Infermera virtual.com

 

2.1 Xeringues d’insulina.

S’utilitzen per injectar la insulina que es presenta en vials o flascons. Les que s’usen actualment són de plàstic i porten l’agulla incorporada. Aquesta agulla pot ser de 8 mm de llargada per 0,30 mm de diàmetre o de 12,7 mm de llargada per 0,33 mm de diàmetre, perquè pugui adaptar-se a les persones que la fan servir. A més, està lubricada i preparada per minimitzar el dolor i la lesió, de manera que la injecció resulta pràcticament indolora. Les xeringues tenen l’avantatge de permetre mescles manuals d’insulina. Al nostre país, actualment, existeixen xeringues amb escala per a concentracions de 100 UI (unitats internacionals) /ml, en presentacions de: 

• 0,3 ml amb 30 UI (graduades d’1 en 1 unitat), 
• 0,5 ml amb 50 UI (graduades d’1 en 1 unitat), 
• 1 ml amb 100 UI (graduades de 2 en 2 unitats). 

2.2 Plomes o dispositius precarregats.

Són els instruments més utilitzats, a part de les xeringues que, a més d’emmagatzemar la insulina, serveixen per dosificar-la i injectar-la. N’hi ha de molts tipus segons els diferents fabricants: algunes, un cop acabada la insulina, es llencen (plomes precarregades) i en d’altres, es canvia el cartutx d’insulina de l’interior (plomes recarregables). Actualment, aquest últim tipus de dispositiu s’utilitza poc.

Ambdós mecanismes d’administració d’insulina tenen molts avantatges. 

• Permeten una major precisió de les dosis. 
• Tenen més acceptació que la xeringa i l’agulla tradicionals, ja que simplifiquen el procés d’injecció i faciliten el seguiment el tractament, sobretot quan la insulina s’ha d’administrar fora de casa (a l’escola, a la feina, en restaurants, etc.). 
• Ofereixen autonomia a les persones amb deficiències visuals o altres discapacitats que dificulten la càrrega de la insulina. 
• Incorporen un dispositiu de seguretat que no permet carregar la dosi d’insulina si no n’hi ha una quantitat suficient en el dispositiu.

L’únic desavantatge és en els dispositius on hi ha mescles de dos tipus d’insulines, ja que, tot i que poden ser molt còmodes d’utilitzar, si no s’adapten a les necessitats de cadascú, no se’n poden modificar les dues dosis, si s’ha d’augmentar o disminuir puntualment només un dels dos tipus d’insulina. Les agulles per a plomes o els dispositius d’administració d’insulina no estan incorporats al dispositiu, és la persona qui les ha de posar cada vegada que s’ha d’injectar insulina. N’hi ha de diferents mides perquè es puguin adaptar a les característiques de les persones que han d’utilitzar-les: 5, 6, 8 i 12,7mm.

Font: Blog Diabetes en la red. http://diabetesenlared.blogspot.com.es/2013/04/analizamos-las-agujas-de-insulina-1.html

Els fabricants recomanen que les agulles de les xeringues i les agulles disponibles per a plomes s’utilitzin només una vegada. El motiu és que no se’n pot garantir l’esterilitat, i això pot augmentar el risc d’infeccions locals i el risc d’augment de les anomenades lipodistròfies: la lipohipertròfia (creixement del teixit subcutani en forma de nòduls) i la lipoatròfia (depressió produïda per la pèrdua o la depressió del teixit subcutani), ja que la reutilització de les agulles provoca canvis físics, químics i estructurals, per fatiga del metall, i pèrdua del lubricant.

Tot i això, es poden reutilitzar més d’una vegada per la mateixa persona (quatre vegades, com a màxim), excepte en els casos en què hi ha dolor o lipodistròfia.

 

 

El millor instrument per a les persones amb diabetis és el que recomani l’equip de salut, que tindrà en compte les prioritats i necessitats de la persona.  

És el sistema utilitzat per les persones amb diabetis mellitus (DM) tipus 1. Permet administrar la insulina de forma més fisiològica, és a dir, d’una manera molt semblant a com ho fa el pàncrees d’una persona que no té diabetis.

