Infermera virtual.com

L’eliminació dels productes d’excreció de l’organisme principalment es produeix a través de l’orina i dels excrements. Els comportaments relacionats amb l’activitat d’eliminar tenen una funció bàsica i fonamental en el manteniment de l’equilibri corporal, el benestar i la salut de la persona i els seu entorn.

Eliminar no es redueix a un acte purament fisiològic, sinó que comprèn una sèrie de factors emocionals i culturals que, al seu torn, modulen les actituds, les expressions i els comportaments individuals i grupals que condicionen quan, on i com s’han de dur a terme les accions necessàries.

Les accions d’orinar i defecar comprenen el sistema d’accions voluntàries que una persona fa per aconseguir expulsar a l’exterior els productes d’excreció que procedeixen del metabolisme cel·lular, de l’excés d’aigua generat i de les restes d’aliments no absorbits a l’intestí prim. Aquestes accions voluntàries tant es refereixen a les que es fan de manera conscient com a les que es duen a terme d’una manera automàtica i que han estat modulades per l’aprenentatge, però que finalment poden ser controlades per la voluntat.

Per tal de dur a terme aquestes accions voluntàries, cal que la persona tingui capacitat sensorial i cognitiva per adonar-se de la necessitat d’orinar o defecar, capacitat per anticipar-se amb prou temps per evitar els escapaments o les incontinències, i capacitat per regular la freqüència adequada d’orinar i defecar per no perjudicar l’organisme. Per completar l’activitat, també es requereix capacitat motriu per col·locar-se en el lloc i en la posició adequada, i orinar i defecar de manera satisfactòria, és a dir, sense dolor ni molèsties i sense sentir amenaçada la dignitat.

Els comportaments relacionats amb l'eliminació són regulats fisiològicament pels reflexos de la micció i la defecació. La seva presència fa prendre consciència de la sensació de voler orinar o defecar.

La sensació de voler orinar té lloc quan en la bufeta s'ha emmagatzemat una quantitat d'orina suficient per desencadenar el reflex de la micció. L'orina produïda pel ronyó descendeix pels urèters, s'emmagatzema a la bufeta i en provoca la distensió, la qual cosa indueix a l'estimulació dels receptors sensibles a la dilatació, localitzats a la paret de la bufeta i la uretra posterior. Aquests senyals sensitius induïts pels receptors arriben als segments sacres de la medul·la espinal per tornar de nou, de forma reflexa, a la bufeta, la qual cosa estimula la contracció de la musculatura llisa de la paret (detrusor). Quan la quantitat d'orina és petita, aquestes contraccions de la musculatura de la bufeta són inhibides per estructures superiors del sistema nerviós central (SNC). Si els volums d'orina són més importants, el reflex automàtic de la micció es posa en marxa i produeix una contracció intensa de la musculatura de la bufeta i la relaxació de l'esfínter intern de la uretra. En aquest moment la persona pren consciència que vol orinar.

Si la persona decideix no orinar, es produeix la inhibició del reflex: els centres superiors poden mantenir una contracció contínua de l'esfínter vesical, i exercir el control voluntari de la micció. Per controlar la inhibició del reflex és imprescindible la continència de l'esfínter extern, que, sota el control conscient i voluntari de la persona, evita que l'orina s'escapi en un moment poc apropiat. Aquest control es pot fer durant un temps, ja que, a mesura que es distendeix la bufeta, arriba un moment en què el control voluntari de la micció pot quedar sensiblement minvat, perquè la contracció de la musculatura de la bufeta és tan forta que resulta impossible d’inhibir-la.

Quan la persona decideix orinar se situa al lloc adequat. Un grau d'autonomia suficient li proporcionarà la capacitat per manipular la roba i li donarà la força i l'equilibri necessaris per col·locar-se en la posició de sedestació (assegut) o bipedestació (dempeus) que li faciliti la relaxació de l'esfínter extern. En aquest moment, l’orina flueix sense dolor ni esforç i es produeix la micció, és a dir, l'expulsió de l'orina emmagatzemada a la bufeta cap a l'exterior a través de la uretra. En aquest moment d'expulsió és més difícil aturar el flux de manera voluntària.

