Infermera virtual.com

1. Radioteràpia externa 
2. Radioteràpia interna o braquiteràpia 

1. Radioteràpia externa

S’administra mitjançant un accelerador lineal, que és una màquina emissora de radiacions d’alta energia, necessària per aplicar el tractament i assegurar-se que sigui efectiu. Les radiacions se solen administrar en sessions diàries breus, durant la setmana i amb un descans el cap de setmana. El nombre de sessions estarà determinat per la dosi total i el tipus de fraccionament que el metge especialista en radioteràpia (oncòleg radioterapeuta) hagi prescrit. La primera visita a l’oncòleg radioterapeuta servirà, per tant, per fer un estudi precís i personalitzat de cada cas. Estudiarà els beneficis que es poden obtenir del tractament i també els possibles inconvenients. També valorarà, juntament amb oncòlegs i cirurgians, la necessitat d’associar altres tractaments a la radioteràpia.

Com que la radioteràpia externa s’administra en diverses sessions, la col·locació de la persona és bàsica per poder dur-la a terme diàriament amb garanties. Aquesta posició ha de ser còmoda, reproduïble -és a dir, capaç de repetir-se al llarg de totes les sessions- i ha de garantir la màxima immobilitat. En la posició de tractament, la persona sol estar estirada (decúbit) sobre la llitera de la màquina, però en alguns casos molt especials aquesta col·locació pot variar.

La zona del cos que s’ha de tractar es mantindrà sense roba durant les sessions, i és probable que s’hi facin algunes marques per tal de poder col·locar-la sempre en la mateixa posició.

El tractament té una durada total diària d’uns 10 o 15 minuts, encara que la radiació només dura uns pocs segons. La resta del temps s’empra per col·locar correctament a la persona i portar a terme les comprovacions prèvies de seguretat.

Durant tot el període de temps (dies o setmanes, segons cada cas) que dura el tractament, tant el metge com la infermera fan visites amb la finalitat de valorar i controlar les possibles molèsties que puguin aparèixer. En acabar el tractament es duen a terme revisions periòdiques per controlar l’estat de salut de la persona i l’efectivitat del tractament.

2. Radioteràpia interna o braquiteràpia

La braquiteràpia s’administra mitjançant la col·locació d’una font radioactiva (agulles o llavors especials) dins del tumor. Sempre que és possible s’aprofiten les cavitats naturals per aconseguir el contacte amb la zona que requereix tractament, però, quan això no és factible, es recorre a la implantació quirúrgica de la font radioactiva o s’utilitzen uns catèters (tubs de plàstic) que serviran d’entrada i sortida del material radioactiu.

La persona haurà de romandre ingressada per un període de temps que varia des d’unes hores fins a diversos dies, depenent del tipus de tractament pautat. Estar ingressat en una unitat especialitzada de braquiteràpia no suposa necessàriament mantenir un contacte constant amb la font de radiació: el temps que romandrà en el cos de la persona depèn del tipus d’implant. 

A partir de la primera visita, igual que en l’administració de radioteràpia externa, l’oncòleg radioterapeuta decidirà el tractament òptim en cada cas, després de considerar-ne els avantatges i els possibles efectes secundaris.

El tipus d’implant (material radioactiu) col·locat en la persona sotmesa a braquiteràpia condicionarà les pautes d’actuació. 

• Implants de dosi baixa. Són els que, per la seva energia, actuen més lentament. Solen deixar-se fixats al cos de la persona durant un període que varia entre 1 i 7 dies. És molt probable que la persona que rebi aquest tractament romangui ingressada en una habitació especial i amb les visites limitades. Un cop retirat l’implant, podrà reprendre les relacions socials. 
• Implants de dosi alta. Són els que utilitzen catèters o guies que es fixen a l’interior del tumor. En cada tractament el material radioactiu s’introdueix a través d’aquestes guies, s’hi manté a dins durant uns minuts i després es treu. Segons els casos, la persona pot rebre el tractament de manera ambulatòria (anant cada dia a l’hospital) o bé romanent ingressada. 
• Implants permanents. Són els que col·loquen les fonts radioactives en el cos. Amb el pas del temps la radiació es va fent més feble i no cal treure’ls. En aquest cas és necessari observar unes mesures de seguretat fins que desaparegui l’activitat del material radioactiu.

Els efectes secundaris (efectes no desitjables) de l'administració de radioteràpia no es donen en totes les persones ni amb la mateixa intensitat. Solen aparèixer al cap d’unes quantes sessions i varien segons la persona, el tipus de malaltia i la localització. La majoria dels efectes són temporals, encara que alguns puguin durar diversos dies o setmanes després dels tractaments.

Són causa de malestar o falta de confort en la persona que rep tractament i en tots els casos s’intenta reduir-los al màxim durant tot el procés.

