’absorció intestinal consisteix en el pas dels productes resultants de la digestió a través de les cèl·lules epitelials de la mucosa de l’intestí prim per arribar a la sang de la vena porta o a la limfa. Cada dia, l’intestí prim absorbeix diversos centenars de grams de carbohidrats, 100 g o més de greixos, 50-100 g d’aminoàcids, 50-100 g d’ions i 7-8 litres d’aigua.

A l’intestí prim es produeixen 2 tipus de moviments: contraccions de barreja o de segmentació de barreja i contraccions de propulsió o peristàltiques.

Buidatge. Regulació

El buidatge de l’intestí prim és regulat a partir de senyals reguladors procedents de l’estómac i de senyals reguladors procedents del cec.

1. Senyals que provenen de l’estómac: Faciliten la motilitat i el buidatge intestinals. Constitueixen el reflex gastroentèric. 
2. Senyals que provenen del cec. Són senyals reflexos inhibidors de la motilitat i del buidatge intestinals.

Secreció. Regulació

El suc intestinal és la barreja de les secrecions de les glàndules de Brunner (riques en mucina), les cèl·lules caliciformes (moc) i les criptes de Lieberkühn. La intensitat de la secreció de l’intestí prim està regulada per mecanismes nerviosos i hormonals.

Hidrats de carboni

El consum diari d’hidrats de carboni en les dietes occidentals és d'uns 250-800 g. Gairebé tots els carbohidrats de la dieta són grans polisacàrids o disacàrids, que són combinacions de monosacàrids. Només els monosacàrids poden ser absorbits pel sistema digestiu. Tots els hidrats de carboni són convertits al final en monosacàrids: fructosa, galactosa i glucosa.

Greixos

La ingesta diària de greixos és de 60-100 g. Els greixos més comuns de la dieta són els greixos neutres o triglicèrids, la immensa majoria dels quals estan formats per àcids grassos de cadenes llargues. També hi ha petites quantitats de colesterol, fosfolípids i vitamines liposolubles. El duodè i el jejú són els segments més actius en l’absorció dels greixos, de manera que la major part del total ingerit ja s’ha absorbit quan el quim arriba al jejú mitjà. Els greixos presents en la femta normal no procedeixen de l’alimentació, ja que s’absorbeixen del tot, sinó dels bacteris del còlon i de cèl·lules intestinals exfoliades.

Proteïnes

Les persones adultes ingereixen diàriament 70-90 g de proteïnes. La digestió de les proteïnes comença a l’estómac per la pepsina que converteix les proteïnes en grans polipèptids. Aquest enzim només funciona a un pH molt àcid. Només un 10-20 % de proteïnes es digereix a l’estómac. La resta ho fan a l’intestí prim, i tan sols el 2% són eliminades amb la femta. En les persones normals, gairebé totes les proteïnes de la dieta ja han estat digerides i absorbides en el moment d’arribar el quim a la zona intermèdia del jejú.

Secreció. Formació i Composició de la femta

Aproximadament uns 500 ml de quim passen cada dia des de l’ili al cec. L’absorció de carbohidrats, lípids i proteïnes, i també d’altres nutrients, ja s’ha completat en el moment que el quim passa el esfínter ileocecal. D'aquesta manera, el quim que passa a l’intestí gros conté restes cel·lulars, fibres i grans quantitats d’aigua i electròlits. La major part de l’aigua i els electròlits continguts en aquest quim, s’absorbeix al còlon, per la qual cosa queden menys de 100 ml de líquid per excretar amb la femta. Tota l’absorció que té lloc a l’intestí gros té lloc en la meitat proximal, per la qual cosa, aquesta part és anomenada còlon d’absorció. La meitat distal té com a missió emmagatzemar les matèries fecals, per la qual cosa rep el nom de còlon d'emmagatzematge. El còlon proximal té molts bacteris (al còlon n’hi ha més de 400 tipus, alguns d’anaerobis i d’altres d’aerobis), que constitueixen la flora bacteriana intestinal. La flora intestinal realitza diverses funcions: fermenta els hidrats de carboni i lípids, converteix la bilirubina en altres pigments que donen el color marró a la femta, i dóna lloc a la formació de diverses vitamines, com ara la vitamina K o d’'altres del grup B (B1 o tiamina, B2 o riboflavina, i B12 o cianocobalamina).

Reflex de la defecació

El còlon presenta moviments de barreja i moviments propulsors lents. El recte normalment és buit i el conducte anal és tancat pels esfínters anals, de manera que la coordinació del recte i el conducte anal és important per a la defecació. Quan la femta arriba al recte, es desencadena el reflex de la defecació, que comença amb la distensió del recte per la femta i, per combinació de l’esfínter intern (involuntari) amb l’esfínter extern (voluntari), desencadena la defecació d’uns 100-150 g de femta al dia.