A diferència del tractament amb dosis múltiples d’insulina, les BICI subministren insulina ràpida, o anàlegs d’insulina ràpida, en lloc d’insulina retardada, per cobrir les necessitats d’insulina basal o preprandial i per mantenir els nivells de glucosa correctes durant tot el dia, fora dels àpats. Aquests nivells de glucosa s’anomenen línia basal i corresponen al 40-50% de les necessitats diàries d’insulina. Amb les bombes es pot programar una línia basal amb dosis diferents i adequar-les a les necessitats de cada moment del dia.

La insulina que s’administra just abans dels àpats és l’anomenada suplement o bol. Serveix per controlar l’augment de la glucèmia que es produeix després dels àpats, és a dir, la glucèmia postprandial.

La teràpia intensiva, amb dosis múltiples d’insulina o amb bomba, requereix més implicació, habilitats i coneixements de la persona amb diabetis que la teràpia convencional. Per exemple, la persona amb diabetis s’ha de comprometre a fer tres controls de glucèmia diaris com a mínim i ha de quantificar el que menja.

Malgrat això, la teràpia amb bomba d’infusió afavoreix la llibertat horària: com que la infusió basal assegura uns nivells d’insulina suficients, la persona amb diabetis es pot saltar algun àpat o bé en pot modificar els horaris. La bomba és un aparell d’una mida semblant a una targeta de crèdit però més gruixut, que ha de ser programat per la persona que el porta sempre seguint els consells de l’equip de salut. No mesura la glucèmia capil·lar, ni administra la insulina automàticament. A l’interior, hi ha un compartiment per col·locar el dipòsit d’insulina, que s’ha d’omplir de la mateixa manera que una xeringa convencional. Està connectat permanentment, a través d’un catèter, a la zona subcutània, normalment a l’abdomen, i s’ha de canviar cada tres dies. Es pot desconnectar sempre que la persona ho desitgi (per dutxar-se, per fer esport, etc.) i sempre que s’hagi pactat amb l’equip de salut el procediment d’actuació, segons l’activitat que es faci durant el temps de desconnexió.

Les persones de l’entorn familiar i social de la persona que duu una bomba d’insulina han d’estar familiaritzades amb el funcionament i han de saber com cal actuar en situacions determinades: per exemple, si es produeix una hipoglucèmia greu, cal desconnectar l’infusor o bé tallar el catèter.

L’adaptació al pla d’alimentació permet una flexibilitat d’horaris i de quantitats de la ingesta i, a més, no cal prendre suplements entre els àpats principals. 

Indicacions de la bomba d’infusió contínua d’insulina (BICI) 

• Dones amb diabetis tipus 1 que planifiquen un embaràs. 
• Persones amb diabetis tipus 1 que presenten el fenomen de l’alba molt marcat o hipoglucèmies molt freqüents. 
• Persones amb diabetis tipus 1 molt inestable, amb episodis hiperglucèmia i hipoglucèmia quan hi ha canvis mínims en les dosis d’insulina. 
• Persones amb diabetis tipus 1 que, per la seva activitat professional, tenen horaris de feina molt inestables, cosa que fa que el tractament amb dosis múltiples d’insulina sigui difícil d’adaptar al seu estil de vida.

 
Inconvenients de la BICI 

• Problemes a la pell, com ara al·lèrgies o infeccions, si no se segueixen unes normes higièniques adequades. 
• Risc de descompensació cetònica. A diferència del que succeeix amb el tractament amb dosis múltiples d’insulina, amb les bombes no es crea cap dipòsit subcutani d’insulina. Per això, si l’administració d’insulina es veu interrompuda per l’obstrucció del catèter, per exemple, hi pot haver, de manera molt ràpida, una descompensació metabòlica per cetosi. És per això que l’usuari de BICI ha de disposar d’una pauta alternativa d’insulina subcutània (amb xeringa o ploma). 
• Hipoglucèmies. Les hipoglucèmies són menys brusques i, de vegades, poden passar desapercebudes. 
• Despeses. L’elevat cost que suposa fer servir una bomba fa que se’n limitin les recomanacions i que en minvi l’acceptació dels possibles usuaris.