És important saber que l’aparició d’aquests efectes secundaris no significa que el tractament no estigui funcionant bé o que sigui poc efectiu. En aquest sentit, l’equip de salut controla i dóna suport a la persona per reduir-los tot el possible.

Els efectes secundaris es poden dividir en dos grups: 1. Efectes secundaris comuns a la majoria dels tractaments, 2. Efectes específics segons l'òrgan o la zona tractada.

1. Efectes secundaris comuns a la majoria dels tractaments 
• Fatiga. És la sensació subjectiva de cansament que apareix com a conseqüència del tractament. Apareix progressivament i remet un cop acaba el  tractament. Aquesta fatiga, entre altres causes, es deu a la quantitat d’energia que el cos destina a combatre la malaltia i a reparar els teixits sans. En cas de ser molt intensa, l’equip de salut estudiarà si hi pot haver altres causes que la puguin produir.
   
• Radiodermitis. És una reacció de la pell de la zona tractada semblant a l’ocasionada per una exposició excessiva al sol: envermelliment, picor i pelada (descamació). L’afectació depèn de diversos factors, com el tipus de pell, el tipus de tractament que se segueix i la zona on s'aplica. La radiodermitis pot ser : 
• seca, amb eritema i descamació seca, picor, dolor moderat i augment de la temperatura de la pell; 
• humida, amb descamació, dolor de moderat a intens i pèrdua de la integritat de la pell, que pot progressar fins a la ulceració dèrmica i, en casos excepcionals, la necrosi cutània.
   
• Manca de gana. És un dels problemes habituals en les persones amb càncer. És important explicar a la persona la importància d’una alimentació correcta durant el tractament.   
   
• Efectes en l’estat anímic. Comprendre el càncer, acceptar-lo i aprendre a conviure-hi, així com disposar de la informació necessària per afrontar el tractament, són mesures que ajuden a atenuar sensacions o emocions negatives que poden tenir lloc durant la radioteràpia, com l’ansietat, la ira, la tristesa o la desesperança. Els professionals de la salut, especialment les infermeres, oferiran suport emocional i informació sobre els tractaments, les cures i els efectes de la radioteràpia i, si fos necessari, orientaran la persona cap a una ajuda més especialitzada, amb la finalitat d'afrontar amb forces tot el procés oncològic. 
   
    
2. Efectes secundaris específics segons l’òrgan o la zona tractada 
   
   En la majoria dels casos, la radioteràpia s’aplica localment. Per tant, els efectes secundaris que puguin aparèixer i la seva intensitat depenen en gran mesura de les característiques del tractament i de la part del cos on s’aplica, així com de les característiques de cada persona.  

• Abdomen i pelvis 
• Enteritis aguda per radiació, amb vòmits, nàusees i dolor tipus còlic. 
• Dolor abdominal, retorçons o punxades al ventre. 
• Molèsties anals o perianals semblants a les que produeixen les hemorroides. 
• Rectorràgies (pèrdua de sang per l’anus). 
• Alteracions vaginals que poden dificultar les relacions sexuals, com ara coïssor, dolor, estretor vaginal i pèrdua de fluids. 
• Alteracions en l’eliminació intestinal: canvis en la freqüència i en la consistència de la femta (diarrea, restrenyiment). 
• Alteracions en l’eliminació urinària: urgència miccional, augment de la freqüència urinària, coïssor en orinar i nictúria (micció freqüent a la nit); i, en algun cas, hematúria (sang a l’orina), circumstància que requerirà que l’equip de salut dugui a terme un control més estricte de la persona. 
• Edemes a les cames. 
• Esterilitat en la majoria de tractaments, tant en dones com en homes. En les visites amb els professionals de la salut es valora la possibilitat d’acudir a un servei de reproducció per conservar els òvuls o els espermatozoides per a futures fecundacions.
   
• Mama i aixelles 
• Durant les dues primeres setmanes de tractament no solen sorgir efectes secundaris. 
• Entre la segona i la tercera setmana apareix picor i envermelliment de la pell de la zona tractada. 
• Entre la tercera i la quarta setmana pot aparèixer eritema (envermelliment de la pell) i els primers símptomes d’astènia o cansament. 
• Entre la cinquena i la sisena setmana poden aparèixer molèsties i tibantor de la pell del pit i de les aixelles.
   
• Pulmó, mediastí i esòfag 
• Disfàgia (sensació molesta de detenció del bol deglutida en algun punt de l’esòfag) i odinofàgia (deglució dolorosa). 
• Tos. 
• Pèrdua de pes. 
• Alteracions cardíaques lleus. 
• Radiodermitis (envermelliment de la pell de la zona tractada). 
• Cansament.
   
