Infermera virtual.com

Les teràpies complementàries (TC) poden ser moltes i diverses, però tenen un objectiu comú: assolir l’harmonia del cos, de la ment i de l’esperit. Aquestes teràpies treballen per promoure la salut i prevenir la malaltia des d’unes actituds positives envers la vida i les relacions interpersonals, des d’una higiene corporal i alimentària adients i evitant que l’organisme entri en contacte o ingressi cap element que pugui ser nociu per al desenvolupament de la persona.

Les teràpies complementàries (no convencionals), algunes de les quals es consideren teràpies naturals, deriven de coneixements que provenen de diferents cultures, algunes d’elles mil·lenàries. Una part d’aquests continguts ha estat sistematitzada i, en bona mesura, comprovada científicament. 

Aquestes teràpies aporten una forma diferent d’entendre l’ésser humà, de promoure una vida saludable, de diagnosticar i de prevenir, de tenir cura i de guarir les persones que emmalalteixen. A més, afavoreixen el benestar en general i sempre procuren treballar de la manera menys intrusiva possible, és a dir, interferint mínimament en els processos de cada organisme.

Les teràpies complementàries porten implícita una perspectiva natural, una manera de viure, de tenir cura de la salut, que té molts punts en comú amb les definicions de salut i de malaltia més contemporànies. Respecten els processos naturals que cada organisme posa en marxa a cada moment per trobar l’equilibri, ja que el grau de salut o de malaltia canvia al llarg de la vida de la persona. Totes dues, la salut i la malaltia, conformen l’ésser en la seva adaptació vital (Mejías F, Serrano MD. Enfermería en Psiquiatría y Salud Mental. DAE (Mad.). 2000; 282-283). Les teràpies complementàries (TC) afavoreixen una adaptació saludable a la vida, i consideren que l’ésser humà no tan sols és matèria, sinó també energia. Així, doncs, les actituds i les emocions positives, constructives, també són necessàries per mantenir una vida saludable.

Les teràpies complementàries s’utilitzaran, majoritàriament, de manera complementària als tractaments convencionals, de manera que s’afegeixin a les altres cures per aconseguir un benefici màxim per a la persona. Aquestes teràpies permeten, en qualsevol etapa del cicle vital, gaudir d’una vida saludable, prevenir de les malalties i acompanyar satisfactòriament la persona fins al final de la vida.

La informació sobre aquestes teràpies és essencial i, en darrera instància, cal recordar que la salut és responsabilitat de cadascú. L’equip de salut informa, educa i posa a l’abast les tècniques més adients, del tipus que sigui, convencionals o complementàries, perquè la persona treballi per restablir l’equilibri físic, psíquic i emocional. Els professionals formats en aquestes teràpies la podran aconsellar i/o tractar amb les que puguin ser més adients i útils a cada moment.

Per entendre i conèixer què són les teràpies complementàries, en cal conèixer l’origen i la perspectiva des de la qual entenen el procés salut/malaltia.

Comentari lingüístic sobre teràpies complementàries i alternatives

És difícil delimitar l’origen i l’extensió de les teràpies complementàries (TC). En realitat, es pot considerar que han acompanyat la humanitat al llarg de tota la Història.

Des que l’ésser humà ha estat considerat com a tal, és sabut que ha intentat guarir-se i alleujar els seus patiments fent servir el que tenia a l’abast en el context natural més immediat.

Això vol dir que els humans que van viure a les cavernes ja coneixien i empraven plantes, minerals i productes animals com a remeis guaridors; ja preparaven infusions de vegetals, ungüents i cataplasmes; practicaven tècniques per tenir cura de les persones i, de ben segur, també coneixien i seguien conductes que afavorien la salut.

En els inicis de la Història, només hi havia una manera de guarir, per bé que amb les diferències pròpies de cada assentament humà. Els coneixements curatius eren custodiats pels més savis, transmesos per via oral als seus descendents i ampliats i canviats en funció dels contactes amb altres pobles. De fet, encara ara, com abans, en totes les famílies, perviuen costums i creences relacionats amb la salut i la malaltia que s’han transmès al llarg de generacions.

Això no vol dir que les teràpies complementàries i, entre aquestes, les anomenades naturals, representin un conjunt de coneixements antics, empírics (basats en l’experiència), no científics, no acadèmics (no reconeguts pels estudis oficials). Al contrari, els seus continguts de coneixement i les seves pràctiques en l’art i en la ciència de tenir cura de la persona i de guarir-la s’han anat desenvolupant i sistematitzant durant segles, paral·lelament a la tecnificació i la recerca científica de la medicina que es coneix com a convencional o oficial (anomenada, altrament, medicina hegemònica o halopàtica).

