Informació general
Descripció pP@)
La fertilitat femenina té una vida limitada: arriba un dia en què els ovaris finalitzen el seu cicle, deixen de funcionar i apareix la menopausa, que, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), és l’acabament definitiu de les menstruacions.
Generalment, en la majoria de les dones la menopausa s’esdevé entre els 45 i els 55 anys. Però en alguns casos es pot presentar abans, cap als 40 anys: es parla aleshores de menopausa precoç. En d’altres casos pot aparèixer després dels 55 anys: és el que es coneix com a menopausa tardana.
Per poder afirmar que una dona ha entrat en la menopausa cal que durant un any no hagi tingut cap menstruació.
Sovint es parla dels termes menopausa i climateri com dos termes amb un mateix significat, la qual cosa és errònia. El terme menopausa prové del grec men, menos ('mes') i pansis ('acabament'). El terme climateri deriva del grec klimar ('graduació') i ther, thero ('animal'). El climateri es refereix al període de temps que s’estén des de la maduresa fins a la senectut, és una etapa de transició de caràcter involutiu en què s’inclou la menopausa. Climateri prové del llatí climacter −eris i es refereix a un període humà de crisi.
Mentre que la menopausa és un signe, una data que indica el punt final de l’activitat dels ovaris, el climateri tant afecta les dones com els homes. Es tracta d’un conjunt de fenòmens que es produeixen a tot l’organisme i que deriven de la claudicació de les glàndules sexuals. El climateri femení s’allarga entre 5 i 15 anys i durant aquest període de temps l’activitat menstrual disminueix progressivament a causa de la reducció gradual dels estrògens que fabriquen els ovaris. D’aquesta manera el cos s’acostuma a poc a poc al canvi hormonal i els intervals de les menstruacions cada cop són més irregulars i espaiats, fins al moment en què arriba la darrera regla: la menopausa.
Etiologia pP@)
Per tal de poder funcionar correctament, el cos necessita les hormones, unes substàncies químiques que circulen per la sang i que arriben a tots els òrgans per aconseguir que funcionin adequadament. Les diferents hormones configuren el sistema endocrí.
Entre les diferents hormones destaquen les hormones sexuals. En el cas de la dona, són els estrògens i la progesterona. Es produeixen als ovaris i són les hormones que s’encarreguen de preparar l’ovulació, quan l’òvul madur surt de l’ovari, i la fecundació, quan l’òvul que ha fecundat un espermatozoide s’implanta a la capa interna de la matriu (l’endometri). La progesterona s’encarrega de transformar l’endometri (paret interna mucosa de la matriu) per afavorir que s’hi instal·li l’òvul quan té lloc una fecundació.
La capacitat que té una dona per quedar-se embarassada no és eterna. En néixer, els ovaris ja tenen tots els òvuls que es produiran al llarg de la seva vida a cada cicle menstrual. Són aproximadament uns 50.000 òvuls, i cada mes, durant l’ovulació, en madura un i, ocasionalment, dos o més. Amb la menopausa aquest mecanisme deixa de funcionar perquè els ovaris ja no produeixen suficients hormones per tal de mantenir el sistema en funcionament. Com a conseqüència, l’úter (organ genital femení encarregat de mantenir el producte de la fecundació en condicions adequades durant el seu desenvolupament) o la matriu tampoc no es regenera, de manera que deixa de sagnar i s’acaben les ovulacions i les regles. En aquest moment és quan es pot afirmar que la dona ha entrat en la menopausa.
HistòriapP@)
El fet que la dona, en un moment determinat de la seva vida, deixi de menstruar és quelcom que es coneix des de la més remota antiguitat.
Israel i Egipte
En el llibre del Gènesi es fa referència a la pèrdua de la “impuresa mensual”, i Abraham es refereix a la interrupció de la capacitat reproductiva quan té en compte les poques possibilitats de descendència entre parelles d’edat avançada. Així mateix, en alguns papirs egipcis es descriu les dones amb menopausa com dones blanques, en contraposició amb les dones vermelles, que eren les que menstruaven.
Grècia i Roma
A l’antiga Grècia, Hipòcrates es refereix al cessament de les menstruacions en els seus escrits. El 322 aC Aristòtil deixa per escrit a De Historia Animalium que la menstruació s’acaba entorn els 50 anys. Més tard, al segle VI, el general romà Flavi Aeci descriu que la menstruació no acaba mai abans dels 35 anys, sinó que, generalment, arriba fins als 50 anys.
L’Europa de la Il·lustració
John Freind, metge anglès a cavall entre els segles XVII i XVIII, assenyala que la menopausa o el cessament de la menstruació es produeix més enllà dels 49 anys. Dos anys després de la seva mort, el 1730, es publica el primer diccionari de medicina de Londres, en el qual ja es fa referència a l’edat crítica de les dones. A Espanya, no és fins a l’any 1780 que la Real Academia de la Lengua defineix el terme climateri com “año supersticiosamente tenido como aciago”.