• Boca, faringe, laringe, tràquea i coll 
• Disfàgia (dificultat per empassar/deglutir) i odinofàgia (deglució dolorosa). 
• Xerostomia (disminució de la salivació i sequedat de boca), que provoca dificultats per mastegar i empassar el menjar. 
• Pèrdues parcials del gust i l’olfacte. 
• Pèrdua de pes com a conseqüència de les dificultats per menjar. 
• Canvi del to de veu 
• Càries dental. 
• Mucositis bucal i/o esofàgica (inflamació de la mucosa de la boca i de l’esòfag). 
• Radiodermitis (molèsties i tibantor de la pell del coll).
   
• Cap 
• Cefalea (mal de cap). 
• Somnolència (feixuguesa i pesadesa dels sentits). 
• Astènia (cansament), sensació de son. 
• Caiguda del cabell.

   
La majoria dels efectes secundaris tenen lloc durant el tractament, després del qual es va recuperant a poc a poc la normalitat. L’equip de cures indicarà consells de salut més adequats per controlar i alleujar els símptomes.

1. Control de l’alimentació 

És important seguir les recomanacions per a una alimentació saludable que contingui tots els nutrients que el cos necessita i que faciliti la tolerància dels tractaments que siguin necessaris.

Això no obstant, és freqüent observar alteracions de la nutrició en les persones que se sotmeten a radioteràpia, especialment en aquelles en què el tractament de les quals inclou la irradiació d’alguna part de l’aparell digestiu.

En aquests casos convé seguir els consells específics relacionats amb l’alimentació en cada fase del procés oncològic. Les persones que tinguin molèsties més acusades (dificultat per empassar, inflamació de les mucoses, sequedat de boca) poden necessitar un control nutricional per part de dietistes especialitzats en oncologia. 

2. Maneig de l’energia / fatiga

La fatiga és habitual, sobretot en la part final del tractament, i la persona ha d’aprendre a reconèixer-ne símptomes com a normals. Això l’ajudarà a evitar estats d’ansietat i de desesperança.

A l’hora d’emprendre les tasques diàries que requereixen energia, és important que la persona obtingui l’ajuda d’amics i familiars o que recorri a l’assistència que presten diferents institucions. En aquesta situació, deixar-se ajudar, ser depenent, no s’ha de veure com una mancança, sinó com una oportunitat per reservar energia per a altres activitats que proporcionin benestar.

Com a norma general, és necessari que la persona dediqui temps a les activitats que li resulten agradables. 

3. Organització de la vida quotidiana laboral i familiar

El càncer sol comportar un conjunt de repercussions en l’àmbit personal, familiar i social. La planificació de la vida diària s’ha de fer de manera personalitzada i tenint en compte la valoració de la pròpia malaltia i l’estat d’energia de cada persona. En aquest sentit, la persona que rep tractament pot continuar amb la seva vida laboral sempre que no requereixi grans esforços. L’equip de professionals ha de considerar els beneficis per a salut que pugui proporcionar-li mantenir aquesta activitat.

En qualsevol cas, la malaltia oncològica sol comportar visites, controls i tractaments que obliguen a replantejar i a reorganitzar l’activitat i la convivència diària. Per tant, la persona i el seu propi entorn familiar han d’entendre i prioritzar aquesta atenció sanitària.

4. Teràpia psicològica i tallers grupals

La radioteràpia pot generar emocions que formen part del procés d’adaptació a la teràpia oncològica. La tristesa, la por, la irritabilitat i el nerviosisme són sentiments habituals en el transcurs del tractament.

La concurrència de factors de vulnerabilitat psicològica, com, entre d’altres, ser jove, tenir fills petits, veure alterada la pròpia imatge corporal o perdre l’autonomia, pot potenciar la presència d’emocions negatives.

Les unitats d’oncologia compten habitualment amb psicòlegs especialitzats per atendre les necessitats de les persones que pateixen càncer i les dels seus familiars.

En alguns centres de radioteràpia, existeix la possibilitat de realitzar sessions juntament amb altres persones que reben el tractament, amb la finalitat de compartir experiències i emocions personals, cosa que contribueix a millorar-ne l’estat emocional i l’autoestima.

5. Teràpies complementàries

Cada vegada és més freqüent l’ús de teràpies complementàries per reduir els efectes secundaris del tractament. En el cas de la radioteràpia, se solen emprar productes o cremes amb la finalitat de prevenir o alleujar els efectes del tractament sobre la pell. També és habitual fer servir infusions de camamilla o farigola per les seves propietats antiinflamatòries i antisèptiques.

És important que l’equip de salut conegui les teràpies alternatives o complementàries que segueix la persona tractada; d’aquesta manera podrà assessorar-la i observar les interaccions possibles o efectes indesitjables. 

Consells de salut: Teràpies complementàries 

6. Organitzacions no governamentals, grups d’ajuda mútua, fundacions i associacions

Totes les persones que passin per un càncer poden beneficiar-se del suport que ofereixen algunes ONG, fundacions o associacions. La majoria d’aquestes entitats promou la creació de grups d’ajuda mútua amb persones que comparteixen el mateix problema de salut o amb els seus familiars o cuidadors.