Si no hi ha patologies, la freqüència de les miccions està regulada principalment per la quantitat de líquids beguts i del contingut en aigua dels aliments ingerits. La freqüència habitual d'una persona també pot estar condicionada per reaccions emocionals, per exemple, la por o l'enuig augmenten la freqüència de micció. Aquest desig més freqüent d'orinar pot ser explicat o bé per una percepció d'ompliment vesical més incipient o bé per un lleuger increment de la producció d'orina.

• Sistema urinari / funcions del sistema 

La sensació de voler defecar té lloc quan en la part terminal del còlon, és a dir, en el recte, s'ha allotjat una quantitat suficient de matèria fecal que desencadena el reflex de la defecació. La matèria fecal (bol fecal) es forma quan a la primera part de l'intestí gros, o còlon ascendent, s'ha dut a terme l'absorció d'electròlits, aigua i algunes vitamines. Els excrements progressen per la llum del còlon i passen a ubicar-se a la segona part de l'intestí, on gràcies als moviments de propulsió de massa avancen per la llum del còlon descendent.

Els moviments intestinals contribueixen al trànsit dels excrements. Un trànsit accelerat repercuteix en una disminució de l'absorció de l'aigua de la matèria fecal i produeix l'expulsió de deposicions de consistència més tova. Per contra, un trànsit lent per la llum del còlon dóna com a resultat excrements més durs, que generalment s'acompanyen amb un descens de la freqüència de defecació.

Els diferents bols fecals arriben a situar-se a la sigma i quan, finalment, s'allotgen al recte produeixen una dilatació de les seves parets. Aquest és el moment en què la persona pren consciència del desig de defecar; és llavors el moment de buscar el lloc adequat per fer-ho. La persona ha de tenir orientació espacial i autonomia per desplaçar-se, mantenir l'equilibri per manipular la roba i col·locar-se en sedestació, i alhora mantenir la continència de l'esfínter extern durant el temps que dura aquesta acció.

La persona, col·locada en la posició apropiada, espera el reflex de la defecació, que es desencadena pels senyals enviats des del recte a la medul·la espinal, que tornen cap al còlon descendent, la sigma i el recte, i que forcen els excrements cap a l'anus amb intensitat. D'aquesta manera, el reflex contribueix a buidar de forma important el contingut d'excrements del còlon, la qual cosa produeix una defecació eficaç, és a dir, l'expulsió d'excrements a l'exterior a través de l'anus. Aquest moment s'acompanya d'una inspiració profunda, del tancament de la glotis i de la contracció de la paret abdominal per forçar el contingut fecal del còlon cap avall, mentre el sòl de la pelvis es desplaça cap amunt i empeny cap a enfora l'anell anorectal per expulsar els excrements a l'exterior. Aquest instant s'acompanya de la relaxació voluntària de l'esfínter extern.

Si la persona decideix que no és el moment o el lloc, aquest reflex pot desaparèixer en un temps, sota el control voluntari de la contracció de l'esfínter extern. Si no es relaxa l'esfínter extern, els receptors rectals es comencen a deprimir i la urgència de defecar es posposa fins que actuïn de nou els moviments en massa, la qual cosa pot succeir hores després o l'endemà.

La defecació també es pot provocar sense el reflex previ, recorrent a augmentar la pressió intraabdominal amb una inspiració profunda, tancant la glotis, movent el diafragma cap avall i contraient els músculs abdominals, fet que força el descens del contingut cap al recte, en produeix la distensió i desencadena nous reflexos. Aquest mecanisme mai no és, però, tan potent com la combinació dels que s’han esmentat anteriorment.

• Sistema digestiu / intesti gros 

L'activitat d'eliminar està carregada de significats socials i culturals que fan que l'acte de la micció i, sobretot, el de la defecció siguin considerats una cosa desagradable i repugnant que no es pot fer en presència d'altres. Les actituds i els comportaments personals cap a aquests actes estan modulats per l'aprenentatge de les persones en el marc sociocultural en què neixen i assoleixen la maduresa. En la cultura occidental el significat construït entorn els productes de la micció i la defecació s'associa a una cosa bruta, no desitjable, que provoca i explica certs comportaments.

1. Significat social
2. Desenvolupament econòmic 

1. Significat social

La localització anatòmica dels esfínters uretral i anal, pròxims als òrgans genitals, augmenta la càrrega simbòlica cultural dels actes de defecar i orinar. La moral de no exhibir aquestes parts, qualificades com a íntimes, es tradueix en comportaments normatius en què s’evita mirar els altres, per la qual cosa només es defeca i s’orina en la intimitat, i fins i tot s’arriba a evitar parlar-ne de forma directa.