El segle XIX
A França, el 1816 el metge Joseph-Jacques Gardanne anomenà l’acabament de les menstruacions menespause: és el primer cop que s’utilitza el mot menopausa. Uns anys més tard, el 1845, un altre facultatiu francès, Marc Colombat de l’Isère, afirmava: “Les dones, impulsades per la força del temps, en aquesta edat deixen d’existir per a l’espècie i només existeixen per a si mateixes”.
El segle XX
El 1929 els bioquímics Edward Adelbert Doisy (1893-1986) i Adolf Friedrich Johann Butenandt (1903-1995) elaboren mètodes per obtenir estrògens.
Es pot observar que, a través de la història, les actituds i les creences entorn de la menopausa han anat variant. La menopausa ha estat considerada des d’una malaltia i un signe de decadència al segle XIX fins a una etapa d’alliberament en acabar l’etapa fèrtil de la dona. Actualment, la majoria de dones reben la menopausa amb alleujament i com una etapa de canvis positius.
TipuspP@)
Es poden distingir tres formes de menopausa: 1. Menopausa precoç o prematura, 2. Menopausa natural, 3. Menopausa tardana
1. Menopausa precoç o prematura
Apareix entre els 30 i els 40 anys i es produeix per una insuficiència ovàrica primària per diverses causes:
- Causes genètiques: quan hi ha alteracions en el cromosoma X o es tenen pocs fol·licles durant la vida embrionària, entre d’altres motius.
- Causes mecàniques: quan la dona ha estat sotmesa a radiacions, com la radioteràpia.
- Causes quirúrgiques: quan s’han extirpat els ovaris.
2. Menopausa natural
És la menopausa fisiològica, que és fruit del pas del temps, i ocorre entre els 45 i els 55 anys. És una realitat biològica i no es deu a cap malaltia. Els antecedents familiars i hereditaris poden determinar l’aparició de la menopausa natural.
3. Menopausa tardana
Té lloc més enllà dels 55 anys. És poc freqüent, però els antecedents familiars i hereditaris tenen una influència, clarament identificada, que hi predisposa.
Comentaris
Llistat
Gracias
És difícil d'assimilar!!! .
Espero que tot es normalitzi aviat.
Bibliografia
Bibliografia consultada
- Daley A, MacArthur C, Mutrie N, Stokes-Lampard H. Ejercicio para los síntomas vasomotores menopáusicos
La Biblioteca Cochrane Plus, 2008 Número 1. Oxford: Update Software Ltd. [Internet] [acceso 18 de mayo de 2008] Disponible en:http://www.update-software.com. - Dupuy ML .Menopausia ¿lo sabemos todo? Matronas profesión
2000; 2:23-5. - Gascon E, Guix D. Guia didàctica de la menopausa.
PASSIR Granollers - LA MENOPAUSA, Una etapa de la vida.
Associació Catalana de Llevadores. - Lethaby AE, Brown J, Marjoribanks J, Kronenberg F, Roberts H, Eden J. Fitoestrógenos para los síntomas vasomotores menopáusicos.
La Biblioteca Cochrane Plus, 2008 Número 1. Oxford: Update Software Ltd... [Internet] [acceso 18 de mayo de 2008 ] Disponible en: http://www.update-software.com. - Marín R M, Pastor Villalba E, Quiles Izquierdo J, Bueno Cañigral F L, Programa de atención integral a la mujer climatérica en la Comunidad Valenciana.
Evaluación preliminar Matronas profesión 2000; 2:23-5. - Neyro JL. "MENOPAUSIA Y SÍNDROME CLIMATERICO: ¿QUÉ PUEDO HACER PARA SENTIRME MEJOR?"
[Internet ] [acceso 18 de mayo de 2008] Disponible en http://www.neyro.com/pdf/climaterioytto..pdf - Rebordora, J. y Rafecas, P. (2001). Menopausia.
Barcelona: Colección Salud - Suckling J, Lethaby A, Kennedy R. Estrógenos locales para la atrofia vaginal en mujeres posmenopáusicas:
La Biblioteca Cochrane Plus, 2008 Número 1. Oxford: Update Software Ltd. [Internet] [acceso 18 de mayo de 2008]Disponible en:http://www.update-software.com
Mª Teresa Luis Rodrigo
Infermera. Professora Emèrita de l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona. S’ha interessat des de fa anys en el desenvolupament i la utilització de les terminologies infermeres (de diagnòstics, d’intervencions i de resultats) des d’una concepció disciplinària de les cures. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles en diverses revistes científiques.
