Infermera virtual.com

Com serà la meva vellesa? Com la visc? Tinc la vellesa que m’esperava? Sovint es diu que s’envelleix com s’ha viscut, perquè la vellesa no apareix de cop sinó que es tracta d’un procés, el procés d’envelliment, en el qual som agents actius. Hi ha una sèrie de canvis que són fàcilment observables, com ara els físics, i alguns aspectes socials, com l’arribada a la jubilació  en el cas de les societats industrials, però hi ha certs aspectes que són més difícils de definir com a trets típics de la vellesa, ja que varien d’una persona o d’un grup a un altre.

És el grup que comprèn la franja d’anys més àmplia de totes les etapes del cicle vital. Tot i que l’edat en anys és el marcador més utilitzat per la societat per determinar la persones grans, el concepte de l’edat funcional integra les diferents dimensions de la persona. L’edat funcional inclou la capacitat per adaptar-se a l’ambient i per desenvolupar les activitats de vida quotidiana; així dues persones amb una edat cronològica idèntica poden tenir una edat funcional diferent, si una és més independent i autònoma que l’altra.

Fins fa poques dècades, en la societat occidental, envellir era un privilegi reservat a molt poques persones, en canvi ara s’ha convertit en una realitat quotidiana. Arribar als vuitanta anys és una cosa habitual. A l’Estat espanyol l’esperança de vida de la dona és de 83,4 anys i la de l’home de 76,9, i s’estima que el 2050 el 30 % de la població total tindrà més de 65 anys. Alguns autors creuen que aquest fet, lluny de ser negatiu, és una oportunitat. La gran majoria de persones més grans de 65 anys tenen un bon estat de salut i això fa que constitueixin un grup actiu en la societat.

La vellesa és l’ultima etapa del cicle vital, és un fenomen natural marcat per una sèrie de factors biològics, i també és un fenomen cultural, amb els elements propis de la cultura, és a dir, el conjunt de tradicions (literàries, historicosocials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d'un poble, d'una societat o de tota la humanitat, a les quals pertany el vell. Contràriament al que s’ha pensat fins fa pocs anys, en què era vista com una època de decadència, com un esdeveniment negatiu, viscut majoritàriament amb tristesa i desànim, es tracta d’un període dinàmic i llarg. Les persones que el viuen tenen l’oportunitat de treure’n un enriquiment perquè continuen sent capaces d’aprendre i implicar-se en les activitats de la societat de què formen part.

Amb l’edat augmenta el risc de tenir malalties i incapacitats, i això fa que part de les persones grans no siguin autònomes ni productives. Són les que viuen situacions d’incapacitat física o mental, ocupen llits als hospitals, consumeixen molts fàrmacs i són estigmatitzades per la societat. Però no són la norma, sinó que representen un tant per cent baix del gran col·lectiu de persones grans.

Com passa en els altres grups, el col·lectiu de persones que han arribat a la vellesa està format per un conjunt heterogeni, tant per l’edat com per la situació socioeconòmica, la cultura a què pertanyen, l’àmbit en què viuen i les trajectòries personals de cadascuna, amb experiències vitals molt diverses. En aquest text classificarem les persones grans en tres grups segons l’edat: adult gran, de 66 a 74 anys; adult gran mitjà, de 75 a 84 anys; i adult avançat, de més de 85 anys.

A mesura que la població ha començat a envellir han sorgit diferents disciplines que investiguen la vellesa com un fet nou, ja que en cap altre moment de la història s’havia arribat a viure tants anys. Així, s’utilitzen els termes geriatria i gerontologia quan es fa referència als estudis sobre persones velles.

La geriatria és la branca de la medicina que s’ocupa dels problemes de salut i de la cura de la gent gran, dels canvis fisiopatològics de l’edat, de les malalties i dels problemes que poden acompanyar aquests canvis. Aquest coneixement és utilitzat pels professionals que atenen les persones grans.

La gerontologia es defineix com l’estudi científic del procés i dels problemes de l’envelliment. Se centra en els aspectes biològics, psicològics i socials de l’envelliment normal, i inclou quatre aspectes en interacció constant: els canvis biofisiològics, amb la pèrdua progressiva de la capacitat del cos de renovar-se; els canvis psicològics, amb els canvis de percepció, cognitius i de la vida afectiva; l’envelliment del comportament, com a resultat dels canvis d’imatge, motivacions, rols socials i personalitat de les persones grans; i els canvis socials de l’envelliment, amb la influència que exerceix el vell en la societat i a la inversa.