Quan encara no es coneixia prou bé el funcionament del cos humà, el saber que algunes persones tenien per curar es confonia, de vegades, amb la màgia. Això va comportar la persecució dels que tenien el saber de guarir. Algunes persones, sobretot dones, van ser considerades bruixes o bruixots i van ser perseguides per l’Església. Tothom coneix més o menys les persecucions de la Santa Inquisició i la crema de bruixes, que, en part, no eren més que persones que coneixien les propietats curatives de les herbes i altres remeis.

Al llarg del temps, el misteri de la curació i dels diferents tractaments per aconseguir-la ha estat molt lligat a les dones pel fet de ser, també, les que coneixien el misteri d’acompanyar i ajudar tant en els infantaments com en el comiat de la vida. Les dones, com que necessitaven uns coneixements per preservar la vida des dels seus inicis, han estat garants d’aquests sabers des de l’antigor fins avui, malgrat les dificultats derivades de la religió i de les diferències socials i de gènere.

A totes les poblacions petites, més que no a les grans ciutats, si es parla amb la gent gran, es poden fer grans descobriments sobre el saber popular relacionat amb la cura de les persones. En molts pobles encara hi ha la persona que curava els espatllats, una figura propera als actuals osteòpates, que, de la mateixa manera que guaria els animals, guaria les persones, sobretot quan tenien un problema relacionat amb els ossos. És coneguda, en aquest sentit, la ruta de les trementinaires de Tuixén, a la comarca de l’Alt Urgell, un recorregut que feien cada any algunes dones amb l’objectiu de recollir totes les herbes remeieres que els caldrien per tenir cura de la gent de les contrades.

Parlant i investigant, es poden trobar històries molt interessants. En molts pobles d’arreu s’han pogut recopilar extensos manuals d’herbes remeieres que es poden contrastar amb els millors compendis de fitoteràpia actuals. Se’n podrien posar molts exemples, no només d’herbes, sinó també, per exemple, de cataplasmes fets amb altres substàncies i de moltes altres accions i pràctiques per tenir cura i guarir la persona.

Amb el pas dels anys, s’han preservat uns coneixements que, tot i que inicialment eren només empírics (basats en l’experiència), finalment han estat estudiats des d’una perspectiva més científica, de manera que, cada vegada més, se’n reconeix i demostra l’eficàcia. Això ha facilitat que aquelles formes de curar que, de vegades, eren amagades, mal considerades o perseguides vagin sent, a poc a poc, objecte d’un estudi acadèmic curós i, cosa que és més important, estiguin començant a confluir per complementar-se les unes a les altres juntament amb els tractaments convencionals, en un únic camí per tenir cura de l’ésser humà de la manera més integral possible.

L’objectiu general de les teràpies complementàries (TC) és promoure un estat de salut física, mental i emocional, prevenir el viratge cap a l’estat de malaltia i pal·liar-la, en la mesura que sigui possible. D’aquesta manera, s’aconseguirà la millor qualitat de vida en qualsevol situació i, a través de l’educació per la salut, s’arribarà a la major autonomia possible a l’hora de tenir cura d’un mateix.

Més concretament, amb el coneixement i la praxi de les teràpies complementàries es podrà: 

• Potenciar l’equilibri entre el cos energètic i el físic de la persona i treballar, així, des d’una actuació terapèutica més àmplia i integral davant qualsevol situació de desequilibri. 
• Promoure una higiene corporal (mantenir una postura adequada, respirar correctament, conservar l’estat de la pell, alimentar-se saludablement...) i mental adients per aconseguir harmonitzar més l’ésser humà amb la natura que l’ha produït i l’entorn en que viu. 
• Evitar, en la mesura que sigui possible, el contacte i/o l’ingrés a l’organisme de qualsevol element que pugui ser nociu per a la persona i el seu desenvolupament. 
• Afavorir, mitjançant diferents tècniques, l’eliminació que l’organisme humà sovint inicia espontàniament per netejar-se i restablir les seves funcions. 
• Facilitar actituds i comportaments positius davant la vida i les relacions interpersonals, donant eines per elaborar les pèrdues, solucionar conflictes i superar-se tot aprofitant les circumstàncies més difícils.