3.1 Higiene 

• No és necessari desinfectar amb alcohol la pell de la zona on es farà la punxada, però sí que és important seguir una bona higiene corporal i rentar-se les mans abans de cada injecció d’insulina. 
• Si es fa servir alcohol, s’ha de deixar evaporar abans de punxar, perquè, si no, la punxada pot ser més dolorosa.

3.2 Gruix del teixit subcutani 

• La insulina s’ha d’administrar al teixit subcutani, des d’on s’absorbirà lentament i passarà a la sang per iniciar l’acció. 
• Si s’injecta directament al múscul, l’absorció és més ràpida i pot provocar hipoglucèmies 
• Si s’injecta just sota la pell, l’absorció és més lenta, fa més mal i pot provocar una reacció immunitària (reacció antigen/anticòs), és a dir, una reacció al·lèrgica.

Veure imatge: Com es punxa 

 

Les zones del cos més indicades per injectar la insulina són, com indica la figura, els braços, l’abdomen, les cuixes i les natges 

L’absorció de la insulina té tendència a variar segons la zona on s’injecta: 

• abdomen: absorció ràpida, 
• braços: absorció mitjana, 
• cuixes: absorció lenta, 
• natges: absorció més lenta.

  

Segons el tipus d’insulina es recomana utilitzar unes zones corporals determinades:

• insulines ràpides, insulina lispro, insulina aspart i insulina glulisina: abdomen i braços; 
• insulines intermèdies, insulines lentes i mescles: natges i cuixes; 
• insulina glargina i insulina detemir: diverses zones sense variabilitat en l’acció.

Braços:

• Es recomana fer la injecció en la part superior externa (múscul deltoide). 
• La injecció s’ha de posar quatre dits per sobre del colze i quatre per sota de l’espatlla. 
• Si no es pot fer pessic, és important usar agulles d’una mida inferior a 8 mm o bé punxar en un angle de 45º.

Abdomen: 

• La injecció s’ha de posar a quatre dits del melic. 
• Cal dividir la zona d’injecció en quatre parts imaginàries i fer rotació de la zona de punció setmanalment.

 


Cuixes i natges:

• A les cuixes, cal posar la injecció a la part superior externa; s’ha de fer quatre dits per sota l’engonal i quatre dits per sobre del genoll. 
• A les natges, cal posar la injecció quatre dits per sota dels malucs.

 

Per poder assegurar la injecció subcutània de la insulina, s’ha de valorar: 

• la llargada de l’agulla, 
• la constitució física de la persona: cal tenir en compte si és un infant, una persona prima, una persona amb pes normal o una persona amb sobrepès.

 
Abans, totes les agulles eren de 12-15 mm. Per això es recomanava punxar amb pessic, col·locant l’agulla en un angle de 45º. Actualment, es disposa d’agulles de 8 mm que permeten punxar en un angle de 90º, per a persones amb normopès, i agulles de 5 o 6 mm, per a nens, persones primes o esportistes amb molta massa muscular i poc teixit subcutani. Si la punxada es fa a la natja, es pot fer en un angle de 90º, sense pessic, ja que en aquesta zona el teixit subcutani és més gruixut, fins i tot amb persones primes o infants.



De tota manera, si es fa pessic, la llargada de l’agulla és poc rellevant. És important que el pessic es faci correctament: amb els dits índex, del mig i polze, estirant la pell i el teixit subcutani, sense aixecar el múscul. La pell no s’ha de deixar anar fins que no s’ha acabat d’administrar la insulina. 





Fer servir un agulla més llarga no comporta sentir més dolor, necessàriament. Les agulles més curtes tenen una millor acceptació perquè sembla que hagin de causar menys dolor, tot i això, no es recomanen en persones amb sobrepès.

Es recomana introduir tota l’agulla per evitar moviments a l’hora d’injectar la insulina. També es molt important fer rotació en les zones de punció.

Factors que avancen l’acció de la insulina:

• El moviment físic en el lloc de la injecció, 
• la calor en el lloc de la injecció, 
• un massatge en el lloc de la injecció, 
• fer una injecció massa profunda o intramuscular.