La gerontologia també està lligada a moltes i diferents disciplines acadèmiques, com la filosofia, la política, la sociologia, la història, etc. Totes dues dimensions s’articulen i són necessàries per donar respostes adequades a les necessitats de les persones grans, estiguin sanes o malaltes.

S’han escrit moltes teories biològiques, psicològiques i socials que volen explicar el fenomen de l’envelliment, però no n’hi ha cap que l’expliqui tota sola.

D’una banda, les teories biològiques intenten explicar per què el cos envelleix, es posa malalt i mor. Actualment una de les que suscita més interès és la teoria dels radicals lliures, que explica que l’acumulació de radicals lliures i les reaccions d’oxidació-reducció en I’organisme destrueixen les cèl·lules i els teixits. Altres teories biològiques són la del desgast, segons la qual les cèl·lules i els teixits es desgasten; la teoria del metabolisme, que diu que com més gran és la taxa de metabolisme més curt és el cicle de vida; i la teoria de la autoimmunitat, que afirma que el sistema immunològic es confon i ataca les pròpies cèl·lules.

D’altra banda, les teories psicosocials se centren en la conducta de l’adult gran en relació amb les altres persones i la seva adaptació a la societat i intenten explicar com la vellesa, com a categoria social, té unes característiques que depenen del seu entorn cultural i dels valors predominants en cada societat. Algunes d’aquestes teories són: la de la continuïtat, que diu que el pas a la vellesa és una continuació d’hàbits de vida, experiències i projectes, i que les creences, la personalitat i el sistema de valors es mantenen gairebé intactes; la de l’activitat, que afirma que les activitats socials que tenen sentit per a la persona atenuen la pèrdua dels rols desenvolupats fins aleshores; la de l’intercanvi, segons la qual la interacció entre individus és un intent de maximitzar les recompenses i reduir els costos; i la de retirar-se, que diu que la societat s’aparta de la persona gran en la mateixa mesura que la persona gran es retira de la societat. Moltes d’aquestes teories, més que teories, són perspectives i pensaments sobre qüestions teòriques que ajuden a prendre decisions per atendre millor la persona gran.

Arribar a gran significa haver fet una bona part del viatge de la vida, un viatge individual i col·lectiu en què s’han tancat moltes portes, però també se’n poden obrir, perquè no s’ha acabat i res impedeix continuar enriquint-se personalment en aquesta última etapa. Com diu Rosa Sellarès, de 91 anys, en el llibre L’aventura d’envellir de Teresa Pàmies: “Sé que no puc competir amb els joves, no tinc la seva vitalitat; el cos humà va desgastant la seva maquinària any rere any. Ho hem d’admetre. No m’importa que em diguin vella. Ho sóc. D’això no se’n salva ningú, tret que mori jove”.

El concepte de vellesa és sobretot una construcció social i cultural, i com a tal varia al llarg de la història. En la societat occidental s’ha volgut obviar aquesta etapa de la vida fent servir expressions i eufemismes per no haver d’utilitzar la paraula vellesa i d’aquesta manera allunyar totes les característiques pejoratives que inclou (degeneració, mort, exclusió, inutilitat, etc.). I així trobem que s’anomena tercera edat, quarta edat, etc.

En els diferents tipus de societat, els vells són tractats segons les necessitats de la comunitat a què pertanyen. Així, en les societats nòmades els vells estan integrats en la societat mentre no representen una amenaça per a la subsistència del grup. Tenen molt prestigi, ja que han sobreviscut a tots o a gairebé tots els membres de la seva generació i són els més forts del col·lectiu. En aquests pobles hi ha un fort sentiment de solidaritat en la societat que fa que es reparteixin els aliments perquè els vells sobrevisquin.

Les persones grans, en aquestes societats, desenvolupen tasques adequades a la seva capacitat de treball, i també són les transmissores de coneixement. De totes maneres quan la supervivència del grup està en joc, en alguns d’aquests pobles nòmades es decideix eliminar al vell, o de vegades ells mateixos, conscients de la seva inutilitat, decideixen morir. Aquest fet ja està integrat culturalment, ja que des de petits són educats per acceptar que aquest sigui el final de la seva vida. Un dels exemples més coneguts és el dels pobles esquimals d’Ammassalik (Grenlàndia), en què quan un vell sent que s’ha convertit en una càrrega fa una confessió pública nocturna i al cap de pocs dies puja al seu caiac i abandona el poble per morir al mar.