 
Els professionals que donen consell i assistència a través de les eines diverses que aporten les teràpies complementàries consideren molt important la vessant pedagògica i informativa de la seva tasca. Així, procuren explicar als usuaris continguts útils per entendre d’una forma diferent com funciona el cos i, sobretot, la importància de la interrelació entre el cos, la ment i les emocions. D’altra banda, també consideren cabdal ajudar les persones a adquirir el coneixement i la responsabilitat de tenir cura d’elles mateixes per tal de poder participar de les decisions i els tractaments més adients, conjuntament amb els professionals que els donen suport i ajut.

1. Com actuen les teràpies complementàries. Els símptomes funcionals i el seu valor preventiu
2. La vida com un seguit d’etapes en un contínuum de salut i malaltia 
3. Consideració del factor emocional com a generador de malaltia i importància de l’energia vital com a motor de l’ésser físic i psíquic (mental) 

Per entendre què són les teràpies complementàries (TC), la filosofia que les sustenta, el seu camp d’acció i com, quan i per a qui poden ser útils, caldrà, primerament, conèixer diferents conceptes relacionats amb la seva manera de concebre el procés salut/malaltia de l’ésser humà. Per això, a continuació, es tractaran alguns conceptes clau com els símptomes funcionals, les etapes del contínuum salut/malaltia, el factor emocional i l’energia vital.

D’altra banda, també es parlarà de com aquestes teràpies es poden complementar amb la medicina convencional. Al llarg de la vida hi haurà moments en què es faran servir només les teràpies complementàries, d’altres en què se seguirà la medicina convencional i d’altres en què es combinaran totes dues, segons el cas i la tria de cada usuari.

La medicina oficial i les teràpies complementàries consideren i practiquen formes diferents de diagnosticar i de tractar la malaltia, però el seu objectiu primordial és el mateix: aconseguir el màxim estat de salut per a cada individu.

En general, les teràpies complementàries es basen en un conjunt de coneixements teòrics sobre el funcionament de l’organisme humà que no considera la malaltia com un enemic contra el qual cal lluitar i que cal eliminar. La persona es considera una unitat formada pel cos, la ment i l’esperit, de manera que el desequilibri de qualsevol d’aquestes parts, si no es restableix, comportarà un viratge de la salut cap a la malaltia. És des del coneixement d’aquest desequilibri que es trobarà la manera com resoldre’l. Per saber com solucionar una malaltia, cal, doncs, en primer lloc, observar-la.

Les teràpies complementàries es caracteritzen per: 

• Donar molta importància a un estil de vida saludable. Una vida saludable no consisteix només a seguir una dieta i una rutina diària adequades, sinó també a procurar un pensament i unes emocions positives. 
• Treballar des d’un context de coneixement que cerca l’origen dels trastorns de salut, igual que la medicina oficial. A diferència d’aquesta, però, les teràpies complementàries incideixen molt més en la prevenció, i solen donar la mateixa importància a les emocions, els pensaments, els sentiments i les creences de les persones que al cos, procurant que el component físic estigui en equilibri amb el mental i l’espiritual. 
• Tenir més en compte com viu la persona, com veu i experimenta la malaltia, com percep el seu estat de patiment i, sobretot, quina és la seva actitud i la seva motivació per millorar la salut. 
• Considerar que, tal i com reflecteixen molts manuals clàssics de naturisme en els quals recolzen, la persona perd la salut com més s’allunya de la natura (Lezaeta M, 1980). Tot i reconèixer els avenços tecnològics i químics que, entre altres, han contribuït a disminuir ostensiblement la morbiditat i la mortalitat de l’ésser humà, no es pot oblidar l’origen natural de la persona ni el fet que la natura conté allò que cal per viure en salut. Aprofitar els avenços de la ciència i del progrés no ha de voler dir rebutjar altres coneixements i pràctiques útils. Aplicant les diverses teràpies complementàries s’estan restablint unes formes de tractament que acostaran una altra vegada l’ésser humà a la naturalesa que li és pròpia, aquella de la qual prové, la mateixa que és capaç de despertar les capacitats d’autorregeneració que tot organisme viu posseeix. 
• Tractar l’estímul curatiu des de diferents vessants i praxis, però sempre amb una visió holística de la persona (contemplant la totalitat de l’ésser). Per tant, aquestes teràpies treballaran també en l’àmbit de la conscienciació social pel que fa a totes aquelles pràctiques, coneixements i creences individuals i col·lectives que promoguin la salut en general i, molt especialment, que previnguin, elaborin i canalitzin el malestar emocional i mental.