  
Factors que endarrereixen l’acció de la insulina:

• el fred en el lloc de la injecció, 
• fer una injecció massa superficial.
• presencia de lipodistrofies.

  
Punxar de manera repetitiva una mateixa zona durant molt de temps pot comportar lipodistròfies. Per això és molt important fer rotació en les zones de punció.

Amb una bona higiene corporal, no cal alcohol per netejar la zona on s’ha d’injectar la insulina. Si es fa servir alcohol en una zona poc neta, s’ha de deixar evaporar.

• S’agafa la xeringa com una ploma estilogràfica, amb el bisell de l’agulla mirant cap amunt i, amb l’altra mà, es fa un pessic a la zona on s’ha d’injectar la insulina (en aquest cas, l’angle d’injecció pot ser de 45 º o de 90 º). 
• S’insereix l’agulla amb el bisell mirant cap amunt.

 

• Sense deixar anar el pessic, amb la mà lliure, s’estira l’èmbol fins a 1-2 unitats. Si surt sang, no s’ha d’injectar la insulina; cal treure l’agulla, llençar la preparació i tornar a començar en un altre lloc. Si no surt sang, s’ha de prémer l’èmbol fins al final per injectar la insulina. 
• Es deixa anar el plec, es treu l’agulla a poc a poc i es fa una pressió lleugera (no un massatge) sobre la pell amb el cotó fluix. No passa res si surt alguna gota petita de sang en treure l’agulla. 
• Abans de llençar la xeringa, es torna a tapar amb la caputxa o es diposita en un recipient especial (pot de vidre) per evitar que algú s’hi punxi.

Encara que totes les plomes s’assemblen, cadascuna té un manual d’instruccions propi que s’ha de consultar abans de fer-les servir per primera vegada. 

• Si contenen insulines intermèdies i mescles (d’aspecte tèrbol), s’han de barrejar fent girar el dispositiu entre les mans unes 20 vegades o movent-lo de dalt a baix unes 10 vegades fins que el líquid aparegui uniforme. Les insulines d’acció ràpida, ultraràpida i els anàlegs d’insulina retardada (d’aspecte transparent) no s’han de moure. 
• Es posa l’agulla al dispositiu, es retira la llengüeta de l’agulla, es cargola en el sentit de les agulles del rellotge i se’n treu la caputxa exterior. 
• Abans de cada injecció, s’ha de comprovar el pas de la insulina per l’agulla, sobretot després de canviar-la (és el que s’anomena purgar l’agulla). Cal marcar dos o tres unitats i, mantenint la ploma o el dispositiu en posició vertical, amb l’agulla cap amunt, pressionar suaument el botó d’injecció. Si no surt cap gota d’insulina per la punta de l’agulla, s’ha de repetir el procés fins aconseguir-ho. Si, malgrat tot, no apareix la gota i no hi ha aire a la ploma o al dispositiu, cal canviar l’agulla per una altra. 
• Es carrega la dosi indicada segons la tècnica de cada ploma o dispositiu; es treu la caputxa interior de l’agulla. 
• S’injecta la insulina, segons la tècnica aconsellada per l’equip de salut, i es manté el botó d’injecció pressionat durant un mínim de 10 segons abans de treure l’agulla de la pell, per tal d’injectar-hi les últimes gotes.

Mesures per disminuir el dolor de les injeccions: 

• Injectar la insulina a temperatura ambient. 
• Eliminar les bombolles d’aire de la xeringa abans d’injectar la insulina. 
• Mantenir els músculs de la zona d’injecció relaxats mentre s’injecta. 
• Penetrar la pell ràpidament. 
• No canviar la direcció de l’agulla durant la inserció ni a l’hora de treure-la. 
• Evitar l’ús d’alcohol i, en el cas que se n’hagi de fer servir, esperar que s’evapori totalment abans d’injectar. 
• No utilitzar més de quatre vegades la mateixa agulla.