En les societats agrícoles i ramaderes, que són societats sedentàries o semisedentàries, se sol practicar la gerontocràcia, o sigui que el govern està controlat pels més grans del grup, que ocupen un estatus dominant i imposen la seva autoritat a través d’una sèrie de normes culturals. També s’ocupen de tasques específiques que s’ajusten a les seves possibilitats, com ara cuidar el ramat, l’hort, cuinar i ser els dipositaris de les tradicions i els que organitzen els rituals.

En les societats industrials es dóna el que l’antropòleg J. M. Fericgla anomena “la vellesa aïllada”: les persones grans estan a casa mentre poden i quan no poden valdre’s per elles mateixes són acollides per la família o ingressades en institucions, cosa que comporta que es produeixi el que aquest mateix autor anomena “la mort social”.

En la societat industrial, es passa de l’adultesa a la vellesa quan es deixa de participar en el mercat laboral, i el moment de la jubilació és d’alguna manera el punt que marca el final d’una etapa i l’inici de l’última, en què la persona rep certes prestacions i serveis, però en contrapartida se la considera improductiva i passiva, i pot ser exclosa de la dinàmica del grup, ja que el funcionament de les persones en aquestes societats centra l’atenció en les tasques i els rols de les persones joves i productives, i obvia els de les persones de més de 65 anys.

Això és degut sobretot al marc consumista, que fa que la vellesa tendeixi a no ser valorada i la joventut a ser elogiada. Només cal fer un cop d’ull als mitjans de comunicació per observar que els models que ens presenten són cada vegada més joves, i per això la vellesa és vista com una discapacitat, però no una discapacitat puntual, sinó que la persona vella queda catalogada com algú que té disminuïdes les capacitats físiques i mentals, que ja no té capacitat per prendre decisions, assumir drets, fer i desfer, i a qui, per tant es discrimina.

Actualment, l’existència de la prejubilació i la invalidesa, unida a l’augment de l’esperança de vida i la millora de l’estat de salut del grup dels adults grans, fa que la jubilació s’hagi difuminat com a principal indicador de l’entrada en la vellesa. De fet, es tractava d’un indicador merament cronològic, que no tenia en compte altres elements importants, com ara la valoració subjectiva que fa que una persona no se senti gran pels anys que té sinó per les limitacions que pateix.

Al llarg dels anys noranta la concepció de la vellesa va anar canviant, i això es reflecteix en els esdeveniments que es van produir en aquell decenni, que van fer que en l’imaginari col·lectiu la gent gran comencés a ser vista com un grup participatiu, productiu i com un referent i un suport dins la família.

Amb la idea de construir una societat per a persones de totes les edats, fa uns anys que va aparèixer el paradigma de l’envelliment actiu. Va ser creat per l’OMS l’any 2002 i té com a finalitat optimitzar les oportunitats en salut, participació i seguretat, per tal d’aconseguir una millora en la qualitat de vida en el procés d’envellir de les persones. Aquest concepte nou posa l’èmfasi en la medicina preventiva prevenció i la promoció de la salut per evitar que la persona perdi l’autonomia. En aquest marc es planifiquen les polítiques adreçades a la gent gran; aquestes polítiques han de procurar en tot moment mantenir i millorar el benestar, el confort i la salut de les persones grans.

Viure i veure la vellesa com una nova etapa del cicle vital és imprescindible per tal que esdevingui exitosa. Desenvolupar estratègies d’adaptació al llarg de la vida, seleccionar les opcions adequades i conèixer les fortaleses i les limitacions tant individuals com de l’entorn ajuda a adaptar-se adequadament a aquesta etapa de la vida.

El treball infermer vinculat a aquest enfocament contribueix a millorar la imatge social de les persones grans, a impulsar i a promoure una vellesa millor, amb la implicació de les persones grans, i a prevenir la dependència. La gerontopedagoga L. Bermejo treballa en aquest sentit i fa èmfasi en la idea que l’envelliment actiu comporta la promoció de l’apoderament de les persones, tant de les que són autònomes com de les persones grans dependents, en la mesura que es pugui. Aquesta filosofia es relaciona amb la manera de fer i amb el saber fer de la infermeria, ja que potencia l’autonomia de la persona; en l’objectiu de tenir cura hi és present l’autocura i el fet de saber estimular al màxim les capacitats de la persona a pesar de les malalties o afeccions que pugui patir.  

L’època actual és única en la història, ja que el fet que les persones visquin molts anys ha comportat un canvi demogràfic que fa que existeixi un col·lectiu heterogeni i que es plantegin nous reptes i oportunitats que cal saber aprofitar i gestionar des de tots els nivells de la societat.