1. Com actuen les teràpies complementàries. Els símptomes funcionals i el seu valor preventiu

L’organisme humà rep constantment informació i respon a diversos estímuls externs de manera diferent.

Un símptoma funcional és una resposta de l’organisme que intenta adaptar-se a estímuls que el desequilibren (Associació Nacional d’Elements Traça (1), 2003, 6).

Alguns factors i/o estímuls que poden provocar l’organisme humà i posar-lo en la necessitat de fer un esforç per reequilibrar-se són: 

• Els factors climatològics, de pol·lució, de soroll ambiental, etc. 
• La predisposició, entenent com a tal les tendències genètiques (familiars). 
• Les agressions externes per part d’agents que poden infectar l’organisme: bacteris, virus, paràsits, etc. 
• Les substàncies tòxiques que provenen de l’alimentació i/o de fàrmacs. 
• Els traumatismes com els accidents, les operacions quirúrgiques, etc. 
• L’estrès psicoafectiu, professional i social, que també genera tòxics interns i desequilibra el sistema hormonal i immunitari, de manera que representa un trastorn funcional molt important.

 
Cal considerar que, entre la manifestació de símptomes funcionals, que signifiquen la reacció de l’organisme davant d’un desequilibri, i els pròpiament patològics tal i com els entén la medicina convencional, hi ha un espai de temps que la medicina natural té molt en compte per treballar de forma preventiva.

Aquest és l’espai en què les teràpies complementàries actuaran per prevenir del pas d’allò que és funcional i, per tant, perfectament curable, a allò que és considerat patològic, és a dir, una situació en què l’organisme té dificultats per tornar a com era i/o funcionava abans d’haver-se vist exposat repetidament a l’estímul que l’ha desequilibrat.

Dit d’una altra manera, no és el mateix un refredat, en què els bronquis reaccionen amb una inflamació i produeixen moc per fer neteja i deixar l’arbre bronquial com abans que s’iniciés el procés, que una afectació bronquial crònica com a conseqüència de molts anys de tabaquisme que hagi malmès el teixit bronquial sense possibilitats de recuperar la funció normal. Les teràpies complementàries poden treballar, en aquest context bronquial i pulmonar, per promoure una bona higiene de l’aparell respiratori i prevenir dels trastorns de salut bronquial permanents; si la patologia és irremeiable, poden donar solucions per millorar i aconseguir el major benestar respiratori possible. En qualsevol cas, sempre s’intentarà tractar la causa del problema de salut i es tindrà en compte la individualitat de cada persona.

El concepte de terreny orgànic també és molt important per endinsar-se en la manera d’entendre la salut i la malaltia des de la perspectiva natural i el substrat de les teràpies complementàries. Es tracta de la receptivitat dels teixits orgànics de la persona a ser o no colonitzats per microbis, o a ser o no alterats per diverses substàncies que provenen de l’exterior o que el propi organisme ha generat com a reacció a alguna ingerència. És, doncs, la predisposició a emmalaltir, que, com és ben sabut, és diferent a cada persona: no tothom es posa malalt amb la mateixa freqüència ni amb la mateixa intensitat i localització de símptomes.

En temps de Louis Pasteur (1822-1895), químic i microbiòleg francès al qual es deu el procés de pasteurització i el descobriment d’algunes tècniques per desenvolupar vacunes, es va donar molta importància als agents externs amb capacitat infectiva invasiva, però després es va veure que el terreny orgànic, és a dir, la susceptibilitat a emmalaltir pot ser més decisiva. És per això que, per exemple, quan hi ha una epidèmia de grip, no tothom l’acaba patint. Dit d’una altra manera, quan dins d’un vagó de metro una persona esternuda, els microbis llançats a l’aire no afecten tots els passatgers.

El terreny orgànic ha estat estudiat per alguns metges molt reconeguts. És el cas de Gabriel Bertrand i Jacques Ménétrier, pares de l’oligoteràpia (que utilitza metalls a dosis ínfimes per reequilibrar l’organisme, per exemple, amb la combinació de coure, or i plata per potenciar les defenses orgàniques) o de Claude Bernard, gran estudiós de la immunitat i la receptivitat a les malalties; a qui Pasteur, al final de la seva existència, va adreçar aquestes paraules: “el terreny ho és tot, el microbi no és res” (Associació Nacional d’Elements Traça (2), 2002, 13-14).