 

1. La diabetis tipus 1 es caracteritza per una absència quasi total de producció d’insulina des de les primeres edats (infantesa o adolescència). El tractament farmacològic de la diabetis tipus 1 consisteix en l’administració d’insulina durant tota la vida i, per tant, el tractament no acaba mai.
2. En la diabetis tipus 2 el tractament amb insulina pot ser:
• Temporal, en els casos de malalties intercurrents, cirurgia o embaràs. En aquestes situacions, el tractament amb insulina acabarà quan es resolgui la circumstància que provoca la necessitat d’administrar-la. 
• Definitiu, amb la possibilitat de combinar-lo amb alguns fàrmacs orals, quan fracassa del tractament amb fàrmacs orals o si el pàncrees pateix un defecte de secreció d’insulina després d’anys d’evolució de la malaltia. En aquest cas, el tractament és per a tota la vida.
3. En la diabetis gestacional, la insulina és necessària quan amb l’alimentació i amb l’activitat física no n’hi ha prou per controlar les glucèmies. Generalment, el tractament acaba quan finalitza l’embaràs. 

Durant l’embaràs, el tractament per a la diabetis serà sempre la insulina, tant per a les dones amb diabetis prèvia (tipus 1 o tipus 2) com per a les que tenen una diabetis gestacional.

La insulina és el fàrmac d’elecció en tots els casos perquè no produeix cap efecte teratogen (que pot produir malformacions) en el fetus ni significa un inconvenient perquè la mare pugui alletar el fill amb normalitat. 

Diabetis gestacional  
Diabetis en l'embaràs 

Les malalties intercurrents malalties intercurrents són les que tenen lloc en el transcurs d’una altra malaltia i que la modifiquen en un grau més o menys elevat. En el cas de la diabetis, les malalties intercurrents poden dificultar el manteniment dels nivells de glucosa adequats. Les pautes d’actuació generals davant de les malalties intercurrents tenen com a base, a més de l’alimentació i l’autocontrol, l’administració d’insulina i de fàrmacs orals. Quan hi ha una hiperglucèmia patent o molt important, pot ser necessari augmentar la dosi habitual d’insulina. Les pautes, les donarà l’equip de salut, en funció de si, a banda de la hiperglucèmia, hi ha presència d’acetona a l’orina. Les persones amb diabetis tipus 2 que segueixen un tractament amb fàrmacs orals els han de continuar prenent i, fins i tot, és possible que sigui necessària l’administració temporal d’insulina.

Diabetis i les malalties intercurrents  

Preparar els desplaçaments amb antelació permet gaudir d’uns viatges més tranquils i més segurs. Si s’ha de viatjar a l’estranger, es recomana tenir una assegurança que cobreixi el cas de malaltia i disposar d’informació, entre altres coses, sobre la temperatura, la diferència respecte de l’hora local i el sistema sanitari del país al qual es viatja. Si es va a un país on hi ha molta diferència horària i se segueix el tractament amb insulina, es recomana visitar l’equip de salut per tal que aconselli sobre com ajustar la pauta d’insulina i l’alimentació a la nova zona horària. És important, també, portar el material i la medicació necessaris per a més dies dels previstos, per si s’endarrerís la tornada a casa.

Si se segueix el tractament amb insulina, no cal portar-la en recipients especials, però sí que és important no exposar-la a temperatures extremes (a la guantera del cotxe, per exemple, la temperatura pot arribar fins als 40º C i, a la bodega d’un avió, baixar dels 0º C). Si es viatja a països molt càlids, o es fa una sortida al camp o a la platja, es recomana portar la insulina en una nevera portàtil especialment dissenyada per a aquest ús o bé en un termos o en un recipient de suro que protegeixi la insulina dels canvis bruscos de temperatura i de llum. Cal recordar que la insulina es pot conservar durant quatre setmanes a qualsevol temperatura entre els 2 ºC i els 30 ºC.

Si es planifica un viatge a llocs on hi ha un canvi horari respecte del lloc on es viu, s’hi han d’ajustar els àpats i les hores d’administració de la insulina. Si s’ha de fer un vol llarg, cal mantenir el rellotge a l’hora del lloc de sortida, sense variar el moment de menjar ni d’administrar la insulina. En arribar al lloc de destí, es poden reprendre les dosis a l’hora habitual.

És important portar tot el material i la medicació a l’equipatge de mà i, en el cas que es viatgi en avió, no facturar-lo. 

Diabetis i viatjar