Aquesta càrrega simbòlica fa considerar aquests actes antiestètics i en l’adult marca comportaments de rebuig a la visió dels excrements o l'orina. Derivat d'aquesta associació, la defecació i la micció es duen a terme en llocs íntims i privats. L'olor i, fins i tot, el color dels excrements i de l'orina s’associen culturalment a allò que és brut i desagradable, fins al punt que, de vegades, pot arribar a condicionar respostes nauseabundes.

Els excrements són productes amb un alt contingut en microorganismes (bacteris i fongs), mentre que l'orina emesa de nou, en condicions normals, és un producte estèril. Tanmateix, l'associació del lavabo amb el que és brut desencadena certs comportaments de netedat que no han escapat a la curiositat d'alguns investigadors, els quals han comprovat que els vàters i els banys són les zones de la casa on menys bacteris hi ha; com a exemple, assenyalen que a la taula d'ordinador es poden trobar mes bacteris que a la tassa del vàter. 

La càrrega simbòlica tot just esmentada està patint algunes modificacions. Avui dia hi ha indicis que fan percebre els actes d'orinar i de defecar com una cosa menys repulsiva que en el passat. Si bé fa unes dècades aquests actes no es mostraven en els mitjans de comunicació, actualment no és estrany que en la publicitat o en les pel·lícules es mostrin comportaments més oberts. Abans aquests actes s'associaven a escenes en les quals es ridiculitzava el personatge; avui dia és freqüent que en sèries i pel·lícules ens presentin els protagonistes, homes o dones, en escenes en què apareixen asseguts al vàter. En aquest sentit, cada vegada és més freqüent trobar als llocs públics lavabos compartits i no diferenciats per a homes i dones. Tot això ens fa pensar que potser som davant d'un canvi que tendeix a fer que les accions d'orinar o defecar siguin més naturals.

2. Desenvolupament econòmic

El desenvolupament econòmic i social ha contribuït a millorar els habitatges, als quals se’ls ha dotat d’uns espais anomenats "lavabos". Queden lluny els habitatges amb vàters comunitaris, que forçaven a compartir aquests espais amb persones que no eren de la família o del grup proper i que obligaven a esperar el torn per poder utilitzar aquest espai.

La incorporació d'un o fins i tot dos o més lavabos als habitatges unifamiliars ha afavorit l'accés còmode i ràpid al vàter, i a més ha contribuït a crear una necessitat d'intimitat més gran i un augment en el grau d'exigència de netedat. Això té repercussió en els comportaments d'algunes persones, la inhibició del reflex de les quals queda condicionada quan no disposen d’intimitat, en espais que no són els seus i que no estan escrupolosament nets.

En qualsevol societat les pràctiques de defecar i orinar es regeixen mitjançant unes regles de convivència que estan subjectes a normes higienicosanitàries, de tal manera que els productes excretats no afavoreixin la transmissió de malalties. En els excrements de persones malaltes es poden trobar agents patògens, entre els quals hi ha els causants de la febre tifoide i la paratifoide, la disenteria, el còlera o les infeccions causades per salmonel·la. A més, hi ha virus (hepatitis A) i paràsits (ameba) que produeixen quadres de gastroenteritis transmesos per via fecal-oral. Aquests agents abandonen el cos en la matèria fecal excretada i poden entrar en el nou hoste a través de la boca, per arribar al nou intestí i reproduir-hi la malaltia. Per prevenir-ho, és imprescindible que es garanteixi l'eliminació de l’ambient dels residus fecals sense que entrin en contacte amb els aliments, el bestiar o la xarxa de distribució de l'aigua. A més, caldrà tenir en compte la higiene personal després de l'eliminació fecal.

El nivell de desenvolupament de la nostra societat garanteix una eliminació correcta d'aquests residus, tot i que cal mantenir la vigilància sobretot pel que fa als aliments que es poden ingerir crus o poc cuinats. La temperatura a la qual els aliments cuinats se sotmeten normalment assegura la destrucció d’una gran part dels microorganismes que poden produir infeccions gastrointestinals manifestades en forma de diarrea intensa i dolor abdominal.