Així doncs, el terreny orgànic es pot definir com la predisposició física i psíquica (mental) susceptible de provocar, en funció de les circumstàncies, una disfunció entre la salut i la malaltia, la qual, si no s’hi posa remei, acabarà derivant en una patologia o una lesió orgànica (cel·lular, de teixits). Per fer una bona prevenció cal, doncs, aprendre a conèixer les tendències pròpies. L’aplicació de diverses teràpies complementàries és útil per descobrir i reequilibrar aquestes tendències.

Quan una persona consulta el metge o la infermera i explica que es troba malament, que les coses no acaben d’anar com abans, manifesta, de fet, símptomes funcionals subjectius. Aquests símptomes podran o no ser comprovats per mitjà de resultats alterats en les anàlisis i altres exploracions. Tanmateix, el fet que els resultats d’aquestes proves siguin negatius no vol dir que no hi hagi cap problema, perquè la persona, quan es queixa, reconeix un avís del cos amb símptomes no necessàriament comprovables, però igualment importants, als quals les teràpies complementàries podran aportar solucions preventives.

També hi ha símptomes menys subjectius que es poden mesurar o evidenciar d’alguna manera, com ara les sensacions subsegüents a una tensió alta, una taquicàrdia (augment de la freqüència cardíaca), un broncoespasme (estretament de la llum dels bronquis), suors profuses sense motiu aparent, algunes inflamacions i infeccions, malestars digestius... Se’n podrien enumerar molts més. Tots ells són símptomes que la persona defineix amb sensacions subjectives, que es poden observar mitjançant alguna exploració, però encara no objectivables amb la demostració d’una lesió dels teixits orgànics.

En definitiva, és recomanable donar importància i consultar el metge i a la infermera si es tenen petites molèsties i disfuncions per tal de tractar-les, com abans millor, de manera adient, i poder gaudir del millor benestar possible: físic, mental i emocional. Cal tenir present que les teràpies complementàries tenen més capacitat resolutiva com menys deteriorada estigui la salut de la persona.

2. La vida com un seguit d’etapes en un contínuum de salut i malaltia

Qualsevol persona, al llarg de la vida, passa per estats diversos que s’han definit com salut o malaltia. El pas d’un estat a l’altre és una transició. La veritat, però, és que és difícil que una persona tingui un estat de salut complet en tots els àmbits (físic, mental, emocional) o que estigui malalta en tota l’expressió vital. L’observació demostra que hi ha etapes en què les persones tendeixen més a emmalaltir.

En la infantesa, l’adaptació al món i a la vida provoca moltes reaccions adaptatives que, en general, es tradueixen en malalties banals (lleus). En l’adultesa, les malalties van sent més estructurals (més profundes). Quan s’arriba a la vellesa, comencen a ser més freqüents les malalties degeneratives. Però això no sempre és així en totes les persones.

Normalment, més aviat es fluctua periòdicament entre moments de benestar i d’altres en què el malestar pot arribar a ser prou important com perquè sigui diagnosticat per part dels professionals de la salut. Per això es parlarà d’un contínuum entre els dos estats pels quals passa l’ésser humà (salut/malaltia).

Per tal d’aprofundir més aquest concepte, resultarà il·lustratiu fer referència a la taula de sis fases del doctor Reckeweg. Hans-Heinrich Reckeweg va néixer a principi del segle passat a Alemanya. Va ser un metge molt interessat en l’anatomia, la fisiologia i la química de l’organisme. Va treballar com a homeòpata i va desenvolupar estudis des d’una perspectiva específica (Reckeweg H-H, 1992; 5-21).

Reckeweg considerava que tots els processos que normalment s’anomenen malalties eren, d’una banda, l’expressió de la defensa contra homotoxines endògenes i exògenes (substàncies tòxiques generades per l’organisme o per agents externs) i, de l’altra, el resultat de l’esforç de l’organisme per compensar els danys ja esdevinguts. En qualsevol cas, considerava que els sistemes corporals sempre intentaran preservar la vida tant com sigui possible d’acord amb els mecanismes i les etapes que s’explicaran a continuació.