Fins desembre de 2016 va formar part de la direcció científica i disciplinària de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en l'elaboració dels conceptes nuclears que guien el contingut de la web, va assessorar pel que fa a la seva construcció i en la selecció dels temes a abordar, d'igual manera, va col·laborar, sempre des de la perspectiva científica i disciplinària, en la revisió dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo a la web.
Gisel Fontanet Cornudella
Màster en educació per a la salut (UDL). Postgrau en Infermeria psicosocial i salut mental (UB).
Actualment és gestora de desenvolupament de persones de la Unitat de Gestió del Coneixement de la Fundació Sanitària Mollet. Membre del Consell Assessor Fundació TICSALUT 2014-2017, del grup @MWC_nursing, entre d'altres.
Fins l'abril de 2015 va ser adjunta a la Direcció de Programes del COIB, tenint a càrrec la direcció i coordinació del projecte Infermera virtual. Fins desembre de 2016 va gestionar la direcció de l'elaboració i el manteniment dels continguts pel que fa al seu vessant estructural i pedagògic. Considera que les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) i Internet, i en general, la xarxa 2.0 són un canal de comunicació i interacció amb i per als ciutadans, amb un gran potencial per a la promoció de l'autonomia i independència de les persones en el control i millora de la seva salut, com a complement de l'atenció presencial i continuïtat de les cures, en tant que és un mitjà a través del qual la persona poc a poc expressa les seves necessitats, desitjos o inquietuds. Aquesta informació és cabdal per conèixer el subjecte de l’educació i en el tenir cura.
Des de 1998, la seva activitat professional es desenvolupa en el marc de la promoció i l'educació per a la salut. Va ser coordinadora i infermera assistencial durant 6 anys de la una Unitat Crohn-colitis de l'Hospital Vall d'Hebron, una unitat d’educació per a la salut en l’atenció a persones afectades d’un problema de salut crònic, on va intercalar de forma pionera l’atenció presencial i virtual. Ha anat centrant la seva línia de treball en el desenvolupament de projectes en el camp de la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC), en l’àmbit de la salut.
És autora de diverses publicacions, tant en el registre escrit com en l’audiovisual, i de documents d’opinió referents a la promoció i educació per a la salut. Ha col·laborat i ha participat en diverses jornades, espais de debat i estudis de recerca, entre altres, relacionats amb l’aplicació de les TIC en l’àmbit de la salut. Ha iniciat línies de treball en el marc de la promoció i educació per a la salut a l’escola, com a context d’exercici de la infermera. Va ser membre fundador del grup Innovació i Tecnologia del COIB @itcoib.
Carmen Fernández Ferrín
Infermera. Va ser Professora Emèrita de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona. La Carmen va morir l’agost del 2013 però la seva aportació i expertesa infermera continuaran sempre presents a la Infermera virtual.
Va ser experta en el model conceptual de Virginia Henderson, es va interessar pel desenvolupament disciplinari de la infermeria, especialment per tot el que està relacionat amb la seva construcció teòrica. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles.
Formà part de la direcció científica de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en la definició dels conceptes nuclears que emmarquen la filosofia del web, assessorà pel que fa a la seva construcció i en el disseny de l’estructura de les fitxes. També participà en la selecció dels temes a abordar, en la revisió, des del punt de vista disciplinari, dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo al web.
Roser Castells Baró
Llicenciada en filologia catalana (UB), màster en escriptura per a la televisió i el cinema (UAB), i postgraduada en reportatge de televisió (UPF). Ha treballat com a lingüista especialitzada en llenguatges tècnics i científics al Centre de Terminologia Termcat, i com a assessora lingüística i traductora a la "Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya", entre altres entitats. Actualment, compagina l'activitat com a lingüista amb la de guionista. Ha col·laborat en la realització de diversos vídeos didàctics per al COIB.
Joana Relat Llavina
Llevadora del Programa d'Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (PASSIR). Títol d´ATS (Universitat Autònoma de Barcelona, 1977). Auxiliar tècnica de quiròfan (instrumentista), especialitat d’infermeria en cures especials (Clínica Universitària de Patologia Quirúrgica, Prof. Dr. Arandes, 1978). Diploma d’Infermeria en Salut Mental (Hospital Clínic Provincial de Barcelona, 1979). Llevadora, assistència obstètrica (Facultat de Medicina, Universitat de Barcelona, 1981). Diplomada Universitària en Infermeria (UNED, 2007).
Dolors Guix Llistuella
Títol de llevadora (Universitat de Barcelona, 1981). Màster en gestió d’infermeria (Universitat de Barcelona, 2004-2006). Llevadora titular del cos de llevadores d'APD, amb destinació de Bigues, Riells i l'Ametlla (1984). Llevadora titular del Programa d'Atenció a la Dona (1994). Des de 1999, coordinadora del Programa d'Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (PASSIR) de Granollers. Des de 2004, professora associada del Departament d’Infermeria de Salut Pública, Mental i Maternoinfantil (Universitat de Barcelona).