Quan Reckeweg parlava d’homotoxines es referia a substàncies de diversos orígens que són nocives per a l’organisme humà si aquest no les pot rebutjar pels seus mecanismes fisiològics naturals, uns mecanismes que el cos humà posa en marxa per rentar-se per dins i eliminar els verins. La majoria de malalties banals (aquelles en què no perilla la vida) serien, doncs, reaccions d’autorentat i autoreparació. Així, per exemple, la inflamació de la mucosa i la segregació més abundant de mucositat són reaccions davant d’un refredat, una gastroenteritis banal, una irritació de la bufeta urinària, etc. En aquests casos, l’organisme de la persona sana pot restablir l’estat de les mucoses, i la inflamació desapareix un cop feta l’eliminació necessària.

Reckeweg va dissenyar una taula amb les sis fases per les quals ell considerava que tota persona passaria al llarg de la vida: 

• Excreció. Secreció i eliminació normals per part de qualsevol sistema o teixit orgànic. És el funcionament de cada sistema i el seu automanteniment. En aquesta fase es pot promoure la salut amb les eines que proporcionen les teràpies complementàries, entre altres. 
• Inflamació. Reacció per eliminar tòxics que fan nosa. En aquest moment es pot acompanyar adequadament l’organisme en el seu procés eliminador mitjançant les eines adients que proporcionen les teràpies complementàries per a aquest cas (dieta curativa i drenadora, higiene de mucoses, etc.). L’organisme tendeix a tornar a la normalitat un cop acabada la feina de netejar-se i reequilibrar-se. 
• Deposició. Hi ha massa tòxics o incapacitat per eliminar-los i l’organisme els diposita. Això s’esdevé quan el cos va perdent la capacitat reactiva (fase 2) i comença a dipositar les toxines. Ho fa, primerament, a les parts dels òrgans que no comprometen la seva funcionalitat i en teixits tous com, per exemple, diferents zones del teixit conjuntiu. Hi ha tractaments supressors de símptomes que poden contribuir a aquesta deposició perquè aturen l’eliminació natural. 
• Impregnació. El dipòsit de tòxics és tan important que l’organisme difícilment pot reaccionar per eliminar-los i té dificultats per mantenir-los sota control. Llavors comencen a penetrar els teixits en profunditat. A aquesta fase, s’hi arriba, normalment, amb el pas dels anys i/o amb la suma de tractaments i d’actuacions que no han permès a l’organisme desenvolupar les seves capacitats autocuratives, però també segons la predisposició mòrbida (la tendència a emmalaltir) de cada persona. 
• Degeneració. La impregnació important mantinguda per part de toxines diverses acaba malmetent els teixits i, per tant, els òrgans perden la seva funció i comencen a degenerar. Això tendeix a complicar-ne d’altres per extensió i acaba en un estat de malaltia sistèmica (que afecta una gran part o tot l’organisme de la persona). 
• Neoplasma. Ja no és possible aturar la degeneració, que pot iniciar processos de càncer. És, segons la teoria de Reckeweg, el darrer estadi en la vida de la persona. Tanmateix, són coneguts casos de persones que, tot i arribar a aquest nivell de malaltia, l’han pogut superar i sanejar amb l’ajut de tots els recursos possibles de qualsevol tipus (medicina convencional i teràpies complementàries). Malauradament, hi ha persones que arriben a aquesta fase durant la infantesa.

 
Aquestes fases que s’acaben d’exposar poden tenir lloc, com s’ha dit, en qualsevol teixit del cos humà. El pas d’unes a les altres no va al mateix ritme en les diferents parts corporals. Cada persona té unes tendències constitucionals diferents, però, en general, les reaccions d’autoneteja de l’organisme acostumen a aparèixer des de les capes embrionàries (capes inicials de l’embrió humà que van donar lloc als diferents òrgans i parts del cos) més exteriors cap a les més interiors. Això vol dir que un cos jove i sa acostuma a fer les seves primeres reaccions en l’aparell respiratori, el digestiu i l’epidermis.

És cert que no es pot allargar la vida indefinidament. També és constatable que hi ha línies familiars que gaudeixen d’una constitució més sana i longeva i d’altres que tenen una història vital més feble i malaltissa. A més, és possible que una persona sana que faci una vida saludable i tingui a l’abast tots els recursos útils disponibles vagi canviant d’etapa en funció del desgast del cos i acabi l’existència amb molts anys i l’organisme poc impregnat de toxines.

Sigui quina sigui la circumstància de cadascú, des de la perspectiva del doctor Reckeweg és important procurar mantenir l’organisme en les tres primeres fases tant temps com sigui possible. Els tractaments complementaris volen aconseguir-ho procurant, sempre que sigui possible, resoldre símptomes sense suprimir-los, la qual cosa no vol dir que calgui rebutjar els tractaments convencionals quan siguin necessaris.

3. Consideració del factor emocional com a generador de malaltia i importància de l’energia vital com a motor de l’ésser físic i psíquic (mental)

Fins ara s’ha parlat de la part més física i material de la persona, tot i que, des de la perspectiva de les teràpies complementàries, no és la més important en la gènesi de la malaltia. Ara cal endinsar-se en el món de les emocions humanes i de l’energia que les sustenta per poder acabar de copsar i entendre els conceptes i la filosofia de les teràpies complementaries.

Qui més qui menys s’ha trobat alguna vegada malament o no prou bé, sense poder explicar exactament què li passa. En aquest moment, les exploracions i les proves complementàries, segurament, no poden evidenciar cap alteració orgànica, però la persona se sent malament. No hi ha dolor físic (de vegades, sí), però pot estar sentint molt dolor: dolor de l’esperit?, de l’ànima?, com se’n pot dir? És aquella part de l’ésser que no es veu però que hi és, aquella part que deixa el cos quan les persones moren. És el cos energètic, que, malgrat no veure’s, es mostra i es manifesta a través de les emocions.

Si a aquella persona que està malament se li demanés quan i com va començar aquest estat de desconfort general, o bé si el pot relacionar amb alguna cosa, potser parlant i pensant arribarà a alguna conclusió. Es poden imaginar algunes expressions que aquella persona podria verbalitzar: “des que vaig tenir un gran ensurt quan el meu fill petit es va accidentar”, “des que a la feina va passar tal cosa”, “des que em vaig discutir amb el meu pare”, “des que vaig trencar amb la parella”, “feia temps que només em passaven coses i tenia disgustos, una mala ratxa”, “des que vaig saber que...”, “estava trist, sense ànims”, etc.

Cada persona pot explicar situacions a partir de les quals va començar a tenir símptomes. Són situacions que van generar estats emocionals que la van desequilibrar, que es van quedar com enquistats, és a dir, que no es van poder elaborar en el seu moment i que segueixen produint dolor i sentiments.

Tot ésser humà, en la seva adaptació a la vida, al món i a la seva relació amb els altres, desequilibra i reequilibra constantment les emocions. En realitat, les emocions sempre existeixen, fluctuen com l’energia, perquè en són una expressió. L’ésser humà no pot existir sense sentir. Tota experiència vital comporta un sentiment més o menys agradable, més o menys constructiu, més o menys útil per al desenvolupament personal.

Les emocions són el substrat energètic de l’expressió del que l’ésser humà complet (biopsicosocial) sent quan l’organisme funciona i interactua. Són expressió anímica i/o espiritual de totes les reaccions químiques i conduccions elèctriques que hi tenen lloc. Són la part que no es veu, que només se sent, es nota; i que l’escorça cerebral permet pensar, reflexionar, explicar i recrear. Les emocions són tan potents que poden modificar la part biològica de l’organisme i les seves funcions habituals, de manera que es generin símptomes físics.

Igual que el dolor derivat d’una malaltia pot generar emocions com la por, la inseguretat, la desconfiança, la desesperança, la ràbia o la culpa, les mateixes emocions, originades per motius no físics, i no elaborades convenientment, poden generar, amb el temps, una malaltia física.

Edward Bach (1886-1936) va ser un gran estudiós de les emocions de l’ésser humà. Després d’haver arribat a ser un gran metge molt famós a l’Anglaterra de començament del segle passat, va abandonar tots els coneixements previs de la medicina clàssica per arribar a concloure que tota malaltia era conseqüència de les emocions. Nora Weeks, gran coneixedora de Bach, parla de la seva filosofia amb aquestes paraules: “...qualsevol pertorbació de la ment, com ara una preocupació, por o depressió contínues, no només tindria com a resultat una pèrdua de la pau i de la serenitat, sinó que es comunicaria al cos, a través dels nervis, i provocaria la desorganització del funcionament correcte dels òrgans i la pèrdua de to i de vitalitat en els teixits” (Weeks N, 1993, 50).

Des de la filosofia sobre la salut i la malaltia que va llegar Edward Bach, un practitioner (persona facultada pel Centre Bach d’Anglaterra per exercir com a terapeuta del sistema Bach) va escriure: “Els símptomes físics són l’últim recurs de l’esperit, i posen en relleu el desacord emocional perquè ens hi fixem i el tractem” (Boletín Practitioner, 2001, n.37/3). Aquesta reflexió subratlla un parell d’aspectes importants. En primer lloc, la importància de les emocions com a antecedents i precursores de malaltia, com s’acaba d’apuntar; en segon lloc, el fet d’entendre les emocions de desconfort com un avís. I, com diu la dita popular, el que avisa no és traïdor. Dit d’una altra manera, el cos sempre avisa, a través de les emocions, i posa de manifest els canvis en la seva energia vital.

Les emocions no sempre se saben expressar, sovint no es comparteixen, no se’n parla gaire. De vegades, costa que les persones expliquin que estan tristes, que mostrin el dolor, la frustració, l’enveja, la por, la inseguretat, la impotència, la ràbia... qualsevol sentiment que els causi malestar anímic. D’altra banda, l’expressió emocional també és un fet cultural.

Des de les teràpies complementàries, es considera que, per poder viure en salut, també és important manifestar les emocions, mostrar-les, compartir-les, no amagar-les i negar-les, sinó elaborar-les i canalitzar l’energia negativa (inconvenient, desfavorable per a la persona) perquè esdevingui energia útil i saludable.

Per exemple, és molt comú sentir parlar de contractures musculars. Si bé és cert que, per un sobreesforç breu, els músculs poden patir una contracció més o menys permanent o contractura, és a dir, quedar-se durs i adolorits, també és força habitual que aquest fet es doni a partir d’un estat emocional de patiment agut o sostingut o com a conseqüència d’actituds emocionals poc saludables, com ara la rigidesa mental cap a un mateix o envers els altres, la impaciència, la intolerància, la tirania, el control manipulador, etc.

Quan la tensió emocional es manté en el temps i no es relaxa, comencen a aparèixer, per diferents vies, trastorns mentals i/o físics. Així, per exemple, les emocions que fan que es contreguin alguns músculs de l’esquena poden acabar escurçant els espais intervertebrals de la zona i, a la llarga, comprometre les arrels nervioses que provenen de la medul·la. Com a conseqüència, tard o d’hora, si no s’hi posa remei, els òrgans que depenen d’aquella inervació es veuran afectats en les seves funcions.

D’altra banda, si s’estudien els mecanismes bioquímics de l’estrès, es pot entendre com les emocions, des del cervell mitjà, desencadenen canvis hormonals que, si no es reequilibren, acaben influint en els diferents sistemes orgànics i alteren de manera important la immunitat, cosa que pot comportar molts perjudicis. En definitiva, un sistema emocional saludable promou la salut general de l’individu.

La relació entre el component físic, l’emocional i el mental s’estableix a partir de l’energia. Així, el primer trastorn sempre és energètic i dóna pas a una manifestació psicoemocional, el tractament de la qual pot prevenir la malaltia física, evitar tractaments més agressius i reduir la medicació (Torres R, 2006, 227). En aquest ordre i amb aquesta prioritat, les teràpies complementàries treballen promovent la salut i prevenint la malaltia.

En resum, els sentiments de les persones sempre es manifesten amb unes actituds davant la vida i les relacions amb l’entorn i amb els altres. El fet que aquestes actituds siguin positives o negatives condicionarà el benestar o el malestar emocional de la persona, la seva energia positiva o negativa (favorable o desfavorable, convenient o inconvenient) –en definitiva, el seu estat de salut o de malaltia. Perquè, en conclusió, el sentiment i l’actitud afecten la bioquímica del cervell, i aquest és el que dirigeix el cos material.

La il·lustració següent mostra la dinàmica per la qual tot s’inicia amb una alteració energètica que provoca un trastorn psíquic (mental) que, al seu torn, es manifesta amb un símptoma funcional que acabarà produint, si no s’hi posa remei, una lesió orgànica. 

Veure imatge:  Com les emocions desfavorables poden generar malaltia

Aquesta aportació de la teoria energètica de la malaltia i de l’abordatge emocional en la prevenció és potser allò més destacable i diferent que les teràpies naturals i complementàries poden oferir. D’altra banda, cal tenir present que moltes d’aquestes teràpies també actuen en l’àmbit químic o físic. En realitat, de la mateixa manera que els diferents aspectes de l’ésser són indestriables, no es pot considerar que una teràpia actuï només en un àmbit. Més endavant, es presentarà una classificació, segons l’àmbit sobre el qual actuen, d’algunes de les diferents teràpies complementàries per intentar restaurar l’equilibri i l’harmonia de cos, la ment i l’esperit.